Solucionario Historia

Historia de España
284 pag.

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 0 1
La Catalunya del segle XVIII

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions didàctiques

• Solucionari

• Recursos didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliograf ia

1-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 0
a
11
Orientacions didàctiques Bibliografia
● 1. L’arribada… Anàlisi de la qüestió successòria a la mort de Carles II i la ● A. ALCOBERRO PERICAY (Dir.):
formació dels dos bàndols, borbònic i austriacista, dins de la Península i en Catalunya durant la Guerra de
el context internacional; descripció del desenvolupament de la Guerra de Successió. Ara Llibres, Barce-
Successió i el final del conflicte. lona, 2006.
● 2. La Guerra… Explicació de la Guerra de Successió a Catalunya; el Tres volums que repassen els
suport a l’arxiduc Carles, l’evolució de la guerra, amb la resistència final i la antecedents, les causes i el de-
derrota de 1714. senvolupament del conflicte que
● 3. Quins van ser els efectes… Síntesi de les conseqüències per a va desembocar en el Decret de
Catalunya de la derrota en la Guerra de Successió; la repressió, l’abolició Nova Planta, i examinen l’epi-
de les institucions, la construcció de la Ciutadella de Barcelona. sodi de l’11 de setembre.
● J. M. TORRAS I RIBÉ: Felip V
● 4. Catalunya sota… Anàlisi de la imposició, a partir del Decret de Nova
Planta, d’una nova estructura política, administrativa i fiscal a Catalunya i contra Catalunya. Testimonis
als altres regnes de la Corona d’Aragó; la repressió lingüística i cultural. d’una repressió sistemàtica
(1713-1715). Rafael Dalmau,
● 5. La pervivència… Síntesi de la pervivència de l’Antic Règim en el Barcelona, 2005.
context del segle XVIII i la seva convivència amb elements de canvi.
Estudi de les operacions mili-
Naveguem per Tiching tars i polítiques ordenades per
Felip V a fi d’aconseguir la
● http://www.tiching.com/753559. El castell de Cardona. Enllaç a Google derrota i el sotmetiment de
Maps - Street View per fer una visita virtual a aquest escenari de la Guerra Catalunya després de la Guerra
de Successió, el darrer fortí austriacista a capitular a Catalunya. de Successió.
● http://www.tiching.com/753620. La repressió borbònica. Audiovisual que
a partir del minut 9.25 tracta les conseqüències de la Guerra de Successió
per a Catalunya i que a partir del minut 20.48 fa referència al cadastre.
● http://www.tiching.com/753625. La llengua catalana. Audiovisual que
exposa la imposició del castellà a Catalunya pels Borbons (min. 4.28-15.00).

APARTATS 6 A 10 12
a
23
Orientacions didàctiques
● 6. Com van influir… Presentació de la influència de la Il·lustració a
Catalunya i Espanya a través del treball amb documents.
Bibliografia
● 7. El reformisme... Anàlisi de les reformes impulsades per Carles III i el
paper del despotisme il·lustrat a Espanya. ● A. DOMÍNGUEZ ORTIZ: Carlos
● 8. Les transformacions… Explicació dels canvis demogràfics i econòmics III y la España de la Ilustra-
del segle XVIII amb les seves limitacions. ción. Alianza, Madrid, 2005.
Llibre que tracta els diferents
● 9. Per què les manufactures… Anàlisi, a través de documents, de la
aspectes de l’Espanya de l’èpo-
importància de les manufactures com a inici de la indústria moderna a
ca (política, societat, etcètera) a
Catalunya.
través de la figura del monarca
● 10. Què va canviar… Síntesi final del significat històric del segle XVIII a Carles III.
Catalunya i Espanya.
● F. VALLS JUNYENT: La Cata-
lunya atlàntica. Aiguardent i tei-
Naveguem per Tiching xits a l’arrencada industrial ca-
● http://www.tiching.com/752686. Carles III, llums i ombres del reformisme talana. Eumo Editorial i Univer-
il·lustrat. Visionarem del minut 26.20 al 30.55 per aprofundir en les reformes sitat de Vic, Vic, 2003.
econòmiques impulsades per Carles III durant el seu regnat. Obra que analitza el paper de
● http://www.tiching.com/753629. Revolució a la fàbrica. Audiovisual que l’exportació vitícola i el comerç
mostra què eren les indianes i com s’estampaven, i que recorre algunes atlàntic en l’arrencada i el
antigues fàbriques d’aquestes teles de cotó i destaca quina importància van desenvolupament de la manu-
tenir en la història de la industrialització a Catalunya (fins al minut 8.30). factura cotonera catalana.

1-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 0 i 1
● A principis del segle XVIII s’implanta a Espanya la
dinastia Borbó.
La Guerra de Successió va ser el conflicte armat entre
els partidaris del Borbó Felip d’Anjou i de Carles
d’Àustria, candidats a la Corona espanyola després
que Carles II morís sense descendència. Va començar
el 1700 i va acabar el 1713 (a Catalunya, el 1714)
amb la victòria dels partidaris de Felip d’Anjou, des
d’aleshores Felip V. Llavors va començar a Espanya
el regnat de la dinastia dels Borbó. Catalunya va
donar suport a Carles d’Àustria, que havia promès
respectar les lleis i institucions catalanes. L’11 de
setembre de 1714 les tropes de Felip V van derrotar la
resistència de la ciutat de Barcelona i van posar fi a la
guerra a Catalunya, amb la victòria dels partidaris dels
Borbó.
La derrota catalana a la Guerra de Successió, el 1714,
i la instauració d’un règim borbònic de caràcter
absolutista va suposar per a Catalunya l’abolició de
les seves institucions i lleis tradicionals, la pèrdua de
poder polític i econòmic del Principat al conjunt de
l’Estat i la repressió cultural de la llengua i la cultura
catalanes.
● L’alumnat haurà de fer referència a la Il·lustració com
el corrent ideològic que va predominar a Europa al
segle XVIII. Els seus seguidors, els il·lustrats, van
sotmetre en els seus escrits la societat i l’ésser humà a
una anàlisi científica que prescindia de la tradició i de
les idees preconcebudes.
Pels il·lustrats, els individus són éssers socials que,
dirigits per la raó, tenen com a finalitat la recerca de la
felicitat, la qual es basa en el benestar i es mesura per la
quantitat de riquesa (propietat) que posseeixen. Tot
basant-se en aquests principis, els il·lustrats creien que la
societat humana entraria en una època de progrés
indefinit, en la qual la raó tindria el suport de l’educació i
l’activitat econòmica. Així mateix, els il·lustrats, tot i
que no negaven l’existència de Déu, es van oposar al
domini ideològic de l’Església i als seus privilegis. En
darrer lloc, es van enfrontar a l’absolutisme monàrquic,
tot defensant la necessitat d’un contracte entre
governants i governants que garantís els drets bàsics dels
individus.
Pàgines 2 i 3
1. La successió al tron espanyol es va disputar entre
Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de França i de la
princesa espanyola Maria Teresa d’Àustria, i l’arxi-
duc Carles d’Habsburg, fill de l’emperador d’Àustria i
nét també d’una infanta espanyola, Margarida Teresa.
2. Després de la Guerra de Successió, que va enfrontar
Felip V i l’arxiduc Carles d’Habsburg i que va acabar
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
amb la signatura del Tractat d’Utrecht el 1713,
Espanya va perdre els territoris següents:
– Flandes i Luxemburg, Nàpols, Sardenya i la major
part del Milanesat, que van passar a Àustria.
– Gibraltar i Menorca, que van passar a Anglaterra.
– Sicília i una porció del Milanesat, que van ser
cedides a Savoia.
3. L’any 1700 el darrer monarca de la Casa d’Àustria,
Carles II, va morir sense descendència. Els candidats
amb drets dinàstics a ocupar el tron eren,
fonamentalment, Felip d’Anjou, nét de Lluís XIV de
França i de la princesa espanyola Maria Teresa
d’Àustria, i l’arxiduc Carles d’Habsburg, fill de
l’emperador d’Àustria i besnét de Felip IV. El
testament de Carles II designava com a successor el
candidat Borbó, que va ser proclamat rei amb el nom
de Felip V. El nomenament del nou monarca va
provocar un greu conflicte per l’equilibri de les
diferents potències europees. L’accés de Felip V al
tron espanyol enfortia el poder dels Borbó a Europa i,
ràpidament, la Gran Bretanya, Holanda i Portugal van
declarar suport al candidat austríac i van entrar en
guerra contra França i Espanya. D’aquesta manera, la
successió al tron espanyol va passar de ser un
conflicte intern a un greu problema de política
internacional.
4. L’evolució del conflicte a nivell intern va suposar la
divisió dels territoris peninsulars. Castella es va mostrar
fidel a Felip V, excepte una part de la noblesa, que tenia
por de perdre influència davant l’absolutisme borbònic.
En canvi, a la Corona d’Aragó, especialment a València
i Catalunya, el suport al candidat austríac va ser
majoritari. Els motius d’aquest suport eren el mal record
que havien deixat les tropes franceses a Catalunya durant
la sublevació de 1640 i la por de les institucions de
perdre poder davant les tendències centralitzadores i
uniformitzadores de la nova monarquia. L’enfrontament
dels dos candidats al tron va derivar en una guerra civil.
Així doncs, els exèrcits de Felip V van controlar en un
principi la major part del territori, però la situació va fer
un tomb el 1705. A Catalunya els partidaris del candidat
austríac van signat el Pacte de Gènova, segons el qual
donaven suport a la causa austriacista. La rebel·lió es va
estendre i, l’agost de 1705, una gran flota comandada per
Carles d’Àustria va desembarcar a Barcelona. Després
d’assetjar i bombardejar la ciutat, les autoritats
borbòniques es van rendir, i el 9 d’octubre l’arxiduc
entrava a la ciutat. A partir d’aquest moment la causa
austriacista es va imposar a Catalunya, a Aragó, a
València i a les Balears. Les tropes austriacistes van
arribar a ocupar Madrid, i Carles es va proclamar rei,
però aviat va abandonar la capital davant la manca de
suport per part de la noblesa i el poble.
El 1707 un exèrcit anglolusitanoholandès es va enfrontar
a les tropes de Felip V a Almansa. A conseqüència de la
1-3
 victòria borbònica, les tropes austriacistes es van retirar i
Felip V va avançar ocupant Aragó, València i gran part
de Catalunya.
A nivell internacional, el setembre de 1701 es va
signar el Tractat de l’Haia, amb el qual va néixer la
segona Gran Aliança, formada pel Sacre Imperi,
Anglaterra, Holanda, Prússia i la majoria d’estats
alemanys per fer front a Lluís XIV de França i a Felip
V d’Espanya. El regne de Portugal i el ducat de
Savoia es van unir a la Gran Aliança el maig de 1703.
Els primers enfrontaments es van tenir lloc als
territoris austríacs fronterers amb França i a les
possessions espanyoles i franceses a Itàlia. La guerra
es va perllongar sense resultats clars a causa de
l’equilibri entre els dos blocs contendents.
5. La mort de l’emperador d’Àustria, Josep I, el 1711 i la
proclamació de l’arxiduc Carles com a nou emperador
van plantejar el perill que representava per a
l’equilibri europeu la presència d’un Habsburg al tron
d’Espanya i a l’imperi alhora. Davant d’aquesta nova
situació, els anglesos va propiciar negociacions i van
manifestar el seu interès a reconèixer Felip V com a
rei d’Espanya.
La signatura dels tractats d’Utrecht (1713) i Rastatt
(1714) van establir la pau entre el contendents, però a
canvi d’importants concessions a Àustria, que es va
quedar amb el Milanesat, Flandes, Nàpols i Sardenya,
i a la Gran Bretanya, que va rebre Gibraltar i Menorca
juntament amb privilegis comercials amb l’Amèrica
espanyola.
Després de la signatura dels tractats d’Utrecht i
Rastatt, únicament resistien Barcelona, Cardona i
Mallorca. Davant l’abandonament per part de
l’arxiduc Carles, les Corts catalanes, reunides a
Barcelona, van decidir lluitar contra els exèrcits
borbònics, que van assetjar la ciutat durant mesos.
Finalment, les tropes de Felip V van entrar a
Barcelona l’11 de setembre de 1714 i van ocupar
Mallorca el 1715.
Pàgines 4 i 5
1. En el text del Pacte de Gènova que apareix al
Document 1, el pretendent austriacista es compromet
a jurar les lleis i constitucions de Catalunya i a
mantenir-les sense cap alteració en qualsevol
circumstància.
2. En el text de la Consideració del cas dels catalans
que apareix al Document 3, publicat a Londres l’any
1714, es considera la resistència catalana un fet heroic
i honorable. Es critica el fet que Anglaterra hagi
abandonat a la seva sort els seus aliats catalans.
3. La crida a la resistència l’efectuen els diputats de la
Generalitat de Catalunya, reunits en Braços generals.
Al text es justifica la resistència catalana, tant per
lleialtat a l’emperador Carles com per conservar les
llibertats, privilegis i prerrogatives dels catalans, que
no havien estat respectats pel Tractat d’Utrecht i que
Felip V volia abolir.
1-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
4. Inicialment Catalunya va acollir Felip V sense que es
manifestés cap mena d’hostilitat. El nou monarca va
convocar les Corts el 1701 i semblava que els
principis del pactisme havien de continuar definint el
model de relacions polítiques dels regnes hispànics.
Tanmateix, una part important de catalans
consideraven que la presència al tron d’un Borbó
podia significar la implantació d’un sistema polític
fortament centralitzador i uniformista com el que
regia la Corona francesa. Aquesta possibilitat i el
record, no gaire llunyà, dels abusos comesos per les
tropes franceses en els conflictes que la segona meitat
del segle XVII havien enfrontat França i la Corona
hispànica en territori del Principat, es van concretar en
un fort sentiment antifrancès.
També hi havia raons de tipus econòmic que posaven
els catalans contra els francesos. Els privilegis
aconseguits per aquests arran de la Pau dels Pirineus
del 1659 van convertir França en una forta
competidora de l’economia de Catalunya, en la
mesura que els seus productes envaïen el mercat
català.
El creixent sentiment antiborbònic, l’actuació del nou
virrei Fernández de Velasco, que va violar
repetidament les constitucions de Catalunya, d’una
banda, i la decisió de Felip V d’obligar els camperols
a allotjar les tropes i a pagar elevats impostos, de
l’altra, van ser els factors que van portar les
institucions del Principat a donar suport a l’arxiduc
Carles, un príncep aparentment més respectuós amb el
marc confederal de la monarquia.
El primer suport dels austriacistes va procedir dels
anomenats vigatans, un conjunt de propietaris rurals,
petits nobles i alguns burgesos barcelonins contraris
als Borbó. Ells van fer els primers contactes amb els
aliats i l’any 1705 van signar el Pacte de Gènova, que
va significar l’entrada de Catalunya a la guerra al
costat dels austriacistes.
5. El 1713, amb la signatura del Tractat d’Utrech, la sort
de la guerra està decidida a favor de Felip V. La
resistència a ultrança és decidida per la Junta de
Braços de les Corts catalanes, tot i ser conscients de la
impossibilitat de victòria. La repressió felipista de les
revoltes que es van intentar a la resta de Catalunya
van aferrissar encara més la voluntat de resistència,
fins a la derrota final de l’11 de setembre de 1714.
Pàgines 6 i 7
1. La repressió de la societat catalana es va iniciar el
mateix dia de la derrota militar. En primer lloc, es va
palesar la voluntat de castigar tots aquells que fossin
sospitosos de ser partidaris de la causa austriacista.
Els sospitosos van ser desposseïts de tots els càrrecs i
molts van ser ajusticiats, empresonats o deportats.
D’altra banda, es va construir una Ciutadella o fortí
militar a Barcelona per controlar la ciutat, sotmesa a
un tractament de territori conquerit.
 Al domini militar imposat des del 1714 va seguir el
control polític i institucional, amb la supressió de les
principals institucions públiques catalanes pel decret
de Nova Planta, el 1716.
Aquesta repressió es va fer extensiva al camp de la
cultura i de la llengua. En aquest sentit, es va tancar la
Universitat de Barcelona, juntament amb les de
Lleida, Girona, Tarragona i Vic. La repressió cultural
també va afectar la llengua catalana. El seu ús
generalitzat al Principat era un fet evident, que
constituïa un tret significatiu de la personalitat
nacional i un obstacle per dominar el país per part de
les noves autoritats borbòniques. Per aquest motiu, el
decret de Nova Planta ordenava l’ús del castellà en els
processos judicials i procurava per la introducció
progressiva de l’idioma castellà a Catalunya.
2. El Document 2 fa referència a l’obligació de la
població a donar allotjament a les tropes borbòniques
establertes a Catalunya, cosa que era molt onerosa,
sobretot a les zones rurals i més si tenim en compte
els efectes econòmics de la guerra. El Document 3
ordena el desarmament de la població civil. L’objectiu
dels documents és el sotmetiment de la població, que
va quedar sota l’autoritat militar i en un règim
d’ocupació severíssim.
3. L’Ordre de la Junta Superior de Justícia i Govern de
Catalunya va ser signada pel seu president, José
Patiño, el 16 de setembre de 1714, tot just després de
l’ocupació de Barcelona per les tropes felipistes. En
aquest document s’ordena, en nom del duc de
Berwick, comandant de les tropes borbòniques, que
els diputats i oïdors de comptes de la Generalitat
arraconin totes les insígnies, cessin en l’exercici dels
seus càrrecs, ocupacions i oficis i lliurin les claus,
llibres i totes les pertinences d’aquesta institució a les
noves autoritats borbòniques.
4. La Ciutadella de Barcelona havia de tenir una doble
funció. D’una banda, havia de reforçar les defenses de
la ciutat en un dels seus punts febles, però, de l’altra,
havia de servir com a element repressor de la pròpia
ciutat i assegurar-ne el control militar. Es va construir
sobre el barri de la Ribera, el més poblat i amb més
activitat econòmica de tot Barcelona, i va obligar el
desplaçament del 20 per cent de la població de la
ciutat. Els propietaris de les cases van ser obligats a
enderrocar-les amb les seves mans o a pagar-ne
l’enderroc, i els fusters i mestres d’obra barcelonins
van ser forçats a participar en la construcció de la
Ciutadella.
La construcció del mercat del Born a finals del segle
XIX sobre el que havia estat l’esplanada de la
Ciutadella va preservar, al subsòl, les restes de la
ciutat enderrocada, que s’ha pogut recuperar a partir
de la intervenció arqueològica duta a terme en aquest
espai.
5. La derrota catalana a la Guerra de Successió, el 1714,
i la instauració, sota una situació d’ocupació militar
severíssima, d’un règim de caràcter absolutista va
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
suposar per a Catalunya l’abolició de les seves
institucions i lleis tradicionals, la pèrdua de poder
polític i econòmic del Principat al conjunt de l’Estat i
la repressió cultural de la llengua i la cultura
catalanes. A més de la persecució dels partidaris de la
causa austriacista, que van ser empresonats, executats
o forçats a exiliar-se, la repressió es va estendre a tota
la població, amb la implantació d’un estat d’excepció
permanent i aplicat en tots els àmbits de la vida
col·lectiva.
6. El jaciment arqueològic de l’antic mercat del Born ens
permet fer una aproximació a la vida quotidiana de la
Barcelona de finals del segle XVII i principis del
XVIII, i trepitjar els carrers de la ciutat que va resistir
el setge de les tropes de Felip V fins a la capitulació
de l’11 de setembre de 1714.
Aquest és un espai arqueològic únic i excepcional per
les dimensions, per l’estat de conservació, per la
seqüència històrica que presenta i per què la
documentació històrica ha permès posar nom a les
famílies que hi vivien.
A partir de les restes arqueològiques excavades al
voltant i a l’interior de l’antic mercat del Born es pot
recórrer la història de Barcelona des de l’època
romana fins a inicis del segle XVIII, quan la vida en
aquesta part de la ciutat va quedar interrompuda de
manera sobtada pel desenllaç de la Guerra de
Successió. En el jaciment existeixen tres parts molt
diferenciades que representen perfectament la
complexitat de la trama urbana i social del barri de la
Ribera des del segle XIII fins al segle XVIII:
a) Els carrers: a l’interior del jaciment del Born tenim
una part dels 42 carrers destruïts per la construcció
de la Ciutadella i la seva esplanada de seguretat;
concretament es documenten trams de fins a nou
vials diferents.
b) Les cases i tallers: al jaciment del Born es poden
observar les restes de 60 cases distribuïdes en 11
illes diferents. Algunes d’aquestes illes només es
troben de forma parcial, ja que s’estenien fora dels
límits de l’antic mercat.
c) El Rec Comtal: és una de les peces clau del
jaciment, ja que marca l’urbanisme de la meitat
oest i és vital per al desenvolupament de les
activitats artesanals documentades en aquest punt
del barri de la Ribera.
Pàgines 8 i 9
1. El fragment del Decret de Nova Planta per a Aragó i
València promulgat per Felip V el 1707 que apareix al
Document 1 estableix la supressió de totes les
institucions pròpies, la seva integració en l’admi-
nistració castellana i l’adopció de les seves institu-
cions tal com passaria vuit anys després (1716) amb
les de Catalunya.
El decret va ser una de les conseqüències de la Guerra
1-5
 de Successió (1701-1714), que enfrontava els
partidaris de Felip d’Anjou i de l’arxiduc Carles
d’Habsburg pel tron d’Espanya després de la mort de
Carles II sense descendència. A la Península, els
diferents territoris es van alinear amb un bàndol o
l’altre. Castella es va mantenir fidel a Felip V, mentre
que Aragó, València, les Balears i Catalunya es van
mostrar partidaris del candidat austríac, en oposició al
centralisme dels Borbó.
2. El decret de Nova Planta (1716) va imposar a
Catalunya l’organització políticoadministrativa de
Castella, com ja s’havia fet anteriorment als territoris
de València (1707), Aragó (1711) i Mallorca (1715).
D’aquesta manera, amb l’excepció de Navarra i el
País Basc, tot el territori de la monarquia va constituir
una única estructura política de caràcter uniforme.
La Nova Planta va abolir les Corts dels diferents
regnes de la Corona d’Aragó i les va integrar a les de
Castella, que, de fet, es van convertir en les Corts
d’Espanya, tot i que només s’havien de reunir a
petició del rei i per jurar l’hereu. També es va
suprimir el Consell d’Aragó, i el Consell de Castella
en va assumir les funcions.
Igualment, els Borbó van suprimir els virreis dels
antics regnes de la Corona d’Aragó. També es van
crear demarcacions provincials governades per
capitans generals, amb atribucions militars,
administratives i judicials, perquè també presidien les
Reials Audiències imposades a tots els territoris.
Als municipis es va posar fi al sistema electiu propi de
les ciutats catalanes, es van suprimir les vegueries i es
van establir dotze circumscripcions territorials que
s’anomenaven corregiments. Per tal de controlar les
principals ciutats, es va imposar la institució
castellana dels corregidors, un càrrec de nomenament
reial exercit generalment per persones d’origen
castellà i militars d’ofici. Els regidors dels
ajuntaments eren escollits per la Reial Audiència.
Per últim, es va implantar un càrrec nou, l’únic que no
era d’inspiració castellana, sinó francesa: els
intendents, funcionaris que depenien directament del
rei, que gaudien d’amplis poders i que tenien com a
missió recaptar impostos, controlar les autoritats
locals i impulsar les activitats econòmiques.
3. Amb el decret de Nova Planta, Felip V tenia plena
llibertat per organitzar els impostos a la seva manera.
El mateix 1714 el govern de Madrid es va afanyar a
apoderar-se dels impostos més rendibles que fins
aleshores havien estat controlats per la Generalitat i
pel Consell de Cent. També va fer seus no tan sols
tots els béns del Reial Patrimoni, sinó també els de
totes aquelles persones que havien donat suport a
l’arxiduc.
A més, el 1716 es va imposar una nova estructura
fiscal amb la introducció d’un impost general: el
cadastre, una quota anual d’una quantitat important
fixada pel govern central sense cap negociació prèvia.
1-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Aquesta quantitat es repartia entre els municipis, i
tothom havia de pagar en funció de la seva riquesa. Hi
havia dos tipus de cadastre: el cadastre reial i el
cadastre personal. El reial gravava les propietats
immobiliàries i l’havien de fer efectiu tots els
propietaris del país, encara que fossin nobles o
eclesiàstics. En canvi, el personal, que gravava les
rendes de treball i les activitats industrials i
mercantils, no el pagaven ni els nobles ni el clero. Ara
bé, l’existència del cadastre no va eliminar altres
impostos, com ara el de consums o el de l’allotjament
de tropes.
El cobrament del cadastre es va fer com a mesura de
càstig i, atesa la situació d’ocupació militar, els
privilegiats no van gosar oposar-s’hi. A la llarga, però,
va ser més adequat i equitatiu que altres fórmules
anteriors; fins i tot més endavant es va intentar
aplicar-lo a Castella (cadastre d’Ensenada), però allí
l’oposició de la noblesa ho va impedir.
4. La nova monarquia borbònica es va caracteritzar per
l’aplicació de la fórmula política de l’absolutisme, en
la qual el monarca constituïa l’encarnació mateixa de
l’Estat. El seu poder resultava pràcticament il·limitat,
era font de llei, autoritat màxima de govern i cap de la
justícia. Els Àustries ja havien iniciat aquest procés de
concentració de poders durant els segles anteriors a
Castella, ja que gairebé no conservava institucions
amb prou força per oposar-se al monarca. En canvi,
la Corona d’Aragó, Navarra i el País Basc havien
conservat institucions pròpies com les Corts i un cert
grau de sobirania respecte al poder reial.
5. Els Borbó van imposar el model absolutista i van
combatre les poques limitacions que encara existien
sobre les prerrogatives reials. Els decrets de Nova
Planta van abolir les institucions i lleis pròpies dels
territoris de la Corona d’Aragó, i el Consell de
Castella es va convertir en l’òrgan de govern de la
monarquia, tot i que, a la pràctica, malgrat conservar
les facultats legislatives i judicials i exercir de
Tribunal Suprem de Justícia, només era un òrgan
consultiu pels monarques absoluts que encarnaven
l’Estat i eren l’única font de legitimitat.
6. Els Borbó van eliminar l’estructura territorial anterior
i van crear demarcacions provincials, governades per
capitans generals amb atribucions militars,
administratives i judicials perquè presidien també les
Reials Audiències, imposades a tots els territoris. Als
municipis es va posar fi al sistema electiu propi de les
ciutats catalanes, es van suprimir les vegueries i es
van establir dotze circumscripcions territorials, que
s’anomenaven corregiments. Per tal de controlar les
principals ciutats, es va imposar la institució
castellana dels corregidors, un càrrec de nomenament
reial exercit generalment per persones d’origen
castellà i militars d’ofici. Els regidors dels
ajuntaments eren escollits per la Reial Audiència.
Per últim, es va implantar un càrrec nou, l’únic que no
era d’inspiració castellana, sinó francesa: els
 intendents, funcionaris que depenien directament del
rei, que gaudien d’amplis poders i que tenien com a
missió recaptar impostos, controlar les autoritats
locals i impulsar les activitats econòmiques.
A més, el 1716 es va imposar una nova estructura
fiscal amb la introducció d’un impost general: el
cadastre, una quota anual d’una quantitat important
fixada pel govern central sense cap negociació prèvia.
Aquesta quantitat es repartia entre els municipis, i
tothom havia de pagar en funció de la seva riquesa. Hi
havia dos tipus de cadastre: el cadastre reial i el
cadastre personal. El reial gravava les propietats
immobiliàries i l’havien de fer efectiu tots els
propietaris del país, encara que fossin nobles o
eclesiàstics. En canvi, el personal, que gravava les
rendes de treball i les activitats industrials i
mercantils, no el pagaven ni els nobles ni el clero. Ara
bé, l’existència del cadastre no va eliminar altres
impostos, com ara el de consums o el de l’allotjament
de tropes.
El cobrament del cadastre es va fer com a mesura de
càstig i, atesa la situació d’ocupació militar, els
privilegiats no van gosar oposar-s’hi. A la llarga, però,
va ser més adequat i equitatiu que altres fórmules.
anteriors; fins i tot més endavant es va intentar
aplicar-lo a Castella (cadastre d’Ensenada), però allí
l’oposició de la noblesa ho va impedir
7. La repressió es va fer extensiva al camp de la cultura i
de la llengua. En aquest sentit, es va tancar la
Universitat de Barcelona, juntament amb les de
Lleida, Girona, Tarragona i Vic. Les raons
argumentades per dur a terme aquesta mesura es
basaven en la consideració que els nuclis universitaris
havien esdevingut un focus de resistència
antiborbònica. I l’11 de maig del 1717 es va fer públic
un decret que fundava la Universitat de Cervera.
L’elecció d’aquesta ciutat va respondre a la voluntat
de recompensar una vila de provada fidelitat a la
causa filipista al llarg de la guerra i al desig d’allunyar
de Barcelona els centres d’ensenyament.
La repressió cultural també va afectar la llengua
catalana. El seu ús generalitzat al Principat era un fet
evident, que constituïa un tret significatiu de la
personalitat nacional i un obstacle per dominar el país
per part de les noves autoritats borbòniques. Per
aquest motiu, el Consell de Castella va recomanar que
els judicis, l’ensenyament i l’educació religiosa es
fessin exclusivament en llengua castellana. Aquestes
recomanacions es van concretar en un article del
decret de Nova Planta que ordenava l’ús del castellà
en els processos judicials que se celebressin a la Reial
Audiència, i en un conjunt de documents interns en
els quals s’aconsellava d’introduir progressivament
l’idioma castellà a Catalunya.
Pàgines 10 i 11
1. El text que apareix al Document 2 descriu la pèrdua
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
de població de Castella a causa de la pobresa que ha
provocat la destrucció del comerç i les manufactures,
a més del manteniment del cobrament de tributs.
Aquesta situació s’emmarca en el context de
decadència econòmica, social i política de Castella,
nucli essencial de la monarquia, que va caracteritzar
l’imperi dels Àustries els segles XVII i XVIII. En
comptes de destinar els tributs recaptats i la plata
americana a estimular les activitats productives,
aquests béns va ser dedicats a pagar les empreses
imperials de la monarquia i a consolidar un model
social nobiliari en detriment d’un model productiu.
2. El text que apareix al Document 3 descriu el cens
emfitèutic. Aquest tipus de contracte va permetre als
pagesos guanyar uns diners amb la venda de
productes agraris. Aquests estalvis els van invertir en
la modernització i l’especialització de les explotacions
agrícoles. Aquest fet va impulsar l’agricultura de
mercat a Catalunya, en què la major part de la
producció es destinava a la comercialització, quan fins
aquell moment havia estat una agricultura de
subsistència.
3. El sistema polític, econòmic i social que va perviure
al llarg del segle XVIII, denominat pels historiadors
Antic Règim XVIII, es caracteritzava per una
economia rural i senyorial, una societat jerarquitzada
en estaments privilegiats i no privilegiats i,
políticament, per una monarquia absoluta.
El gràfic que apareix al Document 1 en sistematitza
les característiques principals. Així doncs, la política
es caracteritza per la sobirania del rei, l’ordre diví, el
poder absolut i el desenvolupament del despotisme
il·lustrat. Pel que fa a la societat, aquesta és
estamental i, per tant, dividida entre un grup
minoritari de privilegiats, la noblesa i el clero, i una
immensa majoria de no privilegiats, el poble ras.
Finalment, l’economia és eminentment rural i agrària.
4. A l’Espanya del segle XVIII els grups privilegiats, la
noblesa i el clero, posseïen la major part de la
propietat, no pagaven impostos i ocupaven tots els
càrrecs públics. El clero constituïa poc més del 2% de
la població però controlava més del 40% de la
propietat i gaudia del dret a cobrar el delme als
pagesos. La noblesa, a la qual es pertanyia per
naixement o per nomenament reial, no passava del 5%
de la població, posseïa extenses propietats territorials
i tenia un gran nombre senyories jurisdiccionals, en
les quals administrava justícia i també n’obtenia
abundants rendes.
El tercer estament estava format pels pagesos, la
burgesia i les classes populars urbanes. Suportava les
càrregues econòmiques de l’Estat i quedava al marge
dels centres de decisió política.
Els pagesos, la immensa majoria de la població,
continuaven sotmesos a un règim senyorial que els
obligava a lliurar la major part de les rendes agràries.
Finalment, la burgesia comercial i industrial era
1-7
 escassa i la seva influència no depassava l’àmbit
d’algunes ciutats dedicades al comerç, especialment
colonial (Cadis, Barcelona…).
Aquesta situació era bastant semblant a Catalunya,
però el creixement econòmic del segle XVIII va fer
que, sense trencar amb el marc de l’Antic Règim,
nombroses elits comercials i manufactureres,
provinents de la burgesia o de la petita i mitjana
noblesa, guanyessin importància. Al mateix temps, la
vella aristocràcia territorial, sempre poc poderosa a
Catalunya, veia caure el seu nivell de vida per la
pujada dels preus, mentre es mantenien fixes les seves
rendes agràries. En el tercer estament també va ser
cada vegada més evident la diferenciació econòmica
per sobre del seu estatus jurídic. Així doncs, al final
del segle, els burgesos rics, els mestres de gremi o els
pagesos enriquits tenien poc a veure amb els
treballadors d’oficis, els obrers manufacturers o els
pagesos pobres (parcers, masovers o jornalers).
5. El segle XVIII a Espanya l’agricultura encara era la
font essencial de riquesa i pràcticament l’únic mitjà de
vida de gairebé tota la població. La major part de les
terres no es podien ni comprar ni vendre, ja que eren
propietat de l’Església, dels ajuntaments o dels nobles,
i estaven amortitzades o vinculades. La institució del
mayorazgo va contribuir al manteniment d’aquesta
situació, ja que es basava en el dret a vincular el
conjunt de béns al títol nobiliari, de manera que
l’hereu podia administrar el conjunt de béns i gaudir-
ne, però sense vendre’ls o alienar-los.
Amb aquesta situació, la majoria de la població no
podia accedir a la propietat, amb la qual cosa la major
part dels pagesos eren arrendataris o jornalers. Les
condicions de l’explotació de la terra variaven segons
les zones i el tipus de contracte. A Galícia i Astúries
els arrendaments eren fixos durant tres generacions,
però la manca de terra va provocar un problema de
minifundisme, amb explotacions insuficients per
mantenir la família. Al sud de Castella, a Extremadura
i a Andalusia hi havia enormes latifundis en mans de
la noblesa i el clero, treballats per pagesos en règim
d’arrendament a curt termini o per jornalers, les
condicions dels quals eren les més dures de la pagesia.
El continu augment de les rendes a voluntat dels
senyors impedien als pagesos obtenir uns beneficis
dignes del seu treball.
D’altra banda, en moltes regions la competència de la
ramaderia ovina extensiva era molt forta. Els grans
propietaris, organitzats en la poderosa Mesta, posseïen
enormes ramats que els proporcionaven grans
beneficis, i en molts casos prioritzaven l’ús de la terra
per a pastures en comptes de conreus.
Finalment, a Catalunya la situació del camp era
sensiblement diferent. La majoria de terres sí que eren
de senyoria (laica o eclesiàstica), però de proporcions
mitjanes i conreades per pagesos que des de la
Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) gaudien de
contractes enfitèutics, amb rendes fixes a perpetuïtat.
1-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Si el pagès pagava els censos, podia disposar
lliurement de la terra, fer les millores que cregués
convenients i, fins i tot, deixar el seu dret en herència.
La situació d’aquests pagesos, com mostra el
Document 3, era, doncs, millor que la d’altres indrets
d’Espanya, ja que tota millora en l’explotació o tota
pujada de preus anava en benefici seu. Tanmateix,
també hi havia pagesos en situació precària com els
masovers o els rabassaires (arrendataris de vinyes),
que tenien contractes limitats a la durada de la vida
dels ceps.
Pàgines 12 i 13
1. En la primera generació d’il·lustrats van destacar dos
clergues, fra Benito Jerónimo Feijoo i el pare Enrique
Flórez, que van iniciar en les seves obres l’anàlisi
crítica del pensament i la societat tradicionals i
immobilistes. A la segona meitat del segle XVIII es
produeix l’eclosió dels grans noms de la Il·lustració
espanyola: Campomanes, Floridablanca, Olavide,
Cabarrús, Aranda o Jovellanos. Gairebé tots van
participar en política durant el regnat de Carles III,
amb projectes de reforma i modernització del país. El
text que apareix al Document 1 elogia l’elecció de
ministres realitzada per Carles III, i fa una referència
especial a la figura de Floridablanca, tot destacant-ne
les seves gran habilitats i capacitat de treball.
Les dues generacions d’il·lustrats espanyols es van
preocupar de la millora del sistema educatiu i les
ciències útils, la crítica a la societat estamental i la
reforma i la modernització de l’economia.
2. Els aspectes de la societat criticats pels il·lustrats
espanyols van ser els privilegis nobiliaris i
l’immobilisme tradicional. Així doncs, van negar el
dret a la transmissió hereditària de tota virtut o
privilegi, van afirmar el dret a la igualtat de tots els
éssers humans i van ressaltar el perjudici del
predomini social aristocràtic. A més, van reclamar la
fi de la superstició, de les tradicions i dels prejudicis
que impedien el progrés.
El primer text del Document 2 critica el fet que no
s’ensenyi a llegir i a escriure a les dones i que això les
condemni a no tenir accés a la cultura. El segon text
critica el menyspreu de la noblesa cap a pagesos i
artesans, convençuda de la seva superioritat per
naixement. A més, posa de manifest el fet que els
comerciants i artesans que s’enriqueixen encaminen
els fills cap a d’altres activitats que consideren més
honorables, com la de frare, advocat, escrivà,
procurador o agent.
3. L’educació va ser un objectiu prioritari pels il·lustrats
espanyols, que estaven convençuts que només la
millora del nivell cultural del país el podria treure del
seu endarreriment, millorar-ne l’economia i permetre
que amplis sectors de la població acceptessin les
reformes de l’estructura econòmica i social. Per això,
van defensar la necessitat d’imposar un ensenyament
útil i pràctic obligatori per a tothom en els primers
 nivells, comú per als dos sexes i impregnat dels nous
coneixements.
L’interès il·lustrat per l’educació es relacionava amb
la voluntat de promoure el desenvolupament
econòmic. Exemple d’això es la creació d’institucions
com les acadèmies per impulsar la renovació del
coneixement, com la Reial Acadèmia de Bones
Lletres de Barcelona (1752), la Reial Acadèmia de
Ciències i Arts de Barcelona (1764), l’Acadèmia de
Medicina Pràctica (1770) i l’Acadèmia de
Jurisprudència (1777). També es va crear la Junta de
Comerç de Barcelona (1758) per fomentar la indústria
i el comerç i donar formació tècnica i científica
mitjançant escoles: Nàutica (1769), Comerç (1787),
Química (1805), Botànica (1807) i Estadística (1808),
que donaven beques de formació a l’estranger i
finançaven estudis i recerques.
4. Al text de Cabarrús del Document 4 es posa de
manifest la importància i el poder de les lleis per
millorar (causes de felicitat) o empitjorar (causes de
desgràcia) les condicions de vida.
5. El despotisme il·lustrat es va desenvolupar als països
on els il·lustrats van acceptar que la debilitat de la
burgesia i la ignorància de les classes populars feia
impossible qualsevol canvi que no fos assumit pel
monarca. Aquest va ser el cas d’Espanya, on la
majoria dels il·lustrats no van defensar canvis
revolucionaris, i la seva debilitat davant l’estament
privilegiat els va portar a confiar en el poder
monàrquic com a instrument per avançar en les
reformes i modernitzar el país.
Les seves propostes reformistes principals van girar al
voltant de l’educació, entesa com a mitjà per superar
l’endarreriment del país, i l’economia, tot defensant
un model que garantís la propietat i la llibertat de
comerç,
Pàgines 14 i 15
1. El text del Document 2 lloa la dignitat del treball
manual, el qual no inhabilita per a l’obtenció de
càrrecs municipals ni per al gaudi i les prerrogatives
de la hidalguía. Les idees exposades coincideixen
amb les reformes impulsades per Carles III, tot
seguint els principis del despotisme il·lustrat, per
abolir alguns dels privilegis propis de la societat de
l’Antic Règim que el van portar, el 1783, a declarar
honestes totes les professions, admetent fins i tot com
a mèrit per la consecució de la hidalguía les activitats
professionals d’alta utilitat pública.
2. El text que apareix al Document 3 estableix la
superioritat del rei davant el poder eclesiàstic.
D’aquesta manera, a la vista de les seves prerrogatives
i com a protector dels seus vassalls, el rei ha
d’impedir que els jutges eclesiàstics exerceixin
violència sobre aquests i, si és necessari, indicar-los
com han d’actuar.
3. A l’Informe sobre la llei agrària, Jovellanos con-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
sidera que per millorar l’agricultura cal derogar totes
les lleis que permeten la vinculació de les propietats
territorials, ja que el problema principal de
l’agricultura espanyola és la manca de terres per
conrear, causada sobretot perquè bona part estan
amortitzades.
4. Carles III va accedir al tron quan el seu germà Ferran
VI va morir sense descendència directa. El nou rei ja
havia entrat en contacte amb les idees il·lustrades i en
arribar a Espanya va intentar aplicar un programa de
reformes per modernitzar el país tot seguint els
principis del despotisme il·lustrat. El rei va rebre el
suport d’importants homes il·lustrats com Campoma-
nes, el comte de Floridablanca, el comte d’Aranda,
Pablo de Olavide, Cabarrús o Jovellanos, que van
estudiar i van proposar una sèrie de mesures que prete-
nien la modernització i la racionalització de l’Estat.
5. El rei es va haver d’enfrontar a una forta oposició que
va acabar derivant en revoltes i amotinaments
populars contra la seva acció de govern. En aquestes
revoltes s’unia el malestar popular per la carestia i el
preu dels aliments, provocats per la mala collita del
1765 i per la paral·lela liberalització del comerç de
blat, l’oposició a l’excessiu poder dels alts càrrecs
estrangers (Grimaldi, Squillace...) i la resistència dels
privilegiats, que veien que amb les reformes perdien
poder i influència.
D’entre aquestes revoltes destaca el motí de Squillace
(1766), un aixecament popular a Madrid contra les
mesures del ministre Squillace: neteja urbana,
enllumenat, prohibició dels jocs d’atzar i ús de barrets
xambergs i capes llargues. Amb l’extensió de la
revolta, Carles III va destituir el ministre, va frenar
alguna de les reformes i va abaixar el preu dels
productes de primera necessitat. Els amotinaments es
van aturar de cop i, al cap d’un temps, Carles III va
continuar, aquest cop amb ministres espanyols i amb
més cautela, el programa de reformes.
6. Les reformes impulsades pel monarca i els seus
ministres tenien com a objectius quatre eixos bàsics:
– L’abolició d’alguns dels privilegis propis de la
societat de l’Antic Règim a través de mesures
legals com la declaració d’honestedat de totes les
professions de 1783.
– La reforma de l’educació, que va començar amb la
reforma dels estudis universitaris i dels
ensenyaments mitjans, i la fundació d’escoles
d’arts i oficis. A més, es va impulsar
l’obligatorietat de l’educació primària i es va
promoure la fundació d’acadèmies dedicades a les
lletres i les ciències.
– La defensa del poder de l’Estat enfront de
l’Església (regalisme) a partir de la qual Carles III
va reclamar el dret a nomenar els càrrecs
eclesiàstics, a controlar la Inquisició i a fundar
monestirs, i va combatre fermament l’intent de
l’Església de constituir un poder dins de l’Estat.
– La qüestió econòmica es va centrar en desen-
1-9
 volupar reformes econòmiques amb l’objectiu de
posar fi a les traves que immobilitzaven la
propietat, entorpien la lliure circulació i emmor-
dassaven els mercats.
Es van limitar els privilegis de la Mesta i es va
donar suport a la proposta d’Olavide de colonitzar
noves terres.
Es van fomentar les infraestructures de transport i
la lliure circulació de mercaderies, així com el
lliure comerç amb les colònies americanes.
Es va donar suport a l’activitat industrial a partir
de la liberalització gradual del procés de
fabricació. Es van establir aranzels per defensar la
indústria nacional de la competència exterior.
Es va estabilitzar i moderar la política impositiva
amb l’objectiu de fomentar la producció associada
a l’estabilitat de la despesa pública.
L’orientació general de les reformes pretenia
modernitzar el país tot seguint els principis del
despotisme il·lustrat.
Pàgines 16 a 19
1. El mapa que apareix al Document 2 mostra com el
creixement demogràfic al Principat va ser superior al
litoral i al sud, on la població va augmentar entre el
100% i el 200%. A l’interior i al nord, per la seva
banda, l’increment poblacional va ser inferior, entre el
20% i el 100%.
A les comarques del litoral i del sud es van introduir
millores tècniques en l’agricultura (especialització de
conreus, modernització de les explotacions) que van
afavorir un rendiment agrícola més elevat i van posar
fi a les males collites i els períodes de fam.
2. L’autor del text del Document 3, el marquès de
l’Ensenada, exposa el problema que representa
l’extrema sequedat del clima a Espanya, que provoca
males collites i fam. A més, la manca d’in-
fraestructures no permet la navegabilitat dels rius i la
seva canalització per al reg i el transport. Ensenada
proposa endegar els treballs necessaris per revertir
aquesta situació.
3. El text que apareix al Document 5 correspon al Decret
de llibertat de comerç amb Amèrica de 1778
promulgat per Carles III. S’hi estableix la llibertat per
comerciar per tots els súbdits del rei, tant a Espanya
com a Amèrica, considerant aquesta llibertat
comercial com el mitjà per restablir la prosperitat de
la indústria i l’agricultura.
4. El creixement ininterromput de la població va marcar
el nou cicle demogràfic iniciat a Espanya el segle
XVIII. Les grans pestes havien finalitzat i s’havien
produït millores en les tècniques agrícoles, a més
d’iniciar-se un període de pau relativa. El creixement
va ser dispar, ja que la població de la perifèria va
créixer molt més que la de l’interior del país. També
hi van contribuir les polítiques poblacionistes dels
1-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
monarques il·lustrats, convençuts que un augment de
població era indispensable per promoure el
desenvolupament econòmic. Així doncs, els Borbó
van oferir incentius a les famílies nombroses i van
acollir immigrants catòlics als quals oferien terres i
ocupació. Per exemple, les colonitzacions de Sierra
Morena, impulsades per Olavide. Ara bé, el
creixement de la població espanyola durant el segle
XVIII va quedar limitat per la persistència de les crisis
de subsistència, que delmaven la població i
neutralitzaven els excedents de producció generats en
els anys de bones collites.
Catalunya va ser una de les regions perifèriques amb
un creixement demogràfic més gran. Així doncs, la
població es a doblar entre el 1717 i el 1797 i va arri-
bar gairebé al milió d’habitants, i la fecunditat matri-
monial (infants nascuts vius per cada mil dones casa-
des) es va situar entre les més altes d’Espanya. Ara
bé, el creixement no va ser uniforme: les comarques
pròximes a la costa, especialment el Barcelonès, el
Maresme, el Baix Llobregat i el Baix Camp, van
augmentar la població en una proporció molt superior
a les de l’interior i, sobretot, a les pirinenques, on
l’increment va ser especialment modest.
5. Va ser a Catalunya on els canvis introduïts a
l’agricultura al llarg del segle XVIII van assolir més
amplitud. El punt de partida va ser l’existència a bona
part del territori català d’un tipus de contracte agrari
(cens emfitèutic) que permetia als pagesos utilitzar els
petits estalvis obtinguts amb la venda dels productes
agraris en l’especialització i la modernització de les
explotacions. Això va donar lloc a l’inici d’una
primera agricultura de mercat en què la major part de
la producció es dedicava a la venda i no a
l’autoconsum. Així doncs, els pagesos podien conrear
el producte més apropiat a les condicions de la terra i
especialitzar la producció.
Els canvis en les explotacions agràries es van dirigir
cap al conreu de terres ermes (especialment per
plantar-hi vinya), el creixement del regadiu (sínies,
basses, petites conduccions, aprofitament de rieres i
petits cursos fluvials) i l’organització de petites zones
d’horta. També es van augmentar els ramats, se’n va
iniciar l’estabulació i l’aprofitament dels fems com a
adob. Es va mantenir el conreu de cereals, però
s’alternava amb el conreu de faves i llegums. Es van
estendre les oliveres, els garrofers, els ametllers i els
avellaners.
Ara bé, el producte més important va ser la vinya. La
producció vitivinícola va afectar gairebé totes les
comarques litorals i algunes de limítrofes, ateses les
bones expectatives d’exportació. El vi i, encara més,
els aiguardents van ser els productes sobre els quals es
va fonamentar un comerç exterior abundant i
diversificat des dels ports de Salou, Tarragona i
Cambrils.
6. Els canvis més importants de l’economia espanyola
del segle XVIII van ser la liberalització i l’auge del
 comerç colonial i l’impuls a les manufactures.
Els governs espanyols es van preocupar de revitalitzar
el comerç entre la Península i els seus territoris
americans, ja que les colònies constituïen una
important font d’ingressos per a la Corona. Una de les
primeres reformes va ser la creació de companyies
privilegiades, a les quals l’Estat cedia, a canvi del
pagament d’una determinada quantitat, el monopoli
sobre certes rutes o certs productes. El 1728 es va
establir la Companyia Guipuscoana de Caracas, per
comerciar amb el cacau veneçolà; el 1740, la
Companyia de l’Havana, pel sucre i el tabac de Cuba,
i el 1755, la Reial Companyia de Barcelona, que
comerciava amb les Antilles.
Tanmateix, aquestes companyies patien la
competència del comerç britànic de contraban, que
introduïa als territoris espanyols tota mena de
productes, per a qual cosa els comerciants van exigir
l’anul·lació de les restriccions i els polítics il·lustrats
hi van donar suport.
El 1765 es van obrir al lliure comerç alguns ports
espanyols i d’altres d’americans. En anys successius
se’n van obrir alguns més fins que el 1778 Carles III
va promulgar un decret que permetia que des de tots
els ports espanyols qualsevol comerciant espanyol
pogués fer negocis amb Amèrica. Posteriorment es va
concedir el mateix dret als comerciants americans i, el
1790, es va suprimir la Casa de Contractació. Les
mesures liberalitzadores van contribuir a la prosperitat
d’algunes zones, com Catalunya, que es van poder
obrir a l’exportació de les seves mercaderies. Cadis va
continuar sent, pel volum de negocis, el gran port
espanyol del segle XVIII, i la ciutat acollia una
burgesia mercantil rica i cosmopolita.
L’impuls de les manufactures es va desenvolupar
seguint l’exemple del mercantilisme francès. Així
doncs, l’Estat va crear nombroses manufactures reials,
però la seva escassa rendibilitat va orientar el seu
desenvolupament vers l’impuls d’establiments privats.
Així doncs, durant el regnat de Carles III es va establir
una política de reducció dels privilegis gremials que
va facilitar la creació de manufactures, alhora que
s’oferien ajuts per instal·lar noves indústries.
Les noves formes de producció es van desenvolupar
per tot Espanya, tal com podem observar al mapa del
Document 7, però els nuclis més actius van ser el País
Basc, València i Catalunya. Al País Basc es va
incrementar la producció de ferro, sobretot arran de la
prohibició d’importació de ferro estranger. A València
va tenir un creixement molt important la producció de
seda, com podem observar al gràfic del Document 8,
mentre que a Catalunya la difusió de les manufactures
va estar lligada a la indústria tèxtil, que va assolir una
gran importància.
Pàgines 20 i 21
1. Josep Fontana estableix, al text que apareix al
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Document 1, la interrelació entre comerç colonial,
negoci i activitats agràries. Considera que, sense el
pas previ d’una agricultura de subsistència a una
agricultura comercialitzada capaç de produir
excedents per bescanviar amb la indústria, tot creant
així un mercat integrat, no s’hauria pogut emprendre
un procés d’industrialitzador.
També considera que l’existència d’unes importants
exportacions agrícoles, sobretot vinícoles, va
potenciar de manera molt substantiva el mercat
interior, la qual cosa va afavorir el creixement
industrial.
Els principals productes exportats pel port de
Barcelona eren els aiguardents (36% de les exporta-
cions) i els teixits estampats (27% de les exporta-
cions).
2. Antoni de Capmany considera en les seves Memorias
históricas sobre la marina, comercio y artes de la
antigua ciudad de Barcelona, que apareixen al
Document 2, que l’activitat industrial no pot tenir èxit
quan es crea de manera artificial a partir de la
intervenció del govern. Creu que a Catalunya, en
canvi, aquesta activitat s’ha desenvolupat a partir de
l’existència d’un teixit productiu i social previ i per un
amor al treball que no ha decaigut mai.
3. Al Document 3 apareix un text de l’any 1781 on es fa
la descripció de la vila d’Olot. Es considera que
aquesta ciutat és una mostra de la laboriositat de tota
la nació, cosa que ens mostra que l’activitat
manufacturera no estava restringida a la ciutat de
Barcelona, sinó que estava estesa arreu del país. El
text ens indica també que el sector manufacturer, tot i
la importància del tèxtil, estava prou diversificat per
proporcionar ocupació a la majoria de la població de
la vila d’Olot.
4. El quadre que apareix al Document 4 mostra un
creixement de la indústria cotonera d’indianes molt
important i ràpid. El nombre de fàbriques passa de 3
entre 1836 i 1740 a 230 el 1804; els telers es
multipliquen per 10 en aquest mateix període, i el
nombre de treballadors, per quatre.
Les teles que produeixen són les indianes, unes teles
lleugeres de cotó amb un estampat característic. Van
tenir molt d’èxit comercial pel seu baix preu, la
facilitat de rentada i l’adequació al clima càlid; a més,
l’auge del comerç amb Amèrica va absorbir la major
part de la producció catalana, que es venia amb
facilitat.
5. Tot i que a Catalunya es van desenvolupar les noves
formes de treball manufacturer per diferents indústries
(paper, llana, etc.) va ser en un sector nou, la indústria
tèxtil cotonera (indianes) on els canvis van ser
realment profunds i van donar origen a la revolució
industrial, que es va consolidar a principis del segle
XIX. El fet que el cotó fos un producte tèxtil nou i no
controlat pels gremis, la seva ràpida popularitat pel
seu baix preu, la seva facilitat de rentada i l’adequació
1-11
 al clima càlid van fer créixer les fàbriques d’indianes.
Vers el 1736-1737 s’expandeixen aquestes fàbriques,
que presentaven una manera d’organitzar el treball i la
producció diferent de la del taller artesanal o la
indústria domiciliària: la concentració de la producció
i de la mà d’obra en un espai únic i la divisió del
treball sota la direcció del fabricant o propietari. El
muntatge i el manteniment d’aquestes manufactures
exigia disposar de capitals molt més elevats que els
d’un obrador artesà tradicional.
El beneficis agrícoles i els provinents del mercat
colonial es van destinar en molts casos a les noves
indústries. Tanmateix, la producció era possible
perquè les transformacions agràries i l’augment de la
renda agrícola van fer créixer la demanda de
productes tèxtils al mercat interior català.
D’altra banda, el subministrament abundant i a bon
preu de cotó en floca americà, com a resultat de la
liberalització i l’auge del comerç amb Amèrica, va
permetre l’augment de l’oferta de filat utilitzant noves
màquines, que eren molt més eficients, perquè
cadascuna tenia un gran nombre de fusos. Igualment,
el mercat americà absorbia una part important de les
indianes catalanes, però a l’últim terç del segle els
fabricants catalans van topar amb la competència dels
teixits anglesos, de més qualitat. Aquesta dificultat va
obligar els fabricants catalans a introduir importants
innovacions tècniques.
Cap al 1780 es van començar a introduir les màquines
de filar angleses, que estaven revolucionant la
producció en aquell país (l’ampliació del nombre de
fusos de la spinning jenny va donar lloc a la
bergadana, que es va estendre per tot el sector tèxtil
català). La consolidació de la moderna indústria del
cotó va tenir el seu impuls definitiu quan, el 1802, es
va prohibir importar cotó filat.
Pàgines 22 i 23
1. El 1700 l’últim monarca de la Casa d’Àustria, Carles
II, va morir sense descendència. Els candidats a
ocupar el tron eren fonamentalment Felip d’Anjou i
Carles d’Àustria. El testament de Carles II designava
com a successor el candidat francès, que va ser
proclamat rei amb el nom de Felip V. El nomenament
del nou monarca va provocar un greu conflicte per
l’equilibri entre les diferents potències europees. El
seu accés al tron espanyol enfortia el poder dels Borbó
a Europa i, ràpidament, la Gran Bretanya, Holanda i
Portugal van declarar el seu suport al candidat
austríac; França es va situar a favor de Felip de Borbó.
Entre els dos blocs va esclatar una guerra, coneguda
com a Guerra de Successió Espanyola (1701-1714).
2. La qüestió successòria va dividir els territoris
peninsulars. Castella es va mostrar fidel a Felip V,
excepte una part de la gran noblesa, temorosa de
perdre poder i influència davant l’absolutisme bor-
bònic. En canvi, a la Corona d’Aragó, especialment a
1-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
València i Catalunya, les institucions (Generalitat)
representatives dels diversos sectors socials (noblesa,
clero i burgesia) i les classes populars van acabar
decantant-se pel candidat austríac, proclamat també
rei a Viena l’any 1703.
3. La dinastia borbònica va aplicar els principis de
l’absolutisme monàrquic. Així doncs, tots els poders
es concentraven en el monarca, que l’exercia envoltat
de consellers i funcionaris. Les Corts no es convoca-
ven gairebé mai i només tenien caràcter consultiu.
Alhora, es va intensificar un procés de centralització i
reforma de l’Administració a través de la promulgació
dels decrets de Nova Planta als territoris de la Corona
d’Aragó, l’organització de l’administració provincial
en capitanies generals, audiències, corregidors i
intendents, i de l’administració central en secretaries.
A més, també es va reorganitzar la Hisenda.
El sistema polític, econòmic i social vigent al segle
XVIII, denominat Antic Règim, es va caracteritzar per
una economia agrària i senyorial en què la que la terra es
trobava en mans de la noblesa i el clero, amortitzada en
la seva major part i gravada amb elevats tributs. A tot
això s’afegia una indústria i un comerç exterior dèbils.
La societat, de caràcter estamental, es caracteritzava
per la desigualtat jurídica i la divisió entre privilegiats
(noblesa i clero) i no privilegiats, en la seva majoria
pagesos sotmesos al règim senyorials, i una burgesia
insignificant.
4. Carles III va iniciar un conjunt de reformes que van
afectar les relacions amb l’Església, la societat,
l’educació i l’economia.
El regalisme o defensa del poder de l’Estat davant
l’Església va portar el rei a decretar l’expulsió dels
jesuïtes el 1766 i a la promulgació de lleis civils.
La restricció dels privilegis de la noblesa i la
declaració d’honestedat de totes les professions van
ser algunes de les reformes socials.
L’educació també va ser objecte de reforma amb la
restricció dels privilegis de la noblesa, la reforma dels
estudis universitaris, la creació d’escoles d’oficis,
acadèmies i societats econòmiques.
En l’àmbit econòmic es van dur a terme reformes
encaminades a la llibertat de comerç i el suport a
l’activitat industrial, a la creació de manufactures, a la
supressió dels privilegis de la Mesta, l’augment del
comerç colonial i el creixement demogràfic.
Tot aquest conjunt de mesures pretenien la
modernització del país tot seguint els principis del
despotisme il·lustrat, que aplica els principis de la
Il·lustració però sense posar en qüestió el poder
absolut del monarca.
5. La derrota catalana a la Guerra de Successió, el 1714,
i la instauració d’un règim borbònic de caràcter
absolutista va comportar per a Catalunya aquestes
conseqüències:
 – Abolició de les constitucions de Catalunya i
imposició de les lleis de Castella. Supressió de les
Corts catalanes i de la Generalitat. Eliminació del
càrrec de lloctinent o virrei.
– Tots els nous càrrecs eren nomenats pel Consell de
Castella. Màxima autoritat política: capità general.
Es crea la Reial Audiència.
– Supressió de les vegueries, els consells comunals i
els batlles i consellers dels ajuntaments. El territori
català queda dividit en corregiments controlats per
un corregidor, que nomena els alcaldes i regidors
dels municipis.
– Una superintendència de Catalunya recapta tots els
impostos de la Generalitat en nom de l’Estat.
S’imposa una nova contribució igual per a tot el
regne: el cadastre.
– Tancament de les universitats catalanes, excepte la
de Cervera. S’imposa l’ús de la llengua castellana
a l’ensenyament, l’educació religiosa i els actes i
la documentació oficial.
– S’estableix el reclutament de soldats per lleves
depenent del capità general. Es construeix la
fortalesa de la Ciutadella per vigilar la ciutat de
Barcelona.
Pàgines 24 i 25
REPASSA
a) Defineix conceptes:
– Antic Règim: sistema polític, econòmic i social que va
perviure el segle XVIII; es va caracteritzar per una
economia rural i senyorial, una societat jerarquitzada
en estaments privilegiats i no privilegiats, i,
políticament, per una monarquia absoluta.
– Pactes de Família: pactes signats entre els Borbó
francesos i espanyols (1733; 1743; 1761) per les seves
vinculacions familiars i la necessitat d’enfortir-se
davant Anglaterra i l’Imperi austríac; van ser la base
de la política exterior dels Borbó espanyols.
– absolutisme: forma de govern en la qual l’encarnació
del poder es troba en la persona del monarca: el rei
concentra absolutament tots els poders. L’absolutisme
monàrquic es caracteritza perquè el monarca encarna
el paper de l’Estat: el territori és de la seva propietat i
les institucions emanen d’ell.
– Il·lustració: corrent de pensament basat en el
racionalisme sorgit a França el segle XVIII. Es va
estendre per tot Europa i va arribar a Espanya amb els
Borbó. Les idees il·lustrades es basaven en l’educació
i el progrés, i en la igualtat de drets entre tota la
població. L’aplicació de les idees il·lustrades a
Espanya no va ser completa, a causa de l’oposició de
les classes privilegiades.
– uniformització: concepte referit a la unificació
institucional i l’assimilació dels antics regnes
peninsulars a la Corona castellana aplicat pels Borbó a
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Espanya entre 1716 i 1759. Es va portar a terme a
partir de l’abolició de les institucions forals i la
imposició als territoris de la Corona d’Aragó del
model d’administració politicoadministrativa de
Castella
– centralització: concepte referit a la política
centralitzadora i uniformitzadora portada a terme a
Espanya pels Borbó el segle XVIII. Consistia en la
reorganització administrativa territorial del país,
basada en el govern únic de tots els territoris. Es va
aplicar amb els decrets de Nova Planta, a partir dels
quals es van abolir les institucions forals dels antics
regnes peninsulars
– despotisme il·lustrat: concepte sorgit el segle XVIII a
partir de l’aplicació, per part dels monarques absoluts,
de les idees reformistes proposades pels il·lustrats.
Rep aquest nom perquè el monarca accepta el
racionalisme i un cert reformisme, sempre que no
afecti el poder de la monarquia absoluta. Aquest
pensament es podia resumir en una frase: “Tot per al
poble, però sense el poble.”
– estaments: grups socials en què es divideix la societat
de l’Antic Règim. Les seves característiques
essencials eren la desigualtat jurídica i l’immobilisme.
Els grups privilegiats eren la noblesa, que controlava
la propietat de la terra, no pagava impostos i ocupava
els càrrecs públics, i el clero, que a més de controlar
enormes extensions de terres, tenia el dret a cobrar el
delme a tots els pagesos. Aquests grups privilegiats
representen menys del 10% de la població. En canvi,
el tercer estament, no privilegiat, format per pagesos,
burgesia i grups socials populars de les ciutats,
suportava les càrregues econòmiques de l’Estat i no
tenia accés als centres de decisió política.
– manufactures: establiments en què es comença a
presentar una manera d’organitzar el treball i la
producció diferent de la del taller artesanal o la
indústria domiciliària que consistia en la concentració
de la producció i de la mà d’obra en un espai únic i la
divisió de treball sota la direcció del fabricant o
propietari.
– comerç colonial: s’anomenen així les relacions que
s’estableixen entre la metròpoli (Espanya) i les seves
colònies americanes. El 1778 s’estableix la llibertat de
comerç amb Amèrica, culminant així el procés iniciat
el 1765, quan Carles III va acabar amb el monopoli de
Cadis i va obrir una sèrie de ports espanyols al lliure
comerç amb les colònies.
– regalisme: defensa del poder de l’Estat enfront de
l’Església.
– Decret de Nova Planta: promulgat el 1716, imposa un
nou sistema politicoadministratiu a Catalunya fruit de
la implantació d’un nou sistema de govern a Espanya:
l’absolutisme monàrquic dels Borbó. També s’hi
decreta la supressió de les antigues institucions i dels
cossos armats propis de Catalunya (els sometents) i la
prohibició de l’ús de la llengua catalana a
l’administració. Tot plegat era conseqüència del nou
1-13
 sistema de govern implantat pels Borbó, de caràcter
centralista i uniformitzador de tots els territoris sota el
seu control.
b) Identifica els personatges:
– Felip V: primer rei de la dinastia Borbó (1700-1746),
va arribar al poder arran de la Guerra de Successió. El
seu regnat es va caracteritzar per la centralització de
l’Estat, amb la supressió de les lleis i institucions dels
territoris de la Corona d’Aragó i la consolidació de
l’absolutisme monàrquic d’inspiració francesa.
– Carles III: rei d’Espanya entre 1759 i 1788. Influït per
les idees de la Il·lustració, el monarca va dur a terme
un programa de reformes però sense posar mai en
qüestió el poder i l’autoritat reials. Va ser conegut
popularment com “el millor alcalde de Madrid”, a
causa de les millores urbanístiques que va impulsar a
la capital.
– Ferran VI: rei d’Espanya (1746-1759). Durant el seu
regnat, sota la influència de ministres il·lustrats com
el marquès d’Ensenada, es van impulsar projectes de
reforma en la línia del despotisme il·lustrat.
– Antoni de Villarroel comandant de les forces que
defensaven Barcelona durant el setge de 1713-1714.
– arxiduc Carles d’Àustria: pretendent a la Corona
d’Espanya arran de la mort de Carles II, es va enfron-
tar al pretendent francès, Felip d’Anjou, en la Guerra
de Successió. Va tenir el suport de pràcticament tots
els territoris de la Corona d’Aragó. Es va convertir en
emperador d’Àustria el 1711, cosa que va suposar que
les potències europees li deixessin de donar suport
com a candidat a la Corona espanyola.
– Jovellanos: escriptor, jurista i polític espanyol (1744-
1811). Una de les figures més importants de la
Il·lustració espanyola. És conegut sobretot pels seus
escrits sobre justícia, els drets de la Corona sobre
l’Església i la Inquisició, les universitats i el
liberalisme econòmic. El seu tractat més conegut,
l’Informe en l’Expedient de la llei agrària, de 1795,
proposava reformes en l’agricultura. Desterrat per
Godoy el 1801, va recuperar la llibertat el 1808.
Durant la invasió francesa es va negar a donar suport
als reformistes afrancesats que secundaven Josep
Bonaparte.
– Floridablanca: polític espanyol il·lustrat (1720-1808).
El 1777, com a secretari d’Estat, va impulsar una
política de modernització, tot i que a partir de la
Revolució Francesa es va moderar i va perseguir els
reformistes més radicals del moment, com Jovellanos
o Campomanes. Durant la Guerra del Francès va ser
president de la Junta Central.
– Aranda: polític i militar espanyol (1719-1798), va ser
investit primer ministre després de motí de Squillace
(1766). Des del govern va impulsar una política
reformista, i el 1767 va expulsar els jesuïtes. Durant el
regnat de Carles IV va tornar a ser nomenat primer
ministre el 1787, i va mantenir una política neutral
1-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
davant la Revolució Francesa. Processat per la
Inquisició, va morir a l’exili.
– Rafael Casanova: conseller en cap de Barcelona,
màxima autoritat política de la ciutat durant el setge
de 1713-1714.
CONTESTA
a) La Guerra de Successió va ser el conflicte armat entre els
partidaris del borbó Felip d’Anjou i de Carles d’Àustria,
candidats a la Corona espanyola després de la mort de
Carles II sense descendència. Va començar el 1700 i va
acabar el 1713 (a Catalunya, el 1714), amb la victòria
dels partidaris de Felip d’Anjou, des d’aleshores Felip V.
Llavors va començar a Espanya el regnat de la dinastia
dels Borbó. Catalunya va donar suport a Carles
d’Àustria, que havia promès respectar les lleis i
institucions catalanes. L’11 de setembre de 1714 les
tropes de Felip V van derrotar la resistència de la ciutat
de Barcelona i van posar fi a la guerra a Catalunya, amb
la victòria dels partidaris dels Borbó.
A conseqüència de la implantació de la dinastia
Borbó, a Catalunya es va portar a terme una
reorganització administrativa territorial del país, amb
l’abolició prèvia de les institucions forals dels antics
regnes peninsulars (Decrets de Nova Planta, el 1707).
Felip V va imposar als territoris de la Corona d’Aragó
el model d’administració política i administrativa de
Castella, cosa que va significar la uniformització de
tots els territoris d’Espanya. Es van abolir les Corts
dels regnes de la Corona d’Aragó i es van crear les
Corts d’Espanya, que integraven les d’Aragó i
Castella. A Catalunya va imposar un sistema
administratiu basat en el model castellà, amb la prèvia
abolició de les lleis i institucions tradicionals
catalanes, i va exercir una forta repressió cultural
contra la llengua catalana
b) La societat espanyola del segle XVIII, emmarcada en
l’Antic Règim, era de tipus estamental, dividida en
grups privilegiats (clero i noblesa) i no privilegiats (la
resta de la població, pagesos en la seva gran majoria,
burgesia i classes populars urbanes).
Els primers estaven exempts de pagar impostos, no
havien de treballar i tenien el control del poder polític
i econòmic, mentre que les classes no privilegiades no
tenien drets, havien de pagar impostos i les seves
condicions de vida eren precàries.
El sistema econòmic, d’altra banda, tenia una base
rural i senyorial, i la majoria de terres es concentraven
en unes poques mans. L’aristocràcia i l’Església
vivien de les rendes que els proporcionava la terra,
que treballaven els pagesos.
c) Es va dur a terme a partir de la reorganització
administrativa i territorial del país, amb la prèvia
abolició de les institucions forals dels antics regnes de
la Corona d’Aragó (Decrets de Nova Planta) entre
1707 i 1716.
Felip V va imposar als territoris de la Corona d’Aragó
 el model polític i administratiu de Castella i les seves
institucions. Es van abolir les institucions pròpies dels
regnes de la Corona d’Aragó, cosa que va significar la
uniformització política.
d) El concepte d’Il·lustració fa referència al corrent de
pensament basat en el racionalisme que sorgeix a
França el segle XVIII. Es va estendre per Europa i va
arribar a Espanya amb els Borbó.
Les idees il·lustrades es basaven en la raó, l’educació i el
progrés a través del desenvolupament científic i tècnic,
amb el foment de l’agricultura, la indústria i el comerç.
La Il·lustració espanyola va haver de vèncer una forta
resistència de les classes privilegiades de l’Antic
Règim. Es van a dur a terme millores tècniques o
transformacions culturals, però l’aplicació de les idees
il·lustrades a Espanya no va ser completa. L’absència
d’una àmplia burgesia, la forta oposició de l’Església i
la noblesa i la presència d’un règim monàrquic
absolutista van frenar la difusió de les idees
il·lustrades a Espanya.
e) Les idees reformistes dels il·lustrats van ser recollides
pels reis absolutistes en una experiència coneguda
com a despotisme il·lustrat.
Rep aquest nom perquè el rei accepta un cert
reformisme sempre que no afecti el poder de la
monarquia absoluta, que manté el control dels poders
públics sense cedir cap de les seves prerrogatives.
D’aquí la frase que caracteritza aquest règim polític:
“Tot pel poble, però sense el poble”.
f) El reformisme aplicat a Espanya pels Borbó va
consistir en la modernització i racionalització de les
estructures polítiques i econòmiques de l’Estat. Això
va comportar la centralització i uniformització
administrativa del territori espanyol, amb la creació de
noves institucions.
Les reformes econòmiques, consistents en el lliure
comerç i el foment de l’agricultura i la indústria, van
repercutir en el desenvolupament del comerç i de
l’activitat industrial i agrària.
Les reformes que va dur a terme Carles III a Espanya,
com a mostra del despotisme il·lustrat, van ser
interessants i van significar una millora en el benestar
del país. Va disminuir la corrupció i el nepotisme, es
van desenvolupar reformes econòmiques, projectes
urbanístics, millores a la xarxa viària, suport a
l’educació, sanejament de les ciutats, etcètera.
El resultat de l’aplicació de les idees il·lustrades no va
ser òptim perquè una reforma total del sistema hauria
afectat els interessos i el poder dels grups privilegiats.
Per això, molts projectes de reforma van ser limitats i
van quedar sense desenvolupar o concloure.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre’n l’enunciat
Activitat guiada.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
2. Seleccionar les dades clau
Activitat guiada.
3. Establir-ne el guió
Activitat guiada.
COM ES COMENTEN UNS GRÀFICS
a) Activitat guiada.
b) Activitat guiada.
c) Activitat guiada
d) Activitat guiada.
Pàgines 26 i 27
1. Interpreta el quadre
a) Identificació. L’autor de l’obra és el pintor francès
Rouargues. Es va fer el segle XVIII i representa una
vista del port de Barcelona.
b) Descripció. Al gravat del segle XVIII s’observa una
gran quantitat de vaixells a l’entrada del port de
Barcelona, amb els edificis de la ciutat al fons
c) Anàlisi i context històric. El segle XVIII el port de
Barcelona era un dels més importants de la península
Ibèrica a causa, principalment, de l’activitat del
comerç colonial amb Amèrica. La fi del monopoli
comercial dels ports de Cadis i Sevilla va permetre la
intervenció en el negoci colonial d’altres ports, com el
de Barcelona. Aquest va recuperar part de la
rellevància que va tenir els segles XIV i XV i va
esdevenir un dels principals punts d’entrada de les
matèries primeres americanes i de sortida dels
productes manufacturats.
L’auge del comerç colonial va permetre aprofitar les
potencialitats de l’economia catalana, com la
consolidació d’una agricultura orientada al mercat, la
creació d’un mercat interior integrat, la generació
d’excedents de capital que van poder ser invertits en
la indústria, entre d’altres que van possibilitar l’inici
d’un procés d’industrialització.
2. COMENTA EL TEXT
a) Presentació
L’autor del text és Gaspar Melchor de Jovellanos, un
dels principals il·lustrats espanyols. El text és la
Memòria sobre l’educació pública, escrit el 1802.
b) Síntesi i anàlisi
Per Jovellanos la instrucció pública assegura la
necessària distribució dels coneixements. Considera
que per a un país no és profitós que només uns quants
posseeixin una gran cultura i la majoria de la població
visqui en la total ignorància.
Una major distribució dels coneixements ha de
produir un millor desenvolupament de les professions,
ja que els individus de les classes productives estaran
1-15
 més ben preparats per dur-les a terme, cosa que
comportarà, al seu torn, més prosperitat per al conjunt
del país.
D’altra banda, el fet d’estar en possessió d’una
mínima instrucció facilitarà que les persones s’obrin
camí d’una manera digna, especialment en aquelles
zones on, a causa de la concentració de la propietat de
les terres en poques mans, la majoria de la població es
veu condemnada a treballar com a jornalers. Els
coneixements serien, en aquest cas, la via per
desenvolupar professions més profitoses.
Aquesta instrucció, a més, s’hauria de fer durant la
infància, perquè és quan millor queden gravats els
coneixements que s’adquireixen i perquè a partir de la
joventut els individus s’han de dedicar a treballar.
c) Context històric
El pensament il·lustrat espanyol prenia com a base la
raó, únic origen de l’educació i el progrés, ja que,
segons les idees il·lustrades, la felicitat només es pot
assolir a través del coneixement. A partir d’aquests
idees van realitzar una crítica ferotge al conjunt del
model econòmic, polític i social de l’Antic Règim i
van criticar els principis de la societat estamental, tot
rebutjant la transmissió hereditària de virtuts i
privilegis i afirmant la igualtat de tots els homes i el
seu dret a la llibertat.
Amb aquests principis el il·lustrats van intentar
reformar l’economia, per a la qual cosa resultava
indispensable reformar la societat. En concret, el
pensament il·lustrat espanyol es va centrar al voltant
d’un eix fonamental sobre el qual s’havia de generar
el canvi que necessitava el país: l’educació.
Aquesta es va convertir en l’eix prioritari dels
il·lustrats espanyols, com reflecteix el text de
Jovellanos: només imposant una educació primària i
obligatòria es podria treure el país del seu endarre-
riment secular. Aquesta educació, d’altra banda,
hauria d’estar amarada dels nous coneixements.
L’aprenentatge de noves tècniques, sovint importades
de l’estranger, comportaria més eficàcia en les
professions, cosa que, en darrer terme, redundaria en
més prosperitat de l’economia.
L’economia era l’altra gran preocupació dels
il·lustrats espanyols, conscients que era el predomini
de la propietat nobiliària i eclesiàstica el gran obstacle
pel desenvolupament de l’agricultura. Això, unit al
desconeixement de les noves tècniques i invencions
implantades en altres països europeus, provocava
l’endarreriment del país. Davant d’aquesta situació,
els il·lustrats van fer grans esforços per analitzar la
realitat del país i proposar reformes.
3. Analitza les dades
a) Descripció
La taula ens ofereix les dades referides a les senyories
eclesiàstiques i nobiliàries del cens de 1797.
1-16
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
b) Anàlisi
– Senyoria, com a terme genèric, indica el domini d’un
noble o gran propietari, que s’anomena senyor, sobre
un àmbit territorial o grup de població. Es
desenvolupa a l’Edat Mitjana a partir de l’estruc-
turació del sistema feudal. La senyoria personal
representava el domini sobre unes persones (serfs o
vassalls) subjectes al senyor per uns vincles que
obligaven a unes prestacions variades.
La senyoria dominical o alodial es basava en la
propietat de la terra conreada pels serfs, adscrits al
territori i obligats a càrregues de tipus personal.
D’aquesta derivava la senyoria jurisdiccional,
l’exercici de funcions públiques per part del senyor
sobre tots els habitants de la senyoria.
La taula ens indica l’elevat nombre de dominis
senyorials de la noblesa i el clero. Destaquen sobretot
les senyories rurals.
– Pels pagesos, el pagament de les rendes senyorials, a
més dels tributs a l’Estat i els arrendaments en el cas
de no ser propietaris de les terres, representava
l’exacció de la major part de la seva producció, cosa
que els abocava a una situació de misèria, ja que el
pagament dels drets senyorials passava per davant de
les necessitats de subsistència de les famílies pageses.
c) Valoració
La influència social, política i econòmica dels
privilegiats els va permetre oposar-se a les mesures
reformistes que van intentar els diferents governs del
despotisme il·lustrat. Com que no van saber o poder
enfrontar-se als privilegiats, no va ser possible
desenvolupar una veritable reforma agrària que
facilités l’accés dels pagesos a les terres i que les
convertís en una font de capital que pogués contribuir
al desenvolupament del comerç i la indústria.
A més, l’esclat de la Revolució Francesa va paralitzar
qualsevol mesura de reforma que es considerava que
posava en perill la supervivència de la societat
estamental i de la monarquia absoluta.
4. Organitza la informació
Polítiques: supressió de les constitucions i les institu-
cions catalanes; decret de Nova Planta.
Territorials: nova estructura administrativa: demarca-
cions provincials, corregiments i ajuntaments.
Fiscals: Cadastre.
Militars: obligació d’allotjar les tropes; desarmament
de la població civil; ocupació militar del territori.
Ciutadella de Barcelona.
Culturals: supressió de les universitats; obligatorietat
de l’ús del castellà en els judicis, l’ensenyament i
l’educació religiosa.
5. Estableix la cronologia
L’eix cronològic ha d’estar ordenat, d’esquerra a
dreta, de la manera següent:
Monarques
– Felip V: 1700- 1746.
– Ferran VI: 1746-1759.
– Carles III: 1759-1788.
Etapes
– Centralisme i uniformitat: 1700-1759.
– Reformisme: 1759-1788.
Esdeveniments
– Guerra de Successió: 1700-1713.
– entronització de la dinastía Borbó: 1700.
– Tractat d’Utrecht: 1713.
– decrets de Nova Planta: 1716.
– Pactes de Família: 1733, 1743, 1761.
– cadastre d’Ensenada: 1749.
– expulsió dels jesuïtes: 1766.
– motí de Squillace: 1766.
– Llibertat de comerç: 1778.
6. Investiga amb fonts digitals
a) Es tracta d’un decret, un acte administratiu establert
pel poder executiu, en aquest cas el rei d’Espanya. El
decret de Nova Planta promulgat per Felip V el 1716
estableix la supressió de les institucions pròpies de
Catalunya, amb la substitució d’aquestes per
l’Audiència, la imposició de la llengua castellana als
organismes oficials i el control del territori amb la
presència de corregidors a les ciutats principals del
Principat.
La idea principal del decret és la centralització i la
uniformització del territori a partir de la seva
integració a l’estructura politicoadministrativa de
Castella. El document està firmat pel rei d’Espanya,
Felip V, primer monarca espanyol pertanyent a la
dinastia dels Borbó.
El decret va ser promulgat el 1716, després de la
Guerra de Successió (1701-1714), que va enfrontar els
partidaris de Felip d’Anjou i de l’arxiduc Carles
d’Habsburg pel tron d’Espanya després de la mort de
Carles II sense descendència. El conflicte va motivar
l’alineació dels diferents territoris en un bàndol o un
altre; d’aquesta manera, Castella es va mantenir fidel
a Felip V, mentre que la Corona d’Aragó es va
mostrar partidària del candidat austríac, en oposició al
centralisme borbònic. La victòria de les tropes
filipistes a Almansa (1707) va permetre la conquesta
borbònica de València i Aragó, cosa que va comportar
l’assimilació d’aquests territoris a la Corona
castellana, en els termes que expressa el decret de
Nova Planta. La posterior victòria borbònica a
Catalunya, l’any 1714, va donar lloc a l’aplicació del
mateix decret al Principat, el 1716. Aquest decret va
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
ser promulgat amb una doble intenció: per una banda,
la voluntat de castigar la rebel·lia d’aquells territoris
que no havien volgut acatar la voluntat expressada per
Carles II en el seu testament, en el qual nomenava
hereu el nét de Lluís XIV de França, Felip d’Anjou.
D’altra banda, les disposicions que conté s’emmar-
quen en la política centralista i uniformitzadora que
caracteritza la monarquia borbònica i que ja s’havia
desenvolupat plenament a França, model d’estat
absolutista. El caràcter de les institucions de la Corona
d’Aragó no era més que un destorb per a aquesta
política i un obstacle perquè el monarca pogués
exercir la seva autoritat absoluta, i per això havien de
ser suprimides
b) Felip V s’atorga a si mateix el dret diví (per la “gràcia
de Déu”) per decidir sobre l’estatus dels territoris del
seu regne (en aquest cas, Catalunya), com corresponia
a un rei representatiu de la monarquia absoluta. El rei
argumenta la seva decisió pel bé dels habitants del
principat, perquè visquin en pau, quietud i
abundància.
c) Els resums dels articles seleccionats són els següents:
– Article 1: En el primer article dels decrets de Nova
Planta aplicats a Catalunya l’any 1716, que és de
caràcter introductori, s’expliquen els antecedents i
els motius del decret (acció pacificadora del
monarca a Catalunya) i també els fins (establiment
d’un govern controlat pel rei).
– Article 2: Es concreta la nova forma de govern,
consistent en la creació d’una Audiència presidida
per un capità general, la màxima autoritat reial a
Catalunya.
– Article 4: S’especifica l’ús de la llengua castellana
a l’Audiència, en detriment de la llengua catalana,
utilitzada fins aleshores en els afers administratius
del Principat.
– Article 15 i 27: Tracten sobre el dret penal.
– Article 34: S’estableix la presència de corregidors
a les ciutats principals de Catalunya; tracta del
paper dels regidors.
– Article 38: Es mantenen els càrrecs administratius
que no entrin en contradicció amb la Nova Planta.
– Article 39: Se suprimeixen els sometents, cossos
armats encarregats de la defensa a Catalunya,
contra els quals havia lluitat l’exèrcit borbònic
durant la Guerra de Successió.
– Article 40: S’anul·len les distincions entre els
ciutadans de Catalunya i els de la resta d’Espanya;
d’aleshores ençà tots tindran la mateixa
“nacionalitat”.
– Article 41: Monopoli reial de l’encunyació de
moneda.
– Article 43: Manteniment del Consolat de Mar.
– Article 44: Intervenció de l’Audiència per adequar
1-17
 el que sigui necessari (institucions, càrrecs...) al
contingut del decret, que preval en qualsevol cas.
d) Pels decrets de Nova Planta s’imposa un nou sistema
politicoadministratiu a Catalunya, fruit de la
implantació d’un nou sistema de govern a Espanya:
l’absolutisme monàrquic dels Borbó.
També s’hi decreta la supressió de les antigues
institucions i dels cossos armats propis de Catalunya
(els sometents) i la prohibició de l’ús de la llengua
catalana a l’administració.
Tot plegat era conseqüència del nou sistema de
govern implantat pels Borbó, de caràcter centralista i
uniformitzador de tots els territoris sota el seu control.
Les noves autoritats imposades a Catalunya pel decret
de Nova Planta són les següents:
– El capità general, que presideix l’Audiència i és la
màxima representació de l’autoritat reial a
Catalunya.
– Els corregidors, funcionaris encarregats de l’admi-
nistració provincial.
A partir dels decrets de Nova Planta es van suprimir
les Corts, els Consells i els Virregnats, que van ser
reemplaçats per les Audiències, governades per un
capità general.
e) Aquest decret s’emmarca en una política centralista i
uniformitzadora aplicada pels Borbó a França i
després a Espanya, el segle XVIII.
Es pretenia portar a terme una reorganització
administrativa del país a partir de l’abolició dels furs
dels antics regnes hispànics i la implantació d’una
administració centralitzada i controlada per una
monarquia absolutista.
Amb els decrets de Nova Planta, el Principat de
Catalunya i la resta de regnes de la Corona d’Aragó
van perdre els seus furs i privilegis i van passar a
dependre directament d’una administració única,
centralitzada a la Cort espanyola. En el cas concret de
Catalunya també va significar la prohibició de la
llengua catalana a l’administració, la imposició d’unes
institucions (Audiència) dependents de la Corona
espanyola i una nova divisió territorial segons la qual
el Principat passava a ser una província.
Elabora un eix digital
Activitat personal.
Reptes a la xarxa
Activitat personal.

ENLLAÇOS D’INTERNET

TICHING WEBS

http://www.rtve.es/alacarta/videos/memoria-de-espana/memoria-espana-carlos-iii-
http://www.tiching.com/752686
luces-sombras-del-reformismo-ilustrado/3283927/

http://www.tiching.com/753559
https://www.google.es/maps/place/Parador+de+Cardona,+castell+de+cardona,+s
%2Fn,+08261+Cardona,+Barcelona/@41.9142573,1.6854581,3a,75y,97.05h,80.8
4t/data=!3m7!1e1!3m5!1szu8RAGh_hkOCyDd0sx4Rcg!2e0!6s%2F%2Fgeo0.ggph
t.com%2Fcbk%3Fpanoid%3Dzu8RAGh_hkOCyDd0sx4Rcg%26output%3Dthumbn
ail%26cb_client%3Dmaps_sv.tactile.gps%26thumb%3D2%26w%3D203%26h%3D
100%26yaw%3D249.46698%26pitch%3D0!7i13312!8i6656!4m5!3m4!1s0x12a5ad
566d75920d:0x4de8ccb83d36de97!8m2!3d41.914318!4d1.68565!6m1!1e1

http://www.tiching.com/753620 https://www.youtube.com/embed/BXfOgFPdje0?wmode=transparent

http://www.tiching.com/753625 https://www.youtube.com/embed/Q-MRakw1Bz8?wmode=transparent
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/gr-barcelona/revolucio-a-la-
http://www.tiching.com/753629
fabrica/video/5143912/

1-18

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 0 2
La Guerra del Francès i la crisi de l’Antic Règim (1 7 8 8 - 1 8 3 3 )

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions didàctiques

• Solucionari

• Recursos didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliograf ia

2-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 4 28
a
37
Orientacions didàctiques Bibliografía
● 1. L’ocupació... Explicació dels successos esdevinguts a l’Espanya de ● A. MOLINER PRADA (ed.): La
Carles IV des del triomf de la Revolució Francesa fins a l’ocupació del Guerra de la Independencia en
territori per part de les tropes napoleòniques. España, 1808-1814. Alella: Na-
● 2. La guerra… Descripció del desenvolupament de la Guerra del Francès i bla, 2007
de l’actitud dels diversos grups socials durant el conflicte. Obra col·lectiva que contextua-
● 3. Les Corts... Desenvolupament de les Corts de Cadis i anàlisi dels litza la Guerra de la Indepen-
principis liberals establerts en la Constitució de 1812. dència i sintetitza les principals
dimensions del conflicte.
● 4. Llibertat de… Contraposició entre el principi liberal de la llibertat d’im-
premta i els valors que defensava la Inquisició espanyola a través de ● A. SÁNCHEZ I CARCELÉN: Els
l’estudi de diversos documents històrics. Diputats de l'antiga Corona
d'Aragó a les Corts de Cadis
Naveguem per Tiching (1808-1812). F. Ernest Lluch -
Pagès Editors, Barcelona-Lleida,
● http://www.tiching.com/751455. Carles IV. Pàgina web que descriu el
2014.
regnat de Carles IV en el context de l'esclat de la Revolució Francesa i la
crisi de l'Antic Règim a Espanya. L'autor analitza la tasca dels di-
putats catalans, valencians, ara-
● http://www.tiching.com/751457. La Guerra del Francès (1808-1814).
gonesos i balears que participa-
Pàgina web que sintetitza els principals successos de la Guerra d'Indepen-
ren a les Corts de Cadis.
dència (1808-1814), així com els personatges clau del període estudiat.
● http://www.tiching.com/751458. La Constitució de Cadis de 1812. Pàgina
web de la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes que ofereix un anàlisi de
les Corts de Cadis de 1812 i de la Constitució que s'hi va redactar.
● http://www.tiching.com/751459. L'inici de la llibertat d'expressió a l'estat
espanyol. Article que explica l'impacte sobre la premsa de l'article 371 de
la Constitució de Cadis, que reconeixia per primera vegada la llibertat
d'expressió a Espanya.

APARTATS 5 A 8 38
a
45
Orientacions didàctiques
● 5. Per què…? Anàlisi de les causes de l’emancipació de les colònies
americanes a partir de l’estudi de diversos documents històrics.
● 6. La restauració… Explicació dels successos esdevinguts entre 1814 i Bibliografía
1823, amb especial atenció al període de la restauració absolutista de ● M. CHUST; I. FRASQUET: Tiem-
Ferran VII (1814-1820) i l’etapa del Trienni Liberal (1820-1823). pos de revolución : comprender
● 7. Per què va ser…? Anàlisi del període conegut com la “Dècada las independencias iberoameri-
Ominosa” (1823-1833) a través de l’estudi de diversos documents històrics. canas. Fundación Mapfre-San-
tillana, Madrid, 2013.
● 8. Per què va entrar…? Esquema que sintetitza les causes de la crisi de
l'Antic Règim espanyol i l'evolució de la pugna social i política entre Estudi que caracteritza les in-
absolutistes i liberals durant el primer terç del s. XIX. dependències llatinoamericanes
com processos revolucionaris,
Naveguem per Tiching pel seu caràcter dinàmic i per-
què van comportar la superació
● http://www.tiching.com/751460. L'emancipació de les colònies america- de l'Antic Règim a Amèrica.
nes. Web descriptiva de les causes i les fases de la independència americana.
● J. FONTANA LÁZARO: Aturar el
● http://www.tiching.com/751461. El retorn a l'absolutisme de Ferran VII.
temps: la segona restauració es-
Pàgina que explica com Ferran VII va restaurar l'absolutisme a Espanya.
panyola, 1823-1834. Crítica, Bar-
● http://www.tiching.com/751462. El regnat de Ferran VII. Web que recull i celona, 2005.
caracteritza els tres períodes que caracteritzaren el regnat de Ferran VII. Obra que analitza la crisi de
● http://www.tiching.com/751463 La qüestió successòria. Resum dels l'Antic Règim i la formació del
orígens del carlisme arran de la Pragmàtica Sanció. nou estat liberal a Espanya.

