Anna Figueras Bosch Educació per l’acció crítica

PAC 1: LA CRÍTICA SOCIAL I POLÍTICA

3.2 El pensament crític i la transformació social

3.2.2 Herbert Marcuse: les noves formes de control social
Herbert Marcuse (1989-1979), sociòleg i filòsof, va ser un dels autors més rellevants
de la segona etapa de l’Escola de Frankfurt. Va publicar un llibre anomenat “L’home
unidimensional” (1962), un assaig sobre la idologia de la societat industrial
avançada.
A continuació, realitzaré una breu síntesi de les idees principals de la introducció i
del primer capítol del llibre. L’autor, doncs, comença amb un anàlisis del capitalisme
a gran escala. Entre d’altres coses, destaca que l’augment de la productivitat s’ha
tornat destructiu contra l’ésser humà i la seva naturalesa.
“Sobre semejante base la productividad se convierte en destrucción, destrucción
que el sistema practica <<hacia el exterior>>, a escala del planeta” (Marcuse, 2010:
21). Aquesta productivitat, segons l’autor comporta que els humans visquin en base
a una llibertat administrada i per tant, sota una repressió instintiva.
D’altra banda, també ens trobem amb una mercantilització i capitalització de les
relacions humanes, que cada vegada detecten necessitats més materials
imposades pel sistema capitalista en el que vivim. Marcurse, defineix que en
aquesta societat la llibertat només s’aconsegueix a través d’aquelles necessitats
més materials. Les que ens fan creure que necessitem per a poder viure, i en
realitat, poden ser totalment prescindibles.
Al llarg d’aquesta introducció, i de la lectura del capítol 1, doncs, podem observar
com segons Marcuse, totalitarisme comporta una coacció de la societat, i per tant,
intenta que res ni ningú pugui oposar-se en contra d’ell. Doncs, l’autor defensa que
la productivitat tendeix a ser totalitària en el moment que determina les aptituds,
actituds, necessitats, aspiracions… dels éssers humans.
El concepte d’idea crítica, doncs, es va perdent a mesura que la societat es
desenvolupa, i canvia. Segons Marcuse, aquells drets i llibertats que van ser vitals
en un orígen, es van perdent, i la racionalitat que els acompanyava, també.
Per a l’autor, controlar a la societat implica crear unes necessitats falses,
premeditades per un sistema que únicament vol obtenir control i poder.
La llibertat política s’ha d’assolir per una alliberació de l’individu. Tal i com especifica
Marcuse (2010: 44) “La libertad política significaría una liberación de los individuos
Anna Figueras Bosch Educació per l’acció crítica

de una política sobre la cual no ejercen ningún control efectivo. Del mismo modo, la
libertad intelectual significaría la restauración del pensamiento individual absorbido
ahora por la comunicación y adoctrinamiento de masas”.
La tecnologia per a Marcuse també juga un paper important, segons ell, els
processos tecnològics de mecanització podrien fer, de la energia individual, un espai
de llibertat que va més enllà de les necessitats. És a dir, l’ésser humà aprendria a
ser autonòm i per tant, a fer-se la seva pròpia vida.
“La racionalidad tecnológica revela su carácter político a medida que se convierte
en el gran vehículo de una dominación más acabada, creando un universo
verdaderamente totalitario en el que sociedad y naturaleza, espíritu y cuerpo, se
mantienen en un estado de permanente movilización para la defensa de este
universo” (Marcuse, H. 2016: 55). Doncs, aquesta evolució tecnològica i industrial ha
de comportar un desenvolupament de les necessitats humanes i les seves
satisfaccions.
Marcuse parla d’una alienació objectiva, quan fa referència a aquesta alienació, es
refereix a la pèrdua de les dimensions creades de l’ésser humà, i per tant, al mateix
temps fa referència a la pèrdua de la llibertat. Doncs, l’ésser humà poc a poc es va
moldejant per el sistema capitalista dominant, creant productes i mercancies,
objectes i subjectes. Aquesta alienació objectiva, fa creure a l’ésser humà que per a
viure necessita un seguits de necessitats bàsiques falses, i que només si
aconsegueix tenir cobertes aquestes necessitats serà lliure.
Doncs, al final tota societat es mou en la mateixa línia, la avrícia i la falsa creença de
la llibertat absoluta a través de la cobertura d’aquestes necessitats. Així és com
sorgeix el concepte d’una única dimensió que “está por todas partes y en todas las
formas” (Marcuse, 2010: 41).
La unidimensionalitat a qui Marcuse fa referència, és aquella societat la qual gira
entorn de aquelles creences i necessitats que els hi són creades. És a dir, aquelles
necessitats que són imposades des d’un sistema totalitari en el qual es viu, i que
potencien una societat d’explotació de l’home creada també per l’home. És a dir, per
totes nosaltres.
Aquesta unidimensionalitat a què Marcuse fa referència comporta que l’ésser humà
s’ajusti al sistema establert, i a les seves necessitats, és a dir, a les necessitats del
mateix sistema, no dels éssers humans. És per això, que Marcuse afirma que les
persones només creixen en una única dimensió, la del totalitarisme i la imposició.
Anna Figueras Bosch Educació per l’acció crítica

