1. Introducció.

L’Islam, és la segona religió més practicada del món, amb més de 1800M de seguidors. Es remunta al
segle VII a la península aràbiga. La seua expansió global i el seu gran impacte en la història, la cultura i la
ciència, així com la seua importància geopolítica per l’elevat numero de països islàmics productors de
petroli i per la irrupció del terrorisme islàmic tan a Occident com pels conflictes interns com en Irak,
Afganistan o Síria amb la creació de DAESH, fan que el seu estudi siga fonamental per entendre relacions
polítiques actuals, alhora que es fomenta la diversitat cultural i religiosa.

2. L’Aràbia preislàmica.
Aràbia, era una península desèrtica situada a l’Orient Mitja, habitada per diverses tribus nòmades
organitzats en clans tribals, liderats per caps tribals. Els llaços familiars i tribals importants, i les disputes i
guerres entre tribus eren comunes pel control dels oasis. Solien dedicar-se a la ramaderia, l’agricultura i el
comerç, on ciutats com La Meca i Yathrib (futura Medina), eren grans centres urbans.

Les caravanes arribaven fins als confins més llunyans posant els àrabs en contacte amb cultures i religions
més diverses, com ara el judaisme i el cristianisme, d'on procedeix la idea d'un sol déu que prendrà
Mahoma

La seua religió era una espècie d’animisme politeista, adoraven certs llocs de caràcter sagrat, on es
localitzaven els déus, i creien en l’existència d’esperits i genis. Tot i això, el déu més poderós era Al·là. El
santuari més important era el Santuari de la Kaaba, a La Meca, espai sagrat de peregrinació per
excel·lència per estar vinculat al patriarca Abraham, el fill del qual Ismael descendeix el poble àrab.

El sorgiment de l’Islam al segle VII canviaria radicalment la societat àrab i transformaria la regió en una
civilització islàmica unificada. Tot i això, l’herència i les tradicions preislàmiques encara exerceixen una
influència significativa en la cultura i la identitat àrab contemporània.

3. Mahoma i la seua doctrina.

3.1. Mahoma.
La seua llegenda ha enterbolit la seua figura històrica, al món àrab pels seus suposats miracles i al món
cristià medieval per presentar-lo com un infidel o heretge. Tanmateix sabem, que va náixer a la Meca al
570 en la rama del Banu Hashim del clan Quraysh. Orfe des de molt jove, va ser acollit pel seu oncle Abu
Talib, Als 25 anys, va entrar al servei d’una vídua rica, Jadicha, amb qui es va casar. Açò li permetia
meditar sobre els creences del seu entorn a la Cova d’Hira.
Segons la tradició, Mahoma va veure a l’arcàngel Gabriel qui li va revelar el seu paper com a profeta
(Nabi) i missatger d'Al·là (Rasul) per predicar una nova religió, l’Islam. Començà a predicar la doctrina
d'un sol déu entre un grup reduït de familiars, i amb els temps a les classes pobres descontentes amb la
seua situació, que el seguien perquè proclamava una comunitat igualitària (Umma), superant les
diferencies tribals i econòmiques.

La seua predicació es sol dividir en dos períodes:

a) Període a la Meca (612- 622). Mahoma explica als habitants de la Meca el missatge d’Al·là, però
aquest no va ser ben acceptat per les classes dirigents i els mercaders que l’amenaçaran per por a
què acabés amb el comerç del pelegrinatge a la Meca.

Als primers anys es salva gràcies a la protecció del seu oncle Abu Talib, però amb la seua mort al
619, les amenaces s’intensifiquen i deu fugir al 622. Aquest moment es coneix con l’hègira, i
marca l’inici del calendari musulmà, així com l’inici de la guerra santa.

b) Període a Medina (622-632). La seua doctrina és ben acollida i va ser elegit Primer magistrat de
la ciutat, assumint l’autoritat política i religiosa. Els dirigents de la Meca, recelosos del poder de
Mahoma, atacaran Medina, iniciant un conflicte entre les dues ciutats.

Al 629, Mahoma pot pelegrinar la Meca, gràcies a una treva. Al 930 conquereix la ciutat, amb 10
mil homes, sense cap resistència. Va prohibir la peregrinació dels no musulmans i va destruir tots
els ídols, excepte la Kaaba.

