Economia

La gran dimissió: per què els

nord-americans ja no volen treballar?
Uns nou milions de nord-americans, d'una població activa d'uns cent
cinquanta milions, van deixar la feina entre l'agost i el setembre.

Un senyal generalment infal·lible de les recessions econòmiques és la

desocupació, i no és pas difícil de veure per què: com més dolent sigui el
rendiment econòmic d’un país, més dificultats tindran les empreses per a retenir
treballadors o contractar-ne de nous, i més ciutadans es veuran abocats a l’atur. Un
esquema així assumeix –amb cert criteri, val a dir– que l’única cosa que s’interposa
entre el ciutadà i l’ocupació és una oferta de feina; és a dir, que el treballador tipus
prioritzarà d’aconseguir feina, o bé retenir-la, fins i tot quan les ofertes rebudes no
s’ajustin exactament a les seves expectatives. La pressuposició fundacional
d’aquesta anàlisi, en altres paraules, és que l’atur és bàsicament un problema de
demanda –que depèn de si els empresaris demanden feina o no– i no pas d’oferta:
teòricament, sempre hi haurà mà d’obra disposada a oferir-se per a treballar.

És ben bé el contrari d’allò que passa als Estats Units. Lluny d’escassejar, la
demanda laboral ha augmentat de manera exponencial aquests darrers mesos, a
mesura que la situació pandèmica s’ha anat normalitzant i els índexs d’activitat
econòmica s’han començat a acostar als nivells pre-pandèmia. Tanmateix, les
dificultats al mercat laboral persisteixen: si bé la demanda laboral és la més alta en
dues dècades, el nombre total de treballadors actius és gairebé cinc vegades menor
que no pas el 2019.

Els nord-americans no volen treballar

Segons sembla, els nord-americans tenen com més va menys ganes de treballar.
El problema no és pas d’oferta, sinó de demanda laboral: 4,3 milions de
treballadors, d’una població activa que ronda els 150 milions, van deixar les
respectives feines a l’agost. La xifra va encendre totes les alarmes entre els
experts: era, amb diferència, el nombre més alt de dimissions mensuals des que
se’n tenien dades, i probablement des de dècades abans que el registre entrés en
funcionament. Tanmateix, el rècord només va durar un mes: al setembre, 4,4
milions de nord-americans més presentaren la renúncia a la feina.

Els experts han convingut d’anomenar-ho la “gran dimissió” (“great resignation”).

Pot semblar una simple anomalia estatística, una mera fixació acadèmica, però no
és pas un problema menor: desenes de milers d’empreses, segons que han informat
els mitjans locals, s’han vist forçades a suspendre operacions arran d’aquesta
manca de treballadors; algunes, fins i tot, s’han vist abocades al tancament. Si la
tendència es manté, és possible que l’efecte en termes macroeconòmics sigui prou
important per a posar bastons a les rodes de la recuperació –fins ara imparable–
de l’economia nord-americana. La gran dimissió, de fet, ja ha estat citada com un
dels factors rere la crisi mundial de proveïment: als ports de Los Angeles i Long
Beach, un dels principals centres logístics dels Estats Units (i del planeta), s’han
reportat nombroses dificultats en la descàrrega de vaixells a causa de la manca de
treballadors als estibadors.

Què hi ha darrere la gran dimissió?

En un primer moment, els experts no van dubtar a assenyalar l’ambiciós programa
d’estímuls econòmics del govern com a responsable de la gran dimissió. L’efecte
combinat de l’augment dels subsidis d’atur i els estalvis acumulats durant la
pandèmia, asseguraven, havia proveït els nord-americans d’un coixí econòmic
suficient per a permetre’s d’absentar-se un temps prudencial del mercat
laboral (això explicaria, també, per què la resta d’economies industrialitzades no
han experimentat un fenomen equiparable). En resposta, el govern de Biden va
implementar aquest setembre la retallada de prestacions socials més gran de la
història dels Estats Units. La idea era simple: com menys diners tinguin
disponibles els nord-americans, més incentius tindran per a cercar feina o, si més
no, retenir-la. Però aquest exercici particularment cru de disciplina capitalista no ha
acabat de reeixir: han transcorregut més de seixanta dies des de les retallades, i la
gran dimissió continua acaparant portades.

