Filosofia Antiga. Tema 14.

Aristòtil i la sil·logística.
Professor: Jesús Hernández Reynés

Vida i obra.

Aristòtil va néixer a Estagira (Tràcia) el 384 aC. Va morir a Calcídia (Eubea) el 322 aC.

Del clan dels asclepíades, era fill de Nicòmac, metge i amic d’Amintes II de Macedònia.

Als divuit anys va ingressar a l’Acadèmia de Plató, a Atenes.

A la mort de Plató(347), Aristòtil abandona Atenes i passa tres anys a Assos, on tindrà un fill amb
Herpil·lis, Nicòmac, al qual dedicarà un dels tractats d’ètica.

D’Assos passa a Mitilene; d’aquesta època daten molts dels seus treballs de biologia.

En 343-342 aC Filip de Macedònia li encarrega l’educació d’Alexandre.

Quan Alexandre va ser nomenat regent (340), Aristòtil torna a Atenes, on funda una escola
pròpia, el Liceu. La seva escola es coneix també com a peripatètica (de περιπατεῖν, peripateîn ,
en grec ‘passejar’).

A la mort d’Alexandre (323) marxa a Calcídia, on mor l’any següent.

A diferència de Plató, del qual conservem la pràctica totalitat de les seves obres publicades en
vida, d’Aristòtil només en conservem fragments. L’anomenat Corpus aristotelicum prové de
l’edició de l’escolarca Andrònic de Rodes dels textos que Aristòtil va redactar per a ús intern de
les seves lliçons. Us recomano, per conèixer algunes coses curioses sobre la biblioteca d’obres
aristotèliques que Andrònic va publicar, la informació que en dona el geògraf Estrabó
(Geografia, 13.1.54).

Les obres d'Aristòtil que ens han arribat tenen la seva base en l’edició que a la Roma del segle I
aC va fer Andrònic de Rodes, aleshores probablement escolarca del Liceu

Formen el que és conegut, a partir de finals del segle XVIII, com el Corpus aristotelicum.

Actualment s'editen segons l'edició prussiana d'Immanuel Bekker de 1831-1836, que és la

referència de la paginació estàndard.

Els textos del Corpus aristotelicum no són les obres que va publicar el mateix Aristòtil, que només
en resten alguns fragments, sinó els anomenats escrits esotèrics, és a dir, pensats per ser usats
en les lliçons de l’escola.

Andrònic va fer una organització temàtica d’aquests escrits, donant-los una aparença de sistema
i, fins i tot, instituint algunes unitats que no tenien cap base en el mateix Aristòtil, com ara la de
l’òrganon (ὄργανον) o la de la metafísica.

Metafísica (μετὰ φυσική) és un títol pensat per encabir tots aquells escrits situats temàticament
després de la física.

1
Corpus aristotelicum.

Pel que fa al llistat d’obres recollides per l’edició d’Andrònic, el meu ànim no és que us
l’aprengueu de memòria, sinó que sigueu conscients de la magnitud de la contribució aristotèlica
a la filosofia i al saber en general. Els tractats assenyalats amb un * són d’autoria dubtosa. Els
assenyalats amb dos asteriscs (**) es consideren espuris. La numeració fa referència a les
pàgines de l’edició Bekker. Us recomano visitar aquesta pàgina web on expliquen el Corpus:
https://es.qaz.wiki/wiki/Corpus_Aristotelicum . Inclou una fotografia d’una pàgina de l’edició de
Bekker, on es veu la distribució del text en dues columnes, a i b, per pàgina.

