V.

Funcions Inverses i Funcions Implı́cites

1. El Teorema de la Funció Inversa

Per tal que una aplicació lineal L : Rn Ñ Rm sigui invertible, cal que n “ m i
detpLq ‰ 0. L’objectiu d’aquesta secció és mirar d’estendre aquest resultat a funcions
f : Rn Ñ Rm no necessàriament lineals.

En primer lloc, podem observar que si f : Rn Ñ Rm i g : Rm Ñ Rn són mútuament

inverses l’una de l’altra, aleshores per definició f ˝ g “ Idm i g ˝ f “ Idn . Si ara su-
posem que, a més, f és diferenciable a un punt a, i g és diferenciable al punt b “ f paq,
aleshores la regla de la Cadena ens diu que
Df paq ˝ Dgpbq “ Dpf ˝ gqpaq “ Idm ,
Dgpbq ˝ Df paq “ Dpg ˝ f qpaq “ Idn .
En altres paraules, les aplicacions lineals Dgpbq : Rm Ñ Rn i Df paq : Rn Ñ Rm
són mútuament inverses. En conseqüència, tenim les condicions necessàries m “ n i
1
detpDf paqq “ detpDgpbqq ‰ 0. Per descomptat, això continua siguent cert si f només
està definida en un entorn de a.
Teorema (de la funció inversa). Sigui A Ă Rn un obert, i sigui f : A Ñ Rn
una funció de classe C r pAq per algun r ě 1. Suposem que Df paq : Rn Ñ Rn és un
isomorfisme, és a dir det Df paq ‰ 0. Aleshores, existeix un entorn U Ă A del punt
a, tal que:
• f és injectiva a U , i per tant f : U Ñ f pU q té una inversa g ben definida,
• f pU q és obert a Rn , i
• la inversa g : f pU q Ñ U és de classe C r pf pU qq.

L’enunciat anterior porta associades algunes particularitats:

• Es tracta d’un teorema d’existència. És a dir, es dóna una condició suficient
per l’existència d’inversa, però no sabem qui és aquesta inversa: només sabem
que existeix i té una certa regularitat.
• Es tracta d’un teorema local. És a dir, es garanteix que f és injectiva en un
entorn U del punt a. Lluny de l’entorn U no sabem què passa. A més, tampoc
sabem si U és gran o és petit.

1
 • Demanar que Df paq sigui un isomorfisme és equivalent a demanar que detpDf paqq ‰
0. Aquest determinant és precisament el determinant de la matriu jacobiana de
f al punt a. Si f “ pf1 , . . . , fn q aleshores
ˇ Bf1 Bf1 Bf1
ˇ
ˇ
ˇ Bx 1
paq Bx 2
paq . . . Bx n
paq ˇˇ
ˇ Bf2 paq Bf2 paq . . . Bf2 paq ˇ
det Df paqq “ ˇ Bx1. Bx2 Bxn
ˇ.
ˇ ˇ
. .
. . . .
.
ˇ Bf .
ˇ . . . ˇ
ˇ
ˇ n paq Bfn paq . . . Bfn paq ˇ
Bx1 Bx2 Bxn

Aquest determinant s’anomena jacobià de f al punt a, i sovint es denota

ˆ ˙
Bpf1 , . . . , fn q
Jpa, f q “ det Df paq “ det paq,
Bpx1 , . . . , xn q

amb la intenció de destacar les funcions que es deriva i en quines variables es

deriven.

• El teorema garanteix que si f té jacobià no nul a un punt llavors f és una funció
bijectiva a U , i la seva inversa g és tal que g P C r pf pU qq. En altres paraules,
f és bijectiva, bicontı́nua i bi-C r entre U i f pU q. Una funció amb aquestes
propietats rep el nom de difeomorfisme de classe C r . En particular, si f és un
difeomorfisme de classe C r llavors f i f ´1 són homeomorfismes de classe C r a
U i f pU q, respectivament.

Prova. Per demostrar (a), construirem un entorn U Ă A del punt a en el qual f

sigui injectiva a U . Aquest entorn sera una bola U “ Bpa, q, amb  ą 0 encara per
determinar. Suposem doncs, que tenim dos punts x, y P U tals que f pxq “ f pyq. Per
a cada ı́ndex i P t1, . . . , nu, pel residu de Taylor, existeix θi P p0, 1q tal que

0 “ fi pyq ´ fi pxq “ Df px ` θi py ´ xqqpy ´ xq

n
ÿ Bfi (1)
“ pzi q ¨ pyj ´ xj q,
j“1
Bx j

on hem anomenat zi “ x ` θi py ´ xq. Considerem ara el sistema d’equacions lineals

¨ Bf1 Bf1 Bf1 ˛ ¨ ˛ ¨ ˛
pz q Bx
Bx1 1 2
pz 1 q . . . Bx n
pz1 q ξ1 0
˚ Bf2 pz2 q Bf2 pz2 q . . . Bf2 pz2 q ‹ ˚ ξ2 ‹ ˚ 0 ‹
˚ Bx1 Bx2 Bxn
.. ‹ “ ˚ .. ‹ .
‹ ˚ ‹ ˚ ‹
˚ .
.. .
.. . .. .
.. ‹¨˚
˝ ‚ ˝ . ‚ ˝ . ‚
Bfn Bfn Bfn ξn 0
pz q
Bx1 n
pz q
Bx2 n
... pz q
Bxn n

