DAVID RICARDO 1772 – 1823

Economista angles d’origen jueu – sefardí que va formar part del corrent d’economistes clàssics. Fins els 45 anys
va ser broker, després terratinent i finalment va ser membre del parlament.
“On the principles of political economy and taxation”

Arrel de l’aplicació de les Corn Laws (lleis proteccionistes de l’agricultura anglesa) posteriors a les guerres
Napoleòniques, Ricardo mostra la seva forta defensa a favor del comerç internacional. Aquesta ideologia, també
el fan idear les teories de la renda de la terra i de la distribució.

TEORIA DE LA RENDA DE LA TERRA

Davant d’una situació de competència perfecta entre agricultors però diferencia entre fertilitat dels conreus, les
rendes de la terra eren les que igualaven les taxes de beneficis entre parcel·les de diferent qualitat.

Partint de la base de que l’agricultura té rendiments decreixents, no tots els terrenys són igual de fèrtils i que
l’augment de la població provoca que cada cop és cultivin terres menys rendibles, les rendes de la terra eren les
que permetien anivellar els beneficis de la producció. Per posar un exemple, si la parcel·la A és més productiva
que la B, un agricultor estarà disposat a pagar fins a la diferencia de la producció per tal de tenir el privilegi de
conrear a la terra més fèrtil. Tot i així, com que estem parlant de rendiments decreixents, a mesura que les bones
terres tenen més treballadors, la productivitat marginal cau i s’acabarà igualant a les altres.
Augment treballadors = menys productivitat

TEORIA DE LA DISTRIBUCIÓ:

A diferència d’Adam Smith, Ricardo a part d’interessar-se pel creixement econòmic també s’interessava per la
distribució de la riquesa. En aquesta teoria, determina que la renda nacional és divideix en tres classes socials,
terratinents (reben les rendes de la terra), capitalistes (reben beneficis) i treballadors (reben salaris).

Suposant que l’economia només produeix gra i comptant que la productivitat marginal de la terra disminueix
per cada treballador de més, la quantitat produïda sempre tendirà a una disminució progressiva. Defensor de
teories Malthusianes, Ricardo també creia que el salari de subsistència havia de mantenir-se baix.

Al principi de la producció, on el conreu és més productiu, la renda de la terra inicialment no és molt elevada
però, a mesura que s’inclouen treballadors, les rendes de la terra seran superiors perquè cada vegada s’estaran
explotant terres menys fèrtils i les més fèrtils cobraran més rendes de la terra perquè seran més escasses.
El problema arriba quan, el capitalisme genera que la productivitat marginal de la terra disminueixi a cero el
benefici dels empresaris i s’arribi al estat estacionari (Steady State) on l’economia no creix més.
el benefici desepareix

Aquesta és una visió molt pessimista i per la qual Ricardo no està a favor de les Corn Laws. Una limitació del
comerç internacional només produirà un augment de l’ús de terres infèrtils per poder fer front a la demanda
nacional i una acceleració del estat estacionari. Ricardo sobre la teoria de l’aventatge
comparatiu deterimina que un pais ha
d’incentivar a produir al maxim els béns que
siguin superiors respecte els altres paisos.
TEORIA DE L’AVENTATGE COMPARATIU: Els paísos han de buscar menys cost
d’oportunitat per tal de maximitzar el
benestar i l’eficiencia individual
Com a gran defensor del comerç internacional, Ricardo va dur a terme una teoria que determinava que, els
països s’havien de centrar en produir els béns amb els quals tenien una situació de superioritat respecte els
altres. Deixant de banda el concepte d’avantatge absolut d’Adam Smith (l’avantatge és pel que produeixi més
amb la mateixa quantitat de factors), Ricardo va determinar que els països s’havien d’especialitzar amb els béns
on tinguessin menys costos d’oportunitat per tal de maximitzar el benestar i l’eficiència dels individus.

