MARY SAID WHAT SHE SAID

Robert Wilson és un director de l'escena de vanguarda teatral. Com a persona de teatre toca
tots els apartats, des de dramaturg, escenògraf, director o il·luminador, entre altres. Wilson és
conegut per les seves posades en escenes molt pictòriques, partint d'una dramatúrgia
purament visual. Les seves obres es caracteritzen per ampliar els límits del teatre i posar en
evidència la crisi del drama. El seu estil es defineix com auster, amb moviments molt lents i
distorsionats en l'espai. El seu univers sempre juga amb el desconcert, amb una concepció
quasi irreal del temps i amb un joc interpretatiu que defuig qualsevol idea preconcebuda, fet
que el converteixen en un dels grans creadors del segle XX.

Isabelle Hupper és una actriu de teatre i cinema amb gran reconeixement mundial. És
considerada una de les intèrprets més fines i prolífiques del cinema europeu i rere seu té un
llegat de més de 100 pel·lícules i produccions televisives des del seu debut el 1971. En teatre
també destaca la seva gran interpretació i estil. Aquesta obra és el segon monòleg que fa amb
Bob Wilson i la tercera peça seva en la qual participa.
MARY SAID WHAT SHE SAID és un monòleg produït pel Théâtre de la Ville de París i
dirigida per Bob Wilson amb text de Darryl Pinckney i música original de Ludovico Einaudi.
És una de les històries romàntiques per excel·lència, la de la reina que perd la corona seguint
les seves passions. A Maria Stuart o Maria I d'Escòcia la van coronar quan era un infant, i va
haver de deixar el seu reialme en mans dels regents a causa de l'amenaça anglesa. Va ser
breument reina de França fins a la mort del seu primer marit, després de la qual es va casar
dos cops més. Va ser considerada heroïna, però també adúltera i còmplice d'assassinat, a més
de traïdora a la causa de la seva cosina, Isabel II d'Anglaterra, que va acabar per ordenar-ne
l'execució després d'un empresonament de prop de divuit anys. El testimoni d'una de les que
van ser dames de confiança de l'escocesa (totes quatre anomenades Maria, com la seva
senyora) va ser utilitzat com a element condemnatori, d'aquí el títol del muntatge. Sí, Maria I
d'Escòcia va lluitar tota la vida per controlar les forces de la història que la impulsaven
fatalment. I potser sí que es va passar la vida mentint però ara, des de l'escenari, i amb la mort
a punt d'arribar, parla sincerament sobre el seu últim amor i ens explica una història de
fugides, de passions i mort, de política i captiveri...
L'espectacle comença amb un llarg recitatiu enregistrat mentre l'actriu -a contrallum- es mou
de forma molt lenta, quasi a l'estil del kabuki. Maria Estuard és presentada com un titella o un
maniquí més que un personatge, una màscara més que un rostre, una idea més que una
realitat. Durant més d'una hora i mitja es repassen fets de la seva vida, però són fets que no
importen ni donen informació transcendental. De fet, són els records d'una condemnada que
apareixen a aïllats, a diferents velocitats i amb el desordre lògic d'algú que no pot controlar la
seva vida ni la seva mort. Per tal d'exemplificar-ho, Wilson dóna una gran importància a
l'espai lumínic i també a la banda sonora de Ludovico Einaudi, gairebé omnipresent i abusiva.
Ella parla, en un to monòton i pla, però a més a més dit d'una manera massa ràpida, molt
difícil de seguir, amb un text reiteratiu, ja que de fet molts paràgrafs del text s'aniran repetint
durant tota la peça.
Ha estat mitja hora de paràlisi total, seguida d'una hora d'un moviment coreogràfic geomètric,
sense sentit, obsessiu a estones, només trencat, momentàniament, per l'aparició d'una altra
figura al fons de l'escena, per la sabata blanca o per la carta, elements que apareixen com
sorgits del no-res.

El que és curiós és, que malgrat que Bob Wilson és considerat un dels referents
postdramàtics, aquesta obra sembla, a primera vista, un text dit i poc més. Així tot, a la
mínima que aprofundim un poc amb el text i en com es diu trobem la clau i l'estil de Wilson.
Un text fragmentat, intel·ligible, ràpid, repetit, el text passa a ser so. L'únic moviment de
l'escena. Però així tot, no era el centre de l'escena. Era un suport més, com les llums o el
vestuari. Era part del quadre que Wilson proposava. Tot alhora, en harmonia creaven la
melodia de la vida i la mort de Maria Stuart. També cal destacar la fredor de l'estètica de
Wilson. Tant l'absència del moviment, la forta presència dels blaus i la pal·lidesa i
inaccessibilitat del text creen una distància entre l'escena i l'espectador. Col·loquen l'escena
en un estat oníric, quasi abstracte. A un nivell de llenguatge en el qual sols Wilson sap parlar.

Joan Cassanyes Roig

4tB ESADIB 2019