ALHAMBRA GRANADA

FITXA TÈCNICA CONTEXT HISTÒRIC

Nom: Alhambra Els monarques ziríes foren amb tota probabilitat els
Arquitecte: Desconegut. emirs que construïren l'Alhambra.
Cronologia: S. XIII-XIV.

Amb la conquesta d'una fortalesa que s'assentava on

Localització: Granada.
Materials: argamassa, maó, estuc,
guix, marbre, ceràmica i fusta.
avui es trobava l'Alcassaba comença la història de
l'Alhambra l'any 1238 per Mohammed I creant-se així
la dinastia nassarita i constituint així el Regne de
Granada.

Instal·lat al principi a l'Alcassaba, al-Ahmar va

DESCRIPCIÓ
Situada al turó que els àrabs van denominar al-Sabika,
que significa terra vermella, al marge esquerre del riu
Darro, davant dels populars barris granadins de
l'Albaicín i del Sacromonte.
començar a aixecar un palau sobre les ruïnes de la
Sabika i va construir la sèquia per portar les aigües
des del Darro. Les més exquisides i impressionants
ampliacions arribarien de la mà dels regnats de Iussuf
I i Mohammad V, entre 1333 i 1391.

Monument en què es distingeixen clarament quatre Els reis següents de la casa d'Àustria no van deixar en
zones: els Palaus, la zona militar, o l'Alcassaba, la l'oblit el monument i cadascú va deixar la seva marca,
ciutat o Medina i els jardins del Generalife edificats encara que més discretament .
per Aben Salid Ismail cap al 1319. Univa en conjunt

funcions militars amb elements arquitectònics com Durant el segle XVIII i part del XIX, va caure en l'oblit i
muralles i torrasses i residencials com patis, salons, els seus salons i cambres van ser utilitzats com a bars
estances de l'harem, banys, jardins etc. Destaquen a i estables on habitaven gents de mal viure.
més dels seus jardins, les seves fonts, safareigs,

estanys, etc.

CARACTERÍSTIQUES GENERALS
El palau respon a les característiques generals de l'art nassarita. Així utilitza l'anomenada
columna nassarita. Destaquen els capitells denominats de “niu de vespa”.

Els sostres són adovellats i de fusta amb enteixinat. Els arcs més utilitzats són el arc de
ferradura, el de ferradura apuntat i l'angrelat. Per tot el palau abunda la decoració típica
del període i d'aquest art. Fora de la muralla hi ha el conjunt del Generalife, espai
d'hortes i esplai estival, allunyat de la zona oficial. Es construeix en època de Muhammad
Icomo finca agropecuària i palau d'estiu.

Adopta un model arquitectònic que servirà de pauta per als palaus nassarís. Carlos V va
construir, al seu si, un palau renaixentista que ve a trencar la unitat artística de tot el
recinte. El recinte de l'Alhambra, patrimoni de la humanitat, és l'edifici més conegut
universalment d´Espanya.

Suposa la màxima expressió de l'art nassarita i, per extensió, juntament amb la

mesquita de Còrdova, de l'art hispà musulmà o andalusí. La seva influència es va
estendre pel Nord d'Àfrica fins ben entrat el segle XVI com es demostra amb la mesquita
de Fes al Marroc

LES PARTS DE L'ALHAMBRA

- El palau de Comares, dedicat a la recepció pública del sultà i l'administració. Destaquen com a
elements la Torre, la Cambra i el Pati de Comares i el Pati del Mexuar.

-Pati dels Lleons de l'Alhambra és un lloc per al solaç, un paradís terrenal.

- El Mexuar, un saló de reunions dedicat a les funcions judicials, probablement l'edifici més antic, ha
estat massa reformat a l'Edat Moderna i amb prou feines queda l'estructura original.

-El Partal és un pavelló de descans apartat, amb un estany i jardins de notable bellesa.
S'uneixen a la muralla de la ciutat per dos punts, fet que converteix l'Alhambra alhora en part de la
ciutat i en un organisme independent. Hi ha 22 torres, de funcions diverses. Tota aquesta
fortificació combina la funció defensiva amb la de planificació interior.