Aquesta teoria era totalment oposada al proteccionisme i destruïa l’argument del mercantilisme tot i que tenia
un error, assumia que la productivitat no podia variar en el temps i per tant no era un model dinàmic.

TEORIA DEL VALOR TREBALL:

La teoria del valor treball estableix que el preu relatiu de dos bens ve determinat per la quantitat de treball
necessari (hores de treball) per produir-los. Aquesta teoria necessita vàries assumpcions:

- Els dos sectors han de tenir la mateixa proporció de salaris i la mateixa taxa de beneficis
- El capital dedicat a la producció s’ha d’haver produït només amb salaris
- El període de producció ha de tenir la mateixa durada pels dos béns

El propi Ricardo sabia que la segona i tercera assumpció eren poc realistes i, per tant, acceptava dues excepcions
a la seva teoria del valor treball:

- La producció pot utilitzar instruments i equips com el capital i no només salaris i en proporcions diferents
- Els períodes de producció poden variar
CONTROVÈRSIA AMB LA LLEI DE SAY:

Jean Baptiste Say determina que no pot haver demanda sense oferta i considera que les recessions no venen
causades per una baixada de demanda o de diner sinó que com més béns és produeixin més béns s’ofertaràn.

PENSAMENT DE MALTHUS SOBRE LA LLEI DE SAY:

A diferencia de Say, ell creia que podia haver una crisis general de la sobreoferta i per això va crear el concepte
de “demanda efectiva” que poc després va recuperar Keynes. Segons Malthus l’acumulació de capital excessiva
pot ser negativa i el consum improductiu pot ajudar a mantenir la demanda efectiva i és per això que era
partidari de fomentar la despesa en moments de crisis.

PENSAMENT DE DAVID RICARDO SOBRE LA LLEI DE SAY:

Ricardo creu que l’economia tendeix a l’equilibri de plena ocupació i per això no era partidari de polítiques
anticícliques en moments de crisis. La visió de Ricardo va dominar durant més de cent anys fins a Keynes.
JOHN STUART MILL 1806 – 1873
John Stuart Mill, fill de James Mill, va ser el principal successor de Ricardo. Era un economista, filòsof social i
científic polític que combinava el liberalisme econòmic d’esquerres amb el reformisme social. La seva obra és
basa en una forta defensa (i més modificacions de les que accepta) de Ricardo. “Principles of Political Economy”

CRÍTIQUES A DAVID RICARDO

1. Ricardo era massa pessimista ja que, la renda per càpita i els rendiments agraris si que van acabar
creixement gràcies a la industrialització i els avenços tecnològics (van evitar l’arribada al Steady State).

2. La teoria del valor treball no funcionava ja que la demanda i els beneficis s’hi han d’incloure.

3. Les justificacions de Ricardo al capitalisme (a la llarga porten al pensament de Marx) no eren acceptades
pels humanistes i socialistes ja que havien portat moltes conseqüències negatives als treballadors.

CONTRIBUCIONS A DAVID RICARDO

1. Steady State: Sense ser tant dramàtic com David Ricardo, Mill creia en el Steady però des del seu punt de
vista no era dolent ja que si és deixés de créixer el nivell de vida ja seria suficientment alt.

2. Nova teoria del valor: Mill idea una nova teoria on representa a tres tipus de béns però com que té masses
excepcions no és considerada com a teoria valida, aquesta donarà pas a Marshall.