Lògica [Òrganon]

(1a) Categories (Categoriae)

(16a) De la interpretació (De interpretatione)

(24a) Primers analítics (Analytica priora)

(71a) Segons analítics (Analytica posteriora)

(100a) Tòpics (Topica)

(164a) Refutacions sofístiques (De sophisticis elenchis)

Física (l'estudi de la natura) (1)

(184a) Física (Physica)

(268a) Sobre el cel (De caelo)

(314a) Sobre la generació i la corrupció (De generatione et corruptione)

(338a) Meteorologia (Meteorologica)

(391a) De l'univers ** (De mundus)

(402a) De l'ànima (De anima)

Petits tractats sobre la naturalesa (Parva naturalia)

(436a) Dels sentits i del sentit (De sensu et sensibilibus)

(449b) De la memòria i la reminiscència (De memòria et reminiscentia)

(453b) Del somni i la vigília (De Somno et vigília)

(458a) De l‘insomni (De insomniis)

(462b) De l'endevinació pel somni (De Divinatione per somnum)

(464b) De la longitud i la brevetat de la vida (De longitudine et brevitate vitae)

(467b) De la joventut i la vellesa, de la vida i la mort, i De la respiració (De Juventute et

senectute, De vita et morte, De respiratione)

Física (l'estudi de la natura) (2)

(481a) De la respiració ** (De spiritu)

(486a) Història dels animals (Història animalium)

2
 (639a) Les parts dels animals (De partibus animalium)

(698a) El moviment dels animals (De motu animalium)

(704a) Progressió dels animals (De incessu animalium)

(715a) Generació dels animals (De generatione animalium)

(791a) Dels colors ** (De Coloribus)

(800a) De les coses de l'audició ** (De Audibilibus)

(805a) Fisiognomònica ** (Physiognomonica)

(815a) De les plantes ** (De plantis)

(830a) De les meravelles escoltades ** (De Mirabilibus auscultationibus)

(847a) Mecànica ** (Mechanica)

(859a) Problemes * (Problemata)

(968a) De les línies imperceptibles ** (De lineis insecabilibus)

(973a) Els llocs dels vents ** (Ventorum situs)

(974a) Melisos, Xenòfanes i Gòrgias (abreujat MXG) **

Metafísica

(980a) Metafísica (Metaphysica)

Ètica i política

(1094a) Ètica a Nicòmac o Ètica nicomàquea (Ethica Nicomachea)

(1181a) Gran moral * (Magna moralia)

(1214a) Ètica a Eudem o Ètica eudèmia (Ethica Eudemia)

(1249a) Llibret sobre les virtuts i els vicis ** (De virtutibus et vitiis libellus)

(1252a) Política (Politica)

(1343a) Econòmica * (Oeconomica)

Constitució dels atenesos (Athenaion politeia) - Treball trobat en 1890, després de

l'edició de Bekker.

Retòrica i poètica

(1354a) Art retòrica (Ars Rhetorica)

(1420a) Retòrica a Alexandre ** (Rhetorica ad Alexandrum)

(1447a) Poètica (Ars poetica)

3
El lógos.

Aristòtil va ser l’inventor de l’estudi del pensament lingüístic humà que ara coneixem com
“lògica”. Partim d’una base acceptada gairebé com una fe: mitjançant el pensament lingüístic
humà (el lógos -λóγος), podem explicar satisfactòriament el món. Aquesta mena d’aposta
optimista a favor de la intel·ligibilitat del món és majoritària en la Grècia clàssica. Vertebra, de
fet, la filosofia d’aquest període. Aristòtil n’és un bon exemple. Però, a més a més, Aristòtil és
especial perquè inicia una investigació sobre la forma en què el lógos s’exerceix per part dels
humans.

Segons Aristòtil, el lógos defineix la naturalesa humana. L’essència de l’ésser humà és posseir
lógos. En la tradició, i encara ara, aquesta definició aristotèlica es conserva en la tesi que
considera l’ésser humà com un animal racional.

Recordem, però, que, a diferència del que pensaven els primers presocràtics, en el període
sofístic es va fer evident que el lógos no era només la via d’accés al sentit de totes les coses, sinó
que també podia ser una via d’engany. Plató es va fer càrrec de la tasca de procurar que el lógos
fals fos neutralitzat en favor del lógos vertader. La coneguda com “teoria de les idees” i la seva
articulació com a forma de vida humana configuren el nucli de l’intent platònic de solucionar el
problema plantejat per l’escissió interna del lógos.

