Bio Esta Di Stica

Bioestadistica.
pdf
Anónimo
Metodologia Científica i Bioestadística
1º Grado en Enfermería
Escuela Universitaria de Enfermería del Hospital de la Santa

Creu i San Pau
Universidad Autónoma de Barcelona
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-3009418
1r d’infermeria
BIOESTADÍSTICA

EVOLUCIÓ, PARADIGMES I CONCEPTES
EVOLUCIÓ DE LA INVESTIGACIÓ EN INFERMERIA
FLORENCE NIGHTINGALE
Va ser una infermera que tenia una gran passió per l’estadística així que va desenvolupar
instruments de mesura i també va ser pionera en la representació gràfica de dades.
Durant la Guerra de Crimea (1851) va realitzar observacions i registres detallats de les causes de
mortalitat dels soldats.
Va aplicar uns cuidats com la ventilació, mesures d’higiene, alimentació i calefacció que van fer
disminuir la mortalitat d’un 40% a un 2%.
1923: informe Goldmark.
1948: Informe Brown.
Als Estats Units es considera la preparació acadèmica de docents, administrador i infermeres en

Salut Pública.

PARADIGMES EN CIÈNCIES DE LA SALUT
THOMAS KUHN
Va dir: “per a que la ciència es consideri com a tal, cal que estigui delimitada pels paradigmes
que demarcaran la classificació de dita especialitat científica”.
Paradigma → model o patró acceptat.
• Els resultats obtinguts mitjançant la investigació són importants, degut a que

contribueixen a augmentar l’assoliment i la precisió amb a que pot aplicar-se un
paradigma.
PARADIGMA
És el que els membres d’una comunitat científica comparteixen i, recíprocament, una comunitat
científica consisteix en persones que comparteixen un paradigma.
Conjunt de conceptes, mètodes i normes compartits per una comunitat científica; respecte al
seu objecte d’estudi serveix de referència a altres investigadors.
Realitzacions universalment reconegudes que durant cert temps proporcionen models de

problemes i solucions a una comunitat científica.
Diferències:
• Concepte → representació mental d’un objecte, fet, qualitat, situació... és una idea
abstracta.
• Teoria → conjunt d’explicacions sobre un tema específic. Ha de ser capaç de ser
demostrada, comprovada o refutada.
Tenemos lo que nos faltaba: Imprime tus apuntes al mejor precio y recíbelos en casa
• Paradigma → encapsulació de teories, metodologies, creences i conceptes que es
combinen en la conformació d’una visió del món o d’una perspectiva de la vida i com
funciona.
Tipus de paradigmes:
• Crític o dialèctic → el coneixement en salut aspira a ser relacional i transdisciplinari, pel

qual es requereix treballar amb la dimensió de la totalitat.
• Lògic-positivista:
o La realitat es pot conèixer aplicant mètodes quantitatius, el que és
empíricament observable.
o Els estudis es poden replicar i generalitzar a través d’experiències fraccionades.
o Els tipus d’estudis que es basen en aquest model són: descriptius, analítics i
experimentals.
o Coneixement sistemàtic, comparable, mesurable i replicable.
o Metodologia deductiva (estadística).
o Realitat observable, es pot mesurar i quantificar.
o Utilitza tècniques i procediments estadístics per a recollir, analitzar i donar
informació.
o La mostra ha de ser representativa per a poder generalitzar els resultats.

• Simbòlic-interpretatiu (naturalista) → enfocament interpretatiu dels objectes.
o Al contrari del model positivista, raonen del general al particular.
o Interpreten l’objecte d’estudi en el seu context.
o L’objectiu és el subjecte com a part d’una realitat o fenomen d’estudi.
o La realitat existeix a dins d’un context, és una construcció dels individus, per
tant, les veus dels qui són estudiats resulten una peça clau.
o Sorgeix de la interacció entre l’investigador i els investigats.
o Dificultat de control de variables
intervinents.
o Reduït per poder de generalització.
CARACTERÍSTIQUES COMPARTIDES PER AMBDÓS PARADIGMES
• Busquen una millor comprensió del món.

• Reuneixen i analitzen informacions externes, trobades a la cerca.
• Principis ètics.
• Els dos poden tenir errors.
TIPUS D’INVESTIGACIÓ
INVESTIGACIÓ QUALITATIVA
• Es guia per un o més propòsits.

• La seva mostra es troba determinada durant o després de la immersió inicial.
• Es pot ajustar en qualsevol moment de l’estudi.
• No és probabilística.
• No busca generalitzar els resultats.
Consisteix en una recol·lecció sistemàtica i l’anàlisi de materials narratius de caràcter més

subjectiu, utilitzant procediments en els que el control per part de l’investigador tendeix a
reduir-se al màxim.

INVESTIGACIÓ QUANTITATIVA
• Consisteix en delimitar un problema d’investigació.

• Estableix una relació entre variables.
• El plantejament del problema es formula com una pregunta.
• És probabilística, és a dir, tracta un problema mesurable i observable.
• Busca generalitzar els resultats.
Suposa:
• Recol·lecció sistemàtica d’informació numèrica, freqüentment en condicions d’estricte

control.
• Anàlisi de la informació mitjançant procediments estadístics.
INVESTIGACIÓ MIXTA
Implica:
• Recol·lecció, anàlisi i integració de dades quantitatives i qualitatives.

• Generar diferències quantitatives i qualitatives.
Utilitza amb freqüència de manera simultània un mostreig probabilístic i és guiat per un

propòsit.
Avantatges → permet una perspectiva més amplia i profunda, major teorització, creativitat,
major solidesa i rigor.
CONCEPTES CLAU EN LA INVESTIGACIÓ
INTRODUCCIÓ
Forma lògica de plantejar-se un problema d’investigació.
Es dona suport a una sèrie de preguntes que ajudaran a l’investigador a proposar posteriorment
un marc teòric.
• Antecedents de la investigació.
• Plantejament del problema.
• Formulació del problema.
• Delimitació del problema.
• Objecte d’investigació i camp d’acció.
• Identificació de la línia d’investigació.
• Idea a defensar.

• Justificació del tema.
• Breu explicació de la metodologia investigativa que es farà servir (optatiu).
• Resum de l’estructura de la tesi: breu explicació dels capítols de la tesi (optatiu).
• Elements de novetat, aportament teòric i significació pràctica (optatiu).
Preguntes que en faciliten la redacció:
• Què s’ha dit sobre el tema?

• Com s’ha estudiat?
• Per a qui i amb quins resultats s’ha estudiat el tema?
• Quines són les meves possibilitats d’investigació en temps i espai?
• Quin és el meu potencial d’aportació en el tema?
• Per què he triat aquest tema?
• Plantejar-se els objectius previs del que pretén assolir la investigació en termes generals
i específics.
Tot treball ha de partir d’una revisió bibliogràfica d’aquells estudis relacionats amb el tema
d’investigació.
Aquesta visió és necessària per a que la persona que realitza el treball d’investigació conegui
l’estat de la qüestió i així contextualitzi amb el seu propi treball.
La finalitat és subministrar suficients antecedents per a que el lector pugui comprendre i avaluar
els resultats de l’estudi sense necessitat de consultar publicacions anteriors sobre el tema.
Citat en la seva majoria.
Estat del tema.
Justificació:
• Manifestar breu i clarament quin és el propòsit a l’escriure el treball.

• Explicar per què és important dur a terme aquest treball.
• Cal basar-se en el que estigui documentat a la introducció.
Consells de redacció:
• Cal redactar de forma impersonal. No utilitzar: veurem, utilitzarem, ... Cal utilitzar: es
veurà, s’utilitzarà...
• Quan es fan llistes amb vinyetes, totes les del document han d’estar en el mateix nivell
de sangria i amb el mateix símbol davant les vinyetes.
• Els punts, comes, doble punts → per darrere les cites. Sí: Cita 1.
• A la introducció gairebé tot ha d’anar referenciat.
• A la introducció cal incloure definició, tipus, ... del que tractarem. És a dir, una ullada
general a la matèria específica. Per què és important aquesta matèria, per què pot
causar problemes de salut al pacient i quins i per què el personal d’infermeria és
important en aquest tema.
• No escriure: la infermera. Sinó escriure: la infermeria.
• Si les sigles no coincideixen en l’idioma que es fa el treball, cal escriure a dins del
parèntesi en el que hi incloem les sigles “per les sigles en (idioma)”. Ex: autoexamen de
la pell (SSE, per les sigles en anglès).
• Cal fer una llista d’abreviatures abans de l’índex.
• Mai escriure una coma entre subjecte i verb. Ex: el procés d’atenció en infermeria,
consta de 5 fases.
• Vigilar que no hi hagin dobles espais activant la tecla Mostrar todo.

MARC TEÒRIC
“Descripció detallada de cada un dels elements de la teoria que seran directament utilitzats en
el desenvolupament de la investigació. També inclou les relacions més significatives que es
donen entre aquests elements teòrics”. (Saldaño, 2009)
Analitzar i exposar aquelles teories, enfocaments teòrics, investigacions i antecedents en

general que es consideren vàlids per a un acord de la futura investigació.
El marc de referència és aquell que pren consideració del coneixement construït prèviament, ja
que forma part d’una estructura teòrica que ja existia en un altre moment.
Funció → ubicar d’acord a un marc de referència un problema d’investigació, que permeti

identificar com aquest ha sigut abordat des de diferents punts de vista amb la finalitat de
replantejar-lo amb una òptica diferent i innovadora pel seu anàlisi.
Donar objectivitat, suport conceptual en la investigació i simultàniament, guiar a l’investigador.
En resum:
• No cometre els mateixos errors que altres estudis.

