BIOLOGIA

Claudia Tinoco
1R BATXILLERAT
ÍNDEX

1. LA COMPOSICIÓ DELS ÉSSERS VIUS ................................................................................................ 5

CARACTERÍSTIQUES GENERALS ............................................................................................................................... 5

ELS NIVELLS D’ORGANITZACIÓ ................................................................................................................................ 5
Nivell subatòmic, atòmic i molecular ......................................................................................................... 5
Nivell cel·lular ............................................................................................................................................. 6
Població i ecosistema ................................................................................................................................. 7
COMPOSICIÓ QUÍMICA ......................................................................................................................................... 7
ENLLAÇOS QUÍMICS ............................................................................................................................................. 7
ELS BIOELEMENTS ................................................................................................................................................ 8
Propietats dels bioelements primaris ......................................................................................................... 9
Propietats dels bioelements secundaris ..................................................................................................... 9
LES BIOMOLÈCULES O PRINCIPIS IMMEDIATS ............................................................................................................. 1
L’aigua ........................................................................................................................................................ 1
Les sals minerals ......................................................................................................................................... 3
Les dissolucions i les dispersions col·loïdals ............................................................................................... 3
Propietats de les dispersions col·loïdals: .................................................................................................... 4
PRINCIPALS TÈCNIQUES BIOQUÍMIQUES ................................................................................................................... 4

2. GLÚCIDS ....................................................................................................................................... 7

CARACTERÍSTIQUES GENERALS ............................................................................................................................... 7

CLASSIFICACIÓ DELS GLÚCIDS ................................................................................................................................. 7
ELS MONOSACÀRIDS ............................................................................................................................................ 7
Les trioses ................................................................................................................................................... 1
Les Tetroses ................................................................................................................................................ 1
Les pentoses ............................................................................................................................................... 1
Les hexoses ................................................................................................................................................. 2
ELS DISACÀRIDS................................................................................................................................................... 3
ELS POLISACÀRIDS ............................................................................................................................................... 4
El glicogen .................................................................................................................................................. 4
El midó ........................................................................................................................................................ 5
La cel·lulosa ................................................................................................................................................ 5
La quitina .................................................................................................................................................... 6
Els heteropolisacàrids................................................................................................................................. 6
ELS GLÚCIDS COMPOSTOS ..................................................................................................................................... 6
FUNCIONS DELS GLÚCIDS ...................................................................................................................................... 7

3. LÍPIDS............................................................................................................................................... 8

CARACTERÍSTIQUES GENERALS ............................................................................................................................... 8

CLASSIFICACIÓ .................................................................................................................................................... 8
ÀCIDS GRASSOS................................................................................................................................................... 8
Àcids grassos saturats ................................................................................................................................ 9
Àcids grassos insaturats ............................................................................................................................. 9
Propietats químiques dels àcids grassos .................................................................................................... 9
Propietats físiques dels àcids grassos ......................................................................................................10
LÍPIDS SAPONIFICABLES .......................................................................................................................................10
Lípids saponificables simples....................................................................................................................11
Lípids saponificables complexos ...............................................................................................................11

1
 LÍPIDS INSAPONIFICABLES ....................................................................................................................................12
Terpens o isoprenoides.............................................................................................................................12
Esteroides .................................................................................................................................................13
Prostaglandines ........................................................................................................................................13
FUNCIONS PRINCIPALS DELS LÍPIDS ........................................................................................................................14

4. PROTEÏNES ..................................................................................................................................... 15

AMINOÀCIDS ....................................................................................................................................................15
Propietats físiques dels aminoàcids .........................................................................................................15
Propietats químiques dels aminoàcids .....................................................................................................15
Classificació dels aminoàcids ...................................................................................................................16
L'ENLLAÇ PEPTÍDIC .............................................................................................................................................17
LES PROTEÏNES ..................................................................................................................................................17
L’estructura primària................................................................................................................................17
L’estructura secundària ............................................................................................................................18
L'estructura terciària ................................................................................................................................19
L'estructura quaternària ..........................................................................................................................20
PROPIETATS PROTEIQUES ....................................................................................................................................21
Solubilitat .................................................................................................................................................21
Desnaturalització .....................................................................................................................................21
Especificitat ..............................................................................................................................................22
Capacitat amortidora ...............................................................................................................................22
CLASSIFICACIÓ DE LES PROTEÏNES..........................................................................................................................23
Proteïnes filamentoses .............................................................................................................................23
Proteïnes globulars...................................................................................................................................23
Heteroproteïnes........................................................................................................................................24
FUNCIONS DE LES PROTEÏNES ...............................................................................................................................25

5. ÀCIDS NUCLEICS ............................................................................................................................. 27

COMPOSICIÓ DELS ÀCIDS NUCLEICS ............................................................................................................27

La COMPOSICIÓ DELS ÀCIDS NUCLEICS....................................................................................................27
Els nucleòsids............................................................................................................................................28
Els nucleòtids ............................................................................................................................................29
Àcids nucleics............................................................................................................................................30
L'ÀCID DESOXIRIBONUCLEIC (DNA) ......................................................................................................................30
Nivells estructurals I nivells d'empaquetament del DNA .........................................................................30
Classificació del DNA ................................................................................................................................35
ÀCID RIBONUCLEIC (RNA) ..................................................................................................................................35
Classificació del RNA ................................................................................................................................36
FUNCIONS DEL RNA ..........................................................................................................................................38

6. LA CÈL·LULA: UNITAT D’ESTRUCTURA I FUNCIÓ ................................................................................ 40

EL DESCOBRIMENT DE LA CÈL·LULA........................................................................................................................40
La teoria cel·lular ......................................................................................................................................41
EL CONCEPTE DE CÈL·LULA...................................................................................................................................42
La forma cel·lular......................................................................................................................................42
La longevitat de les cèl·lules .....................................................................................................................43
L'ESTRUCTURA CEL·LULAR ...................................................................................................................................43
La cèl·lula procariota ................................................................................................................................44
La cèl·lula eucariota .................................................................................................................................44

2
 MÈTODES D’ESTUDI CEL·LULAR ............................................................................................................................46
Microscòpia òptica ...................................................................................................................................46
Microscòpia electrònica ...........................................................................................................................48
AUGMENTS I RESOLUCIÓ .....................................................................................................................................49

7. MEMBRANES CEL·LULARS I ORGÀNULS NO DELIMITATS PER MEMBRANES ....................................... 50

LA MEMBRANA PLASMÀTICA................................................................................................................................50
Funcions de la membrana ........................................................................................................................51
El transport passiu a través de la membrana ..........................................................................................51
El transport actiu a través de la membrana ............................................................................................53
L'exocitosi i l'endocitosi ............................................................................................................................54
LES MEMBRANES DE SECRECIÓ .............................................................................................................................54
La matriu extracel·lular ............................................................................................................................55
La paret cel·lular.......................................................................................................................................55
EL CITOPLASMA.................................................................................................................................................56
El citosol ...................................................................................................................................................56
El citoesquelet ..........................................................................................................................................56
El centrosoma ...........................................................................................................................................58
Els cilis i els flagels ....................................................................................................................................59
Els ribosomes ............................................................................................................................................59

8. ORGÀNULS DELIMITATS PER MEMBRANES ...................................................................................... 61

EL RETICLE ENDOPLASMÀTIC ................................................................................................................................61

El reticle endoplasmàtic rugós .................................................................................................................61
El reticle endoplasmàtic llis ......................................................................................................................61
L'APARELL DE GOLGI..........................................................................................................................................62
Funcions de l’aparell de golgi ...................................................................................................................62
ELS LISOSOMES .................................................................................................................................................63
ELS VACÚOLS ....................................................................................................................................................63
ELS PEROXISOMES .............................................................................................................................................63
ELS MITOCONDRIS .............................................................................................................................................64
ELS CLOROPLASTS ..............................................................................................................................................64
Funcions del cloroplast: ............................................................................................................................65
EL NUCLI ..........................................................................................................................................................65
Canvis durant el cicle cel·lular ..................................................................................................................65
Característiques del nucli .........................................................................................................................66
L'embolcall nuclear...................................................................................................................................66
Nucleoplasma ...........................................................................................................................................67

UNITAT 9: LA REPRODUCCIÓ I LA RELACIÓ EN CÈL·LULES EUCARIOTES .................................................. 70

UNITAT 10: LA DUPLICACIÓ DEL DNA I LA BIOSÍNTESI DE PROTEÏNES .................................................... 71

LA DUPLICACIÓ DEL DNA ....................................................................................................................................71

Per què cal duplicar el DNA? ....................................................................................................................71
Hipòtesis sobre la duplicació del DNA ......................................................................................................71
Síntesi de DNA ..........................................................................................................................................72
LA BIOSÍNTESI DE PROTEÏNES................................................................................................................................73
Fases de la biosíntesi de proteïnes ...........................................................................................................73
Regulació de l'expressió genètica ............................................................................................................78
Hormones .................................................................................................................................................80

3
UNITAT 11: MUTACIONS I ENGINYERIA GENÈTICA ............................................................................... 81

MUTACIONS.....................................................................................................................................................81
Què són? ...................................................................................................................................................81
Classificació de les mutacions ..................................................................................................................81
Els agents mutàgens ................................................................................................................................87
ENGINYERIA GENÈTICA .......................................................................................................................................87
L'evolució del concepte gen......................................................................................................................87
El DNA eucariota ......................................................................................................................................88
Què és l'enginyeria genètica? ..................................................................................................................88
Obtenció del DNA recombinant................................................................................................................90
Introducció del DNA recombinant a les cèl·lules ......................................................................................91
Reacció en Cadena de la Polimerasa........................................................................................................93
Teràpia en malalties humanes .................................................................................................................94
Producció agrícola i animal ......................................................................................................................96
Càncer.......................................................................................................................................................97
Riscos i implicacions ètiques de l'enginyeria genètica .............................................................................99

UNITAT 12: LA REPRODUCCIÓ I EL DESENVOLUPAMENT DELS ORGANISMES PLURICEL·LULARS ........... 100

LA REPRODUCCIÓ ASEXUAL I LA SEXUAL................................................................................................................100

4
1. LA COMPOSICIÓ DELS ÉSSERS VIUS

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

- Els éssers vius són complexos → reaccions metabòliques constants per obtenir
energia i estructures pròpies.
- Estan formats per una cèl·lula (unicel·lulars) o per més d'una (pluricel·lulars)
o El DNA (àcid nucleics) és el responsable de la seva estructura i herència.
- Utilitzen l'energia i la matèria per treure un profit propi → nutrició
- Capten estímuls interns i externs per emetre respostes → relació
- Són capaços de crear nous organismes → reproducció

ELS NIVELLS D’ORGANITZACIÓ

NIVELL SUBATÒMIC, ATÒMIC I MOLECULAR

- Nivell subatòmic: Partícules: Constitueixen els àtoms: protons, neutrons i

electrons.
- Nivell atòmic: Àtom: La unitat més petita en la que es pot dividir la matèria.
- Nivell molecular: Molècula: Agrupació d’àtoms per un enllaç químic.
o Macromolècules (polímers): Unió de moltes molècules orgàniques que
s’anomenen monòmer.
o Complexos supramoleculars: Resultat de la unió de diverses
macromolècules.
o Orgànuls cel·lulars: Unió de complexos supramoleculars

5
 ▪ Els orgànuls no es poden considerar com a vius ja que no són
capaços de fer les tres funcions vitals per si mateixos.

NIVELL CEL·LULAR

- Cèl·lula: Totes les cèl·lules han de tenir: membrana plasmàtica, material genètic i
citoplasma.
o Procariota: La cèl·lula procariota es caracteritza per no posseir nucli cel·lular
el que fa que el material genètic no sigui protegit per un embolcall nuclear.
o Eucariota: La cèl·lula eucariota és aquella que té un nucli definit, cobert pel
citoplasma i protegit per una membrana que constitueix l'embolcall
cel·lular.
- Tal·lus: Estructura pluricel·lular en què totes les cèl·lules són iguals entre si i, per
tant, totes poden dur a terme les tres funcions vitals.
- Teixits: Agrupació de cèl·lules molt semblants que fan la mateixa funció i
comparteixen un mateix origen embriològic.
o Muscular
o Ossi
o Epitelial
o Adipós
- Òrgan: Col·laboració de teixits amb funcions diferents que realitzen una funció de
forma conjunta.
o Ex. Cor: teixit muscular + teixit epitelial + teixit nerviós = S’encarrega de
bombar la sang en la circulació sanguínia.
- Aparell/Sistema: Agrupació d’òrgans.
o Aparell: Òrgans molt diferents que tenen diferents funcions però
col·laboren per a arribar a tenir una mateixa funció.
▪ Digestiu
▪ Respiratori
▪ Circulatori
▪ Excretor
o Sistema: Òrgans que s’assemblen entre ells i que col·laboren per a fer una
funció.

6
 - Organismes: Sistemes i aparells que funcionen conjuntament i de forma
coordinada.

POBLACIÓ I ECOSISTEMA

- Població: Organismes de la mateixa espècie que conviuen en una mateixa zona en

un mateix temps.
- Ecosistema:
o Biocenosi: Conjunt de poblacions de diferents espècies que viuen
interrelacionades.
o Biòtop: Condicions fisicoquímiques que hi ha a l’entorn al que s’han
d’adaptar les poblacions.
- Bioma: Agrupació de diferents ecosistemes d’una regió considerablement àmplia.
- Biosfera: Total d’ecosistemes del planeta.

COMPOSICIÓ QUÍMICA

Àtoms → Molècules

- Homogènia: Formada per àtoms d’un mateix element.

- Heterogènia: Formada per àtoms d’elements diferents.

ENLLAÇOS QUÍMICS

- Intramoleculars: Es produeixen dins les molècules (entre àtoms).

o Iònic: Solubles en aigua.
▪ Intercanvi
d’electrons.

7
 o Covalent: Dipols elèctrics
▪ Dipols elèctrics: Descompensació de càrregues. Una part més
positiva i l’altre més negativa.
▪ Comparteixen electrons

- Intermoleculars: Com s’uneix una molècula amb la del costat. Enllaç més feble però
que manté l’estructura.
o Ponts d’hidrogen: format donat a l’existència de dipols. Manté estructures
com la doble hèlix de l’ADN.
o Forces de Van Waals: Dipols canviants o instantanis.
o Interaccions hidrofòbiques: Substàncies que no es barregen amb l’aigua
(ex. greixos). Es minimitza la interacció directa amb l’aigua. Les membranes
lipídiques es mantenen gracies a aquest tipus d’interacció.
o Ponts disulfur: Iguals als ponts d’hidrogen però amb sulfur.

ELS BIOELEMENTS

Formen part dels éssers vius (varien depenent de l’espècie)

- Bioelements primaris: essencials per a la formació de la matèria orgànica (C, O, H,

N, P i S).
- Bioelements secundaris:
o Indispensables: són imprescindibles per la vida de la cèl·lula: Ca, Na, K, Mg,
Cl, Fe i I.
o Variables: Poden ser imprescindibles per alguns organismes però hi ha
altres que poden prescindir d’aquests. Br, Zn, Ti...

8
Segons l’abundància dels bioelements parlem de:

- Bioelements plàstics: constitueixen més del 99% del pes de la matèria orgànica.
- Oligoelements: es troben en proporcions inferiors al 0.1% (no hi ha relació entre
l'abundància i l'essencialitat).

PROPIETATS DELS BIOELEMENTS PRIMARIS

Són elements de massa atòmica petita → formació d'enllaços covalents molt estables.

- L'àtom de carboni té 4 electrons perifèrics per enllaçar → cadenes hidrocarbonades

llargues amb enllaços simples, dobles o triples.
- L'hidrogen forma part d'aquestes cadenes hidrocarbonades.
- L'oxigen és molt electronegatiu i forma pols elèctrics permetent la solubilitat de les
molècules.
- El nitrogen forma els grups amino (-NH2) dels aminoàcids i bases nitrogenades.
- El sofre forma els radicals sulfhidrils (-SH) en moltes proteïnes.
- El fòsfor forma grups fosfats (PO4) 3-, originant enllaços molt energètics.