-El Generalife és un ampli espai annex però exterior a l'Alhambra, el més notable dels jardins, amb
un gran equilibri entre el cultiu, l'estètica de l'aigua i el color de les plantes.

105.000 m Quadrats

 ANÀLISI FORMAL I FUNCIÓ

L'Alhambra està formada per diversos edificis situats a dins del mateix recinte i té diversos punts d'accés. Els edificis
que la formen són l'alcassaba, els palaus nazarís, les habitacions de l'emperador, el pentinador de la reina, el pati
dels xiprers, el partal, el palau de Carles V, el convent de Sant Francesc, el secà, la torre dels set sòls i finalment el
Generalife.

L'Alhambra està ubicada al marge esquerre del riu Darro, a l'est de la ciutat de Granada, Espanya. Des de dalt del
turó al-Sabika, on s'ubica, es dominen els barris de l'Albaicín i de l'Alcazaba al capdavant, i la resta de la ciutat i la
vega granadina.

A l'interior els murs van ser aixecats amb maçoneria, tàpia i guix per als arcs. Els murs van ser revestits amb rajoles i
figures geomètriques.

S'utilitza un sistema de columnes propi, columnes de fust fi, amb una gran motllura còncava com a base i anells
decoratius a la part superior. El capitell està dividit en dos cossos.
Es van utilitzar arcs peraltats i lleugerament acampanats.

Les parets estan recobertes de ceràmica o guixeria, decoracions molt riques i exquisides, ja que era una de les
preocupacions més grans dels arquitectes, per així dissimular la pobresa dels materials utilitzats. Entre els seus
decorats trobem la cal·ligràfica. Un altre element decoratiu utilitzat en l'Alhambra és la volta de mocàrab amb
ataurique.

L'ALHAMBRA COM A FORTALESA. Devia ser un canvi progressiu des de la funció militar del segle XIII
fins a la recreativa del segle XIV, més segur en l'àmbit polític-militar.

Les tradicions d'aquesta arquitectura palacial-militar són

L'Alhambra està en aquesta tradició de les ciutats-ciutadales, però de la primera va prendre l'ús
d'algunes torres per a finalitats privades més que defensives. Les muralles tenen una funció més de
separació que de defensa. És una funció simbòlica i només ocasionalment defensiva. L'ALHAMBRA I
L'AIGUA.

Els aqüeductes subministraven l'aigua necessària per a la higiene, el consum, el bany i els jardins. El
bany és del tipus comú a l'Islam, amb una funció de servei urbà, amb sala-vestidor molt decorada i
les cambres fredes i calentes. Els jardins, estanys i fonts segueixen un model tradicional islàmic, amb
un sentit de reconstrucció del Paradís sant, de sensualitat i benestar. Un poema anònim del segle XIV
a la tassa de la Font dels Lleons, amb un significat de l'aigua com a monument esculpit i de la font
com el príncep victoriós.

Un poema d'Ibn Gabirol, un jueu del segle XI, que compara la pica col·locada sobre lleons amb el mar
de metall fos del temple de Salomó. Una altra associació és la que Grabar troba entre els jardins de
l'Alhambra i els jardins de les viles romanes antigues, de Tívoli i Piazza Armerina. L'ALFAMBRA I LA FE.
La fe de l'Islam és el tercer element bàsic de l'Alhambra, expressada a les mesquites, avui
desaparegudes, així com als oratoris, situats a les parts més nobles del conjunt, segons la tradició
islàmica.

Un altre element religiós és la Porta de la Llei, sempre fosa a l'Islam amb els preceptes religiosos.
L'ALHAMBRA I ELS SIMBOLS I CERIMÒNIES REALS. Grabar conclou que els principals conjunts no
tenien un propòsit conscient i únic, sent la funció essencial la de la satisfacció sensual. Així mateix, la
cúpula s'associa amb el tema tan difós a l'Islam del rei-profeta Salomó, que alhora està relacionat
amb el mite del palau celestial.