TEMA 1. UNITAT 3.

TEORIA ARISTOTÈLICA

INTRODUCCIÓ

Segle IV a.c. Era macedòni. Tutor d'Alexandre Magne.

Per a Aristòtil només un saber universal pot representar un saber veritables i la contradicció que
suposa el fet que només puguem estudiar el que és individual, concret i contingent.
La gran consideració d'Aristòtil és considerar que l'essència, que l'universal està recollit en els
èssers concrets.
Aristòtil planteja que en el Mçon Sensible podem trobar ja un saber, podem veure com cadascú de
nosaltres i cada cosa representa una essència.
Art---> lloc de conciliació entre el MI i el MS.

– La concepció de la bellesa:
Bellesa suprema---> coses belles---> estudia les seues condicions normals, materialitat i
l'efecte que produeixen en les persones que les perceben.
“El que naix de la naturalesa o de la mà de l'home no es produeix ja com una imitació d'una
determinada idea a través d'una determinada manifestació, sinó que naix d'una determinada
forma en una determinada matèria (...) i pel que fa a les obres d'art aquestes es distingeixen
dels productes de la naturalesa només perquè la seua forma abans de penetrar en la matèria
existeix en l'ànima humana”.
Coses belles---> matèria--> ésser en potència
---> forma----> ésser en acte
– La poètica---> La tragèdia.
335-323 a.C
considera la tragèdia més bella que l'epopeia, en un moment en el qual l'epopeia és el relat
per excelència.
Aristòtil diu que la tragèdia té una finalitat catàrquica.
“ És bell allò que sent desitjable per si mateix, és també lloable o allò que sent bo és
agradable per bo”.
La bellesa té dues qualitats, és bell allò que és apreciat per si mateix i no per la seua utilitat i
el seu valor està dins d'ell i no en el seu resultat. És bell allò que proporciona plaer, ens
agrada i provoca la nostra alegria.
– “Les condicions formals”---> determinen la bellesa
---> TAXIS(ordre): disposició especialment de les parts pel que fa a la configuració
espacial.} PITAGÒRICS
---> SYMETRIA: harmonia i proporció entre les parts.} PITAGÒRICS
---> DIMENSIÓ: limitació en l'extenció de l'obra i dels fragments en relació al conjunt.
Aquestes tres característiques les aplica en la tragèdia---> pocs personatges i una acció.
– La regla d'or aristotèlica---> Principi d'escaiença
Consisteix en que cal mantenir l'escaiença, l'adeqüació entre el tipus de discurs que pot ser
retòric o poètic i el gènere (tràgic, èpic, còmic, deliberatiu (polític), demostratiu(justícia) o
epidíctic (forense) (lloança))
una vegada que tries el tipus de discurs has de triar un gènere i no has de barrejar.
– Concepció de la poesia i el poeta.
--->inspiració
---> tekné--->material
---> tradició
---> habilitat
Aristòtil diu que el poeta es defineix per un equilibri entre una predisposició natural, inata i
 per el domini d'una tekné, en coneixement.
La idea és que l'unic que fan els historiadors és contar allò que ha passat, sols es necessita
memòria per a poder contar-ho.

EL PRINCIPI DE CASUALITAT I LA VERSEMBLANÇA

Causa és tot principi de l'ésser, de tot allò que canvia.

La metafísica explica el procés de transformació.
Segons Aristòtil per a entendre aquest principi hem de considerar 4 coses:
– Causa material: allò de què està feta una cosa, la matèria guarda en potència els canvis.
– Causa formal: l'objecte que s'aconsegueix a través del material.
– Causa eficient o “agent”: qui produeix el canvi, l'artista.
– Causa dinal: la finalitat cap a la que tendeix l'objecte.

Tots aquests processos segons Aristòtil són veritat perquè són canvis probables i necessaris, el que
passa es pot provar senpre a través d'aquestes causes que són considerades una explicació de
l'univers---> lògica causal/ lògica aristotèlica.
Tots aquests canvis són versemblants i sinò responen a aquestes causes poden ser considerats falsos.
En la literatura tot el que es representa ha de ser versemblant--->allò que diuen i representen els
actors.

MIMESI ARISTOTÈLICA

Considera que la mímesi ja no és una còpia del món sensible sinó que és una còpia exacta de la
realitat.
Considera que l'essència queda reduïda en els èssers concrets.
“La poesia no és mímesi de mímesi, sinó mímesi en primer grau i té un valor cognitiu”.

