III.

Diferenciabilitat a Rn

1. Derivades direccionals, derivades parcials, diferencial

Denotem per S n´1 a l’esfera unitat de Rn . Els seus elements s’anomenen vectors
unitaris o també direccions. Denotarem per e1 , . . . , en la base canònica de Rn .
Definició. Sigui f : D Ñ R una funció, i sigui a un punt interior a D. Donada una
direcció v P S n´1 , si existeix
f pa ` tvq ´ f paq
lim
tÑ0 t
l’anomenarem derivada direccional de f , al punt a, segons la direcció v, i el denotarem
per Dv f paq. En el cas particular v “ ei , es denota
Bf
Dei f paq “ Di f paq “ Bxi f paq “ paq,
Bxi
i rep el nom de derivada parcial i-èssima de f al punt a.
Exemple. La funció f px, yq “ x3 ` 3xy 2 ´ 2y té derivades parcials
Bf Bf
px, yq “ 3x2 ` 3y 2 , px, yq “ 6xy ´ 2.
Bx By
? ?
Igualment, si v “ p 2{2, 2{2q, aleshores Dv f p0, 0q és la derivada a l’origen de
? ? 3 ?
gptq “ f pt 2{2, t 2{2q “ 4t3 2´ 2 ´ 2t 2{2,
?
és a dir Dv f p0, 0q “ ´ 2.
Quan v no és unitari, aleshores la definició donada podria fer pensar que D2v f paq “
2 Dv f paq. Per evitar aquesta ambigüitat, fem la definició de Dv f paq una mica més
precisa, de manera que
f pa ` tvq ´ f paq
lim .
tÑ0 t}v}
t
Observem que, amb aquesta modificació, el canvi de variables s “ }v}
permet escriure
v
f pa ` t }v} q ´ f paq f pa ` svq ´ f paq
lim “ lim ,
tÑ0 t sÑ0 s}v}

1
i per tant es té Dv f paq “ D }v}
v f paq. En altres paraules, la derivada direccional depèn

només de la direcció i del sentit. La dependència del sentit, però, és l’esperable: si
v P S n´1 i existeix la derivada direccional Dv f paq, aleshores es pot comprovar amb la
definició que
D´v f paq “ ´Dv f paq.
Notem per exemple que la funció f pxq :“ }x} no té derivades direccionals a l’origen,
ja que els lı́mits laterals
f ptvq ´ f p0q |t|
lim˘ “ lim˘ “ ˘1
tÑ0 t tÑ0 t
f ptvq´f p0q
difereixen i, per tant, el lı́mit limtÑ0 t
no existeix.
Diem que dues funcions f, g : Rn Ñ R tenen contacte d’ordre major o igual que
m al punt x “ a, o bé que són tangents d’ordre m al punt x “ a, si
f pxq ´ gpxq
lim “ 0.
xÑa }x ´ a}m

Si f, g tenen contacte d’ordre major o igual que m, llavors també tenen contacte
d’ordre major o igual que k per a tot k “ 0, 1, . . . , m. Geomètricament, això vol dir
que les gràfiques de f i g tenen a un entorn de x “ a un contacte superior al que la
funció }x}m té amb 0 al voltant de l’origen. En particular, f i g són més tangents a
un entorn de x “ a com més gran és m.
Representarem Rn`1 com si fos Rn ˆ R. Aixı́ doncs,
Rn`1 “ tpx, xn`1 q; x P Rn , xn`1 P Ru.
Recordem que la gràfica d’una funció f : Rn Ñ R és el subconjunt donat per
Gpf q “ tpx, xn`1 q P Rn`1 : xn`1 “ f pxqu.
En particular, la restricció de f als punts de la recta r : x “ a ` tv genera una funció
g real de variable real,
gptq “ f pa ` tvq,
la gràfica de la qual pot pensar-se com una corba traçada sobre Gpf q. Aquesta corba
és la intersecció de Gpf q amb el pla de Rn`1 d’equacions paramètriques px, xn`1 q “
pa ` tv, sq “ a ` tv ` sen`1 (i.e. el pla que conté r i és paral¨lel a en`1 ). Adonem-nos
que si g és derivable a l’origen, llavors existeix el lı́mit
gptq ´ gp0q f pa ` tvq ´ f paq
g 1 p0q “ lim “ lim “ Dv f paq,
tÑ0 t tÑ0 t
i en particular g 1 p0q “ Dv f paq. Com a conseqüència,
ˆ ˙
gptq ´ gp0q ´ g 1 p0qt f pa ` tvq ´ f paq ´ Dv f paqt
0 “ lim “ lim “ 0.
tÑ0 t tÑ0 t

