Plató, La república

Guia de lectura

Qüestions prèvies als llibres II i IV

LLIBRE II
[Proposta de Sòcrates: considerar la justícia de primer en la
ciutat i en els assumptes més importants]
Jo, que sempre havia admirat el natural de Glaucó i
d’Adimant, aleshores, després d’escoltar-los en vaig tenir un
368a
gran goig, i vaig exclamar:
El títol original grec de La república és Politeia, que vol dir “règim polític” o
“constitució”. Quan es va traduir al llatí, se la va titular De re publica (“sobre la cosa
pública”, o sigui un títol semblant a l’original grec). D’aquesta expressió llatina deriva
la nostra paraula “república”. Ara bé, hem de tenir en compte que per nosaltres una
república és un tipus d’organització política on el cap d’Estat és un càrrec electe. Plató
no es refereix a això, evidentment, sinó que el títol fa al·lusió, en general, als règims
polítics, o al “millor règim polític”, un règim polític ideal, utòpic. Estem davant, doncs,
d’un tractat de filosofia política? Sí i no; La república és un tractat polític, però també
és altres coses, i això per dos motius. Primer, la reflexió política ocupa una extensió
destacable del diàleg (un terç aproximadament), però hi ha presents, també,
reflexions sobre l’educació, l’ànima, el coneixement (epistemologia) i la realitat
(metafísica). Segon, l’objectiu de Plató no és dissenyar una “ciutat ideal” (tot i que ho
fa); quan Sòcrates “funda de paraula” la ciutat (369c) ho fa amb la intenció de definir
què és la justícia. Per tant, la reflexió política no és més que una manera d’intentar
definir la justícia, com veurem al llibre II i, sobretot, al IV; la justícia és, de fet, el tema
central de la discussió en l’inici del diàleg (llibres I i II).
Com hem vist [U1, apts. 1.4, 2.1], la preocupació primera de Plató és ètica i política.
És una constant del pensament grec antic la relació estreta entre aquests dos
aspectes; de la mateixa manera, també és una constant la relació entre la justícia a la
ciutat i la felicitat dels seus ciutadans: els ciutat serà feliç i pròspera només si és justa.
Per tant, la pregunta per la justícia és una qüestió fonamental: ens hi juguem la nostra
felicitat, la nostra virtut i el nostre benestar. Aquesta relació, d’entrada, ens pot
semblar estranya, donat que nosaltres acostumem a associar felicitat i benestar i, a
més, reduïm la felicitat a una qüestió psicològica individual.
Llibre I:
La circumstància: Sòcrates torna del Pireu, de participar en una festa religiosa popular
i de fer una pregària a la deessa Brandis en companyia de dos joves, Glaucó i Adimant,
quan Polemarc l’invita a assistir a una reunió en casa seva. Hi troba al pare, Cèfal i té
una primera conversa sobre la vellesa. Desprès una segona conversa amb Trasímac,
sobre la justícia.
La conversa amb Cèfal tracta dels interessos vitals segons molta gent: els plaers i els
diners (el tema dels desitjos, de la concupiscència) és una qüestió central en la
consideració de l’home just). Cèfal mostra ser una persona moderada al qual la

1
Plató, La república
Guia de lectura
«Oh fills d’aquell home tan famós! Tenia tota la raó
l’enamorat de Glaucó quan compongué l’elegia per felicitar-
vos després de la batalla de Mègara, que comença:
Fills d’Aristó, llinatge diví d’un home il·lustre...
Això, amics, em sembla que està molt bé. Perquè realment
us passa quelcom diví si, sense creure que la injustícia és
368b preferible a la justícia, sou tan capaços de defensar aquesta tesi.
Perquè a mi em sembla de debò que no penseu així, ara, que
m’haig de guiar per la vostra manera de ser en general, perquè
si em guiés per les vostres paraules recelaria de vosaltres. I com
més crec en vosaltres, tant més confós em veig per contestar.
És que no sé com defensar tal tesi. Jo em veig molt incapaç de
fer-ho, i un senyal me n’és el fet que em creia que el que jo
havia respost a Trasímac demostrava que la justícia és superior
a la injustícia, i m’ho heu rebutjat. Però tampoc no veig manera
de no defensar-la. Mes m’esvera com una impietat que en
presència meva s’ataqui la justícia i jo desdigui quan encara
368c
respiro i puc parlar. L’haig d’ajudar, doncs, tan fortament com
pugui.
I Glaucó i tots el altres em demanaven que la defensés fos
com fos, que no afluixés el meu raonament, sinó que escrutés
què són ambdues coses, la justícia i la injustícia, i que pel que
fa als avantatges de cadascuna, mirés de debò què hi ha. Jo,
doncs, vaig dir el que em semblava: «La recerca que emprenem
no és poca cosa, sinó pròpia d’un que hi veu agudament, pel
368d que crec. I ja que nosaltres no hi som hàbils, sóc del parer» —
vellesa ha atorgat saviesa. Cèfal cedeix la paraula a Polemarc que continua amb el
tema de la justícia.
La paraula passa a Trasímac, que es burla de les coses que diu Sòcrates i li semblen
infantils i ingènues. Trasímac defensa la seva tesi més característica, que allò que
anomenem just no és més que l’interès del més fort convertit en llei. La postura de
Trasímac, un sofista de la segona generació, és més aviat realista i desencantada.
L’argument de Sòcrates és que el veritable interès personal consisteix en ser just i que
dona més felicitat la justícia que la injustícia. Per tant, la justícia és alguna cosa i es
practica per sí mateixa.
Llibre II (fragments previs a 368a):
Sòcrates creu haver demostrat que la justícia és superior a la injustícia, però Glaucó li
exigeix que demostri què és la justícia i què és la injustícia, i si la conducta justa ens
fa feliços. Sòcrates diu que la justícia és preferible a la injustícia. Per tant, és desitjable
per si mateixa i és el que realment ens convé; és a dir, que l’home just es comporta
així, perquè ho prefereix al robatori, l’assassinat o l’engany. Sembla fins i tot dir que
no és una qüestió específica d’alguns homes una mica estranys, els homes justos, sinó
que la justícia és desitjable en si mateixa per a qualsevol que s’ho rumiï amb rigor.
Glaucó li exigeix que ho demostri, la qual cosa exigeix, primer, clarificar de què està
parlant quan parla de justícia i injustícia; i segon, quines avantatges té ser just per a
ser realment preferible amb l’objectiu de ser feliç. [U1, apt. 4.1.2]
Comentari. Comportament moral i felicitat. La reflexió ètica conté normalment dos
aspectes que cal considerar separadament i estudiar si tenen relació. Una cosa és què
és allò que és correcte fer, i una altra és considerar si fer-ho ens farà més feliços o no.
Efectivament, l’experiència ens diu que, de vegades, creiem que hem de fer alguna
cosa perquè és correcte, tot i que pensem que ens sentirem desgraciats fent-la. Però
l’exemple de l’anell de Giges (Rep., 359a-360b) sembla dir que el que ens mou al
comportament just no és el nostre convenciment ni el nostre interès, sinó la pressió
social. Si tinguéssim l’ocasió d’obrar sense el coneixement dels altres, buscaríem el
poder, la riquesa i el sexe, fent servir qualsevol mitjà al nostre abast (robatori,
assassinat, engany). Aquest estesa opinió és el punt de vista de Glaucó, i ha estat
també el de Trasímac: tothom busca la riquesa, el poder i el plaer, i els requeriments
de comportaments justos que la societat ens fa sovint estan en contradicció amb això.
2
Plató, La república
Guia de lectura
vaig afegir— «que hem de fer aquesta investigació com si algú
ens manés llegir de lluny unes lletres petites, i nosaltres fóssim
curts de vista. I aleshores hi hagués algú que s’adonés que en
un altre lloc hi ha les mateixes lletres, però més grosses i
ocupant més espai. Opino que això li apareixeria com tota una
troballa; primer llegiria aquestes, i després es fixaria en les
petites, a veure si casualment són les mateixes».
«Ens sembla molt bé» —féu Adimant.— «Però és que veus
368e alguna cosa tal en la recerca referent a la justícia?».
«Ja t’ho diré» —li vaig fer.— «La justícia, diem, és cosa
d’un home en particular, però també és de tota la ciutat».
«Naturalment» —respongué ell.
«I la ciutat, no és més que un home sol?»
«És més» —acordà.
«Doncs potser en un objecte més gros hi hagi una justícia
369a més grossa i més fàcil d’assimilar. Per tant, si ho voleu, primer
mirarem què és la justícia a les ciutats, i després ho examinarem
igualment en cada persona: observarem la paritat del que és més
gros en la figura del que és més petit».
«Doncs em sembla que parles molt bé» —afirmà ell.
«A veure» —vaig fer jo— «si nosaltres de paraula veiéssim
sorgir una ciutat, no veuríem també com hi neixen la justícia i
la injustícia?».
«Segurament» —va admetre ell.
«I no podrem esperar que, fet això, veurem més fàcilment el
que cerquem?».
369b
«Sí, i molt».
368d-369a. Personatges: Sòcrates, Glaucó, Adimant
Sòcrates enceta el primer tema proposant una estratègia: considerar primer què és
la justícia en la societat (la polis), perquè sembla més fàcil de veure. Desprès
determinaran què és un “home just” (símil de les dues pissarres: “lletres grans i lletres
petites”). [U1, apts. 4.1.3, 4.1.4]
A tenir en compte:
• L’estudi del problema polític és, en Plató, només un moment de l’aclariment del
problema ètic (com hem de viure, com hem d’orientar la pròpia vida); si el
problema el considera a partir de la comunitat política, és perquè és més fàcil de
fer-ho així, no perquè el text sigui un programa polític. [U1, apt. 4.1.3]
• La ciutat és, per Plató, la imatge (visible) de l’ànima humana (invisible). Recordem
que, per Plató, l’autèntica realitat (les idees) no és visible. [U1, apt. 4.1.3]
Comentari. És el mateix la justícia en l’individu que en la ciutat? En altres paraules, és
el mateix la moral política i la moral individual? Aquesta estratègia amaga un supòsit:
que la justícia política és la mateixa que la justícia personal, cosa que és discutible i
ha estat discutida per molts filòsofs posteriors. En el món modern, el més característic
ha estat Maquiavel (1469-1527). En El príncep, defensa que el principi de la moral
política és el manteniment de la estabilitat política i l’ordre social. La raó d’Estat, és a
dir, el manteniment de l’ordre polític, autoritza al príncep (a l’Estat) a fer coses que
estan prohibides als ciutadans particulars: l’ús de la violència i la mentida política. A
l’Estat no l’importa la legitimitat de qui mana, sinó que sigui capaç d’imposar i
mantenir l’ordre polític. La moral de la política no té res a veure amb la moral personal
del príncep (del polític) en tant que ciutadà particular, perquè està obligat a manar i
no ha de donar comptes a ningú.
369a
“Si nosaltres de paraula veiéssim sorgir una ciutat”: Sòcrates es refereix a la
construcció mental, en idea, d’una ciutat. Sòcrates es proposa mirar com neixen les
ciutats, quin és el seu origen i el seu creixement, i així es veurà com apareix la justícia
i la injustícia.
1. La “ciutat dels porcs” (369b-372e) [U1, apt. 4.2.1]
369b-c
“Cap de nosaltres no és autàrquic, sinó mancat de moltes coses”: l’origen de la
societat (la ciutat, la polis, la comunitat) és el fet que ningú no és autosuficient;
3
Plató, La república
Guia de lectura
«Us sembla, doncs, que cal emprendre l’avanç? Em penso
que la cosa no és pas cap bestiesa. Penseu-ho».
«Ja ens ho hem pensat» —exclamà Adimant— «I tu, no ho
facis altrament».
[La fundació de la ciutat. Les professions més necessàries]
«Aleshores, una ciutat neix, pel que crec» —vaig establir
jo— «perquè ningú de nosaltres no és autàrquic, sinó mancat
de moltes coses. O creus en algun altre principi que faci habitar
una ciutat?».
«No, en cap altre».
369c «És així, naturalment: cada home n’agafa un altre de cara a
una necessitat, i un segon de cara a una altra; mancats de moltes
coses, els homes agruparan la gent en un lloc habitable per fer
societat i ajudar-se; a una convivència així l’anomenarem
“ciutat”, no fa?».
«No hi ha dubte».
«I quan algú lliura el que sigui a un altre, si és que li ho
lliura, o bé li pren, creu que li és millor?».
«Certament».
necessitem dels altres per sobreviure (el que, de vegades, se’n diu “indigència
originària”).
En aquest punt, Sòcrates comença a dissenyar la ciutat. Ho fa en tres etapes diferents
en què descriu tres ciutats diferents:
1. La “ciutat dels porcs” (369b-372e)
2. La “ciutat opulenta” (372e-376c)
3. La “ciutat acabada” (412b-436a)
Comentari. Quin és l’origen de les societats? Per què els humans vivim en societat?
Plató no creu que hi hagi en la psicologia humana una necessitat de viure junts, no
creu que la sociabilitat humana sigui un tret natural, sinó que surt de les insuficiències
individuals. Per tant, la funció de la polis ha de ser la utilitat.
Segons Aristòtil, la relació amb altres és una necessitat que sentim els humans: l’ésser
humà és un animal polític (zoon politikon). Tan sols els déus i les feres prescindeixen
de la vida social.
La modernitat tornarà a plantejar-se el tema de l’origen de la societat i la finalitat de
l’Estat. Les teories contractualistes del segle XVII i XVIII són la base de les democràcies
modernes. N’hi ha dues de molt característiques: Hobbes i Rousseau. Tots dos veuen
en la societat el producte d’un acord útil entre els éssers humans. Si no fos per la
societat, els éssers humans estarien en “estat de natura”. Però tenen concepcions
diferents de l’estat de natura i del pacte que crea la societat.
Thomas Hobbes (1588-1679). Descriu al Leviathan la vida en estat de natura:
“solitària, pobra, desagradable, brutal i curta”, perquè els humans són egoistes i
violents, i es comportarien entre si com a llops. Gaudirien d’una llibertat total, però
viurien en una guerra de tots contra tots. La raó ens porta a un acord mutu per a crear
un Estat amb poder absolut per a donar lleis, jutjar en cas de conflicte i obligar al seu
compliment amb la violència, si cal. Aquesta és la funció de l’Estat: imposar la raó a
les passions naturals que són destructores. La llei no té més fonament que el poder de
l’Estat i no hi ha cap dret natural.
Rousseau (1712-1778). Contràriament a Hobbes, Rousseau pensa que l’ésser humà és
bo per naturalesa i no es mou per l’egoisme, sinó per la compassió. El bon salvatge
viu lliure i no necessita la llei ni la raó, perquè les emocions ja el mouen a fer el bé. És
la vida en societat qui el corromp, perquè introdueix la propietat privada i el prestigi
social; però és possible una altra societat on l’Estat preservi la llibertat individual entre
subjectes iguals. La llei ha de sortir d’un contracte entre tots i ha de representar la
4
Plató, La república
Guia de lectura

«Au, doncs» —vaig fer jo— «fundem de paraula una ciutat voluntat general, que representa el bé de la societat coincident amb el bé de cadascú.
des del seu principi. La fundaran, em sembla, les nostres
necessitats».
«Com no?».
369d «Però la primera i màxima necessitat és la provisió de
queviures perquè puguem existir i viure».
«Exactament així».
«La segona és l’habitatge, i la tercera el vestit i altres coses
per l’estil».
«Això mateix».
«A veure» —vaig inquirir jo— «com es bastarà la ciutat per
a tals provisions? Hi haurà altra cosa que no sigui un pagès, i
un paleta, i també un teixidor? O a això mateix hi afegirem un
sabater o algun altre dels qui tenen cura del cos?».
«Totalment d’acord».
«Aleshores la ciutat dotada amb l’imprescindible tindrà
quatre o cinc homes».
369e 369e-370c: Principi bàsic d’organització social
«Ho sembla».
«I què, doncs? Caldrà que cadascun d’aquests del seu treball La especialització i la col·laboració com a principi d’organització social. Que cadascú
faci allò que li correspon:
en faci un bé per a tots, per a la comunitat? Per exemple, el
• És més útil si hi ha pagesos que produeixen menjar per a tothom, paletes que
pagès, que és ell tot sol, prepararà queviures per a quatre, i hi construeixen cases per als altres, etc.
esmerçarà el seu temps i el seu esforç multiplicats per quatre en • Hi ha diferències individuals per les quals cadascú és més útil per a unes tasques
la provisió de menjar, i en farà participar els altres? O en i menys per a d’altres.
prescindirà, emprarà només la quarta part de temps a disposar- • Per tant, és millor diversificar les especialitats: el pagès tindrà millors eines si hi
370a
ha un especialista en fer-les, i podem separar llauradors de ramaders, etc.
se menjar, i de les tres parts restants en gastarà una en la cura
• També les ciutats tenen possibilitats diferents, així que s’especialitzaran i
de la seva vivenda i dues més en els seus vestits i el seu calçat, produiran excedents que intercanviaran.
i tindrà les seves coses sense partir-se-les amb els altres, sinó • Per tant, també tindrem mariners, comerciants, etc.
que cadascú es farà per ell mateix les seves coses?».

5
Plató, La república
Guia de lectura

I Adimant observà: «Sòcrates, segurament és més fàcil allò Principi de la desigualtat individual. Aquest serà un principi bàsic de la política
platònica: hi ha diferències individuals (no tothom té les mateixes qualitats o
primer que això darrer».
capacitats). Per tant, una ciutat ben organitzada donarà a cadascú el lloc en el qual
«I no és estrany, per Zeus!» —vaig comentar jo— «Quan pugui ser més útil. A més, com que farà allò que li es propi segons la seva naturalesa,
parles m’adono personalment que, en primer lloc, no n’hi ha es sentirà a gust (“realitzat”, diríem avui) en la seva tasca. Ordre social i benestar
370b cap de nosaltres que sigui exactament igual a un altre, diferim personal coincideixen si cadascú fa allò que li correspon i pel què es sent preparat.
en la naturalesa, i a cadascú li escau una feina diferent. O no
t’ho sembla?».
«M’ho sembla».
«I què? Qui sap si algú ho faria més bé dedicat a molts oficis,
o a un de sol?».
«Sempre a un de sol» —féu ell.
«I em penso que també el que segueix serà una cosa clara: “Además, es evidente, creo yo, que si se deja pasar el momento oportuno para
si es deixa passar l’oportunitat de l’obra, aquesta se n’anirà per realizar un trabajo, éste no sale bien.” (Pabón y Fernández-Galiano, Alianza Editorial)
portes”.
«La cosa és claríssima».
«Perquè l’obra no em crec que s’avingui a esperar el lleure
del seu autor, cal que aquest l’atengui i no la consideri com un
370c
treball marginal».
«Cal». 370c
L’especialització i la concentració en la tasca que a cadascú li és pròpia és la garantia
«Sí: de tot això en resulta que les coses són més, més belles
de realitzar “una bona tasca”. Aquesta és la conclusió de la conversa anterior (369c-
i més fàcils si es fan segons el que els és propi i en temps oportú, 370c), on Sòcrates explica el principi d’especialització (“que cadascú es dediqui a una
prescindint de totes les altres». tasca”). Aquest principi el justifica dient que:
«Doncs sí, és de debò així». 1. Serà més eficient el treball d’aquell que es dediqui en exclusiva a fer una tasca
determinada.
«I per les provisions que dèiem, Adimant, ens caldran més
2. Cada individu té unes capacitats i habilitats concretes “per naturalesa”. Si es
de quatre ciutadans. Perquè el pagès, em sembla, no es farà ell dedica a fer la funció que “per naturalesa” està més dotat, el resultat del seu
mateix l’arada, si aquesta ha de ser ben feta, ni tampoc l’aixada, treball serà millor.
370d ni les altres eines que són per a la pagesia. Ni tampoc el paleta, Aquest principi d’especialització és un element molt important en l’argumentació de
Plató per definir la justícia, com veurem més endavant (432d-433a).

6
Plató, La república
Guia de lectura

que també ell en necessitarà moltes. I direm el mateix del

teixidor i del sabater, no fa?».
«És veritat».
«Per tant, fusters i ferrers i molts altres professionals
d’aquests ens seran veïns a la nostra petita ciutat i l’aniran fent
créixer». «Exactament així».
«Però la ciutat encara no seria de cap manera massa grossa
si hi afegíem bovers i ovellers i pastors d’altra mena: així els
pagesos tindrien bous per llaurar, i els mateixos pagesos i els
370e
paletes bestiar per als transports, i els teixidors i els sabaters
cuir i llana».
«Doncs no seria pas tan petita ciutat que tingués tot això»
—va fer-me ell.
I jo li vaig dir: «Considera, doncs, que bastir una ciutat en
un indret tal que no li calguin importacions és pràcticament
impossible».
«Impossible del tot». 370e-371a
«Ens caldrà, doncs, més gent que importi d’altres ciutats tot Plató enuncia el principi del comerç: ha d’haver un excedent de producció amb el qual
el que manqui». poder comerciar. I d’aquí sorgeix la necessitat dels mercaders.
«Sí, ens caldrà».
371a «Però si el qui fa tal servei se’n va d’aquí amb les mans
buides, sense endur-se’n res del que potser manca a aquells que
el proveiran, també marxarà d’allà de buit. O no?».
«M’ho sembla».
«Dels nostres productes, doncs, n’haurem de fer no
solament el que ens basti a nosaltres, sinó també als altres, el
que els calgui i tal com els calgui».
«Sí, caldrà fer-ho».