Per (1), sabem que pξ1 , . . . , ξn q “ py1 ´x1 , . . . , yn ´xn q n’és una solució. Si aconseguim
provar que la matriu del sistema és no-degenerada, automàticament obtindrem que el

2
sistema té una única solució, que només pot ser pξ1 , . . . , ξn q “ p0, . . . , 0q donat que el
sistema és homogeni. Això implicarà yi ´ xi “ 0 per a tot i “ 1 . . . n i per tant y “ x
com volı́em provar. Per provar que la matriu del sistema té determinant diferent de
pnq
0, introduim la funció h : Aˆ ¨ ¨ ¨ ˆA Ñ R definida per
¨ Bf1 Bf1 Bf1 ˛
Bx1
pw1 q Bx 2
pw1 q . . . Bxn
pw1 q
˚ Bf2 pw2 q Bf2 pw2 q . . . Bf2
pw2 q ‹
hpw1 , . . . , wn q “ det ˚ Bx1 . Bx2 Bxn
‹.
˚ ‹
. .. ... ..
˝ . . . ‚
Bfn Bfn Bfn
Bx1
pwn q Bx2
pwn q ... Bxn
pwn q
pnq
Com que f P C r pAq, obtenim que h P C r´1 pAˆ ¨ ¨ ¨ ˆAq. Com h és contı́nua a
pnq pnq pnq
Aˆ ¨ ¨ ¨ ˆA i no-nul¨la al punt pa, ¨ ¨ ¨, aq, h ha de ser no nul¨la per tot punt pw1 , ¨ ¨ ¨, wn q
pnq
en un entorn de pa, ¨ ¨ ¨, aq, que naturalment podem construir de la següent manera,
pnq
Bpa, δqˆ ¨ ¨ ¨ ˆBpa, δq,
per algun δ ą 0. És a dir, hpw1 , . . . , wn q ‰ 0 sempre que wi P Bpa, δq per tot
i “ 1, . . . , n. En particular, si zi P Bpa, δq per tot i “ 1, . . . , n aleshores tindrem
hpz1 , . . . , zn q ‰ 0. Però tots els zi pertanyen al segment rx, ys, per tant per tenir
zi P Bpa, δq és suficient tenir x, y P Bpa, δq. En altres paraules, si x, y P Bpa, δq
aleshores hpz1 , . . . , zn q ‰ 0 i per tant (1) implica x “ y. El que això vol dir és que
qualsevol  P p0, δs satisfarà el requeriment que f sigui injectiva a U “ Bpa, q, com
volı́em veure.

Per demostrar (b), notem primer que si r P p0, q aleshores la restricció

f : Bpa, rq Ñ Rn
és contı́nua i injectiva sobre un compacte, per tant f : Bpa, rq Ñ f pBpa, rqq és un
homeomorfisme. En particular, si V Ă Bpa, rq és un obert, aleshores també és un
obert relativament a Bpa, rq i per tant f pV q és un obert relatiu a f pBpa, rqq. Aixı́
doncs, la demostració de (b) consisteix en reemplaçar U “ Bpa, q per un obert més
petit V Ă Bpa, rq Ă U tal que a P V i amb la propietat addicional que f pV q és obert
a Rn (i no només relativament a f pBpa, rqq). En fer el reemplaçament de U per V ,
naturalment f seguirà essent injectiva a V i, a més, també tindrem que f pV q és obert
a Rn , tal i com es demana a (b). Per construir aquest nou V , denotem S “ BBpa, rq,
i sigui
m “ inft}f pxq ´ f paq}; x P Su.
Com que x ÞÑ }f pxq ´ f paq} és contı́nua a S, i S és compacte, m s’assoleix en algun
punt de S. Com que f és injectiva a S, necessàriament m ą 0. Provarem tot seguit
que
m
Bpf paq, q Ă f pBpa, rqq (2)
2
3
En efecte, sigui y P Bpf paq, m{2q. Considerem la funció hpxq “ }y ´ f pxq}. Aleshores
h és contı́nua a Bpa, rq i per tant hi assoleix el mı́nim absolut xm P Bpa, rq. En punts
x P S “ BBpa, rq,
m m
hpxq “ }y ´ f pxq} ě }f paq ´ f pxq} ´ }f paq ´ y} ě m ´ “
2 2
mentre que hpaq “ }y ´ f paq} ă m2 . Això vol dir que xm R S i per tant xm P Bpa, rq.
Adonem-nos ara que hpxq i gpxq “ hpxq2 “ }y ´ f pxq}2 tenen el mı́nim al mateix punt
xm , però g és diferenciable a tot Bpa, rq i per tant Dgpxm q “ 0. Un càlcul directe
mostra que
Dgpxm q “ ´2py ´ f pxm qqT Df pxm q “ 0
però per hipòtesi xm P Bpa, rq Ă Bpa, q i per tant Df pxm q és una matriu no de-
generada, per la qual cosa y ´ f pxm q “ 0 i per tant y “ f pxm q. En altres paraules,
y P f pBpa, rqq. Això demostra (2).

