TEMA 6: ENVELLIMENT

Envellir es un procés natural al llarg de la vida, envellim des de que naixem i no vol dir patologia. Parlarem d’envellir en comptes de
vellesa, ja que aquest segon terme té una connotació més estàtica.

1. INTRODUCCIÓ A LA PSICOLOGIA DE L’ENVELLIMENT

GERONTOLOGIA: marc molt ample on no només ens torbem els psicòlegs, també estan els nutricionistes, metges, administratius,...
• Una aproximació contextual (no és el mateix envellir ara que als anys 80) i dinàmica (persones grans van canviant, no és el mateix
les persones grans d’avui en dia que les que serem nosaltres.).
• Perspectiva de gènere: no és el mateix envellir com a home que com a dona. Hi ha més dones grans que homes. Per motius
genètics, d’ingressos, pràctiques, estils de vida,...
• Enfocament multidimensional: perquè la nostra intervenció tindrà efecte a la resta de dimensions.

2. L’ENVELLIMENT EN DADES

Corba d’evolució de la població espanyola

major de 65 anys. Els lila correspon a la
població d’entre 65 i 79 anys i el blau
correspon als majors de 80. +veiem que
cada cop hi ha més persones grans i cada
cop sobreviuen més les majors de 80
anys.
S’usen imatges molt negatives d’aquesta
gràfica dient que cada cop hi ha més
persones grans i això no és bo per la
població, però també hi ha una altra
mirada més positiva: l’esperança de vida
cada cop és major. També veiem que cada cop moren menys dones en el part.

Què és la baixada de 2048 a 2068? Es coneix com el fenomen

de baby boom. És un període de temps on hi ha una eclosió
de naixements i es van aportar més efectius de manera que
rejoveniment de manera que posteriorment hi ha un gran
envelliment, però després es torna a estabilitzar, que és
aquesta baixada de la qual parlem.

Pel que fa a l’esperança de vida veiem que també ha

augmentat. No sabem fins on arribarà però el que sabem
segur és que estem millorant. L’esperança de vida d’avui dia
és en dones 85,7anys i en homes 80,4.

En aquesta imatge del que parlem és de la democratització de la vellesa.

Al 1900 arribar a la vellesa era un privilegi, avui dia gairebé tothom pot
arribar a ser gran (en millors o pitjors condicions) de manera que diem
que hi ha una democratització de la supervivència.

Interseccionalitat és un terme que ens diu que diferents dimensions es configuren de manera que permeten una experiència o
altra. En aquest cas la biologia es important per entendre si envellim més o ments, però no nomes això, també el nivell d’air e,
l’economia,. → Veiem que hi ha moltes dimensions que intervenen en l’experiència d’envellir i intervenen unes amb les
altres.
 On viuen les persones grans? Un 3,3% de persones majora a 65 anys viuen en
residències. De manera que el perfil de persones grans que trobem en residències,
que acostuma a estar lligat a la dependència, no es un perfil generalitzable. Llavors
on viuen la resta? A casa seva, i gran part d’aquestes amb la seva parella (56%) o
soles (no amb els fills).

Quan pensem en residències, solem pensar que la majoria de persones grans

són dones majors de 70 anys. Aquesta imatge que tenim de persona gran que
viu en residències, és un perfil de persona gran però molt minoritari. De
manera que hauríem de pensar, en general, en un perfil d’habitant que podem
trobar sovint al metro, al supermercat,.. però sovint no la considerem una
persona gran perquè la trobem en la ciutadania.

3. REPRESENTACIÓ SOCIAL I ESTILS DE VIDA

L’envelliment és un fenomen d’època, és a dir, explicarem l’envelliment d’avui dia ( no és el mateix que el de fa 100 anys).