• En el MS podem trobar reduida la idea.

Hi ha diferents modes sobre l'origen de la poesia. Podem diferenciar les arts per 3 aspectes:
• mitjans emprats
• l'oblecte que represente
• per la manera com fan la imitació

Les persones es poden representar de tres formes:

• Idealitzant-les
• Realista
• Caricaturitzant-les
Aristòtil diferencia les arts.
Aristòtil diu que pots relatar en 3a persona o en 1a persona, a banda del relat existeix una altra
manera d'imitar: “en acte”---> no hi ha narrador, relat; sols acció.

TRAGÈDIA
 – Definició (dossier 323)
– Condicions formals en la tragèdia---> condicions materials i sensibles
---> Ritme
---> Harmonia
---> Dimensió
– La tragèdia és la representació de la bellesa.
– Parts de la tragèdia (qualitatives)---> perquè fan referència als mitjans d'imitació, a l'objecte
d'imitació i el mode de representació és un espectacle.
1. FAULA (mythos)
Tot el que diu ha d'estar representat.
Parts
---> peripècia---> la millor peripècia és la que ens du de la felicitat a la desgràcia i que
aquest desenvolupament no pot ser regit per la fatalitat.
---> reconeixement---> el pas de la ingnorància al saber ha de donar-se de forma forçosa i
versemblant.
---> pathos---> és una acció dolorosa o destructora, sense açò no hi ha tragèdia.
2. CARÀCTERS---> representació dels personatges. (Adequació i versemblança)
3. PENSAMENT---> Retòrica---> Inventio---> Inventari (temes, mites...)
4. ELOCUCIÓ (lexis)---> mode de representació---> Elocutio
5. ESPECTACLE---> treball actorial, imitació mitjançant l'actuació
6. CANT---> part cantada de les tragèdies.
– Estructura de la tragèdia (quantitatives, ordenació)
1. PRÒLEG---> es correspon amb el primer acte on es presenten els personatges i s'inicia
l'acció, la faula o almenys es donen pautes sobre el que és el pensament (tema). Aquest
acaba quan apareix el cor i després ja venen els episodia/actes que es produeixen entre les
actuacions del cor (cants corals).
2. ÈXODE---> correspon a la part final. Després ja no apareix el cor.

CATARSI: arriba a l'espectador, es producte d'una representació, veu representades unes accions
que i provoquen una tença que li produeix una purificació. Aquest alliberament és un procés natural,
psicològic.
Per a Della Volpe resulta evident que la funció catàrquica de la poesia tràgica d'Aristòtil és una
contestació a l'acusació per part de Plató de què la tragèdia és immoral i fantasmagòrica.

Aristòtil planteja que la tragèdia ens proporciona plaes i diversió i contribueix a la pefecció moral
de l'ésser humà, a banda de la purificació de les pasions.

TEORIA DELS GÈNERES

Aristòtil l'únic que inclou és:

– poesia imitativa(representativa) en vers.
Exclou:
– Poesia imitativa en prosa---> Diàlegs de Plató.
– Poesia expressiva no en vers.
– Poesia no imitativa.

Aristòtil combina l'objecte d'imitació (els homes actuant, relat dels esdeveniments humans) amb el
mode d'imitació.
SUPERIORS IGUALS INFERIORS
 Epopeia Decamerò---> Epistola Parodia en vers NARRATIU
Novel·la
Tragèdia Drama Burgès Comèdia MIMÈTIC
PUR(dramàtic)

MÍMESI

EPOPEIA OBJECTE TRAGÈDIA

(persones honrades)
VERS
Indefinida Dimensió Jornada
Recitació Mitjans Recitació + cant, música, dansa
Narració (1a i 3a) Manera Acció+ diàlegs
Excel·lència d'Homer Faula Mode dramàtic--> una sola
acció--> plaer
Meravellós absolut Fantàstic Amb mesura

---> Superioritat de la tragèdia (1462a/1462 b)

La imitació és la menys vulgar, la que s'adreça als millors espectadors i aleshores constata que els
espectadors són gent de poca categoria, mentre que els que escolten als rapsodes són gent de gran
categoria.
El treball actorial degenera la tragèdia, fan una interpretació vulgar.
La tragèdia és superior a l'epopeia perquè:
– empra més mitjans: música, espectacle...
– fa la imitació en una extensió mínima.
– Per la pròpia tècnica:” no ha de produïr un plaer qualsevol, sinó el plaer que ja s'ha
explicat”.