Wuolah Free FIBI Parcial 2.2

FIBI-Parcial-2.2.
pdf
user_3273785
Fisiología y Bioquímica
2º Grado en Óptica y Optometría
Facultad de Óptica y Optometría de Terrassa

Universidad Politécnica de Catalunya
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
FISIOLOGIA
I
BIOQUÍMICA
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7006169
Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
TEMA 1. INTRODUCCIÓ 2
TEMA 2. HOMEÒSTASI 8
TEMA 3. MEMBRANES CEL·LULARS 16
TEMA 4. TRANSPORT CEL·LULAR 28
TEMA 5. SENYALITZACIÓ CEL·LULAR 44
TEMA 6. ENZIMS 58
TEMA 7. METABOLISME 66
TEMA 8. SISTEMA CIRCULATORI 82
TEMA 9. SISTEMA RESPIRATORI 100
TEMA 10. SISTEMA EXCRETOR 112
TEMA 11. SISTEMA LIMFÀTIC I SISTEMA IMMUNITARI 122
TEMA 12. SISTEMA ENDOCRÍ 136
TEMA 13. SISTEMA NERVIÓS 152
TEMA 14. SISTEMA MUSCULAR I ESQUELÈTIC 162
TEMA 15. SISTEMES SENSORIALS 176
TEMA 16. PARPELLES 190
TEMA 17. MÚSCULS OCULOMOTORS 200
TEMA 18. IRIS I PUPIL·LA 208
TEMA 19. ESCLERÒTICA 214
TEMA 20. CÒRNIA 218
TEMA 21. APARELL LACRIMAL 228
TEMA 22. CRISTAL·LÍ I COS CILIAR 242
TEMA 23. HUMOR AQUÓS I HUMOR VITRI 254
Con el Plan Turbo, además de eliminar los vídeos también recibes descargas sin publicidad mensuales
Fisiología y Bioquímica
Banco de apuntes de la
TEMA 18. IRIS I PUPIL·LA
1. MÚSCULS DE L’IRIS 209
2. CIRCULACIÓ SANGUÍNIA A L’IRIS 209
3. INNERVACIÓ MOTORA DELS MÚSCULS DE L’IRIS 210
a. INNERVACIÓ SIMPÀTICA DEL DILATADOR
b. INNERVACIÓ PARASIMPÀTICA DE L’ESFÍNTER
4. PUPIL·LA 211
5. REFLEXOS PUPIL·LARS 212

a. REFLEX PUPIL·LAR A LA LLUM
b. REFLEX PUPIL·LAR A LA FOSCOR
c. REFLEX PUPIL·LAR DE DILATACIÓ PSICOMOTORA
d. REFLEX PUPIL·LAR DE DILATACIÓ PSICOSENSORIAL
e. REFLEX PUPIL·LAR DE DILATACIÓ PSICOSENSITIVA
208
1. MÚSCULS DE L’IRIS
L’iris és una membrana de forma discoidal, normalment melanitzada(presenta

grànuls de melanina continguts en melanòcits).
La pigmentació de l’iris contribueix al color de l’iris, i desvia la llum de longitud d’ona
curta reflectida a l’estroma de l’iris.
El gruix de l’iris és un determinant significant del color de l’iris; els iris foscos tenen
un gruix superior.
L’iris és contràctil i funciona com un diafragma.
La funció de l’iris és regular la quantitat de llum que penetra a l’ull, fet que efectua:
● Dilatant la pupil·la amb baixa il·luminació (midriasi).

● Contraient la pupil·la amb elevada il·luminació (miosi).
Per a això, compta amb dos músculs llisos amb funcions oposades:
● Múscul dilatador de la pupil·la (obertura).

● Múscul constrictor o esfínter de la pupil·la (tancament).
2. CIRCULACIÓ SANGUÍNIA A L’IRIS
Al voltant del 5% de tota la sang ocular circula a través de l’iris.
Els vasos sanguinis de l’iris estan continguts en canals de l’estroma de l’iris, i presenten
una disposició que els permet mantenir-se oberts quan l’iris està totalment dilatat.
Els vasos de l’iris tenen complexes d’unió intercel·lular.
209
3. INNERVACIÓ MOTORA DELS MÚSCULS DE L’IRIS
Els músculs de l’iris estan connectats mitjançant fibres musculars i nervioses, a fi

d’actuar coordinadament.
L’iris té, a més de dues musculatures llises independents, doble innervació autònoma
parasimpàtica i simpàtica.
Els sistemes nerviosos simpàtic i parasimpàtic no són antagònics.
Generalment actuen de forma sinèrgica, tot i que de vegades actuen de forma

independent.
a. INNERVACIÓ SIMPÀTICA DEL DILATADOR
L’activitat simpàtica del múscul dilatador sembla estar mitjançada principalment per
receptors α-adrenèrgics, i en menor mesura per receptors β- adrenèrgics.
Els receptors adrenèrgics són un tipus de receptors acoblats a proteïnes G.
Estudis en músculs dilatadors de l’iris humà aïllats indiquen que la innervació

excitadora és α-adrenèrgica (mitjançant el neurotransmissor adrenalina), mentre que
la innervació inhibidora és colinèrgica (mitjançant el neurotransmissor acetilcolina).
210
b. INNERVACIÓ PARASIMPÀTICA DE L’ESFÍNTER
El múscul dilatador està innervat principalment per fibres nervioses simpàtiques no

mielinitzades, el soma de les quals està situat en el gangli cervical superior. La
innervació parasimpàtica d’aquest múscul és menys important.
El múscul constrictor o esfínter està innervat principalment per fibres nervioses
parasimpàtiques derivades del nervi oculomotor (fibres postganglionars del gangli
ciliar que viatgen via la ruta dels nervis ciliars curts). La innervació simpàtica d’aquest
múscul és menys important.
4. PUPIL·LA
L’iris té al seu centre una obertura circular, la pupil·la.
El diàmetre pupil·lar en l’adult és d’uns 3-4mm, tot i que té variacions normals entre
els 2mm i 6mm.
La variació del diàmetre pupil·lar depèn de:
● Equilibri entre el sistema nerviós simpàtic i parasimpàtic.

● Intensitat de la llum.
● Grau d’excitació psíquic.
La variació en un o més d’aquests punts produirà, com a resposta reflexa, l’augment o

la disminució del diàmetre pupil·lar.
L’augment del diàmetre pupil·lar o dilatació de la pupil·la s’anomena midriasi.
La midriasi té lloc en condicions de baixa intensitat lumínica i en estats d’excitació o

por.
La midriasi és el resultat de l’acció (contracció) del múscul dilatador de la pupil·la.
La disminució del diàmetre pupil·lar o contracció de la pupil·la s’anomena miosi.
211
La miosi té lloc en condicions d’elevada intensitat lumínica, i mentre es dorm.
La miosi és el resultat de l’acció (contracció) del múscul constrictor de la pupil·la.
Les funcions de la pupil·la són:
● Regular la quantitat de llum que entra a l’ull.

● Augmentar la profunditat d’enfocament per la visió propera.
● Minimitzar les aberracions òptiques.
Aquestes funcions són mitjançades per la llum i els reflexes pupil·lars, les vies
neurològiques dels quals impliquen mecanismes simpàtics (dilatació) i
parasimpàtics (contracció).
Els diàmetres pupil·lars inusualment grans han estat relacionats amb el

desenvolupament de miopia a causa de l’augment d’aberracions òptiques que
provoquen.
5. REFLEXOS PUPIL·LARS
a. REFLEX PUPIL·LAR A LA LLUM
En aquest cas, l’ull està adaptat a la foscor o a una certa intensitat de llum, i
l’estímul és la incidència o augment de la intensitat lumínica.
Si exposem una de les retines a una major intensitat de llum, obtindrem una
resposta directa a la pupil·la homolateral i una resposta consensual a la pupil·la
contralateral.
La via aferent s’inicia als fotoreceptors, i mitjançant fibres del nervi òptic (II parell
cranial) la informació passa a l’àrea pretectal.
Des de l’àrea pretectal, interneurones homolaterals i contralaterals envien la informació

al nucli d’Edinger- Westphal, on s’inicia la via eferent.
212
b. REFLEX PUPIL·LAR A LA FOSCOR
En aquest cas, l’ull està adaptat a la llum i l’estímul és l’absència de llum.
La via aferent activa envia la informació mitjançant el sistema límbic (hipotàlem) fins al
centre ciliespinal de Budge, on s’inicia la via eferent.
c. REFLEX PUPIL·LAR DE DILATACIÓ PSICOMOTORA
La superactivitat intel·lectual i emocional augmenta el diàmetre pupil·lar.
d. REFLEX PUPIL·LAR DE DILATACIÓ PSICOSENSORIAL
Les sensacions sensorials intenses i sobtades provoquen dilatació pupil·lar.
Les sensacions irritants (gustatives, auditives, etc.) provoquen midriasi bilateral, més
accentuada al costat excitat.
e. REFLEX PUPIL·LAR DE DILATACIÓ PSICOSENSITIVA
Els estímuls dolorosos també provoquen midriasi.
213
TEMA 19. ESCLERÒTICA
1. COMPOSICIÓ BIOQUÍMICA 215
2. CARACTERÍSTIQUES FUNCIONALS 216
214
1. COMPOSICIÓ BIOQUÍMICA
L’escleròtica està composada per:
● Aigua (68%).
● Soluts (32%):
○ Col·lagen (77%).
○ Elastina (2%).
○ Proteoglicans (3%).
○ Fibroblasts (3%).
○ Altres soluts: proteïnes, glúcids, lípids, electròlits (6%).
En comparació amb la còrnia, l’escleròtica està menys hidratada i presenta una major
proporció de col·lagen.
L’escleròtica és essencialment acel·lular, conté molt pocs fibroblasts entre els feixos de
col·lagen.
L’estroma escleral presenta:
● Fibres de col·lagen principalment de tipus I i III.