2
Més encara, si anomenem pptq “ gp0q ` g 1 p0qt “ f paq ` Dv f paqt, aleshores

gptq ´ pptq
lim “ 0,
tÑ0 t
i per tant les gràfiques de g i p tenen un contacte d’ordre superior a 1 en un entorn
de l’origen. Com que p és una recta, deduim que l’existència de Dv f paq implica
l’existència d’una recta tangent per a g. O el que és el mateix, la restricció de f a
la recta a ` tv té una recta tangent ben definida, d’equació pptq “ gp0q ` g 1 p0qt “
f paq ` Dv f paq t.
Tal i com passa en una variable, Dv f paq indueix una funció

Dv f :A Ñ R,
a ÞÑ Dv f paq,

que assigna a cada punt a el valor de la seva derivada direccional Dv f paq. El domini
A de Dv f és el subconjunt de punts de a P D tals que Dv f paq està ben definit. En
general, A Ă D.
Definició. Siguin D Ă Rn un conjunt i f : D Ñ R una funció, i sigui a P D un punt
interior a D. Es diu que f és diferenciable al punt a si existeix una aplicació lineal
L : Rn Ñ R tal que
|f pxq ´ f paq ´ Lpx ´ aq|
lim “ 0.
xÑa }x ´ a}
Quan això passa, L s’anomena diferencial de f al punt a, i es denota L “ Df paq.
La propietat de ser diferenciable requereix que f pxq i gpxq “ f paq ` Lpx ´ aq
tinguin un contacte d’ordre major o igual que 1 al punt x “ a. Adonem-nos que g és
un polinomi de primer grau en x1 , . . . , xn , i per tant seva gràfica Gpgq és un hiperplà
de Rn`1 ,
Gpgq :“ tpx, xn`1 q P Rn`1 ; xn`1 “ f paq ` Lpx ´ aqu,
que passa pel punt pa, f paqq. Es pot dir, doncs, que ser diferenciable equival a tenir
un hiperplà tangent al punt x “ a.
Exemple. Quan n “ 1, les aplicacions lineals són totes de la forma Lpxq “ ` ¨ x
on ` P R. Aixı́, dir que f és diferenciable al punt x “ a equival a l’existència d’un
nombre real ` tal que
|f pxq ´ f paq ´ `px ´ aq|
lim “ 0.
xÑa |x ´ a|
Adonem-nos, però, que
ˇ ˇ
ˇ f pxq ´ f paq ´ `px ´ aq ˇ f pxq ´ f paq
lim ˇ ˇ“0 ô lim “ `.
xÑa ˇ x´a ˇ xÑa x´a

3
i per tant, en cas que ` existeixi només pot ser ` “ f 1 paq. En altres paraules,
l’existència del desitjat ` equival a l’existència de f 1 paq, i per tant f és diferencia-
ble al punt x “ a si i només si hi és derivable. En tal cas, la diferencial és l’aplicació
lineal Df paqx “ f 1 paqx, i la recta d’equació y “ f paq ` `px ´ aq és tangent a f al
punt x “ a.
Exemple. Quan n “ 2, aleshores tota aplicació lineal L : R2 Ñ R té la forma
Lpx, yq “ αx ` βy. Per tant, f és diferenciable al punt px, yq “ pa, bq si i només si
existeixen constants α, β P R tals que

|f ppa, bq ` ph1 , h2 qq ´ f pa, bq ´ α h1 ´ β h2 |

lim a “ 0. (1)
ph1 ,h2 qÑp0,0q h21 ` h22

Com sabem, l’existència d’un lı́mit de dues variables implica l’existència dels seus
lı́mits direccionals. En particular, si prenem ph1 , h2 q “ tp1, 0q llavors cal que
ˇ ˇ
ˇ f pa ` t, bq ´ f pa, bq ˇ |f pa ` t, bq ´ f pa, bq ´ αt|
lim ˇˇ ´ αˇˇ “ lim “ 0, (2)
tÑ0q t tÑ0q |t|
Bf
La igualtat anterior només és possible per un valor de α: concretament, α “ Bx
pa, bq.
De la mateixa manera, si prenem ph1 , h2 q “ tp0, 1q aleshores

|f pa, b ` tq ´ f pa, bq ´ βt|

lim “ 0, (3)
tÑ0q |t|

i altre cop passa el mateix: necessàriament hem de tenir β “ Bf By

pa, bq. En definitiva, si
alguna aplicació lineal Lpx, yq “ αx ` βy funciona, aquesta ha de ser necessàriament
la de coeficients α “ Bf Bx
pa, bq i β “ Bf
By
pa, bq.
Adonem-nos, però, que això és una condició necessària, és a dir, per tal que es pugui
satisfer la definició i f resulti ser diferenciable a pa, bq, cal que L sigui la de coeficients
α, β. Per si sol, el fet que (2) i (3) siguin certes només garanteix l’existència de
derivades parcials, però no garanteix que el lı́mit de (1) es satisfaci. Quan això passi,
podrem dir que f px, yq i gpx, yq “ αpx ´ aq ` βpy ´ bq tenen al punt px, yq “ pa, bq un
ordre de contacte igual o major que 1 a aquest punt, i per tant g serà tangent a f al
punt pa, bq.
Exemple. Si f : Rn Ñ R és una aplicació lineal f pxq “ a1 x1 `¨ ¨ ¨`an xn , aleshores f
és diferenciable a qualsevol punt a P Rn i la seva diferencial a aquest punt coincideix
amb f , és a dir, Df paq “ f . Per a veure-ho, observem que

f pxq ´ f paq ´ f px ´ aq
lim “0
xÑa }x ´ a}

donat que el numerador és idènticament 0. Un argument similar mostra que si f

és una aplicació afı́, és a dir f pxq “ a1 x1 ` ¨ ¨ ¨ ` an xn ` b, aleshores f també és