Ja estem en condicions d’introduir V . Prenguem V “ f ´1 pBpf paq, m2 qq. En efecte, f

és injectiva sobre Bpa, rq i per tant V està ben definit. D’altra banda, és evident que
a P V , i V Ă Bpa, rq és conseqüència de (2). Finalment, tenim per construcció que
f pV q “ Bpf paq, m{2q és un obert de Rn . Per tant, hem demostrat (b).

Falta demostrar que la inversa de f : U Ñ f pU q és de classe C r . Començarem provant

que f ´1 és diferenciable a tot punt de f pU q. Donat x P U , posem y “ f pxq. En virtut
de la regla de la cadena, l’única candidata viable a Df ´1 pyq és pDf pxqq´1 . Adonem-
nos que certament Df pxq és invertible, i pDf pxqq´1 ‰ 0, donat que x P U Ă Bpa, q i
per tant Jpx, f q ‰ 0. Per comprovar la diferenciabilitat, posem z “ f puq amb u P U .
Aleshores,
f ´1 pzq ´ f ´1 pyq ´ pDf pxqq´1 pz ´ yq u ´ x ´ pDf pxqq´1 pf puq ´ f pxqq
“
}z ´ y} }z ´ y}
f puq ´ f pxq ´ Df pxqpu ´ xq
“ ´pDf pxqq´1 }z´y}
}u ´ x} }u´x}

}u´x}
Resta doncs, provar que el quocient }z´y}
és fitat superiorment quan u P U és prou
proper a x. Per a fer-ho, notem que
}z ´ y} }f puq ´ f pxq} }f puq ´ f pxq ´ Df pxqpu ´ xq ` Df pxqpu ´ xq}
“ “
}u ´ x} }u ´ x} }u ´ x}
(3)
}Df pxqpu ´ xq} }f puq ´ f pxq ´ Df pxqpu ´ xq}
ě ´
}u ´ x} }u ´ x}

Com que pDf pxqq´1 Df pxq “ Id, obtenim per una banda que

}u ´ x} “ }pDf pxqq´1 Df pxqpu ´ xq} ď }pDf pxqq´1 } }Df pxqpu ´ xq},

4
on hem definit, per a tota aplicació lineal L : Rn Ñ Rm , }L} “ sup }Lv}
}v}
. Per tant

}Df pxqpu ´ xq} 1

ě .
}u ´ x} }pDf pxqq´1 }

Adonem-nos que la quantitat }pDf pxqq´1 } no pot ser 0 (en general }L} “ 0 implica
L “ 0). D’altra banda, el segon terme de la dreta a (3) és tan petit com vulguem,
1
si }u ´ x} és petit. En particular, podem fer-lo menor que 2}pDf pxqq´1 } si u és prou

proper a x. En conseqüència, per u prou proper a x (3) ens diu que

}u ´ x}
lim sup ď 2}pDf pxqq´1 },
uÑx }z ´ y}

i per tant obtenim el que ens faltava per garantir que f ´1 és diferenciable a y amb

Df ´1 pyq “ pDf pf ´1 pyqq´1 .

Adonem-nos que y ÞÑ Df ´1 pyq és la composició de tres funcions contı́nues,

f ´1 Df pq´1
f pU q ÝÝÑ U ÝÝÑ GLpn, Rq ÝÝÑ GLpn, Rq.

En efecte, acabem de provar que f ´1 és diferenciable, i per tant és contı́nua. D’altra
banda, si f P C 1 aleshores Df P C 0 . Per descomptat, l’aplicació de GLpn, Rq definida
per A ÞÑ A´1 és contı́nua, doncs és un quocient de polinomis amb denominador no-
nul. En conseqüència, y ÞÑ Df ´1 pyq és contı́nua a f pU q i per tant f ´1 P C 1 pf pU qq
com volı́em veure.
El cas r ą 1 es fa per inducció. Suposem doncs que f P C r pU q. Aleshores f P
C r´1 pU q i per tant, per hipòtesi d’inducció, f ´1 P C r´1 pf pU qq. D’altra banda, també
Df P C r´1 pU q i pel que fa a A ÞÑ A´1 el mateix argument que abans prova que de
fet aquesta funció és C 8 , per la qual cosa obtenim que Df ´1 P C r´1 pf pU qq, o el que
és el mateix, f ´1 P C r pU q.
Exemple. La funció f px, yq “ pex cospyq, ex sinpyqq té, al punt p0 “ px0 , y0 q P R2 ,
jacobià
Jpp0 , f q “ e2x0 ‰ 0.
Pel Teorema de la Funció Inversa, existeix un entorn de p0 , per exemple Bpp0 , pp0 qq,
en el qual f és invertible i la inversa és de classe C 8 (donat que f P C 8 ). Com que
això passa per tot p0 P R2 , podem dir que f és invertible en un entorn de cada punt
de R2 . En contrapartida,
f pp0 q “ f pp0 ` p0, 2πnqq
per tot n P Z. Per tant f no és injectiva i en conseqüència f no és invertible.
Exemple. La funció f pu, vq “ pu2 ´ v 2 , 2uvq té jacobià no nul a tot punt diferent de
p0, 0q. En conseqüència, f és localment invertible a tot arreu llevat del punt p0, 0q,

