Apunts Complets PDF

ANÀLISI MATEMÀTICA III
Espais de Hilbert
Càlcul vectorial
Jesús Garcia i Falset

ÍNDEX GENERAL
Capı́tol 1. Introducció a l’espai de Hilbert. 1

1. Espais amb producte escalar 1
1.1. Conseqüències directes de la definició 3
1.2. Continuı̈tat del producte escalar i de la norma 6
2. Ortogonalitat 10
3. Espais de Hilbert 11
3.1. Espais de Hilbert reals 12
3.2. Projeccions. 14
3.3. El Producte en creu ( o vectorial) de dos vectors de l’espai
tridimensional. 15
Capı́tol 2. Espais de Hilbert de successions i de funcions integrables 19

1. L’espai `2 de les successions de quadrat sumable 19
1.1. L’espai de Hilbert `2 20
2. L’espai de Hilbert L2 (Ω) 22
2.1. Definició de l’espai 22
2.2. Estructura vectorial 24
2.3. L’espai de Hilbert L2 (Ω) 25
Capı́tol 3. Projecció mètrica sobre conjunts tancat convexos 31

1. Projecció mètrica ortogonal sobre subespais tancats 37
2. Formes lineals contı́nues sobre un espai de Hilbert 41
3. Els Teoremes de Stampacchia i de Lax-Milgram. 44
i
ii
Capı́tol 4. Sèrie de Fourier relativa a un sistema ortonormal 49
1. Sistemes ortonormals 49
1.1. Mètode d’ortogonalització de Gram-Schmidt 52
2. Coeficients abstractes de Fourier 54
2.1. Teorema d’aproximació òptima 55
2.2. El teorema de Riesz-Fischer 59
3. El sistema trigonomètric en L2 (I) és complet 64
4. Qüestions i exercicis 69
Capı́tol 5. Integrals de Lı́nia 71

1. Parametrització de corbes 71
1.1. trajectòries 71
1.2. Longitud d’una trajectòria 73
2. Integració de camps. 80
2.1. Camps vectorials 80
2.2. Formes diferencials 82
2.3. Canvi de paràmetre. 84
3. Camps conservatius. Formes diferencials exactes. 88
3.1. Camps escalars 96
3.2. Interpretació fı́sica. 97
3.3. Interpretació geomètrica 98
4. Teorema de Green 98
4.1. Teorema de la divergència en el pla 103
5. Exercicis 105
Capı́tol 6. k-Superfı́cies regulars en Rn 109

1. Sistemes de coordenades. Parametrització 109
1.1. Superfı́cies de nivell. 115
2. Vectors tangents i normals 118
Anàlisi III Departament d’Anàlisi Matemàtica
J. Garcia-Falset
0. ÍNDEX GENERAL iii
3. Exercicis 124
Capı́tol 7. Integral de superfı́cie 127

1. Àrea d’una superfı́cie regular en R3 127
1.1. Integral de superfı́cie per a un camp escalar 132
2. Flux d’un camp vectorial. 133
3. Canvi de paràmetre 135
4. Exercicis 138
Capı́tol 8. Superfı́cies orientables. 2-formes en R3 139

1. Orientació d’un espai vectorial. 139
2. Orientació d’una superfı́cie 144
3. 2-Formes diferencials en R3 150
3.1. Producte exterior 154
3.2. Diferenciació exterior 155
4. Integració de 2-formes sobre superfı́cies 158
4.1. Canvi de variable 159
5. Exercicis 160
Capı́tol 9. Superfı́cies amb vora 161

1. Funcions de classe C 1 en un semiplà 161
1.1. Orientació d’una superfı́cie amb vora 172
2. Teorema de Stokes 174
3. Teorema de la divergència (Teorema de Gauss) 177
4. Exercicis 180
Bibliografia 183

J. Garcia-Falset
CAPÍTOL 1
Introducció a l’espai de Hilbert.
1. Espais amb producte escalar
Definició 1.1. Un producte escalar sobre un espai vectorial (real o complex) X

és una aplicació que associa a cada parell de vectors (v, w) ∈ X × X un escalar
hv, wi, és a dir, un element del cos ( nombres reals o complexos) sobre el que està
definit X de manera que es compleixen les propietats:
(PE1) hv, wi = hw, vi,

(PE2) hλv, wi = λhv, wi,
(PE3) hu + v, wi = hu, wi + hv, wi,
(PE4) hv, vi ∈ R i hv, vi ≥ 0,
(PE5) hv, vi = 0 aleshores v = 0.
on la barra horizontal sobre un nombre complex significa el conjugat. En el cas de
ser X un espai vectorial real (PE1) té una expressió molt més simple: hv, wi = hw, vi.
Un espai vectorial en el que s’ha definit un producte escalar s’anomena espai

prehilbertià.
Definició 1.2. En tot espai prehilbertià (X, h·, ·i), podem definir un nombre real
p
no negatiu associat a cada vector, aixı́ si v ∈ X, associem kvk := + hv, vi.
Aquest nombre real kvk s’anomena norma del vector v associada al producte
escalar. De la mateixa manera, donats v, w ∈ X s’anomena distància associada al
producte escalar entre v i w al nombre real:
p
d(v, w) = kv − wk = + hv − w, v − wi.
1
2 1. Espais amb producte escalar
es comprovarà més tard que aquesta distància és una mètrica sobre X.
Exemple 1.1. L’espai euclidià n-dimensional.

Siga n ∈ N. Sabem que el conjunt Rn és un espai vectorial real de dimensió n.
Podem definir en aquest espai un producte escalar, anomenat euclideà, de la manera
següent:
n
X
h(x1 , x2 , ..., xn ), (y1 , y2 , ..., yn )i = x1 y1 + x2 y2 + ... + xn yn = xi y i .
i=1
És un exercici directe comprovar que és un producte escalar.
Exemple 1.2. L’espai vectorial complex Cn := {(z1 , · · · , zn ) : zi ∈ C}, amb el

producte escalar:
n
X
h(z1 , z2 , ..., zn ), (w1 , w2 , ..., wn )i = zi wi .
i=1
És un exercici directe comprovar que és un producte escalar.
És important evitar confusions entre els dos exemples anteriors.
Exemple 1.3. L’espai vectorial R4 i l’espai vectorial real C2 , en quant a espais

vectorials (reals) es poden considerar idèntics, mitjançant l’isomorfisme
(x1 , x2 , x3 , x4 ) ↔ (x1 + ix2 , x3 + ix4 ).
Però el producte escalar real en R4 és
h((x1 , x2 , x3 , x4 ), (y1 , y2 , y3 , y4 )i = x1 y1 + x2 y2 + x3 y3 + x4 y4 ,
que no coincideix amb el producte escalar complex en C2 :
h(x1 + ix2 , x3 + ix4 ) , (y1 + iy2 , y3 + iy4 )i = (xi + ix2 )(y1 + iy2 ) + (x3 + ix4 )(y3 + iy4 )
= x1 y1 + x2 y2 + x3 y3 + x4 y4 + i(x2 y1 − x1 y2 + x4 y3 − x3 y4 ).
J. Garcia-Falset
1. Introducció a l’espai de Hilbert. 3
Exemple 1.4. Un producte escalar en C([a, b])

El conjunt C([a, b]) de les funcions contı́nues reals definides en l’interval [a, b] for-
men un espai vectorial real amb les operacions naturals. Si f, g ∈ C([a, b]), aleshores
la funció producte f g també és contı́nua en [a, b] i per tant, té sentit definir:
Z b
hf, gi := f (t)g(t)dt.
a
És prou senzill provar que l’anterior és un producte escalar sobre C([a, b]).
En aquest capı́tol usarem preferentment escalars complexos. Una de les raons

per fer-ho aixı́ és el següent comentari: Les aplicacions més importants dels espais
prehilbertians són en dues àrees: Sèries de Fourier i anàlisi espectral d’operadors
lineals. Per a disposar d’una teoria satisfactoria és desitjable en el primer cas i
essencial en el segon que els escalars siguen complexos (J.D. Pryce, Basic methods
of linear Functional Analysis).
1.1. Conseqüències directes de la definició. Siga (X, h·, ·i) un espai pre-
hilbertià i siguen v, w ∈ X dels axiomes de producte escalar es dedueixen les següents
propietats:
1. hv, λwi = λhv, wi,
2. hv, u + wi = hv, ui + hv, wi,
3. hv, 0i = h0, vi = 0.
En els espais prehilbertians és fonamental l’anomenada desigualtat de Cauchy-
Schwarz.
Teorema 1.1. Si (X, h·, ·i) és un espai prehilbertià, per a cada x, y ∈ X és
compleix:
|hx, yi| ≤ kxkkyk.
Prova.
Si algún dels dos vectors x o y és el vector nul, aleshores la desigualtat és evident.
J. Garcia-Falset
Suposem que x, y 6= 0. En aquest cas, siga λ un escalar arbitrari, com a con-

seqüència de les propietats del producte escalar, tindrem
0 ≤ hx + λy, x + λyi = hx, xi + hx, λyi + hλy, xi + hλy, λyi

= kxk2 + λhx, yi + λhy, xi + λλhy, yi
= kxk2 + λhx, yi + λ[hy, xi + λkyk2 ].
Triant en particular λ = − hy,xi

kyk2
, per a que s’anul·le el terme hy, xi + λkyk2 ens
queda que
hy, xi
0 ≤ kxk2 − hx, yi.
kyk2
Llavors,
0 ≤ kxk2 kyk2 − |hx, yi|2 ,
d’on s’arriba al resultat.

Entre altres coses la desigulatat de Cauchy-Schwarz ens permet provar les pro-
pietats de la norma.
Teorema 1.2. Si (X, h·, ·i) és un espai prehilbertià, la norma associada al pro-
ducte escalar compleix:
1. kxk ≥ 0 per a tot x ∈ X,

2. kxk = 0, si,i només si, x = 0,
3. kλxk = |λ|kxk per a tot escalar λ i per a tot x ∈ X,
4. (desigualtat triangular) kx + yk ≤ kxk + kyk per a tot x, y ∈ X.
Prova.
(1) És conseqüència inmediata de la definició.
(2) És conseqüència de (PE5).
Només cal provar la desigualtat triangluar ja que les altres són trivials.
J. Garcia-Falset
Siguen x, y ∈ X, aleshores
kx + yk2 = hx + y, x + yi = hx, x + yi + hy, x + yi

= kxk2 + hx, yi + hy, xi + kyk2
= kxk2 + 2Re(hx, yi) + kyk2
≤ kxk2 + 2|hx, yi| + kyk2 ≤ (kxk + kyk)2 .
(l’última desigualtat és conseqüència de la desigualtat de Cauchy-Schwarz). El que

hem vist fis ara és:
kx + yk2 ≤ (kxk + kyk)2 ,
d’on s’obté el resultat.

D’aquestes propietats de la norma es dedueix directament:
(a) k0k = 0.
(b) k − xk = kxk
(c) |kxk − kyk| ≤ kx − yk.
A partir de la desigualtat (c) és inmediat veure que la norma, és a dir, l’aplicació
x 7→ kxk admet la constant de Lipschitz 1, i per tant és uniformement contı́nua en
X.
Proposició 1.1. Si (X, h·, ·i) és un espai prehilbertià, aleshores (X, d) és un
espai mètric si es defineix d : X × X → [0, +∞) per
d(x, y) := kx − yk,
per a qualsevol x, y ∈ X.
Prova.
És clar des de la definició que d(x, y) és un nombre real no negatiu. També
d(x, y) = kx − yk = k − (x − y)k = ky − xk = d(y, x).

J. Garcia-Falset
D’altra banda, si x, y, z ∈ X, per la desigualtat triangular,
d(x, y) = kx − yk = kx − z + z − yk ≤ kx − zk + kz − yk = d(x, z) + d(z, y)k.
Per últim, si d(x, y) = 0, llavors kx − yk = 0, per tant x − y = 0, és a dir, x = y.

Com a conseqüència podem dir que tot espai prehilbertià té definida una mètrica,i
per tant també una topologia.
1.2. Continuı̈tat del producte escalar i de la norma.
Proposició 1.2. Siga (X, h·, ·i) és un espai prehilbertià, i siga x ∈ X. Aleshores
(a) L’aplicació fx : X → K definida per fx (y) := hy, xi és lineal i contı́nua.

(b) Si (xn ) i (yn ) són successions en X amb xn → x, yn → y llavors hxn , yn i →
hx, yi.
Prova.
(a) La linealitat de fx és inmediata des de les propietats que defineixen al pro-
ducte escalar. La continuı̈tat és conseqüència de la desigualtat de Cauchy-Schwarz:
|fx (u) − fx (v)| = |hu − v, xi| ≤ kxkku − vk.
Per tant, l’aplicació fx és lipschitziana amb constant de lipschitz igual a kxk, i això
ens diu que és uniformement contı́nua en X.
(b) Si xn → x, aleshores com en tot espai mètric una successió convergent és
fitada, la successió (xn ) és fitada, i per tant també és fitada la successió (kxn k), ja
que kxn k = d(xn ,0). Llavors existeix K > 0 de forma que per a tot n ∈ N, kxn k ≤ K.
Aleshores, per la desigualtat de Cauchy-Schwarz
|hxn , yn i − hx, yi| ≤ |hxn , yn i − hxn , yi| + |hxn , yi − hx, yi|

= |hxn , yn − yi| + |hxn − x, yi|
≤ kxn kkyn − yk + kxn − xkkyk.
J. Garcia-Falset
Com xn → x i yn → y, és clar que kxn − xk → 0 i kyn − yk → 0. D’on s’obté que

hxn , yn i → hx, yi.

Altra propietat important de les normes dels espais prehilbertians és la igualtat
del paral·lelogram:
Teorema 1.3. Siga (X, h·, ·i) és un espai prehilbertià, per a qualsevol x, y ∈ X
es compleix:
kx + yk2 + kx − yk2 = 2kxk2 + 2kyk2 .
Prova.
kx + yk2 + kx − yk2 = hx + y, x + yi + hx − y, x − yi
= hx, x + yi + hy, x + yi + hx, x − yi + h−y, x − yi
= hx, xi + hx, yi + hy, xi + hy, yi
+hx, xi − hx, yi − hy, xi + hy, yi
= 2hx, xi + 2hy, yi
= 2kxk2 + 2kyk2 .

Com x + y i x − y són les diagonals del paral·lelogram construı̈t sobre el costats
x i y, la igualtat del paral·lelogram expressa: la suma dels quadrats de les diagonals
d’un paral·lelogram és igual a la suma dels quadrats dels seus costats.
Exemple 1.5. Si en R2 treballem amb la norma k(x, y)k∞ := máx{|x|, |y|},

llavors no és compleix la igualtat del paral·lelogram. En efecte, agafem els vectors
x = (1, 0) i y = (0, 1)
2 = kx + yk2∞ + kx − yk2∞ 6= 2kxk2∞ + 2kyk2∞ = 4,
el que mostra que l’espai (R2 , k · k∞ ) no és un espai prehilbertià.

J. Garcia-Falset
Si (X, k·k) és un espai normat de manera que la norma k·k verifica la igualtat del
paral·lelogram, aleshores podem introduir un producte escalar sobre X. Ho farem
per a un espai normat real:
En aquest cas definim h·, ·i : X × X → R com
1
hx, yi := (kx + yk2 − kx − yk2 ).
4
Vegem que h·, ·i és un producte escalar real sobre X. En efecte,
Per la definició, tenim que hx, xi = 41 (kx + xk2 − kx − xk2 ) = kxk2 ≥ 0 i a més,
a més, si hx, xi = 0, aleshores x = 0. Per tant, hem vist que els axiomes (PE4) i
(PE5) es compleixen.
Vegem ara que també es compleix (PE1):
1
hx, yi = (kx + yk2 − kx − yk2 ) = hy, xi.
4
Per a provar (PE3) definim la funció de tres variables
Φ(x, y, z) := 4[hx + y, zi − hx, zi − hy, zi],
i hem de provar que aquesta funció és identicament nul·la.
(1) Φ(x, y, z) = kx+y +zk2 −kx+y −zk2 −kx+zk2 +kx−zk2 −ky +zk2 +ky −zk2 .
Com la norma compleix la igualtat del paral·lelogram, sabem que
kx + y ± zk2 = 2kx ± zk2 + 2kyk2 − kx ± z − yk2 ,
aleshores,
(2) Φ(x, y, z) = −kx+z−yk2 +kx−z−yk2 +kx+zk2 −kx−zk2 −ky+zk2 +ky−zk2 ,
per tant, agafant la mitja de les expressions (1) i (2),
Φ(x, y, z) = 21 (ky + z + xk2 + ky + z − xk2 )

− 12 (ky − z + xk2 + ky − z − xk2 ) − ky + zk2 + ky − zk2 .
J. Garcia-Falset
El primer sumant ens dona ky + zk2 + kxk2 i el segon −ky + zk2 − kxk2 . És a
dir,
Φ(x, y, z) = 0.
Per últim hem de veure (PE2). Per a fer-ho, definim la funció ϕ : R → R com
ϕ(λ) := hλx, yi − λhx, yi,
haurem de provar que ϕ(λ) = 0 per a tot λ ∈ R.

És clar que
1
ϕ(0) = (kyk2 − kyk2 ) = 0;
4
a més, a més, ϕ(−1) = 0 ja que h−x, yi = −hx, yi.
Siga n ∈ Z,
hnx, yi = hsig(n)(x + · · · + x), yi

= sig(n)(hx, yi + · · · + hx, yi)
= |n|sig(n)hx, yi = nhx, yi,
és a dir, ϕ(n) = 0 per a tot n ∈ Z.

Siguen p, q ∈ Z amb q 6= 0, llavors
h pq x, yi = ph 1q x, yi = pq qh 1q x, yi
= pq hx, yi,
el que ens diu que ϕ(c) = 0 per a tot c ∈ Q. Com ϕ és una funció contı́nua en R i
els nombres racionals són densos en els reals, es pot concloure que ϕ(λ) = 0 per a
tot λ ∈ R, que és el que voliem provar.
Si l’espai normat és complex, definim:
1 1
hx, yi := (kx + yk2 − kx − yk2 ) + i (kx + iyk2 − kx − iyk2 ).
4 4
J. Garcia-Falset
10 2. Ortogonalitat
2. Ortogonalitat
El producte escalar en un espai ens permet donar la noció geomètrica de per-

pendicularitat o ortogonalitat.
Definició 1.3. Si (X, h·, ·i) és un espai prehilbertià, es diu que dos vectors x, y ∈
X són ortogonals si hx, yi = 0. Si M és un subconjunt no buit de X, es diu que un
vector x és ortogonal a M si hx, vi = 0 per a tot v ∈ M . En aquest cas escriurem
x ⊥ M. El conjunt de vectors de X que són ortogonals a M s’anomena conjunt
ortogonal a M i el denotarem per M ⊥ := {x ∈ X : x ⊥ M }.
És molt fàcil veure que M ⊥ és un subespai vectorial de X. La relació d’ortogonalitat
és simètrica, és a dir, si x, y són ortogonals si, i només si, y, x també ho són.
Proposició 1.3. Si M 6= ∅ és un subconjunt d’un espai prehilbertià (X, h·, ·i),
aleshores M ⊥ és un suespai tancat de X.
Prova.
Si y ∈ M ⊥ , existeix una successió (vn ) d’elements de M ⊥ amb vn → y, per la
continuı̈tat del producte escalar, per a qualsevol x ∈ M
hvn , xi → hy, xi,
sent vn ∈ M ⊥ , per a tot enter positiu hvn , xi = 0, per tant hy, xi = 0, i com x és
arbitrari en M , y ∈ M ⊥ . Aixı́ doncs s’obté el resultat.

Proposició 1.4. Si M 6= ∅ és un subconjunt d’un espai prehilbertià (X, h·, ·i),
⊥
aleshores M ⊥ = M .
Prova.
⊥
Com M ⊆ M , és clar que M ⊆ M ⊥ . D’altra banda, si y ∈ M ⊥ , per a tot x ∈ M ,
hx, yi = 0. Si x0 és qualsevol element de M , per a una successió (xn ) d’elements de
J. Garcia-Falset
M , xn → x0 . Per la continuı̈tat del producte escalar,
hxn , yi → hx0 , yi,

⊥
d’on es dedueix que hx0 , yi = 0, llavors y ∈ M .

Rπ
Exemple 1.6. En C([−π, π]) amb el producte escalar hf, gi := −π
f (t)g(t)dt, les
funcions f (t) = cos(t) i g(t) := sin(t) són ortogonals ja que la funció t 7→ f (t)g(t)
és senar, per tant
hf, gi = 0.
Teorema 1.4. (Teorema de Pitàgoras) Siga (X, h·, ·i) un espai prehilbertià. Si
x, y són dos vectors ortogonals, aleshores kx + yk2 = kxk2 + kyk2 .
Prova.
kx+yk2 = hx+y, x+yi = hx, x+yi+hy, x+yi = kxk2 +hx, yi+hy, xi+kyk2 = kxk2 +kyk2 .

Per un procés inductiu i aplicant el teorema de Pitàgoras s’arriba a:
Proposició 1.5. Si els vectors x1 , · · · , xn (n ≥ 2) són ortogonals dos a dos,

kx1 + · · · + xn k2 = kx1 k2 + · · · + kxn k2 .
3. Espais de Hilbert
En un espai prehilbertià es té definida la seua norma, i també la seua mètrica.

Per tant, tenen sentit les nocions que es deriven de la mètrica ( i de la topologia que
produeix), com compacitat, connexió, competitut etc. En particular,
Definició 1.4. Un espai prehilbertià (X, h·, ·i) s’anomena espai de Hilbert, si
amb la mètrica associada al producte escalar, és un espai mètric complet.
J. Garcia-Falset
12 3. Espais de Hilbert
Exemple 1.7. L’espai euclidià n-dimensional Rn és complet amb la mètrica

euclidiana, i per tant és un espai de Hilbert. El mateix passa amb Cn .
Exemple 1.8. En l’espai vectorial C([a, b]) pot definir-se un producte escalar:
Rb
(f, g) 7→ hf, gi := a f (t)g(t)dt. La norma associada és:
s
Z b
kf k := + f 2 (t)dt.
a
La successió (fn ) d’elements de C([0, 1]) definida per




 0 0 ≤ t ≤ 21

fn (t) = n(t − 12 ) 21 ≤ t ≤ 12 + n1


1
 1 +1 ≤t≤1

2 n
és una successió de Cauchy en l’espai mètric, ja que si p, q, n ∈ N amb p, q ≥ n

1 1
Z +n
2
2 1
kfp − fq k ≤ dt ≤ .
1
2
n
Suposem ara que existeix f ∈ C([0, 1]) tal que fn → f . Fixem m ∈ N y fiquem
Jm = [0, 1] ∩ ( 12 , 21 + 1
m
). Si n ≥ m
1
Z 1 Z
2
Z Z 1
2 2 2 2
kfn −f k = |fn (t)−f (t)| dt = |0−f (t)| + |fn (t)−f (t)| dt+ |1−f (t)|2 dt.
1 1
0 0 Jm 2
+m
Com kfn − f k → 0, les dues integral que no depenen de n han de ser nul·les. El
raonament és valid per a cada natural m, i com f és contı́nua, si són nul·les les dues
integrals, necessariament f ha de ser nul·la en [0, 21 ] i igual a 1 en [ 12 + 1
m
, 1], el que
significa que f és discontı́nua en t = 12 , una contradicció.
3.1. Espais de Hilbert reals. l’angle format per dos vectors no nuls del plà
o de l’espai tridimensional v i w es defineix com l’angle en radians θ ∈ [0, π] que
formen les semirectes que tenen com a origen l’origen de coordenades i passen pels
punts v y w respectivament.
J. Garcia-Falset
Vegem com en el cas de vectors no colineals en el plà el producte escalar està

relacionat amb l’angle que formen dits vectors.
Siguen a, b dos vectors del plà que siguen linealment independients. Llavors po-
dem formar el triangle de costats a b i a − b si anomenem h a l’altura d’aquest
triangle i θ a l’àngle que formen els vectors a i b s’obté:
p
h = kak sin(θ), kbk = kakcos(θ) + ka − bk2 − h2
Amb la qual cosa
(kbk − kakcos(θ))2 = kak2 + kbk2 − 2ha, bi − kak2 sin2 (θ)
D’on es dedueix que,
kbk2 + kak2 cos2 (θ) − 2kakkbk cos(θ) = kak2 + kbk2 − 2ha, bi − kak2 sin2 (θ)
Ara simplificant l’expressió queda que:
ha, bi = kakkbk cos(θ).
Aquest concepte d’angle es pot generalitzar a un espai prehilbertià real X de la

següent forma:
Definició 1.5. Donats dos vectors no nuls a, b ∈ X s’anomena angle format per
aquests vectors al següent nombre real:
ha, bi
θ := arc cos( ) ∈ [0, π].
kakkbk
La definició anterior ens permet veure que si v i w són dos vectors no nuls,
aleshores hv, wi = kvkkwk cos(θ).
Definició 1.6. Dos vectors v i w s’anomenen perpendiculars o ortogonals si

hv, wi = 0.
J. Garcia-Falset
Exemple 1.9. Els vectors de la base canònica de R2 són ortogonals. En efecte,

si calculem el seu producte escalar ens queda:
he1 , e2 i = h(1, 0), (0, 1)i = 1(0) + (0)1 = 0.
3.2. Projeccions. Siguen v i w dos vectors de X amb origen comú. Si formem

la perpendicular per l’extrem de v a la recta que conté a w, queda determinat un
vector, que s’anomena el vector projecció de v sobre w, i que denotarem per P (v, w).
Es comprova de forma fácil que aquest vector ve donat per:
hv, wi
P (v, w) = w.
kwk2
Una de les aplicacions importants del producte escalar i de les projeccions es dóna
en el camp de la fı́sica, quan hi ha que calcular la quantitat de treball realitzada
per una força constant. Es defineix el treball realitzat W per una força constant
de direcció la trajectòria rectilı́nea d’un objecte, com el nombre F d, on F és la
magnitud de la força i d la distància recorreguda.
Anem ara a considerar el cas d’una força que actua en altra direcció.
Experimentalment es comprova que, quan una força F mou un objecte sobre
una recta des de el punt P fins al punt Q, (amb el qual el vector deplaçament ve
donat per P Q, la magnitud del treball realitzat és la norma del vector projecció de
F sobre P Q multiplicat per la distància recorreguda, i.e.,
W = kP (F, P Q)kkP Qk = |hF, P Qi|
Exemple 1.10. Suposem que el vent exerceix una força de 2500 newtons sobre
la vela d’un vaixell en direcció 30o NE. Calcular el treball realitzat pel vent quan
desplaça el vaixell 100m cap al nord.
Sabem que kF k = 2500newtons. El vector desplaçament és P Q = (0, 100),

llavors k(0, 100)k = 100m. Per tant,
J. Garcia-Falset
√
F = (2500 cos(60o ), 2500 sin(60o )) = (1250, 1250 3)
Aixı́, el treball realitzat és
√ √
W = h(1250, 1250 3), (0, 100)i = 125000 3 julios
3.3. El Producte en creu ( o vectorial) de dos vectors de l’espai tri-

dimensional. Siguen a = (a1 , a2 , a3 ) i b = (b1 , b2 , b3 ) dos vectors de R3 . A partir
d’aquests dos vectors podem construir un nou vector de la següent forma:
a × b = (a2 b3 − a3 b2 , a3 b1 − a1 b3 , a1 b2 − a2 b1 ),
aquest vector l’anomenem vector producte en creu (o producte vectorial) dels vectors
a i b. Una regla formal per recordar la construcció del producte en creu de vectors
és la de desenvolupar per menors de la primera fila el següent determinant:

e1 e2 e3

a × b = a1 a2 a3 = (a2 b3 − a3 b2 )e1 + (a3 b1 − a1 b3 )e2 + (a1 b2 − a2 b1 )e3

b1 b2 b3

Si calculem la norma del producte vectorial dels vectors a i b :
ka × bk2 = (a2 b3 − a3 b2 )2 + (a3 b1 − a1 b3 )2 + (a1 b2 − a2 b1 )2 =

(a21 + a22 + a23 )(b21 + b22 + b23 ) − (a1 b1 + a2 b2 + a3 b3 )2
El que ens diu:
ka × bk2 = kak2 kbk2 − (ha, bi)2

= kak2 kbk2 − kak2 kbk2 cos2 (θ)
,
= kak2 kbk2 − kak2 kbk2 (1 − sin2 (θ))
= kak2 kbk2 sin2 (θ)
J. Garcia-Falset
d’on s’obté
ka × bk = kakkbk| sin(θ)|,
però com θ és l’angle que formen els vectors a i b es compleix que θ ∈ [0, π] i per
tant sin(θ) ≥ 0, llavors podem afirmar que
ka × bk = kakkbk sin(θ).
Teorema 1.5. Siguen a, b dos vectors de R3 . El producte en creu dels vectors a

i b compleix les següents propietats:
1. b × a = −(a × b),
2. a × b és un vector ortogonal als vectors a i b,
3. a i b són linealment dependents si, i només si, a × b = 0.
Per l’apartat (2) del teorema anterior es conclou que el vector a × b és un vector
ortogonal al plà generat per a i b, amb longitud kakbk sin(θ). Tanmateix, hi ha
dos vectors que poden complir aquestes condicions. Per a determinar quin dels dos
vectors representa a × b es fa ús de la regla de la mà dreta”: Si se col·loca la palma
de la mà dreta de forma que els seus dits es corben des de a en la direcció de b en
un angle θ, el dit pulgar apuntarà en la direcció de a × b.
Si a i b són colineals ( linealment dependents), sin(θ) = 0, de manera que a×b = 0.
Si a i b són linealment independents, aleshores generen un plà i a × b és un vector
perpendicular a eixe plà. La longitud de a×b, coincideix amb l’àrea del paral·lelogram
que té com costats adjacents els vectors a i b.
Utilitzant el producte en creu podem interpretar geomètricament els determi-

nants 2 × 2. Si identifiquem els vectors de R2 amb els vectors de l’espai que tenen la
tercera coordenada nul·la, llavors a = a1 e1 + a2 e2 , b = b1 e1 + b2 e2 . Si θ denota l’angle
que formen ambdos vectors, hem vist que ka × bk = kakkbk| sin(θ)|. Com la norma
del producte vectorial representa l’àrea del paral·lelogram amb costats adjacents a
i b,
J. Garcia-Falset

e1 e2 e3

a × b = a1 a2 0 = (a1 b2 − a2 b1 )e3 .

b1 b2 0

Aleshores ka × bk és el valor absolut del determinant

a1 a2
= a1 b 2 − a2 b 1 .
b1 b2

D’acı́, s’obté que el valor absolut del determinant anterior és l’àrea del paral·lelogram
que té com costats adjacents els vectors a = a1 e1 + a2 e2 , b = b1 e1 + b2 e2 .

J. Garcia-Falset
CAPÍTOL 2
Espais de Hilbert de successions i de funcions integrables
1. L’espai `2 de les successions de quadrat sumable
El conjunt de totes les successions (xn ) de nombres reals o complexos (que de-
notarem per RN o CN ) té una estructura natural d’espai vectorial real o complex,
amb l’operació suma i el producte d’un escalar donades per
(xn ) + (yn ) := (xn + yn ); λ(xn ) := (λxn ).
Considerem els subconjunts d’aquelles successions que tinguen quadrat absoluta-

ment sumable, és a dir
∞
X
`2 (R) := {(xn ) ∈ R : N
|xn |2 < ∞}.
n=1
∞
X
`2 (C) := {(xn ) ∈ C : N
|xn |2 < ∞}.
n=1
si no és necessari dir el camp d’escalars, escriurem `2 en lloc de `2 (R) o `2 (C).

En primer lloc veurem que `2 és un subespai vectorial de RN o CN . Si x := (xn ),
y := (yn ) són dos elements de `2 , per a cada enter positiu n es compleix
0 ≤ (|xn | − |yn |)2 = |xn |2 + |yn |2 − 2|xn yn |,
d’on
|xn |2 + |yn |2
|xn yn | ≤ ,
2
de la mateixa manera
|xn |2 + |yn |2 |xn |2 + |yn |2
|xn yn | ≤ = .
2 2
19
20 1. L’espai `2 de les successions de quadrat sumable
Per ser x, y elements de `2 , les sèries ∞

P 2
P∞ 2
n=1 |xn | i n=1 |yn | són convergents,
i per la desigualtat anterior, la sèrie ∞

P
=1 xn yn serà absolutament convergent i per
tant convergent. També ho serà la sèrie ∞

P
n=1 xn yn . De la desigualtat
n
X n
X n
X n
X
|xi + yi |2 ≤ |xi |2 + |yi |2 + 2 |xi yi |2 ,
i=1 i=1 i=1 i=1
s’obté (prenén lı́mits quan n → ∞) que, com les sèries del segon membre són con-
vergents, també ho és la del primer membre, és a dir, x + y ∈ `2 .
Per a veure que `2 és un subespai vectorial, només falta comprovar que si λ és
un escalar, llavors λx = (λxn ) ∈ `2 , el que és trivial.
En aquestes condicions podem definir:
∞
X
h(xn ), (yn )i = xn y n .
n=1
No és difı́cil provar que l’anterior és un producte escalar sobre `2 . La norma associada
a aquest producte és
v
u∞
uX
kxk := +t |xn |2 ,
n=1
i la distància entre x, y ∈ `2 és

v
u∞
uX
d(x, y) := kx − yk = +t |xn − yn |2 .
n=1
1.1. L’espai de Hilbert `2 .
Teorema 2.1. `2 és un espai de Hilbert (de dimensió infinita)
Prova.
Siga (xm ) una successió de Cauchy en `2 on xm := (xm m m
1 , x2 , · · · , xn , · · · ).
Per a qualsevols enters positius m, q, i,
q
|xm m q
i − xi | ≤ kx − x k,
J. Garcia-Falset
2. Espais de Hilbert de successions i de funcions integrables 21
es verifica, per a cada i ∈ N, que la successió d’escalars (xni )∞

n=1 és de Cauchy, i
tindrà per tant un lı́mit que serà un escalar yi .

Siga
y := (yi ).
Donat ε > 0, com (xm ) és de Cauchy, existirà un nombre natural n de forma que si
m, q ≥ n, aleshores
kxm − xq k < ε,
és a dir,
∞
X q 2
|xm 2
i − xi | < ε ,
i=1
d’on per a qualsevol suma parcial
k
X q 2
|xm 2
i − xi | < ε ,
i=1
i d’acı́ s’obté
k
X q 2
lı́m [ |xm 2
i − xi | ] < ε ,
q→∞
i=1
és a dir,
k
X
|xm 2 2
i − yi | < ε .
i=1
P∞ m
Per tant, la sèrie i=1 |xi − yi |2 és convergent amb suma menor que ε2 . A partir
d’acı́ resulta que xm − y ∈ `2 i per tant y = y − xm + xm ∈ `2 . A més, a més,
kxm − yk ≤ ε,
sempre que m ≥ n, el que demostra que kxm − yk → 0, o el que és el mateix xm → y

en (`2 , k · k)

En definitiva hem provat que tota successió de Cauchy en `2 és convergent a un
element de `2 , el qual és, d’altra banda, lı́mit de la successió donada coordenada a
coordenada.
J. Garcia-Falset
22 2. L’espai de Hilbert L2 (Ω)
2. L’espai de Hilbert L2 (Ω)
2.1. Definició de l’espai. Siga Ω un subconjunt mesurable Lebesgue de Rn

amb mesura positiva. Considerem el següent conjunt de funcions
Z
2
L (Ω, R) := {f : Ω → R : f mesurable i |f (t)|2 dt < ∞}.
Ω
Z
2
L (Ω, C) := {f : Ω → C : f mesurable i |f (t)|2 dt < ∞}.
Ω
Si no és necessari diferenciar ente L (Ω, R) i L (Ω, C) escriurem L2 (Ω).

2 2
Per a cada f, g ∈ L2 (Ω) sabem que
1
|f (t)g(t)| ≤ (|f (t)|2 + |g(t)|2 ),
2
R R
per tant, si Ω |f |2 < ∞ i Ω |g|2 < ∞, la funció f g és absolutament integrable en
R
Ω, és a dir, Ω |f g| < ∞. Això ens permet escriure:
Z
hf, gi := f (t)g(t)dt.
Ω
En aquest cas, si hf, f i = 0 per algún element de L2 (Ω) es tindrà:

Z
|f |2 = 0,
Ω
d’on es dedueix que f és zero quasi per totes parts en Ω, però no es pot deduir
que siga identicament igual a zero. Per tant, malgrat la notació, no hem definit un
producte escalar sobre L2 (Ω).
Definim una relació binaria d’equivalència de la següent forma:
f ∼ g ⇔ µ[{t ∈ Ω : f (t) 6= g(t)}] = 0,
on µ(·) és la mesura de Lebesgue en Rn . Si establim aquesta equivalència de funcions,

estem identificant funcions que són iguals quasi per totes parts. Aquesta relació
J. Garcia-Falset
d’equivalència dóna lloc a una partició de L2 (Ω) en classes. Concretament, donada

una funció f qualsevol de L2 (Ω), la classe d’equivalència [f ] és:
[f ] := {g ∈ L2 (Ω) : g ∼ f } = {g ∈ L2 (Ω) : g(t) = f (t) q.p.p t ∈ Ω}.
El conjunt format per totes les classes d’equivalència, és a dir el conjunt quo-
cient L2 (Ω)/ ∼ s’anomena espai de Lebesgue L2 (Ω). (També s’utilitzen els sı́mbols
L2 (Ω, R) i L2 (Ω, C) si necessitem especificar si es tracta de (classes de) funcions reals
o complexes.
Normalment no distinguirem entre un element de L2 (Ω) i un dels seus represen-
tants.
R R
Si [f ] ∈ L2 (Ω) definim Ω
[|f |]2 := |f (t)|2 dt, i es veu inmediatament que la
Ω
R R
definició és consistent, el que vol dir que si f ∼ g, aleshores Ω |f (t)|2 dt = Ω |g(t)|2 dt.
Per aquesta raó no s’utilitza la notació de classes d’equivalència. De la mateixa
forma, si f1 ∼ f2 i g1 ∼ g2 són parelles de funcions de L2 (Ω), llavors, com la
integral d’una funció no canvia si la modifiquem en els punts d’un conjunt nul,
hf1 , g1 i = hf2 , g2 i.
Això fa que siga consistent definir, per a [f ], [g] ∈ L2 (Ω) el producte escalar:
Z
h[f ], [g]i := f (t)g(t)dt,
Ω
doncs el valor del segon membre no depén dels representants que agafem de les
classes.
Com és habitual no usarem la notació de les classes d’equivalència per a referir-
nos als elements de L2 (Ω). D’aquesta forma, expressions com f ∈ L2 (Ω), s’han
d’entendre com [f ] ∈ L2 (Ω). Per exemple, la definició de norma associada al producte
escalar ens queda:
Z
1
kf k2 := ( |f (t)|2 dt) 2 ,
Ω
( i s’ha d’entendre que la mateixa lletra f representa a la classe d’equivalència).