4
diferenciable a tot punt a P Rn i Df paq coincideix amb la part homogènia de f , és
a dir, Df paq ¨ v “ a1 v1 ` ¨ ¨ ¨ ` an vn . En particular, si f és constant aleshores f és
diferenciable amb diferencial 0 a tot punt.
Tot seguit, veurem que la diferenciabilitat és una condició més forta que la con-
tinuı̈tat.
8 aleshores hi és contı́nua.
Teorema. Si f : D Ñ R és diferenciable al punt a P D,
Prova. De l’existència de la diferencial,

f pxq ´ f paq ´ Df paqpx ´ aq

lim “ 0,
xÑa }x ´ a}

n’obtenim que
ˆ ˙
f pxq ´ f paq ´ Df paqpx ´ aq
lim f pxq ´ f paq “ lim }x ´ a} ` Df paqpx ´ aq “ 0,
xÑa xÑa }x ´ a}

i per tant necessàriament limxÑa f pxq “ f paq. Per tant f és contı́nua a x “ a.
La continuı̈tat no és la única conseqüència de la diferenciabilitat. En efecte, la
diferenciabilitat també és molt més restrictiva que l’existència de derivades parcials.
Per comprendre això, només cal adonar-se que la diferenciabilitat implica l’existència
d’un lı́mit de diverses variables, mentre que la derivada parcial és un lı́mit d’una sola
variable.
8 aleshores f té derivades
Teorema. Si f : D Ñ R és diferenciable al punt a P D,
direccionals a a, i es compleix

Dv f paq “ Df paq ¨ v

és a dir, la derivada direccional en la direcció v és la imatge de v per la diferencial.

Prova. De la definició, sabem que

|f pxq ´ f paq ´ Df paq ¨ px ´ aq|

lim “ 0.
xÑa }x ´ a}

Sigui v P Rn tal que }v} “ 1, i prenguem x “ a ` tv en l’anterior lı́mit. Aleshores

|f pxq ´ f paq ´ Df paq ¨ px ´ aq|

lim “ 0,
xÑa,x“a`tv }x ´ a}

és a dir
|f pa ` tvq ´ f paq ´ Df paq ¨ ptvq|
lim “ 0,
tÑ0 |t|

5
o el que és el mateix
ˇ ˇ
ˇ f pa ` tvq ´ f paq Df paq ¨ ptvq ˇ
lim ˇˇ ´ ˇ “ 0.
tÑ0 t t ˇ

Com que Df paq és lineal, podem escriure Df paq¨ptvq

t
“ Df paq ¨ v, i per tant l’anterior
lı́mit diu que Dv f paq existeix i és precisament Df paq ¨ v, com volı́em veure.
Entre les conseqüències, mencionem les següents:

• Si f és diferenciable, aleshores la diferencial és única. Efectivament, acabem

de veure que, en cas d’existir, Df paq queda determinada per totes les derivades
direccionals Dv f paq. Però cadascuna de les Dv f paq és única.

• Si f és diferenciable al punt a, llavors Df paq ¨ ei “ Dei f paq “ Bf

Bxi
paq. Per tant
la matriu de Df paq en base canònica és
´ ¯
Bf Bf Bf
Df paq “ Bx 1
paq Bx2
paq . . . Bxn
paq .

• Si f és diferenciable al punt a i satisfà Bf

Bxi
p0q “ 0 per tot i “ 1 . . . n, aleshores
Dv f paq “ 0 per tot v, doncs

Dv f paq “ Df paq ¨ v “ 0 ¨ v “ 0.

• Per comprovar si una funció és diferenciable a un punt x “ a, l’única aplicació

Bf Bf
lineal L que pot servir és la que té matriu en base canònica L “ p Bx 1
paq, . . . , Bx 1
paqq.
Si aquesta L no serveix, aleshores cap altra aplicació lineal L no servirà, i f no
és diferenciable al punt a.

És habitual usar la terminologia gradient per parlar del vector de derivades parcials
d’una funció escalar. Aixı́, el gradient de f al punt a és
´ ¯
Bf Bf Bf
∇f paq “ Bx 1
paq, Bx2
paq, . . . , Bxn
paq .