PROPIETATS DELS BIOELEMENTS SECUNDARIS

Els més abundants són:

- Na+ i K+ → impuls nerviós - Fe → hemoglobina

- Mg2+ → enzims, clorofil·la - ● Zn → insulina
- Ca2+ → contracció muscular, - ● Cu → hemocianina
esquelet - ● Co → vitamina B12
- ● I → tiroxina
Alguns dels oligoelements més
- ● F → ossos i dents
importants són:

9
LES BIOMOLÈCULES O PRINCIPIS IMMEDIATS

Estan formades per la unió de diferents àtoms, iguals o diferents.

Poden ser:

- Inorgàniques (éssers vius i inerts): aigua i sals minerals.

- Orgàniques (éssers vius): glúcids, lípids, proteïnes i àcids nucleics.

L’AIGUA

Es la substancia que permet la vida, imprescindible.

És la substància més abundant de la matèria viva (63%)→ la seva abundància depèn de

l'activitat fisiològica.

Més ràpid una reacció química =més aigua.

La trobem en 3 formes:

- Circulant: sang, saba

- Intersticial: entre cèl·lula i cèl·lula als teixits
- Intracel·lular: al citoplasma. És on hi ha la gran majoria d’aigua del nostre cos.

Prové de l’exterior (la dieta) i de les reaccions químiques de l’organisme.

QUÈ FA L'AIGUA TAN ESPECIAL?

Les molècules d’aigua son dipolars, per tant, poden formar ponts d’hidrogen:

1
Els ponts d’hidrogen expliquen la majoria de característiques de l’aigua:

- És líquida a temperatura ambient.

o L’aigua mai està sola, sempre la trobem amb altres molècules, normalment
gasos, que fa que sigui líquida.
- Presenta elevada força de cohesió → elevada tensió superficial i capil·laritat. →
Estructural i amortidora mecànica.
- Té elevada calor específica → actua com a estabilitzador tèrmic. → Funció
termoreguladora.
o Li has de donar molta energia per a pujar o baixar 1 grau.
- Té elevada calor de vaporització → actua com a refrigerant.
- Presenta una major densitat en estat líquid que en estat sòlid.
o És l’únic element que presenta aquesta característica. Permet mantenir la
vida en zones molt fredes.
- Té una elevada constant dielèctrica → és un bon dissolvent. → funció bioquímica i
transportadora.
- Té un baix grau de ionització → canvis bruscos de pH.

FUNCIONS PRINCIPALS DE L’AIGUA

- Dissolvent i transport de substàncies

- Bioquímica → reaccions químiques
- Estructural
- Amortidora mecànica
- Termoreguladora

2
LES SALS MINERALS

Es poden trobar el 3 formes:

- Precipitades (solides) → esquelet.

- Dissoltes (ions) → mantenen el pH constant: efecte-tampó.
- Associades a molècules orgàniques → lípids, proteïnes,...

LES DISSOLUCIONS I LES DISPERSIONS COL ·LOÏDALS

El dissolvent sempre és l'aigua i el solut, segons la seva mida, pot ser:

- Cristal·loides (molècules de baix pes molecular) → dissolucions.

- Col·loides (molècules d'elevat pes molecular) → dispersions col·loïdals:
o Macromolècules → ex. albúmina, sang
o Micel·les → ex. greixos

PROPIETATS DE LES DISSOLUCIONS

- Difusió (gasos i líquids). Homogènia.

- Osmosi → pressió osmòtica: Les molécules passen d’un medi a un

altre (intern o extern).

Equilibri concentracions.

o turgència (hipotònic)
o plasmòsi (hipertònic)

o Hipertònic → Molta - concentració

o Isotònic → Igual - concentració
o Hipotònic → Poca – concentració

3
 - Estabilitat de l'acidesa → efecte tampó: tampó fosfat i tampó bicarbonat.
o Les substàncies es tornen o base o àcid segons els interessa. Base-àcid es
contraresten.
Manté el pH estable.

PROPIETATS DE LES DISPERSIONS COL·LOÏDALS:

- Capacitat de presentar-se en estat de gel. (gelatinós)

- Elevada viscositat → resistència interna d'un líquid al moviment de les seves
partícules.
- Elevat poder adsorbent → adhesió de les molècules d'un fluid a una superfície
sense penetrar en ella (absorció).
o Adsorció: molècula s‘apropa molt a una altra sense travessar-la.
- Sedimentació → sotmeses a forts camps gravitatoris, les molècules sedimenten.

PRINCIPALS TÈCNIQUES BIOQUÍMIQUES

- Centrifugació → aplicació d'una força centrífuga per sedimentar barreges

heterogènies amb una centrifugadora.
- Diàlisi → separació de les molècules d'una dissolució per la diferència entre les
seves taxes de difusió a través d'una membrana semipermeable.
o Aplicació clínica

4
- Electroforesi → moviment de partícules col·loïdals a través d'un gel sotmès a un
camp elèctric.

- Cromatografia → separació d'una barreja dissolta en un fluid (fase mòbil). Els

components de la dissolució viatgen a velocitats diferents, causant la seva
separació.

5
- Espectrofotometria → mesura de les propietats de reflexió o transmissió d'un
material en funció de la longitud d'ona.

- Marcadors radioactius → introducció d'isòtops radioactius en algunes molècules

per fer-ne un seguiment: permet saber on s'acumulen, en quines molècules es
transformen...

6
2. GLÚCIDS

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

Carbohidrats o hidrats de carboni

Són biomolècules formades per carboni, hidrogen i oxigen (CnH2nOn).

La seva estructura química està formada per:

- Cadena de carbonis units a grups alcohol (o hidròxid) (-

OH) i radicals d'hidrogen (-H).
- Sempre contenen un grup carbonil (Carboni doble enllaç
amb oxigen).
o Aldehid (-CHO)
o Cetona (-CO-)

CLASSIFICACIÓ DELS GLÚCIDS

Els glúcids es classifiquen segons el nombre de cadenes que contenen:

- Monosacàrids → 1 cadena polihidroxialdehídica o polihidroxicetònica

- Oligosacàrids → 2-10 monosacàrids: els més importants són els disacàrids (2
cadenes).
- Polisacàrids → més de 10 monosacàrids.

Els glúcids poden unir-se a altres biomolècules formant glúcids compostos → glicolípids i
glicoproteïnes.

Els oligosacàrids i polisacàrids poden hidrolitzar-se ( trencar per l’acció de l’aigua)

alliberant monosacàrids.

ELS MONOSACÀRIDS

Cadenes formades per 3-7 àtoms de carbonis → els anomenem segons el nombre de
carbonis en llatí + sufix -osa (ex. pentosa → 5 carbonis).

3. Triosa 4. Tetrosa 5. Pentosa

7
6. Hexosa 7. Heptosa

- Propietats físiques → sòlids, cristal·lins, blancs, solubles en aigua i dolços.

- Propietats químiques → capacitat d'oxidar-se (perden electrons) i alliberar
energia. Gracies a que perden electrons són molt energètics i els utilitzem com a
font d’energia.
o Determinació al laboratori: Reactiu de Fehling

DEFINICIONS A TENIR EN COMPTE:

- Isòmers o esteorisòmer → compostos amb la mateixa fórmula química però

diferent distribució espacial, estan enllaçats diferent. No són la mateixa molècula
encara que la formula sigui la mateixa.

- Enantiòmers → isòmers que són la imatge especular un de l'altre. Una davant de

l’altre són iguals però si les poses en la mateixa direcció són diferents. Els
enantiòmers son isòmers.

LES TRIOSES

- Cetotriosa → dihidroacetona
- Aldotriosa → gliceraldehid

El segon carboni és asimètric → es formen 2 esteroisòmers

enantiòmers.

1
Carboni asimètric: Es aquell que en els seus 4 radicals té 4 compostos diferents enganxats.

Existeixen 2 configuracions (D- dreta i L- esquerra), determinades per la posició del grup
hidroxil (alcohol) del carboni asimètric més allunyat del grup carbonil.

LES TETROSES

- Dos aldotetroses → eritrosa i treosa

- Una cetotetrosa → eritrulosa

LES PENTOSES

- Aldopentoses → D-ribosa (forma el RNA) i D-2-desoxiribosa (forma el DNA)

- Cetopentoses → D-ribulosa (permet la incorporació del CO2 a la matèria orgànica

durant la fotosíntesi)

1
LES HEXOSES

- Aldohexoses → glucosa i galactosa

- Cetohexosa → fructosa

CICLACIÓ DE PENTOSES I HEXOSES

L'estructura molecular més estables de les pentoses i les hexoses en dissolució aquosa és
la forma cíclica.

En la forma cíclica, el carboni del grup carbonil passa a ser asimètric i s'anomena carboni
anomèric → determina 2 estructures possibles:

2
Segons la forma cíclica que adquireix la molècula parlem de:

- Furanosa → petagonal, ex. β-D-fructofuranosa

- Piranosa → hexagonal, ex. a-D-glucopiranosa

Els carbonis asimètrics desvien la llum polaritzada → dextrògirs (+) o levògirs (-).

ELS DISACÀRIDS

Glúcids formats per la unió de 2 monosacàrids a través d'un enllaç O-glicosídic.

- Enllaç monocarbonílic → carboni anomèric + carboni no anomèric.

- Enllaç diacarbonílic → carboni anomèric + enllaç anomèric.

3
ELS POLISACÀRIDS

Glúcids formats per la unió de molts monosacàrids per enllaços O-glicosídics.

Són sòlids, amorfs, no sempre solubles, no són dolços i donen negatiu a la prova de Fehling.

Es classifiquen en:

- Homopolisacàrids → formats per un sol tipus de monosacàrid

o Enllaç α → funció energètica: glicogen i midó
o Enllaç β → funció estructural: cel·lulosa i quitina
- Heteropolisacàrids → formats per més d'un tipus de monosacàrid

EL GLICOGEN

Polisacàrid de reserva energètica animal, principalment al múscul i al fetge.

Format per maltoses unides per enllaços

α (1 → 4) i amb ramificacions α (1 → 6)
cada 6-10 glucoses.

4
EL MIDÓ

Polisacàrid de reserva energètica vegetal.

Format per dos polímers:

- Amilosa (30%) → maltoses unides per enllaços α (1 → 4).

- Amilopectina (70%) → maltoses unides per enllaços α (1 → 4) i ramificacions α (1

→ 6) cada 25-30 glucoses.

LA CEL·LULOSA

Polisacàrid amb funció estructural en els vegetals → constitueix la major part de la paret
cel·lular vegetal.

És un polímer de cel·lobioses unides per enllaços β (1 → 4) sense ramificacions.

5
LA QUITINA

Forma l'exoesquelet dels artròpodes.

Polímer de N-acetilglucosamines unides per enllaços

β (1 → 4)

ELS HETEROPOLISACÀRIDS

- Pectina → present en la paret cel·lular de molts vegetals, utilitzada en la preparació

de melmelades com a gelificant.
- Agar → present en algues vermelles, utilitzat en la preparació de medis de cultiu.
- Goma aràbiga → secretada per moltes plantes per tancar ferides, utilitzada com a
goma d'enganxar.

ELS GLÚCIDS COMPOSTOS

Són glúcids associats a altres molècules:

- Heteròsids → unió de glúcids a molècules de baix pes molecular.

o ex. estreptomicina, antocianòcids...
- Peptidoglicans → cadenes de N-acetilglucosamina i N-acetilmuràmic unides a
aminoàcids.
o Presents en les parets bacterianes.
- Glicoproteïnes → polisacàrids (menys del 40%) + proteïna (més del 60%).
o ex. immunoglobulines, glicoproteïnes de membrana, receptors de membrana
específics, hormones...
- Proteoglicans → polisacàrids (80%) i proteïna (20%)
o Àcid hialurònic: forma part de la matriu extracel·lular dels teixits connectius.
o Heparina: molècula que impedeix la coagulació sanguínia.
- Glicolípids → unió de glúcids i lípids.
o Gangliòsids i cerebròsids, receptors de membrana...

6
FUNCIONS DELS GLÚCIDS

- Funció energètica
- Funció estructural
- Funció generadora d'especificitat
- Altres: immunològica, antibiòtica, anticoagulant, colorant...

7
3. LÍPIDS

CARACTERÍSTIQUES GENERALS

Són biomolècules insolubles en aigua i dissolvents polars, en canvi, són solubles en

dissolvents apolars.

- Estan constituïts principalment per carboni i hidrogen, tot i que poden contenir
altres elements.

CLASSIFICACIÓ

ÀCIDS GRASSOS

Cadenes llargues hidrocarbonades i alifàtiques → el nombre de carbonis sempre és parell,

mínim 8.

L'últim carboni constitueix un grup carboxil (-COOH), també anomenat grup àcid.

Es classifiquen en dos grups: saturats i insaturats.

8
ÀCIDS GRASSOS SATURATS

Les seves cadenes hidrocarbonades només presenten enllaços simples, per tant, són
lineals.

Té part hidrofòbica (els CH)i part hidrofílica (el grup àcid).

ÀCIDS GRASSOS INSATURATS

Presenten un o més enllaços dobles o triples en les seves cadenes hidrocarbonades,

provocant la formació d'angles.

ex. àcid oleic (monoinsaturat), àcid linoleic (poliinsaturat)

PROPIETATS QUÍMIQUES DELS ÀCIDS GRASSOS

Els àcids grassos intervenen en dos tipus de reaccions:

- Reaccions d'esterificació: àcid gras + alcohol → èster + aigua

o Exemple: CH3-Ch2-Ch2-COOH + R-Oh → CH3-CH2-CH2-C=O-R +H2O
▪ Es canvia l’hidrogen per la R
- Reaccions de saponificació: àcid gras + base forta → sabó + aigua
o El sabó forma micel·les dispersables fàcilment en aigua degut a que el grup
-COONa és molt ionitzable → dispersions col·loïdals.
o Exemple: CH3-CH2-CH2-C=O-OH + NaOH → CH3-CH2-CH2-C=O-Ona
▪ Es canvia l’hidrogen per el sodi.

9
PROPIETATS FÍSIQUES DELS ÀCIDS GRASSOS

SOLUBILITAT

- Àcids grassos → el grup àcid s'ionitza molt feblement i per tant, el balanç respecte
el grup hidrofòbic fa que siguin insolubles.
- Sabons → són molècules amfipàtiques: tenen una part hidrofòbica i una hidrofílica:
o Part hidrofòbica → hidrofòbiques + formació d'enllaços Van der Waals amb
altres lípids.
o Part hidrofílica → formació de ponts d'hidrogen amb l'aigua.
o Poden formar diferents estructures quan entren en contacte amb l'aigua:
capes superficials i micel·les (efecte espumós i efecte emulsionant).
▪ Efecte escumós: molècules de sabó amb aigua a dins.
▪ Efecte emulsionant: molècules de sabó amb greix a dins.

PUNT DE FUSIÓ

- + carbonis → + punt fusió (+ difícil que passi de sòlid a líquid)

- Saturats → + punt fusió
- + enllaços dobles/triples → - punt fusió

Els àcids grassos tendeixen a agrupar-se per:

· Ponts d'hidrogen entre els grups carboxil.

· Forces de Van der Waals entre les cadenes hidrofòbiques: com més llarga és la
cadena, més unions pot formar. Aquestes unions augmenten el punt de fusió.

- saturats→ a temperatura ambient solen ser sòlids (ex. mantega).

- Insaturats → a temperatura ambient solen ser líquids (ex. oli d’oliva).

LÍPIDS SAPONIFICABLES

Presenten àcids grassos en la seva composició.

Provenen d'una reacció d'esterificació → són èsters.

Segons la molècula que acompanyi els àcids grassos poden ser:

10
 • Simples (hololípids) → formats per àcids grassos + alcohol
o Acilglicèrids
o Cèrids
• Complexos → formats per àcids grassos + alcohol + altre grup molecular:
o Presenten comportament amfipàtic i els trobem a les membranes cel·lulars:
fosfoglicèrids, fosfoesfingolípids i glicoesfingolípids

LÍPIDS SAPONIFICABLES SIMPLES

ACILGLICÈRIDS

Provenen de l'esterificació d'una, dues o tres molècules d'àcids grassos amb una
glicerina/glicerol (alcohol).

