Tema 2: Part 1

PEDAGOGIES TRADICIONALS, MARXISTES I LLIBERTÀRIES

2.1. Pedagogies marxistes

Paraules clau: divisió social, diferents tipus d’aprenentatge, l’escola afavoreix la divisió de classes.

Marx lluita per les classes, ell distingeix dues: el proletariat (treballadors) i la burgesia. Aquestes
dues classes es polaritzen al llarg del temps. Una diferència essencial entre aquestes dues classes
és que la burgesia al tenir capital inverteix en tenir els mitjans de producció, per així generar i
millorar un sistema productiu. Per tant, les empreses són de propietat privada i no pas de l’estat. En
canvi, el capital del proletariat no és monetari, si no la força de treball, l’energia per treballar, per
tant aquesta força i temps és la que venen a la burgesia. Hi ha una desigualtat la qual genera
l'explotació dels capitalistes envers els treballadors/es.
En un sistema socioeconòmic capitalista, el treball està dividit: el treball manual el fa el proletariat,
en canvi el treball intel·lectual la burgesia. Per tant, que passa amb l’escola i aquesta divisió del
treball? Doncs l’escola promou aquesta divisió.
L’educació entre aquestes dues classes és molt diferenciada, una classe aprèn coses diferents a
l’altra, per tant el sistema educatiu és classista. Ja que, l’educació d’aquestes dues classes té un
aprenentatge diferent en dependència del teu nivell econòmic. Doncs, el tipus d’educació en aquell
moment promou la divisió social. L’escola ensenya coneixement intel·lectual, ja que l’escola és per
burgesos i no per proletariat.

Resum power: La crítica a l’educació burgesa es fa en els mateixos termes que la crítica al mode de
producció del capitalisme burgès. La crítica a la divisió del treball, manual i intel·lectual, i l’alienació
que això provoca, es trasllada a la crítica a l’educació tradicional, intel·lectualitzada i aïllada de
l’activitat productiva.
2.1.1. L’antropologia filosòfica marxiana

La proposta teòrica marxista també té una concepció de l’ésser humà: L’ésser humà no és una
essència, no és una racionalitat pura (el que es deia en les antropologies/idealismes alemans del
moment). Doncs, aquesta diu que l’ésser humà és activitat, amb activitat es refereix a l’energia de
l’humà per cobrir les necessitats humanes (les físiques sobretot). Per cobrir aquestes necessitats,
el que cal és una activitat productiva, aquesta estableix unes determinades relacions econòmiques i
socials (ésser social que es relaciona per cobrir les seves necessitats), un mode de producció,
distribució, intercanvi i consum de béns.

*Proposta comunista: fer que l’educació sigui per la classe obrera, eliminar la separació de classes i
unificar a tots en la classe obrera, una sola humanitat.

Per això es proposa un sistema educatiu estatal i amb accés universal, en aquest les escoles han de
ser un taller, per tal de posar en pràctica l’activitat productiva, és a dir, combinar la l’educació amb
la producció material. Les escoles han de ser públiques i gratuïtes. “La classe dominant
instrumentalitza el sistema escolar per reproduir les relacions de producció del capitalisme burgès.
A l’escola burges s’hi ensenyen només les habilitats intel·lectuals, mentre que l’activitat manual no
hi té cabuda. Aquest sistema promou la divisió social del treball (intel·lectual i manual).” “L’Estat ha
d’organitzar l’educació pública: “L’educació ha de ser pública i gratuïta per tota la mainada. Cal
rebutjar que treballin a la fàbrica com fan avui. S’ha de combinar l’educació amb la producció
material.” (Marx, Engels: Manifest comunista)

Tot i que Engels i Marx proposin aquest sistema educatiu estatal, hi ha un punt que mai acceptaria,
el qual és que l’estat no podria intervenir en aquest, ja que aquest s’aprofitaria per transmetre els
seus propis valors. “Eso de ‘educación popular a cargo del Estado’ es absolutamente inadmisible.
¡Una cosa es determinar por medio de una ley general los recursos de las escuelas públicas, las
condiciones de capacidad del personal docente, las materias de enseñanza, etc., y velar por el
cumplimiento de estas prescripciones legales mediante inspectores del Estado... y otra cosa,
completamente distinta, es nombrar al Estado educador del pueblo! Lejos de esto, lo que hay que
hacer es substraer la escuela a toda influencia por parte del gobierno y de la iglesia.” (Marx, Engels:
Textos sobre educación y enseñanza)

2.2. Antón Semiónovich Makarenko - 1888 (Ucrania)-1938 (Moscow)

Context del nou Estat de la URSS: Educar a infants amb comportaments disruptius, els quals en
aquell moment proliferaven ja que eren conseqüència de la guerra civil, el Zarisme i els anys de
revolució.
Es titula com a mestre i professor de secundària i exerceix a les escoles primàries ferroviàries. •
Colònia Gorki (1920) es crea per donar llar a aquest perfil d’infants i joves (entre 100 i 200 infants i
joves). Ell és proposat per dirigir-la. Més endavant en dirigeix d’altres.
Al 1935: nombrat vicerector de la Secció de Colònies de treball a Ucraïna.
Al 1936: el partit comunista rus adopta la pedagogia de Makarenko com a pedagogia oficial.