Notem que es tracta d’un vector i per coherència se sol expressar com una matriu
columna
» Bf fi
Bx1
paq ´ ¯T
∇f paq “ – ... fl Bf Bf Bf
“ Bx1 paq Bx2 paq . . . Bxn paq “ Df paqT .
Bf
Bxn
paq

Notem que l’existència de gradient implica només l’existència de les seves components
(les derivades parcials), i per tant en mencionar gradient en cap cas s’assumeix que
la funció és diferenciable. Quan es vulgui aixı́, parlarem directament de diferencial.

6
Exemple. Donada una funció f diferenciable al punt a, les derivades direccionals es
recuperen a partir de l’acció de la diferencial Df paq sobre la direcció v,
n
ÿ Bf
Dv f paq “ Df paq ¨ v “ vj paq.
j“1
Bxj

Aquesta acció és, en el fons, un producte escalar de vectors,

Dv f paq “ x∇f paq, vy.
Com que es tracta d’un producte escalar, tenim que
x∇f paq, vy “ }∇f paq} }v} cospθq
essent θ l’angle entre v i ∇f paq. En particular, Dv f paq serà màxima quan cospθq “ 1.
∇f paq
Però això passa quan v és la direcció del gradient, i.e. v “ }∇f paq}
. En altres paraules,
el gradient indica la direcció de màxim pendent: la derivada direccional en un punt
és màxima si es pren en la direcció del gradient. Amb la derivada direccional mı́nima
passa una cosa semblant.
El Teorema anterior mostra que la diferenciabilitat implica l’existència de gradient.
A l’inrevés, no és cert: es pot tenir gradient, o fins i tot derivades direccionals en totes
direccions, i no ser diferenciable.
2
Exemple. La funció definida per f px, yq “ xy , f px, 0q “ 0, té derivades direccionals
a l’origen en totes les direccions. Efectivament, si v “ pv1 , v2 q és unitari i v2 ‰ 0,
llavors
f ptvq ´ f p0q v2
Dv f p0, 0q “ lim “ 1
tÑ0 t v2
mentre que si v2 “ 0 llavors
f ptvq ´ f p0q
Dv f p0, 0q “ lim “ 0.
tÑ0 t
En contrapartida, aquesta funció no és diferenciable per què ni tan sols és contı́nua
a l’origen (això es pot veure sobre la famı́lia de paràboles y “ λx2 ).
L’anterior exemple mostra que existeixen funcions que no són ni diferenciables ni
contı́nues a un punt concret en el qual sı́ que hi tenen derivades direccionals en tota
direcció. Aixı́ doncs, podem preguntar-nos si les funcions contı́nues amb derivades
direccionals en un punt hi són diferenciables. El proper exemple mostra que això en
general és fals, i fins i tot amb continuitat i derivades direccionals la diferenciabilitat
pot fallar.
x2 y
Exemple. Si definim f px, yq “ x2 `y 2
, f p0, 0q “ 0, aleshores per a tot vector unitari
pv1 , v2 q tenim
f ptv1 , tv2 q ´ f p0, 0q t 3 v 2 v2
lim “ lim 3 2 1 2 “ v12 v2 ,
tÑ0 t tÑ0 t pv1 ` v2 q

7
i per tant totes les derivades direccionals a l’origen existeixen. En particular, Bf
Bx
p0, 0q “
Bf
By
p0, 0q “ 0. Això indica que la única aplicació lineal candidata a ser Df p0, 0q és
l’aplicació 0. Però llavors f no pot ser diferenciable, donat que si ho fos tindriem

Dv f p0, 0q “ Df p0, 0q ¨ v “ 0 ¨ v “ 0,

i totes les derivades direccionals haurien de ser 0, però n’hi ha que no ho són.
La no diferenciabilitat també pot demostrar-se tot veient que el lı́mit

f px, yq ´ f p0, 0q ´ Lpx, yq x2 y

lim “ lim 3
px,yqÑp0,0q }px, yq} px,yqÑp0,0q px2 ` y 2 q 2

x2 y m
“ lim 3 “ 3
px,yqÑp0,0q,y“mx px2 ` y 2 q 2 p1 ` m2 q 2
depèn de la direcció. Adonem-nos que es tracta d’una funció no diferenciable en
un punt en el qual sı́ que hi és contı́nua i hi té derivades direccionals en totes les
direccions.
Si bé ens ha de quedar la idea que ser diferenciable és una propietat molt restric-
tiva, també hem de tenir a l’abast condicions suficients de diferenciabilitat fàcils de
contrastar. La següent n’és una.
Teorema. Sigui D Ă Rn un obert, i f : D Ñ R una funció. Suposem que el gradient
∇f : D Ñ Rn està ben definit a tot D, i és continu a un punt x “ a. Aleshores f és
diferenciable al punt x “ a.
Prova. Sigui h “ ph1 , . . . , hn q P Rn tal que Bpa, }h}q Ă D, i siguin h0 “ 0 i hk “
ř k
i“1 hi ei per a k “ 1, . . . , n. Aleshores, podem escriure

