4. Lògica proposicional: 33270 Lògica jordi.valor@uv.

es
Conseqüència lògica.  

TEMA 4. LÒGICA PROPOSICIONAL: CONSEQÜÈNCIA LÒGICA

C. Badesa, I. Jané, R. Jansana, 2007 (2ª edició), Elementos de Lógica formal. Barcelona: Ariel. Cp. 9

1. Satisfacibilitat.

1.1 Satisfacible.
a)   G és satisfacible. Un conjunt de fórmules G és satisfacible si, i sols si, existeix
(almenys) una assignació v que fa vertaderes a totes les fórmules de G.
b)   G és insatisfacible. Quan G no és satisfacible, diem que és insatisfacible o que
no es pot satisfer.
c)   v satisfà G. Si una assignació v fa vertaderes a totes les fórmules de G (i.e., si per
a tota a Î G, v(a) = V), llavors diem que v satisfà G.1

Un conjunt de fórmules G és satisfacible si, i sols si,2 hi ha una assignació v que satisfà
G (per exemple, v satisfà {a} sii v(a) = V).

Proposició 4.1. Per a qualssevol fórmules a1,..., an,

1.   {a1,..., an} és satisfacible si, i sols si, existeix una assignació v tal que
v(a1Ù...Ùan) = V.
2.   {a1,..., an} és insatisfacible si, i sols si, a1 Ù ... Ù an és una contradicció.

Demostració.
1.   {a1,..., an} és satisfacible sii existeix una assignació v tal que v(a1) = V i ... i
v(an) = V. Ara bé (per la definició de ‘Ù’), sabem que v(a1) = V i ... i v(an) = V
sii v(a1 Ù ... Ù an) = V. Per tant {a1,..., an} és satisfacible sii v(a1 Ù ... Ù an) = V
2.   La segona proposició se segueix de la primera, ja que a cada costat de
l’expressió ‘sii’ (si, i sols si) hi trobem una negació del que hi ha a cada costat
de l’expressió ‘sii’ en la proposició que acabem de demostrar (ja que, a1 Ù...Ù an
és una contradicció sii no existeix cap assignació v tal que v(a1Ù...Ùan) = V).

Aquest resultat mostra que la qüestió d’esbrinar si un conjunt finit de fórmules és o no

satisfacible es redueix a esbrinar si una fórmula és o no una contradicció. Atés que les
taules de veritat ens permeten decidir si una fórmula és una contradicció o no, també ens
permeten decidir si un conjunt de fórmules és satisfacible.
                                                                                                                       
1
Observeu que tota assignació satisfà Æ. Considereu el següent condicional, on g i v són respectivament
una fórmula i una assignació arbitràries:
1.   Si g Î Æ, llavors v(g) = V
Com que res no pot pertànyer a Æ, el condicional (1.) té un antecedent fals sense importar quina fórmula
siga g i és, per tant, vertader per a qualsevol fórmula. Podem inferir (2.) o –el que és el mateix per
definició– que v satisfà Æ:
2.   Per a tota fórmula a: si a Î Æ, llavors v(a) = V
Ara bé, v era una assignació qualsevol. Podem, per tant, inferir (3.), que tota assignació v satisfà Æ (és a
dir, que tota assignació fa vertaderes a les fórmules de Æ, si en té):
3.   Tota assignació v és tal que, per a tota fórmula a: si a Î Æ, llavors v(a) = V
2
Com férem anteriorment, abreujarem l’expressió ‘...si, i sols si,..’ mitjançant ‘...sii...’

  1  
4. Lògica proposicional: 33270 Lògica jordi.valor@uv.es
Conseqüència lògica.  

Tot i ser efectiu, el mètode de les taules de veritat és poc eficient a l’hora de determinar
si un conjunt finit de fórmules és o no satisfacible. Podem decidir aquesta qüestió
seguint un procediment general, més eficient, que a continuació descrivim:

Per a mostrar que un conjunt finit de fórmules G és satisfacible:

1.   Suposem inicialment que existeix una assignació que fa vertaderes a totes les
fórmules de G, és a dir, suposem que G és satisfacible.
2.   Si derivem una contradicció d’aquest supòsit, llavors hem demostrat que G és
insatisfacible.
3.   Si G és satisfacible, aquest mètode ens ajudarà a trobar alguna assignació que
faça vertaderes a totes les fórmules de G.

EXEMPLE1: Considerem G = {p ® (q ® ¬r), p Ù (q Ú ¬r)}. És G satisfacible?

