I.

La topologia de Rn

1. L’espai Rn

Recordem que podem equipar el conjunt

Rn “ tx “ px1 , . . . , xn q; xi P R per a tot i “ 1, . . . , nu

amb una suma i un producte per escalars,

x ` y “ px1 , . . . , xn q ` py1 , . . . , yn q “ px1 ` y1 , . . . , xn ` yn q,

λ ¨ x “ λ ¨ px1 , . . . , xn q “ pλx1 , . . . , λxn q,

que fan de Rn un espai vectorial real, amb dimensió exactament n. Els elements
d’aquest espai vectorial podem denotar-los ~x “ px1 , . . . , xn q, o senzillament x “
px1 , . . . , xn q; reben el nom de vectors, i 0 “ p0, . . . , 0q n’és l’element neutre de la
suma. De la mateixa manera, i abusant de la notació,

Rn “ tp “ pp1 , . . . , pn q; pi P R per a tot i “ 1, . . . , nu,

també es pot pensar com a conjunt de punts. En aquest altre context, Rn té estructura
d’espai afı́ si l’acompanyem de les translacions

Tx ppq “ p ` x “ pp1 ` x1 , . . . , pn ` xn q,

induı̈des per cada x de l’espai vectorial Rn . En particular, donats dos punts p, q P Rn

existeix un únic vector x tal que p ` x “ q. Aquest vector x s’obté fent extrem ´
origen, és a dir, x “ p ´ q.

En aquest curs, volem fer anàlisi de funcions f : Rn Ñ Rm amb n, m ě 1. Per

a fer-ho, igual que al curs d’una variable (n “ m “ 1), ens cal construir conceptes
com el de lı́mit. Però per parlar de lı́mits hem de parlar d’entorns, i els entorns a Rn
depenen del que s’anomena la topologia. En una variable, la topologia és més o menys
senzilla, però a mesura que augmentem la dimensió la topologia pot complicar-se. Tot
seguit veurem quina és la manera més usual de construir la topologia (i.e. els entorns)
a Rn . Per a fer-ho, seguirem aquest recorregut

producte escalar ñ norma ñ distància ñ topologia.

5
Aquest esquema ens permetrà comprendre que el que realment importa per a com-
prendre la convergència de successions és la topologia de l’ambient.

2. Producte escalar, norma, distància

A Rn hi tenim definida una altra operació, anomenada producte escalar euclidià,

x¨, ¨y : Rn ˆ Rn Ñ R
n
ÿ
px, yq Ñ xx, yy “ x1 y1 ` ¨ ¨ ¨ ` xn yn “ xi yi ,
i“1

que assigna, a cada parell de vectors x, y, un nombre real que denotarem per xx, yy.
Les seves propietats caracterı́stiques són:

• és bilineal : per a tot x, y, x1 , y 1 P Rn i λ P R, es compleixen:

xx ` x1 , yy “ xx, yy ` xx1 , yy xλx, yy “ λxx, yy,

xx, y ` y 1 y “ xx, yy ` xx, y 1 y xx, λyy “ λxx, yy,

• és simètrica: xx, yy “ xy, xy per a tot x, y P Rn ,

• és definida positiva: xx, xy ě 0 per a tot x P Rn , i si xx, xy “ 0 llavors x “ 0.

Exercici. Feu servir la definició per comprovar que el producte escalar euclidià és
bilineal, simètric i definit positiu.
El producte escalar euclidià permet construir una altra quantitat, anomenada
norma euclidiana,

} ¨ } : Rn Ñ R,
˜ ¸ 12
n
ÿ
1
x Ñ }x} “ xx, xy “ 2 x2i .
i“1

El fet que el producte escalar sigui definit positiu garanteix que la norma està ben
definida. Geomètricament, }x} representa la longitud del vector x. Per comprendre
la relació entre la norma i el producte escalar, el proper resultat pot ser útil.
Teorema. Donats x, y P Rn ,

xx, yy “ }x} }y} cospθq,

on θ és l’angle entre els vectors x, y.

6
Prova. Si x “ 0 o y “ 0 el resultat és trivial. Altrament, considerem el triangle de
vèrtexs 0, x, y. Els seus costats són }x}, }y} i }x ´ y}. Pel teorema del cosinus,

}x ´ y}2 “ }x}2 ` }y}2 ´ 2 }x} }y} cospθq.