2-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 28 i 29
● Resposta personal.
El fet històric representat és el moment posterior a la
batalla que va tenir lloc el dia 19 de setembre de 1809
a Girona, durant la Guerra del Francès, quan l'exèrcit
invasor va intentar un atac definitiu contra la ciutat,
que va resistir l'atac seguint les ordres del general Ál-
varez de Castro.
● Resposta personal.
L'obra està dividida en tres plans, els personatges de
primer terme són els més realistes i dramàtics, tractats
amb colors més vius, al segon pla els personatges
estan menys definits i a la tercera part algunes figures
només hi són esbossades les més properes al fons.
L'escena de la meitat dreta es distribueix en una
estructura piramidal amb el vèrtex en les ruïnes del
fons i el seu costat esquerre format pels defensors
atrinxerats, amb el general Álvarez de Castro en una
posició molt destacada. A la part baixa del quadre, el
primer pla de la batalla, s'hi veuen representats els
ferits i morts, donant el màxim de realisme a les imat-
ges més dramàtiques, com la del personatge destacat
d'una dona pertanyent al cos militar femení que so-
corria i assistia els ferits en batalla. Se la pot distingir
per la cinta vermella al braç esquerre. Se'n poden ob-
servar d'altres repartides a l'escena de la batalla.
Pàgines 30 i 31
1. La Reial Ordre del 15 de juliol de 1792 estableix
diverses mesures per intentar evitar la propagació a
Espanya de notícies al voltant de la Revolució
Francesa i dels ideals que aquesta encarna entre la
població espanyola.
La Reial Ordre es va dictar amb motiu d’haver arribat
a Espanya diverses remeses de llibres editats al país
veí. Establia que tots els papers impresos o manuscrits
que fessin referència a la Revolució Francesa o al nou
ordre constitucional francès fossin interceptats i
enviats directament al Ministeri d’Estat per tal
d’impedir que circulessin entre la població espanyola.
També estipulava que tots els llibres que arribessin a
la duana editats en llengua francesa havien de ser
revisats i sotmesos a censura per part del Governador
del Consell, el qual havia d’impedir que entressin en
territori espanyol les publicacions referents a ass-
umptes relacionats amb la Revolució Francesa. Final-
ment, la Reial Ordre dictava que els venCorts, caixes,
cintes i altres béns arribats a Espanya a la mateixa
partida i procedents del país veí havien de ser remesos
al Ministeri d’Hisenda, on se’ls retirarien els orna-
ments que feien referència a la Revolució Francesa,
per després ser entregats als seus propietaris.
2. La Guerra Gran es va iniciar quan la Convenció
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Nacional francesa va considerar que hi havia un clima
adient a Catalunya i el País Basc (que havia esclatat
en conflictes socials amb els rebomboris del pa), que
facilitarien l'objectiu d'eliminar els Borbons i alliberar
Espanya del vell ordre, i que havien de trobar prou
suport en aquests territoris, de manera que el 7 de
març de 1793 es va declarar la guerra a Espanya, i el
dia 23 el govern de Manuel Godoy ho va fer recí-
procament en resposta a l'execució de Lluís XVI de
França, alhora que es decretava l'allistament voluntari.
Els francesos entraren a l'Empordà, on després de di-
ferents combats, les tropes espanyoles foren vençudes
a la Batalla del Roure (17-20 de novembre de 1794);
els espanyols es desmoralitzaren i fugiren i els france-
sos van prendre Figueres el 28 de novembre.
Al Principat es va organitzar una defensa d'uns 20.000
soldats, miquelets i sometents que van contenir el
front, que es va estabilitzar a l'Empordà mentre conti-
nuava la defensa del Setge de Roses fins a la caiguda
de la ciutat el 3 de febrer de 1795 i l'evacuació via
marítima després d'uns mesos de setge. Llavors les
tropes espanyoles van iniciar una nova ofensiva derro-
tant les franceses a la batalla de Pontós l'11 de juny, i
del 25 al 27 de juliol les tropes del general Garcia de
la Cuesta van atacar la Cerdanya, fent capitular les
guarnicions franceses. En paral·lel, els francesos van
arribar fins a Miranda de Ebro, fent que Espanya
capitulés i signés la pau de Basilea, que va acabar amb
la guerra el 1795 amb la cessió de Santo Domingo.
3. L’acte que mostra el gravat és la convocatòria que va
fer Napoleó a Carles IV i el seu fill Ferran VII a la
ciutat francesa de Baiona, on els va obligar a abdicar i
a acceptar el nomenament del seu germà Josep Bo-
naparte com a nou rei d’Espanya. D’esquerra a dreta,
els personatges representats són: els prínceps Carles
Maria Isidre i Francesc de Paula Antoni, fills de Car-
les IV i germans de Ferran VII, el mateix rei Ferran
VII, Napoleó Bonaparte, emperador de França, el rei
Carles IV, la seva dona la reina Maria Lluïsa, el se-
cretari d’Estat Manuel Godoy i possiblement Maria
Lluïsa Josefina, filla de Carles IV i dona del rei d’E-
trúria, Lluís de Borbó-Parma. El gravat mostra com
Carles IV abdica i entrega la corona d’Espanya a Na-
poleó, davant l’atenta mirada dels presents. Ferran
VII, que anteriorment havia estat obligat a abdicar del
tron espanyol a favor del seu pare, és representat en
una actitud de penediment pel que havia fet. Està plo-
rant avergonyit en veure l’acte humiliant que estava
realitzant Carles IV, avalat per qui considerava ésser
un traïdor, Godoy.
Les abdicacions de Baiona van suposar per als Bor-
bons la seva desvinculació de la monarquia espanyola
fins el 1814, quan Ferran VII va tornar a ocupar el
tron espanyol. Napoleó Bonaparte, després de les ab-
dicacions, va nomenar al seu germà Josep rei d’Es-
panya, el qual seria conegut com a Josep I. La
2-3
 monarquia espanyola, fins al moment de caràcter ab-
solutista, es va transformar en una altra de tipus cons-
titucional, que va incorporar les idees nascudes de la
Revolució Francesa.
Napoleó va convocar unes Corts a Baiona, que van
comptar amb la presència de 65 notables espanyols.
Aquests van aprovar l’Estatut de Baiona, un document
constitucional de tipus reformista proposat pel mateix
Napoleó. Establia l’abolició dels privilegis i la igualtat
de tots els espanyols davant la llei, el pagament
d’impostos i la possibilitat d’accedir als càrrecs
públics. L’Estatut també abolia la Inquisició i donava
el tret de sortida per a la reforma i modernització de
l’Administració espanyola.
4. El text narra la Batalla del Bruc, del 6 de juny de
1808, durant la Guerra del Francès. Els que es van
enfrontar als francesos no estaven ben preparats, ja
que no tenien cavalleria, tropa, artilleria ni cap militar
que els dirigís, i només amb uns 100 fusells.
Resposta personal. La llegenda més coneguda sobre la
Batalla del Bruc és la del Timbaler del Bruc, que ex-
plica com un noi de Santpedor va dirigir la batalla
amb un tambor com els que s'utilitzaven en les con-
fraries. Gràcies al so del tambor, amb el seu eco rever-
berant contra les parets de la muntanya de Montserrat,
els francesos es van retirar pensant-se que un gran
exèrcit els estava esperant per derrotar-los.
5. L’actitud de la monarquia espanyola davant la Re-
volució Francesa va ser de pànic, per la qual cosa va
intentar a qualsevol preu evitar la propagació dels
ideals revolucionaris entre la població espanyola. A la
vegada, la revolució i l’accés al poder de Napoleó van
posar de manifest l’enorme debilitat dels Borbons a
Espanya i la crisi interna de la monarquia. En el centre
del debat es trobava la figura de Godoy.
Carles IV, després de l’esclat de la Revolució France-
sa i mogut per la por, va realitzar una sèrie d’accions
per evitar la propagació de notícies respecte als esde-
veniments que estaven assolant França des de 1789 i,
molt especialment, dels ideals revolucionaris, i refor-
çar el poder absolut de la monarquia. Aquestes mesu-
res van ser fonamentalment tres. En primer lloc, va
destituir als ministres il·lustrats que havien gaudit de
la confiança del seu predecessor, Carles III, com
Floridablanca, Jovellanos, etc., i va reforçar, així, el
caràcter absolut de la monarquia. En segon lloc, va
tancar la frontera amb França per evitar el contagi i la
difusió de les idees liberals a Espanya, amb mesures
com la promulgada en la Reial Ordre del 15 de juliol
de 1792 i que hem comentat anteriorment. Finalment,
va nomenar un nou secretari d’Estat Manuel Godoy,
un jove militar lleial a la monarquia i a la seva
persona. Carles IV va posar plena confiança en el jove
Godoy per evitar que els successos esdevinguts a
França es produïssin a Espanya. Això, a la llarga, va
acabar originant fortes tensions entre el monarca i el
seu successor, el futur Ferran VII, la qual cosa va
evidenciar la crisi interna de la monarquia.
2-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
La mort a la guillotina del rei francès Lluís XVI va
impulsar la monarquia espanyola a sumar-se a la
coalició militar europea que estava en guerra contra
França. La participació espanyola en el conflicte va
tenir conseqüències molt negatives per al país, per al
govern i per a la pròpia monarquia, que progressiva-
ment va anar desprestigiant-se. Espanya va ser
àmpliament derrotada i el conflicte va suposar per al
país una enorme dilapidació de recursos econòmics.
La Pau de Basilea (1795) va comportar la subordina-
ció d’Espanya als interessos de França.
Amb l’ascens al poder de Napoleó, la política exterior
espanyola va canviar de signe: Espanya es va aliar a
França i es va embarcar en una guerra contra la Gran
Bretanya, de la qual novament va sortir delmada. En
la derrota naval de Trafalgar la flota espanyola
pràcticament va desaparèixer, la qual cosa va tenir
conseqüències en els intercanvis comercials amb les
colònies americanes, que es van veure interromputs.
Això va suposar un cop dur per a la hisenda
espanyola. Godoy va buscar noves formes d’obtenir
recursos econòmics recorrent a l’endeutament,
augmentant les contribucions i procedint a la
desamortització de terres eclesiàstiques. L’Església i
la noblesa van rebutjar aquestes mesures polítiques,
les classes populars van mostrar el seu descontenta-
ment alçant-se en diversos motins i Ferran VII va
començar a desconfiar de Godoy i de la influència que
aquest tenia sobre Carles IV.
L’aliança amb França va prendre noves dimensions el
1807, amb la firma del Tractat de Fontainebleau.
Mitjançant aquest acord, Espanya autoritzava els
exèrcits francesos a entrar en sòl espanyol per atacar
Portugal. El tractat establia també un futur repartiment
d’aquest país, d’acord amb el qual el secretari Godoy
en sortia personalment beneficiat: rebria un principat.
Les tropes franceses van entrar en sòl espanyol el
febrer de 1808, i més que merament transitar per
assolir Portugal, van ocupar llocs estratègics, davant
la complaença de la monarquia espanyola. Quan
estaven a punt d’arribar a Madrid, la família reial va
decidir refugiar-se a Aranjuez. En aquest moment, es
va posar de manifest la debilitat de la monarquia
espanyola i va esclatar la crisi interna que acabaria
amb la seva renúncia al tron espanyol.
El 18 de març de 1808 es va produir el motí
d’Aranjuez. Pressionat per la noblesa i el clergat, i
davant la revolta popular i dels soldats de l’exèrcit
espanyol, Carles IV es va veure obligat a abdicar a
favor del seu fill Ferran, i Godoy, blanc de totes les
crítiques per permetre la invasió francesa, va ser
destituït. Davant d’aquest atropellament, Carles IV no
es va quedar de braços plegats i va demanar ajuda a
Napoleó per recuperar la corona espanyola.
Napoleó ràpidament es va adonar de les dificultats de
la monarquia espanyola i va maniobrar per apartar els
Borbons del tron. Bonaparte va convocar Carles IV i
Ferran VII a Baiona. Allà els va convèncer perquè tots
 dos abdiquessin del tron espanyol en el seu favor.
Napoleó va nomenar després el seu germà Josep rei
d’Espanya i va annexionar d’aquesta manera el país al
seu vast imperi.
6. L’entrada de les primeres tropes napoleòniques a la
Península Ibèrica estava legitimada per la firma del
Tractat de Fontainebleau (1807) entre França i Espan-
ya. En virtut del mateix, Espanya concedia permís a
l’exèrcit francès per transitar per la Península Ibèrica
per atacar Portugal.
Les tropes napoleòniques no es van limitar a
traslladar-se fins a Portugal, sinó que des del primer
moment van ocupar enclavaments militars estratègics,
i van obligar fins i tot la família reial a refugiar-se a
Aranjuez. Napoleó, en una jugada mestra, va reunir
els Borbons espanyols a Baiona i va forçar la seva
renúncia del tron en el seu favor, i annexionà així
Espanya al seu vast imperi.
La població espanyola aviat va percebre que estaven
davant d’una ocupació en tota regla. Els abusos
comesos per les tropes franceses, sumats als rumors
sobre la retenció a la força de la família reial a França
a mans de Napoleó, aviat van fer efecte en les classes
populars. Així doncs, no van tardar a esclatar motins i
revoltes a les ciutats ocupades, com a Madrid, el 2 de
maig de 1808.
L’aixecament de Madrid va ser contestat pels exèrcits
napoleònics amb una brutal repressió. Aquesta va ser
la gota que va omplir el got i que va donar peu a
l’esclat de la revolta popular a tot Espanya en contra
de les forces d’ocupació.
Les autoritats borbòniques van ser incapaces, d’una
banda, de posar fi a l’ocupació francesa, i, de l’altra,
d’aixafar l’aixecament popular. Les abdicacions de
Baiona van generar un autèntic buit de poder al país,
així com l’ensorrament de les estructures de
l’Administració borbònica, o el que és el mateix,
l’inici de la fi de l’Antic Règim a Espanya.
Aquest buit de poder va ser aprofitat pels insurrectes,
que s’autodenominaven patriotes, per crear noves
estructures capaces de canalitzar l’agitació popular i
coordinar els esforços humans i militars en contra de les
tropes napoleòniques. Es tractava de les juntes
revolucionàries, organismes d’abast local formats per les
elits de la ciutat, partidàries majoritàriament de Ferran
VII. Les necessitats de coordinació van comportar la
creació de juntes provincials, primer, i de la Junta
Suprema Central, posteriorment, que va reconèixer
Ferran VII com a rei i va assumir el poder fins al seu
retorn, una vegada expulsats els exèrcits francesos. La
Junta Suprema Central, una forma de govern radicalment
nova i trencadora respecte a les institucions de la
monarquia, es va constituir com a govern de facto, amb
la missió de coordinar la lluita i dirigir el país.
Pàgines 32 i 33
1. Amb objecte de cobrir posteriorment tota la Penínsu-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
la, l’exèrcit francès va iniciar les seves operacions si-
tuant-se estratègicament a Vitòria, Barcelona i Ma-
drid.
No obstant això, la resistència de Girona i Saragossa
va obstaculitzar llargament el seu avançament pel
Llevant, al temps que la derrota a Bailèn (juliol de
1808) impedia la presa d’Andalusia i obligava les
tropes franceses a abandonar Madrid i replegar-se més
enllà de l’Ebre.
A la tardor d’aquell mateix any i amb Napoleó al
front, l’exèrcit imperial va llançar una ofensiva amb la
qual va obtenir el teòric domini de la major part d’Es-
panya, la qual cosa va exigir més de 250.000 soldats.
El 1812, tanmateix, la situació va donar un gir
inesperat.
La campanya de Rússia havia motivat traslladar a
aquell front nombrosos efectius. Les tropes espanyo-
les, recolzades per les forces de Wellington, van ini-
ciar una contraofensiva que va fer retrocedir els fran-
cesos.
Davant la impossibilitat de mantenir dos fronts, Napo-
leó va pactar el final del conflicte a Espanya i, a finals
de 1813, les seves tropes abandonaven el país.
Les principals batalles es van produir al Bruc, a So-
mosierra, a Talavera de la Reina, a Requena i a Bai-
lèn, al començament de la guerra, i a Ciutat Rodrigo,
Arapiles i San Marcial en l’última etapa del conflicte.
Els setges més importants, per la seva part, van tenir
lloc a Girona (1808), Saragossa (1808-1809), Gibral-
tar i Cadis (1810-1812). Els dos primers van frenar
durant mesos l’avanç francès pel Llevant.
2. Els afrancesats eren aquells ciutadans espanyols que
no es van oposar a l’ocupació francesa d’Espanya i,
en canvi, van donar suport al règim de Josep I
Bonaparte. Alguns d’ells van passar a formar part de
l’Administració de l’Estat. El perfil de l’afrancesat era
el de la persona amb idees reformistes, il·lustrades o
intel·lectuals que consideraven l’ocupació francesa el
mal menor per poder modernitzar un país endarrerit i
ancorat en l’Antic Règim. També hi havia homes de
negocis entre els afrancesats, que es van veure
beneficiats econòmicament amb l’ocupació i per
aquest motiu hi van donar suport.
L’interès personal o la convicció en les noves idees
representades pel règim de Josep I Bonaparte
expliquen l’existència dels afrancesats, col·laboracio-
nistes amb les tropes d’ocupació.
3. La Guerra del Francès va suposar una gran sotragada
per a la indústria cotonera catalana, a causa de l’atura-
da del comerç americà. A més, degut a la gran
mortalitat i la caiguda de la natalitat, la producció
agrària va quedar desmuntada i la industrial es va
col·lapsar. Finsalment, el comerç interior es va
paralitzar i el transport va quedar interromput degut a
la incautació de bous, mules i cavalls per part de les
incautacions dels militars.
2-5
4. Les característiques militars de la Guerra de la Inde-
pendència van diferir de les dels conflictes armats a
l’ús en l’època. L’exèrcit espanyol, des de la batalla
de Bailèn (1808), va quedar pràcticament desarticulat
i la resistència espanyola a l’exèrcit imperial francès,
una formació militar clàssica, es va organitzar de
forma innovadora, en guerrilles. Alguns soldats de
l’exèrcit espanyol, desmobilitzats, es van integrar en
aquestes partides armades.
Les guerrilles eren grups reduïts d’homes armats, que
coneixien perfectament el terreny i actuaven de forma
informal. Eren dirigides per militars, clergues o
pagesos i la seva presència era més important a les
zones rurals. Alguns caps guerrillers famosos van ser
El Empecinado, el capellà Merino (Castella) o Espoz i
Mina (Navarra).
Les guerrilles es dedicaven a castigar l’exèrcit regular
francès, la qual cosa va suposar una nova forma de fer
la guerra que va descol·locar absolutament les tropes
napoleòniques. Resistien pertinaçment els atacs de
l’exèrcit francès, i realit-zaven accions per desgastar i
desmoralitzar les tropes napoleòniques, que tardaven
dies i dies a prendre una nova posició. Per tractar de
combatre la guerrilla, l’exèrcit francès va aplicar una
ferotge repressió sobre la població civil (destrucció de
camps de cultiu, de bestiar, etc.), per impedir que
recolzés la guerrilla.
Una altra part dels soldats espanyols desmobilitzats es
van integrar en les unitats militars regulars de l’exèrcit
britànic que també van lluitar a la Península Ibèrica en
contra de l’exèrcit napoleònic. De fet, el suport eco-
nòmic i militar britànic va ser un dels factors fona-
mentals per canviar el signe del conflicte, i que aquest
esdevingués favorable al conjunt angloespanyol. Les
tropes comandades pel general Wellington van obtenir
una victòria decisiva a Arapiles el juliol de 1812. La
coalició angloespanyola va avançar després de forma
imparable fins a Madrid (agost de 1813), la qual cosa
va obligar Josep I a fugir. Napoleó, que també mante-
nia un conflicte obert a Rússia, va valorar la impos-
sibilitat de seguir lluitant en dos fronts tan llunyans.
Per aquest motiu, va decidir posar fi a la Guerra de la
Independència, firmant el Tractat de Valençay (des-
embre de 1813), pel qual retirava les seves tropes i
restablia els Borbons en el tron espanyol.
5. Els francesos van penetrar a la Península Ibèrica pel País
Basc i Navarra, el 1808, a fi d’ocupar tres centres estra-
tègics bàsics: Vitòria, Barcelona i Madrid. En poques
setmanes, les tropes napoleòniques van aconseguir ocu-
par l’Aragó, Catalunya i Madrid. En el desenvolupa-
ment dels combats, van ser habituals els setges i bombar-
dejos de ciutats que van oposar resistència a l’ocupació,
com Girona, Saragossa, etc.
A l’est l’exèrcit francès va topar amb una forta resis-
tència catalana, concentrada en la batalla del Bruc, on
els francesos van ser derrotats dues vegades gairebé
consecutivament, el juny de 1808.
A Catalunya van caure successivament Girona (1809),
2-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Lleida (1810) i Tarragona (1811). Finalment el 1811
les tropes napoleòniques van aconseguir dominar-la i
el gener de 1812 es va annexionar a l’imperi. Es va
dividir en quatre departaments i un gran nombre de
funcionaris francesos s’hi van desplaçar amb
l’objectiu d’organitzar el país d’acord amb el model
francès. El català i el francès van ser declarades llen-
gües oficials i s’hi van emprendre tot un seguit de
reformes. El 1813 les tropes franceses van començar
la retirada i Catalunya va ser un dels darrers enclava-
ments ocupats.
6. La societat espanyola va presentar dues actituds opo-
sades davant la invasió francesa, i es va dividir en dos
grups. En primer lloc, trobem els afrancesats, espan-
yols que van donar suport a la presència francesa a
Espanya. Aquest grup estava format per reformistes,
il·lustrats i intel·lectuals, que consideraven la nova
Administració francesa com una oportunitat per im-
plantar el liberalisme al país, acabar amb l’Antic Rè-
gim i modernitzar Espanya. Alguns homes de negocis
que es van beneficiar econòmicament de l’ocupació
napoleònica en les seves activitats empresarials es van
afegir al col·lectiu d’afrancesats, per interès personal.
El text de Blanco White descriu a la perfecció la
manera de pensar dels afrancesats.
En segon lloc, trobem els patriotes, oposats a l’ocupa-
ció francesa i partidaris del retorn de Ferran VII.
Aquest grup era molt heterogeni i englobava una àm-
plia amalgama d’ideologies, d’aspiracions i de classes
socials. En primer lloc, el clergat i la noblesa, que es-
peraven que el retorn del Borbó signifiqués la restau-
ració de l’Antic Règim i de la tradició.
Un segon grup de patriotes el conformaven els refor-
mistes moderats, que esperaven que Ferran VII, en
retornar, apliqués un programa de reformes dins dels
esquemes socials i polítics de l’Antic Règim.
Finalment, entre els patriotes hi havia un grup de bur-
gesos, intel·lectuals, professionals, etc., d’ideologia
clarament liberal, que desitjaven trencar definitiva-
ment amb l’Antic Règim. Aquests sectors esperaven
que Ferran VII, quan reprengués el tron espanyol, es
convertís en un rei constitucional i recolzés un sistema
polític basat en la sobirania nacional, la separació de
poders i les llibertats individuals.
Pàgines 34 i 35
1. Els diputats catalans a Cadis demanaven que Catalun-
ya conservés els privilegis i furs que tenia, a més de
recuperar els que havia tingut fins la Guerra de Suc-
cessió.
La frase en cursiva es refereix als fets de la Guerra de
Successió, quan Catalunya es va posar a favor de la
Casa d’Àustria mentre que Castella lluitava a favor
dels Borbons. Finalment aquests últims van guanyar
la guerra i Catalunya va perdre les seves llibertats,
furs i Constitucions.
2. La nova monarquia constucional està representada en
la il·lustració en primer lloc amb la figura principal:
és la Constitució en si, representada com una matrona
romana vestida amb túnica clàssica i tocada amb casc
amb cimera, o potser una gorra frígia. Als seus peus
un lleó, que representa la saviesa. A l’esquerra apareix
una escena d’un temple en flames amb un sacerdot
lamentant-se davant de les ruïnes. Representa l’abo-
lició de la Inquisició. També hi surt representat l’exèr-
cit, mitjançant un soldat, a la dreta, que està sotmès a
la Constitució, i el rei a l’esquerra, que apareix asse-
nyalat la Constitució, simbolitzant que també s’hi
sotmet.
3. Enmig de la Guerra de la Independència, es van con-
vocar Corts per frenar l’enfonsament de l’Estat que
provocava el conflicte bèl·lic i limitar el poder del
monarca Carles IV, assenyalat com a responsable de
la situació.
Els diputats a Corts no van poder ser elegits amb nor-
malitat per culpa del context bèl·lic. Atès que el
sufragi no va poder celebrar-se normalment i, a més a
més, que alguns dels elegits no van poder desplaçar-se
fins a Cadis, aquests van haver de ser reemplaçats per
persones presents a la ciutat gaditana. Finalment, el
setembre de 1810, es van reunir 300 diputats que van
acordar que les Corts serien unicamerals i no esta-
mentals.
Les Corts van adquirir un caràcter revolucionari, ja
que va triomfar la idea liberal al voltant de la sobi-
rania nacional davant la doctrina tradicional de la so-
birania com a atribut real. També van ser trencadors
l’establiment de la divisió de poders (legislatiu, exe-
cutiu i judicial) i la liquidació dels privilegis esta-
mentals, ja que es va afirmar que tots els ciutadans
eren iguals davant la llei i tenien els mateixos drets.
4. La Constitució de 1812 va ser la primera Constitució
de l’Espanya contemporània, i va permetre acabar
amb l’Antic Règim. Va ser un text molt avançat per a
l’època i es va convertir en una referència per a tot
Europa i Amèrica.
Els seus articles defensaven els drets dels ciutadans –
llibertat de pensament, d’opinió i d’impremta– i les
llibertats civils –el dret de petició, d’educació i de
propietat. També defensava la igualtat jurídica i
fiscal. S’establia el sufragi universal masculí per a
majors de 25 anys i es garantia la seguretat
individual a través de la inviolabilitat del domicili,
els drets penals i l’abolició de la tortura. D’altra
banda, reconeixia la confessionalitat de l’Estat. Va
establir l’ensenyament primari obligatori i la creació
de l’exèrcit nacional amb un servei militar obligatori.
Territorialment, organitzava l’Estat en províncies i
municipis governats per diputacions i ajuntaments
electius.
La Constitució va ser molt important, ja que defensa-
va els drets del ciutadà i limitava el poder monàrquic
tot establint la divisió de poders: el poder legislatiu
requeia en les Corts, el monarca era el cap del poder
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
executiu i el poder judicial era competència dels tri-
bunals.
5. Les principals reformes liberals que van impulsar les
Corts van ser diferents lleis i decrets destinats a eli-
minar l’Antic Règim i a ordenar l’Estat com un règim
liberal. Així, es va abolir el règim senyorial, es va
intentar iniciar una reforma agrària i es van introduir
mesures econòmiques liberals com la llibertat de
comerç, d’indústria i de treball.
6. Políticament, l’impacte més important de les Corts de
Cadis va ser l’abolició de l’absolutisme. Malgrat això,
la guerra va dificultar la posada en pràctica de moltes
reformes liberals, per exemple l’agrària, i de la ma-
teixa Constitució, ja que els sectors absolutistes volien
que Ferran VII tornés i restablís la situació anterior a
1808.
L’abolició del règim senyorial va transformar la socie-
tat del moment, ja que els antics senyors es van con-
vertir en propietaris de les terres però van perdre les
seves antigues prerrogatives judicials i administra-ti-
ves a favor de l’Estat. Un altre canvi important va ser
la supressió dels gremis pel decret de llibertat de
treball i comerç.
Pàgines 36 i 37
1. La Inquisició va ser un tribunal eclesiàstic establert
a Europa durant l’edat mitjana per castigar els delic-
tes contra la fe. Generalment, les seves víctimes
eren les bruixes, els homosexuals, els blasfems, els
heretges i els acusats de judaïtzar en secret. En el
cas espanyol, la Inquisició espanyola va ser una ins-
titució reial que es va implantar a la Corona de
Castella el 1478 per combatre les pràctiques judaït-
zants dels conversos.
La metodologia inquisitorial constava de diverses
fases: primerament, després de rebre una denúncia, el
jutge instructor investigava en secret el cas. Després,
amb l’acusat sota arrest, es limitaven els testimonis i
es començaven els diversos interrogatoris. Per pagar
el procés es confiscaven els béns de l’acusat. Si no
confessava, se l’empresonava; l’aïllament no tenia
límits temporals exactes, podia estendre’s per hores o
per anys. La següent fase era l’interrogatori sota
tortura. Hi havien diferents mètodes de tortura: cremar
les plantes dels peus, flagel·lar, aixafar peus i dits, etc.
Finalment, se li imposava la pena segons el criteri del
tribunal i s’executava la condemna. En la majoria de
casos la condemna consistia en un determinat nombre
d’assots o en la pena de mort. Totes dues condemnes
es realitzaven a la plaça pública.
En l’Acte de fe de la Inquisició, de Francisco de Goya,
s’observa a l’interior d’una església diversos acusats
que duen el sambenet (espècie de caputxa que es po-
sava als penitents penedits per al seu escarni públic) i
una caputxa al cap. Escolten la sentència llegida pel
2-7
 frare des del púlpit, amb el cap ajupit. Al centre, un
inquisidor vestit de negre assenyala els condemnats
davant la presència de nombrós públic.
El mateix Goya va tenir problemes amb el tribunal de
la Inquisició el 1815 per haver pintat les majas. La
seva posició davant la Inquisició era d’absolut rebuig i
per denunciar-ho va pintar aquesta obra.
2. La llibertat d’impremta garanteix que els ciutadans
tinguin el dret d’organitzar-se per a l’edició de mitjans
de comunicació continguts dels quals no estiguin
controlats pels poders de l’Estat.
El primer text del Document 2 defensa el dret a la lli-
bertat d’impremta i el fet que totes les persones han de
poder gaudir de la llibertat de publicar les seves idees
polítiques sense que aquestes siguin controlades i
aprovades prèviament.
El segon text defensa la llibertat d’impremta i exposa
que aquest és un camí cap a la llibertat i la felicitat
dels espanyols, ja que publicar tots els pensaments
nacionals pot ser beneficiós per a la població. A més
a més, engloba aquesta argumentació dins del pensa-
ment il·lustrat de l’època quan explica que la lliber-
tat d’impremta és el vertader vehicle de les llums.
3. Segons el Document 3, en més de la meitat de casos
jutjats entre 1803 i 1817, els delictes corresponien a
proposicions o expressions verbals de naturalesa herè-
tica, errònia o escandalosa. Seguidament, hem de di-
ferenciar entre dos períodes diferents: entre 1803 i
1807 els delictes més perseguits van ser els sol·lici-
tants (proposicions deshonestes a les dones per part
del clergat), la tinença de llibres prohibits i la bigà-
mia, amb un percentatge entre el 10% i el 15% ca-
dascun. Entre 1815 i 1817, el segon delicte més per-
seguit va ser la francmaçoneria, que va representar
un 11,2%. Li segueixen els sol·licitants, els llibres
prohibits i la bigàmia, amb un 7%, aproximadament.
Els delictes menys perseguits dins del primer període
van ser la blasfèmia, amb un 5%, i la irreligiositat i la
francmaçoneria, amb un 1%. En el segon període els
delictes menys perseguits van ser la irreligiositat i la
blasfèmia, amb un 3%.
Del present anàlisi podem destacar l’increment de la
persecució de la francmaçoneria a partir del 1815,
amb un 10% respecte al període anterior. Amb aques-
tes dades podem concloure que durant la segona etapa
va créixer aquesta ideologia, considerada una he-
retgia.
4. El text del Document 4 és un fragment de la Interven-
ció del bisbe de Calahorra davant les Corts de Cadis,
el 1813. Defensa l’existència del Tribunal de la
Inquisició argumentant que és l’única eina eficaç per
conservar la religió catòlica a Espanya i protegir-la de
les heretgies efervescents a França. Per aquests mo-
tius, demana a les Corts que emparin i sostinguin la
institució de la Inquisició, que porta treballant des de
la seva creació per la defensa del catolicisme.
2-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
El fragment del Document 5 pertany a l’obra Historia
del levantamiento, Guerra y revolución de España del
Comte de Toreno, escrita el 1837. El text ens presenta
una defensa absoluta de l’abolició de la Inquisició. El
Comte de Toreno celebrava el final del Sant Tribunal,
no tant pel fet d’acabar amb les tortures i les exe-
cucions, sinó per obrir la porta del saber al món a
través de la llibertat d’impremta, la qual va permetre
difondre les idees de la Il·lustració i avançar cap a una
civilització moderna.
5. La imatge del Document 6 mostra l’assalt a la seu del
Tribunal de la Inquisició, a Barcelona, en proclamar-
se la Constitució de 1812.
Hi observem militars a cavall i una multitud de mili-
cians exaltats que han incendiat i entrat a la seu de la
Inquisició barcelonina per alliberar els seus presoners.
En el centre de la imatge hi ha un grup d’inquisidors
que marxen enfadats enmig dels crits de la gent. Tam-
bé podem veure una escena de retrobament i celebra-
ció a la part esquerra del gravat.
Els liberals van defensar la supressió de la Inquisició
per la seva incompatibilitat amb la Constitució de
1812, i van esgrimir que la seva existència era perju-
dicial per al progrés de l’Estat i contrària als drets i lli-
bertats dels ciutadans. A més a més, els seus mètodes
de tortura eren sanguinaris i contraris a l’esperit de la
religió catòlica.
La clausura de la Inquisició va requerir un procés cro-
nològic bastant llarg: la seva abolició va ser aprovada
el 22 de febrer de 1813, però es van instal·lar en el seu
lloc tribunals protectors de la fe. El 1814 la Inquisició
va ser restablerta per Ferran VII fins al 1820, quan va
ser novament suprimida malgrat les grans pressions
integristes. El 1824 es van impulsar noves Juntes de
Fe i no va ser fins al 1834, en plena revolució liberal,
que es va publicar un nou i definitiu decret d’abolició.
Un any després, el 1835, es van clausurar definitiva-
ment les Juntes de Fe.
6. Els liberals defensaven la llibertat de premsa, una cosa
que era inseparable l’abolició del Sant Ofici. Aquests
són alguns arguments extrets dels documents que ho
exposaven:
En el Document 2 s’afirmava que totes les persones
tenien llibertat de publicar les seves idees polítiques
sota la seva responsabilitat i sense la necessitat d’a-
provació.
A la segona part del mateix document s’exposava que
la llibertat de premsa era el camí cap a la llibertat i la
felicitat de la població, i que a més a més era el verta-
der vehicle de les llums (la Il·lustració).
El Document 5 és el que reflecteix millor la incompa-
tibilitat entre la Inquisició i la llibertat d’impremta.
S’hi afirma que, sense l’abolició de la Inquisició, tots
els intents per difondre les llums i avançar-se cap a
una civilització moderna serien infructuosos. La
inquisició tancava la porta al saber i tallava el vol
 al coneixement.
Pàgines 38 i 39
1. La invasió napoleònica va produir un buit de poder a
Espanya i la crisi de la monarquia. D’altra banda, els
criolls d’Amèrica van formar juntes, que inicialment
van mantenir els seus llaços amb la Constitució de
Cadis. Però ni les reformes que van impulsar les Corts
des de 1810 ni la Constitució de 1812 van arribar a les
colònies. Llavors, les juntes es van enfrontar amb les
autoritats colonials i van emergir com nous poders.
El diputat Ramos denúncia que no s’ha implementat
el decret de llibertat d’impremta a Nova Espanya
(Mèxic i Amèrica Central), com reclamen molts ame-
ricans.
El restabliment de l’absolutisme a Espanya (1814) va
significar una política d’intransigència cap a les colò-
nies, i va comportar l’enviament de vaixells i soldats
per acabar amb les revoltes, la qual cosa va provocar
l’expansió del moviment llibertador i va tenir uns
greus costos econòmics per a Ferran VII. La guerra
colonial es va estendre per tot el continent a partir de
1816 i la victòria de Bolívar a Ayacucho (1824) va fer
irreversible la independència i la constitució de noves
repúbliques.
2. Bolívar justificava la ruptura de vincles amb Espanya
en la dependència degradant del continent americà,
més ric i poblat que Espanya, durant més de tres se-
gles, i quan aquesta s’ha vist conquerida per les tropes
franceses, en l’odi que sentien per Espanya i una sèrie
de característiques que vénen de la península que
abans eren símbol d’esperança però que aleshores ja
tan sols aportaven sofriment.
Justifica l’acció de Veneçuela pel fet de tenir els ma-
teixos drets i representació política que els altres terri-
toris independitzats.
3. Les fases del procés d’independència es poden dividir
en dos:
De 1808 a 1814, amb la formació de Juntes revolu-
cionàries a Buenos Aires, Caracas i Quito. El 1811 el
Paraguai proclama la seva independència.
De 1816 a 1824, amb la independència de la resta de
colònies americanes, primer l’Argentina i després
Xile. El 1821 Simón Bolívar funda la Gran Colònia,
que posteriorment es dividiria en Veneçuela, Colòm-
bia, l’Equador i Panamà. Aquell mateix any s’ind-
ependitza Mèxic i el 1824 Sucre derrota els espanyols
i proclama la independència del Perú i Bolívia.
Els principals líders independentistes van ser el
general San Martín, Simón Bolívar, Iturbide i Antonio
José de Sucre.
Després de la independència es van crear les repúbli-
ques del Paraguai, Argentina, Xile, Veneçuela, Co-
lòmbia, Equador, Panamà, Mèxic, els països de l’A-
mèrica Central, el Perú i Bolívia.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
4. De la declaració d’independència de Veneçuela se’n
pot destacar el fet que els pobles tenen el dret per des-
truir la relació que es dóna amb el govern si aquest no
compleix la seva funció. També, que els represen-
tants de les Províncies Unides de Veneçuela declaren
solemnement que són estats lliures, sobirans i inde-
pendents i que ja no tenen submissió ni dependència
d’Espanya.
5. Simón Bolívar (1783-1830), el Llibertador, va ser un
militar i polític veneçolà que va destacar en el procés
d’emancipació americana davant l’Imperi espanyol.
Va liderar les campanyes militars que van donar la in-
dependència a Veneçuela, Colòmbia i Equador. De la
mateixa manera que un altre cabdill de la inde-
pendència, José San Martín, Bolívar va compren-dre
la ineludible necessitat estratègica d’ocupar el Perú,
vertader centre neuràlgic de l’Imperi espanyol. Les
seves victòries en les batalles de Junín i Ayacucho van
significar la independència del Perú i el punt final a
tres segles de dominació espanyola a Sud-amèrica.
S’ha de dir que els èxits militars de Bolívar no van ser
acompanyats per èxits polítics comparables. La seva
tendència a exercir el poder de forma dictatorial va
despertar moltes reticències, i l’ambiciós projecte d’u-
na gran Hispanoamèrica unida va xocar amb els senti-
ments particularistes dels antics virregnats i capitanies
generals de l’Imperi espanyol, les oligarquies locals
dels quals van acabar buscant la independència políti-
ca per separat.
José San Martín (1778-1850), argentí de pares es-
panyols, va ser un altre heroi de la independència
americana, llibertador de Xile i el Perú. Home de gran
caràcter i lucidesa estratègica que va realitzar una ful-
gurant carrera a l’exèrcit espanyol i que va reorientar
la seva vida cap a la causa emancipadora de la seva
pàtria americana. San Martín es va retirar una vegada
aconseguida la independència de Xile i el Perú i no va
voler participar en les lluites intestines pel poder. Per
aquest motiu va decidir passar els últims anys de la
seva vida a Europa, entre Bèlgica i França.
Cal destacar la cèlebre entrevista que van mantenir els
dos líders de la independència americana el juliol de
1822 a Guayaquil per tractar el futur del continent.
Tots dos dirigents van xocar en les seves ambicions i
apreciacions polítiques. San Martín s’inclinava per
crear règims monàrquics encapçalats per prínceps
europeus però Bolívar no hi estava d’acord i finalment
San Martín va renunciar a entaular una lluita pel poder
i va deixar el camp lliure a Bolívar marxant a Europa.
Pàgines 40 a 43
1. Els autors del manifest van ser 69 diputats, encapça-
lats per Bernardo Mozo de Rosales. Es va proclamar
el 12 d’abril de 1814. L’objectiu era que es tornés a
les Corts absolutistes anteriors a les de Cadis, a l’An-
tic Règim i que se suspengués la Constitució de Cadis.
2. Activitat de resposta personal.
2-9
 A manera d’exemple, l’alumnat haurà d’assenyalar
que aquest manifest posava en relleu existència a
Espanya d’una oposició a les Corts de Cadis i al
liberalisme de tall conservador que desitjava un retorn
a l’Antic Règim i a una monarquia absolutista.
3. El 1820 el rei justifica el seu canvi d’actitud davant la
Constitució afirmant que ha meditat llargament al
voltant d’aquesta i que, finalment, els diputats liberals
l’han convençut de les bondats de la Constitució de
1812, finalitzant dient que en serà el suport més ferm.
4. Podien formar part de la Milícia Nacional els homes
d’entre 20 i 45 anys i que tinguessin propietats, rendes
o empreses.
Resposta personal. L’alumne pot assenyalar que era
una institució selectiva, ja que n’havien de formar part
els homes de classe social alta, amb rendes o
propietats.
5. Les seves funcions eren defensar el liberalisme sorgit
de les Corts de Cadis.
Resposta personal. L’alumne pot assenyalar que mol-
tes de les funcions de la Milícia Nacional són equipa-
rables a les d’un cos policial.
6. Activitat de resposta personal. L’alumne haurà de
concloure que hi havia dos grans grups representants
dels estaments més conservadors: l’Església catòlica i
l’exèrcit, però que també hi havia nombrosos repre-
sentats dels estaments pertanyents a l’exercici del
dret, com advocats, magistrats o jutges, així com
comerciants, propietaris, funcionaris, etc., i que en la
seva totalitat probablement eren més nombrosos que
el primer grup i d’ideologia més liberal.
7. El 1814, Ferran VII no va complir les seves promeses
d’acatament del règim constitucional. Mitjançant la
conspiració i emparant-se en les peticions dels abso-
lutistes formulades en el Manifest dels Perses, va pro-
cedir al restabliment de l’Antic Règim. Va declarar
nul·la la Constitució i els decrets de Cadis i va iniciar
la persecució de liberals i afrancesats. En els mesos
següents, el rei va restaurar les antigues institucions i
el règim senyorial. Va refusar emprendre reformes i, a
més a més, l’esclat de moviments d’emancipació de
les colònies va exigir recursos extraordinaris alhora
que van interrompre l’arribada de diners d’Amèrica.
8. L’oposició liberal es va organitzar quan sectors adi-
nerats reclamaven que es respectés la propietat de les
seves noves adquisicions. També els nous empre-saris
protestaven en contra de la reglamentació gre-mial,
preconitzaven la llibertat d’indústria i de mercat i
mostraven el seu descontentament per la interrupció
del trànsit comercial. Finalment, a les ciutats el males-
tar era perceptible entre artesans, jornalers o la petita
burgesia. Tot plegat afavoria la reivindicació liberal i
constitucional i estimulava els pronunciaments mili-
tars com a mètode per accedir al poder.
9. Rafael del Riego inicia el Trienni Liberal el 1820 amb
un pronunciament. Les noves Corts inicien una impor-
2-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
tant obra reformista, amb lleis que van desenvolupar
les llibertats de premsa, associació i reunió. El princi-
pal objectiu del Trienni va ser consolidar l’abolició de
l’Antic Règim, iniciada per les Corts de Cadis i fre-
nada després del retorn de Ferran VII.
La política reformista es va exercir mitjançant l’im-
puls de diversos canvis:
Es va liquidar el feudalisme al camp. La terra es va
convertir en mercaderia, la qual cosa va afavorir les
relacions de tipus capitalista entre propietaris i page-
sos. També es va aprovar una reforma eclesiàstica,
que suprimia els convents i secularitzava els frares.
D’altra banda, es van desamortitzar les terres del
clergat regular, que van passar a l’Estat i van ser
venudes a particulars. Així mateix es va fer una
reforma del sistema fiscal, es van eliminar els gremis,
i es va liberalitzar la indústria i la circulació de
mercaderies, la qual cosa va afavorir el desenvolupa-
ment de la burgesia comercial i industrial. Adminis-
trativament es va dividir el territori en províncies i es
van organitzar els ajuntaments i les diputacions per
sufragi. Finalment es va crear un primer Codi penal,
es va reformar l’exèrcit i es va impulsar l’ensen-
yament, que es va dividir en educació primària, secun-
dària i universitària.
El Trienni Liberal va haver de fer front a nombrosos
problemes i conflictes:
El rei frenava les lleis que podia mitjançant el dret de
veto, per exemple l’abolició dels senyorius. Els page-
sos es van afegir a l’agitació antiliberal per les altes
contribucions que havien de pagar i els preus baixos
dels seus productes. La noblesa tradicional i l’Església
van estimular també la revolta contra els governants
del Trienni, ja que se sentien perjudicades per la
supressió del delme, entre altres privilegis i per la
venda de béns monacals. El 1822 es van alçar partides
absolutistes a Catalunya, Navarra, Galícia i el
Maestrat. Però també hi va haver conflictes i divisions
entre els liberals, amb dues tendències: els moderats,
que van governar fins el 1822, més partidaris de les
elits; i els exaltats, organitzats en societats patriòti-
ques, que defensaven sense matisos les llibertats, el
ple desenvolupament de la Constitució i reformes més
pròximes a les classes mitjanes i populars.
10. Les reformes liberals van comptar amb la forta opo-
sició de les forces absolutistes i del rei, que va vetar
nombroses lleis i va conspirar contra el govern amb la
finalitat de recuperar el seu poder absolut. I els page-
sos es van afegir a l’agitació antiliberal per les difi-
cultats que tenien per viure dels productes que venien,
per les altes contribucions i els preus baixos. A més a
més, podien perdre els seus drets a treballar la terra si
no pagaven les seves rendes als antics senyors, ara
propietaris de ple dret de les terres.
11. El rei Ferran VII va demanar ajuda a la Santa Aliança
i a França, i, així, les tropes franceses dels Cent Mil
Fills de Sant Lluís van entrar a Espanya pels Pirineus
 el 1823, i van trobar poca resistència per part de
l’exèrcit liberal. Conquerit Madrid, es va nomenar un
Consell de Regència i un govern absolutista, que va
derogar les normes i decrets que s’havien promulgat
durant el Trienni Liberal. L’octubre de 1823 Ferran
VII va recuperar la seva condició de monarca absolut i
va iniciar immediatament la persecució dels liberals
implantant un règim de terror.
12. Els Cent Mil Fills de Sant Lluís van entrar a Cata-
lunya pels Pirineus amb la voluntat de restablir Ferran
VII com a rei absolut. Les tropes liberals espanyoles,
comandades per Francisco Espoz i Mira, s’hi van en-
frontar però no van aconseguir la victòria. D’altra
banda, la població no va respondre a la crida per llui-
tar contra els francesos, ni tampoc les tropes angleses.
Finalment, l’octubre de 1823 Ferran VII va recuperar
la condició de monarca absolut.
Pàgines 44 i 45
1. Entre tots dos textos existeix una important i notòria
diferència d’actitud:
– En el text de 1820 el rei es mostra complaent i
disposat a acatar l’ordre constitucional.
– En el de 1823 s’acarnissa amb aquells que l’havien
obligat a prendre aquella determinació, acusant-los
de violència i traïció envers la seva persona.
En conseqüència, el text de 1823 és més sincer, ja que
es pot considerar que el de 1820 era un intent de
guanyar temps per resoldre la crisi i reinstaurar
novament el vell ordre. Aquest canvi d’actitud
implicava la persecució (i en alguns casos, la mort)
dels que havien confiat en la seva sinceritat quan va
acceptar la Constitució.
El fet que Ferran VII es decidís a manifestar
obertament les seves intencions va ser afavorit per
quatre factors fonamentals:
– En primer lloc, el fracàs dels liberals en l’aplicació
de les seves reformes, obstaculitzades pels
continus vetos del rei.
– En segon lloc, l’aixecament dels pagesos per la
manera com s’havia produït la supressió del règim
senyorial, que els havia marginat en convertir els
antics senyors en propietaris capitalistes.
– En tercer lloc, la divisió que totes aquestes
dificultats van provocar en el bloc liberal. Els
liberals es van escindir en moderats (els partidaris
d’impulsar els canvis de mica en mica, comptant
amb el rei i sense espantar la classe propietària) i
exaltats (defensors d’una reforma accelerada, amb
el suport dels sectors urbans, els intel·lectuals, la
premsa i part de l’exèrcit).
– Finalment, la decisiva i decidida intervenció de les
potències absolutistes europees a través de la Santa
Aliança, que va enviar els Cent Mil Fills de Sant
Lluís en ajuda del monarca.
2. Ferran VII va utilitzar la repressió sistemàtica per aca-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
bar amb el liberalisme i difondre els principis de l’ab-
solutisme. En aquest sentit, es va crear un cos militar,
els voluntaris reialistes, encarregat de perseguir els
partidaris del liberalisme.
Antonio Torrijos va ser un militar liberal que el 1823,
després de la restauració de l’absolutisme, es va exi-
liar a la Gran Bretanya i des de Gibraltar va prota-
gonitzar un intent d’insurrecció liberal al costat de 60
homes més. Havien de desembarcar a Màlaga el de-
sembre de 1831, però van ser detinguts i afusellats
sense judici previ per delicte d’alta traïció i cons-
piració.
Al quadre d’Antonio Gisbert poden distingir-se tres
grups de personatges, entre els quals destaca Antonio
Torrijos i els seus companys al centre. La seva actitud
és serena i ferma a pesar de contemplar als seus peus
els morts per la política repressiva de Ferran VII i
tenir a la seva esquena l’escamot d’afusellament. A
través d’aquests personatges, l’autor transmet una
actitud de coratge i resistència dels ideals liberals,
identificats amb la llibertat, davant la imposició per la
força del sistema absolutista.
3. Els malcontents eren persones que consideraven que
el govern s’havia allunyat de la religió i de les normes
que regien en el passat. Estaven a favor de Carles,
germà del rei Ferran VII. Aquest va acabar amb el
conflicte intervenint personalment a Catalunya. La re-
volta es va estendre pel País Basc, Andalusia i Valèn-
cia, i a Catalunya on va tenir més repercussió va ser a
la zona nord-est (Girona, Figueres, Vic i Manresa), es-
tenent-se ràpidament cap al sud per la zona costanera i
cap a l’est per les terres de Lleida.
4. Maria Cristina va assumir la regència a causa de la
malaltia que patia Ferran VII en els seus últims mesos
de vida. La regent es va acostar als absolutistes mo-
derats amb l’objectiu de trobar suports per al tron de
la princesa Isabel. Atès que aquesta facció dels abso-
lutistes defensava aplicar certes reformes de la
hisenda i l’Administració, això va afavorir també un
acostament cap als liberals. En conseqüència, la reina
va decidir promulgar una àmplia amnistia que
permetia el retorn dels liberals exiliats i suprimir les
institucions creades per restaurar l’Antic Règim, com
els voluntaris reialistes, favorables a la causa de l’infant
Carles.
5. Ferran VII va anar a Catalunya a reprimir les revoltes
dels malcontents.
Resposta personal. A manera d’exemple, es pot dir
que el to del text és condescendent i tranquil·litzador
perquè diu que ve a Catalunya a restablir l’ordre, a
posar les coses a lloc, però que ell no es troba ni
oprimit ni el seu regne amenaçat, ni les persones del
seu entorn conspiren contra la religió. Però també és
un to amenaçador i agressiu, ja que diu que castigarà
amb severitat aquells qui destorbin “la tranquil·litat
pública” i que els castigarà tan durament que el record
perdurarà molt de temps.
2-11
6. El naixement el 1830 de la filla del rei, Isabel, va
donar lloc a un greu conflicte per la successió al tron.
La Llei Sàlica, d’origen francès i implantada per Felip
V a Espanya, impedia l’accés al tron a les dones, però
Ferran VII, influït per la seva dona Maria Cristina, va
derogar la llei mitjançant la Pragmàtica Sanció, que va
obrir el camí al tron a la seva filla i hereva.
Precisament, el poema defensa la postura de Ferran
VII, mentre que el text de l’infant Carles demanda la
necessitat de respectar la Llei Sàlica. De fet, en el fons
de la qüestió hi subjau l’enfrontament entre dos
models diferents d’absolutisme.
7. Els liberals van considerar ominosa la dècada de
1823-1833 per la repressió sistemàtica que la mo-
narquia absolutista de Ferran VII va practicar contra
aquesta ideologia, i que va causar la mort, detenció o
exili de molts dels seus partidaris; alhora, contravenia
la ratificació de la Constitució que el mateix rei havia
fet el 1820.
Pàgines 46 i 47
1. La conjuntura internacional va tenir un gran impacte
en la crisi de l’Antic Règim a Espanya, especialment
després de la Revolució Francesa de 1789. Els intents
dels absolutistes per evitar que els principis revolucio-
naris es difonguessin en territori espanyol i els intents
liberals perquè els ideals il·lustrats triomfessin van
caracteritzar la primera meitat del segle XIX i van
portar al desmantellament progressiu de les estructu-
res de l’Antic Règim.
Entre 1808 i 1833 es poden distingir dues fases en els
pactes internacionals d’Espanya. En primer lloc,
després de l’arribada al poder de Napoleó Bonaparte,
Espanya es va convertir en aliada de França en la seva
lluita contra la Gran Bretanya pel domini marítim, en-
cara que la derrota francoespanyola a Trafalgar va
significar la pèrdua de gairebé tota la flota espanyola.
En el context de pactes amb la França napoleònica, el
rei Carles IV va firmar un tractat que permetia les
tropes franceses travessar el regne per ocupar Portu-
gal, aliada de la Gran Bretanya, i repartir els seus
territoris amb la Corona espanyola. No obstant això,
les tropes franceses van aprofitar la seva presència en
territori espanyol per ocupar-lo en tota la seva
extensió.
En segon lloc, després de la derrota de Napoleó i
l’entronització de Ferran VII, Espanya es va aliar amb
aquelles potències absolutistes que al Congrés de
Viena van acordar mantenir aquest sistema al
continent. Per aquest motiu, el 1823 la Santa Aliança
va entrar a Espanya per posar fi al règim liberal que
s’havia imposat el 1820. Es va restaurar l’absolutisme
en la figura de Ferran VII fins a la seva mort, el 1833.
2. El pes dels factors econòmics en la crisi de l’Antic
Règim a Espanya va ser molt considerable, ja que va
propiciar altres problemàtiques en els àmbits polític i
social. Els costos per mantenir llargues guerres, unit a
2-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
la pèrdua dels ingressos de les colònies americanes, va
provocar una greu crisi financera i l’enorme endeuta-
ment de l’Estat.
Davant aquesta situació, s’havien d’haver posat en
marxa profundes reformes fiscals que passaven perquè
els grups privilegiats contribuïssin a les arques reials,
però ni aquestes classes ni la pròpia monarquia les van
impulsar. En aquest context, no és estrany que les idees
il·lustrades defensades pels liberals es difonguessin entre
la població espanyola, la qual cosa va comportar una
crisi política que només es va superar amb la fi de
l’Antic Règim.
3. La monarquia de Ferran VII es va caracteritzar per la
restauració del sistema absolutista després de la
revolució liberal de 1808-1814 i del Trienni Liberal
de 1820-1823: en tots dos moments es van clausurar
les institucions i lleis liberals i es va practicar la
repressió sistemàtica dels seus partidaris. Així mateix,
el seu regnat va experimentar greus dificultats
econòmiques, en part provocades per la pèrdua de les
colònies americanes, per la qual cosa va haver
d’emprendre reformes fiscals pactant amb els
absolutistes moderats. Aquest acostament li va valer
la resposta dels absolutistes ultramuntans.
4. Entorn a la figura de Carles Maria Isidre es va forjar
l’alternativa política dels absolutistes ultramuntans,
contraris a qualsevol concessió als liberals i
favorables al restabliment de la Inquisició.
El detonant de les hostilitats d’aquest grup contra la
monarquia de Ferran VII va ser l’abolició de
l’anomenada Llei Sàlica, que prohibia la successió al
tron per part d’una dona, per una Pragmàtica Sanció,
que garantia l’accés al tron a la filla del rei, Isabel.
5. El manteniment de l’Antic Règim al final del regnat
de Ferran VII va ser impossible perquè s’havia difós
la idea en àmplies capes de la població, no només
entre els liberals sinó també entre els absolutistes
moderats, que Espanya necessitava afrontar profundes
reformes per sanejar les finances públiques, modernit-
zar l’Estat i acabar amb la violenta conflictivitat
política i social que havia caracteritzat les últimes
dècades.
Pàgines 48 i 49
REPASSA
a) Defineix conceptes:
– Constitució: norma fonamental d’un Estat que
estableix els límits entre els poders executiu, legislatiu
i judicial. El 1812 va ser promulgada en Espanya una
Constitució de caràcter liberal, que establia la
sobirania nacional, la divisió de poders i la monarquia
constitucional.
– Pronunciament: Acció que un grup militar executa
contra el govern per enderrocar-lo o subvertir el sentit
de la seva política..
– Crioll: els criolls eren persones blanques nascudes al
continent americà que constituïen un rica i pròspera
burgesia. Atès el seu rebuig a la política que
practicava la metròpolis sobre les colònies i aprofitant
el buit de poder a Espanya per la invasió napoleònica,
els criolls van iniciar els processos independentistes
d’algunes de les colònies espanyoles.
– Apostòlic: facció que pretenia la restauració completa
de l’absolutisme, inclòs el restabliment de la
Inquisició que el rei Ferran VII no havia rehabilitat
després de la seva abolició durant el Trienni Liberal,
així com altres mesures que restringien la llibertat de
premsa o pensament.
– Milícia Nacional: organització armada al marge de
l’exèrcit regular, creada per les Corts de Cadis i
organitzada pels ajuntaments per defensar el
liberalisme.
– Miquelets: membres de la milícia de caràcter merce-
nari o voluntari, reclutada per les diputacions i juntes
de la Corona d'Aragó, per a accions especials o com a
reforç de les forces regulars. Després de la Guerra de
Successió, del cos armat se’n va dir Fusellers Volun-
taris o Fusellers de Muntanya.
– Junta: assemblea de defensa local encarregada de
l’organització del moviment popular contra les tropes
franceses. Posteriorment, les juntes van ser
provincials i, finalment, es va crear una Junta Central
per a la coordinació de totes les juntes o assemblees.
– Guerrilla: partides de ciutadans espontanis que es van
unir per oposar-se a les tropes franceses. Es tractava
de grups de pagesos, burgesos o religiosos que
s’organitzaven sota les ordres d’un cap de quadrilla.
b) Explica i situa cronològicament:
A continuació, relacionem els fets seguint un ordre
cronològic:
– Tractat de Fontainebleau (1807): tractat que autorit-
zava els exèrcits francesos a entrar al país per atacar
Portugal. A més a més, fixava un futur repartiment del
país veí.
– Motí d’Aranjuez (18 de març de 1808): revolta im-
pulsada per nobles i eclesiàstics i protagonitzat per
soldats i sectors populars, que exigien la destitució de
Godoy i la renúncia de Carles IV a favor del seu fill
Ferran.
– Estatut de Baiona (1808): codi constitucional propo-
sat per Napoleó i aprovat per 65 notables espanyols de
contingut reformista, ja que abolia els privilegis i
reconeixia la igualtat dels espanyols davant la llei, els
impostos i l’accés als càrrecs públics.
– Manifest dels Perses (1814): text que recollia les
peticions dels absolutistes en el qual es va basar el rei
Ferran VII per restablir l’Antic Règim a Espanya.
– Pronunciament de Riego (1 de gener de 1820):
aixecament militar encapçalat pel coronel Rafael del
Riego que, al costat de l’acció dels liberals a les
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
ciutats, va obligar al rei a acceptar la Constitució de
1812.
– Guerra dels Malcontents (1827): insurrecció armada
absolutista radical desenvolupada a Catalunya, al País
Valencià, Aragó, País Basc i Andalusia contra el que
es consideraven mesures desencertades del govern de
Ferran VII, com ara la col·laboració amb destacats
liberals o el no restabliment de la Inquisició.
c) Estableix similituds i diferències:
– Afrancesat/Patriota. Els afrancesats eren partidaris
del rei francès Josep Bonaparte que defensaven la
instauració d’un model reformista que substituís l’An-
tic Règim. Solien ser alts funcionaris, intel·lectuals i
incloïa un sector de l’alta noblesa. Contràriament, es
denominava patriotes als insurrectes que, a partir de
1808, es van revoltar contra les forces d’ocupació
franceses. Els patriotes pertanyien a les classes popu-
lars i estaven recolzats per alguns notables locals i pel
clergat.
– Moderat/Exaltat. Els moderats o doceañistas consti-
tuïen una facció liberal partidària d’emprendre refor-
mes més favorables a les elits socials (noblesa i bur-
gesia propietària) que no provoquessin conflictes amb
el rei i eren propensos a la negociació política amb els
reialistes. Els exaltats eren una altra facció liberal que
es va organitzar en societats patriòtiques i que plante-
java la defensa inapel·lable de les llibertats, el ple
desenvolupament de la Constitució i la necessitat de
reformes radicals més pròximes a les classes mitjanes
i populars. Eren partidaris d’acabar sense contempla-
cions amb els reialistes.
– Llei Sàlica / Pragmàtica Sanció. La Llei Sàlica, d’ori-
gen francès, implantada a Espanya per Felip V, prohi-
bia l’accés al tron de les dones. La Llei Sàlica va ser
abolida per Ferran VII a través de la Pragmàtica San-
ció, que obria el camí a la Corona de les dones, grà-
cies a la qual la seva filla Isabel podria regnar a
Espanya.
– Absolutista/liberal. L’absolutista era partidari del
sistema polític de l’absolutisme, això és, de la
concentració de poders en la figura del monarca, que
al seu torn es convertia en el garant dels privilegis de
l’Antic Règim. Contràriament, el liberalisme era un
corrent polític que defensava les llibertats civils i
s’oposava al sistema absolutista. Els liberals defensa-
ven la transformació del sistema polític i social de
l’Antic Règim en un model liberal parlamentari.
CONTESTA
a) Durant el regnat de Carles IV Espanya es va incorpo-
rar, en primer lloc, a la coalició europea que es va en-
frontar a França per impedir que els ideals revolu-
cionaris s’expandissin per tot el continent. No obstant
això, la derrota de les tropes espanyoles i la posterior
Pau de Basilea (1795) va subordinar a partir d’ales-
hores el regne als interessos francesos.
L’ascens al poder de Napoleó Bonaparte va comportar
2-13
 un canvi en la política exterior de Carles IV, ja que
Espanya es va convertir en aliada de França. Fruit
d’aquest pacte, Espanya va declarar la guerra a la
Gran Bretanya, encara que la derrota francoespanyola
a Trafalgar va significar la pèrdua de pràcticament la
totalitat de la flota. Les funestes conseqüències eco-
nòmiques de la derrota van generar el descontenta-
ment de la població, que es va accentuar encara més
amb el Tractat de Fontainebleau, que permetia l’en-
trada de les tropes franceses a la península per con-
querir Portugal. L’efectiva ocupació d’Espanya per
part dels francesos va significar la fugida de la família
reial a Aranjuez, on es va produir el motí impulsat per
amplis sectors de la població. La petició d’ajuda a Na-
poleó per part de Carles IV a Baiona va desembocar
en l’abdicació d’aquest.
La Guerra Gran va ser un episodi de les Guerres de la
Revolució Francesa: un conflicte bèl·lic en què
s'enfrontaren el Regne d'Espanya i la República
Francesa, entre el 1793 i el 1795. La guerra va sorgir
quan la Convenció Nacional francesa va considerar
que hi havia un clima adient a Catalunya i el País
Basc (que havia esclatat amb els rebomboris del pa),
que facilitaria l'objectiu d'eliminar els Borbons i
alliberar Espanya del vell ordre, i que havien de trobar
prou suport en aquestos territoris. Així, el 7 de març
de 1793, la Convenció va declarar la guerra a
Espanya, i el dia 23 el govern de Manuel Godoy ho va
fer recíprocament a la Convenció, alhora que es de-
cretava l'allistament voluntari. Espanya va capitular i
va signar la pau de Basilea el 1795, cedint Santo
Domingo als francesos.
b) La invasió francesa de Napoleó el 1808, en el seu
afany d’expansió territorial, i la desmesurada repres-
sió i violència amb la qual els francesos van contestar
la resistència del poble espanyol, va donar lloc a la
Guerra del Francès contra les tropes napoleòniques
(1808-1814).
Les principals característiques de la Guerra del
Francès són les següents:
– La resistència popular a la invasió francesa. Es
van crear Juntes d’Armament i Defensa per orga-
nitzar el moviment d’insurrecció popular. La resis-
tència es va plasmar en la resistència de les ciutats,
que van resistir el setge de les tropes franceses.
– La divisió del país en dues faccions, els afran-
cesats i els patriotes. Els primers donaven suport a
l’exèrcit francès perquè pensaven que la im-
plantació de la monarquia d’origen francès
permetria el desenvolupament del liberalisme. Els
patriotes, en canvi, defensaven les propostes abso-
lutistes de Ferran VII i el retorn al tradicionalisme
més pur.
L’evolució del conflicte entre França i Espanya va ser
la següent:
El 1808 es va produir el Motí d’Aranjuez, pel qual el
rei Carles IV es va veure obligat a abdicar a favor del
seu fill Ferran VII i va sol·licitar ajuda a Napoleó.
2-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Aquest, veient la debilitat del monarca, va intervenir
en el conflicte decidint-se a envair Espanya.
Es produïa així l’inici de la Guerra de la Indepen-
dència, que duraria fins el 1814. Napoleó va nomenar
rei al seu germà, Josep Bonaparte.
Finalment, l’exèrcit francès va ser vençut, es va firmar
el Tractat de Valençay a finals de 1813 i es va produir
el retorn a l’absolutisme amb Ferran VII.
c) El 1814 es va restablir l’absolutisme perquè Ferran
VII, en el seu retorn a Espanya, va decidir no complir
les seves promeses d’acatament del règim constitu-
cional i va procedir a reinstaurar les estructures de
l’Antic Règim, recolzant-se en les peticions dels
absolutistes formulades en el Manifest dels Perses.
Així doncs, Ferran VII va emprendre una persecució
dels liberals i els afrancesats, que van ser detinguts,
executats o obligats a exiliar-se.
A més a més, no es van prendre mesures per
reconstruir la societat de postguerra ni per sanejar la
hisenda i fer front al deute. Al contrari, es van destinar
nous recursos per combatre els moviments d’emanci-
pació que procedien del continent americà. Les
dificultats econòmiques de la hisenda requerien
reformes fiscals profundes que signifiquessin el
pagament d’impostos per part dels privilegiats, però
Ferran VII es va negar a acceptar-les.
Aquesta política va comportar l’oposició de diversos
grups socials: el pagesia, que es negava a pagar
determinades rendes senyorials i delmes als seus
senyors; els inversors que havien comprat les terres
desamortitzades a l’Església, que exigien que es
respectessin els seus drets de compra; els comerciants,
que preconitzaven la llibertat d’indústria i de mercat i
es lamentaven de la interrupció del trànsit comercial
amb les colònies americanes, i a les ciutats el
descontentament creixia entre els artesans, els
jornalers, la petita burgesia, etc.
d) L’anomenat “Trienni Liberal” es va instaurar a partir
del pronunciament militar del coronel Rafael del
Riego i el suport dels liberals a les principals ciutats
d’Espanya. Davant aquesta situació, el rei Ferran VII
va haver d’acceptar la Constitució de 1812 i es va
formar un govern que va proclamar l’amnistia i va
permetre el retorn de liberals i afrancesats. Tot seguit
es van celebrar eleccions que van guanyar els liberals.
El nou règim liberal va acabar el 1823, quan un
exèrcit francès anomenat els Cent Mil Fills de Sant
Lluís va entrar a Espanya per restaurar un govern
absolutista i derogar totes les lleis i normes promul-
gades durant el Trienni Liberal. Ferran VII va recu-
perar la seva condició de monarca absolut i va iniciar
la persecució dels liberals.
Les principals mesures que es van prendre durant el
Trienni Liberal van ser les següents:
– Supressió dels senyorius jurisdiccionals, mayoraz-
gos i vinculacions, la qual cosa significava liqui-
 dar el feudalisme al camp i afavorir relacions de
tipus capitalista.
– Reforma eclesiàstica que suprimia els convents i
secularitzava els frares. Es van desamortitzar les
terres del clergat regular, que van passar a l’Estat
i van ser venudes a particulars.
– Reforma fiscal i reducció del delme que cobrava
l’Església.
– Eliminació dels gremis i aprovació de la llibertat
d’indústria i la circulació de mercaderies.
e) Els liberals van considerar ominosa la dècada de
1823-1833 per la repressió sistemàtica que la monar-
quia absolutista de Ferran VII va practicar contra
aquesta ideologia, que va causar la mort, la detenció o
l’exili de molts dels seus partidaris i que contravenia
la ratificació de la Constitució que el monarca havia
fet el 1820.
Els últims anys del regnat de Ferran VII es va
desencadenar un conflicte successori perquè el rei va
abolir la Llei Sàlica, que prohibia l’accés al tron de les
dones, i va promulgar la Pragmàtica Sanció, que
permetia a la seva filla Isabel accedir al tron. Davant
aquesta decisió es van organitzar els absolutistes
ultramuntans, que van donar el seu suport a les
pretensions de l’infant Carles.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre’n l’enunciat
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau
Activitat guiada.
3. Establir-ne el guió
Activitat guiada.
COM ES COMENTA... UNA IMATGE
a) Activitat guiada.
b) Activitat guiada.
c) Activitat guiada. Text, a manera d’exemple:
La causa immediata del període conegut com el “Tri-
enni Liberal” és fruit del pronunciament militar del
coronel Rafael del Riego l’1 de gener de 1820, encara
que les causes profundes de l’èxit d’aquest aixeca-
ment cal buscar-les en la negativa de Ferran VII de
respectar la Constitució de 1812 i d’impulsar reformes
profundes del sistema polític espanyol.
La nova etapa política va servir per desplegar l’ideari
liberal contingut en la Constitució de 1812, encara que
les mesures preses es van quedar a mig camí i per
aquest motiu el règim es va guanyar detractors en
amplis sectors socials. En primer lloc, la monarquia i
els partidaris de l’absolutisme van conspirar per
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
retornar a aquest sistema polític i a les estructures de
l’Antic Règim. En segon lloc, la noblesa i l’Església,
perjudicades per la supressió dels seus privilegis i la
disminució del delme, van estimular la revolta contra
els governants del Trienni. En tercer lloc, es va
generalitzar el descontentament entre els pagesos, ja
que, si bé es van abolir els senyorius jurisdiccionals,
els liberals no van incorporar mesures com l’accés a la
propietat de la terra o una efectiva rebaixa dels
impostos. Els antics senyors van esdevenir els nous
propietaris de ple dret de les terres, i podien expulsar-
ne els pagesos si no pagaven els arrendaments, ja que
aquests havien perdut els seus drets tradicionals.
Aquest context antiliberal generalitzat era el rerefons
de la crisi de l’anomenat Trienni Liberal, encara que
la causa directa que va acabar amb aquest règim va
ser la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, un
exèrcit organitzat per les potències europees
absolutistes que pretenien imposar per la força aquest
sistema al continent.
d) Activitat guiada. Text, a manera d’exemple:
La Constitució de Cadis de 1812 va adquirir un
caràcter revolucionari, ja que s’hi establia el principi
de sobirania nacional, la divisió de poders i es
liquidaven les estructures de l’Antic Règim enmig
d’un context bèl·lic, motiu pel qual els liberals van
prendre els valors constitucionals com a símbol del
seu ideari. Contràriament, el rei Ferran VII veia la
nova Constitució com l’instrument a través del qual es
destruirien els valors que ell encarnava: l’absolutisme
i els privilegis de l’Antic Règim. Per això es va negar
a acceptar-la en el seu retorn a Espanya el 1814 i,
consegüentment, els anys successius fins a 1820 es
van convertir en una dura pugna dels liberals per fer
prevaler la Constitució de Cadis de 1812.
Pàgines 50 i 51
1. Interpreta el mapa
a) Es tracta d’un mapa de l’Amèrica del Sud i Central de
principis del primer quart del segle XIX.
b) El color salmó correspon al virregnat de Nova Espan-
ya (Mèxic i Centreamèrica), el verd al de Nova Gra-
nada (nord-oest de Sud-amèrica), el groc al del Perú
(el Perú actual) i el lila al del Riu de la Plata (nord de
l’Argentina, l’Uruguai, el Paraguai i Bolívia). El
marró correspon a la capitania de Xile (nord de Xile).
Noves repúbliques creades:
1: Mèxic (1821); 2: Províncies centreamericanes (en-
tre 1823 i 1838); 3: Veneçuela (1815); 4: Colòmbia
(1819); 5: Equador (1822); 6: El Perú (1821); 7: Bra-
sil (1822); 8: Bolívia: (1825); 9: El Paraguai (1811);
10: Xile (1818); 11: L’Uruguai (1820); 12: L’Ar-
gentina (1816).
c) La invasió napoleònica va produir un buit de poder a
Espanya i la crisi de la monarquia, i els criolls
2-15
 d’Amèrica van formar juntes, que inicialment van
mantenir els seus llaços amb la Constitució de Cadis.
Però ni les reformes que van impulsar les Corts des de
1810 ni la Constitució de 1812 van arribar a les
colònies. Llavors, les juntes es van enfrontar amb les
autoritats colonials i van emergir com a nous poders.
A més a més, el restabliment de l’absolutisme a
Espanya (1814) va significar una política d’intransi-
gència cap a les colònies que va comportar
l’enviament de vaixells i soldats per acabar amb les
revoltes, la qual cosa va provocar l’expansió del
moviment llibertador. La guerra colonial es va
estendre per tot el continent a partir de 1816 i la victò-
ria de Bolívar a Ayacucho (1824) va fer irreversible la
independència i la constitució de noves repúbliques.
De 1808 a 1814 es van crear juntes revolucionàries a
Buenos Aires, Caracas i Quito. El 1811 el Paraguai
proclama la seva independència. De 1816 a 1824
s’independitzen la resta de colònies americanes, en
primer lloc l’Argentina i després Xile. El 1821 Simón
Bolívar funda la Gran Colònia, que posteriorment es
divideix en Veneçuela, Colòmbia, l’Equador i
Panamà. Aquest mateix any s’independitza Mèxic i el
1824 Sucre derrota els espanyols i proclama la
independència del Perú i Bolívia.
Els principals líders independentistes van ser el
general San Martín, Simón Bolívar, Iturbide i Antonio
Josep de Sucre.
Les principals campanyes i batalles militars es van
donar amb el general San Martín, que va travessar els
Andes i va derrotar els espanyols a Chabacuco; amb
Simón Bolívar, a la batalla de Boyacá i Carabobo, que
donaria lloc a la Gran Colòmbia el 1821; Iturbide es
va rebel·lar contra els espanyols a Mèxic i Antonio
Josep de Sucre ho va fer a Ayacucho el 1821.
2. Comenta el text
a) L’autor és un llaurador de la ciutat de Reus, que
reivindica en el seu escrit les noves llibertats que
sorgeixen de la Constitució de 1812.
b) Els pagesos, sota l’absolutisme, no podien regar sense
pagar tribut, havien d’usar les instal·lacions del
senyor o podien ser empresonats pel capritx d’aquest.
Però a partir d’aleshores s’atorga als pagesos els
mateixos drets i llibertats que qualsevol altra persona.
Denomina servils als absolutistes. Els denomina així
per ser servils i indignes de la qualitat de ciutadans,
perquè són enemics de la nació, ja que volen el
desgovern i detesten l’imperi de la llei. No estan a
favor dels drets de tots els ciutadans ni de la seva
llibertat, i no volen la instrucció de tothom, ja que així
poden imposar més càrregues al poble.
c) El 1814 Ferran VII torna de l’exili però no va com-
pleix les seves promeses d’acatament del règim cons-
titucional. Amb la conspiració, i emparant-se en les
peticions dels absolutistes, va procedir al restabliment
de l’Antic Règim. Va declarar nul·la la Constitució i
2-16
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
els decrets de Cadis i va iniciar la persecució de libe-
rals i afrancesats. Va restaurar les antigues institu-
cions, el règim senyorial i va refusar emprendre refor-
mes de caire liberal.
3. Analitza el mapa
a) Al mapa es representa la divisió en departaments im-
posada per Napoleó a Catalunya: del Segre (zona
pirenaica i pre-pirenaica oest), del Ter (zona d’in-
fluència de Girona), de les Boques de l’Ebre (La Tar-
ragona i la Lleida actuals excepte l’àrea del Pirineu) i
de Montserrat (zona d’influència de Barcelona).
b) El nom dels departaments corresponien al riu prin-
cipal de la zona, excepte el departament de Mont-
serrat, que es refereix a la muntanya característica
del mateix nom. La Vall d’Aran va ser incorporada
a un altre departament francès perquè està orientada
cap al nord i no cap al sud con la resta de comarques
pirenaiques de Catalunya. Les ciutats capital de de-
partament eren Puigcerdà (Segre), Girona (Ter),
Lleida (Boques de l’Ebre) o Barcelona (Montserrat).
Coincideixen amb les actuals excepte el cas de Puig-
cerdà, que actualment no és capital de província, i
Tarragona, que llavors no era capital de departa-
ment. Les capitals de districte, que vindria a ser com
les comarques acutals, si que hi coincideixen.
c) La població catalana va reaccionar amb descontenta-
ment i revoltes contra la invasió i la presència de les
tropes napoleòniques al territori. Per exemple, el 2 i el
6 de juny de 1808 hi va haver dos fets destacats: la
Crema del Paper Segellat a Manresa, que va originar
la guerra a Catalunya, i, de resultes, les batalles del
Bruc, amb l'episodi llegendari del timbaler.
Degut a l’animadversió de la població catalana contra els
francesos, originada a partir del tractat dels Piri-neus
(1659), pel qual França es va emparar de Cata-lunya
Nord, Napoleó va intentar d’acostar-se als cata-lans amb
la creació d’una administració civil pròpia dividida en
quatre departaments (com apareix reflectit al mapa), i
d’altres mesures, com la cooficialitat del català i el
francès, un sistema monetari propi (la pece-ta) i la
recuperació de les quatre barres a la bandera nacional.
Catalunya forma part de l’Imperi francès des del 28 de
maig de 1812 fins al final de la guerra, al maig de
1814. El govern napoleònic va enviar milers de fun-
cionaris francesos per tal d’implementar aquests can-
vis, però el seu abast va ser limitat, ja que Catalunya
va restar sota domini francès només dos anys.
4. Completa al quadern
Carles IV – 1 – 1788-1808 – Falta de caràcter i de
decisió. Empitjorament de l’economia i desgavell de
l’Administració.
Josep I – 1 – 1808-1813 – Convulsions i intrigues
polítiques de Napoleó per obtenir l’abdicació de la
dinastia de Carles IV. Forta oposició interna i
 generalització de la Guerra de la Independència.
Reformes a les zones sota el seu control, com ara de
l’urbanisme en algunes ciutats.
Ferran VII – 1 – 1808: Obligat a abdicar als dos
mesos d’accedir al tron.
2 – 1813-1823: restauració de l’absolutisme i, durant
el Trienni Liberal (1820-1823), conspiracions per
restablir-lo, la qual cosa es va assolir després de la
intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís el 1823.
3 – 1823-1833: L’anomenada Dècada Ominosa, amb
una ferotge repressió dels exaltats i una política
absolutista moderada. Problema successori que
donaria lloc, més endavant, al carlisme.
5. Desenvolupa per escrit
Resposta personal. A manera d’exemple:
La crisi de la monarquia absolutista es va donar per
quatre factors principals: a nivell econòmic existia una
crisi de subsistències, a nivell fiscal un dèficit i un
deute molt elevats, i a nivell de política interna i exter-
na la Revolució Francesa va influir en gran manera, a
més a més del fet que la monarquia va participar en
guerres.
La crisi de subsistències va originar revoltes i impa-
gament de rendes senyorials. En definitiva, una crisi
social que va donar lloc a revoltes populars.
L’abdicació final dels borbons i la subsegüent forma-
ció de juntes provincials va estar propiciada per les
revoltes populars, per la crisi política i militar deriva-
da de la Revolució Francesa i pels conflictes bèl·lics,
com la invasió napoleònica d’Espanya el 1808.
A nivell fiscal, l’elevat dèficit i deute de la monarquia
van derivar en una greu crisi financera, que no va
poder ser resolta amb una sèrie de reformes econò-
miques, ja que van resultar ineficients.
6. Visita un museu en línia
L’alumnat consultarà dos recursos digitals on apareix
la sèrie de gravats de Goya Els desastres de la guerra,
de la qual n’haurà d’elegir tres, elaborar-ne una fitxa
tècnica, argumentar els motius de l’elecció i exposar
la seva opinió personal sobre les imatges elegides.
Elabora un eix digital
Activitat personal.
Reptes a la Xarxa
Activitat personal.

ENLLAÇOS D'INTERNET

TICHING WEBS

http://www.tiching.com/751455 http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/11/12/carles-iv/

http://www.tiching.com/751457 http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/guerrafrances.htm

http://www.tiching.com/751458 http://www.cervantesvirtual.com/portales/constitucion_1812/

http://www.tiching.com/751459 http://ddd.uab.cat/pub/artpub/1987/116631/annpercat_a1987n11p58.pdf

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/10/11/l’emancipacio-de-les-colonies-
http://www.tiching.com/751460
americanes-1810-1825/

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/11/23/el-retorn-a-l’absolutisme-de-
http://www.tiching.com/751461
ferran-vii/

http://www.tiching.com/751462 http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/regnatferran.htm

http://www.iesmontilivi.net/arees/Ciencies%20Socials/web/2Bat/HistoriaComuna/a
http://www.tiching.com/751463 punts/02%20EstatLiberal/02%20Pol%C3%ADtica-
general%20Ferran%20VII%20i%20carlisme/carlisme%2000.pdf

2-17

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 0 3
La construcció de l’Estat liberal (1 8 3 3 - 1 8 6 8 )

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions didàctiques

• Solucionari

• Recursos didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliograf ia

3-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 52
a
65
Orientacions didàctiques Bibliografia
● 1. La primera guerra carlina. Explicació de les divisions entre carlistes i ● P. ANGUERA: El Carlisme a
isabelins, descripció del desenvolupament i del final de la guerra. Catalunya: 1827-1936. Empú-
● 2. El procés de revolució liberal. Anàlisi de la transformació liberal de la ries, Barcelona, 1999.
monarquia espanyola: el fracàs de l’Estatut Reial, la revolta de 1836 i la Estudi del carlisme com a feno-
nova Constitució, les reformes liberals i la regència d’Espartero. men político-ideològic, prestant
● 3. Entre moderats i progresistes. Després de la Constitució de 1837 el es especial atenció a la seva longe-
van alternar els dos grans partits liberals: el moderat i el progressista.. vitat i la seva capacitat d'agluti-
nar components socials i polí-
● 4. Els primers partits polítics. Estudi de la formació dels primers partits tics molt heterogenis.
polítics espanyols a través d’una sèrie de documents.
● J. FONTANA LÁZARO: La revolu-
● 5. La Dècada... Descripció dels esdeveniments més rellevants de la Dèca- ció liberal a Catalunya. Eumo-
da Moderada, des del desenvolupament de les institucions a la crisi final. Pagès, Vic-Lleida, 2003.
Naveguem per Tiching Obra que tracta com la crisi de
l´Antic Règim donà pas a la
● http://www.tiching.com/753692. El carlisme a Catalunya. Audiovisual que
construcció d´un nou règim,
repassa la influència del carlisme a la Catalunya interior a través de la
mitjançant la revolució liberal
història de la família Tristany d'Ardèvol, al Solsonès (minuts 3:14 a 14:36).
(1833-1844).
● http://www.tiching.com/752622. La desamortització de Mendizábal. Pàgi-
na web que conté un breu vídeo al voltant de la desamortització portada a
terme per Mendizábal el 1836-1837.
● http://www.tiching.com/753693. El bombardeig de Barcelona de 1842.
Audiovisual en el qual s'explica el bombardeig de la ciutat de Barcelona
l'any 1842 per part del general Espartero.
● http://www.tiching.com/753694. La Dècada Moderada. Vídeo explicatiu de
les reformes empreses pel govern moderat de Narváez.

APARTATS 6 A 9 66
a
73
Orientacions didàctiques
● 6. El Bienni… Anàlisi del Bienni Progressista: el pronunciament
d’O’Donnell i la revolució de 1854, les reformes i els problemes socials.
● 7. Per què no hi va haver…? Estudi dels problemes polítics de l’Espanya
isabelina a través d’una sèrie de documents. Bibliografia
● J. FERNÁNDEZ SEBASTIÁN, J. F.
● 8. La desintegració... Explicació de la desintegració de la monarquia
isabelina, des del govern d’O’Donnell fins a la crisi final del sistema. FUENTES: Diccionario político y
social del siglo XIX español.
● 9. Com es va establir la construcció... Síntesi final sobre la construcció Alianza Editorial, Madrid,
del règim liberal a Espanya. 2002.
Naveguem per Tiching Diccionari en què s’analitzen
els protagonistes i els fenòmens
● http://www.tiching.com/753742. La revolució de 1854 i l'inici del Bienni polítics i socials del segle XIX
Progressista. Quadre d'Eugenio Lucas Velázquez que il·lustra la revolució a Espanya.
popular de 1854, que va donar lloc a l'inici del Bienni Progressista.
● J. VICENS VIVES: Espanya con-
● http://www.tiching.com/753697. El Bienni Progressista. Vídeo dedicat als es-
temporània, 1814-1953. Qua-
deveniments que van tenir lloc durant el Bienni Progressista (1854-1856).
derns Crema, Barcelona, 2012.
● http://www.tiching.com/752893. Les camarilles d'Isabel II. T Vinyeta satírica Obra inèdita a Espanya de l'his-
sobre la influència que les camarilles van tenir en el regnat d'Isabel II. toriador J. Vicens Vives que
Apareguda a la revista La Flaca el 31 de juliol de 1869. contribueix a esquematitzar el
● http://www.tiching.com/753743. La crisi del moderantisme. Audiovisual trencaclosques que va ser la po-
sobre la crisi del moderantisme entre 1856 i 1868 (min. 59:28-1:09:23). lítica espanyola del segle XIX.

3-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 52 i 53
● En l’escena representada al quadre es veuen tropes i
milicians que s’havien revoltat contra les autoritats
durant els fets de l’anomenada ‘Jamància’. Els per-
sonatges representats apareixen en actitud desimbolta
i tranquil·la, parlant entre ells i preparant un nou atac,
com es veue en els personatges que caven trinxeres i
els que transporten bombes.
La Jamància va ser una revolta progressista que tin-
gué lloc a Barcelona entre setembre i novembre de
1843, contra el govern de Joaquín María López, que
havia incomplert els acords per al derrocament del go-
vern d'Espartero produïda unes setmanes abans i la
violació de diverses disposicions en la constitució de
1837. Fou la darrera de les revoltes produïdes a Bar-
celona entre el 1836 al 1843. La Jamància representà
el primer aixecament nítidament popular contra l'estat
liberal a Espanya. La rendició comportà la submissió
definitiva de Barcelona al govern espanyol i la fi
d'una oposició organitzada a la centralització de les
decisions polítiques endegada pel Partit Moderat.
Pàgines 54 i 55
1. El carlisme defensava l’absolutisme i la centralitat de
la religió catòlica a l’Estat espanyol com a eix verte-
brador de les institucions, s’oposava al liberalisme i a
les seves reformes i renegava de la centralització
política, de la separació entre Estat i Església i en
general de totes les innovacions del segle XIX.
Els objectius del carlisme eren la devolució del tron
d’Espanya al pretendent Carles Maria Isidre
mitjançant la deposició d’Isabel II, l’abolició del
centralisme administratiu per mantenir els antics furs,
la protecció de la religió catòlica i l’abolició de les
reformes agràries liberals.
2. Entre els suports dels carlistes, podem comptar molts
membres del clergat, la petita noblesa agrària i els
pagesos, especialment els petits propietaris arruïnats i
els arrendataris, així una part de les poblacions del
País Basc i Navarra. Els membres del clergat donaven
suport als carlistes per la seva defensa del tradiciona-
lisme catòlic, mentre que la petita noblesa agrària i els
pagesos ho feien perquè desconfiaven de les reformes
agràries liberals i dels nous impostos estatals. Pel que
fa a bascos i navarresos, el seu suport als carlistes
derivava de la voluntat de defensar els antics
privilegis locals.
Els isabelins, inicialment, van poder comptar amb el
suport de part de la noblesa, dels funcionaris i de l’alt
clergat. Successivament, també els burgesos, els
liberals i les poblacions urbanes es van posar del
costat dels isabelins. Noblesa, funcionaris i alt clergat
van donar suport als isabelins d’acord amb la seva
tradicional vinculació amb el poder polític, mentre
que el suport de burgesos, liberals i classes urbanes va
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
donar-se arran de les reformes que la regent va haver
d’emprendre per guanyar-se el seu suport.
3. A partir de la sublevació de 1833, inicialment la guerra
es va desenvolupar de forma favorable als carlistes, que
van ocupar àmplies zones de Navarra i del País Basc,
així com regions de Catalunya, València i l’Aragó. En
aquestes regions, Carles va establir un petit Estat amb el
seu govern i la seva administració. A pesar de l’estabi-
lització de la situació, els carlistes no van aconseguir
ocupar grans ciutats com Bilbao i Sant Sebastià.
A Catalunya les tropes carlines assetjaven les poblacions
liberals i conquerien les zones munanyoses, així com el
Baix Aragó i el Maestrat, on dirigia les tropes Ramon
Cabrera.
A partir de 1836, la guerra es va tornar favorable als isa-
belins: malgrat l’expedició del general Gómez, que va
estendre la lluita fins a Andalusia, Espartero va guanyar
a Luchana i va acabar amb el setge carlista de Bilbao.
El 1837, l’expedició de Carles que pretenia ocupar Ma-
drid va ser derrotada pels liberals, que van forçar així la
retirada dels rebels cap a Navarra. La derrota de Carles
va suposar el final de la fase més dura del conflicte i
també l’aparició de discrepàncies entre els liberals trans-
accionistes, partidaris d’arribar a un acord amb els cada
vegada més febles carlistes i els intransigents, els qui en
canvi perseguien la seva completa derrota.
4. Després de la derrota de Carles el 1837, i de les suc-
cessives victòries liberals entre 1837 i 1839, els libe-
rals transaccionistes van imposar el seu criteri sobre
els intransigents, i es va arribar a la firma del Conveni
de Bergara de 1839 entre el liberal Espartero i el car-
lista Maroto. L’acord de pau garantia el manteniment
dels furs a Navarra i al País Basc, i la integració dels
oficials carlistes a l’exèrcit espanyol.
No obstant això, no tots els carlistes van acceptar el
Conveni de Bergara, i una part va optar per continuar
la resistència –com el general Cabrera, derrotat el
1840– o van marxar a l’exili.
Pàgines 56 a 59
1. L’Estatut Reial de 1834 proposava una representació
extremadament limitada: en l’estament de pròcers del
Regne només podien entrar membres de l’alt clergat,
Grans d’Espanya, alta noblesa, alts funcionaris, alts
comandaments militars i propietaris amb rendes anu-
als molt elevades. Podien entrar a l’estament de pro-
curadors del Regne aquells que tinguessin una renda
anual de 12.000 reals anuals. El dret de vot quedava
restringit al 0,17% de la població espanyola.
L’Estatut Reial no va ser acceptat pels liberals més
progressistes per considerar-lo absolutament insufici-
ent per a la construcció d’un veritable règim liberal a
Espanya, ja que les dues cambres només tenien fun-
cions consultives i estaven subordinades al monarca.
3-3
2. Les ciutats on va haver bullangues van ser: Barcelona,
Mataró, Sabadell, Manresa, Tarragona, Reus, Lleida,
Vic, Ripoll, i Sant Feliu de Guíxols, a més d’una
sèrie de pobles com Tremp, Calella o Santes Creus.
Les bullangues es van estendre des de la zona cos-
tanera central, des de Barcelona, cap al nord, per tota
la costa i arribant fins a Sant Pere de Rodes. Pel sud
van arribar fins l’Ebre gairebé, i per l’interior tota la
zona de Lleida i fins la zona central dels Pirineus.
3. Les revoltes de les bullangues es poden dividir en dos
períodes. El primer comença amb la crisi final del
sistema absolutista, desencadenada per la mort de
Ferran VII el 1833, i conclou amb la consolidació del
règim liberal al final de 1837. El segon va des del
1840 fins al tombant de 1843-1844, i s'explica pels
dificultats socials i econòmiques provocades per la
resolució de la Primera Guerra Carlina i pel malestar
originat entre el poble menut i alguns sectors de la
burgesia pel tomb que havia pres el sistema liberal En
resum, les Bullangues són l'expressió de les tensions
socials sorgides en el si de la societat catalana arran
de l'expansió de les desigualtats sorgides de la indus-
trialització i el sistema econòmic de l’època.
4. El motí de sergents de la Granja de 1836 va ser degut
a la destitució, per part de la regent Maria Cristina, del
primer ministre liberal progressista Mendizábal, per
l’oposició que les seves reformes despertaven en els
sectors més moderats del liberalisme. Aquesta decisió
de la regent, en un clima de creixent tensió social i de
guerra civil, va despertar un moviment revolucionari
que va sorgir a Andalusia i que reclamava la Consti-
tució de 1812.
Com a conseqüència del motí de la Granja, la regent
es va veure forçada a acceptar la Constitució de 1812 i
a cridar a formar govern el progressista Calatrava,
amb Mendizábal com a ministre d’Hisenda. Aquest
canvi de govern va donar inici a l’efectiva transforma-
ció d’Espanya en un règim liberal.
5. La Constitució de 1837 reconeixia la divisió dels tres
poders: el judicial, l’executiu i el legislatiu. El poder
judicial era controlat pels tribunals de justícia, nome-
nats i suspesos pel rei. El poder executiu era compartit
entre el rei i el Govern, i el legislatiu era compartit en-
tre el rei i les Corts, dividides en Cambra dels Dipu-
tats i Senat.
Els poders que la Constitució de 1837 atorgava al rei
eren molts. El monarca podia nomenar i suspendre els
jutges, podia executar o vetar lleis, controlava l’exèr-
cit, nomenava i destituïa el Govern, nomenava els
bisbes, podia dissoldre les Corts i compartia el poder
legislatiu amb les Corts i l’executiu amb el Govern.
6. La Constitució de 1837 establia un sufragi censatari i
indirecte, que es va definir de forma més precisa en la
Llei electoral del mateix any. Els ciutadans que tenien
dret de vot eren únicament els homes majors de 25
anys que paguessin una renda mínima de 200 reals, la
3-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
qual cosa significava un 2,4% de la població.
7. La Constitució de 1837 era més breu que la de Cadis i no
tractava moltes qüestions que es van anar regulant pos-
teriorment amb altres lleis. Sobretot, tenia un caràcter
més conservador que la de 1812, ja que incorporava exi-
gències dels sectors més moderats, com la introducció
del Senat, la sobirania compartida, un cens restringit i la
concessió d’amplis poders al monarca.
8. El procés de desamortització es va executar en dues
etapes: la primera etapa, entre 1836 i 1854, la va por-
tar a terme Mendizábal, i la segona etapa, entre 1855 i
1867, va ser la que va portar a terme Madoz.
En l’etapa de Mendizábal es van posar a la venda so-
bretot els béns del clergat regular i secular, patrimoni
dels quals va ser requisat per l’Estat. En l’etapa de
Madoz es van posar a la venda béns de l’Estat, de
l’Església, dels ordes militars, de les institucions
benèfiques i sobretot dels ajuntaments.
Els béns nacionals eren aquells béns que l’Estat havia
requisat al clergat regular i secular en el marc de la
reforma agrària liberal de Mendizábal, després de la
dissolució dels ordes religiosos que no es dediquessin
a l’assistència sanitària i a l’ensenyament.
9. La desamortització va consistir en la posada a la ven-
da d’aquests béns en subhastes públiques, per ser
després adquirits amb diners o amb vals de deute
públic. La desamortització tenia l’objectiu d’obtenir
recursos, disminuir el dèficit de la hisenda pública i
millorar les finances reials, i, a llarg termini, millo-
rar l’agricultura. Tanmateix, aquesta reforma agrària
no va suposar una veritable redistribució de la terra
entre els pagesos, sinó una concentració en mans
d’antics propietaris.
Flórez Estrada és crític amb la proposta de Mendizá-
bal perquè, segons ell, la venda massiva de propietats
comportarà una caiguda en picat del valor de les ter-
res. A això a més a més afegeix els elevats costos re-
sultants del procés i del frau que amb seguretat es
produirà.
L’alternativa proposada per Flórez Estrada consisteix
en un pla d’arrendaments emfitèutics que l’Estat faci-
litaria a través de les diputacions provincials, i que
comportaria menys riscos de frau, cap pèrdua de valor
de les terres i una major rapidesa en tot el procés.
10. El règim, amb l’aprovació de l’Estatut Reial, pretenia
aconseguir més suports entre els liberals moderats da-
vant el desafiament que suposava la insurrecció dels
carlistes.
L’Estatut Reial va obtenir el suport dels liberals mo-
derats, perquè van entendre que es tractava d’un pri-
mer pas cap a una transició reformista que podia per-
metre l’acord amb els sectors absolutistes.
Finalment, l’Estatut Reial va resultar inviable perquè
no va aconseguir el suport dels sectors més progres-
sistes dels liberals ni va suposar una possibilitat d’en-
 tesa amb els partidaris dels carlistes.
11. Malgrat l’aprovació de l’Estatut Reial, al país creixia
el malestar popular per les difícils condicions socials i
econòmiques, pels atacs carlistes i per la falta d’efec-
tivitat de l’acció del govern. Aquest malestar va deri-
var en motins, protestes i atacs a convents, que van
obligar la regent a encarregar el Govern als progres-
sistes liderats per Mendizábal.
El projecte reformista de Mendizábal va trobar la forta
oposició de sectors moderats, que finalment van acon-
seguir que la regent destituís Mendizábal i retornés el
poder als moderats. Aquest canvi de govern va moti-
var la insurrecció de 1836, en la qual les revoltes i els
motins es van generalitzar fins al motí de la Granja.
Les conseqüències de la revolució de 1836 van con-
sistir en el retorn al poder dels progressistes, amb Ca-
latrava encarregat de formar govern i Mendizábal mi-
nistre d’Hisenda, i es va formalitzar així un clar canvi
de règim que va portar, en els anys següents, a la
creació d’un nou ordre liberal.
12. Les mesures que els progressistes van emprendre
aleshores per portar a terme la revolució liberal van
consistir en una sèrie de reformes constitucionals i
polítiques, i especialment lleis de reforma agrària.
Entre les reformes polítiques, destaca la redacció d’u-
na nova Constitució el 1837, que superava els límits
de l’Estatut Reial, i en la qual es reconeixia la sobi-
rania nacional, els drets dels ciutadans, la divisió de
poders i la confessionalitat catòlica de l’Estat. En la
Constitució, tanmateix, se seguien reconeixent amplis
poders al monarca i es van mantenir molts elements
de caràcter conservador. Les reformes polítiques es
van completar amb la Llei d’impremta de 1837 i la
Llei electoral del mateix any, que establia un sufragi
censatari.
13. La reforma agrària es va basar en tres components:
l’abolició dels senyorius, la desvinculació de mayo-
razgos i, sobretot, la desamortització dels béns del
clergat regular i secular, després de la dissolució de
les ordes religiosos. Les conseqüències van ser una
concentració de la propietat en mans d’antics propie-
taris, nous burgesos i pagesos benestants, i per tant els
camperols no van poder gaudir de la redistribució de
la terra. Malgrat tot, a Catalunya gràcies a l’emfiteusi
moltes terres no van sortir a subhasta, ja que es va
facilitar que l’emfiteuta esdevingués propietari de ple
dret a canvi del pagament dels censos mitjançant quo-
tes anuals.
Pàgines 60 i 61
1. Els insurrectes de 1840 basen les seves reivindica-
cions en la seva oposició a la Llei d’ajuntaments, que
va accentuar la centralització política defensada pels
moderats, així com en les constants transgressions del
poder.
Les conseqüències de la insurrecció de 1840 van ser la
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
victòria dels progressistes, liderats pel general Espar-
tero, i l’exili de la reina, que es va veure obligada a re-
nunciar a la regència.
2. La Milícia Nacional va ser una força combatent, sepa-
rada de l’exèrcit regular, que es va constituir durant la
invasió napoleònica a partir de les juntes locals i que
es va organitzar territorialment, formada per ciuta-
dans.
La Milícia Nacional va recolzar el moviment liberal
des dels seus inicis el 1812, i al llarg de bona part del
segle XIX. Després de lluitar contra els carlistes, la
milícia es va mantenir fidel als ideals liberals de ca-
ràcter més progressista i va intervenir en diferents
ocasions per frenar els moderats i defensar la causa
progressista.
3. En la il·lustració es veu en primer terme un camperol i
el seu fill, que estan en condicions pèssimes a causa
de la decisió d’Espartero d’optar pel lliurecanvisme,
cosa que apareix representada amb la seva figura, al
fons, cobrant de les autoritats angleses per les seves
mesures lliurecanvistes.
A Catalunya el lliurecanvisme d’Espartero era molt
perjudicial, ja que anava en contra de les companyies
tèxtils catalanes, que s’havien beneficiat del protec-
cionisme comercial per vendre els productes a Espa-
nya. Però amb el lliurecanvisme els productes catalans
no podien competir ni en preu ni en qualitat amb els
anglesos.
4. La cançó reflecteix les idees progressistes dels revol-
tats en la Jamància, al 1843, contra el govern pro-
gressita de Joaquín María López, que va incomplir la
promesa d’enderrocar Espartero. Es dirigeix i critica
personatges de la mateixa ideologia com ara Prim, qui
va bombardejar Barcelona.
5. Els moderats van guanyar les eleccions legislatives
d’octubre de 1837 i es van mantenir en el poder fins al
1840, governant de forma autoritària i recorrent sovint
a la suspensió de la Constitució per tal de reprimir les
diverses revoltes, disminuir la influència dels
progressistes i consolidar les noves elits de l’alta
burgesia. A més, es volien apaivagar les mesures
anteriors: es va ampliar el pressupost per al clero, es
va preparar una llei electoral més restrictiva i es va
limitar la lliberta d’impremta.
6. La Llei d’ajuntaments reforçava el control del govern
sobre els consistoris, ja que aquest nomenava els al-
caldes de les capitals de provínia. Això va provocar la
crisi del govern moderat i l’esclat d’un moviment in-
surreccional i de juntes revolucionàries a moltes ciu-
tats, tot plegat amb el suport del general Espartero,
que era considerat un heroi per haver vençut els car-
lins. Aleshores, en aquest context d’eufòria progres-
sista, va ser nomenat regent.
7. Al principi el govern d’Espartero va impulsar les lli-
bertats de premsa i d’associació (com les d’obrers).
Però ben aviat va derivar cap a l’autoritarisme, restrin-
gint drets, menystenint les Corts i governant
3-5
 únicament amb uns quants militars.
8. A Catalunya el prestigi d’Espartero va decaure ràpida-
ment, degut a dues causes principals: la seva negativa
a enderrocar la Ciutadella i sobretot les mesures lliu-
recanvistes, que afavorien els productes tèxtils angle-
sos i en perjudicaven els catalans. Tot plegat va esde-
venir en l’esclat d’una insurrecció a Barcelona contra
el govern, el 1842. La formació de la junta popular a
la ciutat va provocar el seu bombardeig per part d’Es-
partero. Després de la rendició es van realitzar deten-
cions massives, execucions, s’hi va aplicar una multa i
s’hi van prohibir associacions i publicacions.
Es va formar una coalició contra Espartero, agrupant
moderats, demòcrates i altres, i es va impulsar un nou
moviment insurreccional. El general Prim el va iniciar
a Reus el maig del 1843 i els objectius eren el derro-
cament d’Espartero i la reforma de l’Estat. Mentres-
tant, alguns militars de caire moderat també conspira-
ven contra el regent.
9. Després de l’exili d’Espartero es va donar una profun-
da divisió entre el progressisme, entre els que volien
una reforma profunda de l’Estat i els que únicament
volien fer algunes reformes polítiques. A Catalunya la
revolta de la Jamància va sorgir quan el govern espan-
yol es va negar a fer una junta central per efectuar
reformes profundes. La revolta va durar tres mesos i
va suposar el primer aixecament popular conra l’Estat
liberal. El brigadier Joan Prim també va bombardejar
Barcelona, aconseguint d’aquesta manera sufocar la
revolta.
Pàgines 62 i 63
1. Els partits polítics van aparèixer com a instruments
per a dotar de representants les institucions sorgides
dels òrgans que es van crear a partir de l’aparició del
liberalisme, i per organitzar les diverses opcions polí-
tiques d’aquests òrgans representatius.
2. L’ideari dels moderats es basava en la defensa del dret
de propietat i del sufragi censatari, l’oposició a les
desamortitzacions, la confessionalitat de l’Estat i la
defensa del catolicisme, la voluntat de mantenir el po-
der del rei en detriment de les Corts, la centralització
administrativa, la supressió de les milícies i les limi-
tacions de les llibertats en pro de l’ordre i de l’auto-
ritat.
Els moderats defensaven un programa polític conser-
vador, amb fortes limitacions al sufragi i a les lliber-
tats individuals, resistències al procés de desamortit-
zació, suport a l’Església i a la seva influència, i opo-
sició a la Milícia Nacional. També proposaven un rè-
gim polític en el qual la sobirania era compartida entre
el rei i les Corts, amb el manteniment de forts poders
per al monarca, i en què l’Estat enfortís el seu control
sobre els poders locals.
Segons Andrés Borrego, el principal objectiu dels mo-
derats era el d’oposar-se a les reformes i als projectes
3-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
dels renovadors, i defensaven en canvi els privilegis
polítics de les classes altes perquè es mantinguessin
l’ordre i l’obediència i es defensés la propietat.
3. Durant el regnat d’Isabel II, els moderats van ocupar
el poder durant més temps que els progressistes. En
l’òptica dels liberals moderats, que comptaven amb el
suport de les classes altes, el liberalisme havia de ser
limitat i la sobirania popular havia de ser compartida
d’acord amb els drets tradicionals del monarca. Els
moderats van afavorir el desenvolupament econòmic
en la mesura dels seus propis interessos, van apostar
per un projecte estatal centralitzador que es basés a
potenciar les institucions de l’Estat i a unificar les
diferents legislacions, i es van mostrar sempre
contraris a les reivindicacions populars i van apostar
sovint per règims autoritaris que suspenien o limita-
ven els drets constitucionals. Van marginar l’oposició
i van limitar el dret de vot de la ciutadania.
Els progressistes, en canvi, malgrat que compartien
amb els moderats la preocupació pel desenvolupament
econòmic del país, es van esforçar per ampliar els
drets de la ciutadania, i van promoure iniciatives
legislatives i constitucionals més avançades. A més a
més, entre els progressistes gaudia de més partidaris
un projecte d’Estat més descentralitzat, que potenciés
l’autogovern a nivell local i regional, en contra de la
centralització moderada. Els progressistes també
apostaven per l’extensió del sufragi i per atendre les
exigències de les classes populars, que sovint els
recolzaven.
4. Les novetats dels partits demòcrata i republicà respec-
te al progressista són: l’educació primària gratuïta, la
redistribució dels impostos, el servei militar universal,
l’elecció directa i en sufragi universal dels diputats,
per part dels demòcrates, i per part dels republicans la
substitució de la monarquia per un consell o junta fe-
deral composta per un o més membres representants
de cada província o Estat, l’eliminació d’una de les
dues càmeres i, finalment, com els demòcrates, la de-
fensa del sufragi universal en totes les eleccions.
5. Líders moderats: Ramón Narváez, Luis González Bra-
vo, Juan Bravo Murillo, Martínez de la Rosa i Toreno.
Líders progressistes: Juan Álvarez Mendizábal,
Baldomero Espartero, Pascual Madoz i Joan Prim.
Líders demòcrates: José María Orense, Nicolás María
ivero i Ordax Avecilla.
Líders republicans: Francesc Pi i Margall, Emilio Cas-
telar, Estanislau Figueras, Eduardo Benot.
Base social dels moderats: Classes altes, formades per
terratinents, grans industrials i la burgesia financera i
comercial.
Base social dels progressistes: Classes mitjanes urba-
nes, formades per la petita burgesia, artesans, boti-
guers i empleats.
Base social dels demòcrates: Determinats militars
 descontents, el moviment obrer i camperol.
Base social dels republicans: Obrers urbans, campe-
rols, professionals liberals.
Bases ideològiques dels moderats: Propietat privada,
oposició a la desamortització, sufragi censatari, con-
fessionalitat de l’Estat, sobirania compartida amb el
rei, autoritat i ordre per sobre de la llibertat, limitació
de drets individuals i col·lectius.
Bases ideològiques dels progressistes: Sufragi per a
classs mitjanes i petita burgesia i professionals, sobi-
rania nacional i delimitació del poder de la Corona,
defensa de drets individuals i col·lectius, limitació del
poder de l’esglesia i defensa de la desamortització.
Bases ideològiques dels demòcrates: Ple reconeixe-
ment de les llibertats individuals, sufragi universal,
desamortitzacio´de tots els béns de l’església i l’aboli-
ció de les quintes.
Bases ideològiques dels republicans: República, su-
fragi universal, separació entre Església catòlica i Es-
tat, institucionalització de la Milícia nacional.
Pàgines 64 i 65
1. El text d’Andrés Borrego justifica el sufragi censatari
i considera que els individus que no tenen béns no po-
den ser útils per desenvolupar càrrecs polítics, ja que
només els que posseeixen una renda elevada tenen la
independència que es requereix als legisladors.
2. Les zones d’influència carlina es trobaven a l’interior
de Catalunya: Vic i la seva zona d’influència, que
s’estenia cap al nord fins a Figueres; les zones d’influ-
ència de Montblanc, Cervera i Balaguer i la zona sud i
occidental i nord de Falset fins a Prades.
Cabrera va organitzar alguns escamots de cavalleria,
tot cercant una victòria que equilibrés la seva inferio-
ritat. Hi va haver atacs exitosos carlins a la vila de
Gràcia i a Barcelona el juliol del 1848.
La victòria de Borges sobre el brigadier Paredes a
l'Esquirol, la de Cabrera a Avinyó sobre la columna
del general Manzano (16 de novembre de 1848) i la
incorporació a la lluita dels republicans com els briga-
dier Victorià Ametller i Joan Barrera, particularment
forts a l'Empordà, i de Baldrich i Escoda, que opera-
ven a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no van
canviar la situació. Si bé el sometent aixecat pel
govern isabelí no va donàr gaire resultat, la política
d'atreure i subornar alguns caps montemolinistes car-
lins (amb diners i reconeixement dels graus militars)
resultà eficaç: s'hi acolliren, entre altres, a Catalunya,
Miquel Vila (Caletrus) i Bartomeu Poses. Això sem-
brà entre els carlins la por a la traïció.
Pel gener de 1849 els isabelins van atacar el reducte
principal de Cabrera (les Guilleries i la vall d'Hos-
toles), i aquest derrotà les columnes del general Hore
(a les Planes) i del coronel Ruiz, però després fou der-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
rotat a la batalla del Pasteral. Aquesta fou la darrera
acció important de la guerra; la detenció del pre-
tendent carlí pels duaners francesos quan intentava
d'entrar a Catalunya el 4 d'abril desanimà els seus par-
tidaris i el 26 d'abril Ramon Cabrera passà a França.
3. El nou règim liberal moderat es va caracteritzar pel
recurs a la força de l’autoritat i a la repressió, per
garantir el predomini de l’oligarquia, així com per
restringir les llibertats individuals i per crear un
sistema polític en el qual el govern s’entremetia en les
eleccions i falsejava els resultats electorals.
4. La Constitució de 1845, respecte a l’anterior de 1837,
va restringir el sufragi censatari a l’1% de la població,
va reforçar el poder reial, va suprimir la Milícia Na-
cional, va fragmentar els drets i les llibertats indivi-
duals i va posar l’administració local i provincial sota
el control del govern.
Les similituds entre les dues constitucions van ser el
manteniment de l’oficialitat de la religió catòlica, així
com l’obligació estatal de mantenir el culte i el cler-
gat, el sistema bicameral, amb un Senat nomenat pel
monarca, la sobirania compartida entre rei i Corts i el
manteniment de les prerrogatives reials.
5. Entre les principals reformes dels moderats cal esmen-
tar el Concordat amb l’Església, la reforma fiscal, l’a-
provació del Codi Penal i el Codi Civil, la reforma de
l’administració pública provincial i municipal, la in-
troducció d’un sistema educatiu nacional, la creació
de la Guàrdia Civil, la introducció del servei militar
obligatori i l’adopció del sistema mètric decimal.
El Concordat amb l’Església pretenia millorar les re-
lacions de l’Estat amb la Santa Seu, deteriorades pel
suport als carlistes i per les desamortitzacions, i por-
tar les jerarquies eclesiàstiques a recolzar el nou
règim.
La reforma fiscal de 1845 es va fer per modernitzar la
hisenda i augmentar els ingressos de l’Estat, establint
la contribució directa sobre la propietat i introduint un
impost sobre el consum.
El Codi Penal de 1848 i el Codi Civil de 1850 van ser-
vir per posar fi a la dispersió legislativa. La reforma
de les administracions públiques, provincials i munici-
pals pretenien en canvi augmentar la centralització i el
control de l’Estat sobre els municipis i les diputacions,
encara que al País Basc i a Navarra es van mantenir
els antics furs per por a nous aixecaments carlins.
Les prerrogatives de l’Estat van ser ulteriorment aug-
mentades amb l’establiment del sistema nacional d’e-
ducació pública, la creació de la Guàrdia Civil com a
força policial armada, el servei militar obligatori i la
unificació de pesos i mesures.
6. La Guerra dels Matiners, que va succeir entre el 1846
i el 1849, va sorgir quan els carlins de Catalunya van
donar suport a a candidatura al tron del segon preten-
dent carlí, el fill gran de Carles Maria Isidre. En
aquest cas les causes profundes de la insurrecció es
3-7
 van deure per una crisi agrària produïda per males co-
llites i una crisi de la indústria tèxtil, que també va
provocar un gran descontentament a les ciutats. Es di-
ferencia de la guerra carlina anterior en aquest afegit
dels sectors urbans a la revolta, uns sectors que esta-
ven mobilitzats pel nou partit democràtic. Malgrat tot,
la revolta es va poder sufocar gràcies a l’increment
dels efectius militars.
7. La crisi del moderantisme es va deure a la falta d’esta-
bilitat política, amb grans divisions internes del grup
dirigent. A més a més, els moderats van haver d’en-
frontar-se a diferents protestes i conflictes socials i a
un nou aixecament carlista a Catalunya. Els moderats,
en actuar de forma arbitrària, manipulant els resultats
electorals i excloent les Corts de la vida política, van
accentuar encara més les seves fractures.
L’exclusió de les Corts de la vida política va arribar al
seu punt més elevat amb la reforma de Bravo Murillo
de 1852, que establia un sufragi encara més restringit i
que permetia suspendre indefinidament les Corts.
Aquesta reforma va acabar desintegrant els moderats,
incapaços de resoldre els problemes del país i dividits
entorn a l’intent de Bravo Murillo.
Pàgines 66 i 67
1. Els protagonistes de la revolució de 1854 demanaven
l’eliminació de les camarilles de govern, el restabli-
ment de les llibertats bàsiques i el respecte de les lleis
electorals i de premsa, la rebaixa dels impostos, el res-
pecte a l’antiguitat i al mèrit en les responsabilitats
militars i civils, la descentralització i el restabliment
de la Milícia Nacional.
Els grups polítics que recolzaven la revolució eren els
progressistes, els demòcrates, els republicans i alguns
sectors dels moderats.
2. La primera vaga general a Espanya, de juny de 1855,
va ser causada per l’augment de la conflictivitat obre-
ra a Catalunya, on els treballadors demanaven una
baixada dels impostos de consum, l’abolició de les
cinquenes, la millora salarial i la reducció dels horaris
laborals. La dura repressió del capità general de Ca-
talunya, amb la proclamació de l’estat de setge, la pro-
hibició de les associacions obreres, detencions i fins i
tot l’execució d’un dirigent, van motivar la vaga de
1855, que va ser resolta gràcies a la mediació del Go-
vern.
3. El periòdic critica l’actuació d’O’Donnell perquè con-
sidera que el general, des de la seva posició al minis-
teri de la Guerra, es va dedicar durant dos anys a sa-
botejar l’actuació del govern d’Espartero, demolint les
reformes, per poder tornar a exercir el govern en soli-
tari i promoure dures mesures repressives.
4. Resposta personal. L’article reflecteix una ideologia
demòcrata, enfrontada als progressistes responsables
del retorn a l’autoritarisme. L’última frase del text
3-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
deixa entendre que O’Donnell haurà d’expiar les se-
ves culpes, mentre que Espartero haurà de ser oblidat
per la seva incapacitat d’oposar-se a l’actuació del seu
rival.
5. La revolució de 1854 es va iniciar per la deriva autori-
tària del govern moderat, per la seva incapacitat per
resoldre els problemes del país i per la desintegració
del moderantisme. Els objectius de la revolució eren
el restabliment de les llibertats anul·lades o restringi-
des pels moderats, el respecte a les lleis electorals i
d’impremta, el final de la centralització administrati-
va, més eficiència del govern i el restabliment de la
Milícia Nacional.
Els impulsors de la revolució van ser els progressistes,
els demòcrates, els republicans i alguns moderats.
La revolució de 1854 va obligar Isabel II a restablir la
Milícia Nacional i les llibertats, i a formar un nou go-
vern presidit per Espartero i amb el general O’Donnell
com a ministre de la Guerra, i a convocar Corts cons-
tituents regides per la llei electoral de 1837. En aques-
tes eleccions es van afirmar com a partits principals
els progressistes i la Unió Liberal, formada per pro-
gressistes tebis i moderats avançats.
6. Les reformes econòmiques portades a terme en el
bienni progressista van facilitar el desenvolupament
econòmic del país fins a 1866. La mesura més impor-
tant va ser la desamortització civil i eclesiàstica de
Madoz de 1855, que va aconseguir importants recur-
sos per Hisenda i va aconseguir desenvolupar l’agri-
cultura de mercat en benefici de la burgesia agrària.
Una altra mesura important va ser la Llei general de
ferrocarrils, que regulava i incentivava la construcció
de línies ferroviàries, i obria aquest mercat a la inver-
sió estrangera. Finalment, altres iniciatives van ser la
introducció del telègraf, l’ampliació de la xarxa de
carreteres, el desenvolupament de les societats per ac-
cions, de la mineria i de les activitats bancàries.
7. La desamortització de Madoz es va centrar, a diferèn-
cia de la de Mendizábal, en la privatització i venda de
béns de l’Estat i sobretot dels ajuntaments. En aquest
cas, els que es van veure afavorits per la llei no van
ser els petits pagesos, sinó els propietaris i la nova
burgesia agrària.
8. La conflictivitat obrera a Catalunya es va deure a una
elevada conflictivitat social, agreujada per una crisi de
subsistència i una epidèmia de còlera, que van afectar
especialment les classes populars. Els obrers catalans
reivindicaven millores laborals i salarials, una reduc-
ció dels impostos i l’abolició de les quintes. Aquesta
con-flictivitat, reprimida durament pel capità general
de la regió, va causar la primera vaga nacional obrera
de 1855, a la qual va posar fi l’actitud conciliadora del
Govern.
9. La crisi del bienni progressista es va deure a l’aug-
ment de la conflictivitat social, que va portar a crei-
xents mesures repressives emparades pel ministre de
la Guerra O’Donnell, a pesar de l’oposició d’Espar-
 tero. El suport de la reina Isabel II va ser decisiu per-
què O’Donnell fos l’encarregat de formar un nou go-
vern el 1856. Encara que es van donar protestes d’al-
guns diputats, i moviments de resistència en defensa
del govern progressista, la facció lligada a O’Donnell
va aconseguir imposar-se i va procedir a tancar les
Corts, suprimir la milícia, abolir la llibertat de premsa
i destituir ajuntaments i diputacions.
Pàgines 68 i 69
1. En la política espanyola del segle XIX, l’exèrcit va
desenvolupar sempre un paper molt rellevant,
condicionant amb les seves decisions i actuacions el
normal desenvolupament de la vida política constitu-
cional. Aquest paper derivava tant de l’Antic Règim
com de la seva importància en la Guerra del Francès i
en les lluites contra els carlistes, i va afavorir una
constant intervenció política.
La preponderància dels militars en la vida política va
derivar en contínues intromissions, en pronunciaments
a través dels quals s’establien règims militars i en
revoltes que bloquejaven la normalitat constitucional,
tant per part dels militars conservadors com per part
dels progressistes, que, sovint marginats del govern,
recorrien a aixecaments populars per arribar al poder.
2. Les camarilles eren grups de pressió que actuaven
constantment en defensa dels seus interessos al voltant
de la reina Isabel II i lluitaven entre si.
Al llarg del regnat d’Isabel II, aquestes camarilles van
adquirir un poder enorme, i van arribar a influir en les
decisions de la reina i a obstaculitzar la normalitat
constitucional del país.
3. El text critica de forma molt dura les mesures que els
governs solien prendre per adulterar els resultats de
les eleccions. Entre els exemples que l’autor cita, re-
cordem l’avançament dels rellotges per obtenir un re-
sultat vencedor a les meses, els enrenous que anul-
laven les actes electorals, les pressions sobre els elec-
tors perquè anessin a votar, o els talls de carreteres o
ponts per impedir la participació electoral.
El cens electoral va mantenir al llarg de tota l’etapa
isabelina un caràcter molt excloent, i es va arribar a
percentatges molt restringits de la població masculina,
amb un màxim del 5,7% assolit el 1854.
El cens electoral va evolucionar de forma molt in-
constant durant el regnat d’Isabel II. L’Estatut Reial
de 1834 només va consentir la participació electoral al
0,13% de la població. La revolta de 1836 i la successi-
va Constitució de 1837 van ampliar el cens fins a arri-
bar a un 2,2%, i, amb la regència d’Espartero, es va
arribar a un 5,2%. El retorn al poder dels moderats,
amb la Llei electoral de 1846, va suposar un important
retrocés en el cens, que va baixar al 0,8%. Una nova
pujada es va donar el 1854, amb l’inici del bienni pro-
gressista, quan va arribar al màxim del 5,7% d’elec-
tors. Tanmateix, el retorn dels moderats va suposar un
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
retorn al restrictiu cens de 1846.
La participació electoral, malgrat que no va ser mai
gaire alta, va experimentar augments parcials quan els
governs ampliaven el cens electoral.
4. Es considera el regnat d’Isabel II com una etapa ines-
table políticament perquè la majoria dels governs van
arribar a durar uns quants mesos, i molts d’aquests ni
tan sols passaven de les poques setmanes. La mitjana
de governs per any va ser només d’un 1,62.
5. El text denuncia la repressió de l’estat de setge a Ca-
talunya, ja que sota aquest estat es cometen molts abu-
sos sore la població i perquè Catalunya no és ni la pri-
mera ni la més propensa a les revoltes.
L’estat de setge és un règim d’excepció, declarat pel
govern, que suspèn la normalitat constitucional del
país i introdueix la repressió a càrrec de les forces ar-
mades.
Segons l’autor, el recurs a l’estat de setge deriva en la
realització de nombrosos abusos i en l’exercici del po-
der fora de la llei per part del govern.
Segons Mañé i Flaquer, l’ús de la força militar sota
l’estat d’excepció és perjudicial per raons de justícia,
de prudència i de dignitat. Segons Jaume Balmes, en
canvi, el règim militar, malgrat que no és una solució
ideal, com a mínim garanteix la conservació de l’ordre
públic davant passions turbulentes i projectes insen-
sats.
6. A l’Espanya isabelina no va haver-hi normalitat cons-
titucional per la presència d’una sèrie de factors que
van obstaculitzar el normal desenvolupament polític i
l’estabilitat del sistema. Les constants intervencions
militars en la vida política, amb la implantació de rè-
gims militars, enderrocaven governs i afavorien el re-
curs a la violència per part d’aquells que es veien ex-
closos del govern.
La debilitat política es va veure augmentada pel su-
fragi molt restringit i per l’escassa participació políti-
ca de la població, així com per les lleis electorals que
afavorien el control i la manipulació dels resultats. A
més a més, sovint les eleccions eren convocades des-
prés d’un cop d’estat, donant així com a resultat una
victòria manipulada des de dalt.
Un altre factor que va contribuir a la debilitat del sis-
tema va ser la constant intromissió de la monarquia en
la vida política, sobretot per la influència de les cama-
rilles que lluitaven entre si per influir en les decisions
d’Isabel II. Finalment, també s’ha de tenir en compte
les molt freqüents suspensions de les garanties cons-
titucionals, que limitaven els drets i reforçaven el po-
der militar sobre el poder civil.
Pàgines 70 i 71
1. La corrupció a l’Espanya isabelina va anar augmen-
tant sobretot a causa de les noves concessions ferro-
viàries, aprovades pel govern de Narváez el 1857. Les
3-9
 empreses i corporacions, especialment estrangeres,
buscaven influenciar la vida política espanyola incor-
porant als seus consells d’administració homes de
l’Estat.
El cas de l’empresa MZA va ser un dels més escanda-
losos perquè en el seu consell d’administració es tro-
ben, des de 1856 a 1935, tretze ministres d’Hisenda,
nou de Foment i tres presidents del Consell de Mi-
nistres.
2. La contrarevolució moderada de 1856 va ser liderada
per O’Donnell, que, tanmateix, va perdre aviat el
favor de la reina. El seu successor va ser el moderat
Narváez, que va intentar tornar a la situació política
anterior a 1854. Narváez va suspendre la desamortit-
zació, va restringir drets i llibertats i va convocar uns
comicis manipulats que van donar una gran majoria
als moderats.
Entre les reformes més destacades de Narváez, podem
recordar la transformació del Senat per incorporar-hi
els grans d’Espanya, la restauració del mayorazgo i
l’aprovació de noves concessions ferroviàries.
No obstant això, la llei probablement més important
va ser la Llei d’instrucció pública del ministre
Moyano aprovada el 1857, que va dividir l’ensenya-
ment en tres graus i va establir la gratuïtat de la
instrucció primària, i que va esdevenir la primera llei
d’educació a Espanya.
3. A l’interior, O’Donnell va mantenir el poder al llarg
de quatre anys i mig, en una etapa de tranquil·litat
institucional i de desenvolupament econòmic. Les
eleccions van garantir al seu partit, la Unió Liberal,
una bona majoria, però van consentir la participació
també de l’oposició, allunyant així el risc de
rebelions. O’Donnell va liberalitzar la Constitució de
1845 disminuint el control estatal sobre la premsa, va
augmentar l’autonomia de jutges i ajuntaments i va
desenvolupar la legislació econòmica progressista,
amb inversions en obres públiques, desamortitzacions
i expansió dels ferrocarrils.
En la política exterior, O’Donnell va gastar bona part
dels ingressos d’Hisenda en aventures militars en
altres continents que pretenien estimular el
nacionalisme i tornar a Espanya una imatge de
potència colonial. Entre 1858 i 1862 Espanya va
participar, al costat de França, en una expedició a la
Cotxinxina per venjar una matança de missioners; el
1862 va intervenir a Mèxic per exigir el pagament del
deute, i entre 1859 i 1860 va desenvolupar una activa
campanya militar al Marroc, amb importants victòries,
que van estimular el patriotisme, van donar gran pres-
tigi al general Prim i van finalitzar amb la pau de
Wad-Ras que va permetre l’ocupació d’Ifni i l’amplia-
ció del territori de Ceuta.
4. La caiguda el 1863 del govern d’O’Donnell va preci-
pitar la crisi de la monarquia isabelina, una crisi que ja
havia començat anteriorment amb el desgast de la
coalició governamental per la creixent oposició dels
sectors progressistes.
3-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
El creixent intervencionisme de la reina, influïda per
la camarilla ultracatòlica, i el retorn a l’autoritarisme
amb el govern de Narváez van augmentar la insatis-
facció dels sectors populars i progressistes cap a un
sistema cada vegada més inestable i desnaturalitzat.
En aquesta situació, progressistes, republicans i demò-
crates van culpar la reina de la crisi i van optar pel
pronunciament per accedir al poder, com quan, el
1866, es va produir la rebel·lió de la caserna de San
Gil a Madrid.
La dura reacció de Narváez, que va establir un nou rè-
gim autoritari tancant les Corts, i la crisi de subsistèn-
cia de 1866, van provocar la descomposició final del
sistema quan progressistes, unionistes, militars i de-
mòcrates van decidir unir-se per acabar amb Isabel II.
5. Els grups polítics que es van unir per enderrocar Isa-
bel II van ser, en un primer moment, els demòcrates i
els progressistes, que van firmar el Pacte d’Ostende el
1866. L’any següent, també els unionistes i bona part
de la cúpula militar es van unir a la conspiració, deci-
dits a procedir a un canvi radical que no fos única-
ment un simple canvi de govern.
Progressistes i demòcrates van acordar en el Pacte
d’Ostende acabar amb la monarquia borbònica d’Isa-
bel II, formar un govern provisional i convocar unes
Corts constituents elegides per sufragi universal mas-
culí. Aquestes Corts decidirien quina forma de govern
hauria d’adoptar Espanya (i, si s’escaigués, quina di-
nastia hauria d’assumir el poder) i restablirien la lli-
bertat d’impremta i d’associació per a tots els ciu-
tadans.
Pàgines 72 i 73
1. La guerra carlina va tenir una gran importància en el
desenllaç de la revolució liberal a Espanya. Per un
costat, davant el desafiament representat per l’aixeca-
ment carlí, els isabelins van haver d’ampliar la seva
base social per fer front a l’amenaça de forma més
efectiva. Això va comportar que la regent i els seus
partidaris, per obtenir el suport de la burgesia i de les
classes populars de les ciutats, haguessin d’accedir a
les demandes liberals que demanaven el final de l’ab-
solutisme.
D’altra banda, la guerra carlina, especialment la de
1833-1840, va provocar la polarització i divisió de la
societat espanyola en dos bàndols, la qual cosa va
comportar que els liberals, davant la contínua neces-
sitat de defensar-se, tinguessin grans dificultats per
aplicar el seu programa de forma completa i satisfac-
tòria. La guerra carlina, a més a més, va facilitar la
intromissió dels militars en els assumptes polítics del
país al llarg de tot el segle.
2. La revolució liberal va comportar una sèrie d’impor-
tants reformes a Espanya, que es van desenvolupar en
paral·lel a l’accés de les forces liberals al poder.
En el marc de la primera guerra carlina, i després de
l’insuficient Estatut Reial de 1834, els liberals pro-
 gressistes van arribar al poder després de la revolta de
1836. En aquest primer període, els progressistes van
portar a terme la reforma agrària liberal, amb la desa-
mortització dels béns del clergat, l’abolició dels sen-
yorius i la desvinculació de la terra, van posar en mar-
xa la Milícia Nacional, van adoptar mesures libera-
litzadores en la indústria i en el comerç, van suprimir
els gremis i les duanes interiors, i, sobretot, amb la
Constitució de 1837 van abolir l’Antic Règim i van
introduir el sufragi censatari alhora que s’establia el
principi de la sobirania nacional.
Durant la regència d’Espartero, entre 1840 i 1843, es
van adoptar altres mesures lliurecanvistes per al
comerç i es va donar impuls a la premsa i a les
publicacions. Més endavant, en la dècada moderada,
es van implantar altres reformes: es van reformar
l’Administració i la fiscalitat, es va procedir a una
unificació legislativa i es van establir la Guàrdia Civil
i un sistema d’educació nacional.
Durant el posterior bienni progressista, es va procedir
a noves desamortitzacions, es va promulgar la Llei de
ferrocarrils i es va fomentar el desenvolupament eco-
nòmic.
A manera de balanç final, podem afirmar que la revo-
lució liberal espanyola del segle XIX va aconseguir
construir un règim constitucional que acabava amb els
aspectes més visibles de l’Antic Règim, centralitzava,
racionalitzava i unificava l’Administració, impulsava
l’economia i el comerç i introduïa un primer i parcial
sistema de representació parlamentària. No obstant
això, la construcció liberal va ser imperfecta a causa
de les resistències del sistema, la intromissió de l’ex-
èrcit, el paper de la monarquia i els fraus electorals,
que estimulaven, d’altra banda, les revoltes populars.
3. Activitat personal.
Els alumnes elaboraran l’esquema i el dividiran en
quatre apartats. En el primer apartat, entre 1843 i
1853, van governar els liberals moderats de Narváez i
Bravo Murillo: es va promulgar la Constitució de
1845, es va institucionalitzar l’Estat liberal amb el
Concordat amb el Vaticà, la reforma administrativa,
legislativa i fiscal, i es van crear la Guàrdia Civil i un
sistema d’educació públic.
La segona etapa, entre 1854 i 1856, va ser dominada
pels progressistes i pels unionistes d’O’Donnell, des-
prés de la revolució de 1854. En aquesta etapa, es van
efectuar noves desamortitzacions, es va projectar una
nova Constitució, que finalment no va néixer, i es van
estimular el creixement econòmic i la creació de fer-
rocarrils.
En la tercera etapa, entre 1856 i 1863, O’Donnell i els
unionistes van dominar el Govern. Va ser una etapa
de creixement econòmic, d’estabilitat política i d’acti-
visme en l’escena internacional, amb diferents inter-
vencions a Mèxic, Cotxinxina i el Marroc.
La quarta i última etapa, entre 1863 i 1868, va veure
el retorn al Govern dels moderats, en una fase de crei-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
xent descomposició del sistema caracteritzada per di-
ficultats econòmiques, la implantació de governs auto-
ritaris que marginaven l’oposició i per revoltes i aixe-
caments, que finalment el 1868 van acabar amb la
monarquia isabelina.
4. Durant el regnat d’Isabel II, els moderats van ocupar
el poder durant més temps que els progressistes. En
l’òptica dels liberals moderats, que comptaven amb el
suport de les classes altes, el liberalisme havia de ser
limitat i la sobirania popular havia de ser compartida
d’acord amb els drets tradicionals del monarca. Els
moderats van afavorir el desenvolupament econòmic
en la mesura dels seus propis interessos, van apostar
per un projecte estatal centralitzador que es basés a
potenciar les institucions de l’Estat i a unificar les di-
ferents legislacions, i es van mostrar sempre contraris
a les reivindicacions populars i van apostar sovint per
règims autoritaris que suspenien o limita-ven els drets
constitucionals. Van marginar l’oposició i van limitar
el dret de vot de la ciutadania.
Els progressistes, en canvi, malgrat que compartien
amb els moderats la preocupació pel desenvolupament
econòmic del país, es van esforçar per ampliar els
drets de la ciutadania, i van promoure iniciatives le-
gislatives i constitucionals més avançades. A més a
més, entre els progressistes gaudia de més partidaris
un projecte d’Estat més descentralitzat, que potenciés
l’autogovern a nivell local i regional, en contra de la
centralització moderada. Els progressistes també
apostaven per l’extensió del sufragi i per atendre les
exigències de les classes populars, que sovint els
recolzaven.
Pàgines 74 i 75
REPASSA
a) Defineix conceptes:
– Carlisme: doctrina política que es va originar per les
pretensions de l’infant Carles de Borbó de succeir
Ferran VII contra l’entronització de la seva filla,
Isabel, i que pretenia l’absolutisme i propugnava
reformes dins d’una continuïtat tradicionalista.
– Impost de consums: Tribut creat per la reforma finan-
cera d’Alejandro Mon (1845). Reunia diferents im-
postos indirectes sobre articles de primera necessitat i
comestibles (sabó, vi, oli, carn fresca, embotits, etc).
El seu valor augmentava en les poblacions més grans.
Fou molt impopular per l’alça de preus que provocà.
– Desvinculació: Llei relacionada amb les desamortitza-
cions espanyoles del segle XIX segons la qual es po-
saven en circulació béns vinculats a la noblesa (ma-
yorazgos) i s’abolien senyories jurisdiccionals.
– Pronunciament: forma de cop d’Estat militar. S’ini-
ciava amb la lectura d’un manifest a les tropes per
part d’un general, en què aquest es pronunciava en
contra del Govern en nom d’un partit polític concret, i
no de l’exèrcit.
3-11
– Sufragi censatari: sistema electoral que condicionava
el dret a vot a la seva condició social. Des de la Cons-
titució de Cadis de 1812 el sufragi era censatari a Es-
panya, limitat a propietaris, noblesa, etc.
– Sistema de quintes: Sistema de reclutament per a l’ex-
èrcit a partir de la Constitució de 1812. Es realit-zava
un sorteig i una cinquena part dels homes entre 20 i 30
anys eren cridats a fer de soldat. Però si es pagava una
elevada quantitat de diners (redempció) a l’Estat el
jove era substituït per un altre. El gruix de la població
no podia pagar i es veia obligada a ingressar a l’ex-
èrcit. Per això va haver un gran nombre de protestes
amb l’objectiu de suprimir del sistema de quintes.
– Revolució liberal: procés mitjançant el qual, a partir
de 1833, es van anar implantant a Espanya les estruc-
tures típiques de l’Estat liberal, gràcies a l’acció dels
partits liberals. Aquest procés, protagonitzat per mo-
derats, progressistes, unionistes i demòcrates, es va
veure frenat pels conflictes, els aixecaments, els
pronunciaments i les resistències del sistema, que van
dificultar la plena implantació del liberalisme.
– Desamortització: confiscació i venda de béns fins
aleshores amortitzats (inalienables) propietat de l’Es-
glésia i dels municipis. Al segle XIX les dues grans
desamortitzacions van ser la de Mendizábal (1836) i
la de Madoz (1855).
– Milícia Nacional: força militar formada per grups de
ciutadans el 1808 per lluitar pel liberalisme. Va
participar en alçaments antiabsolutistes i des de 1835
en pronunciaments progressistes.
– Camarillisme: fenomen típic de la monarquia isabe-
lina, consistent en la gran influència que determinats
grups de poder, denominats camarilles, exercien sobre
la reina. Les camarilles lluitaven sovint entre si i van
arribar a tenir un gran poder, especialment en les fases
finals del regnat.
b) Explica i ordena cronològicament:
A continuació, relacionem els fets seguint un ordre
cronològic:
– Estatut Reial (1834): carta proposada pel govern mo-
derat de Martínez de la Rosa, per formar Corts esta-
mentals amb caràcter consultiu i subordinades al mo-
narca.
– Conveni de Bergara (1839): acord entre el general
carlista Maroto i l’isabelí Espartero que va posar fi a
la primera guerra carlina, i que va mantenir els furs
bascos i navarresos i va integrar els oficials carlistes a
l’exèrcit reial.
– Jamància (1843): nom amb el qual fou coneguda la
bullanga de Barcelona del 1843. La revolta es va ini-
ciar com a insurrecció contra Espartero, que va acabar
amb el derrocament d'aquest, però aviat es va girar
contra el nou govern de Madrid, ja que aquest, en lloc
de crear la Junta Central que havia acordat amb la
Junta Suprema de Barcelona, volia convocar corts ge-
nerals.
3-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
– Guerra dels Matiners (1846-1849): també se’n diu se-
gona guerra carlina, tot i que, més que no pas una guerra
estrictament carlina, va ser una revolta catalana contra la
dictadura dels moderats i contra un seguit de mesures
com quintes, i aranzels, en la qual participaren, a més
dels carlins, progressistes i republicans.
– Vicalvarada (1854): pronunciament efectuat pel gene-
ral O’Donnell, que, juntament amb el Manifest de
Manzanares dels progressistes, va posar fi a la dècada
moderada davant la deriva autoritària del règim i va
iniciar el bienni progressista.
– Pacte d’Ostende (1866): pacte firmat per progressis-
tes i demòcrates per posar fi a la monarquia d’Isabel
II, formar un govern provisional i convocar Corts
constituents per mitjà del sufragi universal masculí.
c) Identifica els personatges:
– Baldomero Espartero: general i polític, va ser un dels
firmants, pel bàndol isabelí, del Conveni de Bergara
de 1839. El 1840, convertit en líder dels progressistes,
va assumir la regència després de l’exili de Maria
Cristina, i va estrenar un Govern que aviat va derivar
cap a l’autoritarisme, fins a la seva destitució el 1843.
El 1854, després de la revolució, va tornar a convertir-
se en primer ministre, càrrec que va mantenir durant
el bienni progressista. Quan el 1856 es va enfrontar
amb O’Donnell per la repressió de la conflictivitat
social, va ser altra vegada allunyat del poder.
– Leopoldo O’Donnell: general i polític. Va protagonit-
zar una sèrie de conspiracions que el 1843 van posar
fi a la regència d’Espartero. El 1854, va donar inici a
la revolució amb el pronunciament de Vicálvaro, i va
obtenir el ministeri de la Guerra després de l’èxit re-
volucionari. Va promoure la creació del partit Unió
Liberal, i el 1856 va posar fi al bienni progressista
amb un cop militar, després del qual va restablir la
Constitució de 1845. Perduda la confiança de la reina,
va tornar al Govern el 1858, i s’hi va mantenir fins al
1863 en un context de creixement econòmic i de guer-
res exteriors.
– Joan Prim: militar i polític progressista, va ser un dels
herois de la guerra d’Àfrica. L’intent d’O’Donnell
d’incorporar-lo al seu govern va provocar la caiguda
del mateix O’Donnell. Posteriorment, es va convertir
en el líder de la revolució de 1868 i en president del
Govern provisional, i va ser el responsable de l’elec-
ció d’Amadeu de Saboia com a rei d’Espanya. El seu
assassinat va desestabilitzar, abans que comencés, el
regnat del mateix Amadeu.
– Juan A. Mendizábal: polític liberal, el 1835 es va con-
vertir en primer ministre, amb l’objectiu de derrotar
els carlistes i de transformar l’Estat en sentit liberal
l’Estat. Posteriorment va ser ministre d’Hisenda. Va
ser el màxim responsable de la reforma agrària liberal,
amb la primera gran desamortització.
– Ramón Narváez: militar i polític d’orientació liberal
moderada. El 1843 les seves conspiracions amb
O’Donnell van acabar amb la regència d’Espartero;
 posteriorment, va ser en diferents ocasions primer mi-
nistre. Al llarg dels seus governs es va elaborar la
Constitució de 1845, es va portar a terme la cen-
tralització administrativa i la creació de la Guàrdia
Civil. Després del bienni progressista, va tornar una
altra vegada al Govern el 1856, i una altra vegada el
1863. Els seus mandats es van caracteritzar per la
radicalització creixent de l’autoritarisme.
– Pascual Madoz: ministre d’Hisenda en el bienni pro-
gressista, va ser autor de la Llei de desamortització
civil i eclesiàstica de 1855.
CONTESTA
a) La guerra carlina va ser una llarga guerra civil, que es
va desenvolupar en diferents fases, entre dues fac-
cions polítiques espanyoles al llarg del segle XIX,
causada per l’aixecament carlista en defensa de les
pretensions al tron de Carles, germà del difunt rei Fer-
ran VII i partidari de l’Antic Règim i dels privilegis
tradicionals.
La guerra va enfrontar carlistes, absolutistes i defen-
sors de Carles, i isabelins, defensors de la legalitat del
tron d’Isabel II.
Els carlistes, a més a més de defensar les pretensions
de Carles, recolzaven l’absolutisme, la religió catòlica
amb preeminència de l’Església, la societat tradicional
i els drets forals. Els isabelins defensaven l’Estat i el
paper de la monarquia, i van ser recolzats pels liber-
als, la noblesa i les classes urbanes.
b) La revolució liberal a Espanya va començar a partir de
1833 com a conseqüència de la sublevació carlista.
Davant la necessitat de comptar amb més suports per
fer front als carlistes, la regent María Cristina va
haver d’atraure’s als liberals nomenant el moderat
Martínez de la Rosa com a primer ministre.
No obstant això, les modestes reformes proposades
pel Govern, amb la promulgació de l’Estatut Reial, no
eren suficients per satisfer els liberals ni per calmar el
malestar social. La destitució del posterior Govern de
Mendizábal, que havia iniciat una sèrie de reformes,
va provocar protestes i sublevacions que van culminar
en el motí de la Granja. Això finalment va obligar la
regent a acceptar la Constitució de 1812 i a
formalitzar un canvi de règim que va crear un nou
ordre liberal, culminat en la Constitució de 1837.
c) L’única similitud que mantenia l’Estatut Reial de
1834 amb les constitucions posteriors era la formació
d’unes Corts dividides en dues cambres. Pel que fa a
les diferències, en primer lloc no es tractava d’una
veritable Constitució sinó d’una carta atorgada pel
monarca. A més a més, les Corts que creava no tenien
atribucions legislatives ni de sobirania, sinó que eren
òrgans consultius subordinats al monarca.
En canvi hi ha més similituds entre la Constitució de
1837 i la de 1845. Totes dues mantenien la divisió de
les Corts en dues cambres: un Senat de designació real
i un Congrés de Diputats elegit per sufragi censatari.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
A més a més, en les dues cartes el monarca mantenia
amplis poders, es reconeixia la confessionalitat
catòlica i l’obligació de l’Estat de mantenir el culte i
el clergat, i es mantenien, en matèria social, els drets
dels ciutadans.
Tanmateix, també es donaven moltes diferències. Les
dues constitucions van néixer per impuls de dos grups
diferents: la de 1837 pels liberals més progressistes, la
de 1845 pels moderats. A més a més, la Constitució
de 1845 rebutjava la sobirania nacional, i establia una
sobirania compartida entre rei i Corts; retallava les
atribucions de les Corts i ampliava les de l’executiu;
ampliava els poders del rei; rebaixava el poder local;
suprimia la Milícia Nacional, i, finalment, restringia el
sufragi.
d) El sistema polític implantat pels moderats el 1845 es
basava en l’autoritat, l’ordre i la repressió, amb la in-
tenció de clausurar definitivament l’anterior etapa
revolucionària. El sistema moderat tenia com a objec-
tiu garantir els privilegis de l’oligarquia, i limitava
l’accés al vot restringint el sufragi. Un altre objectiu
era la millora i modernització del sistema estatal,
mitjançant la centralització, les reformes legals i
fiscals, així com el manteniment de l’ordre públic i la
millora de les relacions amb l’Església.
El sistema polític progressista, desenvolupat a partir
de 1854, es mostrava en canvi més obert a les exi-
gències populars, així com a les de demòcrates i re-
publicans, i menys favorable a l’ús de la força per
mantenir l’ordre. També es va preocupar pel desen-
volupament econòmic i social, i va adoptar mesures
conciliadores en els enfrontaments amb els treballa-
dors.
Les reformes més importants dels moderats van ser la
promulgació de la Constitució de 1845, el Concordat
amb el Vaticà, la reforma fiscal de 1845, la promul-
gació dels codis penal i civil, la reforma de l’Adminis-
tració pública i de l’Administració provincial i muni-
cipal, l’establiment d’un sistema nacional d’educació
pública, la creació de la Guàrdia Civil, l’adopció del
sistema mètric decimal i la imposició del servei mili-
tar obligatori.
Les reformes més importants dels progressistes van
ser la llei de Desamortització civil i eclesiàstica de
Madoz de 1855, la Llei general de ferrocarrils, la
posada en marxa del sistema de telègraf, l’ampliació
de la xarxa de carreteres, el desenvolupament de la
mineria i el foment de les societats d’accionistes i
l’activitat bancària.
e) Els elements que van dificultar el normal desenvolu-
pament del sistema constitucional a Espanya van ser
la freqüent intervenció de l’exèrcit en la política; la
intromissió de la Corona en els assumptes polítics,
amb la influència de les camarilles; l’habitual recurs
al frau electoral afavorit per l’escassa participació; la
repressió dels moviments populars, amb la supressió
de les llibertats constitucionals i el recurs a l’estat
de guerra; la inestabilitat política i l’escassa durada
3-13
 dels governs.
El recurs a la revolta popular o al pronunciament mili-
tar per accedir al poder va ser tan freqüent a l’Espanya
isabelina pel prestigi i el paper que tenia l’exèrcit,
especialment en connexió amb els partits polítics, i
per la tendència de la Corona a concedir el poder als
moderats, la qual cosa propiciava que els progressistes
recorreguessin a la revolta com a única mesura per
accedir al poder.
f) Els factors que van afavorir la crisi i caiguda del
règim moderat el 1868 van ser la radicalització de
l’autoritarisme i la creixent intromissió de la reina en
la política, sota la influència de la camarilla
ultracatòlica. La inestabilitat governamental que va
derivar va augmentar per la creixent oposició de
progressistes i demòcrates, que van firmar el Pacte
d’Ostende per acabar amb els Borbons, per la dura
repressió governamental de les revoltes i per la crisi
de subsistència causada per l’alentiment econòmic.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre’n l’enunciat.
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau.
Activitat guiada.
3. Establir-ne el guió.
Activitat guiada.
COM ES DESENVOLUPA UN TEMA A PARTIR...
a) Activitat guiada.
b) Activitat guiada.
c) Activitat guiada. Text a manera d’exemple:
La desamortització consisteix en la venda per part de
l’Estat de terres i béns, prèvia expropiació, que per-
tanyien a entitats com l’Església catòlica o els muni-
cipis i que no es podien alienar. En el context de la re-
forma agrària liberal, la desamortització servia per
desmantellar la propietat senyorial, i insituïa noves
relacions de mercat i de treball, i establia alhora els
nous principis de la propietat privada de la terra.
En la primera desamortització es van posar a la venda
béns del clergat regular i secular. L’objectiu d’aquest
procés era obtenir recursos per a l’Estat, disminuir el
dèficit i millorar les finances, i crear una nova classe
de propietaris que vivifiquessin unes terres abans no
productives. En la segona desamortització es van po-
sar a la venda béns de l’Estat, l’Església, els ordes mi-
litars, les institucions benèfiques i sobretot dels ajun-
taments. L’objectiu d’aquest segon procés era recaptar
fons per disminuir el dèficit estatal, amortit-zar el
deute públic i tenir diners per a l’obra pública.
L’abast de les vendes va ser molt més consistent en el
cas de la desamortització de Mendizábal que en la de
3-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Madoz, amb ingressos per valor de centenars de mi-
lions de reals en la primera, i de desenes de milions en
la segona. En tots dos casos, la província on es van
obtenir més ingressos va ser Sevilla, i sempre van ser
les altres províncies del centre i sud del país les més
afectades pel procés.
La primera desamortització es va realitzar entre 1836 i
1837, en plena guerra carlina i després de la revolució
de 1836, amb el primer accés dels progressistes al
poder. La segona en canvi es va donar el 1855, durant
l’anomenat bienni progressista i després de la revolu-
ció de 1854.
La desamortització eclesiàstica va trobar moltes més
dificultats que la comunal pel difícil context polític i
per la resistència de les jerarquies eclesiàstiques, que
es van oposar a la dissolució dels ordes i a l’expro-
piació de les seves terres.
d) Activitat guiada de resposta personal.
Pàgines 76 i 77
1. Fixa’t en el gravat
a) El gravat representa una al·legoria de les victòries
polítiques i militars del general Baldomero Espartero,
a qui està dedicat. El seu objectiu és recordar els
mèrits del militar i polític espanyol. Va ser elaborat el
1879, any de la mort d’Espartero.
b) En la part superior del gravat podem veure una al·le-
goria de la victòria, que porta un retrat d’Espartero,
envoltada de banderes, llorers i altres elements sim-
bòlics.
En la part inferior es representen tres escenes de la vi-
da d’Espartero: el seu retorn a la vida civil després de
la seva regència, el Conveni de Bergara que va posar
fi a la primera guerra carlina i la revolució de 1854
que li va tornar el poder.
c) En la part superior del gravat, la victòria es representa
com una dona alada, que anuncia amb una trompeta la
glòria del difunt general. La victòria a la qual fa
al·lusió és la que Espartero va obtenir en la primera
guerra carlina. A partir d’aquesta victòria, Espartero
va obtenir de la Corona un títol nobiliari creat expres-
sament, el de Duc de la Victòria.
En la part central del gravat apareix una referència a
la Constitució de 1837 perquè aquesta Constitució va
ser promulgada pels progressistes, el líder de refe-
rència dels quals era precisament Espartero. La cen-
tralitat de la Constitució de 1837 es pot atribuir a la
seva importància en la història espanyola del segle
XIX, en ser el primer gran impuls per a la transfor-
mació liberal de l’Estat.
Les tres dates que apareixen en la part inferior fan
referència a l’inici i el final de la regència d’Espartero
(1840 i 1843) i al seu nou mandat com a primer mi-
nistre (1854). En el gravat, s’atribueix més impor-
tància a la data de 1840, que és quan Espartero va ob-
 tenir el màxim poder a Espanya, després de la victòria
en la primera guerra carlina.
d) Resposta personal.
Espartero tenia tants seguidors com detractors perquè va
ser un líder militar molt destacat, amb importants
intervencions en àmbit polític que van liderar la
transformació de l’Estat en un sentit liberal progressista.
No obstant això, la seva regència de 1840-1843 es va
caracteritzar per l’autoritarisme, les mesures repressives i
l’aïllament, pel que també molts progressistes sentien
una gran animadversió cap al general.
2. Comenta el text
a) Es tracta d’una font primària, una memòria escrita per
Antonio Guerola el 1864 referent a la seva administra-
ció de la província de Barcelona. L’autor és governa-
dor civil de Barcelona i el seu càrrec té un especial
relleu perquè el governador civil havia d’administrar
els afers públics i perquè estava a contacte amb les
dificultats que patia la població.
b) La idea principal que exposa l’autor és que el sistema
d’impostos de consum és un sistema injust perquè
perjudica més els pobres que els rics. Aquesta idea es
basa en l’observació que sovint els articles de luxe,
reservats a les classes altes, eren menys gravats per
impostos que els articles d’ús quotidià. La principal
preocupació de l’autor és que aquests impostos de
consum produeixen un descontentament general en la
població i arriben a causar problemes d’ordre públic.
c) L’impost de consums és un impost que grava articles
de primera necessitat i que tot ciutadà ha de pagar. Va
ser creat el 1845, amb la reforma fiscal de la Llei
Mon-Santillán. Es tractava d’un impost summament
impopular perquè obligava els més pobres a pagar
impostos per aliments i altres articles de primera ne-
cessitat, una tributació que als rics no els semblava in-
tolerable.
El 1864, després de les dimissions d’O’Donnell, el
sistema polític espanyol estava en plena descompo-
sició i la bonança econòmica anterior s’havia detingut,
amb greus problemes de subsistència que van explotar
el 1866. Es tractava llavors d’una situació molt inesta-
ble i perillosa per a l’ordre públic, ja que augmentava
el risc de revoltes populars. El temor que expressava
Guerola era que l’impost sobre consum afavorís enca-
ra més l’explosió del descontentament popular.
3. Analitza el gràfic
a) El gràfic ens mostra l’evolució del cens electoral a la
província de Barcelona entre el 1836 i el 1854. El
nombre d’electors va anar pujant de manera irregular
fins l’any 1845. A partir de llavors i fins al 1853
aquests es van reduir molt, i el 1854 van experimentar
una gran pujada, la més alta de la sèrie històrica.
b) El sufragi censatari era el sistema electoral que condi-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
cionava el dret a vot a la condició social del ciutadà,
que havia de tenir un determinat nivell de renda. A
Barcelona com a màxim va arribar al 5% d’electors.
El 1843 i el 1854 són els anys de percentatge més alt
de votants.
c) Segons governessin moderats o progressistes, el per-
centatge de persones amb dret a vot sobre el conjunt
de la població augmentava o disminuïa, tot i que no de
manera significativa. Per exemple, la Constitució de
1837 establia un sufragi censatari i indirecte, que es
va definir de forma més precisa en la Llei electoral del
mateix any. Els ciutadans que tenien dret de vot eren
únicament els homes majors de 25 anys que paguessin
una renda mínima de 200 reals, el que significava un
2,4% de la població. Però amb governs progressistes
el tant per cent no va arribar mai al 10% de la po-
blació. Finalment, el 1890 es va eliminar el sufragi
censatari i es va implantar l’universal masculí.
4. Completa al quadern
Vegeu la Figura 1 de la pàgina 3-16 de la guia.
5. Consulta una hemeroteca digital
a) Activitat personal.
b) Activitat personal.
A la primera pàgina s'inclou l'anomenada Crónica
oficial, en el primer número s'insereix el mateix text
constitucional recentment aprovat. A continuació, en
una secció sota l'epígraf Barcelona s'ubica el principal
article de fons, de caràcter polític o doctrinal, que té
l'estructura pròpia de l'editorial. Altres seccions són
Crónica interior i Crónica extranjera, amb notícies ex-
tractades d'altres periòdics i algunes procedents de
parts telegràfics, així com les de Alcance y Cortes. La
secció de local té l'epígraf Gacetín urbano. A Crónica
mercantil s'insereixen també els canvis monetaris. A
més publicava manifestos o proclames polítiques, co-
municats remesos i avisos, i al final té una bre-víssima
secció de Teatre. No té anuncis comercials.
Hi apareix la Constitució de 1837 perquè és un diari
de defensa d’aquesta, de caire progressista.
c) L’article Unión defensa bàsicament que hi ha d’haver
unió entre els diferents corrents del liberalisme a
Espanya. En primer lloc, l’autor afirma que amb qui
no pot haver unió és amb els carlins, i que aquests
s’han de derrotar al camp de batalla. Tot seguit passa
a parlar de tres elements que són claus per a realitzar
una unió efectiva entre tots els liberals espanyols.
Primer esmenta la Cons-titució acabada d’estrenar
aquell any, el 1837. Assenyala que s’ha de respectar i
complir fil per randa, ja que aquesta es tracta de la
columna sobre la que es cimenta la unió. En segon
lloc diu que la guerra s’ha d’acabar amb la victòria
sobre els carlins i que no s’ha de negociar res amb
ells, ja que representen l’absolutisme i tot allò que va
contra el liberalisme. Finalment, el tercer element
indispensable per a aconseguir la unió entre els
3-15
 liberals és el de la tolerància entre totes les opinions i d’esports. A més a més, la lletra és molt petita i de
dins el liberalisme (excepte sobre la immutabilitat de difícil lectura, i els articles són molt llargs i poc
la Constitució i sobre la derrota total del carlisme). separats entre ells.
Es tracta d’un article de tendència política liberal i Elabora un eix digital
progressista.
Activitat personal.
d) Valoració personal. Els alumnes hauran de destacar
Reptes a la Xarxa
que en el diari del segle XIX les imatges hi són del tot
absents, així com les notícies de crònica, de successos Activitat personal.