Doncs, la societat derivada de l’home unidimensional gira entorn de les necessitats

que li són creades, però no busca el sentit d’aquestes o l’origen. En aquest cas,
doncs, ens trobem que l’home busca necessitats, a partir de les dels altres.
L’autor afirma que escollir entre una àmplia varietat de béns i serveis no implica que
l’home sigui lliure, sinó que aquests béns i serveis estan sostinguts sota un control
social que encara reforça l'alienació esmentada anteriorment.
Tanmateix, aquesta alienació objectiva agreuja el fet que l’ésser humà al final, està
sempre adoctrinat.
Marcuse introdueix la nivelació ideològica per a explicar com les necessitats i
satisfaccions de la societat poden ser compartides per diferents classes socials i
alhora, seguir preservant el sistema establert “Si el trabajador y su jefe se divierten
con el mimso programa de televisión y visitan los mismos lugares de recreo, si la
mecanógrafa se viste tan elegantemente como la hija de su jefe, si el negro tiene un
Cadillac, si todos leen el mismo periódico, esta asimilación indica, no la
desaparición de las clases, sino la medida en que las necesidades y satisfacciones
que sirven para la preservación del <<sistema establecido>> son compartidas por la
población subyacente” (Marcuse, H. 2016: 38). Avui en dia, aquesta nivelació
ideològica també segueix preservant el sistema capitalista i totalitari establert. D’una
banda, ens trobem que les classes subjacents agafen de referència les necessitats
d’aquells que poden permetre’s assolir-les. Però no són conscients que la seva
realitat és un altre, i que mentre aquell home ric satisfà la seva necessitat (sigui la
que sigui) en un mes, per exemple, l’altre podrà estar el doble de temps per poder
aconseguir-la, i això no obstant, l'haurà aconseguit, però, la podrà conservar?
Tot i que els temps són canviants, al final tot arriba a la mateixa conclusió: “La
democracia consolida la dominación más firmemente que el absolutismo, y libertad
administrada y represión instintiva llegan a ser fuentes renovadas sin cesar de la
productividad” (Marcuse, H. 2016: 7).
I és precisament per això que el concepte d’administració total que desenvolupa
Marcuse, pot aplicar-se a la societat actual. D’una banda, ens trobem amb
empreses (públiques i privades) que només pensen en guanys a partir de la
dominació dels seus treballadors. Aquest fet, segueix perpetuant una societat
inmersa en un món de desigualtats, coacció, treball (precari) i dependència de
l’home vers aquestes administracions. “Así el sistema tiende tanto hacia la
administración total como a la dependencia total de una administración que dirigen
Anna Figueras Bosch Educació per l’acció crítica

organismos públicos y privados, fortaleciendo la armonía preestablecida” (Marcuse,