1.   Suposem que v és una assignació tal que v(p ® (q ® ¬r)) = v(p Ù (q Ú ¬r)) = V.

a.   Si v(p Ù (q Ú ¬r)) = V, llavors v(p) = V i v(q Ú ¬r) = V

b.   Com que v(p ® (q ® ¬r)) = V i v(p) = V, tenim v(q ® ¬r) = V

c.   Com que v(q ® ¬r) = V, podem inferir ara que v(¬r) = V per reducció a
l’absurd del supòsit contrari:
i.   Suposem que v(¬r) = F. Llavors v(q) = V (perquè v(q Ú ¬r) = V),
que unit a v(q ® ¬r) = V, dóna: v(¬r) = V, una contradicció. Per
tant ¬r no pot ser fals sinó vertader i concloem que v(r) = F.

d.   Hem aconseguit assignar valors de veritat a dues de les lletres

proposicionals de G sense trobar cap contradicció. Si assignem ara un
valor de veritat qualsevol a la tercera, q, veurem que continuem sense
tindre cap contradicció.

2.   Hem trobat, per tant, dues assignacions que satisfan G:

a.   v(p) = V v(r) = F v(q) = V.
b.   v(p) = V v(r) = F v(q) = F.

EXEMPLE2: Considerem G = {q Ú ¬p, q ® ¬r, p Ù r. És G satisfacible?

1.   Suposem que v és una assignació tal que v(q Ú ¬p) = v(q ® ¬r) = v(p Ù r) = V.

a.   Com que v(p Ù r) = V, tenim que v(p) = V i v(r) = V

b.   Com que v(q Ú ¬p) = V i v(p) = V, tenim v(q) = V (ja que v(¬p) = F)

c.   Com que v(q ® ¬r) = V i v(q) = V, tenim que v(¬r) = V, però açò
implica una contradicció v(r) = F.

  2  
4. Lògica proposicional: 33270 Lògica jordi.valor@uv.es
Conseqüència lògica.  

d.   Per tant, el nostre supòsit inicial (G és satisfacible) ens ha imposat una
assignació inconsistent:
v(p) = V v(q) = V v(r) = V = F

2.   En vista de la contradicció, concloem per reducció a l’absurd que G és

insatisfacible.

2. Conseqüència Lògica i argument correcte.

2.1 Conseqüència lògica. Una fórmula a és una conseqüència lògica d’un conjunt de
fórmules G si, i sols si, tota assignació que fa vertaderes a totes les fórmules de G, fa
vertadera també a a; o (equivalentment) si, i sols si, no hi ha cap assignació que faça
vertaderes a totes les fórmules de G i falsa a a. Per a representar que una fórmula a és,
o no és, una conseqüència lògica d’un conjunt de fórmules G escriurem respectivament:

G |= a i G |¹ a

(G |¹ a sii hi ha una assignació que fa vertaderes a les fórmules de G i falsa a a.)

•   Quan és el cas que G |= a, també direm que G implica a.

•   Sovint, en compte d’escriure {a} |= b o {a1,..., an} |= b, escriurem: a |= b o
a1,..., an |= b respectivament.
•   I, quan siga el cas que Æ |= a (i.e., quan a se seguesca del conjunt buit de
fórmules), escriurem simplement: |= a.

2.2 Argument. Un argument consta d’un conjunt finit de fórmules G a les quals
anomenem premisses i una fórmula a que rep el nom de conclusió.
•   Correcte/Vàlid. Si G |= a és el cas, diem que l’argument és correcte o vàlid.
•   Incorrecte/Invàlid. Si G |¹ a, diem que l’argument es incorrecte o invàlid.
Podem representar un argument que té per premisses a les fórmules de {g1,..., gn} i per
conclusió a a de la següent manera:

g1
.
.
.
gn
_______
a

2.3 Relació entre ‘|=’ i ‘®’. Cal indicar –com férem respecte de ‘º’ i ‘«’– que els
signes ‘|=’ i ‘®’ són radicalment distints. El segon és un signe del llenguatge formal L,
el primer és un símbol metalingüístic que no forma part de L –com comprovem fent una
ullada al seu alfabet (tema 1)–. L’expressió ‘p |= q’ no és, per tant, una fórmula del
llenguatge, sinó del metallenguatge. Hi ha consegüentment un contrast clar entre ‘a|= b’
i ‘a ® b’. La primera expressió parla sobre la relació que mantenen els valors de veritat
de dues fórmules a i b sota diferents assignacions. La segona, en canvi, no parla sobre

  3  
4. Lògica proposicional: 33270 Lògica jordi.valor@uv.es
Conseqüència lògica.  