D’altra banda, de la definició de la norma, tenim que

}x ´ y}2 “ xx ´ y, x ´ yy
“ xx, xy ´ xx, yy ´ xy, xy ` xy, yy
“ }x}2 ´ 2xx, yy ` }y}2 .
Si ho combinem tot,

}x}2 ´ 2xx, yy ` }y}2 “ }x}2 ` }y}2 ´ 2 }x} }y} cospθq,

com volı́em veure.

Es diu que dos vectors no nuls x, y són ortogonals o perpendiculars si xx, yy “ 0.
Amb ajuda del resultat anterior, donats dos vectors no-nuls x, y P Rn podem trobar
la component de y en la direcció x. Aquesta component rep el nom de projecció
ortogonal de y sobre x.
Exemple. Si x, y P Rn són no nuls, aleshores podem descompondre y en suma de
dos vectors
y “ Px pyq ` PxK pyq,
amb la propietat que x, Px pyq són linealment dependents, i que PxK pyq és ortogonal
a x. Per a fer-ho, pensem en l’angle θ entre els dos vectors x, y, i situem x a la
base. Aleshores, considerem el triangle rectangle que té hipotenusa y, catet horitzontal
sobre el vector x, i angle θ. Amb trigonometria bàsica, podem veure que l’altura
d’aquest triangle rectangle és }y} sinpθq, mentre que la seva base és }y} cospθq. Aixı́,
la component de y en direcció x és
x xx, yy
Px pyq “ }y} cospθq “ x,
}x} xx, xy
que efectivament és linealment dependent amb x. Pel que fa a PxK pyq, adonem-nos
que
xy ´ Px pyq, xy “ xy, xy ´ xPx pyq, xy
xx, yy
“ xy, xy ´ x x, xy
xx, xy
xx, yy
“ xy, xy ´ x x, xy “ 0,
xx, xy
per tant si definim PxK pyq “ y ´ Px pyq llavors y “ Px pyq ` PyK pxq. Aquesta descom-
posició té les propietats que desitgem. El vector Px pyq s’anomena projecció ortogonal
de y sobre x.

7
Teorema. (Desigualtat de Cauchy-Schwarz) Si x, y P Rn aleshores

|xx, yy| ď }x} }y},

i la igualtat només es dona si y “ λx per algun λ P R.

Prova. Una manera de veure això pot ser usar el teorema anterior i fer servir que
| cospθq| ď 1. Si la desigualtat és una igualtat, aleshores | cospθq| “ 1 i per tant
l’angle entre x i y és un múltiple enter de π, per la qual cosa x, y són linealment
dependents.
Les propietats caracterı́stiques de la norma són les següents:
• satisfà la desigualtat triangular : }x ` y} ď }x} ` }y} per a tot x, y P Rn ,
• és positivament homogènia: }λx} “ |λ| }x} per tot x P Rn i λ P R,
• és definida positiva: }x} ě 0 per tot x P Rn , i si }x} “ 0 llavors x “ 0.
Exercici. Feu servir la definició per comprovar que la norma euclidiana és definida
positiva i positivament homogènia.
Exercici. Feu servir la desigualtat de Cauchy-Schwarz per veure que la norma satisfà
la desigualtat triangular. Indicació: calculeu xx ` y, x ` yy.
Exercici. Demostreu que si x, y P Rn aleshores
• |}x} ´ }y}| ď }x ´ y} (la norma és 1-Lipschitz)
• }x ` y}2 ` }x ´ y}2 “ 2}x}2 ` 2}y}2 (regla del Paral¨lelogram)
• }x ` y}2 “ }x}2 ` }y}2 sempre que x, y siguin ortogonals (Pitàgores)

La norma euclidiana permet recuperar una nova quantitat, anomenada distància

euclidiana,
d : Rn ˆ Rn Ñ R
px, yq ÞÑ dpx, yq “ }x ´ y}.
La distància satisfà les següents propietats caracterı́stiques:
• dpx, yq ě 0, i dpx, yq “ 0 si i només si x “ y,
• és simètrica: dpx, yq “ dpy, xq per a tot x, y P Rn ,
• desigualtat triangular : dpx, yq ď dpx, zq ` dpz, yq per tot x, y, z P Rn .

