AITANA P.

LÓPEZ 3ºA

L’ORIENTACIÓ

• Qué és l’orientació?

Les curses d'orientació són competicions camp a través, contra-rellotge i sense un

itinerari preestablert, però amb l'obligació de passar pels controls assenyalats a un mapa.
El mapa és desconegut pels participants fins al moment de la sortida. Hi ha bàsicament
dues modalitats de cursa lineal i score, on l'ordre del pas pels controls és fix o lliure
respectivament.
En aquest esport el participant no té un recorregut prefixat, però ha de passar sobre el
terreny per uns punts de control marcats al mapa, en el menor temps possible, i en el
qual, per a guiar-se entre control i control, disposa d'un mapa.
El plànol sol estar a escala 1:10.000 (a diferència dels usuals
d'excursionisme 1:25.000/1:50.000) i duu llegendes especials. L'únic instrument vàlid
d'ajuda és la brúixola.

• Origen
L'esport d'orientació és originari d'Escandinàvia, on es practicava com exercici militar, a la
fi del segle XIX. Com esport competitiu va començar en Noruega, on la primera
competició va ser organitzada pel Tjalve Sports Club el 31 d'octubre de 1897 i es va
celebrar prop d'Oslo. El recorregut va ser de 19,5 km, en els quals només hi havia tres
controls. Peder Fossum va guanyar l'esdeveniment en un temps d'1 hora, 47 minuts i 7
segons. La primera trobada a gran escala d'orientació va ser organitzat en 1918 per
l'alcalde d'Estocolm Ernst Killander. Killander era un capdavanter Scout que va pensar en
l'esport com una oportunitat per a interessar als joves en atletisme. El primer
esdeveniment a gran escala va ser organitzat al sud d'Estocolm i van assistir prop de 220
atletes. Killander va continuar elaborant les regles i els principis de l'esport, i avui és
considerat per tota Escandinàvia com el "Pare de l'Orientació".
Avui dia hi ha prop de 80 federacions internacionals pertanyents a la Federació
internacional d'orientació (IOF). Els campionats del món se celebraren des del 1966 a
2003 cada dos anys i des de 2003 se celebren tots els anys.
Als anys 80 l’orientació arriba a Espanya de la ma del professor d’esgrima suec Martin
Kronlund, qui, des de l’INEF de Madrid, va incloure aquest esport en la preparació física
dels seus alumnes i va encarregar el que vas ser el primer mapa d’orientació d’Espanya,
el de la Casa de Campo.
 • Característiques
No fa falta cap preparació física especial per
practicar l’esport de l’orientació. Ho poden fer
des els més menuts fins els més grans, l’edat no
és cap problema per la pràctica d’aquest esport.
S’organitzen curses per diferents categories, així
trobarem circuits amb poc més de 2Km amb
controls molt fàcils, fins a curses per als més
experts. Tampoc fa falta ser un expert ni estar en
una forma física extraordinària per practicar l’orientació. Cadascú ho pot practicar com millor
s’adapti al seu nivell. Hi ha des de qui s’ho pren com un passeig per la muntanya passant per
famílies que ho practiquen tots junts, fins arribar als mes experts pels quals és una competició
de primer nivell.

• Especialitats

Existeixen diferents especialitats de curses d’orientació

segons la forma de completar els recorreguts, la
distància que tinguin i el nivell de dificultat que
presentin. En l’especialitat clàssica, la cursa es fa a
peu. Però també hi ha proves que es fan amb bicicleta
tot terreny, sobre esquís o raquetes de neu o utilitzant
algun tipus d’embarcació. En algunes competicions, fins
i tot es poden combinar diversos mitjans de transport,
com en els raids d’aventura. S’organitzen curses per categories d’edat, a partir dels dotze anys,
que normalment es disputen de manera simultània i poden presentar diferents especificitats:
diürnes o nocturnes, individuals o per equips (fins i tot de relleus), sobre distàncies, on es valora
la velocitat o la resistència, en circuits permanents o camp a través i amb un ordre de pas pels
diferents controls prefixat o lliure.

• Tipus de competició d'Orientació a Peu

Relleu
Una carrera de relleus és correguda per un equip de competidors on cadascú recorre una
distància, i el resultat és el temps total de l'equip. Els relleus realitzen generalment una eixida en
massa en comptes d'una eixida escalonada. Per a evitar que els competidors se seguisquen, es
realitzen eixides paral·leles. En aquesta modalitat hi ha equips de tres o quatre rellevistes on els
primers rellevistes fan el seu recorregut, a continuació li donen el relleu al segon corredor, que fa
el mateix. Finalment el guanyador es decideix com en les carreres d'atletisme el primer que
creua la línia de meta. Actualment la Copa Catalana-O inclou proves de relleus Clàssics i
Relleus Mixtes.
Score

