TEMA 6: DETECCIÓ D’AUTOANTICOSSOS

1. MALALTIES AUTOIMMUNES I ANTICOSSOS ASSOCIATS

El sistema immunitari compleix 2 funcions dins de l’organisme:

• Elaborar una resposta immunitària front a agents estranys.
• Reconèixer les parts pròpies i, si es perd la tolerància es desencadena la resposta
immunitària.

La tolerància immunològica és la manca de resposta front a un Ag.

Aquesta resposta ve induïda per l’exposició prèvia a l’Ag, per tant, els Ags que indueixen
la tolerància s’anomenen tolerògens.
Mitjançant mecanismes especialitzats el sistema immunològic ensenya a les cèl·lules
encarregades de la resposta, a tolerar Ags propis.
Si aquest procés falla dona lloc a greus repercussions.

Una malaltia autoimmune és una malaltia en la que el sistema immunitari ataca

estructures de l’organisme, ja que les identifica com a estranyes.
En les malalties autoimmunes hi ha Ags propis que desencadenen un resposta
immunològica, per tant, passen a ser immunògens.

1.1. FACTORS QUE INFLUEIXEN EN LES MALALTIES AUTOIMMUNES

Els processos autoimmunes estan influenciats pels factors genètics i els ambientals.

1.1.1. Factors genètics

En ells s’inclou:
• Antígens del complex major d’histocompatibilitat (HLA), l’HLA és un grup de
gens, les proteïnes del qual estan implicades en la presentació als limfòcits i, en la
diferenciació del propi i l’aliè.
Aquests gens estan situats al llarg d’un segment de l’ADN en el cromosoma 6.

La majoria de les malalties autoimmunes estan associades a factors HLA.

Es trenca la tolerància immunològica cap a proteïnes pròpies quan molècules HLA
de classe II activen limfòcits T auto-reactius.
Existeix una relació entre els Ags HLA i el risc de sofrir malalties autoimmunes.
El risc relatiu es calcula aplicant una fórmula.

• Factors hormonals, existeix una influència del sexe en el risc de sofrir malalties
autoimmunes.

1.1.2. Factors ambientals

El mimetisme molecular és la semblança entre Ags del patogen i Ags propis.

El mimetisme molecular o la propagació d’Ags propis que estan ocults al sistema
immunitari, són alguns dels mecanismes desencadenants de reaccions autoimmunes.
1.2. TIPUS DE MALALTIES AUTOIMMUNES

Depenent del teixit diana es pot establir una classificació de les malalties autoimmunes.
L’autoimmunitat específica d’òrgan es produeix quan les reaccions autoimmunes es
dirigeixen contra un o més constituents d’aquestes cèl·lules, ja siguin components
citoplasmàtics, estructures de la membrana plasmàtica o productors secretats per elles.
L’autoimmunitat no específica de l’òrgan es produeix quan la reacció autoimmune es
dirigeix contra estructures o components comuns a molts teixits distribuïts per l’organisme.

1.2.1. Malalties autoimmunes organoespecífiques

Les malalties autoimmunes organoespecífiques són aquelles en què la resposta

patològica es centra en les cèl·lules d’un òrgan.

Les principals malalties autoimmunes organoespecífiques són:

• Tiroiditis de Hashimoto

És una reacció del sistema immunitari contra la glàndula tiroides que provoca inflamació.
És més freqüent en persones d’entre 30 i 60 anys, però té més influència en dones.
En els pacients es detecten Acs sèrics contra diferents elements cel·lulars de la glàndula
tiroides i Acs front la peroxidasa tiroidea.

• Diabetes mellitus insulinodependent (DMID)

És una malaltia autoimmune en què les cèl·lules B dels illots de Langerhans del pàncrees
són destruïdes i no poden produir insulina.
Està associada als al·lels HLA, DR3 i DR4, però també existeixen factors ambientals
relacionats.
Els anticossos que s’utilitzen per al seu diagnòstic són:
◦ Acs contra el citoplasma i la membrana plasmàtica de les cèl·lules del illot.
◦ Acs antiinsulina.
◦ Acs contra la descarboxilasa de l’àcid glutàmic.
◦ Acs anti-ZnT8.

• Hepatitis autoimmunes

És una malaltia poc freqüent que evoluciona amb inflamació, necrosi i fibrosi dels
hepatòcits.
Pot desencadenar una insuficiència hepàtica greu, amb necrosi i mort.
Es manifesta com una hepatitis aguda especialment en joves i dones.
Està associada als al·lels HLA.
Existeixen 2 tipus d’hepatitis autoimmune que es defineixen pel tipus d’Ac detectat:
◦ Tipus I, es detecten Acs antimúscul llis i antinuclears.
◦ Tipus II, es detecten Acs antimicrosomals del fetge o ronyó.

• Cirrosi biliar primària

És una hepatopatia crònica que es caracteritza per una destrucció inflamatòria lenta i
progressiva dels conductes biliars intrahepàtics.
Hi ha 10 cops més casos en dones i té més influència en persones majors de 50 anys.
La malaltia evoluciona amb nivells alts d’Acs antimitocondrials (AMA), els quals estan
presents en el 90% dels pacients.
Existeixen diferents tipus d’AMA, però la detecció dels AMA M2 va seguida del
desenvolupament de la malaltia, encara que de vegades tarda anys en manifestar-se.

• Malaltia d’Addison

És una insuficiència de l’escorça suprarenal en què es pot produir hipotensió,

deshidratació, hiperpotassèmia, hipercalcèmia i hipoglucèmia.
Si no es diagnostica pot ser mortal i és més freqüent en dones.
Està associada als al·lels DR3 i DR4 del HLA.
La detecció d’autoAcs contra cèl·lules corticals suprarenals és important per al diagnòstic.

• Malaltia celíaca

És una alteració de l’intestí prim que es caracteritza per mala absorció, atrofia de les
vellositats intestinals i intolerància al gluten.
És una enteropatia induïda pel gluten, ja que la malaltia millora quan els pacients
suprimeixen el gluten de la dieta i viceversa.
Està associada amb haplotips HLA.
Les manifestacions clíniques són les de qualsevol mala absorció, és a dir, pèrdua de pes,
distensió abdominal amb flatulències, diarrea i esteatorrea.
A nivell analític, hi ha alts nivells d’Acs IgA antitransglutaminassa tissular, antigliadina i
antiendomisi.

• Malaltia inflamatòria intestinal

Es caracteritza per inflamació de segments intestinals.

Segons el tram afectat es classifica en:
◦ Colitis ulcerosa, el segment afectat és el colon i afecta només a la seva capa
mucosa.
Els pacients presenten diarrea sanguinolenta, dolor abdominal, febre i pèrdua
de pes.
En sèrum es detecten Acs anticitoplasma de neutròfils (ANCA).

◦ Malaltia de Crohn, afecta a la regió ileocecal, encara que es pot estendre a tot
el tracte gastrointestinal.
La determinació de la concentració de proteïna C reactiva és útil per a la
monitorització del progrés de la malaltia.
No està associada a antígens HLA ni a agents infecciosos, i tampoc està clar si
es tracta d’una malaltia autoimmune o d’una immunodeficiència.

• Vitiligen

És una despigmentació de la pell com a conseqüència de la destrucció de melanòcits.

La manifestació clínica més evident és l’aparició de plaques blanques a la pell.
De vegades s’associa a altres malalties autoimmunes.
En alguns pacients es resol de manera espontània i en altres és progressiva.
Les conseqüències psicològiques són greus, sobretot en persones de pell fosca.
Els pacients presenten Acs contra proteïnes dels melanòcits.
1.2.2. Malalties autoimmunes no organoespecífiques

Les malalties autoimmunes no organoespecífiques són aquelles en què la resposta

patològica es dirigeix contra estructures o components comuns a molts teixits de
l’organisme.

Les principals malalties autoimmunes no organoespecífiques són:

• Lupus eritematós sistemàtic (LES)

És una malaltia autoimmune sistemàtica crònica caracteritzada per l’existència de limfòcits

B i T autoreactius i per la inhibició de limfòcits T reguladors.
Dona lloc a una resposta policlonal amb una elevada producció d’autoAcs.
La malaltia afecta sobretot a dones.
Els principals símptomes són febre alta, exantemes, artritis, glomerulonefritis i problemes
cardíacs i pulmonars.
La principal característica és l’alta producció d’Acs antinuclears (ANA).
Els ANA reben el nom del sèrum del pacient que s’ha utilitzat per identificar-los.

• Síndrome de Sjörgen

És una malaltia crònica multisistemàtica que afecta a les glàndules llagrimals i salivals.

• Artritis reumatoïde

És una malaltia inflamatòria, crònica i multisistemàtica que afecta a les articulacions

perifèriques amb destrucció del cartílag, erosions òssies i deformacions articulars.
Afecta més a les dones i al rang d’edat de 35 a 50 anys.
Està associada als al·lels DR1 i DR4 del HLA.
Hi ha factors ambientals desencadenants (virus): rubèola, herpes, virus d’Epstein-Barr...

Els limfòcits B sinovials produeixen factors reumatoides, que són autoAcs del isotip IgM
dirigits contra la porció Fc de les IgG.
Els Acs antipèptids citrulinats (ACCP) són específics per al diagnòstic de la malaltia.

• Esclerosi sistemàtica / esclerodèrmia

És una malaltia discapacitant crònica que es caracteritza per fibrosi a la pell, als vasos
sanguinis i als òrgans interns, tot i que pot afectar només a les vísceres.
No hi ha una associació amb Ags HLA.
Hi ha més risc en dones que en homes.
Les dades del laboratori indiquen la freqüència d’Acs antinuclears, amb títols baixos de
factor reumatoide.

• Anèmia hemolítica autoimmune

És una malaltia que es pot presentar com primària o secundària a diversos càncers o a
malalties autoimmunes o inflamatòries.
Els pacients poden ser asimptomàtics o manifestar una anèmia normocítica
norcmocròmica.
La causa de l’hemòlisi d’eritròcits és el depòsit sobre les seves membranes d’autoAcs
circulants, que reconeixen Ags de membrana.
Depenent de la naturalesa dels autoAcs es consideren:
Acs calents Acs freds
Tº màxima reactivitat 37ºC -37ºC
Representació % 80-90% 10-15%
Causa anèmia Unió d’IgG a eritròcits. IgM contra Ags d’eritròcits.
Els Acs calents es diagnostiquen mitjançant Coombs directa.

