És possible deixar de ser humà a causa de la tecnologia?

Marina Carmona Rivas. Escola Joan Pelegrí (Barcelona)

Considero que és impossible deixar de ser humà a causa de la tecnologia, donat

que és un dels aspectes més intrínsecs a la condició humana que hi ha.
La tecnologia i la humanitat han anat de la mà gairebé des d’abans de que
l’home fos pròpiament home. Fins i tot, podria aventurar-me a dir que la humanitat
existeix com a conseqüència de l’impuls tecnològic d’aquells avantpassats primats que
no haguessin sobreviscut de no ser per la pedra polida, pel foc encès, per la llança
afilada a consciència: cada espècie d’homínid que anava apareixent anava
desenvolupant una tecnologia cada cop més puntera, amb un cos que cada cop depenia
menys de les dents i de les urpes per anar donant pas a un crani que deixés més espai al
cervell (que permetia pensar, dissenyar, suplir necessitats) fins que l’HomoSapiensva
néixer, i, amb els mil·lennis que anaven passant, es va anar abandonant el món salvatge
i natural per passar a les ciutats; es va deixar de dependre del temps i de la sort a l’hora
d’alimentar-se a conrear l’aliment –a mesura que la tecnologia permetia suplir més
necessitats, es deixava espai a la socialització, a l’art, a la cultura, a la Història a que
transcorregués. A la Humanitat.
Hans Jonas a Parlar sobre Déu i altres assaigs comenta que “l’estri” no deixa de
ser un impuls transanimal: els ruscs de les abelles, les teranyines, els nius dels ocells –
són tan artificials com qualsevol altre creació que sigui obra de l’ésser humà. La
tecnologia germinalment no deixa de ser una qüestió de supervivència; és “l’empremta”
de totes les espècies, inclosa la nostra, i un mitjà que asseguri la permanència d’una
espècie evidentment no pot acabar amb aquesta. Al respecte, Martin Heidegger va dir
que la tecnologia pròpiament humana només és aquesta, la que ens permet seguir vius,
existint, i que les tècniques més avançades ens fan perdre en elles, ens arravaten la
humanitat. Ja no ens proporcionen el que necessitem per viure, són absurdes i
destructives per a l’humà llavors. No crec pas que això sigui així.
Com hem dit, el desenvolupament tecnològic va permetre el desenvolupament
de la cultura, del “cosmos” de tot allò humà. Aquest camí encara segueix. Un aspecte
que sempre es sol associar com a signe distintiu de la humanitat respecte la resta de la
natura és la capacitat per a raonar, les capacitats de la ment, allò que alguns anomenen
ànima. I aquesta ànima, aquesta ment, aquesta capacitat, de la mateixa manera que el
cos demanava i demana aliment i escalfor, i se li va escoltar i oferir allò necessari,
també té necessitats, mancances, fams que s’han de calmar. Un cop solucionat el més
bàsic i carnal, la humanitat ha tirat endavant, endavant i cap endins, i alhora
embolcallant el món, amb la creació de les noves tecnologies.
El que d’entrada ens pot semblar grotesc, la perdició de l’esperit humà, no deixa
de ser pròpiament el més humà que hi ha: enlloc més trobarem la tristesa, la guerra,
l’enveja. Les noves tecnologies ofereixen maneres de satisfer les nostres necessitats
morals i socials, del “jo”. Les xarxes socials no deixen de ser places de mercat passades
a la virtualitat. Les exhibicions de l’ego que sovint ens fan portar les mans al cap (els
selfies, per exemple), no són conseqüència d’obrir la capsa de Pandora que és el
desenvolupament tecnològic: els antics grecs ja s'abillaven per presumir, i la gent del
Neolític, i a les coves també s’han trobat, de braçalets. L’evasió que ens poden oferir els
videojocs o la realitat virtual ja la proporcionava la literatura, les rondalles vora el foc,
el consol que suposa resar-li a la possibilitat de l’eternitat de l’ànima. Perquè “l’ànima”
té fam, ara i fa vint mil anys. Potser no ens agraden les formes que pren aquesta fam, la
manera en què ens llepem els dits i rosseguem els ossos amb desesperació. La
tecnologia, des del fons de nosaltres mateixos, només ens ha obert l’estómac quan vam
baixar dels arbres i vam començar a xerrar a les llars de foc: el que fa actualment és
posar-nos un mirall al davant per veure com mengem. I sí, és grotesc, és desagradable,
no ens agrada veure què espantats estem, el molt que necessitem mormols de consol i
una abraçada de iaia perpètua per que ens faci sentir estimats constantment, però som
així, som humans, la tecnologia també ho és. Molt. Tant, que fins i tot quan s’utilitza
pròpiament per deshumanitzar, per fer mal, per treure dignitat a altres éssers humans, hi
ha un impuls plenament humà al darrere. Les armes no s’encenen soles. Les bombes no
exploten soles.
La tecnologia, per tant, no només és intrínsecament humana –la placenta de la
humanitat! I la placenta que la humanitat pareix!–, sinó que també és un reflex del que
suposa ser humà, i en un futur segurament ens permetrà endinsar-nos més en el que
suposa la condició humana. En les properes dècades, és ben segur que la intel·ligència
artificial faci que els filòsofs es tornin a plantejar el dualisme cos-ment, i que faci
replantejar el monisme no reduccionista actual, per exemple.
En conclusió, la tecnologia en cap cas ens farà deixar de ser humans, sinó que
ens obliga, des de la seca pròpia condició extremament germinal de tot allò humà, filla i
mare alhora, a trobar-nos cara a cara amb el que ens fa ser com som elevat a la màxima
potència, per (potser) en algun instant del temps pròxim, obligar-nos a ser, en
conseqüència, una mica més humans.