n
ÿ
f pa ` hq ´ f paq “ f pa ` hi q ´ f pa ` hi´1 q
i“1

Si gi ptq “ f pa ` hi´1 ` thi ei q ´ f pa ` hi´1 q, aleshores g està definida en un entorn de

t “ 0. Com que f té derivades parcials a tot D, podem dir que gi és derivable a un
entorn de l’interval r0, 1s, i a més

gi pt ` sq ´ gi ptq f pa ` hi´1 ` pt ` sqhi ei q ´ f pa ` hi´1 ` thi ei q

gi1 ptq “ lim “ lim
sÑ0 s sÑ0 s
“ hi Dhi ei f pa ` h ` thi ei q “ hi Dei f pa ` hi´1 ` thi ei q
i´1

Bf
“ hi pa ` hi´1 ` thi ei q.
Bxi
En particular, podem aplicar a gi el Teorema del Valor Mig de Lagrange: existirà un
punt αi P p0, 1q tal que
gi p1q ´ gi p0q “ gi1 pαi qp1 ´ 0q.

8
Si denotem ci “ a ` hi´1 ` αi hi ei , aleshores obtenim
n
ÿ
f pa ` hq ´ f paq “ f pa ` hi q ´ f pa ` hi´1 q
i“1
ÿn n
ÿ
i´1 i´1
“ f pa ` h ` hi ei q ´ f pa ` h q“ gi p1q ´ gi p0q
i“1 i“1
n n
ÿ Bf ÿ
“ gi1 pαi q “ pci qhi
i“1 i“1
Bxi
n ˆ ˙
ÿ Bf Bf
“ x∇f paq, hy ` hi pci q ´ paq ,
i“1
Bx i Bx i

d’on n ˇ ˇ
|f pa ` hq ´ f paq ´ x∇f paq, hy| ÿ ˇˇ Bf Bf ˇ
ˇ.
ď pc i q ´ paq
}h} i“1
ˇ Bxi Bx i
ˇ

Donat  ą 0, el terme de la dreta es pot fer menor que  si }h} és prou petit, donat
Bf
que per hipòtesi les derivades parcials Bx i
són contı́nues al punt x “ a. Això mostra
que f és diferenciable al punt x “ a.

Tal i com passava en una variable, direm que una funció és de classe C 1 en un
punt x “ a (o en un conjunt D) si les seves derivades parcials són contı́nues en aquest
punt (o en tots els del conjunt).

2. Funcions amb valors vectorials

Entrem ara en el terreny de les funcions a valors vectorials. Com en el cas es-
calar, tota funció vectorial f “ pf1 , . . . , fm q admet derivades parcials, i derivades
direccionals, que es defineixen de la mateixa manera que en el cas escalar, només
tenint present que els quocients incrementals ara seran quantitats vectorials, i que el
lı́mit d’una quantitat vectorial és el vector de lı́mits de les seves components. Aixı́
doncs, si una funció f té n variables i m components, li podem associar un màxim de
Bfi
n ¨ m derivades parcials, explı́citament Bx j
paq, i “ 1 . . . m, j “ 1 . . . n. El concepte de
diferenciabilitat també estén a funcions vectorials de la manera esperable.
Definició. Sigui D Ă Rn , i sigui a un punt interior a D. Direm que la funció
vectorial f : D Ñ Rm és diferenciable al punt x “ a si existeix una aplicació lineal
L : Rn Ñ Rm tal que
}f pxq ´ f paq ´ Lpx ´ aq}
lim “ 0.
xÑa }x ´ a}
Cas que això passi, L s’anomena diferencial de f en a i es denota Df paq.

9
 Com passava en el cas de funcions escalars, no hi ha gaire candidats a aplicació L.
En efecte, si f “ pf1 , . . . , fm q, aleshores l’aplicació lineal L : Rn Ñ Rm té una matriu
de m files i n columnes. Cadascuna de les seves files L1 , . . . , Lm és una aplicació
lineal Lj : Rn Ñ R. Per tant, l’acció de L sobre el vector px ´ aq té, per components,
les accions Lj px ´ aq. En altres paraules, el vector f pxq ´ f paq ´ Lpx ´ aq té per
components fj pxq ´ fj paq ´ Lj px ´ aq. Aixı́,
˜ ¸ 12
n ˆ ˙2
}f pxq ´ f paq ´ Lpx ´ aq} ÿ fj pxq ´ fj paq ´ Lj px ´ aq
“ .
}x ´ a} j“1
}x ´ a}

En particular, el terme de l’esquerra tendeix a 0 (i per tant L “ Df paq) si i només si

tots els sumands de la dreta tendeixen a 0 (i per tant Lj “ Dfj paq per tot j “ 1 . . . m).
Hem demostrat, doncs, el següent resultat.
Teorema. Sigui D Ă Rn , i sigui a un punt interior a D. Sigui f : D Ñ Rm , i
posem f “ pf1 , . . . , fm q. Aleshores, són equivalents:
(a) f és diferenciable al punt x “ a;

(b) Per a cada j “ 1, . . . , m, la component fj és diferenciable al punt x “ a.