• Orientar bé a l’estudi.
• Orientar bé al problema.
• Permet fer hipòtesis.
• Permet pensar en noves línies d’investigació.
• Visió cronològica.
• Ordenar la informació.
HIPÒTESI
Explicacions que indiquen el que estem buscant o tractant de comprovar.
No han de ser vertaderes, sinó que són explicacions temptatives. L’investigador al formular-les
no pot assegurar que es comprovin.
Dins de la investigació científica, les hipòtesis són proposicions temptatives sobre les relacions
entre dues o més variables i es recolzen en coneixements organitzats i sistematitzats.
Sorgeixen del plantejament d’un problema que es torna a avaluar i si és necessari es replanteja
a arrel de la revisió.
COM ES RELACIONEN LES HIPÒTESIS, LES PREGUNTES I ELS OBJECTIUS D’INVESTIGACIÓ?
Les hipòtesis proposen temptativament les respostes a les preguntes d’investigació, la relació
que tenen és directa i íntima.
Les hipòtesis relleven als objectius i preguntes d’investigació per guiar l’estudi. Per això, les
hipòtesis solen sorgir dels objectius i les preguntes d’investigació, una vegada que aquestes han
sigut revaluades arrel de la revisió.

CAL FORMULAR UNA HIPÒTESI EN TOTS ELS ESTUDIS QUANTITATIUS?
TIPUS D’ESTUDI HIPÒTESI

Exploratori No
Descriptiu Només quan es pronostica un fet o una dada
Correlacional Hipòtesi correlacional
Explicatiu Hipòtesi causal
POBLACIÓ
“Conjunt de tots els casos que concorden amb una sèrie d’especificacions”. (Selltiz et al. 1980)
Establir amb claredat les característiques de la població amb la finalitat de delimitar quins són
els paràmetres de les mostres.
Elecció de subjectes:
• Definició de la població d’estudi.

• Criteris de selecció.
• Subjectes a incloure/excloure en els anàlisis prospectius.
2 tipus:
• POBLACIÓ DIANA → grup de persones o objectes sobre els quals l’investigador desitja
generalitzar els resultats de l’estudi.
• POBLACIÓ ACCESSIBLE → població d’estudi. Grup disponible de la població diana.
Exemple: estudi sobre les percepcions dels professors d’infermeria sobre la importància de
formar als alumnes sobre accidents amb múltiples víctimes.
Població diana: professors d’infermeria.
Població accessible: professors d’infermeria contractats a temps complet en el moment de

l’estudi.
Mostra → subgrup de la població del qual es recol·lecten les dades i cal que sigui representatiu.
Com més elevada sigui la mostra menor error mostral.
Mostreig:
• Probabilístic → aleatori simple, sistemàtic, estratificat proporcional o constant, per
conglomerats, polietàpic.
• No probabilístic → accidental o causal, intencional o opinàtic, per quotes, bola de neu.
VARIABLES
Propietat que pot variar (adquirir diversos valors), per tant, es pot mesurar.
• Sexe.
• Motivació intrínseca cap el treball.
• Atractiu físic.

• Aprenentatge de conceptes.
• Coneixement d’història de la Revolució Mexicana.
• Religió.
• Agressivitat verbal.
• ...
Les variables es poden relacionar i formar part de la hipòtesi.
OBJECTIUS
Què es pretén de la investigació.
Són les guies d’estudi i cal expressar-los amb claredat.
Han de ser susceptibles d’assolir (realistes).
METODOLOGIA
Conjunt de mètodes que segueixen en una investigació científica o en una exposició doctrinal.
VALIDESA
Estudi vàlid: els resultats poden ser atribuïts a la variable independent i es generalitzen fora de
l’experiment.
• Interna → grau en que un experiment exclou explicacions alternatives dels resultats, és
a dir, el grau en que certament la manipulació de la variable independent és responsable
dels canvis en la variable dependent.
• Externa → l’extensió i forma en que els resultats d’un experiment poden ser
generalitzats a diferents subjectes, poblacions, llocs, experimentadors...
BIAIX (SESGO)
Errors que influeixen en els resultats d’un estudi.
Influeixen en l’exactitud dels resultats o en la veracitat del fenomen d’estudi.
També afecten la validesa interna d’un estudi, invalidant d’alguna manera els resultats de la
investigació.

ESTUDI CLÍNIC
Investigació mèdica en la que es proven tractaments, equips o medicaments en persones.
2 tipus:
• D’OBSERVACIÓ
• D’INTERVENCIÓ:
o Profilaxi o prevenció.
o Terapèutics:
▪ Quirúrgics.
▪ Farmacològics.
o Diagnòstics.
MÈTODE CIENTÍFIC
Procediment que es segueix en les ciències per trobar la veritat i ensenyar-la.
Procediment mitjançant el qual podem assolir un coneixement objectiu de la realitat, tractant

de donar resposta a les preguntes sobre l’ordre de la naturalesa.
INVESTIGACIÓ CIENTÍFICA
• Ciència:
o Sistematitzada.
o Objectiva.
o Busca coneixement.
• Tecnologia:
o Invenció d’artefactes.
o Benefici econòmic.
o Innovació.
ASPECTES ÈTICS DE LA INVESTIGACIÓ
HISTÒRIA
1932 Alabama → US Public Health Service.
2a Guerra Mundial (1939-1945).
1945 es van fer públiques les atrocitats dels nazis.
1946 Tribunal Nuremberg.
1947 Codi de Nuremberg.
1948 → declaració universal dels drets humans.
1948 Declaració de Ginebra (Associació Mèdica Mundial).
1964 Declaració de Helsinki (Associació Mèdica Mundial).
1978 Informe Belmont (Departament de Salut, Educació i Benestar dels Estats Units).
Tres principis ètics fonamentals en la investigació amb humans:
• Respecte a les persones.

• Beneficència.
• Justícia.
1979 Principis d’ètica biomèdica:
• No maleficència.
• Beneficència.
• Autonomia.
• Justícia.
CONSENTIMENT INFORMAT
Assegura que els drets dels subjectes estan protegits i que entenen l’estudi en el que participen.
Elements:
• Identificació i credencials de l’investigador.

• Descripció del procés de selecció de participants.
• Propòsit de l’estudi.
• Procediments a realitzar.
• Riscs i beneficis potencials.
• Compensació si procedeix.
• Anonimat i confidencialitat assegurades.
• Dret de rebutjar de participar en qualsevol moment.
10
INFERMERIA BASADA EN L’EVIDÈNCIA
ORÍGENS
Archie Cochrane, epidemiològic britànic.
1972 va criticar a la comunitat mèdica per no prendre decisions tenint en compte els resultats
de les investigacions.
RTC evidència més forta.
1996 Sackett “Evidence Based Medicine: What it is and what it isn’t”
1993 Cochran Collaboration (revisió sistemàtica).
2009 Cochran Nursing
REVISIÓ SISTEMÀTICA VS METAANÀLISI
Revisió sistemàtica → eina de síntesi d’informació:
• Qualitativa → els resultats no es combinen estadísticament.

• Quantitativa (metaanàlisi) → mètodes estadístics per combinar els resultats.

REVISIÓ SISTEMÀTICA VS REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA.
La angioplàstia primària (Intervenció) és més eficaç que la fibrinòlisi (control) en pacients majors
de 75 anys (pacients) per reduir la mortalitat i l’infart de miocardi (esdeveniments)?
Criteris d’inclusió:
• Assajos clínics aleatoris.

• En pacients amb infart agut amb elevació del ST.
• D’angioplàstia primària davant la fibrinòlisi.
• En els que s’hagi inclòs a un mínim de 100 pacients majors de 75 anys.
Criteris d’exclusió:
• No es registra cap dels següents esdeveniments: mortalitat hospitalària, mortalitat

durant el seguiment, síndrome coronari agut durant el seguiment.
BASES DE LA EBE: FORMULACIÓ DE LA PREGUNTA
FORMULACIÓ DE LA PREGUNTA D’INVESTIGACIÓ
La EBE requereix que la infermeria formuli preguntes clíniques.
Estratègia PICO:
• P: tipus de pacient (edat, sexe, estadi de la malaltia, àmbit on es realitza l’atenció,

comorbilitat...) o problema de salut.
11
• I: intervenció o àrea d’interès (factor pronòstic, agent etiològic, prova diagnòstica,
tractament...)
• C: alternativa a la intervenció que volem valorar (placebo, absència d’un factor de risc,
agent etiològic, patró d’una prova diagnòstica...)
• O: resultats a desitjar.
• (T: temps que es triga en obtenir els resultats (opcional)).
Exemple: en recent nascuts, la prevenció de la infecció del cordó umbilical amb antisèptics és
més efectiva que amb el rentat d’aquest?
• P: recent nascuts.
• I: us d’antisèptics.
• C: rentat.
• O: prevenció de la infecció.
MODALITAT DEL LLENGUATGE CIENTÍFIC I EL VOCABULARI INFERMER
Modalitat de llenguatge caracteritzat per la seva formalitat i ús de símbols i termes de la ciència.
S’utilitza per a la transmissió de coneixement especialitzat o científic.

Existeix un llenguatge especialitzat per a les diferents disciplines científiques.
CARACTERÍSTIQUES
• IMPERSONAL → Evita l’ús del “jo” o “nosaltres” amb el qual es vol transmetre la seva
naturalesa objectiva.
• OBJECTIU →No emet opinions personals; evita l’ús d’elements subjectius. Està basat en
observacions sobre els resultats obtinguts mitjançant les proves científiques.
• CONCÍS → Diu el que vol dir, utilitzant només la quantitat de paraules necessàries.
• PRECÍS → Dir exactament el que es vol dir. Fa servir connectors per fer una seqüenciació
simple de frases i també temps verbals simples.
• CLAR → És comprensible per el tipus de públic al qual està dirigit. L’exactitud amb la que
s’exposen els fets o proves és el que li dona a un discurs científic valor probatori i
veracitat.
COMUNICACIÓ ENTRE PROFESSIONALS DE LA SALUT
La comunicació entre professionals cal que sigui clara, concisa i inequívoca. Per això utilitzem
tecnicismes i un vocabulari especialitzat per evitar malentesos.
Diccionaris, glossaris, arrels, prefixos i terminacions procedents del llatí o el grec.
Arrels:
• Gastro: estómac.
• Entero: intestí.
• Rino: nas.
12
• Aden: gangli.
Prefixos:
• A, an: negació, privació.