7
Plató, La república
Guia de lectura

«Aleshores la ciutat haurà de tenir més pagesos i més

professionals dels altres».
«Sí, n’haurà de tenir més».
«Sí, i principalment d’aquells altres professionals que
importen i exporten totes les coses. Oi que aquests són els
comerciants? O no?».
«Ho són».
371b «Doncs ens caldran comerciants».
«Exactament».
«I en el cas que el comerç es faci per mar, ens caldran molts
altres professionals de les tasques del mar».
«Sí, molts».
371b-372c: Necessitat de mercaders i obrers. Aparició de la moneda.
[Necessitat de mercaders i d’obrers] 371b-e
«I què? A la mateixa ciutat com bescanviaran mútuament El principi d’especialització i l’intercanvi porta a la necessitat dels diners i l’aparició
dels mercaders professionals. Però també aquesta tasca estarà en mans dels més
allò que cadascú fa? Perquè per a això hem fundat una ciutat i idonis, segons diferències individuals.
establert una comunitat». El diner i les diferències de classe. El diner implica una alta organització social i un
«És evident que ho faran» —va respondre ell— «tot Estat que respongui pels diners en circulació (tot i què Plató, en la “ciutat dels porcs”,
comprant i venent». encara no parla d’Estat ni de lleis). Plató separa els comerciants (“marxants”) que es
dediquen a portar mercaderies entre ciutats, i els mercaders, que estan al mercat de
«De manera que d’això ens en resultarà un mercat, i la
les ciutats i compren i venen amb els diners.
moneda com a signe de l’intercanvi». Aquí ja s’insinua que les diferencies individuals porten a diferències de classe. La
«Exactament així». divisió en classes és evident quan diu dels obrers que “en la seva intel·ligència no
371c «I si el pagès porta al mercat algun dels seus productes, o estan a la altura de la nostra societat” (371e), tot i que són necessaris pel seu vigor
físic. El mercader no té vigor, però té intel·ligència i domina el sistema financer.
qualsevol altre professional, però no hi arriba simultàniament
Plató no parla dels esclaus. O no hi compta, cosa poc probable, o no els considera
amb els qui necessiten comprar-los, aleshores, assegut a com a formant part de la ciutat. La condició d’esclau no té res a veure amb les
l’àgora, no es dedicarà al seu ofici». qualitats personals, sinó amb les circumstàncies aleatòries de la fortuna o el
«No, això de cap manera» —comentà ell— «perquè n’hi ha naixement.
uns que s’han adonat d’això i s’han dedicat a aquest servei. A

8
Plató, La república
Guia de lectura

les ciutats ben organitzades són quasi sempre els de complexió

371d
corporal més dèbil, i inútils per fer qualsevol altre treball. Els
cal, doncs, quedar-se en el mercat per canviar en moneda als
qui necessiten vendre el que sigui, i, a la inversa, vendre a canvi
de diners als qui hagin de comprar alguna cosa».
«Per tant» —vaig concloure jo—, «vet aquí la necessitat que
introdueix a la ciutat la casta dels comerciants. I no
anomenarem “mercaders” als qui s’estableixen a l’àgora amb
la professió de comprar i vendre, i “marxants” als qui recorren
les ciutats?»
«Exactament així».
371e «També hi ha uns altres servidors, pel que jo crec, que en la
seva intel·ligència no estan a l’altura de la nostra societat, però
que tenen un vigor corporal suficient per sofrir penalitats:
aquests, naturalment, venen la seva força com un servei, i del
preu en diuen sou; són els anomenats, si no m’equivoco, obrers.
Oi que sí?»
«Sí, és ben bé així».
«Naturalment, els obrers, pel que sembla, són la part que
completa la ciutat».
«Bé m’ho sembla».
«A veure, Adimant, la ciutat ja ens ha crescut tant que la 371e
puguem anomenar perfecta?» Sembla que han arribat a descriure una ciutat completa i tornen a la pregunta
original: on està la justícia i la injustícia en aquesta ciutat?
«Potser sí».
«Doncs bé: on poden ser en ella la justícia i la injustícia? I 372a-c
amb quin element s’han originat dels que hem examinat?» Descripció de la vida de la ciutat que han dissenyat: una vida frugal, senzilla, sense
372a «Sòcrates» —va fer ell— «jo no ho veig gens, tret que siguin luxes, però aparentment feliç. Tothom ocupa el seu lloc i té el que necessita per a
en el tracte mutu dels uns amb els altres». viure. La justícia està en el conjunt de la seva organització: dona a cadascú el que li

9
Plató, La república
Guia de lectura
«Qui sap si tens raó» ——jo que li vaig fer—. «Però cal
examinar-ho, i no abandonar».
«Primer examinem quina vida menaran els qui s’han
preparat així. Quina que no sigui fer-se el menjar i el vi, i els
vestits i el calçat? Després d’haver-se edificat cases, a l’estiu
quasi sempre treballaran descalços i desvestits; a l’hivern
372b
vestits i calçats suficientment. Per menjar es prepararan farina
de blat o de civada: la couran o bé la pastaran fent pa o boniques
coques que posaran sobre joncs o fulles netes. Es reclinaran
recolzant en llits fets de murtra o de corretjoles, i banquetejaran
ells i els seus fills. Es coronaran per beure el vi per himnejar els
déus. Conviuran amablement i no faran fills més enllà de la
372c
seva fortuna, i es protegiran contra la pobresa i contra la
guerra».
[Creixença de la ciutat: la ciutat opulenta]
I Glaucó em va interrompre per dir-me: «Pel que sembla, fas
banquetejar els homes sense companatge».
correspon i tothom es troba identificat amb el seu lloc i amb allò que rep. La justícia
està relacionada amb el fet que el conjunt sigui harmònic. Per tant, la justícia es
predica del conjunt, no de les seves parts (idea clau de la filosofia política platònica).
La justícia tracta diferent als diferents. Aquí hi ha una primera concepció de la justícia,
vista en el conjunt de la societat: dona a cadascú el que li correspon, però no tractant
a tothom per igual, sinó segons les diferències individuals. És un repartiment no
igualitari quantitativament, sinó qualitativament. En la mesura en que respon a les
expectatives individuals, dona la felicitat. En la mesura en que tothom està d’acord
amb la seva vida, es comporta adequadament: “Conviuran amablement i no faran fills
més enllà de la seva fortuna, i es protegiran contra la pobresa i contra la guerra.” La
mateixa noció d’equilibri serà ampliada desprès a la justícia individual: l’home just és
qui manté un equilibri intern entre les diverses parts de la seva naturalesa i dona a
cada part el paper que li correspon segons la seva naturalesa particular.
Comentari. Què és allò just i en que consisteix la igualtat són temes clau en la discussió
política. Aristòtil distingirà la justícia distributiva de la justícia commutativa. En la
justícia distributiva algú, per exemple l’Estat, distribueix els beneficis segons els mèrits
de cadascú. Així, la igualtat consisteix en que tothom sigui tractat per igual d’acord
amb els seus mèrits. En canvi, en la justícia commutativa hi ha un intercanvi entre
particulars segons la seva voluntat. La igualtat es dona si l’intercanvi és lliure i entre
iguals, com en un mercat.
Valoració global de la “ciutat dels porcs”. Aquesta primera aproximació al disseny
d’una ciutat té una sèrie de trets que cal tenir en compte. Sembla més aviat una
agrupació de famílies on no hi ha un poder polític (un Estat, un govern, un exèrcit,
tribunals, etc.); de fet, “la ciutat dels porcs” és una comunitat prepolítica que es
fonamenta en la utilitat: com els individus no són autosuficients, cal viure amb altres
individus; i l’estructura social (cadascú farà la tasca per a la qual està millor dotat) es
justifica pels seus resultats, per la seva eficàcia i utilitat. Aquí hi ha una primera
aproximació a la idea de justícia de Plató: l’harmonia del conjunt.
372c
“Fas banquetejar els homes sense companatge”: el comentari de Glaucó fa referència
a allò que s’acompanya amb pa (“companatge”): no hi ha res en el menú dels
habitants d’aquesta ciutat que s’hagi d’acompanyar amb pa (carn, peix): posa encara
més de manifest una vida senzilla. L’ús de la paraula “banquetejar” és, per tant, irònic.
10
Plató, La república
Guia de lectura
«Tens tota la raó» —que li vaig fer—. «M’havia passat per
alt que tindran companatge, naturalment: sal, olives i formatge,
couran cebes i verdures, que són aliments del camp. De postres,
els servirem figues, pèsols, i faves, i torraran a la fogaina glans
372d
i murtrons. Hi haurà beguda moderada. Viuran així en pau i
salut, i, naturalment, envelliran, i faran hereus els seus fills
d’una vida com la que hem descrit».
I Glaucó va i em pregunta: «I si fundessis una ciutat de
porcs, Sòcrates, podries engreixar-los amb altres pinsos que no
fossin aquests?».
«Doncs, com caldria, Glaucó?» —vaig preguntar-li. «Com
és costum» —va respondre’m—.
«Crec que haurien de reclinar-se en els divans no pas per
turmentar-s’hi, sinó per menjar de les taules cuinats com els que
372e
avui tenen, i postres».
«D’acord, ja t’entenc» —li faig jo—. «No ens limitem a
veure com neix una ciutat, sinó una ciutat opulenta. I això,
segurament, no està gens malament, perquè en examinar-la
potser podrem veure per on, a les ciutats, broten la justícia i la
injustícia. La que ara acabem de recórrer em sembla una ciutat
veritable, una ciutat sana, però si ho volem contemplar també
373a en una ciutat malalta de febres, res no ens en priva. Perquè crec
certament que aquestes coses no bastaran a alguns, ni la mateixa
dieta en si, i també caldrà afegir-hi llits i taules, i mobles de tota
mena, i altres menges, i perfums i substàncies aromàtiques, i
cortesanes, i llepoleries; de tot això, de moltes menes. Per tant,
entre les coses que recomptàvem primer com a necessàries no
hi posarem només la casa, el vestit i el calçat, ens caldrà acudir
372d
Glaucó pensa que el que s’ha descrit no és una autèntica ciutat d’homes, perquè els
homes saben (o desitgen) gaudir del que no és purament necessari: saben apreciar
els plaers de la bona cuina, els perfums, la poesia, etc. La ciutat no satisfà només les
necessitats bàsiques, sinó que crea noves necessitats que enriqueixen la vida dels
homes. Glaucó anomena aquesta ciutat de vida senzilla “una ciutat de porcs”, perquè
la vida dels seus pobladors és tan senzilla i austera com la de qualsevol altre animal:
no hi ha art, ni luxes, etc. com diran tot seguit.
2. La “ciutat opulenta” (372e-376c) [U1, apts. 4.2.2, 4.2.3, 4.3]
372e-373b
Sòcrates llavors proposa veure “com neix una ciutat opulenta”, una “ciutat malalta”.
[U1, apt. 4.2.2]
La ciutat sana i la ciutat malalta. Sòcrates creu que una vida austera és una vida
realment humana i la vida que de fet ens convé. Però com que coneix la naturalesa
humana i les seves tendències cap al poder, la riquesa i el plaer, està disposat a
construir una ciutat que inclogui aquesta part de la naturalesa humana i continuï
essent justa. Llavors, necessitarem un ordre polític que posi límits i canalitzi aquestes
tendències. Necessitarem un Estat en sentit ple: un poder real, que promulgui lleis i
tingui capacitat coercitiva. Aquí comença el veritable projecte polític platònic, tot i
que ja avisa des del començament que es tracta de una ciutat que ha donat entrada
a la malaltia, a la injustícia.
Aquesta idea de la vida frugal, senzilla i austera ressona al fragment 518d-519a (llibre
VII) sobre l’educació, que només és possible, segons Plató “per un viratge total de
l’ànima”: la temprança, el control dels desitjos i plaers corporals (un cert ascetisme),
és necessari per arribar a la contemplació de les idees. Per això, Sòcrates, d’entrada,
dissenya una ciutat austera.
11
Plató, La república
Guia de lectura

a la pintura i als brodats, i a l’or i a l’ivori; totes aquestes coses,

les haurem de comprar, no fa? ».
373b «Sí» —va dir ell. 373b-c
«Aleshores ens cal engrandir altre cop la ciutat, perquè la Caldrà, per satisfer aquestes noves necessitats, engrandir la ciutat amb altres
que fruïa de salut ja no ens basta; haurà de créixer en extensió i professions.
en uns habitants que fins ara a les ciutats no eren
imprescindibles, com és ara caçadors i tota mena d’imitadors,
molts de colors i de formes, molts altres de música; hi haurà
poetes i els seus servidors, és a dir, els rapsodes, actors,
dansarins i empresaris. I professionals d’estris dels que fan
servir les dones per als seus pentinats, i també dels altres. Però
principalment ens mancaran molts més servidors: no et sembla
373c
que ens caldran preceptors, dides, mainaderes, cambreres,
perruquers, i també cuiners i majordoms? I encara hi haurà
d’haver porcairols, perquè a la ciutat anterior no n’hi havia: no
els necessitàvem. Però a la d’ara ens en mancaran. I també
bestiar de tota mena, per si algú n’ha de menjar. Oi que sí?».
«Sí, com no?».
«I si endrapem d’aquesta manera, caldran molts més metges
que abans».
«És veritat».

[Origen de la guerra; necessitats dels exèrcits]

«I el territori, que abans bastava per a nodrir els qui hi havia,
373d ara passarà a ser massa petit. O com ho direm?».
«Així» —va respondre.
«Per tant, haurem de retallar per a nosaltres territori dels
veïns, si és que n’hem de tenir prou per a pasturatges i terres
373d-e: Origen de la guerra i la necessitat dels exèrcits
La primera conseqüència de la ciutat opulenta és la necessitat d’un exèrcit tant per a
apropiar-se de més territori com per a defensar la pròpia riquesa i possessions.

12
Plató, La república
Guia de lectura

conradisses, o els altres a nosaltres si es lliuren també a una Plató aplica a l’exercit els mateixos principis que per a la resta de tasques a la ciutat:
han de ser les persones amb les qualitats idònies segons la seva naturalesa i han de
adquisició il·limitada de riqueses, traspassant les fronteres de
especialitzar-se. Per tant, es tracta d’un exercit professional. Els soldats són com a
les seves necessitats». gossos guardians de la ciutat: han de protegir als amics i atacar als enemics.
«Tot això se’ns imposa molt, Sòcrates» —va dir.
373e «Doncs amb tot això farem la guerra, Glaucó. O hi ha altres
solucions?».
«Farem la guerra» —digué ell.
«De moment no aclarim res de l’aspecte» —vaig fer jo—
«de si la guerra fa bé o fa mal; pensem només fins aquí que hem 373e
trobat ja l’origen de la guerra en aquesta passió que és per a les “Aquesta passió que és per a les ciutats i per als particulars la pesta més funesta”: una
altra vegada critica Sòcrates la vida opulenta, la satisfacció dels plaers corporals; al
ciutats i per als particulars la pesta més funesta cada vegada que
cap i a la fi, situa l’origen de la guerra en el fet de voler menar una vida opulenta.
els percudeix». Plató tenia experiència directa de les conseqüències de la guerra: va viure tota la seva
«Totalment d’acord». infantesa i joventut la guerra del Peloponès, i va servir a l’exèrcit.
374a «En tal cas, bon amic, encara ens caldrà una ciutat més gran,
i no pas poc: per a tot un exèrcit que sortirà a lluitar contra els
374a-c
invasors, per les nostres hisendes i tot allò que dèiem». Torna a aparèixer la idea de l’especialització del treball (370b): un bon soldat, doncs,
I Glaucó preguntà: «Doncs què? És que els habitants no hi haurà de ser professional. Recordem que l’especialització, per Plató, té el seu origen
bastaran?». en les habilitats naturals de cadascú. Per tant, els individus estan, per naturalesa,
«No, almenys si tu» —vaig dir jo— «i tots nosaltres vam destinats a fer una determinada tasca: “[...] dels altres oficis també n’assignàvem
només un a cadascú, aquell per al qual cadascú hagués nascut i pogués treballar bé
calcular rectament quan motlluràrem la ciutat: hem acordat,
tota la vida prescindint dels altres i aprofitant bé les oportunitats.” (374b-c). Es
com sigui, si fas memòria, que és impossible que un home sol descarta, doncs, un exèrcit de lleva.
faci diversos oficis».
«Tens raó» —va dir.
«I què?» —vaig inquirir— «És que la lluita guerrera no
374b sembla ésser una cosa professional?».
«Sí, i molt» —va dir.
«Tot i això, caldria preocupar-nos més de l’ofici del sabater
que del de la guerra?».

13
Plató, La república
Guia de lectura

«No, de cap manera».

«Naturalment, prohibíem al sabater que s’emprengués de fer
de pagès o de teixidor, o de paleta, perquè el treball del sabater
ens fos satisfactori, i dels altres oficis també n’assignàvem
només un a cadascú, aquell per al qual cadascú hagués nascut i
374c en què pogués treballar bé tota la vida prescindint dels altres i
aprofitant bé les oportunitats. Potser no és de la màxima
importància que les coses de la guerra es realitzin com cal? O
són tan fàcils que qualsevol pagès pot ser soldat, o qualsevol
sabater, o qualsevol professional d’un altre ofici, això quan el
joc dels daus o el del jaquet ningú no el juga prou bé si no l’ha
374d après de petit, o bé hi juga com de més a més? És que qui
embraça un escut o pren qualsevol altra de les armes o
artefactes bèl·lics serà de cop i volta un lluitador competent
entre els hoplites o els soldats d’altres menes, això quan de les
altres eines no n’hi ha cap que només de ser agafada converteixi
l’home en professional o en atleta, i no servirà per a res a qui
no aprengui el saber respectiu ni en tingui l’experiència
suficient?».
«Quin valor, llavors, el de les eines!» —comentà ell.

[El bon soldat: coratge i braó, però també delicadesa en vers

els aliats]
374e-376c (final del fragment del llibre II)
«Per tant» —vaig continuar— «com més important sigui la
La conversa es centra en determinar les qualitats que han de tenir els guardians per
374e tasca dels guardians, tant més els caldrà estar-se de tots els poder fer excel·lentment (virtuosament) la seva tasca.
altres oficis, i, al seu torn, la màxima cura i competència en la 374e
seva professió». Apareix el terme tècnic “guardians” (phulakes) per primera vegada. De moment, amb
«Ja ho crec» —va dir ell. “guardians” hem d’entendre les persones governen la ciutat i les que formen l’exèrcit,

14
Plató, La república
Guia de lectura

«I no caldrà una naturalesa escaient per a aquesta els soldats. Més endavant, quan es parli de la “ciutat acabada” (412b i segs.), una part
dels guardians seran els “guardians perfectes”, els filòsofs encarregats del govern de
professió?».
la ciutat, els governants (arkontes); els soldats seran, llavors, els “auxiliars”
«Sí, com no?». (epikouroi). A les Qüestions prèvies al llibre IV, podeu trobar més informació sobre
«Doncs la nostra tasca pot consistir, pel que sembla, si és aquest punt (pàgina 20 d’aquest document).
que en som capaços, a triar quines i com han de ser les
conductes escaients a la custòdia de la ciutat».
«Sí, pot ser la nostra tasca».
«Per Zeus!» —vaig exclamar jo— «no ens hem guanyat pas
una cosa de no-res! I no ens hem d’acovardir mentre tinguem
vigor».
«Doncs no, certament» —va dir.
«Penses» —vaig fer-li— «que pel que pertoca a la comesa
375a
del guardià són de naturalesa diferent un gos de raça i un minyó
d’origen noble?».
«Què és el que vols dir amb això?».
«Cal que tots dos siguin sagaços per descobrir l’enemic,
àgils per perseguir-lo quan l’hagin descobert, i robustos per
lluitar quan l’hagin atès». 375a-e
«És veritat que al guardià li cal tot això» —em va admetre— Segons els principis que venim assenyalant, el soldat haurà de tenir naturalesa
escaient. Triarem als que tinguin unes determinades qualitats:
. «Si lluita bé, és que serà valent».
• Qualitats corporals: sagacitat visual, agilitat i força.
«Com no?». • Qualitats de l’ànima: valentia i fogositat.
«I voldrà ser valent qui no sigui fogós, tant si és un cavall,
com un gos, com un altre ser viu? És que no t’has adonat que En aquest fragment apareix per primera vegada el terme thymoeidés i el substantiu
és incombatible i invencible la fogositat, la presència de la qual corresponent, thymós. Usualment es tradueixen aquests termes per “fogós” i
375b
“fogositat”. Altres traduccions possibles d’aquesta qualitat serien “passió”, “còlera”,
fa intrèpida i indomable contra tot qualsevol ànima?». “nervi” o “ira”. La qualitat de “fogós” que han de tenir els guardians és important,
«Me n’he adonat». com veurem al llibre IV, pel què fa l’objectiu del diàleg, que és definir la justícia. [U1,
«D’aquí, doncs, és clara la complexió corporal que ha de apt. 4.2.3]
tenir el guardià».

15
Plató, La república
Guia de lectura

«Sí».
«I la de l’ànima que tingui, si més no, fogositat».
«Altra vegada sí». 375b
«Però, Glaucó» —vaig preguntar— «els qui són tals per La fogositat pot representar un problema: si aquesta és la qualitat dels guardians,
naturalesa no seran salvatges entre ells i també amb els altres com podrem fer perquè no es matin entre ells o no ataquin els seus conciutadans?
ciutadans?». [U1, apt. 4.2.3]
«Per Zeus!» —digué ell—. «No serà tan fàcil». 375b-c
«Però cal tanmateix que els guardians siguin amables amb Semblen haver arribat a una situació compromesa: existeixen les persones amables
els conciutadans, però ferotges amb els enemics, altrament no amb els amics i ferotges amb els enemics? No seran o sempre amables o sempre
375c ferotges? Podria passar que es comportessin com a salvatges entre si i amb la ciutat?
esperaran que vinguin uns altres a eliminar-los: ells mateixos
s’avançaran a fer-ho».
«És veritat» —concedí.
«Què farem, doncs?» —vaig fer jo— «On trobarem un
tarannà amable i fogós a la vegada? Perquè la naturalesa suau
sembla oposada a la fogosa».
«Ho sembla».
«I si manca una d’aquestes qualitats no hi haurà un guardià
com cal. I ajuntar-les pareix impossible. I amb això el que
ocorre és la impossibilitat d’haver-hi uns guardians com cal».
375d «Probablement» —assentí ell.
I jo em vaig veure en destret, i examinant tot el dit
anteriorment, vaig exclamar: «Ben merescut el tenim, aquest
destret! Ens hem desviat de la imatge que ens havíem
proposat».
375d-e
«Què vols dir?». Comparació amb els gossos per sortir del “destret” anterior (375c-d). La comparació
«No ens hem adonat que hi ha naturaleses d’aquelles en què dels guardians amb els gossos segueix a 376a. [U1, apt. 4.3.1]
no crèiem, i que tenen aquestes propietats oposades». Comentari. Una vegada que hem admès un Estat que pot exercir la violència, es
«On són?» presenta un problema que serà clàssic en tota teoria política: quines garanties tenim

16
Plató, La república
Guia de lectura

«Es poden veure en altres animals, i no menys en aquell amb de què els que manen no utilitzaran el poder pel seu benefici i no pel benefici de la
societat? Trasímac ho havia dit al llibre I: els que manen imposen a la resta els seus
què comparàvem el guardià. Perquè, com sigui, no saps dels
interessos i anomenem justícia al que no és sinó l’interès del més fort. De vegades es
gossos de raça que naturalment tenen un tarannà molt manyac planteja amb una pregunta molt expressiva: qui vigila els vigilants? A partir de la
375e per als amics i coneguts, i tot el contrari per als desconeguts?». teoria de les idees platònica i del intel·lectualisme moral heretat de Sòcrates, La
«Ho sé, evidentment». república és una resposta a aquesta qüestió, per això més endavant Plató tractarà
«La cosa, doncs, és possible» —vaig observar— «i no aquests temes, especialment al llibre VII, amb el símil de la cova i el símil de la línia:
han de manar els filòsofs, perquè són d’una naturalesa tal que no necessiten que
demanem res antinatural quan cerquem un guardià així». ningú els vigili. Per això ja aquí Plató comença a dir que els guerrers han de ser també
«Sembla que no». filòsofs (375e-376a).
La qüestió de vigilar els vigilants és la que va dur, ja a la modernitat (s. XVII i XVIII) a
[L’índole del guardià ha de ser filosòfica] proposar la divisió i separació del poder, precisament com una manera de “vigilar els
vigilants”.
«No et sembla, doncs, que l’home que ha d’arribar a guardià
ha d’afegir a la fogositat una naturalesa filosòfica?».
«Com?» —va dir Glaucó— «No ho entenc».
«Doncs això» —vaig fer jo— «també ho veuràs en els
gossos, i és d’admirar en una bèstia».
376a «I què és?».
«El gos, quan veu un desconegut s’irrita, tot i que abans no
ha rebut d’ell cap mal, i si veu un conegut li fa festes, encara
que aquest no li hagi fet mai cap bé. No t’ha admirat mai gens,
això?».
«Mira, fins ara» —va respondre— «d’això, no me n’havia
adonat, però sí, és evident que ho fan així».
«Doncs bé: aquí se’ns mostra un tret ben fi de la seva indole
veritablement filosòfica».
«Com és, això?». 376b
376b
«Es així: el gos» —vaig respondre— «discerneix la figura Els guardians han de ser capaços de reconèixer els amics i els enemics. Però el seu
de l’amic de la de l’enemic no pas per altra cosa, sinó perquè coneixement no ha de ser segons el benefici o el mal rebut personalment d’aquestes
coneix l’una i desconeix l’altra. Per tant, no serà amic del saber persones, sinó a partir de principis. Això significa la comparació amb els gossos: “el