H. 2016: 65).
Aquesta preservació de la desigualtat social existent la justifica a través de la raó.
Per a l’autor, el concepte de raó està mal plantejat. Per a ell, la raó tal com es
plasma a la societat no deixa de ser la dominació d’aquells que tenen “el poder”, que
impossibiliten per tant una comprensió objectiva de la realitat, i per tant, la condueix
a una subordinació d’un ordre preestablert i existent des de fa molt de temps. Per
tant, l’ésser humà realment no és racional, sinó que construeix una falsa racionalitat
que serveix de “parxe” per a no visibilitzar la falta de llibertat, que és tapada per
múltiples comoditats dites “necessitats” quan realment no ho són.
La raó i el pensament crític, doncs, considero que no s’han d’oposar, sinó que han
d’anar agafades de la mà. Primer de tot, cal ser conscients que la definició de Raó
de Marcuse no és la que hem de treballar, de fet, hem de fer l’esforç d’allunyar-nos
d’ella, per a començar a potenciar l’esperit crític i la racionalitat de l’ésser humà.
Però no podem oblidar les paraules de Marcuse (2016: 37) “Claro está que imponer
la Razón a toda una sociedad es una idea paradójica y escandalosa; aunque se
pueda discutir la rectitud de una sociedad que ridiculiza esta idea mientras convierte
a su propia pblación en objecto de una administración total. Toda liberación
depende de la toma de conciencia de la servidumbre [...]”.
Potenciant aquest esperit crític, pot modificar-se la raó establerta, i per tant, pot
servir com a eina per a tal de trencar amb allò que ja està preestablert a causa del
totalitarisme amb el qual vivim. La presa de consciència és el principal eix per a
canviar aquesta visió de la Raó entesa com a “imposició” per a entendre-la des
d’una perspectiva i una mirada lliure i racional.
Anna Figueras Bosch Educació per l’acció crítica

3.1 Debat a l’aula

Aportació 1: Sobre el pensament d’alliberar una societat que neix inmersa en
el capitalisme.
M'agradaria començar el fil del debat amb aquesta frase "La lluita de classes ha
estat una de les principals aportacions del materialisme històric, ja que es considera
l'autèntic motor de la història de la humanitat" (Solé, J. 2016: 9).
Si fem una crítica objectiva de la història de la humanitat, podem comprovar doncs,
que aquest materialisme històric ve donat d'una lluita de classes constant subjecte al
sistema de relacions de producció i intercanvi que establim els membres d'una
societat.
"La posició que s'ocupa en relació amb els mitjans de producció (és a dir, la
possibilitat d'exercir-ne el control) ve determinada per l'estructura social que
caracteritza el sistema capitalista" (Solé, J. 2016:11).
Tal com afirmen Marx i Engels, l'estructura econòmica determina l'evolució històrica.
D'aquesta manera, s'arriba a entendre com els humans vivim entre una relació
constant de treball-capital, la nostra manera de relacionar-nos, doncs, no és del tot
natural i lliure, si hi ha elements que ens condicionen, com són la política i
l'economia.
Malgrat això, alliberar-se d'una societat capitalista no és fàcil, i més si hem nascut
tenint-la com a bandera.
Herbert Marcurse (1898-1979) desenvolupa un pensament d'alliberació de l'humà
d'una societat opulenta on el canvi social ha de ser sobretot, qualitatiu. Doncs, molt
d'acord amb aquesta premissa, com es pot aconseguir viure en una societat lliure si
el sistema de poder i jeràrquic està tan marcat?
Segons el meu parer, el principal problema és que el capitalisme mou masses en
funció del que interessa, i ho fa quan vol perquè si comparem el poder polític i
econòmic de l'Estat amb els dels ciutadans, podem veure que malauradament no és
ni igual ni equitatiu. Així i tot, el principal problema és creure que l'Estat modifica i
construeix Estats de Benestar que "teoricament" possibiliten una millora de vida de
tots els que formem part d'una societat. A escala real, i seguint amb el pensament
de Marcurse, és evident que no és real. I a més, aquests "canvis ficticis" fan que les
classes més pobres deixin de mobilitzar-se, i d'aquesta manera, un cop més,
encobreixen la trista realitat que ens envolta. Doncs, aquests problemes socials
Anna Figueras Bosch Educació per l’acció crítica

queden encoberts i al final s'assimilen, es naturalitzen i altra vegada, coaccionen la

