Bobina tesla

Bobina tesla
Una bobina de Tesla és un tipus de transformador ressonant, anomenat així en honor
al seu inventor, Nikola Tesla, qui la va patentar el 1891.1 La bobina de Tesla està
composta per una sèrie de circuits elèctrics ressonants acoblats. Nikola Tesla va
experimentar amb gran varietat de bobines i configuracions, de manera que el
prototip patentat és diferent dels seus primers prototips i dels que va continuar
provant [cita requerida]. Les bobines de Tesla més grans poden provocar espurnes
elèctriques amb una longitud de diversos metres.
A la primavera de 1891, Nikola Tesla va realitzar una sèrie de demostracions amb
diverses màquines davant de l'American Institute of Electrical Engineers del Columbia
College. Continuant les investigacions inicials sobre voltatge i freqüència de William
Crookes, Tesla va dissenyar i construir una sèrie de bobines que van produir corrents
d'alt voltatge i alta freqüència, associades a condensadors (capacitors). Aquests
condensadors consistien en plaques mòbils en oli. Com més petita era la superfície de
les plaques, més gran era la freqüència d'aquestes primeres bobines. Les plaques
resultaven també útils per eliminar l'elevada autoinductància de la bobina secundària,
afegint-hi capacitat. També es col·locaven plaques de mica a l'explosor per establir-hi
un raig d'aire. Això ajudava a extingir l'arc elèctric fent la descàrrega més abrupta. Una
ràfega d'aire es feia servir també amb aquest objectiu.
Els condensadors es connecten a un circuit primari doble (cada bobina en sèrie amb un
condensador). Aquests són part de la segona bobina disruptiva construïda
especialment. Cada primari té vint voltes de cable cobert per cautxú Núm. 16 B&S i
estan enrotllats per separat en tubs de cautxú amb un gruix no inferior a 3 mm. El
secundari té 300 voltes de cable magnètic cobert de seda Núm. 30 B&S, enrotllat en un
tub de cautxú i als seus extrems encaixat en tubs de vidre o cautxú. Els primaris han de
ser prou llargs per estar folgats en col·locar la segona bobina entre tots dos. Els
primaris han de cobrir al voltant de 5 cm del secundari. S'ha de col·locar una divisió de
cautxú dur entre les bobines primàries. Els extrems de les primàries que no estan
connectats amb els condensadors es dirigiran a l'explosor.
A System of Electric Lighting5 (23 de juny de 1891), Tesla va descriure aquesta primera
bobina disruptiva. Concebuda amb el propòsit de convertir i suplir energia elèctrica en
una forma adaptada a la producció de certs nous fenòmens elèctrics, que requerien
corrents de més freqüència i potencial. També especificava un mecanisme
descarregador i emmagatzemador d'energia a la primera part d'un transformador de
radiofreqüència. Aquesta és la primera aparició d'una alimentació de corrent de RF
capaç d'excitar una antena per emetre una radiació electromagnètica potent.
Una altra d'aquestes primeres bobines Tesla va ser protegida el 1897 per patent,6
Electrical Transformer. Aquest transformador desenvolupava (o convertia) corrents
d'alt potencial i constava de bobines primàries i secundàries (opcionalment, un dels
terminals de la secundària podia estar connectat elèctricament amb la primària;
similarment a les modernes bobines d'encesa). Aquesta bobina Tesla tenia la
secundària a dins i envoltada per les convolucions de la primària. Aquesta bobina Tesla
constava de bobines primària i secundària enrotllades en forma espiral plana. L'aparell
també estava connectat a terra quan la bobina estava en funcionament.
Aquestes bobines posteriors són els dispositius que construeixen usualment els
aficionats. Són transformadors ressonants amb nucli d'aire que genera molt alts
voltatges en ràdio freqüències. La bobina aconsegueix un gran guany transferint
energia d'un circuit ressonant (circuit primari) a un altre (secundari) durant un nombre
de cicles.
Encara que les bobines Tesla modernes estan dissenyades usualment per generar
llargues espurnes, els sistemes originals de Tesla van ser dissenyats per a la
comunicació sense cables, de tal manera que ell feia servir superfícies amb gran ràdio
de curvatura per prevenir les descàrregues de corona i les pèrdues per streamers.
La intensitat del guany en voltatge del circuit és proporcional a la quantitat de càrrega
desplaçada, que és determinada pel producte de la capacitància del circuit, el voltatge
(que Tesla anomenava “pressió”) i la freqüència dels corrents emprats. Tesla també va
emprar diverses versions de la seva bobina en experiments amb fluorescència, raigs x,
potència sense cables per a transmissió d'energia elèctrica, electroteràpia, i corrents
tel·lúrics en conjunt amb electricitat atmosfèrica.