J. Garcia-Falset
Aixı́ doncs, si kf k2 = 0 vol dir que f = 0 q.p.p. i per tant com a classe
d’equivalència és la que coincideix amb [0] i això ens permet identificar-la: f = 0L2 (Ω) .
2.2. Estructura vectorial. És clar que la suma de dues funcions mesura-
bles reals o complexes definides sobre Ω, és també una funció mesurable. També
és clar que el producte d’un escalar per una funció mesurable també és una funció
mesurable. Això fa que el conjunt de les funcions mesurables siga un espai vectorial.
A continuació veurem que L2 (Ω, K) és un subespai vectorial d’aquest espai de
les funcions mesurables.
En efecte, siguen f, g ∈ L2 (Ω, K). Per a cada t ∈ Ω,
|f (t) + g(t)|2 ≤ (|f (t)| + |g(t)|)2 ≤ (2 máx{|f (t)|, |g(t)|})2

= 22 (máx{|f (t)|, |g(t)|})2 = 22 máx{|f (t)|2 , |g(t)|2 }
≤ 22 (|f (t)|2 + |g(t)|2 ).
R R
Com Ω |f (t)|2 < ∞ i Ω |g(t)|2 < ∞, per la monotonia de la integral, es dedueix
R
que Ω |f (t) + g(t)|2 < ∞,
Z Z Z Z
2 2
|f (t) + g(t)| dt ≤ 2 (|f (t)| + |g(t)| )dt = 2 ( |f (t)| dt + |g(t)|2 dt) < ∞.
2 2 2 2
Ω Ω Ω Ω
2 2
També L (Ω) té estructura d’espai vectorial. Si f, g ∈ L (Ω) podem definir
correctament la suma de classes d’equivalència, i el producte per un escalarper una
classe:
[f ] + [g] = [f + g]; λ[f ] = [λf ],
on λ ∈ K.
Aquestes definicions són correctes perquè no depenen del representant de la clas-
se, és a dir, si [f1 ] = [f2 ], aleshores
µ({t ∈ Ω : f1 (t) 6= f2 (t)}) = 0.

J. Garcia-Falset
De la mateixa manera si [g1 ] = [g2 ], aleshores
µ({t ∈ Ω : g1 (t) 6= g2 (t)}) = 0.
Però aleshores, com
{t ∈ Ω : f1 (t) + g1 (t) 6= f2 (t) + g2 (t)} ⊆
{t ∈ Ω : f1 (t) 6= f2 (t)} ∪ {t ∈ Ω : g1 (t) 6= g2 (t)},
ens queda
µ({t ∈ Ω : f1 (t) + g1 (t) 6= f2 (t) + g2 (t)}) ≤
µ({t ∈ Ω : f1 (t) 6= f2 (t)} ∪ {t ∈ Ω : g1 (t) 6= g2 (t)}) ≤
µ({t ∈ Ω : f1 (t) 6= f2 (t)}) + µ({t ∈ Ω : g1 (t) 6= g2 (t)}) = 0.
Per tant, f1 + g1 ∼ f2 + g2 , és a dir, [f1 + g1 ] = [f2 + g2 ]. De forma molt pareguda

podem provar la consistència de la fòrmula λ[f ] = [λf ].
Tot això, ens permet dir que L2 (Ω) és un espai vectorial sobre K i que la fòrmula
Z
hf, gi := f (t)g(t)dt
Ω
defineix correctament un producte escalar, de manera que la seua norma associada

és: sZ
kf k2 := + |f (t)|2 dt.
Ω
2.3. L’espai de Hilbert L2 (Ω).
Definició 2.1. Siga (X, k·k) un espai normat, i siga (xn ) una successió d’elements
de X. La sèrie ∞
P
n=1 xn es diu que és absolutament convergent si la sèrie numèrica
∞
X
kxn k
n=1
és convergent.
J. Garcia-Falset
Teorema 2.2. Siga (X, k · k) un espai normat. Les següents condicions són
equivalents:
(a) (X, k · k) és un espai de Banach,

(b) tota sèrie absolutament convergent és convergent.
P∞
Prova. (a) ⇒ (b) Si la sèrie numèrica n=1 kxn k és convergent, llavors la suc-
cessió de les sumes parcials
k
X
sk = kxn k
n=1
és de Cauchy en R. Aleshores, com per a qualsevol parell d’enters positius p < q
q p q
X X X
k xn − xn k ≤ kxn k = sq − sp
n=1 n=1 n=p+1
Pk
es tindrà que la successió ( n=1 xn ) és de Cauchy en X. Com X és complet, aquesta
successió serà convergent a un determinat x ∈ X que per definició serà la suma de
la sèrie ∞
P
n=1 xn .
(b) ⇒ (a) Siga (xn ) una successió de Cauchy en (X, k · k).

Donat ε = 12 , existeix n0 ∈ N tal que, si p, q ≥ n0 aleshores kxp − xq k < 12 .
1
Donat ε = 22
, existeix n1 ∈ N (podem considerar n1 > n0 ) tal que, si p, q ≥ n1
1
aleshores kxp − xq k < 22
.
En particular, kxn0 − xn1 k < 12 .
1
Donat ε = 23
, existeix n2 ∈ N (podem considerar n2 > n1 ) tal que, si p, q ≥ n2
1
aleshores kxp − xq k < 23
.
1
En particular, kxn1 − xn2 k < 22
.
Seguint d’aquesta manera, obtenim per inducció una subsuccessió (xnk ) de la
successió (xn ) de forma que
1
kxnk − xnk−1 k < .
2k
J. Garcia-Falset
Com
∞ ∞
X X 1
kxnk − xnk−1 k ≤ k
< ∞,
k=1 k=1
2
P∞ P∞
és a dir, com la sèrie numèrica k=1 kxnk −xnk−1 k és convergent, la sèrie k=1 (xnk −
xnk−1 ) és convergent en X, és a dir, existeix x ∈ X de forma que

m
X
x = lı́m (xnk − xnk−1 ).
m→∞
k=1
Però,
m
X
(xnk − xnk−1 ) = (xn1 − xn0 ) + (xn2 − xn1 ) + · · · + (xnm − xnm−1 ) = xnm − xn0 ,
k=1
per tant,
x = lı́m (xnm − xn0 ).

m→∞
Llavors
lı́m xnm = x + xn0 .

m→∞
Recordem ara una propietat que tenen les successions de Cauchy en espais
mètrics: Si una successió de Cauchy té una subseccessió convergent, ella també és
convergent. D’aquesta manera podem concloure que la successió (xn ) és convergent
en X.

Anem a comprovar que l’espai normat (L2 (Ω), k · k2 ) és complet. Per a fer-ho és
prou demostrar que tota sèrie absolutament convergent en l’espai, és convergent i
després aplicar el teorema anterior.
P∞
Teorema 2.3. Siga (fn ) una successió en L2 (Ω) de forma que la sèrie n=1 kfn k2
és convergent. Aleshores existeix f ∈ L2 (Ω) tal que
∞
X
fn = f,
n=1
J. Garcia-Falset
és a dir,
k
X
lı́m kf − fn k2 = 0.
k→∞
n=1
Prova.
Formem la successió (gk ) d’elements de L2 (Ω) de la següent forma:
k
X
gk := |fn |.
n=1
Per a cada enter positiu k, gk = |gk | ∈ L2 (Ω). A més, a més, per a cada t ∈ Ω
gk (t) ≤ gk+1 (t) ⇒ |gk (t)|2 ≤ |gk+1 (t)|2 ,
és a dir, per a cada t ∈ Ω la successió (|gk (t)|2 ) és monòtona creixent.
D’altra banda, per la desigualtat triangular i la hipòtesi del teorema,
sZ
k
X X∞
2
|gk (t)| dt = kgk k2 ≤ kfn k2 ≤ kfn k2 < ∞.
Ω n=1 n=1
Per tant, la successió (gk2 ) és no negativa i monòtona creixent en L1 (Ω), i les
seues integrals en Ω estàn fitades superiorment:
Z X∞
2
(3) |gk (t)| dt ≤ [ kfn k2 ]2 ,
Ω n=1
aleshores podem aplicar el teorema de la convergència monòtona per a assegurar

que existeix g ∈ L1 (Ω) de forma que:
(a) per a quasi tot t ∈ Ω, gk2 (t) → g(t),

R R
(b) Ω gk2 (t)dt → Ω g(t)dt.
p
De (a) podem dir que g(t) ≥ 0 q.p.p. i per tant té sentit g(t) ∈ [0, ∞) q.p.p.
De (b) i de (3) s’obté
Z ∞
X
g(t)dt ≤ [ kfn k2 ]2 < ∞,
Ω n=1
√ √
Com ( g)2 = g ∈ L1 (Ω), tenim que g ∈ L2 (Ω).
J. Garcia-Falset
p
De (a) es dedueix que gk (t) → g(t) q.p.p., d’altra manera
k
X p
|fn (t)| → g(t).
n=1
P∞
Això significa que la sèrie d’escalars n=1 fn (t) és absolutament convergent ( i
per tant convergent) per quasi tot t ∈ Ω. Definim per a t ∈ Ω
∞
X
f (t) := fn (t),
n=1
( el que tindrà sentit i donarà un escalar per a quasi tot t, i completem f (t) := 0 en
els punts de Ω on la sèrie no convergeix).
Pk
Vegem que f ∈ L2 (Ω) i que lı́mk→∞ kf − n=1 fn k2 = 0.
En efecte, per a quasi tot t,
Pk
|f (t)| = | lı́mk→∞ n=1 fn (t)|
Pk
= lı́mk→∞ | n=1 fn (t)|
≤ lı́mk→∞ kn=1 |fn (t)|
P
= lı́mk→∞ gk (t)
p
= g(t).
i això implica que |f (t)|2 ≤ g(t) q.p.p.. Com g ∈ L1 (Ω), és té que f ∈ L2 (Ω).
Per a veure que ∞ 2
P
n=1 fn convergeix a f en L (Ω), aplicarem el teorema de la
convergència dominada a la successió (hk ) on
k
X
hk := |f − fn |2 .
n=1
J. Garcia-Falset
Pk Pk
|f (t) − n=1 fn (t)|2 ≤ [|f (t)| + | fn (t)|]2
n=1
≤ [2 máx{|f (t)|, | kn=1 fn (t)|}]2

P
≤ 22 [máx{|f (t)|, kn=1 |fn (t)|}]2

P
≤ 22 [máx{|f (t)|2 , ( kn=1 |fn (t)|)2 }]

P
= 22 máx{|f (t)|2 , (gk (t))2 }

≤ 22 máx{g(t), (gk (t))2 }
= 22 g(t).
Per tant, per a cada enter positiu k, |hk | està dominada en quasi tots el punts
de Ω per la funció 4g ∈ L1 (Ω). Aleshores aplicant el teorema de la convergència
dominada ens queda: Z Z
lı́m hk (t)dt = lı́m hk (t)dt.
Ω k k Ω
d’on s’arriba a que
k
X
0 = lı́m kf − fn k22 .
k
n=1
El que implica que
k
X
0 = lı́m kf − fn k2
k
n=1
i això completa la prova.

Exemple 2.1. En l’espai real L2 (R) el conjunt

Z
2 f (t)
M := {f ∈ L (R) : √ dt = 0}
R 1 + t2
és tancat.
En efecte, si agafem la funció g(t) := √ 1 tenim:
1+t2
Z Z +∞
2 1
|g(t)| dt = dt = π < ∞,
R −∞ 1 + t2
per tant g ∈ L (R). Com M = {f ∈ L (R) : hf, gi = 0} = {g}⊥ , per la proposició
2 2
(1.3) concloem que M és tancat.

J. Garcia-Falset
CAPÍTOL 3
Projecció mètrica sobre conjunts tancat convexos
Recordem que en un espai mètric qualsevol (X, d), si C és un subconjunt no buit
de X i x ∈ X es defineix
d(x, C) := ı́nf{d(x, y).y ∈ C}.
Aquest ı́nfim depén de C i de l’espai mètric X i pot no ser un mı́nim. Per exemple,
si C no és tancat hi han punts x ∈ F r(C) que no pertanyen a C i tanmateix
d(x, C) = 0. Aleshores, per aquests punts no hi ha existència de y0 ∈ C de forma
que d(x, C) = d(x, y0 ), és a dir l’ı́nfim no és un mı́nim.
Aixı́ doncs, el problema de l’existència en C d’un punt més pròxim a x té sentit
si el conjunt C és tancat. Un cas on sempre hi ha punts més pròxims és quan C és
compacte: Com la funció ϕ(y) := d(x, y) és contı́nua, si en particular C és compacte
existirà y0 tal que
d(x, C) = ı́nf{ϕ(y) : y ∈ M } = ϕ(y0 ).
Pot considerar-se y0 com el punt de C més proper a x. En general, res garanteix

l’existència, ni la unicitat d’eixe punt y0 .
Per a que el problema de cercar el o els punts de C més pròxims a un punt
exterior x tinga més sentit. Suposem que X és un espai vectorial i que C és convex.
Recordem que un conjunt C és convex quan per a qualsevol parell de punts x, y ∈ C
és té que λx + (1 − λ)y ∈ C sempre que λ ∈ [0, 1], és a dir, quan C conté tots els
segments que uneixen punts ambs extrems en C.
El següent exemple fica de relleu que la norma juga un paper fonamental en
aquest tipus de problemes:
31
32
Exemple 3.1. Considerem l’espai vectorial real R2 i siga C := [−1, 1] × [−1, 1],
clarament C és compacte i convex en R2 . El punt (2, 0) és un punt exterior a C i si
sobre R2 agafem la norma euclidiana, el punt més pròxim és el (1, 0). Tanmateix, si
sobre R2 treballem amb la norma del suprem, per a tot t ∈ [−1, 1], temim
k(1, t) − (2, 0)k∞ := máx{1, |t|} = 1,
per tant, qualsevol punt del segment vertical {(1, t) : t ∈ [−1, 1]} dista 1 del punt
(2, 0), i
d∞ ((2, 0), C) = 1.
Aixı́ doncs en (R2 , k · k∞ ), el conjunt compacte convex C no té un únic punt més
pròxim a (2, 0).
A continuació veurem que quan la norma està associada a un producte escalar

no pot donar-se aquesta falta d’unicitat dels punts més pròxims.
Teorema 3.1. (Teorema de la projecció en espais de Hilbert).

Siga (X, k · k) un espai de Hilbert. Siga C ⊆ X un subconjunt no buit tancat i
convex. Si x ∈ X, aleshores existeix un únic element y0 ∈ C tal que
d(x, C) = d(x, y0 ).
Prova.
Existència i Unicitat.
Siga
d := d(x, C) = ı́nf{d(x, y) : y ∈ C},
si d = 0 podem agafar y0 = x(com C és tancat, és clar que si d(x, C) = 0, llavors
x ∈ C).
1
Suposem doncs que d > 0, donat ε = n
existeix yn ∈ C de forma que
1
d ≤ d(x, yn ) ≤ d + ,
n
J. Garcia-Falset
3. Projecció mètrica sobre conjunts tancat convexos 33
per n = 1, 2, · · · .
Ara considerem els conjunts Cn := B(x, d + n1 ) ∩ C. Com yn ∈ C tenim que
yn ∈ Cn . A més, a més, cada conjunt Cn és tancat i convex. També s’obté de forma
inmediata que Cn+1 ⊆ Cn .
Vegem ara que diam(Cn ) → 0.
Siguen u, v ∈ Cn Per la igualtat del paral·lelogram,
k(u − x) + (v − x)k2 + k(u − x) − (v − x)k2 = 2ku − xk2 + 2kv − xk2 .
Per tant,
ku − vk2 = 2ku − xk2 + 2kv − xk2 − k(u − x) + (v − x)k2

≤ 2(d + n1 )2 + 2(d + n1 )2 − ku + v − 2xk2
= 4(d + n1 )2 − 4k 21 (u + v) − xk2 ,
ara be, com u, v ∈ C i C és convex, 12 (u + v) ∈ C, i llavors
1 1
d2 ≤ d(x, (u + v))2 = kx − (u + v)k2 ,
2 2
és a dir,
1
−4kx − (u + v)k2 ≤ −4d2 .
2
Per tant,
1 2 1 1 8d 4
ku − vk2 ≤ 4(d + ) − 4kx − (u + v)k2 ≤ 4(d + )2 − 4d2 = + 2.
n 2 n n n
Com els vectors u, v ∈ Cn són arbitraris ens queda que
8d 4
diam(Cn ) := sup{ku − vk : u, v ∈ Cn } ≤ + 2.
n n
Fins ara, hem vist que (Cn ) és una successió de conjunts tancats no buits amb
Cn+1 ⊆ Cn i complint que diam(Cn ) → 0. El Teorema de Cantor ens diu que com
(X, d) és un espai mètric complet,
\
Cn = {y0 },
n∈N
J. Garcia-Falset
34
i això ens permet afirmar: y0 ∈ C i que

1
d ≤ kx − y0 k ≤ d + ,
n
per a cada n ∈ N. D’on s’arriba a que y0 és el punt de C més pròxim a x.

Corol.lari 3.1. Tot conjunt tancat i convex no buit d’un espai de Hilbert (X, k·k)
té un únic element de norma mı́nima.
Prova.
És prou aplicar el resultat anterior per a x = 0 Llavors existeix un únic y0 ∈ C
amb
d(0, C) = d(0, y0 ),
però
ky0 k = d(0, y0 ) = d(0, C) = ı́nf{d(0, y) : y ∈ C} = mı́n{kyk : y ∈ C}.
Definició 3.1. L’aplicació que associa a cada punt x ∈ X l’únic element y0 ∈ C

que compleix la condició
d(x, C) = d(x, y0 ),
està ben definida en els espais de Hilbert. En general aquesta aplicació s’anomena
projecció mètrica sobre C. L’escriurem: y0 = PC (x).
Vegem una important interpretació geomètrica de la projecció mètrica.

Si v ∈ C i t ∈ (0, 1], com C és convex, tv + (1 − t)PC (x) ∈ C. Per tant,
d(x, C)2 = kx − PC (x)k2 ≤ kx − [tv + (1 − t)PC (x)k2 = kx − PC (x) − t(v − PC (x)]k2 ,
i desenvolupant el segon membre, queda
kx − PC (x)k2 ≤ kx − PC (x)k2 + t2 kv − PC (x)k2 − 2tRehx − PC (x), v − PC (x)i,

J. Garcia-Falset
és a dir,
2Rehx − PC (x), v − PC (x)i ≤ tkv − PC (x)k2 .
Per tant,
2Rehx − PC (x), v − PC (x)i ≤ lı́m+ tkv − PC (x)k2 = 0.
t→0
El resultat que acabem de provar, en el cas d’espais de Hilbert reals, té una
interpretació geomètrica senzilla, que l’angle entre els vector x − PC (x) i v − PC (x)
no pot ser agut.
Corol.lari 3.2. Sota les hipòtesi del teorema anterior, per a qualsevol v ∈ C,
Rehx − PC (x), v − PC (x)i ≤ 0.
De fet, el que passa al corol·lari anterior caracteritza a la projecció mètrica:
Corol.lari 3.3. Sota les hipòtesi del teorema anterior, PC (x) es caracteritza per
ser l’únic vector y de C que verifica:
Rehx − y, v − yi ≤ 0,
per a tot v ∈ C.
Prova.
Vegem la unicitat. Si y1 , y2 ∈ C compleixen la desigualtat per a tot v ∈ C,
aleshores
Rehx − y1 , y2 − y1 i ≤ 0, Rehx − y2 , y1 − y2 i ≤ 0,
per tant,
Rehx − y1 , y2 − y1 i + Rehx − y2 , y1 − y2 i ≤ 0,
és a dir,
Rehx − y1 , y2 − y1 i + Rehy2 − x, y2 − y1 i ≤ 0,
J. Garcia-Falset
36
en conseqüència
Re[hx − y1 , y2 − y1 i + hy2 − x, y2 − y1 i] = Rehy2 − y1 , y2 − y1 i = ky2 − y1 k2 ≤ 0,
i això només pot passar si y2 = y1 .

D’altra banda, pel comentari fet abans dels corol·laris, sabem que PC (x) verifica
la desilgualtat, i això prova el resultat. Altra forma de fer-ho es: Si y és l’únic vector
de C verificant la desigualtat per a tot v ∈ C, tindrem:
kx − yk2 − kx − vk2 = hx − y, x − yi − hx − v, x − vi
= −hy, xi − hx, yi + hy, yi + hx, vi + hv, xi − hv, vi
= −2Rehx, yi + 2Rehx, vi + hy, yi − hy, vi + hy, vi − hv, vi
= 2Rehx, v − yi + hy, y − vi + hy − v, vi
= 2Rehx, v − yi − 2Rehy, v − yi + 2ehy, v − yi
+hy, y − vi + hy − v, xi
= 2Rehx − y, v − yi + 2Rehy, vi − 2hy, yi
+hy, yi − hy, vi + hy, vi − hv, vi
= 2Rehx − y, v − yi − [hy, yi − 2Rehy, xi + hv, vi]
= 2Rehx − y, v − yi − ky − vk2 ≤ 0.
El que ens diu que per a tot v ∈ C
kx − yk2 − kx − vk2 ≤ 0, ⇒ kx − yk ≤ kx − vk.
I per tant, y = PC (x).

Teorema 3.2. Siga C un subconjunt no buit, tancat i convex d’un espai de

Hilbert X. Aleshores PC : X → C és una aplicació 1-lipschitziana.
Prova.
J. Garcia-Falset
Per a tot v ∈ C i tot x ∈ X sabem que
Rehx − PC (x), v − PC (x)i ≤ 0.
En particular, si z, w ∈ X tindrem
Rehz − PC (z), PC (w) − PC (z)i ≤ 0, Rehw − PC (w), PC (z) − PC (w)i ≤ 0.
D’on podem escriure
Rehz − PC (z), PC (w) − PC (z)i ≤ 0, Reh−w + PC (w), PC (w) − PC (z)i ≤ 0.
Si sumem les dues expressions
Rehz − w − PC (w) − PC (z)), PC (w) − PC (z)i ≤ 0,
llavors, si u := z − w + PC (w) − PC (z), v := PC (w) − PC (z), per la desigualtat

anterior Rehu, vi ≤ 0, i llavors
ku − vk2 = kuk2 + kvk2 − 2Rehu, vi ≥ kuk2 + kvk2 ≥ kvk2 ,
és a dir,
kw − zk ≥ kPC (w) − PC (z)k.
1. Projecció mètrica ortogonal sobre subespais tancats
Quan C és un subespai vectorial tancat d’un espai de Hilbert X, la projecció

mètrica PC té encara millors propietats.
Teorema 3.3. ( Teorema de la projecció sobre subespais tancats).

Siga M 6= {0} un subespai tancat de l’espai de Hilbert X. Aleshores
1. Per a tot x ∈ X, x − PM (x) ∈ M ⊥ . Si existeix w ∈ M amb x − w ∈ M ⊥

llavors w = PM (x).
2. PM : X → M és lineal i contı́nua.
J. Garcia-Falset
38 1. Projecció mètrica ortogonal sobre subespais tancats
3. Per a qualsevol x, y ∈ X,
hx, PM (y)i = hPM (x), yi.
Prova.
(1). Sabem que, per a tot v ∈ M ,
Rehx − PM (x), v − PM (x)i ≤ 0,
en particular, si w ∈ M i t ∈ C,
Rehx − PM (x), tw + PM (x) − PM (x)i ≤ 0
(això és conseqüència de ser M un subespai, ya que en aquest cas tw + PM (x) ∈ M )

Per tant, per a tot t ∈ C i tot w ∈ M és té
Rehx − PM (x), twi ≤ 0,
agafant en particular t = hx − PM (x), wi queda
Re[hhx − PM (x), wihx − PM (x), wi] ≤ 0,
és a dir,
|hx − PM (x), wi| = 0,
i això vol dir que x − PM (x) ∈ M ⊥ .

Suposem ara que w ∈ M compleix que x − w ∈ M ⊥ , llavors per a tot v ∈ M ,
com v − w ∈ M , tindrem
kv − xk2 = kv − w − (x − w)k2 = kv − wk2 + kx − wk2 − 2Rehv − w, x − wi

= kv − wk2 + kx − wk2 ≥ kw − xk2 .
(Com la projecció PM (x) és única, només hi ha un vector w ∈ M (w = PM (x)) que

compleix que x − w ∈ M ⊥ ).
J. Garcia-Falset
(2). Com donat x, y ∈ X hem vis que x − PM (x), y − PM (y) ∈ M ⊥ , tidrem que
per a qualsevol v ∈ M .
hx − PM (x), vi = 0, hy − PM (y), vi = 0.
sumant
hx + y − (PM (x) + PM (y)), vi = 0,
per a tot v ∈ M . Però l’apartat (1) també en diu que el vector PM (x + y) és l’únic
que compleix:
hx + y − PM (x + y), vi = 0.
En conseqüència s’ha de verificar que PM (x + y) = PM (x) + PM (y).

De la mateixa forma, per a tot v ∈ M
hx − PM (x), vi = 0,
per tant per a qualsevol escalar λ i qualsevol vector v ∈ M ,
λhx − PM (x), vi = hλx − λPM (x), vi = 0.
Però, l’apartat (1) ens diu que el vector PM (λx) és l’únic que compleix:
hλx − PM (λx), vi = 0, ∀v ∈ M.
Llavors PM (λx) = λPM (x).

Amb això hem vist que la projecció mètrica és una aplicació lineal. El teorema
anterior prova que PM és una aplicació 1-lipschitziana i per tant uniformement
contı́nua.
(3). Aplicant l’apartat (1), sabem que per a tot x ∈ X i tot v ∈ M ,
hx − PM (x), vi = 0,
en particular
hx − PM (x), PM (y)i = 0, hy − PM (y), PM (x)i = 0,

J. Garcia-Falset
40 1. Projecció mètrica ortogonal sobre subespais tancats
d’on
hx, PM (y)i − hPM (x), PM (y)i = 0, hPM (x), yi − hPM (x), PM (y)i = 0
i per tant,
hx, PM (y)i = hPM (x), yi.

Recordem que si V i W són subespais vectorials d’un espai vectorial X, es diu
que X és suma directa dels subespais V i W , si tot vector x ∈ X s’escriu de forma
única com x = v + w amb v ∈ V i w ∈ W . En aquest cas escrivim X = V ⊕ W.
Corol.lari 3.4. Si M és un subespai tancat de l’espai de Hilbert X, aleshores

X = M ⊕ M ⊥.
Prova.
Si x ∈ X, és clar que x = PM (x) + (x − PM (x)), a més, a més, hem vist que
PM (x) ∈ M i que x − PM (x) ∈ M ⊥ . Per tant, tot vector x ∈ X pot expressar-se com
suma de un vector de M i un altre de M ⊥ . Vegem ara que aquesta suma és única:
x = x 1 + w 1 = x2 + w 2 ,
amb x1 , x2 ∈ M i w1 , w2 ∈ M ⊥ , llavors x1 − x2 = w1 − w2 ∈ M ∩ M ⊥ = {0}, és a

dir, x1 = x2 i w1 = w2 .

Corol.lari 3.5. Si M és un subespai tancat d’un espai de Hilbert X, aleshores

M = M ⊥⊥ .
Prova.
Com M ⊥⊥ := (M ⊥ )⊥ , i els element de M són ortogonals als de M ⊥ és evident
que M ⊆ M ⊥⊥ .
J. Garcia-Falset
Siga x ∈ M ⊥⊥ . Com M és un subespai tancat de X, pel corol·lari anterior

podrem escriure de forma única
x = y + z,
amb y ∈ M i z ∈ M ⊥ . Però, y ∈ M ⊆ M ⊥⊥ , i a més, a més x ∈ M ⊥⊥ . Com M ⊥⊥

és un subespai vectorial, tindrem que z = x − y ∈ M ⊥⊥ . Per tant, z ∈ M ⊥ ∩ M ⊥⊥ ,
és a dir , z = 0 i llavors x = y ∈ M . Això ens mostra que M ⊥⊥ ⊆ M.

2. Formes lineals contı́nues sobre un espai de Hilbert
Una conseqüència inmediata del producte escalar és que tot element y d’un espai
de Hilbert (X; k · k) dóna lloc a una aplicació lineal fy : X → C ( o be fy : X → R
en el cas real) definint:
fy (x) := hx, yi.
Elements diferents y1 , y2 donen aplicacions lineals diferents fy1 , fy2 doncs en cas de
ser iguals per a tot x ∈ X
hx, y1 i = fy1 (x) = fy2 (x) = hx, y2 i,
per tant, hx, y1 − y2 i = 0, en aquest cas s’obté que y1 = y2 per a veure això és prou
agafar x = y1 − y2 .
Per la desigualtat de Cauchy-Schwarz, per a tot x ∈ X és clar que
|fy (x)| = |hx, yi| ≤ kxkkyk.
Si u, v ∈ X, agafant x = u − v en la desigualtat anterior
|fy (u) − fy (v)| = |fy (u − v)| ≤ kykku − vk,
és a dir, fy és lipschitziana amb constant de lipschitz kyk i per tant és uniformement
contı́nua en X.
J. Garcia-Falset
42 2. Formes lineals contı́nues sobre un espai de Hilbert
Un fet important que passa en els espais de Hilbert és que tota aplicació lineal
i contı́nua entre l’espai i el cos on està definit és d’aquesta classe que acabem de
veure.
Teorema 3.4. (Teorema de representació de Riesz-Fréchet)

Si X és un espai de Hilbert sobre el cos K = R o C, i f : X → K és una aplicació
lineal i contı́nua, aleshores existeix un únic y ∈ X tal que per a tot x ∈ X
f (x) = hx, yi.
Prova.
Si ker(f ) = X 1, és prou agafar y = 0.
Si N := ker(f ) 6= X existirà algún vector v ∈ X \ N.
Com f és contı́nua, el seu nucli és un subespai tancat, i té sentit l’aplicació PN
projecció mètrica sobre N . Siga w := v − PN (v). Sabem, per les propietats de la
projecció mètrica sobre subespais tancats, que el vector w és ortogonal a N , i per
tant no està en N i això ens diu que la seua norma és positiva.
Agafem doncs, el vector
f (w)
y= w.
kwk2
En aquest cas,
f (w) f (x)
hx, yi = hx, kwk 2 wi = hx − f (w)
w + ff(w)
(x) f (w)
w, kwk 2 wi
f (x) f (x) f (w)

= hx − f (w)
w, yi + h f (w) w, kwk2 wi.
Com x − ff(w)
(x)
w ∈ N , hx − ff(w)
(x)
w, yi = 0 ja que y és colineal amb w que és ortogonal
a N.
D’altra banda,
f (x) f (w) f (x) f (w)
h w, wi = hw, wi = f (x).
f (w) kwk2 f (w) kwk2
1ker(f ) := {x ∈ X : f (x) = 0} i s’anomena nucli de l’aplicació f

J. Garcia-Falset
El qual ens diu que f (x) = hx, yi. Com a més, a més, hem vist que vectors diferents
defineixen aplicacions diferents, acabem de provar el resultat.

Exemple 3.2. En l’espai L2 (R) amb el producte escalar ordinari, siga

Z 1
2
M := {f ∈ L (R) : tf (t)dt = 0}.
0
−t2
Siga ϕ(t) := e . Calcular d(ϕ, M ).
Siga G : R → R la funció G(t) = tχ[0,1] (t). És clar que
M = {f ∈ L2 (R) : hf, Gi = 0} = {G}⊥ .
Per tant, per la proposició (1.3), M és un subespai tancat de L2 (R)

Com
√
Z Z
2
ϕ ≤ ϕ= π
R R
es té que ϕ ∈ L2 (R)
Pel corol·lari (3.4), podrem escriure de manera única ϕ = g + h on h ∈ M i
g ∈ M ⊥.
Donat f ∈ M
Z Z 1
hf, Gi = fG = tf (t)dt = 0,
R 0
el qual ens diu que G ∈ M ⊥ .
Ara intentarem escriure ϕ = aG + h on h ∈ M . Si això és possible, ϕ − aG =
h ∈ M , llavors tindriem:
Z 1
t(ϕ(t) − aG(t))dt = 0,
0
el qual dóna
Z 1 Z 1
tϕ(t)dt − a tG(t)dt = 0,
0 0
o el dit d’altra forma,
Z 1 Z 1
tϕ(t)dt − a t2 dt = 0.
0 0
J. Garcia-Falset
44 3. Els Teoremes de Stampacchia i de Lax-Milgram.
3(e−1)
D’on es dedueix que a = 2e
. Això ens dóna que
3(e − 1)
ϕ= G+h
2e
3(e−1)
amb h ∈ M i ∈ M ⊥ . A més, a més,
2e
G
√
3(e − 1) 3(e − 1) 1 2 1 3(e − 1)
Z Z
1
2
d(ϕ, M ) = kaGk2 = [ (tχ[0,1] (t)) dt] 2 = [ t dt] 2 = .
2e R 2e 0 2e
3. Els Teoremes de Stampacchia i de Lax-Milgram.
Definició 3.2. Siga H un espai de Hilbert real. Una forma bilineal a(·, ·) : H ×
H→R
(i) Direm que a(·, ·) és contı́nua si existeix una constant C > 0 de forma que
|a(u, v)| ≤ Ckuk2 kvk2 ∀u, v ∈ H.
(b) Direm que a(·, ·) és coerciva si existeix una constant α > 0 de forma que
a(v, v) ≥ αkvk22 ∀v ∈ H.
Teorema 3.5 (Stampacchia). Siga H un espai de Hilbert real i a(·, ·) una forma
bilineal , contı́nua i coerciva. Siga K ⊆ H un subconjunt no buit, convex i tancat.
Donat ϕ ∈ H ∗ , existeix un únic u ∈ K de forma que
(4) a(u.v − u) ≥ ϕ(v − u) ∀v ∈ K.
A més, a més, si a(·, ·) és simètrica, llavors u es caracteritza per la propietat


 u∈K
(5)
 1 a(u, u) − ϕ(u) = mı́nv∈K { 1 a(v, v) − ϕ(v)}
2 2
Prova.
Pel teorema de representació de Riesz-Fréchet, existeix un únic f ∈ H de forma
que
ϕ(v) = hf, vi ∀v ∈ H
J. Garcia-Falset
D’altra banda, per a tot u ∈ H fix, l’aplicació v 7→ a(u, v) és una forma lineal
contı́nua sobre H, i de nou pel teorema de representació de Riesz-Fréchet existeix
un element de H el qual anomenarem Au de forma que a(u, v) = hAu, vi per a tot
v ∈ H. És clar que A és un operador lineal de H en H i què
Com a(·, ·) és contı́nua i coerciva tindrem:
(6) kAuk22 = hAu, Aui = |a(u, Au)| ≤ Ckuk2 kAuk2 ⇒ kAuk2 ≤ Ckuk2 ∀u ∈ H
(7) hAu, ui = a(u, u) ≥ αkuk22 ∀u ∈ H
La desigualtat (4) consisteix en trobar u ∈ K de forma que
(8) hAu, v − ui ≥ hf, v − ui ∀v ∈ K.
és a dir, volem trobar u ∈ K de manera que
(9) hf − Au, v − ui ≤ 0 ∀v ∈ K
Siga ρ > 0 una constant que fixarem més endavant. La desigualtat (9) és equi-
valent a
(10) hρf − ρAu + u − u, v − ui ≤ 0 ∀v ∈ K
és a dir, si
u = PK (ρf − ρAu + u).
Ara definim l’aplicació S : K → K de la següent forma S(v) = PK (ρf −ρAv +v).

Si provem que podem trobar un ρ > 0 de forma que S arribe a ser una contracció
estricta pel teorema de Banach obtindrem el resultat.
Com que pel teorema 3.2 sabem que la projecció mètrica és 1-Lipchitziana:
J. Garcia-Falset
kSv1 −Sv2 k2 = kPK (ρf −ρAv1 +v1 )−PK (ρf −ρAv2 +v2 )k2 ≤ k(v1 −v2 )+ρ(Av1 −Av2 k2
i aleshores
kSv1 − Sv2 k22 = kv1 − v2 k22 − 2ρhAv1 − Av2 , v1 − v2 i + ρ2 kAv1 − Av2 k22
≤ kv1 − v2 k22 (1 − 2ρα + ρ2 C 2 ).
2α
per tant podem agafar 0 < ρ < C2
i aixı́ k 2 = 1 − 2ρα + ρ2 C 2 < 1 el que ens diu
que S : K → K és una contracció estrica i pel teorema de Banach tindrà únic punt
fix que és el què busquem.
Per a provar (5) suposem que a(·, ·) és simètrica. Llavors a(·, ·) defineix un altre
producte escalar sobre H de forma que la seua norma associada és u ∈ H 7→
p
a(u, u) serà equivalent a la norma k · k2 (això és pel fet de que a(·, ·) és contı́nua
i coerciva). Per tant (H, a(·, ·)) també serà un espai de Hilbert. Aplicant el teorema
de representació de Riesz-Fréchet s’obté un g ∈ H de forma que
ϕ(v) = a(g, v) ∀v ∈ H.
Aleshores (4) s’escriu
(11) a(g − u, v − u) ≤ 0 ∀v ∈ K
i.e., u = PK (g), projecció en el sentit del nou producte escalar definit per a(·, ·). Per
la caracterització de la projecció mètrica (11) és equivalent a trobar u ∈ K de forma
que s’abaste
p
mı́n a(g − v, g − v).
v∈K
Això és minimitzar sobre K a(g − v, g − v) o també

1
a(v, v) − 2a(g, v), o a(v, v) − ϕ(v).
2

J. Garcia-Falset
Corol.lari 3.6 (Lax-Milgram). Siga (H, h·, ·i) un espai de Hilbert real i a(·, ·)
una forma bilineal, contı́nua i coerciva. Aleshores per a cada ϕ ∈ H ∗ existeix u ∈ H
únic de forma que
(12) a(u, v) = ϕ(v) ∀v ∈ H.
A més, a més, si a(·, ·) és simètrica, llavors u es caracteritza per la propietat

1 1
(13) u∈H i a(u, u) − ϕ(v) = mı́n{ a(v, v) − ϕ(v)}
2 v∈H 2
Prova
Pel teorema 3.5, prenent K = H, sabem que existeix un únic u ∈ H de forma
que a(u, v − u) ≥ ϕ(v − u) per a tot v ∈ H. Això ens permet afirmar que si agafem
w = v + u tindrem que
(14) a(u, v) = a(u, w − u) ≥ ϕ(w − u) = ϕ(v), ∀v ∈ H.
D’altra banda, agafant w = −v + u s’obté
(15) − a(u, v) = a(u, −v) = a(u, w − u) ≥ ϕ(w − u) = −ϕ(v) ⇒ ϕ(v) ≥ a(u, v).
Finalment, les desigualtats (14) i (15) impliquen que ϕ(v) = a(u, v) ∀v ∈ H.

