7.

Aplicacions diferenciables entre superfícies

parametritzades

Nota: A partir d’ara suposarem que totes les superfícies parametritzades regulars estan definides per
aplicacions injectives, i per tant, bijectives en la imatge.

El concepte de funció diferenciable definida en una superfície parametritzada i d’aplicació diferen-

ciable entre superfícies parametritzades es basa en la diferenciabilitat d’aplicacions entre oberts de Rn .

Definició 7.1 Siguen U ⊂ R2 un obert i → −x : U → R3 una superfície parametritzada regular.

Direm que una funció f : → −x (U ) → R és diferenciable en un punt p ∈ → −x (U ) si l’aplicació
→
− →
− −1 2
f ◦ x : U → R és diferenciable en x (p), com aplicació d’un obert de R en R. Direm que la funció f
és diferenciable si ho és en tot punt de →
−
x (U ).

Exemple 7.2 Considerem la parametrització de l’esfera, S 2 , per coordenades geogràfiques

→
− π π
x (u, v) = (cos u cos v, sin u cos v, sin v), u ∈ ]0, 2π[, v ∈ ] − , [.
2 2

Siga S la traça de →−
x i siga h : S 2 → R la funció definida per h(x, y, z) = z, és a dir, la restricció a
l’esfera de la projecció πz , o també, la funció altura, que a cada punt de la traça li assigna la seua altura.
Aquesta funció és diferenciable ja que (h ◦ → −
x )(u, v) = sin v ho és com aplicació de ]0, 2π[×] − π2 , π2 [
en R.

Definició 7.3 Siguen U, V ⊂ R2 oberts i → −

x : U → R3 , → −
y : V → R3 , superfícies parametritzades
regulars.
Direm que φ : →
−x (U ) → →
−
y (V ) és diferenciable en p si l’aplicació
→
−
y −1 ◦ φ ◦ →
−
x :U →→
−
y −1 φ(→
−
x (U )) ∩ →
−
y (V )

és diferenciable en → −
x −1 (p) com aplicació d’un obert de R2 en un altre obert de R2 . Direm que φ és
diferenciable si ho és en tot punt de →
−
x (U ).
Direm que φ és un difeomorfisme entre les superfícies parametritzades → −x (U ) i →
−
y (V ) si és diferen-
→
− →
−
ciable, bijectiva i la seua inversa φ−1 : y (V ) → x (U ) és també diferenciable.

87
J. Monterde, J. V. Beltran Versió 2020/21

f
S'
S
y(V)
x(U) f(p)
p

y
x

U V
x-1 (p) y-1 (f(p))

y -1 o f o x

Representació gràfica de la definició d’aplicació diferenciable entre superfícies parametritzades.

Nota. Les anteriors definicions de diferenciabilitat d’una funció i d’aplicació entre superfícies para-
metritzades estan adaptades de les definicions generals que es poden donar quan es consideren superfícies
regulars. En aquest darrer cas, les definicions s’han de provar independents de les parametritzacions uti-
litzades de les superfícies regulars, i ahí apareix el canvi de parametritzacions que és un difeomeorfisme.

Exemple 7.4 Siga C el cilindre d’equació x2 + y 2 = 1 i siga φ : C → S 2 , l’aplicació definida com: Donat
un punt p ∈ C considerem la recta que passa per l’origen i per p. Aquesta recta tallarà l’esfera en dos punts.
p
Doncs bé, definim φ(p) com el punt intersecció més prop de p. L’expressió explícita de φ és φ(p) = ||p|| ,
o també
1 1
φ(x, y, z) = p (x, y, z) = √ (x, y, z), (x, y, z) ∈ C.
2
x +y +z2 2 1 + z2

88
 Aplicacions diferenciables

Aquesta aplicació és diferenciable. Ho comprovarem per a les parametritzacions

→
− →
− π π
x :]0, 2π[×R → C, y :]0, 2π[× ] − , [→ S 2
2 2
definides per
→
−
x (u, v) = (cos u, sin u, v),
→
−
y (u, v) = (cos u cos v, sin u cos v, sin v).
Un càlcul senzill demostra que
  
v
(→
−
y −1 ◦ φ ◦ →
−
x )(u, v) = u, arcsin √ .
1 + v2
Aquesta aplicació és diferenciable perquè ho són les seues funcions coordenades. Noteu que la segona
v
funció coordenada és la composició de v → √1+v 2
∈ ] − 1, 1[, que és diferenciable, amb la funció arcsin
que és diferenciable en ] − 1, 1[.
Definició 7.5 Siga φ : S → S 0 una aplicació diferenciable entre dues superfícies parametritzades regulars
i siga p un punt de S. La diferencial de φ en p, també anomenada aplicació tangent, és l’aplicació
dφp : Tp S → Tφ(p) S 0 ,
definida de la següent manera: donat un vector → −v ∈ Tp S, sabem que existeix alguna corba α : I → S tal
→
−
que α(0) = p i α (0) = v . Aleshores, la corba φ ◦ α és una corba en S 0 tal que (φ ◦ α)(0) = φ(p). Per
0

tant, la diferencial envia el vector tangent a la corba que passa per p en el vector tangent de la corba que
passa per φ(p), és a dir,
dφp (→−v ) = (φ ◦ α)0 (0).

