PERÍFRASIS VERBALS

Unió de dos verbs que formen un únic nucli verbal:

- El primer verb es conjuga i té caràcter auxiliar
- El segon verb és el principal i el que aporta el significat bàsic i té forma no
personal (infinitiu, gerundi i participi)

1) PERÍFRASI D’OBLIGACIÓ
L’acció del verb s’expressa com una obligació personal
S’utilitza:
HAVER DE + INFINITIU (Hauré de fer els deures)
CALDRE + QUE + SUBJUNTIU (Cal que visitem els nostres pares demà)
També es pot expressar una obligació impersonal (sense subjecte concret)
HAVER-SE DE + INFINITIU (S’ha de fer complir la llei)
CALDRE + INFINITIU (Cal llegir els periòdics per a estar informats)

 S’han d’evitar les construccions castellanitzants: “tenir que”, “haver-hi que”, “ser precís”
, etc.
Hay que hacerlo → Cal fer-ho / S’ha de fer
Es preciso que llegue → És necessari que arribe

2) PERÍFRASI DE PROBABILITAT
Quan no estem segurs que l’opinió que formulem respon a la realitat
S’expressa amb:
DEURE (present, passat o futur) + INFINITIU
Deuen ser les set, Devies estar cansada, Jo no deuen tardar
 * Cal evitar:
Intercalar la preposició “de” entre el verb deure i l’infinitiu (Deuen ser les tres → *
Deuen de ser les tres)
3) PERÍFRASI D’IMMINÈNCIA
Successió sense intervals entre dues accions
S’expressa:
a) Present: ESTAR A PUNT DE + INFINITIU (La llet està a punt de bullir)
ESTAR PER + INFINITIU (El vaixell està per arribar)

b) Passat: ANAR A + INFINITIU (Li anava a telefonar ara mateix / Ho anava a dir, però
no me’n recorde)

c) Futur: es desaconsella l’ús de ANAR A + INFINITIU. Es recomana posar el verb en

futur precedit de l’adverbi “ara”
Ara us diré el que va passar / Ara veurem el segon acte