En cas que una de les dues afirmacions sigui certa, aleshores Df paq té per matriu en
base canònica
¨ Bf1 Bf1 Bf1 ˛ ¨ ˛
Bx1
paq Bx 2
paq ... Bxn
paq ∇f1 paqT
˚ Bf2 paq Bf2 paq ... Bf2
paq ‹ ˚ ∇f2 paqT ‹
Df paq “ ˚ Bx1. Bx2 Bxn
‹.
˚ ‹ ˚ ‹
.. ... .. ‹“˚ .
˝ .. . . ‚ ˝ ... ‚
Bfm
Bx1
paq Bfm
Bx2
paq ... Bfm
Bxn
paq ∇fm paqT

Podem dir, doncs, que la diferencial d’una funció vectorial és el vector columna
dels gradients de les seves funcions components. Aquesta matriu rep el nom de matriu
jacobiana de f al punt x “ a. El resultat anterior ens permet estendre al cas vectorial
coses que ja sabem del cas escalar. Per exemple, si totes les funcions components
f1 , . . . , fm de f tenen totes les derivades parcials contı́nues al punt a, aleshores f és
diferenciable al punt a. Per analogia, direm que la funció vectorial f és de classe C 1
si totes les seves funcions components f1 , . . . , fm ho són.
8 i tenim dues funcions f, g : D Ñ Rm diferenciables
Proposició. Si D Ă Rn , a P D,
al punt a, aleshores:
(a) f ` g és diferenciable al punt a, i Dpf ` gqpaq “ Df paq ` Dgpaq.

(b) Si m “ 1, aleshores f ¨ g és diferenciable al punt a, i

Dpf gqpaq “ gpaq Df paq ` f paq Dgpaq

10
 (c) Si m “ 1, i gpaq ‰ 0, aleshores fg és diferenciable al punt a, i
ˆ ˙
f gpaq Df paq ´ f paq Dgpaq
D paq “ .
g gpaq2

Prova. Efectivament, per veure (a) només cal adonar-se que

pf ` gqpxq ´ pf ` gqpaq ´ pDf paq ` Dgpaqqpx ´ aq
“
}x ´ a}
f pxq ´ f paq ´ Df paqpx ´ aq gpxq ´ gpaq ´ Dgpaqpx ´ aq
“ `
}x ´ a} }x ´ a}
Com que els dos termes de la dreta tendeixen a 0 quan x Ñ a, també el membre de
l’esquerra tendeix a 0, d’on deduim que f ` g és diferenciable al punt a amb Dpf `
gqpaq “ Df paq ` Dpgqpaq. Per veure (b), anomenem L “ gpaq Df paq ` f paq Dgpaq.
Si ens adonem primer que
pf gqpxq ´ pf gqpaq “ pf pxq ´ f paqqpgpxq ´ gpaqq ` f paqpgpxq ´ gpaqq ` gpaqpf pxq ´ f paqq,
obtenim llavors que
pf gqpxq ´ pf gqpaq ´ Lpx ´ aq gpxq ´ gpaq ´ Dgpaqpx ´ aq
“ f paq
}x ´ a} }x ´ a}
f pxq ´ f paq ´ Df paqpx ´ aq
` gpaq
}x ´ a}
pf pxq ´ f paqq pgpxq ´ gpaqq
` .
}x ´ a}
Els dos primers termes de la dreta tendeixen a 0. Pel que fa al tercer, observem que
gpxq ´ gpaq gpxq ´ gpaq ´ Dgpaqpx ´ aq
1 “ }x ´ a}1{2 ` Dgpaqpx ´ aq }x ´ a}´1{2 ,
}x ´ a} 2 }x ´ a}
i altre cop els dos termes de la dreta tendeixen a 0 quan x Ñ 0. El mateix passa
amb f . Finalment, per veure (c), observem que si gpaq ‰ 0 aleshores g ‰ 0 en tot un
entorn d’a i g1 hi és contı́nua. En conseqüència,
1 1 Dgpaqpx´aq gpxq´gpaq´Dgpaqpx´aq Dgpaqpx´aq ˆ ˙
gpxq
´ gpaq
` gpaq2 gpxq gpaq gpaq 1 1
“´ ´ ´ .
}x ´ a} }x ´ a} }x ´ a} gpxq gpaq
En aquesta expressió, el primer terme de la dreta tendeix a 0 donat que g és diferen-
ciable a a i g1 hi és contı́nua. Pel que fa al segon, també tendeix a 0 donat que g1 és
contı́nua a x “ a, i la quantitat
ˇ ˇ
ˇ Dgpaqpx ´ aq ˇ
ˇ }x ´ a} ˇ ď sup |Dgpaq ¨ v| “: }Dgpaq}
ˇ ˇ
}v}“1