2. DETERMINACIONS D’AUTOANTICOSSOS

Per a la determinació d’autoAcs s’utilitzen reaccions d’aglutinació, precipitació i fixació del

complement.
En l’actualitat, la més habitual és la immunofluorescència indirecta (IFI) i les tècniques
basades en enzimoimmunoassajos.

2.1. DETECCIÓ D’AUTOANTICOSSOS MITJANÇANT IMMUNOFLUORESCÈNCIA

La immunofluorescència s’aplica en la detecció d’Acs que reconeixen Ags disposats en el

suport de la reacció.
Per tant, en cas de reacció positiva, formaran immunocomplexes.
El conjugat fluorescent està constituit per Acs anti-Ig produïts en conill, cabra o cobaya i
dirigits contra Acs IgG, IgM o IgA humans.
Depenent dels Acs que es vulgui detectar en el sèrum problema, s’utilitzen diferents
cèl·lules que contenen els Ags diana.

2.1.1. Detecció d’autoanticossos organoespecífics mitjançant IFI

El diagnòstic és clínic i es pot confirmar mitjançant proves bioquímiques de laboratori.

En altres casos es poden realitzar proves immunològiques per a la detecció d’autoAcs
contra les cèl·lules dels illots de Langerhans.

IFI per a la dtecció d’Acs anti-illots de Langerhans

La determinació d’autoAcs contra les cèl·lules dels illots de Langerhans es realitza

mitjançant una IFI amb incubació perllongada i utilitzant seccions de pàncrees humà
disposats sobre un portaobjectes cobert amb gelatina.
El procés consisteix en:
1. Preparar portaobjectes gelatinitzats, introduint-los en gelatina a 60ºC durant uns segons
i deixant-los assecar a temperatura ambient durant 24h.
2. Realitzar talls criostàtics de pàncrees congelat a 70ºC de 5 micròmetres i col·locar-los
sobre els portaobjectes.
3. Afegir sobre els diferents talls un sèrum del pacient, un sèrum positiu i un sèrum
negatiu.
4. Incubar durant 18h a -4ºC.
5. Rentar els portaobjectes.
6. Afegir el conjugat (anti-IgG) a tots els portaobjectes.
7. Incubar durant 30 min en una càmera humida i fosca a temperatura ambient.
8. Rentar els portaobjectes.
9. Montar-los amb glicerol: PBS.
10. Observar al microscopi amb fluorescència.
Aplicant un procediment semblant sobre talls de glàndules suprarenals es poden buscar
autoAcs en el sèrum d’un pacient.
2.1.2. Detecció d’autoanticossos no organoespecífics mitjançant IFI

Els autoAcs no organoespecífics que es poden detectar mitjançant immunofluoerscència

indirecta són els:

• Autoanticossos ANA
La seva detecció s’utilitza com a prova de cribatge quan hi ha sospita de sofrir una
malaltia autoimmune.
Es determinen mitjançant IFI i, en casos de reacció positiva es realitzen proves més
específiques com ELISA o enzimoimmunoassajos sobre tires de nitrocel·lulosa.
Per realitzar IFI s’utilitzen cèl·lules riques en material nuclear i es posen en contacte el
sèrum problema amb el teixit o línia cel·lular escollida.

Si el pacient és ANA-positiu, l’autoAc s’uneix als nuclis en una primera incubació.

Per poder revelar aquesta unió s’afegeix un Ac anti-immunoglobulina marcat amb un
fluorocrom.

Existeixen 2 resultats possibles:

◦ Sèrum positiu, conté ANA, el sèrum Ac s’uneix als autoAcs i en observar el
teixit o cultiu al microscopi amb fluorescència, es veuen els nuclis de les
cèl·lules fluorescents.
◦ Sèrum negatiu, no hi ha Acs units als nuclis i, per tant, no s’unirà l’anti-Ac
marcat i no hi haurà fluorescència al microscopi.

Per a la interpretació dels resultats s’ha de tenir en compte:

◦ Patró de fluorescència, indica el tipus d’Ac present i detecta 5 patrons de
fluorescència (homogeni, perifèric, nucleolar, motejat i centromèric).
◦ Títol del sèrum, una IFI es considera positiva per a la determinació d’ANA si el
títol és major de 160.

Existeixen kits comercials per a la detecció d’ANA.

Proporcionen els portaobjectes amb les cèl·lules o seccions de teixit preparats per al seu
ús.
El protocol d’ús dels kits acostuma ha ser:
1. Afegir el sèrum problema i els controls sobre els portaobjectes.
2. Incubar durant 30 min dins d’una càmera humida.
3. Rentar 2 cops amb PBS durant 5 min.
4. Afegir el conjugat (Ac anti-immunoglobulines marcades amb fluorescència).
5. Incubar durant 30 min dins d’una càmera humida.
6. Rentar 2 cops amb PBS durant 5 min.
7. Afegir el líquid de muntatge i posar el cobreobjectes.
8. Observar al microscopi amb fluorescència.

• Autoanticossos antiADNdc

Per detectar autoAcs antiADN de doble cadena mitjançant IFI s’utilitzen protozoos com a
Ag.
El protozoo conté kinetoplast, el qual té ADN de doble cadena circular i no està associat
amb ARN o proteïnes nuclears.
Per això, quan s’incuba amb sèrum positiu el resultat s’observa per l’aparició de
kinetoplast fluorescent.
A més, es cultiva fàcilment al laboratori i no és patogen per a les persones.
 • Autoanticossos ANCA

Els autoAcs anticitoplasma de neutròfils (ANCA) són freqüents en casos de vasculitis.

Les cèl·lules que s’utilitzen per a la seva detecció són neutròfils.

2.2. DETECCIÓ D’AUTOANTICOSSOS PER AGLUTINACIÓ

La determinació de factor reumatoide (FR) en sèrum ha estat la prova serològica més

utilitzada per a confirmar el diagnòstic d’artritis reumatoide.
El FR està present en 3/4 parts d’aquests pacients i la determinació de nivells alts a l’inici
de la malaltia és una senyal de mal pronòstic.

Per a la seva detecció en sèrum s’utilitza la tècnica d’aglutinació indirecta, ja que el FR té

una estructura d’IgM i un alt poder d’aglutinació.
Per poder aplicar la tècnica en el diagnòstic es segueixen els següents passos:
1. Es sensibilitzen eritròcits o boles de làtex amb IgG.
2. S’afegeix el sèrum problema.
Si no hi ha aglutinació, en el sèrum no hi ha FR, per tant, el resultat és negatiu.
Si hi ha aglutinació, en el sèrum hi ha FR el qual s’ha unit a les IgG i, segons si s’han
utilitzat eritròcits o boles de làtex es produirà una hemaglutinació o una aglutinació de
làtex.
Aquesta reacció es pot realitzar en una placa de microtitulació, utilitzant concentracions
fixes d’Ags i decreixents de FR.

2.3. DETECCIÓ D’AUTOANTICOSSOS MITJANÇANT ELISA

En l’actualitat, la IFI està sent substituïda per tècniques immunoenzimàtiques.

Les principals limitacions de l’IFI són:
• Interpretació del resultat, ja que intervenen diferents variable.
• Impossibilitat d’identificar Ags específics contra el qual està reaccionant l’autoAcs,
per tant, es necessitarà una confirmació per ELISA.
Les avantatges de la tècnica ELISA són: baix cost, poc temps, anàlisi de diversos sèrums
alhora, és sensible...
Per tot això, es considera una tècnica adequada per a la recerca d’ANA en una número
gran de mostres.
Però entre totes les tècniques ELISA, la que permet detectar diferents autoAcs és l’ELISA
indirecta.
El fonament de la tècnica és semblant al de l’IFI, però es modifica el marcadors incorporat
al conjugat.
La reacció es realitza aplicant la metodologia de l’ELISA indirecta, és a dir, utilitzant
conjugat substrat i Ag.
Els autoAcs del sèrum problema i els antiAcs del conjugat s'uniran als epítops de l’Ag.
D’aquesta manera, quedarà unit l’enzim i en afegir cromogen, es produirà la reacció
enzimàtica i el desenvolupament del color.

Existeixen tècniques immunoenzimàtiques comercials disponibles per a la determinació

de:
• Especificitats antinuclears del LES.
• ANA més comuns.
• Acs antialògens per al diagnòstic de l’artritis reumatoide.
Hi ha altres kits que apliquen immunoassajos lineals basats en assajos
immunoenzimàtics.
Aquests kits inclouen tires de nitrocel·lulosa per a la detecció qualitativa d’autoAcs IgG.
El seu ús és fàcil i el procés consisteix en:
1. Afegir sèrum problema a les tires.
2. Incubar perquè es revele amb un antiAc marcat amb un enzim.
3. Afegir el cromogen.
El resultat positi apareix amb l’aparició d’una banda colorejada sobre la tira.

TEMA 7: LES REACCIONS D’HIPERSENSIBILITAT

1. HIPERSENSIBILITAT

Els sistema immunitari també intervé directament en les reaccions d’hipersensibilitat.

La hipersensibilitat és la resposta immunològica exagerada que causa lesions hístiques.
Aquestes reaccions poden ser de diferents tipus.

1.1. CLASSIFICACIÓ DE LES HIPERSENSIBILITATS

Depenent dels components del sistema immunitari responsables de la resposta

d’hipersensibilitat, es distingeix entre:
• Reaccions mediades per Acs, les reaccions estan mediades per
immunoglobulines.
• Reaccions mediades per cèl·lules, les reaccions es posen en marxa per l’acció
de limfòcits T.