17
Plató, La república
Guia de lectura
el qui limita el que li és familiar i el que no per tal com ho sàpiga
o no?».
«No hi ha manera que no sigui així» —acceptà ell.
«A veure» —vaig continuar— «ser amic d’aprendre, i ser
filòsof no és el mateix?».
«Sí, és el mateix».
«Per tant, posem sense recel això en l’home, si és que ha
d’ésser amable amb els conciutadans i coneguts, que li cal per
naturalesa ser amic del saber, filòsof».
«Posem-li».
376c
«Per tant, el qui hagi d’arribar a guardià de la ciutat bo i
competent ens serà filòsof, i fogós i ràpid i vigorós per
naturalesa». «Exactament així» —va fer ell.
«Doncs bé, que el guardià ens sigui així. Però, com els
pujarem i formarem? Perquè això potser ens servirà quan
examinarem allò per què considerem totes les altres coses, és a
dir, com s’originen a la ciutat la justícia i la injustícia. No hem
d’ometre la paraula que calgui, però tampoc no hem d’allargar-
nos excessivament».
Llavors intervingué el germà de Glaucó, que va dir: «Jo
espero que aquesta revisió resultarà útil per als nostres fins».
«Per Zeus!» —vaig dir jo— «estimat Adimant, no
afluixarem pas, encara que la revisió se’ns allargués».
«No, de cap manera».
«Au doncs, formem de paraula aquests homes com si
tinguéssim lleure per contar-nos rondalles».
«Sí, cal fer-ho així».
[...]
gos discerneix la figura de l’amic de la de l’enemic no pas per altra cosa, sinó perquè
coneix l’una i desconeix l’altra. Per tant, no serà amic del saber el qui limita el que li
és familiar i el que no per tal com ho sàpiga o no?”
Aquesta darrera frase indica el caràcter filosòfic que han de tenir els guardians: el gos
separa els amics dels enemics en funció del què li és familiar o no (coneix el familiar,
desconeix el que no ho és). Això, diu Sòcrates, jugant amb l’etimologia de la paraula
és “ser amic del saber”, philo-sophos. Estimar el coneixement és el tret més propi de
la filosofia (i la ciència). Els guardians han de tenir una naturalesa filosòfica: fogosos
per naturalesa, han de cultivar per educació un tarannà filosòfic. A més, en uns
fragments que no llegirem (412b-436a), Plató farà escollir d’entre els millors
guardians, els guardians perfectes, els encarregats de governar la ciutat, que han de
ser filòsofs.
376c
Els guardians han de reconèixer com a amics o enemics de la ciutat, no dels seus
interessos personals. Per tant, necessitem una persona amb criteri i coneixements,
una persona amiga d’aprendre, un filòsof. Resumint: “el qui hagi d’arribar a guardià
de la ciutat bo i competent ens serà filòsof, i fogós i ràpid i vigorós per naturalesa”.
Recordem que els filòsofs, els que seran els governants de la “ciutat acabada”, són
una elit dels guardians. Per tant, és una exigència que els guardians, en general,
tinguin un tarannà filosòfic.
S’acaba el fragment fent referència al tema posterior de la conversa: quina educació
cal que tinguin els guardians i com han de viure (llibres II, III i la primera part del IV);
veurem més detalls de l’educació dels guardians a partir de la pàgina 40 d’aquest
document. En aquest aspecte, una de les coses que crida més l’atenció és que Plató
prohibeix la propietat privada per als guardians, perquè no tinguin ambicions
personals. Recordem que la primera ciutat que s’ha dissenyat era una ciutat senzilla
però harmonitzada; en el moment en què apareix “la ciutat opulenta”, podem parlar
de “rics” i “pobres” (422e). Per evitar la lluita fratricida, els guardians hauran
d’impedir tant la pobresa com la riquesa a la ciutat i hauran de vetllar perquè no sigui
ni gran ni petita, sinó una i suficient per a tots.
El que compta no és, doncs, el benestar material dels individus particulars, sinó el bé
de la ciutat en el seu conjunt: el bé comú. Acabada la descripció de l’educació dels
guardians, Plató fa notar que els governants hauran de ser escollits d’entre els millors
guardians o guardianes: els més valents i els més aptes per a la filosofia (412c i segs.).
18
Plató, La república
Guia de lectura

El fet de vetllar pel bé comú també es repeteix al llibre VII (519e, símil de la cova),
quan Sòcrates diu que “l’objectiu de la llei no és que a la ciutat hi hagi un llinatge que
s’ho passi molt bé, sinó que s’enginya perquè aquest sigui l’estat general de la ciutat,
[...].

19
Plató, La república
Guia de lectura

Qüestions prèvies al llibre IV: la “ciutat acabada” (412b-436a)

Llibre III
Continuació del llibre II sobre l’educació dels guardians. [U1, apt. 4.3.2]
412b: S’imposa la tasca de triar els governants de la ciutat: tenim definits els
estaments dels productors i dels guardians, però falta determinar qui exercirà la
funció clau en la ciutat, el seu govern. D’entre els guardians es triaran les millores
naturaleses (les més aptes per a l’estudi de la filosofia), per preparar-los per al govern
de la ciutat. Per aquest motiu els governants, que seran filòsofs, Plató els anomena
“guardians perfectes”.
414b-415c: Mite dels metalls
Plató utilitza la metàfora dels metalls i escriu que les ànimes de les persones contenen
or, argent, i ferro o bronze. A cada classe li pertany un metall, del més valuós al menys:
l’or és propi dels governants, la plata és pròpia dels guardians, i el metall menys valuós
pertany a la classe més baixa, el ferro o bronze dels artesans productors. La idea
principal que Plató vol transmetre és que tothom en néixer té una mescla dels tres
metalls, i que els fills dels governants, que són d’or, tenen també argent o bronze en
la seva ànima. En conclusió, Plató vol fer creure als ciutadans que el fet de pertànyer
a una classe o a una altra, independentment de a quina pertanyin els seus pares,
depèn de la condició amb la qual han nascut, que el déu els hi ha assignat. I és clar,
com que és un déu, considera que els ciutadans acceptaran la seva condició
d’artesans, guardians o governants sense protestar, i així es complirà la desitjada
justícia a la polis on cadascú complirà la seva funció. [U1, apt. 4.4.1]
416a
Comunitat dels guardians. Han de ser com gossos de ramat, no pas com llops que
devoren les ovelles; els guardians no han de tenir béns privats, llevat dels de primera
necessitat, i faran els seus àpats en comú.
Llibre IV (fragments previs)
419a
La felicitat de la classe governant i la societat. Adimant: els governants, en tenir tot
per ser feliços, no podran gaudir com els governants dels altres Estats. Sòcrates: no
hem de mirar la felicitat dels guardians, sinó per la felicitat de tota la societat.
421d
La pobresa i la riquesa dels ciutadans: No ha d’haver gent rica ni pobra, atès que, si
és rica, no s’ocuparà del seu treball, i si és pobra, no podrà realitzar-lo bé. En aquest

20
Plató, La república
Guia de lectura

427c LLIBRE IV Estat no interessa la riquesa.

427c-d. Personatges: Sòcrates, Glaucó [U1, apt. 4]
En aquest moment del diàleg, donen per fundada la ciutat: han finalitzat el disseny
[Essència i lloc de la saviesa a la ciutat perfecta] de la “ciutat acabada”, en la qual hi haurà tres estaments: productors, guardians
I vaig fer jo: «Tingues ja la ciutat per fundada, oh fill auxiliars (soldats) i guardians perfectes (els governants, filòsofs). I ara toca començar
427d d’Aristó! I després d’això, examina en ella, fent-te un llum a determinar què és la justícia, l’objectiu del diàleg.
suficient d’allà on sigui, tu mateix, i crida el teu germà “[...] i quina de les dues ha d’atènyer el qui va per feliç̧.”: es refereix Plató a que s’ha
de determinar si la felicitat la dona la justícia o la injustícia (ser just o injust).
Polemarc, i els altres, per si hi veiem on pot ser la justícia i on
la injustícia, la diferència que hi ha entre l’una i l’altra, i quina
de les dues ha d’atènyer el qui va per feliç, això tant si passa
desapercebut com no a tots els déus i els homes».
«Parles sense solta» —va dir Glaucó— «perquè vas
427e prometre que ho cercaries tu, ja que et fora impiadós no ajudar
la justícia de tota manera, tant com poguessis».
«És veritat el que em fas recordar» —vaig fer jo— «cal fer-
ho així, però vosaltres m’hi heu d’ajudar».
«Ja ho farem» —manifestà ell. 427e
«Espero» —jo que vaig fer— «que ho trobarem com Si la ciutat està ben fundada, ha de ser “irreprotxablement perfecta” (completament
segueix. Penso que la ciutat, si està ben fundada, ens serà bona), és a dir, tindrà totes les virtuts: saviesa, coratge, temprança i justícia. Plató no
irreprotxablement perfecta». justifica l’elecció d’aquestes virtuts, sinó que la dona per sabuda. Potser ho era per a
un atenenc del segle IV aC.
«És inexcusable» —va dir.
“Per tant, si de les qualitats dites [les virtuts] en trobem alguna, la resta també hi serà,
«És evident, doncs, que serà sàvia, coratjosa, temperada i no descoberta”. Es prepara Sòcrates per trobar aquestes virtuts a la ciutat (saviesa,
justa». coratge temprança i justícia) ; aquella que no trobin (“no descoberta”), la donaran
«És evident». per descomptada. [U1, apt. 4.4.3]
«Per tant, si de les qualitats dites en trobem alguna, la resta
també hi serà, no descoberta».
428a
«No és possible res més».
«I si ara d’altres quatre coses en cerquéssim una en
qualsevol objecte, nosaltres si precisament aquesta,

21
Plató, La república
Guia de lectura

l’haguéssim coneguda prèviament, podríem restar satisfets

immediatament, i si coneguéssim prèviament les tres altres,
precisament per això hauríem conegut allò cercat, perquè,
evidentment, podria ser quelcom que no fos el restant?».
«Parles rectament» —va dir ell.
«Doncs també en aquesta matèria, ja que resulta tenir les
quatre qualitats enumerades, cal investigar de la mateixa
manera?» «Resulta evident». 428b
428b «Doncs la primera cosa que crec en ella evident és la Primera virtut: saviesa (phrónesis); “assenyada”, prudent. El terme grec phrónesis el
saviesa. I pel que fa a ella hi ha una cosa admirable». podem traduir per “saviesa”, “prudència” o “seny” No es tracta de la saviesa pràctica
de l’artesà o l’agricultor, sinó de la saviesa ètica de qui sap com fer lleis justes i ordenar
«Quina?» —va dir ell.
la ciutat per al bé col·lectiu. És una saviesa política, que correspon als que tenen el
«La ciutat que acabem de descriure em sembla de debò poder, els guardians perfectes:
sàvia: per tant, serà assenyada». • Els guardians perfectes són un grup reduït dels guardians, als que donarem el
«Sí». poder polític per les seves qualitats i el seu saber.
«Doncs mira, precisament això, el seny, és un saber, • Són savis en el sentit de que posseeixen una saviesa especial, referent al que és
el bé i por tant referent a la pràctica en el seu sentit ètic i polític.
evidentment, perquè el deliberar bé ve d’un saber i no d’una
Per ells direm que la ciutat és sàvia.
ignorància». Aquesta “cosa admirable” és el que ens dirà després Sòcrates (428e): només cal que
«Evidentment». els governants siguin savis perquè ho sigui tota la ciutat.
«Però, de sabers, a la ciutat n’hi ha molts i de moltes
menes». «Sí, com no?».
428c 428c-d
«Caldrà, doncs, anomenar la ciutat sàvia i assenyada pel La saviesa a la que es refereix Sòcrates és la saviesa (o prudència) política, que s’ocupa
saber dels constructors?». de la ciutat com un tot. Qui deté la saviesa són els guardians perfectes (els
«Per aquest saber no, de cap manera, ans constructora». governants). [U1, apt. 4.4.3]
«Però potser pel saber fer mobles de fusta, amb el desig que
tingui els més ben fets, anomenarem sàvia la ciutat?»
«No, tampoc per això».
«Doncs per què? Per l’art dels bronzistes o per algun altre
com ara aquest?».

22
Plató, La república
Guia de lectura

«No, per cap d’aquests» —va fer.

«I tampoc per l’art de fer brotar els fruits de la terra; per això
l’anomenaríem pagesa».
«Ho sembla».
«Doncs què?» —vaig preguntar jo— «A la ciutat que La ciutat és sàvia perquè ho són els seus governants. Són el grup social menys
acabem d’habitar, alguns dels seus ciutadans tindran un saber nombrós (hi haurà més bronzistes, per exemple, que governants). Al fragment
428d següent (429a) continua afirmant el mateix: “aquest llinatge resulta escassíssim en
tal que no delibera sobre algun dels aspectes particulars d’ella, nombre”.
ans delibera sobre la seva totalitat, a veure la girada amb què
ella tractarà al més bé possible amb ella mateixa i amb les altres
ciutats».
«Un tal saber existeix».
«Quin saber és? I qui el deté?» —vaig preguntar jo.
«És la ciència que guarda l’estat, i la tenen els magistrats
que no fa gaire anomenàvem guardians perfectes».
«I per aquest saber, doncs, prediques quelcom de la ciutat?».
«L’anomeno assenyada i veritablement sàvia» —va dir.
«Potser» —vaig preguntar— «creus que a la ciutat hi ha més
428e
bronzistes, o més guardians perfectes d’aquests?».
«Hi ha molts més bronzistes» —va dir.
«Per tant» —vaig prosseguir— «entre tots aquells als quals
el saber els confereix un nom, de tots aquests els guardians
perfectes són en el nombre més reduït».
«Sí, i de molt».
«Per tant, són una classe i una part mínima de la ciutat; per
un saber radicat a aquesta classe, tota la ciutat habitada serà
429a
naturalment sàvia. I és lògic que aquest llinatge resulti
escassíssim en nombre, aquesta mena a la qual pertoca de

23
Plató, La república
Guia de lectura

posseir tal saber que és l’únic que entre els altres es mereix el
nom de saviesa».
429a
«Parles perfectament» —va dir-me ell. “Doncs aquest és un dels quatre que hem trobat no sé com ni de quina manera:
«Doncs aquest és un dels quatre que hem trobat no sé com sabem què és i el lloc on es dreça de la ciutat.”: Sòcrates ja ha trobat la primera de
ni de quina manera: sabem què és i el lloc on es dreça de la les quatre virtuts que buscava, la saviesa, que la tenen els governants.
ciutat».
«Sí que em sembla que l’hem trobat suficientment» —va
fer-me ell.

[Definició del coratge]

«I pel que fa al coratge en si, i el lloc on és de la ciutat, allò
que fa que l’anomenem coratjosa no és gens difícil de veure».
«Ja diràs com».
429b «Doncs qui podria mirar cap a una altra cosa per anomenar
la ciutat coratjosa o covarda, que no fos aquella part que
guerreja per ella o que surt a campanya per ella?».
«Ningú no miraria altra cosa» —va dir.
«Perquè em penso que els altres que viuen a la ciutat» —
vaig dir— «tant si són valents com si són covards, no són
senyors per si mateixos de fer la ciutat tal o qual».
«No ho són».
«Mira, la ciutat és coratjosa per una certa part d’ella
mateixa. En aquesta part té la potència per conservar l’opinió
pel que fa a les coses importants, que siguin sempre tals i les
429c
mateixes, com el legislador les proclamà en el pla d’educació.
No és això el que anomenes coratge?».
«No acabo d’entendre el que dius. Repeteix-m’ho».
«Dic que el coratge és una mena de conservació».
429b-c
Definició del coratge. Buscarem el coratge en l’estament que hem anomenat
“guardians”, encarregats de defensar la ciutat. Diem d’una ciutat que és coratjosa,
valenta, segons el comportament dels seus guerrers. [U1, apt. 4.4.3]
429b-d
El coratge no es tracta d’un comportament purament impulsiu en la batalla
(temeritat), sinó de la defensa conscient de la llei de la ciutat, que suposem justa i la
millor possible. Per tant, el coratge també implica obediència a la llei. És un coratge
que prové del coneixement (recordem que al llibre II, 376b, Sòcrates ja ens parla del
“caràcter filosòfic” dels guardians:
• La llei (“el legislador”) estableix el que és important per a la ciutat.
• Els guerrers són capaços de mantenir la defensa de la llei sense canviar d’opinió
(dogma) pels plaers, els desitjos o la por; és al que Sòcrates al·ludeix amb
“conservació”.
• Són l’exèrcit i la policia.