• Mico: fong.
• Dis: dificultat.
• Hipo: a sota, deficiència.
• Oligo: poc, escàs.
Terminacions:
• Ectomia: extirpació quirúrgica d’una estructura o òrgan designat per l’arrel a la qual
s’uneix.
• Fòbia: temor.
• Itis: inflamació.

FASES DE LA EBE: CERCA D’EVIDÈNCIES
Cerca bibliogràfiques.
FONTS D’INFORMACIÓ
• Multidisciplinars: Dialnet i Scopus.

• Especialitzades: PubMed.
Primàries → contenen informació nova i original, resultat d’un treball intel·lectual.
Secundàries → contenen informació organitzada, elaborada, producte d’anàlisi, extracció o

reorganització que es refereix a documents primaris originals.
FONTS D’INFORMACIÓ PRIMÀRIES
MONOGRAFIES → estudi detallat i complet d’un tema determinat relatiu a una disciplina.
Contenen informació específica i completa més o menys actualitzada amb bibliografia sobre el
tema.
REVISTES → publicacions amb una periodicitat setmanal, mensual o anual en la que hi participen
diferents autors dins d’una àrea temàtica. Aporten generalment informació recent.
ACTES DE CONGRESSOS, SEMINARIS,... → recopilació de treballs presentats en reunions de

caràcter científic i acadèmic, que presenten les tendències, fases i assoliments de la investigació.
TESIS DOCTORALS → treballs originals, no publicats, exponents de la investigació, amb

informació molt completa en un tema d’estudi.
13
FONTS D’INFORMACIÓ SECUNDÀRIES
DICCIONARIS I ENCICLOPÈDIES → ordenació normalment alfabètica de termes relacionats amb

una matèria amb les seves definicions.
NORMES, PATENTS → documents tècnics d’organismes oficials a nivell autonòmic, estatal,

europeu, que contenen regles, directrius per a diferents activitats o que garanteixen un nivell
de qualitat.
Catàlegs de biblioteques:
• Inclouen les descripcions de tots els documents que posseeix una o vàries biblioteques
facilitant les dades de localització i disponibilitat dels documents o col·leccions.
• Ofereixen diferents tipus de cerca i accés, a través d’enllaços, a recursos electrònics de
qualitat subscrits per les biblioteques.
• Permeten treballar amb els resultats de les cerques: salvar, enviar per e-mail i exportar
les referències.
• Faciliten als usuaris gestionar en línia: renovacions, reserves i consultar els documents
prestats.
BASES DE DADES DE REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES → proporcionen dades completes de

documents, bibliografia pròpiament dita; no la localització (cal buscar-la en un catàleg).

BASE DE DADES (WOS) → base de dades de referències bibliogràfiques i cites. No proporciona
els documents a text complet, però ens dona informació completa sobre el que està publicat
sobre un tema i la xarxa de cites de cada article.
La WOS permet trobar aquells articles i actes de congressos que responguin a una àrea d’interès
i facilita el seu impacte en la bibliografia posterior.
Podem refinar els resultats i ens anticipa el nombre de documents.
Factor d’impacte → mesura per reconèixer la importància de la publicació. És l’indicador de

qualitat més conegut i el més valorat pels organismes d’avaluació de l’activitat investigadora.
Mesura l’impacte d’una revista en funció de les cites rebudes pels articles publicats i recollits a
la Web of Science (WOS).
L’índex H:
• Permet detectar els investigadors més destacats d’una disciplina. No obstant, no serveix
per comparar investigadors de diferents disciplines.
• Un investigador té un índex H si ha publicat H treballs amb almenys H cites de cada un.
• Un investigador tindrà per exemple un índex H de 20 si té almenys 20 publicacions que
hagin rebut al menys 20 cites cada una.
BASES DE DADES (SCOPUS) → base de dades transdisciplinària llançada per l’editor científic
Elsevier al 2004. En comparació amb el seu principal competidor (WOS), Scopus ofereix una
àmplia cobertura de ciències humanístiques i socials i de revistes de parla no anglesa.
COL·LECCIONS DE REVISES ELECTRÒNIQUES → permeten l’accés al text complet de l’article o

document, si la biblioteca està subscrita a la versió electrònica de la revista.
La majoria contenen referències bibliogràfiques i accés a text complet de l’article de determinats

títols de revistes subscrites.
14
Característiques:
• Registres estructurats en camps: autor, títol, títol de la font, tipus de document...

• Contenen informació extreta de les fonts primàries sotmeses a anàlisis documentals.
• Permeten buscar per paraules clau.
• Es presenta una informació en format llista, que després es pot ampliar.
• Permeten salvar una informació per a imprimir-la, guardar-la o enviar-la a una compta
de correu.
BUSCADORS → sistema informàtic que busca arxius guardats als servidors web.
METABUSCADORS:
• Permeten la consulta simultània en diferents buscadors.

• Inconvenient: cerques bàsiques, no disposen de les opcions avançades dels motors de
cerca ja que cada un dels motors en els que es realitza la cerca tenen les seves pròpies
característiques de cerca (Copernic, Dogpile, Vivismo, Metacrawler C4,
IxquickMetasearch o Profusion).
DIRECTORIS TELEMÀTICS → creen i mantenen col·leccions d’enllaços a altres llocs web,

classificant-los i presentant-los segons una llista jeràrquica de temàtiques.
GUIES DE PRÀCTICA CLÍNICA → conjunts de recomanacions desenvolupades de forma

sistemàtica i basades en la millor evidència científica disponible amb el propòsit de facilitar a
l’equip de salut, a les persones i als seus cuidadors, la presa de decisions sobre la seva assistència
sanitària.
A Espanya, es va posar en marxa el Catálgo de Guías de Práctica Clínica al 2004 i el Programa de

GPC en el Sistema Nacional de Salud (SNS) al 2006, ambdós coordinats per GuíaSalud.
• Cada manual ha sigut elaborat per un grup de treball constituït per professionals del SNS
amb formació i experiència en el desenvolupament de GPC.
• El desenvolupament de GPC abasten processos clarament diferenciats: l’elaboració, la
implementació i la implicació de pacients en el seu desenvolupament.
FASES DE LA EBE: LECTURA CRÍTICA
Una vegada seleccionats els recursos procedirem a realitzar una lectura crítica dels documents
trobats. Això ens permetrà seleccionar aquells articles de qualitat metodològica, rellevància
suficient i utilitat per a la nostra pràctica professional.
Sistemes de classificació dels nivells d’evidència:
• Sistema SIGN (amb grau de recomanació A, B, C o D).

• Sistema GRADE (classifica la qualitat de la evidència en alta, moderada, baixa i molt
baixa).
Classificació de la qualitat de la evidència segons GRADE:
Ítems que baixen la qualitat:
• Limitacions en el disseny i execució de l’estudi (risc de biaic).

• Inconsistència dels resultats.
15
• Incertesa sobre que l’evidència sigui directa.
• Imprecisió.
• Biaix de publicació o notificació.
Ítems que augmenten la qualitat:
• Forta associació: troballes d’efectes relatius RR>2, o <0’5 en estudis observacionals

sense factors de confusió.
• Associació molt forta: troballes d’efectes relatiu RR>5, o <0’2 basats en estudis sense
problemes de biaix o precisió.
• Existència de gradient dosi resposta.
• Evidència de que tots els possibles factors de confusió o biaixos podrien haver reduït
l’efecte observat.
FASES DE LA EBE: IMPLEMENTACIÓ
OBSTACLES PER A LA IMPLEMENTACIÓ DE LA EBE
• L’escassetat de resultats d’investigació vàlids en alguns temes.

• Els impediments per aplicar els resultats en el cuidat dels pacients.
• L’existència de barreres financeres que dificulten l’aplicació de cuidats de qualitat.

• Poca disponibilitat per part de la infermeria per llegir informes d’investigació o canviar
la pràctica clínica a una manera diferent de com s’havia fet fins ara.
• Mitjà i/o rebuig al canvi.
• La infermeria desconeix, no entén o no es creu els resultats de les investigacions.
• Desconeixement sobre la fase d’aplicació de la EBE o impediments per això.
FASES DE LA EBE: AVALUACIÓ
Resultats:
• En pacient.
• En el sistema.
• En els professionals.
EL PENSAMENT CRÍTIC
“És aquell pensament reflexiu i raonable sobre els problemes d’infermeria sense una única
solució, centrat en la decisió de què creure i què fer”. (Kataoka-Yahiro & Saylor, 1994)
Avui en dia, és freqüent escoltar els termes judici clínic, raonament i pensament crític en la
pràctica infermera.
És un terme ampli que inclou el raonament dins i fora de l’entorn clínic.
El pensament crític és controlat i amb un objectiu, utilitzant estratègies raonades per obtenir els
resultats requerits.
16
“És una manera de pensar en el qual el pensador millora la qualitat del seu pensament a
l’apoderar-se d’estructures inherents a l’acte de penar i sotmetre-les a estàndards
intel·lectuals”. És auto-dirigit, autodisciplinat, auto-regulat i auto-corregit. (Paul i Elder, 2003)
“L’habilitat per centrar el pensament en la obtenció dels resultats necessaris” (Alfaro, 2009)
Dos termes més associats al constructe del pensament crític:
• La resolució de problemes exigeix activar processos cognitius en espera d’obtenir una

resposta a partir d’una situació.
• “La presa de decisions consisteix en triar entre diferents opcions i es considera un pas
crític en el procés de resolució de problemes” (Taylor, 1997)
Hi ha molts factors que influeixen en la presa de decisions, entre els que destaquen, les
emocions, els valors i les percepcions.