- D’oferta limitada à L’oferta determina el preu. Com menys oferta hi hagi més inelàstica serà.
- Manufacturats / Industrials à Costos de producció determinen el preu (possibilitat de regular els factors)
- Agraris à Costos de producció determinen el preu (rendiments decreixents augmenten el cost marginal)

3. Lleis de producció Vs Lleis de distribució: Creu que les lleis de producció no poden canviar-se perquè
l’acumulació de capital bé generada per la inversió que crea producció però les lleis de distribució si que
depenen de decisions polítiques i és poden canviar. D’aquesta forma les condicions de vida dels obrer
poden millorar a través de sindicats, cooperatives i impostos de successions.
Lleis de produció: NO poden canviar-se perquè l’acumulació de capitals bé generada per la inversió que crea la producció.
LLeis de distribució: SI poden canviar= depenen de decisions politques i es poden canviar; condicions de vida.
4. Millora el model de comerç internacional explicant com es distribueixen els guanys de comerç entre països

5. Millora els arguments a favor de la Llei de Say

KARL MARX 1818 - 1883
Marx, d’origen jueu, neix a Alemany i és educat en la tradició burgesa liberal. Principalment és economista però
també se’l pot considerar com un sociòleg, politòleg i científic social amb molt impacte. Gràcies al seu
pensament no podem explicar el segle XX sense mencionar-lo.

Va començar a estudiar dret (com el seu pare) però un any després es va traslladar a Berlín (centre de la filosofia)
on va estar en contacte amb joves hegelians d’esquerres amb biaix revolucionari. Hegel creia que la historia de
la humanitat es caracteritzava pel moviment del fragmentari cap al complet i real. A Marx li agradava la dialèctica
del pensament de Hegel, però no el seu idealisme, és per això que proposava un de materialista; les
circumstàncies materials donen forma a les idees, no al revés.

No va poder ensenyar a la Universitat per raons polítiques i per això es va dedicar al periodisme. Al 1842 és va
traslladar a Colònia on va ser director d’una revista on expressava la seva visió cada vegada més socialista i es
dona compte que l’economia estava darrera de la realitat social. Finalment és trasllada amb la seva dona a París.

SOCIALISME FRANCÈS:

A París entra en contacte amb refugiats polítics (Heine, Bakunin, Engels, Lerroux) i per primera vegada viu en
una societat plenament burgesa. És dona compte que amb la revolució liberal i democràtica no n’hi ha prou.

- Segons Marx estudiaven un socialisme molt poc científic i molt utòpic ja que no analitzaven la propietat
privada des d’un punt de vista econòmic i no tenien una estratègia revolucionaria per una nova societat.

- Marx i Engels es van fer molt amics com a membres de la Lliga dels justos, lliga comunista on principalment
alemanys exiliats criticaven el capitalisme. Marx i Engels escriuen el Manifest comunista al 1848.

- Va ser expulsat de França i se’n va a Brussel·les on participa en fets revolucionaris (també de Paris i
Colònia) i per aquest motiu va ser expulsat de tot arreu fins que arriba i és queda a Londres.

ECONOMIA POLÍTICA BRITÀNICA:

A Londres continua implicat amb la política revolucionaria i estudia els economistes clàssics britànics (causes del
creixement econòmic) i fa la seva critica a l’economia política per construir el seu pensament.

Troba 3 punts dèbils als clàssica: No expliquen que l’origen dels beneficis de capital és mitjançant l’explotació
dels treballadors, no ensenyen els desavantatges del capitalisme i no entén com no és la fi de la historia.
MATERIALISME HISTÒRIC:

Li preocupa explicar l’evolució de les societats ja que era el que movia la història i determinava el futur
(materialisme històric). També, s’interessa per la lluita de classes i determina l’economia com el motor de la
història. Duu a terme una critica al capitalisme a través de la critica a l’economia política, com que té influencia
dels 3 principals països Europeus es dedica a estudiar i criticar aquest corrent.

El materialisme històric es una doctrina filosòfica que entén la diferència de classes com a motor de la historia.
Segons Marx, l’evolució de les societats era el que movia la historia i determinava el futur. En aquesta doctrina
és destaca la superestructura, l’estructura econòmica i les forces productives per determinar el tipus de societat.

- Superestructura à Mode de Producció: Política, llei i ideològiques (esclavitud, feudalisme, etc.)