Si es té en compte el temps que tarda en produir-se la resposta, les reaccions es poden

classificar en:
• Reaccions d’hipersensibilitat immediata, es desenvolupen en menys d’una hora
des del contacte amb l'al·lergen.
Les reaccions estan mediades per IgE i s’anomenen al·lèrgies.
• Reaccions d’hipersensibilitat retardada, es desenvolupen diverses hores
després del contacte amb l’al·lergen, normalment més de 12 hores.
Les reaccions són desencadenades per limfòcits T.
Tenint en compte aquests 2 criteris, s’estableix una classificació de 4 tipus de reaccions
d’hipersensibilitat

1.1.1. Hipersensibilitat de tipus I

La reacció d’hipersensibilitat de tipus I també es pot anomenar immediata o anafilàctica.

Està mediada per IgE i normalment es coneix com al·lèrgia.
Aquesta reacció es divideix en 2 etapes:
• Sensibilització, en el primer contacte amb l'al·lergen on la persona no
experimenta cap manifestació clínica, però en el seu organisme es produeixen
canvis que desencadenen una síntesi exagerada d’IgE.
Entre el primer contacte i la síntesi d’IgE passen diversos dies o setmanes.
Perquè es produeixi la síntesi és necessària la col·laboració entre limfòcits T i B.
Mentre es produeixen aquests processos, l’al·lergen pot haver desaparegut, però
les IgE no desapareixen, sinó que s’uneixen als receptors de mastòcits i basòfils.
D’aquesta manera, els mastòcits i basòfils queden sensibilitzats front a l’al·lergen.
 Un cop comença la síntesi d’IgE aquesta dura durant mesos o inclús anys, per tant,
els mastòcits i basòfils es mantenen preparats per a reaccionar ràpidament quan es
produeixi el pròxim contacte amb l’al·lergen.

• Desencadenament, amb contactes posteriors, l’al·lergen s’unirà a la IgE lligada a

mastòcits i, això portarà a l’activació i degranulació cel·lular, amb l’alliberació de
diferents mediadors.
Els mediadors de la resposta al·lèrgica són els responsables dels símptomes
al·lèrgics i són alliberats per mastòcits, basòfils, neutròfils, eosinòfils i plaquetes.
Els principals mediadors són la histamina, triptasa, leucotriens, prostaglandines,
factors activador de plaquetes i factors que atrauen altres cèl·lules.
Els mediadors poden ser:
◦ Preformats, estan emmagatzemats a les glàndules. (histamina).
◦ De nova síntesi, es sintetitzen quan es produeix la unió Ag-Ac i l’activació de la
cèl·lula. (leucotriens, prostaglandines i factors d’agregació plaquetària).
L’alliberació massiva d’aquests mediadors provoca el procés inflamatori responsables de
les manifestacions clíniques que es produeixen en les reaccions al·lèrgiques.
Depenent de l’al·lergen i de la via d’entrada les manifestacions clíniques variaran.

1.1.2. Hipersensibilitat de tipus II

La hipersensibilitat de tipus II o citotòxica està mediada per IgG i IgM els quals s’uneixen a
Ags que estan ficats sobre cèl·lules pròpies.
Aquesta unió fa que el sistema immunitari ataque a les cèl·lules que tinguin aquests Ags i,
causi la lisi i mort cel·lular.
Aquestes reaccions són responsables de diferents malalties autoimmunes i de reaccions
d’hipersensibilitat front a medicaments o substàncies capaces de fixar-se a les
membranes de les cèl·lules pròpies.

1.1.3. Hipersensibilitat de tipus III

La hipersensibilitat de tipus III està mediada per immunocomplexes.

Es formen agregats d’IgG i IgM amb els Ags.
Aquests immunocomplexes a causa de la seva gran mida no poden ser eliminats i es
dipositen als teixits, on disparen una resposta immunitària fonamental en la via clàssica
d’activació del complement.
L’activació del complement és la responsable del dany tissular.

1.1.4. Hipersensibilitat de tipus IV

La hipersensibilitat de tipus IV o retardada està mediada per cèl·lules.

En aquest cas la resposta tarda més de 12 hores en produir-se, normalment 2-3 dies.
Aquesta hipersensibilitat es posa en marxa per l’acció de limfòcits T i, pot portar a la
destrucció de les cèl·lules afectades per limfòcits citotòxics o a l’aïllament per l’acció de
limfòcits col·laboradors que indueix a la formació de granulomes.
Les principals manifestacions clíniques de la hipersensibilitat de tipus IV són:
• Dermatitis per contacte, la reacció de la hipersensibilitat és induïda per un
compost químic reactiu que després d’acoblar-se a proteïnes epidèrmiques, actua
com a immunògen.
• Reaccions granulomatoses, els granulomes són lesions resultants d’agregats de
fagòcits mononuclears activats.
Aquesta hipersensibilitat també pot produir-ser per reaccions adverses a medicaments o
per rebuig a trasplantaments.

2. TÈCNIQUES PER AL DIAGNÒSTIC D’AL·LÈRGIES

Les al·lèrgies estan mediades per IgE, per tant, el diagnòstic es basa en la determinació
d’Ig E.
La IgE és la immunoblobulina que es troba en menys concentració al sèrum, per la qual
cosa s’han d’utilitzar mètodes molt sensibles per a la seva quantificació.

2.1. DETERMINACIÓ D’IG E TOTAL

Els nivells d’Ig E es troben elevats en al·lèrgies i en malalties produïdes per paràsits.
Per tant, nivells alts d’IgE quan no hi ha paràsits indiquen sofrir una al·lèrgia.
Existeixen diferents mètodes per a la seva determinació, però tots es basen en l’ús d’Acs
de la cadena èpsilon de la IgE.
Els resultats s’expressen en kilounitats per litre (KU/l) o en unitats de massa.
Els mètodes per a la seva determinació són els radioimmunoassajos,
enzimoimmunoassajos i immunoCAP.

2.1.1. Radioimmunoassajos

En els primers mètodes utilitzaven isòtops radioactius per a revelar la reacció.

2.1.2. Enzimoimmunoassajos

L’ús d’enzimoimmunoassajos va desplaçar els radioimmunoassajos.

Els fabricants subministren tubs de plàstic recoberts amb un Ac monoclonal anticadena
èpsilon, que captura la IgE present en la mostra problema.
Per a detectar la IgE capturada s’utilitza un altre Ac monoclonal d’especificitat diferent i
conjugat amb fosfatasa alcalina.

2.1.3. ImmunoCAP

Actualment és el mètode que s’utilitza.

Té una sensibilitat molt alta, que aconsegueix gràcies a l’ús d’un derivat de cel·lulosa
dintre d’una càpsula.
Té un rang de detecció de 2 a 5.000 kU/l, i es poden ajustar a un nivell de detecció més
baix.
A més, només es necessita una quantitat molt petita de mostra
Consisteix en un polímer hidròfil ramificat que proporciona un microambient ideal per a les
proteïnes.
El procediment consisteix en:
1. Afegir el sèrum al preparat comercial. Si hi ha IgE aquests seran capturats pel Acs anti-
IgE.
2. Rentar.
3. Afegir Acs anti-IgE marcats amb enzims beta-galactosidasa.
4. Incubar i rentar per a eliminar els anti-IgE marcats no units.
5. Incubar amb un agent de desenvolupament.
6. Frenar amb carbonat de sodi al 4%.
7. Mesurar la fluorescència del fluit, serà directament proporcional a la concentració d’IgE
del sèrum.
2.2. DETERMINACIÓ D’IG E ESPECÍFICA

La determinació d’IgE d’un al·lergen és necessària per al diagnòstic de l’al·lèrgia i per a la

recomanació d’un tractament i de les mesures profilàctiques adequades.
Per a la determinació d’IgE específics existeixen bateries d'al·lèrgens disponibles per a la
realització de proves in vitro i in vivo.

2.2.1. Proves in vitro

Les tècniques de detecció d’IgE específics in vitro utilitzen al·lèrgens units a suports sòlids
als quals s’uneixen els Acs específics.
Després, s’afegeix un Ac dirigit contra la cadena èpsilon de la IgE conjugat amb un
marcador.
En les primeres proves in vitro que es van utilitzar es van aplicar conjugats radiomarcats.
Més tard, els radioimmunoassajos van ser desplaçats per altres tècniques que utilitzen
reactius de detecció conjugats amb enzims i fluorocroms.
Actualment, la determinació es realitza mitjançant la tècnica FEIA.
Existeixen diferents variants de la tècnica:

• ImmunoCAP Specific IgE, l’al·lergen d’interès està unit a l’immunoCAP i

reacciona amb el sèrum del pacient.
És necessària molt poca quantitat de mostra.
El procediment consisteix en:
1. Afegir 40ul de sèrum al preparat comercial.
2. Rentar per eliminar IgE no específiques.
3. Afegir 50ul d’Acs marcats amb enzim beta-galoctidasa.
4. Incubar i rentar per eliminar Acs anti-IgE marcats.
5. Afegir 50ul de l’agent de desenvolupament.
6. Incubar.
7. Frenar amb 600ul de carbonat de sodi al 4%.
8. Mesurar la fluorescència del fluid, que serà directament proporcional a la
concentració d’IgE de la mostra.
9. Calcular la concentració d’IgE mitjançant una corba de concentració.

• ImmunoCAP ISAC, és l’única prova in vitro capaç de mesurar IgE front a

components al·lèrgens.
És un immunoassaig basat en la tecnologia biochip en la que els components dels
al·lèrgens s’immobilitzen.
Permet la determinació d’IgE sobre 112 components de 51 fonts d’al·lèrgens
només en un pas.

2.2.2. Proves in vivo

Les proves in vivo o proves a la pell reprodueixen la reacció d’hipersensibilitat a la pell per
demostrar que una persona està sensibilitzada a una substància determinada.
Les proves que s’utilitzen són:

• Pick-test o test per punció, és la prova al·lèrgica més utilitzada.