Maire Curie → “el pensament crític no és alguna cosa que es pugui fer amb negativisme, sent
puntillós. Es tracta de fer preguntes, les preguntes adequades. Es tracta de no acceptar les coses
per fe”.
Galileo Galilei → “els grans pensadors crítics avaluen els arguments per veure si es sostenen,
posant a un lloc les conclusions i suposicions d’altres, i filtren ells mateixos el que sembla
correcte o incorrecte”.
COMPONENTS
Les components del pensament crític són:
• Base de coneixements específics.

• Experiència.
• Competència.
• Actituds.
• Patró de conducta professional.
El pensament crític implica la capacitat de comprensió i construcció de coneixement per raonar,

solucionar problemes i prendre decisions que generen un judici clínic, un PAE o per automillorar.
EXECUCIÓ
L’execució del pensament crític depèn de dos components: les habilitats (component cognitiu) i
les disposicions (motivació interna).
EL PENSADOR CRÍTIC
• Formula problemes i preguntes vitals, clares i precises.

• Acumula i avalua informació rellevant i fa servir idees abstractes per interpretar aquesta
informació de manera efectiva.
• Arriba a conclusions i solucions, provant-les amb criteris i estàndards rellevants.
• Pensa amb la ment oberta dins de sistemes alternatius.
17
• Reconeix i avalua les suposicions, implicacions i conseqüències pràctiques.
• A l’idear solucions a problemes complexos, es comunica de forma efectiva.
(Paul i Elder, 2003)
COM APLICAR-LO
A través del procés d’atenció d’infermeria:
• Valoració.
• Diagnòstic.
• Planificació.
• Execució.
• Avaluació.
RAONAMENT CLÍNIC
És l’aplicació del pensament crític en l’entorn clínic.

JUDICI CLÍNIC
Conclusió, decisió o opinió que la infermera emet sobre una persona o grup de salut en un cert
moment.
Freqüentment s’utilitzen el pensament crític i el judici clínic com a sinònims.
Processos utilitzats per elaborar judicis clínics: reconèixer interpretar, respondre i reflexionar.
(Tanner, 2006)
INVESTIGACIÓ QUANTITATIVA
ETAPES DEL PROCÉS D’INVESTIGACIÓ
• Fase conceptual.
• Fase metodològica o de planificació.
• Fase empírica.
• Fase analítica.
• Fase de difusió.
FASE METODOLÒGICA
• Elecció del disseny d’investigació.

• Definició dels subjectes de l’estudi.
• Descripció de les variables.
• Eines de recollida i anàlisi de les dades.
18
FASE CONCEPTUAL
• Formular i delimitar el problema.

o La pregunta objecte de la investigació.
o Els objectius.
• Revisar la literatura relacionada.
• Desenvolupar el marc teòric.
• Formular la hipòtesi.
LA PREGUNTA OBJECTE DE LA INVESTIGACIÓ
Fonts d’idees:
• Lectura reflexiva i crítica.

• Participació en conferències.
• Experiència individual.
• Pràctica professional.
• Aula de classes.
• Centres d’investigació.
Com validar els temes d’investigació:

• Experts en el tema.
• Revisió de la informació existent.
• Investigadors.
ELS OBJECTIUS
Per construir-los cal considerar:
• Qui
• Què
• Com
• Quan
• On
Verbs o frases que cal evitar:
• Entendre, saber, pensar, gaudir, creure, estar alerta de, conceptualitzar, aprendre,
comprendre, apreciar i conèixer.
• Estar familiaritzat amb, agafar el significat de, augmentar el coneixement de i augmentar
l’enteniment sobre.
Revisar la literatura relacionada a les fonts documentals (primàries i secundàries) i les bases de
dades de ciències de la salut.
HIPÒTESI
“Una hipòtesi es una conjectura sobre la relació entre dues o més variables”. (Kerlinger, 1986)
19
La hipòtesi relaciona les variables independents i les dependents.
Variable independent → el que jo trio. No es canvia durant l’experiment. És la causa.
Variable dependent → depèn de la independent. Es pot mesurar. És l’efecte.
La hipòtesi conté la població i les variables tal i com ho fa la pregunta d’investigació. Ha de ser
verificable empíricament.
Tipus:
• Simple o complexa.
• Nul·la (estadística) o d’investigació.
• Direccional o no direccional.
Simple → es refereix a la relació entre una variable independent i una variable dependent.
Complexa → es refereix a la relació que s’estudia entre dos o més variables independents o dos
o més variables dependents o ambdues.
Nul·la (H0) → prediu que no hi ha relació entre les variables. És objecte d’anàlisi estadístic.
D’investigació (H1) → especifica la relació entre variables. També denominada científica o

teòrica.

Direccional → l’investigador prediu el tipus de relació entre variables que s’espera. Les
expectatives de l’investigador són clares.
No direccional → l’investigador realitza una va predicció de la relació entre les variables. No es

presenta la direcció de la relació.
Formulació de la hipòtesi:
• En mode declaratiu.
• En present.
• Conté la població.
• Conté les variables.
• Reflexa el problema, propòsit de l’estudi o pregunta d’investigació.
• Es pot comprovar de forma empírica.
Els estudis descriptius o exploratoris normalment no requereixen hipòtesi.
FASE METODOLÒGICA
ELECIÓ DEL DISSENY D’INVESTIGACIÓ
Podem classificar el disseny depenent de la quantitat de coneixement que existeix sobre la/les
variable/s en:
• Exploratoris → quan es coneix poc sobre el fenomen d’interès. És necessari una revisió
de la literatura per poder formular les preguntes d’investigació.
• Descriptius → es descriu el fenomen o la relació entre variables. És similar a
l’exploratori, es distingeix per la quantitat d’informació de que es disposa sobre les
variables.
20
• Explicatius → busca explicacions causals i són més rigorosos que els anteriors. Pel
general, són estudis experimentals. Hi ha una gran quantitat de coneixement sobre el
tema i l’investigador pot controlar alguna de les variables.
Exploratori, descriptiu i explicatiu són tipus d’estudis però no indiquen clarament el pla d’estudi
o disseny específic.
CATEGORIES PER CLASSIFICAR ELS DISSENYS D’ESTUDI
Estudi:
• Qualitatiu: estudi de casos, anàlisi de discurs, investigació acció, investigació critico-

social...
• Quantitatiu:

o Experimental: experiments purs, dissenys quasiexperimentals, pre-
experiments...
o No experimental: estudi d’enquesta, estudi correlacional, estudi comparatiu,
estudi metodològic i estudi anàlisi secundari.
ESTUDI QUANTITATIU-EXPERIMENTAL
La diferència entre els 3 tipus de dissenys és la quantitat de control que l’investigador exerceix
sobre les condicions d’investigació.
De més control a menys:
• Experiments purs.
• Dissenys quasiexperimentals.
• Pre-experimentals.
Experiments purs → són aquells que assoleixen el control i la validesa al reunir dos requisits:
grups de comparació i equivalència dels grups.
1. Disseny amb preprova-postprova i grup control.

o Incorpora l’administració de pre-proves als grups que componen l’experiment.
o Els subjectes s’assignen a l’atzar, després a aquests, se’ls aplica simultàniament
la pre-prova; un grup rep el tractament experimental i l’altre no: se’ls
administra, també simultàniament una post-prova.
2. Disseny amb només post-prova i grup control.

o Inclou dos grups, un rep el tractament i l’altre no.
o La manipulació de la variable independent té dos nivells: presència o absència.
21
o Els subjectes s’assignen als grups de manera aleatòria. Quan conclou la
manipulació, als dos grups, se’ls administra una mesura de la variable
dependent de l’estudi.
3. Disseny de quatre grups de Solomon:
o Disseny de la mescla dels dos anteriors.
o La suma d’aquests dos dissenys origina 4 grups → 2 experimentals i 2 de control.
Els primers reben el mateix tractament experimental i els segons no reben cap
tractament.
o Només a un dels dos grups experimentals i a un dels dos grups control se’ls
administra la post-prova. Els participants s’assignen de forma aleatòria.

Dissenys quasiexperimentals → no es té garantida l’equivalència inicial perquè no hi ha
assignació aleatòria ni emparellament, els grups estan formats abans de l’experiment.
També manipula deliberadament, al menys una variable independent per observar el seu efecte
i relació amb una o més variables dependents, només que difereixen dels experiments “purs”
en el grau de seguretat o confiabilitat que pot tenir sobre l’equivalència inicial dels grups.
1. Grup control no equivalent:

o Similar al disseny amb preprova-postprova i grup control però l’assignació dels
individus als grups no és aleatòria.
2. Disseny de sèries temporals:

o L’investigador observa periòdicament les mesures dels subjectes. El tractament
és aplicat entre les observacions.
Pre-experiments → disseny d’un sol grup el qual el grup de control és mínim. És útil com un
primer apropament al problema d’investigació a la realitat.
22
1. Estudi d’un cas amb una sola mesura:
2. Disseny de preprova-postprova amb un sol grup:

o A un grup se li aplica una prova prèvia a l’estímul, després se li administra el
tractament i finalment se li aplica una prova posterior a l’estímul.
o Existeix un punt de referència inicial.
o No hi ha manipulació de variables.
o No hi ha grup de comparació.
ESTUDI QUANTITATIU NO EXPERIMENTAL
Tots són descriptius perquè no hi ha manipulació o control de les variables i només es pot
descriure el fenomen tal i com és.
• Estudi d’enquesta.
•