24
Plató, La república
Guia de lectura
«Quina mena de conservació?»
«La de l’opinió nascuda de la formació que ens imposa la
llei referent a aspectes fonamentals, quins són i com són. I he
dit que era conservació en qualsevol circumstància perquè
429d
conserva tal opinió i no la rebutja el qui viu entre dolors i el qui
viu entre plaers, el qui viu apassionat i el qui viu espaordit. Si
hi estàs d’acord, voldria il·lustrar el meu pensament amb una
comparació».
«Sí que ho vull».
«No saps» —vaig dir-li— «que els tintorers quan volen
tenyir de color porpra alguna llana, primer, amb tants colors
com hi ha, en seleccionen només una, la blanca, que després
treballen amb tota mena de preparacions i la tracten no pas amb
429e pocs arranjaments fins que pot rebre el color en condicions
òptimes, i aleshores la tenyeixen? I tot el que és tenyit d’aquesta
manera resulta sòlid, i cap rentada, ni amb lleixiu ni sense
lleixiu, no pot destenyir-li el color. A la llana que no és tenyida
així ja saps què li passa, tant si es tenyeix llana d’altres colors
o llana que no ha rebut tals preparatius».
«Ho sé» —va dir — «queda destenyida i fa riure».
«Això mateix» —vaig dir-li jo—, «suposa tant com puguis
430a que ho fèiem nosaltres quan seleccionàvem els soldats i els
formàvem en música i en gimnàstica: no et creguis que ens
enginyéssim per altra cosa que no fos que ells rebessin i
obeïssin les lleis en condicions òptimes, com si fos una tintura,
perquè la creença en ells esdevingués sòlida no solament en els
temes importants sinó també en els altres, això gràcies a posseir
una naturalesa i una instrucció escaients, perquè no
• Han tingut una educació especial per a formar els seu discerniment del que és el
bé i el seu caràcter valent: la gimnàstica i la música.
429d-e
Sòcrates compara l’efecte de l’educació rebuda amb el treball de preparar la llana i
tenyir-la bé per a que agafi el color.
Importància de l’educació. Al final del llibre II, tot el III i part del VII, Sòcrates estableix
detalladament l’educació i el règim de vida dels guardians. Han de ser educats en
l’exercici físic, però no tan sols, perquè sinó, produeix força bruta però no valentia o
coratge, que és una virtut que surt del coneixement del que es defensa. Per això se’ls
ha d’educar també en la música, que vol dir el cultiu de les muses; és l’equivalent al
que nosaltres diríem “formació cultural humanística”: història, art, literatura, etc..
Tot i això, Plató és molt crític amb Homer i els poetes clàssics (377d) per la imatge
antropomòrfica i poc moral que donen dels déus. Regula curosament els continguts
que han de tenir els poemes educatius i, fins i tot, les formes poètiques adients als
valors que es volem transmetre.
El règim de vida dels guerres serà summament igualitari i comunitari: les dones i els
homes estan en peu d’igualtat. El raonament és força interessant: com que han de
ser seleccionats per les seves qualitats, no hi ha cap raó perquè aquestes no hi siguin
tant en dones com en homes. Les dones han de rebre la mateixa educació i
oportunitats que els homes. Tots seran seleccionats segons unes proves establertes.
Tornant a la idea de que allò que corromp als humans són els plaers, el
reconeixement social i la riquesa, Plató prohibeix als guerrers tenir interessos
particulars: són alimentats per l’Estat, viuen tots junts, sense família i el sexe és lliure,
sense que es sàpiga qui és fill o filla de qui.
25
Plató, La república
Guia de lectura
destenyissin la tintura aquests lleixius de tant poder de
destenyir, vull dir els plaers, més aptes que qualsevol sosa a fer-
430b ho, o que qualsevol cendra, o també el dolor, la por, la passió.
Una força tal, conservativa per una opinió recta en tot i justa,
tant en els temes importants com en els lleus, estableixo que és
el coratge, i l’anomeno així suposant que tu no diguis el
contrari».
«No dic res en contrari» —assegurà ell— «i em sembla que
judiques rectament aquelles coses que ens surten sense
formació, vull dir d’un animal o d’un esclau: penses que no és
totalment lícit, i que cal anomenar-los d’altra manera, però no
coratge?».
430c «Parles amb total exactitud» —li vaig dir jo.
«Admeto, doncs, que allò és el coratge».
«Sí, admet que és una virtut política» —vaig dir-li— «i ho
admetràs correctament. Si ho vols, una altra vegada ho
tractarem més bellament, perquè ara no és això el que
investiguem, sinó la justícia. De la investigació del coratge,
crec que ja n’hi ha prou».
«Molt ben dit» —asseverà.
430d [La temprança. Sentit de la dita «ser amo de si mateix»]
«Encara ens resten dues coses a considerar en la ciutat» —
jo que vaig fer-li—: «la temprança, i allò perquè investiguem
tota la resta, la justícia».
«Certament».
«I com podríem trobar la justícia, per estalviar-nos de tractar
la temprança?».
430a-b
Correspondència entre la tintura de la llana i la selecció i educació dels guardians:
hem de seleccionar els que per naturalesa són més aptes (“llana blanca”) i educar-los
amb “una instrucció escaient” perquè tinguin una opinió indeleble (com la llana ben
tenyida, que no destenyeix) de les coses que han de ser temudes i les que no.
Una altra vegada qüestiona Sòcrates els plaers, que són “lleixius de tant poder de
destenyir”, en el sentit de fer perdre el coneixement de les coses que s’han de témer
i les que no. Junt amb els plaers, també el dolor, la por i la passió́ (concupiscència)
tenen aquest poder dissolvent.
“Una força tal, conservativa per una opinió recta en tot i justa, tant en els temes
importants com en els lleus, estableixo que és el coratge [...]: “Esta fuerza y
preservación en toda circunstancia de la opinión recta y legítima acerca de las cosas
que han de ser temidas y de las que no es lo que yo llamo valor [...].” (Pabón y
Fernández-Galiano, Alianza Editorial).
430c
Sòcrates ha trobat, doncs, la segona virtut: el coratge (andreia). Que els guardians
siguin coratjosos farà coratjosa tota la ciutat, de la mateixa manera que la saviesa
dels guardians perfectes (governants) fa sàvia la ciutat (429a).
430d
Inici de la investigació sobre la temprança (sophrosyne, en grec; templanza, en
castellà; també la podem anomenar “moderació”). [U1, apt. 4.4.3]
Plató ha definit la temprança a 389d-e: “con respecto a las multidudes, ¿no consiste
la templanza principalmente en obedecer a los que mandan y mandar ellos, en
cambio, en sus apetitos de comida, bebida y placeres amorosos?” (Pabón y
Fernández-Galiano, Alianza Editorial). Seguint aquesta definició, la temprança seria
obeir els que manen (això implica dues coses: reconèixer qui mana i acceptar allò que
26
Plató, La república
Guia de lectura
«Jo» —va dir ell— «no ho sé ni voldria que la cosa se’ns
mostrés prèviament, si és que després no hem de tractar la
temprança. Si em vols fer aquest favor, mirem primer la
temprança i després la justícia».
«Sí, ho vull» —vaig fer jo— «si en això no et sóc injust».
430e «Au, examina-ho» —em digué ell.
«Cal mirar-ho» —vaig fer— «i certament ara, que ho
contemplo des d’aquí, em sembla més que abans que retira molt
a una concòrdia i harmonia».
«Com?».
Li vaig dir: «La temprança és un cert ordre, i un domini
d’alguns plaers i passions, dels quals prediquem que es
mostren, no sé pas de quina manera, superiors a un mateix; hi
ha altres dites que semblen tenir petges d’aquesta. Oi que sí?».
«Sí, i molt».
«I no és ridícul això de “ser amo de si mateix”? Perquè el
qui és amo de si mateix, per descomptat, també és esclau de si
431a
mateix, i és un amo esclau, perquè en un cas i en l’altre un
s’adreça a si mateix».
«I per què no?».
«A mi em sembla que el que significa aquesta dita és que en
un mateix individu, en la seva ànima, hi ha quelcom més bo i
quelcom més dolent; sempre que per naturalesa allò bo domina
allò dolent, “ser amo de si mateix” indica això, i és un elogi.
Però quan per una mala formació o una mala companyia allò
bo és dominat per una quantitat superior de mal, i queda
431b
rebaixat, tal cosa és menyspreada com un ultratge; el qui és així
és titllat d’inferior a si mateix, i d’incontinent».
ordeni) i, alhora, controlar els nostres apetits, les nostres passions. És la definició
típica d’un grec del s. IV aC.
430e-431b
“La temprança és un cert ordre, i un domini d’alguns plaers i passions, dels quals
prediquem que es mostren, no sé pas de quina manera, superiors a un mateix; [...]”.
Però és una mica estrany dir que hom sigui amo de si mateix, com si es pogués ser
distint de si mateix:
“A mi em sembla que el que significa aquesta dita és que en un mateix individu, en la
seva ànima, hi ha quelcom més bo i quelcom més dolent; sempre que per naturalesa
allò bo domini allò dolent, ‘ser amo de si mateix’ indica això, i és un elogi. Però quan
per una mala formació o una mala companyia allò bo és dominat per una quantitat
superior de mal, i queda rebaixat, tal cosa és menyspreada com un ultratge; el qui és
així és titllat d’inferior a si mateix, i d’incontinent.” (“Incontinent” podria traduir-se
en castellà per “intemperante”, és a dir, que no és temperat).
Aquesta reflexió implica que l’ànima sembla estar composada per parts diferents, o
sembla tenir tendències contraposades. Hi ha alguna cosa en nosaltres que ens fa
viure en contradicció amb nosaltres mateixos, i la temprança és la virtut per la qual
la part millor domina i manté sota control a la part dolenta.
“Psikhé” o “ànima” a la filosofia grega. La paraula grega que traduïm per “ànima” és
“psikhé”, però avui el seu sentit està tan contaminat per segles de cristianisme que
és inseparable de la idea d’una realitat immaterial i separable del cos, immortal, que
mana al cos, i que rep després de la mort el premi o càstig del seu comportament
durant la vida amb el cos material. Però la paraula no tenia un sentit tan definit a la
filosofia grega clàssica. Per Plató, l’ésser humà és un compost de dues coses: un cos
material i un ànima no material, però existent. El cos està fet de una combinació de
principis materials (els quatre elements del mite del Demiürg al Timeu) i, per tant,
està subjecta a la generació i la corrupció com a qualsevol cosa material (com es venia
dient des de Tales). Però l’ànima no, perquè és simple i, per tant, immortal. Però la
27
Plató, La república
Guia de lectura
«Perquè és molt natural» —va dir.
«Mira, doncs» —vaig indicar-li— «aquesta nostra ciutat
nova, i hi trobaràs dins una cosa i l’altra, perquè diràs que hi ha
qui l’anomena més enlaire del que es mereix; quan el bo d’ella
sotmet el dolent l’hem d’anomenar temperada i mestressa de si
mateixa».
«Me la miro» —va fer-me— «i dius la veritat».
431c «Molts desigs de tota mena, i plaers i desficis, els podem
trobar principalment en els infants, en les dones, en els servents
i en aquells dels qui diem que són lliures, en llur majoria la gent
més baixa».
«Exactament així».
«Però sentiments senzills i moderats, menats pel seny i el
càlcul d’una opinió correcta, els trobaràs en pocs, els qui han
estat formats òptimament, gaudits d’una excel·lentíssima
naturalesa».
«Parles amb veritat» —digué.
«No veus, per tant, que això és a la ciutat, i que en ella les
431d passions de la gent i les de les capes baixes són reprimides per
les passions i pel seny dels més honrats, que són pocs?».
«Ho veig» —digué.
[La temprança a la ciutat. —Transició cap a la justícia]
«Per tant, si cal anomenar una ciutat mestressa de plaers i de
passions, mestressa de si mateixa, és la nostra la que hem
d’anomenar».
«Totalment» —va dir ell.
«I, segons tot el que hem dit, no serà temperada?».
seva simplicitat amaga que sovint sentim desitjos molt diferents, fins i tot oposats,
com a pertanyents a persones diferents i que estiguessin en conflicte.
431b-c
Cal recordar que, de moment, estem parlant de l’Estat, encara no de l’individu. Però
hi ha una analogia: també la ciutat contindrà tendències oposades, cap a la justícia i
cap a la injustícia, una vegada que van incloure-hi el luxe i la malaltia en la ciutat sana
(327c). És necessari que la ciutat sigui “mestressa de si mateixa”, que l’Estat preservi
la justícia i l’ordre dins de lleis justes: “quan el bo d’ella sotmet el dolent l’hem
d’anomenar temperada i mestressa de si mateixa.”
Per tant, una ciutat serà temperada “quan el bo d’ella sotmet el dolent”. On trobem
la necessitat de temprança? “Molts desigs de tota mena, i plaers i desficis, els podem
trobar principalment en els infants, en les dones, en els servents i en aquells del qui
diem que són lliures, en llur majoria la gent més baixa”.
431d-e
La temprança sorgeix quan en la ciutat “les passions de la gent i les capes baixes són
reprimides per les passions i pel seny dels més honrats, que són pocs”. És a dir, quan
els guardians perfectes (els governants), amb l’ajut dels auxiliars (soldats), facin la
seva tasca (governar la ciutat), i els productors (el gruix de la població) acceptin
aquest ordre social. En aquest moment, la ciutat serà “una ciutat mestressa de plaers
i de passions, mestressa de si mateixa”. Si estem dissenyant de paraula una ciutat
perfecte, la temprança ha de ser-hi present. La temprança fa que la ciutat sigui
“mestressa de si mateixa”, dominadora dels plaers i els desitjos, i on governants i
governats estan d’acord amb qui ha de manar i qui obeir.
28
Plató, La república
Guia de lectura
«Sí, i molt».
«I si fins i tot en una altra ciutat hi ha la mateixa opinió entre
els governants i els súbdits referents a qui ha de governar, això
431e també ho tindrem a la nostra. O et sembla que no?».
«Sí que m’ho sembla, i molt» —va dir.
«I quan sigui aquesta la situació, en quins dels ciutadans
diràs que hi ha la temprança, entre els governants o entre els
súbdits?».
«Com sigui, en els uns i els altres» —va dir.
«Veus amb quina justesa» —vaig dir jo— «hem vaticinat
que la temprança s’assembla a una harmonia?».
«I per què?».
«Perquè no és com el coratge o com la saviesa, que són,
cadascun, en una part de la ciutat, i la fan, el primer, coratjosa,
i l’altra sàvia. La temprança no actua així, sinó que s’estén,
432a
simplement, per tota ella, i fa cantar el mateix als més dèbils,
als forts i als mitjans, classificats com vulguis, per la seva
intel·ligència, per la seva força, o pel seu nombre, o per la seva
riquesa o qualsevol altre criteri similar, de manera que amb tota
correcció podem dir que és temprança aquesta concòrdia,
aquest acord natural entre el superior i l’inferior, sobre quin
element dels dos ha de governar tant a la ciutat com en cada
individu».
«Soc exactament de la mateixa opinió».
432b «Bé» —vaig dir—, «ja hem vist tres coses en la nostra
ciutat, si jo no m’equivoco: quina pot ser la cosa restant, per la
qual la ciutat participa de la virtut? És evident que es tracta de
la justícia».
431e-432a
La lògica que ens feia afirmar que una ciutat serà sàvia i coratjosa quan els governants
i els guardians ho siguin, no se segueix en el cas de la temprança: la temprança no
està en un estament social concret, sinó en la relació entre ells, com una harmonia
dins de la ciutat. (Al fragment 371e-372a, Plató ja deixa caure que la justícia és alguna
cosa referent al “tracte mutu dels uns amb els altres”, és a dir, alguna cosa que es
predica del conjunt i no d’una de les seves parts). Tot el contrari que la saviesa, que
pertany als guardians perfectes i el coratge, que pertany als guardians.
De les quatre virtuts que ha de tenir una ciutat “irreprotxablement perfecta” (saviesa,
coratge, temprança i justícia), només ens queda trobar la justícia (432b). Com es
veurà, la justícia consisteix en el equilibri que surt de la possessió d’aquestes tres
altres virtuts. Per tant, la temprança és com un anunci de l’equilibri de la polis en el
seu conjunt.
Sembla que hi ha una desconfiança en el poble, el qual troba la seva perfecció política
en obeir la llei que dicta qui té qualitats i educació superiors. La llei és l’expressió de
la justícia, no de la voluntat del poble. Plató no és un demòcrata, tot i que el seus
governants són els millors (seria, en tot cas, una aristocràcia: aristoi, els que tenen
areté, la virtut o excel·lència; és a dir, els virtuosos o excel·lents: els millors), no els
fills d’unes famílies o una casta (oligarquia, el govern de la classe més rica).
432a (final)
La temprança no serà pròpia només de l’estament dels productors, sinó una virtut
general de tots els ciutadans. Els guardians i els guardians perfectes, a més, tindran
les seves corresponents virtuts (coratge i saviesa).
432b
Inici de la investigació sobre la justícia (dikayosine).
29
Plató, La república
Guia de lectura

«Evident».
«Per tant, Glaucó, cal que a tall de caçadors ens plantem en
432b-e
cercle al voltant del matollar, posant-hi els cinc sentits, no fos Llarga introducció a la investigació de la justícia, amb al·lusions a la caça; és un recurs
que la justícia se’ns esmunyís i, desapareguda ja, se’ns tornés narratiu per augmentar l’expectació del lector, donat que ara comença un dels punts
432c
invisible. Perquè és evident que és en algun lloc de per aquí. més importants de La república, la qüestió de la justícia.
Vigila i remira-ho tot bé. Si d’alguna manera la veus primer que
jo, m’ho dius».
«Doncs, tant de bo!» — digué ell—. «Però anirem més bé si
et segueixo i puc mirar les coses que m’ensenyis; et serviré més
mesuradament».
«Au, fem la pregària, i segueix-me» —vaig dir jo.
«Ho faré» —va dir ell—. «Tu guia’m i ja hauràs fet prou».
«Certament» —dir jo— «el lloc sembla escabrós i fosc,
perquè és tenebrós i difícil d’explorar. I tanmateix, cal anar-hi».
«Sí, cal anar-hi» —coincidí.
432d
I me’l vaig quedar mirant: «Ai, ai, Glaucó!» —vaig
exclamar, «probablement tenim un rastre, i em sembla que no
se’ns escaparà de cap manera la justícia».
«Bona notícia!» —va fer ell.
«Però el que ens ha passat és una estupidesa».
«De què es tracta?».
«Ja fa estona, des del principi, que se la veu ballar davant
dels nostres peus, però no ens hi fixàvem. Sí que n’érem, de
ridículs! Érem com els qui de vegades tenen una cosa a les mans
i busquen el que ja tenen. No, nosaltres no ens ho miràvem, i
432e
observàvem molt enllà, i segurament per això ens passava per
alt».
«Com ho dius, això?» —preguntà.

30
Plató, La república
Guia de lectura

«Vull dir» —vaig replicar— «que soc del parer que estones
ha anem parlant i sentint parlar del nostre tema sense adonar-
nos que, d’una manera o d’altra, l’estàvem tocant».
«Fas un pròleg massa llarg» —comentà— «a qui es migra
per escoltar-te».

[Determinació de la justícia: tothom ha de fer allò per a què

està naturalment dotat]
«Doncs escolta si té algun sentit el que ara et dic» —jo que
433a
vaig fer-li— «perquè el que des del principi, quan fundàvem la
ciutat, hem proposat que cal fer en tota circumstància, és
precisament el que em sembla ser la justícia, o bé una certa
forma d’ella. Proposàvem, per descomptat, i ho vam repetir
moltes vegades, si ho recordes, que cadascú havia de tenir cura 433a
d’una sola cosa de les que afecten la ciutat, aquella per a la qual “[...] cadascú havia de tenir cura d’una sola cosa de les que afecten la ciutat, aquella
per a la qual la naturalesa li hagi donat més aptituds”. “I certament la justícia és fer
la naturalesa li hagi donat més aptituds». cadascú el d’ell i no dedicar-se a moltes coses [...].”
«Cert que ho vam dir». Té raó Sòcrates quan diu que “ja fa estona, des del principi, que se la veu [la justícia]
«I que certament la justícia és fer cadascú el d’ell i no ballar davant dels nostres peus, però no ens hi fixàvem.” (432d). Sòcrates es refereix
dedicar-se a moltes coses, ho hem sentit de molta gent, i al principi d’especialització de les feines, que apareix al llibre II, 370c (“ja fa estona”).
Matís: tracta d’aquest principi, però no diu, ni al llibre II ni enlloc de La república o
nosaltres mateixos ho hem repetit sovint».
qualsevol altre diàleg, que això sigui la justícia. Ara, per primera vegada, relaciona el
433b «Sí, ho hem repetit». principi d’especialització de les tasques amb la justícia.
«Doncs això» —vaig dir-li— «probablement, bon amic, és
una certa manera de justícia, que cadascú faci el d’ell. Saps d’on
433b-d
trec els indicis?».
Definició de justícia: “que cadascú faci el d’ell”.
«No» —va respondre—, «però digues-m’ho». Cadascú ha de tenir cura d’una sola cosa de les que afecten la ciutat, aquella per a la
«Em sembla» —vaig explicar-li— «que a la ciutat el que qual la naturalesa li hagi donat més aptituds. La justícia és fer cadascú el d’ell i no
resta a allò que hem vist, la temprança, el coratge i la saviesa, dedicar-se a moltes coses. Per tant, que cadascú faci el que li pertoca és la justícia:
és el que dona eficàcia a tots tres, i quan ja han arribat a ser, els tothom ha de fer allò per a què està naturalment dotat. El resultat de “que cadascú

31
Plató, La república
Guia de lectura
dona conservació, mentre els inhabita. Per tant, dèiem que la
justícia seria el que resta a aquells tres, cas que els trobéssim».
433c «Totalment indiscutible» —assegurà.
«Tanmateix» —vaig afegir— «si calgués decidir quina
d’aquestes tres preferentment, amb la seva presència, feia bona
la ciutat, resultaria difícil de determinar si era la coincidència
de magistrats i súbdits, o el manteniment de la concepció legal,
entre els homes de guerra, del que és temible o no, o la
vigilància i el seny entranyats en els governants, o si
433d
principalment fa bona la ciutat el fet que li trobem dintre, en els
infants, en les dones, els esclaus, els homes lliures, els
professionals, els manats i els qui manen, el convenciment que
cadascú, sigui el qui sigui, ha de fer només allò seu, sense
barrejar-se en moltes coses».
«Fora difícil de decidir, com no?» —va exclamar.
«Per tant, aquesta capacitat de fer tothom el seu ofici
emularà, pel que fa a la virtut de la ciutat, la saviesa d’aquesta,
i la temprança, i el coratge».
«Sí, i molt» —va dir.
«Posaries, per tant, la justícia com a èmula d’elles pel que fa
433e a la virtut de la ciutat?».
«Sí, totalment»
«Mira si et sembla bé això que segueix: ordenaràs que a la
ciutat siguin els magistrats els qui hi facin justícia?».
«Naturalment».
«I jutjaran més atrets per alguna altra cosa que no sigui això,
que cadascú no arribi a posseir res que no sigui d’ell, però
tampoc que no el privin del que sigui seu».
faci el d’ell” és el que els dona “eficàcia” i “conservació”: la ciutat així organitzada
serà justa i, per tant, eficient i duradora. [U1, apt. 4.4.2]
433c-d
On rau pròpiament la justícia del conjunt de la ciutat?
• La justícia per als productors rau en l’acord amb els governants en el que és millor
(“coincidència de magistrats i súbdits”).
• La justícia per als guerrers és el seu acord i la defensa valenta de les lleis
(“manteniment de la concepció legal”).
• La justícia per als governants està en portar una política d’acord amb la saviesa
(“la vigilància i el seny”).
La justícia, pel conjunt, està en que cadascú (els infants, les dones, els esclaus, els
homes lliures, els professionals, els manats i el que manen) faci només allò que li
pertoca i tingui allò que el correspongui. La seva vigilància correspon als magistrats.
Si tothom fa el que li pertoca, això farà la ciutat justa. La virtut de la justícia serà igual
que la resta de virtuts examinades (saviesa, coratge i temprança): si tothom fa el d’ell,
la ciutat en el seu conjunt serà justa. És equivalent, per Plató, dir “ciutat justa” i
“ciutat virtuosa”.
433e
“[...] ordenaràs que a la ciutat siguin els magistrats els qui hi facin justícia?”. Els
“magistrats” (una paraula sinònima de “jutge”) seran els guardians perfectes: faran
les lleis i les faran complir, tenint com a criteri que cadascú faci el que li pertoca, és a
dir, que cadascú ocupi el seu lloc en l’ordre social i rebi els premis i les recompenses
que li corresponen en funció del lloc que ocupa en la ciutat. També vetllaran que
tothom compleixi les obligacions (els deures) que li corresponen pel seu lloc en la
ciutat i que ningú no intenti fer allò que no és el que li correspon i, per tant, no rebi
premis i recompenses (“honors”) que no mereixi.
32
Plató, La república
Guia de lectura

«No, sinó per això».

«Perquè és cosa justa?».
«Sí».
«Podem estar d’acord, doncs, que la justícia consisteix en la
possessió i l’ús del que ens és propi i ens pertany?».
«Això mateix». 434a-c
434a L’incompliment d’aquesta màxima (fer cadascú el que li correspon) serà un mal per
«A veure si tu i jo som del mateix parer encara. Si un fuster a la ciutat: si un sabater vol fer de fuster, es segueix un mal a la ciutat.
prova de fer la feina d’un sabater, o si aquest la d’un fuster, o si Però el mal més gran es seguirà si un artesà o un governant vol fer de guerrer, o un
es baraten mútuament les eines o els honors, o si un home sol guerrer prova de fer-se governant sense tenir la saviesa, o un ciutadà vol fer més
intenta de fer els dos oficis, totes aquestes coses i d’altres d’una funció alhora: “la fidelitat a la pròpia comesa de la classe dels negociants, dels
auxiliars, dels guardians, cadascuna d’elles fent la seva pròpia a la ciutat, (...), no serà
similars trasbalsades et sembla que danyaran molt la ciutat?».
la justícia i convertirà la ciutat en justa?”
«No gaire» —va dir ell. La injustícia, “el màxim crim contra la pròpia ciutat” es dona, llavors, quan algú no fa
«Ara, que em penso que si un home d’ofici o un altre que és el que li correspon: quan intenta fer una feina que no és la seva, però, especialment,
naturalment negociant, envanit pels diners, o per la gent, o per quan algú intenta fer una tasca que correspon a un altre estament. [U1, apt. 4.4.4]
la força, o per qualsevol altra cosa així, prova d’ingressar en la La ciutat justa
Guardians perfectes Auxiliars Productors
434b classe dels guerrers, o si un d’aquests últims prova de fer-se
Prudència
guardià o conseller tot i ser-ne indigne, i aquests bescanvien Coratge
llurs atributs i honors, o quan un de sol intenta d’exercir tots Temprança
aquests càrrecs, en tal cas em sembla que també tu, aquests Cada estament fa el que li correspon.
La ciutat justa
canvis i multiplicitat de funcions, veuràs que són la ruïna de la Cada ciutadà està en el lloc millor per a ell.
ciutat».
«I tant que sí!» —va dir ell.
«De manera que de la vària dedicació i dels intercanvis entre
434c els de les tres classes podem dir-ne amb molta justesa i
principalment: són un crim».
«Naturalment».
«I el màxim crim contra la pròpia ciutat, diràs que és la
injustícia?».

33
Plató, La república
Guia de lectura

«Com no?».

[Transició a l’aplicació d’aquest coneixement a cada home

particular]
«Això, doncs, és la injustícia. Ara tornem-ho a dir així: la
fidelitat a la pròpia comesa de la classe dels negociants, dels
auxiliars, dels guardians, cadascuna d’elles fent la seva pròpia
a la ciutat, a la inversa d’aquell altre, no serà la justícia i
convertirà la ciutat en justa?».
434d
«No cap altra» —em va dir— «em semblarà així que no
434d-e
sigui aquesta».
Tornem al punt de partida: ara hem de veure si podem aplicar les nostres conclusions
«No ho diguem amb veu massa forta» —vaig recomanar— sobre la justícia en la ciutat a l’individu. Hem de trobar en els individus una estructura
«sinó que si aquesta forma ens va un per un als homes i queda semblant i una definició de la justícia semblant. Si trobem coses diferents, haurem
reconegut que també en ells hi ha justícia, ja ho concedirem, de revisar el nostre concepte de justícia.
perquè, què hi podríem dir? Però si no, examinarem alguna altra
cosa. Ara acabem la investigació que hem començat en la
creença que si provàvem de veure la justícia en qualsevol cosa
més grossa que la tingui en si, aleshores veurem més fàcilment
què és en un individu concret. I aquesta cosa ens semblà que
434e era la ciutat, i vet aquí perquè l’hem edificada amb la màxima
434e-435c
excel·lència possible, perquè sabem bé que es troba en una Ara es busca la “paritat” (la semblança o isomorfisme) entre la ciutat i l’individu.
ciutat bona. Doncs, el que allà hem vist, traslladem-ho a “[...] reputarem que l’individu que tingui aquestes mateixes formes essencials [es
l’individu. Si hi ha paritat la cosa anirà bé, però si en l’individu refereix als estaments o llinatges de la ciutat: governants, soldats, productors] a la
seva anima es mereixerà amb raó els mateixos qualificatius que la ciutat quan les
es veu alguna altra cosa, aleshores retrocedirem a la ciutat per
dites formes tinguin les mateixes condicions que les d’aquella”. És a dir, si trobem en
435a fer més proves: mirant l’una i l’altre, posant-los en contacte i l’individu les mateixes “formes essencials” que hem vist a la ciutat, i en l’individu
frec a frec potser farem que brilli la justícia com per pedres tenen la mateixa relació que en la ciutat perfecta (justa), direm que l’individu és just.
fogueres, i, en fer-se visible, la podrem fixar en nosaltres On estaran aquestes “formes essencials” en l’individu? En l’ànima.
mateixos».

34
Plató, La república
Guia de lectura

«Parles ben encaminat, i cal fer-ho així»— va dir.