Exercici. Feu servir la definició per demostrar les tres propietats anteriors de la
distància euclidiana.
Exercici. Proveu que si x, y, z P Rn aleshores

8
 • La distància és 1-Lipschitz, i.e. |dpx, zq ´ dpy, zq| ď dpx, yq.

• La distància és invariant per translacions, i.e. dpx, yq “ dpx ` z, y ` zq per a

tot x, y, z P Rn .

El producte escalar euclidià, la norma euclidiana i la distància euclidiana són

casos particulars. Es pot definir altres aplicacions que satisfan les propietats carac-
terı́stiques de producte escalar, norma o distància. En aquest sentit, tot producte
1
escalar genera una norma tot fent }x} “ xx, xy 2 , i tota norma genera una distància
mitjançant dpx, yq “ }x ´ y}. Tot i això, existeixen distàncies que no provenen de cap
norma, i també existeixen normes que no provenen de cap producte escalar.

3. Conjunts oberts i tancats

El concepte més delicat d’aquest capı́tol és el de topologia. Formalment, una

topologia és un conjunt d’entorns. Per exemple, la topologia euclidiana de R la
generen els intervals oberts (tots). Per generar la topologia euclidiana de Rn , neces-
sitem saber què són els intervals. En aquesta direcció, el concepte de distància serà
de gran ajut.
Definició. Donats un punt a P Rn i un nombre r ą 0,
• la bola oberta de centre a i radi r és el conjunt Bpa, rq “ tx P Rn : dpx, aq ă ru.

• la bola tancada de centre a i radi r és Bpa, rq “ tx P Rn : dpx, aq ď ru.

• l’esfera de centre a i radi r és Spa, rq “ tx P Rn : dpx, aq “ ru.

Quan n “ 1 tenim dpx, aq “ |x ´ a| i per tant una bola no és més que un interval
simètric amb respecte el seu centre. Igualment, si n ě 2 i denotem x “ px1 , . . . , xn q i
a “ pa1 , . . . , an q aleshores
˜ ¸ 12
n
ÿ
dpx, aq “ }x ´ a} “ pxj ´ aj q2 .
j“1

Aixı́ doncs, una bola és el conjunt de punts delimitat per la circumferència correspo-
nent, tot descartant (o retenint) els punts de la circumferència segons si la desigualtat
és (o no) estricta. El concepte de bola generalitza, doncs, el d’interval simètric.
Definició. Sigui A Ă Rn un conjunt, i a P Rn un punt qualsevol. Direm que
• a és un punt interior a A si existeix r ą 0 tal que Bpa, rq Ă A.

• a és un punt adherent a A si Bpa, rq X A ‰ H per tot r ą 0.

• a és un punt frontera de A si és adherent a A i a Rn zA alhora.

9
De la mateixa manera,

• S’anomena interior de A al conjunt A8 “ tx P Rn : x és un punt interior a Au.

• S’anomena adherència de A al conjunt A “ tx P Rn : x és un punt adherent a Au.

• S’anomena frontera de A al conjunt BA “ tx P Rn : x és un punt frontera a Au.

