Apuntes Derecho UE (I)

DRET DE LA UNIÓ EUROPEA
PRIMERA SESSIÓ: INTRODUCCIÓ GENERAL. LES RELACIONS

ENTRE EL DRET DE LA UNIÓ EUROPEA I L’ORDENAMENT
INTERN. LA QÜESTIÓ PREJUDICIAL
1. INTRODUCCIÓ: LES NOVETATS INTRODUÏDES PEL TRACTAT DE LISBOA
L’entrada en vigor (l’1 de desembre de 2009) del Tractat de Lisboa va suposar una sèrie de
canvis importants en la configuració de la UE. A efectes d’aquest esquema, és important
destacar les següents modificacions:
La UE es dota de personalitat jurídica i es fa càrrec de les competències anteriorment

conferides a la Comunitat Europea. La Comunitat Europea, doncs, desapareix. Junt a la
UE només subsisteix la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom).
Per això, en puritat ja no es pot parlar de “Dret comunitari” sinó només de “Dret de la
UE”. Tanmateix, és probable que es continuï utilitzant el terme “comunitari” i els seus
derivats (exemple: “validesa comunitària” d’una llei nacional”), en un sentit ampli, com
equivalent a “relatiu a la UE”.
Els textos jurídics bàsics que regulen la UE són dos:
El Tractat de la UE (TUE): estableix les regles fonamentals.
El Tractat de Funcionament de la UE (TFUE): estableix una regulació més

detallada de l’estructura, competències i límits de la UE.
El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees passa a denominar-se “Tribunal de

Justícia de la UE” (TJUE). Aquest tribunal està integrat per:
El “Tribunal de Justícia”.
El “Tribunal General” (l’antic “Tribunal de Primera Instància).
Els “Tribunals especialitzats” (les antigues “Sales jurisdiccionals”, com el

“Tribunal de la Funció Pública”).
2. LES RELACIONS ENTRE L’ORDENAMENT COMUNITARI I L’ORDENAMENT NACIONAL
Quan un estat forma part de la UE implica la coexistència de dos ordenaments jurídics:
L’ordenament de la UE: aquest està format per normes de:
Dret originari: format pels tractats de la UE (TUE, TFUE,…).
Daniel Pau Pérez 1

Dret derivat: format pels reglaments i directives. Tenen un rang inferior a les
normes de dret originari. Per tant, els reglaments i directives no poden ser
contraris als tractats.
Actes d’aplicació d’aquestes normes: per exemple actes administratius. Hi ha

òrgans de la UE encarregats d’aplicar algunes normes de la UE. Per exemple: la
Comissió europea pot posar una multa a una empresa perquè no ha complert
amb les normes de competència1.
L’ordenament nacional: integrat
Per normes (ordenades jeràrquicament: Constitució, llei, reglaments).
Actes d’aplicació d’aquestes normes (per exemple actes administratius). Hi ha

òrgans administratius a cada estat que dicten actes en aplicació de les lleis del
propi estat.
És molt important aquesta diferenciació entre Dret de la UE i dret nacional, ja que es poden
plantejar dos gran problemes davant els quals es reacciona de forma diferent. Aquests
problemes són:
Que una norma o acte de l’ordenament nacional violi l’ordenament de la UE. Per
exemple: un estat dicta una llei contrària a una Directiva; l’Administració Pública d’un
estat convoca un concurs per adjudicar una obra i resulta que s’ha fet sense complir
amb les normes europees de contractació administrativa; el TS d’Espanya dicta una
sentència aplicant malament el Dret de la UE. Quins mecanismes hi ha per reaccionar
contra un estat que incompleix el Dret de la UE? El RECURS PER INCOMPLIMENT, el
qual només el poden interposar la Comissió europea o un Estat membre.
Que una norma o acte de l’ordenament de la UE violi normes del propi ordenament
de la UE. Per exemple: es dicta un reglament o una directiva que són contràries a allò
establert en un tractat; es dicta una decisió administrativa de la Comissió que és
contrària a la legalitat de la UE (s’imposa una sanció incorrecte a una empresa en
matèria de competència). Quin procediment hi ha per atacar aquestes normes o actes
de la UE que violen el propi ordenament de la UE? EL RECURS D’ANUL·LACIÓ.
Cal destacar la qüestió prejudicial, la qual és una figura que permet als jutges nacionals
consultar al TJUE sobre el Dret de la UE. La seva finalitat és aclarir als jutges nacionals que la
interposen com tenen que aplicar el Dret de la UE. La qüestió prejudicial és un procediment
que serveix per a tots dos problemes que acabem de veure, de manera que es pot afirmar que
complementa els procediments de recurs per incompliment i del recurs d’anul·lació. Per tant,
si un Estat membre incompleix el Dret de la UE hi haurà dos procediments possibles: recurs per
1
Certament, generalment les normes de la UE són executades pels òrgans administratius de cadascun
dels Estats membres. Tanmateix, hi ha una excepció: en matèria de competència l’òrgan encarregat
d’aplicar les normes de la UE és la Comissió europea.
Daniel Pau Pérez 2

incompliment i qüestió prejudicial; i si la UE dicta una norma o acte contrari al propi

ordenament de la UE hi haurà també dos procediments possibles: el recurs d’anul·lació i la
qüestió prejudicial.
D’altra banda, hi ha 4 principis que contribueixen a dotar d’eficàcia pràctica l’ordenament

jurídic de la UE:
Principi d’efecte directe: sentència Van Gend & Loos, de 5 de febrer de 1963 (26/62).
Les normes de la UE són susceptibles de crear directament drets i obligacions que els
particulars poden invocar davant dels tribunals nacionals. Dit d’una altra manera, el
moment en el qual es manifesta plenament que una norma de la UE té efecte directe
és quan un jutge nacional resol un plet aplicant aquesta norma de la UE2.
Per a que una norma de la UE desplegui efecte directe, és necessari que sigui
suficientment precisa i incondicionada. Aquest requisit és relativament fàcil de
complir. No obstant això, QUE UNA NORMA SIGUI SUFICIENTMENT PRECISA I
INCODICIONADA NO SIGNIFICA QUE SIGUI CLARA3. Encara que una norma plantegi
molts problemes interpretatius pot ser precisa i incondicionada i, per tant, pot
desplegar efecte directe.
Un reglament de la UE ha de complir amb el test de que la norma sigui precisa i

incondicionada? SÍ. És un error molt comú pensar que els reglaments tenen sempre
efecte directe. Per tant, si el reglament no compleix amb el test no tindrà efecte
directe.
Pel que fa les directives, aquestes s’han de transposar per una llei nacional. En aquest
sentit, el que aplica el jutge és la llei nacional que transposa la directiva, però no aplica
la directiva. Ara bé, imaginem que la directiva no ha sigut transposada en el temps
establert; pot desplegar efecte directe en aquest cas? SÍ, però en aquest cas s’exigirà
que la norma sigui suficientment precisa i incondicionada i a més a més que
s’invoqui en una relació vertical (entre particular i Estat). Per tant, si ens trobem en un
plet en el que un consumidor vol invocar una directiva, que no s’ha transposat
correctament o no s’ha transposat, contra un banc NO es podrà invocar, encara que la
2
La idea inicial era que les normes de la UE obligaven als Estats membres i si aquests no complien es
reaccionava contra ells a través del recurs per incompliment. Per tant, els jutges NO aplicaven
directament el Dret de la UE. Tanmateix, el TJUE en la sentència Van Gend & Loos va dir que les normes
europees no només vinculen els estats i, per tant es poden posar en marxa procediments contra els
estats incomplidors, sinó que de manera complementària a aquestes normes creen directament drets i
obligacions en el patrimoni dels particulars, de forma que aquests poden acudir als jutges nacionals i
demanar que s’apliquin aquestes normes de la UE.
3
Seria absurd exigir que la norma sigui clara perquè el jutge la pugui aplicar. Si diguéssim que perquè
una norma sigui suficientment precisa i incondicionada ha de ser clara arribaríem a un absurd, ja que
llavors només s’aplicarien les normes clares i la figura de la qüestió prejudicial no tindria cap sentit.
Daniel Pau Pérez 3

directiva sigui suficientment precisa i incondicionada, ja que es tracta d’una relació

entre particulars.
En cas de dubte sobre aquest punt, es pot utilitzar la qüestió prejudicial d’interpretació
per preguntar al TJUE que declari si una norma determinada té efecte directe. De la
mateixa manera, també es pot plantejar una qüestió prejudicial sobre una norma que
és precisa i incondicionada però que no és clara.
Principi de primacia: sentència Flaminio Costa, de 15 de juliol de 1964 (6/64).
Les normes de la UE (sempre que siguin vàlides d’acord amb l’ordenament de la UE)
prevalen, en cas de conflicte, sobre les normes nacionals. Aquest principi opera
respecte a qualsevol norma nacional, encara que no tingui rang de llei.
El principi de primacia s’aplica inclús en front a les normes de la Constitució nacional.

Per tant, no es pot al·legar la Constitució nacional per incomplir una norma de la UE4.
Imaginem un cas d’una directiva que no s’ha transposat però que té efecte directe. Un
particular l’al·lega en front a l’Estat espanyol però aquest al·lega una norma espanyola
contrària a la directiva. En aquest cas preval la directiva. No obstant això, si l’Estat
espanyol al·lega que la directiva és contrària a un tractat de la UE (dret originari) i el
TJUE així ho declara, en aquest cas la directiva NO prevaldrà per sobre del dret
nacional perquè aquesta és invàlida. Perquè una norma europea prevalgui sobre una
norma nacional ha de ser vàlida. NO sempre les normes de la UE són vàlides, ja que a
vegades es dicten normes de dret derivat contràries al dret originari.
Principi de control difús de l’adequació de les lleis nacionals al Dret de la UE:

sentència Simmenthal, de 9 de març de 1978 (160/77).
D’acord amb el principi de control difús, el jutge ordinari que coneix d’un cas al que
resulta aplicable el Dret de la UE té la potestat de deixar de costat, per la seva pròpia
autoritat, qualsevol norma nacional que estimi contrària a aquest Dret, encara que es
tracti d’una llei (o norma amb rang de llei).
En la majoria de països europeus hi ha un sistema de control de constitucionalitat

concentrat de les lleis, de manera que únicament pot declarar la inconstitucionalitat
d’una llei el TC en aquests estats5. En canvi, en els EE.UU. hi ha un control de
4
Vegeu les sentències Internationale Handelsgesellschaft, de 17 de desembre de 1970 (11/70), i Stefano
Melloni, de 26 de febrer de 2013 (C-399/11).
5
Diem que el TC té el monopoli del control de constitucionalitat negatiu de les lleis, és a dir, és l’únic
que pot declarar una llei inconstitucional. Quan un jutge ordinari té dubtes sobre la constitucionalitat
d’una llei planteja una qüestió d’inconstitucionalitat perquè no la pot inaplicar per ell mateix; tanmateix
el jutge ordinari sí que pot dir que una llei és perfectament constitucional (sense plantejar la qüestió
prejudicial al TC), és a dir, el jutge ordinari pot fer un judici positiu de la constitucionalitat d’una llei.
Daniel Pau Pérez 4

constitucionalitat difús, és a dir, qualsevol jutge pot declarar que una llei és contrària a
la Constitució.
D’acord amb la doctrina Simmenthal, són els tribunals ordinaris, quan han de resoldre
un plet en el que és aplicable el Dret de la UE, els que inapliquen directament les
normes nacionals contràries al Dret de la UE (control difús).
Imaginem que ens trobem a Espanya i un advocat al·lega la inconstitucionalitat d’una

llei davant d’un jutge de primera instància. Si el jutge té dubtes sobre si la norma és
inconstitucional plantejarà una qüestió d’inconstitucionalitat davant del TC, ja que
aquest és l’únic que pot declarar una llei inconstitucional. En canvi, si l’advocat al·lega
davant del jutge de primera instància que la llei és contrària al Dret de la UE i
efectivament el jutge així ho creu, aquest podrà inaplicar directament la llei nacional.
Evidentment, en la majoria dels casos, el jutge ordinari, per tal d’assegurar-se que la
llei nacional és contrària al Dret de la UE plantejarà una qüestió prejudicial davant
del TJUE.
Per aquesta raó la doctrina Simmenthal suposa una gran revolució, ja que en la majoria
de països europeus la inconstitucionalitat d’una llei només pot ser declarada per un
TC, mentre que amb aquesta nova doctrina la possibilitat d’inaplicar una llei nacional
per ser contrària al Dret de la UE es troba en la mà de qualsevol jutge d’un estat
membre.
Principis d’equivalència i efectivitat: en general, el Dret de la UE és dret substantiu,

l’aplicació del qual pels jutges nacionals es canalitza a través de la legislació processal
de cada país.
No obstant això, el Dret de la UE imposa dos principis que operen com a límits de la
legislació nacional6:
El principi d’equivalència: la legislació nacional no pot tractar les reclamacions

basades en el Dret comunitari de forma menys favorable que les reclamacions
similars en Dret intern.
El principi d’efectivitat: la regulació processal no pot estar articulada de tal

manera que faci impossible o excessivament difícil en la pràctica l’exercici dels
drets conferits per l’ordenament comunitari.
Exemples d’infracció d’aquests principis per part del Dret espanyol:
Infracció del principi d’equivalència: Sentència Transportes Urbanos, de 26 de

gener de 2010 (C-118/08).
6
El TJUE va introduir aquests dos principis per limitar els possibles abusos del legislador processal de
cada país.
Daniel Pau Pérez 5

Infracció del principi d’efectivitat: Sentència Mohamed Aziz, de 14 de març de

2013 (C-415/11).
3. DISTINCIÓ FUNCIONAL ENTRE TRES GRANS PROCEDIMENTS DAVANT DEL TRIBUNAL DE

JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA
1. RECURS PER INCOMPLIMENT (arts. 258-260 del TFUE; antics arts. 226-228 del TCE):
Aquest recurs està al servei de la necessitat de reaccionar contra l’Estat que vulnera
l’ordenament de la UE.
Estan legitimats per interposar-lo:
La Comissió europea.
Qualsevol Estat membre.
Es demanda a l’Estat (com a subjecte de Dret internacional).
Si el TJUE entén en la seva sentència que hi ha hagut violació del Dret de la UE, l’Estat
està obligat a adoptar les mesures necessàries per a l’execució de la sentència. En cas
contrari, el Tribunal podrà imposar-li el pagament d’una suma a tanto alzado o d’una
multa coercitiva.
2. RECURS D’ANUL·LACIÓ (arts. 263, 264 i 266 del TFUE; antics arts. 230, 231 y 233 del
TCE):
Aquest recurs està al servei de la necessitat de reaccionar contra les normes i actes de
la UE que vulnerin el propi ordenament de la UE.
Es troben legitimats per interposar-lo:
Estat membre, Parlament Europeu, Consell i Comissió.
El Tribunal de Comptes, el Banc Central Europeu i el Comitè de les Regions,

amb la finalitat de salvaguardar les seves prerrogatives.
Tota persona física o jurídica “contra actes dels que sigui destinatària o que li
afectin directament i individualment i contra els actes reglamentaris que li
afectin directament i que no incloguin mesures d’execució”.
S’impugna la norma o l’acte corresponent.
Si el TJUE estima procedent el recurs, declara nul l’acte o la norma (tot i que el
Tribunal pot indicar, si ho estima necessari, aquells efectes de l’acte o norma declarat
Daniel Pau Pérez 6

nul que hagin de ser considerats com definitius). Les autoritats de les que emani l’acte
o norma estan obligades a adoptar les mesures necessàries per l’execució de la
sentència (sens perjudici de la responsabilitat extracontractual en la que poden
incórrer pels danys causats).
3. QÜESTIÓ PREJUDICIAL (art. 267 tfue; antic art. 234 del TCE): a través d’aquesta figura
els jutges nacionals poden formular o consultar preguntes al TJUE en relació amb el
Dret de la UE.
La qüestió prejudicial serveix, entre altres coses, per reaccionar contra les normes i
actes estatals que resulten contraris a l’ordenament comunitari i per reaccionar contra
les normes i actes de les institucions de la UE que infringeixin el propi ordenament
comunitari (com ja hem vist abans). Per això, la qüestió prejudicial és un mecanisme
que complementa al recurs per incompliment i al recurs d’anul·lació.
La qüestió permet la col·laboració entre el jutge nacional i el TJUE.
La consulta que el jutge nacional eleva al TJUE només pot tenir per objecte el Dret de
la UE, NO el Dret nacional.
La resposta que dóna el TJUE és vinculant, no només per al jutge promotor de la

qüestió, sinó també per a la resta de jutges dels països membres de la UE.
Hi ha dues modalitats de qüestió prejudicial amb una lògica i un funcionament

diferenciat:
Qüestió prejudicial d’interpretació: en aquest cas el jute nacional planteja un

dubte sobre la interpretació d’una norma (o acte) de la UE.
Si el jutge nacional té dubtes sobre la conformitat d’una llei nacional amb el

Dret de la UE, NO pot preguntar-li al TJUE si la llei nacional és o no contrària al
Dret de la UE. El que ha de fer és preguntar com s’ha d’interpretar el Dret de la
UE. Ara bé, la pregunta pot estar formulada en termes molt específics, de
manera que, en la pràctica, es com si el TJUE examinés la validesa de la llei
nacional. Per exemple: “l’art. 3 de la Directiva s’ha d’interpretar en el sentit de
que s’oposa a que una norma nacional estableixi el requisit de…”.
Hem de diferenciar entre:
La regla general: el jutge nacional té la FACULTAD de plantejar la

qüestió SI ESTIMA NECESSARI una decisió del TJUE per poder emetre
el fallo
L’excepció: ESTÀ OBLIGAT a plantejar la qüestió prejudicial el tribunal

“les decisions del qual NO siguin susceptibles d’ulterior recurs judicial
Daniel Pau Pérez 7

de Dret intern”. Per tant, quan ens trobem davant del tribunal últim, la
decisió del qual no és susceptible de recurs, aquest estarà obligat a
plantejar la qüestió prejudicial.
Quin és aquest tribunal? D’acord amb el TJUE, es tracta del tribunal

que, respecte al tipus de litigi de què es tracti en cada cas concret, té
competència per pronunciar-se en última instància7.
S’estableix aquesta obligació perquè es vol assegurar que l’últim

tribunal que decideix sobre el litigi NO s’equivoqui a l’hora d’aplicar el
Dret de la UE, ja que contra la seva sentència no hi cabrà recurs. En
aquest sentit, NO es pot interposar recurs davant del TJUE contra la
sentència de l’últim tribunal nacional que hagi aplicat malament el
Dret de la UE. Això és molt important, ja que el TJUE, tot i ser el
màxim intèrpret de la UE, NO disposa de l’instrument que
tradicionalment s’ha donat als TS per imposar la seva jurisprudència:
el recurs de cassació.
Excepció de l’excepció: doctrina de la sentència Cilfit, de 6 d’octubre

de 1982 (238/81). No existeix l’obligació de plantejar la qüestió
prejudicial si ens trobem davant:
o D’un acte clar: és a dir, quan “la correcta aplicació del Dret de
la UE pot imposar-se amb tal evidència que no dóna lloc a cap
dubte raonable sobre la solució de la qüestió suscitada”.
o D’un acte aclarit: és a dir, “quan la qüestió suscitada és

materialment idèntica a una qüestió que va ser ja objecte de
decisió amb caràcter prejudicial d’un supòsit anàlog” (per part
del TJUE), o existeix “jurisprudència ja assentada del TJUE que
hagués resolt la qüestió de dret de què es tracta, qualsevol
que sigui la naturalesa dels procediments que van donar lloc a
aquesta jurisprudència, inclús en defecte d’una estricta
identitat de les qüestions debatudes”.
Què passa si es planteja una qüestió prejudicial quan no era necessari,

per tractar-se d’un acte clar o aclarit? Igualment el TJUE donarà
resposta a la qüestió, però podrà fer-ho directament a través d’un aute
motivat, el qual remetrà, en el seu cas, a la sentència o la
jurisprudència rellevant del propi TJUE (art. 104.3 del Reglament de
Procediment del TJUE).
Qüestió prejudicial de validesa (EXAMEN): el jutge nacional planteja un dubte

sobre la validesa d’una norma o acte de la UE. Hem de distingir dos supòsits:
7
Vegeu Lyckeskog, de 4 de juny de 2002 (C-99/00).
Daniel Pau Pérez 8

Si el jutge adopta un judici positiu: si el jutge creu que la norma o acte

de la UE és vàlid, s’aplica el que ja hem vist amb anterioritat, és a dir,
podrà plantejar una qüestió prejudicial d’interpretació si ho creu
necessari (norma general) o haurà de plantejar-la obligatòriament si es
tracta del tribunal últim (excepció) o no caldrà plantejar-la si es tracta
d’un acte clar o acte aclarit (excepció de l’excepció).
Si el jutge adopta un judici negatiu: si el jutge pretén que s’inapliqui la

norma o acte de la UE perquè estima que és invàlid, és obligatori
plantejar qüestió prejudicial de validesa. Tots els tribunals nacionals,
siguin d’instància o tribunals suprems, tenen l’obligació de plantejar
qüestió prejudicial al TJUE si pretenen deixar de banda una norma o
acte de la UE. El TJUE entén que té monopoli per rebutjar la norma de
la UE: només ell pot estimar la invalidesa de les normes i actes de la
UE8. Doctrina de la sentència Foto-Frost, de 22 d’octubre de 1987
(314/85).
8
Això s’assimila al control de constitucionalitat de les lleis nacionals. A Espanya qualsevol jutge ordinari
pot dir que una llei és constitucional. El que no pot fer és declarar que una llei és inconstitucional, ja que
el monopoli per declarar que una llei és inconstitucional és el TC.
Daniel Pau Pérez 9

SEGONA SESSIÓ: ELS PRINCIPIS D’EQUIVALÈNCIA I EFECTIVITAT.

