Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa amb ella tots el qui l’estimeu.

Alegreu-vos del
seu goig tots el qui portà veu dol per ella. Xuclareu i us saciareu del seu pit que consola,
sereu alletats amb les delícies del seu ric aliment. Perquè això diu el Senyor: Jo decantaré
cap a ella la pau, com un riu la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant.
Vosaltres en xuclareu les delícies; sereu portats al braç i amanyagats sobre els genolls,
Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats.
(Isaïes 66, 10-13).
La Paraula de Déu conté moltes veus i multitud de tons, molt diferents els uns dels
altres. Però el que subsisteix darrere de totes les paraules es podria resumir en una sola:
Esperança. Des del Gènesi a l'Apocalipsi, per moments més complicats, per moments més
durs i difícils que se'ns narren, l'esperança sempre està darrere d'ells. Una esperança que
es materialitza en la confiança real que Déu no abandona, que Déu sempre fa present la
seva salvació .
Veiem i entenem que l'avui és millorable, que en l'avui de la nostra església, i també
del nostre mó n, li queden encara moltes coses per fer.
El nostre text d'Isaïes forma part de l'ú ltim capítol del llibre. Coneixem la histò ria del
poble d'Israel. Com, per la seva desobediència, van ser portats a l'exili. Guardem bells
salms a les nostres Bíblies que ens parlen de l'enyorança de Jerusalem, de les llà grimes
vessades per una Sió que semblava que mai més anaven a trepitjar.
Però fins i tot allà, al desterrament, trobem paraules d'esperança. El llibre del
profeta Isaïes n’està ple. Paraules per homes i dones que s'han convertit en exiliats, en
persones sense terra, sense cases, ... un poble que ho ha perdut tot, fins i tot el lloc del nom
del seu Déu, el temple.
Però l'esperança segueix viva, perquè Israel sap que la salvació de Déu sempre acaba
arribant. I en veritat va succeir, Déu, com el Déu de tots els déus, va permetre que el seu
poble tornés a la terra, el país que tant havien enyorat. I tal i com ens relaten Esdres i
Nehemies, el poble va tornà i semblava llavors que tot aniria bé.
Però l'alegria del retorn es va tornar a tristesa i disputes, perquè quan van arribar a
Jerusalem es van topar amb una realitat que no havia estat la somiada, aquella que havien
estat enyorant lluny de Sió . Jerusalem estava desolada, derruïda, buida, ... La meravellosa
ciutat que abans havia estat bressol de reis i el lloc escollit per construir el temple, avui no
era res, o pitjor de tot, era un lloc on mai haguessin volgut tornar. Jerusalem, la ciutat on
Déu havia posat el seu nom, no era més que una deixalla.
I llavors, quan tot era desà nim arriba paraula de Déu al seu poble i els diu: "Celebreu
amb Jerusalem i alegreu-vos amb ella!".
Però Senyor, has vist com està Jerusalem? Has vist com estem nosaltres? El poc que
hem fet al temple, el poc que hem reconstruït, ja ha tornat a profanar-se, allà "qui mata un
bou és com el que mata un home" (Is 66, 3).
Però Déu tornà a dir-los: "Celebreu amb ella! amb goig, tots els que heu fets dol per
ella, celebreu amb ella! ".
Què està veient Déu que no veuen els homes? Fins on arriba la seva mirada?
Quan ens preguntem com església si Déu ens beneeix, ell ens respon: "Aquí estic jo,
estenent cap a vosaltres com un riu la plenitud ..."
No hem de conformar-nos mai amb les nostres prò pies situacions. Com església
tenim molta feina, i quan arribem a un objectiu, quan aconseguim arribar a un lloc, un altre
repte se'ns presentarà davant nostre.
Però tampoc hem d'oblidar que Déu avui ja està actuant entre nosaltres. No podem
amagar-nos en un futur, que potser serà millor, però que encara no ha arribat. No podem
viure una esperança que es para on està , per esperar que la benedicció l’abasti. "A
Jerusalem sereu consolats", a la ciutat de Déu, on ell ha posat el seu nom, entre el seu
poble.
Ser Església, és ser la ciutat de Déu, la casa de Déu, entre nosaltres és on Déu ha
posat el seu nom. No podem oblidar que Déu ja està vessant la seva benedicció sobre
nosaltres. I aquest està a l'abast de la nostra mà, la benedicció del Senyor està asseguda al
teu costat, està xerrant i fins i tot discutint amb nosaltres.
Una Jerusalem a mig construir, però amb alegria, sabent que ja avui Déu ens beneeix
com a església, com a fraternitat dels seus fills i les seves filles, que es presenten davant
seu per aixecar la seva casa enmig d'un mó n que no el coneix.