llibertat d'aquells que no gaudeixen d'un poder adquisitiu elevat.
Tal com diu Solé (2016:24) "Aquesta és la característica principal del capitalisme
tardà, on productivitat i destrucció, satisfacció de necessitats i repressió van de la
mà; on la llibertat és integrada en un ampli sistema de servilisme en el qual
s'estableix la subjugació de l'home al capital en el marc d'una unitat inseparable del
que és racional amb l'irracional".
Considerant les esmenes fetes anteriorment, ser conscients d'aquesta realitat crec
que és un element clau per a començar a esdevenir un motor de canvi, i poder
realitzar una transformació social. Polititzar tots els aspectes que ens rodegen, en
part, també esdevé un problema que agreuja la desigualtat i la lluita de classes
constant.
Sempre he afirmat que el conformisme és una actitud que es contraposa a la meva
manera de fer, i de viure. Alhora és hipòcrita aquest discurs quan em conformo vivint
en una societat com aquesta. Les paraules doncs, no ho són tot. I el que cal és
moviment, dinamisme, revolució. Seguint amb les paraules de Marcuse (1898-1979)
"Cal fer front a aquesta societat en la seva mateixa base de mobilització total, on
cadascú ha d'engendrar en si mateix, i tractar d'engendrar en els altres, la
necessitat instintiva d'una vida sense epor, sense brutalitat, i sense estupidesa".
El primer pas és ser conscients que l'inconformisme en aquesta societat és el
principal motor de canvi, i que, quan abans ens contraposem a aquesta forma de
viure, potser acabem abans amb aquest sistema capitalista que coacciona a un tant
per cent molt elevat de la societat. Malauradament, només esdevindrem éssers
lliures quan revolucionar-nos per aconseguir-ho sigui el nostre principal objectiu.

Aportació 2: En relació a la pandèmia i la Covid-19

Amb relació a l’aportació de la Mariona (20/10/2021) trobo interessant seguir amb
aquest fil de debat. Començaré la meva aportació amb l’inici de la seva “Sembla que
hagi hagut d’arribar una pandèmia per xocar-nos contra la realitat i fer-nos tocar de
peus a terra”. Si bé és cert, la pandèmia viscuda ha visibilitzat, a gran escala, tots
els problemes socials que portem arrossegant històricament.
El més trist, per a mi, és que s’hagi intentat “tapar” alhora la mala gestió de l’Estat
per ajudar aquells col·lectius més desfavorits. Un cop hem tornat a aquesta “nova
normalitat”, totes aquestes problemàtiques han tornat a passar en un segon pla.
Anna Figueras Bosch Educació per l’acció crítica

Tal com diu Lopitegui (2016; 30) “Pensar el problema de la igualtat en el marc de la
sobirania no el resol i confina la igualtat en un model tràgic. És “tràgic” aspirar a una
inclusivitat completa en un marc polític excloent”.
Malauradament, avui en dia, la societat presenta moltes necessitats que estan molt
lluny de ser tan reconegudes, com a l'hora de solucionar-les i poder eliminar-les.
Penso, que un dels principals problemes que aborda la societat actual és
l’individualisme que ens mobilitza i amb el que vivim constantment. Mirem les
notícies i ens esgarrifen la quantitat de notícies que surten… Gent morint al
mediterrani, la pobresa en augment, desnonaments, violència de gènere… Però de
quina manera treballem tot això? Ser-ne conscients no és suficient.
D’altra banda, estic d’acord amb el que diu Ariadna (en contestació a l’aportació de
la Mariona), estem esclavitzats per una societat repressiva i dominant, on el
capitalisme és l’eix principal que ens mou i ens domina. Aquest capitalisme
emergent, dona fruit a una lluita d’egos entre nosaltres. Volem més i més, sense
preocupar-nos dels qui no tenen res o de les conseqüències que això pot tenir en
l'àmbit individual i col·lectiu.
I alhora, els que som conscients de la realitat som els que ens conformem amb ella,
perquè ja estem bé, perquè les nostres necessitats (pensades des d’allò més
material) ja estan cobertes, i per tant, de quina manera ens hem de posicionar? A
vegades la hipocresia és el que limita. Si no em posiciono no estic sent coherent
amb els valors que em defineixen o els ideals que defenso, però alhora, posicionar-
me i alhora seguir perpetuant actituds que afavoreixen a aquest sistema desigual,
em fan pensar que no és del tot coherent.
El debat intern va més enllà. I és que, aquells que estem en la “zona de confort” no
deixem de ser víctimes d’un sistema que ens domina, i cada cop ens va modelant
per a arribar a ser el que volen que siguem. Sortir d’aquesta norma és el primer pas
per començar una revolució, i pensar en si aquelles necessitats més bàsiques ( com
considero que són el benestar personal, salut mental, intel·ligència emocional,
estabilitat…) realment estan cobertes o no.
És important remarcar les paraules de Solé (2016) sobre el canvi que s’ha de
realitzar "ha de ser, abans que res, qualitatiu, sobretot després d'haver conegut
moltes revolucions a través de les quals s'ha mantingut la successió dels sistemes
de repressió; revolucions que han substituït un sistema de dominació per un altre
tant o més opressor que l'anterior”.
Anna Figueras Bosch Educació per l’acció crítica

Ens trobem, doncs, en el fet que vivim constantment en un “efecte bumerang”, un

peix que es mossega la cua, però mai sortim del que ja hem conegut, potser per por,
o perquè ho desconeixem. Tal com diu la Mariona, i molt d’acord amb ella, el primer
pas és l’acció col·lectiva, i passar d’una actitud individualista a una altra, que
realment ens faci obrir els ulls i ens ensenyi a viure col·lectivament en una societat
lliure de desigualtats.