Tenen funció energètica → en animals, s'emmagatzema als adipòcits.

Segons el nombre d'àcids grassos insaturats distingim: Sèus (cap) i olis (≥1)

CÈRIDS O CERES

S'obtenen de l'esterificació d'un alcohol de cadena llarga i un àcid gras.

Són molt lipofílics → impermeables.

LÍPIDS SAPONIFICABLES COMPLEXOS

FOSFOGLICÈRIDS O FOSFOLÍPIDS

Principal component de la membrana cel·lular.

Formats per 2 àcids grassos, una glicerina, un grup fosfòric i un aminoalcohol (alcohol +
nitrogen).

11
FOSFOESFINGOLÍPIDS

Èsters formats per un àcid gras, una esfingosina (aminoalcohol llarg), un grup fosfat i un
aminoalcohol.

Es troben en les vaines de mielina al voltant de les fibres nervioses.

GLICOESFINGOLÍPIDS

Èsters formats per un àcid gras, una esfingosina i un glúcid.

Existeixen dos tipus:

• Cerebròsids → menys de 15 monosacàrids

• Gangliòsids → oligosacàrid complex + àcid siàlic

LÍPIDS INSAPONIFICABLES

Lípids que no presenten àcids grassos en la seva composició.

Els principals tipus són:

• Terpens
• Esteroides
• Prostaglandines

TERPENS O ISOPRENOIDES

Deriven de la molècula d'isoprè (2-metil-1,3-butadiè):

• Monoterpens → essències vegetals com l'eucaliptus o el mentol.

• Diterpens → vitamina A, E i K.
• Triterpens → esqualè (molècula precursora del colesterol)
• Tetraterpens → carotenoids: pigments fotosintètics
• Politerpens → cautxú

12
ESTEROIDES

Deriven de l'esterà.

Existeixen dos tipus:

• Esterols → presenten un hidroxil al carboni 3 i una cadena

alifàtica al carboni 17.
• Hormones esteroidees → tenen un àtom d'O al carboni 3
unit per un doble enllaç.

ESTEROLS

• Colesterol → estabilitza les membranes cel·lulars.

• Àcids biliars → es produeixen al fetge a partir del colesterol, emulsionen els greixos
de la dieta perquè puguin absorbir-se.
• Vitamina D → regulen el metabolisme del calci. Es sintetitza a la pell gràcies a la
radiació UV.
• Estradiol → hormona encarregada dels caràcters sexuals femenins.

HORMONES ESTEROIDEES

• Hormones suprarenals:
o Aldosterona → augmenta l'absorció de Na i K al ronyó.
o Cortisol → síntesi de glucosa i glicogen, augment del metabolisme dels lípids i
les proteïnes.
• Hormones sexuals:
o Progesterona → gestació
o Testosterona → caràcters sexuals secundaris masculins.

PROSTAGLANDINES

Deriven de l'àcid prostanoic.

Les seves funcions principals són:

• Estimular els receptors del dolor.

13
 • Vasodilatació dels capil·lars sanguinis.
• Augment de la temperatura corporal → febre.
• Disminució de la pressió arterial.
• Estimulació de la musculatura uterina.

FUNCIONS PRINCIPALS DELS LÍPIDS

• Reserva energètica en adipòcits.

• Estructural → membranes cel·lulars.
• Protecció → ceres.
• Biocatalitzadors → hormones i vitamines.
• Transportadors → sals biliars.

14
4. PROTEÏNES

AMINOÀCIDS

Les proteïnes són polímers d'aminoàcids.

Els aminoàcids són compostos orgànics de baix PM que es

caracteritzen per tenir un grup carboxil (-COOH) i un grup
amino (-NH2) com a radicals del mateix carboni α.

Existeixen 20 aminoàcids primaris que s'uneixen per formar les proteïnes → els éssers
humans no podem sintetitzar-los (fabricar-los) tots.

Els aminoàcids essencials són els que els humans no podem sintetitzar i hem d'incorporar
amb la dieta.

PROPIETATS FÍSIQUES DELS AMINOÀCIDS

Són sòlids, cristal·lins, amb un punt de fusió elevat i solubles

en aigua.

Tots els aminoàcids, excepte la glicina, contenen un carboni

asimètric → presenten activitat òptica.

En funció de la situació del grup amino, quan col·loquem el grup carboxil a dalt, distingim
2 configuracions possibles:

- Configuració D → grup amino a la dreta

- Configuració L → grup amino a l'esquerra

PROPIETATS QUÍMIQUES DELS AMINOÀCIDS

Presenten comportament amfòter → segons com sigui el medi poden comportar-se com
a àcid o com a base.

15
Poden regular el pH del medi → efecte amortidor o tampó.

El punt d'equilibri, característic de cada aminoàcid, s'anomena punt isoelèctric.

CLASSIFICACIÓ DELS AMINOÀCIDS

Els aminoàcids es classifiquen segons el radical que s'enllaça al carboni α:

- No polars o hidrofòbics → el radical és una cadena hidrocarbonada.

- Polars sense càrrega → el radical és una cadena capaç de formar enllaços
d'hidrogen amb l'aigua.
- Polars amb càrrega negativa (àcids) → el radical presenta un grup àcid (-COOH).
- Polars amb càrrega positiva (bàsics) → el radical presenta un grup bàsic, per
exemple, un grup amino.

16
L'ENLLAÇ PEPTÍDIC

Els enllaços entre aminoàcids s'anomenen enllaços peptídics.

Són enllaços covalents i rígids entre el grup carboxil d'un aminoàcid i el grup amino del
següent → forma una molècula d'aigua.

LES PROTEÏNES

Una proteïna és un pèptid de més de 50 aminoàcids.

Estan formades per carboni, oxigen, hidrogen i nitrogen (+ sofre) → poden estar unides a
altres elements com ferro, coure...

Existeixen 4 nivells estructurals en funció de que tan complexa és la proteïna:

-
- Estructura primària
- Estructura secundària
- Estructura terciària
- Estructura quaternària

L’ESTRUCTURA PRIMÀRIA

És equivalent a la seqüència d'aminoàcids.

Indica quins aminoàcids formen la proteïna i en quin ordre es troben.

17
Sempre s'enumeren des de l'extrem amb el grup amino lliure (N-inicial) cap a l'extrem amb
el grup carboxil lliure (C-terminal).

L’ESTRUCTURA SECUNDÀRIA

És la disposició espacial de l'estructura primària.

Es manté pels enllaços d'hidrogen (amb capacitat de gir) que presenta la cadena peptídica.

No són tan rígids, tenen certa flexibilitat.

Distingim 3 tipus d'estructures secundàries:

- α-hèlix
- Hèlix de col·lagen
- Conformació β

ESTRUCTURA EN Α-HÈLIX

L'estructura primària s'enrotlla helicoïdalment sobre si mateixa.

S'estableixen ponts d'hidrogen entre l'oxigen del -CO- d'un aminoàcid i l'hidrogen del -NH-
del quart aminoàcid que el segueix.

Normalment hi ha molts sofres i amb el calor podem canviar la disposició d’aquesta

estructura.

La trobem a l'α-queratina → cabells, ungles...

18
ESTRUCTURA D'HÈLIX DEL COL·LAGEN

El col·lagen presenta moltes prolines i hidroxiprolines →

dificulten la formació de ponts d'hidrogen.

Es forma una hèlix més allargada, amb 3 aminoàcids per volta.

S'estabilitza gràcies a l'associació de tres cadenes per enllaços

covalents i ponts d'hidrogen molt petits.

Són tres seqüencies primàries s’associen entre elles per donar estabilitat.

ESTRUCTURA EN CONFORMACIÓ Β

Els aminoàcids formen una cadena en zig-zag ja que no es formen enllaços d'hidrogen.

Si la cadena es plega, poden formar-se aquests enllaços originant la làmina plegada.

Típica de la β-queratina → ex. tela d'aranya.

L'ESTRUCTURA TERCIÀRIA

És la disposició en l'espai de l'estructura secundària → conformació globular/rodona.

Els radicals apolars es situen a l'interior i els polars a l'exterior → permeten que la majoria
siguin solubles en aigua.

Són estables gràcies als enllaços entre radicals:

- Forts → ponts disulfur

- Febles → ponts d'hidrogen, forces de Van der Waals...

19
Les combinacions d'α-hèlix i conformació-β poden estar repetides en una mateixa proteïna
→ dominis estructurals. Hi haurà parts que es doblegaran més i parts que es doblegaran
menys.

EXCEPCIÓ

Les proteïnes que no formen estructures terciàries s'anomenen proteïnes filamentoses.

Aquestes proteïnes són insolubles en aigua i són allargades, no rodones.

En són exemples:

- α-queratina → cabell, ungles, banyes, plomes...

- β-queratina → fil de seda, teranyina...
- Elastina → teixit conjuntiu

L'ESTRUCTURA QUATERNÀRIA

La presenten únicament aquelles proteïnes que estan constituïdes per dos o més cadenes
polipeptídiques, unides per enllaços febles.

Cada cadena s'anomena protòmer.

Segons el nombre de protòmer que formen la proteïna distingim:

- Dímers (2) → hexoquinasa

- Tetràmers (4) → hemoglobina
- Pentàmers (5) → RNA-polimerasa

20
 - Polímers (+6) → càpsides víriques, actina-miosina

PROPIETATS PROTEIQUES

SOLUBILITAT

És deguda a una major presència d'aminoàcids polars respecte els apolars.

Augmenta en dissolucions salines poc concentrades → els ions salins augmenten la

polaritat dels radicals.

Disminueix en dissolucions salines molt concentrades → els ions salins competeixen amb
els radicals polars per l'aigua.

El pH influeix en el grau d'ionització dels radicals.

Les proteïnes globulars formen dispersions col·loïdals.

DESNATURALITZACIÓ

Consisteix en el trencament dels enllaços (excepte els peptídics) → pèrdua de l'estructura

terciària i, fins i tot secundària.

Pot ser produïda per: canvis de pH, de temperatura, alteracions en la concentració del
medi...

Implica la pèrdua de la funcionalitat de la proteïna.

21
Renaturalització: en alguns casos, si es recuperen les condicions inicials, es pot restablir la
conformació tridimensional.

ESPECIFICITAT

Algunes proteïnes són capaces de diferenciar unes molècules d'unes altres: enzims,
anticossos...

En diferents espècies podem trobar proteïnes que duen a terme la mateixa funció
(homòlogues) → són proteïnes amb variacions en alguns aminoàcids que no n'alteren la
funció.

L'evolució ha donat lloc a moltes proteïnes específiques d'espècie i, fins i tot, d'individu.

o Aquest fet és molt important, per exemple, en la histocompatibilitat en els

trasplantaments. s molt difícil que els òrgans siguin 100% compatibles ja
que a l’hemoglobina el HLA sol ser diferent, a excepció dels bessons
idèntics.

CAPACITAT AMORTIDORA

Les proteïnes presenten comportament amfòter igual que els aminoàcids → es poden
comportar com a àcid i com a base.

Les proteïnes dissoltes poden neutralitzar les variacions de pH → dissolucions tampó.

22
CLASSIFICACIÓ DE LES PROTEÏNES

PROTEÏNES FILAMENTOSES

Són insolubles en aigua, ja que no arriba a estructura terciària, per tant, no amaga la part
hidrofòbica.

Es troben principalment en animals:

- Col·lagen → forma els teixits conjuntiu, cartilaginós,

tegumentari i ossi.
- α-queratina → formacions epidèrmiques, cabells, ungles, llana, banyes...
- β-queratina → fils de seda...
- Elastina → tendons i vasos sanguinis.

PROTEÏNES GLOBULARS

Generalment són solubles en aigua i dissolucions salines, ja que estan en estructura

terciària (com a mínim).

Alguns exemples:

- Protamines → associades al DNA dels espermatozoides.

- Histones → associades al DNA cel·lular.
- Glutenines → insoluble en aigua, derivada del blat.
- Albúmines → sang (seroalbúmina), clara d'ou (ovoalbúmina), llet (lactoalbúmina).

23
 - Globulines → sang (seroglobulines), clara d'ou (ovoglobulina), llet (lactoglobulina),
associada a l'hemoglobina (α i β globulina), anticossos (Ɣ-globulina)...

HETEROPROTEÏNES

Són molècules formades per la unió de:

- Grup proteic
- Grup no proteic → grup prostètic

Es classifiquen en funció del grup prostètic que tenen.

CROMOPROTEÏNES

Presenten com a grup prostètic una molècula pigmentada → reben el nom de pigments.

Es classifiquen en:

- Pigments porfirínics → el grup prostètic és una porfirina amb

un catió metàl·lic al centre.
o És especialment rellevant el grup hemo → catió de
ferro.
- Pigments no porfirínics → exemple: hemocianina.

GLICOPROTEÏNES

Presenten com a grup prostètic un glúcid.

Alguns exemples són:

- L'hormona estimulant del fol·licle (FSH) i l'hormona estimulant de la tiroide (TSH).

- Proteoglicans → formen els tendons, els ossos...
- Glicoproteïnes sanguínies → ex. protrombina
- Immunoglobulines
- Glicoproteïnes de membrana
o Les seves variacions en els eritròcits donen lloc als grups sanguinis.

24
LIPOPROTEÏNES

Presenten com a grup prostètic un àcid gras.

Es troben a les membranes citoplasmàtiques.

Lipoproteïnes sanguínies → són solubles en aigua i transporten els

lípids de la dieta

per la sang.

FOSFOPROTEÏNES

Presenten com a grup prostètic un àcid fosfòric.

En són exemple la caseïna de la llet i la vitel·lina del rovell de l'ou.

NUCLEOPROTEÏNES

Presenten com a grup prostètic un àcid nucleic.

En són exemple les associacions d'histones o protamines amb el DNA per formar les fibres
de cromatina.

FUNCIONS DE LES PROTEÏNES

o Funció estructural → glicoproteïnes de membrana, queratina, elastina...

o Funció de reserva → ovoalbúmina, caseïna, glutenina...

25
o Funció de transport → pigments respiratoris, seroalbúmina, lipoproteïnes...
o Funció enzimàtica → acció biocatalitzadora: lipasa, maltasa, tripsina...
o Funció hormonal → insulina, tiroxina, hormona del creixement...
o Funció de defensa → immunoglobulines, antibiòtics...
o Funció contràctil → flagel·lina, actina-miosina...
o Funció homeostàtica → regulació del pH i coagulació sanguínia: trombina,
fibrinogen...

26
5. ÀCIDS NUCLEICS

COMPOSICIÓ DELS ÀCIDS NUCLEICS

LA COMPOSICIÓ DELS ÀCIDS NUCLEICS

Els àcids nucleics són biomolècules orgàniques formades per C, H, O, N i P. Són polímers
formats per la unió de molts nucleòtids. El seu nom prové del fet que són substàncies de
caràcter àcid i que es van trobar a l'interior del nucli de les cèl·lules eucariotes. Cada
nucleòtid està format per un àcid fosfòric, una pentosa i una base nitrogenada. Si a un
nucleòtid li manca el grup fosfat, s'anomena nucleòsid.

- Àcid fosfòric (H3PO4). Intervé en la unió dels nucleòtids entre si i és el responsable

del caràcter àcid dels àcids nucleics.
- Pentosa. Pot ser de dos tipus: la ribosa, que és la que es troba en els nucleòtids de
l'àcid ribonucleic (RNA), o la 2-desoxiribosa, que forma part de l'àcid
desoxiribonucleic (DNA). Es a dir, que segons el tipus de pentosa es diferencien dos
tips d'àcids nucleics: I'RNA i el DNA. El nom ribosa procedeix de les inicials del
laboratori on es va identificar (RIB) i de la terminació -osa pròpia dels glúcids. El
nom 2-desoxiribosa fa referència al fet que és una ribosa a la qual li falta un grup
hidroxil (- OH) en el segon carboni.

- Base nitrogenada. És una molècula de caràcter bàsic i que conté nitrogen.