RESPONSABILIDAD PATRIMONIAL DE L’ESTAT PELS DANYS
CAUSATS ALS PARTICULARS COM A CONSEQÜÈNCIA DE
L’INCOMPLIMENT DEL DRET DE LA UE
1. LA DIRECTIVA
La directiva és una font de dret de la UE, concretament de forma part del dret derivat de la
UE9. La UE pot aprovar dos tipus de normes depenent de la finalitat que persegueixi:
Directives: en aquests casos la UE NO pretén dictar una norma que substitueixi les
normes nacionals en un determinat sector, sinó que el seu objectiu és que no hi hagi
unes diferències tan grans entre les normes nacionals dels diferents estats membres
que regulen aquell sector. D’aquesta manera, la UE mitjançant una directiva estableix
uns mínims que els estats membres han de respectar adequant les seves normes
nacionals respectives. Els mateixos estats membres poden augmentar aquests mínims
però mai disminuir. En aquest sentit diem que la directiva és un instrument
d’harmonització de les legislacions nacionals.
Reglaments: en aquest cas la UE aprova una norma que substitueix les normes
nacionals dels estats membres. Es tracta d’una intervenció més agressiva que
l’anterior.
La directiva sempre preveu un termini perquè els estats membres la puguin transposar i
adaptar els seus ordenaments interns a la mateixa. Quan un estat creu que ja ha complert
amb la directiva, mitjançant la transposició corresponent, ho comunica a la Comissió de la UE.
També cal destacar que cada estat és lliure d’adoptar les tècniques legislatives adequades
per transposar la directiva (en un determinat estat es pot transposar a través d’una llei,
mentre que en un altre es podrà fer a través d’un reglament,…)10. Pot donar-se el cas, fins i tot,
que un estat hagi de modificar la seva pròpia constitució per tal de transposar la directiva. Si
els estats membres no adapten el seu dret intern a la directiva de forma correcta, poden ser
demandants davant del TJUE, a través d’un recurs per incompliment. (La Comissió, al
interposar el recurs, pot indicar l’import de la suma “a tanto alzado” o de la multa coercitiva
que hagi de ser pagada per aquest estat i que consideri adaptat a les circumstàncies. Si el TJUE
considera que ha hagut incompliment, podrà imposar aquesta suma o multa dintre del límit
indicat per la Comissió. Art. 260.3 TFUE).
9
Recordem que les fonts del dret de la UE les podem classificar en dret originari (formats pels tractats
de la UE, concretament el TUE i el TFUE) i en dret derivat (directives i reglaments de la UE). El dret
originari preval per sobre del dret derivat, de manera que un reglament o una directiva no poden
contrariar allò establert en els tractats de la UE.
10
D’acord amb l’art. 288 del TFUE (antic art. 249 del TCE), “la directiva obligará al Estado miembro
destinatario en cuanto al resultado que deba conseguirse, dejando, sin embargo, a las autoridades
nacionales la elección de la forma y de los medios”.
Daniel Pau Pérez 10

Imaginem que una directiva estableix que els estats disposen fins a l’1 de gener de 2018 per
adaptar el seu ordenament a la directiva i que España la transposa correctament dins d’aquest
termini. El jutge nacional no aplicarà la directiva, sinó que aplicarà la norma nacional que la
transposa. La directiva serveix per interpretar la llei que la transposa per saber quina és la
seva finalitat.
Ara bé, en els casos en que l’estat no transposa la directiva o la transposa malament (en el
sentit que l’estat transposa la directiva però sense complir els requisits que estableix aquesta)
un cop finalitzat el termini per a transposar-la, pot el jutge nacional aplicar la directiva
directament a un cas concret? És a dir, la directiva té efecte directe un cop finalitzat el termini
per transposar-la, sense que aquesta s’hagi transposat o s’hagi transposat malament11? La
directiva tindrà efecte directe quan compleixi aquests requisits:
La directiva ha de ser precisa i incondicionada12.
Ha de tractar-se d’una relació vertical, és a dir, la directiva només tindrà efecte

directe quan la invoqui un particular per imposar una obligació a l’Estat. En canvi, un
particular no pot invocar l’efecte directe d’una directiva per a imposar obligacions a un
altre particular (no hi ha efecte directe en les relacions horitzontals).
La justificació per la qual l’efecte directe només pot donar-se en les relacions verticals
és perquè seria injust que l’Estat pogués beneficiar-se del seu propi incompliment de
no transposar la directiva en el termini establert.
Ara bé, aquest argument no es pot traslladar en les relacions entre particulars, ja que
el particular no incorre en cap incompliment de no transposar la directiva. Imaginem
que una directiva reconeix un dret als consumidors en relació amb els professionals.
No obstant això, aquesta directiva no s’ha transposat en el termini establert. El
consumidor no podrà invocar la directiva enfront al professional ja que es tracta d’una
relació horitzontal o entre particulars. El que sí ha de fer el jutge nacional és
interpretar el dret nacional de conformitat amb la directiva. La directiva no té efecte
directe en les relacions horitzontals, però desplega efecte interpretatiu sobre el dret
nacional. Hi ha un límit, naturalment: el jutge no està obligat a fer interpretacions
contra legem del seu dret nacional (tot i que a vegades el TJUE sembla que ha convidat
al jutge a realitzar interpretacions molt forçades del dret nacional).
Cal destacar també que el particular beneficiat per la directiva pot reclamar una
indemnització a l’Estat, en els casos en que hagi patit danys en els seus drets com a
11
És un gran error afirmar que la directiva té efecte directe una vegada s’ha transposat, ja que si la
directiva ha sigut transposada correctament no s’aplicarà aquesta sinó que s’aplicarà la llei nacional que
s’hagi dictat per transposar la directiva. Quan ens preguntem si la directiva té efecte directe és perquè
no s’ha transposat o s’ha transposat malament.
12
Recordem que aquest requisit opera per a totes les normes de la UE. Per tant, perquè qualsevol
norma de la UE pugui tenir efecte directe ha de ser precisa i incondicionada.

conseqüència de la falta de transposició de la directiva per part de l’Estat (això ho

veurem més endavant).
Sentència Faccini Dori, de 17 de juliol de 1994 (C-91/92) a una senyora italiana li

venen en una plaça un curs d’anglès per correspondència. Quan arriba a casa, la
senyora decideix que no vol comprar el curs i truca al senyor que li havia venut.
D’acord amb la llei italiana, la senyora no pot resoldre el contracte; en canvi, d’acord
amb la Directiva, quan el consumidor ha realitzat un contracte fora de l’establiment
mercantil del comerciant té dret a repensar-s’ho durant un determinat temps.
L’advocat de la senyora italiana invoca la directiva que Itàlia no havia transposat en el
termini que establia aquesta; en canvi, l’advocat de la contrapart al·lega que com no
s’ha transposat la directiva no es pot aplicar. S’eleva una qüestió prejudicial i el TJUE
afirma que no es pot invocar l’efecte directe de la directiva en aquest cas, ja que es
tracta d’una relació entre particulars (relació horitzontal). Ara bé, aquesta sentència
del TJUE introdueix els dos aspectes que hem comentat abans:
En la mesura que sigui possible, el jutge italià haurà d’interpretar el dret italià
de manera que s’ajusti a la directiva. És el que dèiem: la directiva no té efecte
directe en les relacions horitzontals, però desplega efecte interpretatiu sobre
el dret nacional. Això es coneix amb el nom de mandat d’interpretació
conforme.
Si no és possible per la via interpretativa evitar la col·lisió entre la llei nacional i

la directiva el jutge haurà de fallar contra la senyora italiana i aquesta haurà de
pagar el preu del curs d’anglès. No obstant, la senyora disposarà d’una acció
de responsabilitat patrimonial contra l’Estat com a conseqüència dels danys
que li ha causat per vulneració del dret comunitari (al no haver transposat la
directiva o no haver-la transposat bé).
D’altra banda, encara que es tracti d’una relació vertical, l’ESTAT NO POT INVOCAR
L’EFECTE DIRECTE D’UNA DIRECTIVA NO TRANSPOSADA O MAL TRANSPOSADA
ENFRONT A UN PARTICULAR.
Pot una Administració invocar l’efecte directe de la directiva contra una altra
Administració (relació horitzontal entre estat i estat)? Víctor Ferreres creu que sí, en la
mesura que l’Administració demandada és la que havia de transposar la directiva i no
ho ha fet.
La idea que ha de quedar clara és que pot haver-hi dos escenaris:
Que la directiva s’hagi transposat bé en el termini establert en aquests casos no

s’aplica la directiva, sinó que s’aplica la llei nacional que la transposa.
Quan la directiva no s’ha transposat o s’ha transposat malament un cop finalitzat el

termini per transposar-la s’aplicarà la directiva i, per tant, tindrà efecte directe
només quan aquesta sigui precisa i incondicionada i la invoqui un particular contra

l’Estat. Si es tracta d’una relació horitzontal (entre particulars) s’haurà el jutge haurà
d’interpretar la llei a la llum de la directiva (mandat d’interpretació conforme). Si no es
pot complir amb aquest mandat, ja que la llei és molt clara i no permet una
interpretació conforme a la directiva, el particular disposarà d’una acció de reclamació
per danys i perjudicis contra l’Estat per vulneració del dret comunitari.
Si la directiva estableix que el termini màxim per transposar-la és fins a l’1 de gener de 2018,
els estats membres disposen fins a aquesta data per adequar el seu dret nacional a la mateixa.
Per tant, L’EFECTE DIRECTE NOMÉS ES PRODUIRÀ A PARTIR D’AQUESTA DATA. No obstant, el
TJUE recorda que el que no poden fer els estats és aprovar lleis, durant aquest termini, que
frustraran la directiva. Imaginem doncs, que España dicta la llei per transposar la directiva el 1
de juliol de 2017 i resulta que aquesta llei contradiu la directiva. Imaginem també que la
directiva compleix amb els requisits d’efecte directe (precisa i incondicionada i relació vertical).
Pot el jutge aplicar directament la directiva i no aplicar la llei nacional en un cas que tingui lloc
abans de l’1 de gener de 2018 (data en que finalitza el termini per transposar la directiva)? El
jutge NO podrà aplicar la directiva en aquest cas sinó que haurà d’aplicar la llei nacional encara
que aquesta sigui contraria a la directiva.
Això és així, perquè l’Estat pot transposar la directiva fins a l ‘1 de gener de 2018, de manera
que fins aquesta data pot aprovar lleis que siguin contràries a la directiva. En tot cas, si l’estat
transposa la directiva amb una llei nacional que la contradiu i comunica a la Comissió de la UE
que ja l’ha transposat aquesta li advertirà de que l’ha transposat malament, però l’efecte
directe de la directiva no es podrà invocar fins la data de finalització per transposar la directiva.
Tanmateix hi ha un matís. Si es dicta la llei que tothom entén que és per transposar la
directiva, evidentment haurem d’interpretar la llei a la llum de la directiva, amb la qual cosa es
pot plantejar una qüestió prejudicial d’interpretació davant del TJUE perquè aclareixi què volia
dir la directiva en un determinat punt.
2. RESPONSABILITAT PATRIMONIAL DE L’ESTAT PELS DANYS CAUSATS ALS PARTICULARS

COM A CONSEQÜÈNCIA DE L’INCOMPLIMENT DEL DRET DE LA UE
El TJUE va establir en el cas Francovich, sentència de 19 de novembre de 1991 (C-6/90 Y C

9/90), el principi de responsabilitat patrimonial de l’Estat pels danys causats als particulars
com a conseqüència d’una violació de dret de la UE.
En sentències posteriors, va precisar els requisits que han de concórrer per a que pugui
prosperar una acció d’aquest tipus. Aquests requisits es recullen, per exemple, en la sentència
Köbler, de 30 de setembre de 2003 (C-224/01), paràgraf 51:
a) La norma de la UE que ha sigut violada ha de tenir per objecte conferir drets als
particulars.
b) La violació ha d’estar suficientment caracteritzada.

c) Ha d’existir una relació de causalitat directa entre l’incompliment de l’obligació que

incumbeix a l’Estat, per una banda, y el dany patit pels qui hagin sigut lesionats, per
una altra.
L’incompliment del dret de la UE per part de l’Estat pot derivar de les actuacions o omissions
de qualsevol de les seves institucions: tant del poder executiu com del legislatiu i del judicial.
Respecte del poder judicial, vegeu la sentència del cas Köbler. Els paràgrafs 55 i 56 expliciten
els factors que s’han de ponderar per valorar si la violació del dret de la UE en la que ha
incorregut el jutge és una violació “suficientment caracteritzada”.
La legislació processal a través de la qual s’ha d’exercir aquesta acció per danys i perjudicis
derivada del dret de la UE és la legislació existent en cada Estat, legislació que ha de
respectar els principis d’equivalència i efectivitat. A Espanya, la regulació de la
responsabilitat patrimonial de l’Estat està recollida en els arts. 139-144 de la Llei 30/199213.
Si el dany resulta de les actuacions dels tribunals de justícia seran aplicables els arts. 292-297
de la LOPJ.
Exemples de sentències del TS espanyol que estimen una acció de danys i perjudicis derivada
del dret de la UE: sentència de 12 de juny de 2003, Sala Tercera, Secció 6ª (cas Canal Satélite
Digital); i sentència de 17 de setembre de 2010, Sala Tercera, Secció 6ª (cas Transportes
Urbanos), cas que veurem en la següent sessió.
3. SUBJECCIÓ DEL JUTGE NACIONAL A LA JURISPRUDÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA

UNIÓ EUROPEA
NO existeix cap mecanisme processal que permeti a les parts en un litigi impugnar davant
del TJUE una sentència nacional dictada en última instància. Tanmateix, existeixen algunes
vies per obligar als jutges nacionals a seguir la jurisprudència del TJUE:
En el pla comunitari:
Ja hem vist la possibilitat d’exercir una acció per obtenir de l’Estat una
indemnització per danys i perjudicis causats per una violació del dret de la UE
per part dels tribunals de justícia nacionals (cas Köbler). Un dels factors a tenir
en compte per estimar si l’error en que han incorregut aquests tribunals és
una violació “suficientment caracteritzada” és el desconeixement de la
jurisprudència del TJUE.
A més a més, és possible un recurs per incompliment contra l’Estat si, de

manera sistemàtica (no únicament en el cas concret), la jurisprudència dels
tribunals d’aquell Estat es devia de la jurisprudència del TJUE. El cas més
important en aquesta direcció és Comissió contra Itàlia, sentència de 9 de
desembre de 2003 (C-129/00).
13
A partir de l’octubre de 2016 quedarà recollida en els arts. 32-35 de la nova Llei 40/2015, reguladora
del Sector Públic.

Fa uns anys, España va ser condemnada perquè el TS havia dictat una sentència
contrària al dret de la UE, en el context d’un recurs de cassació en interès de la llei. Es
tracta del cas Comissión contra España, de 12 de novembre de 2009 (C-154/08).
En el pla intern:
Cal assenyalar una sentència molt important del TC, STC 58/2004, en la que
per primera vegada va anul·lar una resolució d’un òrgan judicial (en aquest
cas, del TSJ de Catalunya) per no haver elevat al TJUE una qüestió prejudicial
que resultava obligatòria i per haver incorregut, en conseqüència, en un error
al interpretar el dret de la UE.
Posteriorment, en la STC 145/2012, el TC va anul·lar uns actes administratius

de caràcter sancionador, així com les resolucions judicials confirmatòries, que
s’apartaven de la jurisprudència del TJUE.
3. CAS MOHAMED AZIZ C-415/11
Fets del cas:
El Sr. Mohamed Aziz i Catalunyacaixa formalitzen un contracte de préstec hipotecari

per una quantitat de 138.000 €, a amortitzar en 33 anualitats a partir de l’1 d’agost de
2007.
Mohamed Aziz va abonar amb regularitat les quotes mensuals des de juliol de 2007
fins a maig de 2008, però va deixar de fer-ho a partir de juny de 2008. Com a
conseqüència, el 28 d’octubre de 2008 Catalunyacaixa va al notari per a l’atorgament
d’una acta de determinació del deute (139.764,76 euros, que corresponia a les
mensualitats no satisfetes, més els interessos ordinaris i els interessos de demora).
Catalunyacaixa inicia l’11 de març de 2009 davant dels Jutjats de Primera Instància de
Martorell un procediment d’execució hipotecari contra l’interessat. El Sr. Mohamed
Aziz no compareix en aquest procediment i, per tant, no formula cap oposició.
L’immoble executat es subhasta. La subhasta queda deserta, amb la qual cosa l’entitat
de crèdit se l’adjudica al 50 % del seu valor. Posteriorment, el Sr. Aziz és expulsat del
seu habitatge.
Poc abans de ser expulsat, l’11 de gener de 2011, el Sr. Aziz presenta una demanda en
un procediment declaratiu davant del Jutjat Mercantil nº 3 de Barcelona, al·legant
l’abusivitat d’una clàusula i sol·licitant la nul·litat del procediment d’execució.
En primer lloc cal destacar que hi ha una directiva que protegeix els drets dels consumidors
(Directiva 93/13/CEE). D’altra banda, els articles de la LEC que regulen el procediment
d’execució hipotecària no contemplen com a causa d’oposició a l’execució el fet de que

l’executat al·legui una clàusula abusiva del contracte14, de manera que el jutge que
s’encarregui de l’execució no podrà suspendre-la per aquest motiu. Tanmateix, la clàusula del
contracte pot arribar a ser declarada nul·la si l’executat insta a un procediment declaratiu a
part i el jutge estima la demanda. El problema és que el jutge del procediment declaratiu no
pot adoptar mesures cautelars que suspenguin l’execució del bé hipotecat, amb la qual cosa és
molt probable que si el jutge finalment estima que hi ha una clàusula abusiva en el contracte
només pugui reconèixer una indemnització al particular, ja que el bé ja s’haurà executat15.
Davant d’aquesta situació el jutge del Jutjat Mercantil nº 3 de Barcelona (jutge encarregat de
pronunciar-se sobre l’abusivitat de la clàusula del contracte) planteja dues qüestions
prejudicials d’interpretació davant del TJUE. Nosaltres tractarem la primera que tracta sobre el
tema processal, però no la segona que tracta sobre el tema de fons.
La primera qüestió prejudicial que planteja el jutge és la següent: “Si el sistema de ejecución de
títulos judiciales sobre bienes hipotecados o pignorados establecido en el artículo 695 y
siguientes de la Ley de Enjuiciamiento Civil, con sus limitaciones en cuanto a los motivos de
oposición previsto en el ordenamiento procesal español, no sería sino una limitación clara de la
tutela del consumidor por cuanto supone formal y materialmente una clara obstaculización al
consumidor para el ejercicio de acciones o recursos judiciales que garanticen una tutela
efectiva de sus derechos”.
El jutge formula malament la qüestió prejudicial, ja que aquesta no fa referència concretament

a la norma europea que vol que el TJUE interpreti. El jutge l’hauria d’haver començat
formulant de la següent manera: “la Directiva 93/13/CEE quan diu que no es poden imposar al
consumidor clàusules abusives s’ha d’interpretar en el sentit que…”. Les qüestions prejudicials,
ja siguin d’interpretació o de validesa sempre hauran de versar sobre el dret de la UE, de
manera que s’haurà d’indicar quina és la norma europea que ha de ser interpretada o quina es
la norma europea la validesa de la qual es qüestiona.
En general, el dret de la UE és dret substantiu, l’aplicació del qual per part dels jutges es
canalitza a través de la legislació processal de cada país. No obstant això, el legislador
processal no pot fer el que vulgui, ja que d’una altra forma podria frustrar la finalitat de les
normes europees. En aquest sentit, recordem que els dos principis que limiten el dret
processal nacional de cada estat són: el principi d’equivalència i el d’efectivitat. Com en el cas
present es planteja la qüestió sobre si el dret processal espanyol respecta el contingut de la
Directiva, s’analitzarà si es compleix amb aquests dos principis.
14
Recordem que les causes d’oposició suspenen l’execució i són molt limitades, ja que només es pot
al·legar: l’extinció de la garantia o de l’obligació garantida y l’error en la determinació de la quantitat
exigible.
15
En el sistema processal espanyol, la adjudicació final a un tercer d’un bé hipotecat adquireix sempre
caràcter irreversible, encara que el jutge que coneix del procediment declaratiu declari la nul·litat del
procediment d’execució hipotecària pel caràcter abusiu d’una clàusula del contracte. Només hi ha una
excepció i és molt residual perquè mai es dóna: en aquells casos en els que el consumidor realitzi una
anotació preventiva de la demanda de nul·litat de la hipoteca amb anterioritat a la nota marginal
d’expedició de certificació de càrregues.