● Fibres elàstiques.
Els principals proteoglicans presents a l’estroma de l’escleròtica són:
● Proteodermatan sulfat.
● Proteocondroitin sulfat.
A diferència de la còrnia, l’escleròtica no conté proteoqueratan sulfat, i sí conté

fibres elàstiques, així com també el glucosaminoglicà àcid hialurònic.
La disposició dels proteoglicans de l’escleròtica respecte a les fibril·les de

col·lagen és similar a la dels proteoglicans corneals.
215
2. CARACTERÍSTIQUES FUNCIONALS
L’escleròtica manté la forma i mida del globus ocular.
L’escleròtica és gruixuda i dura i, a diferència de la còrnia, no transparent i

vascular.
La seva duresa, elasticitat i opacitat confereixen a l’ull:
● Resistència a la deformació i la pressió.

● Protecció enfront a la llum i els traumatismes mecànics.
● Resistència als canvis en la pressió intraocular.
Alguns fibroblasts contràctils (miofibroblasts) han estat identificats al’escleròtica i la

coroide, els quals podrien tenir un paper en les propietats refractives de l’ull.
L’escleròtica és opaca per les raons contràries per les quals la còrnia és transparent: les
fibres de col·lagen de tipus I i III de l’escleròtica són de diàmetre variable i
presenten una distribució irregular.
La quantitat de proteoglicans a l’escleròtica és considerablement menor que a la

còrnia, fet que implica que l’escleròtica estigui molt menys hidratada.
Existeix una considerable renovació dels constituents de la matriu extracel·lular de

l’escleròtica, fet que pot determinar la forma i la mida de l’ull i per tant també la seva
refracció.
216
Recentment s’ha suggerit que la coroide podria funcionar com un teixit paracrí,
regulant la síntesi de col·lagen i de proteoglicans, particularment d’àcid hialurònic, a
l’escleròtica.
Amb l’edat, es produeix un augment de la dimensió anteroposterior del globus
ocular, i la mida del globus ocular adult s’aconsegueix al voltant dels 7- 10 anys
d’edat.
Els augments continuats en la mida del globus ocular són subjacents al

desenvolupament de miopia.
En algunes condicions, com en el rar síndrome d’efusió uveal i en lananoftàlmia,

l’escleròtica conté elevats nivells de proteoglicans anormals, especialment
proteoglicans que contenen dermatan sulfat, que capten grans volums d’aigua.
En aquestes condicions, l’escleròtica augmenta en gruix i secundàriament pot

obstruir el drenatge venós de la coroide, causant inflamació i retenció d’aigua.
217
TEMA 20. CÒRNIA
1. ESTRUCTURA FUNCIONAL 219

a. COL·LAGEN
b. QUERATÒCITS
c. PROTEOGLICANS I GLUCOSAMINOGLICANS
3. TRANSPARÈNCIA CORNEAL 221

a. EPITELI CORNEAL ANTERIOR
b. ESTROMA CORNEAL
c. ENDOTELI CORNEAL
d. HIDRATACIÓ I TRANSPARÈNCIA
e. TEORIES SOBRE LA TRANSPARÈNCIA CORNEAL
4. METABOLSIME DE LA CÒRNIA 224
5. SENSIBILITAT CORNEAL 225
218
1. ESTRUCTURA FUNCIONAL
La còrnia funciona com una important lent òptica de l’ull, enfocant els raigs de llum a
la retina.
Té dues propietats òptiques clau:
● Poder refractiu o diòptric (refracció de la llum).
● Transparència (transmissió de la llum).
Gairebé tota la llum de l’espectre visible i infraroig (85% – 99%) és transmesa a
través de la còrnia.
La fracció restant de llum de l’espectre visible i infraroig (1% – 15%) és

dispersada en totes direccions, sent la llum visible violeta la més afectada.
La còrnia absorbeix gran part de la llum ultravioleta.
La transparència de la còrnia és deguda a:
● La seva composició bioquímica.

● El seu elevat contingut hídric.
● La seva relativa acel·lularitat.
● L’estructura del seu estroma o matriu.
219
La còrnia està composada per:
● Aigua (78%).
● Soluts (22%):
○ Col·lagen (71%).
○ Queratòcits (fibroblasts) (10%).
○ Proteoglicans (9%).
○ Altres soluts: proteïnes, enzims, lípids, electròlits, etc. (10%).
a. COL·LAGEN
El col·lagen és una proteïna estructural organitzada en forma d’una xarxa de fibril·les
insolubles en aigua.
Els col·làgens corneals són funcionalment importants a l’hora d’establir la

transparència de la còrnia i resistir càrregues de tensió, i defineixen la mida i la
forma del teixit corneal.
A la còrnia humana es troben 13 tipus de col·lagen.
A les diferents capes de la còrnia hi ha diferents tipus de col·lagen:
● L’epiteli anterior i l’endoteli corneal presenten col·làgens IV i VIII, típics de

les membranes basals.
● La capa de Bowman té elevades proporcions de col·lagen I, III i VII.
La disposició del col·lagen proporciona elasticitat i deformabilitat a la còrnia, alhora

que manté nivells elevats de transmissió lumínica.
220
b. QUERATÒCITS
Els queratòcits són els fibroblasts de la còrnia.
Són les cèl·lules encarregades de sintetitzar la substància fonamental amorfa i les

fibres de col·lagen.
c. PROTEOGLICANS I GLUCOSAMINOGLICANS
Els proteoglicans són glicoproteïnes solubles en aigua formades per un nucli proteic al
qual s’hi uneixen covalentment cadenes laterals de polisacàrids aniònics anomenades
glucosaminoglicans.
Els proteoglicans de la còrnia es caracteritzen per ser petits i tenir poques cadenes
glúciques.
A l’estroma corneal, s’han identificat quatre tipus principals de nuclis proteics de

proteoglicà: decorin, lumican, keratocan i mimecan.
3. TRANSPARÈNCIA CORNEAL
a. EPITELI CORNEAL ANTERIOR
Representa la primera interfase refractiva que ha de travessar la llum.
Presenta poques interfases o zones amb diferent índex de

refracció, de manera que no provoca grans discontinuïtats
òptiques.
Representa una barrera efectiva al transport de fluids, fet que

s’aconsegueix mitjançant unions cel·lulars extenses com tight junctions
o desmosomes.
221
b. ESTROMA CORNEAL
L’estroma corneal constitueix el 90% del gruix de la còrnia, i per tant és la regió que
contribueix més a la funció òptica de la còrnia.
Els dos components principals de l’estroma corneal tenen diferents índexs de

refracció: col·lagen (IR=1,55) i glucosaminoglicans (IR=1,35).
Les fibril·les de col·lagen veïnes estan interconnectades mitjançant cadenes de

proteoglicans amb disposició ortogonal.
A la còrnia humana, s’observa un patró de disposició hexagonal regular de sis

proteoglicans per fibril·la de col·lagen.
Respecte a la transparència de la còrnia, actualment es considera que la còrnia és

transparent i per tant no produeix una dispersió significant de la llum perquè el
diàmetre de les fibril·les de col·lagen no excedeix els 30nm, i la distància
interfibril·lar és d’uns 55nm.
Tenint en compte les longituds d’ona de la llum visible, quan la distància entre regions
de diferent índex de refracció és major als 200nm és quan es produeix la dispersió
de la llum.
La disposició de les fibril·les de col·lagen dins de cada lamel·la, doncs, contribueix a

la no dispersió de la llum i per tant a la transparència corneal.
Quan es modifica aquesta distribució de les fibril·les i augmenta la distància entre

elles, per exemple quan hi ha inflamació o edema corneal i per tant entrada d’aigua, es
perd la transparència corneal.
222
Els queratòcits o fibroblasts corneals són importants en el manteniment de la
transparència corneal perquè són la font de col·lagen i proteoglicans de l’estroma
corneal.
Els queratòcits, a més, expressen un conjunt de proteïnes anomenades cristal·lines

corneals, les quals semblen tenir un paper en la transparència a la llum reduint la
dispersió de la llum.
c. ENDOTELI CORNEAL
Les unions entre les cèl·lules de l’endoteli corneal també ajuden a mantenir la
transparència corneal, ja que impedeixen el pas d’aigua i soluts entre l’humor aquós i
l’estroma corneal a través dels espais intercel·lulars.
d. HIDRATACIÓ I TRANSPARÈNCIA
Els factors que mantenen el grau d’hidratació corneal (~78%), i que per tant
contribueixen a la transparència corneal, són:
● La integritat histològica de l’endoteli i l’epiteli.