Mahoma va morir el 632, però la seua doctrina es va difondre ràpidament per la regió, deixant un gran
llegat moral i religiós que encara perdura.

3.2. La doctrina islàmica.

L’Islam no és sols una religió sinó també un sistema social i polític, que pretén formar una societat i Estat
unificat per reunir a tots els musulmans sota un únic govern. A la doctrina islàmica trobem dos grans
llibres: l’Alcorà i la Sunna.

L’Alcorà (653) és el llibre sagrat dels musulmans, que recull les prescripcions del profeta. Consta de 114
sures o capítols, les primeres sures defineixen les bases de la religió, la resta reglamenten la vida
quotidiana i social dels creients. En canvi, la Sunna (730) recull la tradició i tot allò que s’atribueix a
Mahoma provinent de diferents fonts. Però, no tots els musulmans accepten la Sunna, fet que ha provocat
una important divisió religiosa que ha arribat fins als nostres dies.
El conjunt doctrinal de l’Islam es pot resumir en sis dogmes principals:

1) Creença en un sol Déu, Al·là, qui és misericordiós, omnipotent i etern.

2) Creença en els àngels, éssers creats per Al·là per servir-lo i protegir-lo de mal (dimonis)

3) Creença en els llibres sagrats, La Bíblia i la Tora són acceptats, però l’Alcorà és l'únic necessari
per assolir la salvació.

4) Creença als profetes. Reconeix als profetes de la tradició jueu-cristiana com Adam, Abraham,
Moisès, David, Jesús (no mort sinó ascendeix directament al cel) i Mahoma, que es considera
l’últim profeta de Déu.

5) Creença al judici. Amb la Apocalipsis es destruirà la terra i es celebrarà un judici sobre els morts
per a decidir sobr ela seua salvació o la seua condemna eterna.

6) Creença a la vida eterna. Els creients salvats seran portats al paradís, mentre que els condemnats
cauran a l'infern.

A més d'aquests dogmes, hi ha cinc obligacions que els fidels musulmans han de complir:

1) Creure en un Déu únic. No hi ha més déu que Al·là i Mahoma és el seu profeta.

2) Resar cinc vedades al dia (Salat) en direcció a la Meca, en moments específics del dia, després
de purificar el cos a través d’ablucions amb aigua o arena. L’oració consisteix a repetir de memòria
versicles de l’Alcorà.

3) Dejuni al mes de Ramadà, considerat un acte per purificar el cos.

4) Pelegrinació a la Meca almenys una vegada a la vida, sempre que les condicions econòmiques, de
salut i seguretat ho permeten. Durant el pelegrinatge, es fan set voltes a la Kaaba.

5) Practicar la caritat. L'Alcorà distingeix entre l’almoina obligatòria (Zakat) i la voluntària

(Çadaga) per ajudar als més pobre i purificar-se espiritualment.

A més d’aquests aspectes religiosos i ètics, l’Alcorà també regula altres aspectes; es permet l’esclavitud,
però s’aconsella mantindré als esclaus, s’admet la poligàmia (màx 4 dones). A més, es prohibeix el
consum de vi i de carn de porc, així com la pràctica de la usura, els jocs d’atzar, el culte idolàtric i
l’infanticidi. Tot i això, moltes d’aquestes prohibicions són posteriors a Mahoma.
 a) Escoles i sectes musulmanes.

Poc després de la mort de Mahoma, van sorgir dues tendències o branques, que a pesar de compartir
creences i pràctiques fonamentals, diferien molt en certs aspectes teològics, jurídics i polítics.

El sunnisme (85%) és la branca més gran i predominant de l’islam. Els sunnites creuen en la successió
legítima dels califes després de Mahoma i consideren que els líders religiosos han de ser elegits per la
comunitat musulmana en general. No tenen una jerarquia clerical formal i segueixen principalment els
preceptes de l’Alcorà i la Sunna (els ensenyaments i les pràctiques del Profeta Mahoma).

Dins del sunnisme trobem diverses escoles de pensament amb enfocaments i metodologies diferents en la
interpretació i aplicació de la llei islàmica (xaria). Algunes de les escoles més reconegudes són:

 Hanafisme: és la més estesa al món musulmà. Es caracteritza pel seu enfocament racionalista i la
disposició a adaptar la llei islàmica a les circumstàncies canviants.

