Jordi Pera i Ferreruela

Lingüística diacrònica
El Cicle de Jespersen. Aproximació descriptiva i formal

Capítol dedicat a la re-anàlisi de les marques de polaritat negativa. L’any 1917, Otto Jespersen
va observar que en l’evolució de les llengües naturals hi havia un procés periòdic i regular segons
el qual les marques de negació es renovaven. El lingüista es va basar en unes quantes llengües,
però sobretot en el francès. A grans trets, va dividir el procés en tres etapes: je ne dis (1), je ne
dis pas (3), je dis pas (5). Ho va explicar a través d’un afebliment fonètic de la partícula negativa,
la qual calia reforçar posteriorment. En anàlisis posteriors, hom hi ha afegit dues fases més (2 i
4). La variació de fases depèn de si hom inclou els estadis d’opcionalitat de les marques de
negació. L’estudi de Llop tria el model de 5 fases. Ho fa perquè el fet d’incloure els estadis
d’opcionalitat permet veure la variació lingüística.

Hi ha tres tipus d’aproximacions al Cicle de Jespersen. La primera és la de Jespersen, hom

considera que hi ha un afebliment (típicament fonètic) i llavors cal reforçar la negació amb una
partícula de més. Amb el pas del temps, la partícula de reforç perd aquest valor emfàtic i esdevé
la marca de negació estàndard. Una segona aproximació és considerar que la segona partícula
s’hi afegeix simplement per raons emfàtiques sense que hi hagi afebliment. I és amb el pas del
temps que, a causa de fer servir una construcció bipartida, la partícula original s’afebleix. I
després hi ha l’aproximació neutral, que Llop assumeix, en la qual hom no considera ni
l’afebliment ni l’èmfasi com a causes úniques de l’inici del procés. El procés de renovació és fruit
de la necessitat de desenvolupar noves expressions que expressin la negació. De fet, Llop diu
que en aquest estudi les varietats que tracta no tenen afebliment. L’ús de la nova negació depèn
de la pragmàtica. Quan aquesta estructura es generalitza i perd les restriccions pragmàtiques, és
quan el procés passa al tercer o quart estadi. Posteriorment, l’element preverbal pot
desaparèixer i el procés acaba.

Llop es disposa a estudiar els sistemes negatius dels parlars del contínuum pirinenc
(català/occità/aragonès). Totes aquestes llengües originàriament feien o fan servir l’adverbi ‘no’
com a marca preverbal de negació. Seguidament, hi apareixen les noves marques de negació:
‘pas’, ‘cap’, ‘bric’... Aquestes marques ja existien en la llengua antiga. L’estadi 3 es produeix quan
l’estructura bipartida esdevé no-marcada i la negació s’expressa amb l’aparició simultània de
l’adverbi preverbal i la marca postverbal. Aquesta, per exemple, és la configuració d’alguns
parlars gascons. En canvi, en els parlars llenguadocians, l’adverbi ‘no’ va afeblir-se a ‘ne/n’, i ja
cap al S. XVII trobem testimonis que recullen el ‘pas’ com a única marca de negació. Així doncs,
el llenguadocià va passar per l’estadi 4 i va acabar arribant al 5. El català rossellonès també ha
arribat a l’estadi final 5.

Ara bé, sembla també que, per arribar a l’estadi 5, no caldria passar pel 3 i el 4. I que un parlar
podria passar directament de l’estadi 2 al 5. Ocasionalment, en pallarès i occità aranès passa
justament això. Tot i que la marca de negació per excel·lència és ‘no’ i les marques post-verbals
són optatives, de tant en tant la marca ‘cap’ pot aparèixer sola. Aquests usos, però, tenen certes
restriccions discursives i pragmàtiques. De la mateixa manera, també podria passar-se a l’estadi
5 a través del 3.

Després d’aquest repàs de dades tant sincròniques com diacròniques, Llop es planteja quines
són les qüestions a donar resposta per tal d’explicar formalment el Cicle de Jespersen. La primera
és per quina raó apareix la marca post-verbal, és a dir, com es passa de l’estadi 1 al 2. Llop
assumeix que les llengües volen altres marques de negació que responguin a criteris pragmàtics.
La segona qüestió és la caracterització formal del pas de l’estadi 2 als estadis 3 i 4. Es demana
com cal representar l’estructura bipartida. També diu que alguna de les dues partícules no ha de
Jordi Pera i Ferreruela
Lingüística diacrònica
ser inherentment negativa, ja que hi hauria el problema de la doble negació. La darrera qüestió
és sobre l’arribada a l’estadi final 5. ¿Com s’explica que la marca post-verbal esdevingui la marca
de negació oracional? ¿Com és que alguns parlants arriben a aquest estadi i d’altres es queden
a l’estructura bipartida?

El primer estadi es correspon amb l’ús de la negació preverbal única. Aquesta és la configuració
de molts parlars, i fins i tot de moltes llengües romàniques. No és estrany que sigui així ja que en
llatí la negació s’introduïa amb l’adverbi ‘non’. Ara bé, la marca de negació devia ser diferent en
llatí que en les llengües romàniques, ja que el llatí era una llengua de doble negació, mentre que
les llengües romàniques són parlars de concordança negativa. En termes d’estructura
sintagmàtica, el ‘non’ llatí és una projecció màxima adjuntada a l’especificador del verb. En canvi,
en llatí tardà (i llengües romàniques), el ‘no’ esdevé el nucli d’un sintagma negació S. Neg que es
troba igualment a la perifèria del verb. El fet que el ‘no’ sigui nucli d’un sintagma és el que permet
la concordança negativa.

En l’estadi 2, els mots de reforç, com que són optatius, no tenen el tret de negació [uNeg], de
manera que necessiten d’un altre element per legitimar la negació (el ‘no’). En aquells parlars
que poden passar directament de l’estadi 2 al 5, la partícula de reforç pot legitimar la negació a
través d’un conjunt buit. Si tornem, però, a l’evolució estàndard i ens situem als estadis 3 i 4, on,
tot i tenir una estructura bipartida, tenim un únic operador, hem de trobar quin dels dos
elements conté la càrrega negativa i quin legítima l’altre. En aquest cas, la solució és que
l’element post-verbal és qui porta el valor negatiu. Es produeix un canvi respecte l’estadi 1, abans
el ‘no’ era el nucli del S. Neg i es trobava per damunt del verb, ara el nucli és la partícula post-
verbal, per exemple ‘pas’, i es troba per sota del verb. Després d’aquest canvi, el ‘no’ esdevé un
clític. Ara bé, ¿per què passa aquesta re-anàlisi? La resposta és l’ambigüitat. A l’estadi 3, la
negació pot ser interpretada de dues possibles maneres, o bé el ‘no’ és l’element negatiu de
debò o bé l’element post-verbal. Si algun parlar reinterpreta l’element post-verbal com a nova
marca de negació, el Cicle de Jespersen avança. Finalment, l’estadi 5 és equivalent a l’estadi 1,
però la posició del S. Neg és diferent.