FIGURA 1

ISABEL II ISABEL II
MINORIA D’EDAT (1833-1843) MAJORIA D’EDAT (1843-1868)
Regència de Maria Cristina Regència d’Espartero
(1833-1840) (1840-1843)
Bienni Retorn al
PROGRES- PROGRES- Dècada Govern
Moderats Moderats progres- moderan-
SISTES SISTES moderada unionista
sista tisme

1833-1835 1843- 1863-

Cronologia 1835-1837 1843 1840-1843 1854-1856 1856-1863
1837-1840 1854 1868
Personat- Martínez de la Narváez
Narváez Espartero O’Donnell
ges Rosa Mendizábal Espartero Bravo Narváez
O’Donnell O’Donnell Prim
destacats Cea Bermúdez Murillo
Llei de
desamor-
Constitució de Limitació
Lleis, de- Estatut Reial Manifest de tització de Pacte
1837 Llei Constitució del poder
crets i Llei Manza- Madoz d’Osten-
Reforma d’aranzels de 1845 de la Co-
reformes d’ajuntaments nares Llei de de
agrària rona
ferro-
carrils
Primera Guer- Pronuncia
ra carlina Primera Guer- ment de Estabilitat
Política in- Pronuncia-
Aixecament de ra carlina Aixecament Vicálvaro Vagues política Revolta de
terior: fets ments
la Granja Bombardeig de Barcelona Guerra obreres inter- San Gil
destacats militars
Revoltes de Barcelona dels Mati- nacional
populars ners
Guerra del
Marroc
Expedició Primera
Política ex- Concor-
Quàdruple Guerra de a Guerra
terior: fets dat amb la
Aliança Crimea Cotxinxina del
destacats Santa Seu
Interven- Pacífic
ció a Mè-
xic
Carlisme
Moviments
Revoltes Carlisme Crisi del cotó Moviment Crisi de
Principals populars Crisi
militars Moviment Conspiració Carlisme obrer i subsis-
problemes Insurrecció econòmica
Protestes obrer militar camperol tència
militar
populars
Progres- Progres-
sistes sistes
Progres-
Grups Moderats Progres- Demòcra- Republi-
Progressistes Moderats sistes Moderats
d’oposició Carlistes sistes tes cans
Carlistes
Republi- Unio-
cans nistes

3-16

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 ENLLAÇOS D’INTERNET

TICHING WEBS

http://www.tiching.com/752622 https://www.youtube.com/embed/Qn7YXw468vo?wmode=transparent

http://2.bp.blogspot.com/-MiZhhjbV-KY/UJA2_NL93ZI/AAAAAAAAAMU/w-
http://www.tiching.com/752893 jSgs3cawM/s640/Isabel%20II%20(Revista%20La%20Flaca%20-
%2031.07.1869.jpg

http://www.tiching.com/753692 https://www.youtube.com/embed/cTl3kmQ6WFE?wmode=transparent

http://www.tiching.com/753693 https://www.youtube.com/embed/bZxvNBG4DIw?wmode=transparent

http://www.tiching.com/753694 https://www.youtube.com/embed/tGHNbUkwfRs?wmode=transparent

http://www.tiching.com/753697 https://www.youtube.com/embed/Y-k-LuEcts8?wmode=transparent

http://4.bp.blogspot.com/-
D2s3riW4p2g/VYlOHi4ZPNI/AAAAAAAAGTw/jSKxNwj4Tnw/s1600/fig.1_quema
http://www.tiching.com/753742
_de_banderas_en_la_puerta_del_sol_bajo_la_revolucion_de_1854._eugenio_lu
cas_velazquez.jpg

http://www.tiching.com/753743 https://www.youtube.com/embed/jc9-0WrZF5g?wmode=transparent

3-17

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 0 4
El Sexenni Democràtic (1 8 6 8 - 1 8 7 4 )

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions didàctiques

• Solucionari

• Recursos didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliografia

4-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 3 78
a
87
Orientacions didàctiques Bibliografia
● 1. La Revolució i el Govern Provisional (1868-1870). Explicació dels ● J. TERMES: De la Revolució de
esdeveniments dels anys 1868-1870, amb les causes de la revolució del Setembre a la fi de la Guerra
1868, l’establiment del govern provisional i les reformes que va portar a ter- Civil, 1868-1939. Vol. VI de l'o-
me, la Constitució del 1869 i l’auge del republicanisme, les reformes i les bra Història de Catalunya. Edi-
dificultats de la Regència. cions 62, Barcelona, 1999.
● 2. “A baix les quintes”. Textos i documents que expliquen el sistema de Obra que tracta els setanta anys
quintes de l’exèrcit espanyol, les penúries i dificultats que provocaven les que separen la Revolució de Se-
quintes entre la població, així com el paper de les protestes en contra tembre i la fi de la Guerra Civil
d’aquest sistema en el moviment revolucionari del 1868. des de la solidesa teòrica i l'anà-
lisi incisiva dels fets, posant èm-
● 3. La monarquia d’Amadeu de Savoia (1871-1873). Anàlisi de la monar-
fasi en les crisis, les contradic-
quia d’Amadeu de Savoia, amb especial atenció a la fragilitat del nou sis-
cions internes i els xocs socials.
tema i als moviments d’oposició a la monarquia.
● A. DUARTE: Història del repu-
Naveguem per Tiching blicanisme a Catalunya, Eumo,
● http://www.tiching.com/753808. El Sexenni Democràtic. Documental que Vic, 2004.
exposa els fets del Sexenni Democràtic. Podem fragmentar el visionament Llibre que analitza les caracte-
a mesura que avancem en l'estudi del tema: la revolució del 1868 (00:00- rístiques del republicanisme al
10:57), la Constitució del 1869 (10:57-12:30), el regnat d'Amadeu de Sa- llarg de més d'un segle entès
voia (12:30-22:10) i la Primera República (22:10-32:18). com a ideal, cultura, moviment
● http://www.tiching.com/753806. Figuerola, el pare de la pesseta. Petit do- amb pluralitat d'ingredients i,
cumental centrat en la figura de l'home que va inventar la pesseta: Laureà en definitiva, com a horitzó
Figuerola, un català cridat pel general Prim per portar el Ministeri d'Econo- d'esperança.
mia després de la revolució liberal del 1868.
● http://www.tiching.com/753804. La Revolta de les Quintes de Gràcia. Au-
diovisual que explica el motí popular contra les quintes que va tenir lloc el
1870 a Gràcia i la recreació històrica que es fa actualment d'aquells fets.

APARTATS 4 A 6 88
a
93
Orientacions didàctiques
● 4. Per què unes Corts monàrquiques van proclamar la República?
Textos i documents que expliquen les causes de la proclamació de la repú- Bibliografia
blica el 1873, com també els debats i les discussions sobre la naturalesa
del nou règim republicà. ● F. MARTÍ: La primera república
española 1873-1874. Rialp, Ma-
● 5. La Primera República. Anàlisi de la breu història de la Primera Repú- drid, 2007.
blica espanyola, amb una descripció del projecte constitucional federal,
dels problemes als quals es va haver d’enfrontar la República i de la seva Obra que analitza la història de
liquidació el 1874. la Primera República espanyola
des del seu naixement fins al
● 6. Per què va fracassar l’experiència democràtica del Sexenni? Síntesi seu col·lapse final el 1874.
final que analitza algunes de les causes del fracàs de l’experiència demo-
cràtica del Sexenni i explica els problemes i els conflictes als quals es va ● M. JANUÉ I MIRET: Els polítics
haver d’enfrontar aquesta experiència. en temps de revolució: la vida
política a Barcelona durant el
Naveguem per Tiching Sexenni Revolucionari, 1868-
1873. Eumo, Vic, 2002.
● http://www.tiching.com/753845. Himne de Riego. Himne oficial d'Espanya du-
rant la Primera República, interpretat amb lletra i subtitulat. Llibre que analitza la desafecció
dels barcelonins pel règim libe-
● http://www.tiching.com/753843. Francesc Savalls i la Tercera Guerra ral isabelí i la seva implicació
Carlina a Catalunya. Petit audiovisual sobre la Tercera Guerra Carlina i la fi- en el Sexenni, atès que repre-
gura de Francesc Savalls, militar carlí empordanès. sentava una oportunitat de
● http://www.tiching.com/753844. El Cantó de Cartagena. Vídeo que analitza transformació i modernització
les causes, el desenvolupament i les conseqüències de la revolta cantonal. de l'Estat.

4-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 78 i 79
● El dibuix presenta elements que li atorguen un caràc-
ter al·legòric: està emmarcat per una corona de llorer,
amb lemes... La figura de la República ocupa el centre
de la composició, i apareix representada amb els sím-
bols habituals des de la revolució francesa: la gorra
frígia, un pit a l’aire, la vestimenta sacsejada pel mo-
viment, en una imatge que ens remet a la mítica Lli-
bertat guiant el poble de Delacroix. La república és el
nou model d’Estat i, envoltada pel poble en marxa,
ocupa l’espai central.
● Els lemes que apareixen a la garlanda de llorer són els
propis del republicanisme. Als de la trilogia revolu-
cionària, llibertat, igualtat i fraternitat, s’hi afegeixen
els d’ordre, moralitat i llei.
Entre els personatges que acompanyen l’al·legoria de
la república identifiquem representants de les classes
populars i de l’exèrcit, amb banderes que donen ànim
a la república federal i avancen amb decisió.
Pàgines 80 a 83
1. El preu del blat va patir canvis importants entre el
1863 i el 1870. Fins al 1866, el preu es va mantenir
constant, i fins i tot va experimentar una petita baixa-
da, fins a arribar a menys de 20 pessetes per hectoli-
tre. Ara bé, a partir d’aleshores el preu va augmentar
de manera consistent fins a arribar al màxim el 1868.
L’augment important del preu del blat es va deure so-
bretot a una successió de males collites. Aquestes ma-
les collites van provocar una crisi de subsistència que
va causar escassetat de blat i l’augment del seu preu.
Aquest augment del preu del blat, aliment bàsic per a
bona part de la població espanyola, va causar una in-
satisfacció popular creixent precisament cap al 1868,
quan es va produir la revolució que va acabar amb la
monarquia d’Isabel II. El descontentament popular
amb un govern que no aconseguia reconduir la situa-
ció va ser una de les causes de l’èxit revolucionari.
2. El text que apareix al Document 2 estableix la neces-
sitat d’un canvi polític davant la violació de la llei fo-
namental, l’amenaça i el suborn que corrompen el su-
fragi, la immoralitat en l’administració, la tiranització
de l’ensenyament i la manca de llibertat de premsa.
Així, davant d’aquesta situació proposa la formació
d’un govern provisional que representi totes les forces
vives del país per tal que asseguri l’ordre mentre el
sufragi universal posa els fonaments de la regeneració
social i política, amb el suport dels liberals, les classes
benestants i l’església.
3. La principal novetat de les eleccions que es van cele-
brar al gener del 1869 per a les Corts constituents va
ser la introducció del sufragi universal masculí. El
govern provisional, liderat per Prim i Serrano, havia
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
convocat les eleccions, a la tardor, amb aquest sufragi
universal masculí per a més grans de 25 anys, de ma-
nera que l’electorat augmentava fins a comprendre
uns 4 milions d’espanyols.
4. La cambra estava composta per set grups. Els progres-
sistes van obtenir 159 escons, els demòcrates 20, els
unionistes 69, els republicans federals 69, els republi-
cans unitaris 2, els carlins 18 i els isabelins 14.
La coalició governamental estava formada per pro-
gressistes, unionistes i demòcrates monàrquics.
5. Catalunya estava dividida en diverses circumscrip-
cions electorals i a les eleccions del 1869 els resultats
van ser aquests:
− Barcelona en va escollir 6, tots republicans.
− Girona 4, republicans.
− Olot 3, 2 de carlins i 1 de republicà.
− Vic 5, 4 de monàrquics i 1 de carlí.
− Manresa 5, 3 de monàrquics i 2 de republicans.
− La Seu d’Urgell, 3 republicans.
− Lleida 4, republicans.
− Tarragona 4, monàrquics.
− Tortosa 3, 2 de republicans i 1 de monàrquic.
En total, Catalunya va enviar a les Corts 22 diputats
republicans, 12 de monàrquics i 3 de carlins. Aquest
resultat mostra la força del republicanisme a Catalu-
nya, molt superior en comparació a la resta de l’Estat,
on les opcions republicanes són minoritàries.
6. La vinyeta representa el general Prim, líder del govern
provisional espanyol després de la revolució del 1868,
intentant convèncer les jerarquies eclesiàstiques de
donar suport a la nova Constitució del 1869.
A la vinyeta es pot apreciar l’escàs entusiasme que
sembla despertar la Constitució, vigilada per pocs ju-
ristes adormits, i l’oposició de l’Església al nou règim,
simbolitzada per les burles de capellans i bisbes i pel
fet que els religiosos donen l’esquena a la Constitució.
La vinyeta fa referència al tracte que la Constitució
donava a la religió en el nou règim espanyol, ja que
establia la llibertat de culte personal però, alhora, es
comprometia al manteniment del culte i del clergat
catòlic.
7. El segon article garanteix als ciutadans que no se’ls
podrà empresonar arbitràriament, sinó únicament si
han comès algun delicte. L’article 3 garanteix als de-
tinguts la llibertat o l’entrega a les autoritats judicials
en les primeres 24 hores de la seva detenció, cosa que
acabava amb les llargues detencions sense motiu.
L’article 5 estableix la inviolabilitat dels domicilis
particulars, davant possibles intromissions de les auto-
ritats. L’article 16 enuncia que no es podrà privar els
espanyols del dret de vot a les eleccions. L’article 17
defineix les llibertats bàsiques d’opinió, d’expressió,
4-3
 de reunió i d’associació, i estableix la inviolabilitat
d’aquests drets. L’article 21 obliga l’Estat a mantenir
el culte i els religiosos catòlics, encara que estableix la
llibertat de culte per als espanyols. L’article 32 defi-
neix que la sobirania resideix en el conjunt de la Na-
ció, i no en altres organismes. L’article 33 estableix
que la forma de govern d’Espanya és la monarquia.
L’article 34 enuncia que el poder legislatiu recau en
les Corts, i que el rei només les pot promulgar o san-
cionar. Finalment, l’article 36 estableix que el poder
judicial recau únicament en els tribunals.
Respecte d’altres constitucions anteriors, a la del 1869
es defineixen clarament les llibertats fonamentals, així
com els drets dels ciutadans, s’estableix la llibertat de
culte i es renuncia a definir el catolicisme com a reli-
gió oficial. A més a més, s’afirma que la sobirania re-
sideix en la Nació, es limiten els poders del monarca i
es declara que són les Corts les que detenen el poder
legislatiu.
8. La Constitució del 1869 i el nou sistema polític van
introduir una sèrie de canvis polítics, però no van sa-
tisfer algunes de les reivindicacions populars més sen-
tides, la qual cosa va generar un sentiment de frustra-
ció. La forma de govern monàrquica feia perdre l'es-
perança de canvi identificada amb la república; el
manteniment del culte i del clero topava amb els an-
hels laics d'alguns sectors, i la limitació de reformes
socials disgustava pagesos i obrers. El descontenta-
ment popular va generar una forta conflictivitat a la
pagesia, en demanda d'un millor repartiment de terres,
i revoltes urbanes contra els consums (impostos), les
quintes (reclutament per a l'exèrcit) i l'augment dels
preus.
Aquest desencís popular va estimular també l'auge del
republicanisme federal, en el qual els sectors populars
veien l'única formació política sensible a la qüestió
social. Les primeres revoltes al crit de "República fe-
deral o mort!" es van produir a Cadis el desembre del
1868. L'any següent hi va haver noves revoltes federa-
listes a Màlaga, Sevilla, Badajoz, Ourense, Tarragona,
Gandia i València. El maig del 1869 els republicans
federals de gairebé tot Espanya van establir un seguit
de pactes per provocar insurreccions, i el mes següent
van constituir a Madrid un Consell Federal provisio-
nal que va arribar a mobilitzar partides federals que
agrupaven uns 45 000 homes. A Catalunya la revolta
es va estendre a Igualada, Vilanova, Reus, Balaguer,
Figueres i Barcelona. El govern de Prim va imposar
l'Estat de guerra i la repressió fou molt dura: detenció
de dirigents republicans, destitució d'ajuntaments i
desarmament de milícies populars.
El fracàs de les insurreccions republicanes de l'any
1869 i el desencís davant l'actuació dels partits polí-
tics van conduir una bona part de l'incipient obrerisme
a les idees internacionalistes, que van arribar a Espa-
nya a partir del 1868 gràcies a l'ampliació de les lli-
bertats públiques.
9. La revolució del 1868 va ser motivada per causes tant
4-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
econòmiques com polítiques: el final de l’etapa de
prosperitat econòmica dels anys anteriors es va ajuntar
amb el deteriorament polític progressiu del règim isa-
belí, amb uns governs moderats que no van saber res-
pondre a les demandes de la població i es van veure
políticament aïllats de manera creixent.
Pel que fa a l’economia, es van ajuntar dificultats fi-
nanceres, industrials i agràries. El gran augment de les
inversions en el ferrocarril que s’havia donat en els
anys anteriors va resultar no ser rendible, ja que els
ferrocarrils tenien un volum de trànsit massa petit. La
conseqüència va ser una caiguda en el valor de les ac-
cions de les companyies, que al seu torn va provocar
una caiguda de les cotitzacions del deute públic.
La crisi industrial la van provocar sobretot les conse-
qüències de la Guerra Civil Americana de 1861-1865,
un conflicte que, com que va limitar les exportacions
del cotó en branca, en va encarir el preu. Les petites
indústries, especialment catalanes, no van poder resis-
tir l’augment de preus i van acabar fent fallida. Com a
conseqüència, va pujar l’atur i les condicions de vida
dels treballadors industrials van baixar encara més.
La crisi agrària va derivar sobretot d’una sèrie de ma-
les collites, que van provocar l’escassetat de blat i
l’augment del seu preu, en un moment en què el blat
era l’aliment bàsic de bona part de la població.
Totes aquestes dificultats van provocar l’animadversió
creixent d’empresaris, negociants, industrials i classes
populars envers el règim isabelí. D’altra banda, els
moderats que eren al poder, aïllats de manera creixent,
van saber respondre únicament amb la repressió, tan-
cant les Corts i governant per decret. En aquesta situa-
ció, el pacte d’Ostende entre les majors forces de l’o-
posició política va ser el pas decisiu cap a l’aixeca-
ment.
Així, la revolució del 1868 va començar quan, el 18
de setembre, l’esquadra de Cadis, sota el comanda-
ment del brigadier Topete, es va revoltar amb el su-
port del general Prim, al qual es va afegir aviat el ge-
neral Serrano. Els revoltats van fer públic un manifest
en el qual denunciaven la monarquia corrupta, anima-
ven els ciutadans a sumar-se a la defensa de la lliber-
tat i anunciaven la formació d’un govern provisional i
la convocatòria de Corts constituents elegides amb
sufragi universal masculí.
La revolució es va estendre ràpidament per Andalusia
i per tot el país sota el lideratge de Prim, mentre el go-
vern es preparava per llançar un exèrcit contra els mi-
litars revoltats. Ara bé, el moviment no va ser única-
ment obra dels militars, sinó que va tenir, des de ben
aviat, una forta participació popular. A moltes ciutats,
demòcrates, republicans i progressistes es van aixecar
i van formar juntes revolucionàries que van destituir
les autoritats, van recrear la Milícia Nacional i van de-
fensar les demandes populars.
La revolució va triomfar gràcies a la batalla decisiva
d’Alcolea del 28 de setembre, quan les tropes revolta-
des, sota el comandament de Serrano, van derrotar du-
 rament l’exèrcit enviat pel govern moderat. La derrota
va provocar les dimissions del govern i l’exili d’Isabel
II.
10. Un cop derrotades les tropes del govern i exiliada la
reina, van començar a manifestar-se tensions creixents
entre els líders militars de la revolució i els seus com-
ponents més populars, especialment els partits demò-
crata i republicà i les juntes que es van anar formant a
diferents ciutats espanyoles.
Els dirigents militars com Prim i Serrano no veien bé
peticions de les juntes i dels partits més progressistes
com ara l’abolició d’impostos de consum, les rebaixes
d’aranzels, l’eliminació dels estancs i de les quintes,
la supressió de la pena de mort i l’aplicació de drets
bàsics com el dret al treball i a l’educació. Els militars
identificaven la revolució com un moviment liderat
des de dalt, que s’havia de limitar a un canvi de règim
i que rebaixés el protagonisme de les juntes i de les
classes populars.
Com a conseqüència, el nou govern provisional lide-
rat per Serrano i Prim, en el qual no participaven repu-
blicans ni demòcrates, va dissoldre les juntes, tot fre-
nant el procés revolucionari i estabilitzant la situació.
L’objectiu era restablir l’ordre i prendre la iniciativa
política de les mans de demòcrates i republicans per
tornar-la a les institucions: per a això, el govern provi-
sional va convocar eleccions a Corts constituents, i hi
va introduir el sufragi universal masculí i va acceptar
algunes peticions populars.
11. La revolució del 1868, malgrat el seu èxit inicial i tot i
l’aprovació d’una Constitució de contingut altament
democràtic, es va haver d’enfrontar a greus dificultats
des del començament. Els revoltats van aconseguir
eliminar la monarquia borbònica d’Isabel II, van esta-
blir una sèrie de llibertats bàsiques i van fer impor-
tants reformes econòmiques, però la diferència entre
les grans esperances despertades el 1868 i els resul-
tats, considerats modestos, del govern provisional, van
portar al desencantament de molts espanyols per
aquest govern.
Els revoltats van tenir, des del principi, l’oposició dels
carlins, que volien el retorn d’una monarquia tradicio-
nal, i dels moderats, agrupats sota Cánovas del Casti-
llo, que defensaven el retorn dels Borbó. D’altra ban-
da, la definició de la monarquia com a forma d’Estat
va despertar una intensa oposició dels republicans, es-
pecialment dels federals i del corrent intransigent, que
al llarg del 1869 va protagonitzar aixecaments per im-
plantar la república federal.
A més a més, les millores socials que la població de-
sitjava es van veure ràpidament frustrades, amb un
augment de la conflictivitat social: els pagesos dema-
naven el repartiment de la terra, els obrers van radica-
litzar les seves postures amb la difusió de l’internacio-
nalisme, els ciutadans protestaven contra les quintes,
els consums i l’augment dels preus, i a Cuba va escla-
tar una revolució independentista que va durar deu
anys.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
El govern provisional es va proposar des del principi
reorientar la política econòmica del país per tornar al
creixement i reduir el deute. El 1869 es va impulsar
una reforma aranzelària que va obrir l’economia espa-
nyola a l’exterior, cosa que permetia un lliurecanvis-
me moderat, que d’altra banda va despertar l’oposició
d’industrials cotoners i productors de cereals.
El govern provisional va introduir una reforma fiscal
per suprimir els consums i introduir una contribució
directa, i va establir la pesseta com a moneda única
nacional. Finalment, el govern també va portar a ter-
me la desamortització del subsòl, per reduir el deute i
tornar els préstecs: la conseqüència va ser la Llei de
mines del 1871, que va vendre o va donar en conces-
sió a companyies, especialment estrangeres, els jaci-
ments miners, cosa que va portar a un gran creixement
de la indústria minera en els anys següents.
Pàgines 84 i 85
1. El sistema de quintes va néixer, en època liberal, amb
l’objectiu de proporcionar a l’exèrcit, cada any, un
nombre suficient de reclutes per cobrir les seves ne-
cessitats. Amb el servei militar obligatori per a tots els
homes espanyols, es fixava anualment el nombre de
soldats que es precisaven cada any, i es repartia aquest
nombre segons la població de cada província. A cada
província, se sortejava una cinquena part dels joves
d’entre 18 i 24 anys perquè s’incorporessin a files, i
d’aquí ve el nom de "quintes".
El 1837 es va establir que un jove sortejat per formar
part de les quintes podia eludir el servei militar mit-
jançant un pagament en diners a l’Estat, anomenat re-
dempció, o pagant un substitut perquè el reemplacés
en el servei. El resultat va ser que les classes altes i
mitjanes, que es podien permetre pagar, eludien el ser-
vei, mentre que les classes populars es veien obligades
a servir l’exèrcit, ja sigui com a quintos o com a subs-
tituts, acceptant un pagament.
Els soldats s’enfrontaven a greus perills, no només en
temps de guerra, sinó també per les difícils condicions
higièniques i sanitàries, les penalitats i la duresa de la
vida militar. A més a més, com que havien de servir
durant molt temps, els joves incorporats a quintes pri-
vaven les famílies del seu salari. El sistema de quin-
tes, en definitiva, unia injustícia social amb perill i
perjudici econòmic, i va ser constantment criticat per
les classes populars.
2. El gravat mostra el comiat entre els soldats cridats a
fer el servei militar amb el sistema de les quintes i les
seves famílies. La imatge il·lustra molt bé la desespe-
ració dels familiars per la marxa dels seus fills cap a
una experiència de la qual, moltes vegades, no sortien
amb vida.
A Catalunya les protestes contra les quintes van co-
mençar a mitjan segle XIX. La convocatòria de la
quinta del 1845 va provocar una revolta important que
va esclatar a Sant Andreu de Palomar i es va estendre
arreu de Catalunya.
4-5
3. La redempció era un mètode pel qual els joves espa-
nyols cridats a les quintes podien salvar-se de fer el
servei militar mitjançant el pagament en metàl·lic
d’una quantitat de diners a l’Estat.
Els joves que solien acollir-se a la redempció eren fills
de famílies de classe alta o mitjana, que es podien per-
metre el pagament de la quantitat de diners necessària.
Els fills de famílies de classe baixa, en canvi, no es
podien permetre aquesta despesa i, sovint, acceptaven
substituir joves més adinerats a canvi del pagament de
diners.
El primer dels dos textos contraposa l’actuació d’una
família rica i d’una de pobre davant el fenomen de la
redempció de les quintes. La família rica no escatima
recursos financers per deslliurar el seu fill del servei
militar, mentre que la família pobra ha d’acceptar la
marxa del fill, que perdrà el seu ofici i la seva afició a
la feina i anirà adquirint hàbits que l’acompanyaran
tota la vida.
El segon text, en canvi, descriu l’actuació d’una famí-
lia de classe mitjana, amb un nivell d’ingressos no
gaire alt: en aquest cas la família destina bona part de
les seves riqueses a redimir els seus fills del servei mi-
litar, tot i que això els suposa la ruïna econòmica.
La redempció no suposava un greu perjudici econò-
mic per a les classes altes. Per a les classes mitjanes,
en canvi, suposava un cost que sovint comportava
grans dificultats econòmiques. Per a les classes bai-
xes, la redempció no era possible, atès que no dispo-
saven de prou recursos econòmics: els més humils
s’havien de resignar a veure marxar els seus fills al
servei militar.
4. Es qualificava el sistema de quintes com la contribu-
ció de sang dels pobres, perquè els més pobres no es
podien permetre pagar la redempció i sovint es veien
obligats a substituir joves de famílies més adinerades,
s’enfrontaven a penúries i penalitats durant el servei
militar i, abandonant les famílies durant un termini de
temps llarg, els privaven del seu salari i contribuïen a
la seva ruïna econòmica.
5. L’alcalde de Jerez, davant una revolta popular que de-
manava l’abolició de quintes el 1869, va decidir fer ús
de la força, i fins i tot va demanar reforços a les auto-
ritats de Sevilla i Cadis. El balanç dels enfrontaments
entre el poble i les autoritats va ser tràgic, amb una
gran quantitat de morts i 600 presoners.
6. El gravat descriu un motí contra les quintes el 1870 a
Barcelona. Les dones, mares dels cridats a files, ata-
quen la Casa Consistorial per cremar els registres en
els quals figuren els noms dels seus fills, que així no
podran ser cridats.
Les dones, sobretot de les classes populars, eren pro-
tagonistes de les protestes contra les quintes perquè
perdien els seus fills durant un llarg període de temps,
o potser per sempre, i perquè l’absència dels fills cau-
sava greus dificultats econòmiques a les famílies.
7. Activitat personal.
4-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
A tall d’exemple, l’alumnat haurà d’indicar les penali-
tats i dificultats de la vida militar, les males condi-
cions higièniques i sanitàries que esperaven els sol-
dats, a banda dels perills d’una guerra. L’alumnat hau-
rà d’indicar les causes de la injustícia del sistema de
quintes, tant socials com econòmiques, i proposar un
sistema alternatiu més igualitari.
Pàgines 86 i 87
1. A l’escena es mostra la salutació del nou rei Amadeu
de Savoia al cadàver del general Prim, assassinat pocs
dies abans de l’arribada d’Amadeu a Espanya.
El nou rei mostra un clar abatiment perquè el general
Prim havia estat el principal valedor del nou monarca,
i el seu assassinat privava Amadeu del seu suport en
la classe política espanyola, i li deixava un sentiment
d’inquietud que no el va abandonar fins a la seva re-
núncia al tron.
2. El text reflecteix la inquietud i la soledat del nou rei
d’Espanya, aïllat de la població i temorós que es pro-
duís un atemptat com el que havia acabat amb la vida
del general Prim. La població madrilenya, al pas del
rei, es mantenia allunyada, sense saludar amb entu-
siasme, i alguns fins i tot desitjaven un atemptat que
eliminés també el nou rei.
Amadeu de Savoia, des de l’inici del seu regnat, no va
gaudir de grans suports entre la població espanyola. A
les Corts, la seva elecció va ser acceptada per una ma-
joria limitada dels diputats, cosa que reflectia una falta
de consens pel que fa al seu nom. Les classes popu-
lars, que veien frustrades les seves demandes radicals,
es desplaçaven cap a les reivindicacions republicanes i
obreristes. L’Església va expressar la seva hostilitat a
un rei de la dinastia Savoia, que poc abans havia anne-
xionat els Estats Pontificis a Itàlia. L’aristocràcia isa-
belina va apostar per la restauració borbònica i va fer
el buit al voltant del nou rei, així com part de l’exèrcit.
Finalment, tampoc els carlins, partidaris d’un retorn a
la monarquia tradicionalista, van acceptar el nou rei, i
van apostar un altre cop per la lluita armada.
3. La coalició que donava suport al monarca estava com-
posta per unionistes, progressistes i demòcrates, men-
tre que les forces de l’oposició eren el Partido Repu-
blicano Federal i la Comunión Católico-Monárquica.
4. La caricatura presenta una visió fortament crítica del
carlisme, amb un pretendent en actitud agressiva i pre-
parat per desencadenar una nova guerra civil en nom
dels principis de Déu, pàtria i rei.
Els seguidors del carlisme, segons la caricatura, són
un ramat d’ovelles, totes amb el típic barret basc, que
es deixen enganyar pels líders carlins i no són capaces
de pensar per si mateixes. La caricatura representa per
tant els seguidors del carlisme com a persones de nul-
la intel·ligència i fàcilment manipulables.
Els principals suports del carlisme són l’Església catò-
lica i part de la noblesa, que demanen tornar al tradi-
cionalisme anterior i acabar amb les reformes liberals.
5. Amadeu de Savoia va ser coronat rei d’Espanya l’any
1871 perquè la Constitució del 1869 definia l’Estat
com una monarquia. Així, doncs, calia buscar un nou
rei que substituís els Borbó, i implantar a Espanya una
dinastia estrangera, com ja era habitual en altres paï-
sos europeus. El general Prim es va encarregar de bus-
car el nou rei, i la seva decisió va recaure en Amadeu
de Savoia, un home jove, d’idees democràtiques i per-
tanyent a la dinastia que acabava d’unificar a Itàlia.
L’assassinat del general Prim, poc abans de l’arribada
d’Amadeu a Espanya a final del 1870, va privar el nou
rei del seu principal suport i valedor en la classe polí-
tica espanyola: Amadeu va iniciar el seu regnat amb
inquietud, aïllat i amb una oposició creixent en molts
sectors de l’Estat.
La nova monarquia d’Amadeu de Savoia tenia suports
molt limitats a Espanya: a les votacions de novembre
del 1870, en les quals va ser acceptat com a rei, només
progressistes i unionistes li van donar el vot.
En canvi, Amadeu tenia una gran quantitat d’opositors
en diferents sectors de la societat espanyola. Les clas-
ses populars, frustrades perquè no s’havien realitzat
les seves aspiracions, tendien cap al republicanisme i
l’obrerisme. L’aristocràcia isabelina apostava pel re-
torn dels Borbó i aïllava el nou rei. Part de l’exèrcit es
va negar a reconèixer la legitimitat d’Amadeu, i els
carlins van passar directament a la lluita armada con-
tra la nova dinastia. Finalment, l’Església també es va
oposar al nou rei, que pertanyia a la dinastia que havia
annexionat l’Estat Pontifici al regne d’Itàlia.
6. Els conflictes als quals va haver de fer front Amadeu
de Savoia van ser molts i de diferent naturalesa, tant
polítics com militars.
En el pla polític, les lluites entre els constitucionals
dirigits per Sagasta i els radicals, de Ruiz Zorrilla, que
apostaven per un desenvolupament més democràtic en
col·laboració amb els republicans, van provocar una
inestabilitat creixent del sistema, amb governs de poca
durada, personalismes, fraus electorals i escassa de-
mocratització del sistema. Els conservadors, liderats
per Cánovas del Castillo, van deixar de participar a les
eleccions i, amb el suport de grans burgesos i de l’Es-
glésia, preparaven el retorn dels Borbó, mentre s’opo-
saven a les mesures més democràtiques dels governs
progressistes. Finalment, les classes populars van pro-
tagonitzar revoltes i protestes, que van augmentar la
influència de les doctrines internacionalistes, i van ra-
dicalitzar l’enfrontament polític.
En el pla militar, Amadeu es va haver d’enfrontar a la
revolta carlina que va començar el 1872, després que
els carlins van denunciar la il·legitimitat del nou rei i
van apostar un altre cop per la insurrecció en defensa
del tradicionalisme. Encara més greu va ser la insur-
recció de Cuba, que va començar el 1868 amb el "gri-
to de Yara" i que es va transformar en una autèntica
guerra colonial que va durar deu anys. La insurrecció
va ser dirigida per propietaris criolls que demanaven
reformes polítiques i econòmiques i volien l’abolició
de l’esclavitud; les mesures del govern espanyol diri-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
gides a satisfer aquestes exigències van topar amb l’o-
posició de propietaris sucrers i alta burgesia, contraris
a l’abolició de l’esclavitud i favorables a una repressió
violenta dels insurrectes.
Amadeu de Savoia, enfrontat a dos greus conflictes, a
una oposició interna creixent, a les revoltes populars i
a la desintegració de la coalició de govern, va decidir
abdicar i no desobeir les lleis, malgrat els suggeri-
ments dels militars, ja que considerava impossible re-
conduir la situació.
Pàgines 88 i 89
1. A l’al·legoria, la República es representa com una do-
na alada que porta la justícia, les lleis i la prosperitat
de la modernitat a Espanya.
A la imatge es mostra una balança que simbolitza la
justícia, una Constitució de la república federal i un
gall que encarna els ideals combatius i de força del
nou règim, i recorda també la república francesa com
a il·lustre predecessora de l’espanyola. Altres records
de l’experiència francesa són el triangle que defineix
els principis del 1789 (llibertat, igualtat i fraternitat) i
la gorra frígia que corona el cap de la dona. Al voltant
de la figura, hi veiem un seguit d’objectes que repre-
senten la prosperitat econòmica i el progrés tecnolò-
gic: el telègraf, la indústria, l’agricultura, el comerç,
les ciències, les lletres i les arts.
La República, segons la imatge, encarna els valors
d’igualtat, justícia, progrés, modernitat, cultura i ben-
estar econòmic.
2. La imatge representa l’adveniment de la República
com un triomf de la modernitat i de la llibertat contra
la reacció representada per les velles monarquies. Al
dibuix, un carro conduït per la República espanyola, i
decorat amb banderes d’altres països republicans com
ara França i els Estats Units, sotmet monarques euro-
peus i el papa.
La interpretació d’Emilio Castelar explica que l’adve-
niment de la República no es deu a la intervenció d’al-
gun actor o element extern, sinó al transcurs natural
de les circumstàncies. Si anteriorment havien mort la
monarquia tradicional i la parlamentària, ara societat,
història i natura s’han unit per començar una nova eta-
pa en la història d’Espanya.
3. Les dues opcions que hi havia dins del republicanisme
eren la federal, aclaparadorament majoritària i que de-
fensava una forta descentralització de l’Estat, i la uni-
tària, minoritària i que defensava una república molt
centralitzada. Dins del republicanisme federal, d’altra
banda, s’enfrontaven els benèvols, partidaris de deixar
al govern i a les Corts la definició de la nova Repúbli-
ca, i els intransigents, que pretenien la proclamació
immediata d’una república federal des de baix.
Per contestar aquesta pregunta, observarem amb aten-
ció la caricatura de la pàgina 173 i remarcarem les di-
ferents interpretacions de la República presentades per
l’autor: la República pirotècnica de Pi i Margall, la fi-
4-7
 losòfica de Salmerón i la República por lo fino de
Castelar.
Pi i Margall defensava l’opció federal benèvola, ja
que en l’acord que s’havia fet entre republicans es va
decidir deixar a les Corts constituents la definició de
la nova forma de república. Segons Pi i Margall,
aquest acord feia impossible la federació assolida mit-
jançant un moviment des de baix.
Pi i Margall defensava un camí legalitari per construir
el nou sistema republicà: segons ell, havien de ser les
Corts constituents les que decidissin sobre la forma i
les institucions de la nova República. En canvi, els in-
transigents defensaven una proclamació immediata de
la República des de baix, sense passar per les discus-
sions a les Corts i apel·lant a la voluntat i a l’acció po-
pular.
4. Les classes populars van rebre la proclamació de la re-
pública amb entusiasme, i van associar el nou règim a
la satisfacció immediata de les seves exigències, so-
bretot econòmiques. Per això la reacció popular da-
vant del naixement de la República va incloure l’ocu-
pació de municipis, el repartiment de terres, la forma-
ció de juntes revolucionàries i la proclamació de la
República federal.
Les principals aspiracions de les classes populars con-
sistien en millores econòmiques i augments de salaris
que permetessin unes condicions de vida millors so-
bretot per a obrers i jornalers. Això no obstant, la no-
va República va poder fer poc per satisfer les exigèn-
cies d’aquestes classes populars, preocupada com es-
tava sobretot per mantenir l’ordre.
5. El 1873 es van convocar eleccions per a Corts consti-
tuents perquè el compromís del moment de proclamar
la República ho establia així, i deixava a les Corts
constituents la tasca d’organitzar el nou Estat republi-
cà.
Els resultats de les eleccions del 1873 van donar una
clara majoria als republicans federals, que van obtenir
344 escons. Els republicans unitaris van obtenir 2 es-
cons, els radicals 20, els constitucionals 7, els alfon-
sins 3, i hi va haver 17 diputats no identificats amb
partits.
L’abstenció a les eleccions del maig del 1873 per a les
Corts constituents va ser molt elevada, ja que més del
60 % de la població no va exercir el seu dret a vot. Per
aquest motiu, els resultats electorals representaven
només de manera molt parcial la posició de l’electorat
potencial.
6. Les Corts monàrquiques van proclamar la República
el 1873 perquè, davant el buit de poder després de
l’abdicació d’Amadeu de Savoia, no quedava cap al-
tra opció per evitar el bloqueig de les institucions.
Sense cap altra alternativa política, els monàrquics
van acceptar aleshores la iniciativa de Pi i Margall, ja
que van veure en la República una sortida d’emer-
gència davant el bloqueig institucional.
7. Els monàrquics conservadors esperaven de la Repú-
4-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
blica que fos únicament una solució d’emergència da-
vant el buit de poder, i que aviat donés pas al retorn de
la monarquia.
Els monàrquics progressistes o radicals acceptaven la
proclamació de la República per manca d’alternatives
possibles i també confiant que aquest règim es limités
a ser una continuació de la monarquia, encara que
sense rei.
Els republicans unitaris, d’altra banda, desitjaven que
la República fos efectivament un nou règim, però vo-
lien que aquest règim mantingués la centralització de
l’Estat que s’havia dut a terme durant les dècades an-
teriors, i es van anar alineant progressivament amb les
posicions més conservadores.
Els republicans federals veien en la República una
ruptura amb el sistema polític anterior que procedís a
una profunda transformació de l’Estat en un sentit
federal. Això no obstant, els benèvols entenien que
aquesta transformació s’havia de portar a terme mit-
jançant l’obra de les institucions i confiant en una ac-
ció governativa basada en la legalitat, mentre que els
intransigents volien una proclamació immediata d’una
República federal mitjançant un moviment espontani
des de baix.
Finalment, les classes populars esperaven sobretot que
la República solucionés les seves dificultats econòmi-
que, i que satisfés les seves aspiracions de manera rà-
pida i fes importants reformes econòmiques.
Pàgines 90 i 91
1. La nova Constitució federal del 1873 organitzava el
país en una República federal composta per 17 estats,
i dividia el poder en municipis, estats regionals i Estat
federal. En aquesta nova Federació, s’identificaven
quatre poders diferents: el legislatiu, l’executiu, el ju-
dicial i el poder de relació entre aquests poders, exer-
cit pel president de la República.
2. La Junta de Cartagena va reclamar, un cop proclama-
da la república federal com a forma de govern d’Espa-
nya, l’organització immediata de la Federació, amb la
divisió regional dels cantons que, juntament amb els
municipis, havien d’obtenir ràpidament l’autonomia
desitjada. A més a més, la Junta de Cartagena també
reclamava la inviolabilitat dels drets personals i decla-
rava la revolta en armes per protegir la causa federal,
que considerava amenaçada.
En relació amb l’ensenyament, la Junta de Cartagena
estableix la instrucció obligatòria, gratuïta i elemen-
tal, i prohibeix l’ensenyament de dogmes i creences
religioses, ja que, segons la Junta, la moral tan sols
havia d’obeir als principis de la ciència i dels deures
socials.
3. La imatge presenta el cop d’Estat de Pavía com una
agressió armada contra el Congrés dels Diputats i con-
tra els republicans, identificables per la gorra frígia.
El cop de Pavía va consistir en un atac, dut a terme
 amb les forces de la Guàrdia Civil el 3 de gener del
1874, contra les Corts després de la derrota parlamen-
tària d’Emilio Castelar el dia anterior. Pavía va triom-
far sense problemes, davant una República feble i di-
vidida, que mai no havia estat acceptada pels conser-
vadors ni tampoc pels més radicals, i va obrir la porta
a una coalició successiva d’unionistes i de progressis-
tes encapçalada per Serrano, que va imposar un règim
autoritari.
L’objectiu de Pavía era impedir que, després de la
derrota de Castelar i dels republicans unitaris, la Re-
pública tornés a ser liderada pels federals.
4. La República federal es va crear al juny del 1873,
quan es van reunir les noves Corts i es va formar un
govern presidit per Pi i Margall, el qual es va dedicar
a pacificar el país enfrontant-se a les insurreccions i a
preparar un nou projecte de Constitució federal. A la
nova Constitució, que s’inspirava en l’anterior feta el
1869 però que mai no es va arribar a aprovar, s’hi es-
tablia la sobirania popular amb sufragi universal mas-
culí, es creaven unes Corts bicamerals amb un Senat
sense iniciativa legislativa, i es declarava la llibertat
de culte, la separació entre Església i Estat i la prohi-
bició de subvencions a qualsevol religió. A més a
més, a la Constitució es canviava radicalment la forma
de l’Estat, ja que es dividia la nació en 17 estats fede-
rals amb els seus propis poders.
La nova República es va haver d’enfrontar des del
principi a greus problemes i a insurreccions, a més a
més de l’oposició d’importants sectors polítics. D’una
banda, els carlins van passar del simple enfrontament
a una autèntica guerra oberta al nord del país, i comp-
taven amb un autèntic exèrcit i controlaven territoris
molt extensos a Catalunya, el País Basc, Aragó i Va-
lència. D’altra banda, la guerra de Cuba es continuava
estenent sense que la República fos capaç de recon-
duir la situació, malgrat el projecte federal que incor-
porava Cuba i Puerto Rico a la República. Finalment,
la insurrecció cantonal va ser l’amenaça més greu per
a la supervivència del nou règim.
5. El moviment cantonalista va ser un fenomen complex
en el qual s’unien les aspiracions de revolució social
difoses pels corrents internacionalistes amb les aspi-
racions federalistes dels republicans intransigents.
Aquesta convergència d’interessos va facilitar la pro-
clamació de cantons independents, seguint les teories
de l’aplicació des de baix de les estructures federals,
en una eclosió que mostrava la decepció popular per
la debilitat de la República i les seves escasses refor-
mes socials.
La insurrecció cantonalista va començar amb la revol-
ta de Cartagena el 12 de juliol del 1873, i després es
va estendre per altres ciutats d’Espanya, especialment
a Andalusia. Els cantons creaven les seves pròpies es-
tructures de poder i començaven les reformes socials
que demanava la població, en un moviment d’intransi-
gents, internacionalistes i sectors populars.
El moviment cantonalista va contribuir a la crisi de la
República, que s’enfrontava a diferents amenaces i
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
insurreccions. Quan Pi i Margall es va negar a esclafar
la revolta amb la força, va ser substituït per Salmerón,
el qual va aconseguir sufocar la rebel·lió, amb excep-
ció del cantó de Cartagena. Aquesta acció repressiva
va tornar el protagonisme a l’exèrcit i a militars com
Pavía i Martínez Campos, nous pilars de l’ordre.
6. Nicolás Salmerón va substituir Pi i Margall quan
aquest es va negar a utilitzar la força per sufocar la
revolta cantonalista. El nou president, en canvi, no va
dubtar i hi va enviar l’exèrcit, que va derrotar fàcil-
ment gairebé tots els insurrectes. Això no obstant, Sal-
merón també va dimitir, al setembre, després de ne-
gar-se a signar la pena de mort per a dos cantonalistes.
Emilio Castelar, republicà unitari i conservador, va ser
el successor de Salmerón. Obtinguts els plens poders,
va tancar les Corts i va començar a governar per de-
cret, va restablir l’autoritat i es va enfrontar als insur-
rectes carlins. Ara bé, la seva actitud conservadora li
va procurar l’enemistat dels federalistes, els quals, a
principi del 1874, li van retirar la confiança a les Corts
i el van obligar a dimitir.
7. El cop d’Estat del general Pavía del 3 de gener del
1874 va frenar la possibilitat d’un nou govern federal,
i va entregar el poder a una coalició d’unionistes i de
progressistes encapçalat pel general Serrano. El nou
govern va adoptar polítiques autoritàries, va dissoldre
les Corts i la Internacional, va suspendre les garanties
constitucionals, els ajuntaments i les diputacions, va
aplicar la censura i va il·legalitzar els federals.
La intenció del nou govern, enfrontat als republicans,
era acostar-se als sectors més conservadors. Això no
obstant, la majoria ja havien apostat clarament pel re-
torn dels Borbó: a final de desembre del 1874, un nou
pronunciament, començat a Sagunt, proclamava rei
d’Espanya Alfons XII i acabava amb la República.
Pàgines 92 i 93
1. La caiguda d’Isabel II es va deure a la descomposició
progressiva del règim moderat que governava Espa-
nya des de la destitució d’O’Donnell i a un seguit de
problemes polítics, econòmics i socials.
Políticament, la radicalització creixent de l’autoritaris-
me, sota la influència d’una reina influïda per les ca-
marilles, va portar a una desintegració dels moderats i
a una inestabilitat creixent. A més a més, l’oposició
progressista i demòcrata es va organitzar en el pacte
d’Ostende, de manera que va conformar una alternati-
va vàlida al règim que apostava per acabar amb la mo-
narquia.
Econòmicament, el país es va enfrontar a una greu
crisi a partir del 1863, amb problemes financers, com
l’enfonsament de la borsa, industrials i agraris, amb
una crisi de subsistències. Tots aquests factors van
portar a la revolució del 1868.
2. Durant el Sexenni, es van succeir a Espanya diferents
règims caracteritzats per la inestabilitat i la curta dura-
da. En primer lloc, després del pronunciament i de la
4-9
 revolució del 1868, es va constituir un Govern provi-
sional, sota la regència de Serrano i amb Prim com a
cap de govern, que va emprendre les primeres refor-
mes i va promulgar la Constitució del 1869.
A continuació, el 1871, es va assignar la corona a
Amadeu de Savoia, que va regnar fins al 1873, cada
cop més aïllat i sense suports, després de l’assassinat
de Prim. Quan Amadeu va haver abandonat el tron el
1873, les Corts van proclamar la República, amb un
fort component federal. Les dificultats de la Repúbli-
ca, enfrontada a protestes i conflictes, van motivar la
caiguda dels federals i els governs successius de l’uni-
tari Castelar i de l’autoritari Serrano, fins al pronun-
ciament del 1874, que va posar fi a l’experiència repu-
blicana.
Aquesta successió desordenada de canvis de règim
mostra la gran inestabilitat del sistema liberal i la
debilitat del projecte republicà.
teòric
3. Els problemes polítics del Sexenni van ser la manca
de consens sobre la forma de govern i sobre el suport
a la monarquia democràtica o a la república federal;
l’experiència escassa dels nous líders democràtics; les
divisions contínues entre les faccions demòcrates, re-
publicanes i progressistes, amb diferents idees sobre
les maneres d’aconseguir els seus objectius polítics, i
l’oposició monàrquica persistent, que desitjava el re-
torn dels Borbó a Espanya.
Pel que fa als problemes socials, podem recordar la
manca de cultura democràtica de la societat espanyo-
la, motivada per les restriccions al sufragi, els fraus
electorals i la baixa participació anteriors; l’abstencio-
nisme de les classes mitjanes, que eren el suport dels
demòcrates i que malgrat tot no van veure amb gaire
entusiasme la creació d’un règim democràtic; la frus-
tració que les escasses reformes van provocar en les
classes populars, i l’augment de la conflictivitat labo-
ral i obrera causada per la difusió de les idees de la In-
ternacional.
També cal recordar els conflictes que van afectar el
Sexenni: la nova revolta dels carlins, que mai no van
acceptar el liberalisme; la revolta de Cuba, amb uns
habitants autòctons que reclamaven més reformes po-
lítiques i socials, i finalment les rebel·lions cantonals
a diferents regions espanyoles, mogudes per les aspi-
racions de revolució social d’unes classes populars
que volien instaurar un canvi des de baix.
4. Resposta personal.
Pàgines 94 i 95
REPASSA
a) Defineix conceptes:
– Cantonalisme: moviment insurreccional d’artesans,
venedors i assalariats dirigits per federals intransi-
gents, decebuts davant la Primera República (1873).
Es van alçar en diversos punts (Cartagena, Sevilla,
Cadis, València) exigint canvis en la propietat i en
4-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
la societat.
– República unitària: sistema de govern que defensava
l’establiment d’una república unitària, sense descen-
tralitzacions federals, i amb posicions més conserva-
dores en àmbit polític i social. El líder de la facció
unitària era Emilio Castelar.
– República federal: sistema de govern que defensava
l’establiment d’una república federal amb àmplies
descentralitzacions. Els republicans federals mante-
nien posicions més progressistes que no els unitaris, i
es dividien entre benèvols (liderats per Pi i Margall) i
intransigents (liderats per José María de Orense), els
quals apostaven per una insurrecció popular per pro-
clamar la república federal.
– Abolicionisme: moviment que, al segle XIX, apostava
per l’abolició de l’esclavitud i del tràfic d’esclaus.
– Govern provisional: govern que es va establir a Espa-
nya després de la revolució del 1868 i la caiguda de la
monarquia borbònica. Liderat per Prim i Serrano, el
govern provisional va adoptar una constitució nova i
va promoure un seguit de reformes, abans de deixar
pas a Amadeu de Savoia.
– Quintes: sistema de reclutament de soldats pel quals
es cridava a files un jove de cada cinc, d’entre 18 i 24
anys, per complir el servei militar obligatori. Era pos-
sible salvar-se de les quintes pagant una indemnitza-
ció a l’Estat, cosa que només era a l’abast dels rics.
b) Explica i situa cronològicament:
A continuació, relacionem els fets en ordre cronològic:
– La Gloriosa (18 de setembre del 1868): revolució li-
derada per Prim i Serrano que va acabar amb la mo-
narquia borbònica, va obligar Isabel II a anar a l’exili i
va instaurar un govern provisional.
– Batalla d’Alcolea (1868): batalla lliurada entre les for-
ces isabelines i les revolucionàries el 28 de setembre
del 1868. La victòria d’aquestes darreres va provocar
la dimissió del govern i la marxa a l’exili d’Isabel II.
– Guerra de Cuba (1868-1878): guerra colonial entre
els rebels cubans i les forces espanyoles que ocupaven
l’illa, iniciada amb el "grito de Yara".
– Pesseta (1868): moneda nacional espanyola, resultat
de la reforma d’unificació monetària promoguda pel
govern provisional.
– Pacte de Tortosa (1869): manifest ideològic i projecte
d’organització de les forces republicano-federalistes
de Catalunya, València, Aragó i les Balears. El pacte
exaltava les llibertats de l’antiga Corona d’Aragó i su-
posava un intent d’organitzar les forces federals dels
territoris on tenien una forta presència per tal que ser-
vissin de punta de llança per estructurar una república
federal a Espanya.
– Llei de mines (1871): llei promoguda pel govern pro-
visional que va posar a la venda o va donar en conces-
sió els jaciments de mineria metàl·lica, especialment a
companyies estrangeres, cosa que va provocar un
boom de la producció minera.
– Tercera Guerra Carlina (1872-1876): conflicte que
va enfrontar les forces de l’Estat als rebels carlins, que
defensaven les pretensions al tron de Carles VII, la
tradició, els furs i el catolicisme, i que es va desenvo-
lupar amb força a partir del 1873.
c) Identifica personatges:
– Amadeu de Savoia: rei d’Espanya entre els anys 1871
i 1873, pertanyent a la dinastia que havia unificat Ità-
lia i d’ideals democràtics. Sense el suport del seu va-
ledor, Prim, que havia estat assassinat, i amb l’oposi-
ció d’importants sectors de la societat, cada cop més
aïllat i enfrontat a conflictes i guerres, Amadeu va re-
nunciar al tron al febrer del 1873.
– Brigadier Topete: comandant de l’esquadra de Cadis
que es va revoltar, amb el suport del general Prim, el
18 de setembre del 1868, i va iniciar la revolució La
Gloriosa.
– Laureà Figuerola: ministre d’Hisenda del govern pro-
visional després de la revolució La Gloriosa, va im-
pulsar una reforma aranzelària el 1869, i amb l’ober-
tura al lliurecanvisme es va guanyar l’oposició dels
industrials cotoners i dels productors de cereals. Tam-
bé va ser l’autor de la reforma fiscal i de la reforma
monetària.
– General Prim: heroi de la guerra d’Àfrica, líder de la
revolució La Gloriosa del 1868, va ser designat cap
del govern provisional després de la victòria revolu-
cionària. Va promoure importants reformes i va apos-
tar per Amadeu de Savoia com a nou rei d’Espanya.
Això no obstant, el seu assassinat a final del 1870 va
privar el monarca del seu principal valedor.
CONTESTA
a) La revolució del 1868 es va deure a un seguit de cau-
ses de naturalesa diversa, que es van ajuntar i van pro-
vocar la caiguda de la monarquia isabelina. En primer
lloc, Espanya travessava un període de crisi financera,
després dels anys anteriors de bonança, sobretot per-
què les inversions ferroviàries no van demostrar ser
rendibles. A la crisi financera es va afegir una crisi in-
dustrial causada per l’augment del preu del cotó, que
va provocar tancament de fàbriques i atur, i una crisi
agrària causada per les males collites.
Els problemes polítics van ser una altra causa impor-
tant de la revolució. El sistema polític moderat, amb el
recurs freqüent a l’autoritarisme, s’havia alienat el su-
port dels progressistes i els demòcrates, i les lluites de
poder entre faccions, amb el concurs de les camarilles,
estaven desintegrant el poder de la monarquia.
La revolució va consistir en un pronunciament militar,
iniciat per Topete i liderat per Prim, que va anar unit a
un aixecament popular a les ciutats, on es van formar
juntes revolucionàries. Les tropes revoltades, lidera-
des per Serrano, van derrotar de manera decisiva les
monàrquiques a la batalla d’Alcolea, i van provocar
l’exili d’Isabel II i la caiguda dels Borbó.
La revolució va despertar grans esperances de canvi
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
en les classes populars, les demandes de les quals, pe-
rò, eren considerades massa radicals pels líders revo-
lucionaris. Prim i Serrano, un cop format el govern
provisional, es van encarregar de recuperar la norma-
litat i van començar un programa de reformes.
b) El govern provisional del 1868 va començar dissolent
les juntes i restablint la legalitat estatal després de la
revolució, promulgant decrets democratitzadors sobre
llibertat d’impremta i drets d’associació. La seva ac-
tuació es va caracteritzar per la convocatòria de Corts
constituents, que van promulgar la nova Constitució, i
per reformes econòmiques, amb una reforma aranze-
lària, una reforma fiscal, l’adopció de la pesseta com a
moneda única nacional, i la Llei de mines.
La Constitució del 1869 recollia un ampli espectre de
llibertats i de drets fonamentals, i a més establia el su-
fragi universal masculí i la llibertat d’ensenyament.
Reconeixia la llibertat de culte, tot i que l’Estat havia
de mantenir el clergat catòlic, i establia la sobirania
nacional. Descentralitzava els poders locals, establia
un poder judicial independent i reformava el sistema
de govern de les províncies colonials. Finalment, des-
prés de llargs debats, va establir com a forma d’Estat
la monarquia parlamentària, amb un rei sense dret a
veto.
c) El sistema de quintes era un sistema de reclutament de
soldats pel qual es cridava a files un jove de cada cinc
perquè complís el servei militar obligatori.
La redempció per diners era un sistema pel qual el jo-
ve cridat a files en les quintes podia evitar el servei
militar pagant una gran quantitat de diners. L’admis-
sió de substituts era un altre sistema pel qual un jove
cridat a files podia evitar el servei buscant algú que, a
canvi de diners, el substituís.
Aquest sistema era summament impopular perquè tan
sols les classes més riques podien evitar la crida a fi-
les pagant la redempció o buscant substituts. Els nois
de les classes populars no s’ho podien permetre, dei-
xaven de ser el suport econòmic de les seves famílies
durant molts anys i corrien greus riscos de mort per
les penalitats del servei militar.
d) La reforma aranzelària impulsada per Laureà Figuero-
la el 1869 va reduir la protecció dels productes nacio-
nals, va introduir un lliurecanvisme moderat i va obrir
l’economia espanyola a l’exterior. Aquesta nova
orientació de la política econòmica va trobar l’oposi-
ció de la indústria cotonera catalana i dels productors
de cereals, davant la perspectiva de perdre el seu pa-
per hegemònic al mercat espanyol.
e) La monarquia d’Amadeu de Savoia va resultar ser in-
viable perquè, assassinat el seu principal valedor,
Prim, Amadeu no va saber conquerir l’acceptació de
les classes populars ni va aconseguir evitar l’hostilitat
dels isabelins, l’Església, els carlins i part de l’exèrcit.
A més a més, la coalició governamental va patir una
forta inestabilitat durant el regnat d’Amadeu, i el nou
rei es va haver d’enfrontar a la dura oposició conser-
vadora, a l’auge de l’internacionalisme obrer, a la llui-
4-11
 ta dels republicans, a la nova guerra carlina al nord del
país, a la insurrecció cubana i a les revoltes i protestes
populars a diferents regions d’Espanya.
f) La Primera República va néixer com a conseqüència
de la renúncia al tron d’Amadeu de Savoia. En la si-
tuació d’emergència que es va crear, van ser els repu-
blicans liderats per Pi i Margall els que van prendre la
iniciativa i van aconseguir convèncer la majoria mo-
nàrquica, que no tenia alternatives viables.
Els factors que van afavorir el fracàs de l’experiència
republicana van ser els conflictes externs, les divi-
sions entre els republicans, l’oposició dels conserva-
dors i les revoltes socials. Hi van tenir una importàn-
cia especial la guerra carlina, la insurrecció cubana i
la revolta cantonal, que va representar l’amenaça més
greu per al govern republicà. Davant aquesta situació
de crisi, els militars van fer un seguit de cops d’estat,
fins al pronunciament final del desembre del 1874,
que va obrir les portes al retorn dels Borbó.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre’n l’enunciat
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau
Activitat guiada.
3. Establir-ne un guió
Activitat guiada.
COM ES COMENTA UNA IMATGE
a) Activitat guiada.
b) Activitat guiada. A tall d’exemple:
La primera etapa política representada és la del go-
vern provisional. Els protagonistes són el brigadier
Topete, el general Prim i el general Serrano, repre-
sentats amb gran relleu mentre onegen una bandera
espanyola amb el lema "Viva España con honra", que
va ser el lema del manifest de la revolució del 1868.
Els tres personatges es troben a sobre d’una efígie de-
dicada a la decisiva batalla d’Alcolea, al costat de la
qual es troba un altre cop Serrano, regent del regne.
Els fets més rellevants d’aquesta etapa són la revolu-
ció La Gloriosa del 1868 i la creació de la pesseta.
La segona etapa és la de la monarquia democràtica
d’Amadeu. Aquesta etapa es considera menys impor-
tant, i es dóna poc relleu a Amadeu, l’únic personatge
recognoscible. A prop del rei hi ha un exemplar de la
Constitució del 1869 i una pesseta amb l’efígie del
monarca. Els fets més rellevants de la monarquia d’A-
madeu són la nova Constitució, ja aprovada anterior-
ment, i els problemes i conflictes.
La tercera etapa és la de la Primera República. L’autor
dóna molta importància als presidents republicans,
que són els que més destaquen en tota la imatge. S’hi
4-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
poden identificar Figueras, Pi i Margall, Salmerón i
Castelar, posicionats sobre un pla inclinat que sembla
portar a un precipici. L’autor considera que el fet més
rellevant d’aquesta etapa és precisament la curta dura-
da dels mandats presidencials, que denota l’escassa
estabilitat de la República. També representa el cop de
Pavía, amb la fugida dels diputats del Congrés.
La quarta i última etapa és la de la República autorità-
ria, en la qual es representa Martínez Campos prepa-
rant el cop d’estat que portarà a la tornada dels Borbó.
Pel que fa al títol, fa referència als dos llocs que repre-
senten l’inici i el final del sexenni democràtic: Alco-
lea és el lloc on els revoltats van derrotar els monàr-
quics a la revolució del 1868, i Sagunt és el lloc on es
va alçar Martínez Campos a final del 1874 per acabar
amb l’experiència republicana.
c) Activitat guiada. A tall d’exemple:
A la imatge es representen les quatre etapes del Se-
xenni Democràtic de 1868-1874. El Sexenni va co-
mençar el 1868, amb la revolució La Gloriosa iniciada
per Topete i liderada per Prim i Serrano, que van der-
rotar els isabelins a Alcolea i van instaurar un govern
provisional progressista. El govern provisional va co-
mençar una important sèrie de reformes, sota la regèn-
cia del mateix Serrano, entre les quals destaca la unifi-
cació monetària amb l’adopció de la pesseta. També
es va promulgar una nova Constitució monàrquica el
1869, molt avançada per a la seva època.
Les Corts van designar Amadeu de Savoia com a nou
rei d’Espanya, i així es va iniciar la segona etapa del
Sexenni, entre 1871 i 1873. El nou rei, un cop perdut
el seu valedor, Prim, que havia estat assassinat, es va
enfrontar a una oposició creixent, tant dels conserva-
dors com dels republicans, i es va veure incapaç de
frenar els conflictes que amenaçaven el país, com la
guerra de Cuba i el nou conflicte carlí. Finalment, aï-
llat i sense suports, Amadeu va renunciar al tron.
Amb la renúncia d’Amadeu, es va obrir la tercera eta-
pa, la de la República, proclamada sobretot gràcies a
l’obra de Pi i Margall, que en va ser un dels presi-
dents. La República va haver de fer front a grans pro-
blemes: a banda de l’oposició conservadora i dels
conflictes heretats, es va desencadenar la insurrecció
cantonalista i es van accentuar les divisions entre els
republicans benèvols i els intransigents, els quals van
estimular la insurrecció cantonalista. Finalment, els
fracassos successius de Salmerón i Castelar van obrir
el pas al cop d’estat de Pavía, que va irrompre al Con-
grés i va dissoldre les Corts, cosa que va obligar els
diputats a fugir.
El cop de Pavía va donar inici a l’última etapa del Se-
xenni, la República autoritària, liderada per Serrano
en una coalició de progressistes i unionistes, fins al
pronunciament de Sagunt de Martínez Campos, que
va obrir pas a la caiguda del règim democràtic i al
retorn dels Borbó a Espanya.
d) Activitat guiada.
Pàgines 96 i 97
1. Interpreta la imatge
a) Descripció. És una portada del setmanari satíric, repu-
blicà i anticlerical La Campana de Gràcia. A dalt, la
imatge que la identifica, el campanar de Gràcia, que
va sonar permanentment durant la revolta contra les
quintes del 1870. A baix, la representació de l’acció
de l’exèrcit contra els insurrectes durant la revolta.
b) Anàlisi. El dibuix del campanar de Gràcia es conver-
tirà en capçalera de la revista, ja que va ser fundada
poques setmanes després de la revolta de les quintes, i
esdevindrà un símbol del caràcter popular i reivindi-
catiu de la publicació.
La il·lustració de la part inferior de la pàgina té una
funció descriptiva i informativa del bombardeig de la
vila de Gràcia per part de les tropes del govern.
c) Context històric. El campanar de la vila de Gràcia es
va convertir en un símbol de les revoltes populars
contra les quintes i, en general, de la resistència de les
classes populars gracienques i del federalisme que de-
fensaven molt veïns. La campana va donar nom a la
publicació satírica, que va ser l’òrgan d’expressió
d’idees republicanes, obreristes i catalanistes. Quan va
ser suspesa el 1872 per crítiques a la monarquia, el
seu editor, Innocenci López, va treure una altra revis-
ta, L’Esquella de la Torratxa, amb les mateixes carac-
terístiques. Les dues revistes van ser publicades fins la
dècada 1930 i són una mostra de la premsa popular
política i de l’ús de la sàtira i la il·lustració com a ei-
nes d’informació i debat polítics.
d) Conclusió i valoració. Resposta personal.
2. Comenta el text
a) Presentació
L’autor és Antonio Cánovas del Castillo, líder dels
moderats, que apostaven pel retorn de la monarquia
borbònica. Cánovas del Castillo va pronunciar aquest
discurs a les Corts constituents, a Madrid, convocades
després de les eleccions de gener del 1869, quan es
debatia la creació d’una nova constitució.
b) Anàlisi
L’autor defensa que el sufragi universal no ha de ser
considerat un dret individual i natural a la nova Cons-
titució, i per contra aposta per un sufragi limitat als
que es consideren capaços.
Per defensar les seves idees, Cánovas afirma que no
tots els éssers humans estan capacitats per votar. En el
seu raonament, el sufragi universal com a dret natural
portaria a concedir fins i tot el vot a les dones, que en
aquella època no es consideraven iguals als homes pel
que fa a capacitat. Cánovas, a més a més, afegeix que
les lleis no podrien ser creades per qui no les comprèn
ni coneix, i que els mateixos drets naturals no queda-
rien garantits concedint el sufragi a les masses. Final-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
ment, acaba el discurs afirmant que fins i tot els
homes de ciència defensen la limitació del sufragi per
raons d’incapacitat o ignorància.
c) Context històric
Les opcions polítiques que convivien durant el Sexen-
ni eren les següents: progressistes, demòcrates, repu-
blicans unitaris, republicans federals (dividits entre
benèvols i intransigents), constitucionals, radicals,
unionistes, conservadors i carlins.
Els progressistes i els unionistes, més moderats, pre-
tenien mantenir el model social i econòmic existent
abans de la revolució. Els demòcrates, en canvi, apos-
taven per una major extensió de drets i per mesures
que afavorissin les classes populars. Els republicans
unitaris apostaven per la república, però defensaven
un model social i econòmic més tebi i conservador i
no volien un estat federal. Els republicans federals
apostaven per la descentralització federal de la nova
república: els benèvols mitjançant el respecte de la le-
galitat i els intransigents a través de la insurrecció po-
pular. Els constitucionals van agrupar progressistes
moderats i unionistes, i eren partidaris de frenar el
procés revolucionari i acostar-se als conservadors. Els
radicals se situaven més a l’esquerra, i apostaven per
un desenvolupament més democràtic. Els conserva-
dors volien el retorn dels Borbó i veien amb preocupa-
ció la radicalització revolucionària, i en canvi defen-
saven un model social i polític més moderat, que no
posés en perill els interessos de les classes més eleva-
des. Finalment, els carlins eren partidaris d’un retorn a
un règim reaccionari i tradicionalista. Els partits que
no acceptaven el sufragi universal eren els conserva-
dors, els carlins i alguns dels constitucionals. Cánovas
del Castillo era el líder més destacat dels conserva-
dors.
3. Analitza la taula
a) La taula mostra els resultats de les eleccions generals
a Barcelona entre 1869 i 1873, pel que fa a les op-
cions representades per carlins, monàrquics, republi-
cans i radicals.
b) En els anys del Sexenni Democràtic, la força dels re-
publicans, ja majoritària des del primer moment, es
consolida fins a arribar a un suport del 87 %.
Els carlins, amb un pes electoral molt baix, deixen de
presentar-se a partir del 1872, quan esclata la revolta
coneguda com a Tercera Guerra Carlina. El mateix
passa amb els monàrquics, contraris a Amadeu de Sa-
voia, que se situen fora del sistema.
El Partit Radical sorgeix de la unió dels progressistes
d’esquerra i els demòcrates i serà proper als republi-
cans.
c) La força del republicanisme a Barcelona, bàsicament
federal, s’explica per la seva presència històrica i el
seu predicament entre les classes populars. A les bu-
llangues de les dècades de 1830 i 1840 ja trobem entre
4-13
 les reivindicacions populars la república federal. D’al-
tra banda, els republicans federals van aconseguir, en
tots aquells anys, crear un xarxa organitzativa estesa
per gran part del territori català, amb una presència
molt important a Barcelona i entre les classes populars
de la ciutat, que associen a les seves reivindicacions
social i laborals la reivindicació política republicana
federal.
Els resultats electorals a Barcelona expliquen la con-
solidació d’aquesta opció política pel protagonisme
que van tenir durant el Sexenni les classes populars,
presents al carrer i impulsant el procés democràtic. El
fracàs de l’experiència republicana i l’arribada de les
idees internacionalistes van provocar la decadència
del republicanisme federal entre les classes populars i
la substitució per les noves ideologies obreristes.
4. Completa al quadern
La taula es pot completar segons l’esquema següent:
Constitució del 1845 → Impulsors: moderats. Subjec-
te de sobirania: rei i Corts. Caràcter ideològic: mode-
rada conservadora. Drets i llibertats: individuals i col-
lectius com a la del 1837, però amb lleis posteriors
més restrictives. Relació Església-Estat: Estat confes-
sional. Es mantenen culte i clergat. Tipus de sufragi:
restricció del dret de vot. Organització territorial:
centralista. Contraris a la Constitució: progressistes,
demòcrates, republicans.
Constitució del 1869 → Impulsors: progressistes i
demòcrates. Subjecte de sobirania: nació. Caràcter
ideològic: liberal-democràtica. Drets i llibertats: am-
pliació de drets: llibertat de residència, ensenyament i
culte. Relació Església-Estat: es mantenen culte i cler-
gat catòlics. Possibilitat d’altres credos. Tipus de su-
fragi: universal masculí. Organització territorial: més
descentralització, amb responsabilitats per a ajunta-
ments i diputacions. Contraris a la Constitució: con-
servadors, carlins, republicans.
Constitució del 1873 → Impulsors: republicans fede-
rals. Subjecte de sobirania: popular. Caràcter ideolò-
gic: progressista. Drets i llibertats: s’inspirava en la
del 1869. Relació Església-Estat: separació Església-
Estat, llibertat de culte, prohibició de subvencions a
qualsevol religió. Tipus de sufragi: universal masculí.
Organització territorial: federalista. Contraris a la
Constitució: conservadors, monàrquics, republicans
unitaris.
5. Desenvolupa per escrit
Activitat de resposta personal. A tall d’exemple:
La revolució del 1868 va ser motivada tant per una
crisi política de l’anterior règim com per una crisi eco-
nòmica que va acabar amb la bonança anterior.
La crisi política es devia a l’autoritarisme creixent
dels governs, a l’intervencionisme en política de la
monarquia, influenciada per les camarilles de la cort,
4-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
a l’abús de mesures repressives dels governs contra
els opositors polítics i contra uns moviments socials
que reclamaven canvis i millores substancials, i a l’es-
cassa representativitat ciutadana en les institucions,
motivada pel recurs sistemàtic al frau electoral.
Aquesta crisi política va provocar el pacte d’Ostende
entre els opositors unionistes, progressistes i demòcra-
tes, que van decidir acabar amb la monarquia.
La crisi econòmica va tenir diferents factors. En pri-
mer lloc, la crisi de la indústria tèxtil motivada per
l’augment del preu del cotó, que va provocar la ruïna
de moltes empreses i l’augment de l’atur. En segon
lloc, les inversions ferroviàries que s’havien desenvo-
lupat anteriorment van resultar no ser rendibles: amb
la caiguda del valor de les accions ferroviàries, la Bor-
sa va caure i es va produir una caiguda de les cotit-
zacions del deute públic. Finalment, les males collites
van provocar una greu crisi de subsistència que va fer
augmentar el preu del blat.
La combinació de crisi política i crisi econòmica va
motivar una insatisfacció social creixent, que s’expli-
citava en motins i protestes, fins a l’inici de la revolta
al setembre del 1868.
6. Investiga amb fonts digitals
a) Activitat personal.
Els alumnes hauran de destacar que les últimes inves-
tigacions forenses mostren que el general Prim, a ban-
da de resultar ferit de gravetat en l’atemptat del carrer
del Turco, posteriorment va ser estrangulat per evitar
que es refés de les ferides, com demostren les mar-
ques que s’han trobat al coll del cadàver. A més, les
ferides també van inhabilitar Prim per signar docu-
ments en les hores immediatament posteriors a l’a-
temptat.
Això no obstant, la manca o l’escassetat de papers ofi-
cials de l’època sobre la investigació de l’assassinat,
com també els dubtes que encara es mantenen sobre
els fets, no permeten aclarir exactament el desenvolu-
pament efectiu de l’assassinat.
Pel que fa als executors materials i als ordenants de
l’assassinat, encara es desconeixen. Les teories apun-
ten a un complot internacional, motivat per les ambi-
cions d’altres països europeus sobre el tron d’Espa-
nya, a una implicació de la maçoneria i, en la interpre-
tació més comuna, a un complot en el qual es van
involucrar el monàrquic duc de Montpensier i el ma-
teix general Serrano, que després de la mort de Prim
va passar a governar el país.
Elabora un eix digital
Activitat personal.
Reptes a la xarxa
Activitat personal.
 ENLLAÇOS D’INTERNET

TICHING WEBS

http://www.tiching.com/753804 https://www.youtube.com/embed/oE7o9Mde0ms?wmode=transparent

http://www.tiching.com/753806 https://www.youtube.com/embed/nmAOvj7Wy5w?wmode=transparent

http://www.tiching.com/753808 https://www.youtube.com/embed/RsxGUgqh4bo?wmode=transparent

http://www.tiching.com/753843 https://www.youtube.com/embed/ZSutEc-jEE8?wmode=transparent

http://www.tiching.com/753844 https://www.youtube.com/embed/Z_8G0LVnxGM?wmode=transparent

http://www.tiching.com/753845 https://www.youtube.com/embed/22jMHXp2HJ8?wmode=transparent

4-15

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 0 5
Transformacions agràries i procés industrial (1 8 3 3 - 1 9 0 0 )

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions didàctiques

• Solucionari

• Recursos didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliografia

5-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 98
a
111
Orientacions didàctiques
Bibliografia
● 1. L’agricultura, entre la reforma... Descripció dels efectes de la reforma
● J J. SIMPSON: La agricultura
agrària liberal i de la insuficient modernització de l’agricultura.
española (1765-1965): la larga
● 2. La població al segle XIX... Descripció de les transformacions en la
siesta. Alianza Editorial, Madrid,
demografia a l’Espanya i a la Catalunya del segle XIX.
1997.
● 3. La reforma agrària liberal va transformar...? Anàlisi dels objectius de Obra que descriu l’endarreriment
la reforma agrària del segle XIX i valorar-ne els efectes al camp espanyol. i les dificultats de desenvolupa-
● 4. El naixement de la indústria... Descripció i anàlisi dels inicis de la in- ment de l’agricultura espanyola
dustrialització a l’Espanya del segle XIX, que es va produir a Catalunya. des de finals del segle XVIII.

● 5. Per què Catalunya es va convertir...? Comprensió i anàlisi de les cau- ● E. TEIXIDOR: Vida de colònia.
ses de la industrialització a Catalunya però no a la resta d’Espanya. Les colònies tèxtils a Catalunya.
Angle, Barcelona, 2010.
Naveguem per Tiching
Repàs, a través de nombroses
● http://www.tiching.com/753915. Propietat agrícola al segle XIX. En aquest fotografies inèdites i d'arxius
mapa d’Espanya es veu quin tipus de propietat tenia el camp al segle XIX. particulars, de tots aquells as-
● http://www.tiching.com/753916. Densitat de població al segle XIX. En aquest pectes de la societat, el treball i
enllaç podem observar un mapa amb la densitat de població a Espanya al s. XIX. l'oci en una típica colònia in-
dustrial catalana.
● http://www.tiching.com/753913. Reforma agrària liberal. Esquema que
mostra la reforma agrària de caire liberal que es va fer a Espanya al s. XIX.
● http://www.tiching.com/753746. Les colònies industrials. Fotografia d’una
colònia industrial catalana que serviràr pe tractar aquest fenomen del s. XIX.
● http://www.tiching.com/753919. Economia espanyola del segle XIX. Obser-
vant i analitzant aquest mapa es podran comentar diversos aspectes sobre les
causes de l’endarreriment de l’economia espanyola durant el segle XIX.

APARTATS 6 A 11 112
a
123
Orientacions didàctiques
Bibliografia
● 6. Mineria i siderúrgia. Anàlisi de l’expansió de la mineria i la siderúrgia
espanyoles durant el segle XIX. ● J. VICENS VIVES: Espanya con-
● 7. Quines diferències...? Comprensió de les causes de les diferències en- temporània, 1814-1953. Qua-
tre el procés industrialitzador espanyol i el d’altres economies. derns Crema, Barcelona, 2012.
● 8. Transports... Descripció i anàlisi dels transports durant el segle XIX. Obra inèdita a Espanya de l'his-
toriador J. Vicens Vives que
● 9. Lliure canvi enfront... Comprensió i comparació de posicions, argu- contribueix a esquematitzar el
ments i suports socials entre lliurecanvistes i proteccionistes al segle XIX. trencaclosques de la política es-
● 10. Hisenda... Descripció de la Hisenda, la banca i la moneda del s. XIX. panyola del segle XIX.

● 11. Quins van ser... Coneixement de les reformes econòmiques del segle ● J. MALUQUER DE MOTES: La e-
XIX i comprensió sobre la seva insuficiència per modernitzar l’economia. conomía española en perspec-
tiva histórica: siglos XVIII-XXI.
Naveguem per Tiching Pasado & Presente, Barcelona,
● http://www.tiching.com/752869. Minera i siderúrgia espanyoles al segle 2014.
XIX. Vídeo que explica la situació d’aquests dos sectors al segle XIX. Obra general que analitza el de-
● http://www.tiching.com/753923. Xarxa de ferrocarril a l’Espanya del segle senvolupament econòmic es-
XIX. Mapa i textos breus sobre la implantació de la xarxa ferroviària. panyol des del segle XVIII fins
a la contemporaneïtat.
● http://www.tiching.com/753750. Lliurecanvisme i proteccionisme. Breus
explicacions al voltant del lliurecanvisme i el proteccionisme econòmics.
● http://www.tiching.com/753924. Reforma fiscal de 1845. Explicació sintètica
sobre la reforma tributària que van idear Alejandro Mon i Ramón Santillán.
● http://www.tiching.com/753925. Economia i societat al segle XIX. Imatge que
serveix per parlar del desenvolupament econòmic i social d’Espanya al s. XIX.