En els casos en els que el jutge nacional planteja malament la qüestió prejudicial no passa res,
ja que el TJUE a l’hora d’abordar la qüestió la reformula com en el cas de la sentència:
“Mediante su primera cuestión, el órgano jurisdiccional remitente pide sustancialmente que se
dilucide si la Directiva debe interpretarse en el sentido de que se opone a una normativa de
un Estado miembro, como la controvertida en el litigio principal, que, al mismo tiempo que no
prevé, en el marco del procedimiento de ejecución hipotecaria, la posibilidad de formular
motivos de oposición basados en el carácter abusivo de una cláusula contenida en un contrato
celebrado entre un consumidor y un profesional, no permite que el juez que conozca del
proceso declarativo, competente para apreciar el carácter abusivo de dicha cláusula, adopte
medidas cautelares que garanticen la plena eficacia de su decisión final”.
Abans de que el TJUE respongui una qüestió prejudicial tenen dret a comparèixer tots els
estats de la UE en un determinat termini, ja que la qüestió és sobre el dret de la UE amb la
qual cosa la resposta que doni el TJUE vincularà a tots els estats membres.
Quan el TJUE aborda la primera qüestió prejudicial del cas Aziz, en primer lloc arriba a la
conclusió de que el principi d’equivalència efectivament es compleix16, és a dir, la LEC no
vulnera aquest principi, ja que prohibeix al jutge que conegui d’un procediment declaratiu
vinculat al procediment d’execució hipotecària a adoptar mesures cautelars que garanteixin
l’eficàcia de la seva decisió final, no només quan s’al·legui el caràcter abusiu d’una clàusula,
sinó també en aquells casos en els que s’al·legui que aquella clàusula és contrària a l’ordre
públic. Per tant, el tractament processal és el mateix tant per la reclamació que fa el
consumidor basada en la Directiva (l’al·legació del caràcter abusiu d’una clàusula) com per la
reclamació similar que podria fer un consumidor al·legant normes d’ordre públic del CCivil
espanyol.
D’altra banda, el TJUE considera que la normativa processal espanyola sí que vulnera el
principi d’efectivitat, ja que un cop declarada l’abusivitat de la clàusula en el procediment
declaratiu a part el particular no podrà recuperar el bé que ja s’ha executat sinó que en
aquests casos haurà de rebre una indemnització. El TJUE considera que el remei indemnizatori
no ofereix una protecció suficient al consumidor d’acord amb les exigències de la Directiva.
Per tant, el TJUE respon de la següent manera a la primera qüestió prejudicial: “La Directiva
93/13/CEE del Consejo, de 5 de abril de 1993, sobre las cláusulas abusivas en los contratos
celebrados con consumidores, debe interpretarse en el sentido de que se opone a una
normativa de un Estado miembro, como la controvertida en el litigio principal, que, al mismo
tiempo que no prevé, en el marco del procedimiento de ejecución hipotecaria, la posibilidad
de formular motivos de oposición basados en el carácter abusivo de una cláusula contractual
16
Recordem que en virtut del principi d’equivalència els procediments establerts per les lleis nacionals
per fer efectius els drets reconeguts en normes de la UE no poden ser més gravosos que els
procediments similars previstos en els drets nacionals; es a dir, la reclamació basada en dret comunitari
no pot ser tractada pitjor que la reclamació similar en dret intern, des del punt de vista processal. Pot
ser tractada millor, però no pitjor.

que constituye el fundamento del título ejecutivo, no permite que el juez que conozca del
proceso declarativo, competente para apreciar el carácter abusivo de esa cláusula, adopte
medidas cautelares, entre ellas, en particular, la suspensión del procedimiento de ejecución
hipotecaria, cuando acordar tales medidas sea necesario para garantizar la plena eficacia de
su decisión final”.
Un cop publicada la sentència, el legislador espanyol tenia dues possibilitats:
Permetre que el jutge que coneix del procediment d’execució hipotecària pugui
estimar com a motiu d’oposició el caràcter abusiu d’una clàusula, o bé
Permetre que el jutge del procediment declaratiu que coneix del caràcter abusiu de la
clàusula del contracte pugui adoptar mesures cautelars de suspensió del procediment
d’execució hipotecària.
El legislador espanyol va optar per la primera opció ampliant d’aquesta manera els motius
d’oposició a l’execució hipotecària. Ara bé, imaginem que ens trobem en un cas que es
produeix després de que es publiqui aquesta sentència del TJUE i abans de que el legislador
espanyol adeqüi la legislació a aquesta:
Què podria al·legar el banc? Que es tracta d’un litigi entre particulars (entre el banc i
el consumidor) i, per tant, com que es tracta d’una directiva mal transposada pel
legislador espanyol, el consumidor no pot reclamar l’efecte directe d’aquesta front el
banc, ja que es tracta d’una relació horitzontal.
Què podria al·legar el consumidor? La norma que diu que el jutge no podrà valorar el
caràcter abusiu d’una clàusula és una norma de dret processal que regula d’alguna
manera les relacions entre el particular i el jutge. En aquest sentit podria al·legar que
no està al·legant la directiva per imposar una obligació al banc, sinó que està imposant
una obligació al jutge com a òrgan de l’Estat (relació vertical).
Aquest cas seria similar al següent: quan l’Administració adjudica un contracte i una de
les empreses que optava per al contracte considera de que l’adjudicació s’ha realitzat
vulnerant una directiva, el que farà l’empresa serà atacar l’acte administratiu, ja que
així hi haurà una relació vertical entre particular i Estat i podrà reclamar l’efecte
directe de la directiva. L’efecte colateral o la conseqüència d’anul·lar aquest acte
administratiu serà que l’empresa que inicialment va rebre l’adjudicació la perdi. Per
tant, per tal d’aconseguir l’efecte directe de la directiva, en aquests casos haurem
d’atacar l’acte administratiu perquè es tracti d’una relació vertical; haurem d’evitar
demandar a l’empresa que rep l’adjudicació, ja que llavors es tractarà d’una relació
horitzontal o entre particulars i no podrem al·legar l’efecte directe de la directiva.
4. CAS TRANSPORTES URBANOS Y SERVICIOS GENERALES SAL CONTRA ADMINISTRACIÓN

DEL ESTADO C-118/08

Fets del cas:
L’empresa Transportes Urbanos, havia presentat les seves autoliquidacions de l’IVA

durant els exercicis 1999 a 2005, conforme a la Llei de l’IVA 37/1992.
En l’any 2005, el TJUE declara que la Llei de IVA és incompatible amb la Sisena
Directiva (Directiva de l’IVA). En aquest sentit, d’acord amb la Directiva l’empresa tenia
dret a deduir-se una quantitat de l’IVA que no tenia amb la llei espanyola de l’IVA; és a
dir, l’empresa ha pagat més diners dels que devia perquè no s’ha beneficiat d’una
deducció prevista en la Directiva que no s’ha previst adequadament en la llei
espanyola.
El termini de prescripció en dret tributari és de 4 anys, per tant, les autoliquidacions

dels anys 2001 a 2005 no presenten cap problema, ja que es presenta una rectificació
de l’autoliquidació i et retornen el que has pagat indegudament. El problema són les
autoliquidacions de l’IVA dels exercicis de 1999 i 2000, ja que el termini de prescripció
ja ha passat.
L’Estat espanyol incompleix amb el dret de la UE: la llei espanyola de l’IVA no transposa
correctament la Directiva. A més a més es donen els tres requisits que s’exigeixen per la
responsabilitat de l’Estat legislador:
La Directiva atorga uns drets al particular: la possibilitat de deduir-se una part de l’IVA.
Hi ha un nexe de causalitat entre el dany i la infracció de l’Estat: si España no hagués

transposat malament la Directiva hauríem tingut una llei de l’IVA correcta que hauria
permès tal deducció.
La infracció és suficientment caracteritzada: és a dir, la infracció té una certa entitat i

gravetat, ja que l’empresa perd 1.228.000 € pel fet de no deduir-se aquesta quantitat.
Des del punt de vista substantiu, el particular té un dret a rebre una indemnització, ja que com
hem vist es compleixen els tres requisits per exigir responsabilitat a l’Estat legislador. Ara bé,
per poder sol·licitar la indemnització a l’Estat s’ha de complir amb la legislació processal que
estableix el propi Estat per poder reclamar-la. En aquest sentit, el Consell de Ministres de
l’Estat espanyol no concedeix la indemnització a l’empresa perquè d’acord amb la
jurisprudència del TS no ha complert amb els requisits processals.
Hi ha una jurisprudència del TS que estableix que si un particular reclama una indemnització
pels danys causats per una llei espanyola contrària a dret comunitari ha d’haver esgotat en el
seu moment les vies de recurs, tant administratives com judicials. Per tant, si el particular en
el seu moment no va atacar els actes d’aplicació d’aquesta llei, mitjançant els corresponents
recursos, i posteriorment és declarada contrària al dret comunitari pel TJUE, no podrà
reclamar una indemnització per danys i perjudicis a l’Estat. En el cas concret, Transportes

Urbanos no va recórrer les autoliquidacions fetes en els exercicis 1999 i 2000 i, per tant, el
Consell de Ministres denega la indemnització.
El fet d’exigir que en el seu moment s’hagués esgotat les vies de recurs abans de recaure la
sentència del TJUE que declara la llei espanyola contrària al dret de la UE NO és un requisit
irraonable. En aquest sentit, NO va contra el principi d’efectivitat exigir aquest requisit.
El problema és que quan la llei espanyola és contrària a la CE aquest requisit, de que s’hagi
esgotat les vies de recurs en el seu moment, no s’exigeix. Per tant, es pot observar un
tractament diferenciat en dues situacions molt similars. Si el TC dicta una sentència declarant
que la llei de l’IVA és inconstitucional, es poden recuperar per la via de la indemnització tots
aquells impostos que es van pagar de més, inclús si els particulars no van atacar en el seu
moment els actes de la llei declarada inconstitucional.
S’exigeix el
El TJUE declara la llei requisit
REQUISIT D’HAVER ESGOTAT LES contrària al dret de la UE
VIES DE RECURS EN EL SEU
MOMENT PER PODER RECLAMAR
UNA INDEMNITZACIÓ A
L’ESTAT(=atacar el actes que
deriven de la llei posteriorment
declarada contrària a la CE o al NO s’exigeix el
dret de la UE) El TC declara la llei requisit
contrària a la CE
En el cas concret, l’any 2005 recau una sentència del TJUE declarant la llei de l’IVA contrària al
dret de la UE. No obstant això, el Consell de Ministres va denegar la indemnització a
Transportes Urbanos per l’IVA pagat de més durant els exercicis 1999 i 200017 (ja prescrits)
perquè en el seu moment no es van esgotar les vies de recurs corresponents. En canvi, en el
cas de que fos el TC qui hagués declarat la llei de l’IVA contrària a la CE, Transportes Urbanos
hagués pogut reclamar una indemnització a l’Estat per aquell IVA pagat de més durant els
exercicis 1999 i 2000, ja que en aquest cas no s’exigeix que s’hagi esgotat les vies de recurs en
el seu moment.
Per tant, S’ESTÀ VULNERANT EL PRINCIPI D’EQUIVALÈNCIA, ja que es tracta de dues

reclamacions similars i per a una s’exigeixen més requisits que una altra. Com ja hem dit, el
requisit d’exigir que s’hagin esgotat les vies de recurs en el seu moment és perfectament
raonable (no vulnera el principi d’efectivitat). Tanmateix, el que no es pot fer és exigir aquest
17
Cal recordar que l’IVA liquidat en els exercicis 2001 a 2005 és irrellevant, ja que com es tracta
d’exercicis encara no prescrits en el moment en que va recaure la sentència del TJUE es pot reclamar la
seva rectificació. El problema succeeix respecte l’IVA pagat de més durant els exercicis 1999 i 2000, ja
que es tracta d’exercicis ja prescrits.

requisit en el cas de la reclamació comunitària i no exigir-lo en la reclamació interna, ja que

sinó s’està fent de pitjor condició la primera respecte la segona.
Un cop declarada aquesta sentència el TS tenia dues possibilitats per respectar el principi
d’equivalència:
Exigir el requisit d’haver esgotat en el seu moment les vies de recurs en ambdós casos,
tant en la reclamació comunitària com en la reclamació interna.
NO exigir aquest requisit en cap de les dues reclamacions18.
El TS va optar per la segona via, és a dir, no exigir el requisit en cap dels dos casos. Es suprimeix
el requisit (no cal complir-lo), de manera que Transportes Urbanos va guanyar el cas.
Tanmateix, això canviarà amb la nova regulació de l’art. 32 de la Llei 40/2015, reguladora del
Sector Públic, on s’estableix que en els dos casos s’exigirà que s’hagi esgotat en el seu moment
les vies de recurs. Des del punt de vista professional és certament interessant perquè el
missatge és el següent: els advocats han de saber que Espanya forma part de la UE i que quan
es porten els assumptes al client no n’hi ha prou en conèixer la normativa nacional sinó que
s’ha de conèixer la legislació europea.
D’altra banda, el termini de prescripció per reclamar la indemnització a l’Estat és d’un any des
de que es publica la sentència, ja sigui del TC quan declara la inconstitucionalitat de la llei o del
TJUE quan declara la llei contrària al dret de la UE.
Possible pregunta d’examen Com ja hem dit abans, hi ha una gran diferència entre els
exercicis que ja es troben prescrits i els que no. En el cas de Transportes Urbanos, el dret de les
autoliquidacions realitzades en els exercicis 1999 a 2000 estaven ja prescrits (ja havien passat
els 4 anys), però en canvi les autoliquidacions realitzades entre els anys 2001 a 2005
corresponien a exercicis en els que encara no havia passat els 4 anys de prescripció, ja que la
sentència del TJUE que declara la llei de l’IVA contrària al dret de la UE es publica l’octubre de
2005. Respecte a les autoliquidacions dels exercicis no prescrits (2001 a 2005) no es planteja
cap problema perquè el particular simplement pot presentar una reclamació per ingressos
indeguts a la Hisenda Pública (el seu dret encara no ha prescrit).
Però en canvi, en el cas de les autoliquidacions de l’IVA realitzades en els exercicis prescrits
(1999 a 2000) com ja ha prescrit el dret no podem sol·licitar una reclamació a la Hisenda
Pública per ingressos indeguts, sinó que haurem de realitzar una reclamació per danys i
perjudicis a l’Estat per haver incomplert el dret de la UE (per haver transposat malament la
Directiva de l’IVA). En aquest últim cas, haurem de complir diversos requisits:
Els tres requisits exigits per la jurisprudència del TJUE:
18
Cal destacar que també hi hauria la possibilitat d’exigir el requisit a la reclamació interna però no a la
reclamació comunitària. El principi d’equivalència exigeix que els procediments de reclamacions de drets
basats en dret de la UE no siguin més gravosos que els procediments de reclamacions de drets basats en
dret intern que siguin similars. En aquest sentit, les reclamacions europees poden ser tractades millor
que les internes.

Que la norma de la UE que ha sigut violada per l’Estat (en aquest cas la
Directiva de l’IVA) tingui com a objecte conferir drets als particulars.
Que la violació sigui suficientment caracteritzada.
Que hi hagi relació de causalitat directa entre l’incompliment de l’Estat i el

dany patit.
Que s’hagi esgotat en el seu moment les vies de recurs contra els actes d’aplicació de
la llei, la qual es posteriorment declarada contrària al dret de la UE (aquest últim
requisit s’exigeix a partir de l’entrada en vigor de la Llei 40/2015, és a dir, a l’octubre
de 2016).
Per tant, si actuem des del primer moment tot serà més fàcil, és a dir, si fem la reclamació per
ingressos indeguts dins del termini de prescripció ens tornaran la quantitat corresponent sense
cap problema. En canvi, si reclamem aquelles quantitats indegudes d’exercicis ja prescrits,
haurem de fer una reclamació per danys i perjudicis a l’Estat per incompliment del dret de la
UE i s’hauran de complir tots els requisits anteriors. En aquest sentit, un d’aquests requisits és
que la violació del dret de la UE sigui d’una certa gravetat i suficientment caracteritzada, de
manera que si la quantitat indegudament pagada és poca cosa, el jutge amb més facilitat
entendrà que aquest requisit no es compleix i, per tant, rebutjarà la reclamació realitzada pel
particular.
Per tal d’evitar això i fer la reclamació per ingressos indeguts a la Hisenda Pública abans de
finalitzar el termini de prescripció, exigeix que l’advocat tingui coneixement del dret de la UE.
En el cas de Transportes Urbanos sí que hi havia una violació suficientment caracteritzada ja

que l’empresa havia pagat 1.228.000 € de més en concepte d’IVA en els exercicis ja prescrits
(1999 i 2000).

TERCERA SESSIÓ: LA CARTA DE DRETS FONAMENTALS DE LA UE

1. LA CARTA DE DDFF
En els inicis de la UE, l’antic Tractat de la Comunitat Europea no incorpora una carta de DDFF,
ja que en el seu origen es tractava d’una Comunitat Econòmica Europea i, per tant, no
semblava que estiguessin en perill els DDFF; és a dir, les competències d’aquesta comunitat
anaven encaminades bàsicament l’empresa d’un mercat únic, l’exercici de les quals es
considerava que no podien posar en perill els DDFF.
En els anys ’70 es planteja el següent problema. Alemanya afirmava que quan la UE dicta una
norma o adopta una decisió que s’ha d’executar a Alemanya, els alemanys NO poden
incomplir-la amb l’argument de que viola la constitució alemanya, en virtut del principi de
primacia del dret de la UE. El dret de la UE prima sobre el dret nacional, de manera que no es
pot invocar la constitució nacional per oposar-se al dret de la UE19.
Ara bé, el dret europeu ha de tenir algun tipus de límit pel que fa als DDFF; és a dir, el poder
polític de Brussel·les ha d’estar limitat pels DDFF. En aquest sentit, el TJUE es va adonar (per
pressió de certs tribunals nacionals) que el principi de primacia del Dret comunitari sobre les
Constitucions nacionals només resultava acceptable si el Dret de la UE tenia per límit el
respecte dels DDFF. Com que no es podien invocar els DDFF de les constitucions nacionals
havia d’haver alguna alternativa. D’aquesta manera, el TJUE va afirmar que els DDFF es
trobaven implícitament inclosos en l’ordenament comunitari com a principis generals del Dret
no escrits, malgrat l’absència d’una taula de drets en el Tractat de la Comunitat.
El fet de parlar de principis generals del dret és quelcom subjectiu. Per tal de concretar el seu
contingut, el TJUE va recórrer a les tradicions constitucionals comuns entre els estats
membres (sentència Internacionale Handelsgesellschaft, de 17 de desembre de 1970, 11/70).
Més endavant, en la sentència del cas Nold (sentència de 14 de maig de 1969, 4/73), el TJUE
va invocar, com a font d’inspiració, els tractats internacionals en matèria de drets humans en
els que els estats membres haguessin col·laborat, o que haguessin subscrit. El més important
d’aquests tractats és el Conveni Europeu de Drets Humans de 1950 (CEDH)20, que el TJUE va
mencionar explícitament en el cas Rutili (sentència de 28 d’octubre de 1975, 36/75). El CEDH
és el més important, ja que en aquell moment tots els estats de la UE l’havien ratificat, de
manera que el TJUE l’agafa a mode de préstec per interpretar els principis generals del dret
implícitament inclosos en l’ordenament comunitari.
19
El principi de primacia no només fa referència a les lleis i reglaments nacionals, sinó que també fa
referència a les normes constitucionals nacionals. No es pot invocar cap norma nacional, incloses les
normes constitucionals, per incomplir el dret de la UE.
20
El CEDH és un tractat que neix en el sí d’una organització completament diferent a la Comunitat
Europea. A Europa hi ha dues grans organitzacions diferents:
La Comunitat Europea, la qual coneixem pròpiament amb el nom de UE, formada per 28 estats
membres. En l’àmbit d’aquesta organització destaquem el TJUE, situat a Luxemburg.
El Consell d’Europa, format per 47 estats. En el sí d’aquesta organització s’aprova el CEDH de
1950. En l’àmbit d’aquesta organització destaquem el TEDH, situat a Estrasburg, el qual aplica
el CEDH.