• Púriques. Tenen una structura que s'assembla a la molècula de purina. Són
l'adenina (A) i la guanina (G).
• Pirimidíniques. Tenen una estructura similar a la molècula de pirimidina.
Són la citosina (C), la timina (T), que és exclusiva del DNA, i l'uracil (U), que
és exclusiu de I'RNA.

27
Els carbonis de les molècules de les pentoses es numeren com 1', 2', 3', 4' i 5', per
diferenciar-los dels carbons de les bases nitrogenades.

ELS NUCLEÒSIDS

Els nucleòsids es formen per mitjà de la unió d'una ribosa o d'una desoxiribosa amb una
base nitrogenada, mitjançant un enllaç N-glicosídic entre el carboni 1' de la pentosa i el
nitrogen 1' de la base nitrogenada, si aquesta és pirimidínica, o el nitrogen 9, si és una base
púrica.

El nucleòsids s'anomenen afegint la terminació -osina al nom de la base púrica, o la

terminació -idina per al cas de les bases pirimidíniques. Per això els noms dels nucleòsids
amb ribosa són adenosina, guanosina, citidina i uridina.

Si la pentosa és la desoxiribosa, s’hi anteposa el prefix desoxi-. Així els noms d'aquests
nucleòsids són desoxiadenosina, desoxiguanosina, desoxicitidina i desoxitimidina.

28
ELS NUCLEÒTIDS

Els nucleòtids son la unitat bàsica dels àcids nucleics.

Es formen per la unió d'un nucleòsid i un àcid fosfòric, per mitjà d'un enllaç entre el grup
hidroxil del cinquè carboni de la pentosa i l'àcid fosfòric. quest enllaç rep el nom d’enllaç
fosfoèster.

Els nucleòtids tenen un fort caràcter àcid a causa del seu grup fosfat, que s'ionitza.

Els nucleòtids s'anomenen afegint al nom del nucleòsid el terme 5' -mono- fosfat. A la
pràctica se sol emprar simplement la inicial de cada base nitrogenada (A, G, C, Ti U) per
referir-se a cada tipus de nucleòtid.

ELS NUCLEÒTIDS LLIURES

Els nucleòtids es poden trobar lliures en el citoplasma on duen a terme funcions

metabòliques molt importants: transport d'energia, transmissió de senyals, oxidació i
reducció de substàncies...

Els més importants són: ATP, AMP cíclic, NAD, FAD i NADP.

- Adenosina-trifosfat (ATP) → actua com a transportadora d'energia gràcies a la

hidròlisi dels enllaços entre els grups fosfat.

29
ÀCIDS NUCLEICS

El àcids nucleics són polímers de nucleòtids. Presenten dos

extrems, l'extrem 5', on hi ha un grup fosfat unit al carboni 5' del
primer nucleòtid, i l'extrem 3', on hi ha un radical hidroxil unit al
carboni 3' de l'últim nucleòtid.

Els àcids nucleics se sintetitzen des de l'extrem 5' cap a l'extrem

3'. Això és degut al fet que no hi ha cap enzim que possibiliti afegir
nucleòtids a l'extrem 5' i, en canvi, sí que hi ha enzims que
possibiliten afegir-ne a l'extrem 3'. L'enllaç entre el radical
hidroxil (- OH) del carboni 3' de l'últim nucleòtid i el radical fosfat
del carboni 5' del nucleòtid que s'hi afegeix rep el nom d'enllaç fosfodièster.

L'àcid desoxiribonucleic (DNA) i l'àcid ribonucleic (RNA) tenen diverses diferències, com la
pentosa que presenten, la longitud de les seves cadenes, la seva estructura, la localització
dins la cèl·lula i les bases nitrogenades.

L'ÀCID DESOXIRIBONUCLEIC (DNA)

NIVELLS ESTRUCTURALS I NIVELLS D'EMPAQUETAMENT DEL DNA

L'àcid desoxiribonucleic o DNA és la molècula que emmagatzema la

informació biològica que es transmet de progenitors a descendents. Està
format, excepte en alguns virus, per dues cadenes de nucleòtids enrotllades
entre si formant una doble hèlix.

En les cèl·lules eucariotes es troba principalment al nucli (DNA nuclear), tot i

que també en trobem als mitocondris i cloroplasts.

Es troba associat a histones i altres proteïnes no històniques formant la fibra de cromatina.

Cada cadena és un polímer de desoxinucleòtids d'adenina, guanina, citosina i timina,

sintetitzada des de l'extrem 5' cap a l'extrem 3'.

30
El seu pes molecular és molt elevat; en el cas de l'ésser humà, és de 3,6·1012 daltons i conté
5,6·109 parells de nucleòtids (parell format per un nucleòtid d'una cadena unit a un
nucleòtid de l'altra cadena).

Al DNA es distingeixen tres nivells estructurals:

- Estructura primària o seqüència de nucleòtids

- Estructura secundària o doble hèlix.
- Estructura terciària o DNA superenrotllat, que s'origina a partir de la torsió de la
doble hèlix sobre si mateixa. A més, l'estructura terciària del DNA encara pot
condensar-se més fins a arribar a una superespiralització.

L'ESTRUCTURA PRIMÀRIA

És equivalent a la seqüència de nucleòtids d'una sola cadena, que es presenta

com un simple filament estès o bé una mica doblegada en si mateixa.

Podem distingir-hi:

• Esquelet de fosfopolidesoxiriboses
• Seqüència de bases nitrogenades

El nombre de filaments diferents de DNA que es pot formar combinant de forma diferent
els quatre tips de nucleòtids (A, C, G i T), fins i tot fixant-ne el nombre, és molt elevat. Per
exemple, amb els 5,6 • 10° parells de nucleòtids del DNA humà, es podrien fer 4 5.600.000.000
DNA diferents. Aquest nombre tan elevat de combinacions diferents permet entendre que,
de la mateixa manera que amb vint-i-sis lletres, preses unes vegades individualment i

31
d'altres en grups de dos, tres, quatre, etcètera (paraules), i combinant-les
convenientment, s'estructura la informació d'una llengua, a través de la seqüència de
nucleòtids també és possible emmagatzemar una determinada informació, l'anomenat
missatge biològic o informació genètica.

L'ESTRUCTURA SECUNDÀRIA

És la disposició en l'espai de dues cadenes → les bases queden enfrontades i unides per
ponts d'hidrogen establerts entre:

• Adenina i Timina → 2 enllaços

• Guanina i Citosina → 3 enllaços

Watson i Crick van descriure, el 1968, l'estructura del DNA, prenent com a base els estudis
previs de Rosalind Franklin:

El DNA està format per dues cadenes de polinucleòtids complementàries i antiparal·leles

enrotllades formant una doble hèlix.

• Complementàries → les cadenes no són iguals, sinó que

presenten bases oposades.
• Antiparal·leles → presenten els enllaços 5' → 3' en
direccions oposades.
• Les pentoses i els grups fosfats (part hidrofílica) queden
a l'exterior, deixant les bases (hidrofòbiques) a l'interior.
• L'augment de la temperatura per sobre dels 100ºC provoca la seva
desnaturalització: separació de les dues cadenes.

32
L'ESTRUCTURA TERCIÀRIA

Les molècules de DNA circular, com ara el DNA bacterià o el DNA mitocondrial, presenten
una estructura terciària, que consisteix en el fet que la fibra de 20 es troba retorçada sobre
si mateixa formant una espècie de superhèlix. Aquesta disposició s'anomena DNA
superenrotllat.

Consisteix en l'empaquetament de la doble hèlix en diferents nivells de superenrotllament:

o El DNA s'empaqueta sobre unes proteïnes anomenades histones (protamines en

els espermatozoides).

Els superenrotllaments de DNA proporcionen dos avantatges: aconsegueixen reduir la

longitud del DNA i faciliten el procés de la duplicació del DNA. Això és degut al fet que el
sentit de les voltes en la superhèlix del DNA superenrotllat és cap a la dreta, és a dir, és
una molècula tensionada cap a la dreta, mentre que els enzims que desespiralitzen el DNA
per iniciar-ne la duplicació originen voltes cap a l'esquerra. Per això, durant aquest procés
de desespiralització es van anul·lant voltes en excés cap a la dreta, amb la qual cosa es
provoca la relaxació de la molècula.

• Permet reduir la longitud i facilitar el procés de duplicació.

PRIMER NIVELL D'EMPAQUETAMENT

S'anomena collaret de perles.

Està format per la doble hèlix de DNA i les histones → unió per atraccions iòniques.

Es formen els nucleosomes separats pel DNA espaiador.

33
SEGON NIVELL D'EMPAQUETAMENT

S'anomena solenoide.

Es forma per l'enrotllament del collaret de perles sobre si mateix.

TERCER NIVELL D'EMPAQUETAMENT

S'anomena dominis estructurals en bucle.

S'estabilitza per proteïnes que formen una bastida.

NIVELLS SUPERIORS D'EMPAQUETAMENT

No es coneixen els mecanismes que permeten que el DNA s'empaqueti entre 100 i 1000
vegades (10.000 en els cromosomes), tot i que es creu que hi participen diferents proteïnes
no històniques.

34
CLASSIFICACIÓ DEL DNA

El DNA pot classificar-se segons:

• El nombre de cadenes:
o Monocatenari → una sola cadena
o Bicatenari → dos cadenes
• La forma:
o Lineal → DNA nuclear eucariota
o Circular → bacteris, mitocondris, cloroplasts
• La manera d'empaquetar-se:
o Associat a histones → formen nucleosomes
o Associat a protamines
o Altres

ÀCID RIBONUCLEIC (RNA)

L’àcid ribonucleic o RNA està constituït per nucleòtids de ribosa, amb les bases adenina,
guanina, citosina i uracil. No té, doncs, timina com el DNA. Aquests ribonucleòtids
s'uneixen entre si mitjançant enllaços fosfodièster (dos enllaços estèrics seguits) en sentit
5'→3', igual que en el DNA. A diferència d'aquest, I'RNA és gairebé sempre monocatenari,
excepte en els reovirus, que és bicatenari.

L’RNA es troba en les cèl·lules procariotes i eucariotes. En les eucariotes, hi ha de cinc a

deu vegades més RNA que DNA. També es troba en molts tipus de virus amb la funció de
contenir la informació genètica. S'ha observat l'existència 'RNA amb funció

35
biocatalitzadora; per això s'ha suggerit que, en l'origen de la vida, els RNA van ser les
primers molècules capaces d'autoduplicar-se i que, després, van delegar la funció de
contenir la informació en el DNA, ja que la seva cadena és més estable, i la funció
enzimàtica, en les proteïnes. Així, I'RNA només ha mantingut la funció de sintetitzar les
proteïnes seguint la informació continguda en el DNA.

CLASSIFICACIÓ DEL RNA

Els RNA es classifiquen en:

- RNA bicatenari: en els reovirus.

- RNA monocatenari: RNA soluble o de transferència, I'RNA missatger, I'RNA
ribosòmic, i l'RNA nucleolar.

El fet que les cèl·lules que fabriquen grans quantitats de proteïnes siguin riques en RNA va
ser una de les pistes per descobrir la transmissió de la informació genètica.

RNA HETEROGENI NUCLEAR (PRE-MRNA)

Apareix després del procés de la transcripció del DNA

- Cèl·lules procariotes→ motlle per a la síntesi de proteïnes.

- Cèl·lules eucariotes→ molècula precursora de la resta dels RNA que es troben en
el citoplasma.
- Maduració→ sèrie de canvis que tenen lloc al nucli, per a formar la resta dels RNA.
o hnRNA→ té una sèrie de segments amb informació (exons), alternats amb
uns altres segments sense informació (introns), que en el procés de la
maduració seran suprimits.

RNA MISSATGER

És monocatenari i lineal.

36
La seva funció és copiar la informació del DNA i dur-la als ribosomes per sintetitzar
proteïnes.

En els eucariotes, es forma a partir del transcrit primari o pre-mRNA format per exons i
introns.

El pre-mRNA sofreix una sèrie de canvis anomenats maduració, els quals tenen lloc al nucli.

Tenen lloc 3 canvis principals:

- En l'extrem 5' s'afegeix una cobertura anomenada cap o caputxa → evita la

degradació enzimàtica.
- S'eliminen els introns.
- A l'extrem 3' s'afegeixen 150-200 nucleòtids d'adenina formant l'anomenada cua
poli-A → estabilitza la molècula i la protegeix.

RNA SOLUBLE O DE TRANSFERÈNCIA (TRNA)

El trobem dispers en el citoplasma en forma de molècula dispersa.

Està format per 70-90 nucleòtids.

La seva funció és transportar aminoàcids específics fins als ribosomes, on, segons la
seqüencia especificada en un RNA missatger (transcrit al seu torn, del DNA), se sintetitzen
les proteïnes.

És sempre monocatenari, amb zones de doble

hèlix intercalades amb altres que formen
bucles, originant una forma de fulla de trèvol.
En realitat està molt més replegada i presenta
una estructura terciària en forma de L.

37
Presenta dues regions importants:

- Anticodó→ nucleòtids complementari d’un triplet de mRNA (codó).

- Regió de l'aminoàcid→ braç acceptor d’aminoàcids.

RNA RIBOSÒMIC

Ribosomes→ orgànuls cel·lulars, formats per dos

subunitats, implicats en la síntesi de proteïnes.

- És el RNA més abundant.

- Unit a proteïnes constitueix els ribosomes
(representa el 60% del seu pes).
- Presenta segments lineals i segments en doble
hèlix degut a certa complementarietat dins de la seqüència. (seqüències
complementàries).

RNA NUCLEOLAR

Constitueix el nuclèol cel·lular.

S'origina a partir de diferents segments de DNA (regió organitzadora nucleolar).

Formen diferents fragments, que en unir-se donaran lloc a les subunitats ribosòmiques.

FUNCIONS DEL RNA

- Transcripció → transmissió des del DNA fins als ribosomes (còpia del DNA a mRNA).
- Traducció → síntesi de la proteïna codificada en el mRNA gràcies a la participació
del tRNA i rRNA.
- Emmagatzemament de la informació genètica:

38
o Alguns virus tenen com a material genètic RNA: virus de la grip,
poliomielitis, VIH, SARS-Cov2...

39
6. LA CÈL·LULA: UNITAT D’ESTRUCTURA I FUNCIÓ

EL DESCOBRIMENT DE LA CÈL·LULA

Els primers coneixements sobre la cèl·lula daten de l’any 1665, quan Robert Hooke va
publicar els resultats de les seves observacions sobre els teixits vegetals, fetes amb un
microscopi construït per ell mateix quo arribava a uns cinquanta augments.

Les cèl·lules de suro que va observar Hooke no són cèl·lules completes, sinó només les
parets de cel·lulosa residuals de les cèl·lules vegetals mortes, amb un interior ple d'aire. En
els altres teixits sí que va poder observar cèl·lules vives. Malgrat això, ni ell ni els
microscopistes del segle següent no van donar importància a la substància que hi havia
tancada a l'interior.

Un contemporani de Robert Hooke, I'holandès Antonie van Leeuwenhoek, un comerciant

ric tractant de fils i naturalista aficionat, es va dedicar a perfeccionar les lents d'augment i
va construir microscopis senzills, que arribaven a tenir fins a 200 augments, amb els quals,
en observar l'aigua de les basses i els fluids interns dels animals, va fer descobriments
interessants.

Microscopi de Leeuwenhoek Microscopi de Hooke

Durant el segle XIX, gràcies a la correcció de les aberracions òptiques i a la millora de les
tècniques de preparació microscòpica (fixació, inclusió i tinció), es van poder estudiar les
cèl·lules amb més detall i observar-hi diverses estructures a l'interior. Així doncs, el 1831,
Robert Brown va descobrir en les cèl·lules vegetals un corpuscle que va anomenar nucli.

El 1839, el zoòleg alemany Theodor Schwann va establir el paral·lelisme entre els teixits
animals i els vegetals quan va observar que el teixit cartilaginós estava constituït per

40
cèl·lules separades clarament entre si per una abundant matèria extracel·lular, a l'interior
de la qual també hi havia un nucli. Schwann també es va adonar que en la cèl·lula no tan
sols és important l'estructura, sinó també el funcionament, que va anomenar
metabolisme.