Exemple 7.6 Continuarem amb l’Exemple 7.4. Ja tenim una aplicació diferenciable entre el cilindre i
l’esfera. Anem ara a calcular la imatge d’un vector tangent per la diferencial de φ.
Siga p = (1, 0, 2) ∈ C, per tant, φ(p) = √15 (1, 0, 2) i considerem el vector →−
v = (0, 0, 1) ∈ Tp C.
→
−
Una corba en C que represente v és, per exemple, α(t) = (1, 0, 2 + t), i la corresponent corba en l’esfera
és φ(α(t)) = √ 1 2 (1, 0, 2 + t).
1+(2+t)

89
J. Monterde, J. V. Beltran Versió 2020/21

Noteu que la traça de la corba α és la recta vertical que passa pel punt p, mentre que la corba φ ◦ α té
com a traça el meridià de l’esfera que passa per φ(p).
Ara la imatge per la diferencial del vector tangent →−
v = (0, 0, 1) ∈ Tp C és
 !
→
− 0 d  1 1
dφp ( v ) = (φ ◦ α) (0) = p (1, 0, 2 + t) = √ (−2, 0, 1) ∈ Tφ(p) S 2 .
dt t=0
 1 + (2 + t) 2 53

Nota. La definició 7.5 és una definició molt geomètrica: L’aplicació φ transforma punts de S en punts
de S 0 , per tant, transformarà corbes en S en corbes en S 0 , i per tant, vector tangents de la primera superfície
en vectors tangents de la segona. Ara bé, té dos problemes:
1. El primer és que hem de comprovar que la definició no depèn de la corba triada. Hem de provar que
si β és una altra corba en S tal que β(0) = p i β 0 (0) = →
−
v , aleshores (φ ◦ α)0 (0) = (φ ◦ β)0 (0).
2. El segon, que hem de demostrar ara que la diferencial és una aplicació lineal.
Doncs bé, resoldrem els dos problemes alhora amb la següent propietat.

Propietat 7.7 Siga φ : S → S 0 una aplicació diferenciable entre dues superfícies parametritzades regulars
i siga p un punt de S, aleshores la diferencial de φ en p, dφp : Tp S → Tφ(p) S 0 , és una aplicació lineal.

Demostració. Siguen → −
x i→−y parametritzacions de S i de S 0 , respectivament, tals que p estiga en la imatge
de x , p = x (q), i φ(p) en la imatge de →
→
− →
− −
y , φ(p) = →
−
y (r).
Considerem les bases dels plans tangents en els punts corresponents,

base Tp S = {→
−
x u (q), →
−
x v (q)} i base Tφ(p) = {→
−
y u (r), →
−
y v (r)}

associades a les parametritzacions respectives.

Demostrarem que, donat un vector tangent qualsevol, → −v = a→−x u (q) + b→
−
x v (q) ∈ Tp S, on a, b ∈ R, la
seua imatge per la diferencial de φ s’expressa com a producte d’una matriu que no depèn del vector tangent,
per les components, (a, b), de →−
v.
Siga β la corba en U definida per β(t) = q +t(a, b) i considerem la corba en S donada per α = → −
x ◦β.
→
− 0 →
− →
−
La corba α verifica que α(0) = x (q) = p i també que α (0) = a x u (q) + b x v (q) = v . →
−
Per tal de calcular la imatge de →
−v per la diferencial de φ segons la definició considerem la corba en
0 →
−
S donada per γ = φ ◦ α = φ ◦ x ◦ β. Aquesta corba verifica γ(0) = φ(p), i per definició,

dφp (→
−
v ) = γ 0 (0).

Però ara anem a determinar les coordenades del vector tangent dφp (→ −v ) ∈ Tφ(p) S en la base donada
→
− →
−
per la parametrització { y u (r), y v (r)}. En primer lloc hem de calcular les funcions u(t), v(t) tals que
γ(t) = →−
y (u(t), v(t)). Ara bé, per la pròpia definició de la corba γ,

γ(t) = φ ◦ → −
x ◦ β (t) = → −
y ◦→−y −1 ◦ φ ◦ →
−



x (q + t(a, b)).