«Ara bé» —vaig fer—, «quan d’una cosa en prediquem que
és el mateix que una altra, tant se val que sigui més gran o més
petita, entenem que li és semblant, o que li és dissemblant en
allò en què tal cosa es predica?».
«Semblant» —va dir ell.
«Doncs l’home just no diferirà en res de la ciutat justa en
435b
allò que és la forma essencial de la justícia, ans li serà igual».
«Igual» —va dir ell.
«I tanmateix la ciutat ens sembla certament justa perquè dins
d’ella hi havia tres llinatges de naturaleses que feien cadascuna
la seva comesa: i ens semblà temperada, coratjosa i sapient per
altres determinades condicions i qualitats d’aquests mateixos
llinatges».
«És veritat» —va dir.
«Doncs, bon amic, reputarem que l’individu que tingui
aquestes mateixes formes essencials a la seva ànima es
435c
mereixerà amb raó els mateixos qualificatius que la ciutat quan
les dites formes tinguin les mateixes condicions que les
d’aquella».
«És totalment indiscutible» —va dir.
«Vet aquí» —vaig afirmar— «que altra vegada, oh
admirable amic, hem recaigut en una petita reflexió pel que fa
a l’ànima, veure si té en ella, o no, aquestes tres formes».
«El problema no em sembla petit» —va dir—. «Segurament, 435d
Sòcrates, és veritat el que diem, que el que és bell és difícil». El paràgraf que va de “I cal que sàpigues, Glaucó...” fins “la nostra conversa i
«Ho sembla» —vaig dir jo—. «I cal que sàpigues, Glaucó, investigació anterior”, fa referència al problema ètic de la definició de les virtuts
435d que crec que amb mètodes tals com els que fins ara emprem en (llibre VI, 504b), no a la qüestió psicològica actual, la qual és una introducció d’aquell.

35
Plató, La república
Guia de lectura

la nostra discussió mai no arribarem a atènyer estrictament això

que ens proposem, perquè el camí que hi duu és un altre, més
llarg i complicat; aquest tanmateix deu desdir de la nostra
conversa i investigació anterior».
«Caldrà conformar-nos?» —va dir—. «Perquè a mi, si més
no ara per ara, m’és totalment suficient».
«Bé, doncs» —vaig dir—, «per mi també serà suficient, en
el conjunt».
«Au, no te’n cansis» —va fer-me ell— «i investiga». 435e
«No ens caldrà, per tant, reconèixer, i molt, que a cadascun Transició de la justícia en la ciutat a la justícia en l’individu: “[...] a cadascun de
nosaltres hi ha les mateixes formes de caràcters i maneres d’actuar que a la ciutat.”
435e de nosaltres hi ha les mateixes formes de caràcters i maneres
Les maneres d’actuar de la ciutat depenen dels ciutadans: una ciutat bel·licosa ho
d’actuar que a la ciutat? A aquesta no li venen si no és de serà per la irascibilitat dels seus ciutadans, per exemple, no per la geografia del lloc.
nosaltres. Perquè fora ridícul que algú sostingués que la
fogositat, a les ciutats, no prové dels seus habitants, que,
certament, en detenen la causa, com els de la Tràcia i l’Escítia
i quasi tots els llocs del món, o cregués que l’amor a la saviesa,
entre nosaltres, té per principal causa el paratge, o, encara, que
l’amor als diners no es deu a l’avarícia dels fenicis o dels
naturals d’Egipte».
«Tens tota la raó» —va dir.
436a
«Doncs la cosa és així» —vaig fer jo— «i no és difícil 436a
adonar-se’n». Comença pròpiament la investigació sobre l’ànima humana. Cal recordar el que hem
«De debò que no». dit abans (pàg. 27, 430e-431b; i especialment el símil de la cova, 514a-518b) que
l’ànima és diferent del cos i superior a ell, és immortal i és el subjecte del
coneixement intel·lectual. A banda de la seva relació amb la política, la investigació
[Principi sobre la investigació de les parts de l’ànima: una actual és molt important, perquè es relaciona amb l’epistemologia i la metafísica
mateixa part no pot sofrir simultàniament afeccions contràries] platòniques. Com es produeix el coneixement? Quin és l’objecte del coneixement?
«Però això que ve ja serà difícil, veure si tot ho fem amb la És el que hem vist al llibre VII, amb el símil de la cova i el símil de la línia. [U1, apt.
mateixa forma, o amb les tres que són diverses entre elles, cada 4.5]

36
Plató, La república
Guia de lectura
cosa amb la seva funció respectiva. Perquè entenem amb una
forma essencial, ens enfadem amb una altra de les que hi ha en
nosaltres, i desitgem amb la tercera els plaers del menjar i de la
procreació i de coses semblants, o fem cadascuna d’aquestes
436b coses amb la totalitat de l’ànima, quan les emprenem? Això serà
difícil de determinar de manera suficient».
«També a mi m’ho sembla» —observà ell.
«Doncs vet aquí com provarem de delimitar si aquestes
formes són el mateix o bé són diverses».
«Com?».
«És evident que una mateixa cosa no serà susceptible de fer
i sofrir simultàniament coses contràries en la mateixa part de si
436a-b
Plató planteja la qüestió de si el comportament humà, determinat per l’ànima, depèn
de tota l’ànima o de les seves parts (“formes essencials”). Sobre el terme “parts”
(usual en aquest context), hem de tenir en compte que l’ànima és una i indivisible,
però té diferents tendències, operacions o funcions (“parts”). Per tant, la qüestió es
determinar si hi ha tendències o funcions diferents (“parts”) en l’ànima humana, i
quines característiques tenen aquestes tendències. [U1, apt. 4.5.1]
Comentari. La complexitat de la naturalesa humana. Plató aborda una qüestió
complexa respecte a allò que nosaltres som. D’una banda ens sentim com un “jo”
únic, una personalitat única amb la qual ens identifiquem. Si un ésser humà sent i es
comporta com si tingués més d’una personalitat, diem que està malalt o està
“posseït” per una altre persona. Però és cert que ens vivim sovint com un conflicte
entre diferents interessos, desitjos i emocions. Plató diu que són afeccions contràries.
La mateixa ànima que és capaç̧ d’entendre un problema abstracte de matemàtiques,
pot quedar envaïda i paralitzada per la por o pot sentir una gana tan forta que no
pugui pensar. Així doncs, què és l’ànima? Un intel·lectual concentrat en un problema
matemàtic; una persona enamorada, que no pot pensar en altre cosa que en l’objecte
del seu amor; un persona dominada per la gana, la son o el desig sexual? Plató de
vegades parla de tres parts, però altres vegades parla de tres funcions.
Quina és la part més genuïnament humana? Tal vegada la part racional, que és la
part rectora, però és important assenyalar que totes tres coses pertanyen a l’ànima.
Els desitjos ens lliguen al cos, però pertanyen a l’ànima. És important perquè la
cristianització de Plató rebutjarà els desitjos i els confinarà al cos, el qual, com tota la
matèria, serà considerat moralment dolent. Però això no pertany a la mentalitat
grega: les emocions i els desitjos són tan meves com la comprensió intel·lectual. I en
Plató la matèria és inferior, però participa de la perfecció del món de les idees.
436b-c
“És evident que una mateixa cosa no serà susceptible de fer i sofrir...” fins a “sabrem
que no es tracta d’una sola cosa, sinó de diverses”: formulació del principi de no
contradicció: “que una cosa estigui quieta i es mogui al mateix temps i en relació amb
un mateix aspecte, serà possible? No, de cap manera.”
37
Plató, La república
Guia de lectura

mateixa i en relació amb un mateix objecte, de manera que si

436c
trobem, com sigui, que en ells passa això, sabrem que no es
tracta d’una sola cosa, sinó de diverses».
«D’acord».
«Doncs mira el que et diré ara».
«Digues» —em feu.
«Que una cosa estigui quieta i es mogui al mateix temps i en
relació amb un mateix aspecte, serà possible?».
«No, de cap manera».
«Doncs posem-nos d’acord de manera encara més precisa,
perquè en avançar no hàgim de discutir-ho. Si algú et digués:
“Hi ha un home parat que mou el cap i les mans, és a dir, es
mou i està parat simultàniament”, crec que li reclamaríem que
436d cal no parlar així, sinó dir que una part d’ell està parada i l’altra
en moviment. Oi que sí?».
436d-437a
«Sí». Amb l’exemple de la baldufa, Plató intenta avançar-se a les crítiques sofistes: per
«Però posem que el qui diu això encara volgués fer més evitar que li desmuntin l’argument, afirma la possibilitat que un objecte (la baldufa)
broma i ens digués pomposament que totes les baldufes s’estan estigui quiet i movent-se a l’hora (cosa que incompliria el principi de no contradicció),
quietes i es mouen al mateix temps, sempre que tenen el clau però matisa que la baldufa es pot moure respecte la circumferència i estar quieta
respecte l’eix. Salva, per tant, el principi de no contradicció.
en un lloc del qual no es desplacen mentre giren, o que ocorre
Deducció d’aquest exemple, aplicat a l’ànima: no hi ha res que pugui sofrir dues coses
el mateix a qualsevol objecte que giravolti entorn d’ell. No li contràries al mateix temps, en la mateixa part de l’ànima; per exemple, no podem
ho admetríem perquè no és en relació amb un mateix aspecte sentir gana i estar saciats alhora.
que aquests objectes estan parats i es mouen. Diríem que tenen
436e
en ells un eix i una circumferència, que, amb referència a l’eix,
estan parats, perquè no s’inclinen a cap banda, però que segons
la circumferència es mouen en cercle, i que sempre que inclinen
el seu eix a la dreta o a l’esquerra, endavant o endarrere, això

38
Plató, La república
Guia de lectura

mentre giren sobre el seu centre, des d’aquest aspecte no estan

parats, de cap manera».
«Ben dit, certament» —comentà.
«Doncs cap d’aquestes coses dites no ens admirarà i no ens
convencerà gens que hi hagi res que pugui sofrir, ser i obrar
dues coses contràries al mateix temps, en la mateixa part de la
seva entitat i en relació amb el mateix objecte».
437a
«Si més no a mi no, de cap manera» —feu.
«No obstant això» —vaig dir—, «per no veure’ns forçats a
repassar totes aquestes discussions i allargar-nos assegurant-
les, dient que són falses, establim ben de cert que les coses són
així, i ara progressem, amb el benentès, tanmateix, que si se’ns
apareixien diverses de com les veiem ara, tot el que se’ns hagi
fonamentat aquí resultarà destravat».
«Convé fer-ho així» — digué.
437b
La conversa inicia ara un llarg raonament que vol separar en les afeccions de l’ànima
[Aclariment de la diferència que hi ha entre el desig en si i un allò amb què coneixem, raó o enteniment, que posseeix la ciència, de la part amb la
desig determinat] qual experimentem emocions com ara la por o la valentia, i d’una tercera part amb
«Aleshores l’assentir» —vaig preguntar— «i el dissentir, el la qual experimentem els desigs com ara la set o la gana. El raonament és una mica
437b complicat, però provarem a resumir-ho.
sentir-se atret per tenir una cosa i el rebutjar-la, l’atreure cap a
Comença establint el principi lògic de no contradicció: Una cosa no pot estar en
si i el repel·lir, tot això ho col·locaries, tant si són accions com contradicció amb si mateixa, en el mateix moment i referida a les mateixes
passions, entre les coses simultàniament oposades? Perquè des circumstàncies (no podem voler i no voler el mateix objecte en el mateix moment).
d’aquest punt de vista no es diferencien». Després estableix que hi ha diferents modes de relació. Tant el desig com el
coneixement són modes de relació, amb allò desitjat o amb allò conegut.
«Entre les coses oposades» —va dir ell.
1r argument (437c-438e): El desig i el coneixement són dos tipus de relació diferent:
«Doncs què?» —vaig continuar—. «Tenir set o gana, i en
437c
general els apetits, també, al seu torn, el voler i el desitjar, no 1. El desig és desig d’un objecte (437c), però no varia amb les qualitats del
referiràs tot això a aquelles formes dites no fa pas gaire? Per objecte: el desig en sí no es determina segons les determinacions de l’objecte
exemple, no diràs que l’ànima del desitjós tendeix a allò que desitjat (437d-e).

39
Plató, La república
Guia de lectura

desitja, o que és atreta per allò que vol posseir, o que, en el grau
en què vol que una cosa li sigui proporcionada, li fa que sí amb
el cap com si li fos feta una pregunta, perquè desitja atènyer
aquella cosa?».
«Sí».
«Doncs què? El no voler, ni desitjar, ni cobejar, no ho
posarem juntament amb el rebutjar i l’allunyar de per part de
l’ànima, i els col·locarem tots amb els contraris del que hem
dit?».
437d
«Com no?».
«Si les coses són així, direm que hi ha una forma essencial
d’apetits, i que els més sobresortints són els que anomenem
gana i set».
«Ho direm» — feu ell.
«La primera es refereix al menjar, i la segona a la beguda».
«Sí». 2. Per exemple la set. La set és desig de beguda, però la set de beguda freda no
«Ara bé, per tal com és tal, la set podrà ser a l’ànima apetit és diferent, com a set, del desig de beguda calenta. Tots dos són set, a la que
d’alguna altra cosa a més a més de la que diem; per exemple, la s’afegeix alguna circumstància (437d-e). Les determinacions de l’objecte (fred
set és certament d’una beguda calenta o freda, o abundosa o o calent, referint-nos a una beguda, per exemple) no altera el desig en sí (en
aquest cas, de beure); per això diu Plató: “[...] cada apetit en si ho és només
parca, o, en una paraula, de quina mena de beguda? O si a la set
437e d’allò que ho és naturalment; que sigui de tal o qual qualitat, això li sobrevé
li advé una escalfor, això disposaria un apetit de beguda freda, accidentalment” (final de 437e).
o si li advé una fredor, un de beguda calenta? I si hi ha
assedegament, la set serà de beure molt, i si no n’hi ha, serà de
beure poc. Però en si el tenir set no serà apetit d’altra cosa que
d’aquella que en si és naturalment beguda. I la gana, apetit de
menjar».

40
Plató, La república
Guia de lectura

«Així» —digué ell—, «cada apetit en si ho és només d’allò

que ho és naturalment; que sigui de tal o qual qualitat, això li
sobrevé accidentalment».
«Però mira que ningú no ens escridassi» — li vaig fer—
438a
«que no ens hem fixat que no es desitja beguda, sinó bona
beguda, ni menjar, sinó bon menjar. Perquè tothom desitja el
bé. Per tant, si la set és un apetit, és de bona beguda, o d’alguna
altra cosa de la qual sigui apetit. El mateix diem dels apetits
restants».
«No dubtis que el qui diu això» —assegurà ell— «es pensa
que diu quelcom molt important».
3. Generalització dels desitjos a “tot allò que té un objecte”: allò que tingui un
«Tanmateix» —vaig observar—, «totes aquelles coses que objecte serà general si l’objecte és general, i particular si és particular (438b).
438b per llur índole tenen un objecte, per tal com són de tal o de qual
mena, es refereixen, penso, a tal o qual mena d’objecte, però
elles en si només al seu objecte propi».
«No t’entenc» —va dir.
«No has entès» —vaig preguntar-li— «que el que és més
gros ho és perquè és més gros que una altra cosa?».
«Ben segur que sí».
«Que és més petita».
«Sí».
«Per tant, el que és molt més gros, serà molt més gros que
una cosa molt més petita. Oi que sí?».
«Sí».
«I que el que abans fou més gros, ho fou per referència a una
cosa que fou més petita, i que el que en el futur ha de ser més
gros, ho serà per referència a una cosa que serà més petita».
«No ho dubto de cap manera» —digué ell.

41
Plató, La república
Guia de lectura

«I que el més té relació amb el menys, i que el doble amb la

438c
meitat, i així en les coses d’aquest gènere; que d’altra part el
que és més pesant es relaciona amb el més lleuger, el més ràpid
amb el més lent, i igualment el calent amb el fred, i que passa
el mateix amb les coses del mateix gènere?».
«Sí, totalment».
4. El coneixement és coneixement d’un objecte i és un coneixement diferent
«Doncs què el saber en si? No és la mateixa cosa? El saber segons l’objecte conegut (438c-d). En altres paraules, cada coneixement té el
en si és la possessió del coneixement en si o de l’objecte, sigui seu objecte d’estudi: l’arquitectura, la construcció de cases; la medicina, la
el que sigui, que cal assignar al saber; però un saber particular malaltia i la salut; etc.
i determinat a un objecte particular i determinat. Vet aquí el que
vull dir: quan el referit a la construcció d’una casa es convertí
438d en saber, es diferencià tant dels altres sabers que rebé el nom
d’arquitectura».
«Per què ho dius, això?». Traducció castellana (Pabón y Fernández-Galiano, Alianza Editorial):
«No fou per la seva qualitat que cap de les altres no li fou “—Y no fue así por ser una ciencia especial distinta de todas las otras?
parella?». —Sí
«Sí».
«Doncs, quan fou d’un objecte qualitativament, no restà —Así pues, ¿no quedó calificada cuando se la entendió como ciencia de un objeto
determinada la qualitat del saber? No caldrà dir el mateix de les determinado? ¿Y no ocurre lo mismo con las otras artes y ciencias?
altres arts i sabers?».
—Así es.”
«Això mateix». (He posat la traducció perquè en aquest passatge concret la versió catalana em
sembla confusa.)

[Revelació de dues parts diverses de l’ànima, la racional i la

irracional. El concupiscible] 5. Així, el coneixement de la salut o la malaltia és un tipus de coneixement definit
«O sigui» —vaig dir jo— «que aclareix que és això el que pel seu objecte, la medicina. Tot i que la determinació del coneixement pel
jo volia dir, si és que ara m’has entès, que les coses que es objecte, no li fa adquirir les qualitats del seu objecte: la medicina no és sana ni
prediquen com a pròpies d’un objecte, ho són, per si soles, malalta. Continua essent coneixement, no malaltia ni salut (438d-e).

42
Plató, La república
Guia de lectura

només d’aquest objecte, i de tals o quals objectes, tals

438e
determinades coses. I amb això no vull dir que tals coses seran
tal com són els objectes, de manera que el saber de la salut i de
la malaltia estigui igualment sa o malalt, sinó que, posat aquest
saber, no té per objecte el del saber en si, ans un altre de
determinat, i que aquest és la malaltia o la salut, passa que ell
mateix resta determinat com saber, i això fa que no l’anomenem
ja saber a les seques, ans saber especial de quelcom que li hem
agregat, i l’anomenem medicina».
«Ho entenc» —va dir— «i em sembla que és així».
2n argument (439a-e): Els conflictes interns de l’ànima no són conflictes del desig
«I la set?» —vaig fer jo—. «No la col·locaràs en el nombre
amb sí mateix, sinó del desig amb el raonament que ens diu que seria millor no beure.
439a de coses que per un objecte determinat són el que són? Perquè,
per descomptat, la set és...».
«Jo ho dic» —feu ell— «de beguda, naturalment».
«Per tant» —vaig dir jo—, «segons que la set sigui d’una o 1. No pot haver al mateix temps desig de beure i desig de no beure (439a-b).
d’altra beguda serà tal o serà qual, però no serà de poc o de
molt, ni de bona ni de mala beguda, ni, en una paraula, serà de
quelcom especial: naturalment, la set en si és només set de
beguda».
«Exactament així».
«O sigui que l’ànima de l’assedegat, per tal com sedeja no
439b vol altra cosa que beure, i cap a això s’exalça, i cap a això es
llença».
«Evidentment».
2. El conflicte és entre el desig de beure i una altra cosa que ens insta a no beure.
«Però si a ella, assedegada, alguna cosa la retreu, és que hi És el raonament el que s’oposa al desig (439b-d). Per exemple, podria passar
ha quelcom més que la mateixa set que se l’enduu com una fera que la nostra part concupiscible ens impulsa a beure perquè sentim set; però
a beure? Perquè, ho hem establert, no hi ha res en si mateix que si l’única aigua disponible sabem que està enverinada, la nostra part racional
ens dirà que no bevem. Per tant, el conflicte no és en la mateixa part de l’ànima

43
Plató, La república
Guia de lectura

pugui fer el que li sigui contrari en la mateixa part de si, en (trencaria el principi de no contradicció), sinó entre dues parts de l’ànima (la
racional i la concupiscible).
relació amb un objecte idèntic i al mateix temps».
«Ben cert que no».
«Igualment penso que no està bé dir que l’arquer amb les
mans estira i afluixa simultàniament l’arc, sinó que amb una mà
el tiba i amb l’altra el deixa anar».
«És exactament així» —digué.
«Vegem, potser direm d’alguns que tenen set, però que es
439c neguen a beure».
«Sí, i molts» —digué—. «Se’n troben ben sovint».
3. El conflicte no és entre dos desitjos iguals però contraris, al mateix temps,
«I què en diríem, d’això?» —vaig preguntar—. «Que a
respecte al mateix objecte i sota les mateixes circumstàncies (439c).
l’ànima d’aquests hi ha el que els indueix a beure i el que els en
retreu, que és diferent i més fort que el que els hi indueix?».
«Si més no, a mi m’ho sembla» —va dir.
«I el que retreu de tot això, sempre que ho fa, no ho fa per
439d càlcul, però el que mena i estiregassa, no ho fa per malaltia i
patiment?».
«Sembla».
«No serà, doncs, irracionalment» —vaig dir jo— «que 4. Per tant, tot i que tant el coneixement com els desitjos són afeccions de
l’ànima, són força diferents i corresponen a parts de l’ànima diferents: la
judicarem que això són dues coses, l’una diversa de l’altra. La
racional i la irracional (439d).
primera, amb la qual es calcula, l’anomenarem part racional de
l’ànima, i la segona, amb la qual desitgem, i tenim gana i set, i 439d-e
resta com encisada per les altres passions, l’anomenarem part Hem demostrat l’existència de la tendència racional i de la tendència irracional i
concupiscible. Ens queda demostrar l’existència de la tendència irascible (ira, còlera,
irracional i concupiscible, companya de plaers i d’algunes
fogositat).
satisfaccions».
«No és res absurd, i ho podem creure naturalment» —va dir.
439e «De manera que» —vaig proposar —«amb això
delimitarem dues formes dins la nostra ànima. Però la còlera,

44
Plató, La república
Guia de lectura

allò amb què ens enfadàvem, és un tercer element, o bé serà de

la mateixa naturalesa d’un dels dos?».
«Segurament de la d’un dels dos, del concupiscible». 439e-440b
«I vet aquí» —vaig fer jo— «que crec en això per una cosa La ira (còlera) és una aliada de la raó per controlar les nostres tendències
que antany vaig sentir, que Leontí, el fill d’Aglaió, pujava del concupiscibles. De vegades, quan tenim un conflicte, apareix la ira contra els desitjos
Pireu ran del Mur Nou, per la part de fora. S’adonà d’uns propis, i contra un mateix per la força de la temptació del desig. La còlera no és el
desig, ni la raó, sinó que es fa més bé aliada de la raó en contra del desig. Amb la
cadàvers que penjaven al costat del botxí. Volia a l’encop història de Leontí el que Plató posa de manifest és el conflicte intern entre el desig
veure’ls i no veure’ls, perquè també el repel·lien i el rebutjaven de veure els cadàvers (concupiscència) i el rebuig mateix a mirar-los. Aquest rebuig
de si. Durant una estona lluità internament i tancava els ulls, no pot moure l’ànima en la mateixa part; per tant, hi ha d’haver una altra part que
440a mogui l’ànima (irascible). Podríem pensar que hi ha un desig de veure els cadàvers
però a la fi, vençut per la curiositat, els obrí, va córrer fins on
(concupiscència), la consciència de que no és agradable (racionalitat) i, durant un cert
eren els ajusticiats, i cridà: “Au, ulls remaleïts, atipeu-vos del
temps, la lluita (part irascible) contra el desig.
bonic espectacle!”».
«Això, jo també ho havia sentit dir».
«Però aquest exemple ens il·lustra» —vaig comentar— «el
fet que la còlera alguna vegada combat amb les altres passions
com a quelcom divers d’elles».
«Sí, ho il·lustra» —assentí.