- Estructura econòmica à Relacions de producció: Tècniques (tecnologia) o socials (sistema jeràrquic)
- Forces productives à Infraestructures com a mitjans de producció i capacitat de treball

CRÍTICA A L’ECONOMIA POLÍTICA:

Teoria del valor treball: Fent una critica a la teoria del valor treball de David Ricardo: “El valor el valor d’un bé
prové del treball socialment necessari per produir-lo i el valor de canvi prové de la quantitat de treball”, Marx
determina que el diner només pot transformar-se en capital mitjançant una circulació de mercaderies amb
objectiu d’enriquiment per la venda d’un producte a un preu més elevat del que l’has comprat.

Teoria de la plusvàlua: La plusvàlua, concepte plasmat a la seva obra “El capital”, és el valor no pagat a un
treballador o marge de beneficis que obté l’empresari gràcies al nou valor creat pel treballador en excés del seu
propi treball. Aquest concepte origina l’escènica de l’explotació o l’acumulació capitalista.

Per tal d’acabar amb l’explotació, els treballadors han de ser propietaris dels medis de producció. Mill proposa
el cooperativisme i Marx es partidari d’acabar amb el sistema capitalista mitjançant una revolució socialista.

Com extreure major plusvàlua: - Absoluta: Augmentant el temps de treball

- Relativa: Baixant capital variable (reduint salaris o augmentant productivitat)

CONSEQÜÈNCIES DEL CAPITALISME:

1. Canvi tecnològic: Incentiu per innovar, augmentar la plusvàlua sense baixar les condicions dels treballadors
i incentivar l’eficiència per produir el mateix en menys hores (augment de productivitat).
2. Concentració i Centralització: Creix més el capital que els treballadors i el capital cada vegada està en menys
mans i empreses més grans (a partir d’absorció de competència o per facilitat en l’obtenció de crèdit).

3. Exercit industrial de reserva: Produeix un atur necessari per tal de mantenir els salaris baixos (sempre entre
la subsistència i la plusvàlua) i tenir poder sobre els treballadors per por a ser reemplaçats.

4. Empobriment de la classe treballadora: Com més capitalisme més pobre és la classe treballadora.

- Empobriment absolut: Els salaris son cada vegada més baixos (actualment diem que es fals)
- Empobriment relatiu: Augment de productivitat major que augment de salari real (empobriment)

5. Caiguda de la taxa de guany: Si augmentem indefinidament la plusvàlua arribarà un punt en el que no

podrem explotar més als treballadors i la taxa de guany a la llarga caurà fins que els beneficis tendeixin a 0.

CONCLUSIÓ

Tant Marx com Ricardo s’equivoquen dient que la taxa de beneficis arribarà al Steady State perquè a dia d’avui
les empreses segueixen obtenint beneficis. Perquè fallen?

- La composició orgànica del capital no augmenta sempre

- Subestima del canvi tecnològic que ha fet créixer la productivitat, la plusvàlua i els salaris reals
MARGINALISME 1879
El marginalistes sorgeixen dels economistes capitalistes Jevons, Walras i Menguer que, tot i no tenir contacte,
comparteixen la insatisfacció de la teoria dels valors clàssics. Creuen que aquesta teoria no serveix per tots els
béns ja que no té en compte la utilitat dels consumidors i no resol el paradigma del diamant.

Els marginalistes van passar d’una microeconòmica dinàmica a una d’estàtica ja que, a part de preocupar-se pel
creixement econòmic a llarg termini (clàssics) també és preocupen per l’assignació eficient de recursos. També,
cal destacar que els clàssics estableixen que el preu del bé és la remuneració de factors (oferta) i els marginalistes
estableixen que la UMg és la que determina el preu (demanda).

