El Noucentisme

1. Definició
Moviment cultural i literari vigent a Catalunya entre el 1906 i el 1923. Els primers anys
conviu amb el Modernisme i els darrers amb l’Avantguardisme, dos corrents que viuen al
marge del poder polític.
El 1906 es donen tres fets importants:

Eugeni d’Ors publica Publicació del recull poètic

I Congrés Internacional de
“Glosari” al diari Els fruits saborosos, de
la Llengua Catalana
La Veu de Catalunya Josep Carner

Classicisme
El classicisme lloa i reprèn
models clàssics,
considerats garantia de la
mesura, de l’ordre i de
l’harmonia. Exaltació de la
cultura mediterrània
(mediterranisme) lligada al
classicisme.
2. Característiques
Civilitat
La civilitat defensa les
normes i l’ordre, un ideal de
ciutat moderna enfront de
la llibertat descontrolada
de la natura. Es propugna
l’obra ben feta, que en el
cas de la literatura
comporta la perfecció
formal.
Arbitrarisme Imperialisme
L’arbitrarisme o tria El model polític dominant
conscient dels elements era l’imperialisme, una
reals per convertir-los en doctrina contrària al
idees i símbols de la liberalisme que propugna
cultura. Oposat a la intervenció en el sentit
l’espontaneisme. Cal de reforma en la vida
actuar sobre la realitat pública i que busca l’ordre
amb la voluntat de social i la projecció a
transformar-la. l’exterior per
aconseguir-ne un model
ideal.
 3. Producció literària

Poesia ➔ Gènere predominant perquè s’ajusta a l’arbitrarisme.

➔ Importància de la tècnica i la perfecció formal, enfront del tema.
➔ Recreació de motius i personatges de tradició clàssica.
Autors més destacats: Josep Carner, Guerau de Liost i Carles Riba.

Assaig ➔ Gènere privilegiat perquè s’ajusta a la intenció moralitzadora.

➔ Vehiculació de les idees i la visió del món noucentista.
➔ Adopció de la forma d’article literari en diaris i revistes.
Autor més destacat: Eugeni d’Ors.
 4. Normativització
Durant aquests anys es consolida el procés de
normativització lingüística gràcies a l’IEC, i en especial, a la
figura de Pompeu Fabra.

1907 → Fundació de l’Institut d’Estudis Catalans

(IEC), organisme amb la missió de vetllar per la
literatura i la recerca científica en català.

1913 → Publicació de les Normes ortogràfiques.

L’encarregat de codificar i
normativitzar la llengua
catalana, com a president de
1918 → Publicació de la Gramàtica catalana. la Secció Filològica de l’IEC
és Pompeu Fabra.