Llibre de meravelles, VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Llibre de meravelles és un text escrit durant la postguerra (1956-1958) a València, encara

que va ser publicat el 1971 a causa dels entrebancs editorials i de censura que va patir la
literatura catalana durant la dictadura. El contingut del poemari està molt relacionat amb
la realitat del moment de l’escriptura, ja que és un testimoni literari dels anys posteriors a
la guerra civil a la ciutat de València. És un text poc convencional en el context en què
s’escriu perquè utilitza un to popular per a retratar un episodi fosc de la història recent, és
a dir, converteix la vida quotidiana i els seus problemes i virtuts en material literari.
Selecció de 10 poemes: «Un entre tants com esperen i callen», «No escric èglogues»,
«Demà serà una cançó», «Els amants», «L’estampeta», «Cant de Vicent», «Temps», «Ací»,
«Per exemple», «Assumiràs la veu d'un poble».

PREGUNTA 3.a) ANÀLISI DE L'OBRA/FRAGMENT

A) RESPECTE AL CONTINGUT O A LA TEMÀTICA

Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc,

esdeveniments, objectes...) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc
espaciotemporal general de l'obra? (època i espais)
• Jo, ara, ací (ací em pariren i ací estic): situen el poeta en el context immediat de
creació de l’obra, La València de postguerra, des d’on canta el que viu. Arrelament
a la terra i compromís cívic.
• Demà: Projecció cap al futur. El poema ha de perviure en el temps, convertir-se en
un cant.
• Carrers i llocs de la València de postguerra. Pobles i barris dels voltants. Horts i
sèquies.
• Noms propis.
• Les penúries, el dol, les misses, l’estraperlo, bars, cases, botigues,
tramvies,cinemes, olors, sorolls, converses, festivitats, elements quotidians.
• L’arribada de l’home a la lluna, el 1969 (aquest poema es va afegir posteriorment a
l’escriptura de la resta de poemes en els anys 50, abans de la publicació de l’obra
el 1971).
• López Picó (poeta noucentista representant la castedat).
• Francisco de la Torre, autor d’èglogues del Renaixement, que, desilusionat, es va
retirar.
• Contrast entre present (realitat) i passat (idealitzat): plany pel que s’ha perdut.

Quina temàtica pròpia de l'obra es veu en aquest fragment? Quines altres temàtiques
són característiques d'aquesta obra?
AMOR: idil·li, fidelitat, sentiment, record i enyor.
SEXUALITAT: vivència íntima, erotisme, passió, instint, carnalitat, alliberament.
MORT: Tan present després d’una guerra. Campanes que toquen a mort. Persones que
han mort. El dol. Els resos pels difunts. Les llàgrimes.
LLUITA SOCIAL: Lligada al poble i a les arrels.
CIUTAT DE VALÈNCIA: noms de carrers i espais de la ciutat. El poeta vaga per la ciutat i
observa la misèria, però també aquells llocs de la seua quotidianeitat, i d’instants feliços.
VIDA QUOTIDIANA: Plasmació d’instants feliços, de xicotetes satisfaccions primàries i
essencials del dia a dia, però també podem trobar el reflex del caos dominant en un temps
de crisi: fam, dolor, misèria, solitud, pena i mort. Referències a la cultura popular, i ús d’un
llenguatge col·loquial, que s’eleva a categoria de llengua literària, poetitzant la realitat.
COL·LECTIVITAT: el poeta s’hi identifica (un entre tants), el jo poètic forma part d’un
“nosaltres”, o s’adreça directament a un “vosaltres” que forma part de la mateixa
col·lectivitat que ell.
CULTURA POPULAR: Refranys, festivitats.

B) RESPECTE A LA FORMA

Analitza la mètrica d'aquest fragment. És aquesta la mètrica dominant en Llibre de

meravelles? Hi ha altres formes mètriques en els poemes seleccionats d'aquest llibre?
Raona la resposta.
• Alexandrins : Predominen. Són versos narratius de 12 síl·labes, cesurats en dos
hemistiquis.
• Decasíl·labs
• Octosíl·labs
• Tetrasíl·labs: Com una resposta, un respons d’un salm, que contrasten amb metres
més llargs.
• Èglogues: Tipus de composicions del segle XVI, d’amor en un entorn idealitzat, que
podria representar el passat, en contrast amb un present de solitud, en què l’autor
diu: No escric èglogues. Nomena Francisco de la Torre, autor d’èglogues del
Renaixement, i Ausiàs March, que no ho era).
• Cançò: Tipus de composició popular. Demà serà una cançò, Cant de Vicent

Identifica una figura retòrica (metàfora, comparació...) que trobes en aquest fragment i
explica què aporta al text. Quines altres figures retòriques són habituals en Llibre de
meravelles? Relaciona-les amb l'estil de Vicent Andrés Estellés.