LA TEORIA CEL·LULAR

A partir dels postulats del zoòleg Schwann (1839) del botànic alemany Matthias Schleiden
(1838), el desenvolupament de l'anomenada teoria cel·lular es va iniciar quan se'n van
enunciar clarament els dos primers principis:

1. Tots els éssers vius estan constituïts per una o més cèl·lules; amb altres paraules,
la cèl·lula és la unitat morfològica de tots els éssers vius.
2. La cèl·lula és capaç de dur a terme tots els processos metabòlics necessaris per
mantenir-se amb vida; és a dir, la cèl·lula és la unitat fisiològica dels organismes.

Schwann pensava que les cèl·lules es podien formar mitjançant l'agregació d’orgànuls,
cosa que no és certa. L'any 1855 els científics alemanys Rudolf Virchow i Robert Remak van
aportar una idea correcta sobre l'origen de les cèl·lules quan van enunciar un tercer
principi:

3. Les cèl·lules tan sols poden sorgir a partir d'unes altres d'existents, idea que en
llatí es va expressar amb la frase famosa: Omnis cellula ex cellula, 'tota cèl·lula
prové d'una altra cèl·lula'.

En els anys posteriors es van fer diversos avenços en la teoria cel·lular, com ara l'observació
del medi intern de la cèl·lula vegetal, que va rebre el nom de protoplasma. Des d'aquell
moment ja es va començar a donar menys importància a la membrana cel·lular i més al
seu interior. El concepte de cèl·lula va evolucionar cap a una estructura constituïda per
«un cúmul de protoplasma, limitat per una membrana, a l'interior del qual hi ha un nucli».

Al 1902 es va afegir un 4t principi:

4. La cèl·lula és la unitat genètica autònoma dels éssers vius.

41
EL CONCEPTE DE CÈL·LULA

La cèl·lula és una estructura formada per 3 elements:

- Membrana
- Citoplasma
- Material genètic

Desenvolupa les tres funcions vitals: nutrició, relació i reproducció.

!! Els virus no es reprodueixen de manera autònoma ni tenen citoplasma (no duen a terme
metabolisme) → són organismes acel·lulars. !!

LA FORMA CEL·LULAR

No existeix un prototip de forma cel·lular, però està estretament relacionada amb la funció
que digui a terme:

- Cèl·lules lliures → acostumen a canviar de forma emetent pseudòpodes (poden

canviar de forma) o a ser globulars.
- Cèl·lules tissulars → tenen una forma fixa en funció de les tensions amb les cèl·lules
adjacents (més estable i forma més fixa, no tan rodones).
- Cèl·lules amb paret rígida → forma molt estable.

UNITATS DE MESURA EN CITOLOGIA

- Longitud → micròmetre (μm) 10-6m, nanòmetre (nm) 10-9m i Angstrom (Å) 10-10m.
- Massa → picogram (pg) 10-12m, dalton (Da) i svedverg (S).

42
LA MIDA DE LES CÈL·LULES

La mida és molt variable.

- Bacteris: 1-2 μm
- Cèl·lula humana mitjana: 5-20 μm
- Espermatozoide: 53 μm
- Oòcit humà: 150 μm
- Oòcit d'ocells: 2,5 cm (gallina), 7 cm (estruç)

LA RELACIÓ MIDA-FORMA

La mida de les cèl·lules està limitada per:

- La capacitat funcional del nucli → en cèl·lules

molt grans el nucli no pot controlar totes les
reaccions que tenen lloc al citoplasma.
- La capacitat de captar nutrients → en cèl·lules
esfèriques, com més gran és una cèl·lula més
petita és la relació entre la seva superfície i el seu
volum.

LA LONGEVITAT DE LES CÈL·LULES

La durada de la vida d'una cèl·lula també és molt variable:

- Cèl·lules epitelials pulmonars i intestinals → 8 hores

- Eritròcits humans (cèl·lules sanguines) → 120 dies
- Hepatòcits → 150 dies (els seus mitocondris es renoven cada 10 dies)
- Neurones → tota la vida de la persona

L'ESTRUCTURA CEL·LULAR

L'estructura comuna a totes les cèl·lules està formada per:

- Membrana plasmàtica → doble capa lipídica amb proteïnes.

- Citoplasma → líquid intern (citosol) + orgànuls cel·lulars (morfoplasma).

43
 - Material genètic → una o diverses molècules de DNA envoltat o no de membrana
nuclear.

LA CÈL·LULA PROCARIOTA

L'estructura d'una cèl·lula procariota està formada

per:

- Membrana plasmàtica → no presenta mai

colesterol i està recoberta per una paret
bacteriana.
- Citoplasma → generalment només
presenta ribosomes i inclusions.
- Material genètic → una sola fibra de DNA en la zona del nucleoide, no delimitada
per membrana nuclear.

LA CÈL·LULA EUCARIOTA

- Membrana plasmàtica → poden tenir una membrana de secreció externa.

- Citoplasma → estructura molt complexa:
o Estructures sense membrana → ribosomes, centrosomes, citoesquelet,
microtúbuls i microfilaments.
o Estructures amb membrana → reticle endoplasmàtic, aparell de golgi,
vacúols i lisosomes.
o Orgànuls transductors → mitocondris i cloroplasts: presenten doble
membrana i produeixen energia.
- Material genètic → situat a la zona del nucli, envoltat d'una doble bicapa lipídica
amb porus.

LA CÈL·LULA ANIMAL

- Poden presentar membrana de secreció → matriu extracel·lular.

- Vacúols petits.
- Nucli més o menys central.
- Dos centríols.

44
 - Cilis, flagels o pseudòpodes.
- Reserves de glicogen.

LA CÈL·LULA VEGETAL

- La seva membrana de secreció és una paret de cel·lulosa.

- Vacúol central molt gran.
- Nucli lateralitzat.
- Presència de cloroplasts.
- Reserves de midó en amiloplasts.

45
MÈTODES D’ESTUDI CEL·LULAR

Les cèl·lules s'estudien a través de microscopis:

- Microscòpia òptica → ús de fotons

o Microscopi òptic
o Microscopi de fluorescència
o Microscopi confocal
- Microscòpia electrònica → ús d'electrons
o Microscopi electrònic de rastreig (SEM)
o Microscopi electrònic de transmissió (TEM)

MICROSCÒPIA ÒPTICA

MICROSCOPI ÒPTIC

COM ES PREPAREN LES MOSTRES?

1. Fixació → les cèl·lules amb fixadors com alcohol o formaldehid.

2. Inclusió → les mostres toves s'han d'endurir mitjançant la inclusió en medis més
consistents.
3. Tall → els micròtoms aconsegueixen talls d'uns 10 μm.
4. Tinció → coloració segons l'estructura que es vulgui observar.
5. Muntatge → es cobreix la mostra en medi de muntatge per conservar la mostra durant
llargs períodes de temps.

46
MICROSCOPI DE FLUORESCÈNCIA

MICROSCOPI CONFOCAL

47
MICROSCÒPIA ELECTRÒNICA

Utilitza com a font d'energia un feix d'electrons que surten del càtode.

Cal fer el buit al sistema per evitar la desviació dels electrons.

Existeixen dos tipus:

- Microscopi electrònic de rastreg (SEM) → els electrons reboten sobre la mostra,

genera imatges exteriors en 3D: 200.000 augments.
- Microscopi electrònic de transmissió (TEM) → els electrons travessen la mostra,
genera imatges interiors de fins a 1.000.000 d'augments (permet veure estructures
de fins a 4 Å).

MICROSCOPI ELECTRÒNIC DE RASTREIG

48
MICROSCOPI ELECTRÒNIC DE TRANSMISSIÓ

AUGMENTS I RESOLUCIÓ

Nombre d'augments → relació entre la mida aparent i la real.

𝑚𝑖𝑑𝑎 𝑎𝑝𝑎𝑟𝑒𝑛𝑡
𝑛° 𝑑′𝑎𝑢𝑔𝑚𝑒𝑛𝑡𝑠 =
𝑚𝑖𝑑𝑎 𝑟𝑒𝑎𝑙

Poder de resolució → capacitat de distingir dos punts propers com a separats.

- Ull humà → 0,1 mm

- Microscopi òptic → 0,2 μm
- Microscopi electrònic → 4 Å

49
7. MEMBRANES CEL·LULARS I ORGÀNULS NO DELIMITATS PER MEMBRANES

LA MEMBRANA PLASMÀTICA

La membrana plasmàtica és una estructura dinàmica, les molècules es poden desplaçar

lateralment i permet que la membrana pugui autoreparar-se (autotancament) si sofreix
una ruptura, o fusionar-se amb qualsevol altra membrana. Fins i tot, la membrana pot
perdre sectors que ràpidament formen vesícules.

La membrana plasmàtica o lipídica està composta per:

- 52% de proteïnes:

Les proteïnes es disposen de tal manera que els radicals polars queden fora de la
membrana i els radicals lipòfils estableixen contacte amb ha part lipòfila dels lípids
de la membrana.

Segons la seva disposició, es poden classificar en:

o Proteïnes integrals o intrínseques → total o parcialment englobades en la

bicapa.
▪ Proteïnes transmembrana: travessen la membrana i presenten
sectors polars cap al medi intern i extern.
o Proteïnes perifèriques o extrínseques. Estan enganxades a l’exterior de la
bicapa. Són proteïnes solubles que només tenen sectors polars amb els
quals s'uneixen als radicals polars del lípids de membrana i de les proteïnes
integrals.
- 40% de lípids:
o Els components lipídics bàsics de la bicapa són fosfolípids, que són els més
abundants, glicolípids i colesterol. Com que totes aquestes molècules són
amfipàtiques* ¡ es troben en un medi polar ('aigua exterior i l'aigua
interior), s'orienten disposant els seus radicals polars cap al medi aquós i els
seus radicals lipòfils cap als radicals lipòfils de l'altra capa. Aquesta
disposició s'anomena autoacoblament i origina la bicapa lipídica.
o Colesterol → dona estabilitat a la membrana.

50
 - 8% de glúcids:
o Glicolípids i glicoproteïnes només a la cara externa (estructura asimètrica).
Actuen com a receptors de membrana i el conjunt s’anomena glicocàlix.
o Només a la part externa del la membrana actuant com a receptors → el
conjunt s'anomena glicocàlix.

FUNCIONS DE LA MEMBRANA

- Funcions de la bicapa lipídica:

o Mantenir separats el medi aquós extern de l'intern → manté estable el medi
intern.
o Processos d'endocitosi (entrada) i d'exocitosi (sortida).
- Funcions de les proteïnes:
o Regular l'entrada i la sortida de molècules i ions.
o Reconeixement cel·lular.
o Activitat enzimàtica.
o Transducció de senyals (hormones).
o Formació d'unions intercel·lulars.

EL TRANSPORT PASSIU A TRAVÉS DE LA MEMBRANA

El transport passiu és un procés espontani de difusió a través de la membrana que no

suposa cost energètic a la cèl·lula i que sempre es produeix a favor de gradient de
concentració o elèctric, és a dir, del medi on hi ha més substància al que hi ha menys.

51
La permeabilitat de la membrana és selectiva ja que deixa passar només algunes
molècules.

El transport passiu es pot donar per:

- Difusió simple
- Difusió facilitada

DIFUSIÓ SIMPLE

Consisteix en el pas de molècules petites a favor de gradient. Com més petita sigui la
molècula i més diferència de concentració hi hagi més ràpid serà el transport.

Pot donar-se de dues maneres:

- A través de la bicapa lipídica → molècules apolars o dèbilment polars i gasos. La

difusió de l’aigua és l’osmosi.
- A través de canals → proteïnes canal que permeten el moviment de ions (canals
iònics). La seva obertura pot ser regulada per voltatge (variacions en el camp
elèctric de la membrana) o per lligand (neurotransmissors o hormones unides al
receptor de la proteïna canal i que fan que s’obri el canal).

DIFUSIÓ FACILITADA

Es duu a terme gràcies a la intervenció de proteïnes transmembrana específiques

anomenades proteïnes transportadores o permeases..

52
Al tenir una especificitat més gran permet el transport de molècules més grans
(aminoàcids, glucosa i sacarosa) i no depèn només de la deferència de concentració de les
substàncies sinó que també del grau de saturació de les proteïnes.

EL TRANSPORT ACTIU A TRAVÉS DE LA MEMBRANA

És el tipus de transport que comporta una despesa energètica a la cèl·lula que es portada
per molècules d’ATP. Permet el moviment de substàncies en contra del gradient de
concentració o elèctric.

El duen a terme proteïnes de membrana.

Els exemples més importants són:

- La bomba de sodi i potassi

- La bomba de protons
- La bomba de calci

LA BOMBA DE SODI-POTASSI

Permet mantenir l'exterior cel·lular amb càrrega positiva respecte l'interior → potencial
de membrana.

Per cada molècula d’ATP, obté l’energia per bombar 3 Na+ a l’exterior i 2 K+ a l’interior de
la cèl·lula.

53
L'EXOCITOSI I L'ENDOCITOSI

Aquests mecanismes permeten a la cèl·lula expulsar o incorporar molècules grans

(macromolècules) a través de vesícules membranoses.

- Exocitosi → expulsió dels continguts d’una vesícula mitjançant la fusió d’aquesta

amb la membrana plasmàtica.

- Endocitosi → entrada a la cèl·lula gràcies a la formació de vesícules. El procés

s’anomena invaginació.

En funció de la mida de les substàncies, pot ser:

o Pinocitosi → ingestió de líquids i substàncies dissoltes.
o Fagocitosi → ingestió de substàncies grans com nutrients o
microorganismes. Intervenció dels lisosomes per la digestió cel·lular.

LES MEMBRANES DE S ECRECIÓ

Moltes cèl·lules presenten una segona membrana, per sobre de la plasmàtica, anomenada
membrana de secreció.

Està formada per substàncies secretades per la cèl·lula que es dipositen a l’exterior de la
membrana plasmàtica. Aquestes membranes uneixen les cèl·lules dels teixits entre si.

En les cèl·lules animals s'anomena matriu extracel·lular i en les vegetals, paret cel·lular.

54
LA MATRIU EXTRACEL·LULAR

És la membrana de secreció dels animals, molt abundant en el teixit ossi, el teixit connectiu
i l’exosquelet dels artròpodes.

Les seves funcions principals són:

- Actuar com a nexe d'unió.

- Omplir els espais intercel·lulars.
- Donar consistència als teixits i òrgans.

COMPOSICIÓ

- Fibres proteiques
o Col·lagen → resistència i consistència
o Elastina → elasticitat
o Fibronectina → adhesió entre les cèl·lules
- Substància fonamental amorfa (SFA)
o Proteoglicans → àcid hialurònic +
proteïnes + glicosaminoglicans.
o Permet la retenció d'aigua, fent el teixit
més resistent a la tracció i la compressió.

LA PARET CEL·LULAR

Coberta rígida que envolta les cèl·lules vegetals → dura després de la mort de la cèl·lula.

Està formada per xarxes de fibres de cel·lulosa i

una matriu rica en aigua, sals minerals i
substàncies impermeabilitzants.

Proporciona forma i rigidesa a la cèl·lula,

impedint la seva ruptura → el citoplasma vegetal
està molt concentrat, per tant, evita el trencament degut a l'elevada pressió osmòtica.

55
EL CITOPLASMA

És l'espai cel·lular comprès entre la membrana plasmàtica i l'embolcall nuclear.

Podem diferenciar-hi:

- Citosol
- Citoesquelet
- Orgànuls cel·lulars

EL CITOSOL

Medi intern de la cèl·lula → ocupa l'espai entre la membrana plasmàtica i la nuclear.

Està format per un 85% d'aigua amb una gran quantitat de substàncies dissoltes.

Conté molts enzims → s'hi produeixen moltes reaccions químiques.

S'hi troben moltes macromolècules de reserva energètica en forma de grànuls i inclusions.

EL CITOESQUELET

Xarxa de filaments proteics que formen una bastida → "esquelet cel·lular".