8 i que A és un conjunt tancat si A “ A.
Diem que A és un conjunt obert si A “ A,
Per motius obvis, els punts interiors a un conjunt pertanyen al conjunt, és a dir
que sempre es satisfà A8 Ă A. També és cert que tot punt d’un conjunt n’és punt
adherent, és a dir A Ă A. Tot i això, podrien existir punts adherents i punts frontera
que no pertanyessin a A.
Exemple. Si prenem n ě 1 i A “ Bpx0 , r0 q, llavors A8 “ A, A “ Bpx0 , r0 q i
BA “ Spx0 , r0 q. Per contra, si escollim ara B “ Bpx0 , r0 q, aleshores B8 “ Bpx0 , r0 q,
B “ B i BB “ Spx0 , r0 q. El conjunt A és obert i no és tancat, mentre que B és tancat
i no és obert. Aquest exemple justifica la terminologia bola oberta i bola tancada.
Exemple. Un punt, un conjunt finit de punts, o una recta de Rn , són subconjunts
tancats, amb interior buit, i que coincideixen amb la seva adherència i amb la seva
frontera. El mateix passa amb tot hiperplà de Rn .
Exemple. Si prenem n “ 1, tot nombre real és adherent a Q, donat que qualsevol
interval conté racionals. El que això diu és que els irracionals també són adherents a
Q, i per tant Q no conté tots els seus punts adherents. Per tant Q no és tancat, i de
fet Q “ R. Adonem-nos també que Q 8 “ H donat que no hi ha cap interval totalment
inclòs a Q.
Proposició. Si A Ă Rn aleshores A8 i BA són conjunts disjunts, i A “ A8 Y BA.
Prova. En efecte, si a P A8 aleshores existeix Bpa, rq Ă A i per tant aquesta bola no
talla Rn zA, per la qual cosa a R BA. Això demostra que A8 i BA són disjunts. D’altra
banda, la inclusió A8 Ă A i BA Ă A són trivials. Finalment, si a P A aleshores tota
bola Bpa, rq talla A. Però ho pot fer de dues maneres: o bé Bpa, rq Ă A per algun
8 o bé Bpa, rq Ć A per tot r ą 0 (i per tant Bpa, rq talla
r ą 0 (i això diu que a P A)
n
R zA per tot r ą 0 per la qual cosa a P BA).
Proposició. El complementari d’un conjunt tancat és un conjunt obert, i el comple-
mentari d’un conjunt obert és un conjunt tancat.
Prova. Suposem que A és tancat. Per veure que Rn zA és obert, hem de provar que
tot punt de Rn zA n’és interior. Suposem que a P Rn zA. Si tota bola Bpa, rq tallés A,
aleshores a seria adherent a A. Però A és tancat i per tant conté tots els seus punts
adherents. Aixı́ doncs, ha d’existir almenys una bola Bpa, rq que no talli A. Però
llavors aquesta bola està inclosa a Rn zA i per tant a és interior a Rn zA.

10
Suposem ara que A és obert. Per veure que Rn zA és tancat, cal veure que coincideix
amb la seva adherència. La inclusió Rn zA Ă Rn zA és trivial. Per veure l’altra inclusió,
suposem que a P Rn zA. Volem veure que a P Rn zA. Però això és trivial, donat que
si a P A aleshores a és interior a A (donat que A és obert) i per tant hi ha una bola
a P Bpa, rq Ă A. Però aleshores aquesta bola no talla a Rn zA i per tant a R Rn zA.
Observem que Rn és obert i tancat alhora. Pel resultat anterior, podem assumir
que el conjunt buit també és obert i tancat alhora. Pel resultat anterior, també
deduim que un conjunt és obert si i només si el seu complementari és tancat.
Proposició. La unió d’infinits oberts és oberta, i la intersecció finita d’oberts és
oberta.
Prova. Sigui tAj ujPN una famı́lia numerable de conjunts oberts. Volem veure que
A “ YjPN Aj és oberta. Per a fer-ho, veurem que tot punt de A és interior. En efecte,
si a P A aleshores a P Aj per algun j, i com Aj és obert alesohores existeix r ą 0 tal
que a Ă Bpa, rq Ă Aj Ă A.
Siguin ara A1 , . . . , Am conjunts oberts, i sigui A “ A1 X ¨ ¨ ¨ X Am . Sigui a P A.
Aleshores per cada j “ 1, . . . , m existeix rj ą 0 tal que Bpa, rj q Ă Aj . Si ara
anomenem r “ mintr1 , . . . , rm u és evident que r ą 0 i que Bpa, rq Ă Aj per tot j, per
la qual cosa Bpa, rq Ă A i per tant a és interior a A. Per tant, A és obert.
A la prova anterior, adonem-nos que si m “ 8 aleshores el mı́nim r “ mintr1 , . . . , rm u
podria no existir, i l’ı́nfim podria ser 0. Això impedeix assegurar que la intersecció
numerable d’oberts sigui oberta. De fet, això és fals.
Exemple. Els conjunts Ak “ p´1{k, 1{kq són tots oberts a R, però la seva intersecció
numerable es redueix a un punt,
8
č
Ak “ t0u,
k“1

i per tant no és oberta.