● L’estructura de l’estroma.
● L’equilibri electrolític i osmòtic.
● L’absència de vasos sanguinis.
● L’evaporació lacrimal.
● El metabolisme energètic molt actiu.
● La composició química.
● La pressió intraocular.
223
e. TEORIES SOBRE LA TRANSPARÈNCIA CORNEAL
Les teories vigents sobre la transparència corneal coincideixen en varis punts:
● La transparència corneal és atribuïble tant a la disposició de les fibril·les de

col·lagen a l’estroma corneal com a la transparència de les cèl·lules presents
a la còrnia (queratòcits).
● Les fibril·les de col·lagen i els queratòcits dispersen la llum de forma ineficient.
● Els queratòcits presenten cristal·lines corneals transparents al seu
citoplasma.
● La primesa de la còrnia contribueix a la mínima dispersió de llum.
● Si augmenta el desequilibri en l’índex de refracció de les fibril·les de col·lagen,
els queratòcits i la matriu extrafibril·lar, la dispersió de llum a l’estroma corneal
augmenta i resulta en una pèrdua de transparència.
4. METABOLSIME DE LA CÒRNIA
L’epiteli anterior obté l’oxigen a partir de la pel·lícula lacrimal.
L’endoteli corneal i els queratòcits de les capes profundes de l’estroma corneal reben
l’oxigen a partir de la circulació que discorre per l’humor aquós.
La funció i el bon estat de la còrnia depenen, per tant, de les condicions a la superfície
de la còrnia i de factors sistèmics com la capacitat cardiopulmonar.
L’excés d’oxigen pot ser perjudicial si es converteix en els radicals superòxid (O2-) o
peròxid d’hidrogen (H2O2).
L’humor aquós conté nivells elevats de H2O2.
El dany per part dels radicals lliures a l’endoteli corneal indueix l’apoptosi o mort
cel·lular programada, i per tant podria explicar la pèrdua progressiva de cèl·lules
endotelials associada amb l’edat.
224
Les lents de contacte afecten la fisiologia de la còrnia.
Malgrat que la pel·lícula lacrimal banya ambdues cares de les lents de contacte, la
funció de l’epiteli anterior corneal es veu compromesa.
Les lents de contacte redueixen la disponibilitat directa d’oxigen a l’epiteli corneal,

i per tant promouen un canvi de metabolisme d’aeròbic a anaeròbic.
En conseqüència, quan s’utilitzen lents de contacte, encara augmenten més els

nivells de lactat i s’incrementa la producció de CO2.
Les lents de contacte poden tenir efectes perjudicials sobre l’estructura de l’epiteli
anterior corneal, provocant el seu aprimament, reduint el nombre d’unions
cel·lulars i disminuint l’adhesió de l’epiteli a la membrana basal.
En casos extrems, l’ús excessiu de lents de contacte pot provocar edema epitelial i
erosions de l’epiteli.
Les lents de contacte també poden induir l’engruiximent de l’estroma corneal i de

l’endoteli corneal (polimegatisme; cèl·lules endotelials molt grans).
5. SENSIBILITAT CORNEAL
La còrnia presenta un gran nombre de terminals nerviosos per unitat de superfície, fet
que fa que la còrnia presenti una alta sensibilitat (300-400 cops superior a la de la
pell en general).
225
Els nociceptors corneals responen a:
● Estímuls mecànics.
● Estímuls tèrmics.
● Estímuls químics.
La sensibilitat corneal augmenta des del limbe cap al centre corneal. La regió més
sensible és la zona que ocupa el diàmetre central de 5mm.
La zona horitzontal central és més sensible que la central vertical. L’hemicòrnia
temporal és més sensible que la nasal.
El grau de sensibilitat de la còrnia:
● Disminueix amb l’edat.

● Augmenta amb les hores de vigília.
● Disminueix amb el període d’utilització de lents de contacte.
● Disminueix amb qualsevol situació que disminueixi la concentració d’oxigen
a la còrnia.
226
227
TEMA 21. APARELL LACRIMAL
1. LLÀGRIMA 229
a. CARACTERÍSTIQUES FUNCIONALS
b. COMPOSICIÓ DE LA PEL·LÍCULA LACRIMAL
c. PH
d. PRESSIÓ OSMÒTICA I OSMOLARITAT
2. APARELL LACRIMAL 235
3. SECRECIÓ LACRIMAL 235

a. FORMES DE SECRECIÓ
b. CONTROL NERVIÓS DE LA SECRECIÓ LACRIMAL
4. DRENATGE LACRIMAL 237
5. AVALUACIÓ DE L’APARELL LACRIMAL 238

a. AVALUACIÓ DEL SISTEMA SECRETOR
b. AVALUACIÓ DEL SISTEMA DE DRENATGE
228
1. LLÀGRIMA
a. CARACTERÍSTIQUES FUNCIONALS
La producció de la llàgrima, junt amb el parpelleig, dóna lloc a dos grups de

funcions:
● Funció general: de protecció del segment anterior del globus ocular.
● Funcions particulars respecte a la còrnia:
○ De manteniment d’una superfície òpticament llisa.
○ Mecànica.
○ De nutrició.
○ Antibacteriana i immunològica.
Totes aquestes funcions depenen tant de la correcta secreció per part les glàndules,
com del correcte drenatge per les vies de drenatge.
La pel·lícula lacrimal proporciona la interfase entre els epitelis cornial i conjuntival i el

medi extern.
És essencial per la protecció de la superfície ocular i per una visió clara, ja que aquesta
pel·lícula lacrimal és la primera superfície refractiva de l’ull.
b. COMPOSICIÓ DE LA PEL·LÍCULA LACRIMAL
El gruix de la pel·lícula lacrimal és d’uns 3 – 6μm.
La pel·lícula lacrimal és una barreja complexa de secrecions.
Consta de tres capes, que de més interna a més

externa són:
● Capa mucinosa.
● Capa aquosa.
● Capa lipídica.
229
La capa aquosa es pot arribar a barrejar tant amb la mucinosa com amb la lipídica.
b.1. Capa mucinosa
És la capa més interna.
És secretada majoritàriament per les cèl·lules caliciformes de la conjuntiva, i també és
en part composada pel glicocàlix de les cèl·lules epitelials cornials, conjuntivals i de
la glàndula lacrimal principal.
Està composada principalment per mucines.
Les mucines són el component glicoproteic del mucus; consisteixen en un nucli

proteic d’aminoàcids unit a cadenes laterals de carbohidrats de longitud i complexitat
variable.
L’estructura molecular de les mucines permet la formació d’interaccions amb altres

molècules hidrofòbiques, hidròfiles i amb càrrega, formant mucus.
Les mucines es classifiquen segons la nomenclatura MUC1 – 21, i es divideixen en:
● Mucines de transmembrana.
● Mucines secretòries:
○ Solubles: Secretades per la glàndula lacrimal principal.
○ Formadores de gels: Secretades per les cèl·lules caliciformes.
Les mucines de transmembrana hidraten la superfície ocular i funcionen com a barrera

enfront a patògens.
230
La capa mucinosa realitza varies funcions:
● Lubrica les vores palpebrals i la conjuntiva, facilitant així el parpelleig.

● Estén la pel·lícula lacrimal durant el parpelleig.
● Atrapa cossos estranys.
● Proporciona protecció enfront a bacteris.
b.2. Capa aquosa
És la capa intermèdia i més extensa; representa un 60% del gruix total.
Secretada principalment per la glàndula lacrimal principal, i en menor grau per

glàndules lacrimals accessòries (Krause, Wolfring, Moll).
Està composada principalment d’aigua, i de soluts com gasos, glucosa, electròlits i

proteïnes.
● Soluts: Electròlits
Mantenen les característiques de l’osmolaritat i regulen el pH de la llàgrima.

Alguns estan presents en concentracions semblants a les trobades al sèrum
sanguini, mentre que d’altres apareixen en concentracions molt diferents (ex:
K+, Ca2+).
231
● Soluts: Proteïnes
○ Lipocalina lacrimal: Transporta la vitamina A i proteïnes, i interacciona

amb els lípids de les glàndules de Meibom i indueix la seva extensió.
○ Lactoferrina: Té capacitat d’emmagatzemar grans quantitats de Fe3+, fet
que li confereix propietats bacteriostàtiques.
○ Lisozima: Té funció bacteriolítica, la qual és sinèrgica amb la funció de la
lactoferrina.
○ Immunoglobulines: Les majoritàries són la IgA, la IgG i la IgM. A les
llàgrimes, la IgA és un dímer protegit per un component de secreció. Les
immunoglobulines tenen funció immunològica.
La capa aquosa realitza diverses funcions:
● Disminueix la tensió superficial, facilitant l’extensió de la