Està molt vinculat amb el consens (qui son les persones grans?), en el nostre entorn s’associa al ser major de 65 anys, encara que
no hi hagi una jubilació objectiva. És un fenomen molt heterogeni, destaquem:
o Generació: no es el mateix envellir als anys 30 que han viscut una guerra que el de les persones d’avui dia que no han
viscut aquestes condicions.
o Gènere
o Cultura: no és el mateix envellir a una cultura que li dona un valor a la vellesa que no una cultura que li don a un paper
secundari. Cada cultura té el seu propi imaginari. Té un gran impacte sobre com veiem a les persones grans.
o Trajecte vital
o Condicions socioeconòmics: no és el mateix envellir amb un nivell econòmic alta que baix, per exemple si necessites un
audiòfon i no te’l pot permetre serà més dur i et costarà mantenir un vida social.
o Habitat: no és el mateix envellir en un entorn amigable amb persones grans que en un entorn que no sigui adaptat (no
tenir ascensor, no haver bancs pel carrer,...).
o Relacions: si son accessibles, si son bones,...
o Salut i capacitats funcionals

Hi ha un estudi de 2008 que diu que la població general té una imatge molt distorsionada sobre la persones grans. Aquests van ser
els resultats:

Sobre la pregunta com pensen que se

senten les persones grans. La
població general pensa que la
població gran està més trista amb la
vida, que tenen por davant les
malalties i satisfetes de la seva vida
(contradictori). Els dos primers
termes que deien quan se’ls
preguntava per definir-los deien
dependents i malalts. → Això ens
dona una idea de la distància que hi
ha entre la població general i la gent
gran, vivim junts però no ens
coneixem. Això passa perquè hi ha
moltes dificultats per conèixer-nos, ja
que esta tot molt classificat per
edats, de manera que definim a les persones grans com veiem als nostres familiars o per estereotips o per les pel·lícules,...
Podem dir que hi ha una millor representació social de la vellesa, però en realitat hi ha una major representació de diferents models
d’experiència d’envellir. Exemple: davant la crisi es va dir que les persones grans tenien una gran responsabilitat perquè cobrav en
les pensions. Això va fer que els poguéssim visualitzar més, però com a l’enemic (insoladiritat generacional).

DINAMICA: imaginar-nos com serem quan siguem grans...

• Quan començaré a ser gran? Com ho sabré?
• Elements importants per a nosaltres
• Què destaco de mi mateix com a negatiu i positiu

Estils de vida, vincles, emocions, expectatives, estratègies d’afrontament, identitat,...

4. PROCESSOS D’ENVELLIR
Antigament es parlava de 3 etapes d’envelliment:

• Jubilació: entrada de la vellesa, on ens replantegem rols, amb qui em relaciono, com organitzo el meu dia a dia.
• Vivència de la tercera edat: ho puc de veure de manera mes enriquidora, d’interessos o bé veure-ho com a pèrdua i
desvinculació
• Vivència de la vellesa de manera assistida: quarta edat. Se situaria al voltant del 80 anys.

Però avui dia parlem de processos d’envellir en comptes d’etapes o fases, ja que no tenim una idea de cronologia perquè explica
molt poc. Aquestes 3 fases estan superades degut a que no hi ha una edat única de la jubilació (hi ha gent que es jubila als 50, altres
als 80 o que no es poden ni jubilar perquè no han cotitzat mai) i que la dependència no es dona únicament a la jubilació.

Quan preguntem entre diferents franges d’edat quins son els factors que fan que una persona sigui gran:

La columna de color turquesa indicia la població que diu que l’identifica

la seva edat i la de color blau el deteriorament de la salut. Com més jove
més s’identifica ser gran amb l’edat i amb més edat més s’identifica amb
la salut (grans veuen als gran com persones amb menys salut).
Tot i que hem dit que aquelles tres fases estan desfasades. Si que és
veritat que hi ha un consens en el que la jubilació (en les societat
occidentals) marca molt l’envelliment, gairebé tothom veu un abans i un
després en la jubilació (ja sigui només un dia o uns mesos).