Els competidors han de passar per tants controls com puguin dins dels temps establerts. Hi ha
generalment una eixida en massa (més que escalonada), amb un temps determinat. Els controls
poden tenir diferents puntuacions depenent de la dificultat, i hi ha una penalització de punts per
cada minut de retard. El competidor amb la puntuació més alta és el guanyador. A gran escala,
hi ha una versió de resistència coneguda com un rogaine originada a Austràlia.
Sprint
Són proves més curtes, amb temps de guanyador de 12-15 minuts. Sovint es realitzen
en parcs de la ciutat i altres medis urbans. Les escales del mapa són generalment 1:5000 o
1:4000. Els punts de control poden ser bancs, escultures, i altres objectes comuns a parcs
urbans i no hi ha temps a parar-se massa, cal reaccionar, pensar ràpid i triar bé la ruta.
Mitja Distància
Són proves curtes i de ritme ràpid, amb temps de guanyador de 30-35 minuts. Són curses
habitualment en zones rústiques i/o de bosc. Les escales del mapa són generalment 1:7500 o
1:10000. Els punts de control són elements naturals en la seva gran majoria.
Llarga Distància
Són proves de més distància i ritme més lent, amb temps de guanyador de 55-70 minuts. Són
curses habitualment en zones rústiques i/o de bosc. Les escales del mapa són generalment
1:7500 o 1:10000. Els punts de control són elements naturals en la seva gran majoria.
Ultra Llarga Distància
Són les proves de més distància i ritme més lent, amb temps de guanyador de 80-100 minuts.
Són curses habitualment en zones rústiques i/o de bosc. Les escales del mapa són generalment
1:10000 o 1:15000. Els punts de control són elements naturals en la seva gran majoria.
Nocturn
Els competidors utilitzen una llanterna frontal per a
navegar en la foscor. Solen utilitzar-se elements
reflectors en els punts de control, que canvien les
tàctiques de la navegació i la precisió en la cerca. Els
competidors poden anar ràpidament a la rodalia del punt
de control, llavors escombrar l'àrea amb la llum per a
agafar un reflex del punt de control.

String
Els competidors segueixen una corda al voltant d'un itinerari curt, apuntant coses que ells troben
pel camí. Açò és utilitzat generalment per xiquets menuts i les persones noves en l'esport que
volen saber en què consisteix

• Terreny

L’escenari ideal per a l’orientació esportiva és la natura. Els boscos i muntanyes són els
equipaments i els mapes específics del terreny, un complement diferencial imprescindible per a
aquesta pràctica. Els millors terrenys per a la pràctica de l’orientació són els boscos nets i sense
sotabosc en els quals es pot córrer en totes direccions des de qualsevol punt. Els mapes són
cartografiats amb unes estrictes normes internacionals de molt alta qualitat, tant pel que fa al
detall com a la precisió. A més, existeixen també terrenys equipats amb controls permanents i
amb mapes específics d’orientació amb circuits de diferents nivells.
 • Elements d’una cursa:

El mapa

El mapa és lliurat per l’organitzador de la prova en el

moment de sortir. Al mapa estan marcats els controls a
trobar en cercles de color vermell, el punt de sortida es
distingeix per ser un triangle equilàter.
La brúixola
Cada participant ha de portar la seva pròpia brúixola. Millor si és de base plana i transparent. En
competició, es munten sobre una superfície que permet adaptar-la al polze.
El control
És una banderola de roba en forma de prisma triangular de 30cm de costat,
cada cara està dividida en diagonal amb els colors blancs i taronges.
Podem trobar el control penjat d’una estaca o bé penjat de la branca d’un
arbre. El control s’identifica amb un número que convé comprovar per
assegurar que hem trobat el correcte (en una cursa es munten força
circuits diferents i es poden trobar moltes fites que no es corresponen amb
el nostre circuit, la qual cosa ens portaria a la desqualificació)
La pinça
Junt a cada control trobarem un a pinça que permet fer unes petites perforacions a la targeta de
control. D’aquesta manera es pot saber si hem passat per tots els
punts de control. Cal dir que en competicions oficials, la tarja de
control és desplaçada per un sistema electrònic anomentat
SportIdent. Es tracta d’un petit dispositiu sense bateries que es
porta al dit i que registra el temps de pas i la identificació d’una fita
quan hi passem (i aquesta està dotada d’una base electrònica
complementària).
Descripció de controls
Són una sèrie de símbols que permeten definir ell lloc on s’ha
col.locat el control. En les curses per principiants la descripció dels
símbols també està disponible en text
per fer assequible la seva comprensió.
Targeta de control de pas
És una cartulina amb uns requadres
numerats, marcarem cada casella amb
la pinça que trobarem en el control
corresponent.
• Sistema de control

El sistema de control dels temps dels corredors, contrarellotge, es fa electrònicament en ple

bosc, de manera que en el precís moment d’arribar a meta cada corredor descarrega el seu xip
subjectat en un dit i instantàniament rep la fitxa del seu temps total i dels temps parcials entre
cada dos controls. El servei de GPS, amb control per radioones i càmeres mòbils de TV, permet
el seguiment continuat del moviment dels corredors i la seva localització sobre el mapa, tant per
sistema televisat com per internet. El programa informàtic RouteGadget permet contrastar a la
pantalla de l’ordinador els temps i l’avanç simultani dels corredors sobre el mapa, malgrat que
les sortides siguin contrarellotge.