Amb posterioritat, l’art. 6 del Tractat de la Unió Europea (TUE) va incorporar en el seu apartat
2: “La Unió respectarà els drets fonamentals tal y com es garanteixen en el Conveni Europeu
per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals firmat en Roma el 4 de
novembre de 1950 [és a dir, el CEDH], i tal i com resulten de les tradicions comuns a tots els
Estats membres com a principis generals del Dret comunitari”.
En la cimera de Niça, el 7 de desembre de 2000, es va “proclamar” la Carta de DDFF de la UE.

Aquesta Carta és un catàleg de drets específicament elaborat per la UE, i és més modern que
el CEDH de 1950. La Carta va ser simplement proclamada, però no va ser objecte d’aprovació i
ratificació per part dels Estats membres com a reforma dels Tractats.
Ha sigut el Tractat de Lisboa de 2009 el que finalment ha incorporat la Carta a l’ordenament

de la UE, al disposar que: “La Unió reconeix els drets, llibertats i principis enumerats en la Carta
dels Drets Fonamentals de la Unió Europea de 7 de desembre de 2000, tal i com va ser
adaptada el 12 de desembre de 2007 en Estrasburg, la qual tindrà el mateix valor que els
Tractats” (art. 6.1 del TUE).
Amb aquesta Carta es codifiquen els drets fonamentals reconeguts a escala de la UE.
Recordem que la jerarquia de les normes de la UE és la següent:
Tractats El TUE reconeix a la Carta de DDFF de la

(dret UE el mateix rang que els tractats, és a
originari) dir, està per sobre de les directives,
reglaments,… de la UE.
Directives,
reglaments,…
(dret derivat)
No obstant això, encara que s’hagi aprovat una Carta de DDFF en el sí de la UE, aquesta
conviu amb les antigues fonts de reconeixement de drets fonamentals, ja que l’art. TUE
disposa: “Els drets fonamentals que garanteix el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets
Humans i de les Llibertats Fonamentals [és a dir, el CEDH] i els que són fruit de les tradicions
constitucionals comuns dels Estats membres formaran part del Dret de la Unió com a principis
generals”.
D’altra banda, els 28 països que formen part de la UE també formen part del Consell d’Europa
i, per tant, estan subjectes tant al CEDH com al TEDH. Ara bé, la UE21 com a tal no és part del
Consell d’Europa, de manera que tampoc es part del CEDH i, per tant, la UE no pot ser
demandada davant del TEDH.
21
Parlem de la UE com a institució.

Imaginem que Espanya aplica una norma comunitària i vulnera un dret humà d’un particular.
Imaginem també que la culpa és de la norma comunitària i no d’Espanya. El particular només
podrà demandar a Espanya davant del TEDH per vulneració del CEDH. Espanya probablement
al·legarà que no era la seva culpa, ja que es va limitar a aplicar una norma comunitària; però el
particular tampoc podrà demandar a la UE perquè aquesta no és membre del Consell d’Europa
i, per tant, no li és aplicable el CEDH.
Davant d’aquesta situació, el Tractat de Lisboa preveu que la UE s’incorpori al sistema de

protecció dels DDHH d’Estrasburg: “La Unió s’adherirà al Conveni Europeu per a la protecció
dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals” (art. 6.2 TUE). Tanmateix, encara NO s’ha
adherit. Tot i així, de moment s’han fet els passos necessaris: s’ha hagut de modificar el CEDH
per tal de que la UE sigui part i també hi ha un Projecte d’acord d’adhesió de la UE al Conveni,
sobre el qual s’ha pronunciat el TJUE, en el seu Dictamen 2/13, de 18 de desembre de 2014,
declarant que no és compatible amb el dret de la UE. Per aquesta raó el tema s’ha parat i la UE
encara no s’ha adherit. Quan finalment la UE s’adhereixi podrà ser demandada per
vulneració de DDHH.
Per una altra banda, a qui vincula la Carta de DDFF de la UE?
A les institucions de la UE sempre: està clar que les institucions de la UE estan

plenament sotmeses als DDFF reconeguts en l’ordenament de la UE. D’aquesta
manera, si un jutge nacional creu que una norma o acte de la UE és invàlid per lesionar
DDFF reconeguts en el propi ordenament de la UE, pot qüestionar la seva validesa a
través d’una qüestió prejudicial22.
Als Estats membres depenent de la situació: hem de distingir dues situacions:
Si el que fa l’Estat membre té algun punt de connexió amb el Dret de la UE:

d’acord amb el TJUE, els Estats només estan vinculats per la Carta de DDFF de
la UE quan la seva actuació es produeix dintre de l’aplicació del Dret de la UE;
és a dir, quan la seva actuació té un “vincle comunitari”. El TJUE ha afirmat
que existeix aquest vincle no només quan l’Estat executa per via
administrativa normes de Dret de la UE (cas Wachauf, sentència de 13 de
juliol de 1989, 5/88), sinó també quan implementa per via legislativa normes
de la UE (sentència Booker, de 10 de juliol de 2003, C-20 y 64/00; sentència
Akerberg Fransson, de 26 de febrer de 2013, C-617/10) o quan restringeix
alguna de les “llibertats comunitàries” (llibertats de circulació de mercaderies,
capitals, serveis i persones) (cas ERT, sentència de 18 de juny de 1991, C-
260/89).
Si el que fa l’Estat membre NO té cap punt de connexió amb el Dret de la UE:

la Carta de DDFF de la UE NO s’aplica.
22
Recordem que el TJUE manté el monopoli de decidir sobre la validesa d’una norma de la UE (sentència
Foto-Frost).

La Carta de DDFF de la UE consagra indirectament aquesta jurisprudència quan estableix en el

seu art. 51 que la Carta vincula a les institucions de la UE, “i als Estats membres únicament
quan apliquen el Dret de la UE”; en altres paraules, els Estats membres NO estan subjectes a la
Carta quan actuen fora de l’àmbit d’aplicació del Dret de la UE (no estan limitats per la Carta
de DDFF de la UE en l’àmbit de les situacions purament internes).
Imaginem que ens trobem en un supòsit en el qual s’aplica la Carta de DDFF de la UE (és a dir,
un supòsit en el que hi ha un punt de connexió amb el dret de la UE) i hi ha una llei espanyola
que vulnera la Carta. El jutge pot inaplicar la llei espanyola, en virtut del principi de control
difús (doctrina Simmenthal). En canvi, en el supòsit de que no hi hagués cap punt de connexió
amb el Dret de la UE i la part al·legués que la llei espanyola vulnera la Carta de DDFF de la UE,
el jutge hauria de declinar aquesta petició, ja que NO seria aplicable la Carta. Al no hi haver cap
punt de connexió amb el dret de la UE, es tractaria d’una situació purament interna, de
manera que la llei en tot cas hauria de ser conforme a la Constitució nacional (NO a la Carta).
En aquest sentit, el jutge no podria inaplicar la llei nacional directament, sinó que hauria de
plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat davant del TC, ja que aquest té el monopoli per
decidir si una llei és contrària a la Constitució o no.
Ara imaginem que la UE ha dictat una directiva, la qual viola algun dret de la Carta de DDFF de
la UE. Aquesta directiva es pot atacar, ja que la Carta té un rang superior (el mateix rang que
els tractats de la UE), mentre que les directives (dret derivat) tenen un rang inferior dintre de
l’ordenament de la UE. El mecanisme per atacar aquesta directiva contrària a la Carta seria el
recurs d’anul·lació23. Si el particular vol atacar la directiva en qüestió, què és el que pot dur a
terme? No podrà interposar un recurs d’anul·lació (no ho acostumen a concedir mai). Però, pot
el jutge nacional fer alguna cosa si enmig d’un plet entén que la directiva viola la Carta? Sí, pot
plantejar una qüestió prejudicial de validesa davant del TJUE. Cal destacar els següents
supòsits:
Pregunta d’examen Pot un tribunal de primera instància dir que la directiva és

invàlida per ser contrària a la Carta de DDFF de la UE i, per tant, inaplicar-la
directament o ha de plantejar obligatòriament una qüestió prejudicial de validesa? Al
marge del que estableix l’art. 267 TFUE24, d’acord amb la doctrina Foto-Frost, el TJUE
té el monopoli per decidir si una norma de la UE és invàlida o no. Per tant, ja es tracti
d’un tribunal de primera instància o el TS NO poden inaplicar directament una norma
de la UE, sinó que hauran de plantejar obligatòriament una qüestió prejudicial de
validesa davant del TJUE.
23
Tal i com hem vist en la primera sessió, el recurs d’anul·lació serveix per atacar aquelles normes de la
UE que no compleixen amb el mateix ordenament comunitari.
24
“(…) Cuando se plantee una cuestión de esta naturaleza ante un órgano jurisdiccional de uno de los
Estados miembros, dicho órgano podrá pedir al Tribunal que se pronuncie sobre la misma, si estima
necesaria una decisión al respecto para poder emitir su fallo. Cuando se plantee una cuestión de este
tipo en un asunto pendiente ante un órgano jurisdiccional nacional, cuyas decisiones no sean
susceptibles de ulterior recurso judicial de Derecho interno, dicho órgano estará obligado a someter la
cuestión al Tribunal (…)”. Si es tracta d’un tribunal de primera instància pot plantejar o no la qüestió
prejudicial segons cregui si convé o no. Però si es tracta d’un tribunal la sentència del qual no hi cap
recurs, tindrà l’obligació de plantejar-la.

Si el jutge de primera instància diu que és obvi sense cap dubte que la directiva és
invàlida, pot inaplicar-la directament? Recordem que la doctrina Cilfit deia que no es
obligatori plantejar la qüestió prejudicial si estem davant d’un acte clar o aclarit.
Tanmateix, la doctrina Foto-Frost preval per sobre de la doctrina Cilfit, de manera
que per molt clara que sigui la invalidesa de la directiva, el jutge no la pot inaplicar
directament, sinó que haurà de plantejar una qüestió prejudicial de validesa davant
del TJUE.
Ens trobem davant d’un tribunal de primera instància i un dels advocats al·lega de que
la directiva vulnera la Carta de DDFF de la UE. El jutge no ho té gaire clar però creu que
la directiva sí que és vàlida. En aquest cas, en virtut de l’art. 267 TFUE pot dictar
sentència i dir que la directiva és vàlida sense plantejar una qüestió prejudicial, ja que
el jutge de primera instància no té l’obligació de plantejar una qüestió prejudicial. En
canvi, si es tractés del TS, com que contra la seva sentència no hi cap recurs, hauria de
plantejar obligatòriament una qüestió prejudicial davant del TJUE.
Per tant:
Quan el jutge realitza un judici negatiu, és a dir, creu que la directiva és contrària a
l’ordenament de la UE, no pot inaplicar directament la norma europea per molt clara
que sigui la seva invalidesa, sinó que haurà de plantejar una qüestió prejudicial de
validesa davant del TJUE, ja que aquest té el monopoli per decidir si una norma de la
UE és contrària l’ordenament de la UE.
En canvi, quan el jutge realitza un judici positiu, és a dir, creu (amb un marge de
dubte) que la directiva és conforme a l’ordenament de la UE s’aplicarà l’art. 267 TFUE:
Si es tracta d’un tribunal la sentència del qual hi cap recurs, pot dictar
sentència directament i dir que la directiva NO és contrària al dret de la UE.
Si es tracta d’un tribunal la sentència de la qual NO hi cap recurs, haurà de

plantejar una qüestió prejudicial obligatòriament davant del TJUE.
2. CAS MELLONI C-399/11
Fets del cas:
En el 1996 la Sala Penal de l’AN declara procedent l’extradició del Sr. Melloni perquè
fos jutjat a Itàlia, degut a les ordres de detenció del Tribunal de Ferrara. Posteriorment
s’acorda la seva llibertat sota fiança i el Sr. Melloni la paga i es dóna a la fuga.
Després, el Tribunal de Ferrara condemna en rebel·lia al Sr. Melloni com a autor d’un
delicte d’incompliment fraudulent amb la pena de 10 anys de presó. El judici es va
notificar degudament a l’acusat però aquest igualment decideix no assistir i designa a
dos advocats perquè el representin.

Els advocats del Sr. Melloni interposen un recurs davant del TS d’Itàlia, el qual es
desestima. Posteriorment, la Fiscalia General expedeix una ordre de detenció europea
per a l’execució de la condemna en el 2004.
La policia espanyola detén al Sr. Melloni al 2008.
Els advocats de l’acusat s’oposen a l’entrega del Sr. Melloni a les autoritats italianes
perquè se l’ha condemnat en absència. Tanmateix, la Sala Penal de l’AN decideix
entregar al Sr. Melloni a les autoritats italianes al estimar que el dret de defensa
s’havia respectat, ja que l’acusat es va situar voluntàriament en rebel·lia i havia
designat a dos advocats per a la seva representació i defensa davant del judici.
El Sr. Melloni interposa davant del TC un recurs d’empara contra l’aute de la Sala Penal
de l’AN, al·legant una vulneració indirecte del dret a un procés just de l’art. 24 de la CE.
En el recurs s’al·lega una jurisprudència del TC en la que s’estableix que no es pot
condemnar a algú en rebel·lia encara que aquesta sigui voluntària i que designi
advocats perquè el defensin, ja que el judici és un acte essencialment comunicatiu.
Aquesta doctrina va ser molt criticada, ja que una cosa és que l’acusat no tingui la
possibilitat de defensar-se perquè no ha pogut comparèixer i una altra ben diferent és
que l’acusat decideixi voluntàriament no assistir a judici i designi dos advocats perquè
el defensin.
El Tribunal de Ferrara exigeix que les autoritats espanyoles lliurin al Sr. Melloni per
executar la condemna al·legant una Decisió Marc de la UE (2002/584) la qual regula
aquest àmbit.
El TC es troba davant d’aquesta situació: per una banda s’al·lega una norma de la UE
per exigir el lliurament del Sr. Melloni i per una altra la jurisprudència del TC estableix
que no se’l pot lliurar perquè la sentència ha sigut dictada en absència de l’acusat.
L’art. 4 bis de la Decisió Marc estableix que l’autoritat judicial d’execució podrà
denegar l’execució de l’ordre de detenció europea quan l’acusat no hagi comparegut
en judici, a no ser que en l’ordre de detenció europea consti que l’imputat:
Amb suficient antelació va ser informat de la data i el lloc de judici i de que

podria dictar-se una resolució en cas d’incompareixença.
Tenint coneixement de la celebració del judici, va designar a un lletrat

perquè el defensés en judici i efectivament el va defensar en aquest.
Un cop notificada la resolució i ser informat del seu dret a un nou judici o a
interposar recurs i de que el recurs podria donar lloc a una resolució contrària
a la inicial, va declarar expressament que no impugnava la resolució o no va
sol·licitar una nou judici en el termini establert.

No se li va notificar personalment la resolució, però se lo notifica

expressament del seu dret a un nou judici o a interposar recurs i de quin
termini disposa.
Per tant, en principi, d’acord amb la Decisió Marc, com que el Sr. Melloni va estar
degudament notificat del procediment i a més a més va designar a dos advocats
perquè el defensessin, les autoritats espanyoles l’haurien de lliurar a Itàlia.
Per tant, el TC planteja 3 qüestions prejudicials:
1. En primer lloc, si l’art. 4 bis de la Decisió Marc ha d’interpretar-se en el sentit de que

s’oposa a que, en els supòsits previstos en aquesta disposició, l’autoritat judicial
d’execució sotmeti l’execució de l’ordre de detenció europea a la condició de que la
condemna dictada en rebel·lia pugui ser revisada en l’Estat membre emissor de
l’ordre.
2. En el cas de que la resposta a la primera pregunta sigui que el 4 bis s’oposa a que, en
els supòsits previstos en el mateix, Espanya no pot posar aquesta condició a l’execució
de l’ordre de detenció, l’art. 4 bis és conforme al principi de la tutela judicial efectiva i
a un procés equitatiu (reconegut en l’art. 47 i 48 de la Carta)? És a dir, l’art. 4 bis
respecta la Carta de DDFF de la UE?
3. En el cas de que efectivament el 4 bis respecti la Carta pel que fa al dret a la tutela
judicial efectiva, l’art. 53 de la Carta permet a un Estat membre donar una protecció
més elevada al dret fonamental en base a la Constitució nacional? És a dir, un Estat
membre pot condicionar l’entrega d’una persona condemnada en absència a que la
sentència pugui ser revisada en l’Estat requirent, donant així una protecció més
elevada que la Carta en base a la Constitució nacional?
La qüestió prejudicial més important és la tercera, ja que totes les altres giren entorn a
aquesta.
Resposta a les qüestions prejudicials:
1. El TJUE afirma que el 4 bis de la Decisió Marc s’oposa a que un Estat membre
condicioni l’execució de l’ordre de detenció a que la condemna pugui ser revisada en
l’Estat emissor de l’ordre de detenció, quan l’acusat ha sigut degudament notificat del
procediment i ha designat a dos advocats perquè el defensin en l’acte de judici. El
legislador de la UE va preveure de forma exhaustiva els supòsits en els que l’execució
d’una ordre de detenció europea no vulnera el dret de defensa, de forma que és
incompatible el manteniment d’una facultat de l’autoritat judicial d’execució
consistent en sotmetre l’execució a una condició no prevista pel legislador de la UE.
2. Com que la resposta a la primera pregunta es afirmativa (el 4 bis s’oposa a que
l’autoritat judicial d’execució sotmeti l’execució de l’ordre de detenció a condicions no
previstes en el mateix) el TJUE procedeix a respondre la segona. En aquest sentit,

afirma que efectivament el 4 bis de la Decisió Marc respecta el dret a la tutela judicial
efectiva i a un procediment equitatiu previst en la Carta. Concretament diu, que tot i
que el dret de l’acusat a comparèixer en judici constitueix un element essencial del
dret a un procés equitatiu, aquest dret no és absolut; és a dir, l’acusat pot renunciar
voluntàriament a aquest dret. Per tant, no es produeix una vulneració a un procés
equitatiu, encara que l’acusat no hagi comparegut a judici, quan hagi sigut informat
de la data i el lloc del judici o hagi sigut defensat per un lletrat designat per ell.
El TJUE per reforçar la seva argumentació afirma que el TEDH (que pertany a una
organització diferent, el Consell d’Europa) en la seva jurisprudència diu exactament el
mateix25. En aquest sentit, el TJUE s’assimila a un TS, ja que interpreta el dret de tota la
UE, mentre que el TEDH interpreta els drets humans reconeguts en el CEDH. Per tant,
com el TEDH és un especialista en drets humans, el TJUE sempre que pugui i estigui
d’acord amb el que diu el citarà per reforçar la seva argumentació.
Per tant, tot i que l’article 4 bis no incorpora la condició de la reobertura del
procediment penal en cas de sentències condemnatòries dictades en absència, aquest
article és perfectament compartible amb la Carta.
3. El TJUE afirma que l’Estat espanyol no pot condicionar l’execució de l’ordre de

detenció a que la sentència condemnatòria en absència pugui ser revisada en l’Estat
emissor de l’ordre, sota l’argument de que la Constitució espanyola ofereix un grau de
protecció del dret a la tutela judicial efectiva que el que ofereix la Carta de DDFF de la
UE. El TJUE considera que sota aquest argument s’estaria vulnerant el principi de
primacia del Dret de la UE.
L’art. 4 bis de la Decisió Marc no és una norma de mínims la qual els Estats membres
poden incrementar voluntàriament, sinó que és una norma que no permet un marge.
Es tracta d’una norma fruit del consens dels diversos estats de la UE que ve a unificar
aquesta matèria perquè tots els estats puguin posar les mateixes condicions (previstes
en el mateix article) per executar una ordre de detenció. Per tant, si l’art. 4 bis ens diu
que l’ordre de detenció no es pot denegar quan s’hagi dictat sentència condemnatòria
en absència si s’ha informat a l’acusat de la data i lloc del judici o si aquest ha designat
advocats perquè el defensin, els Estats membres no poden posar cap altre condició NO
prevista en l’article al·legant una major protecció del dret en la Constitució nacional, ja
que s’estaria vulnerant el principi de primacia del Dret de la UE26.
L’art. 4 bis de la Decisió Marc està per sobre de les Constitucions nacionals perquè és
una norma de la UE.
Davant d’aquesta sentència del TJUE, el TC tenia 3 possibilitats:
25
Paràgraf 50 de la sentència.
26
Recordem que en virtut d’aquest principi, no es pot al·legar cap norma nacional, ni tan sols les
constitucionals, per incomplir el Dret de la UE.