Si que es pot dir que hi ha unes etapes de l’envelliment, però NO són

homogènies per a tothom, sinó que es van construint a partir de les
experiències de la persona. Existeixen reptes adaptatius que la persona
afronta que són diferents per cada persona, tot i que poden haver comuns. A partir de com es configura aquesta adaptació als
canvis de la vida és com es va creant el procediment de l’envelliment.

El procés d’envelliment és com un contínuum producte de la interacció entre els canvis en tres dimensions; la salut, l’activitat (quan
et cedeixen seure al tren) i els vincles (quan veus a persones. de la teva edat molt més grans). Per tant, com a procés implica en
cada una d’aquestes dimensions, canvis, aprenentatges, evolucions, etc. En aquestes tres dimensions, hi ha una l ínia única en la
que parlaríem d’una entrada en els escenaris de l’envelliment, un contínuum basat en un desplegament de la vellesa en aquella
dimensió, un desenvolupament (quan es van assolint els canvis) i després una sortida o replegament (com el meu cos viu amb la
pèrdua d’aquests canvis en les diferents dimensions). En funció de com em trobi en cada una d’aquestes tres dimensions, em
determinarà quin és el meu moment en el meu procés d’envelliment (puc estar per la meitat del vincle, al principi de salut i al final
d’activitat, tot depèn de la persona).

Quan la salut comença a minvar o aparèixer malalties cròniques, mes vulnerables ens sentim. Aquesta fragilitat comporta un
augment de la planificació; la rigidesa és una reacció que tenim quan ens sentim fràgils. És per això que moltes persones grans
planifiquen més. Quan començo a prendre medicaments crònics.

El cos em dirà quan puc arriscar com a activitat o com a vincles, avançant així cap a la sortida o replegament d’aquesta dimensió.
Això suposa una pèrdua de vincles, no nomes amb persones sinó també amb l’entorn (poder entendre el que està al meu voltant),
pèrdua d’activitats, quedar-se a casa, etc.

En aquests reptes adaptatius hi ha diferents elements que cal tenir en compte:

→ Canvis en l’autoconcepte, tema del rol (qui soc jo?) i la vinculació amb els demes i amb mi mateix. Nomes fixar-me en el
meu estat de salut, explicar antigues vivències, te a veure amb la pèrdua de la vinculació
 → Canvis en l’autoestima, en funció del que jo rebi tindre una idea o altre de mi mateix. Tenen relació amb l’autoeficàcia, el
sentiment d’utilitat i el locus de control. Al final percebo que no soc jo el que haig de fer les coses de la meva vida, moltes
vegades això és producte del que diuen els demes.
→ Importància de les sensacions corporals, la salut és de les dimensions principals, ja no es tant la salut física sinó la percepció
subjectiva que tenim de la nostra pròpia salut. Encara que les persones tinguem una salut molt dolenta, podem tenir una
percepció positiva. Quan jo percebo que el meu cos va fallant, que ja no tinc tan control sobre el propi cos, la manera
d’expressar-ho és amb por i inseguretat; deixar que els altres decideixin, no fer res, etc.

5. PARADIGMA DE L’ENVELLIMENT ACTIU

És el marc referencial per la nostra i intervenció professional i la de qualsevol agent que intervingui l’àmbit de l’envelliment. A partir
de com és l’envelliment i com hauria de ser orientem la nostra intervenció.

Bàsicament l’estudi de l’envelliment ha anat per diferents visions:

o Hem passat d’una visió negativa a una de positiva
o De centrar-nos en el dèficit a marcs de bon envellir
o De l’envelliment patològic a l’envelliment normal
Aquest trajecte de passar una vessant negativa a una positiva s’ha donat perquè hem vist que la gent envelleix bé, veient com les
persones superaven aquesta idea.