Estudi correlacional.
• Estudi comparatiu.
• Estudi metodològic.
• Estudi d’anàlisi secundari.
Estudi d’enquesta → recollir dades de mostres de població amb el propòsit de descriure aquesta
població en relació a certes variables d’interès.
Tenen un baix cost i es pot obtenir una gran quantitat d’informació en poc temps.
Estudi correlacional → s’examina la fortalesa de la relació entre variables determinant com

s’associen els canvis d’una variable als canvis en una altra. Si X augmenta Y disminueix?
El coeficient de relació indica la magnitud de la relació.
Varia entre -1.00 a 1.00.
0 indica no relació.
Estudi comparatiu → examinen les diferències d’una variable dependent entre grups intactes.
Retrospectius (ex post facto) o prospectius.
Estudi metodològic → l’interès es centra en el desenvolupament, anàlisi i avaluació

d’instruments i mètodes d’investigació.
23
Estudi d’anàlisi secundari → quan es reuneixen moltes dades en un estudi i no s’arriben a
utilitzar totes, es poden analitzar les que sobren en estudis secundaris.
Són estudis eficients i econòmics dat que la recollida de dades és cara i consumeix molt temps.
CATEGORIES PER CLASSIFICAR ELS DISSENYS D’ESTUDI
OBSERVACIONAL → pretenen descriure un fenomen dins d’una població d’estudi i conèixer la

seva distribució. L’investigador no té control sobre les variables d’estudi. Reprodueixen el
fenomen de forma natural.
Hi ha 2 tipus d’estudi segons l’objectiu:
• Descriptius:
o Report de casos.
o Sèries de casos.
o Estudis d’incidència.
o Estudis de prevalència.
• Analítics:
o Estudis de cohorts.
o Estudis de casos i controls.

o Experiments naturals.
DESCRIPTIUS
Report de casos → resum i la discussió a la llum del que prèviament ha estat publicat sobre casos
clínics rars o especials.
Limitacions: no permeten generalitzacions.
Sèries de casos → descripció del que s’ha trobat durant un període, en un grup reduït i
seleccionat.
Avantatges: generadors de preguntes i hipòtesis que serveixen com a base per a estudis
posteriors i són barats.
Desavantatges: alt potencial de biaix i impossibilitat per mesurar l’efecte de l’atzar. Estimació
inadequada de la freqüència i la causalitat.
Estudis d’incidència → quantifiquen l’ocurrència de casos nous d’una malaltia en un cert període
i per a una població específica en risc.
Incidència= nº casos nous/població total de risc
Estudis de prevalença → tall transversal, quantifiquen la proporció d’individus en una població,

que presenten la malaltia en un moment específic.
24
Prevalença= nº malalts en el moment/nº individus totals de la població en el moment
ANALÍTICS
L’investigador s’interroga i investiga les causes del fenomen d’estudi.
Estudis de cohorts → són prospectius i van de la causa a l’efecte. Descriuen un fenomen després
d’un període de seguiment.
Són longitudinals i la seva mesura de valoració és la taxa d’incidència del fenomen d’estudi en
dues poblacions: una exposada a un factor de risc i l’altra no.
Avantatges: són menys susceptibles als biaixos i segueixen una lògica clínica.

Desavantatges: requereixen poblacions àmplies, són cars, el temps d’observació és prolongat i
avaluen pocs factors a la vegada.
Malalts
Exposats
Sans
Cohort
Malalts
No exposats
Sans
Estudis de casos i controls → parteixen d’un grup de persones amb un fenomen donat i un grup
control que no el té. Investiguen l’exposició a un suposat factor de risc. Sempre són
retrospectius.
Experiments naturals → situacions excepcionals en les que per l’ocurrència de fenòmens

naturals o per l’aplicació de mesures de salut publica, es generen condicions experimentals per
a una població que permeten comparar-la amb una altra sense que l’investigador hagi
intervingut.
EXPERIMENTAL → estudiar algun factor desconegut i els seus efectes en el temps. L’investigador
defineix cada una de les característiques dels grups.
Sempre avaluen l’impacte produït per una intervenció:
• Assajos clínics.
25
• Metanàlisi.
Assajos clínics → estudis experimentals plantejats en els que s’avalua l’impacte d’una
intervenció.
Constitueixen el mètode més poderós de la ciència mèdica per a establir i comparar l’eficàcia
dels tractaments.
Tenen criteris d’inclusió estrictes, és a dir, s’efectuen en poblacions molt homogènies per a
garantir la validesa interna dels resultats.
Es realitzen amb:
• Drogues o productes biològics.

• Dispositius.
• Procediments medico-quirúrgics.
4 fases en el desenvolupament del medicament (3 en les vacunes):
• Fase perclínica.
• Fase I
• Fase II

• Fase III
• Fase IV
Característiques metodològiques:
• Randomització: assignació alternativa en diversos grups; garanteix la confrontabilitat

d’aquests i serveix per evitar el biaix de selecció.
• Emmascarament: garantia del desconeixement per part del participant (cec simple) i del
metge tractant o investigador (doble cec), respecte al tractament al que ha sigut
assignat; serveix per garantir la confrontabilitat de la informació i per evitar el biaix
d’informació.
• Ús del placebo: es restringeix als estudis en els que és èticament acceptable i garanteix
la confrontabilitat en la comparació dels efectes (per evitar el biaix d’informació).
Es classifiquen segons:
• Grup control: no controlat o no comparatiu, controls històrics, autocontrols, controls

concurrents...
• Assignació: no aleatori (assignació en mans de l’investigador) o aleatori (randomitzat).
• Emmascarament: oberts o no cecs, simple cec, coble cec, doble simulació...
• Format: ordre i forma en com s’administra el tractament als participants (grups
paral·lels, grups creuats...).
Metanàlisi → anàlisi estadístic d’una col·lecció de resultats de diferents assajos clínics, als que
se’ls exigeixen certs criteris uniformes d’inclusió.
Desavantatges: no sempre són factibles per les dificultats de trobar assajos amb un disseny
homogeni i són susceptibles a biaixos de publicació.
26
RELACIÓ ENTRE EL TIPUS DE PREGUNTA I EL DISSENY DE L’ESTUDI
DEFINICIÓ DELS SUBJECTES D’ESTUDI
Propòsit: desenvolupar generalitzacions.
• Qui compon l’estudi i qui ha d’estar exclòs.

• Com s’ha de mostrejar-la.
1. A qui estudiarem? Quedarà definida mitjançant els criteris de selecció.

2. Quants individus necessitarem? Mida de la mostra.
3. Com obtindrem la mostra? Quin sistema de mostreig utilitzarem.
4. A on inclourem a cada individu? Assignació dels grups d’estudi.
CRITERIS DE SELECCIÓ
Conèixer en quins individus s’ha observat un determinat efecte.
Avaluar la seva idoneïtat per arribar a l’objectiu, la replicabilitat i la possibilitat d’extrapolació

dels resultats.
Alguns ja estaran determinats per l’objectiu de l’estudi, els altres els haurem de definir tenint
en compte:
• Mostra homogènia en relació a les característiques del fenomen d’estudi.

• No diferent de la població diana (generalitzar els resultats).
• Realistes: que permetin la inclusió del nombre desitjat de subjectes en el temps previst.
• No oblidar els aspectes ètics.
MIDA DE LA MOSTRA
Determinar el nombre de subjectes que volem estudiar.
Indica el mínim nombre de subjectes que s’ha d’incloure a l’estudi.
Un excessiu nombre de subjectes suposa un gest de recursos innecessari.
Un nombre petit pot donar lloc a estimacions poc precises o ser incapaç de detectar diferències.
27
SISTEMA DE MOSTREIG
Mostreig no probabilístic → les unitats s’escullen utilitzant mètodes en els que no s’utilitza
l’atzar (mostreig consecutiu) que consisteix en seleccionar als individus que compleixen els
criteris de selecció, a mesura que van a la consulta en un període determinat.
Mostreig probabilístic → quan es coneix abans de seleccionar la mostra, la probabilitat d’un

individu de la població de ser seleccionat.
ASSIGNACIÓ DELS GRUPS D’ESTUDI
L’assignació dels individus als diferents grups d’estudi ha d’assegurar la comparabilitat d’aquests
grups, és a dir, que no existeixin diferències entre les variables generals.
TIPUS DE VARIABLES
• Dependent.
• Independent.
• Qualitativa → valors que es diferencien per una qualitat i no per una quantitat. (sexe,
estat civil, ciutat on es viu,...)

• Quantitativa → tenen un nombre com a valor. (edat, nº ingressos, nº de cigarros que
fuma,...)
• Escala ordinal → grup entremig de les qualitatives i quantitatives. Els seus valors són
categories però cada valor segueix un ordre determinat. (classe social (baixa, mitja, alta),
ideologia (dreta, esquerra, centre),...)
TIPUS DE VARIABLES QUANTITATIVES
Discretes → el nombre de valors és finit. El valor és el resultat de comptar, és a dir, són nombres
enters (nº de fills, ingressos, habitants...)
Contínues → el nombre de valors és infinit. El valor és el resultat de mesurar (talla, pes...)
TIPUS DE VARIABLES QUALITATIVES
Dicotòmiques → expressen dues categories (gènere).
Policotòmiques → es manifesten en més de 2 categories (raça, estat civil...)
Nominal → els valors no es poden ordenar (grup sanguini, estat civil, raça...)
Ordinal → els valors es poden ordenar (grau de satisfacció, intensitat del dolor...)
FASE EMPÍRICA
RECOLLIDA DE DADES
Cal especificar:
28
• Qui.
• Quan.
• A on.
• Què.
• Com (instruments de recollida de dades).
Conceptes:
Mesura → assignar nombres a objectes i fenòmens en base a determinades normes o criteris.
Dada → expressió sorgida a partir d’un procés de medició:
• Puntuació.
• Categoria.
• Text.

Escala de mesura → formes o nivells diferents de mesurar o recollir dades:
• Escala nominal: model lingüístic (A,B,D)

• Escala ordinal: nivell socio-econòmic (1-molt baix, 2-baix, 3-mig, 4-alt i 5-molt alt).
• Escala d’interval: intel·ligència (puntuacions).
• Escala de raó: percepció del so (puntuacions).
Recollida de dades → concepte més ampli que el de mesura.
Tècniques de recollida de dades → instruments que elaboren els investigadors per mesurar
característiques dels subjectes o registrar la informació.
TÈCNIQUES D’ENQUESTA
S’utilitzen per conèixer opinions, característiques culturals, característiques cultural-personals i

personals i socioeconòmiques, esdeveniments socioeconòmics, esdeveniments de poblacions...
• Qüestionaris: personals, per correu, per internet...