Paral·lelismes o repeticions: (un entre tants, És com un ball, com una lletania, parodiant,
amb distància crítica, una oració, tan quotidiana a l’època. ) Tetrasíl·labs com una
resposta, que contrasten amb metres més llargs. Figura freqüent, que recorda una oració,
un mantra.
Antítesi: (odi, dolor, nit, sang/ amor, alegria, dia ; morts/vius; pobre/ric; salut/malaltia)
Figura freqüent perquè plasma el contrast entre passat i present, entre instants feliços i
l’amarga postguerra.
Ironia: Bella és la vida (el que pretenia fer creure el règim, entre la misèria de la gent que
reflecteixen els altres versos) També en tetrasíl·labs.
Enumeració: Hi ha la fam, la precarietat... (i torna a repetir-se més avant)
Similicadència: (callen, treballen, badallen/ gemeguen, s’ofeguen, preguen)
Camps lèxics: negatius (morts, bala, espant..) o positius (amor, alegria, ). Freqüent, aporta
contrast.
Sinècdoque: No hi havia a València dos cames com les teues (les cames per l’estimada, la
part pel tot).
Hipèrbole: No hi havia a València dos amants com nosaltres, igual que el vers de les
cames, (exageració, un amor únic)
Metàfora: simbolitza un concepte real, amb un que s’assemble o que l’evoque. (ventruts
camions, teranyina de llàgrimes,teranyines de dol, espases a la sintaxi, arcàngels a la porta
dels cines) Figura freqüent. Aporta lirisme al reflex de la realitat
Paranomàsia: Creació de sonoritat amb mots que s’assemblen fonèticament, però que
tenen significats diferents: viuen/ veuen; teles /teules.

En quin (sub)gènere, model o corrent situaries aquesta obra? Explica les característiques
bàsiques del (sub)gènere, model o corrent.
El llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés se situa dins el subgènere del realisme
social, junt a l’obra de Gabriel Ferrater, Miquel Martí i Pol, Maria Beneyto, Pere Quart i
Salvador Espriu, entre altres. La poesia és una eina per a exposar la crua realitat i ser
testimoni de les injustícies causades per la dictadura: desigualtats, pobresa, repressions,
exili, censura, etc. Es caracteritzà per:
• El poeta pren la veu del poble oprimit i poetitza les seues aspiracions de canvi
social.
• La descripció de realitats amargues de la guerra i la postguerra.
• S’adreça a tota la societat, per tant el llenguatge serà directe, viu i de vegades
col·loquial.
• En ocasions, la poesia esdevé narrativa.
• Els temes més freqüents són la denúncia de les injustícies, la demanda de llibertat,
sobre tot d’expressió, i la reflexió sobre la funció del poeta i la poesia.
• Ús de simbologia que representa l’opressió i la censura per un costat, i la lluita
col·lectiva, la dignitat humana i el compromís del poeta amb el poble, per l’altre.

PREGUNTA 3.b) RELATIVA A LA CONTEXTUALITZACIÓ

A) RESPECTE AL CONTEXT HISTÒRIC I LITERARI PROPI DE L'OBRA I A LA UBICACIÓ

D'AQUESTA EN LA TRAJECTÒRIA DE L'AUTOR

En quin context històric i cultural se situa l'escriptura d'aquesta obra?

Atenent a les dates d'escriptura de l'obra, entenem que l’obra d’Estellés es vincula al
període de postguerra. Durant la segona república es va viure un renaixement de les
cultures locals, amb l'oficialitat de les llengües autòctones i l'aprovació d'alguns estatuts
d'autonomia. Al 1939, després de tres anys de guerra, la nostra llengua deixava de ser
oficial, desapareixia del panorama públic, de l´administratiu i de l´ensenyament i tornava a
la clandestinitat, ja que el general Franco considerava les cultures i llengües locals com
una amenaça a la unitat d'Espanya. Així la fi de la Guerra Civil espanyola va comportar la
prohibició de la llengua i dels drets civils, la censura i l'exili de gran part dels intel·lectuals.
Aquesta situació va comportar la resistència cultural amb reunions clandestines a cases
particulars i les edicions d'obres d'amagat, sufragades prèviament per lectors interessants.