Desobeir la sentència del TJUE i afirmar que la Constitució espanyola està per sobre de
la Decisió Marc.
Una altra possibilitat era que el TC digués que mantenia tot el que havia dit fins ara,
excepte quan entrés en joc la Decisió Marc on prevaldria aquesta última.
Una tercera opció hauria sigut que el TC hagués abandonat la jurisprudència que havia
dictat fins ara.
El TC va optar per la segona opció en la STC 26/2014.

QUARTA SESSIÓ: LA CARTA DE DRETS FONAMENTALS DE LA UE

(II PART)
1. CARTA DE DDFF DE LA UE
Com ja vam dir a l’anterior sessió, la Carta de DDFF de la UE vincula sempre a les institucions
de la UE en tot cas y als Estats membres en alguns casos. Els Estats membres poden realitzar
dos tipus d’actuacions:
Actuacions que tenen algun punt de connexió amb el Dret de la UE en aquests

casos s’aplica la Carta de DDFF de la UE (allà on va el dret de la UE va la Carta, és a dir,
aquesta és l’ombra del dret de la UE).
Actuacions que NO tenen cap vincle amb el Dret de la UE en aquests casos la Carta
no s’aplica, és a dir, NO vincula a l’Estat perquè es tracta de relacions purament
internes.
Aquesta distinció es recull en l’art. 51 de la Carta. Aquest article recull el que havia anat dient
la jurisprudència del TJUE durant dècades.
Quines són les conseqüències pràctiques de que ens trobem en un dels dos supòsits anteriors?
Diferència procedimental: En primer lloc, si estem davant d’una llei nacional en la que
hi ha un punt de connexió amb el Dret de la UE i aquesta llei contradiu la Carta, el
jutge nacional pot inaplicar-la directament, en virtut del principi de control difús
(doctrina Simmenthal). En canvi, si NO hi ha punt de connexió amb el dret de la UE i la
llei nacional és contrària a la Constitució nacional, el jutge nacional haurà de plantejar
una qüestió d’inconstitucionalitat davant del TC, ja que NO pot inaplicar-la
directament.
Diferència interpretativa: D’altra banda, és cert que el catàleg de drets fonamentals

que estableix la Carta de DDFF de la UE y la Constitució Española és bastant semblant.
Tanmateix la interpretació d’aquests DDFF serà diferent en ambdós casos, ja que la
Carta la interpreta el TJUE i la CE la interpreta el TC.
Recordem també que hi ha 3 casos en els quals es produeix un punt de connexió amb el Dret
de la UE:
Quan els estats executen normativa europea: la UE dicta una norma i els Estats
membres són els que l’executen. Aquesta es la raó per la qual la UE té molts menys
funcionaris que no pas les Administracions dels Estats membres, perquè la UE les
utilitza com a braç executor de les seves normes.
No obstant això, a mode d’excepció a la regla general, cal destacar el sector de la

competència, en el qual la UE utilitza les seves pròpies institucions per executar les

normes comunitàries. Concretament, l’òrgan de la UE que fa efectiva aquesta

normativa és la Comissió de la UE com a òrgan administratiu.
Quan els Estats membres desenvolupen la normativa europea: la UE dicta una norma
i els Estats la desenvolupen, la detallen, la incrementen,… a través d’una norma
nacional. El cas més típic és el de la directiva, la qual els estats tenen obligació de
transposar en un termini a través d’una norma nacional. En aquest cas, al tractar-se
d’una llei nacional que transposa una directiva hi ha un punt de connexió amb el dret
de la UE i, per tant, s’aplica la Carta.
Quan els estats restringeixen alguna de les llibertats comunitàries: les llibertats
comunitàries són la lliure circulació de serveis, mercaderies, capitals i de persones.
Aquestes llibertats no són absolutes, de manera que els estats poden tenir alguna raó
per restringir-les en certa manera, sempre que sigui raonable. Quan els estats
restringeixen aquestes llibertats hi ha punt de connexió amb el dret de la UE i, per
tant, s’aplica la Carta de DDFF de la UE.
2. CAS FRANSSON C-617/10
Fets del cas:
A Suècia es planteja el cas del Sr. Fransson va realitzar declaracions inexactes dels
impostos del IVA i de l’IRPF.
Per aquestes inexactituds se li van imposar unes sancions administratives o recàrrecs

en el 2007.
Posteriorment, en el 2009 s’inicia un procediment penal al Sr. Fransson pels mateixos

fets, per una infracció fiscal greu.
L’art. 50 de la Carta de DDFF de la UE estableix: “Ningú podrà ser jutjat o condemnat

penalment per una infracció respecte de la qual s’hagi absolt o condemnat en la UE mitjançant
sentència penal ferma”. Per tant, la Carta recull el principi de non bis in idem. Aquest article es
pot interpretar de forma:
Estricta: entenent que no pot haver-hi una sanció penal que s’acumuli a una sanció
penal; és a dir, no pot haver-hi dues sancions penals.
Amplia: no es pot imposar una sanció penal pels mateixos fets quan va haver una
sanció administrativa.
La segona qüestió prejudicial del cas planteja precisament aquesta qüestió: és compatible
amb l’art. 50 de la Carta una norma nacional que estableixi posar una sanció penal a una
persona que pels mateixos fets ja se li va imposar una sanció administrativa? Aquesta pregunta
només es pot formular si el cas té un punt de connexió amb el dret de la UE, ja que en cas
contrari no seria aplicable la Carta.

En aquest sentit, hi ha una Directiva de l’IVA (Directiva 2006/112/CE), per mitjà de la qual el
TJUE estableix el punt de connexió amb el cas. Tanmateix, si s’estableix el punt de connexió a
través de la Directiva de l’IVA només hi hauria punt de connexió en la part en la que el Sr.
Fransson va defraudar IVA, però no en la part en la que va defraudar IRPF. Si hi ha una
Directiva de l’IVA, a Suècia ha d’haver una llei de l’IVA que transposi la directiva. No obstant
això, la norma sueca que diu que s’imposarà una sanció penal acumulativament a una sanció
administrativa prèvia es troba en la Llei d’Infraccions Fiscals sueca (llei sancionadora penal).
Per tant, ens trobem davant del següent panorama:
Hi ha una llei de l’IVA sueca que transposa la directiva de l’IVA hi ha punt de

connexió amb el Dret de la UE.
Hi ha una Llei d’infraccions Fiscals sueca en la que es recull la norma de que es poden
acumular sancions penals i administratives Aquesta llei té algun punt de connexió
amb la Directiva de l’IVA?
Tant la Comissió europea com l’advocat general27 diuen que NO hi ha punt de

connexió i que, per tant, és tracta d’una qüestió purament interna de dret
suec. Argumenten que aquesta llei no transposa la Directiva de l’IVA, sinó que
ja era una llei preexistent amb la finalitat de reaccionar contra aquelles
persones que no complien amb les seves obligacions tributàries en general.
El TJUE diu el contrari, és a dir, és igual que sigui una norma expressament
dictada per fer efectiva una directiva o una norma que ja preexistia i que
serveix per moltes coses, entre elles, per fer complir la Directiva. En ambdós
casos hi ha punt de connexió amb la Directiva.
Com ja hem dit en alguna sessió, la UE dicta normes substantives mentre que
els Estats membres són els que posen el dret processal per fer efectives
aquestes normes substantives. Ara bé, els Estats membres són també els
encarregats de posar el dret sancionador per reaccionar contra aquelles
persones que incompleixen el dret de la UE28. Per tant, Suècia no ha d’aprovar
un codi penal a part per recollir les sancions per a qui no compleix l’IVA, sinó
que pot disposar d’una llei que reculli les infraccions fiscals en general, entre
elles les de l’IVA. Igualment aquesta llei tindrà un punt de connexió amb la
Directiva de l’IVA, tot i ser una llei preexistent, ja que sense ella no es podria
27
Quan es resol una qüestió prejudicial, abans de que resolgui el jutge, l’advocat general (funcionari)
realitza un escrit de conclusions. Generalment, la sentència del TJUE segueix el que diu l’advocat general
en les seves conclusions. En els casos en que la sentència no segueix les conclusions, aquestes són com
una mena de vot particular, com en aquest cas.
28
En el cas de que un estat no posés cap norma sancionadora per reaccionar contra les persones que
incompleixen el dret de la UE, la Comissió europea podria interposar un recurs per incompliment contra
aquell estat perquè la manca d’inclusió de normes sancionadores en el dret intern comportaria un
incompliment per omissió del dret de la UE.

fer efectiu el contingut de la Directiva29. En aquest sentit, el TJUE NO és tan

estricte a l’hora d’apreciar si hi ha punt de connexió amb el Dret de la UE.
En el paràgraf 26 de la sentència, el TJUE dóna un argument addicional per

reforçar la idea de que efectivament hi ha punt de connexió amb el dret de la
UE. Aquest argument consisteix en al·legar que l’IVA és un impost que serveix
per nodrir les arques de la UE30.
Un cop el TJUE argumenta que efectivament hi ha punt de connexió amb el dret de la UE, la
Carta és aplicable i procedeix a respondre la segona qüestió prejudicial: és compatible l’art. 50
de la Carta amb el fet d’acumular una sanció penal amb una sanció administrativa pels
mateixos fets? El TJUE respon que sí, ja que considera que el que no es pot fer és acumular
dues sancions penals, però en canvi SÍ que es poden acumular una sanció administrativa i una
altra penal.
Ara bé, un cop resolta aquesta qüestió prejudicial, el jutge nacional podria pensar que el fet
d’acumular una sanció penal i una administrativa, tot i no ser contrari a la Carta, és contrari a
la Constitució nacional. Pot fer-ho això el jutge? SÍ. Hem de distingir dos supòsits:
Si el que fa l’Estat ve totalment predeterminat pel Dret de la UE: l’actuació de l’Estat

només haurà de passar un filtre, la Carta de DDFF de la UE.
Si el que fa l’Estat ho fa dintre d’un marge de maniobra que li dóna el Dret de la UE:
l’actuació de l’Estat haurà de passar dos filtres:
La Carta de DDFF de la UE (perquè hi ha punt de connexió).
La Constitució nacional.
Si recordem, en el cas Melloni hi havia una Decisió Marc l’art. 4 bis de la qual establia que en
cap cas un Estat membre es podrà negar a executar una ordre de detenció d’una persona
condemnada en absència quan s’hagués notificat el procés degudament a l’acusat, o quan
hagués designat un advocat perquè el defensés en el procediment, entre altres supòsits. En
aquest cas, quan els Estats membres transposin la Decisió Marc mitjançant una norma
nacional, aquesta dirà exactament el mateix que l’art. 4 bis de la Decisió Marc. En aquest
sentit, la norma europea predetermina totalment el contingut de la norma nacional perquè
l’art. 4 bis no deixa cap marge de maniobra als Estats membres. Per tant, la norma nacional
que transposa la Decisió Marc només ha de passar el filtre de la Carta. El contingut de la
29
Paràgraf 25 de la sentència: “(…) cada Estado miembro tiene la obligación de adoptar todas las
medidas legislatives y administratives necesarias para garantizar que el IVA se perciba íntegramente en
su territorio para luchar contra el fraude”.
30
“(…) dado que los recursos propios de la Unión incluyen, en particular (…), los ingresos procedentes de
la aplicación de un tipo uniforme a la base armonizada del IVA determinada según las normas de la
Unión, existe un vínculo directo entre la percepción de los ingresos procedentes del IVA respetando el
Derecho de la Unión aplicable y la puesta a disposición del presupuesto de la Unión de los recursos IVA
correspondientes (…)”.

norma nacional i de la Decisió Marc serà el mateix, de manera que el jutge no pot qüestionar
si aquesta norma nacional contradiu la Constitució nacional perquè llavors també està
qüestionant la norma europea que transposa, quan en realitat aquesta preval sobre la
Constitució nacional. En aquest sentit, recordem que el Dret de la UE preval per sobre de les
normes nacionals dels estats, incloses les de la Constitució.
En canvi, en el cas Fransson tenim la Directiva de l’IVA, la llei sueca de l’IVA que transposa la
Directiva i la Llei d’infraccions fiscals que estableix que les sancions penals i administratives es
poden acumular. Quan el legislador suec va decidir aprovar una norma que permetés
l’acumulació de les sancions penals i administratives NO venia predeterminat per la
Directiva. El que diu la Directiva i els tractats és que s’han d’adoptar mesures efectives per al
compliment de la normativa de l’IVA, però en cap cas es diu que s’han d’acumular les sancions
administratives i penals. És el legislador suec el que ha decidit lliurement acumular els dos
tipus de sancions. Per tant, si qüestionem la llei de l’IVA sueca NO estem qüestionant la
norma europea perquè aquesta no predetermina el contingut de la llei nacional. Per tant, la
llei nacional haurà de traspassar dos filtres: la Carta (perquè hi ha punt de connexió amb el
Dret de la UE) i la Constitució sueca.
Curiosament les sentències Melloni i Fransson es van publicar el mateix dia. Molta gent
pensava que el TJUE s’havia equivocat a l’hora de resoldre perquè les sentències eren
contradictòries, ja que en Melloni s’argumenta que no es pot invocar una major protecció dels
DDFF de la Constitució nacional per incomplir el Dret de la UE, mentre que en Fransson es diu
que els tribunals nacionals estan facultats a aplicar els estàndards nacionals de protecció dels
DDFF. No obstant això, com hem vist, no es tracta de sentències contradictòries, ja que es
tracta de dos supòsits ben diferents. En Melloni la norma europea predetermina el contingut
de la norma nacional i, per tant, només ha de passar el filtre de la Carta; mentre que en
Fransson, la norma europea no predetermina el contingut de la norma nacional, sinó que
permet un marge de maniobra, de manera que ha de passar el filtre de la Carta i el de la
Constitució nacional31.
Plantegem un supòsit diferent per entendre millor la idea anterior: imaginem que hi ha un país
que estableix en una llei “la persona que no pagui l’IVA correctament serà castigat amb 10
anys de presó”. En aquest cas hi hauria punt de connexió amb el Dret de la UE (concretament
amb la Directiva de l’IVA). Imaginem que es planteja una qüestió prejudicial al TJUE i aquest
diu que la norma que estableix 10 anys de presó NO és contrària a la Carta. Ara bé, el jutge
nacional podria plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat davant del TC si tingués dubtes
sobre si aquesta norma és contrària o no a la Constitució nacional. El TC podria dir que és
31
Tot això queda reflectit en el paràgraf 29 de la sentència Fransson: ”De este modo, cuando un órgano
jurisdiccional de un Estado miembro deba controlar la conformidad con los derechos fundamentales de
una disposición o de una medida nacional por la que se aplica el Derecho de la Unión en el sentido del
artículo 51, apartado 1, de la Carta, en una situación en la que la acción de los Estados miembros no esté
totalmente determinada por el Derecho de la Unión, las autoridades y tribunales nacionales siguen
estando facultados para aplicar estándares nacionales de protección de los derechos fundamentales,
siempre que esa aplicación no afecte al nivel de protección previsto por la Carta, según su interpretación
por el Tribunal de Justicia, ni a la primacía, la unidad y la efectividad del Derecho de la Unión (véase, en
este sentido, la sentencia de 26 de febrero de 2013, Melloni, C-399/11, apartado 60)”.

contrària a la Constitució i anul·lar-la conseqüentment. Per tant veiem, que en aquest cas com
la norma europea NO predetermina el contingut de la norma nacional, és a dir, NO diu que
s’hagi de castigar amb 10 anys de presó, el legislador té llibertat d’establir o no aquesta pena.
Ara bé, la norma també haurà de passar el filtre de la Constitució nacional, amb la qual cosa
pot ser que la norma sigui conforme a la Carta però no conforme a la Constitució nacional.
Ara imaginem que la Directiva de l’IVA estableix que “la persona que no pagui l’IVA serà
castigada com a mínim amb una pena de 10 anys de presó”. L’Estat transposa la Directiva a
través d’una llei nacional que imposa una pena de 10 anys de presó. Es planteja una qüestió
prejudicial sobre si aquesta llei nacional és conforme a la Carta i el TJUE diu que sí. En aquest
cas el jutge nacional NO podrà qüestionar si la norma nacional és contrària a la Constitució
nacional, ja que també estarà qüestionant la Directiva i el Dret de la UE preval per sobre les
constitucions nacionals.
Filtres
Predetermina el contingut de la
La Carta
norma nacional
NORMA EUROPEA
La Carta
Deixa un marge de maniobra a la

norma nacional
La Constitució
nacional
Pel que fa referència a la primera qüestió prejudicial, el jutge nacional suec pregunta si és
correcte que el dret suec estableixi com a requisit per poder inaplicar disposicions nacionals
que aquestes siguin manifestament contràries a la Carta de DDFF de la UE. A Suècia no tenen
un TC sinó que tenen un sistema de control difús de constitucionalitat de les lleis, és a dir, els
jutges suecs poden inaplicar les lleis nacionals que consideren contràries a la Constitució
sueca. No obstant això, s’estableix com a requisit que la contradicció de la llei nacional amb la
Constitució sueca ha de ser manifesta, de manera que casi mai un jutge suec ha dit que una llei
és inconstitucional.
Per això el jutge nacional suec pregunta si és vàlid aquest requisit respecte a la Carta de DDFF.
El TJUE respon que NO es pot exigir aquest requisit perquè en cas de que no estigui clar si la
llei nacional és contrària a la Carta el jutge nacional haurà de plantejar una qüestió prejudicial.