5-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 98 i 99
● La Revolució Industrial va ser un procés de
transformació tecnològica i econòmica que va
començar a Anglaterra al segle XVIII i que després es
va estendre pel món occidental al segle següent.
Els canvis introduïts per la Revolució Industrial en el
món occidental van ser la substitució de la tradicional
economia agrària per una nova economia basada en la
indústria i el comerç, la urbanització de la societat, la
creació de noves classes socials, com la burgesia i el
proletariat, i la transformació de les antigues relacions
socials i econòmiques.
● El sector industrial que va fer de motor de la
industrialització a Catalunya va ser el tèxtil cotoner.
● Resposta personal. L’economia espanyola del segle
XIX va continuar sent essencialment agrària perquè la
industrialització es va dur a terme amb retard respecte
a altres països, i estava molt limitada a algunes regi-
ons, perquè es va mantenir el pes social i econòmic de
les tradicionals classes de poder i perquè els governs
del país van ser febles i poc eficaços a l’hora
d’afavorir el desenvolupament industrial espanyol.
Pàgines 100 a 102
1. La productivitat de l’agricultura cerealística espanyola
era força inferior a la de les regions més
desenvolupades d’Europa, com la Gran Bretanya,
Holanda, Alemanya, Àustria i l’Itàlia del nord. Amb
l’excepció d’algunes regions al nord i l’est peninsular,
la productivitat espanyola per hectàrea es considerava
baixa.
Aquests baixos rendiments eren causats per un marc
natural poc favorable, però sobretot per una estructura
de la propietat, amb permanència de minifundis i
latifundis, que no afavoria les millores tècniques que
s’estaven desenvolupant en altres països
2. El primer text exposa la situació dels pagesos més
pobres, els colons i els bracers. La situació dels pri-
mers, de mera subsistència, es trobava sempre amb el
risc d’una mala anyada que posés en risc l’arrenda-
ment. El bracers, en una situació més precària encara.
Comenta també el text la situació dels propietaris, que
dediquen els excendents, si en tenen, a adquirir més
terres, no a invertir en altres sectors productius.
El segon text explica com la vida dels pagesos pobres
va empitjorar després de les reformes perquè les terres
comunals, que abans s’utilitzaven per caçar, sembrar i
recollir llenya, es van tancar i es van privatitzar, fet
que impedia a aquests pagesos continuar amb les
pràctiques que els havien garantit la subsistència fins
aleshores.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
3. A Catalunya, l’expropiació i la venda de béns ecle-
siàstics o comunals no va generar grans alteracions de
l’estructura de la propietat. El conjunt de terres de
l’Església que es van vendre en subhasta pública a
Catalunya entre 1836 i 1844 només va representar un
4,97% del total d’Espanya. Pel que fa a la segona
onada desamortitzadora, entre 1855 i 1868, només va
representar un 4,58% del total espanyol.
4. Les accions legislatives que van posar fi a l’agricul-
tura de l’Antic Règim van ser les lleis que, al llarg del
segle XIX, van abolir el règim senyorial, van
desvincular la propietat agrària i van desamortitzar les
terres comunals i eclesiàstiques. Aquestes lleis es van
completar amb altres mesures destinades a facilitar als
propietaris la compravenda de les seves terres.
Les lleis agràries que van començar abans de 1833
van abolir el règim senyorial i van desvincular les
terres, van tancar les finques obertes i van incorporar
a l’Estat les terres dels monestirs i els convents dis-
solts per les Corts. Entre 1834 i 1843 es van convertir
en propietat particular les terres ermes, i es va pro-
mulgar la Llei de béns nacionals. Durant la Dècada
Moderada, una reial ordre va legalitzar la venda i
l’ocupació de les terres, i durant el Bienni Progressista
es va dur a terme la desamortització general.
Els objectius de totes aquestes mesures legals eren
substituir l’Antic Règim per la nova societat liberal i
capitalista donant llibertat als propietaris per disposar
de les seves terres i fruits, i transformant les terres en
mercaderies que podien ser comprades i venudes
lliurement. A més a més, aquestes lleis van ajudar a
millorar els comptes de la hisenda pública
5. La producció agrícola es va incrementar de manera
important al llarg del segle XIX, sobretot gràcies a la
rompuda o arrabassament de terres, que va augmentar la
superfície cultivada. Va augmentar molt la producció de
cereals, i es van estendre el cultiu de la vinya, del blat de
moro i de la taronja. En la ramaderia, va retrocedir el pes
de l’ovina i la de llana, mentre que va augmentar la
cabanya porcina.
El creixement de la producció agrícola, no obstant això,
no es va deure a un verdader augment de la productivitat,
sinó a l’augment de les terres cultivades. La productivitat
espanyola va quedar per sota de la d’altres països
europeus per falta de modernització de les tècniques de
cultiu, per una complexa situació natural i sobretot per
una estructura de la propietat que no afavoria la millora
tècnica.
6. L’estructura de la propietat de la terra a Espanya va
ser la causa més important del retard en la
modernització de l’agricultura del país. Les propietats
més comunes eren el minifundi de Galícia i de la
Submeseta Nord, i el latifundi d’Andalusia, Extrema-
dura i Castella-la Manxa. En el cas dels minifundis, la
producció agrícola era insuficient per a la innovació o
5-3
 l’exportació, i això obligava moltes famílies a
emigrar. En el cas dels latifundis, la majoria dels
grans propietaris no estaven interessats en millores
tècniques, sinó en l’obtenció de beneficis econòmics
ràpids i fàcils, i van sumir molts pagesos en una
situació de misèria.
A més a més, les lleis agràries liberals havien per-
judicat els petits camperols, els quals sovint es van
convertir en arrendataris o assalariats sense drets
sobre la terra, i els quals ja no tenien accés a les terres
comunals de les quals es beneficiaven anteriorment.
7. La consolidació de les formes de propietat, que
afavorien la millora dels mètodes de conreu i
l'augment de la producció, va prendre a Catalunya un
camí diferent del que va seguir a la resta d'Espanya.
En aquesta especificitat hi van influir les lleis de
desvinculació dictades pels governs liberals espan-
yols, que van contribuir a incrementar la desfeta dels
patrimonis de la noblesa catalana, la qual, malgrat
continuar rebent els ingressos dels censos emfitèutics,
estava molt afeblida per la pèrdua de capital dels anys
anteriors com a conseqüència de la pujada de preus i
de l'oposició de molts pagesos a pagar les rendes sen-
yorials. Aquesta situació va impulsar la noblesa a
vendre una part del seu patrimoni agrari en benefici de
la burgesia urbana i de pagesos benestants, que en
molts casos eren antics emfiteutes.
A Catalunya la desamortització no va generar un tras-
pàs de la propietat d'una magnitud comparable a la
resta d'Espanya, perquè les propietats de l'Església i
dels municipis eren menors. En la subhasta dels béns
desamortitzats es va oferir als pagesos la possibilitat
de redimir el cens que pagaven i d'accedir a la pro-
pietat. Això, però, no era a l'abast dels pagesos més
pobres, que van continuar conreant les terres acollint-
se als diferents tipus de contractes agraris que existien
a Catalunya.
L'abolició dels drets senyorials i dels delmes, així com la
possibilitat de redempció dels censos emfitèutics, són
factors que van consolidar el control de la pagesia sobre
la terra. A més, els contractes de conreu a llarg termini
(antiga emfiteusi, rabassa morta, etc.) permetien al pagès
arrendatari apropiar-se d’una bona part del producte, i
van estimular l'aplicació de millores per incrementar la
producció. Gràcies a això, l'evolució de l'agricultura a
Catalunya va ser superior a la d'altres zones de l'Estat.
Aquesta és la raó per la qual el suport d'una part de la
pagesia catalana a la causa carlina al llarg del segle XIX
es va relacionar més amb la defensa dels valors d'una
societat tradicional i amb el rebuig dels nous impostos
estatals que no pas amb els problemes de la propietat i de
les rendes.
Pàgines 103 a 105
1. La població espanyola, al llarg del segle XIX, va
créixer de manera constant i considerable, passant
dels 10,5 milions d’habitants a finals del segle XVIII
5-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
als 18,5 milions el 1900. La taxa de creixement va ser
més elevada en la primera meitat del segle, gràcies a
la desaparició d’algunes epidèmies i a la introducció
de nous cultius. Tot i això, la població espanyola va
crèixer menys que en d’altres països europeus, a causa
del progrés tan limitat de l’agricultura i de la debilitat
de la industrialització.
A Catalunya el creixement va ser superior (entre 1797
i 1900 la població es va doblar) i anava lligat a la
transformació de l’economia cap a la industrialització
i el mercat, cosa que va permetre posar fi a les crisis
de subsistència i no dependre tant de les collites per
sobreviure.
2. A Catalunya al llarg del segle XIX es produeix un
procés de concentració de la població a les àrees
industrials urbanes i al llarg de la costa, fruit de mo-
viments migratoris interiors força intensos. Aquests
moviments es produeixen en dues direccions, del
camp a la ciutat i de l’interior a la costa. Pel que fa al
primer, Barcelona i els nous nuclis industrials van
augmentar considerablement de població. Pel que fa
al segon, que és complementari del primer, ja que la
majoria dels nuclis industrials se situavena la costa,
les comarques interiors i de muntanya van perdre fins
a un 40% de població. El resultat va ser un increment
de la urbanització de Catalunya.
3. La ciutat més poblada de Catalunya era Barcelona.
D’altres també importants eren Sabadell, Terrassa,
Manresa o Reus.
Ciutats espanyoles amb més de 75.000 habitants eren,
entre d’altres, Madrid, València, Bilbao, Cadis i Sevilla.
4. A les últimes dècades del segle la tensió entre
l'augment de la població i les escasses oportunitats
d'ocupació van obligar molts espanyols a emigrar a
ultramar. L'entrada al mercat laboral d'un nombre més
gran de persones, la baixa qualificació educativa de la
població i l'escassetat de transformacions en l'agricul-
tura van tenir un paper rellevant en la decisió que
molta gent va prendre d'emigrar a altres continents per
millorar les condicions de vida.
Els focus d'emigració principals van ser Galícia, Astú-
ries, Cantàbria i les Canàries, zones amb escassetat de
terres i de llocs de treball. La destinació més impor-
tant era Hispanoamèrica, sobretot l'Argentina, Mèxic,
Cuba i el Brasil. També Catalunya va proporcionar un
contingent migratori important cap a Cuba, atret per
les tradicionals relacions dels comerciants catalans a
l'àrea caribenya. Es calcula que fins a l'any 1860 van
partir d'Espanya cap a Amèrica una mica més de
200.000 emigrants, seduïts per les oportunitats que
oferia el nou continent i per la facilitat del viatge
gràcies als vaixells de vapor. Els gallecs van ser el
contingent emigrant més important, de manera que
entre els anys 1853 i 1882 en van emigrar a Amèrica
uns 325.000, xifra que representa un 60% del total
dels emigrants espanyols.
Aquesta emigració espanyola a Amèrica per raons
 laborals va tenir el moment més important entre els
anys 1900 i 1929, amb una reculada lleu durant la
Primera Guerra Mundial: més d'un milió de persones
van marxar a "fer les Amèriques" amb el propòsit de
fer fortuna al nou continent.
5. El descens migratori entre 1914 i 1918 es produeix a
causa de la Primera Guerra Mundial.
6. Al segle XIX la població espanyola va experimentar
un considerable augment, i va passar dels 10,5 milions
d’habitants als 18,5, amb un augment superior al 75%
i amb una taxa de creixement superior a la primera
meitat del segle. Les causes més importants d’aquest
creixement van ser la menor incidència o desaparició
de les epidèmies, la millora de la dieta dels espanyols
i l’expansió de nous cultius com el blat de moro i
sobretot la patata. Un altre factor a tenir en compte va
ser el gran creixement demogràfic de les regions
perifèriques i de la capital, en detriment de les regions
interiors.
Malgrat d’això, el creixement espanyol va continuar
marcat per trets típics de la demografia preindustrial,
com l’alta mortalitat, especialment infantil, i l’alta
natalitat. Aquestes característiques van marcar una
important diferència amb altres països europeus, ja
que la natalitat i la mortalitat espanyola resultaven
molt més elevades que, per exemple, al nord d’Euro-
pa. Al mateix temps, també l’esperança de vida dels
espanyols es va mantenir molt per sota de la d’altres
països, i només arribava als 34,8 anys.
7. L’èxode del camp cap a les ciutats va començar de
mica en mica a partir de la dècada de 1860, sobretot
dirigit cap a la capital política, Madrid, i el principal
nucli econòmic, Barcelona. Aquest flux de treballa-
dors del camp no va ser motivat per la demanda de
treballadors per part de la indústria, sinó més aviat per
les miserables condicions de vida de la pagesia, que
impulsaven molts espanyols a dirigir-se a les ciutats
encara en condicions incertes.
El creixement urbà, tot i que important, no va adquirir
dimensions gaire considerables, sobretot per l’endar-
reriment agrari, que obligava bona part de la població
a quedar-se al camp per produir aliments. Per aquesta
raó, a principis del segle XX el 70% de la població
espanyola encara vivia en nuclis de menys de 20.000
habitants, sobretot en petits pobles.
8. Els moviments d’emigració cap a ultramar van ser un
altre fenomen característic de la demografia espanyola
del segle XIX. Aquests moviments van ser causats pel
desequilibri entre el creixement de la població i la
poca disponibilitat d’ocupacions.
L’emigració a ultramar es va dirigir sobretot cap a
Llatinoamèrica, especialment a l’Argentina, Mèxic,
Cuba i el Brasil, tot i que també va haver migracions
cap a les regions del nord d’Àfrica. Les zones del
territori espanyol que van veure sortir grans quantitats
d’emigrants van ser les Canàries, Astúries, Cantàbria i
sobretot Galícia. D’altra banda, també molts catalans
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
van emigrar cap a Amèrica, especialment cap a Cuba.
Alguns d’ells, enriquits després de la seva estada a
Amèrica van tornar a Espanya, on se’ls va conèixer
amb el nom d’indians.
Pàgines 106 i 107
1. La desamortització espanyola, malgrat les intencions
dels polítics liberals, no va aconseguir crear una classe
de petits propietaris agraris, ja que les terres venudes
van acabar gairebé sempre en mans de funcionaris de
l’Estat, comerciants, militars i antics propietaris de
terres.
En aquest procés, els qui es van beneficiar de les
vendes van ser les classes més poderoses, les quals
van pressionar l’Estat per quedar-se les terres. En
canvi, arrendataris, pagesos pobres i jornalers no van
veure beneficis de les desamortitzacions.
El projecte proposat per Flórez Estrada suggeria no
vendre les finques, sinó aplicar el sistema emfitèutic a les
terres desamortitzades, és a dir, cedir en arrendament
aquestes terres als pagesos. Aquest sistema, segons l’au-
tor, hauria suposat que els pagesos, propietaris del
domini útil de les terres, s’interessessin per sostenir les
reformes i modernitzar l’agricultura.
2. La noblesa terratinent va aconseguir convertir els seus
antics drets senyorials en patrimonis territorials
gràcies a la pressió que va exercir sobre l’Estat: les
decisions dels tribunals i la Llei de dissolució dels
senyorius van acabar atorgant com a propietat el que
fins aleshores només era jurisdicció. Els perdedors del
procés van ser els pagesos, que van passar de ser els
verdaders propietaris a simples colons.
Les mesures legals que la noblesa terratinent va acon-
seguir que s’aprovessin successivamen per garantir les
seves rendes van ser les prohibicions de les importa-
cions agràries i els impostos sobre aquestes importa-
cions, que van aconseguir que la noblesa mantingués
els seus beneficis econòmics.
3. El problema del latifundisme no es va solucionar
perquè es va mantenir la concentració de la terra en
mans de grans propietaris nobles o burgesos, en zones
en què van continuar els arrendaments a curt termini i
el treball jornaler com abans de la reforma agrària.
Aquesta situació, en què no es van dur a terme moder-
nitzacions significatives, va portar la misèria i la fam
als jornalers, sobretot en moments de condicions
climàtiques difícils.
4. La proporció de població agrícola espanyola es va
mantenir constant al llarg de tot el segle XIX, mentre
que en altres països europeus com França i sobretot la
Gran Bretanya va baixar de manera considerable.
L’alt percentatge de població que seguia dedicant-se a
l’agricultura a Espanya va frenar el procés d’industria-
lització, ja que no hi havia prou població per treballar
en la indústria.
5-5
5. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que les transformacions de l’agricultura espanyola al
segle XIX no van ser especialment rellevants malgrat
les iniciatives legislatives perquè no van aconseguir
modificar les estructures agràries tradicionals del país
i van fracassar en l’intent de contruir una classe de
pagesos de propietats mitjanes.
Hauran de comentar també que els canvis legislatius
no van aconseguir trencar el monopoli de les classes
altes sobre la terra. Aquestes classes, interessades en
el benefici immediat, no van modernitzar les terres
que van obtenir en els processos desamortitzadors,
uns processos que, d’altra banda, es van limitar a
convertit els antics senyors en nous propietaris.
Caldrà fer esment a la situació dels petits pagesos, que
van caure en la misèria i es van veure obligats a treba-
llar com a jornalers o arrendataris a curt termini i, en
molts casos, a emigrar.
Els esforços legislatius no van poder modernitzar de
manera eficaç l’agricultura espanyola, i aquesta falta
de modernització va implicar un greu retard en el
desenvolupament industrial.
Pàgines 108 i 109
1. Al mapa es representa la localització de la indústria
tèxtil a Catalunya l’any 1850. Les filatures i telers
mecànics es concentraven a Barcelona i les ciutats del
voltant (Sabadell, Terrassa, Mataró, Igualada), i a les
conques dels rius (Llobregat, Ter, Cardener).
En una primera etapa, el sector tèxtil es va concentrar
al litoral, a prop dels ports on arribava el carbó ne-
cessari per fer funcionar la maquinària de vapor. El
posterior ús d’energia hidràulica per la manca de
carbó a Catalunya va fer necessària la instal·lació de
les filatures i els centres de producció tèxtil a les
conques dels rius (Ter, Llobregat, Cardener, etc.).
En aquestes àrees van proliferar les colònies, establi-
ments industrials on s’hi concentraven les filatures i
els telers juntament amb els habitatges dels treballa-
dors: dels filadors i teixidors.
2. Segons indica el mapa, les principals ciutats tèxtils ca-
talanes al 1850 eren eren Barcelona, Sabadell, Iguala-
da, Vilassar de Dalt, Mataró, Vic, Sallet, Cardona,
Berga, Valls i Reus.
3. La indústria cotonera catalana va experimentar una
fase de creixement des de 1854 fins a 1860, tot i que
amb dificultats el 1857. Entre 1860 i 1862 hi va haver
una greu crisi, i la recuperació posterior va ser molt
lenta. D’altra banda, no es va arribar als nivells de
producció anteriors. A partir de 1870, la indústria va
viure una nova fase d’expansió.
4. La indústria cotonera catalana va néixer a finals del
segle XVIII, quan les manufactures de la regió van
començar a importar, des d’Anglaterra, les noves
màquines de filar i van donar així inici al procés de
5-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
mecanització de la producció. Tot i les dificultats cau-
sades per la Guerra de la Independència, la prohibició
d’importar cotó filat va consolidar els progressos de la
naixent indústria, amb creixents importacions de
primera matèria. En la dècada de 1830, la instal·lació
de les primeres màquines de vapor va donar un impuls
decisiu a aquesta indústria: la mecanització, afavorida
per l’escassetat de mà d’obra de la generació de la
guerra, va suposar una disminució dels costos i dels
preus, i un augment de la demanda.
El creixement de la indústria tèxtil va patir una inter-
rupció quan la guerra de Secessió dels Estats Units va
causar greus dificultats per proveir-se de cotó, però va
tornar a augmentar a partir de 1874 amb una nova fase
expansiva.
Les instal·lacions fabrils catalanes que van començar
a utilitzar màquines de vapor eren conegudes popu-
larment com a vapors, i la primera va ser la fàbrica
Bonaplata de Barcelon, el 1833. Una altra típica
instal·lació fabril catalana va ser la colònia industrial,
situada a prop de rius, que consistia en un conjunt
d’equipaments i instal·lacions fabrils separades de la
població. En aquestes colònies els obrers vivien i
tenien tots els serveis, però estaven constantment sota
el control dels empresaris, dels quals depenien per
treballar.
5. Catalunya presentava condicions favorables per a la
industrialització perquè a la regió ja hi havia
importants manufactures d’indianes, amb empresaris
disposats a invertir i presència de capitals procedents
del comerç i l’agricultura. A més a més, la indústria
tèxtil, a diferència d’altres sectors productius, es va
dedicar des d’un primer moment a la producció per al
mercat i no per a l’autoconsum.
Els dos problemes més importants que van afectar la
indústria tèxtil catalana van ser l’escassetat de carbó i
la debilitat del mercat espanyol. L’escassetat de carbó
a Catalunya i les dificultats per proveir-se d’hulla
asturiana van portar a la construcció de colònies
industrials situades a la vora dels rius per utilitzar
l’energia hidràulica. La debilitat del mercat interior
espanyol, composat sobretot per pagesos amb poca
capacitat adquisitiva, sovint va portar els empresaris
catalans a demanar a l’Estat mesures proteccionistes
contra els teixits estrangers.
Catalunya no va poder arrossegar altres territoris pe-
ninsulars cap a la industrialització perquè les quan-
titats produïdes a Catalunya eren molt petites compa-
rades amb les d’altres territoris europeus: la mida de
la indústria catalana va ser suficient per industrialitzar
Catalunya, però no per arrossegar la resta d’Espanya.
Pàgines 110 i 111
1. La indústria moderna a Catalunya es va iniciar en el
sector tèxtil cotoner. Cal buscar-ne els orígens en les
fàbriques d'indianes, que a la darreria del segle XVIII
havien augmentat la producció i havien incorporat les
 primeres filadores mecàniques.
Les mesures liberalitzadores de la producció i del
mercat que van acompanyar la revolució liberal, i
molt especialment la supressió dels privilegis
gremials, van assegurar el lliure exercici de l'activitat
industrial i van permetre la mecanització de la indús-
tria en llocs com Catalunya, que ja disposava de
capitals i empresaris, que havien iniciat la seva
activitat amb les indianes.
2. La mecanització del procés de filatura va començar a
la dècada de 1830, i es va fer molt ràpidament: en
només sis anys, el 50% de la filatura es feia mecàni-
cament, i ja el 1861 els fusos mecànics havien
substituït totalment els manuals.
En canvi, la mecanització del teixit va començar una
mica més tard i va ser més lenta, ja que el 1861 menys
de la meitat dels processos es feien de manera
mecànica
3. L’escassa inversió necessària en els primers temps de
la industrialització, l’entusiasme i la creença en la
viabilitat de la nova indústria i l’esperit emprenedor
van ser essencials per a l’arrencada del sector cotoner.
La família Tomàs aconsegueix muntar una fàbrica “ a
força de laboriositat i economia”, “amb constància,
treballant nit i dia”, “perquè per guanyar diners cal
treballar contínuament”.Aquestes frases reflexen la
mentalitat empresarial que es desenvolupa a Catalun-
ya al llarg del procés industrialitzador.
4. Les colònies industrials es van instal·lar a les conques
d’alguns rius, especialment el Ter i el Llobregat, per
aprofitar l’energia hidràulica. Es dedicaven al tèxtil,
però també a la mineria, el ciment, la teuleria, etc. Les
colònies són un exemple d’adaptació de les indústries,
tant davant la manca i el cost de l’energia procedent
del carbó, com de la recerca d’espais amb mà d’obra
barata i menys organitzada i impostos baixos.
5. El predomini de la indústria tèxtil cotonera no impe-
dia el desenvolupament d'altres sectors. El de la llana,
el segon en importància, va créixer gràcies a la meca-
nització i a la introducció de la màquina de vapor, es
va concentrar a Sabadell i a Terrassa i va experi-
mentar una gran expansió arran de la crisi cotonera
del 1866.
La metal·lúrgia va tenir a Catalunya un paper subsi-
diari i es va desenvolupar a la segona meitat del segle
estimulada per la mecanització del tèxtil
La indústria química va avançar molt lligada a la
producció d'àcids per als acabats de la indústria coto-
nera.
Al final del segle es van inciar dues indústries pio-
neres: l'electricitat i la telefonia. El 1875 es va posar
en funcionament la primera instal·lació elèctrica i dos
anys després es va establir la primera comunicació
telefònica entre Barcelona i Girona. El 1881 es va
construir la primera central elèctrica. Aquests nous
mitjans van constituir algunes de les novetats
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
mostrades a l'Exposició Universal de Barcelona del
1888, que en va afavorir la difusió a la darreria del
segle XIX.
Al marge d'aquestes indústries més innovadores, les
manufactures tradicionals (com la del paper, el cuir, la
farinera i la surotapera) van continuar el seu desen-
volupament i van fer un paper important en la diver-
sificació industrial de Catalunya. També es va
desenvolupar la producció de gas per a l'enllumenat
de les ciutats, que va onèixer una notable expansió
fins que va ser substituït per l'electricitat.
El creixement industrial també va potenciar el dese-
nvolupament dels serveis, com ara la banca, les
assegurances, el transport i el comerç.
6. Catalunya va ser una excepció en el panorama in-
dustrial espanyol i es va convertir en la fàbrica d’Es-
panya, amb un procés industrialitzador si no igual, si
comparable al de les regions industrials de Gran
Bretanya o de França.
A les primeres dècades del segle XIX la introducció
de noves tecnologies va transformar radicalment la
manera de produir en el sector tèxtil cotoner. No
només va crèixer la quantitat de producció, sino que la
productivitat va augmentar en unes proporcions
desconegudes abans. Les raons que expliquen aquesta
arrencada industrialitzadora cal cercar-les en el des-
envolupament del segle XVIII i en la consolidació
d’una important manufactura dedicada a la proucció
d’indianes.
Les manufactures d’indianes havien estimulat el sor-
giment d’una burgesia emprenedora, que donada la
migradesa de les inversions necessàries en els primers
temps de la indústria cotonera, van embrancar-se en la
creació d’empreses, molt sovint només amb els petits
estalvis familiars.
A més a més, aquest empresariat va ser receptiu a les
innovacions tencològiques que s’estaven difonent per
Europa i va saber adaptar-se a dificultats, com ara la
petitesa del mercat o la manda de fonts d’energia
(carbó).
Finalment, encara que el tèxtil va ser el motor de la
industrialtizació, van ser capaços també d’invertir i de
crear sectors industrials nous (metal·lúrgia, química,
electricitat...) que, amb el temps, es van anar conso-
lidant a Catalunya, que es va convertir així en la
fàbrica d’Espanya.
Pàgines 112 i 113
1. Els principals jaciments miners espanyols eren els
d’antracita i hulla (a Astúries, Lleó, Palència, Còrdova
i Sevilla), de sal comuna (a Tarragona, Alacant i Ca-
dis), de lignit i grafit (a Barcelona i Terol), de mercuri
(a Ciudad Real), d’estany (a Orense i Granada), de
zinc (a Cantàbria i Ciudad Real), de sofre (a Terol,
5-7
 Albacete i Múrcia), de plom (a Jaén), de plata (a
Badajoz, Guadalajara, Almeria i Albacete), de coure
(a Huelva) i de ferro (a Màlaga i a Biscaia).
2. L’exportació de mineral de ferro va experimentar un
creixement constant a partir de 1880 i fins a finals del
segle XIX. La principal destinació d’aquestes exporta-
cions era la Gran Bretanya, cap a on es dirigien dos
terços del total.
3. L’expansió de la mineria va rebre un impuls important
a partir de la Llei de mines de 1868, que va liberalit-
zar el sector i va concedir explotacions a moltes
companyies. Aquesta expansió va ser provocada per
l’augment de la demanda internacional de minerals
lligada a la industrialització, a les noves tècniques
d’extracció i explotació i a les necessitats financeres
d’Hisenda, que va concedir llicències d’explotació a
companyies sobretot britàniques i franceses.
Les zones que van veure una gran expansió de l’ac-
tivitat minera van ser les del sud peninsular, amb els
jaciments de plom de Linares i La Carolina; la zona
de Huelva, amb les mines de coure de Riotinto; els
jaciments de mercuri d’Almadén, a Ciudad Real, i els
de zinc de Reocín, a Cantàbria.
El carbó va experimentar un augment important de la
demanda gràcies al desenvolupament de la siderúrgia i
la màquina de vapor. Els jaciments de carbó d’As-
túries van ser els més importants perquè, malgrat la
baixa qualitat de l’hulla asturiana, eren abundants i
podien accedir fàcilment al transport marítim. Un altre
sector que va veure una gran expansió va ser el de la
mineria del ferro, gràcies sobretot a la difusió del
convertidor Bessemer. Aquest convertidor necessitava
un mineral sense fòsfor, com el del País Basc. El ferro
biscaí, a més a més, era en mines pròximes al mar,
cosa que facilitava transportar-lo cap a altres països
com, sobretot, la Gran Bretanya.
4. La indústria siderúrgica es va desenvolupar durant la
segona meitat del segle XIX, acompanyant la tèxtil en
el desenvolupament de la indústria moderna. Inicial-
ment, aquesta indústria es va implantar a Andalusia,
gràcies al ferro d’Ojén, però després d’uns trenta anys
la indústria andalusa va entrar en decadència per l’ús
de carbó vegetal, que elevava massa els costos. En
una fase successiva, Astúries es va convertir en el nou
centre siderúrgic gràcies als jaciments d’hulla, però a
finals de segle l’arribada del carbó gal·lès va fer
perdre competitivitat a la indústria asturiana.
La preponderància de la siderúrgia biscaïna es va afer-
mar a partir de 1876, quan el carbó gal·lès va co-
mençar a arribar massivament al País Basc, conso-
lidant l’eix comercial entre Bilbao i Cardiff, que es
basava en l’exportació de ferro a la Gran Bretanya i
en la importació de carbó gal·lès per als alts forns
bascos. Entre 1880 i 1900 es van construir les grans
empreses siderúrgiques basques, com Altos Hornos de
Bizcaya, i es van instal·lar els convertidors Bessemer i
els forns Martin-Siemens per produir acer d’una gran
qualitat. Aquest progrés va suposar el predomini de la
5-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
indústria siderúrgica basca a Espanya.
Pàgines 114 i 115
1. La indústria espanyola va haver d’enfrontar-se, en la
seva fase inicial, a importants problemes geogràfics i
de recursos, que van limitar la rellevància del procés
d’industrialització. La posició geogràfica d’Espanya, a
l’extrem sud-occidental d’Europa, implicava dificul-
tats per transportar les mercaderies cap a l’exterior i
per adquirir matèries primeres.
A més a més, Espanya no tenia recursos naturals im-
portants per a la industrialització, com el carbó de
qualitat o el ferro, presents en petites quantitats, i no
tenia infraestructures de transport ni recursos hídrics
abundants.
2. L’endarrerida agricultura espanyola constituïa un fre
molt important per al desenvolupament industrial del
país. La majoria dels camperols espanyols tenien un
nivell d’ingressos molt baix, que destinaven pràctica-
ment del tot a adquirir aliments. Així doncs, no podien
destinar una part dels ingressos a comprar productes
manufacturats, fet que portava a una baixa producció
industrial a tot el país.
3. Bona part dels capitals espanyols no s’invertien en les
activitats productives i industrials, sinó en el deute pú-
blic. Aquesta activitat especulativa era afavorida per
l’Estat, que necessitava aconseguir diners i que oferia
interessos molt elevats als inversors. Davant aquesta
fàcil oportunitat de negocis financers, i davant l’escàs
desenvolupament d’una indústria que no disposava
d’un mercat interior competitiu, els inversors prefe-
rien dedicar-se a comprar títols del deute de l’Estat.
4. La industrialització d’Espanya va ser desequilibrada
territorialment perquè es va concentrar sobretot a
Catalunya i el País Basc, on es van implantar les úni-
ques indústries amb repercussió nacional i fins i tot
internacional. Les altres indústries presents al territori
nacional tenien únicament un caràcter local, i no te-
nien repercussió més enllà d’aquest àmbit.
A més a més, la industrialització espanyola també va
ser desequilibrada sectorialment, perquè va tenir poca
diversificació i perquè hi van predominar les indús-
tries agroalimentàries tradicionals, amb l’excepció de
les ja esmentades regions de Catalunya i País Basc.
5. Resposta personal.
Pàgines 116 i 117
1. Com mostra el mapa, les primeres línies ferroviàries
es van establir al voltant de Madrid, com a capital, i
Barcelona, on la densitat més gran del teixit industrial
i de la població en feia més fàcil l’amortització. És a
dir, que es tractava d’un traçat de tipus radial, al
voltant d’un eix central.
Posteriorment, les línies ferroviàries es van estendre a
 partir d’aquells dos pols inicials i es van ramificar
sobretot cap a la zona nord i est de la Península, unint
les zones del país més actives econòmicament.
La llei que en va impulsar la construcció va ser la Llei
general de ferrocarrils de 1855, que va establir
avantatges per a les empreses col·laboradores per
promoure la participació. L’entrada en vigor d’aquesta
llei va mobilitzar grans capitals (sobretot de l’es-
tranger), cosa que es va traduir en una ràpida expansió
de la xarxa.
Un dels errors comesos durant la construcció de la xarxa
de ferrocarrils va ser la decisió de l’Estat de subven-
cionar les companyies per cada quilòmetre de via
construït. Això va portar a construir via fèrria tot buscant
el benefici de la subvenció, en lloc d’instal·lar-la en
funció de la viabilitat econòmica de la línia.
Un altre aspecte controvertit va ser l’articulació de la
línia al voltant de la capital, que servia a la centra-
lització de l’Estat.
Finalment, una de les decisions més polèmiques va ser
l’amplada de les vies. L’espai entre carrils era més
gran que a la resta d’Europa, ja que es creia que les
màquines de vapor havien de ser més grans per su-
perar els pendents de la geografia espanyola.
Aquesta decisió va dificultar l’intercanvi de mercaderies
amb la resta d’Europa, perquè era necessari fer un trans-
bord de mercaderies a la frontera, i això encaria despeses
i augmentava el temps de transport.
2. A l’Espanya del segle XIX hi havia importants pro-
blemes de transport, a causa tant de la difícil orografia
del país com de l’endarreriment econòmic i social
generalitzat. Hi havia pocs camins i carreteres, espe-
cialment en comparació amb altres països europeus, i
no hi havia una xarxa hidrogràfica interna que faci-
lités el transport fluvial.
Aquests problemes de transport afectaven de manera
molt greu el desenvolupament econòmic del país, ja
que feien que els intercanvis entre les diferents re-
gions espanyoles fossin pràcticament inviables i impe-
dien l’efectiva creació d’un mercat intern nacional.
Amb el traçat del ferrocarril, les autoritats espanyoles
pretenien constituir un verdader mercat nacional que
pogués impulsar el desenvolupament econòmic i su-
perar els anteriors problemes de transport gràcies a la
velocitat dels trens i a la reducció dels costos del
transport de passatgers i mercaderies. Per aquesta raó,
els governs van donar un gran impuls a la construcció
de ferrocarrils amb la Llei general de 1855 i amb les
successives subvencions que s’atorgaven a les em-
preses constructores.
La construcció de molts quilòmetres de vies fèrries a
Espanya al llarg del segle XIX va afavorir indubtable-
ment el transport massiu, barat i ràpid al país, el qual
va fer augmentar l’intercanvi de mercaderies i de per-
sones entre les regions. No obstant això, algunes de-
cisions polítiques no van resultar favorables per al
successiu desenvolupament econòmic: l’adopció
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
d’una amplada de vies més gran que a la resta d’Eu-
ropa es va convertir en un obstacle per als intercanvis
amb els altres països, i l’autorització a les companyies
per importar el material ferroviari sense pagar aran-
zels va impedir l’augment de la demanda en el sector
siderúrgic i de maquinària que, en canvi, es va donar
en altres països.
3. Pel que fa a l’articulació del mercat interior, si bé la
construcció del ferrocarril va aconseguir donar-li un
impuls important, la falta de demanda de moltes re-
gions internes espanyoles va constituir sempre una
forta limitació per als intercanvis interiors, sense que
el ferrocarril pogués modificar de manera substancial
la situació.
Pàgines 118 i 119
1. Els liberals progressistes, amb la seva defensa del
lliure canvi, pretenien seguir en la seva legislació les
pautes de la llibertat de mercat i de la lliure com-
petència. Segons ells, el lliure canvi estimularia la
competitivitat, enfortiria la indústria i afavoriria la
modernització de l’agricultura, i aconseguiria que la
població espanyola pogués alimentar-se i comprar
manufactures a preus més barats. Seguint aquestes
teories, llavors dominants a Europa, els governs pro-
gressistes d’Espartero el 1841 i del Sexenni Demo-
cràtic, amb les reformes de Laureà Figuerola, van
introduir mesures liberalitzadores.
Segons els liberals progressistes, la protecció de la in-
dústria espanyola només aconsegueix que aquesta so-
brevisqui gràcies als favors del govern, sense preo-
cupar-se de la seva competitivitat o modernització, i
només interessant-se per demanar augments d’a-
ranzels.
Laureà Figuerola argumenta que la seva reforma
aranzelària lliurecanvista no ha perjudicat la indústria
nacional, que, en canvi, ha crescut i és competitiva.
Segons Figuerola, la liberalització dels intercanvis,
malgrat les previsions, ha aconseguit que la indústria
obtingués maquinària i matèries primeres a preus
barats, i que gràcies a això es consolidés de manera
autònoma.
2. Els proteccionistes defensen la necessitat de protegir
la producció nacional argumentant que la competència
estrangera, sobretot en l’agricultura cerealística, és
massa forta i està arruïnant els productors locals.
Segons els proteccionistes, la indústria espanyola, en-
cara poc desenvolupada, no pot competir en igualtat
de condicions amb les indústries estrangeres, i les po-
lítiques lliurecanvistes que han afavorit les impor-
tacions des dels altres països han ofegat el creixement
de la indústria local.
Segons el poema, el lliure canvi ompliria Espanya de
productes estrangers que, tot i ser barats, destrossarien
la producció local. Amb aquest resultat, els treballa-
dors locals es veurien perjudicats perquè no tindrien
prou diners per comprar els productes forans.
5-9
3. Els lliurecanvistes pensaven que la lliure entrada de
productes estrangers a Espanya afavoriria la competi-
tivitat i l’especialització de la indústria local, i elimi-
naria les reiterades peticions dels industrials per esta-
blir aranzels que no estimulaven la innovació.
Els proteccionistes, en canvi, pensaven que la indús-
tria local espanyola, com que estava menys desenvo-
lupada que l’estrangera, necessitava de protecció amb
alts aranzels per enfortir-se i lluitar contra la compe-
tència estrangera. Segons ells, el lliure canvi no feia
sinó arruïnar la població i ofegar el creixement de la
indústria local.
Pàgines 120 i 121
1. Bravo Murillo opina que la situació de la Hisenda es-
panyola el 1849 no és satisfactòria, perquè els ingres-
sos no aconsegueixen equilibrar les despeses, i causa
problemes a l’acció del govern i l’administració.
La reforma de Mon-Santillán, tot i que va obtenir alguns
èxits, no va resultar massa efectiva perquè els impostos
directes establerts no tenien en compte les rendes per-
sonals, perquè la contribució territorial era baixa i perquè
la càrrega fiscal requeia en els consums. A més a més, el
frau fiscal i el defectuós sistema de recaptació van limi-
tar ulteriorment l’impacte de la reforma.
Per equilibrar els pressupostos, segons Bravo Murillo,
només quedaven dos camins: millorar la recaptació
dels impostos i retallar les despeses públiques sense,
d’altra banda, perjudicar els serveis que l’Estat havia
d’oferir.
2. La Hisenda espanyola va tenir constants problemes al
llarg del segle XIX per obtenir ingressos suficients per
pagar els interessos del deute i les despeses corrents.
La causa principal d’aquests problemes era el mante-
niment d’antics privilegis de l’Antic Règim segons els
quals la noblesa i el clergat no havien de pagar im-
postos. A més a més, els ingressos ordinaris havien
estat baixant des de finals del segle XVIII, i la pèrdua
de les colònies americanes i les guerres napoleòniques
van augmentar l’endeutament.
Per solucionar aquests problemes, el govern liberal
moderat va promoure el 1845 una reforma fiscal co-
neguda com la Reforma Mon-Santillán, que eliminava
els privilegis de l’Antic Règim i que volia augmentar
els ingressos fiscals i racionalitzar el sistema impo-
sitiu a tot el país. Per això, va simplificar el nombre
d’impostos creant dos impostos directes molt impor-
tants: la contribució per immobles i la contribució
industrial, a més a més de crear un impost sobre el
consum molt impopular.
La reforma, no obstant això, va tenir moltes limita-
cions, perquè els impostos directes introduïts no te-
nien en compte les rendes personals sobre treball i ca-
pital, tan importants en altres països; perquè la con-
tribució territorial era petita, i perquè el frau i la
ineficient administració espanyola no aconseguien
proporcionar una recaptació important.
5-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
3. La unificació monetària espanyola va començar a
establir-se el 1848, amb l’adopció del real com a
unitat bàsica amb la Llei de reforma monetària. El
1868 la pesseta va substituir el real i va posar fi a la
presència de diferents monedes al país.
4. El Banc d’Espanya va néixer a partir del banc espan-
yol més important de principis del segle XIX, el
Banco Español de San Fernando, creat com a banc
d’Estat i d’emissions el 1829. La successiva modernit-
zació de les estructures bancàries va començar el
1856, amb la Llei de bancs i societats de crèdit. El
mateix any, el Banco Español de San Fernando es va
convertir en el Banc d’Espanya, que el 1874 va obte-
nir de l’Estat, a canvi d’un crèdit al govern, el mono-
poli d’emissió de bitllets.
Altres entitats creditícies que es van crear al llarg del
segle XIX van ser el Banc de Barcelona i el Banco de
Isabel II, el 1844; el Banco Hipotecario, després de la
llei de 1856, que també va impulsar el naixement de
societats de crèdit, i, a finals del segle, uns bancs al
País Basc que van ajudar el finançament industrial de
la indústria basca, com el Banco de Bilbao de 1856 i
el Banco de Vizcaya de 1902.
Pàgines 122 i 123
1. Els governs liberals, des de 1835, van intentar em-
prendre una sèrie de reformes en l’àmbit agrari i
industrial per revitalitzar l’economia espanyola i mo-
dernitzar-la, posant fi als privilegis de l’Antic Règim.
En l’àmbit agrari, les actuacions més rellevants van
ser propiciades per les lleis de desamortització de
Mendizábal i de Madoz, que posaven a disposició de
l’Estat terres i béns que abans pertanyien, sobretot, a
l’Església i als municipis. També van emprendre al-
tres iniciatives legislatives, com l’abolició del règim
senyorial al camp i la desvinculació de la propietat de
la terra, que va passar a ser un bé que podia ser
comprat i venut com un altre. En l’àmbit industrial,
els successius governs liberals es van ocupar sobretot
de la mineria i del ferrocarril, i van impulsar la cons-
trucció de línies fèrries i van liberalitzar el sector
miner amb la concessió de llicències d’explotació a
diferents companyies.
Tot i els esforços, les reformes liberals en l’àmbit
agrari i en l’àmbit industrial van tenir un efecte limi-
tat. Al camp, la propietat va quedar en mans de l’anti-
ga noblesa i de la burgesia rendista, sense consolidar
una classe de propietaris mitjans autosuficients i man-
tenint el latifundisme, el minifundisme i l’escassa pro-
ductivitat, els quals van frenar durant molt de temps
aquest sector productiu. D’altra banda, la indústria va
quedar en una activitat reduïda, amb poc pes en el
mercat interior, compost sobretot per pagesos pobres,
amb moltes dificultats per competir amb altres indús-
tries europees, amb escassetat de capital i domini de
les companyies estrangeres.
2. La Llei de mines pretenia liberalitzar el sector miner i
concedir les llicències d’explotació a noves compa-
 nyies, aprofitant-se de l’augment global de la
demanda de minerals lligada a la Revolució Industrial
i de les noves tècniques d’explotació. Aquesta llei, a
més a més, podia servir per reduir els problemes de
dèficit que patia Hisenda.
La Llei de ferrocarrils va ser vista pels governs libe-rals
com una oportunitat per vertebrar un mercat nacional,
per facilitar les comunicacions i el transport de merca-
deries en el territori espanyol i per evitar els problemes
de comunicació lligats a la difícil orografia del país.
Tot i els seus èxits, les dues lleis van donar resultats
generals poc satisfactoris. En l’àmbit miner, les neces-
sitats de la Hisenda espanyola van portar l’Estat a
facilitar la majoria de les concessions a companyies
estrangeres, especialment franceses i britàniques, que
van aconseguir grans beneficis. En el ferrocarril, les
subvencions estatals van portar a la construcció d’una
important xarxa ferroviària que, malgrat això, va tenir
tres grans problemes: la seva estructura radial, amb
centre a Madrid; l’amplada de vies diferent de l’euro-
pea, que dificultava l’intercanvi comercial amb altres
països, i les concessions de llicències per a la cons-
trucció a companyies estrangeres amb franquícia aran-
zelària, que no va estimular el creixement de la indús-
tria siderúrgica a Espanya.
3. Els lliurecanvistes opinaven que la naixent indústria
espanyola, seguint les pautes d’altres països, s’hauria
beneficiat amb la lliure competència i el lliure mercat,
enfortint-se i resultant competitiva. A més a més,
pensaven que el lliure canvi hauria proporcionat a la
població aliments i mercaderies a preus més competitius.
Els proteccionistes, en canvi, pensaven que la debilitat
de l’economia espanyola impedia que pogués compe-
tir en igualtat de condicions amb altres economies
europees, i que el lliure canvi hauria afavorit exclusi-
vament els interessos estrangers. Per aquesta raó, de-
fensaven l’adopció d’elevats aranzels sobre les impor-
tacions, que haurien protegit la indústria local davant
la competència d’altres països.
4. A Catalunya es va produir un procés industrialitzador
que no va tenir continuïtat en la resta del territori es-
panyol, amb l’excepció del País basc. La poca ca-
pacitat de compra de la pagesia i la falta d’una bur-
gesia industrial inversora a gran part d’Espanya van
impedir la formació d’un mercat nacional integrat.
La posició excéntrica de la Península respecte els
mercats internacionals i la manda de fonts d’energia i
matèries priemres van ser un obstacle molt important
pel desenvolupament industrial espanyol.
Per altra banda, gran part dels capitals disponibles van
ser dedicats a exixugar el deute públic endèmic de la
Hisenda espanyola, en comptes de ser utilitzats per
desenvolupar una indústria potent.
Pàgines 124 i 125
REPASSA
a) Defineix conceptes
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
– Mortalitat infantil: indicador demogràfic que
assenyala les morts de la població infantil durant un
període determinat, generalment un any.
– Èxode rural: fenomen d’emigració massiva des del camp
cap a la ciutat provocat per la falta d’oportunitats
laborals de la pagesia, les males condicions de vida al
camp, la demanda de mà d’obra a la indústria i el millor
nivell de vida a la ciutat.
– Aranzel duaner: impost que grava béns importats, i a
vegades exportats, d’un Estat. És un impost habitual
de la política proteccionista.
– Deute públic: conjunt de deutes d’un Estat respecte a
un altre Estat, així com altres organismes o
particulars. L’emissió de deute públic és una manera
que té l’Estat d’obtenir recursos. Va ser un recurs per
mirar d’equilibrar les despeses i ingressos de la
Hisenda pública espanyola.
– Esperança de vida: mitjana d’anys de vida que es
calcula que poden viure els habitants d’un territori,
determinat a partir dels índexs de mortalitat d’aquest
mateix territori.
– Urbanització: fenomen que consisteix en el fort
creixement de la població urbana davant la població
rural. Es va iniciar a Espanya la segona meitat del
segle XIX.
– Economia de mercat: sistema econòmic basat en
l’intercanvi a partir de l’oferta i la demanda. És
conseqüència del lliurecanvisme, aplicat pels governs
liberals al segle XIX.
– Hisenda Pública: conjunt d’òrgans de l’administració
d’un Estat encarregats de gestionar els recursos
econòmics estatals.
b) Estableix semblances i diferències
– Desvinculació / desamortització: la desvinculació
consisteix en la supressió de patrimonis i mayorazgos
en propietat de la noblesa per vendre’ls al mercat. La
desamortització és la confiscació i venda de béns
amortitzats (inalienables) propietat de l’Església i dels
municipis.
– Natalitat/Mortalitat. La natalitat és el nombre de nai-
xements per any en un territori determinat. La mor-
talitat ens indica el nombre de morts per any, també
en el territori que es consideri. La seva diferència ens
indica el creixement vegetatiu de la població, positiu
si hi ha més naixements que morts, negatiu si es
produeix la situació inversa.
Latifundi/minifundi: latifundi és una explotació agrà-
ria de gran dimensió i generalment de productivitat
elevada. El minifundi és una explotació de dimensió
reduïda i de baixa productivitat.
– Producció / productivitat: la producció és l’activitat
mitjançant la qual determinats béns es transformen en
d’altres de més utilitat. La productivitat és la relació
entre els béns produïts i els mitjans utilitzats per a
això.
5-11
– Carbó vegetal / carbó de coc: el carbó vegetal és un
combustible sòlid, fràgil i porós amb un alt contingut
en carboni que es produeix per escalfament en
absència d’aire de fusta i altres residus vegetals. El
carbó de coc és un combustible d’elevada potència
calorífica que s’obté de l’escalfament de l’hulla en
forns tancats.
– Propietat vinculada / propietat privada: la propietat
vinculada o amortitzada és aquella que no pot
canviar de mans. Era típica de l’antic Règim i
afavoria la possessió de béns de la noblesa i el clero.
La propietat privada és el dret a posseir un bé de
manera exclusiva.
CONTESTA
a) A Espanya el procés de reforma agrària liberal es va
desenvolupar al llarg de la primera meitat del segle
XIX a través de l’abolició dels senyorius i els drets
jurisdiccionals, així com per mitjà de la
desamortització de la majoria de terres que pertanyien
a l’Església i els ajuntaments.
Aquestes reformes van consolidar la propietat privada,
transformant la terra en una mercaderia que podia ser
venuda i comprada lliurement, però no van complir
les expectatives de fer una reforma agrària perquè, en
general, els compradors no van ser els qui cultivaven
les terres.
Aquest procés de privatització va posar bona part de
la terra de cultiu en mans d’individus que defensaven
el règim liberal i que, per obtenir més beneficis, van
posar els mitjans per incrementar la producció
agrícola, destinada cada vegada més al mercat i no al
consum.
No obstant això, aquesta expansió de la producció es
va aconseguir sense millorar les tècniques i els
sistemes de producció, que van continuar endarrerits
respecte a les innovacions que s’estaven imposant als
països més avançats d’Europa.
b) A Espanya la població va augmentar durant el segle
XIX, i va passar de 10,5 milions el 1797 a 18,5 el
1900. Això va ser conseqüència de:
– La desaparició d’algunes epidèmies.
– La millora de la dieta alimentària.
– L’expansió d’alguns cultius (blat de moro, patata).
La taxa de creixement va ser, però, inferior a les de la
major part dels països europeus, a causa de:
– Una taxa de mortalitat més gran, en especial la
Infantil.
– Una esperança de vida inferior (d’uns 35 anys
davant els 45 de França i la Gran Bretanya).
Els moviments migratoris principals del segle XIX a
Espanya van ser:
– Les migracions interiors: vora l’any 1860 es va
iniciar l’èxode rural cap a les poblacions urbanes,
on es concentrava l’activitat industrial.
5-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
– Les migracions transoceàniques: a les últimes
dècades del segle XIX es va iniciar l’emigració a
ultramar, en especial cap a Amèrica Llatina. Els
focus d’emigració principals van ser Galícia,
Astúries, Cantàbria i les Canàries, zones amb po-
ques oportunitats de treball al camp.
A Catalunya el creixement va ser superior (entre 1797
i 1900 la població es va doblar) i anava lligat a la
transformació de l’economia cap a la industrialització
i el mercat, cosa que va permetre posar fi a les crisis
de subsistència i no dependre tant de les collites per
sobreviure.
A Catalunya al llarg del segle XIX es produeix un
procés de concentració de la població a les àrees in-
dustrials urbanes i al llarg de la costa, fruit de mo-
viments migratoris interiors força intensos. Aquests
moviments es produeixen en dues direccions, del
camp a la ciutat i de l’interior a la costa. Pel que fa al
primer, Barcelona i els nous nuclis industrials van
augmentar considerablement de població. Pel que fa
al segon, que és complementari del primer, ja que la
majoria dels nuclis industrials se situavena la costa,
les comarques interiors i de muntanya van perdre fins
a un 40% de població. El resultat va ser un increment
de la urbanització de Catalunya.
c) Catalunya va ser una excepció en el panorama indus-
trial espanyol i es va convertir en la fàbrica d’Es-
panya, amb un procés industrialitzador si no igual, si
comparable al de les regions industrials de Gran
Bretanya o de França.
A les primeres dècades del segle XIX la introducció
de noves tecnologies va transformar radicalment la
manera de produir en el sector cotoner. No només va
crèixer la quantitat de producció sino que la produc-
tivitat va augmentar en proporcions desconegudes
abans. Les raons que expliquen aquesta arrencada
industrialitzadora cal cercar-les en el desenvolupa-
ment del segle XVIII i en la consolidació d’una impor-
tant manufactura dedicada a la proucció d’indianes.
Les manufactures d’indianes havien estimulat el sor-
giment d’una burgesia emprenedora, que vista la
migradesa de les inversions necessàries en els primers
temps de la indústria cotonera, van embrancar-se en la
creació d’empreses, molt sovint només amb els petits
estalvis familiars.
A més, aquest empresariat va ser receptiu a les in-
novacions tencològiques que s’estaven difonent per
Europa i va saber adaptar-se a dificultats, com ara la
petitesa del mercat o la demanda de fonts d’energia
(carbó).
Finalment, encara que el tèxtil va ser el motor de la
industrialtizació, van ser capaços també d’invertir i de
crear sectors industrials nous (metal·lúrgia, química,
electricitat...) que, amb el temps, es van anar conso-
lidant a Catalunya, que es va convertir així en la fà-
brica d’Espanya.
Els dos problemes més importants que van afectar la
 indústria tèxtil catalana van ser l’escassetat de carbó i
la debilitat del mercat espanyol. L’escassetat de carbó
a Catalunya i les dificultats per proveir-se d’hulla
asturiana van portar a la construcció de colònies
industrials situades a la vora dels rius per utilitzar
l’energia hidràulica. La debilitat del mercat interior
espanyol, composat sobretot per pagesos amb poca
capacitat adquisitiva, sovint va portar els empresaris
catalans a demanar a l’Estat mesures proteccionistes
contra els teixits estrangers.
Catalunya no va poder arrossegar altres territoris pe-
ninsulars cap a la industrialització perquè les quan-
titats produïdes a Catalunya eren molt petites com-
parades amb les d’altres territoris europeus: la mida
de la indústria catalana va ser suficient per indus-
trialitzar Catalunya, però no per arrossegar la resta
d’Espanya.
d) La construcció d’una àmplia xarxa de ferrocarril es va
dur a terme després de l’aprovació de la Llei general de
ferrocarrils, el 1855, per reduir el cost del transport de
mercaderies i de passatgers, augmentar la velocitat en els
desplaçaments i articular un mercat interior. Aquesta llei
va obrir una etapa d’intensa construcció, en què es van
construir més de 5.000 km de vies fèrries entre 1856 i
1865. Després de la crisi financera de 1866, que va
paralitzar la construcció de noves línies, es van tornar a
construir vies fèrries a partir de 1876.
El traçat de la xarxa de ferrocarrils a Espanya va
trobar tres problemes importants:
– L’estructura radial de la xarxa, amb el centre a
Madrid, motivada pel desig de consolidar un Estat
centralitzat articulat a partir de la capital.
– L’adopció d’una amplada de vies diferent a la resta
d’Europa, que va dificultar notablement els inter-
canvis per ferrocarril amb els altres països.
– L’autorització per importar, lliures d’aranzels, tots
els materials necessaris per a la construcció, fet
que va frenar l’augment de la demanda sobre el
sector siderúrgic o de maquinària.
e) La hisenda pública va estar en dèficit permanent du-
rant el segle XIX perquè l’Estat tenia més quantitat de
despeses que ingressos, malgrat els intents dels dife-
rents governs per equilibrar la balança, com amb la
reforma fiscal de 1845, i perquè es feia impossible eli-
minar les exempcions fiscals dels sectors privilegiats i
augmentar la recaptació impositiva.
L’Estat va obtenir recursos per pal·liar el dèficit grà-
cies a l’emissió de deute públic, que augmentava el
dèficit i provocava un endeutament continu; a la
demanda de crèdit exterior, que provocava un endeu-
tament amb altres països, i a l’impuls a la implantació
de les companyies estrangeres al país, facilitant-los
l’accés a les concessions mineres.
COM ES DESENVOLUPA UN TEMA
1. Comprendre'n l’enunciat
Activitat guiada.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
2. Seleccionar les dades clau
Activitat guiada.
3. Establir-ne el guió
Activitat guiada.
COM ES DESENVOLUPA UN TEMA A PARTIR...
a) Activitat guiada.
b) Activitat guiada.
c) Activitat guiada.
d) Activitat guiada de resposta personal.
Pàgines 126 i 127
1. Analitza el mapa
a) El mapa tracta de la indústria espanyola en el segle
XIX. La informació que ens ofereix és la relativa a les
mines i a les diferents indústries espanyoles, així com
a la seva localització geogràfica. El mapa correspon a
la situació en el segle XIX.
b) Les zones d’Espanya que presentaven una concen-
tració industrial més gran en el segle XIX eren
Catalunya i el País Basc.
A Catalunya hi predominava la indústria tèxtil, mentre
que al País Basc hi predominava la siderúrgia. Altres
indústries disperses en el territori que es poden
destacar són la química, a Catalunya, Cantàbria i
Andalusia; la siderúrgica, a Astúries; la de material
ferroviari i el ciment, a Catalunya, i les drassanes al
País Basc i Catalunya.
Les zones mineres més rellevants eren el País Basc,
Astúries, Andalusia i Castella-la Manxa. Els
principals minerals extrets eren el ferro, el plom, el
mercuri, el coure i el sofre.
c) Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que a l’Espanya del segle XIX hi existien dues reali-
tats econòmiques enfrontades: l’emergent indústria
moderna, localitzada gairebé exclusivament a Catalu-
nya i el País Basc, i la dominant agricultura caracterit-
zada per minifundis i latifundis, en bona mesura amb
la persistència de les antigues estructures econòmi-
ques i socials. No obstant això, la relació entre aques-
tes dues realitats mai va ser igual, perquè la indústria
espanyola era feble, poc competitiva i no tenia un
mercat interior que ajudés el seu desenvolupament.
2. Comenta el text
a) El text té com a objectiu defensar la validesa del pro-
teccionisme enfront les teories lliurecanvistes. L’autor
critica el lliure canvi afirmant que aquesta doctrina li-
mita les atribucions de l’Estat en benefici d’una su-
posada llibertat absoluta que, en realitat, resulta
negativa per al desenvolupament econòmic del país.
En canvi, el proteccionisme, segons l’autor, augmen-
5-13
 taria el nivell de vida de la població, ja que no hi
hauria competència exterior i la concurrència deixaria
de ser desastrosa per a les empreses nacionals.
b) Alguns industrials, especialment els tèxtils catalans,
els cerealistes castellans, els carbonífers asturians i els
siderúrgics bascos, defensaven el proteccionisme per
evitar la competència estrangera i garantir-se així el
predomini del mercat interior espanyol. Per satisfer
aquests industrials, l’Estat, sobretot a partir de 1870,
va començar a adoptar mesures proteccionistes,
imposant elevats aranzels a la importació des de
l’exterior. Segons alguns autors, aquesta política
proteccionista va ser un obstacle per al progrés de la
indústria espanyola perquè va frenar la modernització
i l’especialització. En realitat, el proteccionisme va ser
només un dels molts factors que van concórrer a la
debilitat industrial del país.
3. Interpreta el gràfic
a) El gràfic ens ofereix la informació al voltant de la
població activa per sectors econòmics en diferents
països, i diferencia els percentatges d’ocupats en
agricultura i pesca, en els serveis i en la indústria i
mineria. Els països indicats al gràfic són els Estats
Units, França, Alemanya, Holanda, el Regne Unit i
Espanya. El gràfic es refereix a l’any 1877.
b) Els països que presenten més proporció de població
industrial són el Regne Unit i Holanda. Els que
presenten una proporció més petita són Espanya i els
Estats Units. A partir de les diferències de distribució
activa, podem afirmar que els països més
desenvolupats, Holanda i el Regne Unit, tenien un
menor percentatge d’ocupats en l’agricultura i, en
canvi, un percentatge més gran d’ocupats en la
indústria i en els serveis.
4. Desenvolupa per escrit
Activitat de resposta personal. A tall d’exemple:
La reforma agrària liberal va tenir com a objectiu posar fi
a les grans extensions de terres amortitzades posant-les a
la venda pública, aconseguir recursos econòmics per
pal·liar el dèficit d’Hisenda, i consolidar la propietat
privada al camp i incrementar la producció agrícola.
La reforma liberal es va dur a terme a través d’una sèrie
d’iniciatives legislatives: les desamortitzacions (de
Mendizábal i de Madoz); la desvinculació de les terres
amb la fi dels mayorazgos; l’abolició del règim
senyorial, i l’abolició de la Mesta i dels seus privilegis.
Les conseqüències de la reforma agrària liberal van ser
poc positives en conjunt. La propietat de la terra va
quedar en mans d’antics propietaris o de la burgesia, i
latifundis i jornalers van continuar existint. Pel que fa a
la producció, aquesta va augmentar de manera important,
però no va augmentar la productivitat. Els cereals van
seguir sent el cultiu més important, i les pressions dels
cerealistes van imposar polítiques proteccionistes i preus
elevats.
5-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
5. Estableix la cronologia al quadern
Els alumnes podran completar el quadre amb les dades
següents:
Etapes:
• Indústria siderúrgica:
– etapa malaguenya: 1826-1856
– etapa asturiana: 1864-1879
– etapa biscaïna: 1879-1900
• Indústria tèxtil:
– mecanització: 1830-1860
– fam de cotó: 1861-1865
– consolidació: 1874-1900
• Ferrocarril:
– Inici de la construcció: 1855-1866
– Crisi: 1866
– Represa de la construcció: 1873-1900
Esdeveniments:
– desamortització de Mendizábal: 1836
– desamortització de Madoz: 1855
– fabricació del primer lingot Bessemer: 1885
– primera línia ferroviària a la Península: 1848
– legislació minera: 1868
– màquina de vapor aplicada a la indústria tèxtil:
1830
6. Mira els audiovisuals
a) La colònia tèxtil és un dels elements més caracterís-
tics del patrimoni industrial català, i aquest element,
emmarcat en un paisatge singular, dóna identitat prò-
pia al procés d’industrialització propi. S’instal·laven
en zones rurals a prop de rius a partir de mitjans
del segle XIX. N’existeixen gairebé un centenar.
b) La seva aparició es pot explicar per dues raons: l’a-
profitament de l’aigua com a font d’energia alterna-
tiva al carbó i els avantatges derivats de la pau social,
els salaris baixos i la consolidació de la colònia
com a projecte a llarg termini. Alguns dels avantat-
ges respecte a fàbriques tradicionals o vapors poden
ser: les excempcions fiscals, els incentius legals a
favor de l’ocupació de territoris despoblats, els costos
reduïts de terreny i construcció, la tradició artesanal
tèxtil, o la la Llei de colònies agrícoles de 1855, que
va ser el marc legal que va servir de catalitzador als
industrials tèxtils, que són els que hi van invertir en la
seva creació.
Les dues grans etapes en la seva instal·lació són: la
que va de 1858 a 1880, quan estan formades per la
fàbrica de riu i els edificis més indispensables (ha-
bitatges per als treballadors, forn de pa). En el segon
període, a partir de 1880, les colònies es configuren
com a veritables pobles industrials amb equipaments i
serveis com cafè, casino, escoles, botigues, església,
 torre de l’amo, habitatges obrers diferenciats se-
gons l’estatus social dins la fàbrica, etc. Les fonts
d’energia que s’hi empraven era l’aigua, mitjançant
tur-bines o màquines de vapor, i el carbó, que es feia
servir en èpoques de sequera. La construcció dels
ferrocarrils va representar una potenciació de la mà-
quina de vapor i va solucionar i abaratir els problemes
de transport de primeres matèries com el cotó i del
producte manufacturat: el teixit.
c) L’origen de les colònies com a model industrial el
podem situar a Anglaterra a mitjans del segle XVIII,
encara que també tingué lloc a Suècia i Finlàndia.
En una colònia hi havia elements com habitatges,
botigues, cafè, casino, escoles o església.
Pregunta de resposta personal.
d) Colònia Güell: La principal característica és la volun-
tat de control social dels treballadors, ja que per por a
la violència obrera es dissenya un projecte urbà con-
cret de baixa densitat, qualitat ambiental, serveis
urbans i allunyament de la fàbrica, tot integrant l’o-
brer en els beneficis del sistema augmentant-ne el ni-
vell de vida i promocionant-lo socialment. També, a
diferència de les colònies de riu, la Güell tendeix a
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
una urbanitat premeditada i diluïda en la ruralitat.
Colònia Viladomiu: No hi existia projecte previ i per
tant no hi havia arquitectes, però sí mestres d’obres
capaços de resoldre la construcció de grans conte-
nidors. El mestre d’obres basteix els edificis lligats
a la producció -i és que la colònia, inicialment, és es-
sencialment un establiment productiu- mentre que
l’arquitecte s’encarrega dels edificis representatius.
Quant a les esglésies, aquestes són projectades i cons-
truïdes pel mestre d’obres, demostrant que aquests
també es dedicaven a edificis públics.
e) El patrimoni que representen les colònies s’ha de pre-
servar per la seva abundància, densitat i homogeneï-
tat formal, però també per la seva qualitat arquitectò-
nica i urbanística.
Elabora un eix digital
Activitat personal.
Reptes a la Xarxa
Activitat personal.
5-15

TICHING
http://www.tiching.com/753915
http://www.tiching.com/753916
http://www.tiching.com/753913
http://www.tiching.com/753746
http://www.tiching.com/753919
http://www.tiching.com/752869
http://www.tiching.com/753923
http://www.tiching.com/753750
http://www.tiching.com/753924
http://www.tiching.com/753925
5-16
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
ENLLAÇOS D’INTERNET
WEBS
lh5.ggpht.com/_KKTCT60suEU/TQ5jlA7GnSI/AAAAAAAACNk/WwUSLvJ2O2Q/est
ructura-propietat-agricola-segle-XIX.jpg
http://4.bp.blogspot.com/_-TVCxOfx--A/TQan0PPHUoI/AAAAAAAAMVg/U1fz-
NdRCGk/s1600/densitat-poblacio-sXIX.jpg
http://2.bp.blogspot.com/-
R08XBKpY3BE/VG5g7Z5C8gI/AAAAAAAAAF0/l2fDn88orEw/s1600/Reforma+agra
ria+liberal.jpg
https://chimevapor.files.wordpress.com/2008/12/coloniascalriera2ccalmarc387alyc
alpons.jpg
http://www.buxaweb.cat/images/economiaespXIX.gif
https://www.youtube.com/embed/EJXkrS72_sU
http://image.slidesharecdn.com/cuadreespanyas-150302120510-conversion-
gate02/95/la-modernitzaci-econmica-i-social-despanya-al-segle-xix-15-638.jpg
http://image.slidesharecdn.com/powerpoint-110605153823-phpapp02/95/comer-
internacional-4-728.jpg
http://image.slidesharecdn.com/isabel-ii-ii-1224442431341133-8/95/isabel-ii-ii-72-
728.jpg
https://historiata.files.wordpress.com/2013/03/la-fc3a0brica-russinyol-1889-21.jpg
Document shared on www.docsity.com
 T em a 0 6
Societat i movim ents socials del segle XIX

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions Didàctiques

• Solucionari

• Recursos Didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliografia

6-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 4 128
a
139
Orientacions didàctiques Bibliografia
● 1. La configuració... Descripció del procés de configuració de la societat ● JOSEP MARIA FRADERA (ED.):
de classes i el nou tipus de conflicte social. Las Burguesías europeas del
● 2. Va perdurar el poder...? Anàlisi de la pervivència del poder de les clas- siglo XIX: sociedad civil, política
ses privilegiades de l’antic Règim en la nova societat del segle XIX. y cultura. Biblioteca Nueva,
Madrid, 2000.
● 3. Els nous grups... Explicació de la formació dels grups dirigents de la
societat del segle XIX. En aquesta obra col·lectiva es
tracten aspectes socials, polítics
● 4. Les classes mitjanes Descripció i anàlisi de la classe mitjana al segle i culturals de la classe dominant
XIX, que era escassa i es trobava entre rics i pobres. al segle XIX europeu.
● 5. Els nous hàbits... Descripció dels nous hàbits socials del segle XIX: la ● J. A. MARTÍNEZ MARTÍN: Orí-
ciutat, l’oci, la situació de les dones.
genes culturales de la sociedad
Naveguem per Tiching liberal. Bibl. Nueva; Compluten-
se; C. Velázquez, Madrid, 2003.
● http://www.tiching.com/755644. La piràmide social. Il·lustració de l’època
Obra que tracta diversos as-
que mostra i critica les classes privilegiades que dominaven la piràmide
sumptes relatius a l’edició, mit-
social de l’Estat liberal durant el segle XIX.
jans de comunicació i polítiques
● http://www.tiching.com/755645. Festa nobiliària del segle XIX. En aquest culturals a l’Espanya del XIX.
enllaç es pot observar una obra pictòrica que retrata un grup de nobles del
segle XIX en una celebració.
● http://www.tiching.com/755646. L’alta burgesia. En aquest enllaç es pot
observar un esquema i un text explicatiu sobre les característiques bàsi-
ques de l’alta burgesia del segle XIX.
● http://www.tiching.com/755648. La classe mitjana del segle XIX. Il·lustra-
ció d’una escena quotidiana de la feina d’una sabateria del segle XIX.

APARTATS 5 A 10 140
a
151
Orientacions didàctiques
● 6. Les classes populars... Explicació de la formació de les classes popu- Bibliografia
lars (artesans, treballadors de serveis, proletariat i pagesia); exposició del
● A. VAN DE EYNDE: Petit vocabu-
problema jornaler.
lari polític de marxisme, Edi-
● 7. Quins eren les condicions...? Anàlisi de les condicions de vida dels cions de 1984, Barcelona, 1998.
treballadors.
Obra breu d’aquest polític i te-
● 8. Els orígens del... Explicació dels orígens del moviment obrer, tant in- òric marxista de tendència
dustrial com rural, i les seves primeres formes d’organització i lluita. trotskista que recull una llista
● 9. L’arribada de l’internacionalisme... Síntesi de les ideologies obreris-
de paraules relacionades amb el
tes, de la seva arribada a Espanya i de la seva evolució.
marxisme i la seva definició.
● D. MARÍN: Anarquisme. Ariel,
● 10. Socialisme i anarquisme... Anàlisi de les dues principals ideologies
obreristes i la seva evolució a Espanya. Barcelona, 2014.

● 11. Com es va transformar...? Síntesi final del període històric treballat en

Obra que analitza i dissecciona
aquesta unitat.
el pensament i la ideologia anar-
quistes que es troben vigents en
Naveguem per Tiching l’actualitat, que pot servir per
comparar-lo amb l’anarquisme
● http://www.tiching.com/755657. Les classes populars. Quadre de Daumier clàssic i originar-hi.
que il·lustra la situació de les classes populars al segle XIX.
● http://www.tiching.com/755658. El moviment obrer. En aquest enllaç es
pot veure el quadre El quart estat, que retrata el moviment obrer del s. XIX.
● http://www.tiching.com/755659. Marxisme i anarquisme. Esquema sobre les
característiques del marxisme i l’anarguismei la relació amb el capitalisme.

6-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 128 i 129
● A Espanya, els estaments van deixar d’existir amb la
configuració de l’Estat liberal al segle XIX, quan les
noves lleis van imposar la igualtat jurídica de tots
els ciutadans, que posava fi als privilegis atorgats
pel naixement, els títols o la pertinença al clero. En
el nou sistema liberal tots els grups socials pagaven
impostos, eren jutjats per les mateixes lleis i tri-
bunals i gaudien, teòricament, dels mateixos drets
polítics.
D’aquesta manera, el conjunt de la població constituïa
una sola categoria jurídica, la de ciutadans, encara que
el liberalisme censitari limitava el dret al sufragi i a la
participació política. Les diferències socials es van es-
tablir en funció de la riquesa i no de la situació legal, i
els ciutadans van quedar definits per la seva perti-
nença a una determinada classe social, que venia con-
dicionada pel seu nivell econòmic.
● La supressió dels privilegis senyorials i de les catego-
ries jurídiques va comportar que les desigualtats i els
enfrontaments socials es manifestessin essencialment
en el terreny econòmic. És a dir, la riquesa es va con-
vertir en la categoria bàsica de jerarquització social.
Les classes socials, pròpies de la nova societat, són
grups completament oberts, als que es pertany en
funció de les diferències que el propi sistema capita-
lista estableix a la feina i en l’apropiació de riquesa.
Davant la burgesia propietària, van aparèixer els grups
que no tenien riquesa o propietat: els obrers, els page-
sos pobres i els jornalers.
Pàgines 130 i 131
1. A l’article 4 de la Constitució de 1837 s’estableix la
igualtat de tots els espanyols davant la llei. En l’arti-
cle 5 s’estableix la igualtat d’accés a qualsevol ocupa-
ció i càrrec públic de tots els espanyols. Aquests dos
articles posen fi als privilegis ostentats pel naixe-
ment, els títols o la pertinença al clero propis de la so-
cietat estamental de l’antic Règim.
2. A l’Espanya de mitjans del segle XIX la majoria de
la població era camperola. Això mostra que la prin-
cipal font de riquesa continuava sent l’agricultura i
la majoria de la població es dedicava a aquesta ac-
tivitat.
El baix percentatge d’obrers ens indica la poca im-
portància relativa de la indústria en el conjunt del
país. El reduït percentatge de classe mitjana ens in-
dica també que la urbanització de la societat es tro-
bava, en aquells moments, en una fase molt inicial.
El baix percentatge de burgesia en el conjunt de la po-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
blació activa espanyola ens mostra l’escàs desenvolu-
pament de les activitats econòmiques capitalistes, prò-
pies d’aquest grup social, a l’Espanya de mitjans del
segle XIX. L’alta burgesia espanyola es va formar no
tant a partir del desenvolupament d’una burgesia in-
dustrial i financera sinó a partir de la confluència de
les classes dominants de l’antic Règim amb la nova i
escassa burgesia propietària. La seva integració va
crear la nova classe dominant, la gran burgesia.
3. El text d’Anselmo Lorenzo mostra la nova actitud
dels treballadors davant el conflicte social propi de la
societat liberal i industrial. Les reivindicacions obre-
res no prendran la forma de revoltes desorganitzades
contra la injustícia, en demanda de caritat o protecció,
pròpies de les formes de rebel·lia característiques de
l’antic Règim, sinó s’expressessin com conflictes de
classe, en demanda d’igualtat i justícia, que requeriran
de noves ideologies (socialisme, anarquisme, demo-
cràcia) i noves formes d’organització (obrerisme, sin-
dicalisme) davant la societat capitalista.
4. El procés de reforma agrària i el desenvolupament de
la industrialització van donar lloc a la configuració
d’unes noves relacions socials que van culminar amb
la progressiva desaparició dels estaments i el sorgi-
ment d’una nova societat de classes basada en el dret
de propietat i en la igualtat davant la llei i la fiscalitat.
Aquesta nova societat va permetre una major mobili-
tat social, bé per l’èxit en els negocis, bé per la carrera
administrativa i, sobretot, militar.
La supressió dels privilegis senyorials i de les catego-
ries jurídiques va comportar que les desigualtats i els
enfrontaments de classe es manifestessin essencial-
ment en el terreny econòmic. És a dir, la riquesa es va
convertir en la categoria bàsica de jerarquització
social. Davant la burgesia propietària, van aparèixer
els grups que no tenien riquesa o propietat: els obrers,
els pagesos pobres i els jornalers.
5. A Espanya, els estaments van deixar d’existir amb la
configuració de l’Estat liberal al segle XIX, quan les
noves lleis van imposar la igualtat jurídica de tots els
ciutadans, que posava fi als privilegis atorgats pel
naixement, els títols o la pertinença al clero. En el nou
sistema liberal tots els grups socials pagaven im-
postos, eren jutjats per les mateixes lleis i tribunals i
gaudien, teòricament, dels mateixos drets polítics.
La supressió de les lleis especials que beneficiaven la
noblesa va comportar la pèrdua dels seus privilegis.
Es van anul·lar així els seus drets a no pagar impostos,
a extreure tributs de les seves terres i a exercir com a
jutges en els plets de les terres de senyoriu. Malgrat
això, la noblesa va mantenir la seva importància so-
cial, econòmica i, fins i tot, política, gràcies al fet de
formar part de la nova classe dominant, a l’integrar-se
en l’estrat alt de la nova burgesia.
6-3
 Pel que fa al clero, el procés de desamortització i des-
vinculació va tenir un gran efecte sobre el poder de
l’Església, al privar-la de moltes de les seves propie-
tats. A més a més, les lleis d’exclaustració, decretades
pel poder polític, van donar lloc a que molts convents
quedessin buits, els seus béns desamortitzats i alguns
dels seus tresors artístics, com les biblioteques, disper-
sos o danyats. Amb la pèrdua del seu poder econòmic,
el clero va disminuir de manera considerable a mitjans
del segle XIX.
Malgrat això, l’Església catòlica va mantenir a Espan-
ya bona part del seu poder i influència social. La
jerarquia eclesiàstica (arquebisbes i bisbes) va seguir
exercint un gran influència política i el seu estil de vi-
da podia assimilar-se al de les classes altes. En el reg-
nat d’Isabel II, la seva presència en la camarilla real i
el seu pes en la cort va ser notable, i els seus més alts
representants formaven part del Senat. Durant l’època
de la Restauració, l’augment del nombre de clergues i
membres d’ordes religiosos (tant masculins com fe-
menins) va ser considerable, especialment d’aquells
dedicats a l’ensenyament. A més a més, es va man-
tenir un fur eclesiàstic que els atorgava alguns privi-
legis com la impossibilitat de ser reclosos en presons
comunes i l’exempció d’obligacions militars.
6. La conflictivitat social de la nova societat industrial
va diferir notablement de les formes de rebel·lia ca-
racterístiques de l’antic Règim. Les desigualtats de ri-
quesa i les dures condicions de vida i treball de la
classe obrera i dels pagesos pobres i la seva presa de
consciència de pertànyer a una classe social diferent
que la dels seus patrons, amb interessos propis, van
donar origen a nous moviments socials (obrerisme i
sindicalisme) i ideologies polítiques, que reclamaven
millores salarials i laborals per als més desafavorits,
posaven l’accent en la lluita per la igualtat i denun-
ciaven el capitalisme com un sistema social injust.
Pàgines 132 i 133
1. La taula reflecteix la persistència del pes de la noblesa
a la societat espanyola del segle XIX. La revolució li-
beral, que en altres països havia ocasionat una impor-
tant minva en la influència social i econòmica d’a-
quest grup, va tenir efectes molt diferents a Espanya.
L’abolició dels privilegis senyorials va tenir nefastes
conseqüències per a la petita noblesa posseïdora de
terres amb rendes escasses i per a la qual la pèrdua del
dret a percebre impostos la va conduir a dissoldre’s
entre la classe mitjana de propietaris agraris.
No obstant, l’alta noblesa no només no va perdre po-
der econòmic sinó que el va incrementar: convertits
en propietaris capitalistes, els nobles terratinents van
conservar la majoria de terres i fins i tot es van fer
amb terres provinents de la desamortització, acaparant
així la major part de rendes agràries.
Aquest fet, en un país que a mitjans del segle XIX
segueix sent eminentment agrari, significa que la
6-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
majoria del potencial econòmic està vinculat a l’alta
noblesa, amb la burgesia encara lluny d’igualar-la.
No obstant, la situació va ser canviant en avançar el
segle. El desinterès de la majoria de nobles pels nego-
cis, limitant-se a obtenir rendes, i les despeses deriva-
des del luxe en que vivien, els va conduir a un pro-
gressiu endeutament. Quan el segle tocava a la seva fi,
les fortunes de la burgesia industrial i comercial supe-
raven àmpliament a les dels nobles.
2. El poder de la noblesa no provenia només de la seva
riquesa, sinó també de la seva influència política.
L’interès de la noblesa per formar part de la cort de la
reina Isabel II residia en la posició de privilegi que ai-
xò representava, doncs permetia influir directament
sobre la sobirana. En la pràctica, aquesta posició es
traduïa en una notable influència política.
L’existència d’aquestes “camarillas” va caracteritzar
l’etapa moderada isabelina i va ser el mecanisme usat
per la noblesa per obtenir privilegis, càrrecs, participa-
ció en negocis, etc. Al controlar la política, van des-
virtuar el sistema parlamentari, la corrupció del qual
va estar en l’origen de la revolució de 1868.
3. La noblesa va acceptar el liberalisme com un mal ne-
cessari per mantenir la seva preeminència social. Va
aconseguir fins i tot que una part de la burgesia tractés
d’imitar-la i desitgés ennoblir-se, emparentant-se amb
nobles, encara que estiguessin arruïnats o recorrent a
la compra directa de títols. En el document 3 es mos-
tren dos grups socials: la vella noblesa, vinguda a
menys, i l’alta burgesia, enriquida en els negocis i la
indústria.
A través de la descripció de la festa es reflecteix el
conjunt d’actituds que caracteritza a les relacions en-
tre noblesa i burgesia a començaments del segle XX.
Per un costat, la noblesa vinguda a menys, empobrida
per la seva vida sumptuosa i l’escassa preocupació per
salvaguardar els patrimonis, abandonada a unes ren-
des cada vegada menys profitoses i escasses. Aquesta
noblesa, per supervivència, es veu obligada a relacio-
nar-se amb aquella nova classe d’origen humil però
que ha amassat grans fortunes.
Per un altre costat, l’alta burgesia emprarà la seva ri-
quesa per integrar-se en el món de la noblesa,
emparentant-s’hi a través de matrimonis de conven-
iència o mitjançant la compra de títols.
Aquesta voluntat de la burgesia per imitar l’estil de vi-
da aristocràtic motivarà el desviament de grans capi-
tals que, en lloc de ser reinvertits en el sistema pro-
ductiu, es destinaran al luxe i a l’ostentació.
4. El procés de revolució liberal va tenir un gran efecte
sobre el poder de l’Església en privar-la de moltes de
les seves propietats (desamortització i desvinculació).
A més a més, les lleis d’exclaustració, decretades pel
poder polític, van provocar que molts convents que-
dessin buits, els seus béns desamortitzats i alguns dels
seus tresors artístics, com les biblioteques, dispersos o
 danyats. Amb la pèrdua del seu poder econòmic, el
clero va disminuir de manera considerable a mitjans
del segle XIX.
Malgrat això, l’Església catòlica va mantenir a Es-
panya bona part del seu poder i influència social. La
jerarquia eclesiàstica (arquebisbes i bisbes) va seguir
exercint un gran influència polític i el seu estil de vida
podia assimilar-se al de les classes altes. En el regnat
d’Isabel II, la seva presència en la camarilla real i el
seu pes en la cort va ser notable, i els seus més alts
representants formaven part del Senat.
El text de Valle-Inclán mostra precisament la influ-
ència de Sor Patrocinio en la cort d’Isabel II, fent i
desfent ministeris.
El text de Clarín ens mostra la por de l’Església,
clarament alineada amb les classes dirigents, a perdre
la seva influència entre les classes populars, miners
asturians en aquest cas, davant l’avenç de les ideo-
logies obreristes.
5. Amb l’adveniment de la nova societat liberal, i a dife-
rència d’altres països d’Europa, l’alta noblesa espan-
yola, constituïda per un petit grup de famílies, no només
no va reduir el seu poder econòmic sinó que el va incre-
mentar. Va conservar la majoria de les seves terres, con-
vertides llavors en propietat privada, i fins i tot va adqui-
rir noves propietats provinents de la desamortit-zació. A
mitjans del segle XIX, Espanya continuava sent un país
agrari i la noblesa era la major posseïdora de terres; per
això, un percentatge considerable de la renda agrària i,
en conseqüència, de la riquesa nacional, acabava a les
seves mans. Fins al 1860, cap patrimoni burgès s’acos-
tava en les seves dimensions al de qualsevol membre de
l’alta noblesa.
De totes maneres, el poder de la noblesa no provenia
només de la seva riquesa, sinó també de la seva in-
fluència política. Durant el regnat isabelí va constituir
el grup de major influència en la cort i formava part
de les "camarilles" palatines que envoltaven Isabel II.
Gràcies a la pertinença a aquest reduït cercle aconse-
guia privilegis, participava en negocis, obtenia càrrecs
polítics i militars i es beneficiava d’unes àmplies rela-
cions socials.
La noblesa va acceptar el liberalisme com un mal ne-
cessari, i el repartiment d’influències amb els grups
burgesos, com una necessitat, però va mantenir la se-
va preeminència social i fins a va aconseguir que una
part de la burgesia tractés d’imitar-la i desitgés enno-
blir-se, emparentant-se amb nobles encara que esti-
guessin arruïnats, o recorrent a la compra directa de
títols mitjançant el pagament de substancioses sumes
de diners. La pròpia monarquia premiava l’ascens en
l’escala social amb la concessió de títols nobiliaris.
No obstant, en l’últim quart del segle XIX, la noblesa
va començar a perdre part del seu poder econòmic i de
la seva influència política. Els seus patrimonis agraris
es van depreciar mentre ascendia el poder econòmic
de la burgesia. Per això, en l’època de la Restauració,
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
una part de la noblesa va emprendre negocis o es va
emparentar amb burgesos adinerats que posseïen
fortunes molt superiors a les nobiliàries.
Pàgines 134 a 136
1. El procés de revolució liberal a Espanya es va fer con-
formant una nova burgesia lligada als negocis, el co-
merç, la banca i el capital estranger. Des de l’època de
Mendizábal, una sèrie d’actius negociants van en-
grandir les seves fortunes gràcies a les concessions es-
tatals i a les operacions de crèdit. També van ser com-
pradors de deute públic de l’Estat i grans inversors en
Borsa, on van especular amb accions, com les del fer-
rocarril. Una gran part d’aquesta incipient burgesia
espanyola també es va sentir atreta per la inversió en
terres i va adquirir algunes propietats a costa dels béns
de l’Església i dels municipis. D’aquesta manera, va
passar a engrandir les files dels propietaris agrícoles,
convertint-se en arrendat.
Aquesta burgesia comptava amb orígens regionals di-
versos. Procedia essencialment de l’eix del nord (As-
túries, Cantàbria, País Basc) i d’Andalusia (Sevilla,
Cadis), encara que el seu centre d’operacions i la seva
residència habitual, fins a l’últim terç del segle XIX,
va ser la capital, Madrid. Això no significa que no ex-
istissin grups burgesos ubicats en altres regions espan-
yoles com València, o que la gran burgesia madrilen-
ya tingués com a administradors de les seves propie-
tats agràries i dels seus negocis i inversions financeres
a burgesies subsidiàries.
2. Segons les dades que proporciona la taula del Docu-
ment 2, els productes industrials els podem incloure
en la categoria de “Altres”. Les xifres ens indiquen el
poc pes relatiu dels productes industrials en les expor-
tacions espanyoles entre els anys 1870 i 1876 i ens
mostren una estructura econòmica basada en la pro-
ducció de matèries primeres. Això ens mostra una si-
tuació d’endarreriment relatiu respecte a les econo-
mies dels països industrialitzats europeus i, per tant,
una burgesia industrial poc nombrosa i amb escassos
poder econòmic i influència política en comparació a
la burgesia terratinent.
3. El tot Barcelona representa a l’alta burgesia i l’aristo-
cràcia de l’època. Quan s’empra aquesta expressió es
refereix a l’agrupació de tot el poder econòmic, social
i polític de la ciutat en un mateix lloc.
4. Segons les dades que proporciona el gràfic, entre els
anys 1840 i 1879 la petició de patents industrials va
augmentar considerablement, amb un creixement irre-
gular però constant fins al 1860, una davallada a partir
de llavors i fins a principis de la dècada de 1870 per
tornar a pujar, ara de manera constant i gairebé expo-
nencialment fins al 1879.
La davallada de la dècada dels 60 es deu a les crisis
econòmiques i polítiques de l’època, com la crisi del
cotó i del tèxtil de mitjans de la dècada, que de ben
segur va fer disminuir l’activitat industrial.
6-5
5. L’elit dirigent de la societat liberal espanyola del se-
gle XIX es va estructurar com una simbiosi entre l’an-
tiga aristocràcia i els nous grups burgesos. La burgesia
aportava la innovació, les noves formes jurídiques i
polítiques que articulaven l’Estat, el dret i la propietat,
i en molts casos també els diners; però la noblesa era
un símbol de llinatge, de prestigi social i de reconei-
xement públic.
Totes dues classes constituïen una nova oligarquia.
Tenien el poder econòmic i imposaven les formes cul-
turals. A més a més, la implantació d’un règim liberal
de caràcter censitari, amb el dret a vot restringit a les
classes posseïdores, els va atorgar el monopoli del po-
der polític. Els partits polítics (moderats, progressis-
tes, unionistes) i els quadres públics (diputats, sena-
dors, governadors, regidors...) es van constituir princi-
palment per advocats, professors, homes de negocis i
alts càrrecs militars. La vella noblesa, encara que no
estava absent, va participar menys en la direcció de la
vida política del país. Aquest monopoli de les classes
altes només va començar a esquerdar-se amb l’apari-
ció del Partit Demòcrata i el republicanisme.
6. La burgesia catalana es va començar a conformar com
a grup social a partir del segle XVIII, amb les indianes
i es negocis d’exportació. Tot i que es van veure
afeblits per la Guerra del Francès i les dificultats de la
pèrdua del comerç americà, a principis del segle XIX
constituïen ja un poderós grup econòmic, concentrat
especialment a la ciutat de Barcelona, però també de
molts altres indrets del territori català. Entre aquest
grup burgès hi havia personatges d'origen molt divers:
antigues famílies amb negocis mercantils, industrials
del cotó i del ferro, propietaris de finques urbanes
dedicats a l'especulació immobiliària, o la nova gene-
ració d'indians procedents de les colònies americanes.
També hi havia un grup burgès específic, el dels
propietaris agrícoles, molts d’ells provinents de
l’aristocràcia rural.
Un cas particular el constitueix la burgesia pròpiament
industrial. A Catalunya, el pes de la burgesia indus-
trial era considerable i determinant. Es concentraven
essencialment a Barcelona, al Maresme i a la zona d'I-
gualada i van ser, sens dubte, el grup més dinàmic i el
protagonista de la revolució industrial a Catalunya.
Van impulsar la creació d'empreses, la formació tèc-
nica i la innovació tecnològica. Aquest grup va do-nar
seempre suport al liberalisme per la seva defen-sa de
la propietat, de la llibertat i de la modernització eco-
nòmica. Ja a partir de 1868 buscava de l’Estat l’apli-
cació de polítiques proteccionistes.
7. La família Güell fou un exemple de dinastia catalana
dels negocis. El pare, Joan Güell, va fundar empreses
tèxtils com el Vapor Vell de Sants i de maquinària
com La Barcelonesa o La Maquinista Terrestre i Ma-
rítima. També va participar en la creació del Banc de
Barcelona i en la construcció del Canal d'Urgell.
Eusebi Güell, l’integrant més conegut de la família, va
6-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
participar activament en la promoció de la cultura
catalana: va ser president i mantenidor dels Jocs Flo-
rals de 1900, membre de l'ara anomenada Reial Aca-
dèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, i presi-
dent del Centre Català. També va ser el mecenes del
geòleg Norbert Font i Sagué, de l'escriptor Pin i Soler
i del poeta mallorquí Ramon Picó i Campamar. Però
el seu mecenatge més conegut és el de l’arquitecte
Antoni Gaudí. Gràcies al seu finançament, nombro-
sos edificis porten el seu nom: Parc Güell, Colònia
Güell, Palau Güell i Celler Güell.
Pàgina 137
1. Les activitats típiques de la menestralia eren els nego-
cis d’artesania i de comerç, on els menestrals n’eren
els propietaris. Basaven la seva prosperitat en el tre-
ball i l’estalvi i tot sovint estaven en contra de les po-
lítiques liberals.
2. Les classes mitjanes constituïen una franja intermèdia
entre els poderosos i els assalariats. Representaven
menys del 5% de la població i agrupaven a mitjans
propietaris de terres, comerciants, petits fabricants,
professionals liberals i empleats públics. La seva
riquesa era menor que la de les classes dirigents i els
seus ingressos eren desiguals i depenien de la marxa
dels seus negocis.
El desenvolupament de les classes mitjanes va estar
lligat al creixement urbà i a l’expansió de l’Adminis-
tració i els serveis. El cens de 1860 mostra un im-
portant col·lectiu d’assalariats públics (mestres, fun-
cionaris, oficinistes, conserges...), on només els em-
pleats civils del govern arribaven a la xifra de 30.000
treballadors. També existia un conjunt de professio-
nals liberals, agrupats en tres cossos: els relacionats
amb les lleis (advocats, escrivans, notaris, registradors
de la propietat), amb la construcció i la propietat im-
mobiliària (arquitectes, agents de la propietat) i amb la
salut (metges, apotecaris).
Les classes mitjanes compartien amb els grups pode-
rosos un estil de vida (formes d’oci, educació, etc.),
encara que la seva capacitat econòmica era més limi-
tada. El benestar era un signe de categoria social, amb
la qual cosa pretenien imitar les formes socials dels
salons nobiliaris i burgesos. Però encara que posseïen
més riquesa que els pagesos o els obrers, havien de
portar una vida austera i passar estretors per poder
mantenir un cert estatus social i proporcionar estudis
als seus fills. Ideològicament, hi havia una important
diferència entre la petita burgesia de les grans ciutats
com Madrid o Barcelona, més avançada i partidària de
reformes socials, i la de les petites ciutats, menys cos-
mopolita i il·lustrada, partidària de l’ordre i del res-
pecte a la propietat i sempre temorosa de que qual-
sevol canvi en la situació econòmica pogués sumir-la
en la pobresa.
3. La situació del camp a Catalunya havia millorat grà-
cies a les lleis de reforma agrària liberal, per la pos-
sibilitat a l'emfiteuta de redimir el cens, és a dir, de
pagar i convertir-se en propietari de les terres que tre-
ballava. D'aquesta manera es va conformar una classe
mitjana rural ja que molts pagesos van poder adquirir
terres fàcilment, sobretot de les propietats eclesiàsti-
ques. Així, aquestes es van afegir als tradicionals
propietaris i als nous burgesos de ciutat compradors
de terres desvinculades o desamortitzades.
Però les explotacions només eren viables gràcies a la
figura de l’hereu, que feia que es traspassés el patri-
moni íntegrament, i a un mode de vida auster, ja que
les terres d'aquests pagesos eren de dimensions relati-
vament reduïdes. Els propietaris rurals eren, en gene-
ral, conservadors i temien les idees igualitàries.
Pàgines 138 i 139
1. A mitjans del segle XIX, moltes ciutats van créixer i
van experimentar grans canvis: construcció de vi-
vendes senyorials i edificis de diversos pisos, plans
d’eixamplament, il·luminat, clavegueram, empedrat
dels carrers, aigua corrent, grans avingudes, botigues
amb aparadors, primers tramvies... El text de Narcís
Oller explica el desenvolupament d’aquests nous es-
tabliments i el benestar que es reflectia en un barri
burgès de la ciutat. El text de Pedro de Répide insis-
teix en aquesta visió, amb l’exemple de la urba-
nització del Passeig del Prado, principal via de Ma-
drid i aparador de la societat burgesa de la capital.
2. El pes dels diners com a definidor de la categoria so-
cial va comportar que s’afegís a la tradicional ostenta-
ció aristocràtica, manifestada en els seus palaus, ves-
tits o festes, l’ostentació de riquesa de la burgesia. En
conseqüència, davant la societat rural i aristocràtica
on l’oci i les festes se celebraven entre els murs de pa-
laus o mansions senyorials, en la nova societat indus-
trial i urbana les formes d’oci i les diversions van pas-
sar a comercialitzar-se i a convertir-se en un producte
a l’abast dels qui el poguessin comprar.
Les elits, com mostra el document 2, freqüentaven es-
sencialment l’òpera, els espectacles socials més exclu-
sius i nombrosos teatres (Liceu de Barcelona i Teatre
de la Zarzuela i Teatro Real de Madrid). També van
aparèixer els jardins d’esbarjo, on se celebraven balls,
i en les ciutats van proliferar les cafeteries i els res-
taurants.
Així mateix, va ser el gran moment dels casinos i els
cercles de propietaris, una mena de clubs o societats
privades en les que els notables d’un lloc, els empre-
saris o propietaris agrícoles es reunien, prenien cafè,
celebraven festes, discutien de política o passaven el
temps en tertúlia o jocs d’atzar.
3. El paper de la dona a la societat espanyola del segle
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
XIX venia determinat pel manteniment d’una concep-
ció tradicional que les subordinava als homes i les
privava de tot dret jurídic o polític. En aquesta con-
dició subsidiària, sotmesa al món masculí, es trobaven
totes les dones.
Ara bé, en funció del seu origen, família o riquesa, les
dones tenien diferents condicions de vida i un de-
terminat paper social. Les que pertanyien a les elits
posseïen, segons els valors burgesos, i la seva tradi-
cional concepció catòlica i conservadora, un destí es-
sencial: el matrimoni. S’esperava d’elles que es cases-
sin, fossin mares i dones servicials i agradables, limi-
tessin les seves activitats a la llar i les seves relacions
socials a la família. La seva educació era d’acord amb
les expectatives: una petita base cultural per mantenir
una acceptable vida social, coneixements de les tas-
ques domèstiques i una estricta moralitat. A partir de
1868, entre les filles de la burgesia, van augmentar les
demandes d’un major accés a l’educació, però en es-
sència van continuar allunyades d’universitats i feines,
o en tot cas les abandonaven al contraure matrimoni.
4. El text de Josep M. de Segarra ens mostra el paper tra-
dicional i subsidiari de la dona burgesa. El seu destí
essencial era el matrimoni i la seva vida social es limi-
tava a la relació amb altres senyores burgeses. Segar-
ra explica que els seus temes d’interès es limitaven als
tradicionals reservats a la dona: els fills, la religió, el
servei...
En canvi, les dones obreres constituïen una important
força de treball, com els seus fills. El text d’Elías de
Molins descriu les duríssimes condicions de treball
que exercien, amb jornades de fins a catorze hores, i
els problemes de salubritat i malaltia que patien.
5. Una profunda hipocresia estenia l’ideal de família
burgesa al conjunt de la societat, encara que les dones
de les classes populars treballaven fins a proporcions
del 90% i tenien poc en comú amb les dones burgeses.
Els baixos salaris dels obrers obligaven a dones i nens
a treballar, per uns salaris encara menors que els dels
seus marits i pares, per poder assegurar la mera su-
pervivència de la família.
D’altra banda, tot i que la legislació establia l’obliga-
torietat de l’ensenyament per a nens i nenes, elles
rebien només una alfabetització bàsica, adoctrinament
moral i ensenyament de tasques, i en el cas de les ne-
nes de classes altes, un petit vernís cultural per poder
exercir el paper social que tenien adjudicat. Tot plegat
consolidava la posició subalterna de les dones, tant de
la burgesia com les obreres, aquestes últimes doble-
ment explotades, com a obreres i com a dones.
Pàgines 140 i 141
1. Com reflecteix el gràfic, el percentatge de la població
activa espanyola dedicada a la indústria a mitjans del
6-7
 segle XIX era lleugerament superior al 10%, xifra que
no superava el 20% a principis del segle XX.
Els valors estan lluny, com veiem, dels registrats en
els altres països indicats, on el sector secundari ocu-
pava entre el 15 i el 45% del total de població activa
el 1850 i entre el 30-50% el 1910.
Aquesta distribució era conseqüència de la forta de-
pendència de l’agricultura (la indústria agroalimentà-
ria predominava en el sud i centre del país) i del lent
desenvolupament industrial a Espanya, que impedirà
que aquest valor s’enlairi fins ben entrat el segle XX,
allunyant al nostre país de les economies avançades.
2. Tal i com mostra el gràfic del Document 4, el 1860
l’economia espanyola és eminentment agrària, com
revela el pes de la població dedicada a aquest sector
(gairebé dos terços del total).
L’endarreriment endèmic de la seva estructura econò-
mica i la decisió burgesa d’invertir en terres en lloc de
indústria va perpetuar una economia de base agrària,
que considerava a la terra la principal font de riquesa.
En la distribució de la població agrària destaca el con-
trast entre la gran quantitat de jornalers (35,24%) i la
baixa proporció d’arrendataris (7,03%).
Molts dels arrendataris, ubicats sobretot a Catalunya i
València, havien accedit a la propietat de la terra amb
les desamortitzacions, formant un grup de petits i mit-
jans propietaris. Aquest grup és el que eleva la pro-
porció de propietaris al 20,19%, xifra que es presta a
engany tenint en compte que la major part de propie-
tats es concentrava en un grup molt reduït de latifun-
distes. El pes del jornalerisme en el sector primari ge-
nerarà greus problemes a la societat espanyola.
La manera en què es va implantar el sistema liberal
i, concretament, com es va portar a terme la desa-
mortització, no va modificar substancialment l’es-
tructura de la propietat, que va seguir concentrada
en poques mans, al mateix temps que es marginava
la gran majoria de la població, sotmesa a unes rela-
cions de poder abusives per part dels nous senyors:
els cacics.
3. La pervivència del món artesà i tradicional va conti-
nuar sent molt important a l’Espanya del segle XIX,
encara que els privilegis gremials van desaparèixer en
la dècada de 1830. En gran part del país, tant a les zo-
nes rurals com, sobretot, a les ciutats, es mantenia un
fort sector artesanal, que elaborava la majoria dels
productes manufacturats, ja que la producció fabril
continuava sent minoritària. El cens de 1860 agrupava
prop de 666.000 individus en oficis artesanals (fusters,
ferrers, sabaters...), i altres 556.000 persones més tre-
ballaven d’ajudants o aprenents en els seus tallers.
El creixement urbà i la nova estructura de l’Estat libe-
ral van comportar la concentració en les ciutats d’una
sèrie de treballadors de serveis: els relacionats amb la
infraestructura urbana (empleats de neteja, d’il·lumi-
nat...), petits funcionaris, empleats de banca, depen-
6-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
dents de comerç, etc. Aquest conjunt de treballadors
vorejava el límit entre les classes mitjanes i les classes
populars. Eren persones assalariades, però en ocasions
imitaven les pautes socials i culturals d’aquells amb
els que es relacionaven en el seu treball diari.
Entre les classes més humils, predominaven les dones
empleades en el treball domèstic, seguides dels mos-
sos de comerç i dels petits venedors autònoms (en
mercats i similars). La major part de les noies de ser-
vei havia abandonat el seu poble natal per traslladar-
se a viure a la ciutat, on desenvolupaven llargues jor-
nades laborals i percebien salaris baixos. Altres dones
treballaven de bugaderes, planxadores, cosidores o
mestresses de cria.
Per sota de tots ells es trobaven totes aquelles perso-
nes sense treball o malaltes que no tenien un altre re-
curs que mendicar o realitzar alguns treballs ocasio-
nals.
4. L’aparició de la indústria moderna va comportar una
organització del treball diferent de la de l’antic sis-
tema gremial, que es va caracteritzar per la utilització
de mà d’obra assalariada. El nombre d’obrers era
encara molt reduït a l’Espanya de la primera meitat
del segle XIX, i la majoria d’ells treballava en la in-
dústria tèxtil catalana. Amb l’avenç del segle, els
obrers fabrils van augmentar a Astúries i el País Basc,
a conseqüència del creixement de la indústria siderúr-
gica i metal·lúrgica, i també en aquelles zones del ter-
ritori espanyol on es desenvolupaven activitats indus-
trials, mineres o vinculades a la construcció.
En la dècada de 1830, la indústria catalana tenia uns
20.000 obrers; en altres regions, les indústries del
metall i les activitats mineres comptaven amb uns
14.000. En el cens de 1860, els obrers industrials a
Espanya eren al voltant de 485.000, i els miners,
23.000.
Les regles que regulaven aquest nou tipus de treball
eren a tot arreu molt similars i no tenien res a veure
amb les conegudes fins aleshores. El patró, propietari
d’un establiment industrial, donava feina als obrers a
canvi d’un salari, normalment escàs. Les dones i els
nens a partir dels set anys també treballaven en les
fàbriques i cobraven salaris molt inferiors als dels
homes. La jornada laboral no estava regulada, era de
12 a 14 hores diàries durant sis dies a la setmana, i es
cobrava per dia treballat. Una fèrria disciplina laboral
en les empreses impedia qualsevol resposta, la més
mínima protesta significava l’acomiadament i no exis-
tia cap protecció en cas d’atur, malaltia, accident o
vellesa.
Els salaris dels obrers a penes donaven per menjar.
Les cases eren petites, miserables i situades en barris
amuntegats, no tenien serveis d’il·luminat, aigua cor-
rent, clavegueram i empedrat. Les malalties infec-
cioses com la tuberculosi i el còlera es propagaven
ràpidament, afectant a una població molt vulnerable
per la mala alimentació i la feina esgotadora.
5. La reforma agrària liberal va concentrar la propietat
de la terra encara més que durant l’Antic Règim. Al
no existir un procés d’industrialització profund, no hi
va haver emigració a les ciutats i la població campe-
rola espanyola va romandre al camp, al contrari que
en altres països de l’occident europeu. Va augmentar,
per tant, la figura del pagès sense terres, els contractes
d’explotació a curtG termini i el latifundi.
L’any1860 existien uns 2,6 milions de jornalers i, a fi-
nals del segle, la situació de la pagesia pobra no havia
millorat. En el seu conjunt, el nombre de jornalers, arren-
dataris i petits propietaris havia crescut força, passant
dels 3,6 milions als 5,4, en part com a producte del
creixement global de la població, però també a causa del
seu augment en el total de la població agrària.
Ara bé, sobre aquest panorama general, a l’Espanya
del segle XIX existien grans diferències regionals. a
Castella-la Manxa, Andalusia i Extremadura, els an-
tics senyors no només van conservar les seves terres,
sinó que van sortir reforçats amb el reconeixement de
la propietat plena dels seus antics senyorius, sobre els
que anteriorment només gaudien de drets senyorials.
En canvi, en Catalunya i València, molts arrendataris
emfitèutics van accedir a la propietat, formant-se un
grup de petits i mitjans propietaris.
Tenint en compte el nivell de vida, al camp era difícil
distingir entre el petit propietari de terra, l’arrendatari
sotmès a la nova situació de llibertat de mercat, el cri-
at empleat en una explotació agrària o el jornaler sen-
se terres. En ocasions, el petit propietari havia de
completar els seus escassos ingressos com a jornaler
en determinades èpoques de l’any o recórrer al crèdit
per poder sembrar, amb interessos tan alts que a ve-
gades els portaven a la misèria o a perdre les seves
propietats. Així mateix, alguns jornalers posseïen una
petita parcel·la que els proporcionava determinats
productes per al consum domèstic.
Però malgrat la desaparició de la servitud jurídica de
l’antic Règim, els pagesos en el seu conjunt van se-
guir subjectes a relacions de tipus clientelar. El poder
i la influència del propietari, del notable i del cacic
eren enormes i s’havia de sotmetre a canvi d’una mí-
nima protecció, en forma de treball assalariat, d’arren-
dament de terres o de gestions administratives.
Al segle XIX, la majoria dels pagesos van veure frus-
trades les seves aspiracions perquè el procés de re-
forma liberal els permetés l’accés a la propietat i, en
conseqüència, la "fam de terres" es va mantenir en
gran part de l’Espanya agrària. Privats, a més a més,
de les terres comunals, els pagesos van estar sotmesos
a condicions de vida encara més dures, amb rendes
abusives i vertaderes èpoques de fam. Així mateix, en
la població camperola requeia el major pes de l’anal-
fabetisme i la marginació social. A finals del segle
XIX, la taxa d’analfabets representava el 68% de la
població espanyola.
La situació de la pagesia va millorar relativament poc
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
entre 1830 i 1870, és a dir, des de la desamortització
de Mendizábal fins a les crisi agràries de finals de
segle. D’aquesta manera, les difícils condicions de
vida al camp i, sobretot, l’augment de la conflictivitat
social van donar lloc a un procés d’emigració cap a
les ciutats a partir de la dècada de 1860.
Pàgines 142 i 143
1. Els salaris de la majoria d’obrers amb prou feines dona-
ven per menjar. Per alimentar una família era necessari
que també les dones i els nens treballessin en la fàbri-
ques, encara que cobraven salaris molt inferiors als dels
homes. Una fèrria disciplina laboral impedia qualsevol
resposta. La més mínima protesta implicava ser acomia-
dat de la fàbrica.
Els obrers, com indica el document 1, enyoren el món
artesà per les millors condicions de treball i per una
relacions de producció basada en una certa igualtat
entre l’artesà i el mestre, i ho comparen amb la disci-
plina, l’amuntegament i la contínua vigilància pre-
sents en un establiment fabril.
El document descriu els efectes sobre la salut de les
pèssimes condicions de treball i la falta de qualsevol
sistema de protecció i salut laboral de finals del segle
XIX en les mines de mercuri d’Almadén.
2. Els obrers treballaven sis dies a la setmana, en jorna-
des laborals de 12 a 14 hores. Els nens, com indica el
document 3, començaven a treballar als sis anys, i
encara que el seu sou era entre un 30 i un 50% inferior
al dels homes, la seva aportació era necessària per a la
subsistència de la família.
3. Com mostren el text i la imatge del document 4, els
habitatges obrers eren petits, miserables i estaven si-
tuats en barris amuntegats i insalubres, que no tenien
serveis d’il·luminació, aigua corrent, clavegueram i
empedrat. Les malalties infeccioses com la tuberculosi
i el còlera es propagaven ràpidament entre una pobla-
ció molt vulnerable a causa de la mala alimentació i la
feina esgotadora i sense cap protecció per malaltia.
La taula del document 4 ens indica la diferència quant
a vida mitjana de la població espanyola a mitjans del
segle XIX. Les dades mostren clarament els efectes
devastadors de les condicions de vida i treball dels
obrers, tant homes com dones en la seva mitjana de
vida, comparats amb la classe rica.
4. En el text de Blas Infante es descriu la situació al
camp andalús de principis del segle X, presidida per la
fam i les males condicions de vida de la pagesia, que
compara amb les de les bèsties.
La vida de la pagesia pobra era miserable. Els jorna-
lers patien atur estacional, ja que les feines del camp
només requerien la contractació de mà d’obra assala-
6-9
 riada una part de l’any (sembra, recol·lecció, etc.). La
pobresa obligava a que dones i nens es contractessin
com a jornalers, per salaris encara més baixos, a fi
d’augmentar els míserables ingressos familiars.
5. Resposta personal.
Pàgines 144 i 145
1. L’objectiu principal per constituir l’associació descrita
en el text és protegir els interessos dels treballadors
–en aquest cas concret, el dels teixidors de cotó– de la
voracitat i l’ambició de l’empresariat.
A l’inscriure’s en dita associació, l’obrer s’obliga a
satisfer una quota d’entrada i una setmanal i a actuar
de manera solidària en cas de conflicte amb els pa-
trons. A canvi, obté en cas de perdre la seva feina la
protecció de la Societat de Socors, que el mantindrà
mentre estigui en desocupació i realitzarà les gestions
necessàries per proporcionar-li un altre lloc de trets
similars, moment en què cessarà l’ajuda econòmica.
Per tant, les funcions del sindicat no són només rei-
vindicatives sinó que actua també com a Societat de
Socors Mutu.
2. Els obrers han firmat contra la introducció de les sel-
factines, unes noves màquines de filar que estalviaven
mà d’obra i havien deixat en l’atur a molts obrers. Els
obrers argumenten la seva protesta amb la defensa
dels seus llocs de treball i de l’aliment de les seves
famílies.
La protesta contra les selfactines va donar lloc, el
1855, a la primera vaga general declarada a Espanya.
Es va iniciar a Barcelona i es va estendre, amb diver-
ses característiques, per molts altres llocs de Castella i
Andalusia.
3. La primitiva legislació liberal no contemplava cap ti-
pus de normativa que regulés les relacions laborals i
prohibia explícitament l’associació obrera perquè es
considerava contrària a la llibertat de contractació.
Davant d’aquesta situació les primeres manifestacions
de protesta obrera contra el nou sistema industrial van
adquirir un caràcter violent, clandestí i espontani.
En la dècada de 1820, el ludisme va ser la primera ex-
pressió de rebel·lia obrera contra la introducció de no-
ves màquines, a les que es responsabilitzava de la pèr-
dua de llocs de treball i del descens dels jornals. El
5. Els conflictes i les revoltes al camp van ser una cons-
1821, els treballadors de la indústria artesanal de les
tant en la història espanyola del segle XIX. L’augment
localitats veïnes a Alcoi van assaltar la ciutat i van
de la població agrària assalariada, sense un creixe-
cremar els telers mecànics, encara que l’incident més
ment paral·lel del treball i els recursos, va provocar un
rellevant va ser l’incendi, l’agost de 1835, de la fàbri-
greu problema social, sobretot a Andalusia.
ca Bonaplata de Barcelona, el primer vapor que va
funcionar a Espanya.
4. En un procés de presa de consciència com a classe, els
treballadors van comprendre molt aviat que l’origen
dels seus problemes no estava en les màquines, sinó
6-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
en les condicions de treball que imposaven els seus
propietaris. Per tant, l’eix de la protesta obrera es va
anar centrant progressivament en les relacions labo-
rals, i la lluita obrera es va orientar cap a la defensa
del dret d’associació i la millora de les condicions de
vida i de treball.
Va sorgir així un primer embrió d’associacionisme
obrer per defensar els seus interessos i, el 1834, un
grup de teixidors de Barcelona va presentar un docu-
ment al capità general de Catalunya contra la decisió
patronal d’allargar la mida de les peces, mentre se’ls
pagava la mateixa quantitat per cadascuna.
A partir de llavors, el moviment associacionista obrer
es va estendre, creant Societats de Socors Mutus o So-
cietats Mutualistes, a les que els obrers associats en-
tregaven una petita quota per assegurar-se una ajuda
en cas de desocupació, malaltia o mort. La primera
d’aquestes associacions va ser la Societat de Protecció
Mútua dels Teixidors del Cotó, creada pel teixidor
Joan Muns a Barcelona, el 1840. No es tractava enca-
ra d’un vertader sindicat, doncs la seva funció era
sobretot de protecció davant l’adversitat i no tenia un
programa reivindicatiu propi.
L’associacionisme es va expandir per molts llocs
d’Espanya i aquest fet va significar l’extensió de les
reivindicacions obreres, fonamentalment van ser rei-
vindicacions referides a l’augment salarial i a la dis-
minució del temps de treball. Les vagues, encara que
estaven prohibides, van ser un instrument usat cada
vegada amb major freqüència per pressionar davant
els patrons. Per això, les societats obreres van crear un
fons per ajudar els obrers en vaga, les denominades
caixes de resistència.
Els conflictes vaguístics van proliferar en les dècades
de 1840 i 1850, tant en les ciutats com al camp, i es
van produir moviments reivindicatius a Granada, Va-
lència i Madrid.
Però el fet de major transcendència va ser la primera
vaga general declarada a Espanya l’any 1855, durant
el Bienni Progressista. El seu origen va ser Barcelo-
na, com a reacció a la introducció d’unes noves mà-
quines filadores, les selfactines, que estalviaven mà
d’obra i van deixar a molts obrers a l’atur.
Es va estendre després amb diverses característiques
per molts altres llocs, com Castella (Valladolid, Béjar)
i Andalusia.
En la dècada de 1840, una onada de manifestacions i
ocupacions de terres va agitar el camp andalús, on el
jornalerisme era majoritari i els anys de collites dolen-
tes provocaven situacions de fam crònica i sumien en
la misèria a milers de pagesos. Davant aquesta situa-
 ció, es van produir cremes de collites i matances de
bestiar que podrien assimilar-se als moviments de ca-
ràcter ludista.
El problema es va agreujar el 1855, amb la desamor-
tització dels béns comunals dels municipis, ja que
aquestes terres d’aprofitament comú van passar a
mans privades. Com a conseqüència es van produir
més alçaments pagesos, que van ser durament repri-
mits per l’exèrcit i la Guàrdia Civil. Els moviments
més intensos van tenir lloc de nou a Andalusia, en
alguns llocs de Castella i a les zones muntanyenques
d’Aragó. Poc després es van produir les fortes revoltes
d’Utrera i El Arahal (Sevilla). El 1861, un aixecament
a Loja (Granada), dirigit per Rafael Pérez del Álamo,
va assolir una gran intensitat i es va estendre per les
províncies de Jaén i Màlaga, arribant a aplegar 10.000
persones. La repressió del moviment va provocar
nombroses víctimes entre els pagesos sublevats.
Arran d’aquestes lluites socials, en les dècades de
1860 i 1870 el bandolerisme es va estendre per Anda-
lusia com una resposta individual i violenta a les grans
desigualtats socials. Va ser l’època dels bandits que
tenien el seu refugi a Sierra Morena, i que, reunits en
quadrilles, assaltaven camins, cortijos i petits pobles.
Pàgines 146 i 147
1. El document 3 recull un fragment del discurs de Ra-
fael Farga Pellicer a l’acte inaugural del congrés de
constitució de la FRE el 1870, on estableix els seus
principis ideològics i els seus objectius: acabar amb el
domini del capital, l’Església i l’Estat; establir la justí-
cia, el govern de tots, l’anarquia, la lliure federació de
lliures associacions d’obrers, l’organització econòmi-
co-solidària del treball i l’emancipació social per mitjà
de la revolució social.
Els principis de la FRE arrelen entre el proletariat ja
que ofereix una alternativa a la societat capitalista. El
seu apoliticisme també va connectar amb un proleta-
riat que estava decebut davant l’actitud dels partits po-
lítics. Tot plegat va contribuir a l’expansió de les ide-
es de la FRE entre el proletariat català i la pagesia an-
dalusa.
2. El moviment obrer i jornaler primitiu es va veure
potenciat quan les seves reivindicacions van ser re-
colzades per doctrines com el socialisme en les se-
ves diverses manifestacions. La primera d’aquestes
va ser l’anomenat socialisme utòpic, que pretenia
crear societats igualitàries, amb propietat col·lectiva
i repartiment equitatiu de la riquesa, i acabar amb
les injustícies de la societat liberal. Aquestes idees
van prendre amb força entre els cercles més cons-
cienciats dels assalariats espanyols, tant a la ciutat
com al camp.
L’entrada de les doctrines socialistes a Espanya es va
produir gràcies a la difusió del pensament de socialis-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
tes utòpics francesos com Saint-Simon, Cabet i Fou-
rier. La figura més notable del socialisme espanyol al
segle XIX va ser Joaquín Abreu, fourierista gadità que
va defensar la creació de falansteris, unes cooperati-
ves de producció i consum que produïen en el seu si
tot el necessari per als seus habitants.
Des d’Andalusia, el socialisme va arribar a Madrid i
Barcelona. En aquests dos indrets va sorgir un nucli
de saintsimonians al voltant de Felip Monlau i un altre
de cabetians encapçalats per Abdón Terradas i Narcís
Monturiol. Hi va haver bastants escriptors, general-
ment republicans, que van difondre el socialisme i el
cooperativisme mitjançant llibres i premsa, entre els
que van destacar Fernando Garrido, Sixto Cámara,
Ramón de la Sagra i Francesc Pi i Margall, que va
introduir a Espanya les idees del socialista francès
Proudhon.
Pel que fa a la política, el primitiu obrerisme espanyol
va estar molt lligat al republicanisme federal. Quan a
partir de 1868 es va concedir el sufragi universal mas-
culí, els obrers van votar sistemàticament pel republi-
canisme, al considerar-lo l’opció més favorable a les
seves aspiracions socials. Però la falta d’un vertader
recolzament polític i la no satisfacció d’una bona part
de les seves reivindicacions van conduir importants
sectors de l’obrerisme vers les noves ideologies inter-
nacionalistes (anarquisme i socialisme).
La Primera Internacional, fundada el 1864, va consti-
tuir el primer intent d’agrupar tots els qui pensaven
que era necessària l’organització dels treballadors per
aconseguir la seva emancipació i lluitar contra l’injust
sistema capitalista. En la seva fundació, organització i
direcció hi va tenir un pes rellevant Karl Marx, que
presidia el Consell Federal amb seu a Londres. Era el
màxim representant de l’anomenat socialisme cientí-
fic, per contraposició a les idees dels utopistes.
Les tesis marxistes defensaven que l’emancipació dels
treballadors havia de ser obra d’ells mateixos. En con-
seqüència, la classe obrera havia d’organitzar-se polí-
ticament per conquistar, mitjançant la revolució, el
poder polític i econòmic i construir un nou Estat
obrer, que al principi adoptaria la forma de dictadura
del proletariat. En el nou ordre social no existiria la
propietat privada, ja que tots els béns de producció
estarien en mans de l’Estat (socialisme). Amb el pas
del temps, desapareixerien les diferències econòmi-
ques i socials i s’entraria llavors en la fase del comu-
nisme, en la que no existirien les classes socials, s’a-
cabaria l’explotació de l’home per l’home i l’Estat
s’extingiria.
En l’AIT es van integrar també les diverses seccions
de l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialis-
ta, fundada per Mikhaïl Bakunin, la personalitat més
rellevant del pensament llibertari o anarquista. Aques-
ta ideologia mantenia una radical oposició a l’acció
política, a la participació del proletariat a les eleccions
i a la formació de partits polítics. Igualment, defensa-
6-11
 va l’abolició de l’Estat i no la seva conquista, i es
mostrava hostil a qualsevol mena d’autoritat, inclosa
la dictadura del proletariat. Acusava Marx i el Consell
de l’AIT d’autoritaris i impulsava el poder directe i la
completa autonomia de les seccions nacionals.
Els objectius finals d’anarquistes i marxistes eren molt
similars, però els mètodes per assolir-los van enfron-
tar radicalment als partidaris de les dues ideologies.
3. Les sigles AIT signifiquen Associació Internacional
de Treballadors. Aquesta va ser fundada el 1864 i es-
tava formada per seccions o federacions de diversos
països i dirigida per un Comitè Central. Defensava
l’emancipació obrera i la conquesta del poder polític
per alliberar-se de l’opressió econòmica i aconseguir
la transformació social. A Espanya va tenir una nota-
ble presència a partir de la reacció de de la Federació
de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), la
secció espanyola de la Federació Regional Espanyola
(FRE) de l’AIT.
Després del triomf de la revolució de setembre de
1868, va arribar a Espanya un enviat de l’AIT, l’italià
Giuseppe Fanelli, que va viatjar a Madrid i a Barcelo-
na per crear els primers nuclis d’afiliats a la Interna-
cional, en els que van prendre part dirigents sindicals
com Anselmo Lorenzo i Rafael Farga Pellicer. Fane-
lli, que era membre de l’Aliança Internacional de la
Democràcia Socialista, fundada per Bakunin el 1868,
va difondre els ideals anarquistes com si fossin les de
l’AIT. Així, els primers afiliats espanyols a aquesta
organització van pensar que el programa de l’Aliança
(supressió de l’Estat, col·lectivització, apoliticisme,
etc.) es basava en els principis generals de la Primera
Internacional, fenomen que va ajudar a l’expansió i
arrelament de les idees anarquistes entre el proletariat
català i la pagesia andalusa.
A partir de 1869, les associacions obreres es van ex-
pandir per tot Espanya, arribant a existir fins a 195,
que comptaven amb uns 25.000 afiliats, encara que no
totes elles s’unissin al nou organisme internacional.
Els nuclis de més importància van ser Barcelona, Ma-
drid, Llevant (especialment Alcoi) i Andalusia (Còr-
dova, Màlaga, Cadis). El primer congrés de la Federa-
ció Regional Espanyola (FRE) de l’AIT es va celebrar
a Barcelona, el 1870, i allà es van adoptar acords cla-
rament concordants amb la línia anarquista de l’obre-
risme. Es va definir la vaga d’arma fonamental del
proletariat, així com el seu apoliticisme i la realitza-
ció de la revolució social per la via de l’acció directa.
El 1871 va arribar a Madrid Paul Lafargue, gendre de
Karl Marx, i va impulsar el grup d’internacionalistes
madrilenys favorables a les posicions marxistes. Inte-
grat per Francisco Mora, José Mesa i Pablo Iglesias,
aquest grup va desenvolupar, a través del diari La
Emancipación, una àmplia campanya a favor de la ne-
cessitat de la conquesta del poder polític per la classe
obrera. Les discrepàncies entre els dos corrents inter-
nacionalistes van culminar el 1872 amb l’expulsió del
6-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
grup madrileny de la FRE i amb la fundació de la No-
va Federació Madrilenya, clarament marxista. El nucli
socialista escindit era minoritari perquè la majoria de
les organitzacions integrades en l’AIT va mantenir la
primitiva orientació bakuninista.
L’internacionalisme va tenir el seu moment àlgid du-
rant la Primera República, quan diversos grups d’a-
narquistes van adoptar una posició insurreccional per
provocar la revolució i l’ensorrament de l’Estat. Des-
prés del fracàs d’aquests aixecaments, la FRE de
l’AIT va perdre força, i el seu declivi definitiu va tenir
lloc a partir de 1874, quan el nou règim de la Restau-
ració la va declarar il·legal, obligant-la a organitzar-se
en la clandestinitat.
Pàgines 148 i 149
1. La Nova Federació Madrilenya de l’AIT, creada pels
obrers de tendència marxista, va tenir una vida efí-
mera. El 1876, després de la desaparició de la Interna-
cional, els seus membres van decidir constituir un par-
tit polític. Un grup d’obrers madrilenys, entre els que
es trobava Pablo Iglesias, van fundar el Partit Socia-
lista Obrer Espanyol (PSOE) el 1879. El 1886, el par-
tit va publicar el seu primer setmanari, El Socialista,
en el que, a més a més de Pablo Iglesias, van comen-
çar a escriure homes com Antonio García Quejido,
Matías Gómez Latorre i Jaime Vera.
El partit socialista es definia com a marxista, era d’o-
rientació netament obrerista i partidari de la revolució
social. Presentava també un programa de reformes
que incloïen el dret d’associació, reunió i manifes-
tació, el sufragi universal, la reducció de les hores de
treball, la prohibició del treball infantil i altres me-
sures de caràcter social. El partit va créixer lentament a
tot Espanya, i a finals de segle ja existien agrupacions
socialistes en molts llocs, però va ser a Madrid, el País
Basc, Astúries i Màlaga on més aviat va arrelar.
Va tenir un desenvolupament difícil en llocs dominats
per l’anarcosindicalisme, com Catalunya, i tampoc va
penetrar en el món agrari fins molt avançat el segle
XX. El 1889, any de la fundació de la Segona Interna-
cional (socialista), es va afiliar a aquesta organització
i va contribuir a introduir a Espanya la Festa del Tre-
ball, instituïda l’1 de maig de 1890.
2. El 1888 es funda a Barcelona la Unió General de Tre-
balladors (UGT), que no es va declarar marxista, en
principi, sinó que va deixar llibertat de militància polí-
tica als seus afiliats. Encara que teòricament indepen-
dents entre si, UGT i PSOE mantenien estrets llaços, i
tant els seus dirigents com les seves línies d’actuació
consistien en l’aplicació de l’ideari socialista (marx-
ista) en dos àmbits diferents:
– El partit participa en el joc polític i té com a ob-
jectiu assolir el poder per portar a terme la re-
volució social.
– El sindicat, en canvi, no es vincula a la política i
 centra la seva activitat en el mitjà laboral, cons-
tituint-se defensor dels interessos dels treballadors
davant la patronal i davant el poder establert, al
qual presenta les seves reivindicacions.
La UGT va acabar traslladant el seu organisme direc-
tiu de Barcelona a Madrid, on tenia una major implan-
tació. La UGT es va organitzar en sindicats d’ofici en
cada localitat i sempre va practicar una política molt
prudent en les seves reivindicacions, recorrent a la
vaga només com última possibilitat, al contrari que
l’anarcosindicalisme.
3. El 1881, la secció espanyola de la Internacional
(FRE), de tendència bakuninista, va canviar el seu
nom pel de Federació de Treballadors de la Regió
Espanyola (FTRE), a causa de la necessitat d’adaptar-
se a la nova legalitat, que prohibia les organitzacions
de caràcter internacional dirigides des de l’estranger.
La nova federació, que tenia la seva major implanta-
ció entre els jornalers d’Andalusia i els obrers de Ca-
talunya, va augmentar el seu nombre d’afiliats i va
desenvolupar una acció sindical de caràcter reivindi-
catiu. Els desacords dins d’aquesta organització i la
constant repressió sobre el moviment obrer i pagès
van afavorir que una part de l’anarquisme optés per
l’acció directa i organitzés grups autònoms revolucio-
naris l’objectiu dels quals era atemptar contra els pi-
lars del capitalisme: l’Estat, la burgesia i l’Església.
4. L’acció directa consisteix en la realització d’actes
violents per acabar amb el sistema capitalista i la so-
cietat burgesa.
Durant l’etapa 1893-1897 es van produir els actes més
destacats de violència social: atemptats contra perso-
natges clau de la vida política (Cánovas i Martínez
Campos), bombes al Liceu de Barcelona, entitat repre-
sentativa de la societat burgesa, o contra la processó
del Corpus, símbol de la litúrgia popular eclesiàstica,
etc. L’anarquisme va ser acusat d’estar al darrere de la
Mà Negra, una associació clandestina que va actuar a
Andalusia a finals del segle XIX i a la que se li van
atribuir assassinats i incendis de collites i edificis. Els
atemptats o les revoltes anarquistes van ser seguits
d’una gran repressió, moltes vegades indiscriminada, i
van provocar una espiral de violència basada en una
dinàmica d’acció/repressió/acció.
El moment clau d’aquesta espiral van ser els proces-
sos de Montjuïc, celebrats el 1897, on van resultar
condemnats i executats cinc anarquistes.
5. Existeixen diverses raons per explicar l’àmplia difusió
del corrent llibertari a Espanya, però cap per si sola és
suficient per determinar per què a Espanya, a diferèn-
cia de la majoria de països europeus, l’anarquisme va
tenir tant recolzament i influència.
És possible que les propostes anarquistes, contràries a
l’acció política, fossin fàcils d’entendre per una pobla-
ció escassament il·lustrada i profundament decebuda
per l’acció dels partits. Però l’anarquisme també va
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
predominar entre el sector més avançat del proletariat
espanyol, els treballadors fabrils catalans, i això
podria relacionar-se amb l’arrelament dels principis
del republicanisme federal a Catalunya. Per últim, en
un país amb greus dificultats per a l’associacionisme
obrer i amb persecucions constants, la forma d’orga-
nització anarquista es presentava com molt més àgil,
al no tenir una estructura fixa, donar llibertat d’acció a
les seccions locals i prendre les decisions de forma
assembleària.
La constant repressió sobre el moviment obrer i pa-
gès va afavorir que una part de l’anarquisme optés
per l’acció directa i organitzés grups autònoms re-
volucionaris amb l’objectiu d’atemptar contra els pi-
lars del capitalisme: l’Estat, la burgesia i l’Església.
Els atemptats o les revoltes anarquistes van ser seguits
d’una gran repressió, moltes vegades indiscriminada, i
van provocar una espiral de violència basada en una
dinàmica d’acció/repressió/acció La proliferació d’a-
temptats va aprofundir la divisió de l’anarquisme en-
tre els partidaris de continuar amb l’acció directa i els
que propugnaven una acció de masses. Vells anar-
quistes com Anselmo Lorenzo o intel·lectuals com
Federico Urales, així com amplis grups obrers, espe-
cialment a Catalunya, es van mostrar contraris al ter-
rorisme. En conseqüència, van plantejar la revolució
social com un objectiu a mig termini i van propugnar
la necessitat de fundar organitzacions de caràcter sin-
dical. Aquesta nova tendència, de clara orientació
anarcosindicalista, va començar a donar els seus fruits
a principis del segle XX amb la creació de Solidaritat
Obrera (1907) i la CNT (1910).
Pàgines 150 i 151
1. El procés de reforma agrària i el desenvolupament de
la industrialització van donar lloc a la configuració
d’unes noves relacions socials que van culminar amb
la progressiva desaparició dels estaments i el sorgi-
ment d’una nova societat de classes basada en el dret
de propietat i en la igualtat davant la llei i la fiscalitat.
Aquesta nova societat va permetre una major mobili-
tat social, bé per l’èxit en els negocis, bé per la carrera
administrativa i, sobretot, militar.
La supressió dels privilegis senyorials i de les catego-
ries jurídiques va comportar que les desigualtats i els
enfrontaments de classe es manifestessin essencial-
ment en el terreny econòmic. És a dir, la riquesa es va
convertir en la categoria bàsica de jerarquització so-
cial. Davant la burgesia propietària, van aparèixer els
grups que no tenien riquesa o propietat: els obrers, els
pagesos pobres i els jornalers.
2. L’arribada de les idees internacionalistes a Espanya va
ser molt important al permetre difondre el pensament
de les idees democràtiques, així com de les teories
marxistes i bakuninistes i d’alguns socialistes utòpics.
La difusió del pensament del socialisme utòpic dels filò-
6-13
 sofs francesos Saint-Simon, Fourier o Cabet va portar a
difondre les seves idees a través de premsa pròpia, a la
creació de falansteris, cooperatives de producció i con-
sum autosuficients, en les que tots dos sexes eren consi-
derats de manera igualitària, o a participar en expedi-
cions per fundar comunitats utòpiques.
Les tesis socialistes impulsades pel filòsof alemany
Karl Marx defensaven l’emancipació dels treballa-
dors. Per assolir-la s’havia de realitzar la revolució so-
cial, consistent en l’abolició de classes i la conquesta
del poder polític, econòmic i social. El nou Estat so-
cialista imposaria la propietat col·lectiva, controlada
pel propi Estat, que també controlaria els mitjans de
producció.
Les tesis de l’anarquisme propugnades pel filòsof rus
Mikhaïl Bakunin pretenien l’abolició de l’Estat i la
propietat privada, i s’oposava a qualsevol forma d’au-
toritat, així com a la participació política del prole-
tariat. L’organització s’havia de fer de manera assem-
bleària.
Malgrat tenir els mateixos objectius que els socialistes
marxistes (la revolució social), els mètodes per arri-
bar a ella eren diferents. Els anarquistes eren contraris
a l’acció política i a l’autoritat i defensaven l’acció
sindical. Els socialistes marxistes prenien part en la
política, defensaven la revolució social organitzada i
pretenien la creació d’un Estat socialista.
3. La conflictivitat social de la nova societat industrial
va diferir notablement de les formes de rebel·lia ca-
racterístiques de l’antic Règim. Les desigualtats de ri-
quesa i les dures condicions de vida i treball de la
classe obrera i dels pagesos pobres van donar origen a
nous moviments socials (obrerisme i sindicalisme) i
ideologies polítiques, que reclamaven millores sala-
rials i laborals per als més desafavorits, denunciaven
el capitalisme com un sistema social injust i proposa-
ven un nou model econòmic i social lliure de l’explo-
tació de l’home per l’home.
Pàgines 152 i 153
REPASSA
a) Defineix conceptes:
Classes mitjanes sector de la societat constituït per la
petita burgesia i les classes menestrals. Eren comer-
ciants, assalariats públics, professionals liberals i pe-
tits propietaris
Classes populars: grup social format pels sectors més
desafavorits: petits artesans, pagesia i proletariat.
Terratinents: grans propietaris de terres, nobles i
burgesos, que vivien dels beneficis obtinguts mitjan-
çant les seves rendes agràries.
b) Estableix similituds i diferències
Menestrals: petita burgesia urbana que es dedicava al
comerç i artesania en propietat.
6-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Proletariat: grup social format per treballadors de les
fàbriques sorgides amb el procés d’industrialització.
Era la mà d’obra assalariada que va constituir la classe
obrera del segle XIX.
Jornalers: pagesos sense terres que treballaven a sou
(jornal) en les propietats dels terratinents agraris. Van
sorgir com a conseqüència de les desamortitzacions i la
reforma agrària liberal, al quedar-se la major part de la
pagesia sense terres pròpies.
Utopisme: pensament filosòfic que pretenia la crea-
ció de societats igualitàries, basades en la propietat
col·lectiva i en el repartiment equitatiu de la riquesa.
Societats mutualistes: societats d’auxili mutu entre
obrers, que asseguraven ajuda en cas de desocupació,
malaltia o mort a canvi d’una petita quota.
Luddisme: moviment de resistència obrera, consistent
en protestes contra la introducció de màquines i la ge-
neralització del sistema fabril. La seva acció atacava
els instruments de producció, considerats responsables
de l’atur.
Les Tres Classes de Vapor: organització obrera for-
mada a Barcelona el 1869 amb la federació de les So-
cietats de Teixidors Mecànics, Filadors i Jornalers de
les empreses del tèxtil de la ciutat.
PSOE: Partit Socialista Obrer Espanyol, creat el 1879
a partir del nucli originari de l’Agrupació Socialista
Madrilenya, fundada per Pablo Iglesias. D’orientació
obrerista i partidari de la revolució social, el seu pro-
grama de reformes incloïa el dret d’associació, reunió
i manifestació, el sufragi universal, la reducció d’ho-
res de treball, etc.
CNT: Confederació Nacional del Treball. Sindicat fundat
el 1910 amb l’objectiu d’estendre’s per tot Espanya.
Hegemònic a Catalunya, va tenir una forta implantació a
Andalusia i València. La seva ideologia es basava en la
independència del proletariat respecte a la burgesia i
l’Estat, la unió sindical dels treballadors i la voluntat
d’enderrocar al capitalisme per l’expro-piació.
UGT: Unió General de Treballadors. Sindicat socialis-
ta creat el 1888, responia al model de sindicat de mas-
ses, englobant tots els sectors productius i organitzant-
se en seccions d’oficis a cada localitat. Va elaborar un
programa reivindicant millores en les condicions labo-
rals, la negociació col·lectiva entre obrers i patrons i
el recurs a vagues.
AIT: Associació Internacional de Treballadors, funda-
da el 1864. La formaven seccions o federacions de di-
versos països i estava dirigia per un Comitè Central.
Defensava l’emancipació obrera i la conquesta del
poder polític per alliberar-se de l’opressió econòmica i
aconseguir la transformació social. Va albergar en el
seu si diverses tendències: socialistes, sindicalistes,
anarquistes, etc.
Anarquisme / Socialisme:
 – Anarquisme: corrent que promou l’anarquia o ab-
sència de poder públic i l’autogestió individual. És
contrari a qualsevol mena de govern i persegueix
l’abolició de la propietat privada i de l’Estat.
Desenvolupada per Proudhon o Bakunin, es va ex-
pandir durant la Primera Internacional (1864) i va
arribar a Espanya en l’últim quart del segle XIX.
– Socialisme: ideologia política que propugna un sis-
tema econòmic basat en la socialització dels mit-
jans de producció, que passen a ser controlats per
l’Estat. Pretén destruir la societat capitalista i cons-
truir un nou ordre caracteritzat per l’emancipació
de la classe obrera. Es va introduir a Espanya el
1879, amb la fundació del Partit Socialista Obrer
Espanyol (PSOE) per Pablo Iglesias.
FRT / FTRE:
– FRE: Federació Regional Espanyola de l’AIT,
fundada el 1870, al congrés de Barcelona; esta-
blerta i dirigida per anarquistes adeptes a Bakunin.
– FTRE: Federació de Treballadors de la Regió Es-
panyola. Nom que va rebre el 1881 la FRE, de ten-
dència bakuninista, per tal d’adaptar-se a la nova
llei que prohibia organitzacions de caràcter inter-
nacional dirigides des de l’estranger. Es va im-
plantar sobretot a Andalusia i Catalunya i va des-
envolupar una acció de caràcter reivindicatiu.
– Estament / classe:
– Estament: Forma d’estratificació o organització
social en la que els individus s’agrupen en funció
de la seva categoria jurídica en privilegiats i no
privilegiats. Es pertany a un estament privilegiat
per naixement, títpl o per ser membre del clero; la
resta de la població es considera no privilegiada.
No existeix mobilitat entre estaments.
– Classe: Forma d’estratificació o organització so-
cial en la que els individus s’agrupen en funció de
les seves característiques econòmiques, no jurídi-
ques. La classe social és mòbil per definició, i es
pertany a l’una o l’altra en funció de la riquesa.
CONTESTA
a) Es considera que la societat del XIX és una societat de
classes i no d’estaments perquè aquests últims van
deixar de tenir la validesa de les èpoques anteriors. En
el XIX, els grups socials eren jurídicament lliures i
iguals, encara que seguien existint diferències pel des-
igual repartiment de la riquesa.
b) A la societat del segle XIX, la noblesa no només no
va perdre poder econòmic sinó que el va incrementar:
convertits en propietaris capitalistes, els nobles terrati-
nents van conservar la majoria de terres i fins i tot es
van fer amb terres provinents de la desamortització,
acaparant així la major part de rendes agràries.
En la segona meitat del XIX, mentre seguia vigent la
influència de la classe nobiliària, es va produir l’as-
cens econòmic i social de la burgesia. Aquesta es va
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
enriquir a partir de les activitats comercials i indus-
trials i va tractar d’arribar a un poder més gran a tra-
vés de la compra o concessió de títols nobiliaris.
Entre les classes urbanes populars, per la seva part, va
sorgir el proletariat, nou grup social utilitzat com a mà
d’obra en la indústria, que patia explotació laboral i
salarial de les noves classes dirigents (burgesia).
Els pagesos van perdre les terres i van passar a treba-
llar de jornalers assalariats, i les classes artesanes van
perviure però a costa de perdre els antics privilegis
gremials.
c) Les primeres manifestacions obreres es van concretar en:
– El ludisme, moviment de destrucció de les màqui-
nes dirigit contra la mecanització del treball i la
consegüent pèrdua d’ocupació.
– La convocatòria de vagues, per pressionar als pa-
trons i reclamar augments salarials i millors condi-
cions de treball.
L’arribada de l’internacionalisme va suposar la difu-
sió de l’anarquisme i el socialisme entre el proletariat
espanyol, així com l’extensió de nombroses associa-
cions obreres en tot el país.
d) Els anarquistes es van organitzar a través de la crea-
ció, el 1881, de la Federació de Treballadors de la Re-
gió Espanyola (FTRE), la secció espanyola de la Fe-
deració Regional Espanyola (FRE) de l’AIT. Els so-
cialistes van fundar el 1879 el Partit Socialista Obrer
Espanyol (PSOE).
e) Resposta personal. Els alumnes hauran de recollir en
la seva argumentació les principals semblances pel
que fa a objectius i diferències entre les maneres d’as-
solir-los entre les dues ideolgies.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre’n l’enunciat.
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau.
Activitat guiada.
3. Establir-ne el guió.
Activitat guiada.
COM ES DESENVOLUPA UN TEMA A PARTIR DE...
a) Activitat guiada.
b) Activitat guiada.
c) Activitat guiada.
d) Activitat guiada.
Pàgines 154 i 155
1. Comenta el text
a) Presentació
6-15
 El text consisteix en una sèrie de peticions dels obrers
catalans presentada al capità general Espartero. Es
tracta, per tant, d’un text d’autor col·lectiu. Va ser es-
crit i presentat el 1855, durant el Bienni Progressista.
b) Síntesi de les idees principals
L’objectiu del text, firmat pels obrers catalans i diri-
git al general Espartero el 1855, era reclamar millors
condicions de treball i de vida dels obrers industrials.
Els obrers demanaven que se’ls reconegués el dret a la
propietat del treball i a l’associació per defensar els
seus interessos laborals i salarials davant els patrons,
així com el dret a formar i integrar-se en societats mu-
tualistes que els protegissin a nivell econòmic en cas
de malaltia.
També reivindicaven la creació d’un jurat mixt, for-
mat per empresaris i treballadors, per dirimir les qües-
tions salarials i laborals en igualtat de condicions amb
els patrons.
Per últim, reclamaven una jornada laboral de deu ho-
res diàries, unes bones condicions d’higièniques al
lloc de treball, l’establiment d’escoles públiques gra-
tuïtes pels seus fills i la prohibició del treball infantil.
c) Anàlisi
Els arguments que els obrers utilitzen per recolzar les
seves demandes redunden en el principi d’igualtat. Així:
– Reclamen que es reconegui a l’obrer la propietat
del seu treball, de la mateixa manera que el capi-
talista és propietari del capital. Es tracta d’un argu-
ment que s’oposa a la idea que el capital és el pro-
pietari de tots els recursos, mentre que l’obrer no-
més és propietari de la seva força de treball que es-
tà obligat a vendre per un salari per subsistir. El
document reclama el protagonisme social i econò-
mic del treball davant el monopoli del capital.
– Reclamen també el dret d’associació, prohibit per
als obrers per la legislació liberal, però permès als
capitalistes per defensar la seva posició de pre-
domini econòmic. Contesten així a l’individualis-
me que preconitza el liberalisme, que serveix per
defensar la posició del capital davant al treball,
que només té capacitat d’influència en les rela-
cions laborals si actua col·lectivament.
– Exigeixen el dret d’associar els seu estalvis indivi-
duals per formar fons d’ajuda mútua i solidària.
– Demanen també, a favor de la igualtat entre capita-
listes i treballadors, la formació de jurats mixtos
per dirimir les diferències que puguin sorgir entre
els dos agents. Les autoritats han de garantir el
compliment d’aquests acords.
– Exigeixen també l’adopció de mesures per millorar
les condicions de vida i treball dels obrers: limitar
la jornada a deu hores i inspeccionar el compli-
ment de les mesures d’higiene en les instal·lacions
industrials.
– Finalment, reclamen mesures socials com l’establi-
6-16
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
ment d’escoles industrials gratuïtes i la prohibició
del treball infantil per als menors de deu anys.
d) Context històric
Durant el període del Bienni Progressista (1854-
1856), els moviments socials tenien com a principals
objectius:
– La reclamació d’augments salarials i millores de
les condicions de treball (reducció de jornada labo-
ral, millors condicions higièniques).
– La protesta contra la desocupació provocada per la
mecanització del treball (introducció de noves mà-
quines filadores en la indústria tèxtil).
Aquests moviments es van concretar en la convocatò-
ria de vagues, com la primera vaga general convocada
a Barcelona el 1855.
2. Interpreta les dades
a) Descripció de la informació.
És una taula on s’indica la implantació de l’AIT en di-
verses regions d’Espanya, en la que destaca la pre-
sència internacionalista en Catalunya i Andalusia. Po-
dem situar cronològicament aquestes dades en l’època
de vigència de l’AIT a Espanya, entre 1868 i 1872.
b) Anàlisi.
En la taula se citen les aquestes regions: Catalunya, An-
dalusia, València i Castella, i la resta integrades en un
únic conjunt. Catalunya concentra el 40% de les federa-
cions locals de l’AIT, Andalusia el 22%, València el
10%, Castella el 9% i la resta d’Espanya el 15%.
Catalunya concentrava gran part del proletariat indus-
trial i a Andalusia la majoria de jornalers agraris. És
per això que en aquestes dos regions es van crear la
majoria de federacions locals de l’AIT.
La ideologia predominant a les federacions catalanes i
andaluses era l’anarquisme. D’una banda, perquè va
ser la primera ideologia obrerista en arribar a Espanya
a partir de 1868 i va tenir temps d’estendre’s i conso-
lidar-se a les zones amb més presència obrera, tant in-
dustrial com agrària, abans de l’arribada dels propa-
gandistes marxistes.
D’altra banda, és possible que les propostes anar-
quistes, contràries a l’acció política fossin fàcils
d’entendre per una població escassament il·lustrada
i profundament decebuda per l’acció dels partits.
L’anarquisme també va predominar entre el sector
més avançat del proletariat espanyol, els treba-
lladors fabrils catalans, i això es pot relacionar amb
l’arrelament del republicanisme federal a Cata-
lunya. Per últim, en un país amb greus dificultats
per l’associacionisme obrer i amb persecucions
constants, la forma d’organització anarquista es
presentava molt més àgil, al no tenir una estructura
fixa, donar llibertat d’acció a les seccions locals i
prendre les decisions de forma assembleària.
3. Analitza la imatge francesa, pretenia crear societats igualitàries, amb pro-
pietat col·lectiva i repartiment equitatiu de la riquesa,
a) Descripció de la informació. i acabar amb les injustícies de la societat liberal.
Es tracta d’una pintura de Manuel Cabral, de 1857, Aquestes idees van prendre amb força entre els cer-
que retrata una processó de Corpus. cles més conscienciats dels assalariats espanyols, tant
b) Anàlisi. a la ciutat com al camp. Els principals pensadors utò-
pics van ser els francesos Saint-Simon, Cabet i Fou-
En la pintura apareixen representats els diferents rier i el britànic Owen.
grups socials presents en una ciutat. Podem observar
el clero i els militars que escorten la custòdia, les clas- La Primera Internacional, fundada el 1864, va consti-
ses benestants que presideixen la processó i també els tuir el primer intent d’agrupar tots els qui pensaven
sectors populars. que era necessària l’organització dels treballadors per
aconseguir la seva emancipació i lluitar contra l’injust
El poder de l’Església es fa patent al congregar tots sistema capitalista. En la seva fundació, organització i
els sectors socials en una cerimònia important. La se- direcció va tenir un pes rellevant Karl Marx, que pre-
va capacitat d’influència no va minvar en la nova so- sidia el Consell Federal amb seu a Londres. Era el
cietat liberal, sinó que, a pesar de perdre gran part del màxim representant de l’anomenat socialisme cientí-
seu poder econòmic amb la desamortització, va seguir fic, en contraposició a les idees dels utopistes.
exercint una gran influència política, moral i social,
amb presència en les camarilles de la Cort i al senat, Les tesi marxistes defensaven que l’emancipació dels
el monopoli de l’ensenyament o el manteniment d’un treballadors havia de ser obra d’ells mateixos. En conse-
fur eclesiàstic que li atorgava certs privilegis. qüència, la classe obrera havia d’organitzar-se política-
ment per conquerir, mitjançant la revolució, el poder
polític i econòmic i construir un nou Estat obrer, que al
4. Completa al quadern principi adoptaria la forma de dictadura del proletariat.
El quadre complet és el següent: En el nou ordre social no existiria la propietat privada, ja
que tots els béns de producció estarien en mans de l’Es-
tat (socialisme). Amb el pas del temps, desapareixerien
Societat Societat de
les diferències econòmiques i socials i s’entraria llavors
Estamental classes
en la fase del comunisme, en la que no existirien les clas-
ses socials, s’acabaria l’explotació de l’home per l’home
Situació Desigualtat Igualtat de tots
i l’Estat s’extingiria.
jurídica entre els ciutadans
privilegiats i no davant la llei En l’AIT es van integrar també les diverses seccions
de l’Aliança Internacional de la Democràcia Socialis-
D. social per... Naixement Riquesa ta, fundada per Mikhaïl Bakunin, la personalitat més
rellevant del pensament llibertari o anarquista. Aques-
Organització Estaments: Classes ta ideologia mantenia una radical oposició a l’acció
dels grups Privilegiats socials: política, a la participació del proletariat a les eleccions
socials (noblesa i Dirigents (alts: i a la formació de partits polítics. Igualment, defensa-
clero). burgesia, arist., va l’abolició de l’Estat, i no la seva conquista, i es
càrrecs). mostrava hostil a qualsevol mena d’autoritat, inclosa
No privilegiats
(plebeus) Mitjanes: pet. la dictadura del proletariat. Acusava Marx i el Consell
burgesia, empl. de l’AIT d’autoritaris i impulsava el poder directe i la
urbans, profes. completa autonomia de les seccions nacionals.