APORTACIONS:

a. Correcció de la Teoria del Valor: Preu no determinat pels costos de producció, determinat per l’UMg

b. Descobriment de les Lleis de Gossen:

- UMg decreixent: Satisfacció derivada del consum disminueix conforme augmenta la quantitat consumida.
- Principi d’equimarginalitat: Gastem la renda perquè l’última u.m. aporti la mateixa UMg en tots els bens
- El que importa en la determinació del valor és la utilitat marginal (resolució del paradigma)

LIMITACIONS:

Massa èmfasi en la demanda i poc en l’oferta ja que, si l’oferta no ve donada els costos de producció influiran
en el valor del producte. Jevons i Manger s’equivoquen a l’intentar trobar una senzilla relació causa-efecte de
sentit únic entre UMg i preu. No s’adonaren que el cost, l’oferta, la demanda i el preu són interdependents.

PAS DEL MARGINALISME A L’ECONOMIA NEOACLÀSSICA:

- Més importància a l’oferta (utilitat)

- Utilització del principi dels rendiments decreixents (utilitzada per David Ricardo)
- Per maximitzar l’empresa contractarà el factor variable fins al punt en el que (IMg=CMg).
- El preu de l’últim factor genera el mateix producte marginal per tots els factors productiu
- P = CMg. Teoria de la productivitat Mg : Teoria de la distribució.
- Si a cada factor s’ha li paga el seu preu Mg la suma de les remuneracions és igual al producte total
- Escola neoclàssics = Escola clàssica + Marginalisme
MARSHALL 1842 - 1924
Pare de l’escola neoclàssica va estudiar matemàtiques a Cambridge i és va interessar per la filosofia i l’economia.
“Principles of Economics”

CLASSIFICACIÓ D’ECONOMIA:

- Positiva: S’observa i s’explica (segons Marshall : Economics)

- Normativa: El que ens agradaria que fos i el que desitgem perquè el món sigui millor
- Art de l’economia: Combinació de la positiva i la normativa per aconseguir els dos objectius

MÈTODE I REGLES QUE SEGUEIX:

Tot i ser matq¡emàtic utilitza un llenguatge fàcil utilitzant exemples reals per arribar a un públic no especialitzat.

Problemes metodològics: - Interdependència: No és pot aïllar una causa i estar segur dels efectes
- Temps: Les causes triguen a fer sentir els seus efectes

TEORIA DEL EQUILIBRI PARCIAL:

La teoria del equilibri parcial té com a principal característica el mètode de ceteris paribus, per tant, considerem
que les altres variables romanen constants. Diem que és un equilibri parcial perquè aquest fonament
microeconòmic permet abordar problemes complexos a costa de certa pèrdua.

Segons Marshall i el principi d’equimarginalitat, per maximitzar la utilitat d’un individu aquesta ha de ser igual
per a tot els béns. Si cau el preu del bé 1 ha de baixar la UMg del bé i augmentar la quantitat demandada.

A curt termini, l’oferta cobreix els costos marginals i és a llarg termini quan és poden incloure empreses i la corba
d’oferta és pot desplaçar gràcies a les economies internes d’escala que: Disminueixen costos marginals i
augmenten producció gràcies a la millora d’organització i especialització tecnològica que incrementen la
qualificació dels factors; i gràcies a les economies externes que concentres les empreses i disminueixen costos.
A curt termini= Oferta cobreix costos marginals.
TEORIA DEL VALOR: A llarg termini= podem incloure emoreses i la corba d’oferta es
desplaça gràcies a les economies internes d’escala.

Segons Smith, el valor d’un bé ve determinat pels costos de producció (oferta) i segons els marginalistes, ve
determinat per la utilitat marginal (demanda). Marshall combina les dues teories i determina que la interacció
de les funcions d’oferta i demanda interaccionen per determinar el preu d’un bé (model més general).
L’elasticitat de l’oferta està molt relacionada amb el temps ja que, com més temps passi més capacitat de reacció
tindrà l’oferta i més elàstica serà. Davant una oferta totalment inelàstica, el valor vindrà determinat
exclusivament per la demanda. En canvi, davant una oferta totalment elàstica, el valor vindrà determinat
exclusivament pels costos de producció. És per això que a molt curt termini l’oferta serà totalment inelàstica i
com més augmentem el termini més va disminuint la seva pendent.