Distingim 3 tipus de filaments:

- Microfilaments
- Filaments intermedis
- Microtúbuls

Les seves funcions són:

- Mantenir o canviar la forma de la cèl·lula.

- Fer possible el moviment per pseudòpodes i la contracció muscular.
- Transport i organització dels orgànuls al citoplasma.

56
ELS MICROFILAMENTS

Són els més abundants, generalment microfilaments d'actina:

- Formats per dos molècules d'actina enrotllades en una doble hèlix.

- Poden associar-se a molècules de miosina → contracció muscular.

ELS FILAMENTS INTERMEDIS

Estan formats per proteïnes filamentoses.

Els més importants són:

- Neurofilaments → formen els axons neuronals

- Filaments de queratina → cèl·lules epitelials.

Tenen funció estructural → es troben en cèl·lules sotmeses a esforços mecànics.

ELS MICROTÚBULS

Estan formats per tubulina.

Poden formar estructures de durada curta (fus acromàtic) o estables (centríols, cilis,
flagels...).

Les seves funcions principals són:

- Moviment cel·lular → cilis, flagels i pseudòpodes.

- Base per estructurar el citoesquelet.

57
 - Determinar la forma cel·lular.
- Organitzar la distribució interna dels orgànuls.
- Mobilitzar els cromosomes durant la divisió cel·lular.

EL CENTROSOMA

És un orgànul situat a prop del nucli → conté el centre organitzador de microtúbuls (COM):
centre dinàmic de la cèl·lula.

Distingim dos tipus de centrosoma:

- Centrosoma amb centríols → protoctists i animals.

- Centrosoma sense centríols → fongs i plantes.

EL CENTROSOMA AMB CENTRÍOLS

En el seu interior trobem dos centríols perpendiculars (diplosoma), envoltats per material
pericentriolar.

Els microtúbuls s'organitzen al seu voltant en forma radial → àster.

En deriven els cilis i els flagels, el fus acromàtic i part del citoesquelet.

58
ELS CILIS I ELS FLAGELS

Són prolongacions citoplasmàtiques mòbils situades a la

superfície cel·lular.

Presenten una estructura interna formada per

microtúbuls.

- Cilis → mesuren entre 5 i 10 μm, els trobem en

nombres elevats.
- Flagels → mesuren uns 100 μm i generalment en trobem un o dos.

La seva funció és desplaçar la cèl·lula o crear turbulències en el medi per atreure

l'aliment.

ELS RIBOSOMES

Estructures globulars sense membrana formats per diverses proteïnes associades a

rRNA procedents del nuclèol.

Poden trobar-se dispersos o associats al reticle endoplasmàtic rugós.

Estan formats per:

- 80% d'aigua
- 10% de rRNA
- 10% de proteïnes

Presenten dos parts: la subunitat gran i la subunitat petita → només s'uneixen en el

moment de la síntesi proteica.

59
Les molècules de mRNA són llegides per una sèrie de 5 a 40 ribosomes, formant els
poliribosomes.

60
8. ORGÀNULS DELIMITATS PER MEMBRANES

EL RETICLE ENDOPLASMÀTIC

Sistema membranós compost per sacs aplanats, cisternes o vesícules que s'estenen per tot
el citoplasma i comparteixen un únic espai intern → lumen

Distingim 2 tipus de reticle endoplasmàtic (RE):

- El RE Rugós (RER) → presenta ribosomes a la membrana.

- El RE Llis (REL) → membrana sense ribosomes.

EL RETICLE ENDOPLASMÀTIC RUGÓS

Es caracteritza per la presència de ribosomes a la cara citoplasmàtica (externa).

Es contínua amb la membrana nuclear externa i el reticle endoplasmàtic llis.

La seva funció és sintetitzar proteïnes:

- Els ribosomes les sintetitzen a partir del mRNA que prové del nucli.
- Les proteïnes són introduïdes a la llum del RER.
- Són enviades a l'Aparell de Golgi mitjançant vesícules.

EL RETICLE ENDOPLASMÀTIC LLIS

Es caracteritza per no tenir ribosomes a la seva membrana.

La seva funció principal és la síntesi de lípids (excepte el colesterol).

 Les cèl·lules del teixit ovàric i testicular presenten un REL molt desenvolupat
perquè sintetitzen moltes hormones esteroidees (lipídiques).

61
Altres funcions:

- Detoxificació cel·lular.
- Magatzem de calci → contracció muscular.

L'APARELL DE GOLGI

Està format per vesícules de secreció i dictiosomes (agrupacions paral·leles de sàculs

discoïdals anomenats cisternes).

Podem distingir-hi:

- Cara cis o de formació → és convexa i està encarada al RER.

- Cara trans o de maduració → és còncava i està encarada a la membrana.

FUNCIONS DE L’APARELL DE GOLGI

- Maduració, acumulació, transport i secreció de les proteïnes procedents del RE.

- Glicosilació de lípids i proteïnes.
- Síntesi de polisacàrids.

62
ELS LISOSOMES

Vesícules procedents de l’AG que contenen enzims digestius.

La cara interna de la seva membrana presenta molts glúcids que la protegeixen dels enzims
(eviten l'autodigestió de l'orgànul).

L'enzim més important és la fosfatasa àcida → només funciona a pH àcid, generat per una
bomba de protons.

- Lisosoma primari (només conté enzims)

- Lisosoma secundari (lisosoma + vacúol)
o Lisosomes heterofàgics o digestius → digestió de substàncies provinents de
l'exterior (via 1 i 2 de la imatge)
o Lisosomes autofàgics → digestió de matèria orgànica interior (ex. orgànuls
vells) (via 3 de la imatge)

ELS VACÚOLS

Estan formats per una membrana i un interior aquós.

Poden provenir del RE, AG o invaginacions de la membrana

En les cèl·lules animals són petits (vesícules) i en les vegetals estan units en forma d'un
gran vacúol (tonoplast).

Funcions:

- Acumular aigua → turgència cel·lular.

- Emmagatzemar substàncies → reserva energètica, pigments...
- Transportar substàncies dins la cèl·lula.

ELS PEROXISOMES

Vesícules petites procedents del RE que contenen enzims oxidatius: oxidasa i catalasa.

Porten a terme reaccions d'oxidació per poder eliminar substàncies orgàniques

perjudicials. → funció de detoxificació.

63
 - Àcid úric, àcid làctic, aigua oxigenada...
- Abundants al fetge i al ronyó.

ELS MITOCONDRIS

Són els orgànuls encarregats de l'obtenció d'energia mitjançant la respiració cel·lular.

La seva forma és molt variada, però sempre presenten una doble membrana (cadascuna
d'elles amb una bicapa lipídica):

- Membrana mitocondrial externa → llisa i amb

moltes proteïnes transmembrana.
- Espai intermembranós → situat entre les dues
membranes.
- Membrana mitocondrial interna → replegada formant les crestes mitocondrials.
- Matriu mitocondrial → interior del mitocondri.

Dins la matriu mitocondrial trobem molts enzims, ribosomes i el DNA mitocondrial (de
doble cadena i circular, com el dels bacteris). → teoria endosimbiòtica.

Funció: respiració cel·lular → té lloc en dos fases:

1. Cicle de Krebs → té lloc a la matriu mitocondrial.

2. Cadena de transport d'electrons o cadena respiratòria → té lloc a la membrana
mitocondrial interna (proteïnes transmembrana)

ELS CLOROPLASTS

Són orgànuls productors de l'energia per a l'obtenció de matèria orgànica pròpia a partir
de la llum i el CO2 (fotosíntesi).

Presenten doble membrana i contenen els pigments fotosintètics (clorofil·la)

- Membrana plastidial externa → permeable.

- Espai intermembranós → entre les dues membranes.
- Membrana plastidial interna → impermeable amb moltes permeases.

64
 - Estroma→ interior amb enzims, ribosomes, DNA plastidial i tilacoides (sàculs
membranosos aplanats que contenen la clorofil·la, enzims i moltes proteïnes
transmembrana).

FUNCIONS DEL CLOROPLAST:

- Obtenció d'energia química a partir de l'energia lluminosa (fase lumínica de la

fotosíntesi).
- Síntesi de lípids, glúcids i proteïnes a partir del CO2 i gràcies a l'energia obtinguda
en la fase lumínica (fase fosca de la fotosíntesi).

Existeixen altres tipus de plasts que contenen altres pigments com els carotenoides.

EL NUCLI

Està format per una doble membrana → embolcall nuclear

El medi intern s'anomena nucleoplasma.

Conté:

- Cromatina→ el material genètic condensat

- Nuclèol→ dos corpuscles rics ens RNA

CANVIS DURANT EL CICLE CEL·LULAR

El nucli varia de forma segons el moment del cicle cel·lular.

Distingim dues formes bàsiques:

- Nucli en interfase → mentre la cèl·lula no està en procés de divisió, l’embolcall

nuclear està intacte i el DNA es troba relaxat.
- Nucli en divisió → durant el procés de divisió, condensació de la cromatina formant
els cromosomes i desaparició de l'embolcall.

65
CARACTERÍSTIQUES DEL NUCLI

Nombre → generalment només un.

- Cèl·lules plurinucleades → ex. cèl·lules del múscul cardíac.

Forma

- Cèl·lules vegetals → forma discoïdal

- Cèl·lules animals → forma esfèrica, polilobulada...

Mida

- Més gran com més activa és la cèl·lula.

L'EMBOLCALL NUCLEAR

És una doble membrana que separa el nucleoplasma del citoplasma.

- Membrana nuclear externa → molt similar a la plasmàtica. Continua RER i, per

tant, té ribosomes a la part externa.
- Espai perinuclear
- Membrana nuclear interna → continua amb la làmina nuclear.
- Làmina nuclear → formada per proteïnes fibroses col·locades com una xarxa que
donen consistència a la cèl·lula. Ajuda a repartir i replegar els cromosomes durant
la divisió.

66
Presenta porus que permeten la comunicació/circulació entre els dos espais.

FUNCIONS DE L'EMBOLCALL NUCLEAR:

 Separa el nucleoplasma del citosol → són dos medis diferents.

 Regula l'intercanvi de substàncies a través dels porus.
 La làmina nuclear intervé en la formació dels cromosomes i de l'embolcall nuclear
de les cèl·lules filles.

NUCLEOPLASMA

És el medi intern del nucli.

Dispersió col·loidal d'aigua amb proteïnes, nucleòtids i ions que s'uneixen per formar un
missatger o una cadena nova.

Conté una xarxa de proteïnes fibril·lars:

 Manté les fibres de cromatina sense que s'enredin.

 Construeix una xarxa tridimensional.

CROMATINA

És la substància fonamental del nucli → filaments de DNA en diferents graus de

condensació (collaret de perles).

Es pot trobar més o menys condensada, hi ha 2 tipus:

Eucromatina → durant la interfase es troba descondensada (relaxada).

 Heterocromatina → sempre es troba condensada.

67
 o Constitutiva → es troba condensada en tots els cromosomes (centròmers,
telòmers...)
o Facultativa → es troba condensada en algunes cèl·lules i en altres es troba
relaxada.

FUNCIONS DE LA CROMATINA

 Contenir la informació biològica de l'organisme.

 Proporcionar la informació genètica necessària per a la síntesi de proteïnes.

La part més condensada es veu més fosca al microscopi.

ELS CROMOSOMES

Són estructures en forma de bastonet formades per la condensació de la fibra de

cromatina en el moment de la divisió → DNA inactiu.

El nombre de cromosomes és específic de cada espècie.

Abans d'iniciar-se la divisió cel·lular es produeix una duplicació del DNA:

 Formació de dues fibres de DNA unides pel centròmer (cromàtides germanes)

Faciliten el repartiment de la informació genètica.

Telòmer --> funció de protecció. Envellim ja que

s'escurcen els telòmers.

• Cromosoma anafàsic --> només té una cromàtide.

• Cromosoma metafàsic --> té 2 cromàtides.

Podem classificar els cromosomes segons la posició del centròmer:

- Centròmer està al mig, braços iguals --> metacèntric

68
 - Centròmer està una mica més a dalt --> submetacèntric
- Centròmer bastant més desplaçat cap a dalt --> acrocèntric
- Centròmer està a dalt de tot i només té els braços de baix --> telocèntic

Existeixen dues tècniques bàsiques per observar els cromosomes:

- Mètode de Feulgen → tinció amb colorants bàsics que

diferencien entre heterocromatina (més tenyida) i
eucromatina (menys tenyida).
- Bandes cromosòmiques → permet observar diverses
regions tenyides amb diferents intensitats (no es coneix molt
bé que indiquen) que permeten identificar cada
cromosoma.

Cariotip → conjunt de tots els cromosomes d'un individu.

Organismes diploides → presenten dues còpies de cada cromosoma en les cèl·lules

somàtiques (no reproductores).

◦ Cada parella rep el nom de cromosomes homòlegs.

Durant la divisió cel·lular tindrà 92.

Les cèl·lules reproductores són haploides → presenten només una còpia de cada
cromosoma.

Les alteracions en el nombre de cromosomes genera malalties importants, la majoria

d'elles acaben en avortaments naturals.

69
UNITAT 9: LA REPRODUCCIÓ I LA RELACIÓ EN CÈL·LULES EUCARIOTES

70
UNITAT 10: LA DUPLICACIÓ DEL DNA I LA BIOSÍNTESI DE PROTEÏNES

LA DUPLICACIÓ DEL DNA

PER QUÈ CAL DUPLICAR EL DNA?

La vida de tots els éssers vius és temporal (No es coneix

cap esser viu que sigui immortal). Per això, cal un
mecanisme per evitar l'extinció i perpetuar l’espècie.
Els organismes es reprodueixen per a donar lloc a que
nous individus continuïn vivint i assegurar la
supervivència de l’espècie.

Per originar aquests nous individus és necessària la

formació de còpies del DNA del progenitor o progenitors. Excepcionalment, en el cas
d'alguns virus, la informació biològica de com és l'organisme es troba dins d'una molècula
d'RINA en lloc de DNA.

HIPÒTESIS SOBRE LA DUPLICACIÓ DEL DNA

La hipòtesi correcta és la hipòtesi semi

conservadora, la qual proposa que les dues
cadenes del DNA inicial se separen i cadascuna
serveix de motlle per a la síntesi, segons la
complementarietat de les bases nitrogenades,
d'una nova cadena. Per tant, en les dues
molècules del DNA de doble hèlix produïdes, un
dels filaments seria l'antic, i l’altre, el modern.

71
SÍNTESI DE DNA

SÍNTESI DE DNA IN VITRO

Elements necessaris:

- DNA-polimerasa: enzim constituït per uns mil aminoàcids que es troba al nucli i als
mitocondris. És incapaç d'iniciar una cadena de nou, es limita a afegir nucleòtids a
l'extrem d'una cadena preexistent, l'anomenat DNA encebador o primer.
Concretament actua afegint nucleòtids a l'extrem que presenta lliure el carboni 3'
del nucleòtid, ja que la cadena només es pot sintetitzar 5’→3’. A més, cal recordar
que la DNA-polimerasa actua sintetitzant un nou filament antiparal·lel i
complementari al filament patró.
- Per actuar, la DNA-polimerasa requereix d’energia, és per això que necessita la
presencia de ions de magnesi.
- DNA motlle

DUPLICACIÓ EN PROCARIOTES

1. Existeix una regió que actúa com a senyal d'iniciació d'aquest procés.
2. L'enzim helicasa trenca els ponts d'hidrogen separant les dues cadenes → formació
de la bombolla de replicació.
o Calen topoisomerases (girasa) per estabilitzar els esforços de
superenrotllament.
3. Una RNA-polimerasa (primasa) forma el primer de RNA.
4. La DNA-polimerasa III sintetitza les noves cadenes:
o Cadena contínua
o Cadena discontínua → fragments d'Okazaki
5. La DNA-polimerasa I canvia el primer de RNA per DNA.
6. La DNA lligasa uneix els fragments d'Okazaki.

72
DUPLICACIÓ EN EUCARIOTES

La duplicació del DNA en eucariotes presenta dues diferències amb

la dels procariotes:

- El DNA està associat a histones → la cadena contínua es

queda les histones antigues i la discontínua les de nova
síntesi.
- El DNA és molt llarg → són necessaris diferents orígens de replicació.