Proposició. La intersecció numerable de tancats és tancada, i la unió finita de
tancats és tancada.
Prova. N’hi ha prou amb usar les lleis de Morgan i el fet que un conjunt és obert si i
només si el seu complementari és tancat.
Exemple. Els conjunts Ak “ r1{k, 1 ´ 1{ks són tots tancats a R, però la seva unió
numerable és
ď8
Ak “ p0, 1q,
k“1

i per tant no és tancada.

11
 4. Punts d’acumulació

Definició. Sigui A Ă Rn un conjunt, i a P Rn un punt qualsevol.

• a és un punt d’acumulació de A si és un punt adherent a Aztau.

• a és un punt aı̈llat de A si existeix r ą 0 tal que A X Bpa, rq “ tau.

S’anomena conjunt derivat de A al conjunt

A1 “ tx P Rn : x és un punt d’acumulació de Au.

La terminologia punt d’acumulació ve justificada pel següent fet.

Proposició. Si A Ă Rn i a P Rn , aleshores a P A1 si i només si tota bola Bpa, rq
conté infinits punts de Aztau.
Prova. Suposem que a és un punt d’acumulació de A. Suposem també que la bola
Bpa, q conté exactament m elements de Aztau, i denotem-los per x1 , . . . , xm . Sigui
ara r ą 0 tal que
r ă mintdpa, x1 q, dpa, x2 q, . . . , dpa, xm qu.
Aleshores, la bola Bpa, rq no conté cap element de Aztau. Això contradiu la definició
de punt d’acumulació.
En l’altra direcció, la prova és trivial.
Exemple. Sigui A “ N com a subconjunt de Rn amb n “ 1. Aleshores A1 “ H i de
fet tot punt de A és aı̈llat. També a R, si B “ Q, aleshores B 1 “ R i B no té punts
aı̈llats. En altres paraules, els racionals poden acumular-se a qualsevol real.
Exercici. Demostreu directament de la definició que si A Ă Rn i a és un punt aı̈llat
de A aleshores a P A. Proveu també que

A1 “ Aztpunts aı̈llats de Au.

4. Successions

Una successió de Rn és una aplicació

N Ñ Rn

que assigna a cada natural k un vector xk “ pxk1 , . . . , xkn q. Habitualment denotarem

txk ukPN o també pxk qk . Aixı́ doncs, una successsió de Rn indueix n successions de R,

pxki qk , i “ 1, 2, . . . , n,

12
cadascuna de les quals és independent de les altres.
Definició. Sigui pxk qk una successió de punts de Rn , i sigui a P Rn un punt. Es diu
que la successió pxk qk Ă Rn té lı́mit a si donat  ą 0 existeix k0 tal que dpxk , aq ă 
per tot k ě k0 . Escrivim llavors

lim xk “ a,
kÑ`8

o simplement pxk q Ñ a, i diem que pxk qk és convergent, o que convergeix cap a a.
El lı́mit d’una successió es pot calcular component a component.
Teorema . Sigui pxk q Ă Rn una successió, i sigui a P Rn un punt. Aleshores
pxk qk és convergent si i només si ho són totes les seves successions coordenades pxki qk ,
i “ 1, . . . , n. En cas que aixı́ sigui,

lim xk “ a ðñ lim xki “ ai per a tot i “ 1, 2, . . . , n.

kÑ8 kÑ8

Prova. Suposem que pxk q Ñ a. Aleshores donat  ą 0 existeix un lloc k0 tal que
dpxk , aq ă  si k ě k0 . Sigui ara i P t1, 2, . . . , nu qualsevol. Aleshores per tot k ě k0
˜ ¸ 21
n
ÿ
|xki ´ ai | ď |xkj ´ akj |2 “ dpxk , aq ă ,
j“1

i per tant pxki q Ñ ai . Recı́procament, si cadascuna de les successions components

pxki q convergeix respectivament a ai , aleshores cadascuna de les diferències |xki ´ ai | es
pot fer tan petita com vulguem si agafem k prou gran. En particular,? i donat  ą 0,
k
podem escollir un lloc ki tal que si k ě ki llavors |xi ´ ai | ă { n. Si ara establim
k0 “ maxtki ; i “ 1, 2, . . . , nu aleshores

k ě k0 ñ k ě ki per tot i
˜ ¸ 12 ˜ ¸ 12
n n
ÿ ÿ ?
ñ dpxk , aq “ |xkj ´ akj |2 ă p{ nq2 “ ,
j“1 j“1

com volı́em veure.