5
amb inversa C 8 . Si posem f pu, vq “ pxpu, vq, ypu, vqq i anomenem g a la inversa
local, aleshores g ˝ f “ I, o el que és el mateix
gpf pu, vqq “ gpxpu, vq, ypu, vqq “ pu, vq,
i podem pensar que gpx, yq “ pupx, yq, vpx, yqq. La diferencial Dg es pot calcular
matricialment, ˆ ˙
1 0
Dgpf pu, vqq Df pu, vq “ ,
0 1
i en coordenades això s’escriu com
ˆ Bu
px, yq Bu
˙ˆ Bx Bx
˙ ˆ ˙
Bx By
px, yq pu, vq pu, vq 1 0
Bv Bv
Bu
By
Bv
By “ ,
Bx
px, yq By px, yq Bu
pu, vq Bv
pu, vq 0 1
d’on
ˆ Bu Bu ˙ ˆ Bx Bx
˙´1
Bx
px, yq By
px, yq Bu
pu, vq Bv
pu, vq
Bv Bv “ By By
Bx
px, yq By
px, yq Bu
pu, vq Bv
pu, vq
ˆ ˙´1 ˆ ˙
2u ´2v 1 2u 2v
“ “ .
2v 2u 4pu2 ` v 2 q ´2v 2u
Adonem-nos que això ens permet recuperar Dgpx, yq en termes de gpx, yq en aquells
punts px, yq en els que g tingui sentit. Naturalment, com g és desconeguda, també ho
és Dg. Tot i això, si per exemple fixem el punt pu, vq “ p1, 1q llavors f p1, 1q “ p0, 2q
i per tant xp1, 1q “ 0, yp1, 1q “ 2 d’on up0, 2q “ 1 i vp0, 2q “ 1 i per tant
ˆ ˙ ˆ ˙
1 2u ´2v 1 2 ´2
Dgp0, 2q “ “ .
4pu2 ` v 2 q 2v 2u 8 2 2
Això ens permetria, per exemple, donar el polinomi de Taylor de g en un entorn del
punt p0, 2q, tot i no conèixer g explı́citament. Els càlculs que hem fet matricialment
també es podrien fer implı́citament tot derivant el sistema
#
x “ upx, yq2 ´ vpx, yq2 ,
y “ 2upx, yqvpx, yq,
respecte de x i y, respectivament. En fer-ho, obtenim dos sistemes d’equacions en el
punt px, yq,
# #
1 “ 2u Bu
Bx
´ 2v Bv
Bx
, 0 “ 2u Bu
By
Bv
´ 2v By ,
Bu Bv Bu Bv
0 “ 2v Bx ` 2u Bx , 1 “ 2v By ` 2u By .

Si px, yq “ p0, 2q, llavors pu, vq “ p1, 1q i per tant això genera un sistema lineal amb
incògnites les derivades parcials de u, v respecte x, y al punt p0, 2q,
# #
1 “ 2 Bu
Bx
p0, 2q ´ 2 Bv
Bx
p0, 2q, 0 “ 2 BuBy
Bv
p0, 2q ´ 2 By p0, 2q,
Bu Bv Bu Bv
0 “ 2 Bx p0, 2q ` 2 Bx p0, 2q, 1 “ 2 By p0, 2q ` 2 By p0, 2q,

6
la solució del qual és precisament Dgp0, 2q. Finalment, adonem-nos que f no és
globalment injectiva, donat que f pu, vq “ f p´u, ´vq. La mateixa identitat també diu
que f no pot ser injectiva a cap entorn de l’origen, donat que tots els entorns de
l’origen contenen parelles de punts antipodals.

2. El Teorema de la Funció Implı́cita

Tal i com acabem de veure, si A Ă Rn és un obert i f : A Ñ Rn és diferenciable amb

jacobià no nul al punt x “ a, aleshores f és invertible en un entorn de a i la inversa
g “ f ´1 és igual de bona que f . Equivalentment, a l’equació

f pxq ´ y “ 0

hem pogut aı̈llar x com una funció diferenciable de y. És a dir, existeix un entorn
V Ă Rn de f paq, i una funció g : V Ñ Rn diferenciable, tal que

f pgpyqq ´ y “ 0 per tot y P V.