És ràpida, senzilla, d’alta especificitat, sensibilitat i fiabilitat i baix cost.
Resulta útil per a confirmar una sospita d’al·lèrgia.
Es basa en exposar a la persona a extractes al·lèrgics rics en proteïnes i observar
si es produeix o no una reacció cutània.
 El procediment consisteix en:
1. Marcar i identificar a l’avantbraç les zones on s’aplicarà cada extracte al·lèrgic.
Hi ha una zona per a cada extracte, una zona de control positiu i una de control
negatiu.
2. Posar cada extracte a la zona que se li ha assignat i el mateix amb els controls.
3. Fer una punció sobre cada gota sense produir sagnat, així l’extracte penetra i
contacta amb els mastòcits.
Si hi ha IgE front a aquell al·lergen sensibilitzat als mastòcits, aquests es
desgranulen alliberant mediadors, i això provoca l’aparició d’una roncha.
4. Després de 20 min s’observa si hi ha alguna reacció a la pell.
En cas afirmatiu, es mesura el diàmetre de la pàpula amb una regla, el qual és
major a 7mm2.

El controls que s’utilitzen per a aquesta prova són:

◦ Control positiu, clorhidrat d’histamina que produeix una pàpula d’un diàmetre
igual o superior a 3mm.
◦ Control negatiu, solució glicerinada al 50% que és el conservant habitual dels
extractes.

• Prick-prick, és una variant del test anterior.

En lloc d’administrar la substància, es punxa l’extracte amb la llanceta a la pell.

2.3. TEST D’ACTIVACIÓ DE BASÒFILS (TAB) PER CITOMETRIA

El test d’activació de basòfils (TAB) és una tècnica diagnòstica per detectar sensibilització.
Es basa en la mediació del % de basòfils que s’activen en contacte amb l'al·lergen.
En condicions normals els basòfils es troben als teixits i només emigren allí quan es
produeix una reacció inflamatòria.
El TAB mesura la proteïna CD63, la qual s’expressa en la superfície dels basòfils quan
s’activen, mitjançant citometria de flux.
El TAB es realitza amb mostres de sang perifèrica o després d’un aïllament previ de
leucòcits.

El procediment consisteix en:

1. Estimulació i degranulació, els basòfils s’incuben amb diferents concentracions de
l'al·lergen durant 15-40 min a 37ºC.
2. Marcatge amb Acs fluorescents, després de frenar la reacció les cèl·lules es marquen
amb Acs fluorescents.
3. Lisi i fixació cel·lular, eliminació dels glòbuls rojos i fixació de la resta de cèl·lules
sanguínies.
4. Adquisició en la citometria de flux, les determinacions cel·lulars es realitzen en un
citòmetre de flux que adquireix un mínim de 500 basòfils per mostra i analitza els resultats
mitjançant un programa informàtic.

Les principals indicacions del TAB són:

• Al·lèrgia a inhalants.
• Al·lèrgies a aliments.
• Al·lèrgia al làtex.
• Al·lèrgia a himenòpters.
• Al·lèrgia a medicaments.
2.4. ASSAJOS D’ALLIBERACIÓ D’HISTAMINA

La unió de l’al·lergen a les IgE fixades sobre mastòcits i basòfils provoca la seva
degranulació i l’alliberació de mediadors que causen la reacció d’hipersensibilitat de tipus
I.
Els assajos d’alliberació d’histamina es poden aplicar sobre:
• Basòfils del pacient. (Test d’alliberació d’histamina).
• Basòfils d’un donant. (Test d’urticària basat en l’alliberació d’histamina).

2.4.1. Test d’alliberació d’histamina

El test d’alliberació d’histamina mesura la quantitat d’histamina alliberada in vitro en

presència d’un al·lergen.
Per poder realitzar el test s’afegeix un extracte al·lergènic a leucòcits obtinguts de sang
perifèrica del pacient.
Si el pacient es troba sensibilitzat, les cèl·lules alliberaran histamina, la qual es pot
quantificar per fluorimetria.
Aquest test es pot utilitzar per al diagnòstic de pacients al·lèrgics a aliments,
medicaments...

Existeixen tests comercials que es basen en una matriu de fibra de vidre que permet la
unió d’histamina, per tant, per al test s’utilitzen plaques de microtitulació tapiçades amb
aquesta matriu.
Aquest test comercial consisteix en activar basòfils, els quals alliberaran histamina i,
aquesta s’unirà a la fibra de vidre.
Després, la histamina serà dissolta i quantificada per fluorimetria.
Aquest test és una prova directa ja que es posa en contacte la sang del pacient amb
l'al·lergen.
A més, es realitza amb sang heparinitzada i s’ha de realitzar dins de les 24-36 h posteriors
a l’extracció de la sang.

El procediment bàsic d’alliberació d’histamina consisteix en:

1. Afegir 25ul de sang a cada pouet d’una placa de microtitulació revestida amb una
matriu de fibra de vidre.
2. Afegir els al·lèrgens.
3. Incubar durant 1h a 37ºC.
4. Rentar.
La histamina es trobarà unida a la matriu permanentment.
5. Enviar la placa al laboratori per a mesurar la quantitat d’histamina alliberada.

2.4.2. Test d’urticària basat en l’alliberació d’histamina

El test d’urticària basat en l’alliberació d’histamina és un mètode de sensibilització

passiva, ja que no s’utilitzen basòfils d’un pacient sinó d’un donant.
Les malalties autoimmunes són la causa principal del 30-40% dels casos d’urticària
crònica.
Aquests pacients desenvolupen Acs front a IgE o receptors que es troben darrere la
superfície de mastòcits i basòfils, induint l’alliberació d’histamina.
Aquest test es realitza als laboratoris i s’utilitza sèrum del pacient, per tant, es pot realitzar
48h després de l’extracció de sang.
El sèrum del pacient s’incuba amb basòfils d’un donant.
Si el sèrum té els Acs corresponents, els basòfils alliberaran histamina.
El test determina la relació entre la histamina alliberada i el contingut d’histamina a les
cèl·lules del donant, si és superior a 16’5 és positiu.

3. AVALUACIÓ DE L’HIPERSENSIBILITAT RETARDADA

Les reaccions d’hipersensibilitat retardada estan provocades per la hipersensibilitat de

tipus IV.
Aquestes reaccions es manifesten a les 24-72h de què l’individu hagi estat en contacte
amb l’agent.
Les proves poden ser epicutànies o intradermorreaccions.

3.1. PROVES EPICUTÀNIES

Les proves epicutànies apliquen l’extracte al·lergenic sobre la pell per saber l’agent
causant de la dermatitis, que solen ser metalls, perfums o altres cosmètics.
Els al·lèrgens de contacte provoquen reaccions d’hipersensibilitat retardada mediada per
limfòcits.
Quan el pacient torna a tenir contacte amb aquell agent, allibera mediadors
proinflamatoris que causen els símptomes de la dermatitis de contacte.
Una de les proves epicutànies més utilitzades és el test del pegat o Patch test.

3.1.1. Test del pegat o Patch test

El test del pegat es basa en exposar al pacient a diversos Ags per detectar si es produeix
una resposta cutània.
Aquest test és semblant al Prick-test però en aquesta no es realitza punció i la lectura és
retardada.
L'al·lergen es posa en contacte amb la pell mitjançant un pegat impregnat amb l’extracte, i
la lectura es realitza després de 48-72h.

3.2. INTRADERMOREACCIONS

Les intradermoreaccions apliquen l’al·lergen per via intradèrmica.

S’utilitzen per a determinar si un individu ha estat en contacte amb un determinat agent
infecciós i per al seguiment d’algunes immunodeficiències.
Per al diagnòstic d’una malaltia infecciosa s’injecta una petita quantitat de l’extracte del
microorganisme, i passades 48-72h s’observa si s’ha produït una reacció d’induració a la
pell.
Una de les intradermoreaccions més utilitzades és la prova de la tuberculina.

3.2.1. Prova de la tuberculina o reacció Mantoux

La prova de la tuberculina utilitza un extracte proteic de cultius de tuberculina, el qual

s’injecta per via intradèrmica.
Passades 72h s’observa el punt de la injecció per veure si hi ha induració, i si n’hi ha es
mesura el diàmetre.
La prova es considera positiva si hi ha induració i si el diàmetres és major a 10mm.
Cal tenir en compte que un resultat positiu a la prova no implica tenir tuberculosi, sinó
haver estat exposat al seu Ag prèviament.
 TEMA 8: LES IMMUNODEFICIÈNCIES

1. DEFINICIÓ I CLASSIFICACIÓ D’IMMUNODEFICIÈNCIES

Les immunodeficiències són un fallo en la funció del sistema immunitari.

Segons la causa, existeixen 2 tipus d’immunodeficiències:
• Immunodeficiència primària, provocada per una anomalia intrínseca o congènita.
Normalment és genètica però també pot ser a causa d’errors aleatoris durant el
desenvolupament.
• Immunodeficiència secundària, provocada per una infecció, tractament, càncer o
deficiència nutricional, és a dir, per factors extrínsecs capaços d’alterar el sistema
immunològic.
És posterior al naixement i es manifesta en qualsevol etapa de la vida.

En ambdós casos les persones afectades són més susceptibles a contraure infeccions i
especialment a les produïdes per patògens.

1.1. IMMUNODEFICIÈNCIES PRIMÀRIES

Les immunodeficiències primàries són un grup de més de 200 malalties genètiques.

Solen ser processos greus i persistents.
Les manifestacions clíniques s’inicien durant la primera infància.

1.1.1. Senyals d’alerta

Els pediatres o metges de família són els professionals que atenen als nens amb
immunodeficiències primàries quan comencen a mostrar manifestacions clíniques.
Però un cop diagnosticats són tractats per un especialista.
Per al diagnòstic de les immunodeficiències primàries es tenen en compte 10 senyals
d’alerta:
• 8 o més otitis superades en 1 any.
• 2 o més sinusitis greus en 1 any.
• 2 mesos o més de tractament amb antibiòtic amb poc efecte.
• 2 o més pneumònies en menys d’1 any.
• Aftes bucals o lesions cutànies persistents després del primer any d’edat.
• Abscessos recurrents en òrgans interns.
• Corbes de pes i talla adequades.
• Administració intravenosa d’antibiòtics per curar infeccions.
• Història familiar d’alguna immunodeficiència primària.

Front a qualsevol d’aquestes situacions, els professionals inicien una valoració del
sistema immunitari del nen.
La història clínica, els antecedents familiars i l’exposició física permeten realitzar una
aproximació del diagnòstic.
1.1.2. Risc d’infeccions

Segons el tipus d’immunodeficiència, el risc d’infeccions augmenta.