• Entrevistes: estructurada, semi-estructurada, no estructurada, quantitativa,
qualitativa...
Qüestionaris → instrument compost d’ítems sobre un tema o variable. La resposta es dona per
escrit.
29
Per recollir la informació sobre accions, coneixements, creences, intencions, opinions i
característiques dels subjectes.
Avantatges: amb poc temps es pot aconseguir una àmplia informació d’una gran quantitat de
persones. Permet la comparació entre dades.
Inconvenients: no es recomana la aplicació en el cas de poblacions que tinguin problemes de

comunicació verbal (infants, problemes amb l’idioma, persones mudes...). La persona que
respon pot malinterpretar la pregunta o dir una mentida.
Tipus:
• Segons la forma de respondre:

o Personal: es respon davant la persona que realitza el qüestionari. Individual o
en grups.
o Per telèfon.
o Per correu.
o Per internet.
• Pel tipus de pregunta:
o Obertes.
o Tancades.
o Mixtes.

Entrevista → tècnica d’enquesta en la que hi ha comunicació verbal.
• Entrevista estructurada: el punt de partida és un qüestionari prèviament treballat i

preparat. La seva característica fonamental és la falta de flexibilitat tan en les qüestions
plantejades com en l’ordre i la presentació.
• Entrevista semi-estructurada: és més oberta i flexible. L’entrevistadora té la llibertat de
canviar l’ordre de les preguntes, la forma de fer-les i la quantitat.
• Entrevista no estructurada: és totalment flexible i l’entrevistadora té llibertat per actuar
en funció de cada cas.
Avantatges:
• Possibilita recollir informació de persones de nivell cultural senzill o sense alfabetitzar,

adequant el llenguatge...
• Quan són temes compromesos es pot aconseguir més informació que a través del
qüestionari.
• Hi ha un menor risc de mortalitat que en el qüestionari.
30
Limitacions:
• L’entrevistadora pot influir al llarg de l’entrevista.

• No guarda l’anonimat d’una forma tan clara com el qüestionari.
• És necessari l’entrenament, tan per fer les preguntes d’una forma adequada com per
aconseguir un ambient de col·laboració per part de l’entrevistada.
• Normalment es necessita més temps que amb el qüestionari.
OBSERVACIÓ SISTEMÀTICA
És la observació que s’utilitza en la metodologia quantitativa.
Objectius:
• Aconseguir descripcions sistemàtiques.

• Provar hipòtesis.
L’observació científica no és improvisada sinó que respon a uns objectius.
A través de l’observació es recull informació d’esdeveniments en el moment en el que es

produeixen.

Observació: mètode i tècnica.
Hi ha diferents nivells de sistematització de l’observació.
Característiques:
• L’assumpte que es vol observar està completament definit. L’investigador sap què vol
observar i per això planifica la recollida de dades.
• La informació que vol recollir està definida prèviament, és a dir, l’investigador ha definit
les dades que agafarà sobre les variables que ha escollit.
• S’utilitzen medis i tècniques de registre que garantitzaran la precisió de les dades.
• Permet quantificar la informació.
Tipus:
• Observació participant i no participant.

• Hetero-observació i auto-observació.
• Observació sistemàtica i qualitativa.
Avantatges:
• La informació es recull tal i com es dona.

• És adequada per recollir dades de processos socioeducatius i de molts tipus de
comportaments.
• No exigeix molta cooperació ja que no està condicionada per les majors o menors ganes
de respondre.
Inconvenients:
• Alguns successos no es poden preveure quan passaran.

• Alguns successos no poden observar-se directament.
31
• L’observadora ha de conèixer el llenguatge, jocs, estructura, costums,... de les persones
observades.
PLANIFICACIÓ DE L’OBSERVACIÓ SISTEMÀTICA.
1. Objectius de l’observació.
2. Característiques del context.
3. Especificació de les categories.
4. Planificació del procés d’observació.
5. Tècniques de registre.
6. Formació de l’observador.
7. Problema de fiabilitat o validesa.
Tècniques de registre:
• Llista de control → recull la presència o no d’un comportament o succés.

• Escala d’estimació → recull la intensitat de la presència de la característica o
comportament:
o Escala numèrica.

o Escala gràfica (per mitja de signes).
o Escala descriptiva: major descripció de les característiques o peculiaritats.
Tipus d’escala:
• Likert.
• Guttman.
• Thurstone.
Likert → conté 5 o 7 respostes per a cada ítem que van des de totalment d’acord fins a totalment
en desacord.
Guttman → conjunt d’ítems que estan ordenats jeràrquicament.
Mesura la intensitat o el nivell o grau d’identificació del subjecte d’un fenomen social.
És una escala acumulativa: l’acceptació d’una proposició implica l’acceptació dels nivells
anteriors).
32
Thurstone → conjunt d’ítems graduals que permet diferenciar als subjectes.
Ex: conèixer l’actitud que els estudiants tenen pels exàmens.
DIFUSIÓ DELS RESULTATS
Dues formes de comunicar els resultats dels estudis:
• Parlar sobre ells.

• Escriure sobre ells.
Comunicació oral → oportunitat per presentar resultats recents i dona l’oportunitat

d’interactuar amb d’altres investigadors interessats.

15-30 minuts.
Format similar al de l’article, sense prestar molta atenció a la revisió de la literatura.
Pòster → mètode visual.
3 minuts.
Estructura similar al d’una infografia.
Article científic → informe escrit i publicat que descriu resultats originals d’una investigació.
És un escrit organitzat per satisfer els requisits per exigir de la publicació vàlida.
Estructura:
• Títol: és una etiqueta, no una oració gramatical.

o Poques paraules i que descriguin adequadament el contingut de l’article.
o Ha de donar una indicació clara i concisa del que es llegirà.
o No ha de contenir abreviatures.
• Autor/s: els que contribueixen realment en la concepció general i l’execució dels
experiments.
o Enumerar per odre d’importància.
o La forma preferida de designació és: nom de pila i cognoms.
• Resum: petita visió de l’article.
o Abstract.
o Ha d’oferir un sumari breu de cada una de les principals: introducció, objectius,
materials i mètodes, resultats i discussió.
• Introducció: subministrar prou antecedents perquè el lector pugui comprendre i avaluar
els resultats de l’estudi sense necessitat de consultar publicacions anteriors sobre el
tema.
o Citat.
o Estat del tema.
o Manifestar breu i clarament quin és el propòsit a l’escriure l’article.
33
o Justificació.
• Materials i mètodes: enquesta, persones (es descriuran els criteris de selecció i s’afegirà
al manuscrit, declaració de que els interessats ha donat el seu consentiment).
o En passat.
o Ordre cronològic, mètodes estadístics, mètodes d’anàlisi d’informació
qualitativa, etc.
o No resultats!
• Resultats:
o En pretèrit.
o Breus i clars.
o Objectius.
• Discussió: mostrar les relacions existents entre els fets observats.
o Concorden (o no) els resultats i les interpretacions amb els treballs publicats
anteriorment.
o Exposar les conseqüències teòriques del seu treball i les seves possibles
aplicacions pràctiques.
o Conclusions:
▪ Curtes i clares.
▪ Són les conclusions de tot el treball, no només dels resultats.
• Agraïments: cal agrair:

o Ajuda tècnica important rebuda de qualsevol persona, ja sigui del laboratori o
d’un altre lloc.
o Provisió d’equip, cultius o altres materials especials.
o Ajuda financera externa com subvencions, contractes o beques.
o Secció de cortesia, no científica.
• Bibliografia:
o Només les obres importants i publicades.
o Estil.
ESTADÍSTICA DESCRIPTIVA (Dr. Gich)

Estadística →ampliar el coneixement mitjançant l’ús de dades empíriques (investigació clínica).
Resumir o descriure un grup de

dades.
Avaluar les dades considerant l’atzar

i la incertesa de les observacions per
generalitzar els resultats a la població Estadística
que es vol estudiar. inferencial
Mostreig a conveniència: treballar

amb els pacients amb els qui tens
accés.
Estadística descriptiva
Mostra → subconjunt de la població
en els que es durà a terme l’estudi de
forma empírica.
Ex: pastís.
34
• La mida de la mostra és molt important definir-la abans d’iniciar un estudi. Si no la
sabem, caldria fer un estudi pilot amb el nombre de casos que creiem que és necessari
per l’estudi.
• Com i quan? → és molt important explicar-ho per poder ubicar l’estudi en el temps, ja
que les ciències de la salut avancen molt ràpidament.
Estadística descriptiva → descriure la mostra a través de les seves variables.
Estadística inferencial → a partir d’unts quants pacients i uns resultats indiscutibles que són els
que ja he obtingut, puc parlar doncs, de com s’ha de comportar la població.
Elements → cada un dels casos/pacients dels quals es té informació del fenomen que es vol
estudiar.
Variables → diferents valors estudiats en cada element de la mostra obtinguda d’una població.
Varien d’un pacient a un altre.
NIVELLS DE MESURA
Mesura Comentaris
Qualitatives
CATEGÒRIQUES Nominal Permeten classificar (≠ =)

SEMIQUANTITATIVES Ordinal Permeten classificar (≠ =)
I també ordenar (< = >)
QUANTITATIVES Interval Classificar, ordenar i operar
(contínua) aritmèticament (+ -)
Intervals equidistants
QUANTITATIVES Raó Es pot establir l’existència del
PROPORCIONALS (discreta) zero absolut (* /)
• Categòriques – nominal → perquè a cada cas/valor de la variable jo li puc posar una

etiqueta. Ex: Raça – n’hi ha de diferents, és una etiqueta. Permeten classificar si =
(pertanyen a un grup) o si ≠ (no hi pertanyen).
• Semiquantitatives – ordinal → classificar i ordenar. Ex: tractament – saber fins a quin
punt el pacient està satisfet amb aquell tractament.
• Quantitatives contínua → ex: trobar un valor entre dos nombres.
• Quantitatives discreta → ex: nombre de fills – un nombre exacte. No podem tenir un fill
i mig.
És recomanable sempre treballar amb nombres.
Numèrica ≠ quantitativa ja que es treballa amb números.
Màxim nivell → ex: edat – posar la data de naixement i calcular l’edat que té amb precisió de
quan agafa la malaltia.
Una variable ticotòmica/binària/amb 2 possibilitats, sempre es tractarà com a categoria pq

bàsicament és la mínima informació que pot tenir una variable.
Potència → major qualitat per diferenciar.
35
ILC → límit de quantificació (cal tenir en compte aquest problema ja que si posem que és >100,
no sabem si es refereix a 110, 200 o 3000, a l’hora d’extreure unes conclusions.
Discreta → s’utilitza un gràfic de barres.
Contínua → s’utilitza un histograma.
Objectius → a través d’una quantitat específica de pacients utilitzant mètodes ètics i econòmics
per arribar-hi.
AVALUAR UNA MESURA
FIABILITAT
• Grau de consistència amb la que es mesura un instrument.