El que això diu és que si F px, yq “ f pxq ´ y aleshores el conjunt de nivell tpx, yq P
R2n : F px, yq “ 0u, que per construcció és la gràfica de f , també coincideix amb la
gràfica de g, almenys en un entorn del punt px, yq “ pa, f paqq.
Exemple. Si F px, yq “ x3 ´ y, aleshores l’equació F px, yq “ 0 permet aı̈llar x “ gpyq
en un entorn de tots els punts on f pxq “ x3 té derivada diferent de 0. Això passa a
tot punt x ‰ 0. Observem que també es pot aı̈llar x “ gpyq en un entorn de x “ 0, i
1
de fet f ´1 pyq “ y 3 és una inversa global de f . Tot i això, aquesta inversa només és
diferenciable fora de l’origen.
Si escrivim l’equació f pxq ´ y “ 0 en coordenades, ens adonarem que en el fons és un
sistema de n incògnites i n equacions, no necessàriament lineals,
$
&y1 “ f1 px1 , . . . , xn q,
’
..
’ .
%
yn “ fn px1 , . . . , xn q,

que només admet solució x quan y cau dintre del recorregut de f . Quan això passa,
tota solució x ve representada per n nombres reals x1 , . . . , xn , que variaran si y varia.
Per tant, podem escriure xi “ gi pyq. Les funcions gi no són altra cosa que les compo-
nents de f ´1 “ pg1 , . . . , gn q. En el fons, és un cas particular de
$
&F1 px1 , . . . , xn , xn`1 , . . . , xn`p q “ 0,
’
..
’ .
%
Fn px1 , . . . , xn , xn`1 , . . . , xn`p q “ 0,

7
que també té n equacions, tot i que ara hi ha n ` p incògnites (abans tenı́em p “ n).
Moralment, això ens diu que hi ha p graus de llibertat, és a dir, sobren p variables.
Això hauria de permetre aı̈llar, d’entre les n ` p variables existents, un total de
n variables (que passarien a ser variables dependents), en funció de les p variables
restants (que seguirien siguent variables independents), cosa que donaria lloc a n
funcions de p variables cadascuna, i.e. una funció entre entorns de Rp i Rn . Això és
fàcilment visible en el cas que F sigui lineal i no degenerada.
Exemple. Considerem una funció lineal G : Rn`p Ñ Rn amb matriu Gpxq “ Ax on
A “ paij q és tal que RgpAq “ n. Donat b P Rp qualsevol, definim F : Rn`p Ñ Rn
tot fent F pxq “ Gpxq ´ b. El fet que A tingui rang màxim garanteix que el sistema
d’equacions
F pxq “ 0
és compatible. Si per exemple Gpx0 q “ b, aleshores la solució d’aquest sistema es pot
representar explı́citament de forma paramètrica

F ´1 p0q “ G´1 pbq “ x0 ` KerpAq “ tx P Rn ; x “ x0 ` λ1 v1 ` ¨ ¨ ¨ ` λp vp u,

on v1 , . . . , vp és una base de KerpAq, i λ1 , . . . , λp P R són els paràmetres. També

podriem intentar representar la solució com la gràfica d’una funció. En efecte, si en
el sistema ¨ ˛
a11 a12 . . . a1n a1,n`1 . . . a1,n`p | b1
˚ a21 a22 . . . a2n a2,n`1 . . . a2,n`p | b2 ‹
˚ ‹
˚ .. .. . . .. .. . . .. .. ‹
˝ . . . . . . . | . ‚
an1 an2 . . . ann an,n`1 . . . an,n`p | bn
suposem per exemple que les primeres n columnes són linealment independents, aleshores
podem reescriure’l com
¨ ř ˛
a11 a12 . . . a1n | b1 ´ řkąn a1k xk
˚ a21 a22 . . . a2n | b2 ´
kąn a2k xk ‹
‹
‹,
˚
˚ .. .. . . . ..
˝ . . . .. | . ‚
ř
an1 an2 . . . ann | b1 ´ kąn ank xk

i com que ara el determinant de l’esquerra és no nul, podem escriure x1 , . . . , xn en

funció de les p variables restants txk ukąn . Per construir aquesta funció, només cal
trencar A “ pB, Cq amb B P Rnˆn i C P Rnˆp , i adonar-se que si representem els
elements x P Rn`p de la forma py, zq, y P Rn , z P Rp , aleshores Gpxq “ By ` Cz per
la qual cosa
F pxq “ 0 ðñ Gpxq “ b
ðñ By ` Cz “ b
ðñ y “ B ´1 b ´ B ´1 Cz.
En particular,