2.2.1. Què diu Makarenko a la seva proposta pedagògica?

- Construir la societat comunista i l’educació. Cal construir l’home nou i l’home s’una societat
comunista, que pugui defensar-la. “La nostra educació ha de ser comunista, i cada persona
que eduquem ha de ser útil a la causa de la classe obrera.” (Col·lectivitat i educació)
- Les persones han de tenir consciència de classe, que entenguin que al capitalisme hi han
relacions de producció i explotació, que sàpiga a quina classe pertany, que hi ha una
explotació d’una classe a altra. L’”home nou”: és aquell amb consciència de classe, amb
una sèrie de coneixements, d’actituds i de valors que permetin viure organitzats en
col·lectivitat i en una societat comunista. (llegir el text de Col·lectivitat i educació).
- L’alumnat a d’aprendre a viure en col·lectivitat, la colònica és un col·lectiu, on s’acollien
infants que no tenien casa ni familia. Això va lligat amb que no hi hauria d'haver propietat
privada dels mitjans de producció i que haurien de ser públics, de l’estat. En canvi, el
capitalisme sí que promou la propietat privada
- Educar el caràcter o la personalitat (les costums pràctiques) és més important que
transmetre coneixements teòrics (adquirir consciència). llegir text té relació
- Educar el caràcter o la personalitat (les costums pràctiques) és més important que
transmetre coneixements teòrics (adquirir consciència).
- La col·lectivitat és el mitjà en què es dona l’educació. L’individu té importància però es
forma en el sí de la comunitat, de la seva missió o dels seus objectius i necessitats.
- La persona educadora organitza el medi social on s’educa, a més de relacionar-se amb
l’educand de maneres específiques, però l’educació no és la relació entre el docent i
l’alumne sinó les relacions i experiències en la col·lectivitat.
- L’autogestió és el valor principal a la colònia, tot i que en el model de Makarenko el
director té una gran autoritat. Malgrat tot, la participació en el dia a dia és clau
(assemblea).
- La col·lectivitat ha de ser disciplinada, cohesionada i tenir una identitat forta.
- La col·lectivitat i els individus es beneficien de la disciplina. Genera benestar, protegeix la
col·lectivitat i els individus i permet assolir objectius conjuntament.
- Makarenko no és naturalista (com Rousseau). L’espontaneïtat de l’infant, l’interès, etc. no és
tan rellevant com la disciplina i la força de voluntat. Tot i això, la disciplina no és una
repressió o submissió de la personalitat.
2.3. Pedagogies tradicionals

- Es basen en la filosofia Platònica.

- L’educació com a perfeccionament dels i les educands per a produir un ésser modèlic i
ideal.
- L’educació només ha de transmetre un coneixement ideal, etern (mite caverna, Plató): “El
coneixement és el que ha de guiar l’educació, i és un coneixement indubtable, eternament
vàlid, ja que es troba descontextualitzat (les idees eternes platòniques o les formes
aristotèliques).” Per tant, la tasca educativa és lineal i teleològica, dirigida cap a una
finalitat.
- L’educand no té cap rellevància en la seva singularitat. El procés educatiu se sistematitza i
s’homogeneïtza en relació als resultats a obtenir (com la disciplina i l’esforç), iguals per a
tothom.
- L’església pren aquest model pedagògic (jesuïtes, escolapis i seguidors de La Salle) i també
ho fan els sistemes educatius estatals a partir del S. XIX.
- L’educació ha de ser transformadora. L’educació és la via per a transformar la consciència
col·lectiva, i per tant, per a canviar l’estructura de la societat.
- La transformació de la consciència col·lectiva no es pot donar per mitjà de l’autoritat.
L’infant desenvolupa la consciència naturalment.
- L’infant és un ésser bo per naturalesa. És l’autoritat la que el malbarata.
“En nom de la llibertat detestem de tot cor el principi d’autoritat [...], l’autoritat paterna i
també l’autoritat del mestre.” (Bakunin: La instrucció integral) “L’escola no ha d’intervenir
en educació [...]. Ni ha de castigar, ni ha de premiar [...]. Ha de deixar llibertat absoluta als
alumnes a fi que aprenguin i s’espavilin entre ells com els plagui.” (Tolstoi: L’escola de
Iasnaia Poliana)
2.3.1. Francesc Ferrer i Guàrdia - (1859 a Alella-1909 afusellat en ser acusat de ser autor de
la revolució de la Setmana Tràgica)

- Exili el 1886 fins al 1901 a París per convivència amb el republicanisme insurgent.
- Rep influències de l’escola racionalista i les pedagogies actives a França.
- Al 1901 inaugura l’escola moderna a l’eixample de Barcelona, tot i que dura poc ja que la
tanca al 1906 ja que es empresonat.

2.3.1. Principis educatius escola moderna text moodle coeducació classes i sexes

- Coeducació classes: L’escola no ha d’estar segregada per classes socials, ha de ser un espai
que representi tota la societat i no només una part d’aquesta.
- Coeducació sexes: primera escola mixta de l’estat
- L’educació, el control de la institució escolar, forma part de l’agenda política. Les classes
dirigents saben que l’educació és clau per a la reproducció de l‘statu quo (del seu poder
hegemònic). “Els governs sempre han procurat dirigir l’educació del poble. Saben, millor
que ningú, que el seu poder es basa totalment en l’escola; per això la monopolitzen cada
vegada amb més interès.” (Ferrer i Guàrdia: L’Escola Moderna)
- Educació anti-estatal: els continguts curriculars han de respondre al desenvolupament de
la ciència positiva (racionalisme). Els dogmes religiosos, els discursos nacionalistes i
militaristes cal suprimir-los de l’escola.
- Ecologisme: equilibri home/natura propi del pensament llibertari

Resum amb paraules clau:

• Racionalisme naturalista
• Cientisme il·lustrat positivista
• Anti-dogmatisme (escola laica)
• Anti-estatisme anarquista
• La sociabilitat corregeix l’individualisme
• Escola sense premis ni càstigs (ex. no hi ha exàmens) • Coeducació (primera escola mixta de l’estat)
• Assistència lliure a classe
• Educació manual i intel·lectual (educació integral)

- Didàctica i organització de l’escola: Escola oberta al medi: visites extraescolars (fàbriques,

museus...), Correspondència i intercanvi escolar: mantenir relacions amb altres escoles per a
conèixer altres realitats socials i econòmiques de primera mà

- Extensió universitària (educació popular): Hi assisteixen professors/es universitàries, mestres i

públic en general, Conferències dominicals, butlletí de l’escola i editorial que tradueix i publica

- Recerca en ciències de l’educació: Experimentació científica en educació pròpia del moviment

racionalista (des d’un positivisme aplicat a la pedagogia)
Tema 2: Part 2

ESCOLA NOVA

2.1. Escola nova - Pedagogies actives

• Apareixen a Europa i Nord-Amèrica a finals del S. XIX i són la base de com entenem l’educació avui
dia.