 Malikisme: és prominent al nord d’Àfrica. Destaca pel seu èmfasi en la pràctica i el costum local
com a font de legislació, a més de l'Alcorà i la Sunna.

 Xafiisme: influent al sud-est d’Àsia i parts de l’Àfrica oriental. Enfocament en l’evidència textual
i la interpretació literal de l’Alcorà i la Sunna.

 Hanbalisme: escola més seguida a Aràbia Saudita i algunes parts del Golf Pèrsic. Interpretació
conservadora i literalista de l’Alcorà i la Sunna, i dona menys importància al raonament analògic.

Aquestes escoles del sunnisme tenen diferències en la interpretació i l'aplicació de la llei islàmica, però
totes es basen en un marc comú de creences i principis fonamentals.

D’altra banda, el xiisme (15%) és un moviment polític i religiós que sosté que la successió de Mahoma
correspon a Ali i els seus descendents. El xiisme té una estructura més jeràrquica amb líders religiosos
coneguts com a aiatol·làs. Interpreten l’Alcorà de manera literal. Una de les escoles més reconegudes és el
Zaidisme es troba principalment en Iemen. Reconeixen els primers imants xiïtes, però difereixen en
alguns aspectes dels imants posteriors. Perspectiva més conservadora en termes de govern i de justícia.

Al marge d’aquestes branques trobem altres sectes amb un marcat caràcter polític com el Sufisme corrent
filosòfic inspirat en el monacat cristià oriental i en concepcions hindús i perses, que cerca una
comunicació directa amb la divinitat, i el Kharigisme, en comparació del sunisme ortodox, es caracteritza
per ser més sever quant al culte i la fe. Rebutja el concepte d’herència a l’elecció de Califa o Imant.
Accepta l’assassinat religiós com un mitjà de canvi polític. Dins del Kharigisme destaquen dos grups: els
azraquis, que són extremistes, i els ibadís, que han perdurat fins a l’actualitat a Oman i Zanzíbar.

4. El Califat Ortodox (632-661).

El Califat Ortodox, també conegut com el Califat Rashidun, va ser el primer període del govern islàmic
després de la mort del profeta Mahoma a l’any 632.

Amb la mort de Mahoma, es va desencadenar una disputa sobre qui hauria de ser el líder de la comunitat,
el califa. Finalment, es va triar Abu Bakr (632-634), sogre de Mahoma, com el primer califa. Durant el
seu breu califat de dos anys, Abu Bakr es va enfrontar a diverses rebel·lions i conflictes, principalment
contra els beduïns que s’havien rebel·lat després de la mort de Mahoma per lliurar-se de pagar impostos.
Tot i això, va aconseguir mantenir la unitat de la comunitat musulmana.

Després de la mort d’Abu Bakr l’any 634, li va succeir Umar o Omar (634-644), també sogre de
Mahoma, com a califa. Durant el seu califat, Umar va expandir considerablement el territori de l’Islam,
conquerint vastes regions de l’Imperi Bizantí i l’Imperi Persa. Durant el seu govern, es va establir un
sistema de govern i administració eficient, per exemple es divideix el territori en diverses kores
(províncies), i s’instaura un consell califal, Dirwan. A més, es van implementar polítiques per protegir els
drets dels no musulmans als territoris conquerits.

Umar va ser assassinat l’any 644 i va ser succeït per Uthman (644-654) com el tercer califa. Durant el seu
califat, el territori islàmic va continuar expandint-se, però també van sorgir tensions internes. Uthman va
enfrontar l’oposició de certs grups dins de la comunitat musulmana que qüestionaven la successió de
Mahoma. Durant el seu govern es recopila l’Alcorà, sent la versió que segueix vigent en l’actualitat.

Uthman va ser assassinat l’any 656 i va ser succeït per Ali (644-654), cosí i gendre de Mahoma, com nou
califa, fet que desencadena una greu crisi a la comunitat musulmana, coneguda com la Primera Fitna, per
sospites de que havia participat en l’assassinat de l’anterior califa. Els musulmans es van dividir en dos
bàndols. Per una banda, els sunnites, que representaven els interessos de la família Omeia, junt amb el
Kharigisme. Per altra banda, els xiïtes o partidaris d’Ali. Finalment, l’any 661, Ali va ser assassinat donant
per finalitzat el califat ortodox.