assignacions o fórmules, és merament una fórmula de L amb unes condicions de veritat

que vénen determinades per la definició de ‘®’ i les condicions de veritat d’a i de b.
Vegem el contrast entre ‘p ® q’ i ‘p |= q’:
•   ‘p ® q’ és una fórmula de L que pot ser verdadera sota una assignació que faça
vertadera a q, o sota una que faça falsa a p.
•   ‘p |= q’, en canvi, és una oració metalingüística sobre les propietats semàntiques
de p i q que enuncia quelcom fals, a saber, que tota assignació v que faça
vertadera a p farà vertadera a q. Les lletres proposicionals no guarden aquesta
relació semàntica entre sí: les assignacions associen valors de veritat a p i a q de
forma independent, sent, per tant, fals que p |= q i vertader que p |¹ q.

Malgrat tot –i com ja passava amb ‘º’ i ‘«’–, existeix una estreta relació entre els
significats de ‘|=’ i de ‘®’ que exposem en la proposició 4.5.

3. Arguments correctes i taules de veritat.

També mitjançant les taules de veritat podem determinar si una fórmula és o no una
conseqüència lògica d’un conjunt finit de fórmules.

EXEMPLE: Volem determinar si p « r i p Ù r són conseqüències lògiques del conjunt

de fórmules {p « q, r « (p Ù q)}

p q r p Ù q p Ù r p « q r « (p Ù q) p « r

v1 V V V V V V V V
v2 V V F V F V F F
v3 V F V F V F F V
v4 V F F F F F V F
v5 F V V F F F F F
v6 F V F F F F V V
v7 F F V F F V F F
v8 F F F F F V V V

•   La ratlla blava indica quines columnes són rellevants per a saber si p Ù r és una
conseqüència lògica de G = {p « q, r « (p Ù q)}.
•   La ratlla vermella indica quines columnes són rellevants per a saber si p « r és
una conseqüència lògica de G = {p « q, r « (p Ù q)}.
•   Mirant aquesta taula observem que les files o assignacions que ens importen per
a saber si realment G |= p Ù r o G |= p « r són aquelles (v1 i v8) que fan
vertaderes a totes les fórmules de G perquè, per a decidir si una fórmula a és o
no una conseqüència lògica d’un conjunt de fórmules, només cal comprovar si a
és vertadera sempre que totes les fórmules de G ho són (les assignacions que no

  4  
4. Lògica proposicional: 33270 Lògica jordi.valor@uv.es
Conseqüència lògica.  

fan vertaderes a totes les fórmules de G no són rellevants per a decidir si a és

una conseqüència lògica de G).

La noció de conseqüència lògica, com hem vist, ens permet precisar la noció informal
d’argument correcte que donàrem en el Tema 0.

Si volem demostrar que una fórmula a és una conseqüència lògica d’un conjunt de
fórmules G sense fer servir les taules de veritat, podem seguir dues estratègies:
1.   Fer una demostració directa: suposem que v és una assignació qualsevol que
satisfà G, i demostrem que v fa vertadera a a.
2.   Fer una demostració indirecta (o per reducció a l’absurd): suposem que existeix
una assignació v que satisfà G i fa falsa a a. A continuació derivem una
contradicció a partir d’aquest supòsit.

EXEMPLE:

p « q
r « (p Ù q)
p « r

1. Prova directa: Suposem que v és una assignació qualsevol que fa vertaderes les dues
premisses. Com que v(p « q) = V i v(r « (p Ù q)) = V, tenim que:

v(p) = v(q) i v(r) = v(p Ù q)

Observem ara que

v(p) = v(p Ù q)

ja que si v(p) = F, llavors v(p Ù q) = F i, si v(p) = V, llavors v(p Ù q) = V (perquè v(p) =

v(q)). Inferim que v(p) = v(p Ù q) = v(r) i, per tant, v(p « r) = V.

2. Prova indirecta: Mostrem ara per reducció a l’absurd que

p « q
r « (p Ù q)
p ® r

Suposem que v és una assignació que fa vertaderes a les dues premisses i falsa a p ® r.
Com que v(p ® r) = F, sabem que v(p) = V i v(r) = F. Inferim a continuació que v(q) =
V (ja que v(p « q) = V). Per tant, v(p Ù q) = V (ja que v(p) = v(q) = V). Però això vol
dir que v(r) = V perquè v(r « (p Ù q)) = V. Tenim una contradicció.

Concloem que p ® r ha de ser vertadera.

  5  
4. Lògica proposicional: 33270 Lògica jordi.valor@uv.es
Conseqüència lògica.  

4. Algunes proposicions rellevants per a comprendre la semàntica dels

llenguatges proposicionals: relació entre ‘|=’ i altres conceptes bàsics.