Els principals microorganismes causants de les infeccions són:
• Alteracions que afecten a la immunitat cel·lular comporten més risc per fongs.
• Deficiències d’Acs comporten més risc per bacteris, enterovirus i protozous.
• Deficiències de cèl·lules fagocítiques comporten més risc per bacteris i fongs.
• Alteracions combinades de la immunitat cel·lular i fagocítica comporten més risc
per bacteris i fongs.
• Infeccions en les deficiències del complement comporten més risc a bacteris
capsulars.

1.1.3. Principals immunodeficiències primàries

Les immunodeficiències primàries es poden classificar segons el component afectat:

Dèficit de limfòcits T

• Síndrome de DiGeorge, és una anomalia congènita que es manifesta per una

aplàsia o hipoplàsia del tim i les glàndules paratiroides.
La manca de glàndules paratiroides dona lloc a alteracions en l'homeòstasi del
calci, a torsions musculars i a deformitats facials, entre altres.
És causada a una deleció del braç curt del cromosoma 22.

• Síndrome de Wiskott-Aldrich, és una malaltia recessiva lligada al cromosoma X.

La malaltia provoca:
◦ Èczemes, tenen les característiques d’una dermatitis atòpica amb hemorràgia.
◦ Infeccions recurrents, es localitzen al tracte respiratori.
◦ Trombocitopènies.
◦ Malalties d’autoimmunitat.
Aquestes manifestacions solen aparèixer durant el primer any de vida.

• Síndrome de hiper-IgM lligada al cromosoma X, és el resultat d’una mutació en

el gen que codifica la lligasa CD40.

Dèficit de limfòcits B
• Síndrome de Bruton o agammaglobulinèmia lligada al cromosoma X, es
caracteritza per una reducció d’immunoglobulines sèriques amb la disminució o
absència de limfòcits B en sang perifèrica.
Això provoca susceptibilitat a sofrir infeccions bacterianes.
Es produeix per mutacions en el gen que codifica una proteïna kinasa localitzada al
braç llarg del cromosoma X.

• Immunodeficiència variable comú, es caracteritza per hipogammaglobulinèmia,

infeccions bacterianes recurrents i anomalies multisistemàtiques.
Es produeix una disminució sèrica de IgA, G, M i E amb un recompte normal de
cèl·lules B però que no es poden diferenciar de les cèl·lules plasmàtiques.
El 50% dels pacients tenen una anomalia en l’activació de cèl·lules T.

• Deficiència d’IgA selectiva, és la immunodeficiència primària més comú.

Les cèl·lules plasmàtiques productes d’IgA estan molt disminuïdes o absents.
Els pacients presenten infeccions a les mucoses i sol anar acompanyat de
processos autoimmunes.
Dèficit de limfòcits T i B

• Immunodeficiència combinada greu, afecta normalment als homes a través

d’una mutació del cromosoma X que provoca la disminució de cèl·lules T i NK, i la
infuncionalitat dels limfòcits B.
En el cas dels nens, aquests són els anomenats nens bombolla, ja que han de
viure aïllats per a prevenir infeccions.

Dèficit de cèl·lules fagocítiques

• Malaltia granulomatosa crònica, és una immunodeficiència primària de la

fagocitosi causada per mutacions al gen que codifica l’enzim NADPH.
Això impedeix la formació dels radical d’oxigen dels macròfags, que provoca la mort
dels microorganismes fagocítics.
Els malalts són susceptibles a infeccions recurrents causades per bacteris i fongs
amb la formació de granulomes en qualsevol part del cos.

• Deficiència d’adhesió de leucòcits, són un grup de trastorns causats per

defectes en les membranes dels leucòcits i en les molècules d’adhesió endotelials,
que impedeix el reclutament de leucòcits al lloc de la infecció.
El dèficit és causat per mutacions a les integrines, proteïnes que participen en
l’adhesió de leucòcits a les cèl·lules endotelials.

• Síndrome de Chédiak-Higashi, es deu a una mutació del gen que codifica la

proteïna LYST, la qual regula el transport de lisosomes, per tant, es produirà una
inhibició de la formació de fagolisosomes.
Com els lisosomes no es poden fusionar als fagosomes, els fagòcits no poden
destruir els microorganismes ingerits.
És una malaltia hereditària que ve acompanyada de manifestacions físiques.

Dèficit de components del complement

• Edema angioneuròtic hereditari, és un dèficit qualitatiu o quantitatiu de la

proteïna C1-INH a causa d’una mutació al cromosoma 11.
Produeix episodis d’edema perifèric recurrents que poden aparèixer sense urticària.

1.2. IMMUNODEFICIÈNCIES SECUNDÀRIES

Les immunodeficiències secundàries són les que s’adquireixen després del naixement a
causa de factors ambientals.
En els països en vies de desenvolupament la principal causa de mort és la desnutrició.
En els països desenvolupats són tractaments terapèutics, infeccions i càncers.

1.2.1. Desnutrició

La causa de la immunodeficiència causada per desnutrició no es coneix amb exactitud,

però es pensa que és pel dèficit de proteïnes, grasses, vitamines i minerals que influeixen
negativament en la maduració i activitat de les cèl·lules del SI.
La nutrició prenatal i postnatal és el factor ambiental amb més influència en el
desenvolupament i la maduració dels òrgans i les seves funcions.
Hi ha estudis que han demostrat les propietats immunomoduladores d’alguns components
de la dieta que exerceixen funcions en la resposta inflamatòria o en embarassades
redueixen el risc de sofrir asma, entre altres.

1.2.2. Tractaments farmacològics

El funcionament del SI es pot veure afectat pels efectes secundaris d’un tractament
farmacològic.
Acostuma a ocórrer en:
• Trasplantaments, als receptors d’un trasplantament se’ls prescriu un tractament
immunosupressor per evitar la resposta del SI i augmentar la supervivència de
l’òrgan.
Aquest tractament té com a efecte secundari la incapacitat del SI de respondre
front a agents infecciosos, per tant, durant el tractament, hi ha més risc de sofrir
infeccions oportunistes.
Els fàrmacs actuen sobre cèl·lules que reaccionen amb els Ags del trasplant,
alguns exemples en són:
◦ Ciclosporina i tacrolimus, fàrmacs que inhibeixen la immunitat cel·lular i la
proliferació i diferenciació de limfòcits T.
◦ Rapamicina, interfereix en la resposta immunitària mitjançant el bloqueig del
receptor IL-2 i la inhibició de la síntesi de proteïnes.

• Malalties autoimmunitàries, es necessària l’administració de medicaments, com

els immunodepressors o corticosteroides, que redueixen la resposta immunitària
causant de les malalties.
Aquests inhibeixen la traducció dels gens que codifiquen citoquines
proinflamatòries o citoquines implicades en la resposta Th2.
També disminueixen la proliferació de limfòcits B i T i la síntesi d’Acs.

• Càncer, s’administren antineoplàsics, per això la quimioteràpia va acompanyada

d’un període d’immunodepressió i de risc d’infecció.
La immunosupressió iatrogènica i els tumors que afecten a la medul·la òssia són
les causes més freqüents d’immunodeficiència.

1.2.3. Infeccions

Les infeccions poden produir alteracions del sistema immunitari.

Els mecanismes d’acció depenen de l’agent causant:
• Bacteris, hi ha bacteris capaços de produir superAgs (proteïnes que s’uneixen als
limfòcits T i provoquen la seva activació descontrolada).
• Fongs, porten a les cèl·lules immunes a entrar en anergia, és a dir, en un estat
irreversible de falta de resposta front a Ags.
• Paràsits, succeeix en nens africans amb malària crònica que tenen una depressió
de la funció dels limfòcits T, això els fa tenir més risc a tenir tumors malignes.
L’agent que causa la malària infecta cèl·lules que no expressen proteïnes del CMH,
per tant, els limfòcits T no poden detectar si estan infectades o no.
• Virus, el virus que més destaca és el del VIH, el qual destrueix limfòcits CD4+ i la
seva pèrdua comporta una disminució de la resposta cel·lular i humoral i un
augment de sofrir infeccions.
L’evolució del VIH es pot seguir mitjançant la quantitat de virus en sang (virèmia) o
amb la de limfòcits T CD4+.
 En les infeccions per virus hi ha 3 fases:
◦ Fase aguda, període de virèmia amb símptomes d’infecció.
◦ Fase crònica o de latència, pot durar anys i s’inicia a les 12 setmanes de la
infecció.
◦ Fase final, és l’anomenat (SIDA) que augmenta amb una alta virèmia i
disminució de limfòcits T CD4+ per baix de 200 cèl·lules/mm3.

1.2.4. Càncer

Els factors de risc associats al desenvolupament d’infeccions amb pacients de càncer són:
• Alteració de les barreres cutani-mucoses.
• Alteració de la immunitat cel·lular o humoral.
• Neutropènia severa.
• Desnutrició.
• Alteració de la flora microbiana endògena i exògena.

Els pacients amb càncer generalitzat son més susceptibles a infeccions per alteració de
les respostes immunitàries cel·lulars i humorals als microorganismes.
Els tumors de medul·la òssia i leucèmies, la causa directa estaria en la interferència amb
el desenvolupament de limfòcits i altres components cel·lulars del sistema immune.
La malaltia de Hodgkin, quan es veu alterada la funció dels limfòcits T.
Aquests estan en un estat irreversible i falta de resposta, incapaços d’elaborar una
resposta d’hipersensibilitat retardada a Ags com el toxoide tetànic i no responen al
laboratori als activadors policlonals.

2. DIAGNÒSTIC DE LES IMMUNODEFICIÈNCIES

En les malalties primàries, la sospita sol sorgir durant la primera infància per la
manifestació d’un o diversos dels 10 signes d’alarma.
Aquestes proves es divideixen en 3 etapes.

2.1. PROVES DE PRIMERA ETAPA

En la primera etapa es realitzen anàlisis clínics bàsics que aporten informació per orientar.
Els estudis més habituals són:
• Hemograma, velocitat de sedimentació, frotis de sang perifèrica i recompte de
plaquetes.
• Electroforesi amb proteïnes sèriques, ofereix una visió general de les proteïnes
que aporta informació sobre l’estat nutricional.
• Diagnòstic d’imatge, aporten informació sobre la mida del tim, presència de
pneumònia...