Quins son els factors que expliquen l’envelliment? L’envelliment actiu és el model que tenim ara vigent. Però prèviament hi havia
altres models:
• Model productiu-satisfactori (anys 60-70) que intentava explicar-ho amb termes mèdics, parlant de l’empitjorament de la
salut física. L’envelliment productiu és un enfoc positiu que es centra en el que podem generar (en termes de col·laboració
i aportació) en el nostre entorn. L’envelliment satisfactoris també aporta connotacions socials positives.
• Envelliment amb èxit (Rowe i Kahn, 1998 → Anglaterra): primer model sòlid. El primer que permet concebre l’envellir en
positiu amb aspectes socials, permet criar un escenari en el qual les persones haurien d’arribar: no tenir cap malaltia ni
discapacitat i tenir interacció social (això serà envellir amb èxit). Però tampoc és molt bo aquest model perquè en el cas
que una persona gran una malaltia ja queda exclòs de l’èxit. Per nosaltres està antiquat.
• Perspectiva del cicle vistal (Baltes, 1996 → zona occidental): donem importància ala vida i segons com anem afrontat els
diferents moments vitals, és com anem configurant l’experiència d’envellir.

A partir d’aquests dos la ONU encarrega un model comú per a tothom a la OMS. Llavors es crea el model de l’envelliment actiu que
és el més referencial per totes aquelles persones que es dediquen a l’envelliment. Defineix l’envelliment actiu com el procés
d’optimització de les oportunitats de salut participació i seguretat de les persones a fi de millorar la qualitat de vida de les persones
sa mesura que envelleixen. Hi ha moltes paraules importants: procés (NO parlem d’etapes, sinó un element dinàmic que es m odifica
durant tota la vida), optimització d’oportunitats (estar el millor possible en compte de tenir una malaltia o no), actiu (vol dir ser
actor del que t’afecta, ser tu qui decideixes), seguretat (garantir la protecció social, econòmica,...).

Al 2015 va haver una revisió en la que parlava d’una formació al llarg de la vida, diu que per optimitzar les oportunitats el que hem
de fer és aprendre, aquest aprenentatge és responsabilitat de la persona i la societat.

Quan parlem d’envelliment actiu sembla que es refereixi a l’envelliment fent coses com gimnàstica, ioga,... sinó que aquesta idea
d’actiu es refereix a que les persones estan implicades en les decisions que les afecten i en les qüestions socials, culturals i cíviques
del seu entorn.

Important sobre l’envelliment actiu:

o Significat de la noció d’activitat: no relacionar-ho a la productivitat ni exercici física. Això té un efecte negatiu, ja que les
persones que no puguin fer coses se sentiran malament. En realitat es tracta del fet d’estar implicades en les decisions que els
afecten.
o Perspectiva del cicle vital: parlem de les oportunitats del llarg de la vida. Això vol dir que el paradigma també té sentit en infants,
per tant aquest concepte es pot usar al llarg de la vida. És un error dir que una persona molt molt gran no experimenta
l’envelliment actiu perquè és molt dependent!
o Enfocament de la planificació: si jo (o qualsevol servei per persones grans) planifico una intervenció tinc que pensar que ells
també han de ser actors d’aquesta. Supera la visió de persones grans com a passives. Exemple: si em plantejo un programa
d’activitats amb persones grans el que faré és dissenyar-ho amb elles o bé dissenyar-ho i que hem diguin que els sembla. Sinó
estarem en un mecanisme de participació aparent.
o Concepció de la discapacitat: té sentit encara que les persones convisquin amb discapacitat. Parlem d’autonomia de decisió i
les persones amb discapacitat tenen tot el dret de decidir sobre elles mateixes. A llarg des del 2002 se les ha oblidat molt i
eren persones de segon grau alhora d’aplicar polítiques d’envelliment actiu.
o Orientació multisectorial: podem participar en la seva visió subjectiva, però és una participació en diferents àmbits i alguns
poden semblar molt llunyans de la nostra perspectiva per aquest motiu hem de treballar en xarxa amb molts altres sectors.