pel·lícula lacrimal.
● Oxigena i hidrata el segment extern de l’ull.
● Manté el pH lacrimal.
● Actua com a sistema de defensa, controlant la microbiota
ocular.
● Té propietats antiadherents i lubricants.
b.3. Capa lipídica
És la capa més externa.
Secretada per les glàndules de Meibom i de Zeis.
La capa externa de la capa lipídica conté lípids apolars (èsters de ceres i esterols,
àcids grassos i triglicèrids). Contacte amb l’aire.
232
La capa interna de la capa lipídica, en contacte amb la capa aquosa, està formada per
lípids polars (fosfolípids, àcids grassos i colesterol lliure). Contacte amb la capa aquosa.
No es regenera en cada parpelleig, sinó que es comprimeix i s’estén.
Quan les parpelles es tanquen, la capa lipídica es comprimeix de manera que augmenta
en gruix fins a 1mm al marge de les parpelles.
Quan les parpelles es retrauen, una fina capa de lípids s’escampa per sobre de les
capes aquosa i mucinosa subjacents.
Conforme les parpelles s’obren, la capa lipídica es dispersa des de la parpella inferior
cap amunt, i els grups hidrofílics de les molècules de fosfolípids interaccionen amb la
capa aquosa.
La capa lipídica realitza varies funcions:
● Contribueix a l’estabilitat de la pel·lícula lacrimal mitjançant la disminució de

la tensió superficial i la dispersió de la pel·lícula lacrimal en el parpelleig.
● Evita l’evaporació de la pel·lícula lacrimal, concretament de la capa aquosa.
● Controla la pressió osmòtica de la llàgrima.
● És responsable de la riquesa lacrimal; una major riquesa lacrimal implica un
major gruix de la capa lipídica i conseqüentment una menor taxa d’evaporació de
la llàgrima.
Amb l’edat varia la composició bioquímica de les secrecions i de la pel·lícula lacrimal:
● Disminueix la secreció aquosa.
233
● Varia la proporció entre secrecions seroses i mucinoses de la glàndula lacrimal
principal.
● Augmenta la secreció de les glàndules de Meibomcapa lipídica
● Disminueix la secreció de les cèl·lules caliciformescapa muciforme
Amb l’edat disminueix el to normal del múscul orbicular, i en conseqüència es

modifica el drenatge normal cap als punts lacrimals.
c. PH
El pH de la llàgrima és de ~7,3, semblant al del plasma sanguini.
El pH varia segons la zona d’obtenció de la llàgrima (fòrnix, pel·lícula lacrimal

precornial).
L’augment (>7,8) o la disminució (<6,6) dels valors de pH provoca irritació cornial.
d. PRESSIÓ OSMÒTICA I OSMOLARITAT
La secreció lacrimal aquosa és isotònica respecte a la còrnia.
Amb l’evaporació, la llàgrima es torna lleugerament hipertònica respecte a la còrnia.
L’osmolaritat lacrimal normal és ~302 mOsm/l.
Per sobre de 319 mOsm/l, l’osmolaritat causa la sensació de malestar cornial,

irritació, dany tissular i la inflamació de l’ull sec.
234
2. APARELL LACRIMAL
L’aparell lacrimal consisteix en varies entitats que col·laboren en proveir una correcta
lubricació de l’ull.
Les dues divisions de l’aparell lacrimal són:
● El sistema secretor: allibera les llàgrimes.

● El sistema de drenatge: drena les llàgrimes.
3. SECRECIÓ LACRIMAL
La glàndula lacrimal principal és una glàndula de secreció serosa que constitueix la
principal estructura secretora de llàgrima.
La glàndula lacrimal principal secreta la major part del component aquós de la

llàgrima, que és la fracció més abundant, i també contribueix al component mucinós.
Altres glàndules accessòries seroses també participen en la secreció del component

aquós de les llàgrimes, junt amb la glàndula lacrimal principal:
● Glàndules de Krause.
● GlàndulesdeWolfring.
● Glàndules de Moll.
235
La secreció del component mucinós de la llàgrima és produïda per:
● Cèl·lules caliciformes.
● Glàndules de Henle.
● Cèl·lules de l’epiteli corneal, conjuntival i de la glàndula lacrimal
principal.
El component lipídic de les llàgrimes és secretat per:
● Glàndules de Meibom.
● Glàndules de Zeis.
a. FORMES DE SECRECIÓ
Es distingeixen diferents tipus de llàgrima segons la seva forma de secreció:
● Llàgrima basal: És la llàgrima de secreció contínua, i proporciona

unahumectació continuada del segment extern de l’ull. Presenta una taxa
desecreció de 1,2μl/min. Hi intervenen les diverses glàndules (glàndula lacrimal
principal, glàndules de Meibom, etc.).
● Llàgrima reflexa: És produïda únicament per la glàndula lacrimal principal.

Implica un increment de la seva secreció com a resposta a estímuls externs
(irritació ocular, esternuts, menjar picant, etc.).
● Llàgrima psicogènica: Hi intervé només la glàndula lacrimal principal. Implica

un increment de la seva secreció en resposta a estímuls psicològics (dolor,
tristesa, etc.).
236
b. CONTROL NERVIÓS DE LA SECRECIÓ LACRIMAL
La secreció lacrimal per part de tots els annexos oculars i epitelis estàcoordinada.
La secreció dels components de les capes aquosa i mucinosa està regulada per
reflexes neurals.
Els nervis sensorials presents a la còrnia i a la conjuntiva són activats per estímuls
mecànics, químics i tèrmics, que alhora activen els nervis eferents parasimpàtics i
simpàtics.
Els nervis parasimpàtics i simpàtics innerven la glàndula lacrimal principal i les

cèl·lules caliciformes conjuntivals, i causen la secreció mucinosa i aquosa.
Els impulsos parasimpàtics són essencialment secretors, mentre que els impulsos
simpàtics són essencialment vasoconstrictors.
En el cas de la capa lipídica, el mateix parpelleig regula l’alliberament dels lípids

secretats per les glàndules de Meibom, els quals s’emmagatzemen als conductes
d’aquestes glàndules.
4. DRENATGE LACRIMAL
La secreció lacrimal està balancejada pel drenatge i l’evaporació de la llàgrima.
El drenatge o excreció de les llàgrimes presents a la superfície ocular es produeix

gràcies al sistema de drenatge o vies lacrimals.
En cada parpelleig, les llàgrimes són bombejades cap als punts lacrimals.
237
Fins al 70-85% de la capa aquosa-mucinosa és drenada amb el parpelleig, mentre
que el 15-30% restant resta en contacte amb la còrnia i es va aprimant amb cada
parpelleig per evaporació.
Durant el parpelleig, els conductes lacrimals i el sac lacrimal s’expandeixen i es

comprimeixen per l’acció del múscul de Horner, fet que genera canvis en la pressió
interna que fan que les llàgrimes siguin drenades pels punts lacrimals.
El fluid, aleshores, és dirigit cap a la resta del sistema de drenatge.
Un cop les llàgrimes abandonen l’ull, discorren al llarg dels conductes lacrimals
i són abocades al sac lacrimal.
En una posició inferior al sac lacrimal es troba el conducte lacrimonasal, que

s’obre a la cavitat nasal a través del meat nasal inferior.
Des d’aquí, les llàgrimes són drenades cap a la part posterior de la gola.
El drenatge de les llàgrimes pot ser regulat per reflexes neurals de la superfície ocular
que causen vasodilatació i vasoconstricció dels vasos sanguinis que participen en el
subministrament de sang als conductes de drenatge.
La vasoconstricció i la vasodilatació causen un canvi en la geometria de la llum del

conducte lacrimonasal, que disminueix el drenatge.
D’altra banda, l’evaporació depèn de la quantitat de temps que la pel·lícula lacrimal

és exposada entre parpelleigs.
L’evaporació també depèn de la temperatura, la humitat i la velocitat del vent.
238
5. AVALUACIÓ DE L’APARELL LACRIMAL
a. AVALUACIÓ DEL SISTEMA SECRETOR
a.1. Biomicroscopi
El biomicroscopi pot ser utilitzat per observar la pel·lícula lacrimal directament i avaluar
els meniscs o rius lacrimals.
L’avaluació de la llàgrima pot facilitar-se mitjançant l’ús de fluoresceïna o colorant