El període del Califat Ortodox va establir les bases per al govern i l’expansió de l’Islam a les dècades
següents. Durant aquest temps, es van establir institucions i es van desenvolupar lleis islàmiques que van
ajudar a donar forma a la comunitat musulmana. Tot i que el Califat Ortodox va ser relativament breu, el
seu impacte en la història de l’Islam i el desenvolupament de les primeres estructures polítiques i socials
de la comunitat musulmana va ser significatiu.

5. El Califat Omeia (661-750).

El Califat Omeia va ser un estat islàmic establert després del Califat Ortodox. Durant aquest període, els
omeies van governar des de la seua capital a Damasc i van exercir un control considerable sobre vastes
regions de lOrient Mitjà, Àfrica del Nord, la Península Aràbiga i la Península Ibèrica.

Els omeies pertanyien a la facció sunnita i van establir la seua autoritat com a califes, que significa
“successors” en àrab. El primer califa omeia va ser Muawiya I (661-680), qui volia neutralitzar l’oposició
xiïta amb una política de centralització del poder califal, per exemple, va establir la successió dinàstica del
Califat.

Muawiya I va ser succeït per Abd al-Malik (680-705) i el seu fill al-Walid I (705-715). Aquest va ser el
període de major esplendor del califat, l’imperi es va expandir ràpidament a través de conquestes militars
com la conquesta de la Península Ibèrica al 711, arribant a penetrar dl Regne dels Francs. Per altra banda,
s’imposa l’arab com llengua oficial a partir de l’any 700 i s’encunya una moneda pròpia, el dinar i el
dirham.

El Califat Omeya també va ser conegut per la seua riquesa i esplendor cultural. Va promoure l’arquitectura
la construcció de mesquites i palaus, sent l’exemple més famós la Mesquita de Còrdova. També van
fomentar el desenvolupament de la ciència, la filosofia i les arts, i van establir una burocràcia eficient per
governar el seu vast territori.

Malauradament, el successors d’al-Walid I s’enfrontaren a diverses amenaces externes, l’expansió acaba

amb la Batalla de Poitiers vençuts per Carles Martell al 732, com internes amb xiïtes i berbers.

Marwan II (744-750) serà l’últim califat omeia en ser derrocat pels abbàssies a la Batalla del Gran Zab.
Només un membre de la dinastia omeia, Abderraman I, va aconseguir escapar i establir un nou regne
omeia a Al-Àndalus conegut com l’Emirat de Còrdova. Això va marcar el començament d’una nova etapa
per als omeies, que continuarien governant a Al-Àndalus fins a l’any 1031, quan el califat es va
fragmentar en nombrosos regnes més petits coneguts com els Regnes de Taifa.

6. El califat abbàssida (750-1258).

El califat abbàssida es va establir després de la revolució abbassí, en què els abbassís van enderrocar els
omeies i van prendre el poder al món musulmà. El primer califa va ser Abu Abbas (750-754).
El califat abbàssida va tenir la seua capital a Bagdad, ara Iraq. Durant el seu apogeu, el califat abbàssida
va ser un centre de poder polític, cultural i científic. Es va caracteritzar per un període de gran florida
intel·lectual i artístic conegut com l’Edat d’Or islàmica, etapa retratada en Mil i una nits.

Sota el califat abbàssida, Bagdad es va convertir en una de les ciutats més grans i pròsperes del món, amb
una població multicultural i diversos intercanvis comercials. Els abbassís van fomentar la traducció
d’obres clàssiques gregues i perses a l’àrab, cosa que va permetre la preservació i la transmissió del
coneixement antic. Es va construir una biblioteca amb més de 400 mil llibres a Bagdad.

Els abbàssides també van promoure l’educació i la ciència. Van fundar cases de saviesa, on ‘'ensenyava i
es feien investigacions en diverses disciplines, com matemàtiques, astronomia, medicina i filosofia. Molts
avenços científics i filosòfics de l’època es van fer sota el patrocini dels califes abbàssides.

No obstant això, a mesura que passava el temps, el califat abbàssida va començar a afeblir-se a causa de
conflictes interns i de la pressió d’invasions externes. La dinastia abbàssida va perdre gradualment el
control efectiu sobre vastes àrees del califat, i el poder es va descentralitzar en mans de governants
regionals coneguts com a emirs, com Al-Andalús, els samanies o les safaris a Iran. També apareix el
Califat fatimí del Caire.