• Grau en que la mesura es fa sense error aleatori, per tant, es mesura de forma
reproduïble. (repetitivitat, estabilitat, confiabilitat i precisió).
Ex: bàscula – si jo em vaig mesurant el pes cada 10 minuts pesaré el mateix.
• Evaluació Test-Retest (passar dues vegades el test) → cal vigilar amb els canvis per el
pas del temps, coneixement, avorriment...

• Fiabilitat INTRA observador → si realment és fiable el que jo avaluo. Ex: plaques.
• Fiabilitat ENTRE observador (% concordança, coeficient Kappa, r, CCI) → si es fiable com
avaluen els tests diferents observadors.
• Consistència interna (homogeneïtat) (coeficient alfa de Cronbach) →
VALIDESA
• Grau en el que l’instrument mesura el que se suposa que ha de mesurar.

• Grau d’absència de biaixos o errors sistemàtics (exactitud).
Ex: bàscula – saber si realment jo peso aquell pes.
• Validesa de contingut:
o Judici sobre la capacitat de l’instrument per avaluar tots els aspectes del
fenomen estudiat.
o A través d’un grup d’experts.
• Validesa de criteri:
o Similitud de l’instrument amb una altra mesura que se suposa vàlida (triada
anteriorment), idealment un patró d’or (validesa empírica).
o S’ha de tenir un criteri que permeti la comparació. Se sol diferenciar entre
concurrent i predictiva.
• Validesa de constructe:
o Grau de la mesura que es correspon amb els conceptes teòrics que l’instrument
pretén avaluar (validesa conceptual o
teòrica).
o Anàlisi factorial.
36
ESTADÍSTICS
Nombre resum per poder comunicar o descriure la meva mostra sobre pacients/casos que estic
estudiant.
4 tipus:
• Tendència central → mitjana, mediana i moda.

• Variabilitat o dispersió → desviació típica i CV (coeficient de variació).
• Morfologia → asimetria i curtosi.
• Posició → quartil, decil, percentil...
Mesura Tendència central Dispersió

Nombre de casos (#)
CATEGÒRIQUES Nominal
Percentatge (%)
SEMIQUANTITATIVES Ordinal Mediana Mínim/màxim

S (desviació típica/
QUANTITATIVES Interval/raó Mitjana
estàndard))
• Categòriques → és molt important posar el nombre de casos i el percentatge. Ex: no és

el mateix dir que s’han mort el 50% dels pacients, quan només en tenia 2, que no pas,
dir que se t’han mort la meitat i en tenies 100.
• Quantitatives → sempre són numèriques. Ens permet fer càlculs amb les variables. Ex:
edat, pes, IMC,...
• Ordinal (canviar: màxim/mínim, ja que no són el millor estadístic de variabilitat per a la
variable, per RIC (rang interquartílic)).
o (C3 – C1) = (tercer quartil – primer quartil)
o El RIC és un valor.
TENDÈNCIA CENTRAL
• Variables quantitatives: hi podem realitzar càlculs.
Calculem la mitjana→ suma de tots els casos/número total
• Variables ordinals: no podrem fer càlculs (ja que la resposta que ens pot donar és:
mínim/màxim. Però sí que és raonable ordenar els valors de la variable.
Calculem la mediana → valor central amb les dades ordenades.
Diferències entre mitjana i mediana:
• La mitjana és sensible a casos extrems, ja siguin molt alts o molt baixos.

• La mediana ordena els casos i agafa el nombre del mig.
37
TENDÈNCIA CENTRAL I VARIABILITAT
Aquests dos estadígrafs són una parella molt important.
És important que sempre es donin els resultats amb la mitjana i la DT (desviació típica) o CV, ja
que així la informació està completa.
• DT o CV → més o menys, representa els nombres que hi ha entre cada valor.
Desviació típica

Mitjana
Amb només la mitjana no obtindrem la informació suficient per a tenir una idea clara del
comportament de la sèrie estudiada, per tant, és necessari també calcular la DT.
MESURES DE FREQÜÈNCIA
Les variables amb només 2 valors (dicotòmiques) sempre són categòriques (viu/mort,
sa/malalt), a més de les mesures de freqüència comentades, podem calcular:
• Mesures d’incidència.
• Mesures de prevalença.
MESURES D’INCIDÈNCIA
• Incidència acumulada (IA)
No contempla el temps a risc de cada element, per tant, assumeix que el temps a risc serà el
mateix per a tots els casos.
• Taxa d’incidència (TI)
38
Mesura abstracte persones-temps (unitat del resultat).
És una taxa ja que apareix temps al denominador, també se sol denominar densitat d’incidència
(DI).
MESURES DE PREVALENÇA
ES compten els casos presents en un moment determinat, siguin nous o vells.
• Prevalença puntual:
La proporció de persones que presenten una malaltia en un moment donat (pot ser en el
moment en que es realitza l’estudi).
• Prevalença en un període:
La proporció de persones que pateixen la malaltia en qualsevol moment del període.
Algunes persones hauran desenvolupat la malaltia durant el període estudiat, mentre que, n’hi
haurà d’altres que ja el presentaven abans d’iniciar-se l’estudi.

La prevalença d’una malaltia depèn de la incidència i també la duració de la malaltia, per tant:
Prevalença = incidència i duració de la malaltia.
• Relació entre incidència i prevalença
Prevalença ≈ incidència i duració de la malaltia
Ex: galleda – prevalença: casos que ja tinc i incidència: casos nous que entren.
La duració de la malaltia afecta ja que tan puc tenir pèrdues de casos (canvi d’hospital, de ciutat,
es curen, es moren...).
MORFOLOGIA
Només tenen sentit amb una quantitat de dades, una N alta.
• Asimetria (o biaix):
a) Coeficient d’asimetria = 0.
b) Asimetria de tipus positiu.
c) Asimetria de tipus negatiu.
• Curtosi:
39
• Distribució normal (gausiana):
o És perfectament simètrica.
o És mesocúrtica.
o Els valors de la mitjana, la mediana i la moda (valor més freqüent) coincideixen.
ESTADÍSTICS DE POSICIÓ
Un nombre que em permet definir/avaluar coses de la meva sèrie i la meva variable.
• Quartils: partir l’estudi en parts iguals (una per a mi i les altres 3 pels oients).
o Quartils → valors d’una variable que determinen 4 quarts del total (trossos del
25%).
o Decils → valors d’una variable que determinen 10 parts del total (trossos del
10%).
o Percentils → valors d’una variable que determinen 100 parts del total (trossos
de l’1%).

Amb la mateixa idea, es poden calcular 3 parts (tercils), 5 parts (quintils), etc.
ESTADÍSTICA INFERENCIAL
Per a generalitzar els resultats de la mostra a la població,
tenim dues tècniques inferencials diferents:
• Contrast d’hipòtesis (CH):

o Per a estudiar si hi ha relació entre dues
variables.
• Interval de confiança (IC):
o En cas de desitjar conèixer el valor d’un estadígraf o d’un valor a la població: la
mitjana, la incidència, l’RR...
CONTRAST D’HIPÒTESIS
OBJECTIU DE L’INVESTIGADOR
Demostrar diferències (més eficaç, més ràpid, millor tolerat, etc).
Provisionalment acceptarem que són iguals.
“els dos tractaments són innocents fins que no es demostra el contrari”.
40
ASSAIG CLÍNIC
L’investigador decideix cegament que alguns dels pacients prendran placebo i els altres rebran
el tractament.
Amb el resultat s’avalua l’eficàcia del placebo i del tractament.
La partició es fa a l’atzar per aconseguir que els grups a comparar siguin similars.
EL “p” VALOR
És necessari tenir el “p” valor de l’assaig. És la probabilitat. Mai és impossible sinó que pot ser
altament improbable.
El “p” valor ens informa de l’alternativa de l’atzar. Probabilitat de tenir a la mostra diferències

iguals o majors a les obtingudes si la hipòtesi nul·la és certa.
El que és realment
important.
El “p” valor no ens dona cap mena d’informació sobre la magnitud de l’efecte.
CONTRAST D’HIPÒTESIS
Acceptar la hipòtesi nul·la
vol dir que no creu que
siguin diferents, la
diferència ha sigut atzar.
Rebutjar la hipòtesi nul·la és rebutjar la igualtat.

