Lluc Valverde i Ros

“Permeto que aquest treball sigui entregat a la Fundació Miró

COMENTARI DE DUES SALES DE LA FUNDACIÓ JOAN MIRÓ DE BARCELONA

Les dues sales de la Fundació Joan Miró de Barcelona que em disposo a comentar són les sales 8 i 9, que es troben
a l’extrem est de la planta 0 de l’edifici. Les dues sales es troben en posició contigua, i de fet la configuració de les mateixes
esborrona la frontera entre les dues creant un sol espai bicèfal. La sala 8 es troba per sota un metre del nivell de la 9, i es
comuniquen a través d’unes escales de cinc graons les dimensions de la sala 8 són de vuit per vuit metres i la de la 9 és de
catorze per vuit metes.

La frontera entre les dues sales no és delimitada per cap paret ni envà, sinó pel mateix desnivell entre els espais. Això
produeix una continuïtat irrefutable entre els dos espais, fent que participin l’un de l’altre i allargant la perspectiva. Quant a
l’altura de les sales, els sostres varien. Si bé a la meitat oest de la sala 9 el sostre s’alça uns tres o quatre metres, a la sala 8 i
la meitat est de la sala 9 el sostre és molt més alt, quasi bé d’uns cinc o sis metres depenent de la secció. En aquestes espais
trobem obertures verticals en els sostres que s’alcen formant un tub rectangular que en pujar gira en una curva de 90º, ja a
l’exterior de l’edifici. Aquestes obertures en forma de periscopi van ser ideades per l’arquitecte de la Fundació, Josep Lluís
Sert, com a dispositiu per a poder il·luminar les sales amb llum natural directament des de la part superior. La llum entraria
d’aquesta manera des del sostre i es refracta dins del tub que, en ser blanc, dissemina aquesta llum i la fa entrar de manera
diàfana dins de les sales. Tanmateix, es va descobrir més tard que l’entrada de llum solar malmetia les obres i es van cobrir
aquestes entrades amb les persianes metàl·liques que veiem ara.
Les parets de les sales d’un blanc llis que recobreix tot l’espai, creant una puresa general que eixampla l’espai i l’uniformitza
per molt que aquest es divideixi en diferents plans i profunditats. Els terres estan acabats amb rajoles de terracota de color
ocre, algunes més clares i algunes més fosques, donant un ambient bastant casolà. Aquestes teules juntament amb les parets
de color blanc atorguen a les sales una estètica que recorda a les cases de la costa del Mediterrani, dóna una lluminositat
molt característica que remet a l’arquitectura tradicional pròpiament catalana, distribuint la llum de manera uniforme.
També en aquesta línia trobem elements arquitectònics com les dotze voltes catalanes que clouen el sostre de la part oest de
la sala 9. Tot i així, el fet d’haver eliminat la possibilitat d’entrada de llum exterior cobrint les obertures verticals i havent
col·locat cortines a les grans obertures al costat, ha obligat a recórrer de manera quasi exclusiva a la il·luminació artificial.
S’han col·locat d’aquesta manera una multitud de focus –només a la sala 9 són dotze- que enfoquen puntualment les obres i
a la vegada, en la seva suma i amb l’efecte de les parets blanques i llises, creen una il·luminació difusa. El pensament estètic
de l’exposició es completa amb la presència de tetraedres blancs i llisos de la mateixa manera, tots d’una alçada d’entre
trenta i seixanta centímetres d’alçada, dos fent la funció de bancs i uns altres tres servint de peanyes per a les peces de
bronze.

Les sales es troben al bell mig del recorregut de l’exposició permanent de Miró, després d’un gir on les sales són més petites,
amb uns envans més estrets i una sensació més íntima. En entrar a la sala 8, s’obre de cop l’espai i tenim la impressió d’estar
entrant a un vestíbul, amb grans obertures i una major profunditat en la visió. El recorregut que l’espai proposa és
interessant perquè convida a observar les tres pintures i l’escultura de prop, sent la materialitat de les obres mereixedora de
tal atenció; per després, en continuar el recorregut i pujar les escales cap a la sala 9, trobar un banc a la vora del desnivell.
Aquest banc, a mode de mirador, permet al visitant de seure i contemplar des de l’alçada la perspectiva de la sala i les quatre
peces, aquest cop des de lluny i donant compte de les relacions que s’estableixen entre elles. En continuar el recorregut,
trobem al final de les escales una tela col·locada en l’espai entre dues grans finestres d’uns tres metres de llarg i que arriben
fins al plafó, i seguidament dos bronzes a la part més oest i tocant el fons de la sala 9. Tot i que en aquest indret l’espai té
l’oportunitat d’establir una relació amb l’exterior de la sala a través de les grans finestres, que donen al Pati Nord, unes grans
cortines translúcides impedeixen aquesta oportunitat, tot atorgant a la vegada una llum freda i difuminada als bronzes
exposats. Trencant a la dreta, i després de la gran obertura que mostra la continuació de l’exposició així com un perspectiva
fins a la l’altra banda de l’edifici, on s’inicia el recorregut de l’exposició permanent, trobem la part est de la sala 9. Es tracta
d’un racó de vuit per set metres creat a partir de la col·locació de tres murs, deixant l’espai obert pel cantó oest.