• Neixen en contraposició a les pedagogies tradicionals basades en l’autoritat, la religió, la

segregació de gèneres i de classe i un model d’ensenyament transmissor i homogeneïtzador dels
educands.

- Es dona importància al rol de la persona que s’educa, s’abandonen metodologies basades

en el llibre, l’adquisició mecànica del coneixement. El rol de l'educand pasa de ser passiu a
actiu, i és important observar-lo per saber que necessita.

Autors i autores clàssiques: John Dewy (1859-1952), Friedrich Wilhelm Foerster (1869-1966), Maria
Montessori (1870-1952), Ovide Decroly (1871-1932), Édouard Claparède (1973-1940), Adolphe
Ferrière (1879-1960), Celestine Freinet (1896-1966)

Autors i autores catalanes: Joan Bardina i Castarà (1877-1959), Rosa Sensat i Vilà (1873-1961),
Alexandre Galí i Coll (1886-1969), Artur Martorell i Bisbal (1894-1967) - Pere Rosselló (1897-1979)

• Ontologia: què som, com som.

• Epistemologia: com coneixem.

• Pragmàtica: què fem, quina és la pràctica humana

2.2. Principis

• Paidocentrisme: l’educand, al centre. L’educadora (persona adulta), no és el centre del procés
d’aprenentatge.

• Educació integral: cal desenvolupar totes les dimensions de la persona (intel·lectual, física,
emocional...)

• Educació activa: aprendre a partir de l’activitat, la pràctica i l’experiència i no de forma passiva.

2.3. Paidocentrisme

• Cal respondre a l’interès i les necessitats de l’alumnat. L’interès de l’educand és més important
que l’esforç.

• L’infant és important en ell mateix, de forma individual, tant com ho és el grup (liberalisme)

• La persona educadora agafa un rol d’observadora i de promotora

2.4. Educació integral

• L’escola és un lloc on es crea i es vivencia una part de la vida, no és una preparació artificiosa per
la vida (naturalisme i empirisme).

• L’escola està oberta a l’entorn social.

• La cooperació per damunt de la competició.

• La coeducació

2.5. Educació activa

• La resolució de problemes és més formativa que la transmissió de sabers donats a priori (crítica)

• L’observació, l’experiència són la pedra angular de tot aprenentatge (empirisme i naturalisme).

L’escola és un lloc d’investigació, experimentació, etc.

• Cal tenir en compte utilitat pràctica d’allò que s’aprèn

2.6. Naturalisme de Rousseau

• El naturalisme de Rousseau és referent per a les autores de l’escola nova. És bo allò que deriva de
la naturalesa (l’espontaneïtat natural de l’infant):

- Ruralitat i natura com a estímuls: la vida rural i a l’aire lliure és més natural que la urbana
(Rousseau).

- Llibertat física: corporalment, l’infant i l’adult han de poder moure’s sempre com vulguin,
espontàniament, han de tenir espai per desenvolupar les seves potencialitats.

- Llibertat i responsabilitat (educació moral i ciutadana): les institucions no han de ser

encarcarades i tancar els desitjos de llibertat personal dels infants i adults, però això no implica que
hàgim de ser salvatges. “Si volem formar l’home de la naturalesa, hem de tenir present que no se
n’ha de fer un salvatge [...] sinó, quan s’ha immers en el remolí social, no permetre que l’arrosseguin
les passions i les opinions dels homes” (Rousseau: Emili)

2.7. El liberalisme

• El liberalisme influeix en les idees de l’escola nova, la qual posa en valor la individualitat de
l’educand i posa al centre els seus interessos, sense renunciar a la importància del grup i les
competències socials:

- Adam Smith (1723-1790): l’economia es fonamenta en l’egoisme individual. Les persones

treballen per treure’n profit.

- John Stuart Mill (1806-1873): la llibertat individual i de les minories és molt important. Les
societats no han de silenciar a les persones dissidents.

2.8. El positivisme científic

• El positivisme científic influeix en les idees de l’escola nova amb el racionalisme característic de
l’època (supressió de la metafísica i els dogmatismes religiosos):

- August Comte (1798-1857): el coneixement és possible a partir de l’observació i anàlisi dels fets
positius (les dades) i no pas per l’especulació metafísica.

- Emile Durkheim (1958-1917): els fets socials són coses, objectes externs que es poden estudiar
com les dades de la ciència positiva.

“L’educació nova ha rebutjat els paradigmes educatius de la metafísica, tan arrelats des de Plató, i
s’ha centrat en l’observació del nen –ciències pedagògiques – a fi d’educar-lo bé.”
2.9. El pragmatisme

• El pragmatisme de l’Escola Nova es percep en l’èmfasi que es fa en la pràctica i l’activitat de

l’educand com a guia del procés educatiu. Segons el pragmatisme, coneixem el món a partir dels
efectes pràctics que té en nosaltres.

- Charles Sanders Peirce i William James: no hi ha veritat ni falsedat en sí mateixa. Les coses són
veritables si tenen una relació d’ús pràctic amb el subjecte que les utilitza.

- John Dewey (1859-1952) (pragmatisme americà): la realitat és allò que experimentem en actuar
en el món.