11
està fitada independentment de x (la quantitat }Dgpaq} s’anomena norma de la matriu
Dgpaq, i representa la llargada màxima de les imatges de l’esfera unitat per l’aplicació
lineal Dgpaq). Aixı́ doncs, g1 és diferenciable a a i Dgpaq “ ´ Dgpaq
gpaq2
. El resultat per fg
s’obté multiplicant f per g1 .
Proposició. Siguin D Ă Rn un obert, a P D un punt, i f : D Ñ Rm una funció
diferenciable al punt a. Suposem que E Ą f pDq és un altre obert, i g : E Ñ Rp és
una altra funció diferenciable al punt f paq. Aleshores la composició g ˝ f : D Ñ Rp
és diferenciable al punt a i
Dpg ˝ f qpaq “ Dgpf paqq ˝ Df paq.
Prova. Hem de comprovar que

gpf pxqq ´ gpf paqq ´ Dgpf paqq Df paq px ´ aq

lim “ 0. (4)
xÑa }x ´ a}
Calcularem aquest lı́mit des dels conjunts F “ tx P D : f pxq ‰ f paqu i F c “ tx P D :
f pxq “ f paqu. Als punts de F , tenim la igualtat
gpf pxqq ´ gpf paqq ´ Dgpf paqq Df paq px ´ aq
“
}x ´ a}
gpf pxqq ´ gpf paqq ´ Dgpaqpf pxq ´ f paqq }f pxq ´ f paq}
“
}f pxq ´ f paq} }x ´ a}
Dgpf paqq pf pxq ´ f paq ´ Df paqpx ´ aq
` .
}x ´ a}
El primer terme de la dreta tendeix a 0 donat que g és diferenciable a f paq i, a més,
el factor
}f pxq ´ f paq} }f pxq ´ f paq ´ Df paqpx ´ aq}
ď ` }Df paq} ď  ` }Df paq}
}x ´ a} }x ´ a}
està afitat si x és prou proper a a. El segon terme de la dreta tendeix a 0 donat que
f és diferenciable a a. Aixı́ doncs, el lı́mit (4) és 0 quan el tracem des de F . Sobre
F c tampoc és un problema donat que en aquests punts es té directament
gpf pxqq ´ gpf paqq ´ Dgpf paqq Df paq px ´ aq
“
}x ´ a}
gpf pxqq ´ gpf paqq ´ Dgpf paqqpf pxq ´ f paqq
“
}x ´ a}
Dgpf paqq pf pxq ´ f paq ´ Df paqpx ´ aqq
` ,
}x ´ a}
i en aquesta expressió, el primer terme de la dreta és idènticament 0 mentre que el
segon convergeix a 0 per la diferenciabilitat de f al punt a.

12
 Una corba d’un conjunt D Ă Rn és una aplicació contı́nua γ : I Ñ D definida en
un interval I Ă R. Com que γptq P D per tot t P I, tota corba γ és en el fons una
funció vectorial γ “ pγ1 , . . . , γn q. Com a tal, γ és diferenciable a un punt t “ t0 si ho
són totes les components γi . Això vol dir que existeix Dγpt0 q “ γ 1 pt0 q, i per tant
γptq ´ γpt0 q ´ γ 1 pt0 qpt ´ t0 q
lim “ 0.
tÑt0 |t ´ t0 |
En altres paraules, la recta γpt0 q ` γ 1 pt0 qpt ´ t0 q té amb γptq un ordre de contacte
almenys 1. Per tant, el vector γ 1 pt0 q és tangent a γ al punt t “ t0 . La regla de la cadena
permet analitzar el comportament local de funcions al llarg de corbes. Per exemple,
si f : D Ñ R és diferenciable al punt a, i γ : p´1, 1q Ñ D és una corba que passa pel
punt γp0q “ a i hi és diferenciable, aleshores la composició f ˝ γ : p´1, 1q Ñ R també
és diferenciable al punt t “ 0 i es compleix

pf ˝ γq1 p0q “ Dpf ˝ γqp0q “ Df pγp0qq ˝ Dγp0q “ Df paq ¨ γ 1 p0q

¨ ˛
γ11 p0q
´ ¯ ˚ γ 1 p0q ‹
Bf Bf Bf ˚ 2
. . .
‹
“ Bx 1
paq Bx2
paq Bxn
paq ¨ ˚ .. ‹
˝ . ‚
γn1 p0q
n
ÿ Bf
“ paq γj1 p0q.
j“1
Bx j

Notem que aquesta quantitat també es pot denotar com x∇f paq, γ 1 p0qy. Adonem-nos
que es tracta d’una quantitat escalar, donat que en el fons f ˝ γ és una funció real de
variable real. Aquesta quantitat representa l’acció de Df paq sobre la direcció tangent
a la corba γ en el punt t “ 0. En un punt t general,
n
1
ÿ Bf
pf ˝ γq ptq “ pγptqq γj1 ptq.
j“1
Bxj