LA BIOSÍNTESI DE PROTEÏNES

FASES DE LA BIOSÍNTESI DE PROTEÏNES

73
TRANSCRIPCIÓ:

TRANSCRIPCIÓ PROCARIOTES

1. Iniciació: la RNA-polimerasa s'uneix al promotor (regió que determina el punt

d'inici i la cadena que es transcriurà).
o promotor —> on s’enganxa l’enzim i comença la transcripció
o rna-polimerasa —> enzim —> separa les dues cadenes encara que només
en copiem una (la de dalt o la de baix)
2. Elongació: s’obra la cadena i podem començar (sense un primer) la síntesi en
direcció 5’-3’.
3. Finalització: quan la RNA-polimerasa troba la regió terminadora es separa de la
cadena de DNA.
o regió terminadora—> indica a l’RNA-polimerasa on acaba el fragment que
interessa duplicar.

L’rna missatger queda lliure, s’aproxima als ribosomes i es dona la síntesi.

4. Maduració: només en casos de tRNA i rRNA, mai en mRNA.

74
TRANSCRIPCIÓ EUCARIOTES

1. Iniciació → perquè la RNA-polimerasa II es pugui fixar

al promotor (CAAT i TATA) calen els factors de
transcripció formant el complex d’iniciació.
2. Elongació → El procés de síntesi continua en sentit
5’→3’ quan s’han sintetitzat 30 nucleòtids i es col·loca
una “caputxa”, formada per una guanina fosforilada
per evitar la degradació enzimàtica.
3. Finalització → la seqüència TTATTT del DNA serveix de
senyal perquè l’enzim poli-A-polimerasa afegeix-hi en
l’extrem 3’ unes 200 adenines (cua poli-A). El RNA
segueix sense ser funcional i s’anomena pre-RNA.
4. Maduració → un conjunt de proteïnes formen
l'espliceosoma/spliceosoma, el qual eliminarà els
introns i una RNA-lligasa tornarà a unir els exons.

INTRONS I COL·LINEALITAT

- Procariotes: la norma és la col·linealitat, és a dir, hi ha una correspondència lineal

entre els aminoàcids d’una proteïna i la seqüència corresponent de nucleòtids
d’ADN.
- Eucariotes: els eucariotes, en molts casos no existeix col·linealitat. El nombre
d’introns es variable sovint és més gran la longitud d'introns que de seqüències
codificadores.
- Significat biològic dels introns:
o Afavoreixen la recombinació entre exons: a partir d’un mateix transcrit
d’ARN es poden formar diferents ARN i, per tant, diferents proteïnes.
o Significat evolutiu perquè facilita la aparició de noves proteïnes útils.

75
CODI GENÈTIC

És el conjunt d'equivalències entre els codons o triplets de nucleòtids del ARNm i els
corresponents aminoàcids de les proteïnes, les seves característiques són:

1. És universal, tots els organismes utilitzen el mateix codi genètic.

2. És degenerat, diferents triplets informen pel mateix aminoàcid.
3. El codi genètic no és ambigu significa que cada triplet codifica només un
amonoàcid.

FUN FACTS:

- Tots els ésserss vius, sense excepció, funcionen amb la mateixa codi genètic:
humans, bacteris, ...
- Hi ha 20 aminoàcids.
- Triplet o codo → tres nucleòtids = 1 aminoàcid
- Hi ha alguns aminoàcids que tenen més d’un triplet possible.
- Totes les cadenes de proteines comencen per AUG → Met.

Mentre que la mutació afecti a una base del nucleòtid que no afecti a l’aminoàcid
resultant, no ens afecta.

o Ex: hi ha una mutació en UAU en l’últim nucleòtid, si la mutació fa que sigui UAC,
segueix sent pel mateix aminoàcid i llavors no hi ha problema. Si la mutació fa que

76
 sigui UAA o UAG, sí que és un gran problema perquè la cadena és talla, quan no
s’hauria, en conseqüència poden sorgir molts problemes.

LA TRADUCCIÓ

1. Cal activar els aminoàcids unint-los al tRNA corresponent gràcies a l'enzim

aminoacil-tRNA (requereix energia).
2. Iniciació:
- unió del mRNA a la
subunitat petita del
ribosoma, moviment fins
al codó d'iniciació
(5'AUG3').
- un tRNA d'iniciació
(anticodó 3’UAC5’) s'uneix al codó d'iniciació.
- unió de la subunitat ribosòmica gran → complex de traducció actiu.
- En el complex ribosomal distingim 3 regions:
o Centre P → s'hi situa el primer aminoacil-tRNA i la cadena
polipeptídica.
o Centre A → s'hi situen els següents tRNA amb els aminoàcids
corresponents.
o Centre E → s'hi situa el tRNA sense aminoàcid.

77
 La iniciació és diferent en eucariotes i procariotes:

- Procariotes → traducció simultània a la transcripció.

- Eucariotes → identificació del mRNA gràcies a la caputxa a
l'extrem 5'. Traducció en poliribosomes.
3. Elongació: procés que requereix energia en cada translocació
ribosomal.
4. Finalització → els triplets sense sentit o STOP són reconeguts pels
factors d'alliberació que s'instal·len en el centre A alliberant la cadena
proteica.
5. Formació de proteïnes → a mesura que es van sintetitzant van adquirint les
estructures secundàries i terciàries corresponents.
- En acabar la traducció poden unir-se diferents cadenes polipeptídiques
formant subunitats proteiques.

REGULACIÓ DE L'EXPRESSIÓ GENÈTICA

Les cèl·lules no estan constantment sintetitzant tots els tips de proteïnes sobre les quals
tenen informació. Si fos així, es produiria un caos metabòlic. És per això que existeix un
sistema de regulació.

Existeixen diferents models de regulació:

- Procariotes:
o Operons
o AMP cíclic (cAMP)
- Eucariotes
o Hormones

OPERONS

Un operó és grup de gens estructurals l'expressió dels quals està regulada pels mateixos
elements de control (promotor i operador) i gens reguladors.

- Els bacteris disminueixen la síntesi de ß-galactosidasa → catalitza la hidròlisi de la

lactosa en glucosa i galactosa.

78
 - Els bacteris sintetitzen ß-galactosidasa → han d’existir uns gens estructurals i uns
reguladors, controlats per repressors.

SITUACIÓ A: SENSE LACTOSA AL MEDI

El repressor produit pel gen regulador "i" s'uneix a la zona operadora evitant que la RNA-
polimerasa fixada en el promotor pugui avançar per transcriure els gens estructurals.

SITUACIÓ B: AMB LACTOSA AL MEDI

La lactosa actua com a inductor d'aquest operó unint-se al repressor → s'allibera de la

zona operadora i permet el pas de la RNA-polimerasa → síntesi de proteïnes relacionades
amb el metabolisme de la lactosa.

79
HORMONES

Les hormones provoquen respostes en les cèl·lules sobre les quals actuen (cèl·lules diana).

Cada cèl·lula presenta uns receptors de membrana determinats → repon a unes hormones
concretes.

Segons la naturalesa de l'hormona, actua a diferents nivells cel·lulars:

- Hormones proteiques → receptors de membrana, ús de missatgers secundaris.

- Hormones lipídiques → receptors nuclears, actuació directa en el DNA.

80
UNITAT 11: MUTACIONS I ENGINYERIA GENÈTICA

MUTACIONS

QUÈ SÓN?

Canvis en el material genètic a l’atzar. Es poden fer a un laboratori, pero la majoria són a
l’atzar i preadaptatives. Solen ser recessives i queden amagades.

- Darwin es basa que tenim una serie de variabilitats, i depenen d’aquestes s'adapten
millor al medi o s’extingeixen.

Tot i que solen ser negatives par a l’individu, comporten un aspecte positiu per a l’espècie,
ja que aporten variabilitat a la població. Això permet que, si es produeix un canvi en
l'ambient i les noves condicions són molt adverses per als individus normals, l'existència
d'individus mutants faci possible que alguns suportin aquestes condicions i, gràcies a
aquests, que l'espècie no s'extingeixi. Aquest procés s'anomena selecció natural. Així dons,
les mutacions permeten l'evolució de les espècies i, per tant, la continuïtat de la vida al
llarg de milions d'anys. (Darwinisme → selecció natural)

ORGANISMES:

- Asexuals → la variabilitat es dona només a través de mutacions

- Pluricel·lulars → a la meiosi hi ha més variabilitat a part de les mutacions

CLASSIFICACIÓ DE LES MUTACIONS

Les mutacions poden tenir lloc en:

- Cèl·lules somàtiques: s'anomenen mutacions somàtiques. Tret que la mutació les

converteixin en cèl·lules cancerígenes, no tenen gaire importància, ja que si les
cèl·lules no són viables, es poden substituir per altres cèl·lules, i si són viables, com
que es divideixen per mitosi, donen lloc a una colònia o un clon de cèl·lules mutants
¡guals a la primera, sense cap altra complicació.

81
 o Viabilitat: habilitat d'una població microbiana per multiplicar-se i produir
una colònia macroscòpica al mig de cultiu sòlid o produir terbolesa en un
medi líquid apropiat.
- Cèl·lules reproductores: són les mutacions germinals. Les mutacions germinals sí
que són transcendentals, ja que poden passar a la descendència i totes les cèl·lules
del nou organisme presentaran la mutació.
o En una radiografia se’ns protegeix els ovaris perquè cada un d’aquests
podrien ser un bebe i, per tant, totes les cèl·lules tenir una mutació.

Segons el seu origen:

- Mutacions naturals → apareixen de manera espontània.

En els humans, la taxa de mutació espontània és d'un gen mutat per cada 50.000
gens. Com que en l'espècie humana hi ha uns 25.000 gens continguts en 23
cromosomes, resulta que de mitjana hi ha un gen mutat a cada dos gàmetes. Com
que cada zigot es forma a partir de dos gàmetes, a cada generació s'incorpora un
gen mutat per individu; per tant, milions si es considera tota la població mundial.
És l'anomenada càrrega genètica d'efectes negatius, que va augmentant a cada
generació, sobretot en les poblacions més desenvolupades, ja que la utilització de
fàrmacs permet la supervivència dels afectats.

- Mutacions induïdes → apareixen després de l'aplicació d'agents mutàgens

(radiacions i determinades substancies químiques). → els agents augmenten les
probabilitats de patir més mutacions.

Segons l'extensió del material genètic que queda afectat:

- Mutacions gèniques → alteració de la seqüència de nucleòtids d'un sol gen. Per

exemple, l’albinisme és una enfermetat on no es fabrica melanina només es veu
afectat el gen de la melanina.

82
 - Mutacions cromosòmiques → alteració de la seqüència de nucleòtids d'un
cromosoma. Més curt/llarg. el nombre de cromosomes es manté constant. Ex: el
síndrome del miol del gat.
- Mutacions genòmiques → alteració del nombre de cromosomes (tot el genoma).
Síndrome de Down, Síndrome d’Edwards. Fan que tinguem més o menys
cromosomes. En comptes de 2n, 3n.

LES MUTACIONS GÈNIQUES

Són alteracions en la seqüència de nucleòtids d'un gen.

- Mutacions per substitució de bases. Són canvis d'una base per una altra. Com que
hi ha dos tipus de bases, les púriques (A i G) i les pirimidíniques (T i C), es
distingeixen dos tipus de substitucions de bases:
o Transicions. Substitucions d'una purina per una altra, o d' una pirimidina
per una altra.
o Transversions. Substitucions d'una purina per una pirimidina, o a l'inrevés.

Les substitucions provoquen l'alteració d'un únic triplet i, per tant, tret que indiquin un
triplet d'aturada, o un aminoàcid diferent del centre actiu d'un enzim, no solen ser
perjudicials. Tan sols constitueixen el 20 % de les mutacions gèniques espontànies.

- Mutacions per pèrdua o inserció de nucleòtids. Aquestes mutacions s'anomenen

delecions o addicions, respectivament. Com que el missatge genètic es tradueix de
tres en tres, les delecions i les addicions, tret que es compensin entre si, produeixen
un corriment en l'ordre de lectura i, per tant, alteren tots els triplets següents. Les
conseqüències que comporten solen ser greus. Constitueixen el 80% de les
mutacions gèniques espontànies.

83
CAUSES

- Errors de lectura
- Lesions fortuïtes → són alteracions de l'estructura d'un o uns
quants nucleòtids, que apareixen de manera natural. Les més
freqüents són:
o Despurinització. Pèrdua de purines per ruptura de l'enllaç entre aquestes i
les desoxiriboses (enllaç N-glicosídic). Es produeixen a
raó d'unes 5.000 a 10.000 per dia, a cada cèl·lula
humana.
o Desaminació. Pèrdua de grups amino a les bases nitrogenades, que
aleshores s'aparellen amb una de diferent de la normal.
Se'n produeixen unes 100 per genoma i dia.

o Dímer de timina. Enllaç entre dues timines contigües.

Generalment el provoquen els rajos ultraviolats de la radiació solar.
- Transposicions. Són canvis de lloc espontanis de determinats segments de DNA,
els anomenats elements genètics transposables, de diferents mides.

COM ES REPAREN

La DNA-polimerasa té una activitat exonucleasa anomenada correcció de proves, que

redueix dràsticament la possibilitat de cometre errors durant la replicació del DNA.
Aquesta activitat consisteix en el fet que la DNA-polimerasa, abans d’afegir un nou
nucleòtid comprova si l’anterior és el correcte, i si no ho és, el retira i el substitueix pel
correcte. Malgrat això, deixa un nucleòtid equivocat per cada 107 nucleòtids afegits.

84
Aquest valor és admissible en un DNA petit com el bacterià, però no en el DNA de les
cèl·lules eucariotes perquè, com que és molt més gran, la probabilitat de contenir
equivocacions és massa alta. Per evitar aquest problema hi ha un sistema d'enzims,
anomenat sistema de reparació, que revisa constantment el DNA acabat de sintetitzar i
repara aquestes lesions. Aquests sistemes rebaixen l'error a tan sols un per cada 10 9
nucleòtids replicats.

- Reparació amb escissió: L’endonucleasa detecta l’error i talla als costats de l’error.
L’enzim exonucleasa elimina els nucleòtids del segment tallat i la DNA-polimerasa
I sintetitza el segment de forma correcta. Finalment una DNA-lligasa uneix els
extrems a la cadena.
- Reparació sense escissió: els enzims fotorreactius (els quals s’activen amb la llum)
són capaços de trencar els enllaços entre dues cadenes pirimidíniques, eliminant
els dímers de timina.
- Sistema SOS: Si per l'acció prolongada d'un agent mutagen important es produeix
un nombre elevat de faltes o alteracions de bases nitrogenades en el filament
patró, pot ser que s'inicï la duplicació del DNA sense que el mecanismes hagin
acabat d'arreglar-les. Com que la DNA-polimerasa tan sols reconeix A, I, C i G, la
duplicació quedaria paralitzada. Per evitar-ho, hi ha un sistema enzimâtic,
anomenat enzims correctors del sistema SOS, que elimina aquest bloqueig per a
costa d'introduir una base complementaria a l'atzar i per això molt probablement
errònia. Així s'evita el bloqueig de la replicació, però s'originen cèl·lules filles amb
moltes mutacions. Si aquestes afecten el control de la divisió cel·lular, poden ser
l'origen de cèl·lules canceroses.

LES MUTACIONS CROMOSÒMIQUES

- Deleció: Disminució del nombre de gens a causa de la pèrdua d'un fragment de

cromàtida en un dels braços del cromosoma. Aquest tipus de mutació pot afectar
qualsevol cromosoma i fragments més o menys grans. Sol ser letal.
- Duplicació: Provoca l'augment en el nombre de gens perquè hi ha còpies extra d'un
fragment del cromosoma, que pot incloure un nombre més o menys gran de gens.