Què explica, per tant, la gran dimissió? Una explicació possible és de caràcter
estructural. Per una banda, la pandèmia ha empès molts baby boomers a
jubilar-se, fins i tot de manera anticipada, i senzillament no hi ha prou mà d’obra
jove per a reemplaçar totes aquestes baixes. Per una altra, la immigració als
Estats Units ha caigut a mínims interanuals arran de la covid, cosa que ha
desproveït el país d’una font important de mà d’obra. Si bé aquests dos factors són,
sens dubte, rellevants a l’hora d’entendre la gran dimissió, no l’expliquen del tot: per
una banda, perquè els baby boomers més vells van començar a jubilar-se gairebé fa
una dècada; i per una altra, perquè la taxa de migració neta als Estats Units ha estat
negativa durant tot el segle XXI.

Els treballadors s’han apoderat, i per això dimiteixen

Una explicació alternativa, potser més radical però tanmateix més convincent, és
que la pandèmia ha reconfigurat la relació entre treballadors i empresaris, entre
demandants i demandats. Durant gairebé mig segle, l’economia americana no ha
crescut amb el treballador sinó precisament a costa seva. Una mesura que
sovint s’empra per a il·lustrar aquesta dinàmica és el decalatge entre el
creixement de la productivitat (la quantitat de feina que fa un treballador) i el
creixement dels salaris (la quantitat de diners que rep per aquesta feina).
Idealment, la productivitat i els salaris haurien d’augmentar a una ràtio similar: com
més productiu sigui un treballador, més serà retribuït. Entre 1948 i 1973, de fet, la
relació en l’augment de l’un i de l’altre fou pràcticament lineal: la productivitat
augmentà d’un 96,7%, i els salaris d’un 91,7%. Aquesta correlació, tanmateix,
desaparegué després de 1973: si bé la productivitat augmentà un 72,2% entre
1974 i 2014, els salaris tan sols augmentaren un 9,2%. Però si la relació entre el
creixement d’un indicador i l’altre hagués estat la mateixa que la del període
1948-1973, els salaris haurien d’haver crescut més d’un 67%. En resum: el
treballador nord-americà cobra gairebé vuit vegades menys del que hauria de
cobrar.

Aquesta repressió salarial ha estat possible, en bona part, perquè els Estats Units
són, de bon tros, el país econòmicament desenvolupat que menys proteccions
socials ofereix als seus ciutadans. Això fa que la perspectiva de l’atur –i, per tant,
de la pobresa– sigui encara més amenaçant que en la resta de països
desenvolupats: entre més raons, perquè l’absència d’un sistema de sanitat universal
implica que els pacients poden arribar a pagar desenes o centenars de milers de
dòlars per un tractament que aquí seria gratuït. Per dolentes que fossin les
condicions laborals, per baix que fos el sou: deixar la feina ha estat durant dècades
poc menys que un salt al buit per a molts treballadors nord-americans.

Però si bé la balança s’havia decantat durant dècades del costat de l’empresari, la

pandèmia l’ha reorientat –per primera vegada a la vida de molts– a favor del
treballador. En un context insòlit d’escassetat de mà d’obra, ara són els empresaris
els qui necessiten contractar, més que no pas necessiten ser contractats els
treballadors, que disposen d’una gran varietat d’ofertes de feina on triar i remenar
(en comptes d’haver-se de conformar amb la primera que trobin). L’economia
americana assisteix, doncs, a un procés històric d’apoderament dels
treballadors, que mai com ara no havien pogut exigir unes millores laborals. Això
explica, paral·lelament, per què les dimissions han estat molt més predominants en
sectors més mal pagats i de menor densitat salarial, com la restauració o el
transport: si els treballadors no es troben en posició d’exigir millores laborals,
poden simplement plegar i buscar una feina equivalent més ben pagada. En
d’altres més ben pagats i de més densitat salarial, en canvi, hi han proliferat més les
vagues que no pas les dimissions (un fenomen que els mitjans han denominat
“Striketober”; “l’octubre de les vagues”).
Sigui com sigui, la conclusió és clara: hi ha “un nou esperit militant entre els
treballadors nord-americans”, en paraules del presentador d’aquest clip viral
emès a la cadena televisiva ABC News. “Els treballadors volen més i estan
disposats a entrar en vaga, si cal, per aconseguir-ho”, afegeix el presentador. I
és que “per primera vegada en molt, molt de temps” són ells, i no pas els
empresaris, “qui tenen la paella pel mànec”. Si, mentrestant, les empreses volen
esquivar la crisi, poden oferir més bons salaris i condicions laborals. Al cap i a la fi,
l’equilibri de preus entre l’oferta i la demanda no és res que no s’ensenyi a les
classes introductòries d’economia.