Populars: Els objectius finals d’anarquistes i marxistes eren molt

proletariat, similars, però els mètodes per assolir-los van enfron-
pagesia, altres tar radicalment als partidaris de les dues ideologies.

Legislació Monarquia i no- El Banc d’Es-

sobre comerç blesa controlen panya estabilit- 6. Consulta una biblioteca virtual
exterior el comerç exte- za la pesseta a- Carta a Andrés escrita desde les batuecas por el “Po-
rior favorint el co- brecito hablador”. La carta de Larra parla de la poca
merç exterior voluntat que hi ha a Espanya per aprendre de la cul-
tura i la falta d’instrucció i d’interès per l’ensenya-
ment. La conclusió de Larra és que “En aquest país no
5. Desenvolupa per escrit
es llegeix perquè no s’escriu, i no s’escriu perquè no
La primera de la doctrines obreristes va ser l’anome- es llegeix”, una crítica duríssima a la incultura, a la
nat socialisme utòpic. Arrelat en els principis demo- rusticitat del país i a la seva falta de voluntat per pro-
cràtics i socialitzants més avançats de la Revolució gressar en aquest aspecte.

6-17

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 El castellano viejo. L’article en qüestió és clarament cle també conté una reflexió sobre el sentit de la vida.
crític costumista, ja que Larra fa una dura crítica i sà- Valoració general: resposta personal.
tira contra els castellans vells, aferrats als costums tra-
dicionals d’home mal educat, brut, bast, patrioter. Da-
vant això defensa la llibertat i el respecte per l’ésser Elabora un eix digital
humà. Activitat personal.
La vida de Madrid. Larra critica la diferència entre les
classes socials, i personifica la crítica en els rics con- Reptes a la Xarxa
cretament de Madrid que no fan més que malgastar els
seus diners, mentre que la classe treballadora ha de Activitat personal.
guanyar-se els diners amb el dur treball del dia a dia. I
creu que aquesta diferència entre classes és un gran
sot en el camí, un gran impediment per a la gent que
vulgui pujar de rang mitjançant el treball dur. L’arti-

ENLLAÇOS D’INTERNET

TICHING WEBS

http://images3.wikia.nocookie.net/__cb20070703204131/inciclopedia/images/2/
http://www.tiching.com/755644
21/Piramide_social.gif
http://1.bp.blogspot.com/-
http://www.tiching.com/755645
g1VR696qojo/UWRneSQn82I/AAAAAAAAAZo/zkv2abk4PFU/s1600/ball_02.jpg
http://image.slidesharecdn.com/06-societatsxix-111121103927-phpapp01/95/06-
http://www.tiching.com/755646
la-societat-del-segle-xix-8-728.jpg
http://3.bp.blogspot.com/-
http://www.tiching.com/755648
KqRm_4RLVUk/Vb9bPaUUM2I/AAAAAAAAR5s/c6P63Flzhjs/s1600/12.jpg
https://s-media-cache-
http://www.tiching.com/755657
ak0.pinimg.com/originals/e5/92/12/e59212a93308d896d10ff23dd2fddb18.jpg

http://www.tiching.com/755658 http://www.estelnegre.org/fotos/ilquartostato.jpg

http://image.slidesharecdn.com/industrialitzaciosocietatseuropees-141101110919-
http://www.tiching.com/755659
conversion-gate02/95/industrialitzacio-societats-europees-28-638.jpg

6-18

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 0 7
La Restauració borbònica (1 8 7 5 - 1 9 0 2 )

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions Didàctiques

• Solucionari

• Recursos Didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliografia

7-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 156
a
169
Orientacions didàctiques Bibliografia
● 1. Les claus… Descripció sistemàtica dels elements definitoris del sistema ● J. TUSELL, F. PORTER (EDS.):
de la Restauració. Antonio Cánovas y el sistema
● 2. El bipartidisme… Anàlisi del sistema bipartidista de la Restauració i del político de la Restauración. Bi-
desenvolupament del torn de partits. blioteca Nueva, Madrid, 1998.

● 3. Les forces polítiques… Descripció de les forces polítiques excloses del Panorama divers d’historiadors
sistema de la Restauració: republicanisme, carlisme, socialisme. espanyols d’avui i de diferents
generacions, escoles i especiali-
● 4. Era democràtic…? Plantejament, a través de fonts documentals, del tats, veuen Cánovas i el sistema
debat entorn al caràcter democràtic o no del sistema de la Restauració. polític de la Restauració.
● 5. La crisi d’ ultramar… Explicació de la crisi colonial de 1898 en els seus ● J. COSTA: Oligarquía y caciquis-
dos escenaris, Cuba i Filipines. Evolució de la guerra en els dos territoris. mo. Biblioteca Nueva, Madrid,
Naveguem per Tiching 2013.
Obra del cèlebre pensador i re-
● http://www.tiching.com/755914. Sistema polític de la Restauració. En
formador que denuncia la pràc-
aquest enllaç es pot observar un text explicatiu que exposa els elements
tica del caciquisme tipica de l’o-
característics del sistema polític de la Restauració.
ligarquia espanyola de finals del
● http://www.tiching.com/755915. Bipartidisme i restauració. Es pot obser- segle XIX.
var en aquest enllaç una caricatura de l’època que il·lustra a la perfecció el
repartiment del poder entre el bipartidisme durant la Restauració.
● http://www.tiching.com/755917. Caciquisme i Restauració. Consultant
aquest enllaç es poden observar dos caricatures de diaris de l’època que
retraten les tupinades típiques del caciquisme en la Restauració.
● http://www.tiching.com/756238. Guerra de Filipines. Fotografia d’un grup
dels anomenats “últims de Filipines”, els soldats que van lluitar en la guerra
entre Estats Units i Espanya entre 1898 i 1899.

APARTATS 6 A 9 170
a
177
Orientacions didàctiques
● 6. La guerra… Anàlisi, a través de fonts documentals, del desenvolupa- Bibliografia
ment de la guerra contra els Estats Units i la pèrdua de les colònies.
● J. ESCRIGAS RODRÍGUEZ: Atlas
● 7. Les conseqüències… Anàlisi de l’impacte moral que va tenir la derrota ilustrado de la guerra de Cuba.
de 1898 sobre la societat espanyola i les conseqüències econòmiques, so- Susaeta, Madrid, 2012.
cials i culturals que se’n van derivar.
Obra que explica els esdeveni-
● 8. Catalunya i la guerra… Anàlisi i descripció de les relacions entre Cuba i ments previs a l’enfrontament i
Catalunya durant el segle XIX. repassa les sevess diferents eta-
● 9. En què consistía…? Síntesi final del sistema de la Restauració. pes, acompanyada d’abundant
documentació gràfica.
Naveguem per Tiching
● C. MORENO HERNÀNDEZ (ED.):
● http://www.tiching.com/755923. La crisi colonial. Il·lustració que mostra la 1898: Entre la crisi d'identitat i
política en matèria colonial d’Espanya a finals del segle XIX. la modernització. Publ. de l’A-
badia de Montserrat, Barcelo-
● http://www.tiching.com/755926. La Guerra de Cuba. En aquest enllaç s’ob-
na, 2000.
serva un mapa que retrata les batalles, rutes i fets de la Guerra de Cuba.
Actes del Congrés Internacional
● http://www.tiching.com/755916. Regeneracionisme. En aquest esquema ex- celebrat a Barcelona l'abril de
plicatiu es poden observar les diferents característiques d’aquest moviment 1998 per analitzar la problemà-
polític i cultural que va sorgir a finals del segle XIX. tica dels fets de 1898.
● http://www.tiching.com/755928. Oposició a la Restauració. Esquema que
explica sumàriament els elements polítics i socials que s’oposaven al siste-
ma de la Restauració espanyola.

7-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 156 i 157
● La caricatura mostra una comitiva formada per nom-
brosos personatges que satiritzen els vicis electorals
existents durant la Restauració.
Entre aquests vicis s’identifiquen:
– Els vots ja preparats, encarnats en el personatge
que porta sobre el cap una urna ja plena.
– L’agraïment dels personatges afavorits pel règim
(que porten a collibè Sagasta).
– La compra de vots (personatge del carretó amb la
inscripció “votos al por mayor”).
– El control dels ajuntaments (personatges que no
poden utilitzar els seus braços i són flanquejats per
la Guàrdia Civil).
– Detenció dels partidaris de l’oposició (representats
en el grup que va lligat de mans i amb la pancarta
“electors que iban a votar”).
– Violència física, exercida pels personatges amb
bastó. Destaquen els esguerrats que els segueixen,
que es troben en aquesta situacio per haver votat
en anteriors ocasions.
– L’exèrcit, màxim garant de la perpetuació del sis-
tema.
● L’embut sobre el que es recolza Sagasta simbolitza la
funció de filtre exercida pel sufragi existent. Teòrica-
ment universal, el sufragi es manipula per reconduir la
pluralitat d’opinions i tendències polítiques cap a una
uniformitat favorable als interessos dels convocants,
que d’aquesta manera obtenien una majoria estable i
“legitimaven” sempre la seva posició.
Destaquen dos personatges que flanquegen Sagasta i
l’embut: un, el sicari amb el garrot, representa la coac-
ció (oculta i violenta) que exerceix el règim sobre el
votant; el guàrdia civil, per la seva part, al·ludeix al
control “legal” del procés.
Pàgines 158 i 159
1. En aquest text, Cánovas del Castillo s’oposa al sufragi
universal per considerar-lo incompatible amb la pro-
pietat individual i la desigualtat de les fortunes. El
titlla d’instrument del socialisme per imposar el punt
de vista de la multitud a la classe propietària. Consi-
dera també que per salvaguardar la propietat és neces-
sària la falsificació o supressió del sufragi universal,
cosa que explica que un dels fonaments del sistema
canovista fos la manipulació electoral.
Defensa també Cánovas que si el fet de mantenrr la
igualtat entre la multitud i els propietaris implica un
risc per aquests, no dubtaran a acabar amb el sufragi i
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
imposar una dictadura per defensar la propietat.
2. El sufragi universal masculí va ser aprovat a Espanya
el 1890, pel govern del Partit Liberal de Sagasta. L’a-
provació del sufragi universal masculí va suposar una
notable ampliació del cens electoral, que va passar de
800.000 a 5.000.000 de votants.
Segons el document, tenen dret a vot tots els espany-
ols homes majors de 25 anys que es trobin en ple
gaudi dels seus drets civils i siguin veïns d’un munici-
pi en el que comptin dos anys almenys de residència.
3. Després de l’intent fallit d’instaurar un sistema demo-
cràtic durant el Sexenni (1868-1874), els grups con-
servadors van rebre amb satisfacció la Restauració
dels Borbons perquè esperaven que la nova monarquia
tornaria l’estabilitat política i posaria fi a tot intent de
revolució democràtica i social a Espanya. El pronun-
ciament de Sagunto, dirigit per Martínez Campos, va
accelerar la proclamació d’Alfonso XII com a rei, que
va comptar amb el suport dels sectors conservadors,
que van acceptar ràpidament la nova situació.
4. El sistema canovista era un pacte o solució de com-
promís de les elits socials espanyoles destinat a elimi-
nar tots els factors polítics desestabilitzadors, tant per
la dreta com per l’esquerra, de la política del país:
– El radicalisme polític del Sexenni Democràtic, que
havia estat anul·lat per la Restauració.
– L’auge i radicalització del moviment obrer.
– Els enfrontaments civils i l’intervencionisme de
l’exèrcit en la política espanyola.
Les forces polítiques conservadores i progressistes
van pactar un sistema d’aparença democràtica però al
marge del funcionament democràtic. Formalment reu-
nia la majoria de les característiques d’una democrà-
cia: sistema parlamentari, sobirania compartida de les
Corts i la Corona, renúncia explícita de les forces
polítiques a l’ús de la força, etc.
Malgrat això, aquesta alternança pacífica de conserva-
dors i progressistes es realitzava al marge dels resul-
tats electorals i excloïa la resta de forces polítiques;
era un pacte d’alternança que es produïa entre les elits
socials i polítiques, al marge de la ciutadania.
Una altra característica del sistema canovista és la de-
nominada solució de compromís: progressistes i con-
servadors elaboren la Constitució de 1876, que mal-
grat el seu caràcter marcadament conservador recolli-
rà algunes de les pretensions dels progressistes del
Sexenni Revolucionari. Serà una solució de compro-
mís, ja que tots dos partits acceptaran:
– La confessionalitat catòlica de l’Estat, un objectiu
prioritari per als sectors conservadors.
– Una declaració de drets, pròxima als principis de
1868, però molt restringida.
– El restabliment del sufragi censitari.
7-3
 – L’alternança en el poder dels dos partits.
En resum, el sistema polític de la Restauració monàr-
quica, proposat per Cánovas, es va basar en una alter-
nança pacífica en el poder de liberals i conservadors.
Per assegurar l’alternança era necessari controlar el
procés electoral perquè sortís elegit el partit al que
tocava el torn. Per a això, es van usar dos institucions:
els cacics locals, que controlaven a la població rural, i
l’encasellat o designació prèvia dels candidats.
A més a més, el sistema canovista, com qualsevol sis-
tema constitucional, es va sustentar en altres tres insti-
tucions:
– La Corona, que va jugar un paper de mediador en
la vida política.
– Els dos partits polítics (conservador i progressista),
que van pactar la seva alternança pacífica en el
poder.
– L’exèrcit, que va acceptar la supremacia del poder
civil sobre el militar.
5. La Constitució elaborada el 1876 és una clara mostra
del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi
censitari i la sobirania compartida entre les Corts i el
rei. Es tractava, doncs, d’una constitució de caràcter
marcadament conservador i inspirada en els valors
històrics tradicionals de la monarquia, la religió i la
propietat.
La Constitució considerava la monarquia com una ins-
titució superior, inqüestionable, permanent i al marge
de qualsevol decisió política. Constituïa un poder mo-
derador que havia d’exercir com a àrbitre en la vida
política i garantir la bona entesa i l’alternança entre
els partits polítics. Per això, s’establia la sobirania
compartida i es concedien amplis poders al monarca:
dret de veto, nomenament de ministres i potestat de
convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense
comptar amb el govern.
Les Corts eren bicamerals i estaven formades pel Se-
nat i el Congrés dels Diputats, aquest últim de caràcter
electiu. La Constitució no fixava el tipus de sufragi,
però una llei de 1878 va establir el vot censitari, limi-
tat als majors contribuents. Però el 1890, quan estava
en el poder el partit liberal, es va aprovar el sufragi
universal masculí. Al senat, la meitat dels senadors ho
eren per dret propi o vitalici, fet que donava opció al
rei i al govern a nomenar directament als senadors.
La Constitució també proclamava la confessionalitat
catòlica de l’Estat, encara que tolerava altres creences
sempre que no es fes manifestació pública d’elles. En
conseqüència, es va restablir el pressupost del culte i
clero per finançar l’Església.
Així mateix, el nou text constitucional comptava amb
una prolixa declaració de drets, però la seva concreció
es remetia a lleis ordinàries posteriors que, en general,
van tendir a restringir-los, especialment els d’imprem-
ta, expressió, associació i reunió.
7-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
6. Cánovas del Castillo s’oposa al sufragi universal per
les següents raons:
– És incompatible amb tot règim polític ordenat, so-
bretot si és el monàrquic: la sobirania no pot re-
sidir en el poble i en la institució monàrquica al
mateix temps.
– És incompatible amb la propietat individual i la
desigualtat de les fortunes. El titlla d’instrument
del socialisme per imposar el punt de vista de la
multitud a la classe propietària.
Així mateix, Cánovas contraposa el sufragi universal
amb la Corona pels següents motius:
– Amb ell es pretén soscavar el paper de la Corona
en el sistema polític.
– És fàcilment manipulable per interessos aliens; el
poble, sense educació política, és fàcil d’influen-
ciar en el vot i per això no se li pot confiar aques-
ta responsabilitat i que es derivi d’ell la sobi-
ranía.
El sufragi universal masculí va ser aprovat a Espanya
el 1890, pel govern del Partit Liberal de Sagasta. L’a-
provació del sufragi universal masculí va suposar una
notable ampliació del cens electoral, que va passar de
800.000 a 5.000.000 de votants. Malgrat això, es van
mantenir els mecanismes de corrupció i frau electoral,
que van impedir una vertadera democratització del
sistema.
7. La Restauració borbònica va privar a la causa carlina
d’una bona part de la seva hipotètica legitimitat i al-
guns personatges del carlisme van acabar reconeixent
Alfonso XII. A més a més, l’esforç militar del govern
al llarg de 1875 va fer possible la reducció dels nuclis
carlins en Catalunya, malgrat que havien aconseguit
alguns èxits militars en les batalles d’Alpens i Castell-
follit. La intervenció de l’exèrcit al comandament de
Martínez Campos va forçar finalment la rendició dels
carlistes a Catalunya, Aragó i València.
No obstant això, el conflicte va continuar uns mesos
més al País Basc i Navarra, on va ser traslladada la
major part de l’exèrcit governamental, que va aconse-
guir debilitar la resistència navarresa i basca fins la
seva total rendició el 1876. Al febrer d’aquell mateix
any, Carles VII va travessar la frontera francesa cap a
l’exili i la guerra es va donar per finalitzada en tot el
territori.
La conseqüència immediata de la derrota carlina va
ser l’abolició definitiva del règim foral. D’aquesta
manera, els territoris bascos van quedar subjectes al
pagament dels impostos i al servei militar, comuns a
tot l’Estat. No obstant, el 1878 es va estipular un
sistema de concerts econòmics que atorgava un cert
grau d’autonomia fiscal a les Províncies Basques,
en virtut del qual aquestes pagarien anualment a
l’administració central una determinada quantitat
recaptada directament per les Diputacions Pro-
vincials.
Pàgines 160 a 162
1. Rep el nom de torn dinàstic el sistema canovista im-
plantat durant la Restauració borbònica, consistent en
l’alternança en el poder entre dos partits: el Partit
Conservador i el Liberal. En aquest sistema de caràc-
ter bipartidista, les minories del país es reparteixen el
poder mitjançant un pacte antidemocràtic i del que
exclouen a la resta de forces polítiques i socials. Tal
com s’observa en el gràfic, entre 1876 i 1902 conser-
vadors i liberals es reparteixen els escons al parlament
per formar la majoria que correspon al torn de govern.
A la resta de partits li correspon un percentatge irre-
llevant d’escons.
Cap ressaltar també el relatiu equilibri en l’alternança
del poder entre progressistes i conservadors.
2. El temor a una possible desestabilització del sistema
polític després de la mort del rei Alfons XII (1885), va
impulsar un acord entre conservadors i liberals, l’ano-
menat Pacte del Pardo. La seva finalitat era donar
suport a la regència de Maria Cristina i garantir la
continuïtat de la monarquia davant les fortes pressions
de carlistes i republicans.
3. El sufragi censatari i l’universarl tenen grans diferèn-
cies pel que fa al dret a vot, ja que el censatari restrin-
geix el vot segons requisits com la condició social,
mentre que l’universal no. Així, amb sufragi censata-
ri el 1878 tenien dret a vot el cinc per cent de la pobla-
ció, mentre que amb l’universal el 1869 i el 1890 po-
dien votar més del 25 i el 28 per cent dels ciutadans.
4. A Catalunya en l’últim quart del segle XIX els con-
servadors dominaven majoritàriament a les comarques
gironines, excetuant Girona i la seva zona d’influèn-
cia, i una part del Baix Empordà, on existia un empat
amb els liberals. Els conservadors també controlaven
la zona oriental del país, excepte l’extrem nord dels
Pirineus, on guanyaven els liberals, i algunes zones
del Camp de Tarragona, on s’establien empats. Final-
ment, a les zones central, de Tarragona, de Barcelona
i part del Vallès hi havia majories liberals.
5. En el text es critiquen els diputats imposats, i està a
favor que aquests s’han d’escollir entre persones amb
virtut, civisme, talent i desinterès per càrrec, tot rebut-
jant aquells que es moguin per interès econòmic, per
caciquisme o per pertorbar l’administració local, o
que no tinguin ni seriositat ni posició social.
6. Cánovas havia estat el principal dirigent del Partit Al-
fonsí, que durant el Sexenni Democràtic havia defen-
sat la restauració monàrquica. Després del retorn
d’Alfons XII el va transformar en el Partit Liberal-
conservador, que aglutinava els grups polítics més
conservadors (exceptuant els carlistes i els integris-
tes) i que va acabar dient-se simplement Partit
Conservador. El projecte bipartidista de Cánovas
requeria un altre partit de caràcter més progressista,
l’anomenada esquerra dinàstica, i ell mateix va pro-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
posar a Sagasta la seva formació. D’un acord entre
progressistes, unionistes i alguns republicans mode-
rats va néixer el Partit Liberal-fusionista, més tard
conegut com Partit Liberal. A tots dos partits els
corresponia la tasca d’unir els diferents grups i fac-
cions, amb l’únic requisit d’acceptar la monarquia
alfonsina i l’alternança en el poder. Per aquest motiu,
se’ls coneixia com a partits dinàstics.
Conservadors i liberals coincidien ideològicament en
el fonamental, però diferien en alguns aspectes i assu-
mien de manera consensuada dos papers complemen-
taris. Tots dos defensaven la monarquia, la Constitu-
ció, la propietat privada i la consolidació de l’Estat li-
beral, unitari i centralista. La seva extracció social era
bastant homogènia i es nodrien principalment de les
elits econòmiques i de la classe mitjana acomodada.
Eren partits de minories, de notables, que comptaven
amb diaris, centres i comitès distribuïts pel territori es-
panyol.
Pel que fa a la seva actuació política, les diferències
eren escasses. Els conservadors es mostraven més
proclius a l’immobilisme polític, proposaven un su-
fragi censitari i la defensa de l’Església i de l’ordre
social. Els liberals defensaven el sufragi universal
masculí i estaven més inclinats a un reformisme social
de caràcter més progressista i laic. Però, en la pràc-
tica, l’actuació de tots dos partits en el poder no dife-
ria en l’essencial, ja que existia un acord tàcit de no
promulgar mai una llei que forcés l’altre partit a dero-
gar-la quan tornés al govern
7. L’alternança regular en el poder entre aquestes dos
grans opcions dinàstiques (torn pacífic) tenia com a
objectiu assegurar l’estabilitat institucional. El torn en
el poder quedava garantit perquè el sistema electoral
invertia els termes propis del sistema parlamentari.
D’aquesta manera, quan el partit en el govern patia un
procés de desgast polític i perdia la confiança de les
Corts, el monarca cridava el cap del partit de l’opo-
sició a formar govern. Llavors, el nou cap de gabinet
convocava eleccions amb l’objectiu d’aconseguir el
nombre de diputats suficient per formar una majoria
parlamentària que li permetés governar.
8. Els resultats electorals entre 1875 i 1902 mostren una
alternància bastant regular en l’exercici del poder,
segons el previst pel sistema de torn pacífic. Els go-
verns més duradors van ser el primer govern conser-
vador, entre 1875 i 1881, amb presidències de Cáno-
vas i una més curta de Martínez Campos, i l’anomenat
govern llarg de Sagasta, entre 1885 i 1890. Els altres
períodes no duren més de dos anys, i en general tro-
bem un relatiu equilibri en la permanència en el po-
der de conservadors i liberals.
9. Els anys de govern conservador i liberal van ser molt
equilibrats, tornant-se en períodes curts d’entre un i
dos anys, i dos períodes més llargs: el govern va ser
conservador entre 1876 i 1881 i liberal entre 1886 i
1890.
7-5
10. Durant l’anomenat govern llarg de Sagasta, que es va
estendre entre 1885 i 1890, els liberals van impulsar
una important obra reformista per incorporar al sis-
tema alguns drets associats als ideals de la revolució
de 1868. D’aquesta manera es va aprovar la Llei
d’Associacions (1887), que va eliminar la distinció
entre partits legals i il·legals i va permetre l’entrada en
el joc polític a les forces opositores, es va abolir
l’esclavitud (1888), es va introduir la celebració de ju-
dicis per jurats, es va impulsar un nou Codi Civil
(1889) i es van endegar reformes d’hisenda i militars.
Però la reforma de major transcendència va ser sens
dubte la implantació del sufragi universal masculí a
les eleccions generals (1890). D’aquesta manera, el
cens electoral es va ampliar de 800.000 homes a a
prop de 5.000.000, al tenir dret a vot tots els homes
més grans de 25 anys. Però la universalització del su-
fragi va quedar desvirtuat per la continuïtat dels vells
mecanismes de frau i corrupció electoral, que van im-
possibilitar una vertadera democratització del sistema.
11. A Catalunya, els conservadors ss’agrupaven en la Lli-
ga de l’Ordre Social, que aplegava una sèrie de pro-
homs. S’oposaven a a la tolerància de cultes del 1876
i al reformisme dels liberals, criticaven el caciqusme i
la corrupció electoral del sistema, i defensaven el dret
civil català i el proteccionisme econòmic.
Els liberals catalans s'articulaven al voltant d'antics
progressistes i algun demòcrata. Els seus líders eren
Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet. Defensaven
un reformisme que augmentés les llibertats indivi-
duals, restés influència a l'Església i ampliés les bases
socials del sistema, com per exemeple amb el sufragi
universal. També es van mostrar partidaris de fer re-
formes a Cuba per tal d’atorgar la colònia amb una
certa autonomia que aturés les revoltes.
Els conservadors van enfrontar-se aamb Cánovas a
causa del fort centralisme i uniformisme del règim.
Pàgines 163 a 165
1. Dels partits dins del sistema de la Restauració, el con-
servador estava recolzat per grans propietaris rurals,
alta burgesia i classes altes, mentre el liberal ho era
per propietaris rurals mitjans i petits, classes mitjanes,
burgesia i professionals. D’altra banda, d’entre les ba-
ses socials dels partits externs al sistema, els repu-
blicans tenien el recolzament de la petita burgesia, les
classes mitjanes i populars urbanes i els treballadors
industrials; els ultracatòlics del clero, classes mitjanes
i classes mitjanes rurals; els nacionalistes eren recol-
zats per la burgesia i les classes mitjanes i els socialis-
tes per la classe obrera.
2. En el Manifest del Partit Republicà Federal es mos-
tren diversos principis del republicanisme. En primer
lloc el text parla de la necessitat de separar l’Estat i
l’Església. Postula també que les necessitats més ur-
gents d’Espanya són l’ensenyament i les obres públi-
ques.
7-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
En el Manifest es critica al parlamentarisme espanyol
del moment. Es qüestiona el predomini del poder exe-
cutiu sobre el legislatiu i les potestats reals, que alte-
ren el que seria un règim parlamentari normalitzat.
3. Les zones de Catalunya on tenia més presència electo-
ral al republicanisme e a les eleccions de 1893 van
elegir més diputats republicans la zona d’influència de
Barcelona, Girona i Tarragona. Les raons són prou
evidents: la gran majoria del proletariat industrial, la
petita burgesia i les classes mitjanes i populars urba-
nes de Catalunya es concentraven en aquestes zones.
4. El líder del republicanisme federal a Catalunya rei-
vindica el poder tenir lleis pròpies per als territoris de
l’antiga Corona d’Aragó, tal i com tenen Castella,
Biscaia i Navarra.
5. L’integrisme catòlic, exemplificat en el text del docu-
ment 5, afirma que el liberalisme és pecat, tant en
doctrines com en fets. En doctrines perquè és heretgia
i en fets perquè infringeix tots els manaments de Déu i
l’Església catòlica. Així, continua el text, el liberalis-
me, en negar la preeminència de de Déu sobre els in-
dividus o les societats nega els dogmes de la fe cris-
tiana i és immoral perquè considera lícit el culte a
diver-sos déus i el pagament de drets temporals a
l'Església.
6. El sistema de la Restauració va marginar de l'activitat
de diversos sectors socials i polítics: republicans, car-
lins, socialistes i nacionalistes. Aquests sectors no van
poder accedir als ressorts del poder o van tenir escassa
influència degut als mecanismes de funcionament del
torn, que es repartien liberals i conservadors.
Els republicans van ser reprimits els primers anys de
la Restauració i per això part dels seus seguidors es
van desencisar. Tot i les divisions internes, els partits
republicans estaven d’acord amb quatre punts bàsics:
la república com a forma d'Estat, les reformes per
afavorir els grups socials més necessitats (intervenció
de l'Estat, foment del cooperativisme, concessió de
crèdits barats), la fe en el progrés científic i educatiu i
la laïcitat (separació de l'Església i l'Estat).
Els carlins, derrotats al 1876, van trigar a reorga-
nitzar-se i des d’aleshores només van tenir una certa
força a les províncies forals. A més, amb l'aparició del
nacio-nalisme basc i català el carlisme va reduir
encara més les seves bases socials. L'aliança entre
l'Església i el règim de la Restauració va deixar el
carlisme sense una part dels seus suports tradicionals,
ja que una part del clero es va mostrar partidari de la
integració dels catòlics en el sistema conservador
anovista. Finalment, a l'extrem més integrista hi va
haver una escissió per part del sector liderat per
Ramón Nocedal, amb personalitats catalanes impor-
tants com la del clergue sabadellenc Fèlix Sardà i
Salvany. Tot i així, la jerarquia eclesiàstica catalana,
encapçalada pel bisbe Josep Morgades, va fer pressió
sobre el clergat perquè abandonés el carlisme.
 Amb la llei d’associacionisme del 1881 va arribar una
certa permissivitat governamental, que legalitzava les
associacions obreres. Això va afavorir les activitats
del PSOE, que estava liderat per Pablo Iglesias i era
partidari de participar en l'activitat política. El 1888 es
va fundar a Barcelona el primer sindicat socialista, la
Unión General de Trabajadores (UGT). Però el crei-
xement del socialisme espanyol va ser molt lent: entre
el 1888 i el 1899 el PSOE va passar de tenir 16 a 78
agrupacions, i la UGT va augmentar el nombre d'a-
filiats de 3500 a 15000. El socialisme estava més arre-
lat a Madrid, Astúries i el País Basc, però tenia pocs
adeptes a Catalunya, on només hi havia onze agrupa-
cions socialistes. La força del republicanisme federal
entre les classes populars i l'arribada de l'interna-
cionalisme anarquista van ocupar a Catalunya l'espai
polític i sindical que tenia el socialisme en altres zo-
nes d'Espanya.
Finalment, el nacionalisme català, que comptava amb
les bases socials de la burgesia i les classes mitjanes,
tenia d’una banda els sectors progressistes de Valentí
Almirall. D’altra banda, el Centre Català, sorgit per
defensar el Dret Civil del país, era divers ideològica-
ment parlant, i a la banda conservadora va sorgir la
Lliga Regionalista de Prat de la Riba, que va ser el
grup polític amb més seguiment. Les reivindicacions
nacionalistes es van expressar amb diversos actes,
manifestos i publicacions, com les Bases de Manresa
del 1892. D’altra banda, el nacionalisme basc va
comptar amb la formació del Partit Nacionalista Basc,
fundat per Sabino Arana el 1898. De caràcter indepen-
dentista als inicis, va derivar ràpidament vers posi-
cions autonomistes, era defensor dels furs i tenia un
caràcter ètnic i de defensa de les tradicions i no tant de
la llengua pròpia, com d’altra banda sí passava a Cata-
lunya.
7. Després del fracàs de l’experiència del Sexenni De-
mocràtic, el republicanisme va haver de fer front al
desencís de part dels seus seguidors i la repressió dels
governs monàrquics. A més a més, els republicans es
trobaven fortament dividits en diverses tendències i en
una contínua reorganització de forces, que van restar
eficàcia i suport electoral al seu programa polític.
L’adaptació més ràpida a la noves condicions la va
protagonitzar el vell dirigent republicà Emilio Caste-
lar, que va evolucionar cap a postures cada vegada
més moderades. Convençut de la pèrdua de força dels
seus ideals i que la Restauració garantiria l’ordre so-
cial, va considerar "possible" que la monarquia assu-
mís alguns dels principis democràtics i va crear el Par-
tit Republicà Possibilista.
Un cas contrari va ser el del polític progressista Ruiz
Zorrilla, qui va virar cap a un republicanisme radical
que no descartava l’acció violenta contra la monar-
quia: va fundar el Partit Republicà Progressista, que
va tenir certa influència entre alguns militars i el
1883 va protagonitzar un fracassat intent d’aixe-
cament.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Les pràctiques insurreccionals van provocar la ruptura
de Salmerón amb el partit de Ruiz Zorrilla i la creació
del Partit Republicà Centralista (1887).
El republicanisme amb més adeptes i més fidel al seu
ideari inicial va ser el Partit Republicà Federal, que
seguia tenint Pi i Margall com a líder i comptava amb
el suport d’una part important de les classes populars.
8. A Catalunya Valentí Almirall va crear un partit catala-
nista d'àmbit estrictament català, escindint-se així del
grup republicà estatal més nombrós, el Partit Repu-
blicà Federal, liderat per Francesc Pi i Margall, amb
un elevat nivell d'implantació que a Catalunya. A par-
tir del congrés del 1883 i de l'ascens de Josep M.
Vallès i Ribot a la direcció del partit, el federalisme
estatal es va reforçar i va començar a defensar un Es-
tat federal amb un fort reformisme social. Aquest fe-
deralisme va tenir una forta influència a ciutats cata-
lanes com Barcelona, Sabadell, Figueres, o Vilafran-
ca, però també va aconseguir penetrar en zones page-
ses d'influència rabassaire.
9. Després de la derrota carlina el 1876, es va prohibir
explícitament l’estada a Espanya del pretendent don
Carles de Borbó i el carlisme va entrar en una greu
crisi després que destacats membres de les seves files,
com el vell heroi militar Ramón Cabrera, reconegues-
sin Alfons XII. A més a més, la Constitució de 1876
descartava tota la branca carlina dels Borbons de la
successió al tron.
La direcció del carlisme va trigar força temps en rea-
daptar la seva activitat per convertir-se en un nou par-
tit polític capaç de prendre part en les conteses electo-
rals. Carles VII va dipositar la seva confiança com a
cap del carlisme en Cándido Nocedal, qui va estendre
els Cercles Carlistes per tot el país. Els carlistes van
mantenir la seva força a Navarra, el País Basc i Ca-
talunya, però la seva influència era escassa a la resta
del territori espanyol.
La renovació del partit va anar a càrrec de Juan Váz-
quez de Mella, qui el 1886 va proposar un programa
adaptat a la nova situació política. El programa es
coneix com l’Acta de Loredan, nom del palau venecià
on residia el pretendent Carles VII després de ser ex-
pulsat de França. La proposta carlista renovada man-
tenia la vigència d’antics principis com la unitat ca-
tòlica, el furisme, l’autoritat del pretendent carlista i
l’oposició a la democràcia, però ja no es manifestava
a favor de l’antic Règim i acceptava el nou ordre
liberal-capitalista.
Però en el si del partit hi havia una forta disputa reli-
giosa. Una part del partit acusava Carles VII i els prin-
cipals dirigents de no recolzar prou la política catò-
lica impulsada pel papat contra el liberalisme i van
culpar don Carles de "cesarisme", és a dir, de donar
prioritat a la qüestió dinàstica per sobre de la religio-
sa. El líder d’aquest corrent va ser Ramón Nocedal,
fill del líder carlista, que va protagonitzar una escissió
el 1888 i va fundar el Partit Catòlic Nacional, que va
7-7
 deixar de reconèixer com rei don Carles i es va con-
vertir simplement en un partit catòlic integrista.
El Partit Carlista no va oblidar completament la seva
tradició insurreccional i va promoure alguns intents
fracassats el 1899 i 1900, encara que els seus princi-
pals dirigents van optar per la via política. També va
continuar mantenint les jerarquies militars lligades al
record de l’última guerra i va fundar una milícia, el
Requeté, que va adquirir importància en la dècada de
1930.
10. Durant els primers anys de la Restauració el movi-
ment obrer va patir un retrocés com a conseqüència de
la il·legalització de la Internacional i de les seves as-
sociacions, de l’establiment d’una rígida censura i de
fortes mesures repressives. L’arribada dels liberals al
poder el 1881 va comportar una certa permissivitat
governamental, que es va complementar a partir de
1887 amb la llei d’associacions, que legalitzava les as-
sociacions obreres.
Aquest nou context de llibertat política va afavorir les
activitats del PSOE, liderat per Pablo Iglesias i que
era partidari de participar en l’activitat política. El
1883, el govern liberal va crear la Comissió de Refor-
mes Socials per estudiar les condicions de vida de la
classe obrera.
A l’any següent, el PSOE va presentar un informe on
es denunciaven els horaris prolongats, l’ocupació de
dones i nens i els salaris obrers baixos.
El 1886 va començar la publicació d’El Socialista,
l’òrgan d’expressió oficial del partit. Durant dècades
va ser el vincle d’unió i relació entre les agrupacions
socialistes distribuïdes per tot el país, que trobaven en
el diari les posicions del partit, els articles de reflexió
política i les reivindicacions i convocatòries de lluita.
El 1888 es va produir la celebració de l’I Congrés del
PSOE.
El creixement del socialisme espanyol a partir de
1890 es va veure afavorit per diversos factors: la mo-
deració de la seva actuació, que defensava la vaga
com a element reivindicatiu únicamente per a casos
extrems, i l’aprovació del sufragi universal, que inore-
mentava les seves expectatives electorals.
No obstant això, l’expansió del socialisme va ser molt
lenta: el 1886 comptava amb 16 agrupacions; el 1888,
amb 41, i el 1892, únicament amb 37. De la seva part,
la UGT va passar de 3.500 afiliats el 1888 a 15.000 el
1899. A partir de llavors, el clima de mobilització ori-
ginat pel desastre colonial i la industrialització d’algu-
nes zones concretes van facilitar la difusió del socia-
lisme. Després d’algun petit èxit aïllat a les eleccions
municipals, l’aliança amb els republicans (conjunció
republicano-socialista) va fer possible l’elecció de Pa-
blo Iglesias com a primer diputat socialista el 1910.
A Catalunya va tenir por arrelament degut a la im-
plantació entre les classes populars del republica-
nisme i de l’internacionalisme anarquista. Malgrat tot,
7-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
van sorgir agrupacions socialistes a Barcelona, Reus i
Mataró, d’on va sorgir el primer regidor socialista
català.
Pàgines 166 i 167
1. El sistema del torn pacífic va poder mantenir-se du-
rant més de vint anys gràcies a la corrupció electoral i
a la utilització de la influència i poder econòmic de
determinats individus sobre la societat (cacics). El
fenomen del caciquisme es va donar a tot Espanya,
encara que va assolir el màxim desenvolupament a
Andalusia, Galícia i Castella.
Els cacics eren persones notables, sobretot del medi
rural, sovint rics propietaris que donaven feina a jor-
nalers i que tenien una gran influència en la vida local,
tant social com políticament També podien ser advo-
cats, professionals de prestigi o funcionaris de l’Ad-
ministració, que controlaven els ajuntaments, feien in-
formes i certificats personals, dirigien el sorteig de les
quintes, proposaven el repartiment de les contribu-
cions i podien resoldre o complicar els tràmits buro-
cràtics i administratius. Amb la seva influència, els
cacics orientaven la direcció del vot, agraint amb els
seus "favors" la fidelitat electoral i discriminant als
que no respectaven els seus interessos.
Els cacics van manipular les eleccions contínuament
d’acord amb les autoritats, especialment els governa-
dors civils de les províncies.
En el document 1, Clarín encarna el caciquisme en la
figura del marquès de Vegallana, que exerceix un ab-
solut control sobre la societat i decanta el poder en un
sentit o un altre. En aquest context, el torn entre libe-
rals i conservadors dóna certa aparença al muntatge
ordit per les classes dominants per perpetuar-se en el
poder i beneficiar els seus membres dels favors de l’o-
ligarca.
La frase “Com un jugador d’escacs que juga sol i
s’interessa igual per les blanques que per les negres”
revela que el joc polític només servia en última ins-
tància als interessos d’una única persona: el marquès.
Així doncs, la democràcia quedava reduïda a una sim-
ple disfressa, a una simulació darrere de la qual s’a-
magaven els interessos no ja d’una classe dominant,
sinó d’un sol individu.
En la caricatura de L’Esquella de la Torratxa es veu
un obrer davant una urna amb les mans a les butxa-
ques. El seu vot, davant la seva passivitat, és emès per
un personatge de classe alta situat al seu darrere. La
caricatura mostra una de les trampes habituals en els
processos electorals de la Restauració: manipulació
del vot per sectors socials dominants (compra, coac-
ció, etc.). En aquest cas, el paper determinant del vot
l’exerceix un personatge de classe alta, com revelen la
seva vestimenta encara que queda patent la connivèn-
cia dels humils en la passivitat del votant.
L’apatia de l’electorat, impotent davant una situació
en la que no podia intervenir, i la seva precarietat eco-
 nòmica el feien presa fàcil de la manipulació, ja fos
per compra del vot o per coacció directa o indirecta.
D’altra banda, el control dels mecanismes electorals
per part de l’autoritat feia fàcil falsificar censos i in-
cloure-hi morts, substituïts per gent disfressada.
L’eficàcia del sistema és patent en la regularitat amb
què es van succeir liberals i conservadors en el poder,
il·legitimant totalment el sistema
2. Per partida de la porra ens referim a qualsevol grup
d’agitadors a sou d’un partit politic que es dedica a
acovardir als seus oponents a través de la violència fí-
sica (pallisses, atacs a locals o domicilis...). Encara
que va tenir el seu origen en el Sexenni Democràtic, el
seu ús va ser generalitzat pels cacics durant la Restau-
ració.
Altres pràctiques emprades pels cacics per imposar la
seva voluntat eren la pèrdua de feina, l’ús de la força
pública, l’ús arbitrari de l’administració pública contra
els oponents (sancions), etc.
3. En el document 3 es fa referència a la tupinada, que
era el conjunt de trampes electorals que ajudava a
aconseguir la sistemàtica adulteració dels resultats
electorals perquè guanyés qui prèviament havia deci-
dit la força política en el poder, perpetuant així el sis-
tema.
Les principals trampes electorals del sistema eren les
següents:
– L’encasellat: la designació prèvia dels candidats
que havien de sortir elegits.
– La coacció física i econòmica sobre els votants,
realitzada principalment pels cacics per determinar
el vot.
– La compra directa de vots, aprofitant la pobresa en
què vivia la major part de la població.
– La manipulació del cens electoral, fent votar a
persones disfressades d’altres mortes, absents o
inexistents.
– La falsificació d’actes electorals, a fi de deter-mi-
nar el resultat desitjat. Era freqüent la inhabilita-
ció dels interventors de l’oposició mitjançant excu-
ses diverses.
En el document 4 es fa referència a l’encasellat, que
consistia en la relació de candidats que, a judici del
ministre de Governació, havien de ser elegits. Era in-
dispensable per posar en marxa els mecanismes de la
tupinada, és a dir, la manipulació del resultat de les
votacions. Una vegada decidits els candidats que
havien de guanyar, els governadors trametien la llista
a alcaldes i cacics, els qui usaven tots els mitjans al
seu abast per garantir el resultat.
4. La vinyeta del document 4 fa referència a la manipu-
lació electoral organitzada des del ministeri de Gover-
nació. El ministre de torn compta amb una sèrie de
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
candidats que li interessa que surtin elegits per asse-
gurar el resultat electoral que es requereix en cada
moment. Aquests encasellats són elegits utilitzant tots
els mitjans de manipulació electoral existent, el que es
coneix com tupinada.
5. El percentatge d’electors que participaven a les elec-
cions era molt baix. La mitjana no supera el 45%, i hi
ha províncies que no arriben al 30%. El percentatge
de vot és més alt en aquelles províncies on el caci-
quisme té una més presència, ja que poden controlar
l’afluència de votants. A les províncies amb un grau
d’urbanització més alt o amb més presència de sectors
contraris al sistema (obrers a Barcelona o País Basc,
carlistes a Navarra;, republicans a Catalunya, Valèn-
cia o Madrid...) l’abstenció arriba al 70% del cens.
6. El període de la Restauració canovista ha estat valorat
per alguns corrents historiogràfics com una llarga
etapa d’estabilitat institucional, convivència pacífica i
respecte a les llibertats davant els convulsos decennis
anteriors caracteritzats per pronunciaments militars i
revolucions. No obstant això, altres historiadors pre-
senten la Restauració com un règim polític fictici,
basat teòricament en els principis liberals del constitu-
cionalisme, la representativitat i el parlamentarisme,
però que en la pràctica quedaven completament des-
virtuats. El torn pacífic no s’asseia sobre el principi
democràtic del govern emanat de la representació
parlamentària, i aquesta al seu torn del vot lliure, sinó
que era el resultat d’un acord previ entre els partits
dinàstics sobre quin d’ells havia de governar en cada
moment, en funció de les circumstàncies.
D’aquesta manera, el sistema polític de la Restauració
ideat per Cánovas es va construir sobre tres pilars es-
cassament democràtics:
– Una limitada Constitució que instaurava la monar-
quia com a forma d’Estat inqüestionable (ni les
Corts podien abolir-la).
– El sistema polític, que només donava entrada als
dos partits dinàstics, tot excloent, i sovint prohibint
i perseguint, l’oposició.
– L’alternança en el poder, assegurada pels constants
fraus electorals propis del caciquisme.
Totes aquestes pràctiques fraudulentes van portar al
desencís d’una bona part de la població, que es va
concretar en un elevat abstencionisme electoral.
Aquesta apatia política s’explica per l’escassa repre-
sentativitat dels partits dinàstics, la desconfiança de
l’electorat en l’honestedat de les eleccions i el des-
interès de l’oposició a participar en el procés electoral.
En Oligarquía y caciquismo Joaquín Costa denúncia
precisament el caràcter oligàrquic del sistema de la
Restauració que s’amaga sota l’aparença d’un sistema
parlamentari. Critica també que les desviacions, abu-
sos i corrupteles del règim no són una excepció sinó la
regla de funcionament del mateix i les que li impri-
meixen els seus caràcter oligàrquic.
7-9
7. Resposta personal. Els alumnes hauran de fer referèn-
cia a les causes de l’abstencionisme i a la intervenció
dels elements distorsionadors del parlamentarisme per
relacionar baixa participació electoral i corrupció.
Pàgines 168 i 169
1. El Grito de Baire del 24 de febrer de 1895 va iniciar
un aixecament generalitzat a Cuba. La rebel·lió va co-
mençar a l’est de l’illa, a Santiago de Cuba, però es va
estendre ràpidament a la zona occidental, on hi havia
la capital, L’Havana. El cap del govern espanyol, Cá-
novas del Castillo, va enviar un exèrcit comandat pel
general Martínez Campos, que entenia que la paci-
ficació de l’illa requeria una forta acció militar que
s’havia d’acompanyar d’un esforç polític de concilia-
ció amb els sublevats. Martínez Campos no va acon-
seguir controlar militarment la rebel·lió, i per això va
ser substituït pel general Valeriano Weyler, que es va
proposar canviar completament els mètodes de lluita i
iniciar una fèrria repressió. Per evitar que els Instr.-
rectes augmentessin els seus adeptes en el món rural,
va organitzar les concentracions de pagesos, a qui s’o-
bligava a canviar d’assentament tancant-los en deter-
minats pobles sense possibilitat de contacte amb els
combatents. Weyler va tractar molt durament els re-
bels, aplicant la pena màxima a molts d’ells, i també a
la població civil, víctima de la fam i les epidèmies.
En el pla militar, la guerra no era favorable als soldats
espanyols, ja que es desenvolupava en plena selva, la
manigua, i contra unes forces molt esteses en el ter-
ritori, que es concentraven i dispersaven ràpidament.
Ni els soldats espanyols estaven entrenats per fer front
a una guerra d’aquest tipus ni l’exèrcit comptava amb
els mitjans adequats. El mal aprovisionament, la falta
de pertrets i les malalties tropicals van causar gran
mortaldat entre les tropes, fent de la victòria final un
objectiu cada vegada més difícil d’assolir.
El 1897, després de l’assassinat de Cánovas i cons-
cients del fracàs de la via repressiva propiciada per
Weyler, el nou govern liberal va destituir-lo del càrrec
i va encarregar el comandament al general Blanco. A
més a més, va iniciar una estratègia de conciliació
amb l’esperança d’empènyer als separatistes a pactar
una fórmula que mantingués la sobirania espanyola a
l’illa i evités el conflicte amb els Estats Units. Per
això va decretar l’autonomia de Cuba, el sufragi uni-
versal masculí, la igualtat de drets entre insulars i pe-
ninsulars i l’autonomia aranzelària. Però les reformes
van arribar massa tard: els independentistes, que
comptaven amb el suport nord-americà, es van negar a
acceptar el final de les hostilitats.
L’interès dels Estats Units per Cuba havia portat a
realitzar diferents proposicions de compra de l’illa,
que Espanya sempre havia rebutjat. El compromís
americà amb la causa cubana es va evidenciar a partir
de 1895, quan el president McKinley va mostrar ober-
tament el seu suport als insurrectes, als que enviava
armes per via marítima.
7-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
L’ocasió per intervenir en la guerra la va donar l’in-
cident del cuirassat nord-americà Maine, que va es-
clatar al port de L’Havana l’abril de 1898. Els Estats
Units van culpar falsament del fet a agents espan-
yols i van enviar a Espanya un ultimàtum on se’ls
exigia la retirada de Cuba. El govern espanyol va
negar qualsevol vinculació amb el Maine i va rebut-
jar l’ultimàtum nord-americà, amenaçant de declarar
la guerra en cas d’invasió de l’illa.
Els dirigents polítics espanyols eren conscients de la
inferioritat militar espanyola, però van considerar hu-
miliant l’acceptació, sense lluita, de l’ultimàtum. Co-
mençava així la guerra hispano-nord-americana.
Una esquadra comandada per l’almirall Cervera va
partir cap a Cuba però va ser ràpidament derrotada en
la batalla de Santiago, on es van enfrontar vaixells
desmanegats contra moderns navilis. Estats Units va
derrotar igualment una altra esquadra espanyola a
Filipines, a la batalla de Cavite.
Al desembre de 1898 es va firmar la Pau de París, per
la qual Espanya es comprometia a abandonar Cuba,
Puerto Rico i Filipines, que passaven a ser un protec-
torats nord-americans. L’exèrcit espanyol va tornar
vençut i en condicions lamentables, mentre molts es-
panyols es preparaven per evacuar l’illa i repatriar els
seus interessos.
2. Cuba era la principal possessió espanyola, concentra-
va nombrosos interessos i negocis espanyols i un gran
flux d’emigració procedent de la metròpoli. La vida
econòmica de l’illa es basava en una agricultura de
plantació, essencialment de sucre de canya, cafè i ta-
bac per a l’exportació. Aquesta activitat constituïa una
important font d’ingressos per a l’Estat i algunes em-
preses espanyoles.
La política aranzelària que imposaven els governs es-
panyols convertia les illes en mercats captius. Obli-
gades a comprar a elevats preus els productes espan-
yols, fonamentalment el blat castellà i els teixits cata-
lans, la legislació espanyola els dificultava l’expor-
tació cap a Europa o els Estats Units.
El cas de Filipines va ser diferent, perquè la població
espanyola hi era escassa i els interessos econòmics
espanyols es basaven en la producció de tabac i en el
fet que l’arxipèlag donava accés a intercanvis amb el
continent asiàtic. Les Filipines estaven controlades per
un contingent de l’exèrcit i comptaven amb una gran
presència d’ordes religiosos.
A nivell polític, aquests territoris rebien un tracte co-
lonial i no tenien cap dret a enviar representants a les
Corts espanyoles ni a tenir institucions de govern o a
intervenir en l’elaboració de les lleis que afectaven a
les illes.
3. En la Pau de Zanjón, que va posar fi a la Guerra Llar-
ga (1868-1878) es van pactar mesures destinades a fa-
cilitar la gradual autonomia cubana, l’abolició de l’es-
clavitud i la presència de diputats cubans al parla-
 ment espanyol. A l’illa, el sector més intransigent,
oposat a les reformes i integrat en bona part per es-
panyols i pels grans latifundistes sucrers, va formar el
Partit Unió Constitucional, mentre que els grups més
progressistes, principalment criolls partidaris de l’au-
tonomia, van crear el Partit Liberal Cubà.
La majoria dels polítics espanyols eren contraris a
concedir l’autonomia a Cuba. Encara que els governs
liberals de Sagasta eren partidaris d’introduir millores
a les illes, tan sols van concretar l’abolició de l’es-
clavitud el 1888. El 1893, el Pla de Reformes Colo-
nials elaborat pel ministre Antonio Maura va ser re-
butjat per l’oposició del seu propi partit, el conser-
vador, a les Corts.
El malestar de la població cubana es va incrementar a
partir de 1891, quan Espanya va introduir a Cuba un
impost a la importació de productes no procedents
d’Espanya, l’anomenat Aranzel Cánovas. Aquesta
mesura va incomodar els Estats Units, que adquiria la
major part del sucre i el tabac illenc, però havia de
pagar forts aranzels pels productes que venia a Cuba.
4. Després del fracàs de la política de mà dura imposada
pel govern conservador, les propostes del govern libe-
ral per resoldre definitivament el conflicte cubà se
centren a dotar a l’illa de personalitat administrativa i
econòmica, el que es tradueix en la concessió d’una
autonomia que permeti al mateix temps reforçar la
sobirania espanyola en el territori.
Aquestes propostes són un intent desesperat de con-
trolar la situació després d’uns quants anys d’errors
militars i polítics que havien conduït al conflicte cubà
a un carreró sense sortida.
Després de la mort de Cánovas el 1897, el govern
liberal va voler solucionar el conflicte per la via políti-
ca (sense ofendre els militars) concedint autonomia,
sufragi universal i igualtat de drets entre cubans i pe-
ninsulars.
A la possibilitat de dirigir els seus propis assumptes se
suma la capacitat de decisió en política aranzelària,
vertader cavall de batalla de la rebel·lió insular. El
fort proteccionisme impost per Espanya a l’illa a par-
tir de 1891 reservava aquest mercat als productes es-
panyols, perjudicant seriosament les relacions comer-
cials de Cuba amb EUA, el seu principal client.
Les mesures del govern de Sagasta denoten l’intent
desesperat d’Espanya d’arribar a una solució negocia-
da al no imposar-se per la via militar. Les dificultats, a
més a més, s’incrementarien si els EUA decidia inter-
venir. La possibilitat d’una solució política pacífica va
arribar massa tard, i va ser rebutjada pels nacionalistes
cubans, radicalitzats davant els excessos de l’exèrcit
espanyol.
5. Cuba era la principal possessió espanyola i concentra-
va nombrosos interessos i negocis espanyols i un gran
flux d’emigració procedent de la metròpoli. La vida
econòmica de l’illa es basava en una agricultura de
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
plantació, essencialment de sucre de canya, cafè i ta-
bac per a l’exportació. Aquesta activitat constituïa una
important font d’ingressos per a l’Estat i algunes em-
preses espanyoles.
Paral·lelament al conflicte cubà, el 1896 es va produir
una rebel·lió en les Illes Filipines. La colònia del Pa-
cífic havia rebut una escassa immigració espanyola i
comptava amb una feble presència militar, que es veia
reforçada per un important contingent de missioners
dels principals ordes religiosos.
Els interessos econòmics espanyols eren molt menors
que a Cuba, però es mantenien per la seva producció
de tabac i per ser una una porta d’intercanvis comer-
cials amb el continent asiàtic.
L’independentisme es va forjar en la formació de la
Lliga Filipina, fundada per José Rizal el 1892, i en
l’organització clandestina Katipunan. Totes dues van
tenir el suport d’una facció de la burgesia mestissa
hispanoparlant i de grups indígenes. La insurrecció es
va estendre per la província de Manila i el capità ge-
neral Camilo García Polavieja va portar a terme una
política repressiva, condemnant a mort Rizal a finals
de 1896.
El nou govern liberal de 1897 va nomenar capità ge-
neral Fernando Primo de Rivera, que va promoure una
negociació indirecta amb els principals caps de la in-
surrecció, donant com a resultat una pacificació mo-
mentània de l’arxipèlag, encara que la intervenció ar-
mada dels Estats Units, que van derrotar l’esquadra
espanyola a la batalla de Cavite, va forçar a l’aban-
donament de les illes a partir de la Pau de París de
1898.
Pàgines 170 i 171
1. A finals del segle XIX, el principal client econòmic de
Cuba era Estats Units, que adquiria gairebé la totalitat
dels dos grans productes cubans, el sucre i el tabac,
mentre que la potència només podia exportar a Cuba
productes amb forts aranzels d’entrada. El 1891, el
govern espanyol va elevar les tarifes aranzelàries per
als productes importats a l’illa que no procedissin de
la Península (aranzel Cánovas), cosa que perjudicava
clarament els interessos nord-americans. El 1894, els
EUA adquirien el 88,1% de les exportacions cubanes
però només es beneficiaven del 32% de les seves im-
portacions, que seguien procedint majoritàriament
d’Espanya.
Aquesta situació va originar un creixent descontenta-
ment cap a Espanya, tant per part de Cuba com dels
Estats Units. A l’illa, l’atenallament econòmic de la
metròpoli va avivar les aspiracions dels qui veien en
la independència la sortida per al desenvolupament de
l’illa. Els Estats Units, per la seva part, veia en el
suport als independentistes la possibilitat de controlar
un mercat pel qual tenia una gran interès, fins alesho-
res vedat, i es va mostrar com el gran aliat de la causa
cubana.
7-11
 L’ocasió per intervenir en la guerra la va donar l’inci-
dent del cuirassat nord-americà Maine, que va escla-
tar al port de L’Havana a l’abril de 1898. Els Estats
Units van culpar falsament del fet a agents espanyols i
va enviar a Espanya un ultimàtum on se’ls exigia la
retirada de Cuba. El govern espanyol va negar qual-
sevol vinculació amb el Maine i va rebutjar l’ultimà-
tum nord-americà, amenaçant de declarar la guerra en
cas d’invasió de l’illa. Els dirigents polítics espanyols
eren conscients de la inferioritat militar espanyola,
però van considerar humiliant l’acceptació, sense llui-
ta, de l’ultimàtum. Començava així la guerra hispa-
no-nord-americana
En el seu ultimàtum a Espanya, Els Estats Units justi-
fiquen la seva intervenció en la defensa dels drets i lli-
bertats del poble cubà, oprimit per l’administració es-
panyola. Manifesta que la seva intenció no és dominar
l’illa sinó, contràriament, alliberar-la i deixar-la des-
prés al seu lliure albir, en estar disposats a abandonar
el domini de l’illa una vegada alliberada (el seu objec-
tiu era la “pacificació” de Cuba)
2. En la primera il·lustració Espanya apareix represen-
tada com un Quixot que lluita contra l’Oncle Sam per
la possessió d’una illa de Cuba trepitjada pels conten-
dents.
En la segona, un Oncle Sam poderós ha vençut una
Espanya representada pel tòpic del gitano o bandoler,
davant un nen que representa als cubans rebels.
Les caricatures tenen una intenció satírica al mos-
trar una visió una mica ridícula i decadent del país
que en altres temps havia estat un Imperi. Davant la
visió de la puixança d’una nova potència mundial:
Estats Units.
Les caricatures tenen una intenció propagandística o
crítica, dirigida a la població del lloc on es publiquen.
Per això es pot afirmar que la informació no era ob-
jectiva sinó que es publicaven amb unes intencions i
objectius determinats: difusió entre la població d’una
visió sobre la guerra, els contendents, etc., amb la fi-
nalitat d’influir en l’opinió pública. En conseqüència,
es tracta de fonts històriques que requereixen una cu-
rosa interpretació i contextualització.
3. El govern espanyol, presidit per Sagasta, va rebutjar
l’ultimàtum nord-americà tot i ser conscient de la in-
ferioritat espanyola i de la derrota segura. Sagasta jus-
tifica la seva posició afirmat que la cessió davant l’ul-
timàtum hagués suposat la deshonra.
4. Els socialistes proposen la pau abans que aquesta
guerra que ens aniquila. Afirmen que ni els soldats
que l’estan patint ni les seves famílies desitgen auqe-
lla guerra en defensa d’un bàrbar concepte de l’ho-
nor. Defensen, per tant, no només l’armistici sinó la
pau, al preu que sigui.
5. El Grito de Baire del 24 de febrer de 1895 va donar
inici a un aixecament generalitzat a Cuba. La rebel·lió
7-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
va començar a l’est de l’illa, a Santiago de Cuba, però
es va estendre ràpidament a la zona occidental on es-
tava la capital, L’Havana. Cánovas va enviar un ex-
èrcit al comandament del general Martínez Campos,
que no va aconseguir controlar militarment la rebel-
lió. Va ser substituït pel general Valeriano Weyler,
que va iniciar una fèrria repressió.
En el pla militar, la guerra no era favorable als soldats
espanyols. El mal aprovisionament, la falta de pertrets
i les malalties tropicals van causar gran mortaldat
entre les tropes, fent de la victòria final un objectiu
cada vegada més difícil d’assolir.
El 1897, el nou govern liberal va iniciar una estratègia
de conciliació amb l’esperança d’empènyer als sepa-
ratistes a pactar una fórmula que mantingués la so-
birania espanyola a l’illa i evités el conflicte amb els
Estats Units. Per això va decretar l’autonomia de Cu-
ba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets
entre insulars i peninsulars i l’autonomia aranzelària.
Però les reformes van arribar massa tard: els indepen-
dentistes, que comptaven amb el suport nord-americà,
es van negar a acceptar el final de les hostilitats.
L’interès dels Estats Units per Cuba havia portat a
realitzar diferents propostes de compra de l’illa, que
Espanya sempre havia rebutjat. El compromís americà
amb la causa cubana es va evidenciar a partir de 1895,
quan el president McKinley va mostrar obertament el
seu suport als insurrectes, als que enviava armes per
via marítima.
L’ocasió per intervenir en la guerra la va donar l’in-
cident del cuirassat nord-americà Maine. Els Estats
Units van culpar falsament del fet a agents espanyols i
va enviar a Espanya un ultimàtum on se’ls exigia la
retirada de Cuba. El govern espanyol va negar qual-
sevol vinculació amb el Maine i va rebutjar l’ultimà-
tum nord-americà, donant lloc a l’inici de la guerra.
Una esquadra comandada per l’almirall Cervera va
partir cap a Cuba, però va ser ràpidament derrotada en
la batalla de Santiago, on es van enfrontar vaixells
desmanegats contra navilis moderns. Els Estats Units
van derrotar igualment una altra esquadra espanyola a
Filipines, en la batalla de Cavite.
Al desembre de 1898 es va firmar la Pau de París per
la qual Espanya es comprometia a abandonar Cuba,
Puerto Rico i Filipines, que van passar a ser protec-
torats nord-americans. L’exèrcit espanyol va tornar
vençut i en condicions lamentables, mentre molts es-
panyols es preparaven per evacuar l’illa i repatriar els
seus interessos.
6. Dos dies després de l’enfonsament, les autoritats es-
panyoles van crear una comissió d’investigació que va
arribar a la conclusió que l’explosió havia estat, amb
tota probabilitat, interna. Els nord-americans havien
rebutjat la proposició de crear una comissió mixta i
van formar-ne una de pròpia, presidida pel capità de
navili William R. T. Sampson.
Investigacions de Del Peral i De Salas. Degut a que la
petició espanyola de formar una comissió mixta hispa-
no-nord-americana per investigar les causes de l’ac-
cident no va ser acceptada, les autoritats espanyoles,
desitjoses de demostrar la seva innocència i així evitar
una guerra, van encarregar al capità de navili Pedro
del Peral que presidís una comissió espanyola per in-
vestigar els fets.
La comissió espanyola va haver de conformar-se amb
la inspecció de forma visual de les restes del Maine no
submergits, ja que no se li va permetre accedir al vai-
xell i molt menys explorar el seu interior, i tampoc
realitzar un reconeixement del fons del port de L’Ha-
vana ni rebre el testimoni dels testimonis oculars del
succés.
Les seves observacions van concloure el següent:
– Si l’explosió hagués estat causada per una mina,
s’hauria observat una columna d’aigua.
– El vent i les aigües estaven en calma en aquella da-
ta i, per tant, una mina no podria ser detonada per
contacte, només per mitjà de l’electricitat, però no
es van trobar cables.
– Els magatzems de municions en general no explo-
ten quan les mines enfonsen els vaixells.
Les conclusions d’aquesta investigació no es van in-
formar a la premsa nord-americana del moment.
La Comissió Sampson. Sense tenir en compte la
sol·licitud espanyola sobre la conformació d’una co-
missió conjunta per investigar els fets, el govern dels
Estats Units va ordenar una investigació encapçalada
pel capità William T. Sampson.
La comissió es va reunir i va prendre testimoni als
supervivents, testimonis i bussos, aquests últims en-
viats per analitzar les restes del naufragi. Les ofertes
d’ajuda professional a la comissió no van ser accepta-
des, ni tan sols els coneixements del prestigiós pro-
fessor Charles E. Munroe, president de l’American
Chemical Society, expert en explosius, ni els del
constructor naval Frank L. Fernald, supervisor de la
construcció del Maine.
Philip R. Alger, un respectat expert en armament na-
val, havia declarat tres dies abans al Washington Eve-
ning Star que la causa més probable de la tragèdia ha-
via estat el foc en un dipòsit de carbó, el qual devia
provocar, al seu torn, l’explosió dels magatzems.
Aquestes paraules van molestar una sèrie de polítics
nord-americans influents, entre els quals es trobava
Theodore Roosevelt, qui va escriure al cap d’Alger, el
contraalmirall Charles O’Neil, cap del Buró d’Ar-
mament de la Marina, titllant la declaració d’antipa-
triòtica i imposant el seu punt de vista.
Els millors homes del Departament coincideixen a
afirmar que, sigui probable o no, és certament admis-
sible que el vaixell hagués estat volat per una mina.
Tretze dies abans que la comissió conclogués definiti-
vament els seus treballs, primer la Cambra i després el
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Senat van aprovar una llei que concedia a l’adminis-
tració McKinley un pressupost per a la defensa de
50.000.000 de dòlars.
L’última sessió investigadora es va inclinar per expli-
car la destrucció del navili com a resultat de dos ex-
plosions: una petita, produïda a l’exterior, que havia
desencadenat una d’enorme, interna. El president Mc-
Kinley, en el missatge al Congrés que acompanya-va
les conclusions, assenyalava que la verdadera qüestió
era que Espanya "ni tan sols podia garantir la segu-
retat d’un vaixell nord-americà que visitava L’Havana
en missió de pau".
Comissió Vreeland de 1910. Al novembre de 1910 es
crea als Estats Units la Comissió Vreeland, dirigida
pel contraalmirall del mateix nom. En aquest cas, es
van aprofitar les obres de reflotament del vaixell per
accedir a ell i indagar-hi amb més cura. Una de les
causes del reflotament va ser la petició per part del
govern de Cuba perquè les seves restes fossin retira-
des del port de L’Havana abans que dificultessin la
navegació en aquella àrea.
Les restes van ser examinades amb més detall que el
1898 pels integrants de la junta, molts d’ells enginyers
qualificats.
Les conclusions de la Comissió es van entregar al pre-
sident Taf el desembre de 1911 i van coincidir amb
les de la comissió anterior, amb l’excepció que es
considerava que l’explosió inicial va ser motivada per
un explosiu de baixa potència.
Després de la investigació, els cossos que encara es
trobaven entre les restes del vaixell van ser rescatats i
enterrats al cementiri Nacional d’Arlington. Les restes
del Maine van ser reflotades i enfonsades en el mar,
enmig d’una cerimònia, el 16 de març de 1912.
Pàgines 172 i 173
1. Amb l’expressió Espanya sense pols Franciso Silvela
es refereix a l’estat en què es troba el país després del
desastre de 1898. Proposa la reconstitució de tots els
organismes de la vida nacional sobre fonaments nous,
modestos però realistes i que responguin a les verta-
deres necessitats del país.
2. De l’anàlisi de les dades de la taula del document 2
s’extreuen diverses conseqüències. En primer lloc,
que les baixes són moltíssim més altes entre els sol-
dats que entre els oficials (les multipliquen gairebé
per 100). En segon lloc, ens indica també la gran inci-
dència de les baixes per malalties, molt superiors a les
baixes en combat, el que ens indica les terribles condi-
cions en les que es va desenvolupar la guerra.
3. Encara que la guerra va comportar notables pèrdues
materials en la colònia sobretot a curt termini per les
destruccions causades pels combats, no va ser així en
la metròpoli, on va tenir fins i tot algun efecte bene-
7-13
 ficiós a mig termini. La volta a Espanya de capitals
cubans va ser l’origen de nous bancs i va permetre la
recuperació econòmica d’Espanya al començar el se-
gle XX. No obstant, els efectes econòmics van ser
greus a llarg termini perquè van suposar la pèrdua dels
ingressos procedents de les colònies, així com d’uns
mercats preferents.
4. La necessitat de fer front als deutes contrets per la
guerra cubana va promoure una reforma de la Hi-
senda, portada a terme pel ministre Fernández Villa-
verde amb la finalitat d’incrementar la recaptació a
partir d’un augment de la pressió fiscal.
En la caricatura de la revista Don Quijote es presenta
al ministre Villaverde abillat com un bandit de Sierra
Morena disposat a assaltar al contribuent espremut.
5. El poema de Núñez de Arce reflecteix el dolor pel de-
sastre del 1898, encara que proposa també una regene-
ració moral social i cultural del país. Parla d’oblidar
l’aïllament secular, d’avançar cap al futur sense mirar
enrere. Cita l’escola, el taller, el solc i la feina com els
únics camps de batalla en els quals el país ha de cen-
trar tots els seus esforços.
Aquests temes són propis de la literatura de la Gene-
ració del 98. Els seus autors van intentar analitzar el
problema d’Espanya en un sentit crític i van argu-
mentar que, després de la pèrdua de les últimes restes
de l’imperi, havia arribat el moment d’una regenera-
ció moral, social i cutural del país.
6. Joaquín Costa (1846-1911) va ser un jurista, historia-
dor i erudit aragonès, impulsor del moviment regener-
acionista. Lligat al krausisme, va ser professor de la
Institució Lliure d’Ensenyament i aviat va començar a
distingir-se per les seves conferències, articles i assa-
jos sobre la realitat espanyola.
La commoció de 1898 va estimular les seves crítiques
a l’ordre establert i la recerca de propostes de canvi.
En les seves obres va criticar el domini dels cacics en
el medi rural, com a reponsables de la corrupció elec-
toral i tergiversadores del sistema parlamentari. La re-
generació del país havia de recolzar-se en el final del
caciquisme, en la millora del camp espanyol, “re-
bost”, i en l’elevació del nivell educatiu i cultural, “es-
cola”, del país.
7. El 1899, la reina regent María Cristina va atorgar la
seva confiança per formar govern a un nou líder con-
servador, Francisco Silvela, qui va convocar elec-
cions. El nou gabinet va mostrar una certa voluntat de
renovació, donant entrada a algunes figures alienes a
la política anterior, com el general Polavieja o el líder
del conservadorisme català Manuel Duran i Bas.
Es va iniciar així una política reformista amb Project-
tes de descentralització administrativa, però també es
va impulsar una política pressupostària que augmen-
tava els tributs sobre els productes de primera neces-
sitat i creava nous impostos parar fer front als deutes
contrets durant la guerra de Cuba. Les noves càrre-
7-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
gues fiscals van impulsar, especialment a Catalunya,
un boicot dels contribuents a la recaptació de tributs
(tancament de caixes). Els ministres més renovadors
van acabar dimitint i, encara que el govern conserva-
dor va resistir en el poder, el 1901 la regent va atorgar
de nou el govern als liberals. L’esperit de regeneració
havia durat escassament un any, i les velles pràctiques
del torn de partits van tornar a aparèixer. El sistema de
la Restauració havia sobreviscut al desastre del 98 i va
seguir funcionant amb canvis mínims.
8. Resposta personal. Els alumnes hauran de recollir en
el seu esquema almenys aquestes conseqüències eco-
nòmiques i socials que es van derivar del desastre de
1898:
– Abandonament de les colònies de Cuba, Puerto Ri-
co i Filipines, que passen a l’àmbit d’influència
dels Estats Units.
– Destrucció del mite de l’imperi espanyol; es relega
Espanya a un paper internacional secundari.
– Sorgeix una crisi moral i ideològica entre l’opinió
pública espanyola.
– Expansió dels moviments nacionalistes, sobretot al
País Basc i Catalunya.
– Aparició de moviments regeneracionistes crítics
amb la Restauració que propugnen la necessitat de
modernitzar la política espanyola.
– Cohesió del grup d’intel·lectuals conegut com a
Generació del 98, que plantegen una profunda re-
flexió sobre el sentit d’Espanya i el seu paper en la
història.
– Canvi de mentalitat en els militars, que tornen a
adoptar postures autoritàries i intransigents davant
l’onada antimilitarista posterior al desastre de
Cuba.
Pàgines 174 i 175
1. L'Aranzel Cánovas, però també la derogació del trac-
tat de comerç amb els Estats Units del 1894 van bene-
ficiar notablement les exportacions catalanes, conver-
tint l'illa de Cuba en un mercat de privilegi per a la
indústria tèxtil. Però amb la pèrdua de la colònia les
exportacions de cotó i llana catalanes van patir un
descens molt gran, ja que van passar d’un import total
el 1896 de més de 65 mil pessetes, a més de la meitat,
unes 30 mil, el 1900 i baixant a menys de 20 mil
durant els primers anys del segle XX.
2. Francesc Pi i Margall sosté que la pau s’ha d’aconse-
guir a qualsevol preu, si cal perdent les colònies. Afe-
geix que ja que aquestes es van adquirir per la força,
és natural que es perdin per la força, i que tots els po-
bles tenen dret a la seva independència, ja que els ho-
mes tenen dret a la seva lliberat. Finalment, afirma
que Espanya ha perdut durant el segle un seguit de co-
lònies, més importants que la de Cuba, que han sobre-
viscut sense aquestes i ho faran sense Cuba.
3. Entre Catalunya i Cuba, al llarg del segle XIX, les re-
 lacions es van intensificar notablement després de la
pèrdua de la majora de colònies americanes, i l’illa es
va convertir en un gran centre d'atracció demogràfica i
econòmica. Molts catalans, sobretot de localitats cos-
taneres com Vilanova, Sitges, Arenys, Mataró o Pa-
lamós, s’hi van traslladar amb la intenció d'obrir ne-
gocis i fer fortuna. Alguns ho van aconseguir i quan
van tornar van invertir en propietats i empreses. Són
els "indians". D'altra banda, les relacions econòmi-
ques es van incrementar amb l'opció proteccionista de
l'economia espanyola, que va convertir el mercat co-
lonial en una zona privilegiada per als productes pro-
vinents de’Espanya. Així, l'Aranzel Cánovas i la de-
rogació del tractat de comerç amb els Estats Units del
1894 van beneficiar notablement les exportacions ca-
talanes i Cuba va esdevenir un mercat important per a
la indústria tèxtil.
4. La majoria de classes benestants i principals entitats
econòmiques catalanes, sobretot la patronal (Foment
del Treball Nacional), volien defensar l’últim mercat
colonial que els quedava i donaven suport a la política
de guerra del govern espanyol. D’altra banda, les
classes populars patien les conseqüències de l'injust
servei militar i per tant mostraven un clar sentiment
d'oposició a la guerra, traduïda en actituds pacifistes i
antimilitaristes i, sobretot, en el rebuig de les
"quintes" en forma de protestes passives i l'increment
de pròfugs. Pel que fa a sectors polítics, els federals
van ser els únics republicans que es van oposar
frontalment a la guerra i que es van pronunciar a favor
del dret dels cubans a decidir el seu destí, com
demostra Pi i Margall en el text de l’activitat 1. En
l’entorn del catalanisme, inicialment predominaven
els partidaris de la política bèl·lica del govern
espanyol, tot i que a la premsa d’aquests partits, com
La Renaixensa i La Veu de Catalunya, es publicaven
articles favorables als patriotes cubans. Però quan el
1897 el govern Sagasta va oferir l'autonomia a Cuba,
la majoria dels grups catalanistes van assenyalar que
ja era massa tard i que s’havia de negociar la pau
abans de perdre la guerra. Alguns catalanistes con-
templaven l'autonomia cubana com un precedent de
les seves aspiracions.
5. A Catalunya la pèrdua de Cuba va tenir conseqüències
immediates. En el vessant econòmic, les exportacions
van experimentar una reducció considerable i, a més,
s'havia d’eixugar l'elevat endeutament públic provocat
pels costos de la guerra. Magrat tot,la repatriació de
capitals realitzada pels "indians" va moderar els
efectes econòmics del 98.
Pel que fa a la política, la repercussió més immediata
va ser l'enfrontament amb el govern conservador en
relació a l'increment d'impostos per pagar els deutes
de la guerra. Els comerciants de Barcelona es van ne-
gar a pagar i van protagonitzar l'anomenat Tancament
de Caixes de 1899, i la resposta repressiva només va
fer que incrementar la irritació contra el govern i els
partits dinàstics. A conseqüència de tot plegat, alguns
sectors de la burgesia van prendre cons-ciència de la
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
incapacitat del sistema de la Restauració per desenvo-
lupar una política renovadora i van començar a donar
suporta a les noves formacions catalanistes, que rei-
vindicaven l'autonomia i prometien una política mo-
dernitzadora de l'Estat espanyol. Així, a Catalunya la
crisi de 1898 va provocar la fi del torn pacífic i la
irrupció de noves forces a l'escena política.
6. Joan Maragall ofereix una visió pessimista de l’Es-
panya sorgida arran del desastre del 98, cosa que es
pot veure en diversos passatges del poema: “has vis-
cut trista”, “Per què vessar la sang inútil?”, pensaves
“massa poc en el teu viure”, “Tot ho perderes, no tens
ningú”, “retorna en tu”, “que el plor et torni fecunda”,
“On ets Espanya? No et veig enlloc” i “Has desaprès
d’entendre els teus fills?”:
Pàgines 176 i 177
1. Cánovas va introduir un sistema de govern basat en el
bipartidisme i en l’alternança en el poder dels dos
grans partits dinàstics, el conservador i el liberal, que
renunciaven als pronunciaments com a mecanisme per
accedir al govern. S’acceptava, per tant, que hi hauria
un torn pacífic de partits que asseguraria l’estabilitat
institucional mitjançant la participació en el poder de
les dues famílies del liberalisme i posaria fi a la inter-
venció de l’exèrcit en la vida política que havia carac-
teritzat l’època d’Isabel II.
L’alternança regular en el poder entre aquestes dos
grans opcions dinàstiques (torn pacífic) tenia com a
objectiu assegurar l’estabilitat institucional. El torn en
el poder quedava garantit perquè el sistema electoral
invertia els termes propis del sistema parlamentari.
D’aquesta manera, quan el partit en el govern patia un
procés de desgast polític i perdia la confiança de les
Corts, el monarca cridava el cap del partit de l’opo-
sició a formar govern. Llavors, el nou cap de gabinet
convocava eleccions amb l’objectiu d’aconseguir el
nombre de diputats suficient per formar una majoria
parlamentària que li permetés governar.
Així, el triomf del partit que convocava les eleccions
perquè havia estat requerit per formar govern era con-
vingut prèviament, i s’aconseguia gràcies al falseja-
ment dels resultats, l’adulteració del vot, la Manipur-
lació i les trampes electorals i la influència i poder
dels cacics. D’aquesta manera, el triomf electoral per-
metia la creació d’una àmplia majoria parlamentària al
partit governant.
2. Fora del sistema polític de la Restauració quedaven
els partits que no fossin els dos dinàstics. El torn pa-
cífic assegurava, pels mitjans que fossin, l’alternança
en el poder de conservadors i liberals i era pràcti-
cament impossible que les altres opcions polítiques
poguessin entrar al congrés amb un mínim pes polític.
Per la dreta quedaven els carlistes, sumits en una greu
crisi després de la derrota de 1876 i la deserció de des-
tacats membres de les seves files que van reconèixer
Alfons XII.
7-15
 Per l’esquerra es situaven els diversos corrents del
republicanisme, fortament dividits i en una contínua
reorganització d’efectius que els van restar eficàcia i
suport electoral.
Situats més a l’esquerra trobem les diverses opcions
obreristes, des del PSOE, que es plantejava actuar po-
líticament i no va obtenir el seu primer diputat fins a
1910, i les diverses organitzacions anarquistes.
Hem de citar també com a forces opositores al siste-
ma, encara que triguen una mica més a consolidar-se,
els partits nacionalistes, sobretot la Lliga Regionalista,
que es va convertir en el partit hegemònic en Catalun-
ya durant el primer terç del segle XX, i el PNB al País
Basc.
3. Els moviments nacionalistes neixen com a reacció da-
vant les pretensions uniformitzadores del sistema li-
beral, que volia imposar una cultura oficial castellanit-
zada, ignorant la resta de llengües i cultures. Aquests
moviments es van gestar en el marc de moviments
culturals com la Renaixença o el Rexurdimento, l’ob-
jectiu dels quals era recuperar la llengua i identitat de
les cultures nacionals.
Els principals moviments nacionalistes sorgeixen a en
primer lloc a Catalunya, País Basc i Galícia. Una mica
més tard es produeixen moviments de signe regiona-
lista a València, Aragó i Andalusia.
4. El desastre de 1898 va significar el final del sistema
de la Restauració, tal com l’havia dissenyat Cánovas, i
l’aparició d’una nova generació de polítics, intel·lec-
tuals, científics, activistes socials i empresaris, que
van començar a actuar en el nou regnat d’Alfons XIII.
Tot i això la política reformista de to regeneracionista
que va intentar aplicar els nous governs després de la
crisi del 98 no va portar a terme les profundes refor-
mes anunciades, sinó que es va limitar a deixar que el
sistema seguís funcionant amb canvis mínims.
La derrota militar va tenir també conseqüències a l’ex
èrcit, acusat d’una banda de l’opinió pública de tenir
gran responsabilitat en el desastre. Davant un antimili-
tarisme creixent en determinats sectors socials, una
part dels militars es va inclinar cap a postures més au-
toritàries i intransigents, atribuint la derrota a la inefi-
càcia i la corrupció dels polítics. En el si de l’exèrcit
va ser prenent cos un sentiment corporatiu i el con-
venciment que els militars havien de tenir més presèn-
cia i protagonisme en la vida política del país. Aques-
ta ingerència militar va anar augmentant en les prime-
res dècades del segle XX i va culminar en el cop
d’Estat de Primo de Rivera, el 1923, que va acabar
amb la vigència de la Constitució de 1876 i per tant
formalment amb el règim de la Restauració.
5. Resposta oberta. Els alumnes poden citar com a forta-
leses l’estabilitat política del sistema bipartidista, la
durabilitat de la Constitució de 1876 o el final dels
conflictes en una primera etapa. Com a debilitats es
pot citar el frau electoral aplicat per garantir el torn
7-16
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
polític, l’exclusió del sistema d’un ampli espectre
d’opcions polítiques, el desastre del 98...
Pàgines 178 i 179
REPASSA
a) Defineix conceptes:
– Caciquisme: forma de govern que recau en el cacic,
senyor que controlava el poder local mitjançant la uti-
lització de la influència i el poder econòmic sobre la
resta de la població. En la Restauració, va ser un dels
pilars del sistema.
– Furs: lleis i privilegis obtinguts als llarg de l’Edat
Mitjana i l’Antic Règim que conformaven el conjunt
de constitucions que regien els diferents territoris. Els
furs dels regnes de la Corona d’Aragó van ser abolits
pels successius decrets de Nova Planta. Els furs bas-
cos es van abolir després del final de la tercera guerra
carlista (1876).
– Concert econòmic: sistema fiscal propi de les provín-
cies basques i Navarra mitjançant el qual les seves di-
putacions forals recapten la totalitat dels impostos i
cedeixen a l’Estat una part (concert) prèviament pac-
tada.
– Tupinada: recursos electorals il·legals que servien per
adulterar els resultats electorals en la Restauració bor-
bònica, mitjançant el qual conservadors i liberals es
van alternar en el poder.
– Federalisme: forma d’organització territorial d’un Es-
tat que propugna un sistema de pactes lliurement esta-
blerts entre els diferents pobles o regions històrico-
culturals.
– Partit dinàstic: partit que participa del sistema polític
de la Restauració. Eren el Conservador i el Libe-ral.
– Regeneracionisme: moviment que pretenia modernit-
zar la societat i l’Estat espanyols, sorgit del desastre
del 1898.
– Renaixença: moviment sorgit a Catalunya a mitjans
del segle XIX que proposa un renaixement de la cultu-
ra catalana i de les seves senyes d’identitat i una ex-
pansió de l’ús de la seva llengua pròpia, el català.
– Ultimàtum: Els Estats Units van presentar-ne un con-
tra Espanya perquè respongués satisfactòriament pel
que fa a l’enfonsament del vaixell Maine el 1898.
b) Explica en què va consistir i situa cronològicament
A continuació relacionem els fets seguint un ordre crono-
lògic:
– Conveni de Zanjón (1878): acord que acaba amb la
Guerra dels Deu Anys. S’hi incloïa una àmplia am-
nistia, l’abolició de l’esclavitud (aprovada el 1888) i
la promesa de reformes polítiques i administratives
per les quals Cuba tindria representants en les Corts
espanyoles. El retard o incompliment d’aquestes re-
 formes va provocar l’inici d’un nou conflicte el 1879
(Guerra Chiquita) i la posterior insurrecció de 1895.
– Guerra dels Deu Anys (1868-1878): insurrecció ini-
ciada a Cuba el 1869 amb el Crit de Yara, que es va
ampliar fins a convertir-se en una guerra colonial. El
conflicte va ser dirigit per un sector de propietaris cri-
olls (blancs nascuts a l’illa), que aspiraven a reformes
polítiques i econòmiques a l’illa i comptava amb el
suport popular en proposar el final de l’esclavitud. El
govern va intentar introduir algunes reformes però es
va trobar amb una forta oposició dels espanyols amb
interessos a Cuba (propietaris sucrers, alta burgesia de
L’Havana...) que exigien una acció militar forta i deci-
dida contra els insurrectes. La guerra es va convertir
així en un greu problema polític, militar i econòmic.
– Aranzel Cánovas (1891): impost introduït a Cuba
que elevava les tarifes aranzelàries per als produc-
tes importats a l’illa que no procedissin de la Penín-
sula.
– Grito de Baire (1895): inici de la insurrecció que
acabaria amb la presència espanyola a Cuba. La re-
bel·lió va començar a l’est de l’illa, a Santiago de
Cuba, però es va estendre ràpidament a la zona oc-
cidental on estava la capital, L’Havana. El seu líder
més conegut va ser José Martí, fundador del Partit
Revolucionari Cubà, i Antonio Maceo i Máximo
Gómez van ser-ne els principals dirigents militars.
– Tractat de París (1898): es va firmar el 10 de desem-
bre i Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i Filipines a
Estats Units. Les últimes colònies al Pacífic es van
vendre a Alemanya, el 1899, a causa de la impos-
sibilitat de mantenir i fer efectiva la seva ocupació.
Amb això es perdien les últimes restes de l’antic im-
peri colonial espanyol a Amèrica i Àsia.
– Guerra hispano-estatunidenca (1898): conflicte bèl-
lic que va enfrontar Espanya i Estats Units, resultat de
la intervenció nord-americana en la guerra d’In-de-
pendència cubana. Els Estats Units van utilitzar com a
pretext l’explosió i enfonsament, a principis de l’any
1898, del seu vaixell de guerra Maine, ancorat a la
badia de L’Havana. La negativa d’Espanya a re-
nunciar a l’illa i a acatar l’ultimàtum nord-americà va
iniciar l’enfrontament entre tots dos. Com a extensió
del conflicte, aquell mateix any es va reprendre la in-
surrecció a les Filipines. A Espanya es va subestimar
el potencial militar dels Estats Units, que va destruir
fàcilment la flota espanyola en dos breus combats na-
vals, Santiago de Cuba i Cavite (Filipines). Aquest de-
sastre no va deixar al govern espanyol cap altra alter-
nativa que demanar la pau.
c) Estableix la cronologia:
– Regnat d’Alfons XII: 1875-1885.
– Regència de Maria Cristina: 1885-1902.
CONTESTA
a) La Constitució elaborada el 1876 és una clara mostra
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
del liberalisme doctrinari, caracteritzat pel sufragi
censitari i la sobirania compartida entre les Corts i el
rei. Es tractava, doncs, d’una constitució de caràcter
marcadament conservador i inspirada en els valors
històrics tradicionals de la monarquia, la religió i la
propietat.
La Constitució considerava la monarquia una institu-
ció superior, inqüestionable, permanent i al marge de
qualsevol decisió política. Constituïa un poder
moderador que havia d’exercir com a àrbitre en la vi-
da política i garantir la bona entesa i l’alternança entre
els partits polítics. Per això, s’establia la sobirania
compartida i es concedien amplis poders al monarca:
dret de veto, nomenament de ministres i potestat de
convocar les Corts, suspendre-les o dissoldre-les sense
comptar amb el govern.
Les Corts eren bicamerals i estaven formades pel Se-
nat i el Congrés dels Diputats, aquest últim de caràcter
electiu. La Constitució no fixava el tipus de sufragi,
però una llei de 1878 va establir el vot censitari,
limitat als majors contribuents. Tot i això, el 1890,
quan estava en el poder el partit liberal, es va aprovar
el sufragi universal masculí. Al Senat, la meitat dels
senadors ho eren per dret propi o vitalici, cosa que do-
nava opció al rei i al govern a nomenar directament
als senadors.
Que la Constitució tingués un caràcter obert vol dir
que permetia la introducció de reformes successives i
l’adaptació flexible a l’alternança dels dos grans par-
tits, acabant amb la dinàmica de ruptures constituí-
cionals del segle XIX.
b) Per assegurar l’alternança en el poder de conservadors
i liberals s’utilitzaven una sèrie de mecanismes de
control dels resultats electorals: compra de vots i
coacció dels votants per mitjà del caciquisme, desig-
nació prèvia dels candidats, falsejament de les actes i
llistes electorals, etc.
Les semblances entre el Partit Conservador i el Partit
Liberal eren les següents:
– La seva base electoral estava formada per una ex-
tracció social similar, basada en els privilegiats i la
classe mitjana acomodada.
– Tots dos partits van portar a terme una política co-
muna de defensa dels interessos de les classes pri-
vilegiades i la classe mitjana acomodada.
– Conservadors i progressistes van acordar un pacte
consistent a no promulgar lleis que l’altre partit es
veiés obligat a abolir en arribar el seu torn.
– Tots dos defensaven la monarquia, la Constitució,
la propietat privada i l’Estat liberal.
Les principals diferències entre conservadors i liberals
eren les següents:
– El partit de Cánovas del Castillo, amb més presèn-
cia de terratinents, tendia a defensar l’Església i
l’immobilisme polític. El de Sagasta, que integrava
7-17
 els professionals, era pròxim a un progressisme
laic.
– Els conservadors eren partidaris del sufragi cen-
sitari i de la defensa de l’Església i de l’ordre
establert, mentre que els liberals defensaven el
sufragi universal i unes reformes socials progres-
sistes.
Quedaven al marge del sistema polític de la Res-
tauració les formacions carlistes, republicanes, socia-
listes i nacionalistes, que tenien un paper merament
testimonial al parlament.
c) Els governs de la Restauració van portar a terme una
política proteccionista que escanyava l’economia cu-
bana. Així mateix, van rebutjar també les propostes de
dotar a l’illa d’autonomia i reformar l’estatut colonial.
La guerra es va iniciar amb l’aixecament dels grups
independentistes que volien alliberar Cuba de l’estric-
te control econòmic que imposava Madrid.
Aquests grups van comptar amb el suport dels Estats
Units, que tenia importants interessos econòmics a l’i-
lla, i que amb el pretext de l’enfonsament del Maine,
ancorat al port de L’Havana, va declarar la guerra a
Espanya.
d) La Generació del 98, molt influïda pels regeneracio-
nistes, estava formada per un grup de joves intel·lec-
tuals i literats preocupats per definir la identitat espan-
yola i que van promoure un gran debat sobre la natu-
ralesa i el ser d’Espanya. Majoritàriament van mos-
trar un cert rebuig a l’europeïtzació i als seus valors
predominants, i van defensar la cultura popular es-
panyola ("casticisme"). Entre ells destaquen Miguel
de Unamuno, José Martínez Ruíz (Azorín), Pío Baro-
ja, Ramiro de Maeztu, Antonio Machado i Ramón
María del Valle-Inclán. Van cultivar l’assaig, la no-
vel·la, el teatre i la poesia, i van escriure les seves mi-
llors obres en les primeres dècades del segle XX. En-
cara que de procedència heterogènia i d’ideologies
dispars coincidien en la denúncia de l’allunyament en-
tre la política i la vida real del país, en la recerca d’u-
nes senyes d’identitat espanyoles i en la presa de
consciència de l’endarreriment cultural d’Espanya.
e) Al llarg del segle XIX les relacions entre Catalunya i
Cuba eren intenses, i l’illa es va convertir en un gran
centre d'atracció demogràfica i econòmica. Molts
catalans s’hi van traslladar amb la intenció d'obrir ne-
gocis i fer fortuna. Alguns, en tornar, van invertir en
propietats i empreses. D'altra banda, les relacions eco-
nòmiques es van incrementar amb el proteccionisme,
que va convertir el mercat colonial en una zona privi-
legiada per als productes provinents de’Espanya. Així,
Cuba va esdevenir un mercat important per a la
indústria tèxtil en concret i les exportacions catalanes
en general.
La majoria de classes benestants donaven suport a la
política de guerra del govern espanyol per tal de de-
7-18
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
fensar l’últim mercat colonial que els quedava, que
era Cuba. Però les classes populars patien les conse-
qüències de l'injust servei militar i per això s’oposa-
ven clarament a la guerra, traduïda en actituds pacifis-
tes i antimilitaristes i, en el rebuig de les "quintes". A
més a més, els sectors polítics federals van ser els
únics republicans que es van oposar frontalment a la
guerra i que es van pronunciar a favor del dret dels
cubans a decidir el seu destí. Dins el catalanisme,
inicialment predominaven els partidaris de la política
bèl·lica del govern espanyol, però quan el 1897 el
govern Sagasta va oferir l'autonomia a Cuba, la ma-
joria dels grups catalanistes van afirmar que ja era
massa tard i que s’havia de negociar la pau abans de
perdre la guerra, i és que molts dels catalanistes veien
l'autonomia cubana com un precedent de les seves
aspiracions.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre’n l’enunciat
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau
Activitat guiada.
3. Establir-ne el guió
Activitat guiada.
COM ES COMENTA UN TEXT
a) Activitat guiada.
b) Activitat guiada.
c) Activitat guiada.
d) Activitat guiada.
Pàgines 180 i 181
1. ANALITZA LA IMATGE
a) El mapa retrata la tercera guerra carlina a Catalunya,
entre el 1872 i el 1875.
b) A Catalunya hi havia dues grans zones de domini
carlí: la zona d’influència de Miravet, Tivissa i Gan-
desa i la Catalunya Central des de Vic, Oristà i Vila-
drau cap al nord.
Els primers alçaments carlins es van donar al 1872, a
les zones d’influència principalment, i Alfons Carles
de Borbó, el representant de Carles VII, va fer
incursions a Catalunya, a la zona d’Olot i els voltants,
entre el 1872 i el 1873. Mentrestant, els carlins van
ocupar de manera tempora, fora de les zones del seu
domini, les poblacions de Banyoles, Cardedeu, Man-
resa Igualada i Reus. I les batalles entre liberals i car-
lins van ser molt nombroses, tant fora com dins de les
zones carlines. Per exemple a Girona van véncer els
liberals a Girona el 1873 i a Castelló d’Empúries i
Castellar de n’Hug el 1874, mentre els carlins ho feien
al Bruc, a Terrassa i a Casserres, Alpens i Conanglell
 el 1873. Les zones de resistència liberal s’estenien al
voltant de les zones d’influència carlina però també a
la zona litoral, entre Mataró i la Bisbal d’Empordà.
Finalment, els liberals van acabar guanyant la guerra
gràcies a victòries ocorregudes al 1875, com la de
Miravet.
c) A Catalunya el carlisme tenia un fort arrelament so-
cial entre la pagesia, que es trobava exposada al perill
de l’expropiació i la proletarització, una part del cler-
gat, que es sentia perjudicat per les desamor-titzacions
i la reforma eclesiàstica liberal i gran part de l’arte-
sanat urbà, que temien la seva proletarització. Així, a
Catalunya, especialment en els àmbits rurals, però
també a les ciutats, el carlisme va tenir un ampli
suport, reunint tant els partidaris de l’absolutisme com
els sectors descontents amb la instauració de l’Estat
burgès.
La Primera Guerra Carlina (1833-1840), també conegu-
da com a Guerra dels Set Anys, va estar motivada pel
plet successori plantejat a la mort de Ferran VII, però
la causa profunda era la divisió del país en absolutis-
tes, que sostingueren la causa de l'infant Carles Maria
Isidre de Borbó (Carles V), germà de Ferran, i en libe-
rals, agrupats al voltant d'Isabel II, filla de Ferran i de
Maria Cristina. Va afectar principalment el País Basc,
Navarra, Catalunya i el Maestrat. Amb el conveni de
Bergara del 31 d'agost de 1839 la guerra gairebé es va
donar per acabada al nord, que establia el respecte als
furs bascos, però que no fou acceptat a Catalunya ni al
Maestrat.
La Segona Guerra Carlina o guerra dels matiners es va
desenvoluar entre el 1846 i el 1849. A Catalunya, es
va donar l'aixecament per diverses causes: una crisi
agrària produïda per un seguit de males collites que
van fer augmentar el preu del pa i que van agreujar les
condicions de vida de les classes populars, i una crisi
conjuntural de la indústria tèxtil que va provocar un
greu malestar a les ciutats i l'oposició a les lleves
militars abusives. Així, més que no pas una guerra es-
trictament carlina, es va tractar d’una revolta catalana
contra la dictadura dels moderats i contra mesures
com les quintes i els aranzels, en la qual participaren,
a més dels carlins, progressistes i republicans.
La Tercera Guerra Carlina va tenir lloc del 1872 al
1876. El pretendent al tro, Carles VII va cridar a la
revolta el 15 d'abril de 1872 i va ser seguit princi-
palment pel País Basc i Catalunya. Un dels motius
que va empènyer alguns sectors de Catalunya a su-
mar-se a la revolta va ser la promesa de restauració de
les Constitucions catalanes, que Felip V havia abolit
en els Decrets de Nova Planta el 1714. El febrer de
1873, amb la proclamació de la República, molts mo-
nàrquics es van passar als carlins. A Catalunya el re-
presentant de Carles, el seu germà Alfons Carles de
Borbó, va passar a França l'octubre de 1875 i les dar-
reres partides foren liquidades el novembre de 1875
donant-se la guerra per acabada el 19 de novembre de
1875. Al País Basc es va acabar a principis de 1876.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Després de la derrota carlina el 1876 el carlisme va
entrar en una greu crisi i la direcció del carlisme va
trigar força temps en readaptar la seva activitat per
convertir-se en un nou partit polític. Carles VII va
dipositar la seva confiança en Cándido Nocedal. Els
carlistes van mantenir la seva força a Navarra, el País
Basc i Catalunya. La proposta carlista renovada man-
tenia la vigència d’antics principis com la unitat ca-
tòlica, el furisme, l’autoritat del pretendent carlista i
l’oposició a la democràcia, però ja no es manifestava
a favor de l’antic Règim i acceptava el nou ordre
liberal-capitalista.
Però en el si del partit hi havia una forta disputa reli-
giosa. Una part del partit acusava Carles VII i els prin-
cipals dirigents de no recolzar prou la política catò-
lica. El líder d’aquest corrent va ser Ramón Nocedal,
que va protagonitzar una escissió el 1888 i va fundar
el Partit Catòlic Nacional, esdevenint un partit catòlic
integrista. El Partit Carlista va promoure alguns
aixecaments fracassats el 1899 i 1900, tot i que els
principals dirigents optaven er la via política. També
va fundar una milícia, el Requetè, que va adquirir
importància en la dècada de 1930.
2. INTERPRETA LA IMATGE
a) Descripció
La vinyeta representa Espanya segons el tòpic del to-
rero i Estats Units amb el personatge de l’Oncle Sam.
Aquest està arrencant al torero espanyol els queixals
un a un, que simbolitzen les possessions colonials que
Espanya es va veure obligada a cedir als Estats Units.
b) Anàlisi i intencionalitat
La premsa nord-americana representa els Estats Units
com una potència superior a Espanya. La intenciona-
litat de la vinyeta és reflectir la victòria que ha portat a
obtenir nous territoris d’un imperi decadent al qual se
li han pogut imposar condicions (les queixals arren-
cades).
La vinyeta no és neutral, té connotacions propagandís-
tiques, la lloança del vencedor, i satíriques, amb la ri-
diculització del vençut.
c) Context històric
La vinyeta s’emmarca en el context històric de la
guerra de Cuba, en la qual es van enfrontar Espanya i
Estats Units, i que va significar la pèrdua de les colò-
nies d’ultramar (Cuba, Puerto Rico i Filipines).
La guerra es va iniciar amb l’aixecament dels grups in-
dependentistes que volien alliberar Cuba de l’estricte
control econòmic que imposava Madrid. Aquests grups
van comptar amb el suport dels Estats Units, que tenia
importants interessos econòmics a l’illa, i que amb el
pretext de l’enfonsament del Maine, ancorat en el port
de L’Havana va declarar la guerra a Espanya.
La guerra va ser ràpida. La flota espanyola va ser en-
fonsada en la batalla de Santiago de Cuba, així com
7-19
 tambiés la flota enviada a les Filipines en la batalla de
Cavite, que van obligar Espanya a sol·licitar la pau,
que va ser firmada a París a finals de 1898.
Pel Tractat de Pau de París, Espanya va cedir Cuba,
Puerto Rico i Filipines als Estats Units. Les últimes co-
lònies al Pacífic es van vendre a Alemanya el 1899, a
causa de la impossibilitat de mantenir i fer efectiva la
seva ocupació. Amb això es perdien els últimes restes
d’antic imperi colonial espanyol a Amèrica i Àsia.
d) Valoració personal
Resposta personal.
3. ANALITZA LA TAULA
a) Descripció
La taula mostra la distribució d’escons al congrés de
Diputats entre 1876 i 1899, per partits i grups, i se-
gons el tipus de sufragi, censatari o universal.
b) Anàlisi
En unes eleccions per sufragi universal voten tots els ho-
mes a partir d’una determinada edat (les dones a Es-
panya no van tenir dret al vot que els va ser concedit per
la II República el 1931). Aquest tipus de sufragi és de-
fensat des de posicions polítiques progressistes. Si el su-
fragi és censitari, només voten els homes a partir d’una
determinada edat i a partir d’un determinat nivell de ren-
da. Aquest sufragi és el defensat pels conservadors.
Per les característiques del sistema de torn pacífic durant
la Restauració, veiem que el tipus de sufragi no intervé
en el resultat de les eleccions, ja no triomfa el partit po-
lític que prefereixen els electors, sinó el que toca en fun-
ció del torn. Això fa que s’alternin en victòries electo-
rals i en el govern els partits conservador i liberal. Les al-
tres opcions polítiques (republicans, carlistes, etc.) tenen
una presència merament testimonial al parlament.
c) Context històric
Les semblances entre el Partit Conservador i el Partit
Liberal eren les següents:
– La seva base electoral estava formada per una ex-
tracció social similar, basada en els privilegiats i la
classe mitjana acomodada.
– Tots dos partits van portar a terme una política co-
muna de defensa dels interessos de les classes pri-
vilegiades i la classe mitjana acomodada.
– Conservadors i progressistes van acordar un pacte
consistent a no promulgar lleis que l’altre partit es
veiés obligat a abolir a l’arribar el seu torn.
– Tots dos defensaven la monarquia, la Constitució,
la propietat privada i l’Estat liberal.
Les principals diferències entre conservadors i liberals
eren les següents:
– El partit de Cánovas del Castillo, amb més presèn-
cia de terratinents, tendia a defensar l’Església i
l’immobilisme polític. El de Sagasta, que integrava
7-20
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
els professionals, era proper al progressisme laic.
– Els conservadors eren partidaris del sufragi censi-
tari i de la defensa de l’Església i de l’ordre esta-
blert, mentre que els liberals defensaven el sufragi
universal i unes reformes socials progressistes.
Al marge del sistema polític de la Restauració que-
daven les formacions carlistes, nacionalistes i republi-
canes, que tenien un paper merament testimonial al
parlament.
Malgrat les divisions internes, els partits republicans
compartien quatre punts bàsics: la república com a
forma d’Estat, les reformes per afavorir als grups so-
cials més necessitats (intervenció de l’Estat, foment
del cooperativisme, concessió de crèdits barats), la fe
en el progrés científic i educatiu i la defensa de la laï-
citat (separació de l’Església i l’Estat).
4. Completa en el quadern
Vegeu la taula de la Figura 1 en la pàgina següent.
5. Desenvolupa per escrit
Resposta personal. Proposem aquest redactat a títol
d’exemple:
L’alternança regular en el poder entre les dues grans
opcions dinàstiques (torn pacífic) tenia com a objectiu
assegurar l’estabilitat institucional. El torn en el poder
quedava garantit perquè el sistema electoral invertia
els termes propis del sistema parlamentari. D’aquesta
manera, quan el partit en el govern patia un procés de
desgast polític i perdia la confiança de les Corts, el
monarca cridava el cap del partit de l’oposició a for-
mar govern. Llavors, el nou cap de gabinet convocava
eleccions amb l’objectiu d’aconseguir el nombre de
diputats suficient per formar una majoria parlamen-
tària que li permetés governar.
Així, el triomf del partit que convocava les eleccions
perquè havia estat requerit per formar govern era con-
vingut prèviament. Els candidats eren els encasellats
de les llistes que havien preparat els governadors ci-
vils i la seva elecció s’aconseguia gràcies al falseja-
ment dels resultats, l’adulteració del vot, la manipula-
ció i les trampes electorals i la influència i poder dels
cacics. D’aquesta manera, el triomf electoral permetia
la creació d’una àmplia majoria parlamentària al partit
governant.
6. Consulta una hemeroteca digital
Resposta personal.
Elabora un eix digital
Activitat personal.
Reptes a la Xarxa
Activitat personal.
 FIGURA 1