El següent teorema resumeix molt bé les propietats de les successions convergents.
Teorema .
• El lı́mit d’una successió de Rn , si existeix, és únic.

• Si pxk q Ñ a i py k q Ñ b, aleshores pxk ` y k qk Ñ a ` b.

• Si pxk q Ñ a i λ P R aleshores pλxk q Ñ λa.

13
Prova. Si tinguessim pxk q Ñ a i pxk q Ñ b aleshores pxki q Ñ ai i pxki q Ñ bi . De la
unicitat del lı́mit a R deduim que ai “ bi per tot i. Per tant, a “ b.
La suma de successions convergents pot tractar-se component a component. El mateix
passa amb el producte d’una successió convergent per un escalar.
Els conceptes de successió de Cauchy o successió parcial estenen fàcilment a Rn a
partir de la definició de R.
Donat un punt a P Rn , s’anomena entorn obert de a a qualsevol conjunt obert A
tal que a P A.
Proposició . Una successió pxk qk Ă Rn convergeix al punt a P Rn si per a tot entorn
obert A de a existeix un lloc k0 P N tal que si k ě k0 aleshores xk P A.
Prova. Suposem primer que pxk q convergeix a a. Com que A és obert, i a P A, existeix
 ą 0 tal que Bpa, q Ă A. Alhora, com que pxk q Ñ a, existeix k0 tal que dpxk , aq ă 
si k ě k0 i per tant obtenim que xk P Bpa, q Ă A per tot k ě k0 com volı́em veure.
L’altra implicació és trivial. En efecte, n’hi ha prou amb prendre A “ Bpa, q donat
que aquesta bola és òbviament un entorn obert de a, i amb aquesta elecció, dir xk P A
equival a dir dpxk , aq ă .
Els conceptes de punt adherent, punt frontera i punt d’acumulació es poden car-
acteritzar mitjançant el llenguatge de les successions.
Proposició . Sigui A Ă Rn un conjunt, i sigui a P Rn un punt qualsevol. Aleshores:
• a és un punt adherent a A si existeix una successió pxk q Ă A tal que pxk q Ñ a,
• a és un punt d’acumulació de A si existeix una successió pxk q Ă Aztau tal que
pxk q Ñ a,
• a és un punt frontera si existeixen successions pxk q Ă A i py k q Ă Rn zA tals que
pxk q Ñ a i py k q Ñ a.

Prova. Suposem que a és adherent a A. Aleshores tota bola Bpa, q conté punts de
A. En particular, si prenem  “ k1 aleshores podem prendre un punt xk P A X Bpa, k q
i per motius obvis dpxk , aq ă 1{k. Recı́procament, suposem ara que tenim pxk q Ă A
amb pxk q Ñ a. Donat r ą 0, volem veure que Bpa, rq conté punts de A. Però això és
evident, donat que existeix k0 tal que dpxk , aq ă r i això vol dir que xk P Bpa, rq X A.
Els altres dos apartats es demostren de manera similar, tot canviant A per Aztau o
Rn zA, respectivament.
Corol¨lari. Un conjunt A Ă Rn és tancat si i només si inclou els lı́mits de totes les
seves successions convergents .
Prova. En efecte, A és tancat si i només si conté tots els seus punts adherents. Però
acabem de veure que els punts adherents són exactament aquells que s’obtenen com
a lı́mit d’una successió de punts de A.