Això vol dir que un tractament és millor que
l’altre.
Cal tenir en compte que els nostres resultats no són absoluts però en relació a la possibilitat
d’inferència (dir el que passa a la població de la mostra) fins a quin punt de la població realment
està passant el que m’ha passat a la meva mostra.
Per tant, la meva opinió sobre les hipòtesis pot ser errònia.
Error de tipus I (probabilitat α) → quan es fa el contrast d’hipòtesis i es comparen variables, cal

ser conscient que et pots equivocar en relació a la població total.
41
Error de tipus II (probabilitat β) → quan l’estudi hi ha diferència entre variables però
l’investigador creu que és degut a l’atzar i que en realitat, a la
població general no hi ha cap mena de diferència.
El “p” valor aquí ens diu fins a quin punt, la diferència que jo he
detectat no era tal en la població.
El “p” valor és la probabilitat empírica de fer un error de tipus I.
• Si p < α (0,05 o 5%)→ podem rebutjar l’ H0.
• Si p > α (0,05 o 5%)→ no podem rebutjar l’ H0.
Tot i així també em puc equivocar, però és menys probable.
INTERVAL DE CONFIANÇA
El “p” valor no quantifica la magnitud de la diferència sinó que indica l’alternativa a l’atzar.
Interval de confiança → permet analitzar la precisió de la diferència.
Serveix per saber si podrem tornar a obtenir els mateixos resultats amb el mateix experiment
però amb pacients similars.

Ens dóna un valor superior i un d’inferior que fan un interval.
Ens informa de quins serien els valors més extrems, per a la diferència d’una variable, després
de realitzar molts estudis amb la mateixa metodologia i mida de la mostra utilitzats en l’estudi
original.
Si l’interval de confiança ens dona 0 voldrà dir que l’estudi serà exactament igual a l’original.
Ex: en el pitjor dels casos, les morts disminuiran un 0’8% i en

el millor dels casos, les morts disminuiran un 2’3%.
Com que els dos límits (inferior i superior) són positius, per
tant, sempre “guanya” el mateix tractament.
Com més gran sigui l’interval menys precís i poc informatiu serà i, per tant, menys de confiança.
RAÓ (RR/OR/HR)
Es pot calcular si el meu disseny és prospectiu, és a dir, tenir casos incidents.
Amb l’HR és quan es té en compte el temps a risc.
42
Per a una raó, la igualtat entre els estudis és l’1.
Com més estret és l’interval és més precís, tot i així, cal tenir en compte a quin cantó de la gràfica
es troba. És important traslladar-lo i modificar-lo com és degut.
Norma → es recomana comparar intervals que estiguin a la mateixa zona. Si no ho estan cal
passar-los, és a dir, fer la inversa de cada valor.
PROCEDIMENT GENERAL PER ANALITZAR UNA POSSIBLE RELACIÓ BIVARIANT
DESCRIPCIÓ BIVARIANT
Relació entre les variables.

Ex descripció bivariant: quants homes s’han infectat i quantes dones s’han infectat.
S’ha de fer una taula de contingències.
Ex: categòrica vs. Categòrica:
Ex: quantitativa vs. Categòrica:
• Test de “t”: comparació de dues variables de dades independents.

• ANOVA: per comparar més de tres variables (placebo, tractament psicològic o
tractament farmacològic).
• Test no paramètric: s’utilitzen quan no està clar si la meva variable quantitativa té totes
les característiques que ha de tenir una variable amb una distribució normal.
43
Ex: quantitativa vs. Quantitativa:
És l’estudi més ric en quant a informació.
Cal fer un gràfic de dispersió, un núvol de punts. En què qualsevol valor de l’edat i qualsevol
valor del nombre de neurones es pugui expressar.
Calcular el coeficient de correlació (r) i amb aquest número puc trobar el valor “p”.
• El coeficient de correlació avalua la bondat d’ajust a una recta entre dues variables
quantitatives.
• Per a qualsevol de les variables sempre agafa un valor entre [-1 i +1].
• Com més s’aproximi a l’1 (valor absolut) major serà l’ajust.
• El signe del coeficient indica si la relació és:

o Directa (+).
o Indirecta (-).
• Si una de les dues variables no és quantitativa (és ordinal) o la distribució no és normal,
no seria correcte calcular el coeficient de correlació lineal de Pearson.
• En substitució calcularíem el coeficient de correlació ordinal d’Spearman.
Altres consideracions:
• El més freqüent és calcular mitjanes com a descripció d’una variable quantitativa.

• En certs casos no és possible, ja sigui perquè la variable no mostra una distribució normal
o per problemes d’heterocedasticitat (problema de variables diferents).
• En aquests casos, s’utilitzen els anomenats tests no paramètrics, com ja hem comentat
per el coeficient d’Spearman.
• Si utilitzem tests no paramètrics no hauríem de fer mitjanes, o com a mínim, no només
mitjanes, també calcularem les medianes de la variable.
CÀLCUL ALTERNATIVA DE L’ATZAR (“p”)
AVALUAR LA MAGINTUD DE L’EFECTE
Si calculem un IC d’una diferència, tindrem informació de la magnitud de l’efecte i a més a més,

podrem saber si els valors originals no eren significatius, per la inclusió en l’interval del valor 0.
Si calculem un IC d’una raó, tindrem informació de la magnitud de l’efecte i a més, podrem saber
si els valors originals no eren significatius, per la inclusió de l’interval del valor 1.
44
MULTIVARIANT I MIDA DE LA MOSTRA
MIDA DE LA MOSTRA
Exigència legal en tot assaig clínic amb fàrmacs.
Quants pacients necessito per respondre a la pregunta plantejada?
• Logística de l’assaig.
• Qüestions ètiques.
“n” (nombre de pacients) proporcional al cost.
Errors de tipus I (α) i II (β). Augmentant la “n” els dos valors (α i β) disminuiran i, per tant, tindrem
menys possibilitat d’equivocar-nos. Perquè com més gran sigui la mostra, més s’assemblarà a la
població i, per tant, serà més certa.

Variabilitat de la variable principal avaluada (error de l’estimació), és a dir, és millor no analitzar
una variable que pugui variar molt entre els pacients perquè sinó no sabrem especificar el
resultat del nostre objectiu.
Magnitud de l’efecte que es desitja detectar. Si la diferència que es vol detectar entre els dos
grups de pacients és molt gran, necessitarem una petita mostra, en canvi, si la diferència que
volem detectar és molt petita necessitarem una mostra de pacients molt més gran.
Aplicació per calcular → Calculadora de Tamaño muestral GRANMO.
COM ESCOLLIR EL TEST ADEQUAT
1. Variables implicades.
2. Número de grups (tractaments) comparats.
3. Disseny.
4. Condicions d’aplicació.
45
46

Bio Esta Di Stica

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Bio Esta Di Stica

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Bioestadistica.

Metodologia Científica i Bioestadística

Escuela Universitaria de Enfermería del Hospital de la Santa

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

1923: informe Goldmark.

1948: Informe Brown.

Als Estats Units es considera la preparació acadèmica de docents, administrador i infermeres en

Reservados todos los derechos.

Paradigma → model o patró acceptat.

• Els resultats obtinguts mitjançant la investigació són importants, degut a que

Realitzacions universalment reconegudes que durant cert temps proporcionen models de

• Crític o dialèctic → el coneixement en salut aspira a ser relacional i transdisciplinari, pel

Reservados todos los derechos.

• Busquen una millor comprensió del món.

• Es guia per un o més propòsits.

Consisteix en una recol·lecció sistemàtica i l’anàlisi de materials narratius de caràcter més

Reservados todos los derechos.

• Consisteix en delimitar un problema d’investigació.

• Recol·lecció sistemàtica d’informació numèrica, freqüentment en condicions d’estricte

• Recol·lecció, anàlisi i integració de dades quantitatives i qualitatives.

Utilitza amb freqüència de manera simultània un mostreig probabilístic i és guiat per un

Forma lògica de plantejar-se un problema d’investigació.

Reservados todos los derechos.

Preguntes que en faciliten la redacció:

• Què s’ha dit sobre el tema?

Citat en la seva majoria.

Estat del tema.

• Manifestar breu i clarament quin és el propòsit a l’escriure el treball.

Reservados todos los derechos.

Analitzar i exposar aquelles teories, enfocaments teòrics, investigacions i antecedents en

Funció → ubicar d’acord a un marc de referència un problema d’investigació, que permeti

Donar objectivitat, suport conceptual en la investigació i simultàniament, guiar a l’investigador.

• No cometre els mateixos errors que altres estudis.

Explicacions que indiquen el que estem buscant o tractant de comprovar.

COM ES RELACIONEN LES HIPÒTESIS, LES PREGUNTES I ELS OBJECTIUS D’INVESTIGACIÓ?

Reservados todos los derechos.

TIPUS D’ESTUDI HIPÒTESI

• Definició de la població d’estudi.

Població accessible: professors d’infermeria contractats a temps complet en el moment de

Com més elevada sigui la mostra menor error mostral.

Reservados todos los derechos.

Les variables es poden relacionar i formar part de la hipòtesi.

Què es pretén de la investigació.

Són les guies d’estudi i cal expressar-los amb claredat.

Han de ser susceptibles d’assolir (realistes).

Errors que influeixen en els resultats d’un estudi.

Influeixen en l’exactitud dels resultats o en la veracitat del fenomen d’estudi.

Reservados todos los derechos.

Investigació mèdica en la que es proven tractaments, equips o medicaments en persones.

Procediment que es segueix en les ciències per trobar la veritat i ensenyar-la.

Procediment mitjançant el qual podem assolir un coneixement objectiu de la realitat, tractant

1932 Alabama → US Public Health Service.

2a Guerra Mundial (1939-1945).

1945 es van fer públiques les atrocitats dels nazis.

1946 Tribunal Nuremberg.

1948 → declaració universal dels drets humans.

1948 Declaració de Ginebra (Associació Mèdica Mundial).

1964 Declaració de Helsinki (Associació Mèdica Mundial).

Tres principis ètics fonamentals en la investigació amb humans:

• Respecte a les persones.

Reservados todos los derechos.

1979 Principis d’ètica biomèdica:

• Identificació i credencials de l’investigador.