Al segle XI, la desaparició del califat abbàssida és un fet consumat amb la imposició d’altres poders com
els almoràvits i almohades a Occident i els seljúcides a Orient. Finalment, el 1258, els mongols liderats
per Hulagu Khan van envair Bagdad i van posar fi al califat abbàssida. Això va marcar la fi del govern
centralitzat dels abbàssides, encara que alguns membres de la família abbàssida van continuar exercint
com a líders religiosos i van mantenir un cert grau d'influència simbòlica al món musulmà.

7. Política, economia i societat musulmana.

El Califat abbàssida, considerat l’Edat d’Or islàmica, va consolidar un trets polítics, econòmics i socials
que han sigut batejat com l’islam clàssic.

7.1. Política.

L’organització política del Califat abbàssida era molt jerarquitzada, el seu sistema de govern era autòcrata,
el califa era la màxima autoritat política i religiosa, sols limitat per la llei alcorànica. Des del califat
ortodox va governar amb l’ajuda de la diwan, consell califal que amb el temps dirigiria la diplomàcia, el
correu i les finances de l’imperi.
A partir del segle IX s’imposa la figura del visir o gran visir, una espècie de primer ministre, semblant a
la figura del vàlid, sobre qui el califa relegava nombroses funcions.

Respecte l’organització territorial, des del califat ortodox, l’imperi es dividia en kores (províncies),
governades per un wali (governador) amb atribucions polítiques i econòmiques. En algunes ocasions, el
govern de la província era atorgat a un membre de l’aristocràcia, que era intitulat com emir, i la província
seria un emirat, a més de poder polític i econòmic, ostentava un gran poder militar, sent la màxima
autoritat del territori.

A partir del segle XI, baix el domini turc del califat abbàssida apareix la figura del sultà, que provoca una
descentralització del poder califal, que es relegat a simbolitzar sols la unitat religiosa, sense cap tipus de
poder polític sobre el territori.

7.2. Economia.

Una de les principals activitats econòmiques va ser l’agricultura, especialment l’agricultura extensiva de
seca per l’aridesa del territori, però també es practica l’agricultura de regadiu amb la creació de sistemes
de sistemes de regadiu, necessaris en zones com els oasis o una gran concentració de població. Aquesta
agricultura de regadiu comporta la creació d’aqüeductes, pous, preses i nories per poder canalitzar l’aigua.
Els cultius més representatius són el blat, ordi, oli i la vinya al Mediterrani, on eren cultius tradicionals.
També destaquen els cultius d’arròs, dàtils, canya de sucre, cítrics o cotó.

La ramaderia també va ser una activitat important, especialment, la transhumància de dromedaris, camells
i cavalls, aquests últims molt cotitzats per la seua elegància.

Però, es va promoure especialment el comerç, on ciutats com Bagdad, Còrdova i el Caire es van convertir
en importants centres comercials i culturals, al estar dins de les rutes comercials que connectaven el món
islàmic amb Europa, Àsia i Àfrica. Dins de les ciutats, prop de les mesquites es celebrava el zoc (mercat).

7.3. Societat.

Malgrat el sentit de comunitat (umma), no es va aconseguir eliminar del tots alguns tret del tribalisme
preislàmic. Per una altra banda, la gran extensió de l’imperi aglutinava una gran diversitat social:
musulmans, jueus, cristians, conversos i nombroses ètnies, entre les que destaquen els àrabs i les iemenites
a la península aràbiga, iranians i iraquians a Orient i magrebins i hispanogots a Occident. Cal sumar,
també, les nombroses corrents religioses i sectes dins de l’islam. No obstant això, l’estructura social es va
basar més en els aspectes econòmics, que religiosos o ètnics:
  Jassa (aristocràcia): formada pels grans llinatges àrabs, integrada principalment pel califa, emir o
prínceps i els grans propietaris de terres. Posseeixen un gran poder econòmic i polític sobre els
ciutats.

 Ayan (notables): integrat per comerciants, mercaders, juristes, teòlegs, artesans, funcionaris o
xicotes propietaris. Tenien poder econòmic, però no participaven en la vida política.