8
 F pxq “ 0 si i només si x “ py, zq amb y “ B ´1 b ´ B ´1 Cz.
Dit d’una altra manera, les solucions de l’equació F pxq “ 0 són exactament els punts
x “ py, zq amb y “ gpzq “ B ´1 b ´ B ´1 Cz. Aquests punts, però, no són altra cosa que
la gràfica de la funció gpzq “ B ´1 b ´ B ´1 Cz amb z P Rp . Adonem-nos que, com que
g : Rp Ñ Rn , la seva gràfica és certament un subconjunt de Rn`p . Observem també
que
Dgpzq “ ´B ´1 C
està ben definida donat que, per hipòtesi, B és no-degenerada.
El Teorema de la Funció Implı́cita té l’objectiu de dir sota quines condicions un
sistema d’equacions no lineals permet aillar unes variables en funció d’unes altres, i
com de regular n’és la funció resultant. Equivalentment, volem representar en forma
de gràfica un determinat conjunt de nivell d’una funció. Tal i com acabem de veure
en el cas lineal, caldrà alguna hipòtesi que garanteixi que el sistema és no degenerat.
Teorema (de la Funció Implı́cita). Sigui D Ă Rn ˆ Rp un obert, i sigui F : D Ñ
Rn una funció de classe C r a tots els punts de D, amb r ě 1. Denotem els punts de
Rn ˆ Rp per py, zq amb y P Rn i z P Rp . Sigui a “ pb, cq P D tal que F pb, cq “ 0 i, al
mateix temps, ˆ ˙
BpF1 , . . . , Fn q
det pb, cq ‰ 0.
Bpy1 , . . . , yn q
Aleshores, existeixen un entorn A Ă Rn ˆ Rp del punt a “ pb, cq, un entorn C Ă Rp
del punt c, i una funció g : C Ă Rp Ñ Rn tal que són equivalents

py, zq P A, F py, zq “ 0 ðñ z P C, y “ gpzq.

És a dir, els zeros de F a A són exactament els punts de la gràfica de g. La funció g
és de classe C r pCq, satisfà gpcq “ b, i per tot x P C es compleix

Dgpxq “ ´ pDy F pgpxq, xqq´1 pDz F pgpxq, xqq ,

´ ¯ ´ ¯
1 ,...,Fn q BpF1 ,...,Fn q
on Dz F “ BpF
Bpz1 ,...,zp q
i Dy F “ Bpy1 ,...,yn q
.

Prova. Sigui H : D Ă Rn ˆ Rp Ñ Rn ˆ Rp definida per

Hpy, zq “ pF py, zq, zq.

Per construcció, Hpb, cq “ pF pb, cq, cq “ p0, cq. D’altra banda, H P C r pDq i a més
ˆ ˙
Dy F py, zq Dz F py, zq
DHpy, zq “ ,
0 Idp

per tant det DHpy, zq “ det Dy F py, zq. En particular, Jppb, cq, Hq ‰ 0. Pel Teorema
de la Funció Inversa, H admet una inversa local G, definida en un entorn B ˆ C

9
del punt p0, cq “ Hpb, cq, on B Ă Rn és un entorn de 0 i C Ă Rp és un entorn de
c. Per descomptat, G P C r pB ˆ Cq i Gp0, cq “ pb, cq. Reduint B ˆ C si cal, podem
suposar també que GpB ˆ Cq Ă Rn ˆ Rp és un obert. Posem G “ pG1 , G2 q amb
G1 : B ˆ C Ñ Rn i G2 : B ˆ C Ñ Rp , aleshores

HpGpu, vqq “ pu, vq @pu, vq P B ˆ C,

i al mateix temps

GpHpy, zqq “ py, zq @py, zq P GpB ˆ Cq.

Sigui g : C Ñ Rn la funció definida per gpxq “ G1 p0, xq. Per descomptat, g P C r pCq i

gpcq “ G1 p0, cq “ G1 pF pb, cq, cq “ G1 pHpb, cqq “ b,

donat que GpHpb, cqq “ pb, cq.

Sigui x P C. Aleshores p0, xq P B ˆ C i per tant podem dir que HpGp0, xqq “ p0, xq,
en particular G2 p0, xq “ x i F pGp0, xqq “ 0. Però Gp0, xq “ pG1 p0, xq, G2 p0, xqq “
pgpxq, xq per tant F pgpxq, xq “ 0. En altres paraules, els punts de la gràfica de g, que
són els de la forma pgpxq, xq amb x P C, pertanyen la interesecció tF “ 0uXGpB ˆCq.

Recı́procament, si py, zq P tF “ 0u X GpB ˆ Cq aleshores GpHpy, zqq “ py, zq. En

particular, Hpy, zq P B ˆ C cosa que en particular implica z P C i al mateix temps

y “ G1 pHpy, zqq “ G1 pF py, zq, zq “ G1 p0, zq “ gpzq,

com volı́em veure.

Hem demostrat que tF “ 0u X GpB ˆ Cq “ tpgpzq, zq; z P Cu. L’enunciat, doncs, se

satisfà amb A “ GpB ˆ Cq.

Finalment, de l’expressió F pgpxq, xq “ 0, certa per tot x P C, obtenim per la Regla

de la Cadena que
Dy F pgpxq, xq Dgpxq ` Dz F pgpxq, xq “ 0,
i en conseqüència Dgpxq “ ´pDy F pgpxq, xqq´1 pDz F pgpxq, xqq.
Algunes observacions:
• Es tracta d’un teorema d’existència local. Globalment no es pot dir res.

• La funció g rep el nom de funció implı́cita, i se’n sap l’existència i la regularitat,

però no la seva forma explı́cita.