Partits Ideologia Bases socials Líders

Conservador Conservadora: Aristocràcia, alta burgesia i Cánovas del Castillo

jerarquia eclesiàstica
Sufragi censatari
Immobilisme social
Desconfiança de l'amplia-
ció de llibertats
Estat confessional i suport a
l'Església

Liberal Progressista: Mitjana burgesia i classes Práxedes Sagasta

mitjanes
Sufragi universal
Reformisme social
Ampliació de drets i lliber-
tats
Societat laica i restricció de
privilegis de l'Església

Republicà Federal Progressita: Petita burgesia, classes mit- Pi i Margall

janes i populars urbanes i
República, reformes socials,
treballadors industrials
fe en el progrés científic i
educatiu i laïcitat

Carlí Conservadora: Clero, classes mitjanes Vázquez de Mella

urbanes i rurals
Defensa a ultrança de Ramon Nocedal
l’Església Catòlica, dels
furs i de la descentralització
entre regions

Socialista Progressista: Classe obrera Pablo Iglesias

Defensa dels drets dels
treballadors i de la igualtat
entre classes socials

7-21

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 ENLLAÇOS D’INTERNET

TICHING WEBS

http://image.slidesharecdn.com/7-1elsistemapolticdelarestauraci1-120131030631-
http://www.tiching.com/755914
phpapp02/95/71-el-sistema-poltic-de-la-restauraci-1-2-728.jpg
http://ildefonsosuarez.es/Historia2bat/tema7/imagenestema7/El_turno_pacifico(El_l
http://www.tiching.com/755915
oro).jpg
http://image.slidesharecdn.com/historiabieeeeen1-120123105344-
http://www.tiching.com/755916
phpapp02/95/cap-a-la-crisi-18-728.jpg
http://image.slidesharecdn.com/el-desastre-colonial-1-1234470143647208-2/95/el-
http://www.tiching.com/755923
desastre-colonial-1-4-728.jpg
http://4.bp.blogspot.com/-
http://www.tiching.com/755926
H6ULwBRDc3o/VWLHL2XpYnI/AAAAAAAAADA/vfZZEwmCqNk/s1600/cuba2.jpg
http://image.slidesharecdn.com/lamonarquiadelarestauraci-110215130650-
http://www.tiching.com/755928
phpapp01/95/la-monarquia-de-la-restauraci-57-728.jpg

http://www.tiching.com/756238 http://www.abc.es/Media/201406/24/baler-1--644x362.jpg

7-22

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 0 8
Origens i consolidació del catalanisme (1 8 3 3 - 1 9 0 1 )

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions Didàctiques

• Solucionari

• Recursos Didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliografia

8-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 4 182
a
191
Orientacions didàctiques Bibliografia
● 1. Els fonaments... Anàlisi dels fonaments culturals del catalanisme i del ● M. PESSARRODONA – N. GARO-
desenvolupament de la Renaixença en els seus dos vessants: el literari i el LERA: Jacint Verdaguer. Una
popular. biografia. Quaderns Crema, Bar-
● 2. Els primers... Anàlisi de l’evolució dels primers moviments celona, 2016.
anticentralistes a partir de la crítica al liberalisme: progressisme radical, Biografia divulgativa sobre la
carlisme i federalisme. figura de Jacint Verdaguer i les
● 3. El començament... Descripció dels pas del catalanisme literari i cultural particularitats del seu temps. Ve
al catalanisme entès com a moviment polític, bo i posant l’èmfasi en les acompanyada per un annex
seves propostes. documental amb textos inèdits.
● E. UCELAY DA-CAL – J. PICH:
● 4. Per què es considera... Anàlisi del paper de Valentí Almirall com a
precursor del catalanisme, les seves iniciatives i el resultat d’aquestes a Dos contemporanis enfrontats:
partir del treball amb diferents documents. Valentí Almirall (1841-1904) i
Joaquín Costa (1846-1911).
Naveguem per Tiching GRENS-UPF, Barcelona, 2015.
● http://www.tiching.com/755607. La Renaixença. Aquest vídeo pot resultar Volum en què es recullen les
útil per explicar en què va consistir el fenomen de la Renaixença a ponències d’un congrés dedicat
Catalunya durant el terç central del segle XIX. a ambdues figures amb l’objec-
tiu de mostrar la complexitat
● http://www.tiching.com/755609. La Tercera Guerra Carlina a Catalunya. dels regeneracionismes hispans
Breu documental que explica l’esclat de la Tercera Guerra Carlina a Cata- de finals del segle XIX.
lunya a través de la figura del militar carlí Francesc Savalls.
● http://www.tiching.com/755612. El naixement del catalanisme polític.
Programa radiofònic que explica de forma divulgativa el procés de forma-
ció del catalanisme, en què s’inclouen lectures de textos fundacionals.
● http://www.tiching.com/755617. Valentí Almirall. Pàgina web en què es des-
criu breument la biografia de Valentí Almirall.

APARTATS 5 A 8 192
a
199
Orientacions didàctiques
● 5. El catalanisme conservador. Descripció del procés de consolidació del Bibliografía
catalanisme de base conservadora, des del tradicionalisme de Torras i
● T. ABELLÓ – A. COLOMINES
Bages fins a les Bases de Manresa.
(eds.), Josep Termes: catalanis-
● 6. Dos projectes... Comparació dels dos projectes del catalanisme polític, me, obrerisme, civisme: miscel-
el federalista i el conservador, a partir de l’anàlisi del Projecte de lània d’homenatge. Afers, Bar-
Constitució per a l’Estat Català i de les Bases de Manresa. celona, 2014.
● 7. El catalanisme... Anàlisi del procés de consolidació del catalanisme Volum homenatge que inclou
polític de base conservadora fins a la constitució de la Lliga Regionalista. treballs dedicats al tema central
● 8. Com es va passar... Síntesi final de la configuració del catalanisme com
d’investigació de Josep Ter-
a proposta política que, des d’òptiques diferents, pretén trobar nous models
mes: el catalanisme popular.
d’encaix de Catalunya dins Espanya. ● D. CAO – C. CATTINI, “La cul-
tura del constitucionalisme i els
Naveguem per Tiching
intel·lectuals catalans del Vuit-
● http://www.tiching.com/755620. Josep Torras i Bages. Web en què cents”, Afers, núm. 77, 2014, pp.
s’explica la biografia d’un dels promotors del catalanisme d’arrel cristiana. 173-193.
● http://www.tiching.com/755623. La Catalunya de finals del s. XIX. Vídeo Article dedicat el paper dels in-
dedicat al context social i polític de la Catalunya del segle XIX, caracteritzat tel·lectuals catalans del segle
pels diversos moviments que englobava el catalanisme polític. XIX en la història constitucio-
nal espanyola.
● http://www.tiching.com/755626. El catalanisme. Pàgina web que sintetiza
les principals figures i conceptes clau del catalanisme polític del segle XIX.

8-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 182 i 183
● El catalanisme va iniciar-se al segle XIX com a
moviment cultural de recuperació de la llengua i de la
cultura catalanes. Aquest procés va anar acompanyat
d'un gran interès pel coneixement de la història, la
literatura, les tradicions i el dret civil català, que es
van configurar com a elements diferenciadors de la
identitat catalana i van fer evident que Catalunya era
un país dotat històricament d'una personalitat pròpia.
Paral·lelament, el desenvolupament econòmic i social
de l'Espanya del segle XIX, amb Catalunya com a
pionera del procés industrialitzador, va accentuar
aquest sentit diferencial i va evidenciar una sèrie de
problemes que l'Estat liberal, centralitzat i
uniformista, era incapaç de resoldre. Això va provocar
l'aparició d'actituds de refús, tant al centralisme polític
com a la uniformització cultural.
Al final del segle el catalanisme va esdevenir un
moviment polític que pretenia una reforma en
profunditat de l'Estat i que es vertebrava al voltant de
la consecució de l'autonomia de Catalunya.
L'aparició d'aquest sentiment catalanista cal situar-la
en el context europeu de la difusió del Romanticisme,
de la irrupció dels nacionalismes i del reforçament del
principi de les nacionalitats, que defensava el dret dels
pobles a decidir el govern propi.
● La pintura de Ramon Casas representa una ballada de
sardanes a la font de Sant Roc d’Olot. La sardana va
esdevenir, amb la Renaixença, un dels símbols
definidors de la identitat catalana.
Les revolucions liberals del segle XIX van tenir com a
conseqüència la transformació de les relacions entre
les societats europees i els seus estats. Fins aleshores,
la identitat comuna es basava en la lleialtat a la
Corona, però després de la desaparició de l’Àntic
Règim es va haver de cercar un nou nexe comú a tots
els antics súbdits, basat en una simbologia i una
identitat col·lectives a tots els nous ciutadans.
En aquesta construcció hi va tenir un paper molt
important el Romanticisme, que va cercar en el passat,
la simbologia comuna, basada en les llegendes, els
mites, els himnes i els personatges i esdeveniments
històrics.
Catalunya no va quedar al marge d'aquest corrent i el
desvetllament de la identitat nacional catalana, que es
va produir al voltant de la recuperació de la llengua i
la cultura catalanes amb l'impuls de la Renaixença, va
anar acompanyat de la cerca d’una simbologia pròpia
per tractar de crear i consolidar una identitat
col·lectiva comuna a tots els catalans. Els principals
intel·lectuals i ideòlegs de la Renaixença va cercar els
símbols representatius de Catalunya en el seu passat
medieval: la llengua i la literatura, la bandera, el dret
civil, el folklore i les tradicions populars catalanes.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Pàgines 184 i 185
1. El Document 1 ens mostra una situació de repressió
de l’ús de la llengua catalana. La prohibició de fer-la
servir en les conferències telefòniques implica la
dificultat de les comunicacions entre una població que
en gran mesura desconeix el castellà, ja que l’ús del
català entre les classes populars era majoritari tot i les
limitacions imposades des del Decret de Nova Planta.
Davant d’aquesta situació, el diputat Joan Maluquer
presenta a la Corts una súplica per acabar amb aquesta
discriminació.
2. Milà i Fontanals defensa en aquest discurs la
recuperació dels Jocs Florals després de segles d’oblit.
Reclama per la llengua catalana la condició de llengua
literàtia i de cultura, tal i com havia estat reconeguda
en temps anteriors arreu. Considera també la llengua
com un element identitari fonamentl tant perosnal
com col·lectiu.
Durant la primera meitat del segle XIX la llengua
atalana només s’utilitzava en l’àmbit popular i oral,
entre que a nivell oficial continuava prohibida des
dels inicis del segle XVIII, amb la derrota catalana a
la Guerra de Succesió i la implantació del centralisme
borbònic amb els Decrets de Nova Planta.
A nivell literari es va iniciar una recuperació amb el
sorgiment del moviment de la Renaixença, amb la
publicació de La Pàtria (1833), de Bonaventura
Carles Aribau i les propostes de de Rubió i Ors de
recuperació del català com a llengua literària.
3. En aquest fragment de l’obra de teatre La Urbanitat,
el dramaturg Frederic Soler, que signava amb el
pseudonim Serafí Pitarra, criticava l’actitud de la
burgesia tèxtil catalana envers l’ús de la llengua
catalana i la cultura catalana en general.
Segons l’autor, aquest sector de la població menyspreava
el català, que considerava una llengua de les classes
populars. Els burgesos parlaven i escrivien en castellà, a
imitació de la societat aristocràtica madrilenya i per
aparentar un estatus social més elevat, diferenciat de la
resta de la població de Catalunya.
Pitarra criticava aquesta actitud amb una caricatura
d’aquest sector social, al qual considerava poc culte i
respectuós amb la llengua i literatura pròpies de
Catalunya.
4. Al llarg del segle XIX el sentiment de pertinença
català es va mantenir amb notables dificultats a la
societat catalana fora del món oficial. La majoria de
la població va mantenir la llengua catalana com a la
pròpia malgrat que el castellà era l'única oficial de
l'administració pública, de l'ensenyament i de tots els
actes oficials.
La societat catalana va crear nombroses entitats
culturals i cíviques d'afiliació voluntària (ateneus,
8-3
 societats literàries, editorials, centres excursionistes,
etc.) i també revistes i publicacions que van organitzar
nombroses campanyes en defensa de la llengua i a
favor de recuperar la història i les tradicions culturals i
folklòriques. Va ser la societat civil catalana, i no el
món oficial (ajuntaments, diputacions, universitat...)
que es va plantejar reivindicar l'ús del català i
l'afirmació de la identitat catalana dins del nou règim
liberal.
5. La Renaixença fou un moviment cultural que va
sorgir als anys trenta del segle XIX per reivindicar l'ús
públic i literari de la llengua catalana. Tradicional-
ment, s'ha convingut que marquen el començament de
la Renaixença la publicació en català de l'oda a La
pàtria (1833), de Bonaventura Carles Aribau; i,
sobretot, les propostes de Joaquim Rubió i Ors (Lo
Gaiter del Llobregat, 1841) de recuperar el català com
a llengua literària.
Al voltant d'aquest moviment es van agrupar nom-
brosos intel·lectuals i erudits que van rastrejar les
arrels de la literatura, la història, el dret i el folklore
catalans per recuperar i reivindicar la identitat pròpia.
D'aquesta manera, va ser el redescobriment de la idea
de pàtria i el fet d'assimilar-la amb la llengua materna
que va donar origen a la Renaixença.
L'any 1858 es van començar a celebrar els moderns
Jocs Florals com una plataforma per promoure i
difondre la llengua catalana i per estimular els poetes
a escriure en la seva llengua. Gràcies als Jocs Florals
els escriptors es van començar a preocupar de crear un
model de llengua literària culta, perquè feia tres segles
que aquesta tradició literària s'havia estroncat.
Contraris a l'ús d'una llengua medievalitzant, arcaica i
carrinclona, plena de paraules incomprensibles i de
formes artificioses que defensaven els iniciadors de la
Renaixença literària, hi va haver uns quants escriptors,
d'idees polítiques progressistes, que propugnaven l'ús
del "català que ara es parla", com el dramaturg
Pitarra, creador d’un teatre satiric que va assolir una
àmplia difusió popular, malgrat ser qualificat pels
ambient més cultes de xaronisme, és a dir, barroer i de
mal gust.
Pàgines 186 i 187
1. Carles VII en el seu Manifest proposa la recuperació
dels furs vigents a Catalunya fins la seva derogació
pel Decret de Nova Planta. Proposa la unió federativa
dels regnes de la Corona d’Aragó amb la de Castella,
tot conservant les lleis i privilegis, territori i govern.
Postula que, pe ser reconegut com comte de
Barcelona, el rei hagi de jurar a les Corts generals
guardar i defensar els furs catalans.
Imposa també la convocatòria annual de Corts
Generals a Catalunya.
En darrer lloc proposa l’abolició de les quintes i la
seva substitució per un reclutament general quan sigui
necessari.
8-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
2. Les revoltes contra les quintes van ser un fenomen
mols habitual al llarg del segle XIX. La injustícia del
sistema de quintes feia que només els homes de les
classes populars servissin com a soldats, ja que els
que disposaven de recursos podien pagar per evitar el
reclutament. Així, les protestes, sovint violentes, van
ser molt freqüents.
La proposta del pretendent carlí d’abolir el sistema de
quintes pretén aconseguir el suport popular a la seva
causa.
3. En el Manifest del Consell de Partit Republicà
Democràtic Federal es proclama que el pacte sobre el
que es pretén construir la nació espanyola s’ha de fer
a partir de les facultats que Catalunya i els altres estats
delegarien a la federació.
Consideren també que la constitució d’un Estat
Federal és la via per desenvolupar la vida de la nació
sense limitar cap element de la vida regional.
Plantegen també que en cap cas la proposta catalana
no implica la tranca la relació amb la resta d’Espanya,
sinó substituir l’unitarisme per la fraternitat federal
republicana.
4. El pacte federal es basava en la constitució d’un Estat
federal a partir de la unió voluntària dels pobles o
regions, respectant la decisió de la sobirania popular.
5. Les diferents constitucions del nou Estat liberal van
definir Espanya com a nació única, amb les corts com
a dipositàries úniques de la sobirania nacional (si de
cas, compartida només amb el rei), i van apostar per
un model d'organització estatal basat en la centra-
lització política, econòmica, administrativa, jurídica i
militar.
Sota el regnat d'Isabel II l'Estat liberal va haver
d'enfrontar-se a les crítiques de certs sectors del
progressisme català que discrepaven d'una centra-
lització tan radical i reclamaven més atribucions per
als ajuntaments i les diputacions. Els moviments
populars (bullangues) que es produïren entre el 1835 i
el 1843 van palesar aquest descontentament i van ser
una primera mostra d'oposició al centralisme.
Així, tant en la insurrecció de Barcelona del 1842 com
en la de La Jamància del 1843 s'hi van formular
projectes de reforma de l'Estat amb un fort contingut
anticentralista, federal i popular
Durant la Dècada Moderada (1844-1854) es va
produir un augment del centralisme, acompanyat
d'una política d'ordre públic molt dura que va
comportar la declaració de l'Estat de guerra a
Catalunya en diferents ocasions. Això va provocar
que fins i tot els moderats catalans iniciessin un cert
distanciament dels seus homònims espanyols, que es
mostressin descontents davant l'uniformisme cultural i
que reivindiquessin el particularisme català. Homes
com Jaume Balmes, Joan Mañé i Flaquer i Manuel
Duran i Bas van defensar la descentralització de
l'Estat.
6. El carlisme va tenir un fort arrelament a Catalunya,
fonamentalment a les zones rurals. A més de defensar
els principis absolutistes i tradicionalistes, es va fer
ressò de la defensa de les institucions tradicionals de
Catalunya i de la seva particularitat.
El carlisme es va oposar a la centralització política i
administrativa que implementava l'Estat liberal,
perquè la considerava un mal consubstancial amb el
liberalisme. Al llarg del segle XIX els carlins catalans
van presentar l’opció que defensava el pretenent
Carles com una monarquia federalitzant que
reconeixeria els antics "furs" de Catalunya i que
restabliria les llibertats perdudes el 1714.
Durant els diferents conflictes bèl·lics els carlins
catalans van crear la Diputació de Catalunya com a
òrgan suprem de govern al Principat. L'any 1872, en
el transcurs de la Tercera Guerra Carlina, el
pretendent Carles VII va arribar a publicar un
manifest en què prometia restablir les lleis i els
privilegis de Catalunya, que havia suprimit el seu
avantpassat Felip V el 1714.
7. Des de la dècada del 1840, en un context de lluites
polítiques i socials, el federalisme es va iniciar de la mà
del republicanisme, amb Abdó Terradas com a primer
referent. Al 1868, amb l'aparició del Partit Republicà
Democràtic Federal, les idees federals van
experimentar una expansió política important. La
implantació d'aquest partit va ser especialment
significativa a Catalunya, sobretot en els medis urbans,
va rebre el suport de la petita burgesia i va tenir una
difusió important entre el proletariat industrial.
Francesc Pi i Margall, el principal teòric del
federalisme, sostingué que Espanya era una nació que
havia de garantir la plena participació dels ciutadans,
l'exercici de les llibertats, la protecció dels drets i la
igualtat jurídica. En conseqüència, defensava que
l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la
unió voluntària dels diferents pobles o regions de la
Península.
En aquesta direcció, l'any 1869 un grup de federals
catalans, entre els quals hi havia Valentí Almirall i
Josep Anselm Clavé, juntament amb representants
dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó (Balears,
València i Aragó) van signar el Pacte Federal de
Tortosa. Aquest document constituïa un acord per
impulsar un Estat federal espanyol que tingués en
compte la realitat històrica de l'antiga Corona d'Aragó
i que es fonamentés sobre el concepte de la sobirania
popular.
La caracterització de com havia de ser un Estat federal
es va concretar durant la proclamació de la Primera
República i es va fer efectiva amb el projecte de
Constitució del 1873. Però el fracàs de l'experiència
republicana i la nova situació provocada per la
Restauració van fer perdre influència al republi-
canisme i les dissidències van fragmentar el partit.
En el nou context de la Restauració el federalisme va
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
replantejarse la relació entre els diferents territoris que
havien de constituir l'Estat federal. Josep M. Vallès i
Ribot, principal referent del federalisme a Catalunya
atès que Pi i Margall residia a Madrid, va proposar la
redacció d'un projecte de Constitució de l'Estat Català
dins la Federació Espanyola (1883). El text dotava
Catalunya d'unes corts sobiranes i d'un govern amb
àmplies competències i sense altres limitacions que
les derivades del pacte federal.
La dimensió catalanista del nou programa no va ser
compartida pel conjunt del partit federal i Pi i Margall
va reformular el projecte a nivell espanyol posant
l'accent en la problemàtica social, en especial la
reforma agrària i les reivindicacions dels treballadors
industrials.
La defensa de la independència de Cuba feta per Pi i
Margall va augmentar les dissensions a l'interior del
partit, que va entrar en decadència a la seva mort
(1901).
Pàgines 188 i 189
1. El dret civil català es fonamenta en els drets històrics
del Principat de Catalunya dins de la Corona d’Aragó,
i té el seu origen a l’Edat Mitjana.
Amb el Pacte de Tortosa, signat l’any 1869, les
reclamacions del Memorial de Greuges de l’any 1885
i l’aprovació de les Bases de Manresa, l’any 1892, es
va recuperar la vigència del dret català. El dibuix,
publicat l’any 1889, mostra la figura desolada d’una
dona amb un escut de Catalunya a la mà. A la seva
dreta s’observa un fèretre on es pot llegir la frase
“Dret Català” i a sota un salvavides on es llegeix la
frase “recort etern”.
El simbolisme del dibuix és el següent: la dona
representa a Catalunya, afligida per la mort del dret
català, retallat per un temps indefinit pel nou Codi
Civil.
El projecte de reforma del Codi Civil de l’any 1889
afectava de manera directa al dret català, que quedava
retallat. L’oposició de la Lliga de Catalunya, que va
organitzar una campanya en contra del nou Codi Civil
i en defensa del dret català, va fer que el govern
accedís a canviar la redacció del nou Codi Civil,
respectant el dret civil català.
2. El Missatge a la Reina Regent, elaborat pels membres
de la Lliga de Catalunya l’any 1888 i adreçat a la
reina regent, Maria Cristina, demanava l’autonomia
de Catalunya. De manera més concreta, contenia les
demandes següents:
– La restauració de les Corts catalanes, on es puguin
aprovar uns pressupostos propis de Catalunya i
decidir la seva contribució econòmica als
pressupostos generals d’Espanya.
– L’autogovern polític de Catalunya, amb la llibertat
per decidir la seva contribució a l’exèrcit espanyol
amb el nombre de soldats catalans.
8-5
 – L’oficialitat de la llengua catalana i l’ensenyament
a Catalunya en aquesta llengua.
– L’establiment de tribunals propis i el nomenament
de càrrecs polítics, judicials o administratius des
de Catalunya.
3. L’Exposició Universal de 1888 va ser el primer
certamen internacional que va tenir lloc a Barcelona.
És una fita important en la memòria de la ciutat, ben
present encara en el paisatge urbà (Arc de Triomf,
Parc de la Ciutadella, Monument a Colom...). Tot i
que va ser inicialment impulsada, com a negoci, per
un grup privat escassament vinculat amb la ciutat, la
fallida del grup promotor a un any vista de la
inauguració la va convertir en una qüestió prioritària
pel govern municpal, encapçalat per Rius i Taulet.
En passar a mans municipals la iniciativa va adquirir
major ambició i projecció ciutadana que la prevista en
un primer moment. Elies Rogent, el nou director de
les obres de l’Exposicó va atorgar major protagonisme
a l’entorn del parc i a l’arquitectura; així, es pot
considerar el certamen com el pòrtic del modernisme.
S’ha sobrevalorat generalment, en canvi, l’impacte
positiu sobre una estructura urbana que, de fet, no va
veure resolts cap dels seus problemes més greus i
urgents. Al cap i a la fi, l’objectiu dels organitzadors
apuntava a utilitzar l’esdeveniment com a mecanisme
d’atracció i dispositiu publicitari: la ciutat, com a
vehicle de propaganda, accelerà i culminà les obres ja
començades i sobretot experimentà transformacions
d’embelliment que afectaren els principals centres i
eixos de la ciutat vella i de l’Eixample.
Malgrat el limitat interés comercial i els retards en la
inaguració, el balanç final va ser considerat un èxit, i
indiscutiblement va afermar el lideratge i la capitalitat
econòmica de Barcelona. Va ser, en efecte, una expo-
sició modesta i d’escassa projecció, si es compara
amb les promogudes pels grans estats del segle XIX,
però entre les exposicions menors, de caràcter
estrictament ciutadà que li van servir de model, la de
Barcelona va adquirir una dignitat molt considerable.
4. El principal impulsor del catalanisme polític a finals
del segle XIX va ser Valentí Almirall, que des d’una
òptica progressista, va convertir el moviment literari i
cultural desenvolupat per la Renaixença en un
moviment polític.
Posteriorment, altres polítics, com Verdaguer i Callís,
Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch o Prat de la
Riba, van liderar el catalanisme polític des d’una
perspectiva substancialment més conservadora que la
d’Almirall, la qual cosa els va connectar millor amb
una burgesia cada cop més descontenta amb la
política de la Restauració.
Quan el 1901 es fundi la Lliga Regionalista, dirigida
per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó entre
d’altres, la burgesia catalana disposarà d’un partit
polític modern a la seva mida i el catalanisme
conservador serà hegemònic a Catalunya en le primer
8-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
terç del segle XX.
5. Valentí Almirall va ser una figura cabdal en la
definició del catalanisme polític. Procedent del
federalisme, a partir de 1881 es decidí a impulsar una
acció política específicament catalana al marge dels
partits d'àmbit estatal.
Almirall va proposar que el catalanisme superés la
formulació literària i cultural que fins llavors havia
predominat i es convertís en un moviment polític.
Amb aquesta idea es va formar d'un partit, el Centre
Català (1882), encarregat de desenvolupar un
programa reivindicatiu (llengua, dret civil, divisió
comarcal, proteccionisme econòmic) i de crear nuclis
propagandístics del catalanisme arreu del Principat,
tot denunciant el caràcter sucursalista dels partits
dinàstics a Catalunya i fent una crida als polítics
catalans perquè els abandonessin i s'impliquessin en
organitzacions estrictament catalanes.
L'any 1885 Almirall va liderar la redacció del
Memorial de Greuges, que va ser presentat a Alfons
XII i que va constituir el primer manifest polític
unitari del catalanisme.
L'any 1886, a partir d'aquestes experiències i de
l'específica reflexió doctrinal, Almirall publicà Lo
catalanisme, on establia les bases ideològiques d'un
catalanisme progressista. El llibre explica la seva
concepció del particularisme català, que havia de ser
el motor del desenvolupament de Catalunya i de la
regeneració d'Espanya. Per això calia impulsar una
forta tasca d'agitació cultural, al marge de les
institucions oficials, i fundar una organització política
interclassista amb capacitat per intervenir en les
eleccions.
El catalanisme progressista impulsat per Valentí
Almirall no va arribar a atreure la burgesia catalana,
partidària de la monarquia i d’un catalanisme de
caràcter més conservador, amb unes aspiracions
polítiques de tipus regionalista i autonomista
allunyades del catalanisme progressista proposat per
Almirall.
El catalanisme particularista d’Almirall tampoc no va
arrelar entre les classes populars, entre les quals
predominava la influència del republicanisme federal,
més centrat en les reivindicacions de tipus social.
6. Les discrepàncies dins el Centre Català havien menat
a una escissió i a la formació de la Lliga de Catalunya
(1887), que va incorporar homes com Narcís
Verdaguer i Callís, Lluís Domènech i Montaner, Josep
Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, al costat
d'altres que procedien de la Renaixença, com Àngel
Guimerà. La nova organització tenia un caràcter més
conservador que el projecte d'Almirall, amb la qual
cosa va sintonitzar millor amb una burgesia, cada cop
més descontenta amb la política dinàstica.
El nou grup va fer seves les reivindicacions de
l'oficialitat de la llengua catalana, la defensa del dret
 civil català, el proteccionisme i l'execució d'una
política exclusivament catalanista. Una de les seves
primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina
Regent (1888), adreçat a Maria Cristina, en el qual
demanava autonomia per a Catalunya.
L'any següent la Lliga de Catalunya va promoure una
campanya en defensa del dret català i contra el
projecte de reforma del Codi Civil que s'estava
discutint a les corts de Madrid. Finalment, el govern
va accedir a canviar la redacció del Codi Civil i aquest
fet fou presentat com "la primera victòria del
catalanisme".
Pàgines 190 i 191
1. Advocat, periodista i polític catalanista. Va iniciar la
seva actuació política en les files de l'ala radical del
republicanisme federal. Decebut per l'actuació dels
seus coreligionaris, va trencar amb Pi i Margall per
fundar un nou partit de militància exclusivament
catalanista.L'any 1882 va impulsar el Centre Català,
una entitat que pretenia la unió de tots el sectors
socials catalanistes. Però el nou partit no va reeixir pel
fet de ser massa catalanista per a la majoria dels
republicans, massa republicà per a la majoria dels
catalanistes, massa radical per als conservadors i
massa conservador per als radicals.
Almirall va sintetitzar el seu ideari polític al llibre Lo
catalanisme (1886). En aquesta obra va desenvolupar
la seva teoria sobre el "particularisme català" que
defineix Catalunya com una nació, i que es considera
un antecedent clar del nacionalisme català. Aquest
"particularisme" es justificava no sols pels vells drets
històrics de Catalunya i per la seva personalitat
lingüística i cultural, sinó també per les caracterísques
específiques (polítiques, econòmiques i culturals) de
la nova societat industrial catalana).
En la caricatura del Document 1 Almirall apareix
sostenint la capçalera del periòdic La Renaixença, que
havia estat dissenyada per Puig i Cadafalch en el
1880, i que conjuga l’escut de Catalunya amb l’au
Fènix. També se’n informa que el en mateix any 1886
que va publicar Lo Catalanisme, va presidir els Jocs
Florals. Tot això ens mostra la implicació d’Almirall
en el moviment de la Renaixença.
2. Iniciatives pioneres promogudes per Valentí Almirall:
– Primer diari polític catalanista: Diari Català
(1879).
– Primer Congrés d’entitats i personalitats
catalanistes (1880).
– Primer partit polític catalanista d’àmbit exclusi-
vament català: el Centre Català (1882).
– Primer memorial polític catalanista: Memorial de
Greuges (1885).
– Primera teorització política del catalanisme: Lo
Catalanisme (1886).
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
La proposta d'Almirall va mostrar-se inviable ben
aviat i va anar perdent suport. D'una banda,
representava un catalanisme massa republicà per
atreure amplis sectors de la burgesia catalana, que se
situava en l'òrbita política dels partits monàrquics. De
l'altra, tenia un component social més feble que el
republicanisme federal, la qual cosa en limitava les
bases populars. Finalment, la forta oposició d'Almirall
a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, en
gran part promoguda per l'alcalde liberal Rius i
Taulet, va contribuir al seu aïllament i al
distanciament de la burgesia, que pretengué desvincu-
lar de la política dinàstica. Poc després el Centre
Català va desaparèixer i la influència d'Almirall dins
el moviment catalanista va anar esmorteint-se.
3. El Memorial de Greuges tenia per objectiu la
denúncia del centralisme administratiu borbònic i de
la desaparició del català en l’àmbit de la vida pública.
També volia denunciar el lliurecanvisme com a
perjudicial per al desenvolupament de la indústria
catalana. Per resoldre els greuges plantejats, el
Memorial redactat per Almirall proposava la
implantació d’un govern de caràcter autonòmic a
Catalunya, amb un sistema administratiu propi, i la
recuperació de la llengua catalana a nivell oficial
(administració, ensenyament, etc.).
Proposa un sistema regional consistent en un Estat
format per regions amb un govern autònom. El seu
objectiu és posar fi al centralisme administratiu iniciat
amb els Decrets de Nova Planta, a principis del segle
XVIII. En aquest sistema, Catalunya i la resta de
regions tindrien un estatus polític i administratiu
semblant, basat en el desenvolupament del regio-
nalisme.
La frase en cursiva significa que el lliurecanvisme és
un sistema perjudicial per a l’economia i la indústria
catalanes. Al text es defensa l’aplicació del protec-
cionisme al conjunt de l’Estat per protegir el
desenvolupament industrial i econòmic de Catalunya i
de la resta d’Espanya.
El Memorial de Greuges va ser fruit d’un míting
convocat a la Llotja de Barcelona per Valentí
Almirall, el líder del Centre Català. En aquest
document presentat al rei Alfons XII, l’any 1885, s’hi
exposaven una sèrie de queixes respecte a la política
centralista i es proposava el desenvolupament d’un
regionalisme polític, consistent en la recuperació de
les institucions catalanes i l’autogovern, amb el
restabliment del català com a llengua oficial. Es
considera el primer manifest polític unitari del
catalanisme i comptava amb el suport d’un sector de
la burgesia catalana, així com d’institucions culturals i
entitats catalanistes.
4. En el text del Document 4, Enric Prat de la Riba
reconeix la figura de Valentí Almirall com a
precursor, com a primer impulsor del catalanisme
polític. Considera fins i tot que es va avançar a seu
temps i d’aquí el seu fracàs final.
8-7
 Almirall va ser el primer polític que va elaborar una
teoria sobre el catalanisme. Va argumentar que no
només la història, la llengua i la cultura justificaven
les reivindicacions polítiques catalanes, sinó també les
diferències entre una Catalunya industrial, més
moderna i dinàmica, i una Espanya que era
fonamentalment agrària, amb un clar predomini de les
classes tradicionals i amb un sistema polític fortament
centralista. Aquesta particularitat demanava
l'existència d'unes institucions polítiques pròpies
dotades de les atribucions polítiques que permetessin
atendre amb més eficàcia els principals problemes
polítics, socials, econòmics i culturals del país.
Enric Prat de la Riba, advocat, va esdevenir un dels
grans teòrics polítics del catalanisme. Va exposar la
seva doctrina política a La nacionalitat catalana
(1906), on defensava el component nacional del
catalanisme. De jove va ingressar a la Unió
Catalanista, pero se'n va separar per dirigir La Veu de
Catalunya (1899). A partir del 1906 va esdevenir el
líder indiscutible de la Lliga Regionalista, va ser
president de la Diputació de Barcelona (1907) i també
de la Mancomunitat de Catalunya des de la seva
creació (1914) fins a la seva mort, l'any 1917
Pàgines 192 i 193
1. Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, que va defensar un
catalanisme d'arrels cristianes. L'any 1892 va publicar
La tradició catalana, de la qual el Document 2 ens
presenta un fragment. En ella defensava que l'esperit
de Catalunya reposa en la família, la propietat i la
religió, refusava tot plantejament de canvi social (“la
Revolució no pot crear directament la regió”),
presentava una Edat Mitjana idealitzada com a model
de valors que calia aplicar al present i defensava una
estratègia regionalista allunyada de l'acció política.
(“el regionalisme no és un sistems ... no ha eixit del
cap dels homes, naix cde les mateixes entranyes de la
societat...”; “les regions reapareixen, no en virtut de
la Revolució, sino de la Llei natural de la societat”)
En conseqüència, el clero, per tal de regenerar la
societat catalana, havia de ser protagonista principal
en la tasca de cristianització d'un model social
degradat per la industrialització.
2. La Unió Catalanista, que era una federació de tots els
grups polítics, culturals i socials catalans amb una
ideologia regionalista, tenia una forta presència a les
comarques del Barcelonés, Maresme i Vallès Oriental.
També tenia molta influència a altres comarques
barcelonines i gironines, com el Vallès Occidental, el
Bages, La Selva i el Baix Empordà.
Aquesta organització es va formar l’any 1891 amb la
intenció d’aplegar el catalanisme regionalista, en
especial a les comarques de la Catalunya interior.
3. Segons l’autor del Document 3, la descentralitzacio ,
per mot intesan que aquesta sigui, no arriba a
reconèixer el dret dels pobles a dispossar de si
8-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
mateixos. En canvi, el regionalisme, tot reconeixent la
necessitat de no trencar la unitat d’Espanya, considera
cal que “aquest llaç no [els] ofegui”.
Considera, doncs, que en l’organització política
d’Espanya hi ha d’haver un element comú en el que
participin les diferents regions i que se n’ocupi del
temes comuns, però alhora les diferents regions s’han
d’organizar de manera independent les unes de les
altres pel govern dels seus propis afers.
4. Durant la implantació de l'Estat liberal una bona part
del clero català s'havia arrenglerat amb el carlisme i
havia adoptat posicions integristes i antiliberals. Al
llarg de la Restauració, i després que la Santa Seu
hagués fet públic el seu suport a Alfons XII, una part
del clero va abandonar aquests plantejaments per
cercar un espai dins el liberalisme més conservador.
En aquest trànsit hi va tenir un paper important el
vigatanisme, un moviment cultural i intel·lectual
impulsat en gran manera pels membres de les
institucions eclesiàstiques de la ciutat de Vic.
L'apropament del clero català al catalanisme
conservador va estar liderat per clergues com Jaume
Collell i el bisbe Josep Morgades, en un intent de
cristianitzar un moviment que havia començat des de
posicions laiques. Aquest grup va dotar-se d'un òrgan
de premsa, el setmanari La Veu del Montserrat, i entre
les seves iniciatives cal destacar les campanyes a
favor de la celebració del mil·lenari de Montserrat
(1881) i la restauració del monestir de Ripoll (1893),
com també l'exigència que els bisbes fossin catalans.
La tradició vigatana va entroncar amb Josep Torras i
Bages, bisbe de Vic, que va defensar un catalanisme
d'arrels cristianes. L'any 1892 va publicar La tradició
catalana, on defensava que l'esperit de Catalunya
reposa en la família, la propietat i la religió, refusava
tot plantejament de canvi social, presentava una Edat
Mitjana idealitzada com a model de valors que calia
aplicar al present i defensava una estratègia
regionalista allunyada de l'acció política. En
conseqüència, el clero, per tal de regenerar la societat
catalana, havia de ser protagonista principal en la
tasca de cristianització d'un model social degradat per
la industrialització.
5. El federalista Valentí Almirall impulsava un
catalanisme progressista de carácter social com a
motor de desenvolupament de Catalunya i regeneració
d’Espanya.
Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, defensava un
catalanisme tradicionalista, d’inspiració carlina i
d’arrels cristianes, preocupat per la preservació de les
tradicions catalanes i sense cap interès per l’acció
política i social ni per la resta de l’Estat espanyol.
6. La Unió Catalanista tenia com a principals objectius:
– La realització d’un programa comú per a tots els
grups catalanistes.
– La descentralització del catalanisme respecte a la
 ciutat de Barcelona, on fins aleshores s’havia
concentrat.
– La difusió del regionalisme catalanista entre la
població de la Catalunya rural.
La Unió Catalanista va tenir un paper important en el
desvetllament de la consciència catalanista i va
significar el triomf de les tesis que posaven l'èmfasi
en l'obtenció d'un ampli autogovern per a Catalunya,
més enllà de l'organització descentralitzada de l'Estat.
El seu punt més feble fou la tensió entre els sectors
contraris a la participació en la vida política i els que
defensaven la necessitat de convertir la Unió en una
organització política que es presentés a les eleccions.
Pàgines 194 i 195
1. El Document 1 correspon a un fragment del projecte
de Constitució per a l’Estat Català de 1883 i es tracta
d’una font primària de caire polític on es defineix un
projecte d’organització estatal, social i política
catalana. Així, en el Document 1 apareixen els Títols
on es defineixen el territori de Catalunya, els drets i
deures del catalans, la forma de govern i les facultats
del poderes públics.
El document pertany a una de les formulacions
catalanistes sorgides a Catalunya a finals del segle
XIX: el federalisme català. Aquest, amb la direcció de
Josep Maria Vallès i Ribot, va concretar els seus
principis doctrinaris en aquest projecte de Constitució
per a l’Estat Català el 1883.
El Document 2 correspon a un fragment de les Bases
per a la Constitució Regional Catalana de 1892 i es
tracta d’una font primària de caire polític on es
defineixen les competències que haurien de tenin tant
el poder central com el poder regional. Les compe-
tències de l’Estat queden força limitades i, com
podem veure en el text, se n’otorguen d’absolutes al
poder català en matèria legislativa, educació, justícia i
ordre públic. A més a més, es proclama l’oficialitat de
la llengua catalana, l’exercici de càrrecs públics per
catalans i la voluntarietat del servei militar.
El document pertany una altra de les formulacions
catalanistes, en la qual va tenir un paper destacat
Enric Prat de la Riba, que constitueix el primer
projecte polític definit pel catalanisme conservador.
2. Ambdós documents tenen en la definició la paraula
constitució perquè el seu contingut defineix el model
d’organització política de Catalunya, les seves
competències i les de l’Estat o els drets i deures dels
catalans.
Vegeu la taula completa a la Figura 1 de la pàgina 8-
16
Els dos projectes coincideixen en aspectes bàsics com
el dret a l’autogovern de Catalunya o la defensa de la
llengua. Malgrat tot, el dos projectes palesen
l’existència de dos models catalanistes: un de
progressista i republicà i un altre de tradicionalista i
conservador.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
El catalanisme federal plantejava dotar a Catalunya
d’una entitat política i organitzativa pròpia fruit d’un
gran pacte amb les altres regions o nacionalitats
espanyoles. En canvi, el catalanisme conservador
basava el seu projecte en el restabliment d’institucions
com l’audiència reial i les Corts, elegides per sufragi
corporatiu, i la vinculació amb Espanya per mitjà d’un
pacte d’aquestes intitucions amb la Corona.
El projecte de Constitució per a Estat Català de 1883
recull els principis del federalisme català de caire
progressistes, mentres que les Bases per a la
Constitució Regional Catalana de 1892 reflexa la
ideologia del catalanisme conservador basat en la
tradició.
Pàgines 196 i 197
1. El text, escrit pel polític regionalista Enric Prat de la
Riba, va adreçat al govern espanyol. L’objectiu de
l’article és expressar el desig d’autonomia de
Catalunya i, posant com a exemple el cas de Cuba,
advertir de les conseqüències d’una política
centralista.
Deixa ben clares les intencions dels partidaris de
l’autonomia, que no pretenen separar-se d’Espanya
sino mantenir-se dins l’Estat amb un autogovern que
els permeti desenvolupar-se a nivell polític i
econòmic.
La lliçó d’història que esmenta Prat de la Riba fa
referència a la política centralista que va provocar la
pèrdua de Cuba, sense tenir en compte les aspiracions
d’autogovern dels cubans.
La frase es refereix a la situació posterior a la pau de
Zanjón, signada l’any 1878, que va significar la
capitulació de la guerrilla independentista cubana i el
manteniment de l’status quo anterior a la guerra, sense
tenir en compte les demandes dels cubans, que es van
revoltar en un nou conflicte que acabaria amb la
pèrdua de la colònia a mans dels Estats Units, el 1898.
2. Centre Català. 1882-1888. Valentí Almirall.
Lliga de Catalunya. 1887.1891. Guimerà; Domènech i
Montaner; Puig i Cadafalch.
Unió Catalanista. 1891-1916 (tot i que no va
desaparèixer fomalment fins el 1936). Verdaguer i
Callís; Prat de la Riba; Cambó; Domènech i
Montaner; Martí i Julià.
Centre Nacional Català. 1900-1901. Prat de la Riba;
Cambó; Carner; Duran i Ventosa.
Lliga Regionalista. 1901-1933 (nou nom: Lliga de
Catlaunya, fins 1936). Prat de la Riba; Cambó.
3. En aquesta proclama adreçada als ciutadans de
Barcelona, els líders de la Lliga Regionalista volen
fomentar la participació a les eleccions generals de
1901.
L’objectiu de prendre part activa en la vida política
mitjançant la participació en les eleccions és
8-9
 aconseguir una representació parlamentària del
catalanisme a les Corts espanyoles, que els permetés
defensar els interessos de Barcelona (i per extensió de
Catalunya) i posar fi a la marginació política del
Principat a través del caciquisme i la corrupció
electoral.
El document denuncia l’actitud repressiva del govern
espanyol respecte a les demandes dels representants
dels gremis catalans. També fa referència a la intenció
de posar fi al caciquisme amb la participació a les
urnes de la gent honrada, és a dir, de la menestralia i
la petita burgesia urbana.
4. El desastre del 1898 va tenir un abast econòmic i
militar, però a Catalunya va comportar també canvis
polítics que van significar la irrupció del catalanisme
en la vida política.
La pèrdua de les darreres colònies de l'imperi
espanyol va comportar el desprestigi dels partits
dinàstics i va posar de manifest la seva ineficàcia per
dur a terme una veritable regeneració de la política
espanyola tal com demanaven molts sectors socials
del país.
Aquesta incapacitat va afavorir les aspiracions
polítiques del catalanisme, que tenia uns líders
consolidats, havia elaborat un cos doctrinari amb
entitat i havia aconseguit una notable mobilització
social.
Amb aquest teló de fons, la conjuntura del 98 va
afavorir la consolidació d'una nova generació
d'intel·lectuals i activistes que defensaven un nou
programa polític i la creació d'un partit que es
presentés a les eleccions com a estratègia per accedir a
l'autonomia. A més, la seva actitud crítica vers la
manera de fer política dels partits dinàstics els
legitimava per criticar la corrupció electoral i reclamar
reformes polítiques i socials.
5. L’evolució del catalanisme entre el 1882 i el 1901 és
la següent:
El Centre Català, fundat el 1882 pel federalista català
Valentí Almirall, va ser el primer partit en
desenvolupar un programa reivindicatiu catalanista
(llengua i dret civil catalans, divisió territorial en
comarques, etc.). Es va escindir en una opció més
conservadora: la Lliga de Catalunya.
La Lliga de Catalunya, fundada l’any 1887, era de
caràcter conservador i estava dirigida per Enric Prat
de la Riba, Narcís Verdaguer, Lluís Domènech i
Montaner i Josep Puig i Cadafalch.
La Lliga de Catalunya es va integrar l’any 1891 en la
Unió Catalanista, agrupació de totes les entitats
catalanistes del Principat. Es va escindir en el Centre
Nacional Català el 1900.
El Centre Nacional Català volia la intervenció
catalana a la política espanyola per defensar millor els
interessos de Catalunya, des d’un punt de vista
regionalista conservador.
8-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
La Unió Regionalista, creada l’any 1899, seguia les
directrius regeneracionistas de Polavieja i reivindicava
l’autonomia política i administrativa de Catalunya. El
Centre Nacional Català i la Unió Regionalista van
resentar una única candidatura a les eleccions generals
de l’any 1901, la candidatura dels quatre presidents,
que va propiciar la fusió de les dues organitzacions en
la nova Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de
la Riba i Francesc Cambó.
6. En les eleccions de 1901, malgrat els intents gover-
namentals per mantenir la força electoral dels partits
dinàstics, la candidatura catalanista dels quatre
presidents va imposar-se a Barcelona i va aconseguir
l'elecció com a diputats dels quatre regionalistes.
L'èxit electoral de la candidatura unitària va afavorir
la creació d’una nova entitat política, la Lliga
Regionalista, que va consolidar la força electoral del
catalanisme. A les eleccions municipals del mateix
any la Lliga va obtenir onze regidors a l'ajuntament de
Barcelona; els republicans, també onze, i els dinàstics,
quatre. Les victòries del 1901 van marcar una fita dins
el corrupte sistema electoral de la Restauració, perquè
fou el primer cop que candidatures no dinàstiques
guanyaren a Barcelona.
A partir d'aquell moment el joc polític a Catalunya ja
no passaria per conservadors i liberals, sinó que
l'hegemonia electoral es disputaria entre republicans i
catalanistes, que esdevingueren les opcions polítiques
majoritàries. A més, la Lliga fou la primera formació
política moderna de l'Estat espanyol, perquè no
solament va provocar el trencament del monopoli de
les classes benestants que tenien els partits dinàstics,
sinó que va dotar-se d'una organització eficaç (afiliats,
centres polítics, secretaria electoral, publicacions…).
Inicialment, la Lliga va tenir influència entre els
industrials, comerciants i professionals de Barcelona.
Però, gràcies a la seva expansió cap a la resta de
Catalunya, sobretot a les comarques centrals i
orientals, va esdevenir també un partit força dominant
entre els propietaris agraris. El seu programa polític
fou capaç d'aplegar la majoria dels sectors benestants
dels país disposats a lluitar contra el corrupte i
ineficaç sistema centralista de la Restauració i a favor
d'un reformisme polític per atorgar l'autonomia a
Catalunya.
Pàgines 198 i 199
1. El catalanisme va iniciar-se al segle XIX com a
moviment cultural de recuperació de la llengua i de la
cultura catalanes. Aquest procés va anar acompanyat
d'un gran interès pel coneixement de la història, la
literatura, les tradicions i el dret civil català, que es
van configurar com a elements diferenciadors de la
identitat catalana i van fer evident que Catalunya era
un país dotat històricament d'una personalitat pròpia.
Paral·lelament, el desenvolupament econòmic i social
de l'Espanya del segle XIX, amb Catalunya com a
 pionera del procés industrialitzador, va accentuar
aquest sentit diferencial i va evidenciar una sèrie de
problemes que l'Estat liberal, centralitzat i
uniformista, era incapaç de resoldre. Això va provocar
l'aparició d'actituds de refús, tant al centralisme polític
com a la uniformització cultural.
Al final del segle el catalanisme va esdevenir un
moviment polític que pretenia una reforma en
profunditat de l'Estat i que es vertebrava al voltant de
la consecució de l'autonomia de Catalunya.
L'aparició d'aquest sentiment catalanista cal situar-la
en el context europeu de la difusió del Romanticisme,
de la irrupció dels nacionalismes i del reforçament del
principi de les nacionalitats, que defensava el dret dels
pobles a decidir el govern propi.
2. El catalanisme polític neix de la mà de Valentí
Almirall, amb un caire progressista i federalitzant. Va
crear el Centre Català, partit polític català d’ideologia
federalista, va organitzar el Primer i Segon Congrés
Catalanista (1880 i 1883) i va presentar el Memorial e
Greuges al rei Alfons XII, l’any 1885. Les seves idees
i propostes van quedar plasmades l’assaig Lo
Catalanisme (1886), on defensava un catalanisme
progressista com a motor de desenvolupament de
Catalunya i regeneració d’Espanya.
La forta oposició de la burgesia catalana, partidària
d’un regionalisme conservador, i el distanciament de
les classes populars, més favorables a un republi-
canisme federalista de caràcter social, van fer
fracassar el projecte d’Almirall, posant fi al fede-
ralisme catalanista.
A la segona meitat del segle XIX es va desenvolupar
un catalanisme conservador, que es va dividir en
tradicionalista i regionalista.
El catalanisme tradicionalista, d’inspiració carlina i
predominant a la Catalunya rural, era un moviment
d’arrels cristianes que defensava la preservació de les
tradicions catalanes, sense cap interès per l’acció
política. El bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, fou un
dels principals teòrics d’aquest corrent.
D’altra banda, el catalanisme regionalista era un
moviment polític centrat en la reivindicació de
l’autogovern de Catalunya, el restabliment de les
institucions catalanes i la recuperació de la llengua
catalana a nivell públic.
El regionalisme es va començar a concretar el 1891,
amb la fundació de la Unió Catalanista, una agrupació
política de les entitats catalanistes comarcals creada
l’any 1891. Defensava el desenvolupament d’un
regionalisme catalanista i demanava l’autogovern de
Catalunya.
El catalanisme regionalista polític es va concretar
l’any 1892, amb la publicació de les Bases de
Manresa, un document on s’establien les bases del
restabliment de l’autogovern de Catalunya, de caràcter
autonomista, amb competències en matèria legislativa,
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
judicial, educativa, etc.
El catalanisme conservador va aconseguir formalitzar
el 1901, a partir dels seus diversos corrents, un partit
polític modern, la Lliga Regionalista, que seria
hegemònic en la política catalana fins el 1931.
3. Al començament del segle XIX, un segle després
d’haver estat promulgat el Decret de Nova Planta, que
havia derogat tota l'estructura politicoadministrativa
de l'antiga Corona d'Aragó, persistia a Catalunya un
refús clar del procés de centralització administrativa i
de la temptativa d'imposar-hi les lleis i la llengua de
Castella.
Com a resultat d'aquesta política, al començament del
segle XIX el català havia desaparegut pràcticament
com a llengua administrativa i de cultura; fins i tot
una bona part de les elits culturals i polítiques del
Principat l'havien abandonada com a llengua d'ús
públic i com a vehicle de comunicació escrita.
Malgrat aquest retrocés, el català continuava viu com
a llengua de la comunicació oral entre la majoria de la
població, i s'emprava com a llengua escrita en les
cançons i els romanços tradicionals i en els llibres de
temàtica religiosa o d'entreteniment adreçats al gran
públic.
Tot i el procés uniformador de l'Estat, la societat
catalana mantenia no sols la llengua pròpia, sinó
també els seus costums i les seves tradicions,
especialment la manera de viure, representada per una
forma específica de l'organització familiar i de la
feina, de la propietat i del desenvolupament econòmic.
En definitiva, bé que els catalans del segle XIX se
sentien espanyols com a súbdits de la monarquia,
tenienconsciència del seu particularisme dins el nou
Estat liberal.
La culminació d’aquest procés de maduració per
recuperar la identitat pròpia que havia començat al
segle XVIII va tenir lloc amb la Renaixença,
moviment cultural que va sorgir a la dècada del 1830
per reivindicar l'ús públic i literari de la llengua
catalana, així com el redescobriment de la idea de
pàtria i l’assimilació d'aquesta amb la llengua.
Aquesta recuperació cultural va adquirir un vessant
polític amb la creació de diferents organitzacions i
partits que, des d’optiques diferents, volien trobar
nous models de relació i d’encaix de Catalunya dins
d’Espanya. Aquest moviment és el que anomenem
catalanisme polític.
Pàgines 200 i 201
REPASA
a) Identifica personatges
– Joaquim Rubó Ors (1818-1899): escriptor. Vinculat al
Romanticisme, va contribuir al desenvolupament del
moviment de la Renaixença amb la publicació d’un
8-11
 manifest, l’any 1841, en què reivindicaba la recu-
peració de la llengua catalana.
– Josep Torras i Bages (1846-1916): religiós i escriptor
català. Com a bisbe de Vic, va impulsar el catalanisme
tradicionalista, d’arrel catòlica. Va publicar La
tradició catalana (1892), assaig que defensava
l’esperit català basat en els valors de la família i la
religió, i fomentava un regionalisme allunyat de
l’acció política.
– Serafí Pitarra (1839-1895): pseudònim de l’escriptor
Frederic Soler, que va destacar per les seves obres de
teatre de caràcter satíric i caricaturesc. De tendència
progressista, va impulsar la Renaixença popular i va
contribuir al desenvolupament i arrelament de la
llengua catalana entre un ampli sector de la població.
– Josep M. Vallès i Ribot (1849-1911): polític republicà
català, va militar al Partit Republicà Democràtic
Federal i va ser escollit diputat durant les Corts de la
Primera República espanyola (1873). L’any 1883 va
proposar, dins del Consell Regional, la constitució de
l’Estat català. Des del 1910 fins la seva mort va
presidir la Unió Federal Nacionalista Republicana.
– Lluís Domènech i Montaner: arquitecte, polític i
historiador. Va ser un dels organitzadors de
l’assemblea de de la Unió Catalanista celebrada a
Manresa on es van redactar les Bases per a la
Constitució Regional Catalana de 1892.
– Valentí Almirall (1841-1904): polític, escriptor i
periodista d’ideologia republicana federalista, va
defensar un Estat federal integrat per regions o pobles
en una situació d’igualtat de condicions. Militant del
Partit Republicà Democràtic Federal, posteriorment
va fundar i dirigir el Centre Català. També va fundar
el Diari Català i va organitzar el Primer i el Segon
Congrés Catalanista, els anys 1880 i 1883. Va
redactar el Memorial de Greuges presentat al rei
Alfons XII el 1885 i va publicarl’assaig Lo
catalanisme (1886).
– Francesc Pi i Margall (1824- 1901). Polític fede-
ralista líder del Partit Republicà Democràtic Federal,
va defensar la descentralització de l’Estat espanyol.
Va presidir la Primera República espanyola (1873).
Durant la Restauració va participar a la política
espanyola des de l’oposició.
– Enric Prat de la Riba (1870-1917): polític con-
servador catalanista, va començar la seva participació
en política a la Unió Catalanista. Va contribuir a la
redacció de les Bases de Manresa, document on
s’establien les bases del restabliment de l’autogovern
de Catalunya. L’any 1899 va abandonar la Unió
Catalanista i va crear el Centre Nacional Català, partit
que dos anys més tard es va integrar en la Lliga
Regionalista. Des de la presidència de la Lliga va
impulsar la participació del catalanisme a la política
espanyola per defensar els interessos de Catalunya.
Va presidir la Mancomunitat de Catalunya des de la
seva creació, l’any 1914, fins la seva mort.
8-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
– Àngel Guimerà (1845-1924): escriptor i polític. Fou
un dels fundadors del setmanari La Renaixença. Va
participar en la comissió que va redactar el Memorial
de Greuges. El 1887 es va adherir a la Lliga de
Catalunya i va participar també en la Unió Catalanista
i va contribuir a la redacció de les Bases de Manresa.
Autor teatral de gran èxit. Va excriure tragèdies i
drames romàntics i va plantejar a les seves millors
obres diversos problemes socials.
– Jaume Balmes (1810-1848):ecleciàstic. Fou un dels
pensadors catòlics mées influents a Catalunya i
Espanya al segle XIX. Va publicar diverses obres en
defensa del catolicisme, postulant la necessitat d’un
compromís entre el liberalisme d’ordre i l’Església per
consolidar un model conservador. Publicà tambe
obres flosòfiques, la mé important dels quals va ser El
Criterio (1845), que li proporcionaren un gan prestigi.
b) Explica i situa cronològicament
– Jamància. 1843. Insurreccions populars o bullanga en la
que es van formular projectes de reforma de l’Estat amb
un fort contingut anticentralista, federal i popular.
– Jocs Florals. certamen literari en llengua catalana,
celebrat per primera vegada l’any 1859. Tenia per
objectiu la difusió de la llengua i la literatura catalanes.
– Pacte de Tortosa. 1869. acord signat per ung rup de
federals catalans, entre els quals hi havia Valentí
Almirall i Josep Anselm Clavé, juntament amb
representants dels territoris de l’antiga Corona
d’Aragó, per impulsar l’Estat federal espanyol que
tingués en compte la realitat històrica de l’antiga
Corona d’Aragó i que es fonamentés en el concepte de
sobirania popular..
– Congressos Catalanistes. Impulsats per Valentí
Almirall, el primer (1880) pretenia aplegar les
tendencies diverses del catalanisme; el segon (1883)
va denunciar el caràcter sucursalista dels partits
dinàstics a Catalunya i va fer una crida als polítics
catalans perquè els abandonessin i s’impliquessin en
organitzacions polítiques estrictament catalanes.
– Memorial de Greuges. 1885. document presentat al rei
Alfons XII pel Centre Català, l’any 1885, en el qual
s’hi exposaven una sèrie de queixes respecte a la
política centralista i es proposava el desenvolupament
d’un regionalisme polític. Es considera el primer
manifest polític unitari del catalanisme.
– Missatge a la Reina Regent. 1888. document presentat
a la reina regent Maria Cristina per la Lliga de
Catalunya, amb motiu de l’Exposició Universal
celebrada a Barcelona l’any 1888. Es demanava
l’autonomia política per a Catalunya.
– Campanya pel dret civil català. 1889. moviment
contra el projecte de reforma del Codi Civil espanyol
que s’estava discutint a les Corts. El gover ncentral va
accedir a canviar la redacció d'aquest Codi, fet que va
ser presentat com la “primera victòria del cata-
lanisme”.
– Bases de Manresa. 1892. són un document impulsat
per la Unió Catalanista en el qual s’establien les bases
per a un futur restabliment de l’autogovern a
Catalunya, de caràcter autonomista.
CONTESTA
a) A principis del segle XIX, la llengua catalana es
parlava de manera habitual entre la major part de la
població i s’utilitzava com a llengua escrita a les
cançons i contes tradicionals, així com als llibres de
temàtica religiosa adreçats a un públic popular.
D’altra banda, el català havia desaparegut com a
llengua administrativa i cultural, a l’ensenyament i a
l’Església a nivell oficial.
La Renaixença va ser un moviment cultural iniciat a
Catalunya al segon terç del segle XIX amb
l’objectiude reivindicar l’ús de la llengua catalana a la
cultura i a la vida pública del Principat.
Hi va haver dos corrents paral·lels: la Renaixença
literària i la Renaixença popular. El moviment literari
consistia en la recuperació de la llengua i literatura
catalanes cultes a travès de la poesia (Jocs Florals, La
pàtria), la novel·la i l’assaig (Rubió i Ors).
S’adreçava a unes minories intel·lectuals.
La Renaixença popular, per la seva banda, tenia com a
destinatari un públic sense cultura, a travès d’obres de
teatre (Frederic Soler, Josep Anselm Clavé) escrites
en un català vulgar, parlat per la major part de la
població.
b) Valentí Almirall va ser el primer en impulsar una
política catalana al marge dels partits estatals.
Defensor d’un catalanisme progressista, va crear el
Centre Català, partit polític català d’ideologia
federalista, va organitzar el Primer i Segon Congrés
Catalanista (1880 i 1883) i va presentar el Memorial
de Greuges al rei Alfons XII, l’any 1885.
Les seves idees i propostes van quedar plasmades a
l’assaig Lo Catalanisme (1886), on defensava un
catalanisme progressista com a motor de desenvolu-
pament de Catalunya i regeneració d’Espanya.
c) El Memorial en defensa dels interessos morals i
materials de Catalunya (Memorial de Greuges) va ser
un document presentat al rei Alfons XII pel Centre
Català, l’any 1885, en el qual s’hi exposaven una sèrie
de queixes respecte a la política centralista i es
proposava el desenvolupament d’un regionalisme
polític. Inspirat per Valentí Almirall, es considera el
primer manifest polític unitari del catalanisme.
d) A la segona meitat del segle XIX es va desenvolupar
un catalanisme conservador, que es va dividir en
tradicionalista i regionalista.
El catalanisme tradicionalista, d’inspiració carlina i
predominant a la Catalunya rural, era un moviment
d’arrels cristianes que defensava la preservació de les
tradicions catalanes, sense cap interès per l’acció
política.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
D’altra banda, el catalanisme regionalista era un
moviment polític centrat en la reivindicació de
l’autogovern de Catalunya, el restabliment de les
institucions catalanes i la recuperació de la llengua
catalana a nivell públic.
El catalanisme regionalista polític es va concretar
l’any 1892, amb la publicació de les Bases de
Manresa, un document on s’establien les bases del
restabliment de l’autogovern de Catalunya, de caràcter
autonomista, amb competències en matèria legislativa,
judicial, educativa, etc. En aquest document s’hi
proclamava el català com a llengua oficial.
e) La pèrdua de les darreres colònies espanyoles a
ultramar (Cuba, Puerto Rico, Filipines) va comportar
el desprestigi del sistema de la Restauració, incapaç
de concretar una regeneració de la política espanyola,
i va afavorir la consolidació d’alternatives polítiques a
Catalunya i altres regions de l’Estat, basades en un
incipient moviment nacionalista i regionalista.
La Lliga Regionalista era una organització política
catalanista fundada l’any 1901 a partir de la fusió de
la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català.
De ideologia regionalista, defensava l’autonomia
política i econòmica de Catalunya i pretenia la
reforma política del sistema de la Restauració. El seu
líder principal era Enric Prat de la Riba.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre’n l’enunciat.
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau.
Activitat guiada.
3. Establir-ne el guió.
Activitat guiada.
COM ES COMENTA UN DOCUMENT
a) Activitat guiada.
b) Activitat guiada.
Pàgines 202 i 203
1. Analitza la imatge
a) Descripció. La primera part de la vinyeta representa a
uns personatges vestits amb barretina i roba
tradicional catalana, que intenten encendre la flama
del catalanismes. Mentres que la segona vinyeta
representa la foguera del catalanisme atiada per uns
quants exemplars de la premsa publicada a Madrid.
b) Anàlisi. L’autor pretén mostrar l’evolució del catala-
nisme polític, des dels seus inicis amb el federalisme
de Valentí Almirall, recolzat per una minoria, fins al
moviment autonomista de la Lliga Regionalista de
finals del segle XIX, durament criticat per l’opinió
pública estatal.
8-13
c) Context històric. Després de la campanya contra el
projecte del Codi Civil, la Lliga de Catalunya va
proposar la fundació d'una nova entitat que coordinés
tots els grups catalanistes comarcals. Així, l'any 1891
es va constituir la Unió Catalanista amb l'objectiu que
fos una federació de tots els grups, centres,
associacions, ateneus i publicacions i que propagués
les idees regionalistes i portés a terme la realització
d'un programa comú per a tots els grups catalanistes.
La Unió va tenir un suport important a la Catalunya
rural, la qual cosa entroncava amb la voluntat de
donar més participació a les organitzacions comarcals
i de sostreure-les de l'hegemonia barcelonina que fins
aquell moment havia tingut el catalanisme. Propietaris
mitjans, però també comerciants, professionals
liberals i intel·lectuals en formaven la base social. La
seva militància directa era escassa, però la seva
estructura, fonamentada sobre la federació d'entitats,
proporcionava una gran amplitud geogràfica que
afavoria la difusió de les seves iniciatives.
La nova organització va tenir un paper important en el
desvetllament de la consciència catalanista i va
significar el triomf de les tesis que posaven l'èmfasi
en l'obtenció d'un ampli autogovern per a Catalunya,
més enllà de l'organització descentralitzada de l'Estat.
El seu punt més feble fou la tensió entre els sectors
contraris a la participació en la vida política i els que
defensaven la necessitat de convertir la Unió en una
organització política que es presentés a les eleccions.
Un dels primers actes de la Unió va ser la celebració a
Manresa (1892) d'una assemblea de delegats amb
l'objectiu d'aprovar un programa polític que va rebre
el nom de Bases per a la Constitució Regional
Catalana. Aquest document, conegut com a Bases de
Manresa, recollia els principis del catalanisme polític i
posava l'èmfasi en el paper que Catalunya havia de
tenir en la vida política espanyola.
Les Bases definien un poder regional que reposava en
la plena sobirania de Catalunya. Les competències de
l'Estat central quedaven força limitades, i s'hi
atorgaven competències absolutes al poder català en
matèria legislativa, educació, justícia, ordre públic,
encunyació de moneda i s'hi proclamava l'oficialitat
de la llengua catalana. El seu caràcter arcaïtzant es
palesa en la defensa del restabliment d'antigues
institucions, com l'audiència reial i les corts, que
haurien de ser elegides per sufragi corporatiu, i la
vinculació de Catalunya amb Espanya per mitjà d'un
pacte d'aquestes institucions amb la Corona.
2. COMENTA EL TEXT.
a) Presentació.
El text pertany al pròleg que va aparèixer en el recull
de poemes publicats al Diario de Barcelona per
Joaquim Rubió i Ors, sota el pseudònim Lo Gaiter del
Llobregat el 1841. Les formes catalanes en què està
escrit són prèvies a la normativització realitzada per
Pompeu Fabra.
8-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
b) Síntesi i anàlisi de les idees principals
L’autor, l’escriptor Joaquim Rubió i Ors, defensa la
recuperació de la cultura catalana a través de l’ús de la
seva llengua com a vehicle d’expressió literària. Al
text destaca que, essent impossible assolir la inde-
pendència política, es pot aconseguir la independència
cultural amb l’ús de la llengua pròpia, el català, a
nivell literari i cultural. Segons l’autor, la literatura
catalana ja va tenir un paper rellevant en el passat. Per
això defensa la diferenciació de la literatura catalana
de la castellana, amb el restabliment dels Jocs Florals,
certamen poètic dels segles XIV i XV, i de l’Aca-
dèmia del Gai Saber, institució cultural catalana
d’origen medieval.
Lo Gaiter del Llobregat és el pseudònim utilitzar per
Joaquim Rubió i Ors, el qual es compromet a defensar
la poesia catalana i a situar-la en el lloc que li
correspon.
El text és representatiu el catalanisme cultural i un
manifest en el que es valora el passat medieval català,
tot contraposant-lo al present, reivindicant la poesia
trobadoresca i exposant els ideals de l’autor a favor de
la llengua catalana i fent una crida a la seva dig-
nificació.
c) Context històric
Durant la primera meitat del segle XIX la llengua
catalana només s’utilitzava en l’àmbit popular i oral,
mentre que a nivell oficial continuava prohibida des
d’inicis del segle XVIII, amb la derrota catalana a la
Guerra de Succesió i la implantació del centralisme
borbònic amb els Decrets de Nova Planta.
A nivell literari es va iniciar una recuperació amb el
sorgiment del moviment cultural de la Renaixença,
amb la publicació de La pàtria (1833), de Bona-
ventura Carles Aribau i les propostes de de Rubió i
Ors de recuperació del català com a llengua
literària. El moviment cultural de la Renaixença va
significar l’eclosió d’un llarg procés de maduració
per recuperar la identitat pròpia, i intel·lectuals i
erudits van rastrejar les arrels de la literatura, el
dret, la història i el folklore catalans. Així, el
desvetllament de la consciència d’un particularisme
lingüístic i cultural van estimular el naixement del
catalanisme polític.
Els jocs florals, creats pel principals iniciadors de la
Renaixença, van ser la institució cultural que va fer
conèixer el moviment entre la gent i que va estimular
als poetes a escriure en la seva llengua.
3. Analitza la taula
a) Descripció.
La taula ens ofereix les dades referides a l’adscripció
socioprofessional dels delgats de l’Assemblea de
Manresa d’Unió Catalanista de 1892.
b) Anàlisi.
Les bases socials de la Unió Catalanista estaven
formades per gran propietaris, propietaris mitjans,
però també comerciants, professionals liberals i
intel·lectuals. De fet, va tenir un suport important a la
Catalunya rural per la voluntat de donar més
participació a les organitzacions comarcals i de
sostreure-les de l’hegemonia barcelonina que fins
aquell moment havia tingut el catalanisme.
c) Context històric
Enmig de la campanya contra el projecte de Codi
Civil que va evidenciar la necessitat de millora
l’organització del moviment catalanista, la Lliga de
Catalunya va proposar la fundació d’un nova entitat
que coordinés tots els grups catalanistes comarcals.
D’aquesta manera, el 1891 es van constituir la Unió
Catalanista amb l’objectiu que fos una federació de
tots els grups, centres, associacions, ateneus i
publicacions, i que propagués les idees regionalistes i
portés a terme un programa comú per a tots els grups
catalanistes.
L’Assemblea de Manresa es va celebrar amb
l’objectiu d’aprovar un programa polític que va rebre
el nom de Bases per a la Constitució Regional
Catalana, conegut com les Bases de Manresa. Aquest
recollia els principis del catalanisme polític i establia
el paper que Catalunya havia de tenir en la vida
política espanyola.
4. Completa al quadern
Vegeu la Figura 2 a la pàgina 8-17.
5. Desenvolupa per escrit
Procedent de la tradició del federalisme republicà, i
després de promoure el Primer congrés Catalanista
(1880) que pretenia aplegar diverses tendències
(republicans federals, La Jove Catalunya...) Valentí
Almirall va fundar el Centre Català. Va ser el primer
partit en desenvolupar un programa reivindicatiu
catalanista (llengua i dret civil catalans, divisió
territorial en comarques, etc.). Es va escindir, el 1887,
en una opció més conservadora: la Lliga de
Catalunya.
La Lliga de Catalunya tenia un de caràcter
conservador i estava dirigida per Enric Prat de la
Riba, Narcís Verdaguer, Lluís Domènech i Montaner i
Josep Puig i Cadafalch.
La Lliga de Catalunya es va integrar l’any 1891 en la
Unió Catalanista, agrupació de totes les entitats
catalanistes del Principat. Es va escindir en el Centre
Nacional Català el 1900.
El Centre Nacional Català volia la intervenció
catalana a la política espanyola per defensar millor els
interessos de Catalunya, des d’un punt de vista
regionalista conservador.
La Unió Regionalista, creada l’any 1899, seguia les
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
directrius regeneracionistas de Polavieja i reivindicava
l’autonomia política i administrativa de Catalunya. El
Centre Nacional Català i la Unió Regionalista van
resentar una única candidatura a les eleccions generals
de l’any 1901, la candidatura dels quatre presidents,
que va propiciar la fusió de les dues organitzacions en
la nova Lliga Regionalista, liderada per Enric Prat de
la Riba i Francesc Cambó.
6. Busca informació a internet
a) El Modernisme va ser un moviment artístic i cultural
fruit de la volunt decidida d’inel·lectuals i artistes
catalanas d’incorporar-se als nous corrents culturals
sorgits a Europa cap a finals del segle XIX. Aquest va
esdevenir un moviment amb trets identificatius propis,
que va prendre de la Renaixença la voluntat de
restablir una cultura pròpiament catalana, però sobre
unes bases modernes i allunyades de l’academicisme
artístic.
El Modernisme volia trencar amb les convencions
creatives i morals, i allunyar-se del naturalisme
positivista que dominava l’escena artística i literària
del moment. Els nous gustos modernistes van ser
reflex d’un canvi de mentalitat i d’una reacció contra
la tradició acadèmica, que defensava un canvi estètic
que arribés a tots els elements de la vida quotidiana
per tal de convertir-los en un gaudi pels sentits.
L’estètica modernista es caracteritza pel predomini
del la línia corba i l’asimetria, per la tendència a
l’estilització i a l’ús d’imatges femenines en actitud
delicades i gràcils. La decoració adquireix un gran
protagonisme i proliferen els temes vegetals copiats
de la natura i inspirats en cultures i temes exòtics.
L’arquitectura posa de manifest la concepció d’art
global del Modernisme. Els edificis esdevenen l’espai
on arquitectura, mosaics, ferro i vitralls s’integren en
un tot formant un conjunt harmònic. Entre els artistes
modernistes catalans podem distingir a Antoni Gaudí
(Sagrada Família), Lluís Domènech i Montaner (Palau
de la Música), Santiago Rusiñol (El laboratori de la
Gallette), Josep Puig i Cadafalch (Casa Amatller)
b) Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 d
desembre de 1850–27 de desembre de 1923) fou un
arquitecte, historiador, humanista i polític català. Va
ser professor, des de 1875, i director, des de 1901, de
l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Fou un dels
membres destacats del grup que se separà del Centre
Català el 1887 per fundar la Lliga de Catalunya arran
de les divergències amb Valentí Almirall sobre el
projecte d’Exposició Universal. Al llarg de la seva
carrera professional aprofundí en la l’articulació de les
noves tècniques de la construcció amb els elements
del repertori històric considerats més representatius
del caràcter nacional català. Entre les seves obres
destaquen l’Institut Pere Mata de Reus, el Gran Hotel
de Palama de Mallorca, el Palau de la Música
Catalana i l’Hospital de Sant Pau.
L’any 1892 va ser una dels organitzadors de l’assem-
8-15
 blea de la Unió Catalanista celebrada a Manresa, en dels vincles d’unió entre el modernisme i el
que foren aprovades les conegudes Bases. Arran de la catalanisme. Obres com el Palau de la Música
crisi de 1898, va establir els termes de col·laboració Catalana esdevenen un veritable manifest dels
del moviment catalanista amb el general Polavieja. A principis i símbols del catalanisme.
més a més, vas se president de l’Ateneu Barcelonès
des del 1898 i el 1901 va ser elegit diptutat en la
famosa candidatura “dels quatre presidents”. El final Elabora un eix digital
de la seva activitat política es va produir arran de la
vinguda d’Alfons XIII, el 1904, i del seu desacord Activitat personal.
personal amb l’actitud adoptada per Cambó amb el
Reptes a la xarxa
consentiment de Prat de la Riba. A partir d’aquell
moment va seguir desenvolupant la seva professió Activitat personal.
d’arquitecte i va intensificar la tasca arqueològica de
l’art medieval català.
La trajectòria professional i el compromís polític de
Domènech i Montaner constitueix un clar exemple

FIGURA 1

Projecte de Contitució per a l’Estat Bases per la Constitució

Català 1883 Regional Catalana, 1892
Subjecte de la sobirania Catalans majors de 21 anys; l’exerceixen a Catalunya pel que fa al seu
través del sufragi universal. govern interior.
Divisió de poders Legislatiu-Corts Executiu-president Legislatiu-Corts
Judicial-jutges. Executiu-funcionaris nomenats
per les Corts.
Judicial-Audiència de
Catalunya
Formació de govern de República democràtica representativa No precisat
Catalunya
Competències del poder No precisat Relacions internacionals.
central Exèrcit.
Relacions econòmiques
internacionals.
Obres públiques
Sistema electoral Sufragi universal. Homes majors de 21 Sufragi corporatiu
anys i dones de la mateixa edad amb
titulació acadpemica o preofessional
Declaració de drets Drets naturals: a la vida, llibertat No precisat
individuals d’expressió. De propietat; lliberat de treball
i empresa; igualtat davant la llei.
Declaració de drets Dret de reunió i associació; protecció del No precisat
socials treball (menors, jornada laboral).
Culte i aspectes culturals Llibertat de cultes. Separació de l’Església Català, única llengua oficial.
i lingüístics i l’Estat; secularització de l’ensenyament i
la beneficiència; no subvenció al culte.