3. CAS GUEYE C-483/10
Fets del cas:
El Sr. Gueye maltracta a la seva dona i és condemnat pel delicte de maltractament en

l’àmbit familiar, entre altres sancions, a la pena accessòria d’allunyament de la víctima,
pel Jutjat Penal de Barcelona nº23.
Posteriorment la víctima i el condemnat refan la seva vida un altre cop i comencen a

conviure en parella.
S’obre un segon procés penal al Sr. Gueye per incompliment de la condemna anterior.
La víctima compareix en el procediment i declara que va refer la seva vida amb el Sr.
Gueye i que van començar a viure en parella un altre cop amb plena normalitat. El
Jutjat Penal condemna igualment al Sr. Gueye i aquest recorre en apel·lació.
En aquest cas es planteja un problema de DDFF: el fet de negar a la víctima de violència

domèstica la possibilitat de refer la seva vida amb el condemnat és contrari al dret a la vida
privada? La Carta de DDFF de la UE recull el dret a la vida privada i la Constitució espanyola el
dret a la intimitat.
L’Audiència Provincial de Tarragona planteja 5 qüestions prejudicials davant del TJUE, de les
quals quatre d’elles es resolen a la vegada. En aquestes quatre es planteja si els arts. 2, 3 o 8
de la Decisió Marc han d’interpretar-se en el sentit de que s’oposen a la imposició d’una
mesura d’allunyament preceptiva amb una duració mínima, prevista com a pena accessòria en
el dret penal d’un Estat membre, als autors d’un delicte de violència domèstica, encara que les
víctimes d’aquesta violència s’oposin a l’aplicació de la mesura.
Pel que fa referència al punt de connexió amb el dret de la UE, resulta que hi ha una Decisió
Marc 2001/220/JAI relativa a l’Estatut de la víctima en el procés penal, la qual reconeix a la
víctima tota una sèrie de drets, entre ells, el dret a ser escoltada en el procés penal. Aquesta
Decisió Marc regula aspectes procedimentals (els drets de la víctima en el procés) però no
incideix en cap cas en els aspectes substantius del Dret penal (a qui s’ha de castigar, amb
quines penes, quines excepcions hi ha,…).
El legislador espanyol, en matèria de delicte de violència domèstica, diu que s’ha d’imposar
una pena d’allunyament de la víctima de caràcter preceptiu i que el seu incompliment
comporta un delicte, sense establir cap excepció. Com podem veure, aquest fet NO té cap
incidència respecte als aspectes procedimentals regulats en la Decisió Marc. Una cosa és
l’aspecte procedimental i una altra és l’aspecte substantiu, de manera que NO hi ha punt de
connexió. Per tant, el TJUE NO parla sobre la Carta de DDFF de la UE perquè aquesta NO
s’aplica32; és a dir, el TJUE no es pronuncia sobre si el Codi Penal espanyol és conforme a la
Carta perquè aquesta no s’aplica.
32
Paràgraf 69 sentència Gueye: “Para terminar, ha de señalarse que la obligación, en cuanto tal, de
imponer una medida de alejamiento conforme al Derecho material controvertido en los procesos

Si el legislador espanyol ha establert que les persones que han comès aquest tipus de delicte
se’ls imposarà l’ordre de protecció serà un problema desconnectat de la Decisió Marc, és a dir,
serà un problema purament intern33.
A continuació, el TJUE diu que les disposicions de la Decisió Marc han d’interpretar-se de
manera que respectin els DDFF, entre els quals destaca en particular, el dret a la vida privada i
familiar (recollits en l’art. 7 de la Carta) i procedeix a realitzar les següents matisos:
Les obligacions establertes en l’art. 2 de la Decisió Marc tenen com a objecte garantir
que la víctima pugui participar efectivament en el procés penal d’una forma adequada,
fet que NO implica que una mesura d’allunyament preceptiva no pugui imposar-se
contra la opinió de la víctima (paràgraf 56 de la sentència).
L’art. 3 de la Decisió Marc recull el dret de la víctima a ser escoltada, el qual no

confereix a la víctima cap dret en quan a la determinació de les classes ni la graduació
de les penes aplicables als autors de delictes tipificats en el Dret Penal nacional
(paràgraf 60 de la sentència).
Els arts. 2 i 3 de la Decisió Marc no impliquen cap obligació als Estats membres
d’incloure en el seu dret nacional penal disposicions que permetin a la víctima influir
sobre les penes que el jutge nacional pot imposar a l’autor de la infracció (paràgraf 65
de la sentència).
Anteriorment al cas, en l’any 2005 l’Audiència Provincial de Las Palmas es troba en el mateix
problema: ha d’imposar una pena per incompliment de condemna a una persona que havia
comès el mateix delicte de violència domèstica, però la víctima havia decidit refer la seva vida
amb el condemnat. Davant d’aquesta situació, l’Audiència Provincial planteja una qüestió
d’inconstitucionalitat del Codi Penal davant del TC, ja que s’estableix la pena preceptiva
d’allunyament de la víctima sense cap excepció. Com ja sabem, el TC triga anys en resoldre una
qüestió d’inconstitucionalitat, de manera que quan l’Audiència Provincial de Tarragona es va
veure en la mateixa situació, sabent que encara estava pendent de resoldre la qüestió
d’inconstitucionalitat plantejada per l’Audiència Provincial de Las Palmas, va intentar buscar
algun punt de connexió amb el Dret de la UE per tal de plantejar una qüestió prejudicial davant
del TJUE.
principales no está incluida en el ámbito de aplicación de la Decisión marco, por lo que no puede
apreciarse a la luz de lo dispuesto en la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea”.
33
Paràgrafs 51 i 52 de la sentència Gueye: “Debe añadirse que la Decisión marco no indica en modo
alguno que el legislador de la Unión, dentro de los límites de las competencias que le atribuye el
Tratado UE, haya tenido la intención de armonizar o, al menos, de aproximar las legislaciones de los
Estados miembros en lo relativo a las clases y graduación de las sanciones penales. Tal y como se
desprende de sus considerandos tercero y cuarto, la Decisión marco sólo pretende, en el ámbito del
proceso penal definido en su artículo 1, letra c), establecer normas mínimas sobre la protección de las
víctimas de infracciones penales y ofrecer a éstas un elevado nivel de protección, en particular en lo
relativo a su acceso a la justicia”.

Quan s’assabenta el TC de que l’Audiència Provincial de Tarragona ha plantejat la qüestió

prejudicial procedeix a dictar sentència en l’any 2010 sobre la qüestió d’inconstitucionalitat
(STC 60/2010) en la que diu que el Codi Penal és perfectament constitucional. El TJUE dicta
sentència sobre la qüestió prejudicial un any després (2011) en la que no es pronuncia sobre el
Codi Penal espanyol, ja que no hi ha punt de connexió amb el Dret de la UE. Per tant, només
s’aplica la Constitució espanyola en aquest cas.
Hi ha un punt discutible: quin sentit té que la víctima pugui donar el seu punt de vista
si el que es diu és irrellevant? El CP no dóna marge de decisió. Quin sentit té donar
dret a la víctima a formular el seu punt de vista si la norma substantiva tanca la
possibilitat d’apreciar les circumstàncies del cas?
En el paràgraf 36 de la sentència, l’Audiència Provincial de Tarragona diu que és conscient de

que la Sala Segona TS va dictar un acord no jurisdiccional que deia que no hi ha excepció a la
pena d’incompliment de la condemna encara que la víctima hagi consentit. El govern al·lega
que el TJUE no ha de contestar perquè la Carta no resulta infringida en la mesura en que l’AP
de Tarragona pot aplicar un criteri diferent a l’establert per acord no jurisdiccional, ja que
aquest no és vinculant. Però resulta que és per aquesta raó que l’Audiència pregunta al TJUE
sobre si això és contrari o no a la Carta, perquè en cas de que la resposta sigui que sí,
l’Audiència s’apartarà de la línia jurisprudencial del TS.
4. ALTRES QÜESTIONS
A continuació plantegem la següent pregunta: quan una norma nacional ha de passar els dos
filtres, el Dret de la UE (perquè hi ha punt de connexió) i la Constitució nacional per quin dels
dos filtres s’ha de començar? A España no està regulat aquest tema, de manera que es pot
començar per qualsevol dels dos. Tanmateix, hi ha una tendència a començar pel tema
europeu, ja que el TJUE resol més ràpid que no pas el TC34. En aquest sentit, si es comença pel
tema europeu, es planteja una qüestió prejudicial davant del TJUE i aquest diu que la llei
nacional no és conforme al Dret de la UE, el jutge nacional la pot inaplicar directament.
Depenent del cas, pot interessar més començar per un problema o un altre.
Parèntesis: és molt important saber quines conseqüències hi ha si el cas té punt de connexió

amb el Dret de la UE o si no en té. Cal destacar que a vegades serà difícil saber-ho; tanmateix
es pot plantejar una qüestió prejudicial al TJUE per saber si ens trobem en un cas o en l’altre.
Si ens trobem en un cas en el que hi ha punt de connexió, la llei nacional ha de passar dos
filtres, la Carta de DDFF de la UE i la Constitució nacional, de manera que es poden produir 4
situacions diferents:
Que la llei nacional passi els dos filtres s’aplicarà.
34
Document d’interès: “El problema del doble vicio en que pueden incurrir las leyes nacionales:
infracción de la Constitución e infracción del Derecho de la Unión Europea”, Víctor Ferreres Comella.

Que la llei nacional no passa cap dels filtres no s’aplica.
Que la llei nacional salti el filtre de la Carta, però no el de la Constitució nacional no

s’aplica.
Que la llei nacional salti el filtre de la Constitució nacional, però no el de la Carta no

s’aplica.

CINQUENA SESSIÓ: CONSTITUCIÓ ECONÒMICA I AJUTS

ESTATALS A EMPRESES
1. L’ART. 10.2 CE
Com ja hem dit en les dues sessions anteriors, la Carta només és aplicable a l’actuació dels
Estats membres quan hi ha un punt de connexió amb el Dret de la UE.
Ara bé, hi ha una determinada particularitat del dret espanyol que a continuació veurem. L’art.
10.2 de la Constitució espanyola estableix que els drets i llibertats fonamentals establerts en el
Títol I de la CE s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal dels Drets Humans i
els tractats i acords internacionals que hagi ratificat Espanya sobre aquesta matèria. Per tant, a
l’hora d’interpretar els drets i llibertats fonamentals establerts en la CE es té en compte el
CEDH i la jurisprudència del TEDH que l’interpreta, i també la Carta de DDFF de la UE.
La LO 1/2008, a través de la qual les Corts Generals autoritzen a Espanya la ratificació del
Tractat de Lisboa, estableix expressament que la Carta de DDFF de la UE servirà per interpretar
els drets i llibertats fonamentals de la CE, als efectes de l’art. 10.2 CE. Cal destacar que en tot
cas estem parlant de dret espanyol (és una particularitat del dret espanyol que els drets
establerts en la CE s’interpretin a la llum dels tractats internacionals en aquesta matèria).
Per tant:
Si ens trobem en una relació purament interna, en la que NO hi ha punt de connexió

amb el Dret de la UE: es tindrà en compte la Carta de DDFF de la UE només per
interpretar els DDFF establerts en la CE, en virtut de l’art. 10.2 CE. En les relacions
purament internes es pot invocar la Carta als mers efectes interpretatius.
Si ens trobem en una situació en la que hi ha un punt de connexió amb el Dret de la

UE: la Carta de DDFF de la UE s’aplicarà per la seva pròpia autoritat com a peça del
Dret de la UE.
Si tant en una situació com en l’altra la Carta juga un paper quina diferència hi ha entre les
dues situacions? La Carta juga de forma diferent en cada situació:
Quan hi ha punt de connexió amb el Dret de la UE, juga el Dret de la UE amb tots els
instruments que l’acompanyen, com per exemple el control difús (doctrina
Simmenthal); és a dir, si el jutge creu que la norma nacional és contrària a la Carta,
podrà inaplicar la llei nacional directament. A més a més, en aquests casos la
jurisprudència del TJUE és vinculant.
En les relacions purament internes, on la Carta juga un paper interpretatiu per l’art.
10.2 CE, si el jutge nacional considera que la llei nacional és contrària a la Carta haurà
de plantejar una qüestió d’inconstitucionalitat davant del TC (NO podrà inaplicar-la
directament). En aquests casos la jurisprudència del TJUE NO és vinculant.

Qüestió important: el jutge nacional podria plantejar una qüestió prejudicial, sabent que no hi
ha cap punt de connexió del cas amb el Dret de la UE, als mers efectes de com el TJUE
interpreta la Carta, ja que aquesta s’utilitza per interpretar els DDFF de la CE per la via de l’art.
10.2 CE? És a dir, el jutge nacional plantejaria una qüestió prejudicial perquè el TJUE aclarís
algun aspecte de la Carta que l’ajudaria a interpretar la pròpia CE. No està clar si es pot fer o
no es pot fer:
Argument en contra: el TJUE no pot contestar a aquesta qüestió prejudicial, ja que

aquest només respon al servei d’un cas en el que hi ha un punt de connexió amb el
Dret de la UE.
Argument a favor: encara que no es tracti d’un cas vinculat al Dret de la UE, la
interpretació de la Carta pel TJUE podria ajudar a la resolució d’un cas intern.
2. CAS PELCKMANS C-483/12
Fets del cas:
A Bèlgica, es planteja un cas en el que l’empresa Pelckmans demanda davant del

Tribunal Mercantil d’Amberes a una sèrie d’empreses dedicades a la jardineria perquè
obren tots els dies a la setmana sense respectar el dia de descans establert amb
caràcter preceptiu en la llei belga.
Les empreses demandades s’oposen a la pretensió de Pelckmans, al·legant que les

disposicions de la llei belga són contràries al Dret de la UE, concretament a la Directiva
2005/29/CE, relativa a les pràctiques comercials deslleials de les empreses en les seves
relacions amb els consumidors.
El Tribunal mercantil planteja dues qüestions prejudicials davant del TJUE en relació
amb la Directiva. Respecte a una de les preguntes el TJUE diu que la Directiva no és
aplicable a una normativa nacional que no persegueix finalitats relacionades amb la
protecció dels consumidors, com en el cas concret. En quant a la segona qüestió
prejudicial, el TJUE no l’admet dient que no s’han donat suficients raons per les quals
la qüestió és necessària per a la resolució del cas concret.
El Tribunal mercantil d’Amberes també planteja una qüestió d’inconstitucionalitat

davant del TC35.
El problema de fons d’aquesta llei belga és que podria ser contrària al principi
d’igualtat, ja que estableix com a norma general que s’ha de respectar al menys un dia
de descans a la setmana, però alhora estableix tota una sèrie d’excepcions. La
pregunta és si aquest tracte diferenciat de les excepcions és irraonable o
35
Com podem veure, estem davant d’un cas on es planteja el problema del doble vici (llei nacional
suposadament contrària al Dret de la UE i a la Constitució nacional). El Tribunal mercantil va optar per
plantejar les qüestions de forma simultània al TJUE i al TC.

discriminatori. La Constitució belga protegeix el principi d’igualtat; per aquesta raó es

planteja una qüestió d’inconstitucionalitat davant del tribunal belga.
El TC planteja al seu torn una qüestió prejudicial al TJUE sobre la Carta de DDFF de la
UE, que també protegeix el principi d’igualtat. El que vol saber el TC és si la llei belga és
contrària o no al principi d’igualtat de la Carta.
El TJUE no es pronuncia sobre si la llei belga és contrària o no a la Carta de DDFF de la UE, ja

que no hi ha punt de connexió (la Carta NO s’aplica)36. El punt de connexió que hi podria haver
seria la possible restricció de la llei belga de les llibertats comunitàries de lliure circulació de
serveis i mercaderies. Tanmateix el TJUE diu el següent:
Respecte a la lliure circulació de mercaderies, el TJUE diu que aquesta llei belga sobre
el descans setmanal afecta amb independència de que el producte sigui nacional o
estranger, s’aplica a tots els operadors econòmics que exerceixen activitats en el
territori nacional; és a dir, el descans l’has de complir venguis flors belgues o venguis
flors d’un altre país en territori belga. Per tant, la llei belga no restringeix aquesta
llibertat37.
Respecte a la lliure circulació de serveis, el TJUE diu que pot haver-hi un cert efecte
restrictiu per part de la llei belga, però aquest és tan aleatori i indirecte que no es pot
considerar que constitueixi una restricció o obstacle a la llibertat de circulació de
serveis38.
Per tant, el possible punt de connexió que podria haver per la via de la restricció de la lliure
circulació de serveis i mercaderies no s’estableix. La conseqüència és que NO hi ha vincle amb
el Dret de la UE i, per això NO és aplicable la Carta de DDFF de la UE. Per això el TJUE no
respon si la llei belga és conforme al principi d’igualtat de la Carta.
36
Paràgraf 23 de la sentència Pelckmans: “En efecto, dicha resolución, al igual que las observaciones
escritas presentadas al Tribunal de Justicia, no acredita en modo alguno que el citado litigio presente
elementos de conexión con ninguna de las situaciones previstas por las disposiciones del Tratado a que
se refiere el órgano jurisdiccional remitente”.
37
Paràgraf 24 de la sentència Pelckmans: “En cualquier caso, por lo que respecta a la aplicación de los
artículos 34 TFUE a 36 TFUE en materia de libre circulación de mercancías, mencionados por dicho
órgano jurisdiccional, procede recordar que el Tribunal de Justicia ya ha declarado en varias ocasiones
que estas disposiciones no se aplican a una normativa nacional sobre el cierre de comercios que es
oponible a todos los operadores económicos que ejercen actividades en territorio nacional y que afecta
de igual modo, de hecho y de Derecho, a la comercialización de los productos nacionales y a la de los
productos procedentes de otros Estados miembros”.
38
Paràgraf 25 de la sentència Pelckmans: “Del mismo modo, por lo que se refiere a los artículos 56 TFUE
y 57 TFUE en materia de libre prestación de servicios, evocados también por el órgano jurisdiccional
remitente, basta señalar que la normativa controvertida es aplicable a todos los operadores que ejercen
su actividad en el territorio nacional, que, por otra parte, su objeto no es regular las condiciones del
ejercicio de la prestación de servicios de las empresas en cuestión y que, por último, los posibles efectos
restrictivos sobre la libre prestación de servicios son demasiado aleatorios e indirectos para poder
considerar que la obligación establecida puede constituir un obstáculo a esta libertad”.

Ara imaginem que es planteja el mateix cas a Espanya i que el TC planteja una qüestió
prejudicial reconeixent que efectivament NO hi ha punt de connexió amb el Dret de la UE,
però dient que per la via de l’art. 10.2 CE per interpretar el principi d’igualtat (establert en
l’art. 14 de la CE) s’ha de tenir en compte la Carta de DDFF de la UE. Com ja hem dit abans, el
TJUE podria contestar o no, en funció dels arguments que ja hem comentat al principi de la
sessió.
3. CAS JOSEMANS C-137/09
Fets del cas:
Es planteja un cas als Països Baixos, sobre el Sr. Josemans que s’encarrega de gestionar
un coffee shop al municipi de Maastricht. El coffee shop es trobava inscrit en la política
de tolerància aplicada en els Països Baixos respecte a la comercialització de cànnabis.
Tot i que la seva venta és il·lícita, no dóna lloc a actuacions penals si es produeix en un
coffee shop autoritzat i sempre que es compleixin un determinats requisits, entre ells
que no es permeti l’entrada als no residents dels Països Baixos a aquests establiments.
Aquest requisit s’exigeix en l’ordenança de Maastricht per evitar el turisme de la
droga.
Aquesta ordenança NO és contrària al Dret de la UE perquè aquí no juga el Dret de la

UE (es tracta d’una situació purament interna). Tanmateix, la Constitució holandesa
prohibeix discriminar per raó de la nacionalitat i en aquest cas l’ordenança NO permet
l’entrada dels no residents als coffee shops.
S’emeten dues actes que acrediten l’entrada de persones no residents al coffee shop
del Sr. Josemans i, en conseqüència, l’Ajuntament de Maastricht tanca el tanca
temporalment.
El Sr. Josemans interposa reclamació prèvia contra l’alcalde de Maastricht i és

desestimada al·legant vulneració del Dret de la UE. Posteriorment interposa un recurs
davant del Tribunal de Maastricht i aquest estima parcialment el recurs dient que la
prohibició que estableix l’ordenança de Maastricht constitueix una discriminació
indirecta per raó de la nacionalitat, però diu que NO s’infringeix el Dret de la UE.
Tant l’alcalde de Maastricht com el Sr. Josemans recorren en apel·lació. Per una banda,
l’alcalde impugna la interpretació de la Constitució neerlandesa i, per una altra, el Sr.
Josemans sosté que l’ordenança provoca una desigualtat de tracte entre els ciutadans
de la UE.
El tribunal d’apel·lació planteja quatre qüestions prejudicials davant del TJUE.
Primerament, el tribunal d’apel·lació planteja una qüestió prèvia sobre si es veu afectada
alguna llibertat de circulació. En el cas de que la resposta sigui afirmativa hi haurà punt de
connexió amb el Dret de la UE i a continuació haurem de veure si l’ordenança del municipi de
Maastricht que estableix aquesta desigualtat entre residents i no residents està justificada o

no, és a dir, si respecta el principi de no discriminació per raó de nacionalitat (que es troba
recollit tant en la Carta de DDFF de la UE com en el Tractat CE39).
Cal recordar que el fet que estigui afectada o restringida alguna de les llibertats de circulació
NO significa que s’hagi violat. Les llibertats comunitàries NO són absolutes, de manera que els
Estats membres les poden restringir si concorre alguna justificació. Per tant, quan ens
preguntem si la norma nacional restringeix o afecta a una llibertat comunitària NO ens
estem preguntant si aquesta viola la llibertat comunitària, sinó que ens estem preguntant si
hi ha punt de connexió amb el Dret de la UE o no.
L’ordenança de Maastricht afecta alguna llibertat comunitària segons el TJUE? En aquest cas la
llibertat que podria estar en joc seria la de lliure circulació de serveis40. El TJUE realitza una
distinció: en els coffee shops per una banda es ven cànnabis i, per una altra, subministren
menjar i begudes no alcohòliques.
Venta de cànnabis:. El TJUE ens diu que el tràfic de la droga (ja sigui droga dura o
droga tova, com el cànnabis) està prohibit pel Dret de la UE, de manera que NO es pot
invocar que estiguin en joc les llibertats de circulació comunitàries o el principi de no
discriminació perquè estem parlant d’una mercaderia i d’un servei il·legal a la UE41.
Cal destacar que no només la UE prohibeix el tràfic de cànnabis, sinó que el dret
holandès també el prohibeix. El que passa és que aquest últim, quan concorren
determinades circumstàncies eximeix penalment la venta de cànnabis; però la venta
d’aquest producte continua sent il·lícita.
Venta de begudes no alcohòliques i de menjar: el TJUE afirma que SÍ que està en joc
la lliure prestació de serveis (que absorbeix la lliure circulació de mercaderies) en la
mesura en que aquesta ordenança de Maastricht impedeix a un senyor impedir el
servei a no residents quan el que ofereix com a servei és beguda no alcohòlica i
menjar.
Per tant, ara ja sabem que en el cas de la venta de cànnabis NO hi ha punt de connexió amb el
Dret de la UE; però en canvi SÍ que hi ha punt de connexió respecte a la venta d’aliments i
begudes no alcohòliques, ja que la restricció que estableix l’ordenança als no residents afecta a
la lliure prestació de serveis pel que fa a aquests dos productes.
39
Tot i així a la sentència només es fa referència al Tractat CE.
40
En aquest cas, la lliure circulació de serveix absorbeix a la lliure circulació de mercaderies. Per
exemple, si anem a un bar i ens serveixen una cervesa és lògic que el propietari del bar ha tingut que
comprar-la en algun lloc. Tanmateix, el que és important és que el bar m’està prestant un servei. El que
està en joc és la lliure circulació de serveis perquè en definitiva la cervesa es compra per després prestar
el servei.
41
Paràgraf 42 de la sentència Josemans: “Dado que está prohibida la introducción de estupefacientes
que no se encuentren en tal circuito rigurosamente controlado, en el circuito económico y comercial de la
Unión, un gestor de un coffee shop no puede invocar las libertades de circulación o el principio de no
discriminación, por lo que respecta a la actividad consistente en la comercialización de cannabis, para
oponerse a una normativa municipal como la controvertida en el litigio principal”.