Rosa de Bengala.
Mitjançant aquest mètode es pot detectar la presència de residus, una sobreproducció de

la capa lipídica, o el síndrome de l’ull sec.
a.2. Test de Schirmer
És l’avaluació estàndard per avaluar quantitativament la secreció lacrimal.
Determina el volum lacrimal segons la taxa de secreció.
Consisteix en col·locar una tira fina de paper de filtre entre la parpella inferior i el globus
ocular durant 5 minuts.
Després d’aquest temps, es mesura la longitud de la tira que ha sigut mullada per les
llàgrimes.
La taxa de secreció normal de la glàndula lacrimal principal és de 1.2μl/min, i la

secreció lacrimal és normal si es mulla com a mínim 10mm de la tira de paper.
239
a.3. Test de ruptura lacrimal (TRL) o tear break-up time (BUT)
S’utilitza per avaluar l’estabilitat de la pel·lícula lacrimal.
Consisteix en administrar gotes de fluoresceïna a l’ull, i fer que el pacient parpellegi

per escampar-la i llavors mantingui les parpelles obertes.
L’examinador avalua, amb biomicroscopi i filtre blau cobalt, el temps que transcorre fins
que la pel·lícula lacrimal es trenca i un punt sec apareix a la còrnia.
El BUT representa el temps necessari perquè la capa aquosa s’evapori i la capa

lipídica entri en contacte amb l’epiteli cornial.
En una pel·lícula lacrimal normal, el BUT és de 15-30 segons; per sota de 10
segons es considera anormal.
b. AVALUACIÓ DEL SISTEMA DE DRENATGE
b.1. Irrigació
Aquest sistema avalua la permeabilitat del sistema de drenatge nasolacrimal.
El punt lacrimal inferior és dilatat amb l’administració d’una gota d’anestèsic, i llavors
s’insereix una cànula a través del punt lacrimal, la qual està unida a una xeringa amb
solució salina estèril.
La xeringa es buida, i si el sistema de drenatge està obert i operatiu, la solució flueix a

través d’ell i arriba al fons de la gola.
240
b.2. Irrigació amb fluoresceïna
El sistema d’irrigació també es pot realitzar mitjançant l’administració de gotes de

fluoresceïna amb una cànula al sac lacrimal. Si el pacient es moca i apareix
fluoresceïna, el drenatge és correcte.
La fluoresceïna també es pot administrar directament sobre la superfície ocular, i
l’avaluació del drenatge de la fluoresceïna es pot realitzar examinant la cavitat nasal
o la gola amb una llum amb filtre blau. Si el sistema de drenatge està obert, la
fluoresceïna hauria de ser visible.
També es pot avaluar el drenatge de la fluoresceïna mitjançant l’observació dels

ulls; si la fluoresceïna desapareix d’un ull més ràpidament que de l’altre, l’ull amb retard
probablement presenta una obstrucció.
241
TEMA 22. CRISTAL·LÍ I COS CILIAR
1. ESTRUCTURA 243
3. VARIACIONS GEOMÈTRIQUES 244
4. PROPIETATS FÍSIQUES 245
5. METABOLISME 245
6. CARACTERÍSTIQUES FUNCIONALS 246
7. TRANSPARÈNCIA 246
8. FORMACIÓ DE CATARACTES 248
9. ACOMODACIÓ 250
10. PRESBÍCIA 252
242
1. ESTRUCTURA
El cristal·lí és una lent biconvexa que no està irrigada ni innervada.
Consta de:
● Càpsula acel·lular i transparent, que recobreix tota la lent.
● Epiteli cúbic monoestratificat, localitzat a la cara anterior i equatorial.
● Fibres o prismes cel·lulars, que constitueixen l’escorça o còrtex i els nuclis.
El cos ciliar és una prolongació de la coroide formada per:
● Teixit muscular llis (múscul ciliar), que participa en l’acomodació.

● Teixit conjuntiu lax vascularitzat i pigmentat.
● Teixit epitelial, encarregat de la síntesi d’alguns components de l’humor aquós i
el cos vitri.
El cristal·lí està composat per:

● Aigua (65%).
● Soluts (35%):
○ Proteïnes (34%):
■ Cristal·lines (~86%).
■ Albuminoides (~12%).
○ Altres (1%):
■ Lípids.
■ Glúcids.
■ Electròlits.
2.1. Soluts
Amb l’edat, la proporció general d’aigua al cristal·lí humà no

varia, tot i que augmenta, relativament, a nivell del nucli
adult.
243
Les proteïnes cristal·lines, majoritàries al cristal·lí, es classifiquen en tres fraccions
principals segons tècniques electroforètiques:
● α-cristal·lines.
● β-cristal·lines.
● γ-cristal·lines.
El cristal·lí també presenta aminoàcids, utilitzats en el metabolisme.
La glucosa present al cristal·lí s’obté mitjançant transport facilitat des de l’humor aquós,
i possiblement també des del cos vitri.
El glutatió és un tripèptid format per glutamat-cisteïna-glicina, sintetitzat pel cristal·lí.
Al cristal·lí es troben concentracions força altes de taurina, un aminoàcid no essencial i

no proteic, i d’inositol, un derivat glucídic.
Electròlits:
● Predomina el K+, que és un índex de la riquesa de líquid intracel·lular, i el S2-, que
prové de la cisteïna, constituent del glutatió.
● La resta està format per Cl- i Na+, i petites quantitats de Mg2+ i Ca2+.
L’àcid ascòrbic o vitamina C també es troba al cristal·lí, on hi arriba des del cos ciliar
amb l’humor aquós. No el sintetitza el nostre organisme, de manera que l’hem de
prendre amb la dieta. Contribueix a una correcta visió i exerceix funció preventiva
davant de l’aparició de cataractes o glaucoma.
3. VARIACIONS GEOMÈTRIQUES
El cristal·lí presenta un creixement continu per addició i transformació continua de les

cèl·lules epitelials.
El creixement del cristal·lí amb l’edat comporta:
244
● Augment del gruix sobretot de la cara anterior, de manera que el seu radi de
curvatura disminueix i la seva convexitat s’aproxima a la de la cara posterior.
● Augment del diàmetre sagital i del pes.
● Manteniment del diàmetre equatorial.
● Manteniment de la consistència tova.
Amb l’edat, el creixement del cristal·lí actua sobre la
capacitat de contracció del múscul ciliar per
reducció del grau de tensió zonul·lar, especialment
en direcció radial.
Això produeix una reducció progressiva de la

resposta acomodativa.
4. PROPIETATS FÍSIQUES
El cristal·lí té una pressió osmòtica similar a la de la sang, i un pH de 7,4, anàleg al

de la resta de teixits.
Part dels raigs lumínics que travessen el cristal·lí són absorbits, depenent de la seva
longitud d’ona i principalment per part de les proteïnes presents al cristal·lí.
Les proteïnes del cristal·lí absorbeixen aproximadament un 8% de l’espectre visible,

si bé ho fan preferentment en el rang de les longituds d’ona curta (blau i violeta)
donat el seu color lleugerament groguenc que augmenta amb l’edat.
Els raigs infrarojos (IR) i ultravioleta (UV) són absorbits en gran quantitat i
produeixen lesions si la radiació és excessiva.
5. METABOLISME
Al no presentar vascularització, la nutrició del cristal·lí depèn totalment de l’humor

aquós, que flueix per la seva superfície anterior.
245
La glucosa de l’humor aquós és la principal font d’energia del metabolisme del
cristal·lí.
Les principals vies metabòliques de la glucosa són:
● Glicòlisi (majoritària, 80% de la glucosa).

● Via de les pentoses fosfat.
● Via del sorbitol.
La glicòlisi aeròbica via el cicle de Krebs (juntament amb cadena respiratòria i

fosforilació oxidativa) només té lloc a l’epiteli anterior, perquè aquí es troben les
úniques cèl·lules del cristal·lí que tenen mitocondris.
El cristal·lí està constantment exposat a l’atac per part d’agents oxidants, com el
peròxid d’hidrogen.
Els efectes dels agents oxidants són minimitzats o tamponats per varis enzims, com la
catalasa, superòxid dismutasa, i glutatió peroxidasa.
6. CARACTERÍSTIQUES FUNCIONALS
El cristal·lí és:
● Transparent, fet que permet focalitzar la llum sobre la

retina. Si s’altera la seva transparència, apareixen les
cataractes.
● Elàstic, fet que possibilita el procés d’acomodació visual.
Si s’altera la seva elasticitat, apareix la presbícia.
7. TRANSPARÈNCIA
La transparència del cristal·lí es deu a l’elevat grau d’ordenació de les seves

cèl·lules i la seva matriu extracel·lular.
El cristal·lí, igual que la còrnia i l’humor aquós, transmet llum de longitud d’ona de
l’espectre visible (380-750nm).
El cristal·lí filtra la major part de les longituds d’ona per sota dels 360nm, i és una
barrera absoluta per la llum per sota dels 300nm.
246
7.1. Càpsula i epiteli anterior
La càpsula i l’epiteli anterior monoestratificat del cristal·lí no

dispersen o reflecteixen la llum, essencialment perquè el seu índex
refractiu és el mateix que el de l’humor aquós (IR=1,33).
La càpsula està constituïda principalment per col·lagen IV i el

proteoglicà heparan sulfat, i actua com una barrera semipermeable,
selectiva i protectora.
L’epiteli anterior és molt important en el manteniment del balanç de

fluids i electròlits del cristal·lí mitjançant mecanismes de bombes.
Qualsevol agent que pertorbi la funció o viabilitat de l’epiteli anterior

afecta significativament a la transparència del cristal·lí.
7.2. Fibres cel·lulars
L’organització de les fibres o prismes de l’escorça i els nuclis del cristal·lí contribueix
a les propietats de transmissió lumínica del cristal·lí.
Les fibres cel·lulars perden el nucli i la majoria d’orgànuls a mesura que maduren, fet
que juntament amb la seva orientació anteroposterior permet la transmissió de la
llum.
Les fibres cel·lulars adjacents estan organitzades de forma densa i compacta, i

s’uneixen mitjançant interdigitacions de les membranes laterals.
Existeix comunicació intercel·lular entre les fibres cel·lulars mitjançant connexines i

unions gap.
El cristal·lí es comporta com un sinciti o cèl·lula única molt gran, tant a nivell elèctric
com químic.
Donat que hi ha molt poc espai entre les fibres o prismes, l’índex de refracció és
pràcticament constant, de manera que s’evita la dispersió de la llum.
247
7.3. Cristal·lines
La majoria de les proteïnes solubles en aigua del cristal·lí consisteixen en cristal·lines.
L’elevat índex de refracció del cristal·lí és degut a les cristal·lines.
La transparència del cristal·lí es deu a l’empaquetament molecular de les cristal·lines