[Fixació de l’irascible com a tercera part de l’ànima, perquè

es diferencia també del racional]
«No ens adonem que sovint i en molts altres llocs, sempre
que» —vaig dir— «les passions forcen algú contra el seu propi
440b càlcul i ell s’insulta a si mateix i s’enfada contra el que, dins
d’ell mateix, el violenta com si fossin dos que es barallen, que
la còlera es fa aliada de la raó d’un home així? Però crec que no
pots dir que ella hagi fet causa comuna amb les passions quan
la raó pronuncia que alguna cosa no pot ser feta; no pots dir que
ho hagis notat en tu que t’ha passat, ni tampoc a algú altre».

45
Plató, La república
Guia de lectura

«No, per Zeus!» —va dir ell. 440c-d

Exemples de com la tendència irascible (còlera) s’alia amb la racional, i no amb la
«I què quan algú creu obrar ell mateix injustament? Com
concupiscible.
440c més noble sigui, tant menys podrà indignar-se per passar fam o La còlera és aliada de la justícia: apareix quan ens sentim injustament tractats i
fred o per sofrir alguna altra d’aquestes coses per això que ell suportem set, fred i gana per lluitar contra allò que sentim com una injustícia. Tan
creu que li fa justament, i, el que dic, la còlera d’ell no vol sols la raó la pot dominar.
indignar-se contra res d’això».
«Dius veritat» —va fer.
«I quan un creu ser víctima d’injustícia? En aquest tal la
còlera no bull i s’indigna, i s’alia amb el que sembla ser just, i
440d
endura sofrir fam i fred i totes les coses així, i triomfa i no cessa
en els seus nobles propòsits fins que els executa o hi deixa la
pell, o bé, cridat per la raó que té en ell, s’amanseix com un gos
cridat pel pastor?».
«És un bon exemple el que poses» —va postil·lar— «perquè
a la nostra ciutat, si més no, vam establir els auxiliars com a
gossos submisos als guardians i com a pastors de la ciutat».
«Entens molt bé el que vull dir. A veure què et sembla el
que hi afegiré».
«Què vols dir?».
440e-441a
«Si en el que es refereix a la fogositat ens sembla el contrari
440e La fogositat no és, per tant, un desig (quelcom concupiscible), sinó alguna cosa
del que ara dèiem. Perquè pensàvem que era quelcom diferent, sense ser la raó. La fogositat (la virtut de la qual és el coratge, la valentia,
concupiscible, però ara sostenim que n’està molt lluny, de tal andreia), la tendència irascible, és una tendència diferent de la racional (i, com hem
manera que ella en la commoció de l’ànima fa armes a favor de vist, de la concupiscible). Per tant, hi ha tres tendències en l’ànima (la racional, la
irascible i la concupiscible), de la mateixa manera que a la ciutat en tenim tres classes
la raó».
o estaments: productors, guardians i governants. O com diu Sòcrates en aquest
«Exactament així». fragment: els negociants (productors, encarregats dels bens materials), els auxiliars
«I la fogositat serà diversa de la raó, o només una modalitat (o guardians, encarregats de la vigilància i la defensa de les lleis) i els deliberants (o
d’ella, de manera que a l’ànima hi ha no tres, sinó dues formes, savis que raonen i dicten les lleis en vistes al bé comú).
el racional i el concupiscible? O bé, tal com la ciutat, la

46
Plató, La república
Guia de lectura

mantenien tres classes: els negociants, els auxiliars i els 441a-b

Cal també, per acabar de determinar l’existència de la tercera tendència en l’ànima
441a deliberants, així a l’ànima hi ha una tercera forma essencial, la
(irascible), separar-la de la racional, tal com hem fet amb la concupiscible. Sòcrates
fogositat, auxiliar del component racional, mentre aquest no utilitza l’exemple dels nadons: reconeixem en els nadons la còlera, però “pel què fa
sigui destruït per una educació dolenta?». la raó, alguns em sembla, si més no a mi, que no hi arriben mai; molts triguen en
«Aquesta tercera forma és innegable» —digué. arribar-hi”. Utilitzant la ironia, Sòcrates afirma que és comú que hi hagi persones que
«Sí» —vaig dir jo—, «se’ns mostra quelcom divers de no arribin mai a desenvolupar la racionalitat, o triguin molt de temps.
Per tant, es pot donar la ira sense la raó; així demostra que aquesta tercera tendència
l’element racional, tal com també la fogositat se’ns mostrà ésser ho és en sentit estricte, i no una modificació de la part racional o de la concupiscible.
quelcom divers [del concupiscible]». Si no fos així, només hi hauria dues tendències o parts en l’ànima.
«La cosa no és difícil de percebre» —va dir— «perquè es
pot comprovar ben bé en els nadons; així que neixen ja estan
plens de còlera; pel que fa a la raó, alguns em sembla, si més
441b no a mi, que no hi arriben mai, molts triguen molt a arribar-hi».
«Per Zeus!» —vaig fer jo—. «Parles molt bé. També a les
bèsties es pot observar que el que dius és exactament així. A
més, el que hem dit més amunt t’ho certificarà un lloc d’Homer,
allò de:
Aquest vers és d’Homer, Odissea, XX, 17-18. L’ha citat anteriorment (390d, llibre III),
doncs es picà el pit i el cor va increpar-se amb paraules, quan analitza l’educació dels guardians

perquè aquí Homer ha fet ben clarament diverses una cosa i

441c
l’altra, el que reflexiona sobre el més bo i el més dolent parlant
a allò que s’afanya irreflexivament».
«Parles amb tota la raó» — digué.

47
Plató, La república
Guia de lectura

[Aplicació de la correspondència entre les parts de l’ànima i 441c-e

Hi ha una correspondència entre les parts, o tendències, de l’ànima dels individus i
els estaments de la ciutat per explicar la virtut dels individus]
l’estructura de la ciutat ben organitzada: [U1, apt. 4.5.2]
«Vet aquí doncs» —vaig dir jo —«que encara que amb ÀNIMA CIUTAT TASCA VIRTUTS
dificultats hem arribat a terme, hem arribat raonablement a la Governants Governar,
Racionalitat Prudència Coratge Temprança
conclusió que les diverses parts que hi ha a la ciutat també són filòsofs legislar
Defensar la
a l’ànima de cada individu, i en el mateix nombre». llei, controlar
Fogositat,
«Sí, hi són». irascibilitat
Guardians el desig Coratge Temprança
«Per tant, no serà ja forçós, certament, que si quelcom d’acord amb
la raó
determinat fa la ciutat sàvia, l’individu també ho sigui, i pel Satisfer les
mateix?». Concupiscència Productors necessitats Temprança
materials
«Naturalment, ho serà».
Harmonia de Harmonia
441d «I això que fa l’individu coratjós fins a tal punt, això mateix Justícia
les parts de les parts
fa la ciutat coratjosa fins al mateix punt, i que individu i ciutat
tinguin així totes les altres coses pel que fa a la virtut?». També a l’individu es compleixen els principis d’ordenació justa que hem vist:
• Cada part ha de fer la part que li correspon.
«Forçosament».
• Per això, l ‘educació és fonamental.
«I em penso, Glaucó, que direm que un home és just de la
• Si es fa així el resultat és la persona justa: es comporta d’acord amb la raó i dona
mateixa manera que la ciutat era justa». a cada part allò que li correspon. Serà un savi, just i valent davant de la injustícia
«També això és totalment indiscutible». i temprat o moderat en les seves necessitats materials.
«I no hem oblidat de cap manera allò, que la ciutat era justa • La ciutat justa genera ciutadans justos.
perquè, de les tres menes de gent que té, cadascuna d’elles fa el
441e
que li pertoca».
«No crec pas que no hàgim oblidat» —digué. 441e
«De tota manera cal no oblidar que cadascun de nosaltres “De tota manera cal no oblidar que cadascun de nosaltres serà just i farà el que li
serà just i farà el que li pertoqui només si cadascuna de les seves pertoqui només si cadascuna de les seves parts individuals fa el que li correspon.”
En aquesta frase Plató condensa tot el que hem vist fins ara: la interdependència de
parts individuals fa el que li correspon». la ciutat i l’individu pel què fa la justícia; és a dir, una ciutat justa té ciutadans justos,
«Certament, cal no oblidar-ho». i, alhora, la ciutat serà justa quan els seus ciutadans ho siguin.

48
Plató, La república
Guia de lectura

«Per tant, governar correspon a la part racional, perquè és

sàvia i té previsió sobre tota l’ànima, i a la fogositat li
correspondrà ser súbdita i aliada de la part racional».
«Totalment».
«I que d’allò que dèiem, que la mescla de música i de 442a-b
gimnàstica les farà acordar, una tesant i nodrint amb paraules i Els governants (part racional), amb l’ajut dels guardians (part irascible), controlaran
442a que els productors (part concupiscible) “no s’ompli dels anomenats plaers corporals,
ensenyaments bells, i l’altra afluixant amb els seus consells i que no es torni gran i fort, i que ja no faci el que li pertoca, sinó que provi d’esclavitzar
amansint amb harmonia i ritme?». i governar el que per naturalesa no li correspon, i capgiri la vida de tots.” La ciutat i
«És totalment segur». l’ànima són com un reflex en un mirall: és l’isomorfisme de la ciutat i l’ànima.
«I aquests dos, pujats així, formats de debò en els seus Sobre l’isomorfisme entre la ciutat i l’ànima.
deures, que han après, s’imposaran a la part concupiscible, la
qual ocupa l’espai més gran de l’ànima i és naturalment
insaciable de diners, vigilaran, doncs, el concupiscible, que no
s’ompli dels anomenats plaers corporals, que no es torni gran i
fort, i que ja no faci el que li pertoca, sinó que provi
442b
d’esclavitzar i governar el que per naturalesa no li correspon, i
capgiri la vida de tots».
«Ha de ser exactament així».
I jo vaig dir: «I no seran aquestes dues parts les que vetllaran
més bé per tota l’ànima i per tot el cos, la primera deliberant, la
segona lluitant a favor d’ella, obeint la que regeix i complint el
que decideixi mitjançant el coratge?».
«Això mateix». Si ens fixem en les dues imatges, que representen el desig sexual (un exemple de
concupiscència) i la classe dels productors, ens podem preguntar: són els productors
«I anomenarem coratjós, segons aquesta última part,
a la ciutat el mateix que la concupiscència a l’ànima? Glaucó ho accepta sense
l’individu sempre que la seva fogositat salvaguardi, per mitjà reserves, però podem dubtar, per exemple, que, ja que la temprança és una forma
de plaers i dolors, el que la raó dona per terrible, o no». de coneixement, no hauria de ser moderada l’ànima considerada com una unitat, i
442c
«Totalment correcte» —va dir ell. no només la part concupiscible? I si prescindim de la relació entre l’estament dels
productors i la concupiscència, on queda l’equilibri de la “ciutat perfecta” de Plató?

49
Plató, La república
Guia de lectura

«I l’anomenarem savi per aquella petita part per la qual es

governava a si mateix i ho proclamava tot, part que posseïa el
saber del que convé a cada part, i al conjunt de les parts, que
són tres».
«Molt bé».
«I què més? No direm de tal home que és temperat per
l’amor i harmonia d’aquestes parts, quan la que mana i les dues
que obeeixen estan d’acord que la part racional ha de governar,
442d i no se li subleven en contra?».
«La temprança» —digué ell— «de debò que no és pas altra
442d
cosa ni en la ciutat ni en l’individu».
“Però l’home just ho serà per allò que hem dit tantes vegades.”, és dir, el fet de que
«Però l’home just ho serà per allò que hem dit tantes cadascú (i cada part de l’ànima) faci el que li correspon.
vegades».
«És totalment indiscutible». 442d-443a
«Doncs què?» —vaig dir jo—. «No fa por que la justícia La por que té ara Sòcrates és que, havent traslladat la idea de la justícia de la ciutat a
l’individu, s’esborri o s’enfosqueixi el concepte de justícia de tal manera que resulti
se’ns esmussi perquè sembli ser quelcom distint de com se’ns impossible de reconèixer. Per demostrar que això no passa, Plató sotmet un home
mostrava a la ciutat?». just a una “norma habitual” (en aquest cas, el manament de no robar). Si donem a
«A mi em sembla que no» —va dir. un home just una certa quantitat d’or o argent, se’l quedaria? La resposta és que no.
«Però podem assegurar del tot la cosa així» —vaig recolzar
442e jo—; «si en la nostra ànima algú encara ho discuteix, podem
adduir-li normes habituals».
«De quina mena?».
«Per exemple, si haguéssim de posar-nos d’acord, pel que fa
a tal ciutat i pel que fa a l’home que ha pujat i s’ha educat
semblantment a ella: et sembla que si aquest home hagués rebut
en dipòsit or o argent, s’ho quedaria? Creus que algú sospitaria
que el nostre home ho faria més que els qui no són com ell?».
443a «No ho sospitaria ningú».

50
Plató, La república
Guia de lectura

«I tindríem aquest home fora de sospita en cas de 443a

Aquest home, en altres situacions on es pogués veure un comportament no recte,
profanacions de temples, de robatoris, de traïcions a companys
(“injust”, diríem seguint Plató), estaria fora de tota sospita, donat que actuaria amb
personals, o públicament a ciutats?». justícia.
«L’hi tindríem».
«I no serà infidel de cap manera ni als seus juraments ni als
seus altres pactes?».
«Com ho podria ser?».
«O sigui que els adulteris, la descurança dels propis pares,
la indiferència envers els déus correspondran a qualsevol altre
home més que no pas al nostre».
«És ben bé així».
«Per tant, la causa de tot això radica en el fet que tothom fa
443b
el que li correspon quant a manar i a ser manat».
«És així, i no res més».
«I encara mires si la justícia és altra cosa que aquesta virtut
que ens fa tals tant els homes com les ciutats?».
«No, per Zeus!» —va fer—. «Ja no més».
443b-444a
[Precisió conclusiva sobre la justícia, ara que s’ha descobert] Ja hem arribat on volíem arribar al principi del llibre II (de fet, des del principi de La
república): què és la justícia. Primer ho hem mirat en una cosa més gran, la ciutat,
«Per tant, tenim totalment acomplert el somni que dèiem
per després buscar-la en l’individu. La justícia observada en la ciutat no era res més
sospitar, que tan bon punt iniciàvem la fundació de la ciutat, que la imatge de la vertadera justícia que trobem en l’individu quan cadascuna de les
probablement ja ens venia a l’encontre, per obra d’un déu, com parts de la seva ànima fan el que els correspon. [U1, apts. 4.1.3, 4.5.1]
443c un principi i model de la justícia». Aquí trobem un altra referència que vincula la justícia al principi d’especialització
(370c, llibre II).
«Doncs sí, és totalment així».
Sobre la vertadera justícia, la justícia en l’individu, podem dir que:
«Sí, Glaucó, teníem efectivament com una semblança de la • La justícia és una activitat autènticament íntima.
justícia, la qual ens va aprofitar, allò que el qui per naturalesa • L’individu just es domina i s’ordena, i és amic de si mateix.
és sabater ha de fer sabates i no pas res més, i el qui és • Compara l’equilibri intern de l’ànima (justícia) amb l’harmonia musical
(comparació que evoca el pitagorisme).

51
Plató, La república
Guia de lectura

constructor, construccions, i així mateix en totes les altres La justícia és una cosa íntima, és a dir, una manera de ser. No consisteix en les accions
exteriors, sinó en una mena d’equilibri personal que ens fa amics de nosaltres
coses».
mateixos, o, el que és el mateix, que ens fa estar en pau amb nosaltres mateixos i no
«Ho sembla». en guerra i conflicte. Per tant, ens dona felicitat, una felicitat que té a veure amb el
«En veritat, tanmateix, la justícia tal com es mostrà, era una nostre estat interior i no amb la possessió de bens exteriors: prestigi, riqueses o plaer.
cosa d’aquesta mena, però no en les accions exteriors en relació La justícia tenyirà tot el que faci un individu, però no serà just pel que faci, sinó pel
amb allò que pertany als homes, sinó en relació amb l’activitat que és.
443d També les virtuts són definides des del subjecte que les posseeix, no pas per les seves
autènticament íntima, de cara a l’individu mateix i al seu ofici, accions publiques. Una persona és sàvia per la seva capacitat per a jutjar
per tal com no permet que res en ell executi el que no li pertoca, correctament sobre si mateix i dictar-se comportaments d’acord amb allò que està
ni que les diverses forces de la seva ànima s’interfereixin bé; és valenta per la seva capacitat per a dominar-se i obligar-se a un comportament
mútuament en llurs afers, sinó que assigna a cada part el que segons el dictamen de la saviesa; es temperada perquè domina els seus desitjos i els
posa al servei del conjunt.
veritablement li correspon, i l’individu es domina i s’ordena, i
Cal assenyalar, també, la comparació agafada dels pitagòrics de la justícia com a
és amic de si mateix, i es posa les tres parts en concòrdia, harmonia musical, equivalent a la harmonia d’un acord.
ordenadament com les tres notes principals de l’escala musical,
el to baix, i l’alt, i el mitjà, i els que hi hagi encara entre aquests,
i ho enllaça tot, i sigui com sigui en surt un de tots, temperat i
443e
ple d’harmonia, i des d’aleshores en tot el que s’emprèn, tant si
treballa per enriquir-se, com si té cura del seu cos, com si actua
en política, o si negocia amb particulars té per justa i l’anomena
tal i bella l’acció que manté i contribueix a realitzar aquest estat
444a de l’ànima, i té per saviesa el saber que inspira aquesta acció;
contràriament anomena injusta l’acció que destrueix aquest
estat, i ignorància l’opinió que inspira aquesta acció».
«Tens tota la raó, Sòcrates» —va dir ell.
«D’acord» —jo que vaig fer—. «Si afirmem que hem trobat
l’home i la ciutat justos i la justícia que hi ha en ells, em sembla
que de cap manera no donaríem la impressió de mentir».
«No, per Zeus!» —va dir ell.
«Ho establim, doncs?».

52
Plató, La república
Guia de lectura

«Ho establim».

[Aclariment de la injustícia de l’ànima] 444a-e

«Està bé» —vaig dir jo—. «A continuació crec que cal La injustícia consisteix en el desequilibri, en el qual cada part no es comporta d’acord
examinar la injustícia». amb la seva virtut o excel·lència, ni fa el que li pertoca. Llavors la part concupiscible
«Evidentment». és intemperant, la irascible covarda i la raó ignorant.
Aquesta caracterització la injustícia com desequilibri és lògica si pensem com ha
«I no serà necessàriament com una revolució de les tres definit Plató la justícia: com una harmonia, acord o equilibri de les parts, on
444b
parts, i un posar-se on no et demanen i un comaratge, i una cadascuna d’elles fa el que li és propi, compleix la seva funció.
revolta d’una part contra el tot de l’ànima, perquè governi en
ella la part a la qual no correspon, és a dir, aquella tal a la qual
per naturalesa correspon de servir, i a l’altra no, perquè pertany
a la classe governant? És això el que em penso que direm, i
afegirem que en la pertorbació i l’extraviament d’aquestes
coses radiquen la injustícia, la intemperància, la covardia, la
ignorància, ras i curt, tota la maldat».
«Sí, ho són de debò». 444c-e
«Per tant» —vaig dir jo—, «el fer injustícies i el ser injust, Plató fa una comparació amb el cos. Pel què fa l’equilibri del cos (salut), en aquella
444c època es pensava, seguint el metge Hipòcrates, que la salut consisteix en el equilibri
i, per altra banda, el fer obres justes, tot això per a nosaltres ja
és clar i evident, si és que ho són la justícia i la injustícia». entre els quatre humors presents en el cos humà: sang, flegma, bilis negra i bilis
groga. La salut del cos és un equilibri dels quatre humors. De la mateixa manera, la
«I com?».
justícia és la salut de l’ànima equilibrada i la injustícia la malaltia de l’ànima
«Resulta que no hi ha cap diferència» —vaig dir— «entre desequilibrada.
els qui estan bons i els qui estan malalts, els primers en l’ànima Aquesta comparació amb la medicina hipocràtica es veu especialment a 444d: “El
i els segons en el cos». produir salut és fer que les parts del cos es disposin a regir i a regir-se mútuament
segons naturalesa, el causar malaltia és regir i regir-se mútuament per quelcom
«Com no hi ha diferència?» —preguntà.
contra naturalesa.”
«Les coses sanes produeixen salut, les malaltes malaltia».
«És indiscutible».
444d «El produir salut és fer que les parts del cos es disposin a
regir i a regir-se mútuament segons naturalesa, el causar

53
Plató, La república
Guia de lectura

malaltia és regir i regir-se mútuament per quelcom contra

naturalesa».
«Sí, és així».
«Per tant» —vaig deduir—, «fer obra justa és disposar que
les coses de l’ànima regeixin i es regeixin entre elles segons
naturalesa, i cometre injustícia és disposar que regeixin i es
regeixin contra la naturalesa per qualsevol altra cosa».
«Perfecte» —va dir ell.
«Doncs la virtut, pel que sembla, serà una certa salut, i
444e
bellesa, i bona disposició de l’ànima, i el vici una debilitat, una
malaltia, una impotència».
«Exactament així».
«De manera que els capteniments honrats duen a
l’adquisició de la virtut, i els vergonyosos a la del vici».
«Forçosament».

[La justícia és un camí preferible a l’obrar malvadament. La

virtut ofereix una sola figura, i el vici quatre modalitats
principals]
«Doncs em penso que ens resta examinar si es treu profit de
445a
fer obres justes, de promoure la bellesa, de ser just, i això tant
si del qui ho és es veu o no es veu, o se’n treu de l’ésser injust,
això ni si el qui ho és no en sigui castigat, o bé que es torni més
bo si el castiguen».
«Però, Sòcrates» —va dir ell—, «em sembla que és ridícula
la investigació: si amb la naturalesa del cos ja destrossada ens
sembla que no s’ho val de viure ni que tinguem tots els menjars
i les begudes i tots els diners i tot el poder, si se’ns pertorba i
445a-e
Només ens queda una última cosa per tractar de les que ens havíem plantejat al
principi. Què és més profitós per a l’individu, ser just o ser injust? Aquesta és una de
les qüestions que es plantegen a la discussió inicial sobre al llibre I.
Seguint amb la comparació amb la salut/malaltia del cos, la justícia és preferible a la
injustícia de la mateixa manera que la salut és preferible a la malaltia. Si la justícia és
quelcom íntim, i ser just és ser amic de si mateix (443c-d), és obvi que per molts
aparents avantatges que pugui tenir una acció injusta, com això desordenaria l’ànima
(l’emmalaltiria), ningú ho podria desitjar.