A continuació haurem de veure si aquesta restricció a la lliure prestació de serveis respecte als
aliments i begudes no alcohòliques està justificada o no, és a dir, si és conforme al principi de
no discriminació per raó de nacionalitat recollit en la Carta de DDFF de la UE.
En primer lloc, l’ordenança de Maastricht distingeix entre residents i no residents als Països
Baixos. Per tant, NO s’està distingint en funció de la nacionalitat, és a dir, no es distingeix entre
persones estrangeres i no estrangeres directament. Tanmateix, el TJUE ens diu que sí que es
troba afectat el principi de no discriminació per raó de nacionalitat perquè es tracta d’una
discriminació indirecta. L’ordenança distingeix entre residents i no residents, però
indirectament distingeix per raó de nacionalitat, ja que la majoria de no residents són persones
estrangeres. Tot i així, el TJUE continua dient que el principi de no discriminació NO és un dret
absolut, de manera que les desigualtats estan permeses sempre que estiguin justificades.
Ara haurem de veure quina és la finalitat que persegueix el legislador amb l’ordenança i veure
si aquesta justifica la distinció que s’ha realitzat. En aquest sentit, la finalitat de l’ordenança és
reduir el turisme de la droga. Aquesta finalitat és perfectament legítima. Ara bé, la distinció
que es fa entre residents i no residents és útil per aconseguir aquesta finalitat? El TJUE diu
que SÍ perquè no hi ha una altra mesura que sigui menys restrictiva del principi de no
discriminació i que sigui igual d’efectiva. Una de les alternatives més respectuosa amb el
principi de no discriminació seria deixar entrar als no residents als coffee shops i que només
poguessin comprar begudes no alcohòliques i aliments. Tanmateix, aquesta alternativa no és
igual d’eficient que l’altra mesura, ja que els costos administratius per controlar que els no
residents que entren als coffee shops no comprin cànnabis serien molt grans i a més a més
seria molt difícil aquest control. Per tant, el TJUE arriba a la conclusió de que aquesta mesura
o restricció a la llibertat de serveis està justificada i és proporcionada conforme a la finalitat
que es persegueix.
Una altra mesura igual de efectiva podria ser prohibir el consum de cànnabis en tots els bars,
tot i que aquesta alternativa no interessaria al Sr. Josemans.
Ara fixem-nos en una cosa curiosa: en aquest cas el que ha fet que hi hagi punt de connexió
amb el Dret de la UE no és el cànnabis sinó les begudes no alcohòliques i el menjar. En canvi,
el que justifica que s’exclogui als no residents dels coffee shops és el cànnabis. Per tant, hi ha
una certa complementarietat entre els dos elements.
D’altra banda, a la sentència es fa referència a un precedent relacionat amb les prostitutes de

Bèlgica (cas Adoui y Cornuaille 115/81 y 116/81, Rec. p. 1665)42. En aquest cas Bèlgica
expulsava a dues prostitutes franceses perquè es considerava que era contrari a l’ordre públic
l’exercici de la prostitució a Bèlgica. No obstant això, resulta que les prostitutes belgues sí que
podien exercir la prostitució a Bèlgica. El TJUE el que va dir en aquest cas és que era
perfectament legítim que Bèlgica prohibís la prostitució, però el que no podia fer era
discriminar per raó de la nacionalitat qui podia exercir la prostitució. La diferència que hi ha
entre el cas de les prostitutes i el cas Josemans és que l’exercici de la prostitució NO està
prohibida a nivell de la UE, però en canvi sí que ho està el tràfic de droga. Per tant, no es pot
al·legar aquest precedent.
42
Paràgrafs 71-77 de la sentència Josemans.

4. CAS COMISSIÓ EUROPEA V. ESPAÑA (recurs per incompliment)
Aquest cas es planteja en relació amb l’Impost de successions i donacions. Aquest és un clar
exemple de que el Dret de la UE afecta a totes les branques del dret fins i tot a vegades de
forma sorprenent. Algú que es dediqui a dret fiscal podria pensar que en aquesta matèria el
Dret de la UE només afecta al IVA on hi ha una directiva i poca cosa més. No obstant això, en el
present supòsit es planteja un cas sobre l’impost de successions i donacions, el qual és
purament domèstic, però que queda afectat pel Dret de la UE al haver un punt de connexió pel
que fa a la lliure circulació de capitals. Per tant, hem de tenir en compte que el Dret de la UE
no només opera quan hi ha un reglament o alguna directiva pel mig, sinó que hi pot haver
altres punts de connexió com les llibertats de circulació comunitàries.
Fets del cas:
La Comissió de la UE interposa contra España un recurs d’incompliment en l’any 2012,

ja que entén que España té una legislació sobre l’impost de successions i donacions
que és contrària al Dret de la UE, concretament a la llibertat de circulació de capitals.
El problema és que en matèria de l’impost sobre successions i donacions NO és la mateixa la

situació que té el resident a Espanya en comparació al NO resident43. Es tracta d’un impost
estatal però a més a més de les deduccions que s’estableixen a nivell estatal, les diverses CCAA
poden afegir-n’hi d’addicionals. Per tant, en funció de la residència se t’aplica una llei
autonòmica determinada i aquestes lleis autonòmiques completen el sistema de reduccions
estatals. Tanmateix, el no resident com que no resideix en cap de les CCAA no podrà
beneficiar-se d’aquestes reduccions que s’estableixen a nivell autonòmic, sinó que només se li
aplicaran les estatals44, fet que provoca que pagui molts més diners en comparació amb un
resident.
Quin punt de connexió té el cas amb el Dret de la UE? El TJUE afirma que la normativa
espanyola sobre l’impost de successions i donacions afecta a la lliure circulació de capitals45.
43
Estem fent referència a aquells casos en els que en la successió o donació intervé un causahavent o un
donatari o un causant que no resideix en territori espanyol, o bé una successió o donació que tingui per
objecte un bé immoble situat fora del territori espanyol.
44
Cal destacar que aquestes reduccions que estableixen les CCAA no són baladí, ja que en molts casos
suposa reduir l’impost a 0. Això és dubtós des del punt de vista constitucional, ja que si l’impost és
estatal fins a quin punt s’hauria d’acceptar que una CA, amb l’excusa de que està complementat el llistat
de reduccions estatals, reduís fins a 0 l’impost. Això és decisió lliure de cada Parlament.
45
Paràgraf 52 de la sentència Comissió europea v. Epanya: “Acerca de la libertad de circulación
aplicable, se ha de recordar que, al no existir en el Tratado una definición del concepto de «movimientos
de capitales» a efectos del artículo 63 TFUE, apartado 1, el Tribunal de Justicia ha reconocido un valor
indicativo a la nomenclatura que constituye el anexo I de la Directiva 88/361/CEE del Consejo, de 24 de
junio de 1988, para la aplicación del artículo 67 del Tratado [artículo derogado por el Tratado de
Ámsterdam] (DO L 178, p. 5) (véanse, en particular, las sentencias Mattner, EU:C:2010:216, apartado 19,
y Welte, C-181/12, EU:C:2013:662, apartado 19). Las donaciones y las dotaciones, así como las
sucesiones, se recogen bajo la rúbrica XI, titulada «Movimientos de capitales de carácter personal»,
que figura en el anexo I referido”.

Una persona que no sigui resident veu reduïda la seva inversió com a conseqüència de la
legislació estatal d’aquest impost (connexió bastant dèbil, però el fet és que hi ha connexió).
Com que hi ha punt de connexió amb el Dret de la UE, entra a jugar el principi de no
discriminació per raó de nacionalitat reconegut en la Carta. Com ja hem dit en el cas anterior,
s’està discriminant indirectament per raó de la nacionalitat. Indirectament, la diferència entre
no residents i residents impacta sobre la diferència de la nacionalitat: normalment els no
residents són estrangers.
Ara bé, és justificable aquesta diferència? El TJUE diu que no i, per tant, es declara que
Espanya ha violat els tractats des del moment en que té una legislació que té un impacte
fiscal diferent segons si la persona és resident o no. Espanya al·lega que en el seu estat hi ha
CCAA i cadascuna té atribuïdes les seves competències. El TJUE li respon que això és el seu
problema, no qüestiona que a Espanya hi hagi d’haver o no CCAA, sinó que el que diu és que el
paquet normatiu total comporta aquesta conseqüència (el no resident no es beneficia de cap
reducció que estableixen les CCAA, mentre que el resident sí). Això viola el principi no
discriminació que entra en joc perquè hi ha punt de connexió amb el Dret de la UE, a través de
la lliure circulació de capitals.
El legislador espanyol ha corregit la llei per corregir aquest problema.
Curiositat: Ara imaginem que un cop recau la sentència del TJUE però abans que es rectifiqui la
Llei de l’impost de successions i donacions ens arriba un cas d’una persona no resident que no
s’ha pogut beneficiar de les reduccions establertes en les lleis autonòmiques. En aquest cas es
podria realitzar una rectificació de l’autoliquidació i demanar el pagament indegut (dintre del
termini de prescripció de 4 anys). Cal destacar que es podria demanar la totalitat del pagament
de l’impost, com a pagament indegut, en virtut de la doctrina Simmenthal: com que l’Estat NO
ha complert amb el Dret de la UE i el TJUE declara la llei estatal de l’impost sobre successions i
donacions contrària al Dret de la UE, el jutge l’hauria d’inaplicar directament, amb la qual cosa
no hi hauria títol legal i ens haurien de retornar tots els diners que hem pagat.
Ara imaginem que s’aprova la nova llei de successions i donacions rectificant el problema de
discriminació per raó de la nacionalitat. Aquesta nova llei es podria aplicar al nostre client
retroactivament? Si la resposta és SÍ, el nostre client perdrà diners, ja que NO li tornaran tot el
que va pagar en concepte d’impost de successions i donacions, sinó que li retornaran la
diferència del que va pagar amb la llei antiga (discriminatòria) i la nova llei. En canvi, si la
resposta és NO, Hisenda retornarà tot el que va pagar el nostre client en concepte de l’impost,
ja que la llei va ser declarada contrària al dret de la UE i el jutge la va inaplicar directament en
virtut de la doctrina Simmenthal, amb la qual cosa no hi havia títol legal perquè la Hisenda
pogués reclamar l’impost.
Un argument a favor del nostre client per defensar que la nova llei NO s’aplica retroactivament
seria dir que l’Estat s’estaria beneficiant del seu incompliment del Dret de la UE. En aquest
sentit, l’Estat no tindria cap incentiu de respectar el Dret de la UE perquè podria anar aprovant
lleis contràries al Dret comunitari i en el cas de que el TJUE les anul·lés podria rectificar-les
sense cap mena de conseqüència perquè la nova llei rectificada s’aplicaria retroactivament.

SISENA SESSIÓ
1. CAS TRANSPORTS JORDI BESSORA
Fets del cas:
Transports Jordi Bessora (en endavant TJB) és una empresa de transports de

mercaderies de Catalunya que paga com a consumidor final una quantitat de 45.000 €
en concepte de IVMDH46 en relació amb els exercicis compresos entre 2005 i 2008.
Posteriorment, TJB presenta una sol·licitud a l’Oficina Gestora d’impostos Especials

reclamant l’import que va pagar, ja que entenia que aquest impost era contrari a l’art.
3.2 de la Directiva 92/12.
L’Oficina Gestora d’Impostos Especials desestima la sol·licitud.
TJB interposa recurs davant del Tribunal Econòmic-Administratiu de Catalunya, el qual

desestima també la seva pretensió.
Contra aquesta resolució TJB interposa recurs davant del TSJ de Catalunya, el qual té
dubtes sobre la compatibilitat de l’IVMDH amb l’art. 3.2 de la Directiva. Per aquesta
raó el TSJ planteja dues qüestions prejudicials que es poden resumir de la manera
següent: si un impost com el IVMDH, creat per una llei espanyola, és o no compatible
amb la Directiva.
L’art. 3.2 de la Directiva estableix que determinats productes, com els hidrocarburs, “podran
estar gravats per altres impostos indirectes de finalitat específica, amb la condició de que
aquests impostos respectin les normes impositives aplicables en relació amb els impostos
especials o l’IVA per a la determinació de la base imposable, la liquidació, la meritació i el
control de l’impost”.
En matèria d’hidrocarburs ja hi ha un impost. No obstant això, la Directiva permet

l’establiment d’un segon impost sobre els hidrocarburs, sempre que aquest últim:
Tingui una finalitat específica.
I a més compleixi amb el requisit de respectar les normes impositives aplicables en

relació amb els impostos especials o l’IVA per a la determinació de la base imposable,
la liquidació, la meritació i el control de l’impost.
El segon impost que Espanya estableix sobre els hidrocarburs és el IVMDH. El TSJ mitjançant
les dues qüestions prejudicials pregunta al TJUE si aquest impost compleix amb aquests dos
requisits de l’art. 3.2 de la Directiva.
46
L’Impost sobre les Vendes a Minoristes de Determinats Hidrocarburs era un impost cedit a les CCAA,
més conegut amb el nom de “cèntim sanitari” que tenia la finalitat de finançar el pressupost de sanitat
de les CCAA.

Abans d’entrar en la qüestió sobre com resol el TJUE les qüestions prejudicials resulta
necessari tenir en compte els següents aspectes processals. En primer lloc, tant el Govern
espanyol com la Generalitat de Catalunya compareix en el procediment i afirma que l’IVMHD
té una finalitat específica que és la de cobrir les despeses de sanitat. La pregunta és, en quina
qualitat compareix la Generalitat davant del TJUE? La Generalitat pot comparèixer davant del
TJUE perquè és part en el procediment nacional en virtut del qual es plantegen les qüestions
prejudicials. En el procediment nacional TJB demanda a la Generalitat, ja que aquesta és la que
s’encarrega de recaptar l’impost (al ser un tribut cedit a les CCAA) i, per tant, la que li denega
la devolució de l’import que reclama. En canvi, en quina qualitat compareix davant del TJUE el
Govern espanyol? En qualitat d’Estat membre.
Quan es planteja una qüestió prejudicial davant del TJUE poden comparèixer les parts del
procediment nacional, tots els estats membres i les institucions de la UE per formular
al·legacions.
Qui és part en una qüestió prejudicial? No hi ha parts, ja que es tracta d’una consulta de
tribunal a tribunal, és a dir, d’un tribunal nacional al TJUE sobre una qüestió de Dret de la UE.
Tanmateix, el TJUE abans de dictar sentència ha d’escoltar les observacions d’aquells qui tenen
dret a comparèixer (parts del procediment nacional, estats membres i institucions de la UE).
Imaginem el següent supòsit: el Parlament de Catalunya dicta una llei sobre pobresa
energètica i es planteja un plet entre una empresa energètica i un consumidor; és a dir, ens
trobem davant d’un litigi entre particulars en el que s’aplica la llei catalana. Ara imaginem que
el tribunal que resol el cas plateja una qüestió prejudicial sobre si la llei de pobresa energètica
catalana és conforme al Dret de la UE. Qui compareix davant el TJUE? Podran comparèixer les
parts del procediment nacional (l’empresa energètica i el consumidor), els Estats membres i les
institucions de la UE. Per tant, la Generalitat NO podrà comparèixer perquè no és el govern
d’un estat, sinó que en tot cas podrà comparèixer el Govern espanyol. El que pot fer la
Generalitat es reunir-se amb el Govern espanyol per parlar sobre el que aquest últim al·legarà
davant del TJUE, però la Generalitat NO podrà comparèixer encara que hagi sigut la que ha
aprovat la llei.
Tornant a la resposta del TJUE a les qüestions prejudicials, conclou que aquesta l’IVMDH NO
compleix amb el requisit de la finalitat específica. Tal i com hem dit abans, tant la Generalitat
i el Govern espanyol al·leguen que sí que té una finalitat específica, que és la de cobrir el
costos de la sanitat i mediambientals de la CA (per aquesta raó és un impost cedit). El TJUE
considera que aquesta finalitat no és prou específica i considera que en tot cas es podria
considerar que té finalitat específica si l’import d’aquest impost estigués destinat als costos
de sanitat i mediambientals derivats de la utilització d’hidrocarburs. Tanmateix, l’IVMDH té la
finalitat de cobrir els costos de sanitat i mediambientals en general.
El TJUE no entra a analitzar si es compleix el segon requisit, sobre si l’impost respecta les
normes impositives aplicables en relació amb els impostos especials o l’IVA per a la
determinació de la base imposable, la liquidació, la meritació i el control de l’impost, perquè
com que ja no es compleix el primer requisit de la finalitat específica és suficient per concloure
que l’IVMDH no s’adequa al Dret de la UE.