Teorema 3.6 (Principi de Contracció de Banach). Siga (M, ρ) un espai mètric

complet i siga T : M 7−→ M una contracció estricta. Aleshores T té un únic punt fix
en M, i per a cada x0 ∈ M la successió d’iterades xn = T n x0 convergeix al punt fix.
Prova.
Siga x0 ∈ M qualsevol i siga {xn } la successió d’iterats definida a l’enunciat.
Notem que és igual definir-la com xn+1 = T xn . Si n, m ∈ N, tenim que:
J. Garcia-Falset
ρ(xn , xn+m ) =ρ(T n x0 , T n+m x0 ) ≤ k n ρ(x0 , T m x0 )
≤ k n (ρ(x0 , T x0 ) + · · · + ρ(T m−1 x0 , T m x0 ))
≤ k n (1 + k + k 2 + · · · + k m−1 )ρ(x0 , T x0 )
1 − km m→∞ kn
= kn ρ(x0 , T x0 ) −−−→ ρ(x0 , T x0 )
1−k 1−k
És a dir, s’obté:
kn
(16) ρ(xn , xn+m ) ≤ ρ(x0 , T x0 )
1−k
per a qualsevol n, m ∈ N. Per tant {xn } és una successió de Cauchy i com M és un
n→∞
espai complet ∃x ∈ M de manera que xn −−−→ x. Per tant, tindrem que:
x = lı́m xn = lı́m xn+1 = lı́m T xn = T x

n→∞ n→∞ n→∞
D’altra banda, d’existir altre y ∈ M : T y = y:
ρ(x, y) = ρ(T x, T y) ≤ kρ(x, y)
Pel que x = y


J. Garcia-Falset
CAPÍTOL 4
Sèrie de Fourier relativa a un sistema ortonormal
1. Sistemes ortonormals
Si (X, h·, ·i) és un espai prehilbertià, recordem que un conjunt
S := {ϕα : α ∈ Λ}
s’anomena ortonormal si

 0, i 6= j
hϕi , ϕj i =
 1, i = j
per a i, j ∈ Λ.
Exemple 4.1. En Rn amb el producte escalar euclidià, els vectors de la base

conònica e1 = (1, · · · , 0), e2 = (0, 1, 0, · · · , 0), · · · en = (0, 0, · · · , 0, 1) ∈ Rn formen
un sistema ortonormal.
Exemple 4.2. En l’espai `2 de les successions reals de quadrat sumable amb el

producte escalar ordinari, el conjunt S = {e1 , e2 , · · · , en , · · · } on e1 = (1, 0 · · · ), e2 =
(0, 1, 0, · · · ), · · · en = (0, 0, · · · , 1, 0, · · · ), · · · és un conjunt ortonormal en `2 . A més,
a més, S és un sistema lliure encara que no hi és generador, ja que el vector
(1, 21 , 13 , · · · ) ∈ `2 no es pot escriure com combinació lineal finita d’elements de S.
Tanmateix si agafem un vector x = (x1 , x2 , · · · ) ∈ `2 i definim sm := m
P
n=1 xi ei és
clar que
∞
X
2 2
kx − sm k = k(0, 0, · · · , 0, xm+1 , xm+2 , · · · )k = |xk |2 .
k=m+1
49
50 1. Sistemes ortonormals
P∞
i sent convergent la sèrie n=1 |xn |2 , es té que
lı́m kx − sm k = 0.
m→∞
D’aquesta manera, podem dir que tot vector de `2 és lı́mit d’una successió de com-
binacions lineals d’elements de S. En altres paraules, podem dir que el subespai
generat per S és dens en `2 .
Exemple 4.3. En l’espai C([a, b]) de les funcions real contı́nues sobre l’interval
[a, b], amb el producte escalar:
Z b
hf, gi := f (t)g(t)dt,
a
és important l’anomenat sistema trigonomètric , format per les funcions
1 2nπ 2nπ
, cos( t), sin( t)
2 b−a b−a
amb n = 1, 2, · · · que és ortogonal. En efecte,
Rb
h 12 , cos( b−a
2nπ
t)i = 1
2 a
2nπ
cos( b−a t)dt
= 12 [ b−a
2nπ
2nπ
sin( b−a t)]ba
1 b−a 2nπ 2nπ
= 2 2nπ
(sin( b−a b) − sin( b−a a) = 0
2nπ 2nπ
ja que el senus és una funció 2π-periòdica i b−a
b − b−a
a = 2nπ.
2nπ 2nπ
Rb 2nπ 2nπ
hsin( b−a t), cos( b−a t)i = a
sin( b−a t) cos( b−a t)dt
= 1 b−a
2 2nπ
[sin2 ( b−a
2nπ
t)]ba
=0
això també és conseqüència de ser el senus una funció 2π-periòdica. La resta d’integrals
per a veure que el sistema trigonomètric és ortogonal són similars. Dividint cadas-
cuna d’aquestes funcions per la seua norma s’obté un sistema ortonormal.
J. Garcia-Falset
4. Sèrie de Fourier relativa a un sistema ortonormal 51
Per exemple, en l’espai C([−π, π]) el sistema trigonomètric ortonormalitzat és

{ϕ0 , ϕ1 , · · · } on
1 cos(nt) sin(nt)
ϕ0 (t) = √ , ϕ2n−1 (t) = √ , ϕ2n (t) = √ .
2π π π
(n = 1, 2, · · · ), aquest sistema no només és ortonormal en l’espai prehilbertià C([−π, π]),
sino que també ho és en l’espai de Hilbert L2 ([−π, π]).
Exemple 4.4. En l’espai de Hilbert complex L2 (I) on I és un interval de lon-

guitud 2π, un sistema ortonormal de funcions complexes és:
eint cos(nt) + i sin(nt)
ϕn (t) = √ = √ ,
2π 2π
(n = 1, 2, · · · ).
A continuació veurem dos fets que verifiquen els sistemes ortonormals:
Proposició 4.1. En un espai prehilbertià, tot conjunt ortonormal és un sistema

lliure.
Prova.
Siga S := {ϕα : α ∈ Λ} un sistema ortonormal i agafem {ϕ1 , · · · , ϕn } un
subconjunt finit d’elements de S. Si suposem que
α1 ϕ1 + · · · + αn ϕn = 0,
ens queda que per a qualsevol j ∈ {1, · · · , n}
0 = hα1 ϕ1 + · · · + αn ϕn , ϕj i = αj
d’on s’arriba a que α1 = · · · = αn = 0. El que ens assegura que S és un sistema

lliure.

Proposició 4.2. Si X és un espai de Hilbert separable, aleshores un conjunt

ortonormal com a molt és numerable.
J. Garcia-Falset
52 1. Sistemes ortonormals
Prova.
Siga S un conjunt ortonormal. Si ϕ, φ ∈ S són elements distints de S, és clar que
√
kϕ − φk = 2. En efecte,
kϕ − φk2 = hϕ − φ, ϕ − φi = kϕk2 + kφk2 − hϕ, φi − hφ, ϕi = 2.
D’altra banda, com X és separable, existeix un subconjunt D numerable dens

en X. Això ens diu que en qualsevol bola oberta amb centre un element ϕ ∈ S i de
√
2
radi 2
ha d’existir un element xϕ ∈ D. Con dues d’aquestes boles són disjuntes, un
mateix element de D no pot estar en dues d’elles. Per tant el cardinal de S ha de
ser igual o inferior al cardinal de D.

Existeixen espais de Hilbert no separables (veure Bachman-Narici,Análisis Fun-
cional), però la major part dels que tenen interés en Anàlisi són separables, i per
això estudiarem espais amb producte escalar que tinguen sistemes ortonormals nu-
merables.
1.1. Mètode d’ortogonalització de Gram-Schmidt. Hem vist que tot

conjunt ortonormal és lliure, també es compleix que de tot conjunt lliure podem
obtenir un conjunt ortonormal que genera el mateix subespai. Des d’ara, si X és un
espai vectorial i M és un subconjunt de X, usarem la notació [M ] per a referir-nos
al menor subespai vectorial de X que continga a M.
Teorema 4.1. Si (xn ) és una successió de vectors linealment independents d’un
espai prehilbertià X, aleshores existeix en X una successió ortonormal (yn ) de forma
que per a qualsevol n ∈ N
[{x1 , · · · , xn }] = [{y1 , · · · , yn }].
Prova.
J. Garcia-Falset
Obtindrem la successió (yn ) de forma inductiva. Siga

x1
y1 := ,
kx1 k
(el que té sentit ja que, al ser (xn ) linealment independent, x1 6= 0.). A més, a més
[{x1 }] = [{y1 }].
Suposem, com a hipòtesi d’inducció que hem construı̈t
y1 , · · · , yn−1
de forma que {y1 , · · · , yn−1 } és un conjunt ortonormal i que per a cada k = 1, 2, · · · , n−
1,
[{x1 , · · · , xk }] = [{y1 , · · · , yk }].
Ara anomenem
n−1
X
z := xn − hxn , yk iyk ,
k=1
És clar que z 6= 0 ja que en cas contrari xn seria combinació lineal de {y1 , · · · , yn−1 }
i per hipòtesi d’inducció, també ho seria de {x1 , · · · , xn−1 } el que és absurd, doncs
{x1 , · · · , xn } és un sistema lliure. A més, a més, per a j = 1, · · · , n − 1,
n−1
X
hz, yj i = hxn − hxn , yk iyk , yj i = hxn , yj i − hxn , yj i = 0.
k=1
Si agafem
z
yn := ,
kzk
llavors el conjunt {y1 , · · · , yn } és ortonormal. Per a finalitzar, com el vector yn és
combinació lineal de xn i {y1 , · · · , yn−1 }, tot vector generat per {y1 , · · · , yn } serà de
la forma
αxn + βv
on v ∈ [{y1 , · · · , yn−1 }] = [{x1 , · · · , xn−1 }], per tant,
[{y1 , · · · , yn }] ⊆ [{x1 , · · · , xn }].

J. Garcia-Falset
54 2. Coeficients abstractes de Fourier
Reciprocament, tot vector generat per {x1 , · · · , xn } és de la forma
αxn + βw
on w ∈ [{x1 , · · · , xn−1 }] = [{y1 , · · · , yn−1 }], i com
xn ∈ [{y1 , · · · , yn−1 , yn }],
és conclou que

[{x1 , · · · , xn }] ⊆ [{y1 , · · · , yn }].
Corol.lari 4.1. Tot espai prehilbertià X que siga separable, admet un conjunt
ortonormal numerable que genera un espai dens en X.
Prova.
Si(yn ) és una successió densa en X, aleshores podem triar un subconjunt de (yn )
linealment independent {fn : n ∈ J}, (J pot ser finit), llevant de (yn ) els elements
yj que siguen combinació lineal dels vectors que el precedeixen, és a dir dels yr amb
1 ≤ r < j. Aquest conjunt, compleix que
[{fn : n ∈ J}] = [(yn )] =: D
i D és dens en X. Aplicant el procés de Gram-Schmidt al conjunt {fn : n ∈ J},

obtenim el resultat.

2. Coeficients abstractes de Fourier
Siga X un espai prehilbertià i fixem S = {ϕ0 , ϕ1 , · · · } un sistema ortonormal en

X, tot element f ∈ X genera uns coeficients de Fourier respecte de S, que són, per
definició, el nombres complexos
ck := hf, ϕk i.
J. Garcia-Falset
2.1. Teorema d’aproximació òptima.
Teorema 4.2. Siga S = {ϕ0 , ϕ1 , · · · } un sistema ortonormal d’un espai prehil-

bertià X. Si f ∈ X i ck són els seus coeficients de Fourier respecte de S i b0 , b1 , · · ·
són nombres complexos arbitraris. En cas de definir:
n
X n
X
sn := ck ϕk , tn := bk ϕk .
k=0 k=0
Es compleix que per a tot n ∈ N,
kf − sn k ≤ kf − tn k,
i la igualtat només es dóna si bk = ck , per a tot k.
Prova.
Com S és un sistema ortonormal, tindrem:
Pn 2
Pn Pn
kf − k=0 bk ϕk k = hf − k=0 bk ϕk , f − k=0 bk ϕk i
= hf, f i − hf, tn i − htn , f i + htn , tn i

= hf, f i − nk=0 ck bk − nk=0 bk ck + nk=0 |bk |2
P P P
= kf k2 − nk=0 |ck |2 + nk=0 (bk − ck )(bk − ck )

P P
= kf k2 − nk=0 |ck |2 + nk=0 |bk − ck |2 .

P P
El mı́nim de l’expressió anterior s’abasta quan bk = ck , en altre cas,
n
X n
X
kf − bk ϕk k2 > kf k2 − |ck |2 = kf − sn k2 .
k=0 k=0

Acabem de provar que en un espai prehilbertià, fixat un sistema ortonormal
numerable S, qualsevol element f ∈ X, genera uns coeficients de Fourier respecte
de S, ck := hf, ϕk i. I això ens permet escriure la sèrie
∞
X
ck ϕk .
k=0
J. Garcia-Falset
Aquesta sèrie s’anomena sèrie de Fourier de f respecte al sistema S. Per a representar

això escriurem
∞
X ∞
X
f∼ ck ϕk = hf, ϕk iϕk .
k=0 k=0
El que farem des d’ara és estudiar sota quines condicions la sèrie de Fourier generada
per f convergeix a f.
En 1807, Fourier va afirmar que una funció arbitraria es podia expressar com
a combinació lineal de senus i cosenus. Aquestes combinacions lineals, anomenades
ara sèries de Fourier, s’han convertit en una eina fonamental en l’anàlisi de certs
fenomens periòdics ( com vibracions, moviments ondulatoris i planetaris) que són
estudiats en Fı́sica i enginyeria. Molts problemes importants matemàtics han surgit
en relació amb aquesta teoria.
L’origen històric de les sèries de Fourier fica de relleu que, malgrat que estem
veient la seua expressió respecte de sistemes ortonormals numerables arbitraris,
l’esmentat sistema trigonomètric tindrà una importància especial.
En aquest cas, en l’espai de Hilbert L2 (I) amb I un interval de longitud 2π, o en
l’espai prehilbertià C(I), l’expressió dels coeficients de Fourier respecte al sistema
trigonomètric {ϕ0 , ϕ1 , · · · }, on
1 cos(nt) sin(nt)
ϕ0 (t) = √ , ϕ2n−1 (t) = √ , ϕ2n (t) = √ ,
2π π π
serà
Z Z
1
c0 = f (t)ϕ0 (t)dt = √ f (t)dt,
I 2π I
Z Z
1
c2n−1 = f (t)ϕ2n−1 (t)dt = √ f (t) cos(nt)dt,
I π I
Z Z
1
c2n = f (t)ϕ2n (t)dt = √ f (t) sin(nt)dt.
I π I
I això dóna la sèrie de Fourier de f
J. Garcia-Falset
Z Z Z
1 1 1
√ f (t)dtϕ0 (t) + √ f (t) cos(t)dtϕ1 (t) + √ f (t) sin(t)dtϕ2 (t) + · · ·
2π I π I π I
aquesta sèrie sovint s’escriu:

a0
f (x) ∼ + a1 cos(x) + b1 sin(x) + a2 cos(2x) + b2 sin(2x) + · · ·
2
on els coeficients an , bn , s’obtenen de les fòrmules
Z
1
an = f (t) cos(nt)dt, n = 0, 2, · · ·
π I
Z
1
bn = f (t) sin(nt)dt, n = 1, 2, · · ·
π I
És molt important dir que si

∞
a0 X
f (x) ∼ + (an cos(nx) + bn sin(nx)
2 k=1
d’entrada, el segon membre no hi és més que una expressió formal. Però les sumes
parcials de la sèrie del segon membre són funcions definides sobre l’interval I, i poden
convergir (o no) cap a la funció f de diverses maneres ( puntualment, uniformement,
respecte a la norma del producte escalar etc.) Aquesta diversitat de convergències
és caracterı́stica dels espais de funcions. Una de les preguntes que ens podem fer
és: Si la sèrie de Fourier d’una funció f convergeix cap a f en la norma de l’espai
prehilbertià ( convergència en mitja quadràtica). Aquesta convergència, fins a cert
punt, no hi és massa bona ja que no implica ni tan sols la convergència puntual.
Teorema 4.3. Siga X un espai prehilbertià i S = {ϕ0 , ϕ1 , · · · } un sistema or-

tonormal. Siga f ∈ X i ck els seus coeficients de Fourier respecte de S. Aleshores
(a) La sèrie ∞ 2
P
k=0 |ck | és convergent, i compleix la desigualtat de Bessel
∞
X
|ck |2 ≤ kf k2 ,
k=0
J. Garcia-Falset
(b) La igualtat de Parseval

∞
X
|ck |2 = kf k2 ,
k=0
es compleix si, i només si, les sumes parcials (sk ) convergeixen ( en la norma
del producte escalar) a f , és a dir, si, i només si, f és la suma de la sèrie
de Fourier que genera:
∞
X ∞
X
f= ck ϕk ⇔ ksk − f k → 0 ⇔ |ck |2 = kf k2 .
k=0 k=0
Prova.
Per a cada n enter positiu, siga
n
X
sn := ck ϕ k
k=0
Tenint en compte el teorema de Pitàgoras i les propietats del producte escalar:

n
X
2 2
(17) 0 ≤ kf − sn k = hf − sn , f − sn i = kf k − |ck |2
k=0
des d’acı́,
n
X
|ck |2 ≤ kf k2 − kf − sn k2 ≤ kf k2 ,
k=0
i la desigualtat de Bessel és una conseqüència de l’anterior.

D’altra banda, des de (17) també resulta que
lı́m ksn − f k = 0,
n→∞
llavors
n
X
2
lı́m (kf k − |ck |2 ) = 0,
n→∞
k=0
és a dir,
∞
X
2
kf k = |ck |2 .
k=0
J. Garcia-Falset
Reciprocament, la igualtat de Parseval implica que
lı́m ksn − f k = 0.
n→∞
Corol.lari 4.2. Sota les mateixes condicions que en el teorema anterior,
ck → 0
2.2. El teorema de Riesz-Fischer. Aquest teorema és una especie de recı́proc

de la desigualtat de Bessel.
Teorema 4.4. Siga X un espai de Hilbert i S = {ϕ0 , ϕ1 , · · · } un sistema orto-

normal en X. Siga (cn ) una successió de nombres complexos amb ∞ 2
P
k=0 |ck | < ∞.
( És a dir, (ck ) ∈ `2 (C)). Aleshores, existeix y ∈ X tal que

1. Els coeficients de Fourier de y respecte de S són els (ck ), i.e. per a cada
k = 0, 1, · · · ,
ck = hy, ϕk i,
P∞
2. kyk2 = k=0 |ck |2 = k(ck )k`2 .
Prova.
Pn
Siga sn = k=0 ck ϕk , vegem que existeix un element y ∈ X tal que ksn −yk → 0,
i complint (1). La part (2) serà aleshores conseqüència de la igualtat de Parseval.
En primer lloc vegem que la successió (sn ) és de Cauchy. Si m, n són enters
positius amb m ≥ n,
m
X m
X m
X m
X
2 2
ksm − sn k = k ck ϕ k k = h ck ϕk , ck ϕk i = |ck |2 .
k=n+1 k=n+1 k=n+1 k=n+1
P∞
Com la sèrie k=0 |ck |2 és convergent, llavors serà de Cauchy, y això, per la de-
sigualtat anterior ens diu que (sn ) és de Cauchy en X. Com X és complet, existirà
un y ∈ X de forma que
ksn − yk → 0.
J. Garcia-Falset
Per a provar que els coeficients de Fourier de y són justament els nombres complexos
ck , és prou veure que
ck = hy, ϕk i,
d’on, per a cada n ≥ k, per la desigualtat de Cauchy-Schwarz:
|ck − hy, ϕk i| = |hsn , ϕk i − hy, ϕk i| ≤ ksn − yk,
i com el raonament és valid per a tot n ≥ k, al ser ksn − yk → 0, es conclou que
|ck − hy, ϕk i| = 0.
Amb això s’arriba al resultat desitjat.

Combinant el resultat que acabem de demostrar amb les propietats que coneixem
dels coeficients de Fourier d’un element, observem:
1. Escollit un f d’un espai de Hilbert X, llavors la sèrie del quadrats dels mòduls
dels seus coeficients de Fourier és convergent, amb suma menor o igual que
el quadratat de la norma de f (desigualtat de Bessel).
2. Si escollim una successió de nombres complexos de `2 , pel teorema ante-
rior sabem que aquesta successió representarà els coeficients de Fourier d’un
determinat vector de l’espai de Hilbert.
Teorema 4.5. Siga X un espai de Hilbert, i siga S = {ϕ0 , ϕ1 , · · · } un conjunt

ortonormal en X. Per a cada element f ∈ X tenim:
1. La sèrie de Fourier de f és sumable, és a dir, convergeix a un element de X.

2. El vector y, suma de la sèrie de Fourier de f pertany a la clausura del
subespai generat per S, és a dir
∞
X
y= hf, ϕk iϕk ∈ [S].
k=0
3. f − y ⊥ [S].
J. Garcia-Falset
4. El vector y concideix amb f si, i només si, f ∈ [S].
Prova.
(1) és conseqüència de la desigualtat de Bessel i del teorema de Riesz-Fischer, i
(2) és clar des de la definició de sèrie.
Vegem la prova de (3). Fixat k enter no negatiu, per la continuı̈tat del producte
escalar, tenim:
hf − y, ϕk i = hf, ϕk i − hy, ϕk i
= hf, ϕk i − h ∞
P
j=0 hf, ϕj iϕj , ϕk i
= hf, ϕk i − hf, ϕk i = 0.
El que acabem de veure ens diu que f − y ⊥ [S]. Vegem ara que f − y ∈⊥ [S].
Si z ∈ [S] existirà una successió (vn ) d’elements de [S] amb vn → z, per tant
hf − y, zi = lı́m hf − y, vn i = 0,
n→∞
i això ens permet afirmar que f − y ⊥ [S].

Vegem ara la prova de (4). Si f = y, llavors f ∈ [S], per definició de sèrie.
L’altra implicació, si f ∈ [S], f − y ∈ [S]. Però com, per (3) f − y és ortogonal
al mateix subespai [S] no queda més remei que f − y = 0.

Definició 4.1. Siga X un espai de Hilbert i S un conjunt ortonormal en X.

S s’anomena complet si cada vector v ∈ X compleix la desigualtat de Bessel amb
igualtat, és a dir, si compleix la igualtat de Parseval.
Teorema 4.6. Siga X un espai de Hilbert i siga E := {ϕ0 , ϕ1 , · · · } un conjunt

ortonormal en X. Les següents condicions són equivalents:
(a) E és maximal,

(b) L’únic vector ortogonal a tots els vectors de E és el zero (i.e., E ⊥ = {0}),
(c) E és fonamental, és a dir, [E] = X),
J. Garcia-Falset
(d) Per a tot f ∈ X,

∞
X
f= hf, ϕk iϕk ,
k=0
(e) E és complet: per a tot f ∈ X,

∞
X
2
kf k = |hf, ϕk i|2 .
k=0
Prova.
(a) ⇒ (b). Si E és maximal i existeix un vector no nul f ortogonal a E, llavors
f
E∪{ }
kf k
és un conjunt ortonormal que conté estrictament a E i això no pot donar-se ja que
E és maximal.
(b) ⇒ (c). En el teorema anterior hem vist que si f és qualsevol element de X,
existeix la suma de la sèrie de Fourier i si anomenem a aquesta suma per y, llavors
f − y ⊥ [E].
Si es compleix (b), tindrem f = y ( és a dir (b) ⇒ (d)), però y, per definició de sèrie,
és lı́mit de combinacions lineals d’elements de E, per tant,
f = y ∈ [E],
i com això es compleix per a tot element de X,concloem:
X = [E].
(c) ⇒ (b). Si es compleix (c), X = [E]. Aleshores, en cas d’existir un vector v

ortogonal a E, v ∈ [E], el que ens diu que v coincideix amb la suma de la seua sèrie
de Fourier. Però tots el coeficients de Fourier de v són nuls, per tant v = 0, i això
implica (b).
(b) ⇒ (d). És conseqüència directa del teorema anterior.
J. Garcia-Falset
(d) ⇒ (e). Tenint en compte la continuı̈tat del producte escalar:
kf k2 = hf, f i = hf, ∞
P P∞
k=0 ck ϕk i = k=0 hf, ck ϕk i
P∞ P∞
= k=0 ck ck = k=0 |ck |2 .
el qual prova (e).

(e) ⇒ (a). Si E no és maximal, existirà un vector normalitzat v de forma que
E ∪ {v} és un conjunt ortonormal. Però com v és ortogonal a E, els seus coefi-
cients de Fourier respecte de E són tots nuls, i això, aplicant (e) porta a la següent
contradicció:
∞
X
2
1 = kvk = |hv, ϕk i|2 = 0.
k=0

Proposició 4.3. (Generalització de la igualtat de Parseval).

Siga (ϕn ) una successió ortonormal completa d’un espai de Hilbert real X. Si
f, g ∈ X, aleshores
∞
X
hf, gi = hf, ϕk ihg, ϕk i.
k=0
Prova.
Si (ϕn ) és una successió ortonormal completa, pel teorema anterior, podem apli-
car la igualtat de Parseval i tindre
∞
X ∞
X
2 2 2
kf + gk = |hf + g, ϕk i| , kf − gk = |hf − g, ϕk i|2 .
k=0 k=0
Restant i reordenant la relació ( és cert en espais de Hilbert reals)
4hx, yi = kx + yk2 − kx − yk2
Ens queda,
∞
X ∞
X
2 2
4hf, gi = [|hf + g, ϕk i| − |hf − g, ϕk i| ] = 4 [hf, ϕk ihg, ϕk i].
k=0 k=0
J. Garcia-Falset
64 3. El sistema trigonomètric en L2 (I) és complet
3. El sistema trigonomètric en L2 (I) és complet
Provarem que, en l’espai L2 ([−π, π]), la successió ortonormal

1 cos(x) sin(x)
√ , √ , √ ,···
2π π π
és un sistema complet.
Recordem que la sèrie de Fourier d’una funció f ∈ L2 ([−π, π]) és:
∞
a0 X
f∼ + (an cos(nx) + bn sin(nx)).
2 n=1
on
Z π
1
an := f (x) cos(nx)dx, n = 0, 1, · · ·
π −π
Z π
1
bn := f (x) sin(nx)dx, n = 1, 2 · · · .
π −π
Un polinomi trigonomètric és una suma finita de la forma:

m
A0 X
T (x) := + (An cos(nx) + Bn sin(nx)).
2 n=1
Tot polinomi trigonomètric pot ser considerat com una funció real periòdica de
perı́ode 2π. Si y és un nombre real, és senzill adornar-se’n que, si T és un polinomi
trigonomètric la funció x 7→ T (x + y) també ho és.
Lema 4.1. Per a qualsevol η > 0 i 0 < δ < π existeix un polinomi trigonomètric
T (x) de forma que
(i) T (x) ≥ 0,
(ii) T és parell (i.e., T (x) = T (−x) per a tot x ∈ [−π, π]).
Rπ
(iii) −π T (x)dx = 1,
(iv) T (x) ≤ η, δ ≤ x ≤ π.
Prova.
És prou agafar
J. Garcia-Falset
(1 + cos(x))n cos(x/2))2n
Tn (x) := R π = Rπ ,
−π
(1 + cos(x))n dx −π
(cos(x/2))2n dx
funcions que compleixen, per a cada enter positiu n les condicions (i), (ii) i (iii).
δ
A més, a més, si δ ≤ x ≤ π, per tant, 0 < 2
≤ π2 , com la funció x 7→ cos(x/2) és
decreixent en l’interval (0, π), tindrem que:
Si δ ≤ x ≤ π, aleshores (cos(x/2))2n ≤ (cos(δ/2)2n .
Rπ Rδ
D’altra banda, −π (cos(x/2))2n dx ≥ 02 (cos(x/2))2n dx ≥ 2δ (cos(δ/4))2n .
Llavors,
2n
cos(x/2))2n cos(x/2))2n

2 cos(δ/2)
Tn (x) = R π 2n
≤ δ/2
<
(cos(x/2)) dx δ cos(δ/4)
R
−π (cos(x/2))2n dx
0
i aixı́ per a n prou gran, Tn també complirà la condició (iv). Cada Tn és un polinomi
trigonomètric, ja que és senzill escriure les potències
cos2 (x), cos3 (x), · · ·
com combinacions lineals de
cos(x), sin(x), cos(2x), sin(2x), · · ·
per exemple igualant les parts reals i imaginaries en la identitat
cos(nx) + i sin(nx) = einx = (eix )n = (cos(x) + i sin(x))n .
Lema 4.2. Si f és una funció 2π-periòdica i integrable, aleshores per a qualsevol
Rπ R a+π
a ∈ R tenim: −π f (x)dx = a−π f (x)dx
Prova.
J. Garcia-Falset
Com f és 2π-periòdica, ha de complir que f (x+2π) = f (x) i per tant, anomenant
x = τ − 2π ens queda que:
f (τ − 2π + 2π) = f (τ ) = f (τ − 2π),
si fem la substitució x = τ − 2π i utilitzem la igualtat anterior, ens queda:
Z β Z β+2π Z β+2π
(18) f (x)dx = f (τ − 2π)dτ = f (τ )dτ.
α α+2π α+2π
Ara, com podem escriure

Z a+π Z −π Z a+π
f (x)dx = f (x)dx + f (x)dx.
a−π a−π −π
Aplicant el resultat (18) amb α = a − π i β = −π, s’obté

Z −π Z π
f (x)dx = f (x)dx
a−π a+π
i per tantt,
Z a+π Z π Z a+π Z π
f (x)dx = f (x)dx + f (x)dx = f (x)dx.
a−π a+π −π −π

Lema 4.3. Siga f ∈ C([−π, π]). Si els coeficients de Fourier de f són tots nuls,
aleshores f és identicament nul·la.
Prova.
Podem extendre el domini de f a tota la recta real, per periodicitat, ficant:
f (x + 2π) = f (x)
per a tot x ∈ (−π, π]. Aleshores, per a cada nombre real y i cada polinomi trigo-
nomètric T (x), fent un canvi de variable, tenim:
Z π Z y+π
f (x + y)T (x)dx = f (x)T (x − y)dx,
−π y−π
J. Garcia-Falset
com la funció x 7→ T (x − y) és periòdica de perı́ode 2π, igual que f

Z y+π Z π
f (x)T (x − y)dx = f (x)T (x − y)dx,
y−π −π
això és perquè si h és una funció periòdica de perı́ode 2π es té:

Z y+π Z π
h(x)dx = h(x)dx.
y−π −π
D’altra banda, com els coeficients de Fourier de f són tots nuls i x 7→ T (x − y) és
un polinomi trigonomètric
Z π
f (x)T (x − y)dx = 0.
−π
Per tant, Z π
f (x + y)T (x)dx = 0.
−π
Si f no és identicament nul·la, exisitrà µ ∈ (−π, π) on f (µ) 6= 0. Podem suposar
que f (µ) = c > 0 (si c < 0 treballariem amb −f ).
Per ser f contı́nua en [−π, π] existeix δ > 0 de forma que (µ − δ, µ + δ) ⊆ (−π, π)
i a més, a més,
c
f (x) > , ∀x ∈ (µ − δ, µ + δ).
2
Ara, agafem η > 0 suficientment xicotet, i apliquem el lema anterior per a obtenir
el polinomi trigonomètric T (x) complint (i), (ii), (iii) i (iv), Llavors:
Z π Z −δ Z δ Z π
0= f (x + µ)T (x)dx = + + f (x + µ)T (x)dx
−π −π −δ δ
a més, a més, x ∈ (−δ, δ) sii x + µ ∈ (µ − δ, µ + δ), com T (x) és no negatiu,
Z δ
c δ
Z
f (x + µ)T (x)dx ≥ T (x)dx.
−δ 2 −δ
Tenint en compte que f és contı́nua en [−π, π], és fitada en eixe interval i per
periodicitat en tota la recta. Aixı́,
Z −δ Z π Z −δ Z π
+ f (x + µ)T (x)dx ≥ −M + T (x)dx
−π δ −π δ
J. Garcia-Falset
A partir d’aquestes desigualtats i tenint en compte que el polinomi del lema és parell,
i.e.; T (x) = T (−x), s’obté
R
−δ Rδ Rπ
0 = −π
+ −δ + δ f (x + µ)T (x)dx
R R π
c
Rδ −δ
≥ 2 −δ
T (x)dx − M −π
+ T (x)dx
R δ R π
c
Rπ c −δ
= −π
T (x)dx − ( + M ) + T (x)dx
2
R 2 R −π δ
c −δ π
≥ 2
− ( 2c + M ) −π + δ ηdx
c
= 2
− ( 2c + M )2(π − δ)η.
El que és una contradicció sempre que η siga suficientment xicotet.

Les integrals que defineixen els coeficients de Fourier
1 π
Z
an := f (x) cos(nx)dx, n = 0, 1, · · ·
π −π
1 π
Z
bn := f (x) sin(nx)dx, n = 1, 2 · · · ,
π −π
tenen sentit si f ∈ L1 ([−π, π]). Provarem que si una funció real f ∈ L1 ([−π, π]) té
tots els seus coeficients de Fourier nuls, aleshores és una funció identicament nul·la.
Això és més del que necessitem per a veure que el sistema trigonomètric és complet
en L2 ([−π, π]), (ja que L2 ([−π, π]) ⊆ L1 ([−π, π])) (veure l’apartat (b) del teorema
4.6), però aquest fet és també un resultat important.
Teorema 4.7. Siga f ∈ L1 ([−π, π]). Si tots el coeficients de Fourier de f són

nuls, aleshores f és identicament nul·la.
Prova.
Siguen a0 , a1 , · · · , b1 , b2 , · · · els coeficients de Fourier de f i suposem que tots són
nuls. Definim, per a x ∈ [−π, π],
 R

[0,x]
f (t)dt, x≥0
F (x) := R

[x,0]
−f (t)dt, x < 0
J. Garcia-Falset
Es senzill veure que F és absolutament contı́nua en [−π, π], i que per a quasi tot
x ∈ [−π, π], F 0 (x) = f (x). 1. A més, a més, fent un canvi de variable es pot veure
que F (π) = F (−π).
Si A0 , A1 , · · · , B1 , B2 , · · · són els coeficients de Fourier de F , per a cada n ≥ 1,
1 π
Z
An = F (x) cos(nx)dx
π −π
Rx
podem aplicar integració per parts, tenint, per a G(x) = −π cos(nx)dx = sin(nx) n
1
Rπ
An = π −π
F (x) cos(nx)dx
1
Rπ
= [F (π)G(π) − F (−π)G(−π)] − n −π
f (x) sin(nx)dx
= − bnn = 0.
De la mateixa manera i tenint en compte que a0 = 0

1 π
Z
Bn = F (x) sin(nx)dx = 0.
π −π
Per tant, els coeficients de Fourier de la funció F (x)− A20 , que és contı́nua en [−π, π],
són tots nuls, i podem aplicar el lema anterior arribant a que
A0
F (x) − = 0,
2
d’on es trau que F és una funció constant i per tant la seua derivada és la funció
nul·la, aquesta derivada coincideix amb f quasi en tot punt, per tant com a funció
de L1 ([−π, π]) és la mateixa funció.

4. Qüestions i exercicis
Exercici 4.1.
Siga (X, k · k) un espai de Hilbert. Si els vecctors u, v ∈ X compleixen |hu, vi| =
kukvk. Què podem saber de u i v?. Estudiar la mateixa qüestio per a la igualtat
ku + vk = kuk + kvk.
1Això es pot trobar a [10, pag.379]
J. Garcia-Falset
70 4. Qüestions i exercicis
Exercici 4.2. Siga (X, k · k) un espai de Hilbert. Siguen x, y ∈ X amb norma

1.. Provar que si x 6= y, aleshores ktx + (1 − t)yk < 1 per a tot t ∈ (0, 1).
Exercici 4.3. Siga (X, k · k) un espai de Hilbert. Siguen x, y ∈ X amb norma

1.. Si kx − yk ≥ ε, afitar inferiorment la norma del punt 21 (x + y).
Exercici 4.4. Provar que en tot espai prehilbertià X, si u, v, w ∈ X i t ∈ (0, 1)

es compleix:
ku − ((1 − t)v + tw)k2 + t(1 − t)kv − wk2 = (1 − t)ku − vk2 + tku − wk2 .
Exercici 4.5. Siga X un espai prehilbertià sonbre K i siga v ∈ X amb kvk = 1.

Si M := {v}⊥ , i x ∈ X, calcular PM (x). El mateix si V := {λv : λ ∈ K}, és a dir,
calcular PV (x).
Exercici 4.6. En l’espai `2 , agafem el subespai vectorial

∞
X
M = {(xn ) ∈ `2 : xn = 0},
n=1
Provar que M = `2 , és a dir que M és dens en `2 i a partir d’acı́ proveu que
`2 6= M ⊕ M ⊥ .
Exercici 4.7. En l’espai `2 , agafem el subconjunt

1
M = {xn ∈ `2 : xn := (0, 0, · · · , 0, 1 + , 0, · · · )}.
n
Provar que M és tancat però no admet elements de norma mı́nima.
Exercici 4.8. Siga Y un subespai de L2 (R) format per les funcions que s’anul·len
en quasi tots els punt de (0, ∞). Calcular d(g, Y ) on g(x) = e−|x| .

J. Garcia-Falset
CAPÍTOL 5
Integrals de Lı́nia
1. Parametrització de corbes
1.1. trajectòries.
Definició 5.1. Donat un interval tancat i fitat [a, b], anomenarem trajectòria o
camı́ en Rn a tota funció contı́nua α : [a, b] → Rn .
Al punt α(a) l’anomenarem punt inicial del camı́.