Aristòtil va ser, en això, un continuador de Plató. Acceptant, per dir-ho així, el terreny de joc que
Plató havia proposat, avança més enllà del seu mestre i critica la teoria de les idees i també la
política platònica (en sessions posteriors de classe veurem alguns punts en aquest sentit). Però
Aristòtil fa alguna cosa més: desenvolupa un estudi instrumental del lógos, que Plató a penes
havia insinuat. Es tracta de l’òrganon en la classificació d’Andrònic. [El terme grec ὄργανον
(órganon) significa “instrument”.] Una part important d’aquest estudi afecta a com funciona el
lógos en els raonaments. Amb això, Aristòtil pretén haver aconseguir una cosa molt important:
establir els criteris a través dels quals es pot descartar d’entrada tot aquell raonament que sigui
erroni des del punt de vista formal. És a dir, en lloc de combatre el lógos fals des de la perspectiva
platònica, de l’actitud de l’ànima i del contingut dels pensaments, Aristòtil combat l’error del
lógos que consisteix a ser incorrectament utilitzat, amb independència de com i en què s’utilitza.

La sil·logística.

Aristòtil manifesta amb orgull, en les Refutacions sofístiques (que de fet és l’últim llibre dels
Tòpics), que, si sobre retòrica ja hi havia moltes coses dites abans d’ell, sobre els raonaments (la
lògica), és a dir, els συλλογισμοί (syllogismoi), no hi havia res fet.

El sil·logisme (συλλογισμός -syllogismós) és el logos en el qual, un cop posades certes coses,

resulta necessàriament, a través de les coses establertes, altra cosa que és diferent de les coses
establertes. Les coses posades o establertes són les premisses (προτάσεις -protáseis) i la cosa
que se’n segueix necessàriament és la conclusió (συμπέρασμα -sympérasma).

Proposicions.

Tant les premisses com la conclusió són proposicions o enunciats, que alhora estan compostos
de termes. En De interpretatione, Aristòtil estudia les proposicions.

4
Les proposicions que estudia són les del discurs apofàntic, que és el declaratiu, el que desvela
què és allò de què es parla. El discurs apofàntic diu una cosa sobre alguna cosa (com ara la
predicació S és P).

L’enunciat apofàntic pot ser afirmatiu o negatiu, i, a més a més, universal o particular.
Combinant-los, tenim quatre tipus de proposicions:

• UA: universals afirmatives

• UN: universals negatives
• PA: particulars afirmatives
• PN: particulars negatives

Classificació de les proposicions .

Segons el criteri de quantitat i qualitat, la classificació de les proposicions és la següent :

EXPRESSIÓ- Extensió dels

CLASSE DENOMINACIÓ ESQUEMA
EXEMPLE termes
Universal Tots els homes són S: Universal P:
A Tot S és P
afirmativa uns mortals Particular
Universal Cap home és el S: Universal P:
E Cap S és P
negativa mortal Universal
Particular Algun home és un S: Particular P:
I Algun S és P
afirmativa mortal Particular
Particular Algun S és Algun home és el S: Particular P:
O
negativa no-P no-mortal Universal

Quadre d’oposicions.

Si les proposicions estan compostes de termes, els raonaments sil·logístics estan compostos de
proposicions. L’aristotelisme escolàstic medieval va elaborar un quadre d’oposicions (diapositiva
12) que explica gràficament les relacions lògiques que, segons Aristòtil, existeixen entre els
quatre tipus de proposicions (fixeu-vos en la diferència que hi ha entre contradicció i
contrarietat) .

Les relacions lògiques existents entre aquest tipus de proposicions són resumides en el
paral·lelogram que va transmetre l’aristotelisme escolàstic medieval.