2.2. PROVES DE SEGONA ETAPA

Durant la segona etapa les proves es centren en el sistema immunitari

Es realitzen proves per a mesurar:
• Producció d’Acs, les deficiències que afecten als limfòcits B poden ser moderades
o implicar una pèrdua total de la síntesi i secreció d’Acs.
Les tècniques que exploren aquestes deficiències són:
◦ Quantificació de tipus i subtipus d’immunoglobulines sèriques, es realitzen
determinacions dels nivells d’IgA, IgM i IgG mitjançant immunodifusió radial,
turbidimetria, nefelometria o ELISA, però el dèficit d’IgA és el més freqüent.
 ◦ Quantificació de limfòcits B, es determina en sang perifèrica mitjançant
citometria de flux, utilitzant Acs monoclonals anti CD19 marcats amb un
fluorocrom.

• Immunitat mediada per limfòcits T, s’utilitzen proves de:

◦ Hipersensibilitat retardada, s’utilitza en pacients de més d’1 any i mesura la
resposta a un fong.
S’injecta un Ag candida per via intradèrmica i si apareix una induració major de
5 mm passades 48h, la prova és positiva.
◦ Quantificació de subpoblacions limfocitàries, mitjançant citometria de flux i Acs
monoclonals front a marcadors.
També es poden analitzar molècules de membrana que s’alteren en alguns
desordres immunològics.

• Activitat cèl·lules fagocítiques, s’utilitzen proves de:

◦ Reducció de nitroblau de tetrazoli (NBT), permet avaluar l’activació del NADPH i
la producció d’intermediaris d’oxigen.
És fonamental quan es sospita d’una malaltia granulomatosa crònica.
◦ Mediació de radicals lliures d’oxigen, permet detectar defectes en l’explosió
respiratòria de les cèl·lules fagocítiques.
La única tècnica que mesura les espècies d’oxígens reactius és la ressonància
d’espin electrònic (REE) o ressonància paramagnètica electrònica (RPE) que
detecta electrons desapareguts en les molècules.
◦ Assaig de quimiotaxi, mesura la resposta del neutròfils cap a estímuls d’atracció
amb una càmera de Boyden.

• Activitat del complement, s’utilitzen proves que determinen:

◦ Nivells de C3 i C4, es realitza mitjançant immunodifusió radial amb plaques
d’agarosa.
◦ Capacitat hemolítica 50, anàlisi de la via clàssica d’activació del complement.
◦ Ag CD59 en eritròcits, quan el CD59 està disminuït o absent en les cèl·lules
sanguínies, augmenta el risc d’hemòlisi mediada pel complement.
Es determina mitjançant citometria de flux.

2.3. PROVES DE TERCERA ETAPA

Durant la tercera etapa les proves es centren en l’estudi de la funció de les cèl·lules que
participen en la resposta immunitària.
Les tècniques que s’utilitzen són proves per mesurar:

• Funció dels limfòcits B, detectar deficiències en la immunitat humoral específica.

Les proves que s’utilitzen són:
◦ Producció d’Acs in vitro, es cultiven limfòcits B i s’estimulen amb mitògens i Ags.
Després s’avaluen els Acs del sobrenedant mitjançant ELISA.
◦ Western blot, avaluar l’expressió de proteïnes responsables de defectes en la
funcionalitat de limfòcits B.
◦ Estudis moleculars, per a la caracterització de mutacions genètiques, mitjançant
anàlisis polimorfismes conformacionals de cadena simple (SSCP).
 • Funció dels limfòcits T, les proves que s’utilitzen són:
◦ Estudi de proliferació de limfòcits T, en resposta a mitògens amb una prèvia
separació de limfòcits i un posterior cultiu en presència de mitògens.
◦ Determinació de citoquines, en el sobrenedant de limfòcits T en presència d’un
Ag específic i molècules coestimuladores.
◦ Determinació de l’expressió de molècules coestimuladores.
◦ Determinació de proteïnes, mitjançant la tècnica western blot.
2 de les proteïnes que són d’interès per al diagnòstic d’immunodeficiències són:
▪ ZAP-70, s’expressa en limfòcits T i cèl·lules NK.
▪ JAK3, intervé en la transducció de senyals al nucli cel·lular dels limfòcits
després de la interacció de les citoquines amb el receptor de membrana del
limfòcit.

• Funció de les cèl·lules fagocítiques, les proves que s’utilitzen són:

◦ Determinació de l’expressió de les proteïnes del complex NADPH oxidasa,
s’utilitza mitjançant la tècnica western blot i Acs monoclonals específics de la
proteïna que es vol estudiar.
S’aplica en el diagnòstic de malalties granulomatoses.
◦ Avaluació de la capacitat fagocítica i activitat microbiana dels neutròfils, es
quantifica la fagocitosi mitjançant l’explosió respiratòria.
Les cèl·lules fagocítiques es tenyeixen i es mesura la fluorescència, la qual és
proporcional a l’explosió i a la fagocitosi.
Una altra tècnica en què es pot mesurar la funció de les cèl·lules fagocítiques consisteix
en marcar microorganismes amb fluorescència i quantificar la senyal dels macròfags
utilitzant un citometre de flux.

TEMA 9: APLICACIÓ DELS ESTUDIS DE TIPIFICACIÓ HLA

1. MOLÈCULES CMH

Al segle XX es va descobrir l’existència del CMH i es van establir les bases

immunològiques del rebuig i la tolerància tissular, treballant amb implants de pell per
tractar cremades cutànies.
Peter Medawar, va establir que el sistema immune diferenciava teixits i era capaç d’atacar
i destruir empelts provinents d’individus genèticament diferents.
Jean Dausset, George Snell i Baruj Benacerraf van denominar el complex de gens
d’histocompatibilitat amb el nom Human Leucocyte Antigens (HLA) i van sentar les bases
del CMH amb el sistema immunitari.
Aquestes investigacions van descriure el CMH com molècules que al ser expressades per
cèl·lules marquen la diferència entre el propi i el que és estrany i poden induir al receptor
d’un trasplantament, una resposta immunitària que condueix al rebuig de l’empelt.
Finalment, es va comprovar que la principal funció del CMH es la presentació d’antígens
al limfòcit T per iniciar la resposta immune adaptativa.

1.1. COMPLEX MAJOR D’HISTOCOMPATIBILITAT

El complex major d’histocompatibilitat (CMH) és un conjunt de gens els productes dels

quals estan implicats en la presentació d’Ags a limfòcits i en la diferenciació del propi i
l’aliè en el sistema immunitari.
Aquests gens estan disposats al llarg d’un segment d’ADN del cromosoma 6 humà i
s’anomena HLA ( Antígens Leucocitaris Humans).

1.1.1 Gens del HLA

L’HLA està situat al cromosoma 6 i s’organitza en 3 regions que codifiquen diferents tipus
de molècules:
• Regió I, gens de classe I.
Es localitzen 6 loci (A, B, C, D, E, F i G) que codifiquen les molècules CMH-I i es
classifiquen en:
◦ Molècules de classe I clàssiques, estan codificades pels loci A, B i C.
Són proteïnes que s’expressen a la superfície de casi totes les molècules
nucleades i les marquen com a pròpies de l’organisme.
◦ Molècules de classe I no clàssiques, als loci E, F i G es codifiquen molècules
amb funcions específiques en el procés immune.
L’expressió d’aquestes molècules es limita a certs tipus de cèl·lules.

• Regió II, gens de classe II.

Es localitzen els loci DP, DQ i DR, que codifiquen les molècules CMH-II.
Aquestes molècules són proteïnes formades per 2 cadenes, però ambdues estan
codificades per gens del HLA.
Només s’expressen en cèl·lules presentadores d’Ags.

• Regió III, gens de classe III.

Els gens codifiquen proteïnes amb funcions immunitàries.
Aquestes molècules codificades no tenen res en comú amb les de classe I o II.

1.1.2. Variabilitat genètica

El conjunt de gens del HLA és el més polimòrfic del genoma humà.

Els gens polimòrfics són els que la seva seqüència de nucleòtids varia amb freqüència
entre els individus de la població.
L’any 2003, un institut va crear la base de dades IPD que proporciona un sistema d’estudi
de polimorfisme de gens del sistema immune.
Després, va desenvolupar la base de dades IMGT/HLA, especialitzat en la seqüència del
CMH i que inclou les seqüències del Comitè de Nomenclatura de la OMS per als factors
del HLA.
La base de dades IMGT/HLA conté 14.015 seqüències al·lèliques.

La nomenclatura dels al·lels ha d’estar estandarditzada per a que la informació pugui ser
interpretada i compartida pels investigadors.
L’any, 2010 es va acordar que el nom dels al·lels estaria format pel prefix HLA seguit del
nom del gen, 4 camps numèrics i de vegades, amb una lletra, i amb diferents separadors
entre ells.
1.1.3. Herència del HLA

Els al·lels que un individu té en un cromosoma formen l’haplotip.

L’haplotip és un grup de gens que s’hereten en blocs, sense quasi recombinacions.
La herència pot ser:
• Autosòmica o no lligada al sexe, HLA es troba en un gen autosòmic, no al
cromosoma X o Y.
• Monofactorial, l’expressió de les molècules depèn de la transmissió d’un sol gen.
• Dominant, els haplotips dels 2 progenitors s’expressen a la membrana cel·lular del
descendent, i això demostra codominància entre ells.

Tot i així, alguns haplotips es troben amb més freqüència, això s’anomena desequilibri de
lligament.
Cada individu té a la seva dotació genètica 2 haplotips HLA, un de la mare i un del pare.
Quan l’herència és monofactorial i els gens codominants, trobem:
• Molècules de classe I, la cadena alfa està codificada per gens del HLA.
Cada individu té a la seva dotació 2 al·lels dels gens HLA-A, HLA-B i HLA-C.
• Molècules de classe II, les 2 cadenes de les molècules estan codificades al HLA:
◦ HLA-DP, està formada per DPA i DPB.
◦ HLA-DQ, està formada per DQA i DQB.
◦ HLA-DR, la cadena alfa està codificada pel DRA.
La codificació de la cadena beta és més complexa perquè hi ha 4 loci possibles,
dels quals no es presenten més de 3 funcionals, ni més de 2 en un cromosoma.