Al punt α(b) l’anomenarem punt final del camı́.
Quan α(a) = α(b) direm que la trajectòria és tancada.
Anomenarem arc parametitzat per α al conjunt α∗ := α([a, b]) ⊂ Rn .
Exemple 5.1. Si f : [a, b] → R és una funció contı́nua, llavors G(f ) és un arc
en R2 que ve parametritzat pel següent camı́:
α : [a, b] → R2 α(x) = (x, f (x))
és clar que α([a, b]) = G(f ).
Exemple 5.2. La circunferència S = {(x, y) : x2 + y 2 = R2 } és un arc en el

plà que ve parametritzada per
α : [0, 2π] → R2 α(θ) = (R cos(θ), R sin(θ))
és clar que α([0, 2π]) = S.
Hi ha que tindre en compte que un arc pot tindre moltes paramentritzacions:

71
72 1. Parametrització de corbes
Exemple 5.3. El conjunt A = {(x, y) : x, y ≥ 0, x2 + y 2 = 4} és un arc en el

plà que pot ser paramentritzat per:
√
α : [0, 2] → R2 α(x) = (x, + 4 − x2 )
és clar que α([0, 2]) = A.
π
β : [0, ] → R2 β(θ) = (2 cos(θ), 2 sin(θ))
2
és clar que β([0, π2 ]) = A.
π
γ : [0, ] → R2 γ(θ) = (2 sin(θ), 2 cos(θ))
2
és clar que γ([0, π2 ]) = A.
Definició 5.2. Direm que un arc C = α([a, b]) és simple si α es injectiva en
[a, b].
El següent resultat pretén mostrar la relació entre dues parametritzacions d’un

mateix arc simple.
Lema 5.1. Siga I un interval de R, suposem que s : I → R és contı́nua i

injectiva. Aleshores s és estrictament monòtona.
Prova. Aplicar el teorema de Bolzano.
Teorema 5.1. Considerem els intervals tancats i fitats I = [a, b] i J = [c, d].
Suposem que f : I → Rn , g : J → Rn són funcions contı́nues les quals són parame-
tritzacions del mateix arc simple. Llavors existeix una funció contı́nua i estrictament
monòtona s : I → J tal que
f (t) = g(s(t)), ∀t ∈ I.
J. Garcia-Falset
5. Integrals de Lı́nia 73
Prova. Com g és injectiva, es compleix que g : J → g(J) és bijectiva i per tant
existeix la funció inversa g −1 : g(J) → J. Vegem que g −1 és contı́nua.
Siga y ∈ g(J) i siga yn ∈ g(J) tal que yn → y. Hem de demostrar que g −1 (yn ) →
g −1 (y).
Ara be, existeixen xn , x ∈ J de forma que yn = g(xn ), y = g(x). Llavors hem de
provar que xn → x, sabent que g(xn ) → g(x).
Suposem, per a obtenir una contradicció, que (xn ) no convergeix a x. Com la
successió (xn ) és fitada, pel teorema de Bolzano-Weierstrass, existirà una subsucces-
sió (xnk ) convergent a z 6= x. Com g és contı́nua, aleshores g(xnk ) → g(z) 6= g(x).
El qual és una contradicció. És a dir, g −1 és contı́nua en g(J). Finalment definim
s : I → J com:
s = g −1 ◦ f.
Això té sentit ja que f i g defineixen el mateix arc simple f (I) = g(J).
Com s és composició de funcions contı́nues, aleshores és contı́nua. A més, a més,
és injectiva per ser composició de funcions injectives.
Per últim, aplicant el lema anterior, s’arriba a que s és estrictament monòtona.

Definició 5.3. Donades dues parametritzacions α : I → Rn i β : J → Rn

d’un mateix arc simple, direm que són equivalents si existeix una funció contı́nua i
estrictament creixent s : J → I de forma que β = α ◦ s.
Es pot comprovar que la definició de parametritzacions equivalents és una relació

d’equivalència, i.e., verifica la propietat reflexiva, simètrica i transitiva.
Definició 5.4. Una corba és una classe d’equivalència de representacions pa-
ramètriques.
1.2. Longitud d’una trajectòria.

J. Garcia-Falset
Definició 5.5. Siga α : [a, b] → Rn un camı́. Definim la longitud de la trajectòria

α per la següent fòrmula:
n
X
l(α) := sup L(α, P ), on L(α, P ) := kα(ti ) − α(ti−1 )k,
i=1
on el suprem es prén sobre totes les particions P = {a = t0 < ... < tn = b} de

l’interval [a, b]. Si l(α) és finit diem que el camı́ α és rectificable.
Proposició 5.1. (a) Siga f : I → Rn un camı́ rectificable i siga P = {a =

t0 < ... < tn = b} una partició de l’interval I. Si es defineix gk := f |[tk−1 ,tk ]
per a k = 1, 2, ..., n. Aleshores
n
X
l(f ) = l(gk ).
k=1
(b) Siga IT := [a, T ] i definim f |T com la restricció de f a [a, T ]. Definim s(T ) :=

l(f |T ), llavors s és una funció contı́nua per a cada T ∈ I.
(c) Si α : I → Rn és un camı́ i P i Q són particions de l’interval I tal que
P ⊆ Q, aleshores L(α, P ) ≤ L(α, Q).
És clar que si la parametrització α defineix un arc simple, aleshores podem

definir la longitud de l’arc com la longitud de la parametrització. El següent resultat
mostra que la longitud d’un arc simple és independent de la parametrització que
seleccionem.
Teorema 5.2. Siguen α : I → Rn β : J → Rn dues representacions del mateix

arc simple. Aleshores l(α) = l(β).
Prova. Pel Teorema 5.1, sabem que existeix una funció contı́nua i estrictament
monòtona s de forma que α = β ◦ s. Siguen P = {t0 , ..., tn } i Q = {τ0 , ..., τm } dues
particions de I i J respectivament. Anomenem
J. Garcia-Falset
n
X m
X
Lα = kα(ti ) − α(ti−1 )k, Lβ = kβ(τi ) − β(τi−1 )k.
i=1 i=1
Cada partició Q de l’interval J es pot formar mitjançant una partició P de I,

anomenant
(i) τi = s(ti ) si s és estrictament creixent o

(ii) ficant τi = s(tn−i ) si s és estrictament decreixent.
En el cas (i) está clar que β(τi ) = α(ti ) per a i = 0, 2, ..., n.. En el cas (ii),
β(τi ) = α(tn−i ).
En ambdos casos les sumes Lα i Lβ són iguals i per tant, l(α) = l(β).

Hi han trajectòries les quals no són rectificables, ara veurem un exemple:
Exemple 5.4. Siga la funció f : [0, 1] → R definida per:

 x cos( π ), x 6= 0
2x
f (x) :=
 0 x = 0,
i definim la trajectòria α : [0, 1] → R2 com α(x) := (x, f (x)). Si prenem les parti-
cions
1 1 1 1
Pn := {0, . , · · · , , , 1}
2n 2n − 1 3 2
no és difı́cil veure que L(α, Pn ) → ∞.
Quan les trajectòries són prou diferenciable els mètodes del càlcul poden usar-se
per a obtenir la seua longitud.
Donat un camı́ en Rn , i.e.; una funció contı́nua γ : [a, b] → Rn . Escriurem
γ(h) − γ(t)
γ 0 (t) := lı́m ,
h→t, h∈[a,b] h−t
J. Garcia-Falset
si eixe lı́mit existeix. Observem que si t ∈]a, b[ llavors γ 0 (t) existeix si, i només si, γ
és diferenciable en el punt t.
Ara, anem a estendre el concepte de funció de classe C q a intervals tancats.
Definició 5.6. (i) Siga α : [a, b] → Rn una trajectòria. Direm que α és de
classe C q en [a, b] si existeix α(q) (t) i α(q) és contı́nua en [a, b].
(ii) Direm que α és de classe C q a trossos, si existeix {a = t0 < t1 < ... < tn−1 <
tn = b} de forma que α és de classe C q en cada interval [ti−1 , ti ].
Lema 5.2. Siga P = {tp0 , ..., tpm(p) } una partició de l’interval [a, b] i denotem
per kP k la longitud del subinterval més llarg de P . Per a qualsevol funció contı́nua
f : [a, b] → R i per a cada selecció upj ∈ [tpj−1 , tpj ] es té que
m(p) Z b
X
lı́m f (upi )(tpi − tpi−1 ) = f (t)dt.
kP k→0 a
i=1
Prova. Com f , pel teorema de Heine-Cantor, és uniformement contı́nua, per a

cada > 0 existeix δ > 0 tal que
|f (x) − f (y)| ≤
sempre que |x − y| < δ amb x, y ∈ [a, b]. Ara considerem una partició P amb
0 < kP k < δ. Aleshores
m(p) R tpi
P Rb P
m(p) p p p p
i=1 f (ui )(ti − ti−1 ) − a f (t)dt = i=1 tp (f (ui ) − f (t))dt

Ri−1tpi
≤ m(p) |f (upi ) − f (t)|dt
P
i=1 tpi−1
Pm(p) p
≤ i=1 (ti − tpi−1 ) = (b − a)

Teorema 5.3. Siga α : [a, b] → Rn una trajectòria de classe C 1 . Aleshores α és

rectificable i a més, a més, Z b
l(α) = kα0 (t)kdt.
a
J. Garcia-Falset
Prova.
Per definició de longitud sabem que
n
X
l(α) := sup{ kα(ti ) − α(ti−1 )k : P = {t0 , ..., tn } ∈ P([a, b])}.
i=1
D’altra banda, per definició de trajectòria de classe C 1 , sabem que existeix la

funció α0 : [a, b] → Rn i és contı́nua. Per tant, la funció que associa t ∈ [a, b] →
kα0 (t)k és una funció contı́nua sobre [a, b] i per tant és integrable Riemman en
l’interval. El qual significa:
Z b
kα0 (t)kdt < ∞.
a
Llavors, pel lema anterior, donat ε > 0 existirà δ > 0 tal que si kP k < δ, aleshores
n Z b
X
kα0 (ξi )k(ti − ti−1 ) − kα0 (t)kdt < ε

i=1 a
per a cada ξi ∈ [ti−1 , ti [.

Si escrivim α mitjançant les seues funcions coordenades es tindrà que α =
(α1 , ..., αn ) on cada una de les funcions coordenades αk : [a, b] → R és contı́nua
en [a, b] i derivable en ]a, b[. Aleshores donada la partició P , pel teorema del valor
mitjà, sabem que existeix ξki ∈ [ti−1 , ti [ tal que
αk (ti ) − αk (ti−1 ) = αk0 (ξki )(ti − ti−1 ).
Amb la qual cosa,
m m n
!1/2
X X X
kα(ti ) − α(ti−1 )k = (αk0 (ξki ))2 (ti − ti−1 ).
i=1 i=1 k=1
Ara tenint en compte el teorema de Heine-Cantor sabem que les funcions coor-
denades αk són uniformement contı́nues y per tant, si la norma de la partició és
J. Garcia-Falset
prou xicoteta, es complirá que αk (x) u αk (y) quan x, y ∈ [ti−1 , ti ]. Amb el qual, per
a particions prou fines es podrá trobar ξi ∈ [ti−1 , ti [ tal que
m n
!1/2 m n
!1/2
X X X X
(αk0 (ξki ))2 (ti − ti−1 ) u (αk0 (ξi ))2 (ti − ti−1 ).
i=1 k=1 i=1 k=1
El que acabem de veure és que si P és una partició prou fina es té que
m
X m
X Z b
0
l(α) u kα(ti ) − α(ti−1 )k u kα (ξi )k(ti − ti−1 ) u kα0 (t)kdt.
i=1 i=1 a

Prova alternativa.
Definim F : [a, b]n → R com
v
u n
uX
F (s1 , · · · , sn ) = t |αj0 (sj )|2 ,
j=1
llavors F (t, · · · , t) = kα0 (t)k. A més, a més, donada una partició P = {a = t1 <
· · · < tk = b}. Podem aplicar el teorema del valor mitjà per a obtenir: per a cada
1 ≤ i ≤ k − 1 i 1 ≤ j ≤ n exisitirà sij ∈ [ti , ti+1 ] de forma que
Pk−1 qPn
L(α, P ) = k−1
P 2
i=1 kα(t i+1 ) − α(t i )k = i=1 j=1 (αj (ti+1 ) − αj (ti ))
= k−1
P
i=1 F (s1i , · · · , sni )(ti+1 − ti )
Pk−1 R ti+1
= i=1 ti F (s1i , · · · sni )dt.
Com F és una funció contı́nua sobre el compacte [a, b]n , aleshores, pel teorema
de Heine-Cantor, F serà uniformement contı́nua en [a, b]n , és a dir, dontat ε > 0
existeix δ > 0 de forma que si x, y ∈ [a, b]n i kx − yk ≤ δ es té que
|F (x) − F (y)| < ε.
Suposem ara que kP k < √δ . Llavors

n
k(t, · · · , t) − (s1i , · · · , sni )k < δ,

J. Garcia-Falset
sempre que t ∈ [ti , ti+1 ]. Aleshores

Rb Pk−1 R ti+1
|L(α, P ) − a
kα0 (t)kdt| ≤ i=1 ti
|F (s1i , · · · , sni ) − F (t, · · · , t)|dt
Pk−1 R ti+1
εdt = ε k−1
P
≤ i=1 ti i=1 (ti+1 − ti ) = ε(b − a)
Per finalitzar fixem una partició P0 amb norma menor que √δ . Si P és una
n
partició arbitraria de l’interval [a, b] es té

Z b
L(α, P ) ≤ L(α, P ∪ P0 ) ≤ ε(b − a) + kα0 (t)kdt,
a
Rb
la qual cosa mostra que α és reciticable i L(α) ≤ ε(b − a) + a
kα0 (t)kdt
D’altra banda,
Z b
L(α) ≥ L(α, P0 ) ≥ kα0 (t)kdt − ε(b − a).
a
Prenent lı́mits quan ε → 0 s’obté el resultat.

Corol.lari 5.1. Siga α : I → Rn un camı́ de classe C 1 a trossos. Aleshores α és

Rb
rectificable i a més, a més, l(α) = a kα0 (t)kdt.
Prova. Siga P = {t0 , ..., tm } una partició de [a, b] tal que αj := α|[tj−1 ,tj ] és de
classe C 1 per a cada j = 1, 2, ..., m. Pel teorema anterior
Z tj
l(αj ) = kα0 (t)kdt.
tj−1
Conseqüentment α és rectificable ja que:
m
X m Z
X tj
l(α) = l(αj ) = kα0 (t)kdt.
j=1 j=1 tj−1
Com la funció t → kα0 (t)k está ben definida en cada punt de l’interval excepte
com a molt en un nombre finit de punts i és fitada i contı́nua en el seu domini de
definició. Pel teorema de Lebesgue-Vitali eixa funció és integrable Riemann en [a, b].
J. Garcia-Falset
80 2. Integració de camps.
De les propietats de la integral de Riemann es conclou que

Z b
l(α) = kα0 (t)kdt.
a
Definició 5.7. Siga α : [a, b] → Rn una trajectòria. Direm que α és suau si α
és de classe C 1 i α0 (t) 6= 0 per a tot t ∈ [a, b].
Exemple 5.5. Calcular la longitud d’una circunferència de radi R > 0.

Considerem la parametrització de la circunferència donada per α(θ) = (R cos(θ), R sin(θ)).
Clarament, aquesta trajectòria és suau ja que
α0 (θ) = (−R sin(θ), R cos(θ)) 6= (0, 0).
Per tant,
Z 2π Z 2π
l(α) = k(−R sin(θ), R cos(θ))kdθ = R dθ = 2πR.
0 0
2. Integració de camps.
La integral de lı́nia va ser inventada per a resoldre problemes relatius a moviments

de fluids, electricitat, magnetisme o camps de forces.
2.1. Camps vectorials.
Definició 5.8. Un camp vectorial en Rn és una funció contı́nua f : U ⊆ Rn →

Rn , on U és un obert de Rn .
Assigna un vector a un punt. Els camps vectorials són d’utilitat per a representar
camps de força o camps de velocitat.
Suposem que α : [a, b] → R3 és suau de forma que l’arc parametritzat per α está
contingut en un obert U. Si volem avaluar el treball fet sobre un objecte movent en
un camp de forces F : U ⊆ R3 → R3 al llarg de l’arc α∗ des del punt α(a) fins a
α(b), hem de tindre en compte els següents principis bàsics:
J. Garcia-Falset
1. El treball només depèn de la component de la força que actua en la mateixa

direcció en la que es mou l’objecte,
2. El treball realitzat per un camp constant F0 que mou un objecte entre dos
punts que formen un segment, en la direcció de la força, és el producte kF0 k
per la longitud del segment.
Recordem que
α0 (t)
T (t) :=
kα0 (t)k
és un vector unitari, tangent a l’arc en el punt α(t) i la longitud de α|[tj−1 ,tj ] és
aproximadament kα(tj ) − α(tj−1 )k ≈ kα0 (tj )k(tj − tj−1 ).
Aleshores, si considerem una partició P prou fina de l’interval [a, b], el treball fet
per a moure la partı́cula des de α(tj−1 ) fins a α(tj ) és, aproximadament
hF (α(tj )), T (tj )i · kα0 (tj )k(tj − tj−1 ).
Per tant, una bona aproximació del treball realitzat per a moure una partı́cula
al llarg de α∗ és:
m
X
hF (α(tj )), T (tj )ikα0 (tj )k(tj − tj−1 ).
i=1
Tenint en compte el Lema 5.2, és raonable definir el treball realitzat per la força
F sobre la partı́cula que es mou al llarg de α com:
Z b
W := hF (α(t)), α0 (t)idt.
a
Definició 5.9. Siga F : U ⊆ Rn → Rn un camp vectorial i α un camı́ de classe

C 1 a trossos tal que α∗ ⊆ U. Anomenarem integral de lı́nia de F al llarg de α a:
Z Z b
F := hF (α(t)), α0 (t)idt.
α a
J. Garcia-Falset
Exemple 5.6. Cacular la integral de lı́nia del camp vectorial F (x, y, z) = (x, y, z)
al llarg de la trajectòria α : [0, 2π] → R3 definida per α(t) = (sin(t), cos(t), t).
Z Z 2π
F ds = h(sin(t), cos(t), t), (cos(t), − sin(t), 1)idt =
α 0
Z 2π Z 2π
(sin(t) cos(t) − sin(t) cos(t) + t)dt = tdt = 2π 2 .
0 0
2.2. Formes diferencials. A vegades per a simplificar la resolució d’alguns

problemes concrets aixı́ com per a trobar connexions amb el teorema general de
Stokes, és convenient adoptar un altre punt de vista per a les integrals de lı́nia.
L’observació essencial és que cada vector v ∈ Rn defineix una forma lineal (recordeu
el teorema de representació de Reisz):
ϕv : Rn → R definida por ϕv (h) = hv, hi.
Reciprocament, per a cada forma lineal L : Rn → R se li pot trobar un i només

un vector v ∈ Rn tal que L = ϕv . Observar que v := (L(e1 ), L(e2 ), ..., L(en )).
Això significa que si definim l’aplicació
Γ : Rn → (Rn )∗ como Γ(v) = ϕv ,
és un isomorfisme lineal.

Denotem per dxj les formes lineals associades al vector de la base canònica ej .
Això és,
dxj (h) = hej , hi = hj .
Aleshores, si v = (v1 , ..., vn ), llavors ϕv és la següent forma lineal:

n
X
ϕv = vj · dxj .
i=1
J. Garcia-Falset
D’aquesta manera podem identificar vectors amb formes lineals, amb el qual, és
prou natural identificar camps vectorials sobre un conjunt U ⊆ Rn amb aplicacions
que associen a cada punt de U una forma lineal.
Definició 5.10. Siga U un subconjunt obert. Una forma diferencial de grau 1

sobre U és una aplicació
ω : U ⊆ Rn → (Rn )∗ .
A les formes diferencials de grau 1, també se les anomena 1-formes diferencials.

Per a cada x ∈ U i h ∈ Rn tenim:
n n
!
X X
ω(x)(h) = fi (x)hi = fi (x)dxi (h).
i=1 i=1
Pn
Aleshores ω(x) = i=1 fi (x)dxi per a cada x ∈ U. Ho abreugem escrivint:
n
X
ω= fi dxi .
i=1
Una 1-forma diferencial ω es dirà que és contı́nua o de classe C q si les seues
componenets fi són totes funcions contı́nues o funcions de classe C q . Des d’ara
assumirem que les 1-formes són sempre contı́nues.
Observem que si ω(x) és la forma lineal associada amb el vector
F (x) = (f1 (x), ..., fn (x)),
estudiar la 1-forma ω és equivalent a estudiar el camp vectorial F. És a dir, inter-
pretarem les 1-formes diferencials i els camps vectorials com dues formes diferents
de visualitzar un mateix objecte matemàtic. Quan formulem problemes que venen
de la Fı́sica o enginyeria usar camps vectorials sembla el camı́ més correcte. Tanma-
teix, per a resoldre problemes amb eines matemàtiques és més freqüent expressar-les
mitjançant formes diferencials.
J. Garcia-Falset
Exemple 5.7. Siga g : U → R una funció de classe C 1 sobre l’obert U. La

diferencial de g en un punt x ∈ U és la aplicació lineal
dg(x) : Rn → R
donada per
n n
X ∂g X ∂g
dg(x)(h) = (x)hi = (x)dxi (h),
i=1
∂xi i=1
∂xi
per tant
n
X ∂g
dg = dxi .
i=1
∂xi
Com cada derivada parcial de g és una funció contı́nua, concloem que l’aplicació
x ∈ U → dg(x) és una 1-forma diferencial contı́nua que la representem per ω =
dg. Aixı́ que, l’exemple anterior mostra que la noció de 1-forma diferencial és una
generalització del concepte de diferencial d’una funció.
Definició 5.11. Siga ω una 1-forma diferencial contı́nua sobre l’obert U i siga
α : [a, b] → Rn una trajectòria de classe C 1 a trossos tal que α∗ ⊆ U. Aleshores
Z Z b
ω := ω(α(t))(α0 (t))dt.
α a
Pn
Observem el següent: Si ω = i=1 fi dxi tenim:
Z Z b Xn n
Z bX Z
0 0
ω= ( fi (α(t))dxi (α (t))dt = fi (α(t))(αi (t))dt = F
α a i=1 a i=1 α
On F = (f1 , ..., fn ) és el camp vectorial associat amb la 1-forma diferecnial

ω = f1 dx1 + ... + fn dxn .
R
2.3. Canvi de paràmetre. La integral de lı́nia α
F depèn del camp vec-
torial i també de la trajectòria α. En aquesta secció analitzarem qué passa quan
reemplacem α per altra trajectòria que defineix el mateix arc.
J. Garcia-Falset
Definició 5.12. Siguen α : [a, b] → Rn i β : [c, d] → Rn dues trajectòries. Direm

que són equivalents (α v β) si existeix una aplicació de classe C 1 ϕ : [a, b] → [c, d]
suprajectiva tal que ϕ0 (t) > 0 per a tot t ∈ [a, b] i a més, a més, α = β ◦ ϕ.
Com ϕ és una bijecció estrictament creixent es tindrà que ϕ(a) = c i ϕ(b) = d.
Per tant, de la definició anterior s’obté que si α v β, llavors β v α ficant β = α◦ϕ−1 .
Proposició 5.2. Si α i β són dues trajectòries equivalents i una d’elles és de

classe C 1 a trossos, aleshores l’altra també ho és i a més, a més, l(α) = l(β).
Prova.
Suposem que β és C 1 a trossos. Considerem en aquest cas P = {u0 < u1 < ... <
um } una partició de l’interval [c, d] tal que β|[ui−1 ,ui ] és C 1 , i = 1, 2, ...m. Agafem
per a j ∈ {0, 1, ..., m} tj := ϕ−1 (uj ). És clar que Q = {t0 , ..., tm } és una partició
de l’interval [a, b]. Com sabem que ϕ és estrictament creixent i de classe C 1 i la
composició de funcions de classe C 1 és una funció de classe C 1 , podem concloure
que α|[ti−1 ,ti ] = β ◦ ϕ|[ti−1 ,ti ] és de classe C 1 .
D’altra banda, és conegut que
Z d m Z
X ui
0
l(β) = kβ (u)kdu = kβ 0 (u)kdu.
c i=1 ui−1
Ara aplicant el teorema de canvi de variable en cada subinterval (anomenat

u = ϕ(t)), s’arriba:
Z ϕ(ti ) Z ti
0
kβ (u)kdu = kβ 0 (ϕ(t))kϕ0 (t)dt
ϕ(ti−1 ) ti−1
Com ϕ0 (t) > 0 per a tot t ∈ [a, b] ens queda que
Z ti Z ti
0 0
kβ (ϕ(t))ϕ (t)kdt = k(β ◦ ϕ)0 (t)kdt
ti−1 ti−1

J. Garcia-Falset
D’on es dedueix que

Z ui Z ti
0
kβ (u)kdu = kα0 (t)kdt.
ui−1 ti−1
Sumant totes les integrals anteriores s’obté el resultat.

Proposició 5.3. Siga ω una 1-forma contı́nua en un obert U i siguen α i β dos

camins de classe C 1 a trossos equivalents de forma que l’arc α∗ ⊆ U . Aleshores
Z Z
ω = ω.
α β
Prova.
Per a simplificar, ho farem per a trajectòries de classe C 1 . En aquest cas tenim:
R ϕ(b)
ω(β(u))(β 0 (u))du
R
β
ω = ϕ(a)
Rb
= a
ω(β(ϕ(t)))(β 0 (ϕ(t)))ϕ0 (t)dt
Rb .
= a
ω(β(ϕ(t)))((β ◦ ϕ)0 (t))dt
Rb 0
R
= a
ω(α(t))(α (t))dt = α
ω

Definició 5.13. Siga α : [a, b] → Rn una trajectòria de classe C 1 a trossos.

Anomenarem trajectòria oposada a α i la denotarem per −α a la següent trajectòria:
−α : [−b, −a] → Rn , −α(t) = α(−t).
La trajectòria oposada defineix el mateix arc, però aquest és recorregut en sentit
contrari,i.e., el punt inicial d’una passa a ser el final de l’altra i vice-versa.
Nota 5.1. Altra manera de definir la trajectòria oposada és:
αop : [a, b] → Rn , αop (t) = α(a + b − t),
es pot comprovar de forma senzilla que si agafem ϕ : [a, b] → [−b, −a] definida per
ϕ(t) = t − (a + b), aleshores αop = −α ◦ ϕ és a dir αop ∼ −α.
J. Garcia-Falset
Definició 5.14. Siguen α : [a, b] → Rn i β : [c, d] → Rn dues trajectòries

de classe C 1 a trossos tal que α(b) = β(c). Anomenarem unió de trajectòries i la
denotarem per α ∪ β a la trajectòria de classe C 1 a trossos ξ : [e, f ] → Rn amb la
següent propietat: Existeix e < r < f tal que
ξ|[e,r] ∼ α y ξ|[r,f ] ∼ β
Obviament (α ∪ β)∗ = α∗ ∪ β ∗ i α ∪ β es pot expressar amb el següent camı́

ξ : [0, 1] → Rn on

 α(2t(b − a) + a), 1
0≤t≤ 2
ξ(t) =
 β((2t − 1)(d − c) + c), 1
2
≤t≤1
Proposició 5.4. Siga ω una 1-forma contı́nua sobre un obert U de Rn i siguen

α, β, γ tres trajectòries de classe C 1 a trossos, de forma que els seus arcs estàn
continguts en U. Llavors
R R
1. −γ ω = − γ ω,
R R R
2. α∪β ω = α ω + β ω.
Prova.
R −a
ω(γ(−t))(−γ 0 (−t))dt, fent el canvi de variable u = −t queda:
R
−γ
ω = −b
Z Z b Z
0
− ω= ω(γ(u))(γ (u))du = ω.
−γ a γ
També tenim:
Rr Rf
ω(ξ(t))(ξ 0 (t))dt + ω(ξ(t))(ξ 0 (t))dt
R
α∪β
ω= e r
R R
= ξ|[e,r] ω + ξ|[r,f ] ω
R R
= α ω + β ω.

J. Garcia-Falset
88 3. Camps conservatius. Formes diferencials exactes.
3. Camps conservatius. Formes diferencials exactes.
Exemple 5.8. Siga F : R2 → R2 el camp vectorial definit per F (x, y) = (x, y)

i considerem les següents trajectòries α : [0, 1] → R2 i β : [0, 1] → R2 definides per
α(t) = (t, t) i β(t) = (t, t2 ). Si calculem les integrals de lı́nia, ens queda:
Z Z 1 Z 1
F = h(t, t), (1, 1)idt = 2tdt = 1.
α 0 0
Z Z 1 Z 1
2
F = h(t, t ), (1, 2t)idt = (t + 2t3 )dt = 1.
β 0 0
La conclusió de l’exemple anterior no hi és sorprenent ja que la integral de lı́nia

representa el treball fet pel camp de forces F per a moure una partı́cula al llarg
d’una trajectòria i es coneix de la fı́sica que, sota l’acció del camp gravitacional, el
treball és independient de la trajectòria i només depèn del punt inicial i del punt
final. Tanmateix, hi han camps de força on això no es compleix.
Exemple 5.9. Siguen α i β com en l’exemple anterior i agafem el camp vectorial

F (x, y) = (−y + 83 , x − 21 ). Llavors
Z Z 1 Z 1
3 1 1 1
F = h(−t + , t − ), (1, 1)idt = − dt = − .
α 0 8 2 0 8 8
Z Z 1 Z 1
3 1 3 1 1
F = h(−t2 + , t − ), (1, 2t)idt = (t2 − t + )dt = − .
β 0 8 2 0 8 3 8
Definició 5.15. Siga F = (f1 , ..., fn ) un camp vectorial sobre un obert U de
Rn o be la 1-forma diferencial associada ω = f1 dx1 + ... + fn dxn Si existeix una
funció f : U → R de classe C 1 tal que ∇f = F ( o, equivalentement df = ω) sobre
U , llavors el camp F s’anomena conservatiu i la 1-forma diferencial ω s’anomena
exacta. La funció escalar f és el potencial del camp conservatiu F.
Els camps conservatius tenen un comportament similar al donat en l’exemple

5.8. Aquest fet és una conseqüència inmediata del següent resultat, que es pot veure
com una generalització de la regla de Barrow.
J. Garcia-Falset
Teorema 5.4. Siga g : U → R una funció de classe C 1 sobre l’obert U i γ :

[a, b] → Rn una trajectòria de classe C 1 a trossos tal que γ ∗ ⊆ U. Aleshores
Z
∇g = g(γ(b)) − g(γ(a)).
γ
Prova.
És clar que dg és la 1-forma associada al camp vectorial ∇g. A més, a més,
n
X ∂
dg = gdxi ,
i=1
∂x i
aleshores tenint en compte la regla de la cadena s’obté:
n
0
X ∂ 0
(g ◦ γ) (t) = h∇g(γ(t)), γ (t)i = g(γ(t))γi0 (t).
i=1
∂xi
Excepte en un nombre finit de punts. Amb el qual,
n
!
Z Z b Z b
X ∂ 0
dg = g(γ(t))γi (t) dt = (g ◦ γ)0 (t)dt.
γ a i=1
∂x i a
Finalment, agafem la partició P = {a = t0 < ... < tm = b} de forma que γ|[ti−1 ,ti ]
és de classe C 1 per a 1 ≤ i ≤ m. La regla de Barrow ens dona:
Z m Z
X ti
dg = (g ◦ γ)0 (t)dt = g(γ(b)) − g(γ(a)).
γ i=1 ti−1
Teorema 5.5. Siga F : U ⊆ Rn → Rn un camp vectorial sobre l’obert connex

U. Les condicions següents són equivalents:
1. F es conservatiu,
2. Si γ és de classe C 1 a trossos i γ ∗ ⊆ U tancada, aleshores
Z
F = 0,
γ
J. Garcia-Falset
3. Si γ1 i γ2 són de classe C 1 a trossos tal que γ1∗ , γ2∗ ⊆ U i tenen el mateix

punt inicial i final, llavors
Z Z
F = F.
γ1 γ2
Prova.
(1) ⇒ (2). Per hipòtesi F és conservatiu, aleshores existirà f : U ⊆ Rn → R de
classe C 1 tal que F = ∇f .
Siga γ : [a, b] → U una trajectòria de classe C 1 a trossos tancada. Pel teorema
anterior
Z
∇f = f (γ(b)) − f (γ(a)) = 0.
γ
(2) ⇒ (3). Si γ1 i γ2 tenen els mateixos punts inicials i finals, llavors la trajectòria
γ = γ1 ∪ (−γ2 ) serà tancada i aplicant (2) es tindrà que
Z Z Z
0 = ∇f = ∇f + ∇f.
γ γ1 −γ2
Ara per les propietats de la integral de lı́nia es dedueix que

Z Z
F = F.
γ1 γ2
(3) ⇒ (1). Com U és un obert connex de Rn , aleshores U és connex per poligonals.
Fixem, x0 ∈ U i definim les funcions potencial de la forma següent:
Per a cada x ∈ U , siga γx la poligonal continguda en U que uneix el punt x0
amb x, i definim
Z
g(x) := F.
γx
J. Garcia-Falset
La hipótesi (3) significa que la definició de g no depèn de la poligonal concreta que

agafem. Ara provarem que g és una funció de classe C 1 i el seu gradient coincideix
amb el camp F.
Siga x ∈ U , com U és obert existirà δ > 0 tal que B(x, δ) ⊆ U. Per a cada
1 ≤ j ≤ n i 0 < |t| < δ observem que si γx és una poligonal en U que uneix el punt
x0 amb x, aleshores γx ∪ [x, x + tej ] és una poligonal en U que uneix x0 amb x + tej .
Llavors,
Z Z Z
g(x + tej ) − g(x) = F− F = F.
γx ∪[x,x+tej ] γx [x,x+tej ]
Suposem, per a simplificar, que t > 0 i paramentritzem el segment [x, x + tej ] de

la següent forma γ(s) = x + sej on 0 ≤ s ≤ t. Si F = (F1 , ..., Fn ) es té
Z t Z t
g(x + tej ) − g(x) = hF (x + sej ), ej ids = Fj (x + sej )ds.
0 0
Per últim,
R
g(x+tej )−g(x) 1 t
− F (x) = (F (x + se ) − F (x))ds

t j t 0 j j j
t
≤ 1t 0 |Fj (x + sej ) − Fj (x)|ds
R
≤ máx{|Fj (x + sej ) − Fj (x)| : 0 ≤ s ≤ t}.

Com les funcions Fj són contı́nues en x, la expressió anterior tendeix a zero quan
t → 0. Per tant,
∂g
(x) = Fj (x).
∂xj

Definició 5.16. Un obert U ⊆ Rn s’anomena estrellat respecte d’un punt a ∈ U

si per a cada x ∈ U , el segment [a, x] està contingut en U.
Lema 5.3. Siga U un obert estrellat respecte del punt a ∈ U. Si y ∈ B(x, R) ⊆ U.

Aleshores el triangle amb vertex {a, x, y} està contingut en U .
J. Garcia-Falset
Recordem que el triangle de vertex {a, x, y} és el conjunt:
{αa + βx + γy : 0 ≤ α, β, γ y α + β + γ = 1}.
La frontera del triangle serà la poligonal [a, x] ∪ [x, y] ∪ [y, a].
Teorema 5.6. Si U és un obert estrellat amb respecte a a ∈ U, aleshores les

condicions del teorema 5.5 són equivalents a:
R
4. Si γ és la frontera d’un triangle contingut en U , aleshores γ
F = 0.
Prova.
Provarem que (4) ⇒ (1). Definim la funció potencial per
Z
g(x) = F.
[a,x]
Per a cada x ∈ U agafem R > 0 tal que B(x, R) ⊆ U. Pel lema anterior, per a
cada 1 ≤ j ≤ n i per a cada t ∈ R amb |t| < R, el triangle amb vertex {a, x, x + tej }
està contingut en U. Amb el qual, de la condició (4) es dedueix que
Z Z Z
g(x + tej ) − g(x) = F− = F.
[a,x+tej ] [a,x] [x,x+tej ]
Ara es pot raonar com en la implicació (3) ⇒ (1) en el Teorema 5.5

Exemple 5.10. Considerem el camp vectorial F : U := R2 \ {(0, 0)} → R2

definit per
y x
F (x, y) = (− , 2 ),
x2
+ y x + y2
2
Vegem que F no hi és conservatiu. Siga γ : [0, 2π] → R2 , on γ(t) := (cos(t), sin(t)),.
És clar que aquesta trajectòria és tancada i el seu arc està contingut en U. Tanmateix,
Z
F = 2π.
γ
Per tant, pel Teorema 5.5, F no pot ser conservatiu.
J. Garcia-Falset
D’altra banda, si considerem que el domini de F és el conjunt V := R2 \ {(0, y) :

y ∈ R} És fàcil comporvar que si anomenem
y
g(x, y) = arctan( ),
x
aleshores F = ∇g
L’exemple anterior fica de relleu que el ser o no ser conservatiu depèn tant de
l’expressió del camp com del seu domini de definició.
Exemple 5.11. El camp gravitacional és conservatiu.

Agafem una partı́cula de massa M localitzada en l’origen. La força d’atracció
exercida sobre una partı́cula de massa m localitzada en el punt de l’espai (x, y, z) ∈
R3 \ {(0, 0, 0)} és
GM m
F (x, y, z) := − p (x, y, z).
(x + y 2 + z 2 )3
2
On G és la constant gravitacional. És a dir, F (x, y, z) apunta cap a l’origen i, com
la magnitud de la força és la mateixa en tots els punts equidistants des de l’origen
sembla raonable esperar que passe el mateix per la seua funció potencial.
p
Conseqüentment busquem una funció de r = x2 + y 2 + z 2 de forma que les
seues derivades siguen − GM
r2
. Un exemple d’una funció d’aquest tipus és GM
r
. Amb
això és fàcil comporvar que
GM m
f (x, y, z) = p
x2 + y 2 + z 2
compleix que ∇f = F, és a dir, f és una funció potencial per al camp gravitacional.
És de destacar que en fı́sica s’anomena potencial gravitacional a la funció V := f.
Amb el qual, el treball realitzat per a moure una partı́cula des d’un punt A fins a un
punt B és independient de la trajectòria de la partı́cula i el seu valor és la diferència
dels potencials V (B) − V (A).
J. Garcia-Falset
El següent resultat ens dona una condició que han de complir els camps conser-
vatius.
Teorema 5.7. Siga F : U → Rn un camp conservatiu de classe C 1 sobre l’obert

U i amb funcions coordenades F = (f1 , ..., fn ). Aleshores
∂fj ∂fk
(x) = (x),
∂xk ∂xj
per a cada elecció d’ı́ndex 1 ≤ j, k ≤ n i per a cada x ∈ U.
Prova.
Com F és conservatiu i de classe C 1 , existirà una funció de classe C 2 g : U → R
de manera que F = ∇g. Calculant les derivades parcials de les funcions coordenades
del camp F s’observa que:
∂fj ∂ 2g
(x) = (x),
∂xk ∂xk ∂xj
i
∂fk ∂ 2g
(x) = (x)
∂xj ∂xj ∂xk
per a tot x ∈ U . Ara tenint en compte el teorema de Schwartz de les derivades
creuades obtenim el resultat.