en una concentració molt elevada, a més del seu elevat índex de refracció.
Les proteïnes del cristal·lí no només són importants per ser el constituent sòlid
majoritari, sinó perquè qualsevol variació de la seva estructura, distribució o
concentració provocarà que la llum incident es dispersi, produint pèrdua de la
transparència i, per tant, cataractes.
8. FORMACIÓ DE CATARACTES
La transmissió de llum a través del cristal·lí disminueix amb l’edat, especialment en

referència a la llum de longituds d’ona més curtes.
Morfològicament, es produeixen varis fenòmens:
● Les cèl·lules perden organització del seu citoesquelet i desenvolupen

vacuoles.
● Augmenta la concentració de Na+ i disminueix el potencial de membrana del
cristal·lí, a causa de la disfunció de canals iònics.
● Les activitats enzimàtiques disminueixen al nucli del cristal·lí però no al
còrtex o a l’epiteli.
● Disminueix el transport de fluids.
La visió reduïda en els casos de cataractes és causada per un increment de la

dispersió de la llum per part de les cristal·lines.
248
L’alteració de l’empaquetament ordenat de les cristal·lines del cristal·lí provoca la
reducció de la capacitat de transmissió de la llum per part del cristal·lí.
Aquesta alteració pot ser induïda pels següents fenòmens relacionats amb l’edat:
● Increment de l’acumulació d’aigua al cristal·lí.
● Formació d’agregats proteics del cristal·lí amb elevat pes molecular.
● Formació de vacuoles a les fibres cel·lulars del cristal·lí.
La desregulació del metabolisme cel·lular del cristal·lí, i l’increment en el seu

contingut hídric, causen una separació entre les regions del cristal·lí riques i pobres en
proteïnes, i un augment en la dispersió de la llum que provoca les cataractes.
Conforme les cèl·lules del cristal·lí afluixen les seves interdigitacions amb les
cèl·lules veïnes, intrusions d’aigua i vacuoles apareixen al cristal·lí.
A mesura que les cèl·lules moren, hi ha un increment progressiu d’opacitat, que a més
provoca un canvi de color del cristal·lí.
El cristal·lí, encarregat de la transmissió de la llum, respon a qualsevol alteració del seu

desenvolupament o metabolisme mitjançant l’opacificació, encara que sigui de
manera temporal.
Molts canvis bioquímics han estat associats amb la formació de cataractes

relacionada amb l’edat, com ara:
● Reducció dels nivells de glutatió.

● Oxidació de proteïnes del cristal·lí.
● Augment dels components insolubles del cristal·lí.
● Augment de l’agregació de proteïnes.
● Disminució dels sistemes d’enzims antioxidants, i per tant augment dels
radicals lliures.
● Increment de l’activitat proteolítica, que causa la pèrdua de cristal·lines.
249
Hi ha varis processos, doncs, que provoquen la lesió de les proteïnes del cristal·lí.
A causa d’aquestes pertorbacions, algunes cristal·lines no poden dur a terme les seves
interaccions intermoleculars.
Altres cristal·lines es desnaturalitzen i precipiten a l’interior de les fibres cel·lulars

del cristal·lí, formant una fracció de proteïnes insolubles que augmenta amb l’edat.
9. ACOMODACIÓ
L’acomodació consisteix en la modificació del poder refractiu del cristal·lí.
L’acomodació concretament permet que el poder de refracció del cristal·lí augmenti

ràpidament les diòptries necessàries per tal que l’ull focalitzi la llum d’un objecte
pròxim sobre la retina i per tant l’enfoqui amb nitidesa.
En l’acomodació hi participen diferents estructures:
● Múscul ciliar, situa a l’estroma de la pars plana i pars plicata del cos ciliar.
● Lligaments suspensoris de la zònula de Zinn.
● Fibres i càpsula del cristal·lí.
La zònula de Zinn o sistema suspensori del cristal·lí manté suspès al cristal·lí en

posició adequada, i intervé en l’acomodació adaptant-se a les contraccions del múscul
ciliar.
Les fibril·les de la zònula de Zinn s’insereixen a la càpsula del cristal·lí.
La càpsula elàstica del cristal·lí participa en el procés de l’acomodació, fent possible el

canvi de forma de la lent.
250
El mode d’acció del múscul ciliar és encara controvertit, però generalment s’accepta
que durant l’acomodació es produeix:
● Contracció de les fibres musculars longitudinals, fet que tensa la coroide i

desplaça els processos ciliars cap endavant.
● Contracció de les fibres musculars circulars, fet que desplaça els processos
ciliars cap endins i els apropa al cristal·lí.
La contracció del múscul ciliar permet afluixar la tensió que

exerceixen els lligaments de la zònula de Zinn, bombar el
cristal·lí, i per tant augmentar la potència i el poder refractiu
del cristal·lí i enfocar objectes propers.
En comparació amb el d’altres mamífers terrestres i altres grups de vertebrats, el

cristal·lí dels primats i per tant dels humans és tou.
La necessitat d’aquesta consistència tova s’explica pel fet que el cristal·lí humà altera la
seva forma notablement amb l’objectiu de focalitzar la llum a la retina.
Durant l’acomodació, el diàmetre del cristal·lí humà disminueix, el seu gruix

augmenta, i augmenta també la curvatura de la superfície central posterior i, sobretot,
de la superfície central anterior del cristal·lí.
Per a que el grau d’acomodació sigui eficaç han d’intervenir dos factors bàsics:
1. La potència (força/superfície) de contracció del múscul ciliar, que és el que

inicia el mecanisme de l’acomodació.
2. La capacitat del cristal·lí per variar la seva forma, és a dir, la capacitat elàstica
de la càpsula i de les fibres.
Si el cristal·lí perd l’elasticitat, l’acomodació no serà efectiva per molt que el múscul
ciliar es contragui enèrgicament.
251
Tampoc hi haurà acomodació si el múscul ciliar no es pot contraure, encara que el
cristal·lí sigui perfectament elàstic.
Amb l’edat disminueix progressivament la capacitat d’acomodació.
Es diferencia entre acomodació física i acomodació fisiològica:
● L’acomodació física fa referència a la deformació física real del cristal·lí. Es

mesura en diòptries.
● L’acomodació fisiològica fa referència al grau de contracció que ha de
realitzar el múscul ciliar per aconseguir la deformació física del cristal·lí. Es
mesura en miodiòptries.
Acomodació – convergència – miosi (tríada d’acomodació):
● Quan els ulls acomoden, la mirada convergeix i les pupil·les es contrauen.

● L’acomodació permet la bona focalització de les imatges, la convergència orienta
els eixos visuals cap al punt de fixació, i la miosi augmenta la profunditat de
camp i elimina les aberracions d’esfericitatperifèriques.
Disminució de la cambra anterior: ocorre en augmentar la convexitat de la cara

anterior del cristal·lí.
Augment del cabdal de drenatge de l’humor aquós: es produeix per augment de

l’espai de les vies de drenatge trabecular i uveoescleral.
10. PRESBÍCIA
La disminució o desaparició total de la capacitat per acomodar s’anomena

presbícia o presbiopia.
252
L’amplitud de la capacitat acomodativa disminueix de forma progressiva amb
l’edat; s’inicia cap als 20 anys, es fa evident cap als 40-45 anys, i és total cap als 50-55
anys.
Els estudis sobre la presbícia humana s’han vist dificultats tant per l’absència d’un
model animal adequat com per la dificultat de l’observació completa del diàmetre
equatorial del cristal·lí i del múscul ciliar in vivo.
Les diverses teories que s’han exposat al llarg dels anys sobre la presbícia fan
referència als elements estructurals que intervenen en el procés de l’acomodació, i
generalment es relacionen amb la pèrdua de la capacitat de contracció del múscul
ciliar i la pèrdua d’elasticitat del cristal·lí.
Tradicionalment s’han considerat dos grups de teories:
● Teories lenticulars: aquelles relacionades directament amb la pèrdua de la

capacitat del cristal·lí per realitzar l’acomodació.
● Teories extralenticulars: aquelles relacionades directament amb la pèrdua de
la capacitat de contracció del múscul ciliar o amb altres estructures,
exceptuant el cristal·lí, que intervenen en el procés del’acomodació.
253
TEMA 23. HUMOR AQUÓS I HUMOR VITRI
1. HUMOR AQUÓS 255

a. CARACTERÍSTIQUES I FUNCIONS
b. COMPOSICIÓ BIOQUÍMICA
c. FORMACIÓ DE L’HUMOR AQUÓS
d. CIRCULACIÓ DE L’HUMOR AQUÓS
e. DRENATGE DE L’HUMOR AQUÓS
f. PRESSIÓ INTRAOCULAR
g. TAXA DE RENOVACIÓ
h. GLAUCOMA
2. HUMOR VITRI 262