Per tant, les coordenades de γ en la parametrització →

−
y són

u(t) = (π1 ◦ →
−
y −1 ◦ φ ◦ →
−
x )(q + t(a, b))
v(t) →
−
= (π2 ◦ y −1 →
−
◦ φ ◦ x )(q + t(a, b)),

90
 Aplicacions diferenciables

on π1 i π2 són les projeccions usuals. Noteu que les coordenades u(t), v(t) són funcions diferenciables ja
que ho és l’aplicació →
−
y −1 ◦ φ ◦ →
−
x donat que φ és una aplicació diferenciable entre superfícies.
Les coordenades del vector tangent γ 0 (0) = dtd
|t=0 φ ◦ →
−

x ◦ β(t) en la base associada a la parame-
trització →
−
y són
∂ (π1 ◦→
−
y −1 ◦φ◦→
−
x) ∂ (π1 ◦→
−
y −1 ◦φ◦→
−
x)
 
u0 (0) = ∂u  ·a+ ∂v  · b,
q q

∂ (π2 ◦→
−
y −1 ◦φ◦→
−
x) ∂ (π2 ◦→
−
y −1 ◦φ◦→
−
x)
 
v 0 (0) = ∂u  ·a+ ∂v  · b.
q q
En particular, si ho escrivim en forma matricial,
 ∂ π ◦→
( 1 −y −1 ◦φ◦→
−
x) ∂ (π1 ◦→
−
y −1 ◦φ◦→
−
x)
 !
→
− ∂u ∂v a
dφp ( v ) =   .
∂ (π2 ◦→
−
y −1 ◦φ◦→
−
x) ∂ π ◦→
( −
y −1 ◦φ◦→
2
−
x ) b
∂u ∂v q

Això implica les dues coses que volíem. La primera, que la diferencial és lineal. La segona, que
la definició de la diferencial és correcta. En efecte, en l’expressió que hem obtingut, la imatge del vector
tangent per la diferencial només depèn de les coordenades en la base associada a la parametrització →−x i de
les entrades d’una matriu que no depèn de la corba, sinó de l’aplicació φ.

Nota 7.0.1 Noteu que la matriu de la diferencial d’una aplicació φ en un punt p respecte de les bases
associades a les parametritzacions →−x i→−
y és el jacobià de l’aplicació →−y −1 ◦ φ ◦ →
−

x avaluat en el punt q
tal que →
−
x (q) = p. En definitiva, el jacobià d’una aplicació entre oberts de R2 .
Nota 7.0.2 Després d’haver fet tota aquesta demostració, senzilla en la seua idea, però que es complica per
culpa de les notacions, una pregunta interessant podria ser la següent: ¿Per què no demostrem que dφp és
una aplicació lineal com s’ha fet tota la vida, és a dir, demostrant primer que
dφ (→
p
−
v +→ −
w ) = dφ (→ −v ) + dφ (→
p
−
w) p

i després que
dφp (λ · →
−
v ) = λ · dφp (→
−
v ),
fent servir exclusivament la definició geomètrica de la diferencial i no cartes i bases associades a cartes?
Doncs bé, perquè la cosa no és tan senzilla. Intentem-la fins on puguem.
En primer lloc, per tal de calcular dφp (→
−
v +→ −
w ) ens cal una corba que represente el vector tangent
→
−v + w . La primera idea consisteix en aprofitar les dues corbes, α i β, que representen els vectors →
→
− −v i
→
−
w , respectivament. Amb aquestes dues corbes hem de definir una altra corba que verifique unes certes
condicions. Podríem pensar en una espècie de suma
γ(t) = α(t) + β(t) − p.
La corba γ verifica que γ(0) = p i que γ 0 (0) = → −
v +→ −
w . Podríem pensar que ja ho tenim. Però no. Falla
la condició principal. La traça de la corba γ ha d’estar en la superfície i aquesta no té perquè ser lineal.
un exemple en el cilindre S = {(x, y, z) / x2 +y 2 = 1}, amb les corbes α(t) = (cos t, sin t, 0)
Vejam√
i β(t) = (+ 1 − t2 , t, t). Es verifica que,
α(0) = (1, 0, 0) α0 (0) = (0, 1, 0)
β(0) = (1, 0, 0) β 0 (0) = (0, 1, 1)

91
J. Monterde, J. V. Beltran Versió 2020/21

però la corba γ(t) = α(t) + β(t) − α(0) no és una corba en el cilindre!

Hi ha una altra manera de construir una tal corba γ. Cal, però, fer servir una parametrització i
aleshores el treball que es fa en aquesta segona demostració és equivalent al que hem fet en la primera
demostració (Vegeu Ex. 13).

Per a la segona condició de linealitat, dφp (λ · →

−
v ) = λ · dφp (→
−
v ), sí que és possible donar una
demostració sense introduir cap parametrització. Només amb la definició de diferencial, però això ho
deixarem com a exercici (Ex. 12).