Proposició 4.2. Per a qualssevol conjunts de fórmules G i D i qualssevol fórmules a i b,

és el cas que:
1.   Reflexivitat: a |= a.
2.   Monotonia: G |= a i G Í D, llavors D |= a.
3.   Transitivitat: G |= a i a |= b, llavors G |= b.

Demostració. (Totes se segueixen trivialment de la definició de ‘|=’.)

1.   Reflexivitat. Òbvia, no hi ha cap assignació v que faça vertadera i falsa a a.
2.   Monotonia. Si G |= a i G Í D, tota assignació que fa vertaderes les fórmules de
G fa vertadera a a. Com que G Í D, tota assignació que fa vertaderes les
fórmules de D fa vertaderes les fórmules de G i, per tant, a a. Consegüentment:
D |= a.
3.   Transitivitat. Si G |= a i a |= b, tota assignació que fa vertaderes les fórmules de
G fa vertadera a a i també a b (atés que a |= b). Per tant: G |= b.

Proposició 4.3. Per a qualssevol fórmules a i b, és el cas que:

1.   a º b sii a |= b i b |= a.
2.   a º b sii per a tota fórmula g, a |= g sii b |= g.

Demostració.
1. a º b sii v(a) = v(b) (per a tota assignació v)
sii v(a) = V sii v(b) = V (per a tota assignació v)
sii si v(a) = V, llavors v(b) = V i
si v(b) = V, llavors v(a) = V (per a tota assignació v)
sii a |= b i b |= a.

2. Per a qualssevol fórmules a i b: a º b sii per a tota fórmula g, a |= g sii b |= g.
A.   Suposem que a º b.
a.   Per 1. Sabem que a |= b i b |= a.
b.   Si a |= g (per b |= a i la transitivitat de ‘|=’), tenim que b |= g i
c.   Si b |= g (per a |= b i la transitivitat de ‘|=’), tenim que a |= g
d.   Com que g era una fórmula arbitrària, concloem que per a tota fórmula
g, a|= g sii b |= g.

B.   Suposem que per a tota fórmula g, a |= g sii b |= g.

a.   Si, per a tota fórmula g, a |= g, llavors b |= g (pel supòsit B).
b.   Per la reflexivitat de ‘|=’ (proposició 4.2), a |= a,
c.   Per tant, b |= a (per a. i b.).
d.   Si, per a tota fórmula g, b |= g, llavors a |= g (pel supòsit B).
e.   Per la reflexivitat de ‘|=’ (proposició 4.2), b |= b,
f.   Per tant, a |= b (per d. i e.).
g.   Ara bé, si a |= b i b |= a, per 1, concloem que: a º b.

  6  
4. Lògica proposicional: 33270 Lògica jordi.valor@uv.es
Conseqüència lògica.  

Proposició 4.4. Per a tot conjunt de fórmules G i tota fórmula a:

G |= a sii G È {¬a} és insatisfacible.

Demostració.

G |= a sii No hi ha cap assignació v que satisfaga G i faça a falsa.

sii No hi ha cap assignació v que satisfaga G i faça ¬a vertadera.
sii G È {¬a} és insatisfacible (per la definició de satisfacibilitat).

Proposició 4.5. Si a1,..., an, a, b són fórmules qualssevol:

1.   {a1,..., an } |= b sii (a1 Ù ... Ù an) ® b és una tautologia.
2.   a |= b sii a ® b és una tautologia.
3.   |= a sii a és una tautologia.

Demostració.

1. {a1,..., an} |= b sii (a1 Ù ... Ù an) ® b és una tautologia.

{a1,..., an} |= b
sii per a tota assignació v, si v satisfà {a1,..., an}, v(b) = V.
sii per a tota assignació v, si v(a1Ù...Ùan) = V, v(b) = V.
(per la prop. 4.1 v satisfà {a1,..., an} sii v(a1Ù...Ùan) = V)
sii per a tota assignació v, v((a1 Ù ... Ù an) ® b) = V
sii (a1 Ù ... Ù an) ® b és una tautologia.

2. a |= b sii a ® b és una tautologia. (És un cas particular del que acabem de

demostrar: el cas n = 1 (n és el nombre de fórmules de {a1,..., an}).)

3. |= a sii a és una tautologia. (Recordem que ‘|= a’ abrevia ‘Æ |= a’).

•   Suposem que Æ |= a. Sabem que tota assignació v satisfà Æ (v fa vertadera a g

si g Î Æ, vegeu la nota 1). Però, si tota assignació satisfà a Æ, llavors tota
assignació satisfà a a (ja que Æ |= a) i, consegüentment, a és una tautologia.