En particular, si F = (P, Q) és un camp vectorial en el plà definit en un obert
U i a més, a més, és de classe C 1 , aleshores si és conservatiu haurà de complir:
∂P ∂Q
(x, y) = (x, y),
∂y ∂x
per a cada (x, y) ∈ U.
En el cas de camps vectorials de classe C 1 en l’espai F = (f1 , f2 , f3 ). Per a
l’estudi dels camps conservatius té interés el camp rotacional, el qual ve donat de la
següent forma:
J. Garcia-Falset
∂f3 ∂f2 ∂f1 ∂f3 ∂f2 ∂f1

RotF (x, y, z) = ( − , − , − ).
∂y ∂z ∂z ∂x ∂x ∂y
Si F és conservatiu, aleshores Rot(F )(x, y, z) = 0.

Una tècnica interesant per a obtenir el camp rotacional de F és el següent:
Anomenem i = e1 , j = e2 , k = e3 , on e1 , e2 , e3 són els vectors de la base canònica
de R3 . Llavors

i j k

∂ ∂ ∂
rot(F ) = ∂x

∂y ∂z

F1 F2 F3

Nota 5.2. Si un fluid es mou en una regió del plà xy, es pot imaginar el ro-
tacional com la circulació del fluid. Una bona manera de mesurar l’efecte de la
circulació (mòdul, direcció i sentit) és col·locar una roda xicoteta amb aspes en
el fluid. El rotacional mesura la taxa de rotació del fluid en el punt P, en el que
es col·loca la roda amb aspes, en la direcció del seu eix. El rotacional és positiu
per a la rotació en sentit anti-horari, i negatiu en sentit horari. Siga V (x, y, z) =
(F1 (x, y, z), F2 (x, y, z), F3 (x, y, z)) la velocitat de un fluid i suposem que introduı̈m
una roda amb aspes en el fluid, de tal forma que l’eix és l’eix z. El fluid tendeix
a arremolinar-se al voltant de l’eix z fent que giren les aspes. Podem estudiar el
moviment del fluid mitjançant el de les aspes. Es pot veure que la velocitat angular
del lı́quid
al voltant de l’eix x és proporcional a ( ∂F
∂y
3
− ∂F2
∂z
)
Al voltant de l’eix y és proporcional a ( ∂F
∂z
1
− ∂F3
∂x
)
Al voltant de l’eix z és proporcional a ( ∂F
∂x
2
− ∂F1
∂y
)
Ai xı́ la tendència del fluid a formar un remolı́ ve donada per rot(V ). En el cas
particular en que rot(V ) = 0, el fluid no té moviment rotacional.
J. Garcia-Falset
Teorema 5.8 (Lema de Poincaré). Siga F = (f1 , ..., fn ) : U ⊆ Rn → Rn un

camp vectorial de classe C 1 , sent U un obert estrellat respecte d’un punt a ∈ U. Si
∂fj ∂fk
(x) = (x),
∂xk ∂xj
per a cada elecció d’ı́ndex 1 ≤ j, k ≤ n i per a cada x ∈ U. Aleshores F eś conser-

vatiu.
Prova.
Definim g : U → R per
Z 1 Z 1 n
X
g(x) := hF (a + t(x − a), x − aidt = fj (a + t(x − a))(xj − aj )dt.
0 0 j=1
Es segueix dels resultats sobre integració paramètrica que g és una funció de
classe C 1 sobre U i
∂g P R1∂fj
∂xk
(x) = j6=k (xj − aj ) 0 ∂xk
(a + t(x − a))tdt
R 1 n ∂fk o
+ 0 ∂xk (a + t(x − a))t(xk − ak ) + fk (a + t(x − a)) dt
R 1 hPn ∂fk
i
= 0 (x
j=1 j − a )
j ∂xj (a + t(x − a))t + f k (a + t(x − a)) dt
R1
= 0 dtd (fk (a + t(x − a))t)dt = fk (x),
per a cada x ∈ U. Això prova que F = ∇g, i per tant F és conservatiu.

Corol.lari 5.2. Siga F : U → R3 un camp vectorial de classe C 1 i U un obert

estrellat. Aleshores F és conservatiu si, i només si, Rot(F ) = 0.
3.1. Camps escalars.
Definició 5.17. Siga U un obert de Rn . Anomenarem camp escalar amb domini

U a tota funció f : U ⊆ Rn → R contı́nua en U .
J. Garcia-Falset
Siga α : [a, b] → Rn una trajectòria de classe C 1 a trossos. En aquest cas, pel

Teorema 5.3 sabem que α és rectificable. D’aquesta manera, la corresponent longitud
d’arc ve donada per la següent integral:
Z t
s(t) := kα0 (u)kdu.
a
La derivada de la longitud d’arc té per valor:
s0 (t) = kα0 (t)k.
Si f : U ⊆ Rn → R és un camp escalar, on α∗ ⊆ U. La integral de lı́nia de f

respecte a la longitud d’arc ve donada per:
Z Z b
f := f (α(t))s0 (t)dt.
α a
Definició 5.18. Siga α : [a, b] → Rn una trajectòria de classe C 1 a trossos de

forma que α∗ ⊆ U , on U és un obert de Rn , i siga f : U ⊆ Rn → R un camp
escalar. Anomenem integral de trajectòria del camp escalar f sobre la trajectòria α
a la següent integral
Z Z b
f= f (α(t))kα0 (t)kdt.
α a
3.2. Interpretació fı́sica. Les integrals de trajectòria es presenten en pro-

blemes relatius a la distribució de massa al llarg d’una corba. Imaginem una corba
C = α([a, b]) en l’espai com un fil d’aram prim de densitat variable. Suposem que
la densitat en cada punt es representa per un camp escalar f, i.e., f (x, y, z) és la
massa per unitat de longitud en el punt (x, y, z). La massa total del fil d’aram vindrà
donada per
Z
M= f
α
J. Garcia-Falset
98 4. Teorema de Green
Exemple 5.12. Calcular la massa total d’un fil d’aram que té la forma α([0, 2π])
on α(t) = (cos(t), sin(t), t), sabent que la seua densitat ve donada per f (x, y, z) =
x2 + y 2 + z 2 .
Com hem vist,
Z Z 2π p
M= f= (cos2 (t) + sin2 (t) + t2 ) (− sin(t))2 + cos2 (t) + 1dt =
α 0
√
Z 2π √ 2
√ t3 2π 2 2π
(1 + t ) 2dt = 2[t + ]0 = (3 + 4π 2 )
0 3 3
3.3. Interpretació geomètrica. Agafem una corba plana que té una para-
metrització α : [a, b] → R2 injectiva i f : R2 → R és un camp escalar tal que
f (x, y) ≥ 0, llavors podem considerar la tanca que sobre el plà té la forma de
α([a, b]) i en cada punt de la corba α(t) la seua altura és de f (α(t)). Llavors,
Z
f
α
representarà l’àrea de la tanca.
4. Teorema de Green
En aquesta secció donarem una primera aproximació a l’estudi del Teorema de

Green, descobert en 1828. Aquest resultat pot considerar-se com una generalització
del teorema fonamental del càlcul i estableix una relació entre la integral de lı́nia i
la integral doble.
Definició 5.19. Siga K ⊆ R2 un compacte amb frontera ∂K = γ([a, b]), on

γ : [a, b] → R2 és una trajectòria tancada de classe C 1 a trossos. Direm que γ està
orientada positivament si ∂K és recorreguda una vegada de forma que la regió K
quede sempre a l’esquerra.
J. Garcia-Falset
Teorema 5.9. Sota les condicions de la definició anterior, si w = P dx + Qdy

és una 1-forma de classe C 1 sobre un conjunt obert U contenint a K. Aleshores
Z Z Z
∂Q ∂P
w= − dxdy.
γ K ∂x ∂y
Definició 5.20. Un compacte K es diu que és una regió de tipus I si es pot
descriure de la següent forma:
K = {(x, y) ∈ R2 : a ≤ x ≤ b, f1 (x) ≤ y ≤ f2 (x)},
on f1 , f2 : [a, b] → R són funcions contı́nues en [a, b] i de classe C 1 a trossos de

forma que f1 ≤ f2 .
L’orientació positiva de ∂K la podem descriure mitjançant la unió de les següents

trajectòries:
γ = γ1 ∪ γ2 ∪ (−γ3 ) ∪ (−γ4 ),
on
γ1 (t) = (t, f1 (t)), γ3 (t) = (t, f2 (t))
γ2 : [f1 (b), f2 (b)] → R2 , γ2 (t) = (b, t),
γ4 : [f1 (a), f2 (b)] → R2 , γ4 (t) = (a, t).
Lema 5.4. Siga K un compacte el qual és una regió de tipus I. Siga P una funció
contı́nua sobre K admetent derivada contı́nua ∂P
∂y
sobre un entorn de K. Aleshores
Z Z Z
∂P
P dx = − dxdy.
γ K ∂y
Prova.
Com γ20 (t) = γ40 (t) = (0, 1), γ10 (t) = (1, f10 (t)) i γ30 (t) = (1, f20 (t)). Tenim
Z Z Z Z b Z b
P dx = P dx − P dx = P (t, f1 (t))dt − P (t, f2 (t))dt.
γ γ1 γ3 a a
D’altra banda, el teorema de Lebesgue-Vitali ens assegura que tota funció contı́nua
sobre un compacte és integrable. Per tant, el teorema de Fubini ens diu que:
J. Garcia-Falset
!
Z Z Z b Z f2 (x) Z b
∂P ∂P
dxdy = dy dx = (P (t, f2 (t)) − P (t, f1 (t))) dt.
K ∂y a f1 (x) ∂y a
Conseqüentment,
Z Z Z
∂P
P dx = − dxdy.
γ K ∂y

Definició 5.21. Un compacte K es diu que és una regió de tipus II si es pot
descriure:
K = {(x, y) ∈ R2 : c ≤ y ≤ d, g1 (y) ≤ x ≤ g2 (y)},
on g1 , g2 : [c, d] → R són funcions contiı́nues en [a, b] i de classe C 1 a trossos de

forma que g1 ≤ g2 .
L’orientació positiva de ∂K la podem descriure mitjançant la unió de les següents

trajectòries:
γ = (−γ1 ) ∪ γ2 ∪ γ3 ∪ (−γ4 ),
on
γ1 (t) = (g1 (t), t), γ3 (t) = (g2 (t), t)
γ2 : [g1 (c), g2 (c)] → R2 , γ2 (t) = (t, c),
γ4 : [g1 (d), g2 (d)] → R2 , γ4 (t) = (t, d).
Anàlogament al lema anterior es pot veure que:
Lema 5.5. Siga K un compacte el qual és una regió de tipus II. Siga Q una
∂Q
funció contı́nua sobre K admetent derivada contı́nua ∂x
sobre un entorn de K.
Aleshores
Z Z Z
∂Q
Qdy = dxdy.
γ K ∂x
J. Garcia-Falset
Teorema 5.10. Siga K un compacte el qual és una regió de tipus I o de tipus
II i siga ω = P dx + Qdy una 1-forma de classe C 1 sobre algún rectangle contenint
a K. Aleshores
Z Z Z
∂Q ∂P
P dx + Qdy = − dxdy.
γ K ∂x ∂y
Prova.
Suposem que K está contingut en el rectangle R := [a, b] × [c, d] i suposem que ω
és una 1-forma de classe C 1 sobre un altre rectangle obert T que conté a R. Farem
la prova per al cas en que K és una regió de tipus I. En el cas en que K és una regió
de tipus II la prova és similar.
Ja hem vist que
Z Z Z
∂P
P dx = − dxdy.
γ K ∂y
Per tant, només necessitem veure que
Z Z Z
∂Q
Qdy = dxdy.
γ K ∂x
Hi ha que observar que acı́ no podem aplicar el lema previ ja que K pot que no siga
de tipus II.
Per a cada (x, y) ∈ T definim:
Z y
V (x, y) := Q(x, t)dt,
c
Calculant la diferencial de la funció V queda clar que
dV (x, y) = F (x, y)dx + Q(x, y)dy,

Ry∂Q
on F (x, y) = c ∂x
(x, t)dt.
L’expressió per a F s’obté aplicant un resultat d’integració paramètrica. Com
dV és un camp conservatiu i γ és una trajectòria de classe C 1 a trossos tancada,
llavors
Z
dV = 0.
γ
J. Garcia-Falset
Que la integral anterior siga nul·la, implica que

Z Z
Q(x, y)dy = − F (x, y)dx.
γ γ
A més, a més, sobre T es compleix que

∂F ∂Q
(x, y) = (x, y).
∂y ∂x
Això és aixı́, ja que la funció que y → F (x, y) és la primitiva de la funció y →
∂Q
∂x
(x, y). Com K és de tipus I, el lema 5.4 ens diu que
Z Z Z
∂F
− F (x, y)dx = (x, y)dxdy,
γ K ∂y
Conseqüentment Z Z Z
∂Q
Q(x, y)dy = (x, y)dxdy,
γ K ∂x
el qual ens permet concloure que
Z Z Z
∂Q ∂P
ω= − dxdy.
γ K ∂x ∂y

El teorema de Green pot usar-se per obtenir l’àrea d’una regió fitada per un arc
tancat simple.
Corol.lari 5.3. Siga γ una trajectòria tancada simple orientada positivament de

forma que afita una regió per a la qual s’aplica el teorema de Green, aleshores l’àrea
de la regió D fitada per γ és:
Z
1
A= xdy − ydx.
2 γ
x2 y2
Exemple 5.13. Calcular l’àrea de l’el·lipse a2
+ b2
= 1.
Donem l’orientació positiva de l’el·lipse:
α(t) = (a cos(t), b sin(t)) t ∈ [0, 2π].
Pel teorema de Green tenim:

J. Garcia-Falset
Z
1
Ar(El) = −ydx + xdy =
2 ∂D+
Z 2π
1
(−b sin(t))(−a sin(t)) + a cos(t)b cos(t)dt =
2 0
Z 2π
1
badt = baπ
2 0
4.1. Teorema de la divergència en el pla.
Teorema 5.11 (Teorema de la divergencia en el plà). Siga D un compacte de

R2 de tipo III i siga ∂D la seua frontera. Denotem per n la normal unitaria exterior
a ∂D. Si α : [a, b] → R2 , t 7→ α(t) = (α1 (t), α2 (t)) és una parametrització positiva i
suau de ∂D, n ve donada per
1
n= p 0 (α20 (t), −α10 (t)),
(α1 (t))2 + (α20 (t))2
Siga F = (P, Q) : U ⊆ R2 → R2 un camp vectorial de classe C 1 amb D ⊆ U.
Aleshores Z Z
hF, ni = div(F )dxdy.
∂D D
Nota 5.3. 1. Donat el camp F = (P, Q) s’anomena divergència de F , al

∂P ∂Q
següent camp escalar: div(F ) := ∂x
+ ∂y
.
2. Quan considerem hF, ni estem denotant el següent camp escalar:
1 0 1
hF, ni = p 0 0
α 2 (t)P − p
0 0
α10 (t)Q.
2
(α1 (t)) + (α2 (t))2 2
(α1 (t)) + (α2 (t))2
Prova.
Com α0 (t) = (α10 (t), α20 (t)) és tangent a ∂D, resulta clar que hn, α0 i = 0, de
manera que n és normal a la frontera. El signe de n s’escull per fer que siga en la
direcció exterior. D’altra banda, la definició de integral de trajectòria ens permet
escriure:
J. Garcia-Falset
Z Z b
1
hF, ni = (α20 (t)P (α1 (t), α2 (t)) − α10 (t)Q(α1 (t), α2 (t))) kα0 (t)kdt.
α a kα0 (t)k
Per tant,
Z Z b
hF, ni = (α20 (t)P (α1 (t), α2 (t)) − α10 (t)Q(α1 (t), α2 (t)) dt.
α a
És a dir,
Z Z
hF, ni = P dy − Qdx
α α
Ara aplicant el teorema de Green es tindrà que
Z Z Z
∂P ∂Q
P dy − Qdx = ( + )dxdy = div(F )dxdy.
α D ∂x ∂y D

Suposem que U és un obert de R2 i f : U → R és un camp escalar de classe
C 1 (U ). Si K és un compacte contingut en U tal que ∂K = α∗ . La derivada normal de
∂
f sobre ∂K, que es designarà per ∂n
f, és la derivada direccional de f en la direcció
de la normal cap a fora de K. En altres paraules,
∂
f = h∇f, ni.
∂n
En l’exemple següent es mostra com es pot usar el teorema de la divergència en

connexió amb la derivada normal.
Exemple 5.14. Suposem que f és un camp escalar de classe C 2 sobre una regió
D de tipus III. Si la frontera de D és una corba suau a trossos α+ , vegem que
Z Z Z
∂
4f (x, y)dxdy = f,
D α ∂n
∂2 ∂2
on 4f (x, y) = ∂x2
f (x, y) + ∂y 2
f (x, y) és el laplacià de f .
J. Garcia-Falset
Anomenem F := (P, Q) al següent camp vectorial P (x, y) := − ∂f

∂y
(x, y) y Q(x, y) =
∂f
∂x
(x, y). Com f és de classe C 2 està clar que F és un camp vectorial de classe C 1 .
A més, a més, per la definició de laplacià es compleix que:
∂Q ∂P
4f = − ,
∂x ∂y
Amb el qual podem aplicar el teorema de Green per a obtenir:
Z Z Z Z Z
∂Q ∂P
4f (x, y)dxdy = − dxdy = P dx + Qdy.
D D ∂x ∂y α
Ara, aplicant la definició d’integral de lı́nia d’una forma diferencial, tenim:
Z Z b
∂ ∂
P dx + Qdy = f (α(t))α10 (t) +
(− f (α(t))α20 (t))dt
α a ∂y ∂x
l’última integral es pot expressar de la següent forma:
Z Z b Z b
0 0
P dx + Qdy = h∇f (α(t)), (α2 (t) − α1 (t)idt = h∇f (α(t)), niknkdt,
α a a
Finalment tenint en compte la definició d’integral de trajectòria ens queda:
Z Z Z Z
∂f
4f (x, y)dxdy = h∇f, ni = .
D α α ∂n

5. Exercicis
Exercici 5.1. Provar el teorema de Pitàgoras.
Exercici 5.2. Suposem que el vent exerceix una força de 5000 newtons sobre
la vela d’un vaixell en direcció 600 NO. Calcula el treball realitzat pel vent quan
desplaça el vaixell 50m cap al nord.
Exercici 5.3. Siguen a, b ∈ R3 . Provar

1. b × a = −(a × b)
2. a × b és ortogonal als vectors a i b
J. Garcia-Falset
106 5. Exercicis
3. a i b són linealment dependents sii a × b = 0
Exercici 5.4. Calcular l’àrea del triangle de vertex en els punts (1, 1), (0, 2), (3, 2).
Exercici 5.5. Si I és un interval de R i s : I → R és una funció contı́nua i

injectiva. Provar que s és estrictament monòtona.
Exercici 5.6. Dóna una parametrització en sentit anti-horari en l’interval [0, 1]

de la circunferència A := {(x, y) ∈ R2 : (x − 1)2 + y 2 = 1}
Exercici 5.7. Siga α : [a, b] → Rn una trajectòria de forma que α0 (t) 6= 0 per
a tot t ∈ [a, b] i siga p ∈ Rn \ α([a, b]). Suposem que q ∈ α(]a, b[) compleix que
kp − qk ≤ kp − α(t)k per a tot t ∈ [a, b]. Provar que el vector p − q és ortogonal a
α0 (t0 ) on q = α(t0 ).
Exercici 5.8. Siga f : [a, b] → R una funció de classe C 1 a trossos i siga

Rbp
Gr(f ) := {(x, f (x)) : x ∈ [a, b]} el seu gràfic. Provar que l(Gr(f )) = a 1 + (f 0 (x))2 dx.
Calcula la longitud del gràfic de y = x2 entre x = 0 i x = 1.
Exercici 5.9. Siga σ : [0, 1] → R3 la trajectòria σ(t) = (t2 , t, 3). Calcular l(σ).
Exercici 5.10. Donada σ : [a, b] → Rn una trajectòria de classe C 1 a trossos

s’anomena trajectòria oposada a σop (t) := σ(a + b − t). Considerem el camp vectorial
F (x, y, z) = (yz, xz, xy) i σ : [−5, 10] → R3 definida per σ(t) = (t, t2 , t3 ). Avaluar
R R
σ
F i σop F.
Exercici 5.11. Siga el camp de força F (x, y, z) = (x, y, xz−y). Calcula el treball
realitzat per aquesta força el moure una partı́cula des del punt (0, 0, 0) a (1, 2, 4) al
llarg del segment de recta que uneix aquests punts.
Exercici 5.12. (Principi del treball i l’energia)

Una partı́cula de massa m es mou al llarg d’una corba sota l’acció d’un camp de
força F. Si la velocitat de la partı́cula en l’instant t és v(t), la seua energia cinètica
J. Garcia-Falset
està definida per 12 mkv(t)k2 . Provar que la variació de l’energia cinètica en qualsevol
interval de temps és igual al treball realitzat per F durant eixe interval de temps. És
a dir, si anomenem r(t) a la posició de la partı́cula en l’instant t. El treball realitzat
R
per F durant l’interval de temps [a, b] és r F i hem de provar que
Z
1 1
F = mkv(b)k2 − mkv(a)k2
r 2 2
Exercici 5.13. Considerem C el perı́metre del quadrat unitari de R2 , orientat
R
en sentit anti-horari. Avaluar la integral C x2 dx + xydy.
Exercici 5.14. Avaluar si el camp vectorial F (x, y) = (3x2 y, x3 y) és conservatiu

en algún conjunt obert de R2 .
y x
Exercici 5.15. Siga F : R2 \{(0, 0)} → R2 el camp vectorial F (x, y) = (− x2 +y 2 , x2 +y 2 ).
∂ ∂
Provar que F
∂x 2
= F
∂y 1
però que, tanmateix, F no és conservatiu en el seu domini.
Exercici 5.16. Siga γ(t) = (cos(t), sin(t)) i considerem les trajectòries α :=

γ|[−π,π] i β := γ|[0,2π] .
1. Són α i β trajectòries equivalents?
R R
2. Justifica per què α F = β per a qualsevol camp vectorial F : U ⊆ R2 → R2
definit sobre el circle unitat.
R
Exercici 5.17. Avaluar C ydx−xdy on C és la frontera del quadrat [0, 1]×[0, 1]
orientat en sentit antihorari (usant el teorema de Green)
Exercici 5.18. 1. Verificar el teorema de la divergència per al camp F (x, y) =

(x, y) i D el disc unitat.
2. Avaluar la integral de la component normal del camp F (x, y) = (2xy, −y 2 )
x2 y2
al llarg de l’elipse a2
+ b2
= 1.
Exercici 5.19. Siga D una regió per a la qual es pot aplicar el teorema de Green.
Suposem que f és una funció harmònica, és a dir,
∂2 ∂2
4f := f + f =0
∂x2 ∂y 2
J. Garcia-Falset
108 5. Exercicis
en D. Provar que Z
∂ ∂
f dx − f dy = 0.
∂D+ ∂y ∂x
Exercici 5.20. Considerem la bola oberta BR (x0 , y0 ) i siga u : BR (x0 , y0 ) → R

una funció contı́nua i de classe C 2 en BR (x0 , y0 ) Si definim la funció I : [0, R] → R
per I(ρ) = ρ1 ∂Bρ (x0 ,y0 ) u. Provar que
R
lı́m I(ρ) = 2πu(x0 , y0 ).

ρ→0
Exercici 5.21. Si denotem per n a la normal exterior a ∂BR (x0 , y0 )+ . Provar

que Z Z Z
∂
u= 4u.
∂BR (x0 ,y0 )+ ∂n BR (x0 ,y0 )
Exercici 5.22. Provar que I 0 (ρ) = ρ1

RR
Bρ (x0 ,y0 )
4u

J. Garcia-Falset
CAPÍTOL 6
k-Superfı́cies regulars en Rn
Una superfı́cie en R3 és, generalment parlant, un subconjunt de punts 2-dimensional,

en el sentit que es pot descriure localment per dos paràmetres ( sistema de coor-
denades local) i amb la propietat de ser prou suau (i.e., no té vèrtexs, vores o
auto-interseccions) per a poder garantir l’existència de pla tangent a la superfı́cie en
cada punt.
1. Sistemes de coordenades. Parametrització
Els objectes que tractarem en aquest capı́tol solen denominar-se en els llibres de
geometria diferencial com k-subvarietats de Rn .
Definició 6.1. Siga M ⊆ Rn un conjunt no buit i siga 1 ≤ k ≤ n. M s’anomenarà

k-superfı́cie regular de classe C 1 si per a cada punt x0 ∈ M existeix un subconjunt
obert A ⊆ Rk i una aplicació de classe C 1 ,
ϕ : A → M,
de forma que
(S1) Existeix un obert U de Rn tal que ϕ(A) = M ∩ U, x0 ∈ ϕ(A) i ϕ : A → ϕ(A)

és un homeomorfisme1,
(S2) per a cada t ∈ A, ϕ0 (t) := dϕ(t) : Rk → Rn és injectiva.
Al parell (A, ϕ) se l’anomena carta o sistema de coordenades local. L’aplicació

ϕ és una parametrització i ϕ(A) és un entorn coordenat del punt x0 . Una famı́lia de
1ϕ és una funció injectiva i contı́nua amb invesa també continua

109
110 1. Sistemes de coordenades. Parametrització
cartes {(Ai , ϕi )}i∈I amb la propietat de que

[
M= ϕi (Ai )
i∈I
s’anomena un atles de M.
La condició (S1) és equivalent a:
(S1)’ x0 ∈ ϕ(A), ϕ és contı́nua i injectiva i per a cada obert B ⊆ A existeix un

obert V en Rn tal que
ϕ(B) = V ∩ M 2.
En efecte, suposem que la condició (S1) és certa i fixem un obert B ⊆ A. Com
ϕ : A → ϕ(A) és un homeomorfisme, llavors el conjunt ϕ(B) serà obert en ϕ(A).
Per tant, podrem trobar un obert W en Rn complint que
ϕ(B) = ϕ(A) ∩ W = M ∩ V,
on V = W ∩ U és un obert de Rn .
Suposem ara que (S1)’ es compleix. Donat un obert B ⊆ A agafem V com en
(S1)’. Aleshores
(ϕ−1 )−1 (B) = ϕ(B) = V ∩ ϕ(A),
el que implica que

ϕ−1 : ϕ(A) → A
és contı́nua. Aquest fet junt amb la condició (S1)’ ens dóna la condició (S1).

La condició (S1)’ és, en general, més forta que suposar que ϕ−1 : ϕ(A) → A siga
una funció contı́nua.
La condició (S2) és equivalent a que la matriu jacobiana ϕ0 (t) tinga rang màxim,
i.e., k per a cada t ∈ A. Si denotem ϕ := (ϕ1 , ..., ϕn ), on les ϕi són les funcions
2això ens diu que ϕ(B) és un obert relatiu de M
J. Garcia-Falset
6. k-Superfı́cies regulars en Rn 111
coordenades de ϕ. La columna j-èssima de la matriu Jacobiana serà

∂ϕ ∂ϕ1 ∂ϕn
(t) = (t), ..., (t) ,
∂tj ∂tj ∂tj
La condició (S2) significa que els k vectors de Rn ,
∂ϕ ∂ϕ
{ (t), ..., (t)}
∂t1 ∂tk
són linealment independents per a cada t = (t1 , ..., tk ) ∈ A.

En el cas n = 3, k = 2, normalment denotem els paràmetres per (s, t) i la
condició (S2) és equivalent a
∂ϕ ∂ϕ
(s, t) × (s, t) 6= 0,
∂s ∂t
per a cada (s, t) ∈ A.
Les 2-superfı́cies regulars en R3 es coneixen com superfı́cies regulars. Observem

que en el capı́tol anterior el concepte important quan estudiavem les corbes era
l’aplicació que parametritzava dita corba,i.e., les trajectories, tanmateix una su-
perfı́cie regular és el conjunt de punts definit per llur parametrització. Aquest punt
de vista serà molt útil per entendre l’orientació. En aquest capı́tol s’entendrà com a
corba regular en Rn a tota 1-superfı́cie regular de classe C 1 .
Exemple 6.1. Les n-superfı́cies regulars de classe C 1 en Rn són els subconjunts

oberts de l’espai.
Suposem que M és una n-superfı́cie regular de classe C 1 . Per la definició, per a
cada punt x0 ∈ M existeix un conjunt obert A ⊆ Rn i una aplicació ϕ : A → Rn de
classe C 1 de forma que
(19) x0 ∈ ϕ(A) ⊆ M,
i llur diferencial ϕ0 (t) : Rn → Rn és injectiva per a tot t ∈ A. Aquesta última

condició ens diu que el determinant de la matriu jacobiana de ϕ és diferent de zero
J. Garcia-Falset
en cada punt de A. Pel teorema de la funció inversa, per a cada t ∈ A existeixen dos
oberts Wt ⊆ A i Zt ⊆ Rn de forma que t ∈ Wt i ϕ : Wt → Zt és bijectiva. A més, a
més,
[
ϕ(A) = Zt
t∈A
és un conjunt obert de Rn . Des de la condició (19) és té que M és la unió d’una
familia de conjunts oberts. En particular, M és obert. A més, a més, cada obert
és una n superfı́cie regular de classe C 1 és prou considerar la carta (A, ϕ) on A és
l’obert en qüestió i ϕ : A → Rn és l’aplicació identitat, ϕ(x) = x per a x ∈ A.
Exemple 6.2. Siga g : A ⊆ Rk → Rn−k una aplicació de classe C 1 sobre un

conjunt obert A. Aleshores el seu gràfic
G(g) := {(t, g(t)) ∈ Rn : t ∈ A}
és una k-superfı́cie regular de classe C 1 amb el sistema de coordenades (A, ϕ), on
ϕ(t) = (t, g(t)).
En efecte, considerem l’aplicació ϕ : A → Rn donada per ϕ(t) = (t, g(t)).
És clar que ϕ és injectiva i si B ⊆ A és obert, aleshores
ϕ(B) = {(t, g(t)). t ∈ A} ∩ (B × Rn−k ) = G(g) ∩ U,
on U = B × Rn−k és un obert de Rn .

Si ara calculem la diferencial de ϕ ens queda:
 
1 0 0 ... 0
 

 0 1 0 ... 0 

 

 ... ... ... ... ... 

0
 
ϕ (t) = 
 0 0 0 ... 1 

 ∂g1 (t) ∂g1 (t)


 ∂t1
... ... ... ∂tk


 

 ... ... ... ... ... 

∂gn−k (t) ∂gn−k (t)
∂t1
... ... ... ∂tk

J. Garcia-Falset
Com les primeres k files són precisament les files de la matriu identitat en Rk
queda clar que ϕ0 (t) té rang màxim, i.e. k per a cada t ∈ A.
Exemple 6.3. La circunferència unitat del pla és una corba regular.
En efecte, S1 ((0, 0)) := {(x, y) ∈ R2 : x2 + y 2 = 1}. Per veure que S1 ((0, 0)) és
una corba regular raonem de la forma següent:
Definim ϕ :]0, 2π[→ R2 per ϕ(θ) = (cos(θ), sin(θ)). És clar que si (x, y) ∈
S1 ((0, 0)) \ {(1, 0)}, llavors
ϕ(]0, 2π[) = S1 ((0, 0)) ∩ (R2 \ {(1, 0)}).
A més, a més, ϕ és injectiva, contı́nua i la seua inversa és contı́nua ϕ−1 (x, y) =
arctan( xy ) ∈]0, 2π[. També és clar que ϕ0 (θ) = (− sin(θ), cos(θ)) és injectiva.
Per tant, (]0, 2π[, ϕ) és una carta que cobreix tota la circunferència menys el
punt (1, 0). Per a cobrir eixe punt fem el següent:
Definim ϕ1 :] − π2 , π2 [→ R2 per ϕ1 (θ) = (cos(θ), sin(θ)). En aquest cas agafem
l’obert
U = R2 \ {(x, y) : x ≤ 0, x2 + y 2 = 1},
Aleshores
Raonant com abans veiem que (] − π2 , π2 [, ϕ1 ) és una carta de forma que (1, 0) ∈
ϕ1 (] − π2 , π2 [). Per tant,
π π
S((0, 0), 1) = ϕ(]0, 2π[) ∪ ϕ1 (] − , [).
2 2
És a dir, S((0, 0), 1) és una corba regular.
Exemple 6.4. El conjunt M := {(x, y) : x2 = y 2 } no és una corba regular.

El conjunt M está format per les rectes y = x e y = −x. Per tant, el problema
el tindrem en el punt intersecció d’ambdues rectes, i.e., en (0, 0).
Anomenem B := {(x, x) : x ∈ R} i C := {(x, −x) : x ∈ R}, aleshores
M = B ∪ C, i a més, a més, B ∩ C = {(0, 0)}.
J. Garcia-Falset
Suposem, per arribar a una contradicció, que al voltant de l’origen es compleix

la condició de corba regular. Això significa que existirà un obert A de la recta real
i una funció ϕ : A → M tal que (0, 0) ∈ ϕ(A). A més, a més, podrem trobar una
bola oberta U que conté a (0, 0) tal que
ϕ(A) = M ∩ U.
Ara be, com U ∩ B és connex i ϕ−1 és contı́nua, llavors ϕ−1 (B ∩ U ) =]a, b[⊆ A. De
la mateixa manera, ϕ−1 (C ∩ U ) =]c, d[⊆ A.
Com (0, 0) ∈ B ∩ U y (0, 0) ∈ C ∩ U, aleshores
ϕ−1 (B ∩ U ) ∩ ϕ−1 (C ∩ U ) =]h, r[.
Però això significa que ϕ(]h, r[) = B ∩ C = {(0, 0)}, el qual és absurd ja que ϕ ha
de ser injectiva.
Exemple 6.5. L’esfera unitat en R3 és una superfı́cie regular.

Anomenem S := {(x, y, z) : x2 + y 2 + z 2 = 1}. Considerem l’obert de R2 , format
pel circle unitat obert:
A := {(s, t) : s2 + t2 < 1},
i definim sobre A la funció

p
f (s, t) := 1 − (s2 + t2 )
Si ara considerem la funció ϕ1 : A → R3 definida per
ϕ1 (s, t) = (s, t, f (s, t)),
és clar que (A, ϕ1 ) és una carta que recobreix la semiesfera oberta que queda per
dalt del plà z = 0.
Si ara considerem
ϕ2 (s, t) = (s, t, −f (s, t)),
J. Garcia-Falset
és clar que (A, ϕ2 ) és una carta que recobreix la semiesfera oberta que queda por
baix del plà z = 0. És a dir, mitjançant aquestes dues cartes hem recobert tota
l’esfera excepte l’ecuador.
Per a recobrir l’ecuador és prou considerar les següents cartes:
ϕ3 (s, t) = (s, f (s, t), t), ϕ4 (s, t) = (s, −f (s, t), t),
ϕ5 (s, t) = (f (s, t), s, t), ϕ6 (s, t) = (−f (s, t), s, t).
1.1. Superfı́cies de nivell. Els conjunts de nivell d’una funció f : U ⊆ Rn →

R estàn definits, per a cada nombre real c, per
f −1 (c) = {x ∈ U : f (x) = c}.
El que veurem en aquesta secció és sota quines condicions els conjunts de nivell
d’una funció de dues variables és una corba regular en el pla i els conjunts de nivell
d’una funció de tres variables és una superfı́cie regular en l’espai.
Proposició 6.1. Siga 1 ≤ k < n i M ⊆ Rn , M 6= ∅. Suposem que per a cada

x0 ∈ M existeix una funció de classe C 1 sobre un obert U,
Φ : U ⊆ Rn → Rn−k
tal que x0 ∈ U i es compleixen les següents condicions:
1. M ∩ U = Φ−1 (0),
2. El rang de la diferencial de Φ i.e., rang de Φ0 (x) es n−k per a cada x ∈ M ∩U.
Aleshores M és una k-superfı́cie regular de classe C 1 .
Per a demostrar aquesta proposició utilitzarem el teorema de la funció implı́cita,

el qual passem a enunciar:
J. Garcia-Falset
Teorema 6.1. Siga U un obert de Rn i f ∈ C 1 (U, Rn−k ). Siga (t0 , y0 ) ∈ U tal

que f (t0 , y0 ) = 0. Suposem que
det(Dj fi (t0 , y0 ))i=1,2,..n−k; j=k+1,...n; 6= 0.
Aleshores existeix un entorn obert V de (t0 , y0 ) tal que
det(Dj fi (t, y))i=1,2,...,n−k; ,j=k+1,...n 6= 0 ∀(t, y) ∈ V,
existeix un entorn A de t0 en Rk , i existeix una, i només una, funció g ∈ C 1 (A, Rn−k )

tal que g(t0 ) = y0 i a més, a més,
{(t, y) ∈ V : f (t, y) = 0} = {(t, y) ∈ Rn : t ∈ A, y = g(t)}
Prova de la Proposició 6.1

Siga x0 ∈ M i Φ = (φ1 , ..., φn−k ) com en les hipótesi. Després d’una permutació
de coordenades, si es necessari podem suposar que
∂(φ1 , ..., φn−k )

(x0 )3 6= 0.
∂(xk+1 , ..., xn )
Pel teorema de la funció implı́cita, existirà un obert A ⊆ Rk amb
t0 = (x01 , ..., x0k ) ∈ A,
un obert V ⊆ Rn , V ⊆ U , tal que x0 ∈ V i una aplicació
g : A ⊆ Rk → Rn−k
de classe C 1 de forma que g(t0 ) = (x0k+1 , ..., x0n ) i
{x ∈ V : Φ(x) = 0} = {(t, g(t)) : t ∈ A},
És a dir, M ∩ V = G(g). Ara definim ϕ : A → M per
ϕ(t) = (t, g(t)).