2.10. John Dewey

• Dewey no proposa un mètode educatiu o una didàctica sinó una base per a pensar l’educació, des
d’un pla més aviat abstracte i filosòfic.

• Escriu “El meu credo pedagògic” (1897), “Democràcia i Educació” (1916) i “Experiència i educació”
(1938) entre d’altres obres pedagògiques i filosòfiques.

• Fa part del moviment pragmatista entre els acadèmics als EUA (des de finals del XIX). En aquest
marc es rebutgen les doctrines de la veritat transcendental i immutable, la realitat i la veritat
ésl’opinió que s’acorda en la comunitat científica. La correcció crítica és la forma de validar el
coneixement (contingència radical).

• Moviment de l’educació progressista: versió americana del que seria l’Escola Nova en el context
europeu que neix a finals del XIX, però en aquest cas amb un fort èmfasi en la reforma social (crítica
i propositiva de reformes en el sistema democràtic i econòmic).

Principis bàsics que orienten la proposta pedagògica:

• La pràctica: els efectes pràctics que sorgeixen d’un coneixement són la veritat, la qual sempre
està subjecta a correcció. La validesa d’una teoria és l’examen sobre les conseqüències pràctiques
de laseva aplicació.

• Concepte d’experiència: intercanvi d’un ésser viu amb el seu ambient físic i social. No és només
una qüestió de coneixement d’un objecte (extern i acabat). Implica un procés de reflexió i
inferència.
• Refusa els pressupòsits pedagògics de les concepcions educatives tradicionals, que interpreta
d’aquesta manera:

- L’educació com a preparació (infants són candidats a adults): les necessitats i interessos dels
infants són la prioritat. L’educació i l’infant com a fi en sí mateix.

- L’educació com a desenvolupament (objectiu invariable de l’educació): l’objectiu pot canviar, la

finalitat de l’educació és flexible, depèn de les necessitats pràctiques de l’infant a cada moment (de
les preguntes que es fa).

- L’educació com a ensinistrament d’habilitats: l’educació com a experiència i resolució de

problemes. El currículum s’ha de viure en primera persona.

• l’Educació és una reorganització o reconstrucció de l’experiència constant. La reconstrucció

modifica el significat de l’experiència per acumulació i canvia les experiències posteriors (com les
afrontem, amb quines habilitats). L’experiència es torna coneixement científic.

“L’educació és aquella reconstrucció de l’experiència que dona sentit a la mateixa i que augmenta la
capacitat per dirigir el curs de l’experiència que ve.” (Democràcia i Educació).

• Això es tradueix, per exemple, en el mètode del problema.

• Mètode del problema:

el mètode educatiu s’ha de guiar pel mètode científic. L’aprenentatge es dona a partir del mètode
d’investigació (amb l’acompanyament del tutor/la tutora), i Dewey el seqüencia amb les següents 5
fases:

- Prendre una experiència real i actual de l’educand (en l’àmbit familiar o comunitari)

- Identificació d’una problemàtica o dificultat en aquest context (que volem superar)

- Recerca de les dades disponibles. Anàlisi i cerca de solucions viables. - Formulació d’hipòtesis de
solucions, les quals funcionen com a idea que

orienta la solució del problema.

- Comprovació de la hipòtesi a partir de l’acció (la pràctica com a confirmació del valor de la
reflexió)

• L’escola es concep com una eina de reconstrucció de l’ordre social.

• La democràcia ha de ser una forma de vida, associada a la participació i col·laboració activa

entre la ciutadania. No és un fet institucional sinó moral.
“L’educació ha de vetllar perquè el noi desenvolupi les disposicions i actituds necessàries per a la
vida contínua i progressiva d’una societat, a través de l’ambient d’aquest noi.” (Dewey: Democràcia i
Educació)

• Els processos educatius són processos socials, cal que suposin una experiència social dins la
comunitat democràtica. L’aprenentatge no es limita a l’escola.

• La figura del mestre:

- Acompanya el procés d’aprenentatge dels infants: observa, entén les problemàtiques, sap què
poden fer els i infants i què no a cada moment, dona suport a la recerca, etc.

- És un servidor social i públic

- És el referent adult a l’escola

Aplicacions pràctiques:

• A l’escola-laboratori (Universitat de Chicago) planifica un currículum educatiu obert, en relació a

les diferents ocupacions (activitats funcionals lligades al medi social de l’infant: els centres
globalitzats són la fusta, l’allotjament, l’alimentació i la roba).

• El moviment de l’educació progressista evoluciona al llarg del segle XX (el 1919 es funda la
Progressive Education Association) i es divideix en dos corrents, una més paidocèntrica (visió
romàntica de l’infant més rousseauniana) i una de més social i compromesa políticament amb la
millora i aprofundiment de la democràcia (Dewey opta més per aquesta línia).

2.11. Maria Montessori

• Estudia medicina. Inicialment es dedica a la pedagogia per intervenir amb infants amb diversitat
funcional. Observa que les institucions on estaven internats no cobrien les seves necessitats
(estímuls, joc, etc.) per poder desenvolupar-se adequadament.

• 1907: Funda la Casa dei Bambini on hi havia uns 50 infants d’entre 3 i 7 anys.

• Observa l’activitat a l’aula i proposa canvis. A partir d’aquí desenvolupa el mètode Montessori.

• Passa gran part de la resta de la seva vida desenvolupant i difonent el seu mètode.

• Idees que orienten la pedagogia de Montessori:

- respecte al ritme natural i individual de l’infant
- llibertat d’elecció de les activitats i llibertat de moviment - autocorrecció
- autonomia física i psíquica

• La ment absorbent: els infants es desenvolupen absorbint allò que troben a l’ambient.
• L’infant s’adapta a l’ambient a través d’experiències físiques i psíquiques i desenvolupa certes
habilitats.