Amb el final de la Segona Guerra Mundial la repressió franquista s'alleuja. Tornen les
representacions en català, es creen algunes editorials i alguns premis literaris. A més,
Carles Salvador organitza els cursos de llengua i literatura a Lo Rat Penat i publica la seua
Gramàtica Valenciana. Molt lentament, la llengua torna a l'ús literari, encara que la tasca
clandestina continuà a les universitats. Mentrestant, els escriptors exiliats van crear una
literatura dominada per l´enyorament del país i el desarrelament. Açò va ser possible en
llocs com Mèxic i Xile, on hi havia autèntiques colònies d'exiliats que van crear revistes
literàries i van fer edicions d'obres originals. El resultat fou una literatura que havia de ser
continuista de les tendències simbolistes i avantguardistes anteriors a la guerra durant els
primers anys (1939-1946).

A la dècada següent, la lleu liberalització va permetre entrar en contacte amb els corrents
europeus, especialment amb l´existencialisme, encara que amb un fort control de la
censura, que en el nostre cas fou doble: temàtica i lingüística. En general el teatre va
sobreviure amb un importantísim component folcklòric, la poesia va sobreviure baix
mínims i la narrativa no es va recuperar fins ben entrada la dècada dels 50.

Situa aquesta obra en la trajectòria de l'autor (etapes o blocs) i digues algunes

característiques de l'etapa o bloc (o diferències respecte a altres etapes o blocs).
L’obra d’Estellés és molt extensa, i podem dividir-la en dos períodes: la postguerra i a
partir dels anys 70. La majoria de la seua producció s’elabora durant la postguerra, tot i
que durant els anys 50 i 60 es publiquen quatre llibres només: Ciutat a cau d’orella, La nit,
La clau que obri tots els panys, i L’amant de tota la vida. En aquestes obres és present la
misèria de la postguerra i la sensació d’angoixa davant l’opressió. Aquestos són temes que
tractaven els poetes de postguerra de tradició simbolista, però que ja anticipen els temes
propis de la poesia realista dels 60.

Serà a partir dels 70 que es publicaran la resta d’obres escrites en les dècades anteriors, i
quan Estellés serà reconegut com el poeta nacional dels valencians. El Llibre de meravelles
pertany a aquesta etapa, junt a Hotel París. Es va publicar el 1971, tot i que havia sigut
escrit en els cinquanta, i reaferma la tendència realista. El poeta reflecteix la València de
postguerra, contemplant la misèria, i atorgant a la seua poesia la responabilitat cívica de
mostrar i denunciar el que veu i el que viu. Posteriorment, el 1975, escriu i publica Mural
del País Valencià, on transmet l’orgull de ser valencià.

Quines característiques generals presenta el gènere (la poesia) en el context (època)

d'escriptura de l'obra?
Després de la Guerra Civil, la poesia va seguir les tendències anteriors al conflicte:
Simbolisme i avantguardisme. En ambdós casos, es tracta d’una poesia hermètica, que
tracta reflexions metafísiques i religioses que, tot i allunyar-se de la realitat del moment,
tenen la seua base en les preocupacions socials dels autors. La poesia simbolista se centra
en el poder suggeridor de la paraula per mitjà de la metàfora i el símbol, el rigor formal i
l’angoixa vital. Destaquen poetes com Joan Vicent Foix, Carles Riba, Blai Bonet o Joan
Teixidor. La poesia avantguardista, en canvi, trenca amb eixe rigor formal, experimenta
amb el llenguatge i incorpora recursos visuals. Destaquen Josep Palau i Joan Brossa. Ja cap
als anys 60, de la mà de Salvador Espriu i Pere Quart, la poesia s’orienta cap al realisme
social. El reflex de la crua realitat i la denúncia de les misèries, la por i la injustícia esdevé
el tema principal d’aquesta tendència poètica. El llenguatge serà més viu i directe, adreçat
al poble, i la simbologia s’utilitza per a representar l’opressió i el desig de llibertat del
poble. En aquest corrent s’inscriu l’obra de Vicent Andrés Estellés, junt amb la de Gabriel
Ferrater, Miquel Martí i Pol i Maria Beneyto, entre d’altres.

Quins altres autors o autores destaquen en el context d'escriptura de l'obra (dins el

gènere)? (mínim 2 autors/es). Aporta algunes dades sobre l'escriptura (títols destacats
i/o característiques bàsiques) d'aquests altres autors o autores.

Salvador Espriu Joan Vicent Foix Josep Carner

Pere Quart Miquel Martí i Pol Joan Brossa

Joan Vinyoli Maria Beneyto Joan Teixidor

Quins altres models o corrents trobem en el context de l'obra (dins el gènere)? Explica
les seues diferències respecte al model o corrent en què s'inscriu l'obra.