3 ∂(φ1 ,...,φn−k ) (x
∂(xk+1 ,...,xn ) 0) := det(Dj fi (x0 ))i=1,2,...,n−k; ,j=k+1,...n

J. Garcia-Falset
Llavors M ∩V = ϕ(A). Com (A, ϕ) és una carta, es conclou que M és una k-superfı́cie
regular.

El resultat anterior significa que, sota certes condicions, la intersecció d’un con-
junt obert del plà amb una corba de nivell és una 1-superfı́cie regular i que la
intersecció d’un obert de l’espai amb una superfı́cie de nivell es una 2-superfı́cie
regular.
Exemple 6.6. Siga f : U ⊆ R2 → R una funció de classe C 1 sobre l’obert U i

siga c un nombre real de forma que
Γ := {(x, y) ∈ R2 : f (x, y) = c},
és un conjunt no buit i que ∇f (x, y) 6= (0, 0) per a tot (x, y) ∈ Γ. Aleshores Γ és
una corba regular de classe C 1 . Ens referirem a Γ com la corba de nivell de la funció
f. Per a demostrar-ho és prou aplicar la proposició 6.1 a la funció
Φ:U →R: Φ(x, y) = f (x, y) − c.
Les corbes de nivell són la projecció sobre el plà z = 0 de la intersecció del gràfic de
f amb el plà horizontal z = c.
Exemple 6.7. La superfı́cie de nivell
S := {(x, y, z) ∈ R3 : f (x, y, z) = c},
on f : U ⊆ R3 → R una funció de classe C 1 sobre l’obert U és una superfı́cie regular

si es compleix que ∇f (x, y, z) 6= (0, 0, 0) per a tot (x, y, z) ∈ S. De fet, és suficient
aplicar la proposició 6.1 a la funció:
Φ:U →R: Φ(x, y, z) = f (x, y, z) − c.
x2 y2 z2
Exemple 6.8. l’el·lipsoide S := {(x, y, z) ∈ R3 : a2
+ b2
+ c2
= 1} és una
superfı́cie regular.
J. Garcia-Falset
118 2. Vectors tangents i normals
Definim la funció
x2 y 2 z 2
Φ : R3 → R por Φ(x, y, z) = + 2 + 2 − 1.
a2 b c
Com
S = Φ−1 (0),
i
2x 2y 2z
∇Φ(x, y, z) = ( , , ) 6= (0, 0, 0), si (x, y, z) ∈ S.
a2 b 2 c 2
S’obté de l’exemple 6.7 que S és una superfı́cie regular.
2. Vectors tangents i normals
Entendrem per vector tangent a una superfı́cie en un punt, com un vector tangent
a una corba continguda en la superfı́cie que continga a eixe punt. Pot semblar obvi
que el conjunt de tots els vectors tangents a una k-superfı́cie regular en un punt
formen un espai vectorial de dimensió k, tanmateix aquest fet no és fácil de provar.
L’objectiu d’aquesta secció consisteix en demostrar-ho, i en particular estudiar el
pla tangent a un punt donat d’una superfı́cie regular en R3 .
Definició 6.2. Siga M una k-superfı́cie regular de classe C 1 en Rn . Direm que

un vector h ∈ Rn és tangent a M en el punt x0 ∈ M si podem trobar una funció
α :] − δ, δ[→ M
diferenciable en t = 0 i de forma que
α(0) = x0 i α0 (0) = h.
El conjunt format per tots els vectors tangents a M en un punt x0 ∈ M

s’anomenarà Espai tangent a la superfı́cie M en el punt x0 i es denotarà per Tx0 M.
Anomenarem pla tangent a x0 + Tx0 M.
J. Garcia-Falset
Teorema 6.2. Si M és una k-superfı́cie regular de Rn , aleshores Tx0 M és un

subespai vectorial de Rn de dimensió k. A més, a més, si (A, ϕ) és una carta de M
i ϕ(t0 ) = x0 , llavors una base de Tx0 M ve donada per
∂ϕ ∂ϕ
{ (t0 ), ..., (t0 )}.
∂t1 ∂tk
Per a demostrar aquest resultat utilitzarem el següent lema que es pot trobar en
[9, pag.89].
Lema 6.1. Siga M una k-superficie regular de classe C 1 en Rn , (A, ϕ) una carta
de M i α : (−δ, δ) → M una aplicació. Si α és diferenciable en u0 i α(u0 ) ∈ ϕ(A),
aleshores ϕ−1 ◦ α és diferenciable en u0 .
Prova.
L’únic que hem de fer és provar que Tx0 M = dϕ(t0 )(Rk ). Per aquest proposit,
primer agafem un vector fix v ∈ Rk i provarem que dϕ(t0 )(v) ∈ Tx0 M.
Siga δ > 0 prou xicotet per a que t0 + sv ∈ A sempre que |s| < δ i considerem
α :] − δ, δ[→ M donde α(s) = ϕ(t0 + sv).
És clar que

α(0) = ϕ(t0 ) = x0 .
A més, a més,
α(s) − α(0)
α0 (0) = lı́m = Dv ϕ(t0 ) = dϕ(t0 )(v),
s→0 s
el que mostra que
dϕ(t0 )(v) ∈ Tx0 M.
Per a veure la inclusió contraria, considerem h ∈ Tx0 M . Hem de veure l’existència

de v ∈ Rk de forma que h = dϕ(t0 )(v).
Per la definició de vector tangent, sabem que existeix una funció diferenciable
α :] − δ, δ[→ M tal que α(0) = x0 y α0 (0) = h.

J. Garcia-Falset
Com (A, ϕ) és una carta, existeix un obert U de Rn de forma que
ϕ(A) = M ∩ U.
Aleshores
I := α−1 (ϕ(A)) = α−1 (U ∩ M ) = α−1 (U )
Com α és contı́nua, llavors I és un obert de ] − δ, δ[.

D’altra banda, com α és diferenciable el lema 6.1 ens permet afirmar que i ϕ−1 ◦α
també ho és, aixı́, l’aplicació
β := ϕ−1 ◦ α : I → Rk
és diferenciable en el punt t = 0. A més, a més,
β(0) = t0 i α = ϕ ◦ β,
amb el qual,
h = α0 (0) = dϕ(t0 )(β 0 (0)),
Com β 0 (0) ∈ Rk , s’arriba a que h ∈ dϕ(t0 )(Rk ).

Per a finalitzar la prova hi ha que tenir en compte que: com Tx0 M = dϕ(t0 )(Rk ),
aleshores Tx0 M és un subespai vectorial. A més, a més, com dϕ(t) té rang màxim,
s’obté que dim(Tx0 M ) = k. Una base d’aquest espai ve donada per
∂ϕ
dϕ(t0 )(ej ) = (t0 ), j ∈ {1, 2, ..., k}.
∂tj

El teorema 6.2 explica per què necessitem en la definició de k-superfı́cie regular
que la diferencial dϕ tinga rang k en cada punt, ja que aquesta condició ens permet
provar que l’espai tangent en cada punt és un subespai vectorial de dimensió k.
J. Garcia-Falset
En particular, quan n = 3, i k = 2, és a dir, quan S és una superfı́cie regular

en l’espai i ϕ : A → S defineix la carta (A, ϕ) de S. Aleshores una base de l’espai
tangent a la superfı́cie en el punt (x0 , y0 , z0 ) = ϕ(s0 , t0 ) de S ve donada pels vectors
∂ϕ ∂ϕ
{ (s0 , t0 ), (s0 , t0 )}.
∂s ∂t
Per tant, el producte vectorial
∂ϕ ∂ϕ
(s0 , t0 ) × (s0 , t0 )
∂s ∂t
és un vector normal a l’espai tangent.
Exemple 6.9. Pla tangent al con x2 + y 2 = 2z 2 en el punt (1, 1, 1).

És fácil veure, utilitzant la proposició 6.1, que
S := {(x, y, z) 6= (0, 0, 0) : x2 + y 2 = 2z 2 }
és una superfı́cie regular de classe C 1 . Ara triem l’atles per al con:
ρ
ϕ : A ⊂ R2 → R3 ; ϕ(ρ, θ) = (ρ cos(θ), ρ sin(θ), √ ),
2
on
A := {(ρ, θ) : ρ > 0, 0 < θ < 2π}.
Aleshores,
∂ϕ 1
(ρ, θ) = (cos(θ), sin(θ), √ ),
∂ρ 2
i
∂ϕ
(ρ, θ) = (−ρ sin(θ), ρ cos(θ), 0).
∂θ
Per tant,

e1 e2 e3
∂ϕ ∂ϕ
(ρ, θ) × (ρ, θ) = cos(θ) sin(θ) √1 .

∂ρ ∂θ 2
−ρ sin(θ) ρ cos(θ) 0

J. Garcia-Falset
És a dir,
∂ϕ ∂ϕ ρ ρ
(ρ, θ) × (ρ, θ) = (− √ cos(θ), − √ sin(θ), ρ).
∂ρ ∂θ 2 2
∂ϕ ∂ϕ
Amb el qual, el vector normal ∂ρ
(ρ, θ) × ∂θ
(ρ, θ) és no nul, el que significa que els
vectors,
∂ϕ ∂ϕ
{ (ρ, θ), (ρ, θ)}
∂ρ ∂θ
són linealment independents per a cada (ρ, θ).
A més, a més, és fácil veure que ϕ és injectiva. Llavors (A, ϕ) és una carta de la
√
superfı́cie. Com (1, 1, 1) = ϕ( 2, π4 ), es dedueix que un vector normal al plà tangent
és:
∂ϕ √ π ∂ϕ √ π 1
( 2, ) × ( 2, ) = √ (−1, −1, 2).
∂ρ 4 ∂θ 4 2
Per últim, l’equació del plà tangent serà

1
√ (−1, −1, 2), (x − 1, y − 1, z − 1) = 0,
2
o equivalentment,
x + y − 2z = 0.
Definició 6.3. Siga M una k-superfı́cie regular en Rn . L’espai normal a la

superfı́cie en un punt x0 ∈ M és el subespai ortogonal a l’espai tangent Tx0 M. El
denotarem per Nx0 .
Nx0 := {h ∈ Rn : hh, vi = 0, ∀v ∈ Tx0 M } = Tx0 M ⊥ .
Anomenarem pla normal a x0 + Nx0 .
Com a conseqüència dels resultats de la part de Hilbert, corol·lari 3.4, sabem que
Nx0 és un subespai vectorial i a més, a més, com Rn = Tx0 (M ) Nx0 , la dimensió
L
d’aquest subespai serà n − k.

J. Garcia-Falset
Proposició 6.2. Siga 1 ≤ k < n i considerem
Φ : U : Rn → Rn−k , Φ = (φ1 , ..., φn−k ),
una funció de classe C 1 sobre l’obert U. Si el rang de la diferencial de Φ és n − k en

cada punt x ∈ M := Φ−1 (0). Aleshores, per a cada x0 ∈ M els vectors
{∇φ1 (x0 ), ..., ∇φn−k (x0 )}
formen una base de l’espai normal Nx0 .
Prova. Per la Proposició 6.1 s’obté que M és una k-superfı́cie regular de classe
C 1 . Si α :] − δ, δ[→ M és una funció diferenciable en t = 0 i α(0) = x0 , aleshores,
φj ◦ α(t) = 0
per a tot t ∈] − δ, δ[. Per tant,
(φj ◦ α)0 (0) = 0.
Aplicant la regla de la cadena, es té
h∇φj (x0 ), α0 (0)i = 0,
per a j = 1, 2, ..., n − k. És a dir, cada vector ∇φj (x0 ) està en Nx0 . Com el rang de
dΦ(x0 ) és n − k, llavors els n − k vectors anteriors són linealment independents i
com la dimensió de Nx0 és justament n − k obtenim el resultat.
Exemple 6.10 (Hiperplà tangent a un gràfic). Siga g : A ⊆ Rn−1 → R una

funció de classe C 1 sobre un obert A i siga
ϕ : A → Rn : ϕ(t) = (t, g(t)),
una paramentrització de G(g). Com G(g) = Φ−1 (0) on
Φ(x1 , ..., xn ) := g(x1 , ..., xn−1 ) − xn

J. Garcia-Falset
124 3. Exercicis
i (x1 , ..., xn ) ∈ A × R. És de destacar que l’espai normal a G(g) en el punt x0 =

(t0 , g(t0 )) = (x01 , ..., x0n ) és el subespai generat pel vector
∂g ∂g
∇Φ(x0 ) = ( (t0 ), ..., (t0 ), −1).
∂t1 ∂tn−1
Finalment, l’equació de l’hiperplà tangent a G(g) en el punt x0 és:
∂g ∂g
(x1 − x01 ) (t0 ) + ... + (xn−1 − x0n−1 ) (t0 ) = xn − x0n .
∂t1 ∂tn−1
Exemple 6.11 (vector normal a una superfı́cie de nivell). Siga f : U ⊆ R3 → R

una funció de classe C 1 sobre l’obert U de forma que
∇f (x, y, z) 6= (0, 0, 0),
per a tot (x, y, z) ∈ S, on S = {(x, y, z) : f (x, y, z) = c} 6= ∅. Sabem, per la

proposició 6.1, que S és una superfı́cie regular de classe C 1 . A més, a més, el vector
∇f (x0 , y0 , z0 )
és normal a S en el punt (x0 , y0 , z0 ). De fet, és prou aplicar la proposició 6.2 a la
funció Φ := f − c.
3. Exercicis
Exercici 6.1. Provar que el con S := {(x, y, z) ∈ R3 : x2 + y 2 = z 2 , z ≥ 0} no

és una superfı́cie regular, però S \ {(0, 0, 0)} si que ho és.
Exercici 6.2. Esbrina si la intersecció del con x2 +y 2 = z 2 amb el plà x+y+z = 1

és una corba regular.
Exercici 6.3. Siga γ : [a, b] → U ⊆ R × (0, ∞) una trajectòria de manera que

γ([a, b]) és una corba de nivell. Provar que el conjunt que s’obté fent una rotació de
γ([a, b]) al voltant de l’eix x és una superfı́cie de nivell.
Exercici 6.4. Trobar el pla tangent al paraboloide z = x2 +y 2 en el punt ( 21 , 12 , 12 ).

J. Garcia-Falset
Exercici 6.5. 1. Provar que l’hiperboloide x2 + y 2 − z 2 = 25 és una su-

perfı́cie regular.
2. Trobar una expressió per a una normal unitària a questa superfı́cie.
3. Esbrina l’equació del pla tangent a la superfı́cie en punts de la forma (x0 , y0 , 0),
on x20 + y02 = 25.

J. Garcia-Falset
CAPÍTOL 7
Integral de superfı́cie
1. Àrea d’una superfı́cie regular en R3
Primerament restringirem la nostra atenció al cas d’una superfı́cie regular de-

finida per una sola carta (A, ϕ), és a dir; la superfı́cie S := ϕ(A). A més, a més,
suposem que
K := [a, b] × [c, d]
está contingut en A.
Siga a = s0 < s1 < ... < sm = b una partició de l’interval [a, b] en subintervals de
longitud h i c = t0 < t1 < ... < tl = d una partició de l’interval [c, d] en subintervals
de longitud k. Anomenem
Ii,j := [si , si+1 ] × [tj , tj+1 ],
aleshores
ϕ(K) = ∪m−1 l−1

i=0 ∪j=0 ϕ(Ii,j ).
La porció de superfı́cie ϕ(Ii,j ) pot aproximar-se pel paral·lelogram determinat pels

vectors:
∂ϕ ∂ϕ
{h (si , tj ), k (si , tj )}
∂s ∂t
(traslladats de forma que el punt ϕ(si , tj ) siga el vèrtex). L’àrea de l’anterior paral·lelogram
és
∂ϕ ∂ϕ
hkk (si , tj ) × (si , tj )k.
∂s ∂t
127
128 1. Àrea d’una superfı́cie regular en R3
Per tant, una bona aproximació de l’àrea de ϕ(K) serà:

m−1 l−1
XX ∂ϕ ∂ϕ
(20) hkk (si , tj ) × (si , tj )k.
i=0 j=0
∂s ∂t
Lema 7.1. Siga K := [a, b] × [c, d]. Siga a = s0 < s1 < ... < sm = b una
partició de l’interval [a, b] en subintervals de longitud h i c = t0 < t1 < ... < tl = d
una partició de l’interval [c, d] en subintervals de longitud k. Si F : K → R és una
funció contı́nua, llavors
m−1
XX l−1 Z
lı́m hkF (si , tj ) = F (s, t)dsdt.
(h,k)→(0,0) K
i=0 j=0
Prova.
Denotem Ii,j := [si , si+1 ] × [tj , tj+1 ]. Aleshores
Z m−1
XX l−1 Z
F (s, t)dsdt = F (s, t)dsdt
K i=0 j=0 Ii,j
i Z
hkF (si , tj ) = F (si , tj )dsdt.
Ii,j
Amb el qual
m−1
X l−1
X Z
hkF (si , tj ) − F (s, t)dsdt

i=0 j=0 K
és menor o igual que
m−1
XX l−1 Z
(21) |F (si , tj ) − F (s, t)|dsdt.
i=0 j=0 Ii,j
Pel teorema de Heine-Cantor, la funció F és uniformement contı́nua sobre K, el qual

significa que per a cada > 0 existeixen h0 > 0 k0 > 0 de forma que

|F (s0 , t0 ) − F (s, t)| ≤
(b − a)(d − c)
sempre que
|s0 − s| < h0 y |t0 − t| < k0 .
J. Garcia-Falset
7. Integral de superfı́cie 129
Per tant, si 0 < h < h0 y 0 < k < k0 és té,

|F (s0 , t0 ) − F (s, t)| ≤
(b − a)(d − c)
per a cada (s, t) ∈ Ii,j i l’expressió (21) és menor o igual que
m−1 l−1 Z
XX
dsdt.
i=0 j=0
(b − a)(d − c) Ii,j
Com
m−1
XX l−1 Z m−1
XX l−1
dsdt = (tj+1 − tj )(si+1 − si ) = (b − a)(d − c),
i=0 j=0 Ii,j i=0 j=0
podem concloure que

m−1 l−1 Z
X X
hkF (si , tj ) − F (s, t)dsdt ≤

i=0 j=0 K

Pel lema que acabem de provar, el lı́mit quan h i k tendeixen a zero de l’expressió
(20) és la integral Z
∂ϕ ∂ϕ
(s, t) ×k (s, t)kdsdt.
K ∂s ∂t
D’aquesta manera estem preparats per a introduir el concepte d’àrea d’una superfı́cie
regular.
Definició 7.1. Siga (A, ϕ) una carta d’una superfı́cie regular S i siga K un
compacte contingut en A. L’àrea de (K, ϕ) es defineix com
Z
∂ϕ ∂ϕ
Ar(K, ϕ) := k (s, t) × (s, t)kdsdt.
K ∂s ∂t
Seguidament discutirem cóm fer per avaluar l’àrea d’una superfı́cie regular la
qual no pot cobrir-se amb només una carta.
Lema 7.2. Siga M una superfı́cie regular amb un atles finit {(Ai , ϕi )}m
i=1 . Ales-
hores existeix una partició de M en subconjunts {Bj } amb la propietat de que

Bj = ϕj (Kj ), on Kj és un subconjunt mesurable de Aj .
J. Garcia-Falset
Prova.
Per la definició de superfı́cie regular, sabem que per a cada j = 1, ..., m existeix
un conjunt obert Uj de R3 de forma que
ϕj (Aj ) = M ∩ Uj .
Definim B1 := ϕ1 (A1 ) i, per a cada j = 2, ..., m,

S
Bj := ϕj (Aj ) \ 1≤i<j ϕi (Ai )

3
S
= M ∩ Uj ∩ R \ 1≤i<j Ui .
Alguns dels conjunts Bj podrien ser buits, però els no buits d’eixa familia són
una partició de M i, com Bj ⊆ ϕj (Aj ), podem ficar-los com: Bj = ϕj (Kj ), on
K1 = A1 i, per a cada j 6= 1 amb Bj 6= ∅,
!
[
Kj = ϕ−1
j Uj ∩ (R3 \ Ui ) .
1≤i<j
Per a finalitzar, és prou observar que Kj és un subconjunt mesurable de Aj ja que
és la intersecció d’un conjunt obert i d’un conjunt tancat.

Definició 7.2. Siga M una superfı́cie regular de R3 la qual admet una partició
finita en subconjunts {Bj } (1 ≤ j ≤ m) tal que Bj = ϕj (Kj ), on (Aj , ϕj ) és un atles
de M i Kj és un subconjunt mesurable de Aj . l’àrea de M es defineix com:
m
X
Ar(M ) := Ar(Kj , ϕj ).
j=1
Exemple 7.1. Àrea de l’esfera de radi r > 0. L’esfera de radi r, Sr , la podem

parametritzar mitjançant la següent carta:
U := {(s, t) : 0 < s < π, 0 < t < 2π}
i per a cada (s, t) ∈ U, definim
ϕ(s, t) := (r sin(s) cos(t), r sin(s) sin(t), r cos(s)).

J. Garcia-Falset
És clar que (A, ϕ) és una carta de l’esfera, però per a obtenir tota l’esfera ens falten
els dos pols i un meridià. Com tant el meridià com els dos pols es poden obtenir
a partir de conjunts nuls en R2 no aportaràn res a l’àrea de la superfı́cie aixı́ que
podem dir que
Ar(Sr ) = Ar(U, ϕ).
Com
∂ϕ ∂ϕ
k × k = r2 sin(s)
∂s ∂t
Obtenim que
Z π Z 2π
Ar(U, ϕ) = r sin(s)dt ds = 4πr2 .
2
0 0
Exemple 7.2. Siga g : A ⊆ R2 → R una aplicació de classe C 1 sobre l’obert A.

Aleshores G(g) és una superfı́cie regular en R3 . Vegem l’expressió de Ar(G(g)) en
termes de la funció g.
Sabem que G(g) es pot parametritzar mitjançant una sola carta:
ϕ : A → R3 : ϕ(s, t) := (s, t, g(s, t)).
Des de l’anterior és fácil obtenir que:
∂ϕ ∂ϕ ∂g ∂g
(s, t) × (s, t) = (− (s, t), − (s, t), 1).
∂s ∂t ∂s ∂t
Per tant,
r
∂ϕ ∂ϕ ∂g 2 ∂g
k (s, t) × (s, t)k = 1+( ) + ( )2 .
∂s ∂t ∂s ∂t
Llavors
Z r
∂g ∂g
Ar(G(g)) = 1 + ( )2 + ( )2 dsdt.
A ∂s ∂t

J. Garcia-Falset
1.1. Integral de superfı́cie per a un camp escalar. En molts aspectes, les

integrals de superfı́cie són semblants a les integrals de lı́nia. Definiem les integrals de
lı́nia mitjançant una parametrització de l’arc. Acı́, definirem les integral de superfı́cie
en funció d’una parametrització de la superfı́cie. Veurem mes tard que en certes
situacions generals el valor de la integral és independent de la representació.
Definició 7.3. Siga (A, ϕ) una carta d’una superfı́cie regular S. Si f : U ⊆

R3 → R és un camp escalar de forma que ϕ(A) ⊆ U , la integral de superfı́cie del
camp f sobre ϕ(A) es defineix com
Z Z Z
∂ϕ ∂ϕ
f := f (ϕ(s, t))k (s, t) × (s, t)kdsdt.
ϕ(A) A ∂s ∂t
A continuiacı́o farem alguns exemples que ens fiquen de relleu sota quin context
s’utilitzen les integrals de superfı́cie per a camps escalars.
Exemple 7.3 (Àrea d’una superfı́cie). Quan el camp escalar és f (x, y, z) = 1
ens queda que
Z Z Z
∂ϕ ∂ϕ
f := k (s, t) × (s, t)kdsdt = Ar(ϕ(A)).
ϕ(A) A ∂s ∂t
Exemple 7.4 (Centre de gravetat). Si el camp escalar f s’interpreta com la

densitat (massa per unitat d’àrea) d’una làmina prima adaptada a la superfı́cie M ,
la massa total m de la superfı́cie es defineix per la fòrmula
Z
m= f.
M
El seu centre de gravetat és el punt (x, y, z) determinat per les fòrmules
Z Z Z
1 1 1
x= xf, y = yf, z = zf.
m M m M m M
J. Garcia-Falset
2. Flux d’un camp vectorial.
Suposem que una superfı́cie S, continguda en un pla de R3 , es submergeix en

un fluid tenint un camp de velocitats constant F0 . Fixem un vector unitari N que
siga normal al pla i estem interessats en obtenir la quantitat de fluid que travessa
la superfı́cie per unitat de temps en el sentit donat pel vector normal N.
Primer analitzarem el cas més simple, és a dir, suposem que el fluid es mou en
la direcció donada pel vector N, això és: F0 = kF0 kN. Imaginem el fluid com un
bloc sòlid el qual en el temps t es mou a una distància kF0 kt en la direcció donada
pel vector N. En aquest cas, la quantitat de fluid que está creuant S en el temps
t coincideix amb el volum del bloc que es mou, precisament kF0 kt · ar(S). Amb el
qual, la quantitat de fluid creuant S per unitat de temps és:
kF0 k · ar(S).
En el cas en que F0 = −kF0 kN arribariem a
−kF0 k · ar(S),
on el signe menys vol dir que el fluid travessa la superfı́cie en el sentit contrari al
que indica el vector N.
Sota la condició més general, és a dir, quan F0 és un vector arbitrari, el descom-
ponem de la forma següent:
F0 = hF0 , N i · N + G0
on G0 és un vector paral·lel al pla que conté a la superfı́cie S. És prou intuitiu que
el moviment en una direcció paral·lela a la superfı́cie no contribueixi a la quantitat
total de fluid que travessa la superfı́cie, per tant, és prou natural pensar que la
quantitat de fluid creuant S per unitat de temps siga:
hF0 , N i · ar(S).
J. Garcia-Falset
134 2. Flux d’un camp vectorial.
Suposem ara que F és camp vectorial en R3 que representa la velocitat d’un fluid
en el qual es sumergeix una superfı́cie regular S. Per raons de simplicitat, suposem
que S ve representat per una sola carta (A, ϕ), i.e., S = ϕ(A). També suposem que
K = [a, b] × [c, d] está contingut en A. En el punt ϕ(s, t) considerem el vector normal
unitari a S el següent:
∂ϕ ∂ϕ
∂s
(s, t) × ∂t
(s, t)
N := N (s, t) = ∂ϕ ∂ϕ
k ∂s (s, t) × ∂t
(s, t)k
Considerem ara les següents particions
{a = s0 < ... < sm = b} de longitud h y {c = t0 < ... < tl = d} de longitud k
A parir de l’anterior construim els rectangles Ii,j := [si , si+1 ] × [tj , tj+1 ], aixı́ tenim
que
m−1
[ l−1
[
ϕ(K) = ϕ(Ii,j ).
i=0 j=0
La porció de superfı́cie ϕ(Ii,j ) pot expressar-se aproximadament pel paral·lelogram

generat pels vectors
∂ϕ ∂ϕ
{h (si , tj ), k (si , tj )}
∂s ∂t
(Traslladats de forma que el punt ϕ(si , tj ) siga el vèrtex). Com l’àrea d’eixe paral·lelogram
és
∂ϕ ∂ϕ
hkk (si , tj ) × (si , tj )k.
∂s ∂t
Si h i k són suficientment petits podem assumir que F és constant en ϕ(Ii,j ) i la
quantitat de fluid que travessa ϕ(Ii,j ) en la direcció del vector N (si , tj ) és aproxi-
madament
∂ϕ ∂ϕ
hF (ϕ(si , tj )), N (si , tj )i · hk · k (si , tj ) × (si , tj )k.
∂s ∂t
J. Garcia-Falset
Pel Lema 7.1 el lı́mit, quan h, k tendeix a zero, de

m−1 l−1
XX ∂ϕ ∂ϕ
hF (ϕ(si , tj )), N (si , tj )i · hk · k (si , tj ) × (si , tj )k
i=0 j=0
∂s ∂t
ve donat per la integral

Z
∂ϕ ∂ϕ
hF (ϕ(s, t)), N )i · k (s, t) × (s, t)kdsdt
K ∂s ∂t
El raonament fet acı́ ens permet donar la següent definició:
Definició 7.4. Siga (A, ϕ) un sistema de coordenades d’una superfı́cie regular

S := ϕ(A) en R3 . Siga F un camp vectorial definit sobre S i
∂ϕ ∂ϕ
∂s
(s, t) × ∂t
(s, t)
N (s, t) := ∂ϕ ∂ϕ
.
k ∂s (s, t) × ∂t
(s, t)k
El flux del camp F que creua la superfı́cie S en la direcció del vector N es defineix
per
Z
∂ϕ ∂ϕ
Flux := hF (ϕ(s, t)), N (s, t)ik (s, t) × (s, t)kdsdt,
A ∂s ∂t
quan la integral anterior existeix.
3. Canvi de paràmetre
Suposem que una funció r aplica una regió A del plà uv sobre una superfı́cie
paramètrica r(A). Suposem també que A es l’imatge d’una regió B del pla st a
través d’una aplicación injectiva de classe C 1 , G : B → A sent G = (U, V ) i amb
det(JG) 6= 0. Considerem la funció R definida sobre B mitjançant la equació
R(s, t) = r(G(s, t)).
Dues funcions aixı́ relacionades es denominen regularment equivalents. Funcions re-

gularment equivalents defineixen la mateixa superfı́cie. Això és r(A) = R(B). El
següent resultat ens dóna la relació entre els seus productes vectorials fonamentals.
J. Garcia-Falset
136 3. Canvi de paràmetre
Lema 7.3. Siguen r i R dues funcions regularment equivalents lligades per

l’equació R = r ◦ G. Aleshores

∂R ∂R ∂r ∂r ∂(U, V )
× = × .
∂s ∂t ∂u ∂v ∂(s, t)
Prova.
Com R = r ◦ G. Aplicant la regla de la cadena, per a cada i = 1, 2, 3. Obtenim
∂Ri ∂ri ∂U ∂ri ∂V

= +
∂s ∂u ∂s ∂v ∂s
∂Ri ∂ri ∂U ∂ri ∂V

= +
∂t ∂u ∂t ∂v ∂t
∂ri ∂ri
on les derivades ∂u
y ∂v
estàn calculades en (U (s, t), V (s, t)). Multiplicant vecto-
rialment es conclou que:

∂R ∂R ∂r ∂r ∂U ∂V ∂U ∂V ∂r ∂r
× = × − = × det(JG(s, t)).
∂s ∂t ∂u ∂v ∂s ∂t ∂t ∂s ∂u ∂v
Teorema 7.1. La definició d’integral de superfı́cie d’un camp escalar és inde-
pendent de la carta triada ( sempre que les cartes siguen regularment equivalents)
Prova. Siguen (A, ϕ) i (B, ψ) dues cartes que regularment equivalents de forma
que ϕ(A) = ψ(B). Això significa que existeix G : B → A sent G és injectiva de
classe C 1 .
Segons la definició d’integral de superfı́cie d’un camp escalar tenim:
Z Z
∂ϕ(u, v) ∂ϕ(u, v)
f= f (ϕ(u, v))k × kdudv.
ϕ(A) A ∂u ∂v
Ara com l’aplicació G està sota les condicions del lema anterior, apliquem el
canvi de variable per a la integral doble i obtenim:
J. Garcia-Falset
f (ϕ(u, v))k ∂ϕ(u,v)∂ϕ(u,v)

R R
ϕ(A)
f = A ∂u
× ∂v
kdudv
hf (ϕ(G(s, t))k ∂ϕ(G(s,t)) × ∂ϕ(G(s,t))
R
= B ∂u ∂v
k| det(JG(s, t))|dsdt
f (ψ(s, t))k ∂ψ(s,t) × ∂ψ(s,t)
R
= B ∂s ∂t
kdsdt
R
= ψ(B)
f.
Teorema 7.2. La definició d’integral de superfı́cie d’un camp vectorial és inde-
pendent de la carta triada ( sempre que les cartes siguen regularment equivalents i
det(JG) > 0)
Prova.
Siguen (A, ϕ) i (B, ψ) dues cartes que regularment equivalents de forma que
ϕ(A) = ψ(B). Això significa que existeix G : B → A sent G injectiva de classe C 1 i
a més, a més, amb det(JG) > 0.
Segons la definició d’integral de superfı́cie d’un camp vectorial tenim:
Z Z
∂ϕ(u, v) ∂ϕ(u, v)
F = hF (ϕ(u, v)), × idudv.
ϕ(A) A ∂u ∂v
Ara com l’aplicació G està sota les condicions del lema anterior, apliquem el
canvi de variable per a la integral doble i obtenim:
hF (ϕ(u, v)), ∂ϕ(u,v)∂ϕ(u,v)

R R
ϕ(A)
F = A ∂u
× ∂v
idudv
hF (ϕ(G(s, t)), ∂ϕ(G(s,t)) × ∂ϕ(G(s,t))
R
= B ∂u ∂v
i| det(JG(s, t))|dsdt
hF (ψ(s, t)), ∂ψ(s,t) × ∂ψ(s,t)
R
= B ∂s ∂t
idsdt
R
= ψ(B)
F.

J. Garcia-Falset
138 4. Exercicis
4. Exercicis
Exercici 7.1. Siga g : A ⊆ R2 → R una aplicació de classe C 1 sobre l’obert

A. Aleshores S = Gr(g) és una superfı́cie regular en R3 . Expressa l’àrea de S en
termes de la funció g.
x y z
Exercici 7.2. Esbrina l’àrea de la part del plà a
+ b
+ c
= 1 (a, b, c constants
positives) que es troba en el primer octant.
Exercici 7.3. Siga g : A ⊆ R2 → R una aplicació de classe C 1 sobre l’obert

A. Aleshores S = Gr(g) és una superfı́cie regular en R3 Si f : U → R és un camp
escalar de forma que U és un obert de l’espai que conté a Gr(g), demostreu que
Z Z
f=
Gr(g)
Z Z s
∂ ∂
f (x, y, g(x, y)) 1 + ( g(x, y))2 + ( g(x, y))2 ))dxdy.
A ∂x ∂y
Exercici 7.4. Siga M la superfı́cie z = x2 + y, on x ∈ [0, 1] i y ∈ [−1, 1].

R
Avaluar M x.
Exercici 7.5. Determina el flux del camp vectorial F (x, y, z) = (x, y, 2z) que
creua la part de l’esfera x2 + y 2 + z 2 = 1 que està al primer octant.
Exercici 7.6. Siga g : A ⊆ R2 → R una aplicació de classe C 1 sobre l’obert A.

Aleshores S = Gr(g) és una superfı́cie regular en R3 Si F = (F1 , F2 , F3 ) : U → R3
és un camp vectorial de forma que U és un obert de l’espai que conté a Gr(g),
demostreu que
Z Z
F =
Gr(g)
Z Z
∂ ∂
−F1 (x, y, g(x, y)) g(x, y) − F2 (x, y, g(x, y)) g(x, y) + F3 (x, y, g(x, y)) dxdy.
A ∂x ∂y

J. Garcia-Falset
CAPÍTOL 8
Superfı́cies orientables. 2-formes en R3
1. Orientació d’un espai vectorial.
Com hem vist en el capı́tol anterior per avaluar el flux d’un camp vectorial que
travessa una superfı́cie regular S, necessitem triar un vector normal unitari en cada
punt de la superfı́cie de forma que el corresponent camp vectorial que apareix siga
contı́nuo. Per exemple, si sumergim una esfera permeable en un fluid i triem el camp
de vector normal cap a fora de l’esfera, aloshores el flux del camp velocitat del fluid
que travessa l’esfera ens dóna la quantitat de fluid que ix de l’esfera per unitat de
temps. Tanmateix, si triem el camp de vectors normals unitaris que apunten cap a
dins de l’esfera, aleshores el flux ens donarà la quantitat de fluid que entra en l’esfera
por unitat de temps. Per tant, és natural preguntar-se si qualsevol superfı́cie regular
admet un camp contı́nuo de vectors normals unitaris. Les superfı́cies regulars que
admeten un camp contı́nuo d’aquest tipus s’anomenen orientables. La majoria de
les superfı́cies regulars són orientables. Tanmateix, hi han exemples de superfı́cies
regulars que no ho són.
Definició 8.1. Siga V un espai vectorial real de dimensió n. Les bases (vi )ni=1
i (wi )ni=1 es diu que tenen la mateixa orientació, denotada per (vi )ni=1 ∼ (wi )ni=1 , si
l’únic isomorfisme lineal F : V → V tal que F (vi ) = wi té determinant positiu.
És a dir, la matriu del canvi de base té determinant positiu.
Exemple 8.1. En l’espai vectorial R2 agafem la base canònica {(1, 0), (0, 1)} i
la base {(1, 1), (1, 0)}. És clar que
139
140 1. Orientació d’un espai vectorial.
(1, 1) = 1(1, 0) + 1(0, 1) i (1, 0) = 1(1, 0) + 0(0, 1),
per tant, la matriu de canvi de base és

 
1 1
 
1 0
que té determinant negatiu i això ens diu que les dues bases no tenen la mateixa
orientació.
Tanmateix si agafem les bases {(1, 0), (0, 1)} i {(1, 0), (1, 1)}. La matriu de canvi
de base serà
 
1 1
 
0 1
que té determinat positiu i això ens diu que tenen la mateixa orientació.
La propietat de tindre la mateixa orientació és una relació binaria d’equivalència

i hi han dues classes d’equivalència. Aquestes classes d’equivalència són les dues
possibles orientacions de V , denotades per O i −O.
Definició 8.2. Un espai vectorial orientat és un parell (V, O), on V és un espai
vectorial real i O és una de les dues possibles orientacions. Una base B = (vj ) es
diu que està positivament orientada si B ∈ O. En aquest cas, normalment s’escriu
O = [v1 , ..., vn ].
Exemple 8.2. Considerem una base de R3 , {v1 , v2 , v3 } i ara la reoordenem de

la següent forma {v3 , v1 , v2 }, i.e., acı́ estem suposant que l’isomorfisme lineal és el
que ve donat per F (v1 ) = v3 , F (v2 ) = v1 i F (v3 ) = v2 . Vegem que aquestes dues
bases defineixen la mateixa orientació.
J. Garcia-Falset
8. Superfı́cies orientables. 2-formes en R3 141
La matriu de canvi de base serà:

 
 0 1 0 
 0 0 1 
 
 
1 0 0
el seu determinant és positiu.
Tanmateix, si la primera base la reoordenem de la següent forma {v2 , v1 , v3 },
aleshores la matriu de canvi de base és:
 
0 1 0
 
 1 0 0 
 
 
0 0 1
el seu determinant és negatiu.
Mentres no diguem el contrari sempre considerarem en R3 l’orientació definida

per la base canònica. Es dedueix de la definició de orientació que la base {v1 , v2 , v3 }
està positivament orientada si, i només si, la matriu amb les columnes [v1 , v2 , v3 ] té
determinant positiu.
Proposició 8.1. Siguen {v1 , v2 } dos vectors de R3 linealment independents.