54
Plató, La república
Guia de lectura

445b destrueix la naturalesa d’això mateix que ens fa viure, s’ho

valdrà de viure quan l’individu faci el que li passi pel magí tret
d’allò que el faria lliure de la injustícia i del malviure, i que li
faria adquirir la justícia i la virtut, després que totes dues han
aparegut certament tal com nosaltres les havíem descrites?». 445b-445e (i fragments següents)
«Sí que fora ridícul» — vaig dir jo— «tanmateix, ja que hem Per no deixar-se res sense tractar, ara inicien una conversa sobre els vicis. L’estratègia
per analitzar la qüestió és comparar la ciutat acabada (justa) amb cinc menes de
arribat aquí, cal no cansar-nos i examinar l’assumpte com més constitucions o règims polítics ([U1, apt. 4.6.1]), i les menes d’ànima que hi
clarament millor, comprovant que la cosa és així». predominen. Una altra vegada deixa clar Plató la relació entre política i ètica, entre
«Per Zeus!» —va dir ell—, «no hem de renunciar-hi gens ni la ciutat i l’ànima.
mica». Aquest fragments sobre els règims polítics són un petit assaig de filosofia política en
què es van explicant diferents règims i com van degradant-se, de l’aristocràcia, el
«Ara vine» —vaig fer jo— «per veure com és la maldat i les
millor segons Plató, a la timocràcia, passant per l’oligarquia i la democràcia; la
figures que presenta, que, pel que sembla, també això és digne màxima degeneració és la tirania.
de la nostra contemplació».
445c «Et segueixo» —va dir ell—, «tu parla».
«Doncs bé» —vaig dir jo—, «mirant-m’ho com des d’una
talaia, ja que ens hem enfilat fins aquí en aquest tema, crec que
de presència de virtut només n’hi ha una, mentre que les del
vici són infinites, però quatre les que cal que ressenyem».
«Com ho expliques?» —va dir.
«Tantes com són les menes de constitucions que tenen
gènere distint, tantes probablement seran les menes de
l’ànima.»
«Doncs quantes n’hi ha?»
«Cinc menes de constitucions» —vaig respondre— «i cinc
445d menes d’ànimes».
«Digues quines són» —em demanà.
«T’explico» —li vaig dir— «que aquesta mena de
constitució que hem recorregut és una sola, però que rep dos

55
Plató, La república
Guia de lectura

noms. Si un home sol hi entra i es diferencia dels altres

magistrats, això serà anomenat regne, quan són més d’un,
aristocràcia».
«És veritat» —digué.
«D’això, en dic un sol gènere» — vaig aclarir— «perquè
445e tant si els seus components són diversos com si és un de sol, no
tocaran res digne d’esment de les lleis de la ciutat, ja que havien
gaudit de l’educació i de la formació que havíem descrit».
«No fora natural» —assentí ell.

56
Plató, La república
Guia de lectura
LLIBRE VII
[Símil de la cova o mite de la caverna. Descripció de la
situació dels empresonats]
«Mira, després d’això» —vaig dir-li—, «compara la nostra
514a naturalesa, pel que fa a l’educació o a la manca d’ella, amb el
cas següent. Contempla uns homes en un habitacle sota terra,
com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg
de tota la cova. I al seu dedins aquells homes hi viuen, des
d’infants, encadenats de cames i de braços, de manera que
romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant,
perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix,
tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells, a certa
514b
distància i des de dalt. Entre el foc i els empresonats s’enfila
un camí, i paral·lel a ell, imagina-t’hi bastida arran una paret
com els barandats que els prestidigitadors posen davant del
públic quan exhibeixen els seus jocs de mans».
«Tot m’ho imagino així» —va dir.
Qüestions prèvies al llibre VII
En els llibres anteriors (II, III i IV), Sòcrates i els seus interlocutors han fundat
“de paraula” una ciutat (369c) per determinar què és la justícia (objecte inicial
de discussió del diàleg). Com ja veurem amb la lectura dels llibres II i IV, a la
“ciutat perfecta” que dissenyen hi governen els filòsofs. La conversa sobre el
govern dels filòsofs els porta a la necessitat de determinar dues coses:
1. Com podem distingir els filòsofs dels no filòsofs (filodoxos) [U1, apt. 3.2.1].
2. Com podem educar “els millors” per a què esdevinguin filòsofs.
Per respondre aquestes dues qüestions, Sòcrates utilitza tres símils: el del sol
i el de la línia [U1, apt. 3.2.2 i 3.2.3], en la darrera part del llibre VI, i el de la
cova [U1, apt. 3.3], del principi del llibre VII, i que és el fragment que estem
comentant. En tots tres símils, hi ha presents dos elements:
1. La idea de Bé [U1, apt. 2.3.3].
2. El coneixement com un procés que ens porta del sensible a l’intel·ligible, i
al final del procés, hi ha l’objecte últim de coneixement, que és la idea de
Bé [U1, apt. 3.2.3 i 3.3.1].
El símil de la cova hi afegeix dos qüestions importants: la política i l’educació.
Per tant, en els fragments que llegirem ens hem de fixar en tres aspectes:
com podem conèixer les idees i, concretament, la idea de Bé; com haurà de
ser l’educació dels filòsofs per assolir tal coneixement (518b-519d, 532b-
535a); i el govern de la polis, en mans dels filòsofs.
514a-518b: Símil de la cova [U1, apt. 3.3] Personatges: Sòcrates i Glaucó
514a-515c: 1) Situació dels empresonats
514a
Inici del llibre VII de La república. Plató proposa el símil de la cova (514a-
520a), un dels textos més famosos de la història de la filosofia. En aquest text
descriu la situació d’uns presoners, encadenats (514b) i obligats a mirar el
fons de la cova, on van apareixent ombres.
514b
Les ombres són projectades pels objectes que certs homes (com “els
prestidigitadors”) van fent passar per davant d’un foc, darrera d’una paret.
57
Plató, La república
Guia de lectura

«Doncs ara afigura’t uns homes que per darrere la paret Qui són aquests “prestidigitadors”? Els sofistes i els poetes, és a dir, els
porten atuells de tota mena, i que depassen el mur, i imatges i educadors de l’època. [U1, apt. 1.1]. Primer grau de coneixement: els
representacions d’animals, unes de ferro i altres de fusta, i tota presoners només veuen ombres, representacions d’objectes (eikasia). [U1,
514c apt. 3.2.3]
llei d’objectes; com és natural, dels qui porten tot això, uns
515a 514c
callaran i els altres aniran parlant».
“Atuells de tota mena” (“utensilios y figurillas”): sembla una al·lusió als
«Esmentes una imatge ben estranya» —va dir— «i uns artistes plàstics, que ens allunyen més de la realitat fent “còpies de còpies”.
empresonats no gens corrents». 515a
«Si són com nosaltres!» —jo vaig fer-li— «Perquè, ans que Qui són aquests presoners? Són com nosaltres. Què vol dir que siguem
res, creus que, de si mateixos i d’ells entre ells aquests homes “presoners”? Que vivim un engany: és allò que es veu al fons de la cova la
han vist res que no siguin les ombres que el foc projecta a la vertadera realitat? Els presoners prenen com a real el que només és
paret de la cova que ells tenen al davant?». aparença. La condició humana, segons Plató: vivim segrestats per la
«Com haurien vist res més, forçats com estan a tenir el cap corporeïtat, el desig i la ignorància. No som conscients de la nostra esclavitud.
El fons de la cova simbolitza, també, la polis (l’Atenes del s. IV aC o qualsevol
immòbil de per vida?».
societat actual): és el món de l’opinió, de les aparences, de la vida pública.
515b «I què dels objectes transportats? No hi hauran vist el
mateix?».
«Sí. Què sinó?».
«Doncs si tinguessin la capacitat de dialogar entre ells no
penses que es creurien anomenar els objectes reals en si
mateixos quan anomenen les ombres que veuen?». 515b-c
«Indubtablement». Aquests presoners no han vist mai res que no siguin les ombres projectades
515c al fons de la cova, i les prenen per reals. S’han acostumat a l’error, als
«I què, si la presó tingués un ressò que vingués de dalt, et
prejudicis.
creus que si algun dels qui passen parlava, ells no es pensarien
que el qui parla és l’ombra que els transcorre pel davant?».
«Sí, s’ho pensarien, per Zeus!» —va dir.
«Vet aquí, doncs» —vaig fer jo, «que uns homes així es
creurien que la veritat no és altra cosa que les ombres
d’aquelles obres, l’artifici».
«No se’n pot dubtar gens» —va dir.

58
Plató, La república
Guia de lectura
«Considera, en conseqüència» —vaig proposar-li—, «que
els guareixen de la seva demència i que me’ls deslliguen de les
cadenes. Si tals coses passaven naturalment, tal com poden ser,
sempre que un fos deslligat i de cop i volta me’l fessin redreçar
i girar-se d’esquena, i caminar, i mirar la llum, quan fes tot
això, es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no
podria contemplar les coses de les quals abans veia les
515d ombres... Què et creus que diria quan algú li expliqués que fins
aleshores havia mirat coses inexistents, però que ara veia
quelcom més proper al ser, i que hi veia més correctament
perquè s’havia girat cap a ell, principalment si li anava
mostrant el que passava i el forcés fent-li preguntes a respondre
què és? No veus que ell es trobaria en destret i que es pensaria
515c-515e: 2) Procés d’ascens cap a la sortida de la cova. Alliberament
515c
“[...] els guareixen de la seva demència i que me’ls deslliguen de les cadenes.
Si tals coses passaven naturalment, tal com poden ser [...]”.
Versió alternativa: “[...] que pasaría si fueran liberados de sus cadenas y
curados de su ignorancia y si, conforme naturaleza, les ocurriera lo siguiente.”
“Conforme a naturaleza”, “tals coses passaven naturalment”: Plató vol dir
que estar encadenat al fons de la cova és un estat antinatural en l’home, i la
sortida de la cova (que representa el grau màxim de coneixement, episteme),
el retorn a la seva vertadera naturalesa. [U1, apt. 3.2.3]
És el moment en què s’inicia el procés d’educació i d’adquisició de
coneixement. Sembla necessari un element extern de coacció per a què
l’ésser humà arribi a la seva vertadera naturalesa i adquireixi el grau més alt
de coneixement.
59
Plató, La república
Guia de lectura
que el que veia abans és més veritable que el que li ensenyen
ara?».
«Sí, i molt» —va dir.
[Procés de pujada a la llum i tornada a davallar a la caverna]
«I si se l’obligués a mirar la llum mateixa, segurament els
515e
ulls li farien mal i ell ho defugiria, i es tombaria cap a allò que
pot mirar, convençut que en realitat és més clar que les coses
que li mostren».
«Això mateix» —va dir.
«I si algú» —vaig preguntar— «l’arrossegués per aquell
accés escarpat i costerut, i no el deixés anar abans d’haver-lo
516a estirat fins on bat la llum del sol, no li doldria que l’estrebessin
i se n’empiparia, i quan arribés a plena llum el seu esclat li
ompliria els ulls i no reeixiria a veure ni una de les veritats que
ara esmentem?».
«No, no podria» —va dir—, «si més no de moment».
«Perquè li mancaria el costum, si hagués de veure les coses
de dalt. I primer el que veuria més fàcilment serien les ombres,
i a continuació, reflectides en les aigües, les imatges dels
Comentari. Tota educació implica coacció? Jean-Jacques Rousseau (1712-
1778) pensava que l’ésser humà era bo per naturalesa, i que la mateixa
naturalesa era bona. Totes les maldats del món provenen de la socialització.
Per aquest motiu, afirmava que els infants han d’aprendre per si mateixos
seguint el seu propi ritme, i no les coaccions socials. Els infants han de ser
educats a través dels seus interessos i no per la disciplina.
515c-e
Situació d’un presoner alliberat: perplexitat (“en destret”). Encara no s’adona
de la seva situació d’error i creu que “el que veia abans és més veritable que
el que li ensenyen ara”. Aquest alliberament és físicament dolorós (“es
trobaria malament, els ulls li farien pampallugues”) i el presoner tendirà a
rebutjar el seu alliberament. Torna a aparèixer la idea de l’educació com a
coacció.
En aquesta etapa, s’adquireix el segon grau de coneixement, les conviccions
(pistis), que junt amb la eikasia, formen la categoria que Plató anomena dóxa
(opinió). [U1, apt. 3.2.3]
Aquesta etapa representa el coneixement de les coses sensibles [U1, apt.
3.2.3]. Passem de captar imatges a captar objectes, és a dir, el que avui diríem
ciències experimentals, que per Plató no serien coneixement o ciència en
sentit estricte (episteme), sinó mera opinió (dóxa).
515e-516c: 3) Sortida de la cova. Contemplació de la vertadera realitat.
515e
De l’alliberat es diu que “l’arrossegués per aquell accés escarpat i costerut”:
es repeteix la idea de la coacció i s’afirma que el procés d’adquisició del
coneixement no és fàcil, és “escarpat i costerut”. Aquest és el procés de
passar de l’opinió (dóxa) al coneixement en sentit estricte (episteme).
516a
Sortida de la cova. Contemplació de la vertadera realitat. Des del punt de vista
epistemològic, hem passat del coneixement de les coses sensibles (dóxa) al
coneixement de les intel·ligibles (episteme). Des del punt de vista metafísic,
60
Plató, La república
Guia de lectura
homes i de les altres coses, i, finalment, les coses en si;
d’aquestes el que afiguraria més fàcilment foren, de nit, les que
hi ha al cel, i el cel mateix, esguardant la llum dels astres i la
de la lluna, i, posteriorment, de dia, el sol i la seva llum».
516b
«Sí, com no?».
«I penso que al final, naturalment, podria mirar el sol, però
no la seva aparició en les aigües o en alguna altra seu, sinó el
sol en si i per si en la seva pròpia regió: podria contemplar-lo
tal com és».
«Això és forçós» —exclamà.
«I aleshores ja estaria en condicions d’esbrinar d’ell que és
el que produeix les estacions i els anys, i que és l’ordenador de
tot en l’espai visible, i que, d’alguna manera, també és la causa
de tot el que veien abans».
516c
«És evident» —va concedir ell— «que després de tot allò
arribaria a aquesta conclusió».
«Doncs què? Quan es recordi de la seva primera estança, i
del que allà sabia, i també dels seus companys de presó, no et
creus que ell es felicitarà del canvi i que els companys de presó
li faran llàstima?».
«Sí, i molta».
hem passat el món sensible al món intel·ligible o de les Idees [U1, apts. 2.2,
3.2.2].
516a-b
Passar de la foscor (dóxa) a la llum (episteme) no es pot fer de cop (falta de
costum): s’ha de fer progressivament.
Progressió per acostumar-se a la llum:
1. Les ombres, el reflex de les coses reals en l’aigua.
2. Els objectes reals (“les coses en si”); primer de nit, els objectes del cel;
després de dia, els objectes reals; és a dir, les idees.
3. El sol, que representa la idea de Bé.
Aquesta progressió es correspon als graus de coneixement en sentit estricte
(episteme):
1. Pensament discursiu (dianoia); objectes matemàtics.
2. Visió intel·lectual (noesis); visió de les Idees (“les coses en si”), que
culmina amb la contemplació del sol, que representa la Idea de Bé, Idea
suprema en la jerarquia de les Idees.
Doble lectura: epistemològica (graus de coneixement) [U1, apt. 3.2.3] i
metafísica (objectes de la realitat) [U1, apts. 2.2, 3.2.2]
Doble conclusió:
1. Metafísica: el sol és la causa de tots els éssers naturals i del que hi ha dins
de la cova; és causa de tota la realitat.
2. Epistemològica: el coneixement consisteix en la visió de la idea de Bé (i de
la comprensió que la idea de Bé és la causa de tota la realitat); la Idea de
Bé és la causa i la condició de possibilitat del coneixement.
516c-517a: 4) Retorn a la cova
El presoner alliberat retorna a la cova.
516c-516d
Compara la vida al fons de la cova amb l’Hades, el lloc dels morts. Cita
d’Homer (Odisea, XI, 489-493): “[Aquil·les] No me elogies la muerte, ilustre
Odiseo. Prefiero ser un bracero y ser siervo de cualquiera, de un hombre
miserable de escasa fortuna, a reinar sobre todos los muertos extinguidos”.
61
Plató, La república
Guia de lectura

«Posem que entre ells hi hagués alguns honors i elogis No recorda amb nostàlgia la vida a l’interior de la cova, una vegada
mutus, i premis per al qui veiés més agudament el que passava, contemplat l’exterior.
i recordés més tenaçment el que acostumava a succeir abans, o
després, o simultàniament, i d’aquí n’extragués la màxima
516d
capacitat per a vaticinar el futur, et sembla que, tot això, ho
516e-517c
retindria amb afany i envejaria els qui entre ells regnen i Descens: procés invers a la pujada. Acostumat a la llum, no percep les ombres
gaudeixen d’honors, o bé que experimentaria allò d’Homer, i de la cova (“els ulls plens de tenebra, venint tot de sobte del sol.”) . Els
que preferiria molt "treballar la terra i servir un home, sense presoners pensen que s’ha fet malbé la vista. Per què pujar, doncs? “Si
propietats” i patir el que fos abans de viure d’opinions i poguessin enxarpar-lo amb les mans i matar-lo, el matarien”: referència a la
d’aquella altra manera?». condemna i mort de Sòcrates.
«Crec això últim» —va dir—, «que passaria per sofrir-ho Per què tornar a la cova? És la missió política i educadora del filòsof. [U1, apt.
516e tot abans de tornar a viure de l’altra manera». 3.3.4].
«Doncs ara fixa’t bé en el que segueix» —vaig dir jo—, «Si
aquest home davallés i tornés a seure en el mateix seient, és
que ara no tindria els ulls plens de tenebra, venint tot de sobte
del sol?».
«Sí, ben plens» —va dir.
«I si hagués de tornar a discernir aquelles ombres i a discutir
amb aquells encadenats de per vida, quan encara tingués els
ulls ofuscats i no pogués fixar la mirada, per a la qual cosa
517a
necessitaria un cert temps, no faria riure i es diria d’ell que ara
torna amb els ulls malalts per haver pujat a dalt, i que no s’ho
val ni tan sols provar de pujar-hi? I que aquell que provés de
deslligar-los i de portar-los amunt, si poguessin enxarpar-lo
amb les mans i matar-lo, el matarien?».
«Sí, és clar» —va dir.

62
Plató, La república
Guia de lectura

[Explicació i aplicació de la imatge] 517a-518b: 5) Clau interpretativa del mite

«Tota aquesta imatge, estimat Glaucó» —vaig dir-li—, «cal EXTERIOR DE LA COVA INTERIOR DE LA COVA
que l’enllacis amb el que hem dit abans: la regió que ens és ÀMBIT INTEL·LIGIBLE ÀMBIT VISIBLE (O SENSIBLE)
revelada per la vista, l’has de comparar amb l’estança de la Món dels homes lliures. Món dels homes esclaus.
517b
presó, la llum del foc que hi ha en ella amb la força del sol, i si SOL FOC
Principi i condició de possibilitat per a la Principi i condició de possibilitat per a la
ara poses la pujada i la contemplació de les coses de dalt com
“visió” dels objectes del món intel·ligible. visió dels objectes del món sensible.
l’impuls de l’ànima cap a la regió de l’intel·ligible, no erraràs Simbolitza la idea de Bé/Bellesa. Simbolitza el Sol.
certament la meva expectació, ja que és aquesta la que vols REALITAT APARENCES
sentir. El déu sap, com sigui, si eventualment respondrà a la IDEES CONEGUDES PER LA RAÓ IMATGES CONEGUDES PELS SENTITS
veritat. El que, si més no jo, veig, ho veig així: al cim de tot el Els objectes del món intel·ligible, Els objectes del món sensible, canviants i
cognoscible, i encara amb un gran esforç, s’hi veu la idea del immutables i eterns, són els patrons o destinats a la destrucció, participen en
517c models dels objectes del món sensible. tant que còpies de, o imiten, les seves
bé. Ara, quan ha estat vista, se la reconeix a l’acte com a causa Són plenament ésser. idees.
de tot el que és bell i recte, per tal com genera en el visible la EPISTEME (CIÈNCIA: CONEIXEMENT EN DÒXA (OPINIÓ)
llum i el sol, del qual ella depèn, i en l’intel·ligible per tal com SENTIT ESTRICTE) Sobre el món sensible no hi ha
crea ella sola com a senyora, la veritat i l’enteniment. I Ciència. Les Idees són veritats universals i coneixement vertader o en sentit
necessàries, són els únics objectes del estricte, només opinió.
comprenc que el qui ha d’actuar assenyadament en privat o en
coneixement humà.
públic, cal absolutament que contempli aquesta idea». El símil de la cova és la continuació del símil del sol i símil de la línia [U1, apt.
«També jo soc d’aquesta opinió» —explicà—, «i tant com 3.2]
puc, no ho dubtis». Símil del sol:
«En tal cas, au» —vaig dir-li—, «i creu també el que • El visible: el sol genera la llum, per la que veiem què són les coses i la seva
segueix amb mi, i no t’estranyis que els qui arriben a aquest bellesa. El foc és a la cova com el Sol a la realitat exterior.
cim es neguin a fer el que fan els homes, sinó que les seves • L’intel·ligible: de la mateixa manera la idea de Bé genera el ser de les coses,
ànimes sempre es veuen constretes a romandre en les altures. pel qual són belles i veritables (rectes). La racionalitat de les coses
517d materials és una imatge de la racionalitat del Ser.
La qual cosa d’alguna manera és natural, això sempre que,
• Conèixer és com veure amb l’ull de l’enteniment. Conèixer és una mena
segons la imatge esmentada, la situació sigui aquesta».
d’il·luminació.
«És natural, tanmateix» —va dir.
• Les coses són i en la mesura que són, són bones i belles.
«Doncs què? Et sembla estrany» —vaig continuar— «si un
que davalla de la contemplació de les coses divines cap a les