La teoria del valor dels marginalistes és un cas extrem del model d’oferta i demanda, quan l’oferta és
completament inelàstic, en canvi, la dels clàssics és quan l’oferta és completament elàstica.

Quan l’oferta és inelàstica (molt curt termini) els factors productius poden rebre remuneracions extraordinàries.
És el que Marshall anomena quasi – rendes, que són salaris molt bons perquè a mesura que els treballadors
augmenten (augment de l’oferta) el sou baixa i és torna al normal.

CONCLUSIÓ

Marshall diu que els dos tenen raó, a curt termini els Marginalistes tenen raó i a llarg termini els Clàssics.
WALRAS 1834 – 1910
Neix a França però se’n va a Suïssa per ser professor d’economia política. Va ser un dels primers marginalistes
que forma part de l’economia neoclàssica. “Elements d’economia política pura”
Neix França
Suissa= professor d’economia política
TEORÍA DEL EQUILIBRI GENERAL: Va ser un dels primers marginalistes que forma part de l’economia neoclássica.

Model d’anàlisis de l’economia en la que s’examinen tots els sectors simultàniament i en equilibri totes les
variables estan interrelacionades (suposa que hi ha competència perfecta i plena ocupació. Segons Walras,
l’economia és una ret d’intervencions i és per això que el mercat és el coordinador eficient de totes les decisions
individuals on les famílies ofereixen factors i demanden béns per maximitzar la utilitat i les empreses ofereixen
béns i demanden factors per maximitzar el benefici. Families= ofereixen factors i demanden bens per maximitzar la utilitat
Empreses= ofereixen béns i demanden factors per maximitzar el benefici.

LIMITACIONS:

Tot i que la formulació no era perfecta des d’un punt de vista matemàtic, el model ha estat utilitzat com a marc
d’equilibri i recerca pels millors economistes moderns. Algun dels errors son:

- Creia que comptant equacions i incògnites es demostrava l’existència d’un equilibri general
- Arrow i Debreu demostraran l’existència d’una solució d’equilibri general
- Que hi hagi un equilibri general no vol dir que necessàriament tingui sentit econòmic
- Si hi ha rendiments creixents d’escala el model té problemes seriosos
- Hi poden haver molts equilibris (sobretot si s’introdueixen expectatives)
- Encara que la solució de mercat pugui ser un equilibri, aquest no té perquè ser millor
- El procés de mercat pot generar solucions que no siguin estables
- L’equilibri final pot ser diferent segons la trajectòria que s’hagi seguit
- El mecanisme a través del qual s’arriba al equilibri segons Walras no es convincent

MARSHALL WALRAS

Públic no especialitzat Públic restringir

Interès pel món real Interès per la tècnica i la forma
Mètode eclèctic Mètode matemàtic
Equilibri parcial Equilibri general
Gran impacte en la teoria bàsica Gran impacte en la micro superior
HISTORICISME I INSTITUCIONALISME
Moviments heterodoxos conservadors que gaudeixen durant un temps del poder polític i econòmic a Alemanya.

CRÍTIQUES AL PENSAMENT CLÀSSIC I NEOCLÀSSIC:

- Excessiva abstracció, caràcter deductiu i massa simplificador (models no aplicables a la realitat)

- Manca de contextualització social i institucional (no defineixen el context)
- Excessiva confiança en el mercat i el laissez-faire

1. Gran Brentanya + Alemanya no tenen res a veure en el moment i creuen que no es

HISTORICISME ALEMANY poden aplicar les teories classistes ja que son realitats diferents.
Estan en contra de la modelització; s’ha de recollir info, historica i estadistica x trobar
pautes generals

Culturalment relacionat amb el romanticisme del S XIX, un moviment cultural classista que ressalta passions i
reivindica l’irracional per deixar de banda l’excessiu racionalisme de la il·lustració.