Aleshores la base {v1 × v2 , v1 , v2 } està positivament orientada.
Prova.
La matriu, respecte a la base canònica, de la transformació F : R3 → R3 definida
per
F (e1 ) = v1 × v2 , F (e2 ) = v1 , F (e3 ) = v2 ,
té com vectors columna [v1 ×v2 , v1 , v2 ]. Como el determinant d’una matriu coincideix
amb el de la seua matriu trasposada, es té que
 
 v1 × v2 
det(F ) = det([v1 × v2 , v1 , v2 ]) = det( v1 ).
 
 
v2
J. Garcia-Falset
142 1. Orientació d’un espai vectorial.
Amb el qual, el det(F ) coincideix amb el tripe producte escalar dels vectors {v1 ×
v2 , v1 , v2 }.
det(F ) = hv1 × v2 , v1 × v2 i = kv1 × v2 k2 > 0.
Proposició 8.2. Siga V subespai vectorial de dimensió 2 de R3 i siguen B1 :=

{v1 , v2 } i B2 := {w1 , w2 } dues bases de V. Les següents condicions són equivalents:
1. Les dues bases defineixen la mateixa orientació,
2. existeix λ > 0 tal que v1 × v2 = λ(w1 × w2 ).
Prova.
Els vectors v1 ×v2 i w1 ×w2 són ortogonals a V , amb el qual, han de ser paral·lels,
i.e., existirà λ 6= 0 tal que v1 × v2 = λ(w1 × w2 ). Si denotem per
 
b11 b12
B= 
b21 b22
la matriu de canvi de base de B1 a B2 . Ara, considerem la matriu A que siga la de

canvi de la base {v1 × v2 , v1 , v2 } a {w1 × w2 , w1 , w2 }, llavors
 
λ 0 0
 
A =  0 b11 b12 
 
 
0 b21 b22
per tant, det(A) = λ det(B).

Vegem ara que (1) ⇒ (2). Com les dues bases en V defineixen la mateixa
orientació tenim que det(B) > 0 i llavors aplicant la proposició anterior les bases
{v1 ×v2 , v1 , v2 } i {w1 ×w2 , w1 , w2 } estàn positivament orientades, per tant det(A) > 0
el que ens porta a que λ > 0.
(2) ⇒ (1) Com per la proposició anterior 0 < det(A) = λ det(B) i per hipòtesi
λ > 0, aleshores det(B) > 0 per tant, B1 i B2 tenen la mateixa orientació.
J. Garcia-Falset

Observem que una base B = {v1 , v2 } d’un subespai de dimensión 2 de R3 defineix
un vector unitari normal a aquest subespai:
v1 × v2
N := .
kv1 × v2 k
Tenint en compte el resultat anterior, dues bases de V defineixen la mateixa orien-
tació si, i només si, tenen el mateix vector normal unitari. En altres paraules, per a
definir una orientació en un subespai vectorial de dimensió 2 de R3 és prou triar un
vector normal al subespai.
Lema 8.1. Siguen V, W espais vectorials de dimensión 2, siga
L : V → W,
un isomorfisme lineal i considerem {u1 , u2 } i {v1 , v2 } dues bases de V. Aleshores es

té que
{u1 , u2 } ∼ {v1 , v2 } ⇔ {L(u1 ), L(u2 )} ∼ {L(v1 ), L(v2 )}.
Prova.
Denotem per f : V → V i g : W → W els següents isomorfismes lineals:
f (ui ) = vi , i = 1, 2. g(L(ui )) = L(vi ), i = 1, 2.
És clar que
f (ui ) = (L−1 ◦ g ◦ L)(ui ),
per a i = 1, 2, llavors es té que f = L−1 ◦g ◦L, ara per la propietat dels determinants
s’obté que
det(f ) = det(L−1 ◦ g ◦ L) = (det(L))−1 det(g) det(L) = det(g).

J. Garcia-Falset
144 2. Orientació d’una superfı́cie
2. Orientació d’una superfı́cie
Considerem M una superfı́cie regular en R3 , per a cada punt p ∈ M podem

considerar el seu espai tangent Tp M . Una orientació sobre Tp M ens indica des de quin
lloc estem mirant la superfı́cie en un entorn Up del punt p, o el que és el mateix, estem
orientant la superfı́cie en un entorn Up . Si és possible triar una orientació de cada pla
tangent de forma que per a la intersecció de dos entorns arbitaris Up i Uq l’orientació
induida per Tp M i Tq M coincideix, aleshores direm que la superfı́cie és orientable.
En aquesta secció formalitzarem aquestes idees i veurem que les superfı́cies regulars
orientables són aquelles que admeten un camp vectorial contı́nuo format per vectors
normals unitaris.
Si x0 ∈ M i (A, ϕ) és una carta de M tal que x0 = ϕ(t0 ), llavors sobre Tx0 M
considerem l’orientació donada per la base
∂ϕ ∂ϕ
{ (t0 ), (t0 )}.
∂s ∂t
Volem trobar condicions que ens asseguren que l’orientació de Tx0 M és indepen-
dent de la carta triada.
Proposició 8.3. Siga M una superfı́cie regular en R3 i siguen (A, ϕ) (B, ψ)

dues cartes amb D := ϕ(A) ∩ ψ(B) 6= ∅. Siga x0 ∈ D i t0 ∈ A, u0 ∈ B de forma que
x0 = ϕ(t0 ) = ψ(u0 ). Aleshores són equivalents:
1. Les bases de Tx0 M

∂ϕ ∂ϕ ∂ψ ∂ψ
{ (t0 ), (t0 )} { (u0 ), (u0 )}
∂s ∂t ∂s ∂t
tenen la mateixa orientació,
2. J(ϕ−1 ◦ ψ)(u0 ) > 0.
Prova.
Anomenem L := dϕ(t0 ) : R2 → Tx0 M, T := dψ(u0 )R2 → Tx0 M,, R := d(ϕ−1 ◦
ψ)(u0 ). On, pel teorema 6.2, sabem que aquestes aplicacions linials són isomorfismes.
J. Garcia-Falset
Com
ψ(u) = (ϕ ◦ ϕ−1 ◦ ψ)(u)
en un entorn obert de u0 i a més, a més, (ϕ−1 ◦ ψ)(u0 ) = t0 , aplicant la regla de la

cadena es té que T = L ◦ R. També
B1 = {L(e1 ), L(e2 )}
mentres que
B2 = {T (e1 ), T (e2 )} = {L(R(e1 )), L(R(e2 ))}.
Pel Lema 8.1, es dedueix que B1 ∼ B2 si, i només si, {e1 , e2 } i {R(e1 ), R(e2 )} són
dues bases de R2 amb la mateixa orientació. Això ens porta a que
J(ϕ−1 ◦ ψ)(u0 ) = det(R) > 0.
Definició 8.3. Una superfı́cie regular M de classe C 1 en R3 es diu que és orien-
table si existeix un atles {(Ai , ϕi ) : i ∈ I} de forma que per a cada x ∈ M hi ha
una orientació θx en Tx M amb la següent propietat:
Sempre que (A, ϕ) siga una carta de l’atles amb x = ϕ(r), llavors θx =
[ ∂ϕ
∂s
(r), ∂ϕ
∂t
(r)]
Definició 8.4. Sota les condicions de la definició anterior, diem que l’atles de-
fineix una orientació sobre M . A més, a més, una carta (B, ψ) de M es diu que
és compatible amb l’orientació donada per l’atles si, per a cada r ∈ B, la base de
l’espai tangent Tx M amb x = ψ(r), la qual ve donada per { ∂ψ
∂s
(r), ∂ψ
∂t
(r)} pertany a
l’orientació θψ(r) .
Com una conseqüència inmediata de la Proposició 8.3 i de les definicions ante-

riores s’obté.
J. Garcia-Falset
Teorema 8.1. Siga M una superfı́cie regular en R3 . M és orientable si, i només
si, existeix un atles {(Ai , ϕi ) : i ∈ I} de forma que per a cada parell de cartes
(A1 , ϕ1 ) i (A2 , ϕ2 ) del atles amb D = ϕ1 (A1 ) ∩ ϕ2 (A2 ) 6= ∅ es té que J(ϕ−1
1 ◦ ϕ2 ) > 0
en el seu domini de definició.
Des d’ara el proposit de la resta d’aquesta secció serà veure que les superfı́cies
regulars orientables són justament aquelles que admeten un camp vectorial contı́nuo
de vectors unitaris normals.
Lema 8.2. Siguen f, g : A ⊆ Rp → Rn \ {0} dues funcions contı́nues sobre

l’obert A i siga h : A ⊆ Rp → R tal que f (x) = h(x)g(x). Aloshores h ha de ser
contı́nua.
Prova.
Per a cada x0 ∈ A existeix j ∈ {1, 2, ..., n} tal que gj (x0 ) 6= 0 i, per continuı̈tat,
podrem trobar r > 0 amb gj (x) 6= 0 per a tot x ∈ B(x0 , r). Aleshores
fj (x)
h(x) = para todo x ∈ B(x0 , r).
gj (x)
el qual ens diu que h és contı́nua sobre tota la bola B(x0 , r) ja que és quocient de
funcions contı́nues.

Lema 8.3. Siga (A; ϕ) una carta d’una superfı́cie regular M i definim L : R2 →
R2 per L(s, t) = (t, s). Si B = L−1 (A) i ψ = ϕ ◦ L, aleshores (B, ψ) és una carta de
M , ϕ(A) = ψ(B) i (B, ψ) canvia l’orientació induida per (A; ϕ).
Prova.
Denotem per S := ϕ(A) = ψ(B). Per a cada x = ϕ(s, t) ∈ S l’orientació definida
en Tx M per la carta (A, ϕ) és
∂ϕ ∂ϕ
θx = [ (s, t), (s, t)].
∂s ∂t
J. Garcia-Falset
Fiquem (t, s) = L−1 (s, t), llavors l’orientació definida per (B, ψ) en Tx M és
∂ψ ∂ψ ∂ϕ ∂ϕ
νx = [ (t, s), (t, s)] = [ (s, t), (s, t)] = −θx .
∂t ∂s ∂t ∂s
(per a veure l’anterior només cal aplicar la regla de la cadena). En efecte,
 
0 1
∇ψ(t, s) = ∇ϕ(s, t)  .
1 0
Teorema 8.2. Siga M una superfı́cie regular. M és orientable si, i només si,
existeix una funció contı́nua F : M → R3 tal que F (x) és ortonormal a Tx M para
cada x ∈ M .
Prova.
(⇒) Suposem que M és una superfı́cie orientable i siga {(Ai , ϕi ) : i ∈ I} l’atles
S
del teorema 8.2. D’aquesta manera tindrem que M = i∈I ϕi (Ai ). Ara definim
Fi : ϕi (Ai ) → R3 de la següent forma:
∂ϕi (s,t) ∂ϕi (s,t)

∂s
× ∂s
Gi (s, t) := ∂ϕi (s,t) ∂ϕi (s,t)
k ∂s × ∂s
k
que sabem que és una funció contı́nua sobre Ai ja que ϕ és de classe C 1 . Llavors
agafem
Fi (x) := Gi (ϕ−1
i (x)) per a x ∈ ϕi (Ai ).
Si x = ϕi (s, t), és clar que Fi (x) és un vector normal unitari al Tx (M ). També
com Fi = Gi ◦ ϕ−1 3
i , podem concloure que Fi : ϕi (Ai ) → R és una funció contı́nua.
Per la Proposició 8.2 sabem que si Fi1 i Fi2 coincideixen sobre ϕi1 (Ai1 ) ∩ ϕi2 (Ai2 ).
Com els conjunts ϕi1 (Ai1 ) i ϕi2 (Ai2 ) són oberts en M , podem definir F : M → R3
de forma que F (x) := Fi (x) sempre que x ∈ ϕi (Ai ).
J. Garcia-Falset
(⇐) Suposem ara que hi ha una funció contı́nua F : M → R3 de forma que F (x)
és ortogonal a Tx (M ) per a cada x ∈ M i kF (x)k = 1. Per a cada x ∈ M triem una
base {v1 , v2 } de l’espai tangent Tx (M ) amb
v1 × v2
(22) F (x) =
kv1 × v2 k
i considerem en Tx (M ) l’orientació θx := [v1 , v2 ]. Per la propocició 8.2 l’orientació

triada θx no depén de la base concreta en l’espai tangent més be de la condició (22).
Ara fixem x0 ∈ M i considerem una carta (A, ϕ) amb x0 ∈ ϕ(A). Siga (s0 , t0 ) ∈ A
verificant que ϕ(s0 , t0 ) = x0 i r > 0 de forma que B := Br (s0 , t0 ) ⊆ A. Finalment
agafem la carta (B, ϕ) i fiquem
∂ϕ(s,t) ∂ϕ(s,t)
∂s
× ∂t
N (s, t) := ∂ϕ(s,t) ∂ϕ(s,t)
.
k ∂s × ∂t
k
Com N (s, t) i F (ϕ(s, t)) són dos vectors normal unitaris a l’espai tangent a M
en el punt ϕ(s, t), tindrem que per a cada (s, t) ∈ B,
N (s, t) = λ(s, t)F (ϕ(s, t)), on λ(s, t) = ±1.
Pel lema 8.2 es té que la funció λ és també contı́nua sobre B. Com la bola B és un
conjunt connex i la funció prèn dos valors, llavors a de ser constant sobre B.
Estudiem primer què passa si λ(s, t) = 1 per a tot (s, t) ∈ B. En aquest cas,
N (s, t) = F (ϕ(s, t)) per a tot (s, t) ∈ B, el que vol dir que
∂ϕ ∂ϕ
θx = [ (s, t), (s, t)]
∂s ∂t
per a tot x = ϕ(s, t).

Per a finalitzar la prova suposem que λ(s, t) = −1 per a tot (s, t) ∈ B. En aquest
cas la base
∂ϕ ∂ϕ
{ (s, t), (s, t)}
∂s ∂t
J. Garcia-Falset
no defineix l’orintació θx . Per tant definim C := {(t, s) : (s, t) ∈ B} i ψ(t, s) =

ϕ(s, t). Aleshores, pel lema 8.3, (C, ψ) és una carta de M , x0 = ψ(t0 , s0 ) i per a cada
x = ψ(t, s) = ϕ(s, t)
les bases
∂ϕ ∂ϕ ∂ψ ∂ψ
{ (s, t), (s, t)} i { (t, s), (t, s)}
∂s ∂t ∂t ∂s
defineixen orintacions diferents en Tx (M ). És a dir,
∂ψ ∂ψ
θx = [ (t, s), (t, s)],
∂t ∂s
i d’acord amb la definició 8.3, M és orientable.

Definició 8.5. Siga M una superfı́cie regular en R3 i siga F : M → R3 una

funció contı́nua tal que F (x) és ortonormal a Tx M per a cada x ∈ M. Anomenarem
orientació induida per F en M a l’orientació amb la propietat de que, per a cada
x ∈ M , l’orientació en l’espai tangent Tx M es
µx = [v1 (x), v2 (x)],
on {v1 (x), v2 (x)} és una base de Tx M tal que la base de R3 donada per
{F (x), v1 (x), v2 (x)}
està positivament orientada.
Aquesta última condició és equivalent a que F (x) siga un múltiple positiu de
v1 (x) × v2 (x).
Exemple 8.3. L’esfera S = {(x, y, z) : x2 + y 2 + z 2 = R2 } és orientable.

Considerem la funció Φ : R3 → R definida per Φ(x, y, z) = x2 + y 2 + z 2 − R2 . És clar
que Φ és de classe C 1 , a més, a més S = Φ−1 (0) i ∇φ(x, y, z) = (2x, 2y, 2z) 6= (0, 0, 0)
per a cada (x, y, z) ∈ S. Per tant, S és una superfı́cie regular.
J. Garcia-Falset
150 3. 2-Formes diferencials en R3
A més, a més, donat (x0 , y0 , z0 ) ∈ S sabem que ∇Φ(x0 , y0 , z0 ) és un vector normal
a T(x0 ,y0 ,z0 ) S amb el qual, si agafem
F : M → R3
1
definida per F (x, y, z) = R
(x, y, z) ens defineix un camp vectorial de vectors norma-
les unitaris contı́nuo. Ara aplicant el teorema 8.2 s’obté que S és orientable.
Exemple 8.4. Una superfı́cie regular no orientable: La banda de Möbius.

Considerem un circle centrat en l’origen del plà XY i un segment ( sense els
seus extrems ) en el plà Y Z de forma que el seu centre està localitzat sobre el circle.
Menejem el centre del segment al llarg del circle i al mateix temps rotem el segment
al voltant de la linia tangent al circle de tal forma que quan el centre del segment
ha rotat sobre el circle un angle θ el segment haja rotat un angle 2θ . La superfı́cie
que s’obté d’aquesta forma s’anomena Banda de Möbius. També es pot obtenir des
d’un rectangle [−a, a]×]0, 1[ en el plà XY juntant els punts de la forma (a, ) amb
el punt (−a, 1 − ).
Si la superfı́cie fora orientable existiria un camp vectorial F de vectors normals
unitaris a la superfı́cie. Un anàlisi d’aquests vectors normals al llarg del circle usat
per a generar la Banda de Möbius permet concluir que, després d’una volta completa,
el camp vectorial F torna a la posició inicial com −F , el qual és una contradicció.
Per a finalitzar direm que una parametrització de la Banda és (A, ϕ) on A =
]0, 2π[×] − 1, 1[ i
s s s
ϕ(s, t) = (2 − t sin( )) sin(s), (2 − t sin( )) cos(s), t cos( ) .
2 2 2
3. 2-Formes diferencials en R3
Quan estudiarem el flux d’un camp vectorial F = (f1 , f2 , f3 ) : Ω → R3 sobre una

superfı́cie definida per una carta (A, ϕ) tal que S = ϕ(A) ⊆ Ω vam veure que el flux
venia expressat de la forma següent:
J. Garcia-Falset
Z Z
∂ϕ ∂ϕ
Flux = F = hF (ϕ(s, t), (s, t) × (s, t)idsdt.
S A ∂s ∂t
Expressant el producte escalar anterior mitjançant determinants:

Z Z f1 (ϕ(s, t)) f2 (ϕ(s, t)) f3 (ϕ(s, t))
∂ϕ1 ∂ϕ2 ∂ϕ3
Flux = F = ∂s (s, t) (s, t) (s, t) dsdt

∂s ∂s
S A
∂ϕ1 ∂ϕ2 ∂ϕ3
∂t (s, t) (s, t) (s, t)

∂t ∂t
Per tant, identificant, el flux es pot expressar de la forma següent:

Z Z f1 f2 f3
∂x ∂y ∂z
Flux = F = ∂s ∂s ∂s
S S
∂x ∂y ∂z
∂t ∂t ∂t
L’anterior fica de relleu que donat un camp vectorial F sobre un obert Ω de R3

i donat x := (x, y, z) ∈ Ω, F (x) es pot identificar amb la següent aplicació bilineal
alternada:
F (x) : R3 × R3 → R
definida per

f1 (x) f2 (x) f3 (x)

dados u = (u1 , u2 , u3 ), v = (v1 , v2 , v3 ), F (x)(u, v) = u1 u2 u3

v1 v2 v3

En aquesta secció estudiarem aplicacions ω definides sobre un obert U de R3 tal

que per a cada x ∈ U w(x) és una forma bilineal alternada en (R3 )2 .
Definició 8.6. Denotarem per Λ2 (R3 ) a l’espai vectorial de totes les aplicacions
bilineales alternades α : R3 × R3 → R, i.e., que compleixen:
(a) α(u + v, w) = α(u, w) + α(v, w),

(b) α(u, v + w) = α(u, v) + α(u, w),
J. Garcia-Falset
(c) α(λu, v) = λα(u, v),

(d) α(u, λv) = λα(u, v),
(e) α(u, v) = −α(v, u).
On u, v, w ∈ R3 y λ ∈ R.
Com una conseqüència inmediata de la definició es desprèn que si α ∈ Λ2 (R3 ) i

u ∈ R3 , aleshores α(u, u) = 0.
Com hem vist en la secció de 1-formes diferencials, sobre (R3 )∗ podem considerar
la seua base canònica, la qual ve representada per {dx, dy, dz}. A partir d’aquesta
base podem definir les 2-formes canòniques de la següent manera:
Donats els vectors u = (u1 , u2 , u3 ) y v = (v1 , v2 , v3 ) es defineix:

u1 v1
(dx ∧ dy)(u, v) = = −(dy ∧ dx)(u, v)
u2 v2

u2 v2
(dy ∧ dz)(u, v) = = −(dz ∧ dy)(u, v)
u3 v3

u1 v1
(dx ∧ dz)(u, v) = = −(dz ∧ dx)(u, v)
u3 v3

Teorema 8.3. El sistema {(dy ∧ dz), (dz ∧ dx), (dx ∧ dy)} és una base de l’espai
vectorial Λ2 (R3 ).
Prova.
Vegem primer que {(dy ∧ dz), (dz ∧ dx), (dx ∧ dy)} és un sistema lliure.
Siguen a, b, c ∈ R de forma que a · (dy ∧ dz) + b · dz ∧ dx + c · dx ∧ dy = 0.
L’anterior significa que si agafem els elements de la base canònica de R3 {e1 , e2 }
es tindrà:
0 = a · (dy ∧ dz)(e1 , e2 ) + b · (dz ∧ dx)(e1 , e2 ) + c · (dx ∧ dy))(e1 , e2 ) = c.

J. Garcia-Falset
Agafant ara els vectors {e1 , e3 }
0 = a · (dy ∧ dz)(e1 , e3 ) + b · (dz ∧ dx))(e1 , e3 ) = −b.
Finalment, agafant {e1 , e3 } ens queda:
0 = a · (dy ∧ dz))(e2 , e3 ) = a.
Vegem ara que {(dy ∧ dz), (dz ∧ dx), (dx ∧ dy)} és un sistema generador.
Agafem α ∈ Λ2 (R3 ). Anomenem a = α(e1 , e2 ), b = α(e1 , e3 ), c = α(e2 , e3 ).
Aleshores és fácil comprovar que
α = a · dx ∧ dy − b · dz ∧ dx + c · dy ∧ dz
Definició 8.7. Una forma de grau 2 (2-forma ) sobre R3 és una aplicació
ω : U ⊆ R3 → Λ2 (R3 ).
Pel teorema 8.3 donat x ∈ U podem escriure de forma única
ω(x) = f1 (x)dy ∧ dz + f2 (x)dz ∧ dx + f3 (x)dx ∧ dy,
on fi : U → R són funcions. ω es diu que és contı́nua si cada fi és contı́nua. Si U és
un conjunt obert i cada fi és de classe C 1 en U , llavors direm que ω és una 2-forma
diferencial de classe C 1 en U .
Sabem, vist en el capı́tulo anterior, que hi ha una bijección entre els camps
vectorials i les 1-formes contı́nuas que ve donada per
F = (f1 , f2 , f3 ) : U → R3 ω = f1 dx + f2 dy + f3 dz : U → (R3 )∗ .
J. Garcia-Falset
En el cas de 2-formes contı́nues també podem trobar una bijecció:
F = (f1 , f2 , f3 ) : U → R3 ω = f1 dy ∧ dz + f2 dz ∧ dx + f3 dx ∧ dy : U → Λ2 (R3 ).
3.1. Producte exterior. Donades dues 1-formes en R3 , ω1 , ω2 : U → (R3 )∗ ,

on
ω1 = f1 dx + f2 dy + f3 dz, ω2 = g1 dx + g2 dy + g3 dz.
Anomenarem producte exterior de ω1 i ω2 a la següent 2-forma:
ω1 ∧ ω2 = (f1 g2 − f2 g1 )dx ∧ dy + (g1 f3 − f1 g3 )dz ∧ dx + (f2 g3 − f3 g2 )dy ∧ dz.
Proposició 8.4. Siguen ω, α, β : U → (R3 )∗ 1-formes. Aleshores
1. ω ∧ (α + β) = ω ∧ α + ω ∧ β,
2. ω ∧ α = −(α ∧ ω).
Prova.
Siguen ω = ω1 dx+ω2 dy +ω3 dz, α = α1 dx+α2 dy +α3 dz, β = β1 dx+β2 dy +β3 dz.
És clar que α + β = (α1 + β1 )dx + (α2 + β2 )dy + (α3 + β3 )dz.
Si ara calculem el producte exterior, ens queda:
ω ∧ (α + β) = (ω1 (α3 + β3 ) − ω3 (α2 + β2 ))dy ∧ dz

+(ω3 (α1 + β1 ) − ω1 (α3 + β3 )dz ∧ dx
+(ω1 (α2 + β2 ) − ω2 (α1 + β1 ))dx ∧ dy
= [(ω1 α3 − ω3 α2 ) + (ω1 β3 − ω3 β2 )]dy ∧ dz
+[(ω3 α1 − ω1 α3 ) + (ω3 β1 − ω1 β3 )]dz ∧ dx
+[(ω1 α2 − ω2 α1 ) + (ω1 β2 − ω2 β1 )]dx ∧ dy.
Aplicant les propietats d’espai vectorial obtenim:
ω ∧ (α + β) = ω ∧ α + ω ∧ β.
J. Garcia-Falset
Per últim, com
ω ∧ α = (α2 ω1 − ω2 α3 )dy ∧ dz + (α3 ω1 − ω3 α1 )dz ∧ dx + (α1 ω2 − ω1 α2 )dx ∧ dy
es desprèn que
ω ∧ α = −(α ∧ ω).
3.2. Diferenciació exterior. En el capı́tol anterior varem veure com des

d’una funció diferenciable g obteniem una 1-forma diferecial, llur diferencial. En
aquesta secció anem a generalitzar eixe mecanisme per a 2-formes diferencials.
Definició 8.8. Siga ω : U ⊆ R3 → (R3 )∗ una 1-forma diferencial de classe C 1

sobre l’obert U donada per
3
X
ω(x) = fi (x)dxi .
i=1
La diferencial exterior de ω es defineix:

3
X
dω(x) := dfi ∧ dxi .
i=1
Aleshores, dω és una 2-forma diferencial.
Exemple 8.5. La diferenciació exterior de la 1-forma diferencial F = (P, Q, 0).

En aquest cas el camp vectorial es pot escriure de la forma següent:
ω(x) = P dx + Qdy.
Aleshores,
dω = dP ∧ dx + dQ ∧ dy = ( ∂P
∂x
dx + ∂P
∂y
dy) ∧ dx
∂Q ∂Q
+( ∂x dx + ∂y dy) ∧ dy
= ∂P
∂y
dy ∧ dx + ∂Q ∂x
dx ∧ dx
= ( ∂Q
∂x
− ∂P
∂y
)dx ∧ dy.
J. Garcia-Falset
Observem que la 2-forma diferencial dω està determinada per la mateixa funció

∂Q ∂P
−
∂x ∂y
que apareix en el Teorema de Green.
Si F = (f1 , f2 , f3 ) : U ⊆ R3 → R3 és un camp vectorial de classe C 1 , la di-

vergència del camp es defineix de la forma següent:
∂f1 ∂f2 ∂f3
DivF := + + .
∂x ∂y ∂z
i recordant la definició de rotacional d’un camp es tindrà:

e1 e2 e3

∂ ∂ ∂
RotF := ∇ × F = ∂x ∂y ∂z .

f1 f2 f3

És a dir:
∂f3 ∂f2 ∂f1 ∂f3 ∂f2 ∂f1
RotF = ( − , − , − )
∂y ∂z ∂z ∂x ∂x ∂y
Exemple 8.6. La diferenciació exterior d’una 1-forma diferencial sobre R3 .

Siga F = (f1 , f2 , f3 ) un camp vectorial de classe C 1 sobre un obert U. Ara
calcularem la derivada exterior de la 1-forma associada al camp:
ω = f1 dx + f2 dy + f3 dz.
Obtenim
dω = df1 ∧ dx + df2 ∧ dy + df3 ∧ dz
= ( ∂f
∂x
1
dx + ∂f1
∂y
dy + ∂f
∂z
1
dz) ∧ dx
+( ∂f
∂x
2
dx + ∂f2
∂y
dy + ∂f
∂z
2
dz) ∧ dy
+( ∂f
∂x
3
dx + ∂f3
∂y
dy + ∂f
∂z
3
dz) ∧ dz
Amb el qual,
∂f3 ∂f2 ∂f1 ∂f3 ∂f2 ∂f1
dω = ( − )dy ∧ dz + ( − )dz ∧ dx + ( − )dx ∧ dy.
∂y ∂z ∂z ∂x ∂x ∂y
J. Garcia-Falset
Finalment, podem observar que dω és la 2-forma que està associada amb el camp
vectorial RotF = ∇ × F.
De la mateixa manera que s’ha fet amb les 2-formes diferencials es pot introduir
el concepte de 3-forma. Per a fer-ho, primer definim les formes trilineals alternades
de la següent manera:
Definició 8.9. Denotarem per Λ3 (R3 ) a l’espai vectorial de totes les aplicacions
trilineals alternades α : R3 × R3 × R3 → R, i.e., que compleixen:
(a) α(·, ·, ·) es lineal en cada una de sus variables,

(b) α(u, v, w) = −α(v, u, w) = −α(u, w, v) = −α(w, v, u).
On u, v, w ∈ R3 .
Com hem vist amb les formes bilineals alternades podem considerar la seua base
canònica, la qual ve representada per {dy ∧ dz, dz ∧ dx, dx ∧ dy}. A partir d’aquesta
base podem definir la 3-forma canònica de la següent manera:
Donats els vectors u = (u1 , u2 , u3 ), v = (v1 , v2 , v3 ) y w = (w1 , w2 , w3 ) es definei-
xen:

u1 v1 w1

(dx ∧ dy ∧ dz)(u, v, w) = u2 v2 w2

u3 v3 w3

Definició 8.10. Una forma de grau 3 (3-forma ) sobre R3 és una aplicació
ω : U ⊆ R3 → Λ3 (R3 ).
Danat x ∈ U podem escriure de forma única
ω(x) = f (x)dx ∧ dy ∧ dz,

J. Garcia-Falset
158 4. Integració de 2-formes sobre superfı́cies
on f : U → R és una funció. ω es diu que és contı́nua si f és contı́nua. Si U és un
conjunt obert i f és de classe C 1 en U , llavors direm que ω és una 3-forma diferencial
de classe C 1 en U .
Segons s’ha vist hi ha una bijección entre les 2-formes contı́nues i els camps
vectorials:
F = (f1 , f2 , f3 ) : U → R3 ω = f1 dy ∧ dz + f2 dz ∧ dx + f3 dx ∧ dy : U → Λ2 (R3 ).
Si ara considerem la derivada exterior d’una 2-forma, de la mateixa manera que

hem fet en el cas de 1-formes, ens queda el següent:
Si w és la 2-forma associada al camp vectorial F , llavors:
∂f1 ∂f2 ∂f3

dw = ( dy ∧ dz) ∧ dx + ( dz ∧ dx) ∧ dy + ( dx ∧ dy) ∧ dz.
∂x ∂y ∂z
Usant les propietats de les 3-formes es desprèn que:
∂f1 ∂f2 ∂f3

dw = ( + + )dx ∧ dy ∧ dz = Div(F )dx ∧ dy ∧ dz.
∂x ∂y ∂z
4. Integració de 2-formes sobre superfı́cies
Definició 8.11. Siga M una superfı́cie regular orientable de classe C 1 i siga

(A, ϕ) una carta de M compatible amb l’orientació. Siga
ω : M → Λ2 (R3 )
una dos forma contı́nua en M. Per a cada subconjunt mesurable Ω ⊆ A es defineix:

Z Z Z
∂ϕ(s, t) ∂ϕ(s, t
ω := ω := ω(ϕ(s, t)) , dsdt.
(Ω,ϕ) ϕ(Ω) Ω ∂s ∂t
sempre que existeixca aquesta integral.

J. Garcia-Falset
Suposem que tenim el camp vectorial F = (f1 , f2 , f3 ) : M → R3 , en les mateixes

condicions de la definició, es defineix:
Z Z
∂ϕ(s, t) ∂ϕ(s, t
F := hF (ϕ(s, t)), × idsdt.
ϕ(Ω) Ω ∂s ∂t
Proposició 8.5. Si ω = f1 dy ∧ dz + f2 dz ∧ dx + f3 dx ∧ dy, aleshores
Z Z
w= F.
ϕ(Ω) ϕ(Ω)
Prova.
Per definició d’integral de superfı́cie d’una 2-forma es tindrà:
R R
ϕ(Ω)
w = Ω
(f1 (ϕ(s, t)dy ∧ dz+
f2 (ϕ(s, t)dz ∧ dx+

∂ϕ(s,t) ∂ϕ(s,t
f3 (ϕ(s, t)dx ∧ dy) ∂s
, ∂t dsdt.
D’on s’obté que

Z Z f1 (ϕ(s, t)) f2 (ϕ(s, t)) f3 (ϕ(s, t))
Z
∂ϕ1 ∂ϕ2 ∂ϕ3
ω= ∂s (s, t) (s, t) (s, t) dsdt = F.

∂s ∂s
ϕ(Ω) Ω ϕ(Ω)
∂ϕ1 ∂ϕ2 ∂ϕ3
∂t (s, t) (s, t) (s, t)

∂t ∂t

4.1. Canvi de variable.
Teorema 8.4. La definició d’integral de superfı́cie d’un camp vectorial és in-
dependent de la carta elegida ( sempre que siga compatible amb l’orientació de la
superfı́cie).
Prova.
Siguen (A, ϕ) i (B, ψ) dues cartes que preserven la mateixa orientació de forma
que ϕ(A) = ψ(B). Això significa que anomenant G = ϕ−1 ◦ ψ : B → A, llavors G és
injectiva de classe C 1 i a més, a més, det(JG) > 0. Per tant aplicant el teorema 7.2
s’arriba al resultat.
J. Garcia-Falset
160 5. Exercicis
5. Exercicis
Exercici 8.1. Si V és un espai vectorial de dimensió 2 i B : {v1 , v2 } és una base
de V . La base C := {v1 + v2 , v1 − v2 } té la mateixa orientació que B?
Exercici 8.2. Esbrina si els següents sistemes de coordenades del cilindre M :=

{(x, y, z) : x2 + y 2 = 1, 0 < z < 1} defineixen la mateixa orientació sobre l’espai
tangent a M en un punt comú (x0 , y0 , z0 ) = ϕ(s0 , t0 ) = φ(u0 , v0 ) :
1. ϕ(s, t) = (cos(s), sin(s), t), on (s, t) ∈ (0, 2π) × (0, 1).
√
2. φ(u, v) = (u, 1 − u2 , v), on (u, v) ∈ (0, 1) × (0, 1).
Exercici 8.3. Provar que tota superfı́cie de nivell M és orientable.

R
Exercici 8.4. Calcular M
x2 dy ∧ dz − ydx ∧ dz, on M es el tros de superfı́cie
del plà x + y + z = 2 de forma que la seua projecció sobre el plà xy és el triangle de
vèrtexs (0, 0), (0, 1), (1, 1) orientats d’acord amb el vector normal (1, 1, 1).

J. Garcia-Falset
CAPÍTOL 9
Superfı́cies amb vora
Considerem en R3 la part del cilindre x2 + y 2 = 1 limitada pels plans z = 0 i

z = 1. És a dir,
M := {(x, y, z) ∈ R3 : x2 + y 2 = 1, 0 ≤ z ≤ 1}.
El conjunt M no és una superfı́cie regular ( el problema apareix en els punts de M

de la forma (x, y, 0) i en els de la forma (x, y, 1)). Tanmateix, podem descomposar
M = M1 ∪ M2 on
M1 := {(x, y, z) ∈ R3 : x2 + y 2 = 1, 0 < z < 1}
que si que és una superfı́cie regular i
M2 := {(x, y, z) ∈ M : z = 0, o z = 1}
que és una corba regular.

En aquest sentit, M és un exemple del que denominarem superfı́cie regular amb
vora. La vora és la corba M2 , que en aquest cas no coincideix amb la frontera
topològica de M . En general, una superfı́cie regular amb vora en R3 és la unió
d’una superfı́cie regular i una corba regular (anomenada vora). Aquest concepte
serà essencial per a la formulació del teorema de Stokes.
1. Funcions de classe C 1 en un semiplà
Considerem el semiplà H2 := {(x, y) ∈ R2 : x ≤ 0}. Com el semiplà no és

un conjunt obert, no és obvi el significat de que una funció definida en H2 siga
diferenciable. Recordem que un conjunt A ⊆ H2 és obert en H2 per la seua topologia
relativa, si existeix un obert A en R2 tal que A ∩ H2 = A.
161
162 1. Funcions de classe C 1 en un semiplà
Definició 9.1. Siga A un obert en H2 . L’aplicació
ϕ : A → R3
es diu que és diferenciable (C 1 ) si existeix un obert A ⊆ R2 i una funció diferenciable

(C 1 )
g : A → R3
tal que A ∩ H2 = A i g|A = ϕ.
Ara verificarem que les derivades parcials de ϕ en un punt (s, t) ∈ A estàn

determinades per la restricció g|A = ϕ, el qual ens permet parlar de parcials de la
funció ϕ en els punts de A.
Com A = A∩H2 , on A és un conjunt obert. Existirà δ > 0 tal que (s, t)+h(0, 1) ∈
A sempre que |h| < δ. Com s ≤ 0, tenim
(s, t) + h(0, 1) ∈ A
per a cada |h| < δ. Per tant,

∂ϕ g(s, t + h) − g(s, t)
(s, t) = lı́m .
∂t h→0 h
Aquest últim lı́mit no depén de l’elecció concreta de g.
L’anàlisi de la parcial respecte de la primera variable és lleugerament diferent.
Com abans, δ > 0 tal que (s, t) + h(1, 0) ∈ A sempre que |h| < δ. Tanmateix, la
primera coordenada del vector anterior és s + h i només hi ha una forma que ens
garanteix que (s + h, t) ∈ A quan s = 0 el qual és retringir-se als valors negatius de
h. De fet, si −δ < h < 0 aleshores
∂ϕ g(s + h, t) − g(s, t)
(s, t) = lı́m .
∂s h→0 h
quan s < 0 i
∂ϕ g(h, t) − g(0, t)
(0, t) = lı́m− .
∂s h→0 h
J. Garcia-Falset
9. Superfı́cies amb vora 163
Definició 9.2. Siga ϕ : A → R3 una funció. Les derivades parcials de ϕ en un

punt (s, t) ∈ A es defineixen com següeix:
∂ϕ ϕ(s, t + h) − ϕ(s, t)
(s, t) = lı́m .
∂t h→0 h
∂ϕ ϕ(s + h, t) − ϕ(s, t)
(s, t) = lı́m .
∂s h→0 h
quan s < 0 i
∂ϕ ϕ(h, t) − ϕ(0, t)
(0, t) = lı́m− .
∂s h→0 h
Definició 9.3. Siga M ⊆ R3 , no buit. M s’anomena superfı́cie regular amb vora

de classe C 1 si per a cada x ∈ M existeix una aplicació
ϕ : A ⊆ H2 → M ⊆ R3
de classe C 1 tal que x ∈ ϕ(A) i es compleixen:
1. ϕ(A) és obert en M i ϕ : A → ϕ(A) és un homeomorfisme,

2. per a cada (s, t) ∈ A, dϕ(s, t) : R2 → R3 és injectiva.
Al parell (A, ϕ) se l’anomena carta o sistema de coordenades. Un atles és una

familia de cartes (Ai , ϕi )i∈I tal que
[
M= ϕi (Ai ).
i∈I
Definició 9.4. Siga M una superfı́cie regular amb vora. Un punt x0 ∈ M es diu
que està en la vora de M ( denotada per ∂M ) si per alguna carta (A, ϕ) hi ha un
punt (0, t0 ) ∈ A tal que
x0 = ϕ(0, t0 ).
Proposició 9.1. Siga M una superfı́cie regular de classe C 1 . Aleshores M és

una superfı́cie regular amb vora de classe C 1 i ∂M = ∅.
J. Garcia-Falset
Prova. Siga x0 ∈ M, com M és una superfı́cie regular. Considerem (A, ψ) una
carta de M tal que (s0 , t0 ) ∈ A i ψ(s0 , t0 ) = x0 . Com A és un obert, podem trobar
B :=]s0 − r, s0 + r[×]t0 − r, t0 + r[⊂ A de forma que (B, ψ) és una carta de M.
Anomenem A :=] − 2r, 0[×]t0 − r, t0 + r[⊂ H2 . Sobre aquest conjunt definim:
ϕ(s, t) = ψ(s + (s0 + r), t).
És clar que (A, ϕ) és una carta de M i a més, a més, x0 = ϕ(−r, t0 ). Amb el qual,
x0 ∈
/ ∂M.