8-16

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 FIGURA 2

Partit Centre Regionalisme Unió Lliga

Republicà Català catòlic Catalanista Regionalista
Catalanisme
Fonamentació Federalisme Tradicionalisme Catalanisme Catalanisme
federal
ideològica progressista catòlic conservador regionalista
progressista
Reivindicació
Estat Català Conservació de Autonomia Autonomia
Projecte per a de la llengua i
dins la Fed- les tradicions política i política i
Catalunya dret, divisió
ració Espanyola catalanes econòmica econòmica
comarcal

Reformisme del
Projecte per a Creació d’un
sistema de la
Espanya Estat federal
Restauració

Classes Petita burgesia, Petita i mitjana

Classes Clergat,
populars intel·lectuals, burgesia,
Base social populars pagesia,
urbanes i petita propietaris propietaris
urbanes i rurals oligarquia rural
burgesia rurals rurals
Primer Congrés
Catalanista
Representació
Actuació (1880)
La tradició Bases de parlamentària a
cultural/ social Pacte Federal de Segon Congrés
catalana Manresa les Corts
/ Tortosa (1869) Catalanista
(1892) (1892) espanyoles
política (1883)
(1901)
Memorial de
Greuges (1885)

F. Pi i Margall E. Prat de la
J. Torras i Riba
Valentí Almirall Bages Prat de la Riba Francesc
Líders J. Anselm Clavé Valentí Almirall
Josep Morgades N. Verdaguer Cambó
J. M. Vallès i Jaume Collell J. Puig i
Ribot Cadafalch

ENLLAÇOS D'INTERNET

TICHING WEBS

http://www.tiching.com/755607 http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18239

http://www.tiching.com/755609
http://www.tiching.com/755612
http://www.tiching.com/755617
http://www.tiching.com/755620
https://www.youtube.com/watch?v=ZSutEc-jEE8
http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/en-guardia-1714-2014/246-el-naixement-del-
catalanisme-politic/audio/318388/
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/10/20/valenti-almirall-el-naixement-
del-catalanisme-politic/
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/11/17/vigatanisme-i-catalanisme-
cristia-josep-torras-i-bages/

http://www.tiching.com/755623 http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=19443&p_ex=renaixen%E7a

http://www.tiching.com/755626 http://www.buxaweb.cat/dossiers/catalanisme.htm

8-17

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 0 9
La fallida del sistema de la Restauració (1 9 0 2 - 1 9 3 1 )

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions Didàctiques

• Solucionari

• Recursos Didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliografia

9-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 204
a
217
Orientacions didàctiques Bibliografia
● 1. El reformisme... Explicació dels elements que caracteritzen el període J. MARAGALL: La Setmana Trà-
de la majoria d’edat d’Alfonso XIII i anàlisi de les diferents opcions de re- gica. Tres articles. Fragmenta,
forma o regeneració. Barcelona, 2009.
● 2. Les forces… Descripció de les principals forces d’oposició política al Recull de tres dels articles més
sistema de la Restauració i de l’evolució del moviments regionalistes i na- rellevants de tota la literatura pe-
cionalistes parant una especial atenció als partits catalanistes. riodística catalana del segle XX,
● 3. L’obrerisme… Anàlisi del desenvolupament dels grans corrents de l’o- escrits pel cèlebre poeta català
brerisme a Catalunya i a Espanya i de les causes i conseqüències de la sobre la Setmana Tràgica.
conflictivitat laboral en el primer terç del segle XX. ● FÉLIX VILAGRASA: Mancomuni-
● 4. La Setmana Tràgica… Anàlisi de la relació entre la política colonial al tat i ciència: la modernització de
Marroc i el desenvolupament de la Setmana Tràgica, i de les conseqüèn- la cultura catalana. Editorial
cies polítiques d’aquesta. Afers, Catarroja, 2015.
● 5. De Solidaritat... Estudi de la coalició Solidaritat Catalana i de la Manco- L’autor fa una anàlisi dels pro-
munitat de Catalunya i valoració de la seva obra de govern. jectes i de l’obra de govern de la
Mancomunitat, parant una aten-
Naveguem per Tiching ció especial a les seves propos-
tes i infraestructures culturals.
● http://www.tiching.com/756100. Reformisme dinàstic. Enllaç on podem
llegir les característiques essencials del declivi del torn dinàstic que es va
donar a l’Espanya d’inicis del segle XX..
● http://www.tiching.com/756101. La Setmana Tràgica. En aquest enllaç po-
dem observar una fotografia que retrata esglésies i altres edificis de Barce-
lona cremant durant la Setmana Tràgica (1917).
● http://www.tiching.com/756563. Mancomunitat de Catalunya. En aquest
enllaç podrem llegir una història breu de la Mancomunitat en la qual se’n
sintetitzen l’origen i l’obra de govern.

APARTATS 6 A 9 219
a
229
Orientacions didàctiques
● 6. La crisi del 1917. Anàlisi de les causes de la crisi del 1917, de les aspi- Bibliografia
racions i actuacions dels sectors implicats, i de les raons del seu fracàs.
● L. M. GUERRA: Annual: un ce-
● 7. La descomposició… Anàlisi de les causes de la descomposició del sis- menterio sin tumbas, Edhasa,
tema parlamentari entre 1918 i 1923. Barcelona, 2014.
● 8. La dictadura… Explicació dels successos esdevinguts entre 1923 i Novel·la de gènere històric,
1930, amb especial atenció al període del Directori Militar i el Directori Civil. bèl·lic i thriller que, ben docu-
● 9. Per què va caure…? Anàlisi de les raons que van conduir a la caiguda mentada i amb versemblança,
de la monarquia el 1931. narra el conegut històricament
com a Desastre d’Annual.
● 10. Per què va fer fallida…? Esquema que sintetitza les causes del fracàs
del sistema de la Restauració. ● E. GONZÁLEZ CALLEJA: La Es-
paña de Primo de Rivera: La
Naveguem per Tiching modernización autoritaria 1923-
1930. Alianza, Madrid, 2005.
● http://www.tiching.com/756102. Crisi del 1917. En aquest enllaç es pot ob-
servar un mapa d’Espanya on apareixen els conflictes laborals que van Visió àmplia d’un període com-
sorgir durant la crisi de 1917. plex, considerat com a preludi a
la República o com a antecedent
● http://www.tiching.com/756105. Directori Militar de Primo de Rivera. En més o menys directe del fran-
aquest enllaç podem observar una fotografia d’època dels ministres que van quisme.
formar part del Directori Militar (1923-1925) de Primo de Rivera.
● http://www.tiching.com/756107. Enfonsament de la monarquia 1930-31. Breu
text explicatiu i imatges sobre l’enfonsament de la monarquia entre 1930-1931.

9-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 204 i 205
● El mateix desenvolupament industrial i econòmic que
va viure el territori català al llarg dels segles XIX i
XX va ser el factor clau que explica l’expansió indus-
trial, comercial i urbanística de la ciutat de Barcelona.
Catalunya, a diferència d’altres zones d’Espanya, va
progressar de manera més o menys continuada des de
l’activitat manufacturera del segle XVIII fins a la Se-
gona Revolució Industrial a principi del segle XX.
Al primer terç del segle XX, amb la incorporació de
les noves tecnologies i dels nous sistemes de produc-
ció propis de la Segona Revolució Industrial, Barce-
lona va assolir un paper cada cop més important en el
procés d’industrialització del territori català.
Podem relacionar aquest fet amb la imatge de la intro-
ducció del llibre, on podem veure els avenços tecnolò-
gics propis de qualsevol ciutat europea desenvolupa-
da de l’època: tramvies, autobusos, cotxes... i una vida
social i comercial intensa i moderna.
Pàgines 206 a 208
1. Els gremis barcelonins protestaven per l’augment ex-
cessiu dels impostos arran de les despeses que va
comportar el desastre del 98. Com a mesura de força
proposen negar-se a pagar impostos, fet que es va
conèixer com a Tancament de Caixes.
2. Al text que apareix en el Document 2, Joaquín Costa
critica la situació en què es troben les classes popu-
lars, amb una veritable manca de llibertat i de recursos
materials. Contraposa aquesta situació als discursos
buits i grandiloqüents de les classes dirigents sobre la
llibertat mentre la neguen al poble.
La frase en cursiva fa referència a la contraposició en-
tre la defensa teòrica de la llibertat amb grans discur-
sos, mentre que, de fet, no s’ofereix cap mena de re-
curs material ni d’ajut educatiu perquè les classes po-
pulars puguin gaudir d’un mínim de llibertat i d’un
nivell de vida digne.
3. El lema escola i rebost sintetitza el programa rege-
neracionista de Joaquín Costa, en el qual, d’una ban-
da, es proposen una sèrie de reformes econòmiques
que permetin un major desenvolupament i més accés
de la població als bens materials, i, d’altra banda,
s’estableix la importància de la educació com a motor
de progrés, tant individual com del país en conjunt.
4. Les dades ens indiquen que, malgrat la reforma de la
llei electoral de 1907, sota el govern de Maura, els re-
sultats electorals no canvien significativament. Es
manté l’alternança entre conservadors i liberals, amb
percentatges similars als que s’indiquen pel 1903 i
1905. Igualment, els percentatges dels partits de l’o-
posició es mantenen en nivells similars en tots els
anys electorals i en cap cas suposen una amenaça al
domini dels partits dinàstics.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
5. La Ley del Candado, promoguda per Canalejas, va re-
bre aquest nom perquè prohibia temporalment la im-
plantació de nous ordes religiosos a Espanya. Així es
perseguia l’objectiu de separar catolicisme i Estat.
6. La reina regent Maria Cristina va permetre al conser-
vador Francisco Silvela iniciar un programa regenera-
cionista i reformista. Silvela va convocar eleccions. El
nou gabinet va mostrar una certa voluntat de renova-
ció i va donar entrada a algunes figures alienes a la
política anterior, com el general Polavieja i el líder del
conservadorisme català Manuel Duran i Bas.
Es va iniciar així una política reformista amb project-
tes de descentralització administrativa, però també es
va impulsar una política pressupostària que augmen-
tava els tributs sobre els productes de primera neces-
sitat i creava nous impostos per fer front als deutes
contrets durant la guerra de Cuba.
Les noves càrregues fiscals van fer forat, especial-
ment a Catalunya. Els comerciants de la ciutat de Bar-
celona es van negar a pagar i van protagonitzar l’a-
nomenat Tancament de Caixes del 1899.
La dura reacció repressiva del govern va radicalitzar
encara més els opositors a la pujada d’impostos i, en
general, les forces socials i polítiques que s’oposaven
al règim.
Com a conseqüència d’aquests fets, sectors importants
de la burgesia van començar a prendre consciència de
la incapacitat dels partits dinàstics de la Restauració
per desenvolupar una política renovadora i van orien-
tar el seu suport cap a noves formacions catalanistes,
que reivindicaven l’autonomia i prometien una políti-
ca modernitzadora de l’Estat espanyol.
D’altra banda, el sistema de la Restauració i les forces
que l’integraven estava cada cop més qüestionat, tant
a Catalunya com al conjunt d’Espanya. El projecte
regeneracionsita va ser deixat de banda. L’esperit de
regeneració havia durat escassament un any, i les ve-
lles pràctiques del torn de partits van tornar a apa-
rèixer.
7. Els projectes reformistes promoguts des de dins i des
de fora de Govern pretenien una renovació moral de la
vida social i política per acabar amb el caciquisme i el
falsejament electoral.
Dins del propi sistema de la Restauració, tant el Partit
Conservador com el Partit Liberal van tractar de fer
una revolució des de dalt, des del poder, per evitar que
es produís una revolució des de baix.
Els partits marginats del sistema van centrar els esfor-
ços a renovar els seus idearis, organitzacions i diri-
gents, amb l’objectiu de posar fi a l’hegemonia dels
partits dinàstics després de l’oportunitat perduda en la
crisi del 98, i mobilitzar a l’opinió pública per desban-
car-los definitivament.
9-3
 Finalment, el regeneracionisme intel·lectual i literari
representat per Unamuno, Ganivet, Maeztu o Ortega y
Gaset, va desenvolupar una important tasca de re-
flexió sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de
regeneració. Sense oblidar Joaquín Costa i les seves
proostes de reforma econòmica i educativa amb l’ob-
ectiu de modernitzar la societat.
8. El reformisme liberal pretenia configurar un Estat fort
i eficaç, acabar amb el caciquisme i impedir un exces-
siu protagonisme de les classes populars. Per això va
intentar formar una nova classe política que tingués el
suport social de les anomenades masses neutres, poc
interessades fins aquell moment en la participació po-
lítica, a més a més d’emprendre diversos canvis legis-
latius. Així, la Llei d’Administració Local i la Llei
electoral de 1907 pretenien acabar amb el caciquisme,
però la reforma electoral va ser molt superficial i
només va establir el vot obligatori i més controls so-
bre les juntes electorals. A més a més, la introducció
de l’elecció automàtica en situacions d’un únic candi-
dat va reforçar al caciquisme, que es va encarregar
d’evitar la presència de rivals.
El projecte reformista va intentar la integració del ca-
talanisme, amb la concessió d’una major autonomia a
ajuntaments i diputacions i el reconeixement de les re-
gions.
A més a més, es van emprendre mesures proteccionis-
tes per impulsar l’activitat industrial i es va millorar la
legislació laboral. Exemples d’això eren Llei protec-
tora d’accidents de treball, la Llei sobre les condicions
de treball de dones i nens, la Llei del descans domi-
nical i la Llei de vagues, i la creació de l’Institut Na-
cional de Previsió (1908).
9. El Partit Liberal de José Canalejas practicava un re-
formisme liberal, consistent en l’aplicació de reformes
legislatives i socials, destinades a millorar les condi-
cions laborals de les classes populars, i en la limitació
del poder del clero, amb la separació de l’Església i
l’Estat amb mesures legislatives com la Ley del
Candado. També va aprofundir en la descentralització
com a resposta a les reivindicacions regionalistes i na-
cionalistes amb la Llei de Mancomunitats, que per-
metia la unió de diverses diputacions provincials per a
la gestió de serveis públics.
Una altra de les reformes abordades va ser la del siste-
ma impositiu i de reclutament. Així, es va substituir
l’impost de consums per un impost progressiu sobre
les rendes urbanes i es va establir l’enrolament obli-
gatori en temps de guerra, suprimint així la redempció
en metàl·lic amb la Llei de reclutament de 1912.
Pàgines 209 a 211
1. El lerrouxisme es caracteritzava essencialment per la
demagògia amb que plantejava unes idees pretesa-
ment revolucionàries i fortament anticlericals, cons-
cient de la facilitat per influir sobre una part de l’elec-
9-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
torat amb aquest tipus de plantejaments. En el text,
aquest fet es reflecteix en exhortar als ciutadans a re-
bel·lar-se contra tot i contra tots; a destruir esglésies i
violar monges; a acabar amb els registres de la propie-
tat, simbolitzant la destrucció del capital, i a crear un
exèrcit de proletaris. Entre les frases d’aquest text que
revelen la retòrica demagògica i radical de Lerroux
poden citar-se: La seva metàfora del rebost: “Per a
omplir el rebost s’ha de crear el treballador i
organitzar la faena”. La seva ferotge crítica de l’Es-
glésia: “destruïu-ne els temples, elimineu-ne els déus,
alceu el vel de les novícies i eleveu-les a la categoria
de mares per fer més viril l’espècie”. O l’al·legat re-
volucionari: “entreu a les cases humils i feu alçar le-
gions de proletaris”.
2. El radicalisme lerrouxista va aconseguir un ampli su-
port entre les classes populars gràcies al seu discurs
profundament demagògic, anticlerical i suposadament
revolucionari.
3. El predomini d’unes forces polítiques o les altres va
evolucionar al llarg del primer terç del segle XX. Tal
com podem veure al gràfic, a la primera dècada van
tenir una especial rellevància Unión Republicana i ra-
dicals i, als anys 1907 i 1908, Solidaritat Catalana.
El lerrouxisme va continuar com a força política relle-
vant a Catalunya, encara que amb menys pes polític,
mentre que la coalició Solidaritat Catalana va acabar
desapareixent després dels fets de la Setmana Tràgica.
Durant les dècades següents es va incrementar el pes
de la Lliga regionalista. Altres forces com Coalició re-
publicana o Nacionalistes republicans van tenir també
resultats electorals rellevants entre els anys 1914 i
1923.
4. En aquest discurs Francesc Cambó proposa l’establi-
ment d’un règim autonòmic per a Catalunya com a
manera de canalitzar i desenvolupar el nacionalisme
català, que ell defineix com a fet biològic propi de
Catalunya.
5. Encara que amb oscil·lacions, el PSOE va experimen-
tar un creixement gairebé continu de la militància, tal
com podem observar al gràfic. Així, el PSOE va pas-
sar de tenir uns 3 000 afiliats el 1899 a uns 30 000
durant la dècada del 1920.
El PSOE defensava l’acció política i era partidari d’a-
profitar les aliances electorals amb els partits republi-
cans, com la Conjunción Republicano-socialista, que
va obtenir 27 escons el 1910 i que va permetre que el
socialisme entrés al Parlament.
6. L’oposició a la Restauració va estar representada, fo-
namentalment, pel republicanisme, el carlisme, els na-
cionalismes català i basc, i el moviment obrer en les
seves dos tendències: anarquista i socialista.
El sistema de la Restauració estava dissenyat per con-
solidar l’alternança dins el sistema de dos forces polí-
tiques molt similars, liberals i conservadors, que con-
solidaven el domini d’uns grups socials determinats.
 La resta d’opcions polítiques i ideològiques quedaven
excloses del sistema i sense possibilitat d’intervenir-
hi. L’oposició no va aconseguir participar en el go-
vern ni articular una alternativa viable de govern fins
al 1930, una vegada esgotades totes les possibilitats i
opcions del propi règim.
7. Unió Republicana, coalició que intentava agrupar als
diferents grups republicans al voltant de Nicolás Sal-
merón, incloïa en el seu programa la restauració de la
Constitució de 1869, la proclamació de la República i
la convocatòria de Corts Constituents. A les eleccions
de 1903 i 1905 la Unió Republicana va guanyar en
algunes grans ciutats com Madrid, Barcelona i Valèn-
cia.
Arrel de l’acostament entre Unió Republicana i el ca-
talanisme va sorgir, a partir de 1908, el Partit Repu-
blicà Radical, liderat per Alejandro Lerroux i que va
comptar amb un important suport social i electoral a
Barcelona. El partit presentava un discurs anticatala-
nista, profundament demagògic, anticlerical i suposa-
dament revolucionari que va aconseguir influir en am-
plis sectors de la classes populars barcelonines. Cap al
1910, després de la Setmana Tràgica, va perdre bona
part de la seva influència, va moderar el seu discurs i
el seu ideari i es va traslladar a Madrid.
A València, Vicente Blasco Ibáñez va impulsar el
blasquisme, un moviment populista i anticlerical que
presentava notables semblances amb el lerrouxisme.
La repressió portada a terme pel Govern després de la
Setmana Tràgica de 1909 va afavorir la constitució de
la Conjunció Republicano-Socialista, que integrava
diversos grups republicans i el Partit Socialista Obrer
Espanyol, el PSOE. A les eleccions de 1910, aquesta
aliança va obtenir 27 escons i va guanyar a Madrid,
Barcelona i València.
La fundació el 1912 del Partit Reformista, que es de-
clarava republicà i a les seves files tenia intel·lectuals
com José Ortega i Gasset i Manuel Azaña, pretenia
abandonar el vell radicalisme republicà per oferir un
programa basat en la democratització profunda de la
vida política, però no va aconseguir una implantació
efectiva ni entre les classes mitges ni entre els treba-
lladors.
8. A Catalunya es va produir un increment de l’arrela-
ment social i la influència electoral dels partits nacio-
nalistes, del republicanisme federalista i del lerrouxis-
me després del desastre del 98, mentre que els partits
dinàstics tenien una presència cada cop mes minori-
tària a la vida política catalana.
La Lliga Regionalista, liderada per Prat de la Riba i
Cambó, va aixecar els ànims de l’exèrcit davant el
possible perill de la unitat del país i es van produir
incidents contra la premsa satírica. L’exèrcit va rebre
el suport del Govern, que va promulgar la Llei de
Jurisdiccions que posava sota jurisdicció militar els
delictes contra la nació i l’exèrcit.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Aquesta situació va conduir a la formació de la coali-
ció electoral Solidaritat Catalana, que incloïa totes les
forces polítiques catalanes, amb excepció dels partits
dinàstics i lerrouxistes, i que va obtenir una important
victòria electoral davant els partits del torn, el 1907.
Durant, el primer terç del segle XX el lerrouxisme i el
republicanisme federalista van tenir també un paper
protagonista a la vida política catalana.
El lerrouxisme, cap al 1910, després de la Setmana
Tràgica, va perdre bona part de la seva influència a
Catalunya, i Lerroux va moderar el discurs i l’ideari i
es va traslladar a Madrid. Ben al contrari, el republica-
nisme es va mantenir molt actiu a Catalunya al llarg
del primer terç del segle XX.
Els anys posteriors es van caracteritzar per la pràctica
d’un catalanisme moderat per part de la Lliga, en la
que es van alternar períodes de col·laboració amb el
govern amb d’altres de més radicalització. Entre 1914
i 1923 la Lliga va controlar la Mancomunitat de Cata-
lunya, l’organisme administratiu que coordinava el
funcionament de les diputacions i els municipis cata-
lans.
A partir de febrer de 1919, la Lliga Regionalista va re-
legar les reivindicacions nacionalistes a un segon pla
davant la guerra social desplegada a Catalunya per
l’enfrontament entre la CNT i les forces d’ordre pú-
blic. Aquesta situació va conduir a la radicalització
d’alguns sectors catalanistes i al naixement de forma-
cions nacionalistes com Acció Catalana i Estat Català.
9. Com a Catalunya, el nacionalisme basc va experimen-
tar un gran auge després del desastre del 98. el Partit
Nacionalista Basc va incrementar la seva presència
electoral i la seva influència a la societat basca.
El 1911 es va crear un sindicat nacionalista i catòlic,
Solidaritat de Treballadors Bascos, que el 1916, va
passar a denominar-se temporalment Comunió Nacio-
nalista Basca, i que es presentava com un partit defen-
sor de la riquesa nacional amb la finalitat d’atraure a
la burgesia. El 1917 i 1918 es va presentar a les
eleccions i va aconseguir les seves primeres victòries
electorals, obtenint sis dels set escons de Biscaia.
Això no obstant, des de la mort de Sabino Arana
convivien dins el partit una tendència partidària de
mantenir el pensament independentista, davant una
altra de moderada i autonomista. El 1921 es va
escindir el grup més independentista, Aberri.
Ara bé, els uns i els altres es van reagrupar el 1930
sota la denominació tradicional de Partit Nacionalista
Basc. Aquell mateix any també es va fundar un nou
partit nacionalista de tendència republicana, Acció
Nacionalista Basca.
A Galícia, la transició del galleguisme cultural al polí-
tic va donar els seus primers passos amb la creació de
la Irmandade da Fala, impulsora de l’ús del gallec, i
de A Nosa Terra que es va convertir en el principal
òrgan del nacionalisme gallec entre 1916 i 1931.
9-5
 A València, la creació de l’associació València Nova cretes, principalment en aquelles amb un número im-
(1904) i del grup Joventut Valencianista (1908), van portant d’obrers, encara que no de manera exclusiva.
ser els primers passos cap a la creació d’un moviment
Respecte als afiliats a UGT, pot extreure’s:
que no va aconseguir formar una coalició de partits.
El 1918, el banquer Ignacio Villalonga va fundar la – Es va implantar especialment a Madrid i País Basc
Unió Valencianista Regional. i va tenir força significativa a Astúries, Barcelona,
Alacant, Pontevedra, Cantàbria, Jaén, Valladolid,
A Andalusia, l’Ateneu de Sevilla i la publicació de la València, La Corunya i Zamora.
revista Bètica van constituir importants espais per al
desenvolupament de l’andalusisme. A més a més va Respecte als afiliats a CNT:
ser decisiva la figura de Blas Infante, que el 1916 va – Va tenir el seu centre d’acció a Barcelona, on s’a-
fundar el primer Centre Andalús a Sevilla com a òr- grupava el major nombre d’afiliats, així com a la
gan expressiu de la realitat cultural i social andalusa, i resta de Catalunya.
va participar en la primera assemblea regionalista an-
– Va tenir també una presència molt important en
dalusa, celebrada a Ronda el 1918. En aquesta es van
part d’Andalusia, (Huelva, Sevilla, Còrdova, Cadis
definir els símbols d’Andalusia, es van establir les ba-
i Màlaga), encara que en aquells territoris va reclu-
ses del particularisme andalús i es va proposar l’auto-
tar el gruix dels seus membres entre la pagesia,
nomia. Durant la Segona República, el moviment an-
que vivia en la misèria i era molt més nombrosa
dalusista va abordar per primera vegada la redacció
que els obrers.
d’un projecte d’Estatut d’Autonomia, sense aconse-
guir gran recolzament popular. – En menys grau, la CNT va tenir afiliats a València
i Alacant, a les Balears, Saragossa i Astúries i al-
guns al País Basc, Cantàbria, Pontevedra i La Co-
Pàgines 212 i 213
runya.
1. La taula que apareix en el Document 1 mostra com la
Al Document 4 Salvador Seguí exposa les bases del
conflictivitat laboral augmenta de manera molt consi-
anarcosindicalisme, fonamentat en la creació dels Sin-
derable entre 1905 i 1919. De fet, el període entre
dicats Únics d’Indústria, que havien de substituir els
1915 i 1919 concentra al nombre més gran d’obrers en
vells sindicats d’ofici, en l’apoliticisme i en la neces-
vaga, i el major nombre de vagues. El principal motiu
sitat de la negociació directa entre obrers i patrons,
de vaga és el salari i la jornada laboral, seguit dels re-
sense intervenció de forces polítiques ni de represen-
lacionats amb el personal i l’associació obrera.
tants de l’Estat. Per a Salvador Seguí, l’ideari anar-
2. El 1910, el sindicat Solidaritat Obrera va promoure la quista està lligat al sindicat com a base de l’acció
fundació de la Confederació Nacional del Treball transformadora que protagonitzarà la classe obrera.
(CNT), amb la finalitat de consolidar la difusió de l’a-
4. El pistolerisme (1916-1923) va ser una època durant
narquisme i abastar el conjunt del territori espanyol.
la qual van tenir lloc més de 800 atemptats en què van
El 1918, la CNT comptava amb més 700 000 afiliats i
morir 226 persones, tal com podem observar a la taula
els seus principals líders eren Salvador Seguí, Ángel
de dades del Document 5. Entre aquestes 226 víctimes
Pestaña i Joan Peiró. La seva ideologia es fonamenta-
del pistolerisme podem comptar el president del go-
va en l’apoliticisme, la negociació directa entre obrers
vern, Eduardo Dato, assassinat per militants cenetistes
i empresaris i l’acció directa.
el 1921; coneguts empresaris; dirigents sindicals com
El fragment del Manifest de Solidaritat Obrera per ara Salvador Seguí (el Noi del Sucre, 1923), i l’advo-
al Congrés fundacional de la CNT de 1910, que cat laboralista Francesc Layret (1920), aquests dos úl-
apareix en el Document 1, mostra alguns dels seus tims assassinats per pistolers a sou.
objectius i tàctiques. Així, estableix la necessitat de
Aquesta situació es va originar arran dels conflictes
connectar als sindicats obrers en pro d’una acció co-
obrers a Barcelona, però també a d’altres ciutats com
muna contra els que acumulen la riquesa fruit del
Bilbao, Saragossa, Madrid o València, que van dege-
treball, crear sindicats on no existeixin i fomentar la
nerar en un activisme violent i alguns grups anarquis-
creació de federacions locals, comarcals i regionals.
tes van atemptar contra les autoritats, els patrons i les
A més a més, considera la no participació política,
forces de l’ordre. De la seva banda, els empresaris van
l’acció directa, la vaga i la lluita de classes sense in-
contractar pistolers a sou per atemptar contra els diri-
tervenció d’àrbitres els pilars fonamentals de la seva
gents obrers i van crear el Sindicat Lliure per contra-
tàctica.
restar la força cenetista.
El dibuix que acompanya el text mostra la capçalera
Tot plegat es va agreujar per l’actuació del Govern
del periòdic Solidaritat Obrera de 1914 en la que es
civil, que va posar en pràctica la Llei de Fugues,
representa a un grup d’obrers enderrocant al capitalis-
segons la qual la policia podia disparar contra els
me, representat per una gran caixa forta a la que s’a-
detinguts en cas d’intent de fuga, i va exercir una dura
ferren uns empresaris.
repressió contra els sindicalistes. A més a més, va
3. El mapa que apareix en el Document 3 mostra que el protagonitzar una política de protecció dels pistolers
sindicalisme només va tenir força en zones molt con- de la patronal. Aquests fets queden caricaturitzats a la

9-6

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 imatge del Document 5, on es representa un grup de
treballadors sortint d’una fàbrica envoltats de pistoles
i navalles. El peu de la il·lustració, A qui toca, avui?,
ironitza sobre el gran nombre d’obrers i dirigents sin-
dicals assassinats per pistolers a sou.
5. Salvador Seguí (1887-1923) va ser un dirigent obrer i
sindicalista conegut com el “Noi del Sucre”.
Establert amb la família a Barcelona, va ser aprenent
de pintor. De seguida va destacar per la seva inquietud
política i es va veure atret per l’ideari anarquista. Va
impulsar la creació de la Solidaritat Obrera. al congrés
Obrer de Barcelona de 1910 i va propugnar la unifi-
cació de tots els obrers de la Península Ibèrica però
mantenint una línia d’actuació catalanista, ja que con-
siderava que no tenia raó de ser que aquesta fos una
posició exclusiva de la Lliga Regionalista. Partidari
d’una aliança entre la CNT i la UGT, va aconseguir
que convoquessin una vaga general conjunta el 1916.
Al congrés de Sants (juny-juliol 1918) va ser elegit se-
cretari general de la CNT i va acordar l’organització
dels sindicats d’indústria o de ram (popularment deno-
minats sindicats únics) que ell propugnava des de feia
temps i que havia de ser un mitjà d’enfortiment de la
classe obrera que li permetria evitar el recurs a la vio-
lència, que Seguí condemnava sempre.
A poc a poc l’evolució cap al convenciment de la ne-
cessitat de conduir la lluita obrera a través d’una orga-
nització sindical madura, a més a més de la necessitat
d’allunyar-se de l’apoliticisme preconitzat pels vells
dirigents anarquistes i crear un partit polític obrer
d’àmbit català, tasca en la que va ser recolzat per
Francesc Macià i Francesc Layret i que va exposar en
un discurs en l’Ateneu de Madrid (1919).
Durant l’etapa de repressió violenta del governador civil
Martínez Nio, va ser detingut al costat d’altres dirigents
obrers. Poc després era assassinat Layret. Reclòs al
presidi de Maó, va escriure articles i projectes polítics.
Al tornar a Barcelona, va ser assassinat, per pistolers del
Sindicat Lliure, al carrer de la Cadena de Barcelona el 10
de març de 1923.
Pàgines 214 i 215
1. El detonant de l’esclat de la Setmana Tràgica va ser
l’enviament d’un contingent de forces reservistes al
Marroc, per incrementar en nombre de soldats espan-
yols en el Rif amb l’objectiu d’evitar la caiguda de
Melilla. Tal com relata el text que apareix en el Do-
cument 1 aquesta decisió va provocar un important
moviment de protesta popular.
2. Espanya va iniciar la seva penetració al nord de l’À-
frica a partir de 1906, la qual es va materialitzar en la
Conferència d’Algesires del mateix any i en el Tractat
Hispano-Francès de 1912 amb l’establiment d’un pro-
tectorat franco-espanyol al Marroc. Espanya va obte-
nir una franja al nord, el Rif, i Ifni i Río de Oro a la
costa atlàntica. Aquests territoris oferien interessos
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
econòmics (miners, inversions en ferrocarrils, obres
públiques, etc.), però també proporcionaven l’oportu-
nitat de restituir el prestigi de l’exèrcit i de tornar a ser
un potència colonial.
Les tribus berbers van respondre a la presència espa-
nyola i els atacs van ser continus. Així, va ser impres-
cindible mantenir una forta presència militar i intensi-
ficar-la després de la derrota del Barranco del Lobo de
1909. Per això es va decidir l’enviament de tropes in-
tegrades per reservistes per augmentar la presència
militar i evitar la caiguda de Melilla.
3. L’enviament de tropes al Marroc i el sistema de reclu-
tament de quintes, que comportava que només els ho-
mes de les famílies humils que no podien pagar el res-
cat fossin reclutats per a la guerra, va desencadenar la
protesta popular coneguda com a Setmana Tràgica.
Durant l’embarcament de les tropes, el 18 de juliol, al
port de Barcelona es van iniciar els incidents. Pa-
ral·lelament, el sindicat d’orientació anarquista Soli-
daritat Obrera va fer una crida a la vaga general per al
26 de juliol, que va tenir el suport de la UGT i de
grups republicans. La vaga va derivar ràpidament en
aldarulls i accions violentes.
4. La revolta de Barcelona va donar lloc a un moviment
amb un fort component antimilitarista i anticlerical de
caràcter violent i que es va manifestar amb l’aixeca-
ment de barricades, l’enfrontament amb les forces de
l’ordre i l’incendi de més de 80 edificis religiosos.
Davant aquesta situació, les autoritats van declarar
l’estat de guerra i van enviar reforços per reprimir les
manifestacions. A partir d’aquest moment el movi-
ment insurreccional es va radicalitzar i va derivar cap
a l’acció incontrolada de grups que actuaven sense di-
recció ni coordinació, i no va ser fins al 29 de juliol
que la situació va tornar a la normalitat.
Les dimensions de la revolta indiquen l’existència
d’un malestar més profund relacionat amb les grans
desigualtats socials i el paper de l’Església.
5. El desenvolupament de la Setmana Tràgica va tenir
conseqüències funestes per als partits dinàstics, fins al
punt de provocar la caiguda del govern de Maura. A
això es van afegir les crítiques de liberals i repu-
blicans per la duresa de la repressió. Finalment, el rei
va dissoldre les Corts i va entregar el Govern a Cana-
lejas, que va desenvolupar l’últim intent reformista
del sistema de la Restauració.
Les forces de l’oposició van aprofitar la nova situació
política per reorganitzar-se. Així, es va produir un en-
fortiment del republicanisme amb la creació el 1912
del Partit Reformista, de caràcter moderat. El republi-
canisme lerrouxista va caure en el descrèdit, pel seu
paper ambigu durant els successos de 1909 i molts
obrers es van afegir a les files de l’anarcosindica-
lisme. D’altra banda es va reforçar el catalanisme re-
publicà a causa del desprestigi de la Lliga Regio-
nalista, acusada de suport a la repressió del govern.
9-7
Pàgines 216 i 217
1. L’organització Solidaritat Catalana, coalició electoral
fundada el 1906 que aplegava totes les forces políti-
ques catalanes (Lliga Regionalista, carlins, republi-
cans federals, etc.), demanava la derogació de la Llei
de jurisdiccions i la defensa dels drets de Catalunya.
Al text del seu programa electoral, presentat l’any
1907 al teatre Tívoli de Barcelona, aquesta coalició
també demanava l’autonomia per a Catalunya, a partir
de la constitució d’òrgans d’autogovern i del traspàs
de competències com l’ensenyament i les obres públi-
ques.
2. A la il·lustració podem observar una dona que porta
un aparell per fumigar amb la paraula solidaritat, fent
referència a la coalició Solidaritat Catalana. La dona
fumiga un arbre, un cep que representa Catalunya,
sobre uns cucs que porten escrites les paraules caci-
quisme i centralisme.
La imatge compara el sistema dinàstic amb una plaga
de fil·loxera que està destruint Catalunya i enfronta
aquesta "plaga" amb les propostes i accions de la coa-
lició Solidaritat catalana com a eines per combatre el
caciquisme i el centralisme propis del sistema de la
Restauració.
3. La Llei de jurisdiccions proposava posar sota juris-
dicció militar totes les ofenses contra l’exèrcit o con-
tra la unitat de la pàtria i els seus símbols, fossin fetes
de manera oral o escrita.
Aquesta llei va tenir l’origen en els "incidents del Cu-
cut". En un acudit publicat a la revista satírica Cu-cut!
l’any 1905, s’expressava una crítica contra l’exèrcit
com a representant de l’Estat espanyol.
La publicació d’aquest acudit en una vinyeta de la
revista va provocar una reacció desproporcionada per
part dels militars, que van assaltar les redaccions de la
revista i del diari La Veu de Catalunya.
A més les autoritats, en lloc de castigar els militars,
van suspendre la revista i el diari. Un any més tard es
va aprovar la Llei de jurisdiccions. L’aprovació de la
llei va comportar una greu restricció a la llibertat
d’expressió i de premsa. A més a més, va ser un factor
clau per a la constitució de la coalició Solidaritat Ca-
talana.
4. Solidaritat Catalana va ser una coalició electoral for-
mada el 1906 i composta per totes les forces políti-
ques catalanistes, des de la Lliga Regionalista fins als
republicans federals i els carlins. Va ser creada arran
de l’aprovació de la Llei de jurisdiccions, per dema-
nar-ne la derogació.
La coalició es va presentar a les eleccions del 1907
amb una candidatura conjunta i un programa comú, el
Programa del Tívoli, que defensava la derogació de la
Llei de jurisdiccions i la necessitat de dotar Catalunya
d’òrgans d’autogovern. La coalició va obtenir un gran
triomf a les eleccions provincials per a les diputa-
9-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
cions i a les eleccions generals. Les discrepàncies
ideològiques entre els sectors conservadors i republi-
cans van afeblir la coalició solidària. El suport de la
Lliga Regionalista a la repressió que va dur a terme el
govern de la Restauració va incrementar les discre-
pàncies a dins de la coalició, fins a provocar-ne la
desaparició.
5. La Mancomunitat de Catalunya es va crear l’any
1914, a partir de la unió o mancomunitat de les quatre
diputacions provincials catalanes (Barcelona, Tarrago-
na, Lleida i Girona). Com les diputacions, va tenir
funcions administratives, sense competències políti-
ques.
L’origen d’aquesta institució es troba en una proposta
que Enric Prat de la Riba, com a president de la Dipu-
tació de Barcelona, va presentar al govern liberal per
mancomunar les quatre diputacions de Catalunya. Ca-
nalejas va acceptar la proposta i el projecte de manco-
munitats va ser, finalment, aprovat l’any 1913 sota la
presidència d’Eduardo Dato.
6. L’obra de govern de la Mancomunitat va ser de ca-
ràcter econòmic, amb la creació d’una infraestructura
de serveis públics i administratius, i de caràcter cultu-
ral i educatiu, amb la reafirmació de la llengua i la
cultura catalanes.
Pàgines 218 i 219
1. La situació de descontentament social que existia a
Espanya a començaments de 1917 es va veure agreu-
jada pel desencadenament de la Primera Guerra Mun-
dial. Aquesta va suposar un empitjorament de les con-
dicions de vida de les classes populars, mentre que els
beneficis empresarials eren molt alts.
Davant aquesta situació de deteriorament de les condi-
cions de vida, els sindicats UGT i CNT van firmar un
manifest conjunt on s’instava el Govern a intervenir
per contenir els preus sota l’amenaça d’una vaga ge-
neral com a mitjà de pressió. El govern de Dato va
respondre suspenent les garanties constitucionals, va
clausurar les Corts i va imposar la censura de premsa.
No obstant, tal com podem veure en el fragment del
Manifest del comitè de vaga d’agost de 1917 que apa-
reix en el Document 1, les reivindicacions no eren tan
sols de tipus econòmic. També apareixen reivindica-
cions polítiques que demanden garanties cap a un can-
vi de règim, que fes possible la celebració d’unes
eleccions netes a Corts Constituents que abordessin
els problemes fonamentals del país.
2. Els altres dos sectors que van participar en la protesta
de 1917 van ser, en primer lloc, els militars que, en
desacord amb el sistema d’ascensos dels oficials que
afavorien als militars africanistes, van organitzar unes
Juntes de Defensa.
També hi van participar els partits opositors, reunits
en Assemblea de Parlamentaris, convocada per la
 Lliga Regionalista, en la que van reclamar la formació
d’un govern provisional, la celebració de Corts Cons-
tituents per elaborar una nova Constitució i la des-
centralització de l’Estat.
Als dos textos podem veure que tant els militars com
els membres de l’Assemblea de Parlamentaris coinci-
deixen en la reivindicació de la celebració d’eleccions
que permetin la convocatòria d’unes Corts Consti-
tuents.
En el Document 2, els Acords de l’Assemblea de Par-
lamentaris de juliol de 1917 s’expressa clarament:
“...les Corts Constituents no puguin ser convocades
per un Govern de partit, que fatalment seguiria els
habituals procediments d’adulteració del sufragi, sinó
per un Govern que encarni la voluntat sobirana del
país…“.
En el Document 3 el Missatge de la Juntes de Defensa
afirma: “És impossible que hi hagi una tasca fruc-
tífera quan en els últims vint anys han governat 38
governs, amb una mitjana de tres o quatre mesos. (…)
Aquesta és la culpa dels governants.”
L’acció conjunta dels tres conflictes, social, militar i
polític, podia haver provocat la fallida del sistema de
la Restauració. No obstant, tothom es va organitzar
per separat i va defensar posicions contraposades.
Davant el perill d’una revolta i de la ruptura del país,
l’exèrcit va donar suport la monarquia i la burgesia a
l’oposició, representada a l’Assemblea de Parlamen-
taris, també va retrocedir davant la por a la revolució
social. El fracàs del moviment va permetre que el
sistema es mantingués durant cinc anys més.
3. Els tres protagonistes del conflicte coincideixen a
assenyalar la falta de capacitat dels governants per fer
front als greus problemes que pateix Espanya i en la
reivindicació de la celebració d’eleccions que perme-
tin la convocatòria d’unes Corts Constituents.
4. El deteriorament general del nivell de vida del prole-
tariat espanyol provocarà l’esclat el 1917 dels con-
flictes socials següents:
– La vaga general revolucionària a Madrid, Barce-
lona, el País Basc, Astúries, Lleó i Llevant, amb la
intervenció de l’exèrcit per sufocar el moviment
vaguista..
– La convocatòria de diverses vagues generals de ca-
ràcter pacífic en zones agràries de Castella, Aragó,
Cantàbria i Andalusia, sobretot a la vall del Gua-
dalquivir.
– Vagues de ferrocarril al País Basc, Llevant i
Múrcia.
– Vagues mineres a Astúries, Lleó, el País Basc i
Huelva.
L’exèrcit va intervenir amb especial contundència a
Barcelona, Madrid i el País Basc, on es va declarar
l’estat de guerra. També va intervenir a diferents
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
localitats de la província de Barcelona, la Corunya, a
Astúries, a València, a Cartagena, a diferents munici-
pis de la província d’Alacant, a Río Tinto, La Carolina
i Linares.
5. El 1917 es van produir conflictes socials i polítics a
gran part d’Europa. Al febrer havia caigut el tsarisme
a Rússia i a l’octubre es produïa la revolució bolxevic.
en aquest context revolucionari, a Espanya, la coinci-
dència entre les greus dificultats del sistema polític de
la Restauració (crisi del tornisme, necessitat de refor-
mas…), el descontentament militar i la conflictivitat
social van provocar una protesta generalitzada de ca-
ràcter antigovernamental en la que es van veure impli-
cats els partits situats al marge del torn dinàstic, els
militars i les organitzacions obreres.
6. La crisi militar provocada per la formació de les Jun-
tes de Defensa va quedar solucionada quan el govern
va acceptar les seves demandes i va tolerar la seva
existència.
Això va demostrar que, si bé les proclames de les Jun-
tes van fer creure a certs sectors de l’oposició que
l’exèrcit podia sumar-se a un moviment que exigís
una renovació de la política nacional. Però els esdeve-
niments van demostrar que les reivindicacions de les
Juntes tenien poc que veure amb les dels altres sectors
socials i que aquestes eren bàsicament un grup de
pressió al servei dels seus interessos professionals.
La crisi política desencadenada per la convocatòria de
l’Assemblea de Parlamentaris va ser resolta per la via
de la prohibició governativa i intervenció de la
Guàrdia Civil. El moviment parlamentari no va tenir
continuïtat i va desaparèixer sense haver aconseguit la
reforma constitucional. Les forces monàrquiques no el
van recolzar, les diferències entre els regionalistes i
els grups d’esquerra feien impossible un acord i les
Juntes de Defensa es van mostrar contràries a la ini-
ciativa parlamentària. A més a més, el moviment va-
guístic que es va desencadenar a l’agost va inhibir les
forces burgeses, davant el temor d’un esclat revo-
lucionari de majors dimensions que la reforma cons-
titucional tot just plantejada.
La crisi social manifestada per la vaga revolucionària
d’agost de 1917 va provocar la reacció repressiva del
govern: es va declarar la Llei Marcial i es va enviar
l’exèrcit a aplacar el moviment. El balanç va ser de
més de setanta morts, dos centenars de ferits i aproxi-
madament dos mil detinguts. La vaga general va fra-
cassar i no va aconseguir comptar amb el suport d’am-
plis sectors, però va tenir unes enormes conseqüèn-
cies: va debilitar encara més el règim, que va demos-
trar la seva brutalitat, i va radicalitzar l’oposició. En
els anys següents, el sistema polític de la Restauració
va entrar en la seva crisi definitiva.
Pàgines 220 i 221
1. Els pagesos demanaven el repartiment de les terres
per a les persones que les treballaven, és a dir, per als
9-9
 mateixos pagesos, tal com s’havia fet durant la Revo-
lució russa. Justificaven aquest repartiment tant en el
repartiment desigual de les propietats i en la precarie-
tat de les classes populars com en la idea que la pro-
pietat de la terra havia de recaure en aquelles persones
que la treballaven i la feien produir.
2. Tal com podem observar al mapa que apareix en el
Document 3 la penetració al nord de l’Àfrica, a partir
de 1906, es va materialitzar en la Conferència d’Alge-
sires del mateix any i en el Tractat Hispano-Francès
de 1912 amb l’establiment d’un protectorat franco-
espanyol al Marroc. Espanya va obtenir una franja al
nord, el Rif, i Ifni i Río de Oro a la costa atlàntica.
3. Al conflicte militar de 1921 es va produir un avanç de
les tropes espanyoles des de Melilla, amb l’objectiu
d’afermar l’ocupació del territori.
L’acció, mal dirigida i planificada pel general Sil-
vestre, però que comptava amb l’aprovació del rei, va
finalitzar amb una derrota a Annual. Els atacs i em-
boscades contra les tropes espanyoles, inexpertes i
disperses en multitud de petites fortificacions, van do-
nar lloc a una retirada massiva i desordenada que va
ocasionar més de 13.000 morts a l’exèrcit espanyol,
entre ells el general Silvestre.
4. La situació dels soldats espanyols al Rif descrita en el
text del Document 4 era molt penosa. Les seves con-
dicions físiques moltes vegades no els feien aptes per
al combat, al que s’afegia la mala alimentació i la falta
d’aigua.
5. El final de la Primera Guerra Mundial va provocar la
reducció de les exportacions espanyoles i va agreujar
la crisi. En aquesta situació de recessió, amb una forta
inflació i una escassa demanda, es va produir una
important pèrdua d’ocupacions i els sindicats van
reaccionar amb vagues i protestes.
Catalunya, la zona més industrialitzada, va patir
aquesta situació de manera especial després d’haver-
se beneficiat de l’auge econòmic durant la guerra. El
moviment vaguístic més important va tenir lloc el
1919 a La Canadenca, l’empresa que proveïa d’elec-
tricitat Barcelona i la seva zona industrial.
Malgrat l’acord entre sindicats i patronal que incloïa
la jornada laboral de vuit hores, l’incompliment del
compromís de readmissió dels treballadors acomiadats
va reactivar el conflicte i va produir una radicalització
de les postures que va derivar en el pistolerisme.
També es van produir mobilitzacions al Sud d’Es-
panya, principalment a Andalusia, Castella-la Manxa i
Extremadura entre 1918 i 1921. S’exigia el reparti-
ment de terres per als pagesos seguint l’exemple de la
Revolució russa, per això el període es coneix com a
trienni bolxevic. Promogudes fonamentalment per
grups anarquistes, les revoltes incloïen l’ocupació de
terres, la presa d’ajuntaments i la formació de comitès
de vaga. El Govern va reaccionar declarant l’estat de
guerra, empresonant els líders pagesos i il·legalitzant
les organitzacions obreres.
9-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
6. Davant la crisi política provocada per la fragmentació
dels partits del torn que impedia l’existència de
majories parlamentàries estables i la debilitat de
l’oposició, el sistema de la Restauració va recórrer a
la fórmula dels governs de concentració que integra-
ven els partits dinàstics i a alguns polítics de l’As-
semblea de Parlamentaris i la Lliga Regionalista.
Aquesta fórmula suposava, en la pràctica, la fallida
del torn de partits tal com havia estat dissenyat per
Cánovas el 1875. No obstant això, les diferències in-
ternes entre els líders que integraven el Govern van
portar al seu fracàs.
Després del fracàs dels governs de concentració es va
tornar al torn de partits. Entre 1918 i 1923 es van suc-
ceir una desena de governs inestables que, davant la
falta de majories parlamentàries clares, van recórrer
amb freqüència a mesures d’excepció: suspensió de
les garanties constitucionals i clausura del Parlament.
7. El projecte d’Estatut d’Autonomia va fracassar a cau-
sa de l’oposició del govern i d’algunes diputacions
castellanes i també per la manca de suport de la mo-
narquia.
La Lliga Regionalista va decidir ajornar la reivindica-
ció autonòmica i donar suport al govern de Madrid
malgrat el fracàs del projecte d’Estatut. L’esquerra
catalanista i republicana, per contra, es va refermar en
les seves reivindicacions autonomistes i en la seva
oposició a la Restauració.
Liderats per Francesc Layret i Lluís Companys, al-
guns republicans van crear el Partit Republicà Català,
amb la voluntat d’atreure sectors de l’obrerisme.
Una part de les joventuts i dels intel·lectuals de la
Lliga van deixar el partit i van crear una formació més
esquerrana i nacionalista: Acció Catalana. Finalment,
Francesc Macià va crear Estat Català, un partir que
postulava clarament la independència de Catalunya.
8. El 1921 el general Silvestre va penetrar en el Rif,
sense permís del seu superior, el general Berenguer,
propiciant la reacció de les tropes d’Abd-el-Krim, que
van aixafar a l’exèrcit de Berenguer causant unes
13 000 víctimes, el propi general entre elles. Aquest
episodi militar, conegut com a desastre d’Annual, va
ser conseqüència d’una deficient organització i prepa-
ració de l’exèrcit espanyol, insuficient per fer front a
la guerrilla marroquí.
Davant aquesta situació, els diputats republicans i so-
cialistes van reclamar al parlament l’abandonament
del Marroc i la petició de responsabilitats sobre els
fets.
Pàgines 222 a 225
1. Segons el manifest, els problemes que han fet neces-
sari el cop d’Estat són els següents:
– Greu inestabilitat social, patent en la successió
 d’assassinats entre les autoritats, la patronal i la
classe obrera.
– Crisi econòmica, afavorida per la imposició d’inte-
ressos particulars que han posat al seu servei la po-
lítica aranzelària, l’administració de despeses
reservades, etc.
– Intrigues polítiques amb l’excusa de la guerra de
Marroc, de la qual es culpava als militars i al ma-
teix rei dels mals resultats.
– Marginació de l’Església, extensió del comunisme
i difusió de les idees separatistes.
2. Les declaracions d’Alfons XIII que conté el Docu-
ment 3 valoren la restitució de l’ordre públic aconse-
guida amb l’establiment de la dictadura. Encara que es
lamenta de la vulneració de la Constitució, considera
que no podria haver-se fet d’una altra forma.
Així, considera que tornar al sistema constitucional de
la Restauració significaria la tornada a la inestabilitat i
a la corrupció.
3. L’Assemblea Nacional Consultiva estava formada per
representants de les corporacions, elegits per sufragi
indirecte per funcionaris de l’Administració i per re-
presentants socials escollits des del poder. Dos terços
dels seus 400 membres van ser nomenats directament
pel govern.
4. Davant el liberalisme que considera la societat com
una suma d’individus aïllats, el corporativisme sosté
la necessitat de cossos socials intermedis entre l’in-
dividu i l’Estat, que regulin les relacions socials i or-
denin i dirigeixin la societat en els àmbits polític, so-
cial i econòmic. En una assemblea corporativa no resi-
deix la sobirania i no té poder legislatiu, només té fun-
cions consultives.
En un parlament, els seus membres són escollits pels
ciutadans i representen la sobirania nacional o popular
(en funció de qual sigui el caràcter, censatari o univer-
sal del sufragi). A més, en un parlament resideix el
poder legislatiu en funció de la divisió de poders.
5. Blasco Ibáñez denúncia la falta de llibertat d’expresió
i de premsa en la dictadura de Primo de Rivera.
L’escriptor valencià Vicente Blasco Ibáñez va impul-
sar, a finals del segle XIX, un moviment republicà,
populista i anticlerical, el blasquisme, que presentava
notables semblances amb el lerrouxisme i que va
aconseguir controlar l’Ajuntament de València. El
1908 Blasco Ibáñez es va separar del Partit Republicà
i va crear la seva pròpia formació, encara que poc des-
prés es va retirar de la política. El 1924 va subscriure
un manifest, juntament amb Unamuno, Menéndez
Pidal i més de cent firmes, en contra de la política cul-
tural de la dictadura. La repressió no es va fer esperar
i Blasco Ibáñez es va traslladar a l’estranger, des d’on
va promoure una gran campanya contra el rei i contra
Primo de Rivera.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
6. El 13 de setembre de 1923, el general Miguel Primo
de Rivera es va pronunciar contra la legalitat constitu-
cional, va declarar l’Estat de guerra i es va dirigir al
monarca per exigir que el poder passés a mans dels
militars. Alfons XIII va acceptar un Directori Militar
presidit per Primo de Rivera, qui va suspendre el rè-
gim parlamentari constitucional.
Primo de Rivera i els sectors que li van donar suport
(militars, polítics pròxims a la monarquia i part de les
classes dirigents decimonòniques) van defensar la se-
va acció com una solució per posar fi a la crisi política
i a la conflictivitat social que travessava el país. Per
als colpistes, entre les raons que justificaven la neces-
sitat de canviar la situació s’ha de destacar: la inesta-
bilitat i el bloqueig del sistema polític parlamentari,
així com el seu desprestigi derivat del continu frau
electoral; la por de les classes acomodades a una revo-
lució social davant l’auge de la conflictivitat obrera i
camperola; l’augment de la influència del republica-
nisme i dels nacionalismes perifèrics; i, per últim, el
descontentament de l’exèrcit després del desastre
d’Annual. En la decisió de Primo de Rivera, així com
en el suport de l’exèrcit i el ràpid plàcet del rei, també
va influir el desig d’evitar que les Corts debatessin
l’Expedient Picasso i exigissin responsabilitats pels
fets de la guerra del Marroc.
Primo de Rivera va justificar el cop militar a través
d’un discurs amb pretensions regeneracionistes i fins i
tot moralistes, que es centrava en la crítica de la "vella
política" i presentava un clar component populista, amb
la finalitat de guanyar-se l’adhesió popular. Així, en el
seu manifest inaugural, Primo de Rivera va anunciar la
seva ferma voluntat de netejar el país de cacics i d’aca-
bar amb el bandidatge polític, la indisciplina social i les
amenaces a la unitat nacional.
7. La majoria de la població va reaccionar amb indife-
rència o va ser favorable al cop d’Estat. S’esperava
que el nou règim tingués un caràcter temporal i posés
fi a un sistema que s’havia demostrat incapaç de resol-
dre els problemes del país. Per això, la dictadura va
comptar inicialment amb una oposició política i social
feble, tret d’un fallit intent de vaga general convocada
per la CNT.
El paper del rei va ser decisiu per al triomf del cop. La
seva negativa a destituir Primo de Rivera i els altres
militars insurrectes, violant el seu paper constitucio-
nal, va consolidar el pronunciament militar i va obrir
les portes a la dictadura.
8. Les primeres mesures del Directori Militar van mos-
trar el seu caràcter dictatorial: suspensió del règim
constitucional, dissolució de les cambres legislatives,
cessament de les autoritats civils, prohibició de les
activitats dels partits polítics i dels sindicats, etc. Tot
plegat va venir acompanyat per la militarització de
l’ordre públic i per una repressió de l’obrerisme més
radical (cenetistes i comunistes).
9-11
 Alguns historiadors apunten que Primo de Rivera no
pretenia posar fi a un règim caduc i anquilosat, sinó
més aviat evitar que el règim polític acabés per demo-
cratitzar-se. En efecte, l’últim govern de concentració
de García Prieto, amb membres del Partit Reformista,
pretenia una reforma de la Constitució, de la Llei
Electoral, del sistema de torn de partits i de les rela-
cions laborals, així com la limitació dels poders del
rei. Tancant el Parlament s’impedia tot plegat. En
qualsevol cas, la dictadura va ser una solució inconsti-
tucional per frenar la possible reforma del sistema,
que podia resultar amenaçadora per certs sectors i
interessos socials.
9. Durant la primera etapa de la dictadura, el conflicte
del Marroc va centrar l’interès de Primo de Rivera,
que va assumir personalment l’Alt Comissionat del
Marroc el 1924. A l’any següent, en col·laboració
amb França, es va organitzar el desembarcament
d’Alhucemas (1925), que es va saldar amb gran èxit.
Després de diverses derrotes, Abd el-Krim es va ren-
dir, entregant-se a les tropes franceses. El 1927, l’ex-
èrcit espanyol va donar per conclosa l’ocupació efec-
tiva de tot el protectorat al Marroc
10. La dictadura de Primo de Rivera va travessar dues fa-
ses successives. Fins al 1925 va governar el Directori
Militar, amb membres militars, però a partir d’aquell
mateix any, el govern dictatorial va incloure entre els
seus ministres a personalitats civils. Es va passar lla-
vors al Directori Civil, encara que el pes dels militars
va continuar sent important i el caràcter del règim no
va abandonar el seu estil autoritari.
A partir de 1926, es va anar abandonant la idea d’una
dictadura transitòria després de la qual es tornaria al
règim constitucional, i Primo de Rivera va intentar
institucionalitzar el seu règim per donar-hi continuïtat
i permanència. Indubtablement, el model i influència
del feixisme italià va ser molt clar. El camí cap a un
règim autoritari va començar amb la convocatòria
d’una Assemblea Nacional Consultiva (1927), de ca-
ràcter corporatiu, ja que els seus membres no serien
elegits per sufragi sinó per designació entre els ciu-
tadans pertanyents a les grans institucions públiques
(municipis, universitats, administracions, patronals i
representants obrers). El sufragi universal va quedar
completament relegat a l’oblit.
Per promoure l’adhesió al nou sistema es va crear un
partit únic, que es va dir Unió Patriòtica. Es tractava
d’un partit governamental, sense un programa ideolò-
gic definit i la missió primordial del qual era propor-
cionar suport social a la dictadura i seguir les direc-
trius del poder. Els afiliats al nou partit procedien bà-
sicament de les files del catolicisme, dels funcionaris
de les administracions i dels cacics rurals.
Les polítiques de la dictadura inspirades en el regene-
racionisme es van centrar en un intent frustrat d’era-
dicar el caciquisme i en l’elaboració d’una legislació
laboral. Per tal d’eradicar el caciquisme, el Directori
Militar va dissoldre els ajuntaments i els va substituir
9-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
per juntes de vocals designats entre els principals con-
tribuents de la localitat. Tanmateix, el màxim expo-
nent del pretès caràcter regeneracionista va ser l’ela-
boració d’una legislació social. Així, es va regular el
treball de la dona, es va promoure la construcció d’ha-
bitatges destinats a famílies obreres i es va impulsar
una política d’obres públiques per reduir l’atur.
Aquesta legislació laboral, però, va contrastar amb la
dura repressió que van patir els moviments obrers,
especialment la CNT.
11. El règim dictatorial de Primo de Rivera va tenir una
actitud repressiva envers el catalanisme i Catalunya,
que es va concretar en el Reial Decret contra el
separatisme.
En aquest decret es prohibeix l’ostentació de banderes
representatives de Catalunya i l’ús oficial de la
llengua catalana. A partir d’aquest decret es va iniciar
un procés de desmantellament de les institucions
públiques catalanes, que va culminar el 1925 amb la
supressió de la Mancomunitat de Catalunya.
12. L’oposició a la dictadura va estar integrada per alguns
líders dels partits dinàstics, els republicans, els nacio-
nalistes, els comunistes, els anarquistes, determinats
sectors de l’exèrcit i la gairebé totalitat dels intel·lec-
tuals.
Els antics partits del torn van criticar l’excessiva du-
rada del règim i diversos dirigents van participar en
conspiracions militars com el complot de la "sant-
joanada", al juny de 1926. Un altra intent similar va
ser el dirigit pel polític conservador José Sánchez
Guerra (1929), que també comptava amb un cert su-
port militar.
En relació amb els intel·lectuals i el món universitari,
la dictadura va pretendre controlar-los fèrriament mit-
jançant la censura i limitant la seva llibertat, arribant
fins i tot a tancar les universitats. El conflicte va deri-
var en aldarulls i protestes estudiantils i va ser l’origen
d’un gran sindicat, la Federació Universitària Espany-
ola (FUE), de caràcter republicà. L’enfrontament dels
intel·lectuals amb la dictadura va estar protagonitzat
per figures com Unamuno, Ortega i Gasset, Blasco
Ibáñez i Menéndez Pidal. El 1924 van subscriure un
manifest amb més de cent firmes en contra de la polí-
tica cultural. La repressió no es va fer esperar, Una-
muno va ser desterrat a Fuerteventura i Blasco Ibáñez
es va traslladar a l’estranger des d’on va promoure
una gran campanya contra el rei i contra Primo de
Rivera.
El conflicte polític més persistent es va produir, no
obstant, amb el republicanisme i els nacionalismes,
especialment el català. L’oposició dels republicans va
ser permanent i van organitzar l’anomenada Aliança
Republicana, que va aconseguir unir les diverses fac-
cions del moviment i desenvolupar una àmplia cam-
panya propagandística a l’exterior.
A Catalunya, les mesures preses per Primo de Rivera,
 com la liquidació de la Mancomunitat (1925), així
com la prohibició de l’ús públic de la llengua catalana
i del ball de la sardana van ser rebudes com a profun-
dament anticatalanes i van provocar un notable distan-
ciament fins i tot entre els sectors que, com la Lliga
Regionalista de Cambó, havien acollit la dictadura
amb certa simpatia.
L’oposició del catalanisme d’esquerres i republicà va
ser encara més decidida. En ella es va distingir el grup
Estat Català, amb el seu intent d’invasió armada diri-
gida per Francesc Macià des de Prats de Molló (Fran-
ça), el 1926.
Per últim, la CNT es va mostrar contrària al règim i va
ser intensament perseguida, el que va agreujar l’en-
frontament al seu interior entre els partidaris de postu-
res radicals i violentes i els que defensaven posicions
més possibilistes (Ángel Pestaña). Al juliol de 1927,
els primers van crear la Federació Anarquista Ibèrica
(FAI).
També el PSOE va canviar la seva posició cap a 1929,
quan va rebutjar obertament els intents continuistes
del règim i es va pronunciar a favor de la República.
Pàgines 226 i 227
1. El 1930 la monarquia s’ensorrava com a resultat del
deteriorament del propi sistema polític, iniciat amb la
crisi del 98, progressivament debilitat durant les crisis
posteriors (1909, 1917 i 1923) i definitivament des-
prestigiat durant la dictadura militar. El col·lapse de
1931 va ser el resultat d’una llarga crisi institucional
que els governants de la monarquia van ser incapaços
de resoldre i que va acabar primer amb el sistema
constitucional de la Restauració i, finalment, amb la
pròpia monarquia restaurada.
El Pacte de Sant Sebastià va ser establert, a l’agost de
1930, per l’oposició republicana, els socialistes i els
catalanistes d’esquerra, al qual es van unir alguns in-
tel·lectuals com Fernando de los Ríos, Ortega i Gasset
i Gregorio Marañón. Mitjançant aquest pacte s’inten-
tava configurar una alternativa real a la monarquia.
Fruit d’aquest pacte es va constituir un comitè revolu-
cionari que es convertiria en el govern provisional de
la futura República.
Pel que fa a Catalunya. al Pacte de Sant Sebastià es va
acordar el dret a l’autonomia de Catalunya, que es va
traduir en l’elaboració i l’aprovació d’un estatut d’au-
tonomia.
2. El Comitè Revolucionari critica que el sistema no ha
permès l’activitat política de l’oposició, que ha coartat
la seva llibertat. La seva única alternativa ha estat pro-
posar unes Corts manegades, com a la Restauració.
El Comitè, presidit per Alcalá Zamora, es proposa es-
tablir una república sobre la base de la sobirania na-
cional representada en un assemblea constituent.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
3. El 12 de desembre de 1930, un parell de dies abans de
l’estipulat, els capitans Galán i García Hernández,
juntament amb uns companys, es van revoltar a Jaca
al crit de Viva la República espanyola. El dia 15 es va
revoltar la base aèria de Quatre Vents de Madrid. La
insurrecció de Jaca va ser derrotada per una columna
militar, i els seus dirigents, fets presoners, jutjats,
condemnats a mort i finalment executats.
4. Al febrer de 1931 l’almirall Aznar assumeix la presi-
dència del govern per intentar un retorn ordenat al sis-
tema parlamentari i constitucional anterior a la dicta-
dura. Com unes eleccions a Corts es consideraven poc
fiables, bé per un possible triomf de l’oposició, bé per
haver d’emprar els mètodes de manipulació habituals
per impedir-ho, es va optar per l’opció que es conside-
rava més segura: convocar primer unes eleccions mu-
nicipals, per després, una vegada controlats els res-
sorts del poder local, plantejar unes eleccions a Corts.
Però tot el país va interpretar les eleccions del 12 d’a-
bril de 1931 com un vertader plebiscit entre la monar-
quia i la república. El triomf de les candidatures repu-
blicanes en les ciutats, allà on no arribava la influèn-
cia del caciquisme, va ser interpretat per tot el món
com una victòria de la República, que es proclamava
sense violències el 14 d’abril de 1931.
5. Santos Juliá postula que la monarquia no va ser
derrocada per una acció revolucionària sinó per la se-
va falta de suports socials i institucionals; planteja que
es va tractar més d’una caiguda que d’un derrocament.
D’altra banda, considera que la República es presenta-
va com una revolució política i un instrument per a la
reforma de la societat. Al no arribar ni a través d’una
acció conspirativa ni per una acció militar, sinó a tra-
vés d’un procés electoral, se la pot considerar com un
producte de la voluntat popular.
6. Activitat personal.
Pàgines 228 i 229
1. Els intents reformistes i regeneracionistes que es van
desenvolupar a principis del segle XX impulsats des
de dins i des de fora de Govern pretenien una reno-
vació moral de la vida social i política per acabar amb
el caciquisme i el falsejament electoral.
Dins del propi sistema de la Restauració, tant el Partit
Conservador com el Partit Liberal van tractar de fer
una revolució des de dalt, des del poder, per evitar que
es produís una revolució des de baix.
Els partits marginats del sistema van centrar els seus
esforços a renovar els seus idearis, organitzacions i
dirigents, amb l’objectiu de posar fi a l’hegemonia
dels partits dinàstics després de l’oportunitat perduda
en la crisi del 98, i mobilitzar a l’opinió pública per
desbancar-los definitivament.
Finalment, el regeneracionisme intel·lectual i literari
9-13
 representat per Unamuno, Ganivet, Maeztu o Ortega y
Gasset va desenvolupar una important tasca de re-
flexió sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de
regeneració. Sense oblidar Joaquín Costa i les seves
propostes de reforma econòmica i educativa amb l’ob-
jectiu de modernitzar la societat.
2. Un dels elements definitoris del sistema de la Restau-
ració dissenyat per Cánovas era apartar l’exèrcit de
l’exercici del poder polític. Això va semblar funcionar
durant uns anys. El 1909, el sistema entra en crisi pre-
cisament per un problema militar, la guerra al Marroc,
que es converteix en un problema social en la Set-
mana Tràgica de Barcelona. Només la intervenció
militar acabarà amb l’esclat revolucionari.
El 1917 és el propi exèrcit el que posa en escac al sis-
tema amb la creació de les Juntes de Defensa. L’exèr-
cit es converteix de nou en un agent polític de primer
ordre, decisiu a més a més per acabar amb el repte de
la vaga general revolucionària d’agost de 1917, sal-
vant així el règim.
El 1921, novament l’exèrcit, i novament el Marroc,
amb el desastre d’Annual, desencadenen una profunda
crisi en el sistema, que afecta directament a la monar-
quia. Serà precisament l’exèrcit qui, al prendre el po-
der, enterrarà definitivament el sistema de la Restau-
ració per mantenir la monarquia.
3. El suport del rei Alfons XIII al cop d’Estat de Primo
de Rivera lligarà la sort de la monarquia a la de la
dictadura. Quan el 1930 cau el dictador, el rei inten-
tarà la supervivència de la institució, però els governs
de la Dictablanda seran incapaços de tornar a un sis-
tema parlamentari com l’anterior, esgotat i despres-
tigiat. El 1931 l’opció a la que s’enfronta el país és
monarquia o república.
4. El sistema de la Restauració es manté bàsicament per
la desunió i debilitat d’una oposició que a més a més
no té mecanismes polítics d’actuació en el sistema.
D’altra banda, l’exèrcit intervindrà per apuntalar el
sistema en les successives crisi, fins que el 1923 acabi
amb un parlamentarisme fictici i amb el sistema cons-
titucional i instauri, amb Primo de Rivera, una dicta-
dura.
Pàgines 230 i 231
REPASSA
a) Defineix conceptes:
– Reformisme dinàstic: sèrie de reformes regeneracio-
nistes portades a terme pels governs dinàstics (con-
servadors i liberals) “des de dalt”, al marge de les
classes populars. La falta de base social o suports
polítics provocarà el fracàs d’aquest reformisme a
donar resposta a les necessitats del país.
– Tancament de Caixes: moviment de protesta dels co-
9-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
merciants catalans contra la pujada d’impostos. Va
consistir en donar de baixa els establiments comer-
cials per no haver de pagar impostos.
– Govern de concentració: govern integrat per partits
diversos per fer front a una situació excepcional. Da-
vant la crisi de 1917 el sistema de la Restauració va
recórrer a aquesta mena de govern, que integrava els
partits dinàstics i alguns polítics de l’Assemblea de
Parlamentaris i la Lliga Regionalista. El més rellevant
va ser l’anomenat Govern Nacional, presidit per Mau-
ra el 1918, que incloïa tots els caps parlamentaris dels
partits monàrquics. Aquest intent només va durar set
mesos a causa de les diferències internes entre els
líders que integraven el govern.
– Pistolerisme: fenomen consistent en els enfrontaments
armats entre els sindicats i la patronal. Va ser espe-
cialment intens a Barcelona entre 1916 i 1923.
– Lerrouxisme: corrent polític liderat per Alejandro
Lerroux, líder republicà radical que preconitzava un
populisme demagògic anticlerical. Va comptar amb el
suport dels sectors populars, entre els quals tenia una
gran influència.
– Llei de fugues: disposició instaurada pel governador
civil de Barcelona, el general Martínez Nio. Segons
aquesta llei, la policia podia disparar als detinguts si
aquests intentaven fugir, amb la qual cosa es pretenia
intimidar el moviment reivindicatiu obrer.
b) Identifica personatges:
– Antonio Maura: polític conservador (1853-1925). Va
tenir diversos càrrecs polítics amb els conservadors,
entre ells el de ministre d’Ultramar i de Gracia i Justí-
cia. Com a cap de govern, càrrec que va detenir diver-
ses vegades des de 1903 fins a la dictadura, va portar
a terme mesures reformistes, però es va decantar per
l’ús de la repressió i pel suport en el caciquisme, fet
que li va valer nombrosos enemics.
– José Canalejas: advocat i polític liberal (1854-1912).
De formació republicana, va passar als liberals, amb
els qui va dirigir diversos ministeris. Va intentar reno-
var el règim i obrir-lo a les esquerres. Encara que va
dirigir la repressió obrera, va instituir lleis de protec-
ció social i va reconèixer la necessitat de negociar
amb els sindicats. Va morir assassinat a Madrid.
– Alejandro Lerroux: polític republicà espanyol (1864-
1949). Fundador del Partit Republicà Radical el 1908,
va destacar pel seu populisme demagògic radical, de
caràcter anticlerical. Va tenir influència en els sectors
populars. Va ser president de la Segona República en
tres breus etapes durant el període denominat “bienni
negre” (1933-1935).
– Salvador Seguí: sindicalista català (1886-1923). Co-
negut com “el Noi del Sucre”, fou un dels líders més
destacats de l’anarcosindicalisme català del primer
quart del segle XX. Va impulsar la fundació de Soli-
daritat Obrera, el 1907, i la vaga general revolucio-
nària del 1917. El 1918 va ser elegit secretari general
 de la CNT. L’any 1920 va ser deportat a la presó de
Maó i el 1923 va morir assassinat pels pistolers de la
patronal.
– Enric Prat de la Riba: polític conservador catalanista,
va començar la seva participació en política a la Unió
Catalanista. Va contribuir a la redacció de les Bases
de Manresa, document on s’establien les bases del res-
tabliment de l’autogovern de Catalunya. L’any 1899
va abandonar la Unió Catalanista i va crear el Centre
Nacional Català, partit que dos anys més tard es va
integrar a la Lliga Regionalista. Va ser l’impulsor i el
primer president de la Mancomunitat de Catalunya.
– Miguel Primo de Rivera: militar i polític andalús
(1870-1930). Descendent d’una important nissaga de
militars, va combatre a Cuba i Filipines i va ser tinent
general al Marroc. Capità general de Madrid i des-
prés de Catalunya, va liderar el cop d’Estat del 1923
que li va convertir en dictador del país. El 1930, des-
prés de no ser ratificat pels capitans generals del país,
va dimitir i es va traslladar a París, on va morir.
c) Estableix similituds i diferències:
Diputacions / Mancomunitat.
Les diputacions eren organismes administratius
encarregats de la gestió dels recursos provincials.
A Catalunya hi havia quatre diputacions provin-
cials (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona), que
es van agrupar el 1914 per constituir la Mancomu-
nitat de Catalunya.
La Mancomunitat, també tenia un caràcter admi-
nistratiu, sense competències diferents a les que ja
tenien les diputacions provincials ni cap poder po-
lític. Va impulsar el desenvolupament econòmic,
amb la creació d’una infraestructura de serveis pú-
blics i administratius, i el desenvolupament cultu-
ral i educatiu, amb la reafirmació de la llengua i la
cultura catalanes.
Corts Espanyoles / Assemblea Nacional Consultiva.
Les Corts Espanyoles, compostes pel Congrés de
Diputats i el Senat, formaven el cos legislatiu es-
panyol segons la Constitució de 1876. Les pro-
víncies enviaven els seus representants al Congrés.
Anul·lades pel cop d’Estat de 1923, serien resti-
tuïdes amb la República, encara que llavors amb
una sola cambra.
L’Assemblea Nacional Consultiva, de la seva part,
va ser creada el 1926 com les Corts que havien de
consolidar el sistema polític i preparar la redacció
d’una nova Constitució, però en realitat no tenien
cap capacitat decisòria.
CNT / UGT / Sindicat Lliure.
La CNT va néixer el 1910 a iniciativa de Solidaritat
Obrera, i va ser un sindicat hegemònic a Catalunya
que va aconseguir estendre’s a zones com Andalusia
o València. Durant la dictadura de Primo de Rivera,
la seva oposició al règim la va dividir entre possi-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
bilistes i radicals. La FAI va ser creada el 1927 pels
sectors més radicals de la CNT i va defensar la
necessitat de portar a terme una insurrecció popular.
La UGT era el sindicat socialista creat el 1888,
responia al model de sindicat de masses, englobant
a tots els sectors productius i organitzant-se en sec-
cions d’oficis en cada localitat. Va elaborar un
programa reivindicant millores en les condicions
laborals, la negociació col·lectiva entre obrers i
patrons i el recurs a vagues.
El Sindicat Lliure va ser creat pels patrons durant
els anys del pistolerisme (1916-1923) per fomentar
accions violentes contra el sindicalisme anarquista,
en la seva estratègia de lluita contra el moviment
obrer.
Barranc del Llop / Annual.
Derrota del Barranc del Llop / Desastre d’Annual:
La derrota del Barranc del Llop (juliol del 1909)
va ser fruit d’un atac dels rifenys contra un contin-
gent insuficient de soldats espanyols. La seva con-
seqüència principal va ser la Setmana Tràgica i la
caiguda del govern Maura.
El desastre d’Annual (juliol del 1921) va tenir com
origen una acció temerària per part del general Sil-
vestre, que va penetrar en el Rif sense assegurar la
rereguarda ni el proveïment dels seus soldats, el
que es va traduir en un vertader “desastre” (13.000
morts). Les seves conseqüències van ser la caiguda
del govern, però també una afront contra el poder
militar, que no admetria ser culpat i acabaria per
fer un cop d’Estat.
CONTESTA
a) Els intents reformistes i regeneracionistes que es van
desenvolupar a principis del segle XX impulsats des
de dins i des de fora de Govern pretenien una reno-
vació moral de la vida social i política per acabar amb
el caciquisme i falsejament electoral.
Dins del propi sistema de la Restauració, tant el Partit
Conservador com el Partit Liberal van tractar de fer
una revolució des de dalt, des del poder, per evitar que
es produís una revolució des de baix.
Els partits marginats del sistema van centrar els seus
esforços a renovar els seus idearis, organitzacions i di-
rigents, amb l’objectiu de posar fi a l’hegemonia dels
partits dinàstics després de l’oportunitat perduda en la
crisi del 98, i mobilitzar a l’opinió pública per desban-
car-los definitivament.
Finalment, el regeneracionisme intel·lectual i literari
representat per Unamuno, Ganivet, Maeztu o Ortega y
Gasset, va desenvolupar una important tasca de re-
flexió sobre la decadència d’Espanya i la necessitat de
regeneració. Sense oblidar Joaquín Costa i les seves
propostes de reforma econòmica i educativa amb l’ob-
jectiu de modernitzar la societat.
9-15
b) A les primeres dècades del segle XX el catalanisme va
estar clarament liderat per la Lliga Regionalista, un
partit moderat que reclamava el dret de Catalunya a
l’autonomia i participava activament en la activitat
política dins del règim de la Restauració.
Els incidents del Cut-cut i la Llei de jurisdiccions van
originar una radicalització del nacionalisme català i la
seva unió en la coalició Solidaritat Catalana, que agru-
pava totes les forces catalanistes de tots els signes
polítics. Aquesta coalició va acabar desapareixent per
les discrepàncies ideològiques dels seus membres i
per l’esclat de la Setmana Tràgica.
Fets com la Setmana Tràgica i, molt especialment, el
fracàs del projecte d’Estatut, van enfortir el catalanis-
me d’esquerres i republicà. Aquestes forces mostraven
una oposició i un rebuig frontal al sistema de la Res-
tauració i eren molt més exigents pel que fa a la recla-
mació de l’autonomia per a Catalunya.
Entre aquestes forces podem destacar el Partit Repu-
blicà Català, Acció Catalana i Estat Català, la primera
organització política que va postular clarament la in-
dependència de Catalunya.
La Mancomunitat de Catalunya es va crear l’any 1914
a partir de la unió “mancomunada” de les quatre
diputacions provincials del Principat. La mancomuni-
tat era de caràcter únicament administratiu, sense
competències diferents a les que ja tenien les diputa-
cions provincials ni cap poder polític.
L’obra de govern de la Mancomunitat va ser de caràc-
ter econòmic, amb la creació d’una infraestructura de
serveis públics i administratius, i de caràcter cultural i
educatiu, amb la reafirmació de la llengua i la cultura
catalanes.
La Mancomunitat fou dissolta pel general Primo de
Rivera el 1925, en ple procés de desmantellament de
les institucions públiques i privades catalanes com a
conseqüència de l’onada anticatalanista impulsada pel
règim dictatorial.
c) La presència espanyola al nord de l’Àfrica va ser res-
posta per les tribus berbers. Els seus continus atacs
van obligar a mantenir una forta presència militar es-
panyola. Aquesta va haver de ser incrementada encara
més quan van patir una important derrota al Barranc
del Llop el 1909. Precisament, aquest va ser el motiu
que va provocar l’enviament de tropes de reservistes
que tan greus conseqüències va tenir per a l’estabilitat
social i política del país, com l’esclat de la Setmana
Tràgica de Barcelona, a l’estiu de 1909.
Posteriorment, el 1921, en un intent d’afermar l’ocu-
pació del territori, la tropes espanyoles van iniciar un
avanç des de Melilla. Així, el general Silvestre va pe-
netrar en el Rif, sense permís del seu superior, el ge-
neral Berenguer, propiciant la reacció de les tropes
d’Abd-el-Krim, que van aixafar a l’exèrcit espanyol,
causant unes 13.000 víctimes, el propi general entre
elles. Aquest episodi militar, conegut com el desastre
9-16
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
d’Annual, va ser conseqüència d’una deficient orga-
nització i preparació de l’exèrcit espanyol, insuficient
per fer front a la guerrilla marroquí.
Davant aquesta situació, els diputats republicans i
socialistes van reclamar al parlament l’abandonament
del Marroc i la petició de responsabilitats sobre els
fets. La comissió militar d’investigació, presidida pel
general Picasso, va posar de manifest grans irregula-
ritats, corrupció i ineficàcia, tant a l’exèrcit espanyol
destinat a l’Àfrica com en el Govern.
d) La situació de descontentament social que existia a
Espanya a començaments de 1917 es va veure agreu-
jada pel desencadenament de la Primera Guerra Mun-
dial. Aquesta va suposar un empitjorament de les con-
dicions de vida de les classes populars, mentre que els
beneficis empresarials eren molt alts.
Davant aquesta situació de deteriorament de les condi-
cions de vida, els sindicats UGT i CNT van firmar un
manifest conjunt en el que s’instava al Govern a inter-
venir per contenir els preus sota l’amenaça d’una vaga
general com a mitjà de pressió. Com a resposta, el
govern de Dato va suspendre les garanties constitucio-
nals, va clausurar les Corts i va imposar la censura de
premsa.
No obstant, les reivindicacions no eren tan sol de tipus
econòmic. També apareixen reivindicacions polítiques
que demanden garanties cap a un canvi de règim, que
faci possible la celebració d’unes eleccions netes d’u-
nes Corts Constituents que abordin els problemes fo-
namentals del país.
Els altres dos sectors que van participar en la protesta
de 1917 van ser, en primer lloc, els militars que, en
desacord amb el sistema d’ascensos dels oficials que
afavorien als militars africanistes, van organitzar una
Juntes de Defensa.
També van participar els partits opositors, reunits en
l’Assemblea de Parlamentaris, convocada per la Lliga
Regionalista, en la que van reclamar la formació d’un
govern provisional, la celebració de Corts Constitu-
ents per elaborar una nova Constitució i la descentra-
lització de l’Estat.
L’acció conjunta dels tres conflictes, social, militar i
polític, podia haver provocat la fallida del sistema de
la Restauració. No obstant, cadascú es va organitzar
per separat i va defensar posicions contraposades.
Davant el perill d’una revolta i de la ruptura del país,
l’exèrcit va recolzar la monarquia i l’oposició de la
burgesia, representada a l’Assemblea de Parlamenta-
ris, també va retrocedir davant la por a la revolució
social. El fracàs del moviment va permetre que el sis-
tema es mantingués durant cinc anys més.
e) Les primeres mesures del Directori Militar van mos-
trar el seu caràcter dictatorial: suspensió del règim
constitucional, dissolució de les cambres legislatives,
cessament de les autoritats civils, prohibició de les
 activitats dels partits polítics i dels sindicats, etc.
Tot plegat va ser acompanyat de la militarització de
l’ordre públic i per una repressió de l’obrerisme més
radical (cenetistes i comunistes).
Alguns historiadors apunten que Primo de Rivera no
pretenia posar fi a un règim caduc i anquilosat, sinó
més aviat evitar que el règim polític acabés per de-
mocratitzar-se. En efecte, l’últim govern de concen-
tració de García Prieto, amb membres del Partit Re-
formista, pretenia una reforma de la Constitució, de la
Llei Electoral, del sistema de torn de partits i de les
relacions laborals, així com la limitació dels poders
del rei. Tancant el Parlament s’impedia tot plegat. En
qualsevol cas, la dictadura va ser una solució inconsti-
tucional per frenar la possible reforma del sistema,
que podia resultar amenaçadora per a certs sectors i
interessos socials.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre l’enunciat
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau
Activitat guiada.
3. Establir el guió
Activitat guiada.
COM ES COMENTA UNA VINYETA SATÍRICA
a) Activitat guiada.
b) Activitat guiada.
c) Activitat guiada.
d) Activitat guiada.
Pàgines 232 i 233
1. Relaciona text i imatge
a) Presentació. El text correspon al dictamen de l’au-
ditor general de la 4a Regió Militar en el procés con-
tra Francesc Ferrer i Guardia, que acabarà amb la seva
condemna a mort. La fotografia correspon a una mani-
festació a Brussel·les en protesta contra d’aquesta
execució.
b) Síntesi del text i descripció de la imatge. El tribunal
condemna a Ferrer en tant que símbol; la consideren
que la defensa de la instrucció del poble que ha fet
Ferrer ha contribuït a formar revolucionaris. La con-
demna de Ferrer pretén acabar amb el germen de la
revolució.
La pancarta que apareix en la fotografia considera
Ferrer com una víctima de la intolerància i un símbol
del lliure pensament.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
c) Context històric. Francesc Ferrer i Guàrdia va ser un
pensador català, republicà i francmaçó (1854-1909).
Després del seu exili a París, va crear a Barcelona
l’Escola Moderna, que va introduir un sistema peda-
gògic avançat i laic, destinat en especial als obrers.
Acusat d’instigar la Setmana Tràgica, va ser afusellat
injustament, fet que va desencadenar protestes a Es-
panya i Europa que farien caure Maura.
d) Valoració personal. Resposta oberta.
2. Comenta el text
a) Presentació. El text forma part d’un discurs en favor
de l’Autonomia de Catalunya que va fer Francesc
Cambó l’any 1918 a Barcelona. Francesc Cambó era
un polític conservador membre de la Lliga Regionalis-
ta que va col·laborar amb diversos governs conserva-
dors i va arribar a ser ministre sota la presidència de
Antonio Maura. Després de la mort d’Enric Prat de la
Riba, Cambó va esdevenir el principal líder de la Lli-
ga Regionalista i en un dels principals impulsors del
projecte d’estatut d’autonomia per a Catalunya.
El discurs de Cambó del 16 de novembre del 1918 es
va produir en un acte oficial davant de representants
de les principals forces polítiques catalanes com a mo-
ment clau de la campanya en favor de la consecució
d’un estatut per a Catalunya.
b) Síntesi de les idees principals. En els primers parà-
grafs del text Francesc Cambó tracta de demostrar la
importància d’aconseguir una autonomia per a Cata-
lunya en aquell mateix moment, com a una tasca ur-
gent i prioritària. Cambó insisteix en la necessitat de
tenir una autonomia completa i real, més enllà de l’au-
tonomia limitada que suposava la Mancomunitat, per
poder desenvolupar l’ensenyament, les obres públi-
ques, la llengua i altres aspectes clau, i per al desenvo-
lupament econòmic, social i cultural de Catalunya.
Un cop ha establert en el seu discurs la importància
d’aconseguir l’autonomia, Francesc Cambó analitza el
paper del rei i de les forces polítiques del conjunt
d’Espanya i la seva posició envers el procés autonò-
mic que vol engegar Catalunya.
Cambó insisteix en la neutralitat del rei i en la seva es-
cassa rellevància i poder de decisió en relació amb el
procés autonòmic català. Tot seguit estableix que el
pes polític i el paper decisiu en relació amb aquest
procés autonòmic recau en el govern de l’Estat, el
qual es mostra totalment hostil a les pretensions auto-
nòmiques de Catalunya.
Finalment, Francesc Cambó explica que la seva prio-
ritat política no se centra en la defensa de la monar-
quia ni de la república, sinó en la consecució de l’au-
tonomia per a Catalunya. En aquest sentit Francesc
Cambó es compromet a no ajornar les seves preten-
sions autonomistes amb l’arribada de la República i
deixa entreveure que el seu suport a un sistema de
9-17
 govern monàrquic o republicà podria canviar depe-
nent dels interessos de Catalunya i les seves aspira-
cions autonomistes.
c) Context històric. Aquest discurs es va produir en un
acte solemne dins de la campanya autonomista catala-
na que es va produir entre 1918 i 1919. En aquest acte
van estar representades diverses entitats econòmiques,
culturals i professionals, i també hi van assistir els
diputats i senadors per Catalunya i els diputats de les
quatre diputacions provincials. Al mateix temps, a la
plaça de Sant Jaume de la ciutat de Barcelona es con-
gregava una multitud.
El president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep
Puig i Cadafalch, havia organitzat un plebiscit muni-
cipal i en aquest acte solemne va lliurar un volum amb
els certificats dels ajuntaments catalans que s’havien
manifestat de manera totalment favorable a l’autono-
mia de Catalunya.
Puig i Cadafalch es va reunir amb els membres del
Consell Permanent de la Mancomunitat i amb els par-
lamentaris catalans, i va proposar que es formés una
ponència que redactés un projecte de bases per a l’au-
tonomia de Catalunya, que seria presentat al govern
del liberal Manuel García Prieto.
El projecte autonomista era àmpliament recolzat tant
per les forces polítiques catalanes (la Lliga Regona-
lista, els republicans nacionalistes i la Mancomunitat)
com per la població catalana. Ben al contrari, el pro-
jecte d’Estatut d’Autonomia va ser molt mal rebut a la
resta de l’Estat. El govern s’hi oposà, el rei no hi va
donar suport i algunes diputacions castellanes i enti-
tats econòmiques hi van donar suport.
3. Analitza la taula
a) Descripció. La taula mostra els governs formats entre
1902 i 1923, en l’etapa que es denomina crisi de la
Restauració borbònica. En 22 anys es formen un total
de 32 governs, cosa que ens dóna una durada mitjana
que no arriba als vuit mesos.
b) Anàlisi. El primer període de gran inestabilitat corres-
pon als primers anys del regnat d’Alfons XIII, entre
1902 i 1906. Les conseqüències de la crisi del 98 van
provocar les pugnes i divisions internes entre els par-
tits del torn que van generar una creixent inestabilitat
política i constants canvis de govern.
El segon període amb major inestabilitat són els anys
que segueixen a la crisi de 1917. La fragmentació dels
partits del torn impedia l’existència de majories parla-
mentàries estables. D’una altra banda, la divisió i de-
bilitat de l’oposició impedia articular i construir una
alternativa al sistema de la Restauració, que es veu
abocat a la seva descomposició final.
c) Context històric. Les dades de la taula exemplifiquen
l’evolució del regnat d’Alfons XIII. Una primera eta-
pa, entre 1902 i 1906 d’intent de recomposició del
9-18
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
sistema de la Restauració després de la crisi de 1898;
una etapa entre 1907 i 1916, caracteritzada per les
conseqüències polítiques de la Setmana Tràgica, en
una situació d’inestabilitat permanent. L’última etapa
mostra la incapacitat del sistema per superar el seu
propi procés de descomposició.
El 1923 un cop d’Estat militar acaba amb la vigència
de la Constitució de 1876 i amb el sistema parlamen-
tari. L’argument per justificar el cop era que el règim
constitucional estava desprestigiat i existia un greu pe-
rill de revolució social.
4. Completa al quadern
Vegeu la taula de la Figura 1 en la pàgina 11-21 de la
guia.
5. Desenvolupa per escrit
El final de la Primera Guerra Mundial va suposar la
reducció de les exportacions espanyoles i l’econo-
mia va entrar en una profunda crisi. En aquesta si-
tuació de recessió, amb una forta inflació i una es-
cassa demanda, milers de persones van perdre la
seva ocuació i els sindicats van reaccionar amb va-
gues i protestes.
La crisi va tenir un especial impacte a Catalunya, que
era la zona més industrialitzada i la que més s’havia
beneficiat de l’auge econòmic durant la guerra. El mo-
viment vaguístic més important va tenir lloc el 1919 a
La Canadenca, l’empresa que proveïa d’electricitat a
Barcelona i a tota la seva zona industrial.
Els sindicats i la patronal van arribar a un acord que
incloïa la jornada laboral de vuit hores. No obstant,
l’incompliment del compromís de readmissió dels tre-
balladors acomiadats va reactivar el conflicte i va
produir una radicalització de les postures que va deri-
var en el pistolerisme.
Entre 1918 i 1921 també es van produir mobilitza-
cions en el sud d’Espanya, principalment a Andalusia,
Castella-la Manxa i Extremadura. S’exigia el reparti-
ment de terres per als pagesos seguint l’exemple de la
Revolució russa, per la qual cosa el període es coneix
com a trienni bolxevic. Promogudes fonamentalment
per grups anarquistes, les revoltes incloïen l’ocupació
de terres, la presa d’ajuntaments i la formació de co-
mitès de vaga. El Govern va reaccionar declarant
l’estat de guerra, empresonant als líders pagesos i il-
legalitzant les organitzacions obreres.
La crisi del 1917 va agreujar la situació política. Per
un costat, la fragmentació dels partits del torn impedia
l’existència de majories parlamentàries estables. Per
un altre, la divisió i debilitat de l’oposició impedia ar-
ticular i construir una alternativa al sistema de la Res-
tauració.
Per superar aquesta situació, el sistema va recórrer a
una nova fórmula, els governs de concentració, que
integraven els partits dinàstics i alguns polítics de
l’Assemblea de Parlamentaris i la Lliga Regionalista.
Aquesta fórmula suposava, en la pràctica, la fallida
del torn de partits tal com havia estat dissenyat per
Cánovas el 1875. El més rellevant va ser l’anomenat
Govern Nacional, presidit per Maura el 1918, que in-
cloïa tots els caps parlamentaris dels partits monàr-
quics. Aquest intent tan sols va durar set mesos a
causa de les diferències internes entre els líders que
integraven el Govern.
Després del fracàs dels governs de concentració es va
tornar al torn de partits. Entre 1918 i 1923 es van suc-
ceir una desena de governs inestables que, davant la
falta de majories parlamentàries clares, van recórrer
amb freqüència a mesures d’excepció: suspensió de
les garanties constitucionals i clausura del Parlament.
La crisi política era permanent.
El domini del protectorat del Marroc era fortament
sostingut d’una banda per l’exèrcit, els anomenats
militars africanistes, i també pel propi Alfons XIII.
Algunes empreses espanyoles també van mostrar in-
terès per la construcció de ferrocarrils i l’explotació
dels recursos miners de la zona. Contràriament, l’o-
pinió pública no entenia que Espanya intervingués
en una zona tan pobre, arriscant-se a iniciar una
nova guerra.
Després dels incidents esdevinguts el 1909 hi va haver
un segon moment crític a l’estiu de 1921, quan les tro-
pes espanyoles van iniciar un avanç des de Melilla
amb la finalitat de consolidar l’ocupació del territori.
L’acció, mal dirigida i planificada pel general Sil-
vestre, però que comptava amb el plàcet del rei, va fi-
nalitzar amb una derrota en Annual. Els atacs i em-
boscades contra les tropes espanyoles, inexpertes i
disperses en multitud de petites fortificacions, van
donar lloc a una retirada massiva i desordenada que va
ocasionar més de 13 000 morts a l’exèrcit espanyol,
entre ells el general Silvestre.
El desastre d’Annual va provocar una terrible impres-
sió en una opinió pública que ja era contrària a la
guerra. Hi va haver grans protestes i els diputats repu-
blicans i socialistes van reclamar al parlament l’aban-
donament del Marroc i la petició de responsabilitats
sobre els fets. La comissió militar d’investigació, pre-
sidida pel general Picasso, va posar de manifest grans
irregularitats, corrupció i ineficàcia, tan a l’exèrcit es-
panyol destinat a l’Àfrica com en el Govern.
Socialistes i republicans van plantejar la possible res-
ponsabilitat del rei, amb qui el general Silvestre tenia
relació directa. Al setembre de 1923, poc abans que el
Congrés emetés el seu dictamen sobre l’informe (Ex-
pedient Picasso), el cop d’Estat de Primo de Rivera va
impedir conèixer les conclusions de la investigació so-
bre el desastre d’Annual.
A l’abril de 1923, un govern liberal presidit per Gar-
cía Prieto va pretendre portar a terme una reforma de
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
la Constitució i de la Llei electoral, incloent una major
democratització del sistema, la reducció de la in-
fluència de l’Església, la limitació de poders del rei i
un nou marc de relacions laborals. A pesar de comptar
amb una clara majoria en les Corts, el projecte es va
veure obstaculitzat per l’oposició del rei, de l’exèrcit i
de l’Església.
Entre els militars existia un gran descontentament per
les responsabilitats que l’Expedient Picasso exigia da-
vant el desastre militar d’Annual. Per frenar les refor-
mes impulsades pel govern liberal i impedir el debat
de l’Expedient en les Corts, el capità general de Ca-
talunya, Miguel Primo de Rivera, va impulsar un cop
d’Estat militar el 13 de setembre de 1923. El rei es va
negar a destituir als militars insurrectes i el Govern va
dimitir.
Primo de Rivera va justificar la seva actuació en un
manifest dirigit a la nació, en el que culpava de desgo-
vern als polítics i partits tradicionals i declarava la se-
va intenció de regenerar la política nacional, acabar
amb el caciquisme i la corrupció, recuperar l’ordre
públic, posar fi a la conflictivitat obrera i garantir la
unitat nacional davant l’auge dels nacionalismes. L’al-
ta burgesia, una part de les classes mitjanes i de
l’exèrcit, i el rei i el seu entorn polític van acceptar la
dictadura com una solució a la crisi.
La majoria de la població va reaccionar amb indife-
rència o va ser favorable al cop d’Estat. S’esperava
que el nou règim tingués un caràcter temporal i posés
fi a un sistema que s’havia demostrat incapaç de resol-
dre els problemes del país. Per això, la dictadura a
penes va comptar inicialment amb una oposició polí-
tica i social, tret d’un fallit intent de vaga general con-
vocada per la CNT.
6. Elabora una presentació digital
a) Activitat personal i en grup. A tall d’exemple propo-
sem aquests textos:
Causes profundes i desencadenants dels fets
Les causes profundes cal buscar-les en l’absoluta crisi
política i social que vivia Espanya des del desastre del
98. La societat espanyola vivia immersa en una crisi
social molt profunda, amb greus desigualtats econò-
miques, una distribució de la propietat agrària que
incidia molt negativament en l’economia i provocava
pobresa i fam entre els camperols, i una indústria es-
cassament desenvolupada i concentrada en poques zo-
nes. El sistema polític del torn dinàstic estava en crisi,
es mostrava incapaç de fer front als problemes de la
societat espanyola i era cada cop més qüestionant pels
seus elevadíssims nivells de corrupció i pel caciquis-
me. Els conflictes a la regió del Rif i l’injust sistema
de reclutament van agreujar encara més la conflictivi-
tat social i política que vivia Espanya.
En aquell context social i polític tan deteriorat, l’en-
viament d’un contingent de forces reservistes al Mar-
9-19
 roc va servir de detonant per a l’esclat de la Setmana
Tràgica.
L’incendi d’edificis religiosos
Durant la Setmana Tràgica es van cremar més de 80
edificis religiosos i es van destruir nombroses obres
d’art de caràcter religiós. Durant els esdeveniments va
brollar l’anticlericalisme latent en diversos sectors de
la societat catalana que acusaven el clergat d’estar
sempre a favor dels rics i els poderosos. Criticaven la
ideologia tradicionalment conservadora del clergat i el
tracte paternalista amb què dispensaven la seva bene-
ficència en aquells temps de crisi.
Les barricades i els enfrontaments al carrer
Els incidents de la Setmana Tràgica es van iniciar el
18 de juliol al port de Barcelona. Paral·lelament, el
sindicat d’orientació anarquista Solidaritat Obrera va
fer una crida a la vaga general per al 26 de juliol, que
va tenir el suport de la UGT i de grups republicans. La
vaga va derivar ràpidament en aldarulls i accions vio-
lentes. El dia 27 de juliol es van aixecar més de 250
barricades, es van produir enfrontaments amb les for-
ces d’ordre públic i es van cremar nombrosos edificis,
especialment esglésies i convents.
La repressió posterior
El govern de Maura i el nou governador civil, Eva-
risto Crespo Azorín, van portar a terme una repressió
duríssima i arbitrària. En total, entre juliol del 1909 i
abril del 1910 foren detingudes 1 967 persones i 200
més foren expulsades a 300 kilòmetres de Barcelona.
9-20
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
S’organitzà un procés militar contra 1 925 individus,
entre els quals 214 en contumàcia, i dels quals 469 fo-
ren sobreseguts i 584 absolts. Es dictaren 17 penes de
mort, de les quals 5 foren aplicades. Entre aquestes la
més controvertida va ser l’execució de Francesc Fer-
rer i Guàrdia, pedagog i creador de l’Escola Moderna.
b) L’article La ciutat del perdó de Joan Maragall fou
enviat al diari La Veu de Catalunya un temps abans de
l’afusellament de Ferrer i Guàrdia. Encara que l’arti-
cle fa referència de manera genèrica als afusellaments
que s’estaven produint com a part de la repressió des-
prés de la Setmana Tràgica, el propòsit principal de
Joan Maragall al text era demanar el perdó de Fran-
cesc Ferrer i Guàrdia, que estava a punt de ser afu-
sellat acusat de ser un dels principals incitadors de
l’esclat de violència de la Setmana Tràgica. Alhora,
Joan Maragall denunciava la greu responsabilitat que
pertocava a la burgesia catalana en els fets de la Set-
mana Tràgica i de manera molt especial reprotxava la
inacció i silenci d’aquesta burgesia enfront de la re-
pressió del govern un cop finalitzada la Setmana
Tràgica.
Elabora un eix digital
Activitat personal.
Reptes a la Xarxa
Activitat personal.
 FIGURA 1

Aspectes Etapa parlamentària Dictadura

Cronologia 1902-1923 1923-1931

pus de sistema polític Parlamentari Dictadura militar

Suports polítics Sectors dinàstics: alta burgesia, Rei

Iglesia, exèrcit.
Exèrcit

Partits polítics/líders Conservador: Prohibits

Cánovas, Silvela; Dato; Maura
Liberal: Sagasta, Canalejas,
Romanones

Principals problemes Fracàs del regeneracionisme Marroc.

Manteniment del falsejament Caciquisme.
electoral
Repressió.
Auge de l’obrerisme i
Crisi econòmica a partir de
conflictivitat social.
1929.
Problemes colonials al Marroc
Crisi econòmica i social,
agreujada a partir de 1917
Inestabilitat política.

Principals èxits Reformes polítiques limitades. Fi de la guerra del Marroc.

Legislació laboral. Legislació social.
Ley del candado.
Llei de Mancomunitats.

ENLLAÇOS D’INTERNET

TICHING WEBS

http://image.slidesharecdn.com/tempsdeconfrontaciaespanya-090512081416-
http://www.tiching.com/756100
phpapp01/95/temps-de-confrontaci-a-espanya-2-728.jpg
http://imagenes.lavanguardia.es/lavanguardia/img/20090727/tragica1_JR2707090.j
http://www.tiching.com/756101
pg
http://www.xtec.cat/~cgonza2/imagenes/imagenes%20segon%20BAT/XX/mapa
http://www.tiching.com/756102
%201917.png
http://apuntes.santanderlasalle.es/historia_2/webs_historia/siglos_xix_xx/primo_riv
http://www.tiching.com/756105
era/directorio_militar.jpg
http://image.slidesharecdn.com/tema-14-alfonso-xii-19231931-
http://www.tiching.com/756107
160214184625/95/el-reinado-de-alfonso-xiii-dictadura-y-caida1923-1931-1-638.jpg

http://www.tiching.com/756563 http://www.mancomunitatdecatalunya.cat/breu-historia-2/

9-21

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
9-22

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 9-23

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
9-24

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 1 0
Econom ia i societat al prim er terç del segle XX

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions didàctiques

• Solucionari

• Recursos didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliografia

10-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 234
a
247
Orientacions didàctiques Bibliografia
● 1. La modernització de l’estructura... Anàlisi dels canvis demogràfics a ● J. VICENS VIVES: Espanya con-
començament del segle XX, de les migracions i de la urbanització. temporània (1814-1953). Qua-
● 2. L'expansió urbana: el cas de Barcelona. Anàlisi del procés d'expansió derns Crema, Barcelona, 2012.
que va viure la ciutat de Barcelona al primer terç del segle XX. Assaig que aborda de manera
● 3. L’agricultura: crisi i diversitat... Descripció dels problemes, la crisi i les general la demografia, l'econo-
reformes del sector agrari a Espanya i a Catalunya. mia i l'organització social d’Es-
panya entre el 1814 i el 1953.
● 4. L’expansió de la indústria. Explicació de l’expansió industrial espanyo-
la, a través del canvi energètic i de la innovació tecnològica. ● J. M. FIGUERES I ARTIGAS: His-
tòria contemporània de Cata-
● 5. La indústria a Catalunya... Caracterització de la diversificació i el des-
lunya. Universitat Oberta de Ca-
envolupament industrial català entre el 1900 i el 1936.
talunya, Barcelona, 2003.
Naveguem per Tiching Text que sintetitza els principals
aspectes de la història contem-
● http://www.tiching.com/756826. La transició demogràfica. Web sobre el
porània de Catalunya.
concepte de transició demogràfica i la seva aplicació al cas espanyol.
● http://www.tiching.com/756853. La dècada de la reforma. Article sobre les
transformacions que va experimentar Barcelona entre el 1900 i el 1910.
● http://www.tiching.com/756558. La plaga de la fil·loxera. Pàgina sobre la
crisi de la fil·loxera a Catalunya i a Espanya.
● http://www.tiching.com/756847. Història de la Hispano-Suiza. Vídeo sobre
la marca de cotxes Hispano-Suiza i el seu creador Damià Mateu.
● http://www.tiching.com/756856. Estructura econòmica de Catalunya (1901-
1931). Article sobre l'economia catalana al primer terç del segle XX.

APARTATS 6 A 10 248
a
257
Orientacions didàctiques
Bibliografia
● 6. La política econòmica... Anàlisi de les polítiques econòmiques estatals,
amb explicació del proteccionisme i l’intervencionisme dels governs. ● F. COMÍN ET AL. (ED.): Histo-
ria económica de España, si-
● 7. De quina manera la Gran Guerra...? Textos i documents que expliquen
glos X-XX. Crítica, Barcelona,
la influència de la Primera Guerra Mundial en l’economia espanyola.
2002.
● 8. La política econòmica durant la dictadura... Textos i documents que Obra col·lectiva d’especialistes
analitzen la política econòmica intervencionista de Primo de Rivera. en història econòmica d’Espa-
● 9. Les transformacions socials. Descripció dels canvis socials a Espa- nya. Es recomana la lectura
nya: límits de la modernització i noves formes de cultura i oci. dels capítols sobre el segle XX.