63
Plató, La república
Guia de lectura
maleses humanes és objecte de mofa i fa molt el ridícul, i va a
les palpentes, i abans d’haver-se acostumat prou a les tenebres
regnants ja es veu obligat a pugnar davant d’un tribunal o en
qualsevol altre lloc sobre ombres de justícia o sobre imatges
517e
que hi pertanyen, i combatre-les tal com eventualment se les
imaginin els qui no han contemplat mai la justícia en si?».
«No, no em sembla gens estrany» —va declarar.
518a «Perquè, si més no el qui té seny» —vaig apuntar—, «tindrà
present que són dues les pertorbacions dels ulls i que provenen
de dues causes: del pas de la llum a les tenebres i del de les
tenebres a la llum. Si ha pensat que el mateix ocorre a l’ànima,
quan en vegi una d’atabalada i impossibilitada de contemplar
el que sigui, no se’n riurà nèciament, sinó que esbrinarà a veure
si arriba d’una vida més clara, i pateix foscor per manca de
costum, o bé si, ascendint d’una ignorància major a un lloc més
clar, ha romàs plena d’un fulgor més viu, i així felicitarà la
518b segona per aquesta experiència de vida, i es compadirà de la
primera, i si se’n volgués riure, la seva riota no seria tan mofeta
com la procedent de dalt, de la regió de la llum».
«Parles de manera molt raonable» —va dir.
• Llavors, hi ha una realitat primera (“al cim de tot”) que genera les altres
realitats: la idea de Bé-Ésser-Bell-Veritat genera la realitat-bé-bellesa-
veritat de les coses.
• La idea de Bé no treu el seu ser d’altre cosa, per això és el fonament de
totes les altres. La resta composa una gradació d’éssers, de veritat, de bé i
de bellesa.
Coneixement:
• El Bé en sí mateix és intuïtiu (directe i sense mediació): quan la idea de Bé
ha estat vista, se la reconeix a l’acte com a causa de tot el que és bell i
recte. No necessita justificació, la seva realitat s’imposa amb evidència.
• Hi ha una gradació del coneixement, del Bé fins les coses al món material,
el coneixement de les quals és sensorial i dubtós, com d’ombres.
517c
“I comprenc que qui ha d’actuar assenyadament en privat o en públic, cal
absolutament que contempli aquesta idea”. Per tant, la moral, el
comportament recte, just, tant públic com privat, depèn del coneixement
(intel·lectualisme moral).
517d-e
El que ha contemplat l’exterior de la cova, el filòsof:
• No voldrà tornar a tenir cura de les qüestions materials.
• Venint de la cova ha tingut dificultats d’adaptació a la llum. En tornar a la
cova, tindrà dificultats d’adaptació a la tenebra. Vol dir que no és el mateix
el coneixement sensorial que el intel·lectual i no és la mateixa la
incapacitat del ignorant que la del savi. Si torna al fons de la cova, el filòsof
haurà de barallar-se (dialècticament) sobre “ombres de la justícia”, és a
dir, haurà de discutir sobre la justícia amb persones (sofistes, ciutadans,
membres d’un tribunal) que només tenen “opinió” (dóxa) de la justícia, i
no vertader coneixement (no han contemplat, com ho ha fet el filòsof), la
idea de la justícia.
El filòsof sofreix una transformació personal, perquè l’objecte del
coneixement intel·lectual implica:
64
Plató, La república
Guia de lectura
[Conseqüència: l’educació només és possible per un viratge
total de l’ànima]
«Vet aquí que nosaltres» —vaig concretar— «en aquest
tema pensem així, en el cas que el que hem exposat sigui
vertader: l’educació no és el que proclamen alguns que és, tot
sostenint que quan en l’ànima no hi ha saber ells l’hi posen
com si posessin vista en uns ulls cecs».
518c «És això el que diuen» —concedí.
«Però el raonament d’ara» —vaig apuntar— «indica que
aquesta potència inherent a l’ànima de cadascú, i l’òrgan amb
què tothom aprèn, tal com un ull, no és possible girar-lo de les
tenebres a la llum si no és amb tot el cos, igualment ha de ser
retreta del que esdevé juntament amb tota l’ànima, fins que
sigui capaç de convertir-se permanentment a la contemplació
del ser, i el que és més clar del ser, que diem que és el bé: no
518d fa?».
«Sí»
«Per tant» —vaig dir—, «hi pot haver una art de descobrir
la manera com serà més fàcil i eficaç perquè aquest òrgan es
• Contemplació de la veritat o coneixement intel·lectual.
• Contemplació del Bé o coneixement ètic (intel·lectualisme moral).
• Contemplació de la Bellesa o experiència estètica i enamorament de la
veritat.
L’amor és desig d’allò bell, és a dir, d’allò veritable. L’amor mou a l’enamorat
vers el coneixement i el deixa embadalit en la contemplació de l’objecte
amorós; és un enamorat del saber, és a dir, un filòsof.
518b-519d: Sobre l’educació
518b-c
“L’educació no és el que proclamen alguns que és, tot sostenint que quan en
l’ànima no hi ha saber ells l’hi posen com si posessin vista en uns ulls cecs”.
Referència a la polèmica socràtica amb les sofistes sobre l’educació. Pel
sofistes, l’educació s’afegeix com un hàbit a la naturalesa humana. No es
proposa canviar les persones, sinó ensenyar-los tècniques i inculcar-los hàbits
que els permetin comportar-se com a ciutadans en una democràcia. Per
Sòcrates, educar és fer que cadascú tregui de si mateix el millor, transformar
l’individu en un ser humà millor. Plató és socràtic: la veritable educació és
l’educació intel·lectual, per la qual cadascú es gira a la contemplació del bé i
esdevé millor. Totes les altres virtuts s’adquireixen a partir del coneixement
del que és bo i millor.
518c
Aprenem amb l’ànima. Per tant, el que Plató considera coneixement és el
coneixement intel·lectual.
518d
De la mateixa manera, que no podem donar la vista a un ull cec, l’educació
no pot “ensenyar tècniques”, és a dir, infondre coneixement, sinó “esmenar
el que ja té”. El saber ja està a l’ànima (reminiscència [U1, apt. 3.1]).
L’educació consisteix en ensenyar-li a mirar correctament (amb tot el
cos/ànima) i en la direcció correcta (el Bé). [U1, apt. 3].
65
Plató, La república
Guia de lectura

giri, una art, dic, no pas d’infondre-li visió, sinó de procurar

que s’esmeni la que ja té, però que no s’adreça cap on cal ni
mira on hauria de mirar».
«Sembla així» —va dir.
«Les altres virtuts de l’ànima, que és com acostumem a
anomenar-les, probablement es troben en alguna proximitat del
cos (perquè en realitat no se li incorporen si abans no li han
518e
estat introduïdes per costum i exercicis), però la virtut del
coneixement sembla naturalment que sigui afí a quelcom més
que res diví, perquè mai no perd la seva potència, i, sotmesa a
un viratge, esdevé profitosa i útil o bé inútil i perjudicial. És
que no t’has adonat d’aquells que diem que són malvats, però
519a
savis, com la seva animeta s’hi guipa coentment, i com
contempla agudament allò vers el qual és adreçada, perquè no
està pas malament de la vista, la qual tanmateix ha de servir a
la dolenteria, i com més agudament hi veu tant més vilanament
fa mal?».
«Molt que me n’he adonat» —va dir-me.
«I, per tant» —vaig reprendre—, «si ja a la infantesa es fes
l’operació i es tallessin aquestes diguem-ne boles de plom
519b congènites a la naturalesa que li surten pels banquets i pels
plaers així i per les golafreries i tiren cap avall la visió de
l’ànima, si allunyada d’aquestes coses es girés cap a la veritat,
aquesta mateixa ànima en els mateixos homes la veuria amb la
màxima agudesa tal com ara veu allò a què s’adreça».
«I és natural» —va dir.
518d-e
Les altres virtuts de l’ànima (coratge i temprança) sí que es poden aprendre
mitjançant l’hàbit, donada la seva proximitat al cos. Ara bé, la comprensió
intel·lectual sempre la tenim: simplement hem de girar-la cap a l’objecte
adequat, les Idees.
519a
Per això, els malvats poden ser perfectament intel·ligents: no és que no siguin
capaços intel·lectualment, sinó que dirigeixen la seva ànima cap a l’objecte
equivocat.
519b
“Boles de plom congènites a la naturalesa que li surten pels banquets i els
plaers”: l’educació consisteix en eliminar les inclinacions naturals cap als
plaers del cos per tal que l’ànima es dirigeixi a la contemplació de la veritat,
de les Idees. Amb aquesta expressió, Plató fa palesa la necessitat de
prescindir dels sentits, de la corporalitat, del que és sensible, per assolir el
coneixement en sentit estricte. En aquesta consideració hi ha un punt
d’ascetisme. Sintetitzant, sobre l’educació, Plató pensa que:
1. Tothom té la capacitat d’aprendre.
2. El saber ja està a l’ànima. L’educació consisteix en ensenyar-li a mirar
correctament (amb tot el cos/ànima) i en la direcció correcta (el Bé) [U1,
apt. 3].

66
Plató, La república
Guia de lectura
«Doncs què? De tot el que hem dit no se’n desprèn
519c
naturalment i necessària que ni els no educats i inexperts en la
veritat no es posaran davant de la ciutat com cal, ni tampoc
aquells als qui permetem que s’ocupin indefinidament en
l’estudi? Uns, perquè no tenen un únic objectiu a la vida, de
cara al qual ho facin tot, tant el que realitzen particularment per
a ells, o en públic, i els altres perquè es neguen a actuar
voluntàriament, creguts que ja en vida sojornen a les illes dels
benaurats?».
«Dius la veritat» —acceptà.
«Per tant, el nostre deure de fundadors consistirà» —vaig
dir— «a forçar les naturaleses més bones a arribar a aquesta
noció que ara mateix dèiem que és la màxima, la contemplació
519d del bé, i efectuar aquella ascensió, i quan hagin pujat i s’hi
vegin suficientment, que ells no cedeixin a allò a què ara
cedeixen».
«A què et refereixes, a veure?».
3. És un procés que va des de les coses (el que esdevé, allò que té gènesi i
canvia) fins el que és, les essències racionals, i el Bé.
4. Les altres virtuts (coratge i temprança) es poden aprendre per l’hàbit. Però
la comprensió intel·lectual no perd mai el seu poder. Aquelles són
properes al cos, però aquesta troba el seu objecte en les idees.
5. Argument dels malvats intel·ligents. La diferència està en l’objecte
conegut, no en el coneixement mateix.
6. L’educació consisteix en treure impediments, “boles de plom congènites a
la naturalesa” (519a-b) que inclinen l’ànima cap a avall, i l’ànima trobarà
sola el seu camí.
519c-520a
Els governants han de ser els que han contemplat la veritat, els filòsofs:
• Els més adequats serien els que han arribat a la contemplació del Bé.
• Però no voldran implicar-se en els govern de la ciutat.
• Tenen una obligació amb la ciutat, la qual els ha educat i protegit per a què
es puguin dedicar a la contemplació intel·lectual.
• Potser és injust obligar-los, i que aquesta obligació els pot causar
infelicitat; però “l’objectiu de la llei” no és que uns siguin feliços (els
governants, per exemple) sinó que la felicitat sigui l’estat general de la
ciutat.
• Quan s’acostumin, seran els millors jutges.
• No tindran interès personal en quedar-se amb el poder i treure beneficis.
El bon polític no s’aferrarà al poder.
• Els hem d’obligar a ser governants per torns (521b).
67
Plató, La república
Guia de lectura

«Han de quedar-se a aquesta regió» —vaig aclarir-li— «i

no avenir-se a tornar a davallar cap a aquells empresonats, ni a
participar de les seves penalitats, i tampoc del seus premis,
això tant si aquests són més bons o més dolents».
«Però aleshores» —ell que em va objectar— «els farem
injustícia i els forçarem a una vida inferior quan poden menar-
ne una de superior».

[Precisament, els filòsofs més formats com a tals, cal que els
obliguem a governar fins i tot contra la seva voluntat]
«Has tornat a oblidar, bon amic» —vaig reprendre—, «que
519e l’objectiu de la llei no és que a la ciutat hi hagi un llinatge que
s’ho passi molt bé, sinó que s’enginya perquè aquest sigui
l’estat general de la ciutat, fent concordar els ciutadans per la
persuasió i també per la força, fent que es transfereixin entre
ells els profits en què cadascú pugui beneficiar la comunitat, i
que la llei mateixa introdueix aquests homes a la ciutat no
520a
perquè tothom campi per on vulgui; la llei utilitza aquests
homes per reforçar els vincles de la ciutadania».
«Tens raó» —va reconèixer-, «me n’havia oblidat».
[...]

68
Plató, La república
Guia de lectura
[Tots els altres sabers són propedèutics per a la dialèctica, per
tal com ella és saber referit a l’ésser]
532b «I què? Aquest camí, no l’anomenes dialèctica?».
«Sí, com altrament?». «I no dubtis» —vaig indicar-li—
«que el treure’s del damunt les cadenes, i el fet de girar-se de
les ombres cap a les imatges i cap a la llum, i el de pujar des
de la caverna al lloc batut pel sol, encara tanmateix amb la
Qüestions prèvies al fragment 532b-535a
El darrer fragment del llibre VII que comentarem és una continuació sobre
l’educació del governants, sobre la dialèctica, un terme que Plató utilitza com
a sinònim de filosofia. En els fragments omesos entre 520 i 532, molt
resumidament, es comenta:
• Ja estava establerta l’educació dels guerrers: gimnàstica i música (llibres II
i III); però no és suficient pels filòsofs.
• Hem d’afegir matèries apropiades per l’exercici de la intel·ligència.
• Aritmètica, geometria i astronomia: allunyen dels sentits, eduquen el
pensament abstracte.
• Harmonia: educa les emocions i les posa en relació amb l’intel·lecte.
Cal tenir en compte que abans del llibre VII, Plató ja ha establert que a la
ciutat hi haurà tres estaments, productors, guardians i governants. La
distinció entre els tres estaments es fa mitjançant l’educació. D’entrada, i fins
a certa edat, tots els ciutadans reben la mateixa educació. Arribat un punt,
només una part continua el procés educatiu: els guardians, que formaran part
de l’exèrcit. D’entre els guardians, una petita part podrà continuar la seva
educació: seran els futurs governants (que Plató anomena també “guardians
perfectes”; els soldats també els anomena “guardians auxiliars”.). Per tant,
els governants en certa mesura són, també, soldats i han rebut la mateixa
educació. Aquí rau el motiu que Plató doni tanta importància a l’educació:
ens estem jugant el futur de la ciutat.
532b-535a: Sobre la dialèctica
Els sabers que Sòcrates i Glaucó han estat valorant per educar els governants
(520-532) són “propedèutics”, és a dir, preparatoris, que condueixen a la
dialèctica, que és la veritable educació del filòsof.
532b
“I què? Aquest camí, no l’anomenes dialèctica?”, diu Sòcrates. “Camí” fa
referència al paràgraf anterior (que no està en aquesta selecció de textos) on
diu que la dialèctica és el que permet, usant només la raó i no els sentits,
69
Plató, La república
Guia de lectura
incapacitat subsistent de veure les bèsties en si, i les plantes en
si i la llum solar en si, però podent veure’n els reflectiments
532c divins que es contemplen en les aigües i en les ombres dels sers
veritables, no ja les ombres d’imatges projectades per una altra
llum que, comparada amb del sol, s’hi assembli, tota aquesta
dedicació a les arts que hem recorregut ho proporciona, la qual
enlaira la part òptima de l’ànima a la contemplació de l’òptim
dels sers, de la mateixa manera que abans la part més lluminosa
del cos pujava a la més esplèndida del domini corporal i
532d
visible»
«Jo ho admeto així» —va dir ell—, «tot i que em sembla
d’acceptació molt difícil, però d’altra banda també se’m fa
molt difícil no acceptar-ho. Tanmateix, ja que això no caldrà
pas limitar-nos a sentir-ho una vegada, sinó que tornarem, i
fins i tot sovint, deixem-ho en aquesta situació que diem, i
emprenguem la melodia mateixa, per recórrer-la tal com hem
recorregut el preludi. Digues, doncs, la raó del poder de la
532e
dialèctica, les espècies en què es divideix, i, encara, els seus
camins, perquè en últim terme són els qui menen al lloc on hi
ha repòs de la ruta pels qui hi arriben, i el final del trajecte».
«Però, estimat Glaucó» —vaig dir-li—, «ja no seràs capaç
533a de seguir-me, encara que la cosa no fallarà perquè jo no hi posi
interès. Ja no veuries una imatge del que diem, sinó la veritat
en si, si més no la que a mi em sembla. Si m’ho sembla amb
encert o amb desencert, això no s’ho val de discutir-ho, però
que una cosa com la veritat pot ser contemplada, en això ens
hi hem de fer forts. O no?».
«No és possible res més».
assolir el coneixement en sentit estricte (episteme): la contemplació de les
idees i, al final de tot del camí, la contemplació de la idea de Bé.
532b-c
Breu referència al símil de la cova. La veritable educació del filòsof és la
dialèctica:
• Les matèries anteriors són el preludi a la veritable educació del filòsof, que
és la dialèctica.
• Recuperació del símil de la cova: l’objectiu és arribar a la contemplació
directa (vista/raó) del Sol/Bé.
[Sobre la dialèctica, U1, apt. 3.2.3]
532d-e
“Digues, doncs, la raó del poder de la dialèctica, les espècies en què es
divideix, i, encara, els seus camins, perquè en últim terme són els qui menen
al lloc on hi ha repòs de la ruta pels qui hi arriben, i el final del trajecte”.
Glaucó demana a Sòcrates que li aclareixi com podem contemplar el sol/Bé,
mitjançant la dialèctica, donat que és el coneixement últim, el propi del
filòsof: la contemplació intel·lectual (noesis) del sol/Bé.
533a
Sòcrates reconeix la dificultat d’explicar aquesta visió, donat que és una
contemplació intel·lectual, no un pensament discursiu (dianoia). Però admet
que:
• El Bé-Bellesa-Veritat-Ésser existeix i que és l’objecte últim de coneixement.
• Es pot assolir aquesta contemplació mitjançant la dialèctica.
70
Plató, La república
Guia de lectura
«Oi que la força de la dialèctica és l’única que ho pot
palesar a l’expert en les assignatures que dèiem, i que no s’hi
pot arribar per cap altre camí?».
«També s’ho val, que ens fem forts en aquest punt» —va
533b dir.
«I això, si més no, no ens ho discutirà ningú» —vaig
afegir—, «si afirmem que, el que cada cosa és en si, això no hi
ha cap altra mena d’investigació que provi planificadament de
trobar-ho, sinó que totes les altres arts es refereixen o bé a les
opinions dels homes i als seus desigs o bé a les gènesis o
composicions, o bé a la cura del que neix i del compost; les
restants, tanmateix, de les quals reconeixíem que s’ocupen una
mica del ser, la geometria i el que depèn d’ella, ens adonem bé
533c prou que sí, somien el ser, però que, desperts, els és impossible
d’arribar-lo a veure per tal com se serveixen d’hipòtesis que el
deixen intacte, i no assoleixen de cap manera retre compte
d’ell. Perquè quan el que ignorem és el principi, i la conclusió
i la part intermèdia estan entreteixides amb el desconegut, quin
recurs hi hauria perquè aital reconeixement es converteixi en
saber?».
«Cap» — declarà ell.
[Compendi sobre la situació i la tasca de la dialèctica]
«De manera» —vaig dir jo— «que només el mètode
dialèctic va per aquest camí, perquè suprimeix així totes les
hipòtesis i ateny el principi mateix, en el qual es confirma, i
533d
l’ull de l’ànima, realment tapat per una mena de llot bàrbar,
l’estreba suaument i el fa pujar amunt: se serveix, a tall
533b-d: Les altres ciències (“arts”) i la dialèctica
Plató fa una gradació entre les diferents ciències (“arts”), en funció si
s’acosten més o menys a la veritat en si, allò que és essencial.
533b
Primer grau: les ciències que es refereixen a les opinions o desitjos dels
individus; arts pràctiques (medicina, per exemple).
• No condueixen a “allò que és”, és a dir, a l’essència de la realitat.
Segon grau: geometria i similars.
• Ens deixen veure “allò que és” com en somnis.
• Procedeixen per hipòtesis, són discursius (dianoia). Amb el terme
“hipòtesis”, Plató fa referència al fet que les ciències com la geometria,
l’aritmètica o l’astronomia (les propedèutiques per a la dialèctica), donen
per vàlids una sèrie de supòsits (o axiomes) que no justifiquen, els donen
per vertaders sense investigar-los (“no assoleixen de cap manera retre
compte d’ell”).
• No són ciència, no són coneixement en sentit estricte.
533c-d
Tercer grau:
• El mètode dialèctic arriba fins el principi mateix (les idees i la idea de Bé).
• Suprimeix totes les hipòtesis i ateny al principi mateix, en el qual es
confirma. És a dir, contràriament al que fan els altres sabers, la dialèctica
com és coneixement dels primers principis (idees, idea de Bé), ja no parteix
de cap hipòtesi, de cap supòsit no justificat.
71
Plató, La república
Guia de lectura

d’auxiliars i d’assistents, en la conversió, de les arts que hem • Té els altres mètodes (els altres “coneixements; “assignatures”, diu Plató
resseguit. Sovint les hem anomenades “saber” a causa del a 533a; tots els sabers anteriors preparatoris per a la dialèctica) com a
costum, però els cal un altre nom, més clar que el d’opinió, auxiliars.
però més fosc que el de saber; en algun lloc d’abans l’hem La traducció que estem fent servir (l’única que hi ha en català) utilitza, ara,
els termes “saber” pel què nosaltres hem anomenat “intuïció intel·lectual” o
definit com a “reflexió”. Però em sembla que aquí no es tracta
“pensament intuïtiu” (noesis); i “enteniment” pel que nosaltres hem
pas d’una discussió de noms, quan tenim davant una anomenat “pensament discursiu” (dianoia).
533e
investigació de temes tan importants».
«No, no es tracta d’això» —va dir—. [«En tenim prou amb
un nom que faci veure clarament el nostre pensament».] 533e-534a
«Doncs ens bastarà» —vaig fer jo—, «tal com abans, la Recuperació del símil de la línia, descrit al final del llibre VI. [U1, apt. 3.2.3]
primera part, anomenar-la saber; la segona, enteniment; la
tercera, creença, i la quarta, semblança, i aquestes dues últimes
534a
opinió, i les dues primeres intel·lecció; l’opinió és sobre la
gènesi i la intel·lecció sobre l’essència, i la relació que
l’essència té amb la gènesi la té la intel·lecció amb l’opinió, i
el saber amb la creença i l’enteniment amb la semblança.
Tanmateix, l’analogia i la diferència d’allò a què cadascuna
d’aquestes coses es refereixen i la divisió en dues parts de
cadascun d’aquests dominis, vull dir l’opinable i l’intel·ligible,
això, deixem-ho córrer, Glaucó, perquè no ens multipliqui les
qüestions més que ja el que hem tractat».
534b «El que és jo» —va declarar— , «en la resta, fins al punt en
534b
què et puc seguir, hi estic d’acord». Identificació del “dialèctic” amb “el filòsof”: si la dialèctica és el coneixement
«I anomenes també “dialèctic” el qui capeix el sentit de últim de les essències (idea de Bé-Bellesa-Veritat-Ésser; el sol de l’exterior de
l’essència de totes les coses? I el qui no l’assoleix, com menys la cova), que és el del filòsof, els dos termes són equivalents.
pugui donar-se’n raó, a ell mateix i als altres, tant menys diràs
que té enteniment d’aquestes coses?».
«Com podria no dir-ho?» —comentà.

72
Plató, La república
Guia de lectura

«Doncs, pel que fa al bé, passa el mateix: el qui no està en

situació de determinar, distingint-la de tota la resta per mitjà
d’un raciocini, la idea del bé, i el qui, tal com en un combat, no
s’obre pas a través de tots els atacs, maldant en la lluita no per
534c
l’opinió sinó per l’essència, i no s’imposa per un raonament
indiscutible, del qui es troba en aquestes condicions [és a dir,
“el que no s’obre pas a través de tots els atacs”, i per tant no
percep la idea de bé] ni diràs que sap el bé en si ni cap altra
mena de bé, sinó que, com sigui, ha arribat a fregar un ídol,
una opinió, no un saber, i que, aquesta vida d’ara, la passa
ensopit i somiant, i aquí no arribarà a desvetllar-se, perquè
abans arribarà a l’Hades, on dormirà un son definitiu».
534d 534d
«Sí, per Zeus!» —va dir. «Això, ho sostindré amb totes les
“línies irracionals”: és un joc de paraules intraduïble al català. Amb aquest
meves forces». expressió, Sòcrates vol dir que si els suposats fills de Glaucó no tenen la seva
«I els teus mateixos fills, que ara en la nostra ficció formes pròpia naturalesa preparada per a la filosofia (i per tant, no poden ser
i eduques, si els pugessis de veritat, oi que, si fossin com les governants), no els deixaria el govern de la ciutat.
línies irracionals, no els deixaries el govern de la ciutat i que
controlessin els afers més importants?». 534d-535a (i següents fora del text): L’elecció i educació dels futurs
«No, de cap manera» —va dir. governants
«Vet aquí, doncs, que legislaràs per a ells principalment 1. Necessiten ser educats en la dialèctica com a coneixement últim.
2. Qualitats que han de tenir:
aquesta formació, que els capacitarà per preguntar i respondre
• Com a guerrers ja seran emocionalment estables i valents.
al més sabudament possible».
• Capacitat d’aprenentatge.
«Ho legislaré, d’acord, naturalment, amb tu» —va dir.
534e • Bona memòria, perseverança i amants de la feina.
«Llavors, no ets del parer» —vaig preguntar-li — «que la • Amants tant de l’esforç físic com de l’intel·lectual.
dialèctica és la culminació de totes les assignatures, i que la • S’avergonyeixen de la ignorància i l’error.
tenim dalt de tot, i que sobre d’ella fora un error posar-n’hi • Han de ser educats des de la infància.
alguna altra, sinó que ella és la rematada de qualsevol 3. L’educació no ha de ser compulsiva, la canalla ha d’aprendre jugant;
docència?». així es poden observar les seves qualitats.

73
Plató, La república
Guia de lectura

535a «Sí que m’ho sembla» —em va dir.

PLATÓ, La república, II 368c-376c; IV 427c-445e; VII

514a-520a; VII 532b-535a (Diàlegs X, llibres I-IV i Diàlegs XI,
llibres V-VII, text revisat i traduït per Manuel Balasch,
Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1989-1990).

74