1. Vella escola històrica: Friedrich List (principal) i Roscher, Hildebrand i Knies.

Com que Gran Bretanya (industrialitzat) i Alemanya (agrari) no tenen res a veure en el moment creuen que no
és poden aplicar les teories classistes ja que son realitats diferents. Estan en contra l’excessiva modelització i
consideren que s’ha de recollir informació històrica i estadística per trobar pautes generals.

Dins l’escola hi ha diferents pensaments, List és més nacionalista i proteccionista i defensa que s’ha de protegir
el país per afavorir el creixement ja que l’avantatge comparatiu no ho permetia, per tant, només era defensor
del lliure mercat en països amb una industria madura (funciona i acaba superant a Anglaterra).

2. Jove escola històrica: Gustav Von Schmoller

En aquest període, Alemanya ja és un país industrial i per això els autors son més radicals (menys nivell acadèmic)
i acaben tenint més poder polític que la vella escola. Influeixen en les polítiques de Bismark a través d’un centre
d’estudis que de propostes de polítiques econòmiques a l’imperi Alemany.

Schmoller té una forta polèmica metodològica amb Menger (a favor de la modelització) ja que és fortament anti-
teòric i no accepta el raonament analític i deductiu. Durant aquest període no van haver-hi Austríacs a les
texto
universitats Alemanyes ja que estaven vetats.

3. Novíssims: Sombart, Weber i Spiethoff

No són tant radicals anti-teòrics com la jove escola però degut a l’historicisme anglès, hi ha crítica a l’excessiva
modelització dels clàssics i Ricardo. Mill i Marshall van combinar l’anàlisi deductiu amb exemples històrics per
minimitzar l’impacte de l’historicisme a la Gran Bretanya, i ho van aconseguir.

INSTITUCIONALISME:

Corrent de pensament econòmic alternatiu que domina el primer terç del S XX a USA i esdevé el principal corrent
heterodox. Sorgeix després de l’èxit neoclàssic i posa èmfasis en allò que l’economia ortodoxa dóna per suposat,
elements culturals, de comportament social i lleis que combinen l’economia neoclàssica. Rebutja el caràcter
universal de les lleis econòmiques i el seu punt dèbil és la manca de teoria.

Thorstein Veblen: Outsider (humil), autodidacte i influït pel populisme agrari americà. És un crític del capitalisme
i de l’enriquiment ràpid que dona domini a les grans empreses. Tot i tenir raó en crítiques (critica als neoclàssics
perquè busquen un equilibri quan tot és dinàmic) no aporta una metodologia que hagi donat fruits.

John Commons: Crea l’escola de Wisconsin i influeix en moltes reformes socials com el New Deal. Rebutja
l’enfocament deductiu i estàtic dels neoclàssics i estudia les relacions industrials. Partidari d’intervenció.
ESCOLA AUSTRÍACA
Escola alternativa de dretes i liberal (laissez faire) que ha estat oblidada del pensament econòmic perquè no ha
estat representativa per entendre l’economia. El pare fundador va ser Menger que tot i ser un dels primers
marginalistes desenvolupa les idees marginalistes d’una forma diferent a la dels neoclàssics. Altres pensadors
que en formen part són: Friedrich von Wieser i von Böhm-Bawerk, Von Misses i Friedrich von Hayek.

Com a grans defensors de l’imperi Austrohongarès, el centre intel·lectual, cultural i pioner del marginalisme
estava situat a Viena fins i tot quan l’imperi havia desaparegut. No utilitzen matemàtiques sofisticades i la seva
idea era que el valor de la mercaderia depenia de la utilitat que reportava a cada individu.