a. ESTRUCTURA I COMPOSICIÓ BIOQUÍMICA
b. FUNCIONS
c. SINÈRESI
d. PROPIETATS FISICOQUÍMIQUES
254
1. HUMOR AQUÓS
a. CARACTERÍSTIQUES I FUNCIONS
L’humor aquós és un líquid fluid que ocupa la cambra anterior i la cambra posterior
de l’ull.
Banya, per tant, diferents estructures oculars: còrnia, limbe, iris, cristal·lí, zònula de
Zinn i processos ciliars.
Té el mateix índex de refracció que el cos vitri (IR=1,33). • És un líquid de secreció,
circulació i excreció contínua.
L’humor aquós aporta oxigen i nutrients a la còrnia i al cristal·lí, els quals són
avasculars.
Rep els productes metabòlics de rebuig procedents de la còrnia i del cristal·lí.
Determina el valor de la pressió intraocular.
En condicions fisiològiques normals és transparent, lliure de qualsevol tipus de

partícules i molècules d’elevat pes molecular que puguin dispersar la llum.
Es forma a partir del plasma sanguini.
b. COMPOSICIÓ BIOQUÍMICA
En la composició de l’humor aquós hi contribueixen, en major o menor mesura, varies

estructures, incloent:
● El cos ciliar.
255
● L’endoteli corneal.
● L’iris.
● El cristal·lí.
● El plasma sanguini
La composició bioquímica final està modulada per molts
factors, i qualsevol canvi o desequilibri d’aquesta composició
causa patologies.
● Aigua (98%).
● Soluts (2%):
○ Electròlits.
○ Proteïnes (ex.: albúmina, immunoglobulines) i enzims (ex.: anhidrasa
carbònica).
○ Aminoàcids.
○ Glucosa.
○ Àcidascòrbic.
○ Prostaglandines.
○ Àcidhialurònic.
○ Oxigen.
b.2. Soluts
Els electròlits majoritaris a l’humor aquós són Na+ i Cl-.
Les combinacions iòniques mantenen la neutralitat elèctrica de l’humor aquós i

proporcionen la capacitat tampó pels teixits circumdants.
El contingut de proteïnes de l’humor aquós és molt baix (un 0,2% comparat amb el
contingut proteic del plasma).
A l’humor aquós se’l pot considerar pràcticament un medi lliure de proteïnes,

característica que ha de conservar pel manteniment de la seva transparència òptica.
256
Hi trobem proteïnes de baix pes molecular (albúmina i β-globulines de baix pes
molecular).
Presenta aminoàcids lliures en concentracions molt variables.
L’àcid hialurònic es troba en concentració molt baixa en comparació amb el cos vitri
(~1%).
L’àcid hialurònic de l’humor aquós deriva parcialment de la descomposició de l’àcid

hialurònic del cos vitri durant el procés normal de renovació dels glucosaminoglicans.
Part de l’àcid hialurònic de l’humor aquós, però, té un pes molecular més elevat que el
del cos vitri, fet que suggereix que és produït a les cambres on es troba l’humor aquós.
c. FORMACIÓ DE L’HUMOR AQUÓS
L’humor aquós és secretat per l’epiteli no pigmentat que es troba als processos
ciliars de la pars plicata del cos ciliar.
L’humor aquós és secretat, cap a la cambra posterior, a partir de:
● Capil·lars fenestrats de l’estroma.

● Cèl·lules de l’epiteli no pigmentat.
L’humor aquós deriva del plasma sanguini dels capil·lars fenestrats dels processos
ciliars, però conté diferents concentracions d’electròlits i altres molècules petites, i
un conjunt limitat de proteïnes en baixa concentració.
Als humans, la taxa de formació de l’humor aquós és d’uns 2-3μl/min.
257
La formació de l’humor aquós depèn de:
● El plasma dels capil·lars sanguinis dels processos ciliars.

● La barrera hemato-aquosa (epiteli ciliar no pigmentat).
● El pas i transport de substàncies a través de les membranes cel·lulars
(ultrafiltració, difusió, transport actiu).
La barrera hemato-aquosa és el conjunt de complexes d’unió (principalment tight

junctions) localitzats entre les cèl·lules de l’epiteli no pigmentat dels processos
ciliars.
En canvi, existeixen extensives gap junctions entre les cèl·lules de l’epiteli pigmentat i
l’epiteli no pigmentat dels processos ciliars, fet que permet que les dues capes de l’epiteli
ciliar actuïn com un sinciti a nivell metabòlic i de transport.
d. CIRCULACIÓ DE L’HUMOR AQUÓS
L’humor aquós és secretat cap a la cambra posterior, i circula a través de la pupil·la
cap a la cambra anterior.
L’humor aquós es dirigeix cap a l’angle de la cambra anterior o angle camerular, on

drena a través del sistema de drenatge de l’humor aquós cap a les venes epiesclerals.
e. DRENATGE DE L’HUMOR AQUÓS
El drenatge de l’humor aquós és controlat a diferents nivells:
● Via de drenatge “convencional”, via la xarxa trabecular.
258
● Sistema de drenatge uveoescleral.
● Venes epiesclerals.
L’excreció es realitza mitjançant transport passiu per via trabecular (~70%) i

uveoescleral (~30%).
La sortida uveoescleral de l’humor aquós es veu afectada per alteracions en el seu
gradient de pressió, segons sembla que ocorre en els casos de glaucoma.
La contracció de les fibres longitudinals del múscul ciliar durant l’acomodació

provoca un moviment que ajuda a aquest drenatge.
En conseqüència:
● Els espais intertrabeculars i intratrabeculars de la xarxa trabecular es

distenen.
● S’evita el col·lapse del canal de Schlemm durant els períodes d’alta pressió.
● Augmenta la velocitat de drenatge de l’humor aquós.
f. PRESSIÓ INTRAOCULAR
La circulació de l’humor aquós permet mantenir la pressió intraocular (PIO) entre

10 i 20 mmHg.
Existeix una variació diürna en la pressió intraocular, parcialment deguda a la

regulació circadiana de la secreció de l’humor aquós.
La pressió intraocular representa el balanç entre la formació i l’eliminació de l’humor

aquós, i és alterada per canvis en el gradient de pressió entre la cambra posterior i la
cambra anterior.
259
Els factors que afecten la pressió intraocular inclouen:
● Els ritmes circadians.

● La pressió venosa epiescleral.
● La taxa de formació, circulació i drenatge de l’humor aquós.
● Les influències neurals (nervis cranials V i VII) i hormonals.
g. TAXA DE RENOVACIÓ
La taxa de renovació es refereix a la dinàmica total de volum d’humor aquós que

s’obté per diferència entre la taxa de formació i la taxa de drenatge (~2,5μl/min;
equivalent al 1-1,5% del volum total/min).
La taxa de renovació ha de mantenir la pressió intraocular necessària (~15mm Hg)

per mantenir la forma general de l’ull i les propietats òptiques adequades.
h. GLAUCOMA
El glaucoma és una neuropatia progressiva del nervi òptic.
260
Per la majoria de tipus de glaucoma, els factors de risc més importants són la pressió
intraocular elevada i l’envelliment.
En molts tipus d’aquesta condició patològica, l’augment de la resistència al drenatge

de l’humor aquós, i l’augment o les fluctuacions diürnes de la PIO, són degudes a
canvis en la xarxa trabecular o el canal d’Schlemm.
Al glaucoma congènit, hi ha una malformació de la disposició tridimensional de les
trabècules i un excés de matriu extracel·lular a la xarxa exterior.
Al glaucoma d’angle tancat, es produeix un bloqueig físic de la superfície interior de

l’angle camerular per part de l’iris.
Varies formes d’obstrucció a la xarxa trabecular donen lloc al glaucoma d’angle obert,
que pot ser primari o secundari:
● La causa de la forma primària és desconeguda, però sembla ser deguda a la

deposició excessiva d’elements extracel·lulars a la xarxa trabecular cribiforme.
● Les formes secundàries poden ser degudes a l’obstrucció física dels espais
intratrabeculars i intertrabeculars per part de proteïnes, melanina, macròfags i
productes hemorràgics, fet que causaria l’augment de la PIO.
261
2. HUMOR VITRI
a. ESTRUCTURA I COMPOSICIÓ BIOQUÍMICA
El cos vitri és un gel viscoelàstic transparent present a la cambra vítria.
Té el mateix índex de refracció que l’humor aquós (IR=1,33).
Anatòmicament s’estructura en dues zones:
● Cos vitri cortical: és més gelatinós i presenta fibril·les de col·lagen organitzades
més densament.
● Cos vitri central: és més líquid i té menys fibril·les de col·lagen.
El cos vitri cortical s’adhereix a diferents estructures oculars internes per condensació
de les fibril·les de col·lagen.
L’existència d’una estructura vítria organitzada i ordenada és encara