Aquests gens no s’expressen en totes les cèl·lules:

• Classe I, s’expressen en la membrana de cèl·lules nucleades, excepte en
trofoblasts, espermatozoides i glòbuls rojos.
Les cèl·lules tenen 6 molècules CMH-I a la seva membrana.
• Classe II, només s’expressen en cèl·lules presentadores d’Ags.
Aquestes cèl·lules tenen molècules CMH-I i CMH-II.
Tenen 6 molècules CMH-I i 6 o 8 de CMH-II.

1.2. MOLÈCULES CMH

Les molècules codificades pels gens HLA estan implicades en la presentació d’Ags als
limfòcits i en la diferenciació del propi i l’aliè en el sistema immunitari.

1.2.1. Molècules GMH-I i CMH-II

Les molècules codificades a les regions I i II tenen caràcters estructurals i participen en el

processament i presentació antigèniques.
• Molècules CMH-I, són glicoproteïnes de superfície que tenen la funció d’identificar
el propi.
Estan formades per 2 cadenes:
◦ Cadena alfa, està formada per 3 dominis.
En un extrem hi ha una porció aminoterminal i en l’altra una porció
carboxiterminal que es localitza al citoplasma cel·lular.
◦ Cadena beta, s’uneix per un extrem al domini alfa1 i per l’altre es queda lliure.
Està codificada a gens que no perteneixen al CMH.
La regió de les molècules que interactua amb els Ags està formada per 180 aminoàcids
que es disposen en forma de M.
 • Molècules CMH-II, són glicoproteïnes que s’expressen en cèl·lules presentadors
d’Ags, en què presenten pèptids processats als limfòcits Th.
Estan constituïdes per 2 cadenes, alfa i beta, molt semblants entre si, cadascuna
formada per 2 dominis i amb un extrem aminoterminal i un altre carboxiterminal.
Aquestes estan codificades pels gens del CMH i són molt polimòrfiques.

1.2.2. Funcions biològiques de les molècules CMH

Les funcions de les molècules CMH són:

• Presentar els pèptids antigènics als limfòcits T.

A la membrana dels limfòcits T hi ha milers de còpies del receptor TCR, per a que sigui
possible el reconeixement de l’Ag.
Però el TCR no pot reconèixer l’Ag directament, sinó que l’Ag ha de ser processat i els
pèptids presentats a la cèl·lula presentadora d’Ag units a una molècula CMH.
Hi ha 2 tipus de pèptids:
➢ Conjunt pèptid/CMH-I, és reconegut pels limfòcits Tc.
Són pèptids intracel·lulars processats procedents de proteïnes o de patògens.
➢ Conjunt pèptid/CMH-II, és reconegut pels limfòcits Th.
Són pèptids procedents d’Ags exògens de patògens que han penetrat la cèl·lula
per endocitosi.
Cada molècula té un número limitat de pèptids antigènics que se’ls poden unir.
La restricció del CMH es dona quan cada persona expressa diverses molècules diferents
del CMH, i això augmenta la varietat de pèptids que es poden presentar als limfòcits T.
Cada molècula CMH presenta entre 2.000 i 10.000 pèptids diferents, per tant, com més
CMH diferents, més capacitat té el sistema immunitari per a reconèixer i respondre a
pèptids diferents.

• Protegir les cèl·lules pròpies de la citotoxicitat NK.

La funció de les cèl·lules NK és la destrucció de cèl·lules anòmals.

Per a això, disposen de 2 tipus de receptors:
➢ Inhibidors, exploren les cèl·lules en busca de la presència de molècules CMH-I, i
si les detecten es produeix una senyal d’inhibició que impedeix l’activació.
➢ Activadors, intervenen quan no es detecten molècules CMH-I i inicien la lisi
cel·lular.
L’expressió de molècules CMH a la membrana cel·lular evita que les cèl·lules es
converteixen en diana de les cèl·lules NK.

• Identificar a cada individu.

1.2.3. Polimorfisme de les molècules CMH

La funció de les molècules CMH-I és la presentació de pèptids a limfòcits Tc que

reconeixen el conjunt format per un pèptid a una variant al·lèlica d’una molècula del CMH.
Tot i l’alt polimorfisme hi ha un número limitat de molècules CMH en comparació amb la
quantitat de pèptids que s’han de presentar als limfòcits T.
La capacitat que té el sistema immunitari d’elaborar respostes front a una gran diversitat
d’Ags es deu a la promiscuïtat de les molècules CMH.
Les persones amb més variabilitat de molècules CMH són més resistents a contraure
infeccions i com major sigui la variabilitat de les molècules CMH entres els individus d’una
espècies, més protegida estarà.
2. ESTUDIS D’HISTOCOMPATIBILITAT

L’estudi de les molècules CMH és important en els trasplantaments per a evitar el rebuig.
Existeixen diferents mètodes per a a la tipificació d’Ags HLA, que són les tècniques
serològiques i les tècniques moleculars.

2.1. TÈCNIQUES SEROLÒGIQUES

Les proves més habituals són:

• Tècnica de microlimfocitotoxicitat

Es va desenvolupar l’any 1964 per Paul Terasaki.

L’assaig de Terasaki s’aplica per a les molècules HLA de classe I.
El procediment consisteix en enfrontar limfòcits T i B del pacient amb Acs anti-HLA en una
placa Terasaki.
Els sèrums amb Acs anti-HLA es solen obtenir de:
➢ Dones que han quedat sensibilitzades front a Ags HLA del fetus heretats del pare.
➢ Pacients politransfundits.
➢ Pacients trasplantats.

La prova es realitza en plaques Terasaki de 60 pouets seguint els següents passos:

1. Afegir cada sèrum anti-HLA als pouets.
2. Afegir els limfòcits que es volen tipificar a cada pouet.
3. Incubar durant 30min per a que els Acs s’uneixin als limfòcits que tinguin Ags.
4. Afegir el sèrum de conill.
5. Incubar durant 1h per a que el complement s’uneixi i active els pouets en que s’hagin
format immunocomplexes.
6. Afegir colorant vital blau tripà i deixar-lo actuar durant 10 min.
El colorant tenyirà els limfòcits morts.
7. Realitzar la lectura de les cèl·lules vives i mortes al microscopi invertit.
Als pouets en que s’observin cèl·lules tenyides el resultat serà positiu, ja que l’anti-HLA
haurà reconegut l’Ag HLA sobre la membrana del limfòcit i s’haurà produït la lisi cel·lular.
La lectura també es pot realitzar amb colorants fluorescents o sense colorants, utilitzant
un microscopi de contrast de fases.

És convenient incloure diversos controls al realitzar l’assaig:

➢ Control negatiu, limfòcits + complement, per controlar la toxicitat del complement.
➢ Control positiu, limfòcits + Acs + complement, per controlar l’activitat del
complement.

Les limitacions d’aquesta prova són:

◦ Es produeixen reaccions creuades perquè els sèrums contenen una mescla
d’Acs que reconeixen més d’un Ac HLA.
◦ S’han d’utilitzar almenys 200 sèrums a causa del polimorfisme de les molècules
HLA.
◦ No existeixen sèrums contra al·lels poc freqüents.
◦ No és adequada per a la tipificació HLA de donants cadavèrics.
◦ Només es detecten Acs fixadors de complement.
◦ Els sèrums s’enfronten als limfòcits, quan el que es pretén és trobar Acs front a
l’òrgan que es va a trasplantar.
 • Prova creuada o cross-match

L’objectiu és determinar la presència d’Acs contra al·lels del HLA en sèrum de pacients en
llista d’espera per a traspalaments.
La presència d’aquests Acs són fonamentals per a decidir si el trasplantament es realitza
o no, ja que la seva presència pot provocar rebuig.
Si hi ha Acs anti-HLA en el pacient, aquests s’uneixen a cèl·lules de l’òrgan trasplantat, i
es produeix l’activació del complement, inflamació i trombosi amb la destrucció de l’òrgan
(hipersensibilitat II).
La seva presència es pot produir durant l’embaràs, per transfusions de sang o per
trasplantaments anteriors, per això s’han de realitzar controls periòdics sobre el sèrum
dels pacients que esperen un trasplantament, especialment cada cop que rebin una
transfusió o després de que rebutgin un empelt.

Abans de realitzar un trasplantament es realitza la prova creuada, on es posa sèrum del

pacient amb cèl·lules del donant, s’incuba, es revela el sistema d’Ig de cabra o conill i
s’observa si es produeix la lisi de les cèl·lules.
Els resultats de la prova es classifiquen:
➢ Prova negativa, lisi inferior al 20%.
➢ Prova positiva, lisi superior al 20%.
En aquests casos s’ha de descartar la presència d’autoAcs no-HLA que poden
produir falsos positius.
Aquests autoAcs són IgM que reaccionen a baixa temperatura.

Per a confirmar un positiu, es tracta el sèrum del receptor amb un agent reductor
que inactiva les IgM, i es repeteix la prova.
➢ Resultat negatiu, el positiu anterior ha estat causat per IgM, per tant, el
trasplantament és viable.
➢ Resultat positiu, hi ha presència d’IgG anti-HLA, per tant el traspalament no és
viable.