7.1 Exercicis
1. Siga S l’hiperboloide de dos fulls. Demostra que l’aplicació φ : S → S definida per φ(x, y, z) =
(x, y, −z) és diferenciable.

2. Què vol dir que la definició d’aplicació diferenciable (veg. definició 7.3) siga consistent?

3. Demostra que l’aplicació identitat Id : S → S és una aplicació diferenciable.

4. Demostra que si φ : S → S 0 és diferenciable en p i ψ : S 0 → S 00 és diferenciable en φ(p), aleshores

ψ ◦ φ : S → S 00 és diferenciable en p.

5. Troba un exemple d’aplicació entre superfícies, bijectiva i diferenciable, φ : S → S 0 però que

φ−1 : S 0 → S no siga diferenciable.

6. Demostra que en l’esfera l’aplicació antipodal φ : S 2 → S 2 que a cada punt, p, li fa correspondre el

seu punt antipodal, −p, és una aplicació diferenciable.

7. Siga S una superfície regular i q ∈ / S. Demostra que la funció f : S → R definida per f (p) =
d(p, q)2 , la distància al quadrat de p a q, és una funció diferenciable.
Com a corol·lari l’aplicació distància a l’origen al quadrat, f : S → R per f (p) = ||p||2 , també és
diferenciable.

8. Siga S una superfície regular. Demostra que la funció h : S → R definida per h(x, y, z) = z, és a dir,
la funció altura, que a cada punt de la superfície li assigna la seua altura, és una funció diferenciable.

9. Siga S una superfície regular compacta i q ∈ / S. Siga p un punt de S on la funció distància de punts
de S a q (vegeu exercici 7 del capítol 7) tinga un màxim o un mínim. Demostra que el vector → −
pq és
ortogonal a Tp S.

10. Seguint amb l’exemple 7.6, en el punt p = (1, 0, 2) calcula ara la imatge per la diferencial del vector
(0, 1, 0) ∈ Tp C. Ídem de (0, 1, 1) ∈ Tp C.

92
 Aplicacions diferenciables

11. Considerem les següents superfícies, C, el cilindre definit per l’equació x2 + y 2 = 1 i el pla, P ,
definit per l’equació y = 0.
Siga φ : C → P l’aplicació definida per φ(x, y, z) = (x, 0, z).

a) Prova que φ és una aplicació diferenciable.

b) Calcula la imatge per la diferencial de φ en p = (1, 0, 0) dels vectors (0, 0, 1) i (0, 1, 0).

12. Demostra que si φ : S → S 0 és una aplicació diferenciable entre dues superfícies parametritzades
regulars i si p ∈ S, aleshores dφp (λ · →
−
v ) = λ · dφp (→−v ) per a tot vector tangent →−v ∈ Tp S i
per a tot escalar λ ∈ R fent servir només la definició de diferencial, és a dir, sense introduir cap
parametrització.

13. Aquest exercici és una demostració alternativa de la propietat 7.7. Siga → −x : U → S una parametrit-
zació d’una superfície regular. Siguen βi (t) = (ui (t), vi (t)) ∈ U , i = 1, 2, dues corbes en l’obert U
tal que βi (0) = (0, 0) i considerem les seues imatges mitjançant la parametrització,

αi (t) = (→
−
x ◦ βi )(t) = →
−
x (ui (t), vi (t)).

Considerem, per últim la corba β(t) = β1 (t) + β2 (t) i la corba en la superfície

α(t) = → −
x ◦ β (t) = → −


x (u1 (t) + u2 (t), v1 (t) + v2 (t)).

Si φ : S → S 0 és una aplicació diferenciable, demostra que

dφα(0) (α0 (0)) = dφα(0) (α10 (0)) + dφα(0) (α20 (0)).

Demostra, com a conseqüència, que

dφp (→
−
v1 + →
−
v2 ) = dφp (→
−
v1 ) + dφp (→
−
v2 ), ∀p ∈ S, i ∀→
−
v1 , →
−
v2 ∈ Tp S.

93
J. Monterde, J. V. Beltran Versió 2020/21

14. Considerem les següents superfícies: S, l’hiperboloide d’un full definit per l’equació x2 +y 2 −z 2 = 1
i C, el cilindre definit per l’equació x2 +y 2 = 1. Recordeu que totes dues són superfícies de revolució
i que podeu fer servir les parametritzacions pròpies de les superfícies de revolució.
 
Siga φ : S → C l’aplicació φ(x, y, z) = √1+z x
, √ y , z .
2 1+z 2

a) Prova que φ és una aplicació diferenciable.

b) Calcula la imatge per la diferencial de φ en p = (1, 0, 0) dels vectors (0, 0, 1) i (0, 1, 0).

94