• L’infant construeix la seva identitat a partir d’aquestes experiències.

• Observar els infants i els seus períodes sensibles: en certs període l’infant pot desenvolupar
certes habilitats i interessos de manera natural.

• L’ambient ha de permetre que es puguin desenvolupar els interessos i les habilitats quan
apareguin. Per tant, cal preparar l’ambient.

• La persona educadora ha d’observar i conèixer aquests períodes sensibles i preparar l’ambient en

correspondència. L’ambient es composa de l’espai, els materials i les persones educadores.

• L’ambient ha de proporcionar seguretat a l’infant. Els infants són sensibles a l’ordre de l’entorn. Cal
tenir el material i l’ambient net i ordenat perquè això ajuda els infants a concentrar-se en l’activitat.

• Lliure elecció de l’activitat: els infants no són obligats a utilitzar certs jocs o materials ni a fer una
activitat específica, però hi ha d’haver dinàmiques que permetin l’ús correcte dels materials.

- Substitueix el mobiliari gran per mobles lleugers i accessibles als nens per a fomentar la seva
autonomia. L’armari del material està obert i tot el material és accessible als infants. Les taules,
cadires,finestres, tot ha de ser a mesura de l’infant perquè pugui manipular-ho i esdevenir més
autònom.

- Els materials no són només jocs o materials didàctics, sinó qualsevol objecte de la vida diària.

- Les funcions perceptives i motrius inicien la vida psíquica, de manera que el material ha de ser el
màxim de manipulatiu i multi sensorial.

- Tota activitat i estímul que es proposa va en relació a l’interès de l’infant. El joc i el treball són
activitats que poden ser igual d’estimulants si van en relació a l’interès

L’interès de l’infant és el que li fa seleccionar el material i l’activitat i així es garanteix la motivació.
Això facilita que no siguin necessàries les recompenses o els premis i els càstigs.

• El guia (la persona educadora) explica l’ús dels materials als infants i proposa novetats i
desafiaments. Fa part de l’ambient.

• Les activitats dels infants inclouen la cura personal (rentar-se o vestir-se, per exemple) i la cura del
medi ambient (dels espais i l’aula).
• El rentat de mans, la gimnàstica, la cuina o la cura de mascotes són part de les activitats
d’aprenentatge.

• La sortida a l’aire lliure també es potencia.

• Proposa materials per cada període i per àrees de coneixement (vida pràctica, àrea sensorial,
matemàtiques i llenguatge).

• L’error forma part de l’aprenentatge, la confiança és clau.

• Es descarta el reforç positiu (l’infant no ha d’esperar el reforç de

l’adult, la motivació ha de ser intrínseca i no extrínseca).

“El premi i el càstig van en contra de la llibertat i de l’espontaneïtat del nen; si aquestes no es
respecten, no es pot educar. Per a realitzar una empresa humana es necessiten estímuls interns.”

• Es promou l’autodisciplina i es posen els límits que calgui argumentant-ne la necessitat.

2.12. Celestine Freinet (1896-1966)

• Estudis de mestre

•1927 – La Impremta a l’escola

• 1928: comença a desenvolupar les seves idees pedagògiques a l’escola de Saint Paul de Vence i
crea una cooperativa d’ensenyament laic (CEL).

• El 1933 el destitueixen i construeix una escola per a persones sense recursos a Vence

• A l’inici de la 2a Guerra Mundial és detingut i portat a un camp de concentració.

• 1945: reorganitza la CEL, reobre l’escola de Vence.

•1951: crea l’Institut Cooperatiu de l’Escola Moderna (ICEM)

•1957: crea la Federació Internacional de Moviments de l’Escola Moderna

• Crítica a l’escola tradicional:

- L’infant com a ens passiu els interessos del qual no tenen importància, els continguts que
s’ofereixen venen donats externament (per part de l’adult) i l’educand només els assimila
passivament.

- A l’escola tradicional els infants es troben alienats: les pròpies capacitats dels infants per aprendre
es veuen anul·lades.
- Contra una “pedagogia dels rics”, basada en teories psicològiques sobre com cal educar. La
pedagogia popular es basa en l’activitat natural i socialitzadora de l’infant.

• Els infants són persones completes (no inacabades), que tenen capacitats que poden
desenvolupar autònomament

• El centre de l’escola cal que sigui l’educand i els seus interessos i no el contingut a aprendre

• La motivació i la curiositat de l’educand són els motors de l’aprenentatge

• Aprenentatge natural (mètodes naturals) i a partir de l’experiència: cal que es basi en la vida diària
de l’infant i que parteixi dels seus interessos

• L’experimentació ha de ser reflexiva, per tal que es doni significat al coneixement

“L’educació veritable es realitza d’acord amb el principi general d’experiència per tempteig, la qual
avantatja qualsevol altre mètode més o menys científic.” (Freinet: Per una escola del poble)

• L’escola com a facilitadora del creixement personal i de l’autoconeixement

• Crítica al llibre de text com a instrument ideològic i deformador de la realitat (allunyat de la vida i
l’experiència quotidiana): cal potenciar altres tècniques com el fitxer cooperatiu o les conferències
per exemple.

• Tècniques:

- Impremta per als infants

- Càlcul vivencial

-Text lliure (de l’alumnat sobre la seva pròpia vida i experiències - llibres de vida)

-Fitxer cooperatiu (informació recollida per l’alumnat de fonts diferents)

- Correspondència inter-escolar

- Dibuix lliure

- Pla de treball

- Investigació del medi

- Biblioteca de treball - Diari escolar

- Conferències

- Fitxes autocorrectives
- L’assemblea o consell

La impremta o el diari escolar desbanquen el llibre de text com a font única d’aprenentatge. Són
instruments per a que l’alumnat generi els seus propis recursos educatius i fomenta les capacitats
de comunicació i de creació.