• L’aplicació z ÞÑ pgpzq, zq “ Gp0, zq, definida per a z P C i amb valors a AXtF “

0u, és contı́nua i bijectiva a C.

10
 • Hem deduit el Teorema de la Funció Implı́cita a partir del Teorema de la Funció
Inversa. També es pot fer a l’inrevés.

Exemple. L’equació

x2 y ` xy 2 ` sinpxyq ` ey ´ 1 ` 2y ` 2x “ 0

se satisfà al punt p0, 0q. D’altra banda, la funció definidora F px, yq “ x2 y ` xy 2 `

sinpxyq ` ey ´ 1 ` 2y ` 2x satisfà
BF
px, yq “ x2 ` 2xy ` x cospxyq ` ey ` 2,
By

i en particular BF
By
p0, 0q “ 3 ‰ 0. Pel Teorema de la Funció Implı́cita, en aquesta
equació podem aı̈llar y en funció de x, en un entorn de x “ 0, i obtenir una funció
y “ gpxq de classe C 8 en aquest entorn, tal que gp0q “ 0. La forma explı́cita de g és
desconeguda, i només sabem que existeix. Però li podem trobar la derivada al 0, tot
derivant l’equació definidora implı́citament respecte de x, l’única variable que queda
viva. Per a fer-ho, abusarem de la notació i identificarem gpxq “ ypxq, de manera
que també y 1 “ g 1 . Per a tot x en l’entorn de definició de g tenim

2xy ` x2 y 1 ` y 2 ` x 2y y 1 ` cospxyq py ` xy 1 q ` ey y 1 ` 2y 1 ` 2 “ 0,

en particular, si x “ 0, llavors yp0q “ gp0q “ 0 i per tant

0 ` 0 ` 0 ` 0 ` cosp0q p0 ` 0q ` e0 y 1 p0q ` 2y 1 p0q ` 2 “ 0,

d’on y 1 p0q “ ´2{3. Si tornem a derivar, podem obtenir g 2 p0q. En efecte,

2y ` 2xy 1 ` 2xy 1 ` x2 y 2 ` 2yy 1 ` 2yy 1 ` x 2y 1 y 1 ` x 2yy 2 ´ sinpxyqpy ` xy 1 q2 `

` cospxyq py 1 ` y 1 ` xy 2 q ` ey y 1 y 1 ` ey y 2 ` 2y 2 “ 0,

i si ara prenem x “ 0 i recordem que yp0q “ 0, y 1 p0q “ ´2{3, obtenim

0 ` 0 ` 0 ` 0`0 ` 0 ` 0 ` 0 ´ sinp0qp0 ` 0q2 `

` cosp0q py 1 p0q ` y 1 p0q ` 0q ` e0 y 1 p0q2 ` e0 y 2 p0q ` 2y 2 p0q “ 0,

d’on 2y 1 p0q ` y 1 p0q2 ` 3y 2 p0q “ 0 i per tant y 2 p0q “ 8{27. Això ens permet trobar una
aproximació de g fins al segon ordre, a través dels polinomis de Taylor quan x Ñ 0,

2x 4x2
gpxq “ ´ ` ` opx2 q,
3 27
cosa que seria impossible d’obtenir intentant aı̈llar y explı́citament en l’equació. Na-
turalment, es poden obtenir termes d’ordre superior derivant implı́citament de manera
successiva.

11
Exemple. A R2 , l’equació
x2 ` y 2 “ 1
?
permet aı̈llar y com a funció de x en un entorn del punt A “ p 3{2, 1{2q. En efecte,
la funció definidora F px, yq “ x2 ` y 2 ´ 1 satisfà F pAq “ 0 i BF By
pAq ‰ 0. De fet,
?
en aquest 2
? cas tenim explı́citament y “ g1 pxq ?“ 1 ´ x per tot x en un entorn
de x “ 3{2. En un entorn del punt B “ p 3{2, ´1{2q ? es pot aplicar el mateix
argument, i obtenim una funció diferent y “ g2 pxq “ ´ 1 ´ x2 . El Teorema?de la
funció implı́cita garanteix que g1 , g2 són de classe C 8 a un?entorn del punt x “ 3{2.
Es pot dir, doncs, que F defineix, en un entorn de x “ 3{2, no només una, sinó
dues funcions implı́cites.
Exemple. A R3 , considerem l’equació

xyz ´ sinpz ´ 2q ` x ` y “ 0.

El punt p0, 0, 2q n’és una solució. Voldrı́em veure si es pot aı̈llar z en funció de px, yq
en un entorn d’aquest punt. Per fer-ho, cal definir F : R3 Ñ R i comprovar que

• F és regular en un entorn del punt (de fet és C 8 pR3 q),

• F p0, 0, 2q “ 0,

• BF
Bz
p0, 0, 2q “ rxy ´ cospz ´ 2qsp0,0,2q “ ´ cosp0q “ ´1 ‰ 0.