Això es pot interpretar com una extensió de les derivades direccionals a corbes que
no són necessàriament rectes.
Proposició. Si f : D Ñ Rm és diferenciable a tots els punts d’un obert connex D, i
Df paq “ 0 per a tot a P D, aleshores f és constant a D.
Prova. Si D és un obert connex, aleshores és arc-connex, i per tant per tota parella
de punts a, b P D existeix una corba γ Ă D tal que γp0q “ a i γp1q “ b. Aquesta
corba, a més de contı́nua a tot r0, 1s, pot escollir-se diferenciable a trossos (donat que
D és obert). Considerem ara hptq “ f pγptqq. Aleshores h és diferenciable a trossos
(per la regla de la cadena) i

h1 ptq “ Dhptq “ Df pγptqq ¨ Dγptq “ 0.

13
En ser Df paq “ 0 a tot punt de D, tenim que h1 ptq “ 0 sobre tots els trossos. Això
implica que h és constant en tots els trossos, i com que h és contı́nua, h és constant a
tot r0, 1s, d’on f paq “ hp0q “ hp1q “ f pbq. Fent servir que D és arc-connex, obtenim
que tots els punts de D han de tenir la mateixa imatge per f .

3. Derivades parcials d’ordre superior

Suposem que la funció f : R2 Ñ R admet derivades parcials Bf , Bf , també podria

Bx By
passar que cadascuna d’aquestes funcions admetés noves derivades parcials. En aquest
sentit, es denota habitualment
ˆ ˙ ˆ ˙
B Bf B2f B Bf B2f
“ 2 “
Bx Bx Bx By Bx By Bx
ˆ ˙ 2
ˆ ˙
B Bf B f B Bf B2f
“ “ 2
Bx By Bx By By By By

En dimensions superiors, es procedeix de manera similar. És raonable pensar fins a

quin punt l’ordre en què es prenguin les derivades pot afectar el resultat.
xypx2 ´y 2 q
Exemple. Si f px, yq “ x2 `y 2
, f p0, 0q “ 0 aleshores

Bf f ph, yq ´ f p0, yq yph2 ´ y 2 q

p0, yq “ lim “ lim “ ´y
Bx hÑ0 h hÑ0 h2 ` y 2

B2 f
per la qual cosa By Bx
p0, 0q “ ´1. Igualment,

Bf f px, hq ´ f px, 0q xpx2 ´ h2 q

px, 0q “ lim “ lim “x
By hÑ0 h hÑ0 x2 ` h2

B2 f
i per tant By Bx
p0, 0q “ `1. Aixı́ doncs, l’ordre de derivació pot afectar el resultat.
Tot seguit, veurem que la situació de l’exemple anterior pot evitar-se tot exigint
la diferenciabilitat de les derivades parcials.
Teorema. Si f admet derivades parcials en un entorn del punt x “ a, i aquestes són
diferenciables al punt x “ a, aleshores per a tot parell i, j es té
B2f B2f
paq “ paq.
Bxi Bxj Bxj Bxi

Prova. No és restrictiu suposar que f : R2 Ñ R depèn de les variables reals x, y.

Tampoc és restrictiu suposar que a “ p0, 0q Aixı́ doncs, hem de provar que

B2f B2f
p0, 0q “ p0, 0q.
Bx By By Bx

14
Sigui F phq “ f ph, hq ´ f ph, 0q ´ f p0, hq ` f p0, 0q. Sigui Gpxq “ f px, hq ´ f px, 0q. Pel
Teorema del Valor Mig de Lagrange, existeix un punt c P p0, hq tal que
Bf
F phq Gphq ´ Gp0q 1 pc, hq´ Bf pc, 0q
2
“ 2
“ G1 pcq “ Bx Bx
h h h „ h „ 
Bf c c
pc, hq ´ Bf p0, 0q ´ D Bf p0, 0q ¨ Bf
pc, 0q ´ Bf
p0, 0q ´ D Bf p0, 0q ¨
Bx Bx Bx h Bx Bx Bx 0
“ ´
„ h h
Bf 0
` D p0, 0q ¨ .
Bx 1
Bf
Si ara usem que Bx
és diferenciable a l’origen, obtenim que
„ 
F phq Bf 0 B2f
lim 2 “ D p0, 0q ¨ “ p0, 0q.
hÑ0 h Bx 1 By Bx

D’altra banda, si repetim l’argument amb Gphq “ f ph, yq ´ f p0, yq, obtindrem que
„ 
F phq Bf 1 B2f
lim 2 “ D p0, 0q ¨ “ p0, 0q.
hÑ0 h By 0 Bx By

Per unicitat del lı́mit, podem concloure la igualtat de les derivades creuades.
En particular, la igualtat de les derivades creuades es pot garantir quan existeixin
derivades de segon ordre i siguin contı́nues.

15