• Detecció d’Acs anti-HLA (PRA)

L’observació periòdica de la presència d’Acs anti-HLA en el sèrum de pacients en llista

d’espera per a trasplantaments és un avenç per als laboratoris d’histocompatibilitat.
La prova es realitza avaluant el % de reactivitat dels sèrums front a cèl·lules d’un panel
PRA (Panel Reactivity Antibody).
El panel PRA representa els Ags HLA i les cèl·lules procedeixen de 20 individus
heterozigots, per tant, es disposa de 40 al·lels de cada locus.
Quan major sigui el % de limfotoxicitat, més sensible es troba el pacient i major serà la
possibilitat d’obtenir un resultat negatiu en una prova creuada.
A major PRA, menys oportunitats de ser trasplantat.
És freqüent que els pacients que portin molt de temps en llista d’espera tinguin % alts de
PRA, ja que hauran rebut transfusions de sang o algun trasplantament previ, això fa que
la oportunitat de trobar un donant compatible es redueixin.
La prova també s’anomena cross-match contra panel i es realitza en una placa Terasaki.
S’enfronta sèrum del receptor amb cèl·lules de diferents individus els al·lels dels quals
siguin representatius de la població.
Després de la incubació, s’afegeix el complement i es realitza la lectura.
Mitjançant aquesta tècnica es calcula el % de cèl·lules lisades, és a dir, al número d’al·lels
contra els quals el pacient posseeix Acs.
El PRA aporta informació sobre la probabilitat d’èxit o fracàs d’un trasplantament.
2.2. TÈCNIQUES MOLECULARS

L’elevat polimorfisme del sistema HLA no pot ser analitzat només per les tècniques
serològiques.
Per això, s’utilitzen les tècniques moleculars, tècniques que poden detectar les diferències
al·lèliques
Es basen en l’amplificació de fragments d’ADN mitjançant l’ús de la reacció en cadena de
la polimerasa (PCR), de manera que detectin polimorfismes en la seqüència de nucleòtids
de l’ADN que codifica els Ags.
Els mètodes més utilitzats són:
• PCR-SSO reversa, és una PCR amb cebadors de locus i hibridació amb sondes
marcades i específiques d’al·lels.
És el mètode per a processar un elevat número de mostres.
Consisteix en l’amplificació per PCR d’al·lels del HLA.

• PCR-SSP, necessita diverses reaccions d’amplificació per a cada locus i en cada

una d’elles s’utilitza un conjunt de cebadors.
Les seqüències dels cebadors discriminen les variants que poden presentar els
locus, així només es produeix l’amplificació quan l’ADN conté l’al·lel que correspon
al grup de cebadors de la reacció.
Els cebadors no complementaris no s’uniran a l’ADN i no generaran productes
d’amplificació.
Després, mitjançant electroforesi en gel d’agarosa es comprova l’existència o no
dels productes amplificats que apareixeran com bandes en el gel.

• PCR-SBT, és la tècnica de tipificació HLA d’alta resolució.

Determina la seqüència de nucleòtids dels gels del sistema HLA mitjançant
cebadors en la reacció d’amplificació o seqüenciació d’exons.
L’HLA de classe I necessita com a mínim la seqüenciació a nivell dels exons 2 i 3.
L’HLA de classe II necessita la seqüenciació de l’exó 2.
La seqüenciació d’altres exons augmenta la resolució.
Els productes de la reacció de seqüenciació s’analitzen mitjançant analitzadors
automatitzats de seqüència d’ADN i es comparen amb bases de dades de tots els
al·lels coneguts per a discernir de quins al·lels es tracta.

3. APLICACIONS DELS ESTUDIS D’HISTOCOMPATIBILITAT

Les aplicacions dels estudis d’histocompatibilitat tenen interès en 4 camps:

• Estudis d’histocompatibilitat en trasplantaments.
• Estudis de paternitat.
• Estudis antropològics per a establir relacions entre poblacions o grups ètnics.
• Estudis d’associació d’al·lels del CMH amb malalties.

3.1. HISTOCOMPATIBILITAT PER TRASPLANTAMENTS

La principal limitació del trasplantament d’òrgans és el fracàs pel rebuig, el qual implica la
destrucció de l’empelt per part del sistema immunitari.
Això fa que l’òrgan acabi perdent la seva funcionalitat i posa en risc la vida del receptor.
3.1.1. Empelt

El tipus d’empelt és un dels primers factors que s’ha de considerar, ja que és determinant
per a establir el risc al rebuig.
Els tipus d’empelts són:
• Autoempelt, el teixit procedeix de la mateixa persona.
No hi ha risc de rebuig perquè les cèl·lules trasplantades expressen les mateixes
molècules HLA que la resta de cèl·lules de la persona.

• Isoempelt, el trasplantament es realitza entre individus amb la mateixa informació

genètica, és a dir, entre bessons univitel·lins.
No hi ha risc de rebuig perquè les cèl·lules trasplantades expressen les mateixes
molècules HLA que la resta de cèl·lules de la persona.

• Al·loempelt, el trasplantament es realitza entre individus de la mateixa espècie,

però amb informació genètica diferent.
Hi haurà al·loantígens, és a dir, molècules de l’empelt desconegudes per al
receptor, per tant, el seu SI generarà al·loanticossos per a que reaccionen contra
ells.
Quantes més molècules identifique com a al·loantígens, major serà el nivell de
rebuig.

• Xenoempelt, el trasplantament es realitza entre individus d’espècies diferents.

S’aplica en casos molt concrets.

3.1.2. Compatibilitat

Com més compatibilitat entre donant i receptor, millor supervivència del trasplantament.
Per això quan es realitza la donació, s’ha d’aplicar un protocol que permeti seleccionar el
receptor més compatible i minimitzar el rebuig.

3.1.3. Rebuig

El rebuig de teixits es produeix perquè els limfòcits T del receptor poden detectar i activar-
se contra els Ags d’histocompatibilitat del donant, a través de 2 vies:
• Al·loreconeixement directe, els limfòcits T del receptor reconeixen com a no
pròpia la molècula CMH de la CPA del donant, i s’activen.
Es produeix un rebuig agut de l’empelt que té lloc durant les primeres setmanes del
trasplantament.
El rebuig es deu a l’actuació dels limfòcits T activats contra el nou òrgan.
El rebuig es pot prevenir mitjançant fàrmacs immunosupressors administrats abans
i després del trasplantament.

• Al·loreconeixement indirecte, la CPA del receptor reconeix en l’empelt CMH

estrany.
Endocita i processa els Ags de les cèl·lules del donant.
Es produeix un rebuig tardà de l’empelt, el qual passa a partir dels 3 mesos, a
causa d’un deteriorament progressiu de l’òrgan trasplantat per una reacció
inflamatòria crònica.
3.1.4. Sensibilització dels pacients candidats a trasplantaments

Les estratègies per a avaluar la sensibilització dels pacients candidats a trasplantaments

es basen en:
• Identificar si el pacient presenta al·loanticossos anti-HLA i si estan dirigits contra
Ags HLA de classe I, II o contra els dos.
• Caracteritzar la especificitat dels Acs anti-HLA de classe I i II.
• Controlar periòdicament la producció d’Acs anti-HLA en pacients sensibilitzats i no
sensibilitzats per a conèixer el perfil d’Acs i títols.

3.1.5. Trasplantament de medul·la òssia

En els trasplantaments de medul·la òssia en comptes de produir-se un rebuig es pot

produir una reacció on l’empelt reacciona contra l'hoste.
Aquesta reacció s’anomena malaltia de l’empelt contra l’hoste, on les cèl·lules de la
medul·la òssia del donant repoblen la medul·la del receptor.
Això provoca que hi hagin limfòcits T del donant que poden reconèixer els CMH del
receptor i acabar provocant aquesta reacció.
En un 25% dels casos el donant és intrafamiliar.
Moltes malalties poden tractar-se amb sang del cordó umbilical, ja que conté cèl·lules
mare progenitores que conserven el seu potencial proliferatiu durant anys.

3.2. ESTUDIS DE PATERNITAT

Una altra aplicació dels estudis d’histocompatibilitat són en els estudis de paternitat, els
quals són utilitzats per la genètica forense i la variabilitat genètica com a mètode
d’identificació d’individus per aquests casos.
L’any 1900, es va demostrar la transmissió hereditària dels fenotips i es va descobrir el
sistema ABO dels hematies. Això, va permetre realitzar les primeres investigacions
forenses.
Posteriorment, es van utilitzar Ags eritrocitaris i proteïnes plasmàtiques com a marcadors
genètics.

A finals dels 60 es va començar a utilitzar el sistema HLA.

A partir d’aquest moment i fins a l’inici de la dècada dels 90, la tipificació del HLA ha
constituït el mètode d’elecció en estudis de paternitat, en tècnique molèculars, també es
comença a conèixer molts tipus i subtipus de molècules HLA.

A partir de la dècada dels 90, les tècniques serològiques van començar a ser
reemplaçades per les tècniques d’ADN, les quals són la principal eina que s'utilitza per
obtenir informació genètica.
Actualment, els polimorfismes de major utilització en medicina forense es basen en
utilitzar ADN repetit en tàndem (seqüències d’ADN que es produeixen quan es repeteix
un patró d’un o més nucleòtids).
3.3. ESTUDIS ANTROPOLÒGICS

L’HLA és un magnífic aparell per als estudis de poblacions, ja que es tracta d’un sistema
polimòrfic amb grans diferències de freqüències al·lèliques entre grups d’humans.
Els fills heretem els al·lels dels pares, per això aquests estudis permeten saber quins són
els al·lels més freqüents en determinats grups de la població.
Com per exemple, en els hispans, llatinoamericans i caucàsics.
També permet identificar i caracteritzar genèticament poblacions que han quedat aïllades
geogràficament degut a l'alt nivell d’endogàmia.
A més, aquests estudis poden aportar informació sobre migracions i el mestissatge.

3.4. ASSOCIACIÓ D’AL·LELS DEL CMH AMB MALALTIES

En el sector de la medicina, el sistema HLA és molt important respecte l’acceptació i

rebuig de l’empelt, però també s’observa que té una gran relació amb la susceptibilitat a
diferents malalties.
En general, les malalties associades al sistema HLA tenen tendència a la cronicitat, també
s’associen a alteracions de processos immunològics, especialment de tipus autoimmune,
o a processos d’etiologia desconeguda.
El primer cop que es va establir relació entre el sistema HLA i una malaltia va ser als anys
70, en pacients amb limfoma de Hodgkin, que presentaven una freqüència d’Ags HLA-B5
per damunt de la mitjana.
A més, sobre els anys 70 també es van començar a publicar evidències que associen el
HLA-B27 amb l’espondilitis anquilosant.
A més, una altra malaltia que s’ha relacionat amb el sistema HLA, és l'artritis reumatoide
que presenta una de les associacions HLA més estudiades.