Després de la Guerra Civil, la poesia va seguir les tendències anteriors al conflicte:

Simbolisme i Avantguardisme. En ambdós casos, es tracta d’una poesia hermètica, que
tracta reflexions metafísiques i religioses que, tot i allunyar-se de la realitat del moment,
tenen la seua base en les preocupacions socials dels autors. La poesia simbolista se centra
en el poder suggeridor de la paraula per mitjà de la metàfora i el símbol, el rigor formal i
l’angoixa vital. Destaquen poetes com Carles Riba, Joan Vicent Foix, Blai Bonet o Joan
Teixidor. La poesia avantguardista, en canvi, trenca amb eixe rigor formal, experimenta
amb el llenguatge i incorpora recursos visuals. Destaquen Josep Palau i Joan Brossa. Ja cap
als anys 60, de la mà de Salvador Espriu i Pere Quart, la poesia s’orienta cap al realisme
social: El llenguatge es torna viu, directe, comunicatiu, de vegades col·loquial, adreçat al
poble, i la poesia es torna més narrativa. Es tracta de “contar” la crua realitat i de
denunciar les misèries, la por i la injustícia. Aquest esdevé el tema principal d’aquesta
tendència poètica encara que la simbologia s’utilitza, també, per a representar l’opressió i
el desig de llibertat del poble. En aquest corrent s’inscriu l’obra de Vicent Andrés Estellés,
junt amb la de Gabriel Ferrater, Miquel Martí i Pol i Maria Beneyto, entre d’altres.

B) RESPECTE AL CONTEXT ANTERIOR O POSTERIOR AL CONTEXT PROPI DE L’OBRA

Com evoluciona el gènere amb posterioritat al context d'escriptura d'aquesta obra?
Quines característiques presenta?

Al començament de la dècada dels 70 es recuperà l'obra de J. V. Foix i es publicaren dos

llibres cabdals que superaren el realisme i inclinaren la poesia catalana de les darreres
dècades cap al simbolisme i l'experimentalisme: Els Miralls (1970), de Pere Gimferrer, i
Poesia rasa (1970), de Joan Brossa. L'any 1973 la poesia valenciana, de forma simultània al
que s'esdevenia en la poesia catalana s’allunyà del realisme precedent. Els nous referents
foren Joan Navarro i Salvador Jàfer. L’antologia d’Amadeu Fabregat (1974: Carn fresca)
recollí aquest canvi d’orientació. La poesia no-realista, que en pocs anys es convertí en
hegemònica, presentà les característiques següents:

• Nous paràmetres del codi textual: la pretensió del poeta introduïa el lector dins el text o
del discurs que conformava l'escriptura mateixa, la qual no necessàriament contenia una
anècdota o un argument.
• Pràctica rebel: connectant amb pràctiques d'escriptura que havien conformat la història
de la poesia del segle XX, la poesia es considerà com un discurs autònom, contrari a la
lògica del realisme.
• Nous valors de la paraula poètica: la paraula poètica deixà de ser utilitzada per a narrar i
passà a suggerir, a evocar, a ser imaginativa i ambigua.
• La poesia, eina d'investigació: la poesia fou considerada de nou com una eina
d'investigació de la subjectivitat del poeta.
• Nous arguments: els poetes argumentaren des de punts de vista innovadors, com ara la
reivindicació de la dissidència, la ruptura amb els valors de la tradició cultural, familiar i
social, el desig de modernitat i l'afany d'universalisme.
Durant els anys 80 la poesia continuà si fa no fa els mateixos paràmetres. Els poetes
elaboraren una visió de la realitat des del “jo”, a través de la suma de vivències personals,
i conceberen la poesia com a expressió de la pròpia intimitat i com a formulació
d’experiències personals. Definitivament s'acceptà el mestratge de tots els grans poetes
del s. XX: Foix, Brossa, Ferrater, Carner, Espriu, Estellés, Pere Quart.

Als anys 90 abandonaren la idea d'actuar com a memòria col·lectiva o com a impulsors de
la transformació social, tendiren a l'autobiografia i a la intimitat i sovint manifestaren un
acusat escepticisme. Al marge d'altres consideracions, prevalgué la pretensió de l'obra
ben feta. S'hi observà una tendència al recolliment del discurs, amb poemes més breus i
menys emfàtics, més íntims, més al·lusius i menys rotunds.

Quins autors o autores destaquen en el gènere amb posterioritat al context d'escriptura

d'aquesta obra? (mínim 2 autors/es). Quines semblances, novetats o diferències
presenta l'escriptura d'aquests altres autors o autores respecte a l'autor o autora del
fragment?
Pere Gimferrer Joan Brossa Joan Navarro Salvador Jàfer