 Amma: grups socials més heterogeni que engloba a la majoria de la població.

o Dhimma (gents de llibres): engloba el judaisme, cristianisme i mazdaisme, que eren

protegits de l’islam i considerats persones lliures amb drets de propietat. Però estaven
sotmesos al pagament de dos tributs, el jizya (sobre les persones) i el kharaj (sobre les
terres)

o Població musulmana: camperols sense terra, xicotets artesans o criats. Les seues
condicions eren precàries i representaven la majoria de la població.

o Esclaus: procedents de les nombroses conquestes de l’imperi. Però, com l’islam,

considerava que cap creient podia ser sotmès a l’esclavitud, molts esclaus es convertiren a
l’islam per aconseguir una manutenció. Al convertir-se no eren totalment lliures perquè
quedaven vinculats als seus antics senyors a través d’una relació clientelar.

La dona viu sotmesa a l’autoritat del pare o l’home, si es viuda o òrfena sota l’autoritari d’un altre baró de
la família.

8. La cultura musulmana.
A partir del segle XI comença l’època d’esplendor de la cultura musulmana amb la construcció de grans
biblioteques en Bagdad, el Caire i Còrdova, es va promoure l’estudi d’obres clàssiques gregues, perses i
índies, on musulmans, jueus i cristians van col·laborar en la traducció i preservació del coneixement
clàssic.

En l’àmbit científic, es van difondre nous elements com el número zero, l’àlgebra o la trigonometria.
També desenvoluparen la ciència de la medicina amb gran aportacions com la destil·lació i aparells òptics.

Respecte, l’art es caracteritzava per poder sintetitzar diferents manifestacions culturals donant lloc a un
estil propi. La representació d’imatges es troba prohibida per l’Alcorà, per tant, les majors representacions
artístiques les trobem en l’arquitectura, sent la mesquita i el palau la construcció més característica.
Alguns dels millors exemples arquitectònics són la cúpula de la Roca (Jerusalem), la mesquita de Damasc,
la mesquita de Còrdova o la mesquita de Samarra. També destacaren arts menors com la ceràmica, el vidre
bufat, especialment el vidre de Damasc, l’orfebreria amb el damasquinat, el treball de la fusta amb l’
enteixinat o els teixits amb les catifes perses.

9. Conclusió.
L’aparició de l’islam va marcar un canvi significatiu a la Mediterrània, ja que va trencar amb la dominació
exclusiva de la doctrina cristiana que abraçava des dels regnes germànics fins a l’Imperi bizantí a Orient.
L'islam va donar lloc a un vast imperi que va perdura vuit segles, durant els quals va florir una cultura
pròspera, es va recuperar la filosofia grega i es va produir un gran avenç científic durant el Califat
Abbàssida. Tot i això, les lluites internes entre les diferents faccions, les contínues guerres civils i la
posterior decadència a mitjans del segle XIII van conduir a la desaparició del Califat abbàssida. Encara
que el domini islàmic a la Mediterrània es va afeblir, més tard va sorgir l’Imperi otomà, que va mantenir la
seua hegemonia a la Mediterrània oriental fins al segle XIX.

Actualment, l’islam és la segona religió més practicada al món, i és la religió oficial de més de 35 països.
Se segueixen mantenint la divisió entre sunnites (90%) més moderats i els xiïtes (10%) que, actualment,
estan associats amb moviments extremistes i estats teocràtics com l’Iran. La majoria dels moviments
terroristes islàmics estan vinculats als xiïtes.

El terrorisme islàmic sorgeix al PO per diverses causes, com les seqüeles del repartiment artificial del
territori segons l’acord Sykes-Picot (1916) o l’establiment de l’estat sionista d’Israel el 1948, provocant el
conflicte israelià-palestí. A partir del 2005, Al-Qaida va intentar restaurar l’antic Imperi islàmic, i va sorgir
ISIS, que es va autoproclamar la màxima autoritat religiosa de tots els musulmans i tenia com a objectiu
unificar totes les regions habitades per musulmans sota el seu control, començant amb l’Iraq i el Llevant
mediterrani.

10. Bibliografia.
Ayguadé, M. (2017): La expansión del islam: De Mahoma a la caída de Granada. Madrid. Salvat.
García Sanjuan, A. (2021): Las sociedades islámicas clásicas (siglos VII-XV). Madrid. Síntesis.
Varela, M. (2009): La expansión del islam. Madrid. Anaya.