El text i el dibuix lliure permet als infants expressar-se de forma autèntica i natural. Els infants
llegeixen els seus textos triats a la classe setmanalment. Es corregeixen i després es publiquen al
diari escolar.

L’assemblea o consell és un òrgan de participació democràtica on els infants tenen veu pròpia. Els
infants poden escriure missatges als companys al mural: “Critico, proposo, felicito”. A l’assemblea es
comenten.
Tema 2: Part 3

PEDAGOGIES PERSONALISTES, ANTIINSTITUCIONALS I ANTIAUTORITÀRIES

1. PERSONALISME:

1.1. PAULO FREIRE

• Neix a Recife, a l’estat de Pernambuco, una regió pobra de Brasil.

•1961. Director del Departamento de Extensión Cultural de la Universidad de Recife. Ensenya a llegir
i escriure a treballadors.

• 1963. Experiències d’alfabetització a Angicos (Brasil).

• Després del cop d’estat del 63, l’empresonen unes setmanes i després s’exilia i treballa a Xile en
programes d’educació d’adults fins el 69.

• 1965. Es publica “L’educació com a pràctica de la llibertat” • 1968. Es publica “Pedagogia de

l’oprimit”

• Del 1969 al 1979 com a assessor del Departament d’Educació del Consell Mundial d’Esglésies a
Ginebra (Suïssa). Ofereix assessorament a diversos països.

• El 1980 torna al Brasil com a professor universitari i al 89 és Secretari d’Educació de Sao Paulo, on
implementa programes d’alfabetització massius.

- Proposta teòrica orientada a que els i les educands siguin més conscients de la realitat
sociopolítica, més crítics i autònoms per a transformar el món.

“Yo no inventé ni un método, ni una teoría, ni un programa, ni un sistema, ni una pedagogía, ni una
filosofía. Es la gente la que necesita ponerle nombre a las cosas.” (Freire)

PEDAGOGIES CRÍTIQUES

• Anys 60 i 70 del S.XX. Lluites anticolonials, per a l’alliberament nacional, moviments socials i
contraculturals.

• Antideterminisme social. El subjecte, la persona, té agència, pot transformar la societat.

• L’educació és un procés d’alliberament, emancipador.

• L’educació és un procés polític, ha de contribuir a transformar la societat.
• L’educació és una eina per a fer valer la veu dels col·lectius oprimits socialment.
PAULO FREIRE

- Personalisme: la persona té un valor en sí mateixa, no és un objecte. Convicció en partir de la
persona que és l’educand en el procés educatiu. El subjecte educand ha de poder ser “subjecte” en
el procés educatiu (home- persona). Cal que el procés educatiu parteixi de la seva veu, d’allò que té
per dir i de la seva realitat.

- Conscienciació: En el procés educatiu el subjecte, amb els altres subjectes, pren consciència de la
realitat que viu i la necessitat de transformar-la. Centralitat del context sociopolític en el procés
educatiu.

- Pedagogia crítica: perspectiva crítica de la societat i de l’educació. Cal desenvolupar consciència

crítica, confrontar la realitat social i la pròpia realitat per a veure la necessitat de transformar la
societat. Cal retornar la veu als pobres, a les dones, als indígenes, als marginats.

- Influència marxista: consciència de classe. El canvi en les estructures materials de la societat

implicarà un canvi social més ampli. L’educació bancària com a procés d’alienació. Elaboració de
les seves idees a partir de dicotomies o antagonismes.

- Teologia de l’alliberament: línia marxista del cristianisme. - Influència de corrents de pensament

humanista

- L’educació pot ser una pràctica transformadora, revolucionaria, o bé una forma d’adaptació al
sistema, reaccionaria a la transformació.

- Educació bancaria - educació dialògica:

• Educació bancària (domesticadora): l’educació convencional, concep els i les educands com si
fossin un banc on es dipositen els coneixements (passivitat del’educand). Ni participació, ni
creativitat, ni saber, ni crítica, ni transformació.

• Educació dialògica: l’educació es dona en un diàleg amb les idees, amb el món i amb els i les
altres. Obre a la persona a revisar-se i a revisar el món críticament de forma contínua. És un procés
de cerca i recerca. És una educació alliberadora.

- Educació vertical - educació horitzontal: l’educació vertical suposa una transferència de

coneixements unidireccional de l’educador (detentor del coneixement) a l’educand. L’educand és
ignorant.

- Educador - educand: contradicció entre els dos agents de la relació educativa quan es troben en
posició d’opressor i oprimit respectivament.
- Opressor - oprimit: relacions de conquesta, de violència (en el cas de l’educació, almenys
simbòlica).

- Teoria - praxi: la teoria i la reflexió té sentit si duu a la pràctica transformadora. Alhora, la praxi
s’ha de recolzar en la reflexió que comporta reconèixer la pròpia situació.

- La referència al diàleg prové de la seva teoria del coneixement.

• L’acte de conèixer és un acte de creació de coneixement, com a construcció o creació,

deconstrucció i reconstrucció, a partir de les referències que venen dels i les altres i del món (els
materials, els referents i discursos de l’educador/a, etc.). Problematitzar tots els continguts forma
part d’aquest acte de conèixer.

- Fins i tot l’acte de llegir un llibre en soledat pot ser un acte dialògic, de construcció de
coneixement. Hom entra en una conversa amb tot el que apareix al llibre. No pot haver-hi
comprensió sense aquest diàleg, només memòria. El subjecte educand no s’apropia del
coneixement si no hi ha diàleg.

- Educació transformadora de la realitat: l’home-persona és una persona que té en compte els
valors i a partir d’ells, jutja la realitat social i intenta transformar-la.