Lema 9.1. Per a cada semi-plà S de R2 existeix una aplicació afı́
R : R2 → R2
tal que R(H2 ) = S i R(∂H2 ) = ∂S.
Prova.
Donat el semi-plà S = {(s, t) ∈ R2 : π(s, t) ≤ a}, on π : R2 → R és una
aplicació lineal no nul·la. Considerem {v1 , v2 } una base ortonormal de R2 de forma
que π(v1 ) > 0 i {v2 } és la base de π −1 (0). Agafem
L : R2 → R2
l’aplicació lineal definida per L(e1 ) = v1 i L(e2 ) = v2 . Finalment, triem un vector

b ∈ R2 tal que π(b) = a i definim com R l’aplicació R := b + L. En aquest cas,
π(R(xe1 + ye2 )) = π(b + xv1 + yv2 ) = a + xπ(v1 ).
d’on deduı̈m que

R(H2 ) = S
i
R(∂H2 ) = ∂S.

J. Garcia-Falset
Com una conseqüència inmediata del lema anterior el semi-plà S és una 2-
superfı́cie regular amb vora en R2 .
Proposició 9.2. Siga M = M1 ∪ M2 tal que M1 ∩ M2 = ∅, on M1 és una

superfı́cie regular i per a cada x0 ∈ M2 existeix un semi-plà S i una aplicació
ϕ:A⊆S→M
de classe C 1 tal que x0 ∈ ϕ(A) complint que
1. ϕ(A) és obert en M i ϕ : A ⊆ S → ϕ(A) és un homeomorfisme,

2. Per a cada (s, t) ∈ A, dϕ(s, t) : R2 → R3 és injectiva,
3. ϕ−1 (x0 ) ∈ ∂S.
Aleshores M és una superfı́cie regular amb vora i ∂M = M2 .
Prova.
Per a cada x0 ∈ M1 , no tindrem ningún problema ja que M1 és una superfı́cie
regular. Ara, ens concentrarem sobre els punts de M2 . Siga x0 ∈ M2 i agafem
ϕ:A→M
una aplicació de classe C 1 complint les condicions (1), (2) i (3). També considerem
R : R2 → R2 com en el lema anterior. Finalment, definim
B := R−1 (A) ⊆ H2 ,
ψ : B → M, ψ = ϕ ◦ R.
És fácil comprovar que (B, ψ) és una carta per a M i ψ −1 (x0 ) = (0, t0 )
Teorema 9.1. Siga S una superfı́cie regular de classe C 1 en R3 continguda en

un obert U ⊆ R3 i siga f : U → R una funció de classe C 1 tal que per a cada
J. Garcia-Falset
x ∈ S ∩ f −1 (0) el gradient ∇f (x) no és ortogonal a l’espai tangent Tx S. Llavors al

conjunt
M := {x ∈ S : f (x) ≤ 0}
és una superfı́cie regular amb vora. A més, a més,
∂M = {x ∈ S : f (x) = 0}
és la vora de M.
Prova.
Escribim M = M1 ∪M2 , on M1 = {x ∈ S : f (x) < 0} i M2 = {x ∈ S : f (x) = 0}.
És clar que M1 és una superficie regular ja que és la intercecció de S amb l’obert
f −1 ((−∞, 0)). Per a utilitzar la proposició 9.2 fixem x0 ∈ S amb f (x0 ) = 0. Agafem
una carta (B, ψ) de S de forma que x0 = ψ(s0 , t0 ), i considerem la funció
Φ : B × R → R, Φ(s, t, r) := (f ◦ ψ)(s, t) − r.
Llavors Φ(s0 , t0 , 0) = 0. També, com ∇f (x0 ) no és ortogonal a TS (x0 ) i els vectors
∂ψ ∂ψ
{ (s0 , t0 ), (s0 , t0 )}
∂s ∂t
són una base de TS (x0 ), podem dir que (si és necessari fariem una permutació de
variables)
∂ψ
h∇f (x0 ), 6 0
(s0 , t0 )i =
∂s
aleshores aplicant la regla de la cadena ens queda que:
∂Φ ∂(f ◦ ψ) ∂ψ
(s0 , t0 , 0) = (s0 , t0 ) = h∇f (x0 ), 6 0,
(s0 , t0 )i =
∂s ∂s ∂s
Ara pel teorema de la funció impı́cita, existeix un obert W ⊆ B × R que conté
al punt (s0 , t0 , 0), també existeix un obert A ⊆ R2 que conté al punt (s0 , 0) i una
funció g : A → R de forma que les següents afirmacions són certes:
1. g(s0 , 0) = t0 ,
J. Garcia-Falset
2. (s, g(s, r), r) ∈ W ⊆ B × R sempre que (s, r) ∈ A,

3. Per a cada (s, t, r) ∈ W
Φ(s, t, r) = 0 ⇔ (s, r) ∈ A i t = g(s, r).
En particular, quan (s, r) ∈ A tenim
(s, g(s, r)) ∈ B
(23) Φ(s, g(s, r), r) = 0.
Ara definim A = A ∩ (S := {(x, y) : y ≤ 0}) i
ϕ : A → M, ϕ(s, r) = ψ(s, g(s, r)).
Denotem x := ϕ(s, r), aleshores la condició (23) ens dóna
f (x) − r = 0.
Això i la injectivitat de ψ ens diu que la funció ϕ és injectiva i que ϕ(A) ⊆ M. A
més, a més,
ϕ(s0 , 0) = ψ(s0 , t0 ) = x0 .
Per tant, només ens queda per veure que (A, ϕ) és una carta. Per a fer-ho considerem
l’aplicació
(24) β : A → R2 , β(s, r) = (s, g(s, r))
i observem que
ϕ = ψ ◦ β|A .
Llavors, per arribar al resultat és prou veure que β admet una inversa local de
classe C 1 en un entorn del punt u = (s0 , 0) ∈ A. Avaluant la derivada parcial de
(23)amb respecte a r i tenin en compte que
∂Φ
(s, t, r) = −1
∂r
J. Garcia-Falset
ens queda que

∂Φ ∂g
(s0 , g(u), 0) (u) − 1 = 0.
∂t ∂r
En particular, el jacobià de β en el punt u és
∂g
Jβ(u) = (u) 6= 0,
∂r
i ara només hem d’aplicar el teorema de la funció implı́cita per obtindre el resutat.

Proposició 9.3 (Criteri pràctic). Siguen Φ, f : U ⊆ R3 → R dues funcions de

classe C 1 sobre l’obert U. Si ∇Φ(x) 6= (0, 0, 0) per a cada x ∈ Φ−1 (0) i també, la
diferencial de la funció F : U → R2 donada per F = (Φ, f ) té rang 2 per a cada
x ∈ Φ−1 ∩ f −1 (0). Aleshores
M := {x ∈ U : Φ(x) = 0, f (x) ≤ 0}
és una superfı́cie regular amb vora:
∂M = {x ∈ U : Φ(x) = 0, f (x) = 0}.
Prova.
Per les hipòtesi donades sobre la funció Φ, l’exemple 6.7 assegura que el conjunt
S = {x ∈ U : Φ(x) = 0}
és una superfı́cie regular de classe C 1 .

D’altra banda, si agafem x ∈ S∩f −1 (0) es té que dF (x) té rang 2. Com les files de
la diferencial anterior són respectivament ∇Φ(x) i ∇f (x). Estem dient que aquests
vectors no poden ser paral·lels. Ara bé, Per l’exemple 6.11, sabem que ∇Φ(x) és
un vector normal a Tx S i com ∇f (x) no és paral·lel a eixe vector podem concloure
que ∇f (x) no és ortogonal a Tx S. És a dir, estem sota les condicions del teorema
anterior.

J. Garcia-Falset
Exemple 9.1. Siga M = {(x, y, z) ∈ R3 : x2 + y 2 + z 2 = 1, z ≥ 0} la semiesfera

unitat superior. Aleshores M és una superfı́cie regular amb vora, la seua vora és la
circunferència
∂M = {(x, y, 0) : x2 + y 2 = 1}.
Per a provar-ho, considerem les funcions:
f (x, y, z) = −z, Φ(x, y, z) = x2 + y 2 + z 2 − 1.
Llavors,
∇Φ(x, y, z) = (2x, 2y, 2z) 6= (0, 0, 0)
en R3 \ {(0, 0, 0)}. A més, a més, agafant F = (Φ, f ), tenim que

 
2x 2y 2z
dF (x) =  
0 0 −1
té rang 2 excepte en els punts de l’eix Z. Com l’eix Z no intersecta amb la circun-
ferència unitat x2 + y 2 = 1, z = 0 El criteri anterior ens assegura que M és una
superfı́cie regular amb vora.
Definició 9.5. Siga M un subconjunt de Rn . Direm que M és una n superfı́cie

regular de classe C 1 amb vora de classe C 1 si la frontera topològica de M (Anomenem-
la F r(M )) és una (n-1)-superfı́cie regular de classe C 1 de forma que per a cada
x ∈ F r(M ) existeix δ > 0 tal que, per a cada 0 < r < δ, el conjunt B(x, r) \ F r(M )
té dues components connexes, i una d’elles coincideix amb la intersecció de B(x, r)
amb el int(M ). En aquest cas, ∂M = F r(M ).
Exemple 9.2. La bola unitat M = {(x, y, z) ∈ R3 : x2 + y 2 + z 2 ≤ 1} és una

3-superfı́cie regular amb frontera en R3 .
És clar que M és un conjunt compacte de R3 . A més, a més, ja hem vist que
F r(M ) = {(x, y, z) : x2 + y 2 + z 2 = 1} és una superfı́cie regular de classe C 1 . Si
J. Garcia-Falset
ara considerem un punt u ∈ F r(M ) és evident que podem trobar δ > 0 tal que si
0 < r < δ aleshores
B(u, r) \ F r(M ) = B(u, r) ∩ {(x, y, z) : x2 + y 2 + z 2 < 1}

∪B(u, r) ∩ {(x, y, z) : x2 + y 2 + z 2 > 1}.
Ambdos conjunts són connexos i a més, a més,
B(u, r) ∩ {(x, y, z) : x2 + y 2 + z 2 < 1} = B(u, r) ∩ int(M ).
Siga M una 3-superfı́cie regular amb frontera de classe C 1 en R3 . En particular,

per a cada x0 ∈ ∂M existeix r > 0 tal que B(x0 , r) \ F r(M ) té dues components
connexes, U , V , on U és la intersecció de B(x0 , r) amb int(M ) i V és la intersecció
de la bola amb el complementari de M. Seguidament anem a estudiar sota qué
circunstàncies podem parlar de vectors normals que apunten cap a dins o cap a fora
de l’interior de M.
Definició 9.6. Siga x0 ∈ F r(M ). Un vector normal N a Tx0 (F r(M )) es diu que
és un vector normal exterior si existeix δ > 0 tal que
x0 + tN ∈ R3 \ M
sempre que 0 < t < δ.
Si suposem que F r(M ) és localment un conjunt de nivell, la definició anterior

ens diu:
Sabem que F r(M ) és una superfı́cie regular, llavors donat x0 ∈ F r(M ), suposem
que existeix r > 0 i una funció de classe C 1 Φ : B(x0 , r) → R tal que
B(x0 , r) ∩ F r(M ) = {x ∈ B(x0 , r) : Φ(x) = 0}
Mentres que podem suposar que
U = {x ∈ B(x0 , r) : Φ(x) < 0}, V = {x ∈ B(x0 , r) : Φ(x) > 0}.

J. Garcia-Falset
En aquest cas, anomenem N := ∇Φ(x0 ), aquest vector és normal a l’espai tan-
gent Tx0 (F r(M )). Aquest espai tangent divideix a R3 en dues parts disjuntes: una
d’elles té tots els vectors v ∈ R3 de manera que hN, vi > 0 i l’altra té tots els v ∈ R3
de manera que hN, vi < 0.
Siga v ∈ R3 de manera que hN, vi > 0. Aleshores,
Φ(x0 + tv)
0 < hN, vi = Dv Φ(x0 ) = lı́m .
t→0 t
El qual prova que
Φ(x0 + tv) > 0,
sempre que t siga positiu i suficientment xicotet, el que vol dir que x0 + tv ∈ V.
És a dir, el vector v apunta cap l’exterior de M. Si ∇Φ(x0 ) 6= (0, 0, 0) es té que
hN, N i > 0 i pel comentari anterior podem assegurar que N és un vector normal
exterior a F r(M ).
El mateix argument demostra que si
hN, vi < 0,
llavors x0 + tv ∈ U sempre que t > 0 siga suficientment xicotet. És a dir, v apunta
cap l’interior de M.

Exemple 9.3. Un cas simple que il·lustra l’anterior és el següent. Siga M =
{(x, y, z) : x ≤ 0}. Considerem la funció Φ(x, y, z) = x en aquest cas
M = {(x, y, z) : Φ(x, y, z) ≤ 0}
En aquest cas, la frontera de M coincideix amb el plà x = 0, i el vector ∇Φ(x, y, z) =

(1, 0, 0) que apunta cap l’exterior del semiplà.
J. Garcia-Falset
1.1. Orientació d’una superfı́cie amb vora.
Definició 9.7. Siga M una k-superfı́cie regular amb vora de classe C 1 en Rn

(on k = 1, 2 i n = 2, 3). Direm que M és orientable si existeix un atles (Ai , ϕi )i∈I
tal que per a cada parell de cartes (A1 , ϕ1 ) i (A2 , ϕ2 ) amb ϕ1 (A1 ) ∩ ϕ2 (A2 ) 6= ∅ es
compleix que det(J(ϕ−1
1 ◦ ϕ2 )) > 0 en el seu domini de definició.
El següent lema que es pot trobar en [9, proposició 8.2.1] serà d’interés per a
provar l’equivalència de superfı́cie amb vora orientable.
Lema 9.2. Siga M una superfı́cie regular amb vora de classe C 1 . Si (A, ϕ) és
una carta de M i φ : B ⊆ H2 → M és una funció de classe C 1 de forma que
D := ϕ(A) ∩ φ(B) 6= ∅,
aleshores φ−1 (D) és un obert de H2 i l’aplicació
ϕ−1 ◦ φ : φ−1 (D) ⊆ H2 → R2
és de classe C 1 en φ−1 (D). A més, a més, si (B, φ) és una carta, llavors
J(ϕ−1 ◦ φ)(s, t) 6= 0
per a cada punt (s, t) ∈ φ−1 (D).
Proposició 9.4. Siga M una superfı́cie regular amb vora en R3 . M és orientable
si, i només si, M \ ∂M ho és.
Prova.
Si M és orientable, agafem l’atles (Ai , ϕi )i∈I que determina la seua orientació.
Aleshores en M \ ∂M , podem agafar l’orientació determinada per l’atles
((A)i , ϕi )i∈I ,
on (A)i := Ai ∩ {(x, y) ∈ R2 : x < 0}.

J. Garcia-Falset
Recı́procament, suposem que M \∂M és una superfı́cie orientable i siga (Ai , ϕi )i∈I
un altles arbitari de M de forma que cadascun dels (A)i és connex. Suposem que
hem triat una orientació en M \ ∂M , El nostre objectiu ara serà obtenir un nou
atles de M de forma que compleixi les condicions de la definició 9.7. Ho farem de
la següent forma: Primer considerem l’aplicació lineal L : R2 → R2 definida per
L(s, t) = (t, s).
Ara per a cada i ∈ I analitzem si la carta ((A)i , ϕi ) de M \ ∂M és compatible
amb l’orientació que hem triat per a M \ ∂M. Si és aixı́, definim
(Bi , φi ) := (Ai , ϕi )
En cas en que no siga compatible
(Bi , φi ) := (L−1 (Ai ), ϕi ◦ L)
Com hem vist al lema 8.3, la carta ((B)i , φi ) és compatible amb l’orientació de
M \ ∂M . Per a finalitzar, hem de provar que l’atles
{(Bi , φi ) : i ∈ I}
defineix una orientació en M . Suposem que (B1 , φ1 ) i (B2 , φ2 ) són dues cartes de
forma que
D := φ1 (B1 ) ∩ φ2 (B2 ) 6= ∅
Com que les cartes ((B)1 , φ1 ) i ((B)2 , φ2 ) són compatibles amb l’orientació de M \∂M
i
φ1 ((B)1 ) ∩ φ2 ((B)2 ) = D \ ∂M,
aleshores pel teorema 8.2 sabem que
J(φ−1
1 ◦ φ2 ) > 0
sobre el conjunt φ−1

2 (D \ ∂M ). Ara per continuitat i tenint en compte el lema 9.2
podem concloure que

J(φ−1
1 ◦ φ2 ) > 0
J. Garcia-Falset
174 2. Teorema de Stokes
sobre φ−1
2 (D)

Siga M un subconjunt compacte de Rn amb frontera topològica (F r(M )) sent
una (n − 1)-superfı́cie regular de classe C 1 . S’ha vist que l’elecció d’una orientació
sobre M és equivalent a una orientació sobre U := M \F r(M ). Direm que l’orientació
sobre M és positiva si per a cada x ∈ M \F r(M ) la carta que cobreix a x (anomenem-
la (A, ϕ) verifica que si ϕ(t) = x, aleshores el jacobià de ϕ(t) té determinant positiu.
2. Teorema de Stokes
Nota 9.1 (conjunts compactes en R2 ). Siga (x0 , y0 ) un punt de F r(M ) i (A, ϕ)

una carta compatible amb l’orientació tal que ϕ(0, t0 ) = (x0 , y0 ).
Anomenem
b := {t ∈ R : (0, t) ∈ A}
A
aquest conjunt és un entorn obert de t0 en R. Siga ]a, b[ un interval obert tal que
t0 ∈]a, b[⊂ A.
b Notem que
γ :]a, b[→ R2 : γ(t) = ϕ(0, t),
és una trajectoria de classe C 1 de forma que l’arc que defineix està contingut en
F r(M ) i conté a (x0 , y0 ). A més, a més, (]a, b[, γ) és una carta de F r(M ) compatible
amb l’orientació. El vector tangent a γ ∗ en el punt γ(t0 ) = (x0 , y0 ) és:
∂ϕ
v2 := γ 0 (t0 ) = (0, t0 ).
∂t
D’altra banda, per a cada s < 0 tal que (s, t0 ) ∈ A tenim que
∂ϕ ∂ϕ
{ (s, t0 ), (s, t0 )}
∂s ∂t
té determinant positiu (M està positivament orientat).
∂ϕ
Agafem, v1 := ∂s
(0, t0 ), aleshores per la continuı̈tat de les derivades parcials es
complirà que
det[v1 , v2 ] > 0.
J. Garcia-Falset
Això significa que la base {v1 , v2 } està positivament orientada en R2 . Això significa
el següent:
Si descomposem el plà per dos semiplàns separats per la lı́nia tangent a F r(M ) i
ens menegem al llarg d’aquesta lı́nia en la direcció donada pel vector v2 llavors −v1
apunta cap a la part esquerra del semiplà. A més, a més, el vector −v1 apunta cap el
conjunt M. En efecte, per a s > 0, |s| suficientment xicotet, tenim que ϕ(−s, t0 ) ∈ M
i també, des de la definició de diferencial es tindrà que
ϕ(−s, t0 ) ≈ (x0 , y0 ) − sv1 .
Definició 9.8. Siga M una superfı́cie regular orientable amb vora de tal forma
que M \ ∂M està definida per un atles finit. Si ω : M → Λ2 (R3 ) és una 2-forma
diferenciable contı́nua. Aleshores es defineix
Z Z
ω := ω.
M M \∂M
Proposició 9.5. Suposem que T ⊆ R2 és una 2-superfı́cie regular amb vora en
R2 en el sentit de la definició 9.5 i siga r : U → R3 tal que r és injectiva, de classe
C 1 i amb dr(s, t) : R2 → R3 injectiva per a tot (s, t) ∈ U on U és un obert que
conté a T. Aleshores r(T ) és una superfı́cie regular amb vora de R3 , i a més, a més,
∂r(T ) = r(∂T ).
Prova. Com T és una 2-superfı́cie regular amb vora en R2 . Siga {(Ai , ϕi ) : i ∈ I}
un atles de T , és clar que si considerem la familia {(Ai , ψi ) : i ∈ I} on ψi = r ◦ ϕi
aleshores, aquesta familia és un atles de r(T ), el que prova que r(T ) és una superficie
regular amb vora.
D’altra banda, es té que si x0 ∈ ∂T , podem trobar (0, t0 ) ∈ Ai amb x0 = ϕi (0, t0 )
i per tant, r(x0 ) = ψi (0, t0 ) el que ens diu que r(x0 ) ∈ ∂r(T ). Tanmateix si x1 ∈
/ ∂T ,
sempre que ϕi (r, t) = x1 sabem que r < 0 i això ens permet afirmar que si r(x1 ) =
ψi (r, s), llavors r < 0, per tant r(x1 ) ∈
/ ∂r(T ).

J. Garcia-Falset
176 2. Teorema de Stokes
Teorema 9.2 (Teorema de Stokes). Siga M una superfı́cie compacta regular

amb vora de classe C 2 orientable i siga ω una 1-forma diferencial de classe C 1 sobre
un obert que conté a M. Aleshores
Z Z
ω= dω.
∂M M
Prova.
Suposem que ω := P dx + Qdy + Rdz i que M = r(T ) on T es una 2-superfı́cie
regular en R2 compacta amb frontera de classe C 2 orientada positivament i r també
de classe C 2 .
Per a demostrar el teorema és prou establir les tres fòrmulas següents,
R R R ∂P ∂P

∂M
P dx = M
− ∂y
dx ∧ dy + ∂z
dz ∧ dx ,
− ∂Q dy ∧ dz + ∂Q
R RR
(25) ∂M
Qdy = M ∂z ∂x
dx ∧ dy ,

∂R ∂R
R RR
∂M
Rdz = M
− ∂x dz ∧ dx + ∂y dy ∧ dz .
La suma d’aquestes tres equacions ens dóna la tesi del teorema. Ja que les tres
són paregudes, només demostrarem la primera. El pla de la demostració consisteix en
expressar la integral de superfı́cie com una integral doble sobre T. Llavors s’aplica el
teorema de Green para expressar la integral doble sobre T com una integral de lı́nia
R
sobre ∂T . Per últim, demostrarem que aquesta integral de lı́nia és igual a ∂M P dx.
Escrivim,
r(s, t) = X(s, t)e1 + Y (s, t)e2 + Z(s, t)e3
i expressem la integral de superfı́cie sobre M en la forma:

Z Z Z
∂P ∂P ∂P ∂(X, Y ) ∂P ∂(Z, X)
− dx ∧ dy + dz ∧ dx = − + dsdt
M ∂y ∂z T ∂y ∂(s, t) ∂z ∂(s, t)
Designem ara amb p la funció composta donada per
p(s, t) = P [X(s, t), Y (s, t), Z(s, t)].
L’últim integrant es pot escriure de la forma:

J. Garcia-Falset
∂P ∂(X, Y ) ∂P ∂(Z, X) ∂ ∂X ∂ ∂X
(26) − + = (p ) − (p ).
∂y ∂(s, t) ∂z ∂(s, t) ∂s ∂t ∂t ∂s
Aplicant a la integral doble sobre T el teorema de Green obtim:
Z Z Z
∂ ∂X ∂ ∂X ∂X ∂X
(p ) − (p ) dsdt = p ds + p dt,
T ∂s ∂t ∂t ∂s ∂T ∂s ∂t
on ∂T es recorre en sentit positiu. Parametritzem ∂T mitjançant una funció γ defi-
nida en un interval [a, b] i siga
α(u) = r(γ(u))
la corresponen parametrització de ∂M . Expressant aleshores cada integral de lı́nia

en funció de la seua representació paramètrica trobem que
Z Z
∂X ∂X
p ds + p dt = P dx.
∂T ∂s ∂t ∂M
el qual completa la demostració.

Tenint en compte la relació entre 1-formes, 2-formes i camps vectorial que s’ha
vist al capı́tol anterior el teorema de Stokes es pot escriure de la següent forma:
Teorema 9.3 (Teorema de Stokes). Siga M una superfı́cie compacta regular

amb vora de classe C 2 orientable i siga F un camp vectorial de classe C 1 sobre un
obert que conté a M. Aleshores
Z Z
F = rot(F ).
∂M M
3. Teorema de la divergència (Teorema de Gauss)
El teorema de Stokes expressa una relació entre una integral extesa a una su-
perfı́cie i una integral de lı́nia agafada sobre la corba que forma la frontera de la
superfı́cie. El teorema de la divergència expressa una relació entre una integral triple
extesa sobre un sòlid compacte i una integral de superfı́cie agafada sobre la frontera
del sòlid.
J. Garcia-Falset
178 3. Teorema de la divergència (Teorema de Gauss)
Teorema 9.4. Si V és una 3-superfı́cie compacta en R3 limitada per una su-
perfı́cie orientable S, si n és la normal unitaria exterior a S i si F és un camp
vectorial de classe C 1 en un obert que conté V , aleshores
Z Z
(27) Div(F )dxdydz = hF, ni.
V S
Nota 9.2. Si expressem F i n en funció de les seues components
F (x, y, z) = P (x, y, z)e1 + Q(x, y, z)e2 + R(x, y, z)e3 ,
n(x, y, z) = n1 (x, y, z)e1 + n2 (x, y, z)e2 + n3 (x, y, z)e3 .
l’equació (27) es pot escriure de la forma:

Z Z Z Z Z
∂P ∂Q ∂R
(28) + + dxdydz = (P n1 + Qn2 + Rn3 )dS.
V ∂x ∂y ∂z S
Prova.
És prou establir les tres equacions
1. Z Z Z Z Z
∂P
dxdydz = P n1 dS,
V ∂x S
2. Z Z Z Z Z
∂Q
dxdydz = Qn2 dS,
V ∂y S
3. Z Z Z Z Z
∂R
dxdydz = Rn3 dS.
V ∂z S
Començarem per la tercera d’aquestes fòrmules i la demostració per a sòlids de
tipus especial.
Suposem que V és de la forma següent:
V := {(x, y, z) : g(x, y) ≤ z ≤ f (x, y) : (x, y) ∈ T },
sent T una regió connexa i compacta del pla, i f, g són dues funcions de clas-
se C 1 definides sobre T, amb la condició g(x, y) ≤ f (x, y) per a cada punt de T.
Geomètricamente, això significa que T és la projecció de V en el pla xy. Tota recta
J. Garcia-Falset
paral·lela a l’eix z que travessa T talla al sòlid V al llarg d’un segment rectilini que
uneix la superfı́cie z = g(x, y) a la z = f (x, y). La superfı́cie frontera S consta d’un
casquet superior S1 , donat de forma explı́cita per z = f (x, y), altre inferior S2 donat
per z = g(x, y), i en alguns casos per una porció de cilindre S3 engendrat per una
recta que es mou al llarg de la frontera de T mantenint-se paral·lela a l’eix z. La
normal exterior a S té component z no negativa sobre S1 i no positiva sobre S2 i és
paral·lela al pla horizontal en S3 . Els sòlids d’aquest tipus s’anomenen ”projectables-
xy”. Aquest tipus inclou a tots els sòlids convexos ( per exemple, esferes, el·lipsoides,
cubs) i motls altres que no són convexos (per exemple, el torus amb eix paral·lel al
z).
La idea de la demostració és la següent: Expressem la integral triple com una
doble extesa a la projecció T. Aleshores demostrem que aquesta integral doble té el
mateix valor que la integral de superfı́cie citada en l’enunciat. Comencem amb la
fòrmula
Z Z Z Z Z "Z f (x,y)
#
∂R ∂R
dxdydz = dz dxdy.
V ∂z T g(x,y) ∂z
La integral unidimensional respecte de z pot calcular-se mitjançant el segon teorema
fonamental del càlcul, donant
Z Z Z Z Z
∂R
(29) dxdydz = {R(x, y, f (x, y)) − R(x, y, g(x, y))}dxdy.
V ∂z T
Per a la integral de superfı́cie podem escriure:

Z Z Z Z Z Z Z Z
(30) Rn3 dS = Rn3 dS + Rn3 dS + Rn3 dS.
S S1 S2 S3
Sobre S3 la normal és paral·lela al plà horizontal, de manera que n3 = 0 sobre S3 i

la integral sobre S3 serà nul·la. Sobre la superfı́cie S1 usarem la representació
r(x, y) = (x, y, f (x, y)),
i sobre S2 la representació
s(x, y) = (x, y, g(x, y)).

J. Garcia-Falset
180 4. Exercicis
∂r ∂r
En S1 la normal té la mateixa direcció que el producte vectorial fonamental ∂x
× ∂y ,
amb el qual,
Z Z Z Z Z Z
Rn3 dS = Rdx ∧ dy = R(x, y, f (x, y))dxdy.
S1 S1 T
∂s ∂s
En S2 la normal n té la direcció oposada a la de ∂x
× ∂y
, amb el qual,
Z Z Z Z Z Z
Rn3 dS = − Rdx ∧ dy = − R(x, y, g(x, y))dxdy.
S2 S2 T
Per tant, obtenim que l’equació

Z Z Z Z Z
∂R
(31) dxdydz = Rn3 dS,
V ∂z S
és cierta.
En la demostració anterior l’hipòtisi de que V és projectable-xy ens permet
expressar la integral triple extesa a V com una integral doble sobre al seua projecció
T sobre el plà horizontal. És evident que si V és projectable-yz podem raonar de la
mateixa manera i demostrar que
Z Z Z Z Z
∂P
(32) dxdydz = P n1 dS.
V ∂x S
i si V és projectable-xz obtenim

Z Z Z Z Z
∂Q
(33) dxdydz = Qn2 dS.
V ∂y S
Aixı́ veiem que el teorema de la divergència es vàlid per a tots els sòlids projec-
tables sobre els tres plans coordenats; en particular, per a tot sòlid convex.

4. Exercicis
Exercici 9.1. Siga M := {(x, y, z) ∈ R3 : z = x2 + y 2 , z ≤ 1}. Provar que M

és una superfı́cie regular amb frontera i obtenir ∂M .
J. Garcia-Falset
Exercici 9.2. Siga M := {(x, y, z) ∈ R3 : 2x2 + y 2 + 3z 2 ≤ 5}. Provar que M

és una 3-superfı́cie amb frontera i obtenir un camp de vectors normals exteriors a
F r(M ).
Exercici 9.3. Siga M := {(x, y, z) ∈ R3 : 2x2 + y 2 + 3z 2 = 5, z ≥ 0}. Provar

que M és una superficie regular amb frontera orientable.
∂
En el següent exercici ∂n
f indica la derivada direccional del camp escalar f en
la direcció de la normal unitaria exterior n a una superfı́cie tancada S que és la
vora d’un sòlid V on es pot aplicar el teorema de la divergència. Es pot suposar la
continuı̈tat de totes les derivadades parcials que apareixen.
Exercici 9.4. Provar

R ∂ RRR
(a) S ∂n f= V
∆f dxdydz.
R ∂
(b) S ∂n f = 0 sempre que f siga harmònica en V .
∂
R RRR RRR
(c) S f ∂n g= V
f ∆gdxdydz + V
h∇f, ∇gidxdydz

J. Garcia-Falset
Bibliografia
[1] T. M. Apostol, Calculus( volumen II) Reverté (2a edición), (1978).

[2] T.M. Apostol,Análisis Matemático, Reverté (2a edición)(1979).
[3] C.L. Bradley, K.J. Smith, Cálculo(volumen 2), Prentice Hall (1998).
[4] H. Brezis, Análisis Funcional, Alianza Universidad (1984).
[5] J. Cerda, Introducció a l’Anàlisi Funcional, Publicacions i Edicions de la Universitat de Bar-
celona, 2005.
[6] Dieudonné, Fundamentos de Análisis Moderno, Reverté (1975).
[7] C.H. Edwards, Advanced calculus of several variables, Academic Press, New York-London,
(1973).
[8] Fleming, Functions of several variables, Springer-Verlag (1997).
[9] A. Galbis, M. Maestre, Vector analysis versus vector calculus, Universitext, Springer (2012).
[10] A.N. Kolmogórov, S.V. Fomı́n, Elementos de la teorı́a de funciones y del análisis funcional,
Mir-Moscu (1978).
[11] J.E. Marsden, A.J. Tromba, Cálculo Vectorial, Addison Wesley, (5a edición) (2004).
[12] Cl. Pita Ruiz, Cálculo Vectorial, Prentice-Hall (1995).
[13] M.H. Protter, C.B. Morrey, A first course in real analysis, Springer-Verlag (1977).
[14] M. Spivak, Cálculo en variedades, Edit. Reverté (1972).
[15] A. J. Weir, Lebesgue integration and measure, Cambidge University Press (1973).
183

Apunts Complets PDF

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Complets PDF

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

ANÀLISI MATEMÀTICA III

Jesús Garcia i Falset

Capı́tol 1. Introducció a l’espai de Hilbert. 1

Capı́tol 2. Espais de Hilbert de successions i de funcions integrables 19

Capı́tol 3. Projecció mètrica sobre conjunts tancat convexos 31

Capı́tol 5. Integrals de Lı́nia 71

Capı́tol 6. k-Superfı́cies regulars en Rn 109

Capı́tol 7. Integral de superfı́cie 127

Capı́tol 8. Superfı́cies orientables. 2-formes en R3 139

Capı́tol 9. Superfı́cies amb vora 161

Anàlisi III Departament d’Anàlisi Matemàtica

Introducció a l’espai de Hilbert.

1. Espais amb producte escalar

Definició 1.1. Un producte escalar sobre un espai vectorial (real o complex) X

(PE1) hv, wi = hw, vi,

Un espai vectorial en el que s’ha definit un producte escalar s’anomena espai

Exemple 1.1. L’espai euclidià n-dimensional.

És un exercici directe comprovar que és un producte escalar.

Exemple 1.2. L’espai vectorial complex Cn := {(z1 , · · · , zn ) : zi ∈ C}, amb el

És un exercici directe comprovar que és un producte escalar.

És important evitar confusions entre els dos exemples anteriors.

Exemple 1.3. L’espai vectorial R4 i l’espai vectorial real C2 , en quant a espais

(x1 , x2 , x3 , x4 ) ↔ (x1 + ix2 , x3 + ix4 ).

Però el producte escalar real en R4 és

que no coincideix amb el producte escalar complex en C2 :

Exemple 1.4. Un producte escalar en C([a, b])

En aquest capı́tol usarem preferentment escalars complexos. Una de les raons

Suposem que x, y 6= 0. En aquest cas, siga λ un escalar arbitrari, com a con-

0 ≤ hx + λy, x + λyi = hx, xi + hx, λyi + hλy, xi + hλy, λyi

Triant en particular λ = − hy,xi

0 ≤ kxk2 kyk2 − |hx, yi|2 ,

d’on s’arriba al resultat.

1. kxk ≥ 0 per a tot x ∈ X,

kx + yk2 = hx + y, x + yi = hx, x + yi + hy, x + yi

(l’última desigualtat és conseqüència de la desigualtat de Cauchy-Schwarz). El que

kx + yk2 ≤ (kxk + kyk)2 ,

d’on s’obté el resultat.

d(x, y) = kx − yk = k − (x − y)k = ky − xk = d(y, x).

D’altra banda, si x, y, z ∈ X, per la desigualtat triangular,

d(x, y) = kx − yk = kx − z + z − yk ≤ kx − zk + kz − yk = d(x, z) + d(z, y)k.

Per últim, si d(x, y) = 0, llavors kx − yk = 0, per tant x − y = 0, és a dir, x = y.

1.2. Continuı̈tat del producte escalar i de la norma.

(a) L’aplicació fx : X → K definida per fx (y) := hy, xi és lineal i contı́nua.

|fx (u) − fx (v)| = |hu − v, xi| ≤ kxkku − vk.

|hxn , yn i − hx, yi| ≤ |hxn , yn i − hxn , yi| + |hxn , yi − hx, yi|

Com xn → x i yn → y, és clar que kxn − xk → 0 i kyn − yk → 0. D’on s’obté que

Exemple 1.5. Si en R2 treballem amb la norma k(x, y)k∞ := máx{|x|, |y|},

2 = kx + yk2∞ + kx − yk2∞ 6= 2kxk2∞ + 2kyk2∞ = 4,

el que mostra que l’espai (R2 , k · k∞ ) no és un espai prehilbertià.

Φ(x, y, z) := 4[hx + y, zi − hx, zi − hy, zi],

i hem de provar que aquesta funció és identicament nul·la.

Com la norma compleix la igualtat del paral·lelogram, sabem que

kx + y ± zk2 = 2kx ± zk2 + 2kyk2 − kx ± z − yk2 ,

(2) Φ(x, y, z) = −kx+z−yk2 +kx−z−yk2 +kx+zk2 −kx−zk2 −ky+zk2 +ky−zk2 ,

per tant, agafant la mitja de les expressions (1) i (2),

Φ(x, y, z) = 21 (ky + z + xk2 + ky + z − xk2 )

ϕ(λ) := hλx, yi − λhx, yi,

haurem de provar que ϕ(λ) = 0 per a tot λ ∈ R.

hnx, yi = hsig(n)(x + · · · + x), yi

és a dir, ϕ(n) = 0 per a tot n ∈ Z.

El producte escalar en un espai ens permet donar la noció geomètrica de per-

hvn , xi → hy, xi,

M , xn → x0 . Per la continuı̈tat del producte escalar,