14
Corol¨lari. Els punts d’acumulació d’un conjunt són els lı́mits de les seves succes-
sions no constants.
Prova. Si a P Rn és un punt d’acumulació de A, aleshores existeix pxk q Ă Aztau tal
que pxk q Ñ a. Naturalment això implica que pxk q no pot ser constant. Recı́procament,
si pxk q Ă A és convergent a un punt a P Rn , i no constant, aleshores tota bola
Bpa, rq conté infinits punts de la successió, i per tant de A. Per això, a és un punt
d’acumulació de A.
En particular, això diu que si A “ txk ; k “ 1, 2, . . . u és el conjunt de punts
d’una successió de Rn sense valors repetits, aleshores A1 és el conjunt de lı́mits de
les seves parcials. S’acostuma a dir llavors que A s’acumula a tots els punts de A1 .
Si la successió és convergent a a, llavors A1 “ tau, mentre que tots els punts xk són
aı̈llats. Si la successió té diverses parcials convergents, amb lı́mits diferents, aleshores
A1 tindrà més d’un element.

5. Conjunts compactes

Definició. Sigui K Ă Rn . Es diu que K és fitat si existeix una bola que el conté.
Una recta no és un conjunt fitat. Però una bola sı́ que ho és.
Definició. Sigui K Ă Rn . Es diu que K és compacte per successions si i només si
tota successió d’elements de K admet una parcial convergent a K.
El Teorema de Bolzano-Weierstrass a R garanteix que tota successió fitada té
almenys un punt d’acumulació. Aixı́, a R, tot interval tancat i fitat ra, bs és compacte
per successions. En efecte, les seves successions tenen parcials convergents, amb lı́mit
a dintre de l’interval (per ser tancat). En canvi, els intervals fitats i oberts pa, bq no
són compactes per successions, donat que els lı́mits de les parcials podrien caure fora
de l’interval. Sı́ que es pot dir, però, que l’interval pa, bq té adherència compacta per
successions. En general, tenim el següent resultat.
Teorema. Un subconjunt K Ă Rn és compacte per successions si i només si és
tancat i fitat.
Prova. Suposem que K és tancat i fitat. Aleshores, K cap dintre d’una bola, i per tant
també cap dintre d’algun rectangle K Ă ra1 , b1 s ˆ ¨ ¨ ¨ ˆ ran , bn s. Sigui pxk q Ă K una
successió. Hem de trobar-li una parcial convergent amb lı́mit a K. Per a fer-ho, tre-
ballarem component a component. Considerem la successió de primeres components
pxk1 qk P ra1 , b1 s. Per Bolzano-Weierstrass, aquesta successió té una parcial conver-
k
gent px1j qj . Considerem ara la successió pxkj qj , i en prenem les segones components,
k k
px2j qj Ă ra2 , b2 s. Altre cop per Bolzano-Weierstrass, px2j qj admet una parcial con-
vergent, que denotarem igual. Per descomptat, de la corresponent pxkj qj sabem que
k k
les components px1j qj i px2j qj convergeixen. Després d’un nombre finit de passos,
k
obtidrem una parcial pxkj qj tal que totes les seves components pxi j qj , i “ 1, . . . , n,

15
són convergents. En conseqüència, pxkj qj és convergent, i el lı́mit ha de pertànyer a
K donat que per hipòtesi K és tancat.

Suposem ara que K és compacte per successions. Per veure que és tancat, sigui
pxk qk Ă K una successió convergent. Hem de veure que el seu lı́mit pertany a K.
Però això és evident. En efecte, com que K és compacte per successions, pxk qk té una
parcial pxkj qj convergent a un punt a P K. Però llavors pxk qk també convergeix a a,
i a P K com volı́em veure. Per veure que K és fitat, suposem que no ho és. Això vol
dir que K s’escapa de tota bola. En particular, existeix x1 P K tal que x1 R Bp0, 1q,
i.e. dpx1 , 0q ě 1. Igualment, existeix x2 P K tal que dpx2 , 0q ě 1 ` dpx1 , 0q. Recur-
rentment, existeix xk tal que dpxk , 0q ě dpxk´1 , 0q ` 1. Aixı́ doncs,
j
ÿ
k`j k k`j k
dpx , x q ě dpx , 0q ´ dpx , 0q “ pdpxk`i , 0q ´ dpxk`i´1 , 0qq ě j
i“1