controvertida, degut als problemes d’estudiar un gel que és gairebé totalment aigua.
La matriu del cos vitri està constituïda per:
● Aigua (98%).
● Soluts (2%):
○ Col·lagen:
■ Tipus II (vitrosina): predominant, proporciona l’estructura de gel i
atrapa molècules d’àcid hialurònic.
■ Tipus VI i IX: té funció estructural en la formació del gel.
■ Tipus V/XI: implicat en la formació de fibril·les de col·lagen; el
tipus XI regula el diàmetre de les fibril·les.
262
○ Glucosaminoglicans:
■ Àcid hialurònic: la seva capacitat per augmentar el volum en
funció del grau d’hidratació determina la mida i la configuració de la
xarxa vítria. És sintetitzat pels hialòcits i per les cèl·lules de l’epiteli
no pigmentat de la pars plana del cos ciliar.
■ Condroïtin sulfat i heparan sulfat: associats a proteïnes,
formantproteoglicans. Semblen ser importants en l’aposició
vitreo/retinal.
○ Proteïnes:
■ Albúmina.
■ Globulina.
■ Opticin: proteïna de la matriu extracel·lular, que regula el gruix de
les fibril·les de col·lagen i té propietats anti-angiogèniques.
○ Glicoproteines: Fibronectina i fibril·lina.
○ Glucosa.
○ Àcid làctic i àcid pirúvic.
○ Electròlits.
El cos vitri cortical té una major concentració de col·lagen i àcid hialurònic que el
cos vitri central.
Les cadenes d’àcid hialurònic es poden trobar en forma d’hèlix comprimida o

extensa, associades a les fibril·les de col·lagen.
Les fibril·les de col·lagen confereixen solidesa al gel vitri, mentre que l’àcid
hialurònic confereix volum per les seves propietats hidròfiles.
263
El cos vitri és essencialment acel·lular, tot i que el cos vitri cortical conté
cèl·lules vítries aïllades.
El principal tipus cel·lular del cos vitri són els hialòcits, els quals són
fibroblasts especialitzats que s’encarreguen de la producció de l’àcid
hialurònic.
b. FUNCIONS
El cos vitri:
● Actua com a suport per la retina, de manera que aquesta quedi perfectament
acoblada a la túnica vascular durant els moviments oculars (el despreniment del
cos vitri a causa de la sinèresi pot predisposar al despreniment de la retina).
● Intervé en la transmissió de la llum.
● Facilita l’oxigenació i la nutrició de la retina.
● Rep productes metabòlics de rebuig.
c. SINÈRESI
L’estructura gelatinosa del cos vitri es perd amb l’edat i algunes malalties mitjançant
un procés anomenat sinèresi: les molècules d’àcid hialurònic són
despolimeritzades, el cos vitri es liqua, i les fibril·les de col·lagen s’uneixen per
formar fibril·les més grans, de manera que es tornen elements flotants visibles.
La proporció gel/líquid és aproximadament 80%/20% als 40 anys.
Amb l’edat, la proporció de gel disminueix de tal manera que als 70-80 anys les
proporcions poden arribar a ser ~50%/50% en la majoria d’individus (liqüefacció del
cos vitri).
264
No existeix regeneració de col·lagen al cos vitri, de manera que no hi ha reconstrucció
del gel després de la sinèresi.
El cos vitri es comença a degenerar a l’adolescència, mitjançant el procés que provoca
la seva liqüefacció.
Els símptomes són les miodesòpsies o “mosques volants” i elsenlluernaments.
La sinèresi condueix a l’aparició de cavitats plenes de líquid, i de fils o tractes

fibril·lars que són mòbils i canvien de posició durant els moviments oculars.
El cos vitri cortical posterior presenta zones de reduïda densitat o “forats corticals”.
Aquests forats són inherents a l’envelliment, però també es poden produir forats
patològics secundaris en algunes malalties.
La sinèresi pot comportar el despreniment del cos vitri dels seus punts de fixació a la
retina.
d. PROPIETATS FISICOQUÍMIQUES
El cos vitri és altament viscoelàstic i no compressible.
El cos vitri respon a les deformacions del globus ocular alterant la seva forma i
actuant com un amortidor de cops, i permet una ràpida recuperació de l’arquitectura
global.
Aquestes propietats del cos vitri són el resultat de l’estructura de la seva matriu,
particularment del seu contingut d’àcid hialurònic.
L’àcid hialurònic té un volum hidrodinàmic molt gran i omple completament els
espais interfibril·lars.
La viscoelasticitat del cos vitri protegeix a la retina durant el moviment dels ulls i les
deformacions del globus ocular.
Amb l’edat, la propietat d’absorció de cops del cos vitri disminueix conforme es
produeix la sinèresi.
265
El cos vitri és important per mantenir la claredat del cristal·lí; tard o d’hora, el
cristal·lí desenvolupa cataractes després d’una vitrectomia.
Aquest fet ha estat atribuït al major accés d’oxigen i per tant el major risc d’oxidació
degut a les espècies reactives d’oxigen.
El cos vitri transmet la llum per un mecanisme similar a la còrnia:
● Les seves fibril·les de col·lagen són més primes que la meitat de la longitud
d’ona de la llum.
● L’espai interfibril·lar està omplert amb glucosaminoglicans(principalment
àcid hialurònic) a intervals que redueixen els efectes de la difracció.
266
267

Wuolah Free FIBI Parcial 2.2

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free FIBI Parcial 2.2

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

FIBI-Parcial-2.2.

2º Grado en Óptica y Optometría

Facultad de Óptica y Optometría de Terrassa

Reservados todos los derechos.

TEMA 3. MEMBRANES CEL·LULARS 16

TEMA 5. SENYALITZACIÓ CEL·LULAR 44

TEMA 8. SISTEMA CIRCULATORI 82

TEMA 9. SISTEMA RESPIRATORI 100

TEMA 10. SISTEMA EXCRETOR 112

TEMA 11. SISTEMA LIMFÀTIC I SISTEMA IMMUNITARI 122

TEMA 12. SISTEMA ENDOCRÍ 136

TEMA 13. SISTEMA NERVIÓS 152

TEMA 14. SISTEMA MUSCULAR I ESQUELÈTIC 162

TEMA 15. SISTEMES SENSORIALS 176

TEMA 16. PARPELLES 190

TEMA 17. MÚSCULS OCULOMOTORS 200

TEMA 18. IRIS I PUPIL·LA 208

TEMA 19. ESCLERÒTICA 214

TEMA 20. CÒRNIA 218

TEMA 21. APARELL LACRIMAL 228

TEMA 22. CRISTAL·LÍ I COS CILIAR 242

TEMA 23. HUMOR AQUÓS I HUMOR VITRI 254

1. MÚSCULS DE L’IRIS 209

2. CIRCULACIÓ SANGUÍNIA A L’IRIS 209

5. REFLEXOS PUPIL·LARS 212

L’iris és una membrana de forma discoidal, normalment melanitzada(presenta

La pigmentació de l’iris contribueix al color de l’iris, i desvia la llum de longitud d’ona

L’iris és contràctil i funciona com un diafragma.

● Dilatant la pupil·la amb baixa il·luminació (midriasi).

● Múscul dilatador de la pupil·la (obertura).

2. CIRCULACIÓ SANGUÍNIA A L’IRIS

Al voltant del 5% de tota la sang ocular circula a través de l’iris.

Els vasos de l’iris tenen complexes d’unió intercel·lular.

Els músculs de l’iris estan connectats mitjançant fibres musculars i nervioses, a fi

Els sistemes nerviosos simpàtic i parasimpàtic no són antagònics.

Generalment actuen de forma sinèrgica, tot i que de vegades actuen de forma

a. INNERVACIÓ SIMPÀTICA DEL DILATADOR

Els receptors adrenèrgics són un tipus de receptors acoblats a proteïnes G.

Estudis en músculs dilatadors de l’iris humà aïllats indiquen que la innervació

El múscul dilatador està innervat principalment per fibres nervioses simpàtiques no

L’iris té al seu centre una obertura circular, la pupil·la.

La variació del diàmetre pupil·lar depèn de:

● Equilibri entre el sistema nerviós simpàtic i parasimpàtic.

La variació en un o més d’aquests punts produirà, com a resposta reflexa, l’augment o

L’augment del diàmetre pupil·lar o dilatació de la pupil·la s’anomena midriasi.

La midriasi té lloc en condicions de baixa intensitat lumínica i en estats d’excitació o

La midriasi és el resultat de l’acció (contracció) del múscul dilatador de la pupil·la.

La disminució del diàmetre pupil·lar o contracció de la pupil·la s’anomena miosi.

La miosi és el resultat de l’acció (contracció) del múscul constrictor de la pupil·la.

● Regular la quantitat de llum que entra a l’ull.

Els diàmetres pupil·lars inusualment grans han estat relacionats amb el

a. REFLEX PUPIL·LAR A LA LLUM

Des de l’àrea pretectal, interneurones homolaterals i contralaterals envien la informació

c. REFLEX PUPIL·LAR DE DILATACIÓ PSICOMOTORA

La superactivitat intel·lectual i emocional augmenta el diàmetre pupil·lar.

d. REFLEX PUPIL·LAR DE DILATACIÓ PSICOSENSORIAL

Les sensacions sensorials intenses i sobtades provoquen dilatació pupil·lar.

e. REFLEX PUPIL·LAR DE DILATACIÓ PSICOSENSITIVA

Els estímuls dolorosos també provoquen midriasi.

1. COMPOSICIÓ BIOQUÍMICA 215

2. CARACTERÍSTIQUES FUNCIONALS 216

L’escleròtica està composada per:

L’estroma escleral presenta:

● Fibres de col·lagen principalment de tipus I i III.