Les bobines posteriors consten d'un circuit primari, el qual és un circuit LC
(inductància-condensador) en sèrie compost d'un condensador d'alt voltatge, un spark
gap i una bobina primària; i un circuit secundari, que és un circuit ressonant en sèrie
compost per la bobina secundària i el toroide. Als plànols originals de Tesla, el circuit
LC secundari està compost d'una bobina secundària carregada que és col·locada en
sèrie amb una gran bobina helicoïdal. La bobina helicoïdal estava llavors connectada al
toroide. La major part de les bobines modernes usen només una única bobina
secundària. El toroide constitueix una de les terminals d'un condensador, i l'altra
terminal és la Terra. El circuit LC primari és “ajustat” de manera que ressonarà a la
mateixa freqüència del circuit secundari. Les bobines primària i secundària estan
dèbilment acoblades magnèticament i creen un transformador amb nucli d'aire
ressonant. Tot i això, a diferència d'un transformador convencional, que pot acoblar el
97%+ dels camps magnètics entre els enrotllaments, aquests estan acoblats,
compartint només el 10-20% dels seus respectius camps magnètics.
La majoria dels transformadors aïllats per oli necessiten potents aïllants en les
connexions per prevenir descàrregues a l'aire. Posteriors versions de la bobina de Tesla
distribueixen el seu camp elèctric sobre una llarga distància per prevenir elevat estrès
elèctric al primer lloc, permetent així operar lliurement en aire.
Els terminals consisteixen en una estructura metàl·lica amb forma d'un toroide,
coberta amb una placa metàl·lica circular de curvatura suau (formant una superfície
conductora molt gran). Tesla va fer servir en el seu aparell més gran aquest tipus
d'element dins una cúpula. El terminal superior té relativa poca capacitància, carregat
al màxim voltatge que és possible. La superfície exterior del conductor elevat és on
s'acumula principalment la càrrega elèctrica. Posseeix un gran radi de curvatura, o està
compost per elements separats els quals, respecte del seu propi radi de curvatura,
estan col·locats propers entre si de manera que la superfície exterior resultant té un
gran radi.
Una bobina de Tesla gran de disseny actual pot operar amb nivells de tensió amb pics
molt alts, fins a molts megavolts (un milió de volts).7 Deu per tant ser ajustada i
operada amb cura, no només per eficiència i economia, sinó també per seguretat. Si, a
causa d'un ajust inapropiat, el punt de màxim voltatge passa per sota de la terminal, al
llarg de la bobina secundària, una espurna de descàrrega pot fer malbé o destruir el
cable de la bobina, els seus suports o fins i tot objectes propers. Tesla va experimentar
amb aquestes i moltes altres configuracions de circuits (veure a la dreta).
L'enrotllament primari, el buit entre els elèctrodes on salta l'espurna i el dipòsit
condensador estan connectats en sèrie. A cada circuit, el transformador de
l'alimentació AC carrega el dipòsit condensador fins que el seu voltatge és suficient per
produir la ruptura de l'spark gap. El gap es dispara, permetent al dipòsit condensador
carregat descarregar-se a la bobina primària. Quan el gap es dispara, el comportament
elèctric de cada circuit és idèntic. Els experiments han mostrat que cap dels circuits no
ofereix cap avantatge de rendiment sobre l'altre.
Tot i això, al circuit típic (a dalt), el curtcircuitar l'spark gap preveu que les oscil·lacions
d'alta freqüència 'tornen' al transformador. Al circuit altern, oscil·lacions d'alta
amplitud i alta freqüència que apareixen al llarg del condensador també són aplicades
a la bobina del transformador. Això pot induir descarregues de corona entre els girs
que debiliten i eventualment destrueixin l'aïllament del transformador. Constructors
experimentats de bobines Tesla utilitzen gairebé exclusivament el circuit superior,
generalment afegint filtres passa baixa (xarxes de resistències i condensadors) entre el
transformador i l'explosor. Això és especialment important quan es fan servir
transformadors amb oscil·lacions d'alt voltatge fràgils, com a transformadors de llums
de Neon (NST en les sigles en anglès). Independentment de la configuració que es faci
servir, el transformador HV ha de ser del tipus que auto-limita el seu corrent secundari
per mitjà d'inductàncies de fugida interna. Un transformador d'alt voltatge normal
(amb baixa inductància de fugida) ha d'utilitzar un limitador extern (de vegades
anomenat ballast) per limitar el corrent. Els NST estan dissenyats per tenir inductància
de fugida alta, per limitar els seus curtcircuits a nivells segurs.