Saturn devorant el seu fill

L'obra que anem a comentar és Saturn devorant el seu fill del pintor Francisco José de
Goya y Lucientes pintada entre 1819-1823.La tècnica emprada és una tècnica mixta, pintura
a l'oli traslladada a llenç. Actualment es troba al Museu del Prado a Madrid des de 1881
amb una mesura de 146 x 83 cm. Saturn o Cronos, déu de el temps, qui havia derrotat i
destronat al seu pare Urà (déu de el cel) davant la predicció que serà destronat per un dels
seus fills, va començar a devorar-los. Després de devorar a sis, Gea (la terra) i Rea (mare i
esposa) se les arreglen per enganyar el déu.Rea dóna a llum en secret a Zeus (Júpiter) i li
lliuren a Cronos una pedra embolicada en bolquers (ónfalos). Zeus acabarà destronant al
seu pare complint-se així el destí. En aquesta obra podem vore a Saturn com a personatge
principal devorant a un dels seus sis fills.

A aquest quadre predomina el color sobre el dibuix, doncs la pinzellada de Goya és ràpida i
energètica, a base de taques. Encara que, la línea corva predomina sobre la recta com la
que podem observar al cos de Saturn.Predominen tons càlids, sobretot els ocres, que
contrasten amb el fons negre.Podem dir que la llum és irreal.Respecte a la composició
podem dir que és oberta, també podem vore una espiral que recorre el cos de Saturn.El
temps és dinàmic i el ritme es troba en moviment perquè capta el moment exacte en el que
Saturn devora al seu fill.Saturn té una expressió exagerada, dramàtica i deformada.
Goya és un dels principals pintors de la història de l’art per la seua originalitat i la
seua importància en la pintura posterior, aquest anuncia les característiques
bàsiques del romanticime, el realisme, l’impressionisme, l’expressionisme i el
surrealisme.Estilísticament l’obra de Goya no es deixa d’enquadrar en cap estil, de
les influències rococó del principi passa a un cert neoclassicisme molt personal i a
un cert romanticisme peculiar que evoluciona cap a un proto-impressionisme al
final.Arreplega l’herència dels grans mestres naturalistes del XVII, com Velázquez i
Rembrandt, i trenca amb l’academicisme i les influència estrangeres que imperaven
a Espanya en aquest moment.La seua pintura va molt lligada al context històric que
li toca viure i a la seua pròpia biografia, no sols en els temes tractats, sinó també en
l’estil, en la forma de pintar (com podem vore a aquesta obra).Així, evoluciona des
d’una una visió optimista de la vida en què predominen el dibuix precís i continu, la
factura acabada, els temes amables i els colors purs (rojos i grisos), a una pintura
molt pessimista amb predomini del negre, dibuix trencat, factura a base de taques i
temes molt dramàtics.Encara que parteix de l’observació de la natura i la realitat,
acabarà deformant-la i es complaurà en allò més monstruós i fantàstic.En les seues
obres socials plasma de forma molt crítica els problemes econòmics, socials i
polítics de l’Espanya del moment (ignorància, superstició, vicis de l’esglésies,
situació de la dona,...), mostrant-se com un il·lustrat, amant de les llibertats i autèntic
humanista.Des del punt de vista filosòfic i moral suposa una crítica pessimista i dura
de l’ésser humà, les seues ambicions, crueltat i supersticions, sovint des de la ironia
i el sarcasme, cosa que li dóna a la seua obra un significat universal.

Segons la mitologia, el déu Saturn o Cronos havia d'eliminar a tots els seus fills per
evitar que el destronaren. Així,ell directament se'ls menjava. No obstant això, la
seua dona, després de nàixer Júpiter i Juno, tan sols li va mostrar al pare la segona
posant en lloc de Júpiter una pedra que va vestir en forma de nina. Saturn, persuadit
per l'engany, es va menjar la pedres mentre que Cibeles va fer criar secretament a
Júpier a l'illa de Creta.Finalmente, complint-se la profecia Júpiter va destronar al seu
pare convertint-se en el pare dels déus.El gènere és mitològic i la funció és
decorativa. Era originalment una pintura mural, a l'oli sobre guix, que va formar part
de la decoració dels murs de la casa que Francisco de Goya va adquirir el 1819, a la
finca anomenada la Quinta del Sordo. Pertany a la sèrie de les Pintures
Negres.Juntament amb aquestes va ser traslladada de la paret a llenç a partir de
1874 per Salvador Martínez Cubells per encàrrec de Frédéric Émile d'Erlanger, un
banquer francès, d'origen alemany, que tenia la intenció de vendre-les a l'Exposició
Universal de París (1878). Tanmateix, les obres no van atreure compradors i ell
mateix les va donar, el 1881, al Museu del Prado, on actualment s'exposen.