85
 La rèplica pot trobar-se en el mateix
cromosoma, haver-se unit a un cromosoma no
homòleg, o fins i tot haver-se independitzat
amb un centròmer propi.
- Inversió: es produeix un canvi de sentit a l'ordre
dels gens. Perquè es produeixi aquest tipus de
mutacions cal que es doni el trencament d'un
segment de cromosoma i que aquest es torni a
unir amb un gir de 180 graus (al revés).
o Pericèntrica: El centròmer es troba
inclòs al segment invertit.
o Paracèntrica
- Translocació: És el canvi de posició d'un segment de cromosoma. Quan es produeix
per intercanvi de segments entre un parell de cromosomes no homòlegs, que és el
més freqüent, s'anomena translocació recíproca. Quan tan sols hi ha translació d'
un segment a un altre lloc del mateix cromosoma o d'altres cromosomes, sense
reciprocitat, s'anomena transposició.

LES MUTACIONS GENÒMIQUES

Són alteracions en el nombre de cromosomes propi d'una espècie. Poden ser:

- Aneuploïdia → alteració en el nombre normal d'exemplars d'un o més tipus de

cromosomes. Afecte només el nombre de cromosomes d’una parella, però sense
arribar al joc complet. Són menys perjudicials a les plantes que en animals. En
humans també són relativament freqüents i ocasionen trastorns com en el cas de
la síndrome de Down i altres que afecten els cromosomes sexuals.
o Són causades per fissió cèntrica, fusió cèntrica o segregació errònia durant
la meiosi. Després de la fecundació, els gàmetes nulisòmics donaran lloc a
zigots amb mosomia (2n-1) i els gàmetes disòmics, a zigots amb trisomies
(2n+1).
o Nul·lisomia, monosomia, trisomia, tetrasomia...

86
 - Euploïdia → alteració en el nombre normal de dotacions haploides. Afecta el
nombre de jocs complets de cromosomes en relació amb el nombre normal de
cromosomes de l'espècie.
o Es produeixen per la no separació dels cromosomes homòlegs durant la
meiosi.
o Monoploïdia o haploïdia, poliploïdia (triploïdia, tetraploïdia...)

ELS AGENTS MUTÀGENS

Són factors que augmenten la freqüència normal de mutació.

- Agents físics → radiacions:

o Radiacions no ionitzants (UV) → dímers de timina.
o Radiacions ionitzants (raigs X; raigs Ɣ; radiacions α, β i de neutrons) →
trencament d'enllaços fosfodièster i bases nitrogenades.
- Agents químics → substàncies que reaccionen amb el DNA i provoquen:
o Modificacions de bases → desaminacions, hidroxilacions...
o Substitució de bases per bases anàlogues.
o Intercalació de molècules → substàncies interposades entre les bases.

ENGINYERIA GENÈTICA

L'EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE GEN

- Teoria "un gen - un enzim" → els gens controlen els caràcters a través de la
producció d'enzims determinats.
- Durant els anys 50 es va observar que els gens eren divisibles en unitats
més petites (nucleòtids).
o Unitat estructural → nucleòtids
o Unitat funcional → gens
- Un gen és un segment de DNA (o RNA en alguns virus) que informa per una
proteïna.

87
EL DNA EUCARIOTA

Només el 10% del DNA eucariota correspon a gens.

Podem distingir 3 tipus de DNA:

- DNA altament repetitiu (DNA satèl·lit) → seqüències curtes repetides una rere
l'altra, principalment als telòmers i centròmer (10-15%).
- DNA moderadament repetitiu → seqüències més o menys llargues repartides per
tot el genoma.
o Són gens que codifiquen histones, rRNA, tRNA...
- DNA no repetitiu → seqüències que seran transcrites a mRNA separades per DNA
espaiador. Alguns gens són únics i altres estan repetits. (entre mig dels gens hi ha
DNA que no ens serveix)

D'ON PROVÉ TANT DNA REPETIT?

- Virus: fan un cicle que necessiten entrar a la cèl·lula i entre el mig del nostre adn
posen el seu i ja no s’activa el virus.
- Elements transposables → segments capaços de traslladar-se dins del genoma
(DNA egoista). Es copia a l’atzar, entre mig d’un gen o al res, per tant es pot fer una
mutació.

Exemple:

Els anticossos són específics per a cada antigen → com poden sintetitzar-se tantes
variables?

- Els gens que codifiquen la part variable d'un anticòs són gens
transposables i s'enllacen de diferents formes a l'atzar.
- La seva combinació dóna fins a 20000 varietats diferents.

QUÈ ÉS L'ENGINYERIA GENÈTICA?

És el conjunt de tècniques que permeten la modificació del genoma d'un individu.

- Genoma: conjunt haploide de gens d’un organisme.

88
 o Haploide: Només es considera un gen de cada tipus.

El DNA obtingut mitjançant aquesta tècnica (intercalar un segment de DNA estrany amb
un segment de DNA receptor) s'anomena DNA recombinant.

Són necessaris:

- Enzims de restricció → Són enzims capaços de tallar l'ADN en

seqüències específiques originant, en molts casos, extrems
escalonats cohesius. Aquests extrems són capaços d'unir-se
espontàniament a altres generats pel mateix enzim. En el cas
que volguéssim inserir un gen en un plasmidi, usant aquesta
propietat, requeriríem per completar la tasca l'actuació d'una lliga que formaria els
enllaços fosfat.
- Vectors → Fragments d'ADN que permeten transferir els gens d’interès a una
cèl·lula hoste originant el DNA recombinant. Els més utilitzats són els plasmidis i
els virus. Hi ha vectors d'expressió (si volem l'expressió del gen en proteïnes) i
vectors d'amplificació (si només volem fer còpies del gen).

89
OBTENCIÓ DEL DNA RECOMBINANT

Cal tallar el DNA del vector i d'interès (DNA passatger) amb el mateix enzim de restricció.

⇛ Tallen en seqüències palindròmiques formant extrems cohesius → unió

mitjançant una DNA lligasa.

Els gens introduïts en bacteris no poden contenir introns → transcriptasa inversa

(transcripció però al revès) per transformar el mRNA madur en DNA copia + DNA-polimerasa
per formar la doble hèlix.

*els gens humans tenen introns, si posem un gen en un bacteri, traduirà i fabricará el
material amb introns. Solució : transcriptasa inversa (pasa de mRNA → DNA). Per tant
podrà fabricar proteïnes sense problemes.

D'ON PROVÉ EL DNA D'INTERÈS?

- DNA d'una cèl.lula existent

- mRNA aïllat (transcrit a DNA)
- DNA sintetitzat artificialment → enzims de disseny.

90
 o Exemple → enzims capaços de catabolitzar el petroli per recuperar
ambients contaminats. (Quan en cau al oceà, així netejar-lo, ja que cap
ésser viu ho fa de manera natural).

INTRODUCCIÓ DEL DNA RECOMBINANT A LES CÈL·LULES

Els principals mecanismes que permeten introduir gens específics en cèl.lules són:

- Vectors de clonació:
o Plasmidis
o Virus
- Mecanismes no biològics. (Més per les eucariotes, no són fàcils, però més efectiu,
pq no accepta tan fàcilment el material genètic que li fiquem).

INTRODUCCIÓ PER PLASMIDIS

Són microcromosomes amb capacitat d'autoreplicació que poden introduir-se en altres

bacteris mitjançant la transformació bacteriana.

Cal fer una selecció dels bacteris transformants → gens per

resistències + medis amb antibiòtics.

Alguns plasmidis poden integrar-se al cromosoma eucariota

→ transformació de vegetals i llevats.

Plasmidi Ti → capaç d’entrar en cèl·lules vegetals i llevat

(bacteri eucariota), no en animals.

91
INTRODUCCIÓ PER VIRUS

Els bacteriòfags introdueixen el seu DNA en bacteris i destrueixen el cromosoma hoste →

cicle lític.

- Transducció → encapsulació de DNA bacterià en una càpside vírica i introducció a

un nou bacteri.
- Obtenció de DNA recombinant.

INTRODUCCIÓ PER MECANISMES NO BIOLÒGICS

- Electroporació → les descàrregues elèctriques d’alt voltatge desestabilitzen la

membrana plasmàtica formant porus temporals.
- Microinjecció → injecció directa del DNA a la cèl·lula hoste.

- Microbales → pistola que dispara bales microscòpiques recobertes de DNA.

92
REACCIÓ EN CADENA DE LA POLIMERASA

És una tècnica utilitzada per aconseguir moltes còpies d'una mostra petita de DNA.

QUÈ NECESSITEM?

- DNA que volem ampliar

- DNA-polimerasa termoresistent
- Nucleòtids
- DNA encebador (primer)

PROCEDIMENT

1. Escalfem a 80oC per separar les dues cadenes de DNA.

2. Refredem per unir els primers a cada una de les cadenes de DNA.
3. La DNA-polimerasa sintetitza les cadenes complementàries.
4. Repetim el cicle tants cops com sigui necessari: ⇛ Als 20 cicles tindrem un milió de
còpies.

PER QUÈ S'UTILITZA?

- Medicina forense: mostres de sang, semen, cabell… (si fas una prova amb l’ADN es
destrueix, per això primer fan moltes còpies)

93
 - Proves mèdiques: detecció de virus, càncers… (si no hi ha material genètic de
COVID, els primers no s’uneixen)
- Estudis evolutius (com tenim una quantitat tan petita d’ADN per no perdre-la fem
còpies)

TERÀPIA EN MALALTIES HUMANES

Es coneixen unes 3000 malalties genètiques en humans → el 2% dels nadons en presenten

alguna.

Tractaments possibles:

- Introducció del gen correcte a un bacteri per produir la substància necessària i

injectar-la al pacient. Ex: Insulina
- Teràpia en cèl·lules somàtiques → introducció del gen correcte a les cèl·lules del
pacient. (persona diabetis i li canviem les cèl·lules → curem el problema, al contrari
que al pas anterior).
- Teràpia en cèl·lules germinals → modificació de l'espermatozoide o l'òvul fent que
el nou individu presenti el gen correcte. (s'utilitza quan el problema és molt gran,
es fa abans de la fecundació/monos fluorescents)

PRODUCCIÓ DE SUBSTÀNCIES EN BACTERIS

- Insulina → està formada per dos cadenes polipeptídiques introduïdes en bacteris

diferents. S’utilitza pel tractament de la diabetis.
- Hormona del creixement → tractament d’alguns tipus de nanisme i en casos de
dèficit de GH.
- Interferó (INF) → proteïna que intervé en el control de les infeccions víriques i
càncer.
- Factor VIII de la coagulació → tractament de l’hemofília sense necessitat de
transfusions sanguínies.

94
INTRODUCCIÓ DE GENS EN CÈL.LULES HUMANES

- Mancança de l'enzim adenosina-desaminasa (ADA) → provoca un problema en els

limfòcits que acaba comportant la mort del pacient (bebés bombolla)
o El tractament va ser un èxit però van aparèixer 2 casos de càncer relacionats
amb aquesta tècnica i la investigació de moment està aturada.

- Talassèmia → és deguda a la presència d'hemoglobines diferents a la normal

provocant greus anèmies.
o És difícil seleccionar les cèl.lules productores d'hemoglobina i que un cop
modificades expressin el gen sense alteracions.
- Existeixen altres malalties amb moltes possibilitats de ser tractades amb teràpia
gènica en un futur proper.
o Hipercolesterolèmia familiar, fenilcetonúria...

95
OBTENCIÓ DE VACUNES RECOMBINANTS

Producció de vacunes que contenen una o dues proteïnes que actuen com a antigen →
vacuna de l'hepatitis B.

PRODUCCIÓ AGRÍCOLA I ANIMAL

Organismes transgènics → organismes eucariotes desenvolupats a partir d'una cèl·lula en

la qual s'han introduït gens estranys.

Millors no per la seva supervivència sinó que per nosaltres.

Tècniques utilitzades:

- Animals → microbales, electroporació o microinjecció

- Vegetals → plàsmid Ti d'Agrobacterium.

Exemples en animals: ratolins amb GH humana, salmons resistents al fred… Se’ls fa més
grans per la seva comercialització. Se’ls fica una hormona de creixement d’un animal més
gran. Que resisteixin millor al fred.

96
Exemples en vegetals: tomàquets de lenta maduració, blat de moro resistent a herbicides,
tabac fluorescent…

CÀNCER

Malaltia originada per la multiplicació accelerada de determinades cèl·lules → formació

d'un tumor.

- Cèl·lules localitzades→ tumor benigne

- Cèl·lules que envaeixen i destrueixen altres teixits → tumor maligne.

Les cèl·lules canceroses es caracteritzen per:

- Alta velocitat de divisió

- Alteracions en la forma
- Modificació dels receptors de membrana
- Tendència a fer metàstasi → es mouen pel cos

Per què té lloc aquesta transformació? → hipòtesi de l'autobús.

- Protooncògens → poden esdevenir oncògens amb facilitat: indueixen la

transformació neoplàstica. (Acceleren el procés)
- Antioncògens o gens supressors → inhibeixen la divisió cel·lular. (Frenen el procés)

Normalment hi ha un equilibri dels dos, si l’equilibri es trenca, és quan es produeix el

problema.

CÀNCER D’ORIGEN VÍRIC

Els virus oncogènics són capaços de produir càncer a les cèl·lules que infecten.

Introdueixen oncogens a la cèl·lula originant la transformació neoplàsica d'aquesta.

97
Exemple:

- Virus del papil.loma humà (VPH) → és el causant de les berrugues genitals i del
càncer de coll d'úter. Actualment s'administra la vacuna a totes les nenes d'11-12
anys.

CÀNCER PER AGENTS MUTÀGENS

Existeixen molts agents cancerígens capaços de produir mutacions en el DNA i originar

transformacions neoplàsiques:

- Radiacions nuclears, UV, X

- Quitrà
- Amiant
- Pa torrat cremat
- Molts conservants i edulcorants
- Begudes alcohòliques
- Tabac

RESPOSTA IMMUNOLÒGICA

Les cèl·lules canceroses presenten molècules distintives a les seves membranes →

antígens → desencadenen la formació d'anticossos.

Tècniques d'enginyeria genètica estudien com ajudar aquesta resposta:

- Per augmentar la producció d'Ab s'han fusionat a limfòcits tumorals → anticossos

monoclonals.

98
 - Desenvolupament de vacunes amb cèl.lules tumorals atenuades.

Substàncies anticancerígenes → activen els sistemes de reparació del DNA

- Exemple: oli d'oliva, verdura, peix blau...

RISCOS I IMPLICACIONS ÈTIQUES DE L'ENGINYERIA GENÈTICA

El Comitè Internacional de Bioètica de la UNESCO (1993) va establir com a criteris bàsics:

- Límits per motius ecològics i de sanitat (poden acabar perdent espècies perquè
han fet de millors)
- Límits per motius ètics i morals
- Límits per motius socials

99
UNITAT 12: LA REPRODUCCIÓ I EL DESENVOLUPAMENT DELS ORGANISMES
PLURICEL·LULARS

LA REPRODUCCIÓ ASEXUAL I LA SEXUAL

REPRODUCCIÓ ASEXUAL

Es parla de reproducció asexual quan els descendents tenen la mateixa informació

genètica que el progenitor (tret que s'hagi produït una mutació). Òbviament, tan sols hi ha
un progenitor.

REPRODUCCIÓ SEXUAL

Es parla de reproducció sexual quan els descendents tenen una informació genètica
diferent de la del seu progenitor o progenitors (independentment de si s'han donat o no
mutacions). Aquesta diferència pot ser deguda a dues causes:

- Que cada descendent procedeixi d'un zigot format per la unió de dos gàmetes,
l'un produït per un progenitor, i l’altre, per l'altre progenitor. Els gàmetes són
cèl·lules haploides (n). En les espècies de cicle diploide es formen per meiosi a
partir de cèl·lules diploides dels progenitors. En les espècies de cicle diplohaploide,
com que els gametòfits ja són haploides, es formen mitjançant la mitosi.
- Que cada descendent neixi a partir d’una sola cèl·lula haploide, és a dir, amb tan
sols la meitat dels cromosomes que tenen les cèl·lules del seu únic progenitor. Es
tracta d'una cèl·lula que s'ha generat per meiosi.

100