APORTACIONS:

1. Teoria del capital:

Elaborada per Bohm - Bawker al llibre “Capital i l’interès” contradiu la visió de Marx que el benefici capitalista
ve de l’explotació dels treballadors. Desenvolupa una altre explicació del sorgiment del benefici capitalista: per
ell l’interès és el preu que compensa l’espera intrínseca per recórrer a mètodes de producció mes indirectes
(mes productius); si renuncies a tenir els diners ara per tenir-los al futur, tens un interès. Recorre a mètodes mes
indirectes de producció, son mes productius però necessiten tenir el capital mes temps. Hi ha dos tipus d’interès:

- Psicològic: Preferència dels béns presents enfront els futurs

- Tecnològic: Major productivitat dels mètodes indirectes de producció
- Mètode Directe: Producció a mà, menys capital, menys temps, menys productivitat
- Mètode Indirecte: Producció a màquina, més capital, més temps, més productivitat

El període mitjà de producció és la mitjana de tots els intervals de temps durant els quals queden immobilitzades
les hores de treball gastades per obtenir un determinat producte. El capital és un flux de quantitats de treball
amb el qual s’avancen recursos per pagar el treball que produirà elements que acabaran sent bens de consum.
Quan més indirectes, més industrialitzat, més llarga és la producció i més necessitat de capital.

Una disminució del tipus d’interès provoca un major volum de temps-capital, s’allarga la durada dels processos
productius (increment de mètodes indirectes), el que fa que incrementi la productivitat de l’economia.

2. Teoria dels cicles:

Construïda per Hayek a partir del la teoria de Böhm – Bawerk determina que, les decisions d’inversió i de
producció tenen un efecte en un període posterior al adoptat i que en l’economia de mercat és produeix una
coordinació entre projectes d’inversió i estalviadors disposats a renunciar els seus diners per un temps. A major
preferència per l’estalvi més fons prestables que provocaran una baixada del tipus d’interès allargant la
producció (mètodes indirectes). També provocaran augment dels béns d’inversió i disminució del consum.

En una economia monetària hi ha dos tipus d’interès, el natural (definit pels estalviadors i inversors) i el monetari
(definit per l’autoritat monetària) que donen lloc a la manipulació que criticava Hayek.

Una baixada del tipus d’interès és un engany als empresaris a l’hora de dur a terme projectes d’inversió ja que:

- No és decisió dels consumidors

- Incrementa la inversió, el consum no cau, s’estimula la demanda, eufòria econòmica a curt termini
- Abaratiment artificial del preu del capital
- Al futur no augmenta el consum, provocant una crisis de sobreoferta que acabarà baixant el tipus d’interès

Segons Hayek, la gran depressió dels 30 és la conseqüència de l’expansió creditícia exagerada dels 20 i és per
això que creu que no es pot manipular el mercat. Recomana una política econòmica de sol ajust sense
intervenció ni monetària ni fiscal. Va ser totalment contrari Keynes però com que no va poder replicar les
critiques va ser apartat i és va acabar dedicant a la filosofia social.

3. El mercat i la informació:

- Individualisme metodològic: El sistema econòmic s’explica per les eleccions dels individus
- Els individus tenen plans d’acció però l’escassetat de coneixement no fa possible la coordinació
- Més realistes que els neoclàssics ja que la informació no es perfecta i els individus sempre seran irracionals
- La informació és recopila per “prova error” i el mercat és una forma descentralitzada d’obtenir informació
- El mercat és un àmbit de difusió de la informació i ajust del coneixement individual

4. Impossibilitat del socialisme:

El socialisme no és possible perquè no hi ha mercats lliures de factors productius ni de preus. Això provoca una
centralització que no permet el “prova i error” i el dèficit d’informació fa que ningú sigui capaç de produir el que
és necessita. En canvi, en les economies de mercat, els propietaris dels factors els ofereixen a les empreses.