Reflexió final:
Avui en dia, és important ser conscients que vivim en un sistema capitalista i
patriarcal que té com a objectiu establir relacions humanes que únicament es mouen
entre treball-capital. Cada cop, doncs, l’´ésser humà es va convertint en una
màquina de produïr, per obtenir benefici a canvi, i per tant, materialitzar tot allò que
fem o realitzem. Aquest sistema, aboca molts problemes socials, entre ells, la
desigualtat. Una lluita constant entre el poder/saber i la pobresa. Si bé podem
afirmar algo, és que les polítiques neoliberals han fet molt de mal.
Al llarg del debat creat a l’aula, han sorgit molts temes de debat interessants, la
majoria d’aquests acabaven abordant directa o indirectament el sistema capitalista i
les conseqüències que aquest té respecte una societat dividida entre la riquesa i les
classes més populars.
Tot i ser una realitat difícil d’abordar, cal tenir present sempre el pensament crític, tal
i com especifica Solé (2016: 7), “és un pensament que desobeeix, un pensament
que es rebel·la contra qualsevol justificació de la realitat sociohistòrica quan aquesta
es mostra irracional, injusta i opressora”.
En aquestes paraules, podriem tenir una resposta, tenir com a base el pensament
crític (de manera col·lectiva) per a dur a terme una lluita que trenqui els esquemes,
que posi per davant la defensa dels drets humans i que, per tant, intenti trencar amb
allò que ja està preestablert i que hem normalitzat des de que som petits.
Un dels principals problemes que aborda la societat actualment, és l’individualisme.
Penso, que des d’una perspectiva col·lectiva qualsevol acció és més eficient. La veu
del poble s’escolta quan és multitudinària, però alhora només és una veu.
Caldria canviar les relacions de producció i intercanvi, per a començar a reduïr
aquesta lluita de classes que segons el meu parer, cada cop es polititzen més i es
converteixen en una lluita que dona “morbo” però alhora s’oblida el trasfons que
tenen i l’impacte real.
Anna Figueras Bosch Educació per l’acció crítica

Tal com deien Marx i Engels, l’estructura econòmica determina l’evolució històrica.
Doncs, el problema és probablement que aquesta estructura econòmica es va
capitalitzant cada cop més, i oblida que hi han problemes majors que arrastrem des
de fa temps. El principal problema és voler gestionar tots els conflictes socials des
d’una perspectiva econòmica, i no humana. Tots estem d’acord en que el principal
motor de canvi és una revolució, però per a que això es pugui dur a terme, primer de
tot cal fer una feina de visibilització, i treballar la consciència i el pensament crític.
Allunyar-nos del nostre “ego” més proper i deixar l’individualisme de banda. Sentir
que formem tots part de la mateixa societat, i entendre-la com una revolució per al
bé comú, és el principal eix que ens ha de moure per aconseguir aquest engranatge
que deixi enrere les polítiques econòmiques i socials actuals.
Anna Figueras Bosch Educació per l’acció crítica

Bibliografia:
Frenzel, I. Hockeppel, W. (2018, 20 julio). [Vídeo]. YouTube.
https://www.youtube.com/watch?v=yHH972p4DLc&t=320s
Garcés, M. (2016). Mòdul 1: El problema de la transofromació social. UOC.
Barcelona.
Lopitegui, E. (2016). Mòdul 2: El problema de la igualtat. UOC. Barcelona.
Marcuse, H. (2010). El hombre unidimensional. Ensayo sobre la ideología de la
sociedad industrial avanzada. Recuperat de:
https://ra.biblioteca.uoc.edu/prestatgeries/articles/protegits/02533/47539.pdf
Magee, B. (Subtítulos en español). (2014, 20 septiembre). [Vídeo]. YouTube.
https://www.youtube.com/watch?v=4jFIfJBKdaw
Solé, J. (2016). Mòdul 3: Pensament crític i acció política. De Marx a la crítica
postmoderna.