Com que se satisfan les hipòtesis del Teorema de la Funció Implı́cita, podem dir
que existeix un entorn de p0, 0, 2q tal que els zeros de F dins d’aquest entorn són
precisament els punts px, y, gpx, yqq de la gràfica d’una funció g : U Ă R2 Ñ R
definida a un entorn U de p0, 0q, de classe C 8 pU q, i tal que gp0, 0q “ 2. Per conèixer
g una mica millor, podem calcular-ne les derivades parcials. Això es fa derivant
l’equació implı́citament respecte de x i de y al punt p0, 0q, tot pensant que z “ gpx, yq.
Respecte de x, en un punt qualsevol obtenim

yz ` xyzx ´ cospz ´ 2q zx ` 1 ` 0 “ 0,
Bz
on zx “ Bx
. Al punt p0, 0q,

0 ` 0 ´ cosp0q zx p0, 0q ` 1 ` 0 “ 0,

d’on zx p0, 0q “ 1. Respecte de y, procedim anàlogament,

xz ` xyzy ´ cospz ´ 2q zy ` 0 ` 1 “ 0,

i en avaluar al punt p0, 0q,

0 ` 0 ´ cosp0q zy p0, 0q ` 0 ` 1 “ 0,

12
d’on zy p0, 0q “ 1. En altres paraules, ∇zp0, 0q “ p1, 1q. Si volguéssim conèixer
∇zpx, yq en un punt px, yq P U qualsevol, haurı́em d’aı̈llar directament abans d’avaluar.
S’obté
p´1 ´ yz, ´1 ´ xzq
∇zpx, yq “ .
xy ´ cospz ´ 2q
Naturalment, aquestes derivades de z depenen del valor de z, i per tant només es
pot conèixer ∇z als mateixos punts on coneixem z. Adonem-nos també que aquestes
derivades estan ben definides allà on el denominador és no-nul, que és justament on
BF
Bz
‰ 0. També podem cercar derivades d’ordre superior.
Exemple. Volem provar que el sistema d’equacions
#
xu6 ` y 2 v 3 “ 1,
xy 3 ` v 2 u2 “ 0,

defineix, en un entorn del punt px, y, u, vq “ p0, 1, 0, 1q, una funció G “ px, yq de classe
C 8 en les variables u, v, i decidir si aquesta funció G admet una inversa diferenciable
en un entorn del punt p0, 1q. En efecte, si definim

F px, y, u, vq “ pxu6 ` y 2 v 3 ´ 1, xy 3 ` v 2 u2 q,

aleshores F : R4 Ñ R2 és de classe C 8 , F p0, 1, 0, 1q “ 0 i

ˆ ˙ ˇ 6 ˇ ˇ ˇ
BpF1 , F2 q ˇ u 2yv 3 ˇ ˇ 0 2 ˇ
det p0, 1, 0, 1q “ ˇ 3
ˇ ˇ “ ˇ ˇ ‰ 0,
Bpx, yq y 3xy 2 ˇp0,1,0,1q ˇ 1 0 ˇ

i per tant les hipòtesis del Teorema de la Funció Implı́cita se satisfan. Tenim, doncs,
dues funcions x, y : U Ñ R definides a un entorn U Ă R2 del punt pu, vq “ p0, 1q.
Per veure si la funció G “ pu, vq és invertible, comprovem que satisfà les hipòtesis
del Teorema de la Funció Inversa. En efecte, G és C 8 , Gp0, 1q “ p0, 1q i pel que fa
al jacobià ˇ ˇ
ˇ xu p0, 1q xv p0, 1q ˇ
det DGp0, 1q “ ˇ
ˇ ˇ,
yu p0, 1q yv p0, 1q ˇ
cosa que ens obliga a calcular ∇xp0, 1q i ∇yp0, 1q. Aquests són els gradients de
dues funcions implı́cites, i per tant s’han de calcular derivant el sistema definidor
implı́citament. Respecte de u,
#
xu u6 ` 6xu5 ` 2y yu v 3 “ 0,
xu y 3 ` 3xy 2 yu ` 2v 2 u “ 0.

En avaluar al punt p0, 1, 0, 1q,

#
0 ` 0 ` 2 yu p0, 1q “ 0,
xu p0, 1q ` 0 ` 0 “ 0,

13
d’on xu p0, 1q “ yu p0, 1q “ 0. Aquests valors fan inviable que det DGp0, 1q ‰ 0 i per
tant el Teorema de la Funció Inversa no es pot aplicar. Això no diu que la inversa
no existeixi, però sı́ que impedeix que (en cas d’existir) aquesta inversa pugui ser
diferenciable. També haurı́em pogut intentar calcular DGp0, 1q mitjançant la relació
matricial
ˆ ˙´1 ˆ ˙
BpF1 , F2 q BpF1 , F2 q
DGp0, 1q “ ´ p0, 1, 0, 1q p0, 1, 0, 1q
Bpx, yq Bpu, vq
ˆ ˙´1 ˆ ˙ ˆ ˙
0 2 0 3 0 0
“´ “ ,
1 0 0 0 0 ´3{2

que també deixa palès la manca d’inversa diferenciable de G en un entorn del punt
p0, 1q.

14