- Educació desvetlladora de consciències: la metodologia pedagògica té la finalitat de desvetllar

les consciències dels educands, fer-se càrrec del món des de sí mateix per a transformar-lo (a partir
dels valors de la justícia i de l’amor).

- L’educand és una persona que pensa, que reflexiona, que es fa responsable de la seva realitat i del
món i que pren decisions per a transformar-lo.

- El protagonista de l’educació és tothom, tant l’educador com l’educand, tots dos aprenen, l’un de
l’altre, en el procés de comunicació que mantenen.

“Ningú no educa ningú, ningú no s’educa tot sol; els homes s’eduquen entre ells mediatitzats pel
món.” (Pedagogia i acció alliberadora)

- El diàleg es dona en la comunitat, no només amb l’educadora i dins l’aula.

“Què és el diàleg?, una relació horitzontal que va de A cap a B, i de B cap a A. Neix d’una matriu
crítica i genera crítica. Es nodreix d’amor, d’humilitat, d’esperança, de fe i de confiança. És per això
que el diàleg comunica.” (L’educació com a pràctica de la llibertat)

1.2. LORENZO MILANI

• Família burgesa, culta i laica.

• La família es bateja degut a l’antisemitisme creixent del

règim feixista.
• Viu al llarg del règim de Mussolini (1922-1945)

• Estudia pintura i rep una gran influència d’un pintor alemany que el porta a convertir-se al
cristianisme.

• 1947. Funda una escola popular nocturna per als obrers i pagesos a San Donato

• 1954. És nomenat prior de Barbiana i desenvolupa la seva tasca a l’escola popular (del 54 al 67).

• L’any 57 publica Experiències pastorals, on recull d’experiència a San Donato. Es descriu la situació
econòmica i sociocultural a la parròquia i s’apunten algunes idees pedagògiques.

• L’any 65, dos anys abans de la seva mort, escriu una carta oberta en suport a un grup de militars
toscans que defensaven l’objecció de consciència com a part del manament cristià. Arrel d’aquesta
carta se l’acusa de sedició. El 66 el jutgen i l’absolen.

• Al llarg d’aquest temps abans de morir, conjuntament amb l'alumnat de Barbiana escriuen una
altra carta oberta anomenada Carta a una mestra.

• En aquesta carta, Milani i els seus alumnes s’adrecen a les famílies i parlen del classisme a l’escola i
de l’esperit capitalista de la societat.

• La societat es pot transformar a partir de l’educació (la cultura).

• La suposada neutralitat de l’escola estatal no és certa. L’escola és burgesa i

classista: segrega i discrimina les persones pobres i a les dones.

• Els resultats són que els privilegiats són premiats i els més desavantatjats no són ajudats.

• L’escola tradicional ensenya els coneixements ja donats i que han estat apropiats per les classes
hegemòniques.

• A l’escola cal treballar per redefinir aquests coneixements amb sentit de classe.

• L’escola ha d’apoderar els infants. Ha de fomentar la seva comprensió dels problemes i els
raonaments ordenats i coherents.

• L’escola ha de formar els infants com a persones per servir a les altres. • Foment de la cooperació
entre l’alumnat
• Foment de la crítica fonamentada
• Foment de la llibertat i la responsabilitat de l’alumnat

• Una escola equitativa i no segregadora

• Una escola que garanteixi el domini de la paraula de les classes més desavantatjades, per tal que
puguin comprendre el món on viuen (la cultura hegemònica inclosa) i que es pugui escoltar la seva
veu.

• Algunes característiques de l’escola de Barbiana:

- Escola rural i unitària (uns 30 nois i noies).

- Treball intel·lectual i manual

- Escola mixta (tot i que amb una molt baixa proporció de noies)

- Jornada durant tot el dia: per suplir la manca d’assistència de l’alumnat quan treballa i la manca
de presència de les famílies.

- Les diferències de rendiment no són “naturals” sinó “ambientals”. Cal donar més hores als infants
que no rendeixen i donar motivació als que estan desinteressats.

- No hi ha descansos ni vacances.

- Classes a l'aire lliure

- Molt autogestionada. Fabriquen els materials.

- Sense notes ni expedient acadèmic.

- Gran importància de treball en llengua i el seu domini: escriptura col·lectiva, lectura dels diaris (la
paraula és alliberadora, cal dominar-la).

- El currículum no són les matèries clàssiques sinó el contingut de l’actualitat en els diaris i mitjans
de comunicació, els contractes de treball, textos sacres, etc.

- Discussions i debats entre l’alumnat

 2. PEDAGOGIES ANTIINSTITUCIONALS

• Anys 70 EUA: crítica radical contra la institució escolar (Paul Goodman, Everett Reimer i Ivan Illich).

• El monopoli de l’educació per part de les classes hegemòniques implica que l’escola és
reproductora de la desigualtat social.

• A més, la metodologia escolar anul·la la creativitat dels infants (les seves capacitats individuals).

• Desescolarització: substitució de l’escola per la societat amb qui hom conviu

• Les propostes de desescolarització, són un conjunt de discursos sorgits d’una forta crítica a les
formes d’organització de la societat des de finals dels anys seixanta i durant els setanta sobretot. No
és una proposta didàctica o metodològica.

2.1. IVAN ILLICH 1926 (Viena) – 2002 (Bremen)

• Teòleg, filòsof i historiador.

• Sacerdot a una parròquia a Nova York i professor de ciències polítiques.

• 1960, funda el CIDOC (Centre intercultural de documentació) on s’analitzen les problemàtiques al

voltant del Tercer Món i es formen els missioners que van a Amèrica Llatina. Posteriorment critica
l’enviament de missioners.

• El 1969 abandona el sacerdoci i el CIDOC i es desvincula de l’Església.