Un cop el TJUE ha declarat que l’IVMDH no és conforme amb el Dret de la UE, què ha de fer el
TSJ de Catalunya? Haurà d’inaplicar la llei espanyola directament perquè contradiu la Directiva.
Recordem que el Dret de la UE és capaç de produir efecte directe sempre que la norma sigui
suficientment precisa i incondicional. La norma de l’art. 3.247 de la Directiva és suficientment
precisa i incondicionada? El fet de que el TJUE hagi hagut d’interpretar aquesta norma per
determinar si l’IVMDH era conforme o no amb la Directiva, obsta perquè aquesta sigui
suficientment precisa i incondicionada? La resposta és que SÍ que és una norma suficientment
precisa i incondicionada. En la primera sessió vam destacar la diferència entre que una norma
sigui clara i que sigui suficientment precisa i incondicionada. El requisit de que la norma sigui
suficientment precisa i incondicionada és molt fàcil de complir, és suficient que la norma tingui
un contingut mínim. En aquest sentit, pot donar-se el cas de que una norma sigui
suficientment precisa i incondicionada i plantegi molts dubtes interpretatius.
Seria absurd dir que el fet de que s’hagi de plantejar una qüestió davant del TJUE sobre la
interpretació de la norma comportés que aquesta no és suficientment precisa i incondicional,
ja que llavors no podríem aplicar mai el Dret de la UE.
La Carta de DDFF de la UE té efecte directe, és a dir, és una norma suficientment precisa i

incondicionada? SÍ que té efecte directe i igualment produeix milions de problemes
interpretatius que el TJUE ha de resoldre.
Recordem que les directives per a que puguin tenir efecte directe, a més a més del requisit de
que siguin suficientment precises i incondicionades han de complir un altre requisit: s’ha de
donar en una relació vertical, és a dir, l’ha d’invocar un particular en front a un Estat. En el cas
de la sentència es dóna aquesta relació de verticalitat, ja que TJB (particular) invoca la
Directiva en front a la Generalitat, i a més es tracta d’una norma precisa i incondicionada. Per
tant, la Directiva compleix els requisits per desplegar efecte directe. D’aquesta manera, el TSJ
de Catalunya pot inaplicar directament la llei espanyola relativa a l’IVMDH, en virtut de la
doctrina Simmenthal.
Una altra qüestió curiosa del cas de la sentència és que tant el Govern espanyol com la
Generalitat van demanar que per al cas de que el TJUE considerés que l’IVMDH fos contrari a la
Directiva aquest declarés els efectes ex nunc de la sentència, és a dir, que aquesta produís els
seus efectes a partir de la seva declaració48. Recordem que per regla general les sentències del
TJUE tenen efectes retroactius, ja que el que dóna dret al particular NO és la sentència sinó
la norma de la UE. No obstant això, tant quan es planteja una qüestió prejudicial com un
recurs d’incompliment o un recurs d’anul·lació, està prevista la possibilitat que el TJUE de
47
Determinats productes, com els hidrocarburs, “podran estar gravats per altres impostos indirectes de
finalitat específica, amb la condició de que aquests impostos respectin les normes impositives aplicables
en relació amb els impostos especials o l’IVA per a la determinació de la base imposable, la liquidació, la
meritació i el control de l’impost”.
48
Recordem la diferencia entre ex nunc i ex tunc: ex nunc implica que els efectes de la sentència es
produeixen a partir de la data en què es dicta, mentre que ex tunc significa que la sentència té efectes
retroactius. Per tal de recordar la diferència destaquem el següent remei casolà: ex Nunc comença per la
lletra “n” i en anglès “now” significa ara (ex nunc = efectes a partir d’ara); ex Tunc comença per la lletra
“t” i en anglès “then” vol dir llavors (ex tunc = efectes a partir del passat).

manera EXCEPCIONAL digui que la seva sentència té efectes només cap el futur i per tant no
alteri les situacions anteriors (efectes ex nunc). Per poder limitar els efectes de la sentència i
que només tinguin efectes cap el futur s’han de complir dos requisits acumulativament:
Que les situacions anteriors s’hagin generat de bona fe.
Que el fet de dotar la sentència d’efectes retroactius provocaria un trastorn molt

greu.
Anem a analitzar la seqüència lineal dels fets principals del cas:
Temps 1 s’aprova la Directiva.
Temps 2 es dicta la llei del cèntim sanitari (la que estableix l’IVMDH).
Temps 3 el TSJ de Catalunya planteja una qüestió prejudicial davant del TJUE.
Temps 4 el TJUE dicta sentència resolent de la qüestió prejudicial.
T1 T2 T3 T4
S’aprova la Es dicta la Llei Qüestió Sentència

Directiva de l’IVMDH Prejudicial del TJUE
Quan el TJUE resol la qüestió prejudicial dient que l’art. 3.2 de la Directiva s’ha d’interpretar
en el sentit de que s’oposa al fet de crear un impost que simplement financiï despeses
sanitàries en termes generals, implica que això és així des de que s’aprova la Directiva (T1),
NO des de que dicta la sentència (T4). L’únic que fa el TJUE és interpretar la Directiva, és a dir,
realitza una precisió del que diu aquesta. El TJUE NO modifica una interpretació sobre la
Directiva, sinó que aquesta s’hauria d’interpretar com diu en la seva sentència des del moment
en què la Directiva s’aprova. De la mateixa manera, la llei espanyola que aprova l’IVMDH és
contrària a la Directiva des del dia en què es va dictar la llei espanyola (T2).
Ara imaginem que la Comissió de la UE interposa una demanda contra España per haver dictat
aquesta llei (recurs per incompliment) i el TJUE conclou que Espanya va violar la Directiva des
del moment en què va dictar la llei de l’IVMDH. Aquesta sentència constata que Espanya ha
violat la Directiva i tindrà efectes retroactius. En aquest sentit, com ja hem comentat
anteriorment, les sentències del TJUE tenen efectes retroactius per regla general, tant quan
resolen qüestions prejudicials com quan resolen recursos d’anul·lació o per incompliment.
L’excepció serà quan el TJUE declari que la seva sentència només té efectes cap al futur, quan
es compleixin els dos requisits anteriors.
Anem a analitzar aquests dos requisits en el cas plantejat:

Que les situacions anteriors s’hagin generat de bona fe: tant el Govern espanyol com
la Generalitat al·leguen que abans d’aprovar la llei de l’IVMDH van consultar a la
Comissió de la UE i que aquesta no va formular cap objecció. El TJUE diu que això NO
ho va dir la Comissió i que a més a més un any després de l’aprovació de l’IVMDH la
Comissió va iniciar un procediment d’incompliment contra Espanya en relació amb
aquest impost. Resulta absurd per part d’Espanya al·legar que la Comissió no va
realitzar cap objecció a la creació de l’impost quan l’any següent aquesta inicia un
procediment d’incompliment per aquest motiu.
Que el fet de dotar la sentència d’efectes retroactius provocaria un trastorn molt

greu: com que no es compleix el requisit anterior, el TJUE no entra a valorar si es
compleix aquest segon requisit. Tot i així, el TJUE recorda que les greus conseqüències
financeres que podrien derivar-se de la sentència NO justifiquen per sí soles la
limitació dels efectes d’aquesta en el temps. El que pretén evitar el TJUE són les
actuacions oportunistes que podrien tenir els Estats membres, ja que aquests podrien
aprovar impostos, sabent que són contraris al Dret de la UE, amb la confiança de que
el TJUE limitaria els efectes de la sentència al derivar-se conseqüències financeres molt
greus per l’Estat49.
2. CAS IBERDROLA (STC 145/2012, DE 2 DE JULIOL DE 2012)
Fets del cas:
En l’any 2007, la companyia Iberdrola, S.A. adquireix el 20 % d’una altra societat i ho

comunica a la Comissió Nacional d’Energia.
Resulta que el Reial Decret-Llei 4/200650, que modifica la Llei 34/1998, va establir
l’obligació d’obtenir el consentiment de la Comissió Nacional d’Energia per a les
empreses que es dediquessin a activitats d’emmagatzematge de gas natural, com
Iberdrola, quan aquestes adquirissin un 10 % o més de les participacions d’una altra
societat.
49
Paràgrafs 48 i 49 de la sentència: “No obstante, ha de recordarse que, según reiterada jurisprudencia,
las consecuencias financieras que podrían derivarse para un Estado miembro de una sentencia dictada
con carácter prejudicial no justifican, por sí solas, la limitación en el tiempo de los efectos de esa
sentencia (…).Si ello no fuera así, las violaciones más graves recibirían el trato más favorable, en la
medida en que son éstas las que pueden entrañar las consecuencias económicas más cuantiosas para los
Estados miembros”.
50
Els motius pels quals es va aprovar aquest decret-llei són els següents. En aquells anys Gas Natural
(empresa catalana) va realitzar una OPA sobre Endesa. Endesa (empresa alemanya en aquella època) va
realitzar una contra OPA per millorar el preu de l’acció. Per aquesta raó es va establir l’obligació
d’obtenir autorització per part de la Comissió Nacional d’Energia, per tal d’afavorir la OPA catalana per
sobre de la OPA alemanya. Això va ser un escàndol europeu i la Comissió va interposar recurs per
incompliment contra Espanya. El TJUE va declarar que aquesta norma era contrària al Dret de la UE,
concretament a la lliure circulació de capitals, en la sentència de 17 de juliol de 2008.

Com que Iberdrola no va demanar autorització, la Direcció General de Política

Energètica i Mines l’imposa una sanció de 60.000 €.
Iberdrola interposa recurs d’alçada contra aquesta sanció, al·legant que no li és

d’aplicació el precepte que imposa la sanció perquè el supòsit de fet no es troba
comprés en la norma.
Posteriorment, Iberdrola interposa recurs contenciós administratiu davant del TSJ de

Madrid, on al·lega que la sanció no procedeix per la mateixa raó que al·lega al recurs
d’alçada. Tanmateix, en el tràmit de conclusions del recurs, justament es publica la
sentència de 17 de juliol de 2008 (Comissió contra España C-207/07) de Gas Natural,
on el TJUE declara que la norma que estableix el requisit de l’autorització és contrària
al Dret de la UE per vulneració de la lliure circulació de capitals. Iberdrola en el tràmit
de les conclusions al·lega la recent publicació d’aquesta sentència.
Per tant, el cas es planteja per una qüestió de mera legalitat espanyola. Tanmateix,
quan ens trobem davant del tràmit de conclusions del recurs contenciós-administratiu,
es publica justament una sentència del TJUE que declara que aquesta norma en
qüestió, que estableix el requisit de l’autorització, és contrària al Dret de la UE.
Sorprenentment el TSJ de Madrid declara que la sanció es manté en base a dos

arguments:
Que la sentència del TJUE és posterior a la sanció administrativa impugnada i,

per tant, no va poder ser tinguda en compte per l’Administració a l’hora
d’imposar la sanció.
Que la sentència del TJUE no ha anul·lat cap precepte de l’ordenament

espanyol, sinó que simplement ha declarat l’incompliment d’Espanya respecte
a la lliure circulació de capitals, obligant-la per al futur a adoptar les mesures
necessàries per evitar aquest incompliment.
Tal i com hem vist en el cas anterior, està clar que aquests dos arguments que dóna el
TSJ no poden prosperar, ja que les sentències del TJUE produeixen efectes retroactius.
Un cop desestimat el recurs contenciós-administratiu per part del TSJ de Madrid,

Iberdrola planteja recurs d’empara davant del TC en base a dos arguments:
Vulneració de la tutela judicial efectiva de l’art. 24.1 CE, per una interpretació
manifestament incorrecte del dret per part del TSJ de Madrid.
Vulneració de la legalitat sancionadora de l’art. 25.1 CE, ja que la sanció

imposada a Iberdrola no té cobertura legal al haver sigut declarada contrària al
Dret de la UE.

Tant l’advocat de l’Estat com el Ministeri Fiscal demanen que es desestimi el recurs d’empara.
L’únic argument més o menys sostenible que al·leguen ambdós és el següent: potser s’ha
equivocat el TSJ de Madrid però no es tracta d’un tema constitucional, sinó que es tractaria
d’un error en l’aplicació del Dret de la UE i, per tant, no procediria el recurs d’empara. Ara bé,
el que és al·lucinant és que el Ministeri Fiscal digui que no hi ha res irraonable en allò que ha
dit el TSJ de Madrid. El que és sorprenent és que després del gran error que comet el TSJ de
Madrid també el cometi el Ministeri Fiscal.
Malgrat això, el TC posa les coses en ordre i declara en la sentència que resol el recurs
d’empara que les sentències del TJUE tenen efectes retroactius o ex tunc per regla general,
sens perjudici de la facultat d’aquest tribunal de limitar temporalment els efectes de les seves
Sentències51. En el mateix paràgraf de la sentència també ens recorda una cosa molt
important: “los derechos que corresponden a los particulares no derivan de esta sentencia sino
de las disposiciones mismas del Derecho comunitario que tienen efecto directo en el
ordenamiento jurídico interno”. Qui atorga a Iberdrola el dret a adquirir les participacions
d’una altra societat sense autorització? La norma de la UE que reconeix el dret a la lliure
circulació de capitals, NO per la sentència de 17 de juliol de 2008.
Per tant, el TC estima el recurs d’empara plantejat per Iberdrola en base als arts. 24.1 i 25.1 CE,
i declara la nul·litat de la nul·litat de la sanció i de la sentència del TSJ de Madrid. Recordem
que l’art. 24 CE no protegeix en front a qualsevol error judicial sinó només en front a aquells
errors manifestos com en aquest cas.
Pel que fa al principi de legalitat sancionadora, aquest estableix que ningú pot ser sancionat
per una acció o omissió que en el moment de producció dels fets no estigués tipificada com a
delicte o falta. En aquest sentit, la sanció que es va imposar a Iberdrola no estava prevista en
cap norma? Sí, al Decret Llei. No obstant això, aquest Decret Llei era contrari al Dret de la UE.
Quan una norma és contrària al Dret de la UE aquesta queda desplaçada, de manera que el
Decret Llei NO és cap títol legal per imposar la sanció. Per tant, també s’ha vulnerat el principi
de legalitat sancionadora de l’art. 25.1 CE, ja que la cobertura legal que aparentment tenia
aquesta sanció queda desplaçada al ser contrària al Dret de la UE. Per aquesta raó, no només
es declara la nul·litat de la sentència del TSJ de Madrid sinó també la de la sanció imposada.
Si el TC va declarar la nul·litat de la sanció vol dir que l’Administració va actuar de forma

incorrecta. Imaginem que abans d’imposar la sanció, l’Administració considera que el Decret
Llei és contrari al Dret de la UE. Pot inaplicar l’Administració directament el Decret Llei? Sí en
virtut de la doctrina Fratelli Costanzo, segons la qual una Administració pot inaplicar
directament una norma nacional contrària al Dret de la UE52.
51
FJ 5è paràgraf 5è: “Además de la naturaleza ejecutiva de las Sentencias dictadas en un procedimiento
por incumplimiento, la jurisprudencia del Tribunal de Justicia de la Unión Europea ha confirmado el
efecto ex tunc de dichas resoluciones, sin perjuicio de la facultad del Tribunal de limitar temporalmente
los efectos de sus Sentencias”.
52
Recordem que la doctrina equivalent a nivell judicial és la doctrina Simmenthal en virtut de la qual un
jutge nacional pot inaplicar directament una norma nacional contrària al Dret de la UE.

En aquesta línia és important destacar l’últim paràgraf del FJ 5è de la sentència on queda

reflectida aquesta idea: “(…)los Jueces y Tribunales ordinarios de los Estados miembros, al
enfrentarse con una norma nacional incompatible con el Derecho de la Unión, tienen la
obligación de inaplicar la disposición nacional, ya sea posterior o anterior a la norma de
Derecho de la Unión (…).Esta obligación, cuya existencia es inherente al principio de primacía
antes enunciado, recae sobre los Jueces y Tribunales de los Estados miembros con
independencia del rango de la norma nacional, permitiendo así un control desconcentrado, en
sede judicial ordinaria, de la conformidad del Derecho interno con el Derecho de la Unión
Europea (…). Esta facultad de inaplicación se ha extendido también a las Administraciones
públicas, incluidos los organismos reguladores (véanse las Sentencias de 22 de junio de 1989,
asunto Costanzo, 103/88, Rec. p. 1839, apartados 30 a 33; y de 9 de septiembre de 2003,
asunto CIF, C-198/01, Rec. p. I-8055, apartado 50)”. Aquesta sentència del TC ens pot servir a
l’hora d’al·legar en front a una Administració que una norma és contrària al Dret de la UE i que,
per tant, la pot inaplicar.
Hi ha hagut molta discussió sobre la doctrina Fratelli Costanzo, ja que què passa si una
Administració té dubtes sobre si una norma nacional és o no contrària al Dret de la UE? Una
Administració no pot consultar al TJUE perquè no és un jutge. En el cas de la doctrina
Simmenthal NO es planteja el mateix problema, ja que si un jutge nacional té dubtes sobre si la
norma nacional és contrària al Dret de la UE plantejarà una qüestió prejudicial al TJUE. En la
pràctica, cap jutge s’arrisca a inaplicar directament una norma nacional sense haver consultat
abans al TJUE. Davant del problema que es planteja en el cas d’una Administració, alguns
autors han defensat la idea de que el Consell d’Estat pugui plantejar qüestions prejudicials al
TJUE. Però això és bastant complicat, ja que el Consell d’Estat no és un estat.
Tot i així, això no treu que puguem reclamar a l’Administració que inapliqui directament una
norma nacional contrària al Dret de la UE en base a la doctrina Fratelli Costanzo. És cert que
aquesta doctrina és molt antiga i ha sigut molt discutida, però també queda avalada per
aquesta sentència del TC de 2012 del cas Iberdrola.

Apuntes Derecho UE (I)

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apuntes Derecho UE (I)

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

DRET DE LA UNIÓ EUROPEA

PRIMERA SESSIÓ: INTRODUCCIÓ GENERAL. LES RELACIONS

La UE es dota de personalitat jurídica i es fa càrrec de les competències anteriorment

Els textos jurídics bàsics que regulen la UE són dos:

El Tractat de la UE (TUE): estableix les regles fonamentals.

El Tractat de Funcionament de la UE (TFUE): estableix una regulació més

El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees passa a denominar-se “Tribunal de

El “Tribunal General” (l’antic “Tribunal de Primera Instància).

Els “Tribunals especialitzats” (les antigues “Sales jurisdiccionals”, com el

2. LES RELACIONS ENTRE L’ORDENAMENT COMUNITARI I L’ORDENAMENT NACIONAL

Quan un estat forma part de la UE implica la coexistència de dos ordenaments jurídics:

L’ordenament de la UE: aquest està format per normes de:

Dret originari: format pels tractats de la UE (TUE, TFUE,…).

Daniel Pau Pérez 1

Actes d’aplicació d’aquestes normes: per exemple actes administratius. Hi ha

L’ordenament nacional: integrat

Per normes (ordenades jeràrquicament: Constitució, llei, reglaments).

Actes d’aplicació d’aquestes normes (per exemple actes administratius). Hi ha

Daniel Pau Pérez 2

incompliment i qüestió prejudicial; i si la UE dicta una norma o acte contrari al propi

D’altra banda, hi ha 4 principis que contribueixen a dotar d’eficàcia pràctica l’ordenament

Un reglament de la UE ha de complir amb el test de que la norma sigui precisa i

Daniel Pau Pérez 3

directiva sigui suficientment precisa i incondicionada, ja que es tracta d’una relació

Principi de primacia: sentència Flaminio Costa, de 15 de juliol de 1964 (6/64).

El principi de primacia s’aplica inclús en front a les normes de la Constitució nacional.

Principi de control difús de l’adequació de les lleis nacionals al Dret de la UE:

En la majoria de països europeus hi ha un sistema de control de constitucionalitat

Daniel Pau Pérez 4

Imaginem que ens trobem a Espanya i un advocat al·lega la inconstitucionalitat d’una

Principis d’equivalència i efectivitat: en general, el Dret de la UE és dret substantiu,

El principi d’equivalència: la legislació nacional no pot tractar les reclamacions

El principi d’efectivitat: la regulació processal no pot estar articulada de tal

Exemples d’infracció d’aquests principis per part del Dret espanyol:

Infracció del principi d’equivalència: Sentència Transportes Urbanos, de 26 de

Daniel Pau Pérez 5

Infracció del principi d’efectivitat: Sentència Mohamed Aziz, de 14 de març de

3. DISTINCIÓ FUNCIONAL ENTRE TRES GRANS PROCEDIMENTS DAVANT DEL TRIBUNAL DE

Estan legitimats per interposar-lo:

Qualsevol Estat membre.

Es demanda a l’Estat (com a subjecte de Dret internacional).

Es troben legitimats per interposar-lo:

Estat membre, Parlament Europeu, Consell i Comissió.

El Tribunal de Comptes, el Banc Central Europeu i el Comitè de les Regions,

S’impugna la norma o l’acte corresponent.

Daniel Pau Pérez 6

La qüestió permet la col·laboració entre el jutge nacional i el TJUE.

La resposta que dóna el TJUE és vinculant, no només per al jutge promotor de la

Hi ha dues modalitats de qüestió prejudicial amb una lògica i un funcionament

Qüestió prejudicial d’interpretació: en aquest cas el jute nacional planteja un

Si el jutge nacional té dubtes sobre la conformitat d’una llei nacional amb el

Hem de diferenciar entre:

La regla general: el jutge nacional té la FACULTAD de plantejar la

L’excepció: ESTÀ OBLIGAT a plantejar la qüestió prejudicial el tribunal

Daniel Pau Pérez 7

Quin és aquest tribunal? D’acord amb el TJUE, es tracta del tribunal

S’estableix aquesta obligació perquè es vol assegurar que l’últim

Excepció de l’excepció: doctrina de la sentència Cilfit, de 6 d’octubre

o D’un acte aclarit: és a dir, “quan la qüestió suscitada és

Què passa si es planteja una qüestió prejudicial quan no era necessari,

Qüestió prejudicial de validesa (EXAMEN): el jutge nacional planteja un dubte

Daniel Pau Pérez 8

Si el jutge adopta un judici positiu: si el jutge creu que la norma o acte

Si el jutge adopta un judici negatiu: si el jutge pretén que s’inapliqui la