5
Locucions simples com a predicacions .

L’enunciat o proposició és una locució simple, tal com explica Aristòtil a les Categories. És la
combinació de dos termes o de dues locucions simples.

Els enunciats o proposicions són predicacions on se li atribueix un predicat (κατηγορούµενον,

kategoroúmenon) a un subjecte (ὑποκείµενον, hypokeímenon).

El sil·logisme mostra les relacions necessàries que s’estableixen entre proposicions a partir de la
quantitat i qualitat dels termes combinats en la predicació i del seu caràcter de subjecte
(ὑποκείµενον -hypokeímenon) o de predicat (κατηγορούµενον -kategoroúmenon).

Quan atribuïm una cosa a una altra, estem fent una locució que de fet és una predicació. El
sil·logisme expressa una relació entre proposicions, de manera que el raonament trasllada
necessàriament la veritat inicial al final. Si el sil·logisme és correcte, aquest trasllat de la veritat
al llarg del raonament és infal·lible.

Estructura del sil·logisme.

El sil·logisme és un mètode lògic creat per Aristòtil, a través del qual s'obté una conclusió
mitjançant dues premisses:

• premissa major, que inclou el seu predicat (P), i

• premissa menor, que inclou el seu subjecte (S).

És possible que les premisses siguin ambdues vertaderes o bé que una sigui vertadera i l'altra
falsa (mai no poden ser falses totes dues), però la conclusió ha de ser necessàriament vertadera
o falsa. Ara bé, és impossible extreure una conclusió falsa a partir de premisses vertaderes, i
també és impossible extreure una conclusió vertadera de dues premisses falses.

En tots els sil·logismes hi ha també un terme mitjà (M) que coincideix en les dues premisses i
que és la unió d'ambdues, ja que sense ell no se'n podria extreure la conclusió. Així mateix, però,
en la conclusió, el terme mitjà no hi ha d'aparèixer mai.

Figures sil·logístiques .

Atenent a l’estructura del sil·logisme aristotèlic, apareixen les quatre figures que permeten
resumir les formes correctes de raonar. Les quatre figures surten de considerar la posició que
ocupa el terme mitjà. No reprodueixo (per manca d’espai) les modalitats vàlides de cada figura.
Les modalitats fan referència a les classes de proposicions vàlides per fer de premisses i de
conclusió en cada figura. Així, en la primera figura, les tres proposicions (les dues premisses i la
conclusió) de l’exemple són universals afirmatives, és a dir, segueixen l’esquema AAA. Els
medievals van enginyar un sistema de memorització del modes correctes dels sil·logismes a
través de paraules que es cantaven i, en les seves vocals, reproduïen l’esquema de les classes de
proposicions. L’esquema del nostre exemple de la primera figura, AAA, es memoritzava amb la
paraula BARBARA. Els quatre modes correctes de la primera figura sil·logística, per exemple, es
corresponien a BARBARA, CELARENT, DARII, FERIO.

En els sil·logismes s'hi identifiquen les quatre figures (en negreta el terme mitjà):

6
 ✓ Primera figura: En la premissa major el terme mitjà va davant del predicat, i en la menor,
va darrere del subjecte.

Exemple: Tots els noruecs són europeus (Premissa major).

Tots els ciutadans d'Oslo són noruecs (Premissa menor).
Tots els ciutadans d'Oslo són europeus (Conclusió).

✓ Segona figura: En les dues premisses el terme mitjà sempre va darrere

Exemple: Tots els ciutadans d'Oslo són noruecs (Premissa major).

No tots els europeus són noruecs (Premissa menor).
No tots els europeus són ciutadans d'Oslo (Conclusió).

✓ Tercera figura: En les dues premisses el terme mitjà sempre va davant

Exemple: Els noruecs són europeus (Premissa major).