•   Suposem que a és una tautologia, llavors els enunciats equivalents a) i b):

a)   “No hi ha cap assignació v que faça vertaderes a totes les fórmules de Æ i
falsa a a.”
b)   “Per a tota assignació v, si v fa vertaderes a totes les fórmules de Æ, llavors v
fa vertadera a a.”,
són vertaders perquè tota assignació v fa vertaderes a les fórmules de Æ i cap fa
falsa a a (per ser a una tautologia). Ara bé, per definició, quan un d’aquests
enunciats és vertader, tenim que Æ |= a.

Proposició 4.6. Per a tot conjunt de fórmules G i qualssevol fórmules a i b:

G È {a} |= b sii G |= a ® b.

  7  
4. Lògica proposicional: 33270 Lògica jordi.valor@uv.es
Conseqüència lògica.  

Demostració (EXERCICI).

Proposició 4.7. Per a tota fórmula a és el cas que:

1.   a és una tautologia sii és conseqüència de tot conjunt de fórmules.
2.   a és una tautologia sii és conseqüència de qualsevol fórmula.

Demostració.
1. a és una tautologia sii per a tot conjunt de fórmules G, G |= a.
•   Suposem que a és una tautologia. Això vol dir que tota assignació v fa
vertadera a a. Per tant, per a qualsevol conjunt de fórmules G, no hi ha cap
assignació v tal que v satisfà a G i v(a) = F. Concloem que, per a tot G, G |= a.
•   Suposem que per a tot G, G |= a. Això vol dir, en particular, que Æ |= a o, en
altres paraules, |= a. Aplicant la proposició 4.5 (|= a sii a és una tautologia),
concloem que a és una tautologia.

2. a és una tautologia sii per a tota fórmula g, g |= a. EXERCICI.

Proposició 4.8. Per a tota fórmula a, a és una contradicció si, i sols si, tota fórmula és
conseqüència d’a.

Demostració. Per a tota fórmula a, a és una contradicció sii a |= b per a tota fórmula b.
•   Suposem que a és una contradicció. Considerem a continuació una fórmula b
qualsevol, volem demostrar que a |= b (a implica b). Suposem (envers una
reducció a l’absurd) que a |¹ b, això vol dir que hi ha una assignació que fa
vertadera a a i falsa a b. Però això és impossible perquè cap assignació pot fer
vertadera a una contradicció com a, per tant, rebutgem el supòsit (a |¹ b) i
acceptem que a |= b. Com que b era una fórmula arbitrària, concloem: a |= b
per a tota b.3
•   Suposem que a |= b per a tota b. Suposem a continuació (per a fer una
reducció a l’absurd) que a no és una contradicció, és a dir, que hi ha (almenys)
una assignació v tal que v(a) = V. Com que a implica a tota fórmula, en
particular sabem que implica la contradicció p Ù ¬p (i.e., a |= p Ù ¬p). Per tant,
si v(a) = V, llavors v(p Ù ¬p) = V. Però això és impossible perquè cap
assignació pot fer vertadera una contradicció. Contra el que havíem suposat,
concloem que a és una contradicció.

                                                                                                                       
3
Una manera alternativa de demostrar que a |= b a partir del supòsit que a és una contradicció és
aquesta:
Volem demostrar que a |= b. Ara bé, això equival a demostrar la veritat del següent condicional per a tota
assignació v: Si v(a) = V, llavors v(b) = V. Com que a és una contradicció, l’antecedent del condicional
és sempre fals i, per tant, el condicional és trivialment vertader per a tota v. Consegüentment a |= b. Com
que b era una fórmula arbitrària, concloem que a |= b per a tota b.

  8  
4. Lògica proposicional: 33270 Lògica jordi.valor@uv.es
Conseqüència lògica.  

Proposició 4.9. Per a tot conjunt de fórmules G, G és insatisfacible si, i sols si, tota
fórmula és conseqüència de G.

Demostració (EXERCICI). Per a tot G, G és insatisfacible sii, G |= a per a tota a.

Proposició 4.10. Per a tota fórmula a, a és contingent si, i sols si, hi ha alguna fórmula
que no és conseqüència d’a i hi ha alguna fórmula de la qual a no és conseqüència.

Demostració. És una conseqüència immediata de les proposicions 4.7 i 4.8 i del fet que
una fórmula és contingent si, i sols si, no és ni una contradicció ni una tautologia.

Capítol 9 de:

C. BADESA, I, JANÉ i R. JANSANA, 2007 (2ª edició), Elementos de Lógica formal.

Barcelona: editorial Ariel.

  9