De manera general, la configuració de l’espai i la relació que s’estableix entre les dues sales és molt diàfana i en facilita la
seva comprensió el mateix recorregut del visitant per les grans dimensions i l’absència general de murs. D’aquesta manera es
multipliquen els punts de vista i les possibilitats d’abastar el conjunt de la configuració espacial. Les obres no es redueixen a
un espai tancat i prescrit a elles mateix, sinó que entren en relació en la continuïtat de l’espai obert i s’aireja la seva acció a
través d’aquest espai.

La sala 8 presenta tres pintures de gran format que donen testimoni de les exploracions de Joan Miró en el llenguatge de la
pintura brutalista i el seu treball de signes pictòrics. Les petites cartel·les col·locades al costat de la obra ens indiquen
algunes característiques formals de les obres, com per exemple el fet que en la pintura Paysage dans la nuit (1966-1974), el
bastidor que suporta la tela està esbiaixat; o bé que en la pintura Oiseaux à la naissance du jour (1970) els motius pictòrics
segueixen més enllà del límit de la tela. Així com les pintures Oiseaux à la naissance du jour i Femme, Oiseaux II (1973)
s’assemblen en el tractament violent del traç i en un tractament simplista dels colors, Paysage dans la nuit s’allunya de les
altres dues obres amb un tractament molt més intimista i fràgil, construïnt un univers més delicat i colorista. A la cantonada
nord-oest de la sala trobem l’escultura Gymnaste (1977), trencant amb la disposició triangular de les pintures, afegint-se com
un quart element per sota de la línia on estan col·locades les teles.

La sala 9 presenta just després de les escales la pintura Femmes, Oiseaux (1973), que per l’estil s’assembla molt a les dues
pintures però es troba aïllada, sola entre les dues finestres. Trobem seguidament les escultures Femme et oiseau (1969) i
Personnage (1970), arraconades al fons. Pel seu estil de creació d’identitats de personatges mitjançant el collage, s’assemblen
molt a Gymnaste, i com aquestes es troben en peanyes de no més de cinquanta centímetres. La part est d’aquesta sala té una
temàtica concreta, anunciada per un gran cartell titulat “Anti-pintura”. S’expliquen així les exploracions de Joan Miró per
posar en crisi la noció de pintura i arribar a formes que violenten els cànons estètics i formals de la pintura en el seu sentit
canònic. S’estableix d’aquesta manera una relació conceptual entre les tres obres exposades, que entren en diàleg sent les
tres exemplificacions d’un mateixa línia de treball. Tal com en la sala 8, s’explota de la mateixa manera una disposició
triangular de les obres Tela cremada 4 (1973), Sobreteixim dels vuit paraigües (1973), i Tela cremada 5 (1973). Cal remarcar
el dispositiu per a l’obra Tela cremada 4, que s’ha col·locat penjada del sostre i separada d’uns dos metres de la paret per tal
de poder apreciar la silueta que en conforma l’ombra mateixa de la tela en ser il·luminada per un focus directa, podent
apreciar així el buit que crea l’acció del foc en el centre de la pintura.

Quant a les suggerències que vull aportar respecte a la exposició en aquestes dues sales m’agradaria limitar-me a proposar
una nova distribució i presentació de les peces.

Primerament, respecte a les pintures que trobem a la sala 8, penso que la diferència d’estil que trobem entre Oiseaux à la
naissance du jour i Femme, Oiseaux II respecte a Paysage dans la nuit podria destacar-se molt més. Així mateix, i utilitzant
l’analogia que veig entre aquestes dues últimes pintures i l’obra Femme, Oiseaux proposaria col·locar-les les tres a la sala 8
de manera contigua per posar de relleu aquelles condicions tècniques i estètiques que comparteixen. Posaria així Femme,
Oiseaux on es troba Paysage dans la nuit i viceversa. L’espai que queda entre les dues finestres i al final de l’escala és més
adequat per a aquesta pintura, que sembla demanar una posició solitària, per poder apreciar com es mereix el seu univers
fràgil i hermètic sense la influència de les formes violentes dels quadres al costat dels quals es troba ara mateix.

Respecte a les tres escultures que em esmentat, no es comprèn per què es troben separades en un espai tan gran i diàfan,
amb Gymnaste tota sola trencant la disposició triangular de les pintures de la sala 8. D’aquesta manera col·locaria aquest
bronze amb els altres a la cantonada sud-oest de la sala 9, fent justícia a les característiques formals de l’estètica del collage
escultòric que comparteixen els tres bronzes. Crec que l’espai i la distribució temàtica de les obres cobraria més sentit
d’aquesta manera, creant un recorregut augmentatiu que ajudaria a facilitar la comprensió del contingut per part de
l’espectador.

Respecte a la part de la “Anti-pintura”, trobo que el dispositiu que projecta l’ombra de la tela Tela cremada 4 és una bona
idea, però que es queda tan sols en un esbós de totes les possibilitats que s’intueixen en aquest muntatge. Si la Fundació
donés una altra volta a aquest dispositiu podria potser construir un dispositiu amb una sala pròpia i amb un altre tipus de
il·luminació que es diferenciés de la que trobem en tota la exposició permanent. Es podria d’aquesta manera col·locar les
varies Pintures cremades que es troben a la Fundació i presentar-les juntes. Subratllant les seves característiques comunes i
donant-els-hi la importància que es mereixen. I així, traient aquestes dues teles cremades de la sala 9 quedaria Sobreteixim
dels vuit paraigües tot sol. Crec que aquest és un bon punt perquè una peça tant frondosa, amb tanta textura i tan matèrica
com aquesta necessitaria per poder actuar de manera independent en l’espai poder mirar-la de manera exclusiva.

Proposta de muntatge per a les Teles Cremades.