Són noruecs tots els ciutadans d'Oslo (Premissa menor).
Tots els ciutadans d'Oslo són europeus (conclusió).

✓ Quarta figura: En la premissa major el terme mitjà va darrere del predicat, i en la menor,
va davant del subjecte.

Exemple: Tots els ciutadans d'Oslo són noruecs (Premissa major).

Tots els noruecs són europeus (premissa menor)
Tots els ciutadans d'Oslo són europeus (Conclusió).

Els “predicables”.

Si en les explicacions anteriors hem vist les maneres correctes de fer predicacions, ara ens fixem
en el que s’ha anomenat tradicionalment “predicables”, és a dir, els àmbits en els quals es fan
les predicacions. Explico els quatre predicables d’Aristòtil, incloent-hi exemples. Però la fama
dels predicables, que es construeix sobretot en l’Edat Mitjana, no es limita a difondre el que va
dir Aristòtil al respecte, sinó que està dominada per la interpretació que en va fer Porfiri. Per
això ens ocupem al final de Porfiri, perquè no es digui que qui ha cursat l’assignatura de Filosofia
antiga desconeix aquest important episodi de la història del pensament.

“Predicable” és un terme que prové del llatí praedicabilia, que significa les coses que es poden
dir (predicar) sobre un objecte.

Tot i que el mot no és del mateix Aristòtil, la paraula “predicable” és adequada per anomenar
les “coses” que Aristòtil considera, en els Tòpics, que són aquelles de les quals sorgeixen les
proposicions (a propòsit de què jo dic una cosa d’una altra cosa)

Tota proposició, segons Aristòtil) sorgeix a propòsit de dir

• bé la definició (ὅρος -hóros),

• bé el gènere (γένος -génos),
• bé el propi (ϊδιον -ïdion)
• bé l’accident (συμβεβηκός -symbebekós).

7
D’acord amb Aristòtil (vegeu Tòpics 103b), els “predicables” són allò a partir de la qual cosa es
formen les proposicions. Coincideixen amb les quatre maneres en què es relacionen els
predicats amb el subjecte de la predicació:

▪ La definició: és intercanviable amb la cosa(el predicat amb el subjecte) i significa la

seva essència

▪ El propi: és intercanviable amb la cosa i no és la seva essència

▪ El gènere: no és intercanviable i es diu en la definició

▪ L’accident: no és intercanviable i no es diu en la definició

Exemples de proposició que venen a indicar cada un dels predicables:

Definició: L’ésser humà és un animal racional.

Propi: L’ésser humà és bípede.

Gènere: L’ésser humà és un animal.

Accident: Sòcrates és savi.

Com he dit, malgrat Aristòtil n’és l’origen, la doctrina dels predicables que es difon sobretot
durant l’Edat Mitjana i que fins i tot arriba als nostres dies és de Porfiri (circa 234-circa 305 dC).

La teoria de Porfiri (c 234 -c 305 dC).

✓ Porfiri, en la seva Isagoge (Εἰσαγωγή), va introduir com a “predicable” la diferència

(διαφορά -diaphorá). Va considerar 5 predicables: el gènere, l'espècie, la diferència, el
propi i l'accident.

✓ Va canviar el criteri d'origen d'aquests conceptes. Si per Aristòtil el fonament és la

manera de predicació, per a Porfiri és el fet de ser un predicat atribuïble a una pluralitat
d'individus com a subjectes.

▪ El gènere i la diferència són afirmats d'una pluralitat d'espècies i d'individus.

▪ L'espècie és afirmada dels individus.

▪ El propi és afirmat de l'espècie de la qual és el mateix i dels individus que

pertanyen a l'espècie.

▪ L'accident és afirmat tant de l'espècie com dels individus.

Mentre Aristòtil parla d'una manera de predicació, amb la doctrina de Porfiri s'està parlant
d'una manera d'atribució, això va influir en el fet de considerar la predicació no d'una manera
epistemològica sinó en un sentit ontològic.