per la qual cosa aquesta successió no pot tenir cap parcial convergent.
Definició. Sigui K Ă Rn . Un recobriment
Ť obert de K és una famı́lia d’oberts tAj uj ,
no necessàriament finita, tal que K Ă j Aj .
Definició. Es diu que K és un conjunt compacte si de qualsevol recobriment obert
tAj uj de K se’n pot extreure una subfamı́lia finita tAj1 , . . . , Ajm u que també sigui
un recobriment de K. En altres paraules, si tot recobriment obert de K admet un
subrecobriment finit.
Definició. Un suconjunt de Rn és compacte si i només si és compacte per succes-
sions.
Prova. Suposem que K és compacte. Volem veure que és compacte per successions.
Per a fer-ho, suposem que no ho és. Existeix llavors una successió pxk qk Ă K que
no s’acumula a cap punt de K, és a dir, cap punt a P K pot ser lı́mit d’alguna de
les seves parcials. Això vol dir que per tot a P K existeix a ą 0 i ka P N tal que
xk R Bpa, a q per tot k ě ka . Òbviament, les boles Bpa, a q generen un recobriment
obert de K, ď
KĂ Bpa, a q.
aPK

En ser K compacte, en podem extreure un subrecobriment finit, i per tant existeixen

a1 , . . . , am P K tals que

K Ă Bpa1 , a1 q Y ¨ ¨ ¨ Y Bpam , am q.

Sigui ara k ą maxtka1 , . . . , kam u. Aleshores, per construcció xk no pertany a cap de

les boles Bpa1 , a1 q, . . . , Bpam , am q i per tant tampoc pertany a K, en contradicció
amb el fet que pxk qk Ă K.

16
Suposem ara que K és compacte per successions. Volem veure que K és compacte.
Sigui tAi uiPI un recobriment obert. Primer provarem que

existeix  ą 0 tal que per tot x P K existeix ix P I tal que Bpx, q Ă Aix .

Si no fos aixı́ , aleshores

per a tot  ą 0 existiria x P K tal que per a tot i P I es té Bpx , q Ć Ai .

Prenent  “ 1{k, k “ 1, 2, . . . , generem una successió pxk qk Ă K tal que Bpxk , 1{kq Ć
Ai per tot i P I. Per hipòtesi, ha d’existir una parcial convergent pxkj qj amb lı́mit en
algun punt x P K. Naturalment, x P Ai per algun i, i com Ai és obert necessàriament
x P Bpx, rq Ă Ai per algun r ą 0. Sigui ara j tal que dpx, xkj q ă 2r i al mateix
temps k1j ă 2r . Aleshores Bpxkj , 1{kj q Ă Bpx, rq Ă Ai en contradicció amb el fet que
Bpxk , 1{kq Ć Ai per tot i P I.
En segon lloc, provarem que donat un δ ą 0 sempre es pot recobrir K amb un nombre
finit de boles de radi δ centrades a K. Efectivament, sigui x1 P K un punt qualsevol.
Si K Ă Bpx1 , δq aleshores hem acabat. En cas contrari, sigui x2 P K R Bpx1 , δq.
Si K Ă Bpx1 , δq Y Bpx2 , δq llavors hem acabat. En cas contrari, repetim el procés.
Després de m passos, tindrem K Ă Bpx1 , δq Y ¨ ¨ ¨ Y Bpxm , δq amb dpxi , xj q ě δ sempre
que i ‰ j. Si el procés continués indefinidament, obtindriem una successió pxm qm que
no podria tenir cap parcial convergent, donat que dpxi , xj q ě δ sempre que i ‰ j.
Això vol dir que en un nombre finit de passos el procés ha de concloure, com volı́em
veure.
Ara apliquem els dos passos anteriors a concloure la prova i trobar un subrecobriment
finit dels Ai . Per a fer-ho, sigui  ą 0 tal que per tot x P K llavors existeix ix P I tal
que Bpx, q Ă Aix . Pel segon pas, podem recobrir K amb un nombre finit de boles de
radi ,
K Ă Bpx1 , q Y ¨ ¨ ¨ Y Bpxm , q.
Però cadascuna de les boles Bpxj , q esta inclosa en un Aixj . Aixı́ doncs, obtenim

K Ă A ix1 Y ¨ ¨ ¨ Y A ixm ,

i ja hem trobat un subrecobriment finit.

17