• Investiga i escriu llibres crítics amb diferents aspectes, estructures i institucions de les societats
contemporànies: l’educació, la sanitat, el transport, la gestió de l’aigua, el treball, etc.

• Proposa la desescolarització de la societat des de l’estudi de la història de la institucionalització de

l’educació i les realitats sociològiques que han promogut l’educació institucionalitzada

• Objectiu: que l’educació no hagi de passar per l’escolarització i abolir l’obligatorietat

• Pressupòsit: no és possible millorar les institucions escolars per a humanitzar- les, fer-les
equitatives i que siguin realment educatives.

Per tant, no es proposa una alternativa a aquestes institucions, sinó desmantellar-les.

• Afirma que la història de l’educació no ha investigat com s’ha arribat a percebre la necessitat
d’educació en institucions i sistemes educatius (educacióinstitucionalitzada)

• Les institucions educatives es legitimen a partir dels discursos que elles mateixes construeixen.
Ensenyen la necessitat d’ésser ensenyat. Es presenten com a ostentadores del coneixement i de “la
salvació” (analogia amb elsdiscursos de les institucions religioses). La identificació entre educació
i escolarització és fictícia.

• L’aprenentatge no és el resultat de la instrucció sinó d’una participació no destorbada en un

entorn significatiu (segons explica al llibre La societat desescolaritzada)

• El monopoli del coneixement que ostenten les institucions educatives és contrari al lliure accés a
la cultura.

• L’educació institucionalitzada priva a les persones del seu desig personal de saber allò que els
interessa en pro del saber institucionalitzat i d’una motivació extrínseca, credencialista (contraria al
desig personal).

• L’educació institucionalitzada no educa perquè no és capaç d’emancipar les persones. Les
subjecta a la seva estructura d’aprenentatge.

• El credencialisme amb què s’orienten les institucions educatives es tradueix en una alta
burocratització d’aquestes. El diploma és el resultat que condueix l’activitat a la institució
educativa.

• A les institucions educatives, l’educació és un producte definit que els educands han d’acceptar i
adquirir. Tota forma de coneixement que no sigui la que es defineix a la institució educativa queda
deslegitimada. Per exemple el saber autodidacta.

• El producte que ofereix la institució educativa només és accessible a alguns (selecció).

• Les desigualtats educatives també serveixen d’argument a la desescolarització. El fracàs escolar és
provocat per les institucions educatives.
• L’individu ha de poder deslliurar-se de la tecnocràcia del sistema escolar i recuperar la llibertat
d’autoformar-se.

• Cal poder retornar a una educació basada en la iniciativa personal, guiada pel desig d’aprendre.

• L’alternativa a la societat escolaritzada és substituir els sistemes escoles per xarxes que permetin
l’accés lliure a l’educació. Illich proposa aquestes xarxes:

​ 1) Serveis de referència d’objectes educatius: llocs d’accés quotidià on les persones puguin
accedir a coneixement (fàbriques, granges, garatges, museus, sales d’exposició,
biblioteques, laboratoris, etc.)
​ 2) Llotges d’habilitats: tenir a disposició una llista de persones i entitats que tinguin
propostes d’activitats relacionades amb habilitats específiques per a desenvolupar
determinats aprenentatges.
​ 3) Servei de cerca de companys: xarxa de comunicacions que posi en contacte necessitats i
afinitats d’aprenentatge.
​ 4) Serveis de referència per a educadors independents: catàleg de professionals i altres
persones que poden ser educadores de sabers específics.

3. PEDAGOGIES ANTIAUTORITÀRIES:

3.1. ALEXANDER SUTHERLAND NEILL (SUMMERHILL)

• Mestre i psiquiatra

• L’escola anglesa és un espai repressiu on els infants són educats per ser exemplars de la societat,
per adaptar- se i respondre a les seves exigències, passant per damunt de les seves voluntats,
desitjos i necessitats.

• Influït per Rousseau; l’infant és bo per naturalesa: “Declaro la ferma convicció que el nen mai no és
dolent. Tots els nens dolents que he tractat, ho foren per culpa d’una primera educació
desorientada.” (Neill: Summerhill)

• Freudià pel que fa a l'orientació psicoanalítica i terapèutica

• Treballa en escoles públiques i experimentals i el 1927 funda Summerhill. • Escola lliure i que
promou la llibertat, que no la permissivitat. Se cerca

l’autoregulació dels infants i joves.

• L’escola no ha de ser un espai per a aconseguir l’adaptació (normalització) dels infants a la
societat, sinó que justament ha adaptar-se a l’infant, al procés natural i lliure pel qual desenvolupa
la seva personalitat.

• Se suprimeix la disciplina, el lideratge directiu, l’ensenyament moral, la instrucció religiosa,

l’avaluació, etc.

• No s’intervé en el procés de desenvolupament de l’infant i no se’l pressiona.

• No hi ha assignatures obligatòries, cada alumne/a decideix l’activitat que fa i s’hi compromet.

• Tractament psicològic dels infants amb problemes de conducta, etc. Segons Neill, la llibertat i
l’amor són curatius.

• Es tracta d’una escola participativa, on les decisions es prenen conjuntament.

• Hi ha algunes normes que no es poden rebutjar però la gran majoria d’elles es poden modificar i
existeix un tribunal setmanal per valorar els conflictes o esdeveniments.

• L’expressió d’emocions i desitjos es revaloritza, per damunt d’una educació basada en la raó,
l’intel·lecte: “L’educació sense llibertat reporta una vida que no es pot viure plenament. Aquesta
educació ignora gairebé del totes les emocions de la vida. Només s’educa el cap. Si es permet que
les emocions siguin veritablement lliures, l’intel·lecte tindrà cura d’ell mateix.” (Neill: Summerhill)

• La manca d’expressió d’emocions implica la repressió, aspecte que és perjudicial per al
desenvolupament dels infants (Freud).