● 10. Quina va ser l’evolució de...? Síntesi final de les transformacions eco- ● A. BRODER: Historia económica
nòmiques i socials a Espanya durant les primeres dècades del segle XX. de la España contemporánea.
Alianza, Madrid, 2000.
Naveguem per Tiching
Text que analitza amb molt
● http://www.tiching.com/756822. Economia d'Espanya al primer terç del se- detall la història econòmica es-
gle XX. Esquemes sobre l'economia espanyola al primer terç del segle XX. panyola durant l’època contem-
porània, des del segle XVIII
● http://www.tiching.com/756828. Espanya i la Primera Guerra Mundial.
fins a avui dia, amb gràfics i
Presentació sobre les repercussions de la I Guerra Mundial a Espanya.
mapes temàtics.
● http://www.tiching.com/ 756857. Exposició Universal del 1929. Vídeo amb
imatges de la inauguració de l'Exposició Universal de Barcelona al 1929.
● http://www.tiching.com/756830. La societat durant el regnat d’Alfons XIII.
Text sobre la societat espanyola en temps d'Alfons XIII.
● http://www.tiching.com/756832. Espanya, 1900-1931. Article de síntesi sobre
la història d’Espanya en el primer terç del segle XX.
10-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 234 i 235
● La Segona Revolució Industrial va ser un profund
canvi econòmic i tecnològic que va enfortir i va per-
feccionar les transformacions de la Primera Revolució
Industrial. En aquesta època, iniciada en el darrer terç
del segle XIX, noves fonts d’energia, progressos en la
química i en la física, descobriments científics i canvis
en els consums van modificar profundament el pano-
rama social i polític dels països més avançats, amb
l’ascens de noves potències industrials com Alemanya
i, sobretot, els Estats Units.
En aquella època Espanya presentava una dualitat
econòmica i social perquè, al costat de regions indus-
trialitzades i desenvolupades com ara Catalunya, el
País Basc i Madrid, existien encara zones d’economia
agrícola pobra i poc competitiva i on encara es dona-
ven relacions socials arcaiques. Particularment, Cata-
lunya va destacar no només pel seu desenvolupament
industrial, sinó, de manera molt especial, per la gran
diversificació d'activitats industrials: química, metal-
lurgia, sector elèctric, construccions mecàniques, tèx-
til, siderúrgia, energia...
Pàgines 236 i 237
1. La taxa de mortalitat a Espanya va baixar, entre 1900 i
1930, d’un 28,9 ‰ a un 21,3 ‰. La taxa de natalitat
va començar a descendir més tard, i va passar del
33,8 ‰ al 30,3 ‰ en el mateix període de temps.
Aquests canvis van portar a un augment del creixe-
ment vegetatiu de la població espanyola, que va pas-
sar en trenta anys del 5 ‰ a un 10 ‰.
A Catalunya el procés de transició demogràfica va ser
més accelerat. Les taxes de mortalitat i natalitat a Cata-
lunya eren totes dues més reduïdes. La taxa de mortali-
tat a Catalunya va baixar, entre els anys 1900 i 1930,
d’un 23,3 ‰ a un 15,5 ‰. La taxa de natalitat va co-
mençar a descendir més tard, i va passar del 26,1 ‰ al
20,3 ‰ en el mateix període de temps. El creixement
vegetatiu de Catalunya en aquest període va passar d'un
3 ‰ a un 5 ‰. Malgrat que la taxa de creixement vege-
tatiu era més reduïda a Catalunya que la mitjana espa-
nyola, la població catalana va experimentar un augment
demogràfic més gran per les onades migratòries.
2. A la taula es representa el creixement demogràfic
natural i migratori a Catalunya al primer terç del segle
XX. En l’anàlisi dels components del creixement
demogràfic de Catalunya es poden distingir dues fases
molt diferents.
Entre el 1901 i el 1910 es produeix un creixement
natural de la població a Catalunya molt superior al
creixement migratori. Les elevades taxes de natalitat i
mortalitat corresponien encara a un règim demogràfic
vell.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
A una segona etapa, compresa entre els anys 1911 i
1930, hi ha un fort descens del creixement demogràfic
natural, producte del descens de la mortalitat i de la
natalitat. Això s’explica per l’inici del procés de
transició demogràfica a Catalunya.
També es dóna un notable augment de la immigració,
amb l’arribada d’un elevat nombre d’immigrants
procedents principalment de l’entorn rural d’Aragó,
Llevant, Andalusia oriental i Múrcia, a la cerca
d’oportunitats laborals a la indústria catalana.
Aquests factors provoquen un percentatge més elevat
del creixement migratori sobre el creixement natural
de la població catalana al període comprès entre els
anys 1911 i 1930, al contrari que en la fase precedent,
corresponent a la primera dècada del segle XX.
3. Les províncies que van generar més emigrants van ser
Galícia, Alacant, Almeria i Lleó. En general, les zones
amb més emigrants van ser les del nord del país i de
Castella i Lleó, així com algunes zones de la costa del
Mediterrani.
Aquestes regions van generar una gran quantitat d’e-
migrants perquè hi predominava una agricultura tradi-
cional de rendiments baixos i amb poques oportunitats
per als pagesos. Els pagesos que van emigrar es diri-
gien sobretot cap a les grans ciutats, com Madrid, Bar-
celona i les ciutats del País Basc.
4. La transició demogràfica espanyola i catalana va ser
un fenomen que va tenir lloc en el primer terç del
segle XX, acompanyant la industrialització del país.
Es va iniciar amb el descens progressiu de la mortali-
tat, també infantil, causat per la millora de les condi-
cions higièniques i de l’alimentació, cosa que va com-
portar un augment de l’esperança de vida fins als 50
anys.
Posteriorment, va també anar baixant la natalitat, grà-
cies al creixement de la població urbana i a l’adopció
de pràctiques de planificació familiar. Encara que el
fenomen presentava importants diferències entre les
províncies espanyoles més desenvolupades i les
menys desenvolupades, aquests canvis demogràfics
van facilitar un ràpid ascens de la població, que va
passar en trenta anys de 18,6 milions d’habitants a
23,5 milions.
A Catalunya la transició demogràfica es va caracterit-
zar per ser un procés més accelerat i més pròxim al
procés de transició demogràfic que es va produir a la
resta de l'Europa industrialitzada. Com hem vist a les
gràfiques de les activitats anteriors, les taxes de mor-
talitat i natalitat eren més baixes. Un altre fet que va
caracteritzar la transició demogràfica a Catalunya va
ser l'augment de l'esperança de vida.
5. Les migracions exteriors de població espanyola van
començar a les acaballes del segle XIX, dirigides so-
10-3
 bretot cap a Amèrica del Sud i Cuba. Aquests movi-
ments de població es van veure facilitats per la millora
de les comunicacions marítimes i van tenir com a cau-
ses fonamentals l’augment de població i la manca de
perspectives laborals per a molts joves.
Les migracions interiors van seguir poc després, so-
bretot per la important reducció de la població agrí-
cola. Molts pagesos de Galícia, Aragó, Astúries, Cas-
tella i Múrcia es van dirigir cap a ciutats com Barce-
lona, Madrid, Bilbao i Sevilla buscant noves oportu-
nitats laborals.
Les migracions interiors van modificar de manera ra-
dical la distribució geogràfica de la població espanyo-
la. Es va reduir el pes demogràfic del món rural, men-
tre que les ciutats van augmentar la població fins a
arribar, en el cas de Madrid i Barcelona, al milió d’ha-
bitants. Les regions de l’interior, en conjunt, van per-
dre població, mentre que les zones costaneres la van
augmentar, amb l’excepció de Madrid, Saragossa i
Valladolid, que es van beneficiar de l’arribada de pa-
gesos de les zones de l’interior.
Pàgines 238 i 239
1. Els pobles que apareixen al plànol i van ser agregats a
la ciutat de Barcelona son Sarrià, Les Corts, Sants,
Gràcia i Sant Martí de Provençals.
Les reformes més importants que es van dur a terme
entre el 1900 i el 1930 són l'obertura de la Via Laie-
tana i la urbanització i l’obertura de l'avinguda del
Tibidabo.
En quest mateix període les obres i les infraestructures
del transport que es van dur a terme són: la construc-
ció de línies de metro entre el 1922 i el 1926, l'aero-
port del Prat al 1927, i la reforma i modernització de
les instal·lacions del port de Barcelona.
Al plànol podem veure les dues línies de metro de la
ciutat des de la plaça Lesseps, a Sarrià, fins a la plaça
Catalunya, al centre de la ciutat, i des de l'estació de
Bordeta, de la zona de Sants, fins a Marina.
2. L'obertura de la Via Laietana va afavorir la modernit-
zació de la ciutat. L'objectiu principal del traçat d'a-
questa via era obrir una via ampla que afavorís la co-
municació i els transports dins de la ciutat. També es
volia reduir la densificació que patia la ciutat obrint
espais i carrers més amplis. Per tal d'aconseguir
aquests objectius es van haver d'enderrocar nombroses
cases i edificis.
3. Barcelona va experimentar un fort creixement de po-
blació entre l’any 1900 i el 1930, a causa, fonamental-
ment, de les grans onades migratòries que van arribar
a la ciutat. Es calcula que la població de Barcelona
augmenta 34 000 habitants entre els anys 1900 i 1910;
entre el 1910 i el 1920 augmenta en 143 335 habi-
tants, i en el període de 1920 i 1930 la població barce-
lonina s’incrementa fins a 275 230 habitants. Això in-
cideix directament en un gran augment de la construc-
10-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
ció d'habitatges a la ciutat.
4. Als documents podem observar l'existència de dos
models urbanístics diferenciats, el dels barris obrers i
el dels barris benestants. Els barris benestants es ca-
racteritzaven per l’existència de carrers i avingudes
amples seguint els models urbanístics vigents a l'Eu-
ropa industrialitzada. Els barris obrers, per contra,
eren zones més densificades i amb carrers estrets.
Els barris benestants, on vivia la classe alta, eren: l’Ei-
xample especialment, Sarrià, Sant Gervasi de Casso-
les, les Tres Torres, una part de Gràcia i el Guinardó.
Els barris obrers eren Collblanc, la Bordeta, el Poble
Sec, Hostafrancs, Sants, el Clot, la Sagrera, Horta,
Sant Martí de Provençals, la Llacuna, Sant Andreu del
Palomar i la Barceloneta.
5. Activitat personal. Entre les nombroses transforma-
cions que va experimentar la ciutat als Jocs Olímpics
podem destacar la reforma de la zona litoral, el que es
va conèixer a l’època com "obrir Barcelona al mar".
La costa de la ciutat havia estat poc atesa, fonamen-
talment perquè estava situada darrere dels antics barris
industrials. Es van aprofitar els Jocs Olímpics per
facilitar els accessos al litoral de la ciutat i recuperar
tota la platja per a ús públic, des del barri de la Barce-
loneta fins al Besós. Es va crear la Vila Olímpica
principal dels Jocs, la qual s'ha convertit en un barri
més de la ciutat al llarg dels anys, amb serveis i vida
veïnal propis.
Igualment, es van transformar i modernitzar les infra-
estructures del transport a la ciutat. En aquest sentit
caldria destacar la construcció de les rondes, un nou
anell viari de 35 quilòmetres que va descongestionar
el trànsit de les vies bàsiques de la ciutat.
6. Les línies de metro construïdes als anys 20 són:
− 1924: línia coneguda amb el nom de Gran Metro,
amb les estacions de Lesseps, Diagonal, Aragó i
Catalunya.
− 1925: continuació de les obres del Gran Metro,
amb les estacions de Fontana i Liceu.
− 1926: línia de metro coneguda com el Transversal,
que incloïa les estacions Bordeta, Mercat Nou,
Sants, Hostafrancs, Espanya, Rocafort, Urgell,
Universitat i Catalunya.
− 1926: continuació de les obres del Gran Metro,
amb les estacions Urquinaona i Jaume I.
En aquest període també es van construir altres infra-
estructures ferroviàries a la ciutat, com el ferrocarril
de Sarrià a Barcelona.
En l'actualitat, les línies de metro construïdes als anys
vint continuen vigents, amb ampliacions i modifica-
cions ocasionals en el recorregut i en el nombre d'es-
tacions.
A banda de les diferents ampliacions de les línies ja
iniciades, el Transversal i el Gran Metro, algunes de
les principals línies que s'han construït des dels anys
 20 i les seves estacions són:
− 1954: línia de Balmes, amb les estacions de Plaça
Molina, Pàdua, El Putxet i Av. Tibidabo.
− 1959: línia II, Sagrera, Habitatges del Congrés,
Maragall, Virrei Amat i Vilapicina.
− 1969: línia V, Sant Ramon, Badal, Sants, Roma,
Entença, Hospital Clínic i Diagonal.
− 1970: general Mola (actualment Verdaguer), Sa-
grada Família, Dos de Maig, Camp de l'Arpa i
Sagrera.
− 1975: línia III-B: Ciutat Universitària, Palau, Ma-
ria Cristina, Les Corts, Plaça del Centre, Roma-
Renfe, Tarragona, Espanya, Parlament i Poble Sec.
− 1995: línia 2: Paral·lel, Sant Antoni, Universitat
Passeig de Gràcia, Tetuan, Monumental i Sagrada
Família.
− 2016: línia 9, de l'aeroport a Zona Universitària.
Malgrat que aquí es reprodueixen algunes de les grans
fites de la construcció del metro de Barcelona, la
construcció del metro va ser un procés gairebé continu
i ininterromput, excepte en el període que inclou les
dècades de 1930 i 1940. Al llarg dels anys, els noms i
els recorreguts de moltes de les línies i estacions de
metro que hem vist han canviat.
Pàgines 240 a 242
1. Els cultius que ocupen més superfície són els de ce-
reals i lleguminoses, els d’olivera i els de vinya. Els
cultius que van augmentar més l’extensió en percen-
tatge entre 1900 i 1930 van ser els cultius hortícoles,
els d’olivera, i els d’arbres i arbustos fruiters.
2. La relació entre superfície dedicada i valor de la pro-
ducció dels principals productes agrícoles mostra el
dualisme existent entre l’agricultura cerealista majo-
ritària de l’interior i l’agricultura mediterrània, més
dinàmica. Els cereals, que encara representen un
44,8 % del valor total dels productes, ocupen més del
80 % de la superfície cultivada d’Espanya. En canvi,
els fruiters, que representen un 10 % del valor total,
només ocupen un percentatge molt reduït de la super-
fície agrària del país.
3. El predomini del sector cerealístic tradicional va su-
posar un obstacle molt important per a la modernit-
zació econòmica del país. La falta de transformacions
en les grans extensions latifundistes del sud d’Espa-
nya, causada pel conservadorisme dels grans propieta-
ris, com també en els minifundis del nord, on només
es podia mantenir una agricultura de subsistència, va
impedir que s’incrementés la productivitat agrària d’a-
quests cultius. Sense aquest augment de productivitat,
no es van poder generar beneficis que es podrien
haver invertit en la indústria. Al mateix temps, l’es-
cassa productivitat obligava a mantenir molt elevats
els preus dels aliments bàsics, cosa que al seu torn re-
duïa la capacitat de la majoria de la població per com-
prar productes manufacturats, i frenava així el desen-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
volupament industrial.
4. El text descriu una sèrie de transformacions positives
al camp espanyol, com la reducció del percentatge de
població activa ocupada al sector primari i l’augment
de la producció agrícola. El balanç de les transforma-
cions agrícoles d'aquest període és, per tant, positiu, i
destaca l'augment de la producció.
5. L'augment de la superfície conreada, amb la supressió
del guaret, el desenvolupament de la ramaderia i la in-
troducció de noves tècniques i conreus, són les princi-
pals causes del creixement agrícola.
6. La productivitat del camp català va ser superior a la
del camp espanyol. A més a més, aquesta diferència
va augmentar entre els anys 1910 i 1930. Malgrat que
al camp espanyol es va incrementar també la producti-
vitat, aquest augment va ser més elevat a Catalunya.
7. Els dos productes que perden importància són la vi-
nya, a causa de la fil·loxera, i els cereals, degut a la
crisi cerealística de final del segle XIX produïda per la
competitivitat d'altres països amb una major producti-
vitat cerealística i millors preus.
8. L’agricultura espanyola a començament del segle XX
es caracteritzava per un dualisme important entre el
sector cerealista i l’agricultura mediterrània. Aquest
darrer sector, orientat cap a l’exportació, presentava
unes característiques fortament dinàmiques, especial-
ment en els cultius més importants: vinya, cítrics i oli-
vera. El sector cerealista, en canvi, destacava per la
productivitat escassa i la falta de modernitzacions.
Aquests defectes obligaven a mantenir preus artificial-
ment elevats i a restringir les importacions des de
l’estranger.
En el sector cerealista, dominaven les desigualtats en
el repartiment de la terra. En els latifundis del sud, els
jornalers sense terra vivien en condicions de pura sub-
sistència, mentre que els grans propietaris es resistien
a qualsevol modernització a les seves terres. En els
minifundis del nord, la mala qualitat de la terra només
permetia una agricultura de subsistència, cosa que
obligava molts pagesos a emigrar.
El predomini de l’agricultura cerealista va constituir
un important fre al desenvolupament industrial i a la
modernització de l’economia espanyola: els preus ar-
tificialment elevats dels cereals i la falta d’inversions
en els latifundis impedien l’acumulació de capitals per
invertir i, al mateix temps, obligaven una gran quan-
titat de població a destinar les seves despeses a la
compra d’aliments, cosa que frenava l’expansió de la
manufactura.
9. A final del segle XIX l’agricultura europea va entrar
en crisi per l’arribada massiva de productes agrícoles i
ramaders provinents d’altres continents. En el cas es-
panyol, la dependència de l’agricultura cerealista i de
la ramaderia va accentuar ulteriorment la crisi, a la
qual es va afegir també la crisi de la vinya causada per
la plaga de la fil·loxera, que va destruir un terç dels
ceps espanyols.
10-5
 Per reduir l’impacte de la crisi, els governs van haver
d’emprendre una sèrie de reformes que es van com-
binar amb les mesures proteccionistes tradicionals,
com la pujada dels aranzels d’importació. Aleshores
l’agricultura es va intensificar i es va especialitzar
gràcies a l’ús de fertilitzants i de la mecanització, que
van permetre incrementar la producció de carn, llet i
els cultius per a l’exportació, cosa que va elevar el
valor de la producció agrària. Els governs de la Res-
tauració, així com els successius, també van promoure
l’extensió del regadiu, i van intentar, sense èxit, mi-
llorar les condicions de vida dels pagesos sense terra,
amb alguns repartiments de terra de valor més sim-
bòlic que no real el 1907 i 1917.
10. L'evolució de l'agricultura catalana va ser semblant a
l'espanyola, encara que amb un augment més gran de
la productivitat, més especialització i modernització
agrícoles i una reducció de la població agrícola també
més gran. Algunes comarques, sobretot de Barcelona i
Tarragona, que tenien possibilitats d'ampliar el rega-
diu i una bona xarxa de transport ferroviari per enviar
la producció a l'aglomeració barcelonina, van desen-
volupar formes avançades d'agricultura especialitzada
basada en productes carnis, hortalisses, verdures i
fruites.
Pàgines 243 a 245
1. Les dades reflecteixen una reducció important de l'ús
del vapor com a energia utilitzada a les indústries du-
rant el període 1900-1920. Mentre que a l'any 1900 el
97,1 % de la indústria utilitzava el vapor, aquest per-
centatge cau el 1920 fins al 43,6 %. Aquest descens
s'explica per la irrupció el 1910 de l’energia elèctrica,
que al 1920 s'utilitzava en un 44,7 % de les indústries.
En aquest període la utilització de l’energia hidràulica
va experimentar un lleuger increment, del 2,9 % a
l’11%.
2. L’electricitat va fer possible la mecanització gairebé
completa de la indústria espanyola, i va portar un es-
talvi considerable en els costos de producció. La subs-
titució de la màquina de vapor per l’electricitat va
suposar una disminució de les despeses, l’eliminació
de les restriccions de localització de les fàbriques i la
reducció de la mida mínima de les plantes requerides
per usar l’energia.
3. El creixement de les grans ciutats espanyoles va gene-
rar una quantitat elevada de llocs de treball en el sec-
tor de la construcció, especialment a Barcelona, Ma-
drid i Sevilla. Els treballadors que s’incorporaven a
aquesta activitat eren, en origen, jornalers, atrets a les
ciutats pels programes d’edificació: no es tractava de
treballadors qualificats, sinó de peons de la construc-
ció.
4. Per ordre d'importància, les indústries de més pes en
el període 1900-1930 van ser alimentació, begudes i
tabac; tèxtil, calçat, cuir i confecció, i siderúrgic, me-
10-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
tal·lúrgic i transformats mecànics. Malgrat la seva im-
portància, els sectors del tèxtil i l'alimentació van ex-
perimentar un fort decreixement en aquest període.
Els sectors que van créixer més en aquesta etapa van
ser siderúrgic, metal·lúrgic i transformats mecànics i
químic, ciment i altres materials de construcció.
5. Barcelona, Madrid, el País Basc, Astúries, València,
Saragossa i Sevilla van ser les províncies amb més
desenvolupament industrial.
6. El 1930, les regions amb una renda per habitant més
gran eren les que concentraven la major part de la
indústria, com Catalunya, el País Basc i Madrid.
També tenia una renda superior a la mitjana l’actual
Comunitat Valenciana, regió exportadora de
productes fruiters i hortícoles.
Hi havia un fort desequilibri entre les regions amb
superàvit i la resta, de tradició agrària i amb rendes
per habitant molt inferiors a la mitjana.
Les regions que se situaven per sobre de la mitjana de
la renda per habitant eren, de més a menys quantitat:
Catalunya, el País Basc, Madrid, la Comunitat Valen-
ciana, Castella i Lleó, Navarra i Aragó.
Per sota de la mitjana se situaven, de més a menys:
Galícia, Castella-la Manxa, les Canàries, Múrcia, An-
dalusia, Astúries, Extremadura, Cantàbria, La Rioja i
les Balears.
7. L’ús de l’electricitat es va difondre en la indústria es-
panyola a començament del segle XX gràcies a la in-
venció del transformador, que permetia transportar-la
i superar així les limitacions imposades per l’ús del
carbó autòcton, de qualitat molt escassa. En un primer
moment, fins al 1914, l’electrificació es va limitar a la
il·luminació dels carrers de les grans ciutats, de les fà-
briques i dels llocs públics.
En una segona etapa, a partir del 1914, l’electrificació
es va estendre també a la indústria, que es va mecanit-
zar i per tant va reduir considerablement els costos de
producció, cosa que va repercutir en una baixada de
preus i en un increment de la demanda.
Al costat de l’electricitat, l’altra font d’energia que va
conèixer una gran expansió en el primer terç del segle
XX va ser el petroli. La difusió d’aquesta font energè-
tica, combinada amb els avenços tècnics en la mecà-
nica de motors, va fer possible la revolució en els
transports, que es va produir com a conseqüència de
l’aparició dels automòbils. Mentre augmentava també
la importància de l’energia hidràulica a les indústries,
es reduïa progressivament el pes de la màquina de va-
por, fins que es va veure superada en percentatge per
l’electricitat.
8. Els sectors més beneficiats per l’increment industrial
espanyol en el primer terç del segle XX van ser tant
indústries tradicionals com noves.
Entre les indústries tradicionals, mentre el tèxtil català
i les indústries alimentàries perdien pes percentual-
ment, es van consolidar especialment la indústria
 química, amb la fabricació de fertilitzants, explosius,
pintures i medicaments, i la indústria siderúrgica
biscaïna. L’expansió de la siderúrgia basca, impulsada
per Altos Hornos de Vizcaya, va portar a la diversifi-
cació industrial de la regió, amb la creació de compa-
nyies d’assegurances, navilieres, químiques, elèctri-
ques, bancs i indústries de maquinària.
Entre les noves indústries, va créixer l’elèctrica, so-
bretot gràcies al grup conegut com La Canadenca, la
metal·lúrgica, la fabricació d’automòbils i d’electro-
domèstics, i la indústria del ciment, lligada al progrés
del sector de la construcció.
Pàgines 246 i 247
1. Entre el 1900 i el 1930 s'observa al gràfic del Docu-
ment 1 una pujada considerable del PIB, que passa de
prop de 5 000 milions d'euros el 1900 a 12 000 el
1930. En aquest mateix període s'observa també un
gran increment de la producció industrial. Entre 1890
i 1935 Catalunya arriba a triplicar la seva producció
industrial. Això evidencia que el creixement econòmic
de Catalunya va estar lligat al seu desenvolupament
industrial.
2. Entre el 1900 i el 1930 Catalunya gairebé ha dupliclat
la població activa, ja que ha passat de 768 400 actius a
1 210 100.
L’any 1900 la població activa a Catalunya es distri-
buïa de la manera següent: el 52,88 % es dedicava al
sector primari, el 27,28 % al sector secundari i el
19,84 % al sector terciari. Hi predominava, per tant, la
població ocupada en agricultura, ramaderia i pesca, és
a dir, el sector primari. En segon lloc, la població es
dedicava principalment al sector secundari i, en tercer
lloc, al sector terciari.
L’any 1930 la distribució de població a Catalunya era
la següent: el sector secundari ocupava ja el 50,76 %
de la població activa, el sector primari, el 26,63 %, i el
sector terciari, el 22,09 %. El sector primari havia dei-
xat de ser l’activitat fonamental de Catalunya, a favor
del secundari. Podem, per tant, parlar d'una societat
industrialitzada.
3. Entre el 1900 i el 1930, va baixar el pes del tèxtil i
van créixer considerablement el metall i la química,
que ja eren el 27 % de la riquesa industrial.
Tal com podem veure al gràfic de la pàgina 111 del
tema 5, la indústria tèxtil era amb diferència la indús-
tria més important a Catalunya durant el segle XIX,
seguida a gran distància per la indústria alimentària.
La indústria catalana del segle XIX no es va limitar al
tèxtil, sinó que es va expandir a altres sectors. La me-
tal·lúrgia i la química lligada al tèxtil van tenir força
importància, igual que la mecanització de sectors tra-
dicionals com ara les indústries del paper, la tapera i
l'alimentària. Aquestes indústries van experimentar un
paper molt més rellevant al primer terç del segle XX, i
la indústria tèxtil va deixar de ser el centre de l'activi-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
tat industrial catalana.
Tal com podem observar als gràfics del Document 4,
la major part de les empreses químiques es concentra-
ven a Catalunya a l'any 1930. En el cas de les indús-
tries farmacèutiques, el 58,57 % de les empreses espa-
nyoles es concentraven a Catalunya. La concentració
de les empreses de perfumeria i sabons de tocador era
encara més gran, ja que s’hi concentraven un 71,65 %
de les indústries del sector.
4. La producció metal·lúrgica es va concentrar essencial-
ment a la província de Barcelona, amb un 20 % de la
producció espanyola i una gran diversificació de l’ac-
tivitat: automòbils, material elèctric, motors de vapor,
aigua i gas, manufactures de coure i maquinària en
general.
El gràfic ens mostra un creixement continu i molt ele-
vat de la utilització de l'electricitat com a font d'ener-
gia a les indústries. Aquest fet contrasta amb una gran
davallada de la utilització del vapor com a font d'ener-
gia industrial.
5. L'existència prèvia d'una important indústria tèxtil i
d'altres indústries incipients encara per desenvolupar
són el primer factor que va afavorir l'esclat d'una Se-
gona Revolució Industrial a Catalunya, diferenciada
del procés industrialitzador de la resta d'Espanya.
A aquest fet cabdal, hi hem d'afegir la concentració
gradual de la població a les àrees urbanes i industrials,
l'aparició de noves fonts d'energia i noves tecnologies,
que es van introduir ràpidament al país, i la capacitat
de diversificar la indústria cap a nous sectors.
Pàgines 248 i 249
1. Segons l’autor, la pèrdua dels últims territoris colo-
nials el 1898 va suposar importants avantatges per a
l’economia espanyola, perquè va posar fi a unes des-
peses militars desproporcionades i va donar les condi-
cions per a una reforma pressupostària, i perquè els
capitals invertits a les colònies van afluir a Espanya i
van obrir noves oportunitats d’inversió.
2. Les dades de l’evolució de la població activa a Espa-
nya entre 1900 i 1930 evidencien el progrés de l’acti-
vitat econòmica, ja que indiquen un gran augment
d’ocupats, que van passar de 7,4 milions a 8,6 mi-
lions. Aquest augment va ser degut exclusivament al
fet que hi hagués més quantitat d’homes ocupats, ja
que les dones ocupades van descendir dels 1,3 milions
als 1,1 milions.
3. La xarxa telegràfica va experimentar un creixement
important: va passar de 29 030 kilòmetres de xarxa el
1900 a 40 996 el 1930. L’augment d'aparells telefò-
nics va ser exponencial, ja que va passant de només
15 594 aparells el 1900 a 212 360 el 1930.
4. L'Estat va tenir un paper clau en la millora de les in-
fraestructures. El esforços es van centrar sobretot en la
millora dels camins i les carreteres. També va interve-
nir en la xarxa ferroviària, que en aquesta etapa va ini-
10-7
 ciar l’electrificació.
5. La crisi del 1898 va tenir uns efectes bastant limitats
sobre l’economia espanyola, tot i el deute provocat
per la guerra i la pèrdua dels mercats de les colònies.
La derrota del 1898 va afectar sobretot les exporta-
cions de tèxtils i cereals i la indústria manufacturera
que exportava els seus productes a Cuba, i va encarir
la compra de productes colonials com ara el tabac i el
sucre.
Això no obstant, la crisi del 1898 va també tenir efec-
tes positius en l’economia. L’Estat va començar a
controlar més eficaçment la despesa pública i va mo-
dernitzar les estructures bancàries, i va arribar per pri-
mer cop a un superàvit en els pressupostos. A més a
més, la repatriació de capitals invertits anteriorment
en les colònies va fer possible la creació de bancs i
empreses modernes. Finalment, el Banc d’Espanya,
que des del 1899 controlava l’emissió de bitllets, va
poder limitar la inflació i estabilitzar la pesseta, la
qual cosa va facilitar el comerç exterior.
6. L’aliança entre els pagesos cerealistes castellans i els
industrials bascos i catalans va pressionar els governs
espanyols perquè adoptessin polítiques proteccionis-
tes. Els cerealistes castellans demanaven mesures pro-
teccionistes perquè es prohibís, tret de casos excepcio-
nals, la importació de blat i farina des de l’exterior, ja
que d’aquesta manera aconseguien mantenir uns preus
elevats i es podien defensar de la competència exterior
més barata, tot conservant alhora les estructures agrà-
ries tradicionals.
Els industrials bascos i catalans, d’altra banda, també
volien protecció davant la competència estrangera,
més dinàmica i activa, per tal d’obligar les indústries a
consumir productes espanyols per poder-se acollir als
ajuts estatals.
7. L’Estat va portar a terme, en el primer terç del segle
XX, una política fortament intervencionista en àmbit
econòmic: va aprovar lleis proteccionistes i va conce-
dir tota mena d’ajuts a les indústries locals, amb
exempcions fiscals, subsidis, encàrrecs i comandes di-
rectes. La Llei de Protecció a la Indústria Nacional del
1907 va admetre gairebé exclusivament els productes
espanyols en els contractes firmats amb l’Estat.
Aquestes mesures van tenir alguns efectes positius:
van incrementar el mercat interior, van promoure sec-
tors industrials en els quals calia una forta inversió i
van afavorir l’avenç tecnològic.
L’intervencionisme estatal també es va desenvolupar
en l’àmbit de les infraestructures, amb l’ampliació i
l’asfaltat de la xarxa de camins, l’electrificació dels
ferrocarrils, el desenvolupament de la xarxa telegràfi-
ca i la creació de la nova xarxa telefònica, que va viu-
re un gran creixement dels abonats arreu del país. En-
cara que aquest intervencionisme va fer créixer la des-
pesa pública, tot agreujant el dèficit crònic d’Hisenda,
també va contribuir a la millora de la productivitat del
sector privat.
10-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Pàgines 250 i 251
1. La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra
Mundial va tenir un efecte molt positiu sobre les ex-
portacions, les quals es van incrementar d’una manera
espectacular entre els anys 1914 i 1918. Els sectors
més beneficiats van ser la manufactura, el tèxtil, la
maquinària i les indústries química i alimentària.
D’altra banda, la guerra va fer baixar considerable-
ment les exportacions de productes agrícoles.
El resultat va ser que alguns sectors empresarials, so-
bretot la siderúrgia basca, la mineria asturiana i les
indústries tèxtils i metal·lúrgiques catalanes, van obte-
nir grans beneficis. Això no obstant, aquests beneficis
freqüentment van tenir un caràcter especulatiu, i no
van anar acompanyats d’una millora de les infraes-
tructures. L’encariment contemporani dels preus, a
causa de les exportacions i no acompanyat d’una mi-
llora dels salaris, va donar lloc a tensions socials i rei-
vindicacions, que van contribuir a trencar l’ordre polí-
tic espanyol.
A més a més, els beneficis empresarials, després
d’una forta pujada al principi del conflicte, es van
anar reduint a poc a poc, fins que es van desplomar a
partir del 1919, quan el final de la guerra va posar fi a
les grans exportacions espanyoles i va començar una
etapa de crisi econòmica.
En conjunt, es pot afirmar que la Primera Guerra
Mundial va suposar una oportunitat perduda per a
l’economia espanyola, perquè els beneficis obtinguts
no es van reinvertir en millores substancials dels pro-
cessos productius, perquè l’encariment dels preus va
contribuir a trencar l’ordre social, i perquè no es van
emprendre les reformes institucionals necessàries que
fessin més competitiva l’economia.
2. Després de la guerra, quan es va acabar l’auge de les
exportacions i es van reduir considerablement els be-
neficis empresarials, l’economia espanyola va entrar
en una fase de crisi. Per mantenir el nivell de benefi-
cis, es van incrementar els preus, de manera que va
disminuir el poder adquisitiu de les famílies. Moltes
empreses es van veure forçades a tancar, cosa que va
incrementar encara més el malestar social. Finalment,
l’acabament de la guerra també va portar un augment
de les importacions de maquinària i matèries prime-
res, que va generar un increment en el dèficit estatal.
Es pot afirmar que els efectes de la neutralitat espa-
nyola durant la Gran Guerra van acabar destrossant
l’ordre econòmic establert, perquè en un primer mo-
ment aquesta neutralitat va modificar substancialment
les bases productives del país, amb l’auge d’algunes
exportacions i la crisi d’altres, i perquè en un segon
moment, quan es va acabar el conflicte, l’economia
espanyola no va saber fer front als canvis econòmics
necessaris, ja que no havia fet més competitiva la seva
estructura productiva i no havia emprès les reformes
necessàries.
 La crisi econòmica postbèl·lica va tenir un efecte de-
vastador sobre la situació dels pagesos espanyols. El
descens de la demanda i l’augment dels preus per
intentar mantenir els beneficis no es van compensar
amb una pujada en els sous, cosa que va repercutir en
la capacitat adquisitiva dels pagesos. Tant els propie-
taris com els jornalers van patir la crisi, però sobretot
aquests últims es van veure sovint forçats a l’emigra-
ció per sobreviure.
L’evolució dels preus interiors durant la guerra, que
podem veure al gràfic sobre l'increment de preus a
Barcelona, va ser constant, amb un fort increment
sobretot entre els anys 1917 i 1919, que després es va
frenar i, fins i tot, va experimentar una petita reducció.
En canvi, els salaris van créixer molt poc, de manera
que es va reduir el poder adquisitiu de les famílies. En
conseqüència, el cost de la vida va experimentar una
pujada molt accentuada: es va arribar a duplicar a les
capitals de província i va assolir quotes encara més
elevades als pobles.
3. Activitat personal. Els alumnes hauran de destacar, un
cop localitzada la informació als diaris ABC i La Van-
guardia, que ja en un primer moment els empresaris
espanyols apostaven per la neutralitat per tal d’incre-
mentar els beneficis. Successivament, les preocupa-
cions econòmiques van anar augmentant, amb la puja-
da d’aranzels per a alguns productes i les interven-
cions públiques de distingides personalitats que dema-
naven que els beneficis es reinvertissin en millores
productives. Finalment, els alumnes podran destacar
que les dificultats econòmiques van motivar l’aparició
d’articles preocupats a la premsa de l’època, ja acabat
el conflicte.
Pàgines 252 i 253
1. La política econòmica de la dictadura de Primo de
Rivera consistia en una barreja de dirigisme estatal i
d’impuls al desenvolupament industrial en els sectors
de béns d’inversió. L’objectiu d’aquesta política era
reactivar l’economia espanyola després de la crisi pos-
terior a la Primera Guerra Mundial, desenvolupar la
indústria i millorar les infraestructures.
Amb aquests objectius, la dictadura va incrementar
encara més les mesures proteccionistes, per exemple
augmentant els aranzels i concedint ajuts a la indús-
tria nacional; va crear grans monopolis estatals, com
ara en el tabac, la telefonia i el petroli; va finançar
obres públiques en els àmbits del regadiu, les carrete-
res, els ferrocarrils i la construcció, i va limitar la
competència, cosa que va alterar el funcionament del
lliure mercat.
Aquestes polítiques no van suposar una ruptura de les
polítiques econòmiques anteriors, que sempre s’ha-
vien caracteritzat per l’impuls a mesures proteccionis-
tes de la indústria espanyola.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
2. Les accions principals de la dictadura en obres públi-
ques i infraestructures van ser la posada en marxa de
la Confederació de l’Ebre per augmentar i millorar el
regadiu de terres; la creació del Patronat del Circuit
Nacional de Ferms Especials, amb la construcció i la
millora de la xarxa viària; les inversions en material
ferroviari, amb l’electrificació de línies; l’extensió de
l’electricitat a les àrees rurals; la millora de les instal-
lacions portuàries i de les comunicacions marítimes;
la realització d’importants exposicions internacionals
a Barcelona i a Sevilla com a aparador dels èxits eco-
nòmics.
Aquesta política intervencionista, i la construcció d’o-
bres públiques, van repercutir sobre el dèficit pressu-
postari de l’Estat, amb el fort augment de l’endeuta-
ment i la presència d’un consistent dèficit amb l’exte-
rior. La solució de la dictadura va ser finançar les des-
peses amb emissió de deute públic, la qual cosa va su-
posar una greu càrrega financera per als règims pos-
teriors. Per resoldre el problema, l’Estat s’hauria po-
gut finançar amb un augment de la pressió fiscal i una
reforma tributària que reduís els privilegis dels grups
de poder, però les pressions d’aquests grups van im-
pedir qualsevol canvi en aquest sentit.
3. L’economia espanyola va patir menys que altres l’im-
pacte de la crisi mundial iniciada l’any 1929 amb el
crac de la Borsa de Nova York, a causa del reduït pes
econòmic del seu comerç exterior, degut al proteccio-
nisme aranzelari, i de la devaluació successiva de la
pesseta.
Això no obstant, la depressió mundial següent al crac
de l’any 1929 va impossibilitar el creixement econò-
mic durant l’etapa de la Segona República. Al mateix
temps, alguns sectors exportadors, com el de produc-
tes agrícoles i el mineral, van patir més les conseqüèn-
cies de la crisi. Finalment, cal tenir en compte que la
crisi també va paralitzar l’emigració cap a Amèrica,
que abans havia constituït una vàlvula d’escapatòria
per a molts pagesos pobres.
4. Activitat personal. Els alumnes hauran d’indicar que
la política econòmica de la dictadura de Primo de
Rivera es va beneficiar d’una conjuntura internacional
positiva, i es va caracteritzar pel fort intervencionisme
estatal i el proteccionisme. Les mesures del govern
van promoure el desenvolupament tecnològic en nous
sectors industrials, van construir noves infraestructu-
res molt necessàries i van aconseguir articular un mer-
cat interior més estable.
Ara bé, aquests aspectes positius no poden ocultar que
la dictadura no va saber elevar la baixa productivitat
econòmica general, ni va poder augmentar la baixa
competitivitat espanyola en els mercats exteriors. Al-
hora, les despeses elevades van comportar un alt en-
deutament de l’Estat, i la dictadura tampoc no va sa-
ber resoldre el problema agrari, que es va arrossegar
sense solucions.
10-9

Pàgines 254 i 255
1. En les primeres dècades del segle XX, l’activitat eco-
nòmica, en general, va experimentar un progrés subs-
tancial a Espanya. Això no obstant, aquest progrés es
va caracteritzar, un cop més, per quedar limitat a
algunes regions més dinàmiques (Catalunya, el País
Basc, Madrid), mentre que altres territoris, on domi-
nava l’agricultura cerealista tradicional, no experi-
mentaven el mateix creixement.
Aquest dualisme econòmic es va reflectir a la societat
espanyola del primer terç del segle XX. Les àrees ur-
banes veien una millora del nivell de vida, l’extensió
de la civilització contemporània, una difusió de l’ag-
nosticisme i de corrents de llibertat intel·lectual i la
presència combativa d’un proletariat industrial enqua-
drat en els sindicats. Alhora, a les àrees rurals hi con-
tinuava havent llogarets on la vida no havia canviat
des de final de l’edat mitjana, amb jornalers famo-
lencs propicis a les idees anarquistes i demostracions
públiques d’ignorància i superstició.
2. El nivell educatiu en el qual es va notar més l’aug-
ment del nombre d’alumnes va ser el de l’ensenya-
ment primari, que va créixer en més de 800 000
alumnes. Aquest desenvolupament de l’educació bàsi-
ca va comportar una reducció dràstica en el percentat-
ge d’analfabets, que el 1930 havia baixat fins al 30 %
de la població.
3. En el primer terç del segle XX, a determinades àrees
d’Espanya es va produir un important canvi social,
amb la modernització accelerada de les regions urba-
nes i més industrialitzades. En aquestes regions, on hi
havia forces socials de mentalitat més innovadora, es
va reforçar el paper de la burgesia i van aparèixer no-
ves classes mitjanes urbanes, que coexistien amb els
sectors privilegiats lligats a les finances i a la indús-
tria. Es van difondre noves idees polítiques, amb l’au-
ge del republicanisme, i també va augmentar la força
del proletariat industrial, fortament sindicalitzat i afi-
liat a les organitzacions obreres.
Malgrat tot, a les zones rurals aquest procés de moder-
nització va ser molt limitat, amb la persistència d’un
pagesia pobre i de jornalers al costat de les forces tra-
dicionals de l’Església i dels grans propietaris. Així,
doncs, la modernització social d’Espanya va ser un fe-
nomen limitat, ja que el model social de la Restau-
ració, que garantia el predomini econòmic i polític
d’una oligarquia restringida, va impedir les transfor-
macions més radicals. L’aliança entre propietaris
agraris i industrials bascos i catalans, que va imposar
una política proteccionista que condemnava a la po-
bresa moltes famílies, va ser un dels principals frens a
la modernització del país.
4. A les àrees més desenvolupades d’Espanya, el primer
terç del segle XX va veure l’aparició de noves formes
de cultura i d’oci que van transformar profundament
10-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
la societat, especialment a les grans ciutats.
Els progressos en l’educació van afavorir l’extensió
de la cultura a noves capes socials, cosa que, al seu
torn, va propiciar més demanda d’oci cultural. Aques-
ta mena d’oci es va evidenciar en l’increment de les
publicacions escrites i en l’auge de la premsa de mas-
ses, que, juntament amb la ràdio, va contribuir a crear
nous estats d’opinió i a formar una opinió pública in-
dependent. També es va difondre un nou associacio-
nisme entre les classes populars, amb la proliferació
d’ateneus populars i casals del poble, al costat dels
cercles i casinos de les classes més elevades.
Pel que fa a l’oci, cal destacar, juntament amb la rà-
dio i l’aparició de novel·les breus destinades a un pú-
blic de masses, l’auge del cinema, que es va convertir
en un enorme èxit gràcies als preus baixos. Finalment,
el primer terç del segle XX també va veure l’aparició i
l’auge de la pràctica esportiva i de l’esport de masses,
com ara l’aparició dels principals clubs de futbol es-
panyols.
Pàgines 256 i 257
1. La transició demogràfica espanyola en el primer terç
del segle XX va consistir en el descens de les taxes de
mortalitat i de natalitat, i en l’augment de l’esperança
de vida, que va arribar als 50 anys el 1930. Aquests
canvis van afavorir l’increment de la població espa-
nyola, que va passar a ser de 23,5 milions.
Els principals cicles econòmics d’aquest període van
ser quatre. Entre els anys 1898 i 1914 l’economia es-
panyola es va recuperar dels efectes de la crisi del
1898, amb una recuperació econòmica afavorida per
les polítiques proteccionistes i per l’equilibri pressu-
postari que va portar a un creixement de les activitats
industrials. Entre 1914 i 1918 l’economia es va bene-
ficiar de la neutralitat espanyola durant la Gran
Guerra: es van incrementar fortament les exporta-
cions i van augmentar els beneficis empresarials de
caràcter especulatiu. Això no obstant, els beneficis
d’aquesta etapa els van desaprofitar les classes diri-
gents, ja que no es van millorar la competitivitat ni els
processos productius, i van portar a un augment dels
preus interiors que van repercutir durament en les
condicions de vida de les classes més desafavorides.
El resultat van ser anys de crisi un cop acabat el con-
flicte, amb el descens de les exportacions i dels bene-
ficis i l’augment del cost de la vida.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, Espanya es
va beneficiar d’una conjuntura internacional favorable
que va afavorir el progrés econòmic del país. La dicta-
dura va incrementar ulteriorment el proteccionisme
interior, va fomentar les obres públiques i les infraes-
tructures i va fer créixer de manera considerable el
deute públic, ja que no va emprendre les reformes fis-
cals necessàries.
A partir del 1929, els efectes del crac de Wall Street
 també es van fer sentir a Espanya, amb la devaluació
de la pesseta i la crisi de les exportacions. Malgrat que
la depressió econòmica no va ser tan greu com en al-
tres països, a final dels anys vint va pujar l’atur i va
augmentar la conflictivitat social, cosa que va portar a
la crisi del sistema.
2. Catalunya va experimentar un important procés de
modernització, tant de l’economia com de la societat i
la cultura, durant el primer terç del segle XX. A Cata-
lunya es va produir una transició demogràfica molt
semblant a la d'altres regions industrialitzades de l'àm-
bit europeu, amb importants caigudes de les taxes de
natalitat i mortalitat i una gran tendència a augmentar
la població urbana.
També es va produir una important modernització del
camp i un gran desenvolupament de la indústria, mar-
cat per la diversificació industrial. Aquestes transfor-
macions, però, no van anar acompanyades de la mo-
dernització de les estructures polítiques, cosa que va
suposar un greu problema per al desenvolupament tant
de Catalunya com del conjunt d'Espanya.
El desenvolupament de Catalunya també es va veure
afectat pels problemes de desenvolupament del con-
junt d'Espanya, que va tenir un balanç molt desigual,
limitat a les regions més desenvolupades i a les àrees
urbanes. Espanya va començar el procés de transició
demogràfica, amb un augment de població i de l’espe-
rança de vida, va millorar substancialment les infraes-
tructures, va reduir el pes de l’agricultura i va incre-
mentar el pes de la indústria.
Malgrat tot, en àmplies àrees del país, la modernitza-
ció socioeconòmica va ser pràcticament inexistent. Al
camp es van mantenir les estructures de poder tradi-
cionals, amb el predomini de l’Església i dels grans
propietaris i la persistència d’una agricultura inefi-
cient que obligava molts jornalers a viure una vida de
pobresa. Aquest fet va determinar que el mercat es-
panyol al qual podien vendre les indústries catalanes
fos un mercat dèbil i poc desenvolupar.
A més a més, l’aliança entre els propietaris agrícoles
castellans i els industrials bascos i catalans va impedir
modernitzacions substancials en les relacions produc-
tives, va frenar les reformes necessàries i va mantenir
milers de famílies a la misèria.
Pàgines 258 i 259
REPASSA
a) Defineix conceptes:
– Transició demogràfica: teoria que explica el pas d’una
societat d’un règim demogràfic preindustrial a un
d’industrial, típic de les societats contemporànies més
desenvolupades. La transició demogràfica comporta
una baixada en la mortalitat i en la natalitat, un
augment de l’esperança de vida i l’increment de la
població.
– Oligarquia econòmica: grup restringit de poder que
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
controla l’economia d’un país, i sovint imposa els
seus interessos als governs per tal de defensar els seus
beneficis.
– Societat de masses: terme que descriu la societat in-
dustrial de l’edat contemporània, en la qual la demo-
cratització progressiva de la vida pública, l’augment
del benestar i dels consums i la difusió d’un cert nivell
educatiu afavoreixen la participació a la vida política i
cultural d’amplis sectors de la població anteriorment
marginats.
– Aranzel: impost que cobra l'Estat sobre les mercade-
ries i els productes exportats i importats. S'estableix
per protegir la indústria nacional d'un estat de la com-
petència externa i per aconseguir superàvit en la ba-
lança comercial. Durant el primer terç del segle XX
van ser un element clau de la política proteccionista
del govern espanyol.
– Fil·loxera: insecte que atacava les vinyes, procedent
d’Amèrica. En el darrer quart del segle XIX la plaga
de la fil·loxera va afectar Espanya i va destruir cente-
nars de milers d’hectàrees de vinya.
– Llei de la “silla”: normativa aprovada el 1912 con-
sistent en l’obligatorietat de proporcionar una cadira o
un seient a les treballadores perquè portessin a terme
la seva feina.
– Burgesia financera: sector de la burgesia relacionat
amb activitats financeres. El desenvolupament de la
burgesia financera a Espanya va ser notable a partir de
la Primera Guerra Mundial.
b) Explica i situa cronològicament:
– Crisi agrària: crisi de l’agricultura europea provocada
per l’arribada massiva a Europa, a final del segle XIX,
de productes procedents d’Austràlia, els Estats Units,
Rússia i l’Argentina, amb preus molt inferiors als eu-
ropeus. A Espanya, aquesta crisi va afectar especial-
ment la ramaderia ovina i l’agricultura cerealista.
– Expansió econòmica (Primera Guerra Mundial): fase
de creixement de l’economia espanyola provocada per
la neutralitat del país durant la Gran Guerra, entre els
anys 1914 i 1918. Es va caracteritzar per l’increment
de les exportacions, el caràcter especulatiu dels bene-
ficis i l’augment dels preus, amb la pèrdua de poder
adquisitiu de moltes famílies i el consegüent augment
de la conflictivitat social.
– Increment de l’emigració exterior: augment de l’emi-
gració espanyola, a final del segle XIX, cap a l’Amè-
rica del sud i Cuba, causada pel lent creixement del
treball i les desigualtats en el repartiment de la ri-
quesa.
– Política intervencionista: política econòmica desen-
volupada especialment per la dictadura de Primo de
Rivera (1923-1930) que consistia en l’aplicació de
mesures proteccionistes, en el foment de les obres pú-
bliques i de les infraestructures, en la concessió d’im-
portants monopolis estatals i en la creació d’una legis-
lació especial per afavorir les empreses espanyoles.
10-11

CONTESTA
a) La transició demogràfica va ser el pas del règim de-
mogràfic antic, amb uns índexs de mortalitat i natalitat
elevats i una esperança de vida baixa, a un règim mo-
dern, amb el descens de la mortalitat i la natalitat i
l’augment de l’esperança de vida. La transició demo-
gràfica va tenir lloc a tots els països que van experi-
mentar un procés d’industrialització, entre els segles
XIX i XX.
A Espanya la transició demogràfica va ser més lenta i
tardana que en altres països europeus, i no es va arri-
bar a completar fins a mitjan segle XX. La disminució
de la mortalitat i l’augment de l’esperança de vida van
causar un gran creixement de la població en els pri-
mers trenta anys del segle XX. A Catalunya la transi-
ció demogràfica es va caracteritzar per ser un procés
més accelerat, amb taxes de mortalitat i natalitat més
baixes i amb una major esperança de vida.
A l’Espanya de començament del segle XX es van do-
nar dos grans moviments migratoris. Els moviments
exteriors es dirigien des de les regions menys desen-
volupades del país cap a l’Amèrica del sud i Cuba,
aprofitant la millora en el transport marítim. Els movi-
ments interiors procedien de les zones rurals de l’inte-
rior i es dirigien cap a les zones urbanes i industrialit-
zades, com Madrid, Catalunya i el País Basc. Aquest
èxode rural va ser provocat per la falta d’oportunitats
laborals al camp i per la demanda de mà d’obra en la
indústria.
b) Els problemes de l’agricultura espanyola en el primer
terç del segle XX eren els següents:
– Era una agricultura extensiva, de rendiments bai-
xos a causa de les pràctiques agràries antiquades i
de la manca d’interès dels grans propietaris per la
modernització.
– Una enorme desigualtat en l’estructura de la pro-
pietat de la terra, originària del sistema de l’Antic
Règim, consistent en l’existència de latifundis i
minifundis.
– Una inversió escassa en la mecanització i en la di-
versificació agrícola, cosa que provocava l’encari-
ment dels productes.
– El manteniment d’una agricultura de subsistència a
les zones on predominava el minifundi, com a Ga-
lícia.
– Una conflictivitat social elevada, provocada pels
alts preus dels productes i per les condicions de vi-
da precàries dels pagesos sense terra, que treballa-
ven com a jornalers als latifundis.
L'agricultura catalana es va caracteritzar per un major
grau de modernització, amb uns nivells de mecanit-
zació i de productivitat més elevats que a la resta de
l'Estat. També va destacar el descens més acusat de la
població ocupada al sector primari. Malgrat aquests
avenços, l’agricultura catalana es va veure molt afec-
10-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
tada per la crisi de la fil·loxera, que va provocar una
veritable crisi a la indústria vitícola.
c) En el primer terç del segle XX es van començar a em-
prar l’electricitat i el petroli com a principals fonts
d’energia. La difusió de l’electricitat va impulsar el
desenvolupament de noves indústries: elèctrica, me-
tal·lúrgica, construcció.
En aquest període, es va consolidar la industrialització
a Catalunya i al País Basc, i es va ampliar a altres
territoris: Madrid, València, Astúries, Cantàbria, Sevi-
lla i Saragossa.
A Catalunya la industrialització va comportar l'arri-
bada de la Segona Revolució Industrial, que va estar
marcada per la incorporació de les noves tecnologies
de l’època a la indústria, el creixement de la població
urbana i, sobretot, la diversificació industrial. Aquesta
diversificació va comportar el desenvolupament d'in-
dústries com la química, la metal·lúrgica i l’elèctrica,
alhora que es va mantenir una activitat important als
sectors industrials tradicionals de Catalunya: el tèxtil i
l'alimentació.
d) La societat espanyola i catalana de començament del
segle XX presentava les característiques següents:
A l’entorn rural continuava predominant l’oligarquia
terratinent, a la qual s’afegien la burgesia agrària i
financera.
Es mantenia un percentatge elevat de pagesia en la po-
blació total espanyola, malgrat que havia disminuït
considerablement. Destacaven els propietaris petits i
mitjans, els arrendataris i els jornalers.
Entre la societat urbana destacava la burgesia indus-
trial i financera, que s’havia consolidat però que en-
cara tenia poca rellevància respecte a altres països
europeus.
Així mateix, s’havia produït l’auge de les classes mit-
ges, conseqüència del desenvolupament comercial, fi-
nancer i administratiu. Per acabar, a les regions indus-
trialitzades s’havia consolidat el proletariat urbà. Els
grups socials emergents eren sobretot les classes mit-
janes urbanes.
e) El proteccionisme econòmic dels governs espanyols
fins al 1930 va ser una continuació de les polítiques ja
adoptades anteriorment. L’objectiu era limitar la lliure
competència de l’exterior, per protegir els beneficis
dels industrials i dels propietaris i reduir els seus ris-
cos. L’adopció de mesures proteccionistes va ser el re-
sultat de l’aliança entre propietaris cerealistes caste-
llans i industrials bascos i catalans, que van continuar
pressionant els governs perquè legislessin en aquest
sentit, com en el cas de la Llei de Protecció a la Indús-
tria Nacional del 1907. El proteccionisme es va apli-
car a sectors com la mineria, la construcció naval, la
siderúrgia i l’agricultura cerealista, amb la imposició
d’aranzels molt elevats a les importacions.
El proteccionisme, com també l’intervencionisme es-
tatal, va tenir certs efectes positius per a la feble in-
dústria espanyola, ja que va fomentar l’avenç tecnolò-
 gic, va incrementar el mercat interior i va promoure
sectors industrials que necessitaven inversions fortes.
Ara bé, alhora, les mesures proteccionistes elevaven
artificialment els preus dels productes, i en reduïen la
demanda i limitaven les possibilitats d’expansió.
f) La neutralitat espanyola durant la Primera Guerra
Mundial va generar, entre 1914 i 1918, una forta ex-
pansió econòmica, sobretot gràcies a l’increment de
les exportacions. Aquest increment va permetre enor-
mes beneficis a les indústries exportadores, com la
siderúrgia basca, la mineria asturiana i les indústries
tèxtils i metal·lúrgiques catalanes.
Ara bé, aquests beneficis van tenir sovint un caràcter
especulatiu i no van repercutir de manera significativa
en la modernització i la racionalització econòmica de
les empreses espanyoles.
A més a més, un cop va acabar el conflicte, la baixada
de les exportacions va reduir considerablement els
beneficis empresarials i va portar a un augment de
preus que havia de compensar el descens dels bene-
ficis. Aquest augment de preus, que no va anar acom-
panyat del mateix augment en els salaris, va arruïnar
moltes famílies i va incrementar la conflictivitat
social.
g) La política econòmica de la dictadura de Primo de
Rivera es va caracteritzar sobretot pel proteccionisme
i l’intervencionisme estatal, en una fase de general
prosperitat internacional. El proteccionisme es va im-
pulsar encara més amb la imposició de nous aranzels a
les importacions i la limitació a l’establiment d’em-
preses estrangeres.
L’intervencionisme del Govern va tenir com a objec-
tiu l’impuls al desenvolupament industrial, amb els
ajuts a les empreses, la creació de grans monopolis
estatals, la realització d’obres públiques i infraestruc-
tures i la inversió en la indústria pesada.
Aquesta combinació de proteccionisme i intervencio-
nisme va portar a un augment del dèficit estatal, que
va obligar l’Estat a finançar-se a través de l’emissió
de deute públic. A més a més, la dictadura no va saber
resoldre els problemes del camp espanyol, no va em-
prendre la reforma fiscal tan necessària, i en general
l’economia espanyola es va ressentir, encara que
menys que altres països, dels efectes del crac de Wall
Street del 1929.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre’n l’enunciat
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau
Activitat guiada.
3. Establir-ne el guió
Activitat guiada.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
COM ES COMENTA UNA TAULA DE DADES
a) Activitat guiada.
b) Activitat guiada.
c) Activitat guiada.
d) Activitat guiada.
Pàgines 260 i 261
1. Fixa’t en la imatge
a) A la imatge podem observar unes instal·lacions de
l'empresa Barcelona Traction. Les altes xemeneies
eren característiques de les centrals tèrmiques que es
dedicaven a la generació d'energia elèctrica. Aquesta
factoria es trobava a la ciutat de Barcelona, al barri del
Poble Sec. Les tres xemeneies de l'antiga fàbrica
d'electricitat encara es conserven dins dels Jardins de
les Tres Xemeneies.
b) L'aparició del petroli i, de manera molt especial, de
l'electricitat va afavorir el creixement industrial de Ca-
talunya, perquè va permetre vèncer un dels principals
obstacles per a la industrialització catalana durant el
segle XIX: la manca de fonts d'energia competitives a
causa de l’escassa qualitat del carbó existent a Espa-
nya.
c) Aquesta imatge representa una factoria de la Barce-
lona Traction Light and Power, una empresa fundada
el 1911 a la ciutat de Toronto, al Canadà, per l’engi-
nyer Frederick Stark Pearson. Precisament pel seu ori-
gen l'empresa fou coneguda popularment com La Ca-
nadenca. La vaga de La Canadenca fou una important
vaga que es va produir durant els mesos de febrer i
març del 1919, que es va iniciar a l'empresa La Cana-
denca i es va estendre per la resta de Catalunya, fins a
convertir-se una de les fites més rellevants de la histò-
ria del moviment obrer català.
El conflicte va començar a final de gener del 1919,
quan l'empresa Regs i Força de l'Ebre, filial de la Bar-
celona Traction Light and Power, va introduir canvis
en les condicions de treball del personal de facturació,
cosa que representava una disminució dels sous. El
conflicte es va intensificar cada cop més i va acabar
estenent-se a altres indústries, que van reaccionar de
manera solidària a una sèrie d'acomiadaments de tre-
balladors de La Canadenca.
El que inicialment va ser un conflicte d’una empresa
es va transformar aviat en una vaga general que va
paralitzar tota la ciutat. En el decurs de la vaga es van
succeir tot un seguit d’esdeveniments, com la milita-
rització de l’empresa, la mobilització general dels
obrers i la readmissió dels acomiadats, que van incidir
en la convulsió general del país. La seva aturada va
implicar la paralització del 70 % de la indústria cata-
lana.
10-13

2. Interpreta el gràfic
a) El gràfic descriu l’evolució del preu del blat en pesse-
tes per hectolitre a dos països, Espanya i la Gran Bre-
tanya, entre 1879 i 1914. Les variables presents són el
valor en pessetes i els anys.
b) El nivell dels preus del blat a Espanya es manté cons-
tantment més elevat que el nivell de preus a la Gran
Bretanya. A Espanya no es va produir una reducció en
els preus dels cereals com a Anglaterra perquè l’agri-
cultura cerealista, dominant a les regions de l’interior,
tenia poc dinamisme i una productivitat baixa, cosa
que obligava els productors a mantenir els preus ele-
vats per garantir els beneficis.
La política proteccionista portada a terme pels governs
espanyols, que imposava aranzels elevats a la importa-
ció de cereals, impedia la reducció dels preus. Aquesta
política beneficiava els grans propietaris agraris d’idees
conservadores, i perjudicava sobretot les famílies més
pobres, obligades a destinar bona part del pressupost
familiar a la compra dels aliments bàsics.
3. Comenta el text
a) L’autor del text és el ministre d’Instrucció Pública
Santiago Alba. El text va ser escrit en ocasió del dis-
curs inaugural del curs acadèmic 1912-1913 a la Uni-
versitat de Valladolid.
b) L’autor argumenta que el sistema educatiu espanyol
ha de desenvolupar les capacitats dels individus més
enllà de les grans ambicions. Segons el ministre, edu-
car els futurs treballadors és una tasca altament patriò-
tica, encara que potser no espectacular. És necessari,
doncs, preocupar-se per la formació professional, i
intensificar els ensenyaments de tècniques i comer-
cials perquè els treballadors futurs tinguin prou conei-
xements.
c) El text es pot relacionar amb la millora substancial del
nivell educatiu que es va produir a Espanya a principi
del segle XX, que va reduir de manera important l’a-
nalfabetisme i va augmentar el nombre d’alumnes
matriculats en els diferents nivells d’ensenyament. La
formació científica i tècnica, en aquest context, tenia
una gran importància per garantir el progrés i la
modernització de la indústria espanyola, sempre poc
competitiva respecte als altres països europeus.
4. Analitza el cartell
a) La imatge mostra una dona burgesa conduint un cot-
xe. L’autor és Ramon Casas i l'obra es va fer l'any
1903. El cartell anuncia l’Auto-Garage Central i hi
destaca sobretot la dona conduint.
b) La imatge ens mostra un nou tipus de dona, que actua
de manera independent i arriba fins i tot a tenir con-
fiança amb l’automòbil, el nou mitjà de transport de
l’època. Es tracta d’una dona ja no submisa a la vo-
10-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
luntat del seu marit, sinó que gaudeix dels beneficis i
els avantatges de la societat contemporània i que, al-
hora, reivindica el seu lloc en la societat i també els
seus drets com a dona.
5. Completa al quadern
Els alumnes podran completar el quadre amb les da-
des següents:
Taxa de natalitat: 33,8 ‰ / 30,3 ‰.
Taxa de mortalitat: 28,9 ‰ / 21,3 ‰.
Esperança de vida: 35 anys / 50 anys.
Població absoluta: 18,6 milions / 23,5 milions.
Població de Madrid i Barcelona: 519 000 i 529 000 /
948 000 i 998 000.
Valor dels cereals respecte al total de producció agrí-
cola: 50 % / 44,8 %.
Percentatge de l’ús d’energia elèctrica en la indústria:
0 % / 44,7 % (el 1920).
Població activa ocupada per sectors: agricultura
66,3 % / 45,5 %; indústria 17,0 % / 26,5 %; comerç
4,5 % / 7,6 %; altres serveis 11,1 % / 15,8 %; altres
sectors 1,1 % / 4,6 %.
6. Desenvolupa per escrit
Activitat de resposta personal. A tall d’exemple:
El nacionalisme econòmic espanyol va ser impulsat
sobretot per dos grups: els pagesos cerealistes i els
industrials de la mineria, la siderúrgia i el tèxtil. Els
seus objectius eren reduir la competència exterior,
més barata, controlar el mercat interior i aconseguir
els ajuts estatals necessaris per a la producció interna i
el desenvolupament de sectors estratègics.
Per aconseguir aquests objectius, el seu procediment
consistia a pressionar al Govern de torn perquè adop-
tés mesures de protecció de la indústria nacional.
Aquestes mesures solien consistir en l’increment dels
aranzels a la importació de productes agrícoles i in-
dustrials, en l’establiment de preus garantits per a la
producció nacional, en l’obligació de consumir pro-
ductes espanyols com l’acer i el carbó, i en una políti-
ca d’inversions i iniciatives estatals en determinats
sectors estratègics, així com en la construcció d’obres
públiques.
Les conseqüències negatives d’aquest nacionalisme
econòmic van ser la manca de competitivitat de l’e-
conomia espanyola, la creació d’un mercat captiu,
l’increment artificial dels preus que repercutia sobre la
població i la impossibilitat de generar renda per a es-
talvis i inversions.
7. Visiona el reportatge
a) Activitat personal. A continuació destaquem algunes
de les personalitats que apareixen al documental:
– Antonio Garrigues y Díaz-Cañabate: marquès de
Garrigues; notari, advocat i diplomàtic.
 – José Luís Aranguren: filòsof, assagista i professor.
– José María de Areilza: comte de Motrico; polític i
diplomàtic.
– Luis Escobar: actor, autor i director de teatre; mar-
quès de Las Marismas del Guadalquivir.
– Xavier Cugat: dibuixant i músic; difusor de la mú-
sica llatina als Estats Units.
– Carmen Conde: mestra, poeta i narradora.
– Severo Ochoa: metge i bioquímic; premi Nobel de
Medicina el 1959.
– Rosa Chacel: escriptora de la Generació del 27.
– Lili Álvarez: tennista, escriptora i periodista.
– Pilar Primo de Rivera: líder de la Secció Femeni-
na de la Falange Espanyola.
– Ramón Rubial: president del PSOE entre els anys
1976 i 1999, senador i president del Consell Gene-
ral Basc.
– Eduardo de Guzmán Espinosa: periodista, anarco-
sindicalista i escriptor.
– Rafael Alberti: poeta de la Generació del 27.
– Joaquín Calvo Sotelo: periodista i dramaturg.
b) Entre altres, destaquem aquests esdeveniments i l’opi-
nió d’alguns dels entrevistats:
– Conflictivitat al camp andalús: el documental re-
cull l’opinió de José Torremocha, militant de la
CNT, que defensa l’acció directa contra les propie-
tats del patró davant l’impagament dels salaris, en
la línia ideològica de l’anarcosindicalisme.
– Conflictivitat urbana: l’opinió de José María de
Areilza, exministre, reflecteix una opinió contrària
de la dels grups d’esquerra, especialment dels
anarquistes de la CNT, els quals qualifica de “pe-
rillosos”.
– Guerra del Marroc: José María de Areilza explica
una campanya militar al nord d’Àfrica dirigida pel
general Franco que va acabar en un gran èxit per a
l’exèrcit espanyol, i s’hi entreveu una visió positi-
va envers aquest personatge.
– Dictadura de Primo de Rivera: Luis Escolar, di-
rector de teatre, ofereix una opinió benvolent sobre
aquest període dictatorial. Òbviament, aquesta
postura és refermada per Pilar Primo de Rivera,
filla del dictador, que defineix aquest període com
l’inici de la regeneració d’Espanya. En canvi,
l’opinió de l’escriptor Joaquín Calvo Sotelo és
lleugerament més crítica amb la falta de llibertats
de la dictadura.
c) Les imatges corresponents a l’Espanya de comença-
ment de segle XX reflecteixen una societat eminent-
ment agrària amb àmplies capes de pobresa. La major
part de la població activa eren jornalers amb salaris
baixíssims, mal alimentats i al caire de la desnutrició.
El percentatge d’analfabetisme era elevadíssim entre
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
la població espanyola. En aquest context, les desi-
gualtats socials eren molt acusades: a Andalusia, per
exemple, el 2 % de la població era propietària del
56 % de la terra.
Davant aquestes circumstàncies, van sorgir diferents
moviments revolucionaris al sud peninsular que de-
fensaven l’adopció de mesures per a un repartiment
més equitatiu de la terra i una millora salarial. D’altra
banda, l’emigració des d’aquestes zones rurals fins als
nuclis industrials del país va afavorir l’aparició de
grups obrers i sindicals que, estimulats per la Revolu-
ció Russa, van reclamar millores en la seva situació
i/o apostaven per la revolució. Aquesta confrontació
entre obrers i patrons va desembocar en violència,
com ho demostra l’època del pistolerisme a Barce-
lona.
d) A la dècada dels anys 20 es van produir a Espanya
innovacions tecnològiques importants: l’electricitat es
va incorporar al paisatge; els electrodomèstics van
entrar en algunes llars; es va generalitzar l’ús de la
radiodifusió; es va utilitzar el gramòfon per escoltar
música; es van portar a terme els primers grans vols;
l’automòbil va arribar a l’àmbit domèstic. Encara que
s’hagin produït grans avenços en cada camp, aquestes
innovacions s’han integrat a la nostra vida quotidia-
na.
Una de les diversions per excel·lència de la dècada va
ser el cinema mut, dominat per l’expressionisme ale-
many, el cinema soviètic i Hollywood. En la indústria
nord-americana van destacar figures com Charles
Chaplin, Buster Keaton, Harry Langdon, Oliver Hardy
i Stan Lauren, Rodolfo Valentino i Greta Garbo.
També cal destacar la pel·lícula surrealista El gos an-
dalús, de Buñuel i Dalí.
Una altra diversió de l’època va ser el ball, dominat
pel tango, el vals, el pasdoble, el foxtrot i el xarleston.
El lloc d’oci per excel·lència era el cabaret, on es
feien diversos espectacles, especialment musicals i on
també hi havia noies que feien “sicalipsis”, números
eròtics. Així mateix, els esports es van convertir en
fenòmens de massa, com el futbol, la boxa i el tennis.
L’espectacle més popular a Espanya va ser, però, el
toreig.
e) Els científics d’aquell període van tenir molta relle-
vància pels seus grans avenços, com ho proven els ca-
sos, de relleu internacional, d’Albert Einstein (teoria
de la relativitat) i Alexander Fleming (el descobriment
de la penicil·lina).
En aquella època els intel·lectuals tenien un gran pres-
tigi i influència a Espanya i les seves obres van tenir
un ressò internacional. Destaquen noms com Galdós i
Emilia Pardo Bazán; figures de la Generació del 98
com Unamuno, Valle Inclán, Baroja, Azorín i Macha-
do; personatges de la Generació del 14 com Ortega y
Gasset, Marañón, Américo Castro i Blas Cabrera, i,
finalment, la Generació del 27, amb Federico García
Lorca i Rafael Alberti. També van sobresortir Luís
Buñuel i Salvador Dalí.
10-15
 aniria en detriment dels seus privilegis. Així, doncs,
f) La dècada de 1920 es considera una etapa de grans
encara que s’estava experimentant un desenvolupa-
canvis i transformació social, perquè és el testimoni
ment econòmic, la resistència al canvi social i polític
de l’inici de la industrialització i la modernització a
causava la persistència de la pobresa en àmplies capes
Espanya, que va portar el desenvolupament i la cons-
de la població.
cienciació de la classe treballadora i, per tant, el sor-
giment de fortes tensions socials tant al camp com a la
Elabora un eix digital
ciutat.
Activitat personal.
g) Tot i l’existència d’una indústria naixent i el sorgi-
ment d’un proletariat, les classes dominants que du-
rant segles havien exercit el poder es negaven a intro- Reptes en la xarxa
duir canvis en l’estructura social i política per incor- Activitat personal.
porar les exigències de les classes humils, ja que això

ENLLAÇOS D’INTERNET

TICHING WEBS

http://www.tiching.com/756558 http://centpeus.blogspot.com/2008/01/les-llions-de-la-filloxera.html

http://www.tiching.com/756822 https://sites.google.com/site/cienciessocialspacfgm/1-2-economia

https://geografiabatxillerat.wordpress.com/2014/12/03/dinamica-de-la-poblacio-
http://www.tiching.com/756826
transicio-demografica/

http://www.tiching.com/756828 https://prezi.com/gyt5bmi32ojo/primera-guerra-mundial-a-espanya/

http://www.tiching.com/756830 http://www.historiasiglo20.org/HE/12c-2.htm

https://elpintordanielsabatersalabert.wordpress.com/1-historia-espana-s-xx-hasta-
http://www.tiching.com/756832
1931/

http://tvgirona.xiptv.cat/la-setmana-girona/capitol/damia-mateu-creador-dels-
http://www.tiching.com/756847
cotxes-hispano-suiza

http://www.tiching.com/756853 http://www.bcn.cat/publicacions/bmm/45/ct_reforma.htm

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/03/10/l%E2%80%99estructura-
http://www.tiching.com/756856
economica-de-catalunya-1901-1931/

http://www.tiching.com/756857 https://www.youtube.com/watch?v=engl3A86Bno

10-16

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 1 1
La Segona República i la Catalunya autònoma (1 9 3 1 - 1 9 3 6 )

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions didàctiques

• Solucionari

• Recursos didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliografia

11-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 6 262
a
277
Orientacions didàctiques
Bibliografia
● 1. Per què unes eleccions... Textos i documents que expliquen les causes
de la proclamació de la República després de les eleccions del 1931. ● Teresa ABELLÓ: El debat esta-
tutari del 1932. Barcelona, Parla-
● 2. El nou... Descripció del funcionament i la composició del règim republicà.
ment de Catalunya, 2007.
● 3. La Generalitat... Anàlisi de la constitució de la Generalitat i de l'aprovació de
Obra que descriu amb detall el
l'Estatut del 1932.
procés d’elaboració i aprovació
● 4. Com va canviar la vida de les dones... Documents i textos que expli- de l'Estatut del 1932, des de les
quen el canvi de les condicions de les dones sota el règim republicà. primeres converses del Pacte de
● 5. El reformisme republicanosocialista... Anàlisi de les principals refor- Sant Sebastià fins a la tramita-
mes portades a terme per les esquerres en el bienni 1931-1933. ció parlamentària del document
final de l'Estatut.
● 6. Què va fer la Generalitat republicana? Descripció de l'obra política, so-
cial i cultural desenvolupada per la Generalitat republicana. ● H. BUCKLEY: Vida i mort de la
Naveguem per Tiching República espanyola. Vilafranca
del Penedès, Andana, 2009.
● http://www.tiching.com/756911. Les eleccions municipals del 1931. Arti-
Relat periodístic del correspon-
cle de la Viquipèdia on s'analitzen els resultats de les eleccions del 1931.
sal Henry Buckley que descriu
● http://www.tiching.com/756912. Partits polítics de la Segona República. fets clau de la República i la
Presentació amb informació dels partits i sindicats durant la República. guerra entre el 1929 i el 1939.
● http://www.tiching.com/77070. La Segona República a Catalunya (1931-1936).
Pàgina web que analitza el període de la Segona República a Catalunya.
● http://www.tiching.com/756914. Dones a la Segona República. Article sobre
els progressos que van experimentar les dones durant la República.
● http://www.tiching.com/757002. El bienni reformista. Web que descriu les dife-
rents reformes que va establir el bienni reformista.

APARTATS 7 A 11 278
a
287
Orientacions didàctiques
Bibliografia
● 7. La crisi de la coalició d’esquerres. Textos i documents que analitzen
la crisi de les esquerres espanyoles i les dificultats del Govern. ● Maria Cristina FERRER: Mestres
republicanes: ciutadanes com-
● 8. El bienni conservador... Descripció dels principals canvis polítics i
promeses, Universitat de les
socials esdevinguts sota els governs conservadors de 1933-1936.
Illes Balears, Palma, 2006.
● 9. Els Fets d'Octubre... Documents i textos que descriuen la crisi de l’oc- Text sobre el treball portat a
tubre del 1934 a Catalunya i les seves conseqüències. terme per les mestres republi-
● 10. El Front Popular (1936). Anàlisi de la victòria electoral del Front canes, com també sobre els
Popular i de les seves conseqüències. nous models educatius de la
República.
● 11. Per què la República no va aconseguir... Síntesi final que explica les
dificultats del règim republicà i les causes de la seva caiguda. ● J. M. SOLÉ i J. VILLARROYA: Els
anys de la Segona República
Naveguem per Tiching (1931-1936). Edicions 62 - La
● http://www.tiching.com/756916. Casas Viejas. Article de la Viquipèdia sobre Vanguardia, Barcelona, 2006.
els Fets de Casas Viejas. Inclou enllaços web per ampliar informació. Obra que descriu de manera ge-
● http://www.tiching.com/757003. El bienni conservador. Anàlisi de l'ascens al neral els principals esdeveni-
poder dels partits de dretes el 1933 i les mesures polítiques del seu govern. ments i etapes de la República a
Catalunya.
● http://www.tiching.com/757004. Fets del sis d'octubre. Text que descriu amb
detall els Fets d'Octubre del 1934 a Catalunya.
● http://www.tiching.com/756919. El Front Popular. Article de l'enciclopèdia Vi-
quipèdia dedicat al Front Popular.
● http://www.tiching.com/757005. La Gran Depressió i la Segona República. Arti-
cle sobre les conseqüències de la Gran Depressió en la Segona República.

11-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 262 i 263
● El text que apareix al cartell del cotxe és el següent:
Fa mig segle que els nostres avis i els nostres pares
començaren la lluita per l'Autonomia de Catalunya.
Nosaltres hem d'acabar-la amb la victòria votant l'Es-
tatut de Catalunya.
Aquesta imatge s'ha de situar en el context de la cam-
panya per l'aprovació de l'Estatut del 1932. El cartell
fa referència a l'existència d'un moviment catalanista
que es va iniciar a final del segle XIX amb l'aparició
de personatges rellevants en l'àmbit tant cultural com
polític, com ara Torres i Bages, i l'establiment dels
primers partits i esdeveniments polítics, com la Unió
Catalanista, les Bases de Manresa, els partits federa-
listes catalans i la creació d'Estat Català.
Així, doncs, el missatge que transmet el cartell és que
la campanya en favor de l'Estatut és un moment his-
tòric clau producte de l'esforç continuat de diverses
generacions de catalans, els nostres avis. És per tant
un moment que demana la participació i la implicació
de la ciutadania catalana per tal d'aconseguir l'aprova-
ció de l'Autonomia per a Catalunya.
Pàgines 264 i 265
1. Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 van
conduir a la proclamació de la Segona República
perquè aquestes eleccions van adquirir un caràcter
plebiscitari de suport o rebuig a la monarquia. Quan
els resultats van demostrar un clar triomf dels
candidats de la conjunció republicanosocialista en la
majoria dels nuclis urbans, el rei va haver d’acatar la
voluntat popular i va abandonar el país, i es va
proclamar la República.
2. Després de les eleccions el rei va prendre la decisió
d’anar-se’n a l’exili i va abandonar Espanya, tot i que
va mantenir els seus drets. Alfons XIII va justificar la
seva decisió perquè, encara que tingués els mitjans per
oposar-se als republicans, no volia abocar el país a
una guerra civil fratricida.
La vinyeta del setmanari L’Opinió presenta la seva
marxa a l’exili com una verdadera expulsió promo-
guda per la força dels ciutadans espanyols, que
llancen el rei a l’altre costat dels Pirineus.
3. El govern provisional es va formar després de la
marxa del rei a l’exili, i estava constituït pels re-
presentants dels partits que havien firmat el Pacte de
Sant Sebastià. El seu president va ser Niceto Alcalá-
Zamora.
Els partits que participaven en el govern provisional
eren republicans conservadors, d’esquerra i radicals,
socialistes i nacionalistes catalans i gallecs.
4. A Catalunya la proclamació de la República va com-
portar la victòria aclaparadora de les candidatures re-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
publicanes i catalanistes, que havien obtingut un gran
suport popular a les eleccions municipals del 12 d'a-
bril del 1931. Esquerra Republicana va ser el vence-
dor de les eleccions. El discurs de Francesc Macià del
14 d'abril que es reprodueix al Document 4 sintetitza
com va ser rebuda a Catalunya la proclamació de la
República. En aquesta al·locució dirigida a la pobla-
ció catalana, Macià proclama la República catalana
dins d’una federació ibèrica de repúbliques.
Macià justifica la seva proclama en el dret del poble
català a triar el seu destí i demana la solidaritat dels
altres pobles d’Espanya.
La proclamació de la República catalana per Macià va
provocar l’oposició del govern provisional de la Re-
pública espanyola, que argumentava que aquesta deci-
sió no s’ajustava als acords de Sant Sebastià.
Segons aquest pacte, el procés de descentralització
consistia en la concessió d’un règim d’autonomia per
a Catalunya. Per aquest motiu, el president de la Re-
pública, Niceto Alcalá Zamora, va viatjar a Barcelona
i va oferir a Francesc Macià la concessió de l’autono-
mia, que va ser acceptada.
5. L’onada anticlerical del 1931 la va provocar l’oberta
oposició a la República que van expressar els sectors
més reaccionaris de l’Església catòlica, encapçalats pel
primat d’Espanya, el cardenal Segura. Les multituds,
enfurismades, van atacar llavors esglésies i convents en
diferents localitats d’Espanya entre l’11 i el 12 de maig.
6. Les eleccions a les Corts Constituents del juny del
1931 van donar una àmplia victòria a la coalició
republicanosocialista. Els partits més votats van ser,
per ordre, el PSOE, el Partido Republicano Radical i
les organitzacions de l’esquerra republicana. La
coalició que va obtenir més escons va ser la de
l’esquerra, amb 279 diputats. El centre va obtenir 119
escons, i la dreta, 41.
7. Activitat personal.
Pàgines 266 i 267
1. La Constitució republicana del 1931 adoptava una
nova bandera i un nou himne per a Espanya, i es
caracteritzava per una sèrie de qualitats molt
avançades per la seva època. Definia la república laica
i democràtica com a forma d’Estat i la sobirania com
a nacional; establia la clàssica divisió entre els tres
poders, el sufragi universal masculí i femení i una
àmplia sèrie de drets i llibertats; organitzava l’Estat
reconeixent els estatuts d’autonomia i establia
l’aconfessionalitat de l’Estat i la fi dels privilegis de
l’Església.
La Constitució monàrquica del 1876, en canvi,
establia que la sobirania residia en el rei i les Corts; no
11-3
 reconeixia la separació de poders; només garantia un
sufragi restringit; regulava els drets reconeguts amb
una sèrie de lleis molt restrictives i proclamava la
confessionalitat de l’Estat.
2. Azaña defensa la laïcitat de l’Estat proclamant que el
debat sobre aquest tema no és un problema religiós, ja
que la religió només és un tema que afecta la
consciència personal de cadascú, i és, en canvi, un
problema polític.
3. En la Segona República es diferenciaven dues grans
tendències polítiques: l’esquerra i la dreta. Entre els
grups d’esquerra hi havia partits republicans, partits
autonomistes (catalans i gallecs) i partits i sindicats
d’origen obrer. Entre els grups de dreta existien partits
republicans de centredreta i de dreta, partits
autonomistes, grups obrers i sindicats, i, finalment,
grups i partits contraris a la mateixa República, de
caràcter monàrquic o autoritari.
4. Els principals partits, els seus dirigents i les seves
tendències eren els següents:
– Acción Republicana (Azaña): republicà d’esquer-
ra. A partir del 1934, Izquierda Republicana.
– Partido Radical-Socialista (Domingo): republicà
d’esquerra.
– Al Servicio de la República (Ortega y Gasset):
republicà d’esquerra.
– Esquerra Republicana de Catalunya (Macià,
Companys): autonomistes d’esquerra.
– Organització Republicana Gallega Autònoma
(Casares Quiroga): autonomistes d’esquerra.
– PSOE (Prieto, Besteiro): partit obrer.
– PCE (Díaz, Ibárruri): partit obrer bolxevic.
– POUM (Nin, Maurín): partit obrer antiestalinista.
– Partido Republicano Radical (Lerroux): centredreta.
– Partido Republicano Progresista (Alacalá-
Zamora): centredreta.
– CEDA (Gil Robles): dreta.
– Partido Republicano Conservador (Maura): dreta.
– Lliga Catalana (Cambó): autonomista de dreta.
– PNB (Aguirre): autonomista de dreta.
– Renovación Española (Calvo Sotelo): monàrquic.
– Comunión Tradicionalista (Fal Conde): monàr-
quic carlista.
– JONS (Ledesma, Redondo): autoritari.
– Falange Española (Primo de Rivera): autoritari.
5. Els temes de la Constitució republicana que van aixecar
més polèmica a les Corts Constituents van ser els lligats
a la definició i defensa dels drets socials. Les dues
qüestions més debatudes van ser la concessió del sufragi
a les dones i la implantació del laïcisme, amb la prohi-
bició de l’ensenyament religiós i l’expulsió dels jesuïtes.
11-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
6. Després de l’aprovació de la Constitució, els grups
republicans més moderats es van apartar del Govern, i
el van deixar a les mans de republicans d’esquerra i
els socialistes.
7. El sistema de partits de la Segona República es va ca-
racteritzar per l'existència d'una multiplicitat de partits
polítics i per una divisió i una polarització molt fortes
entre partits d'esquerres i de dretes.
Allò que anomenem partits d'esquerres representaven
una gran diversitat d'opcions i propostes polítiques. A
grans trets, com a aspectes mes o menys comuns d'a-
quests partits, podem indicar que es caracteritzaven
per la seva valoració del sistema republicà de govern,
l’acceptació de models federalistes o descentralitzats,
la voluntat reformista (reforma agrària, legislació la-
boral, etc.) i el rebuig o crítica, en més o menys grau,
de les institucions tradicionals com ara l’Església i l'e-
xèrcit.
Dins del grup de partits d'esquerres hi havia grans di-
vergències ideològiques. Els partits republicans (radi-
calsocialistes, azañistes i nacionalistes catalans i ga-
llecs), amb implantació entre les classes mitjanes i els
intel·lectuals, eren partidaris de fer grans reformes,
però no van mantenir postures revolucionàries.
El PSOE era el partit més sòlid i estructurat, tenia el
suport de la UGT i recollia una bona part dels vots
dels obrers. El corrent socialdemòcrata era partidari
d'endarrerir els plantejaments revolucionaris (Besteiro
i Prieto); el corrent revolucionari, representat per la
UGT, considerava la República com un camí cap al
socialisme. Més a l'esquerra hi havia el PCE, que
havia sorgit de la branca bolxevic del socialisme. A
Catalunya, dins l'àmbit autonomista i d'esquerres, des-
tacava Esquerra Republicana de Catalunya.
Els moviments i grups anarquistes, particularment el
sindicat CNT, defensaven la supressió de l'Estat, però
dins del mateix moviment anarquista hi havia postures
ideològiques contraposades. Es van produir enfronta-
ments entre els trentistes, que defensaven una orienta-
ció més moderada i mostraven un cert suport a la Re-
pública, i el corrent més radical, format per un sector
revolucionari al voltant de la Federació Anarquista
Ibèrica (FAI), que defensava la via insurreccional.
Pel que fa als partits polítics de dreta, a grans trets,
aquests partits propugnaven el manteniment de l'es-
tructura econòmica i social de la Restauració i defen-
saven les institucions tradicionals com l'exèrcit i l’Es-
glésia. En general, exceptuant els partits autonomistes,
eren partidaris d'un Estat centralista i s'oposaven a les
autonomies.
Dins dels partits de dretes podríem destacar tres grans
grups: els partits monàrquics, els partits feixistes i la
CEDA. Dins els partits monàrquics podem destacar
Renovación Española, partidari d'Alfons XIII, i Co-
munión Tradicionalista, com a representant de la
branca carlina. El feixisme estava representat per Fa-
lange Española i per les JONS, que es van fusionar
 l'any 1934. D'altra banda, la CEDA era el partit fort de
la dreta durant la República; representava la dreta
tradicional que defensava els grans propietaris agraris
i les institucions tradicionals. Es definia a si mateix
com a partit republicà i confessional, encara que tenia
una actitud ambigua respecte a la República i fortes
tendències cap a l'autoritarisme. Dins de l'àmbit auto-
nomista català, les opcions polítiques de dreta estaven
encapçalades per la Lliga Regionalista.
Encara que la vida política espanyola estava polarit-
zada entre dretes i esquerres, també trobem en aquesta
època opcions de centre i centredreta, representades
pels seguidors d'Alcalá-Zamora i pel Partido Republi-
cano Radical de Lerroux (PRR).
Els màxims dirigents i les figures més populars dels
partits d'esquerra, de centre i de dreta més destacats a
l'època de la República van ser els següents:
Partits d'esquerra:
– Acción Republicana (Azaña): republicà d’esquer-
ra. A partir del 1934, Izquierda Republicana.
– Partido Radical-Socialista (Domingo): republicà
d’esquerra.
– Esquerra Republicana de Catalunya (Macià, Com-
panys): autonomistes d’esquerra.
– Organització Republicana Gallega Autònoma (Ca-
sares Quiroga): autonomistes d’esquerra.
– PSOE (Prieto, Besteiro): partit obrer.
– PCE (Díaz, Ibárruri): partit obrer bolxevic.
Partits de centre:
– Partido Republicano Radical (Lerroux): centredreta.
– Partido Republicano Progresista (Alacalá-Zamo-
ra): centredreta.
Partits de dreta:
– CEDA (Gil Robles): dreta.
– Partido Republicano Conservador (Maura): dreta.
– Lliga Catalana (Cambó): autonomista de dreta.
– PNB (Aguirre): autonomista de dreta.
– Renovación Española (Calvo Sotelo): monàrquic.
– Comunión Tradicionalista (Fal Conde): monàrquic
carlista.
– JONS (Ledesma, Redondo): autoritari.
– Falange Española (Primo de Rivera): autoritari.
Pàgines 268 i 269
1. Als cinc primers articles del projecte d’Estatut d’Au-
tonomia de Catalunya presentat a Núria, es proclama
Catalunya com un Estat autònom dins de la República
espanyola, amb la Generalitat com a institució repre-
sentativa principal. També es concreta l’àmbit territo-
rial sobre el qual emanarà l’autoritat de la Generalitat
(les comarques de Barcelona, Tarragona, Lleida i Gi-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
rona), i alhora es determinen les condicions d’agrega-
ció d’altres territoris al de Catalunya. Per acabar, s’es-
tableix la cooficialitat de les llengües catalana i caste-
llana, a l’administració i a la justícia.
El procés d'aprovació de l'Estatut va ser molt llarg.
Primer es va elaborar el projecte d'Estatut, que va ser
referendat a Catalunya a un plebiscit popular. Després
es va presentar a les Corts de Madrid, on l'Estatut
definitiu va ser aprovat l'any 1932 amb modifica-
cions importants respecte al projecte d'Estatut del
1931.
2. El pamflet anima les dones a votar en favor de l'Esta-
tut per tal d'aconseguir que els fills facin el servei
militar a Catalunya i no en altres regions allunyades
de la seva llar.
Aquesta aspiració de gran part de la població catalana
va quedar recollida al article 36 del Projecte de l’Es-
tatut de Catalunya de 1931, conegut com a Estatut de
Núria: Mentre el servei militar no sigui voluntari, els
catalans el prestaran, en temps de pau, en territori de
Catalunya.
Aquest article sobre el servei militar no va ser reco-
llit a l’Estatut de Catalunya definitiu aprovat l'any
1932.
3. En aquest discurs dirigit als parlamentaris de les Corts
espanyoles, el president del govern republicà Azaña de-
fensa l’estatut de Catalunya amb l’argument que no su-
posa segregar sinó acceptar peculiaritats.
Segons Azaña, les regions que gaudeixin d’autonomia
potser participaran amb més entusiasme en el conjunt
de l’Estat. Les regions autònomes no s’havien de con-
siderar territori estranger, sinó part de l’Estat espa-
nyol, i els seus governs autònoms s’havien de veure
ells mateixos com a parts integrants de l’organització
de la República, no pas com a rivals defensius ni
agressius.
S’oposaven a l’aprovació de l’Estatut els partits de la
dreta espanyola, perquè pensaven que era una amena-
ça contra la unitat d’Espanya.
4. La constitució de la Generalitat provisional va ser re-
sultat de les negociacions entre el govern provisional
republicà i les forces polítiques autonomistes de Cata-
lunya. Aquestes negociacions van comportar la desa-
parició de la República Catalana, que Francesc Macià
acabava de proclamar, i el reconeixement d'un govern
autonòmic que va prendre el nom històric de Genera-
litat de Catalunya.
La nova institució assumia els recursos i les compe-
tències de les quatre diputacions catalanes i Francesc
Macià en va ser escollit president fins a l'aprovació
del nou Estatut d'Autonomia.
La tasca primordial d'aquest govern va ser elaborar un
projecte d'Estatut d'Autonomia que definís el marc
institucional de l'autonomia catalana i les competèn-
cies que havia d'assumir.
11-5
5. L'aprovació de l'Estatut es va iniciar amb l’elaboració
d'un projecte d'Estatut, conegut com l'Estatut de Núria,
que va ser ratificat a Catalunya en un plebiscit popular.
Després es va presentar el projecte d'Estatut a les
Corts de Madrid. La tramitació parlamentària de l'Es-
tatut a les Corts va ser molt complicada. Pel que fa a
aquesta qüestió hi havia tres posicions diferenciades:
– Les posicions dels parlamentaris catalans, que re-
clamaven una autonomia àmplia.
– La postura del govern central, partidari de conce-
dir a Catalunya una autonomia moderada.
– L'actitud hostil dels partits i grups de l'oposició de
dretes, que consideraven que l'Estatut posava en
perill la unitat d'Espanya i la seva llengua, i situava
Catalunya en una posició de privilegi.
Finalment, l'Estatut de Catalunya va ser aprovat l'any
1932 amb modificacions importants respecte al pro-
jecte d'Estatut del 1931.
6. L'Estatut de Catalunya del 1932 era força diferent de
l'Estatut de Núria, el projecte inicial d'Estatut per a
Catalunya.
L'Estatut de Núria partia del caràcter federal de la
República i de la sobirania del poble de Catalunya.
Definia Catalunya com un "Estat autònom dins de la
República espanyola" i establia que la Generalitat
assumia competències exclusives en ensenyament,
cultura, policia i ordre públic, sanitat, obres públiques,
agricultura, dret civil, ordenació territorial, règim mu-
nicipal i tribunals de justícia. Per al finançament auto-
nòmic disposava de la gestió dels impostos directes,
mentre que els indirectes eren gestionats per l'Admi-
nistració central.
Aquestes pretensions, però, xocaven frontalment amb
l'ordenació legal republicana i amb les postures del
govern republicà en relació amb l'autonomia de Cata-
lunya.
La Constitució del 1931 definia Espanya com un Estat
integral, com un Estat no federal, amb una única sobi-
rania espanyola i la possibilitat de constituir territoris
autònoms. La pretensió de l'Estatut de Núria de defi-
nir Catalunya com a Estat autònom dins de la Repú-
blica, per aquest motiu, no va ser acceptada pel go-
vern republicà, que, a més a més, considerava exces-
siu el nombre de competències i atribucions que s'as-
signaven a la Generalitat de Catalunya en el projecte
d'Estatut.
L'oposició i l’hostilitat amb què els partits de dreta
van rebre la petició d'un Estatut per a Catalunya va ser
també un factor que va limitar les competències assig-
nades a la Generalitat de Catalunya.
Finalment, l'Estatut del 1932 va reconèixer Catalunya
com una regió autònoma, no com un Estat autònom, i
va disminuir la capacitat d'autofinançament i les com-
petències de la Generalitat de Catalunya respecte de
les pretensions inicials de l'Estatut de Núria.
11-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Pàgines 270 i 271
1. Per defensar la desigualtat entre homes i dones,
l’autora de l’article utilitza els arguments de la religió,
afirmant que Déu va crear abans l’home que la dona,
que Jesús només va escollir apòstols homes i que la
dona no pot desenvolupar càrrecs en la mateixa
Església. Tot això demostraria, segons l’autora, la
desigualtat entre gèneres.
L’autora afirma que la dona, en la societat, només ha
de quedar-se a casa com a esposa i com a mare,
utilitzant el cor i no la intel·ligència. Només podria
sortir al carrer si la pàtria, la religió o la monarquia la
necessitessin.
2. Al començament del segle XX les primeres feministes
catalanes, com Dolors Montserdà i Francesca Bonne-
maison, es preocupaven fonamentalment pel desenvo-
lupament educatiu i cultural de la dona, sense plante-
jar-se la igualtat de la dona ni el seu paper tradicional.
Amb l'arribada de la República van sorgir moviments
sufragistes que demanaven el dret a vot i l'equiparació
legal d'homes i dones. Carme Karr, Irene Polo i Aurora
Bertrana van ser figures destacades d'aquest moviment.
A la pancarta podem llegir el lema Som dones que
valem per dos homes. Aquest lema forma part d'una
campanya en favor del dret de la dona al vot i incideix
en el nou model de dona que sorgeix a la República,
una dona que ha pogut accedir a la cultura i a la for-
mació i que té un criteri propi per votar.
3. A les Corts Constituents hi va haver un gran debat
sobre l’oportunitat de concedir el sufragi a les dones,
discussió que va enfrontar fins i tot les úniques tres
diputades (Campoamor, Kent i Nelken). Segons els
favorables a la concessió, es tractava d’una qüestió de
justícia, mentre que segons els contraris la immediata
concessió del vot a les dones hauria beneficiat els
sectors tradicionals i reaccionaris per la influència de
l’Església en la majoria de les dones.
Clara Campoamor argumenta que la concessió del
sufragi a les dones no representaria un perill per a la
República i defensa que, com que totes les activitats
humanes són comunes en homes i dones, també el
dret al sufragi ha de ser comú.
En canvi, alguns sectors radicals d’esquerra opinaven
que la igualtat de gènere havia de realitzar-se en tots
els sectors menys que en el sufragi, ja que el vot
femení es veuria influenciat per l’Església i premiaria
les forces reaccionàries.
Els conservadors i la dreta reaccionària, d’altra banda,
defensaven que la dona havia de quedar-se a la llar,
limitant-se a un paper d’esposa i de mare, i que no
havia de dedicar-se a la política.
Per demanar el vot de les dones, el full propagandístic
apel·la a la preocupació de les mares pel futur dels
seus fills. En aquest sentit, el full demana a les dones
que votin els partits d'esquerres, que s’han preocupat
pel benestar dels seus fills afavorint l'accés a l'edu-
 cació i la universitat a les classes populars, disminuint
els efectius militars al Marroc i protegint els drets dels
fills il·legítims.
4. Les lleis que van afavorir la igualtat entre sexes en la
Segona República van ser: la concessió de drets
polítics, amb el sufragi femení; la reforma del Codi
civil per a la igualtat jurídica entre homes i dones; les
lleis de matrimoni civil i de divorci; les lleis laborals
que pretenien disminuir la discriminació entre sexes, i
l’establiment del dret de la dona a conservar el seu
treball després del matrimoni i la maternitat.
Malgrat aquestes lleis, es va mantenir una evident
segregació en l’ensenyament secundari i universitari
(amb poca presència de dones), en el món laboral
(on els sous van seguir sent inferiors) i en la
política.
5. La Segona República va fomentar l'equiparació de
drets de les dones i els homes. En el marc jurídic cal
destacar la igualtat jurídica i la concessió del sufragi
femení. Aquest darrer va ser un fenomen de clara
transcendència, ja que no només les dones van comen-
çar a dedicar-se a la política activa, sinó que, sobretot,
milions d’espanyoles van poder exercir els seus drets
electorals per primera vegada. Aquesta concessió del
sufragi femení va fer d’Espanya un dels països social-
ment més avançats de la seva època.
Respecte a la igualtat jurídica la República va acabar
amb les limitacions de drets i llibertats per a les dones
que establien les constitucions i els codis legals ante-
riors a la República. La República, igualment, va fo-
mentar l'accés a la cultura i l'educació de les dones i
va facilitar la seva participació a la vida social i políti-
ca espanyoles.
Pàgines 272 a 275
1. La Llei de Reforma Agrària pretenia resoldre el pro-
blema agrari espanyol creant una classe mitjana rural
propietària de les seves terres que afavorís la sortida
de l’endarreriment industrial del país. Amb aquest
objectiu establia l’expropiació d’una part de les terres
dels grans propietaris i la seva assignació, a través de
l’Institut de la Reforma Agrària, als pagesos.
En teoria, la llei satisfeia les aspiracions dels page-
sos, però a la pràctica la seva aplicació va resultar
molt limitada, ja que l’assignació de terres només va
beneficiar, a finals del 1933, 4 000 pagesos. Això va
motivar una gran decepció de la pagesia cap a les
polítiques de la República.
L’aplicació de la Llei de Reforma Agrària va resultar
molt difícil no només per l’oposició dels grups de
poder tradicionals, als quals es van afegir fins i tot
molts dels propietaris de finques petites, sinó també
per les complexitats legals i burocràtiques de l’expro-
piació i les limitacions pressupostàries que van frenar
l’activitat de l’IRA.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
2. La relació entre l’Església i la República va ser molt
difícil ja des de les primeres setmanes, amb l’obert
rebuig de les jerarquies eclesiàstiques més conserva-
dores cap al nou règim. Les aspiracions de la Repú-
blica de reduir la influència de l’Església en la societat
espanyola i de laïcitzar l’Estat es van expressar en una
sèrie de mesures destinades a secularitzar Espanya. A
banda de les normes establertes en la Constitució, que
estipulaven la no-confessionalitat de l’Estat, la lliber-
tat religiosa i la supressió dels pressupostos per al
clero, la República va introduir el divorci i el matri-
moni civil, va retirar els crucifixos de les escoles, va
secularitzar els cementiris i va prohibir que l’Església
es dediqués a l’ensenyament. El 1933 la República,
amb la Llei de Congregacions, va limitar les posses-
sions de béns als ordes religiosos i va dissoldre els
jesuïtes, arribant després a expulsar del territori espa-
nyol el cardenal Segura i el bisbe de Vitòria.
Molts catòlics, majoritaris a Espanya als anys trenta,
es van oposar a aquestes mesures republicanes perquè
hi veien una amenaça per a la seva moral, la seva fe i
la seva ètica, valors que pretenien defensar i que van
aglutinar l’oposició conservadora en contra del nou
règim.
3. L’intent de cop d'Estat de Sanjurjo va acabar afavorint
el procés de concessió de l'autonomia catalana. Va pro-
vocar la unió dels partits favorables a la República i,
per tant, va afavorir l'acord entre els partidaris de la
República que estaven a favor del procés autonòmic
català i aquells que, en més o menys grau, s'hi oposa-
ven o consideraven problemàtic aquest procés auto-
nòmic.
4. La República proposava un model educatiu basat en
l’ensenyament públic, obligatori i gratuït, segons els
principis pedagògics de l’escola unificada, que havia
de ser laica i superar la separació d’alumnes per raó
de sexe.
Segons la República, la cultura i l’ensenyament re-
vestien un paper fonamental en la modernització
d’Espanya, i per això es van dedicar molts recursos a
la construcció de noves escoles i a la formació d’uns
nous mestres que havien de difondre els ideals repu-
blicans a les aules, tant per als escolars com per als
adults.
5. Les principals reformes i els problemes que volien
solucionar van ser:
Reforma: reforma sociolaboral. Problemes a resoldre:
pobresa i falta de protecció laboral de treballadors i
pagesos. Objectius que perseguia: millorar i dignificar
la situació de treballadors urbans i pagesos. Mesures:
Llei de Termes Municipals, Llei de Jurats Mixtos,
Llei de Cultiu forçós, reformes comercials, hidràuli-
ques, industrials i fiscals.
Reforma: reforma agrària. Problemes a resoldre:
subdesenvolupament i escassa productivitat de l’agri-
cultura espanyola, misèria dels jornalers sense terra.
Objectius que perseguia: creació d’una classe mitjana
11-7
 rural. Mesures: Llei de Reforma Agrària, creació de
l’Institut de la Reforma Agrària, expropiació i
redistribució de terres.
Reforma: reformes religioses. Problemes a resoldre:
excessiva influència de l’Església en la societat
espanyola. Objectius que perseguia: secularització de
la societat. Mesures: normes constitucionals sobre la
laïcitat de l’Estat, la supressió dels pressupostos per al
clero i la llibertat de culte; aprovació del divorci i del
matrimoni civil; secularització dels cementiris;
prohibició de l’ensenyament religiós; retirada dels
crucifixos de les escoles; Llei de Congregacions, que
limitava la possessió de béns als ordes i dissolia els
jesuïtes.
Reforma: reforma militar. Problemes a resoldre:
excessiva burocratització de l’exèrcit, excessiva quan-
titat d’oficials. Objectius que perseguia: assegurar
l’obediència de l’exèrcit a la República, modernit-
zació de les estructures militars. Mesures: Llei de
Retir de l’Oficialitat; supressió de rangs tradicionals;
tancament de l’Acadèmia Militar de Saragossa,
reducció del nombre d’unitats; tancament de les
capitanies generals, dels Tribunals d’Honor i del
Consell Suprem de Justícia Militar; creació de la
Guàrdia d’Assalt.
Reforma: reforma autonòmica. Problemes a resoldre:
existència de sentiments nacionalistes insatisfets en
algunes regions. Objectius que perseguia: concedir a
les regions amb sentiments nacionalistes una
organització pròpia i un cert nivell d’autonomia.
Mesures: Estatut d’Autonomia de Catalunya; Estatut
d’Autonomia del País Basc.
Reforma: reforma educativa i cultural. Problemes a
resoldre: analfabetisme, escassa qualitat de
l’educació. Objectius que perseguia: promoció de la
cultura i de l’ensenyament, reforma escolar. Mesures:
introducció d’un sistema educatiu laic i de la
coeducació; construcció d’escoles; dotació de noves
places de mestres; impuls a les Missions
Pedagògiques; creació de biblioteques i pinacoteques
ambulants; difusió de les Cases de la Cultura,
d’instituts per obrers; suport a iniciatives com el
Teatre Universitari La Barraca.
6. La qüestió religiosa i l’ensenyament van suscitar una
forta oposició entre els sectors més conservadors
perquè amb aquestes reformes veien amenaçades la
seva moral, la seva ètica i la seva fe religiosa, seguint
l’àmplia i duríssima oposició de l’Església catòlica a
la mateixa República.
La implantació de la reforma agrària va haver
d’enfrontar-se a moltes complexitats legals i
burocràtiques i a fortes limitacions pressupostàries,
que van impedir que tingués un abast significatiu i van
decebre profundament el pagesia. Els sectors que es
van oposar a la reforma agrària van ser els grans
propietaris agrícoles, que posseïen més del 50% de les
terres en algunes regions, i els propietaris de finques
amb menys de 100 hectàrees.
11-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
7. La reforma militar promoguda per Azaña pretenia
modernitzar i desburocratitzar una institució obsole-
ta, plena d’oficials mal pagats i sense possibilitats de
promoció i desmesurada per les exigències de
l’Estat. El nucli de la reforma va ser la Llei de Retir
de l’Oficialitat, que proposava als oficials la pos-
sibilitat de retir voluntari en òptimes condicions
econòmiques. Altres reformes van consistir en la su-
pressió de rangs tradicionals, en la reducció d’unitats
i oficials i en el tancament de la conservadora Acadè-
mia Militar de Saragossa.
Els sectors més conservadors de l’exèrcit es van
oposar a la reforma d’Azaña perquè hi van veure un
atac a les tradicions militars i una amenaça al poder
tradicional de l’exèrcit. Una prova d’aquesta oposició
va ser l’intent de cop d’Estat del general Sanjurjo el
1932.
8. La política educativa de la Segona República es va
posar com a objectiu millorar l’educació dels
espanyols i difondre els valors republicans a les
escoles seguint un model d’ensenyament laic, gratuït,
públic i obligatori en què es va introduir la
coeducació, posant fi a la tradicional divisió dels
alumnes per sexe. Per aconseguir aquest objectiu es
van construir escoles i es van crear noves places de
mestres, elements essencials per a la difusió dels
ideals republicans també entre els adults.
En l’àmbit cultural, la República va impulsar una im-
portant renovació, amb iniciatives que pretenien acos-
tar tota la població a la cultura: es va donar impuls a
les Missions Pedagògiques, es van crear biblioteques i
pinacoteques ambulants, es van difondre les Cases de
la Cultura i es van crear diferents institucions per als
obrers.
Pàgines 276 i 277
1. Els òrgans de govern de Catalunya eren l’administra-
ció autonòmica (Generalitat) i l’administració local
(ajuntaments), ambdues elegides mitjançant sufragi
universal per la població més gran de 21 anys.
L’administració autonòmica era formada per la
Generalitat, al front de la qual hi havia el president,
elegit pel Parlament de Catalunya en base als resultats
de les eleccions. El president nomenava el Consell
Executiu.
L’administració local era composta pels ajuntaments,
dirigits pels alcaldes, que també eren elegits per
sufragi universal.
L’administració de justícia depenia parcialment del
govern de la República espanyola, encarregat de
nomenar els fiscals de justícia militar. El Consell
Executiu de la Generalitat, per la seva banda, rebia
l’encàrrec de nomenar el Tribunal de cassació, els
jutges i els magistrats.
2. La Casa Bloc és un edifici d'habitatges construït entre
1932 i 1936 que es troba al districte de Sant Andreu
 de la ciutat de Barcelona. Es considerat un edifici
emblemàtic i molt representatiu de l'arquitectura ra-
cionalista a Barcelona promoguda per la Generalitat
de Catalunya durant la Segona República.
L'edifici va ser considerat un projecte innovador amb
habitatges funcionals dissenyats pensant en les neces-
sitats dels obrers i que integraven zones verdes i ser-
veis socials i culturals a l'edifici o al seu entorn.
La preocupació social i els principis de l'arquitectura
racionalista, que pretenia que els habitatges fossin
funcionals i útils, van ser els dos grans principis en els
quals es va fonamentar la construcció d'aquest edifici.
3. En el terreny de l'ensenyament, es van fundar nom-
broses escoles i centres d'ensenyament secundari i
professional, el més representatiu dels quals va ser
l'Institut Escola, un veritable laboratori d'experiències
pedagògiques innovadores. També es van instaurar
noves escoles per formar mestres i es va donar auto-
nomia a la Universitat de Barcelona. A més a més, es
van crear infraestructures culturals, com biblioteques,
i es van millorar les condicions laborals i salarials dels
mestres.
Tal com podem observar al cartell del Document 3, es
van establir mesures i institucions per protegir i fo-
mentar l'educació i el desenvolupament i l'accés a la
cultura a Catalunya. Al cartell del 1r Congrés Nacio-
nal de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catala-
na es mostra un nen escolaritzat que va cap a l'escola,
i incideix en la importància de les escoles i l'accés als
llibres.
Pel que fa a l'àmbit cultural, es va incidir en la norma-
tivització i la normalització de la llengua catalana. Es
van impulsar activitats literàries i artístiques, i a les
escoles primàries es va implantar el bilingüisme. L'ús
del català va créixer notablement i es va convertir en
una eina de comunicació social.
Un dels moments clau en la normalització de la llen-
gua catalana va ser la publicació, l'any 1932, del Dic-
cionari general de la llengua catalana, de Pompeu
Fabra, obra que va contribuir a fixar el català norma-
tiu escrit.
4. Les campanyes a favor de la salut dels infants volien
eradicar o limitar malalties a través de campanyes de
vacunació, de la millora de les condicions de vida i
d'higiene dels nens i d'un millor accés a la sanitat.
Eren campanyes necessàries en un context on les
condicions de vida d'una gran part de la població eren
precàries i afavorien la transmissió de malalties.
5. La divisió territorial aprovada l'any 1936 dividia el
territori en comarques, en lloc de fer-ho en províncies.
En aquest model comarcalista cada capital de comarca
es constituïa com a centre de serveis d'una sèrie de
municipis. Les comarques, al seu torn, s'agrupaven en
nou regions, que apareixen al mapa numerades en xi-
fres romanes. Aquest model de regions s'inspirava en
les vegueries que van sorgir a Catalunya a l’Edat Mit-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
jana i es van mantenir fins a la proclamació del Decret
de Nova Planta el 1716.
6. La divisió del territori en 38 comarques es va aprovar
l'agost del 1936, un cop iniciada la Guerra Civil. Així,
doncs, la seva vigència, i encara més la seva aplicació,
van ser molt limitades.
El model comarcal es va tornar a instaurar el 1995
amb el Pla territorial general de Catalunya i amb lleis
posteriors que al 2001 i al 2010 van reformar el pla
territorial inicial. El model de divisió territorial esta-
blert en aquests lleis divideix el territori de Catalunya
en 8 àmbits, en lloc de les nou regions del 1936, i en
42 comarques, en lloc de les 38 que va establir la Ge-
neralitat republicana.
Pàgines 278 i 279
1. Durant l’etapa republicana, la situació econòmica
d’Espanya es va anar agreujant perquè els problemes
tradicionals de l’economia espanyola es van ajuntar
amb els efectes de la crisi del 1929. Les dificultats
econòmiques van augmentar el descrèdit de la
República i van fer créixer la conflictivitat social, amb
intents revolucionaris i enfrontaments.
Els principals indicadors econòmics espanyols mos-
traven, entre 1930 i 1936, el progressiu deteriorament de
la situació econòmica del país. La renda nacional real va
augmentar molt poc, així com la producció industrial,
però van caure en picat la contractació borsària, la
producció de les indústries bàsiques, les exportacions i la
quota d’inversió. Al mateix temps l’atur va créixer fins a
arribar als 800.000 desocupats el 1936, van augmentar
les vagues i van decréixer els beneficis empresarials per
la pujada dels sous dels treballadors.
Les causes d’aquesta situació de crisi van ser tant
conjunturals com específicament espanyoles. El crac
de Wall Street del 1929 havia precipitat les economies
occidentals a una fase de depressió econòmica, amb
una contracció de les exportacions i dels comerços. A
Espanya, a més, es mantenien els problemes econò-
mics tradicionals: dificultats agrícoles, desigual repar-
timent de la terra, baixa competitivitat, dèficit comer-
cial, falta de modernitzacions. A tots aquests proble-
mes s’hi afegien la desconfiança del sector empresa-
rial cap a les reformes republicanes, fet que va portar
a una forta reducció de les inversions, i la política de
contenció de la despesa que va emprendre el Govern,
que va provocar un augment de desocupats.
2. La crisi econòmica va fer augmentar la conflictivitat
obrera, motivada pel descontentament de l’esquerra
cap a unes reformes que no semblava que tinguessin
efectes, i per l’augment de l’atur, que va passar de
389.000 persones el gener del 1932 a 801.322 el juny
del 1936. D’altra banda, les vagues, que sovint
derivaven en conflictes amb les autoritats, van arribar
a un màxim de 1127 el 1933, quan tant la CNT com la
UGT van desafiar el Govern amb protestes i intents
revolucionaris.
11-9
3. Els alçaments camperols del 1932 els van provocar el
descontentament de la població rural amb els limitats
efectes de la reforma agrària republicana.
A Castilblanco (Badajoz) el gener del 1932 una
manifestació es va enfrontar als guàrdies d’ordre
públic, que van intentar dissoldre-la disparant a l’aire
una vegada els manifestants van començar a xiular i
insultar els guàrdies. Després, van sortir trets d’entre
els manifestants, i es va començar un tiroteig que es
va saldar amb la mort d’un cap i d’un paisà.
4. La CNT tenia la seva força principal a la Corunya,
Astúries, Catalunya, la Comunitat Valenciana,
Saragossa i Terol, i a les províncies andaluses de
Cadis, Sevilla i Còrdova. La UGT era, en canvi, la
central sindical dominant en les altres regions,
sobretot a Madrid i el País Basc.
La UGT va anar radicalitzant les seves posicions
durant els primers anys de la República, especialment
a través de la Federació de Treballadors de la Terra.
Malgrat això, va ser la CNT-FAI la que va intentar
portar a terme els intents revolucionaris més
consistents, veient en la debilitat de la República
l’ocasió per destruir l’ordre burgès.
La conseqüència d’aquesta radicalització de les dues
principals centrals sindicals va ser l’augment de la
conflictivitat social i de les vagues, i, sobretot,
l’increment de la violència política, amb violents
enfrontaments entre treballadors i força pública que
van causar desenes de morts i ferits, fets que van
erosionar l’autoritat de l’Estat i van obligar el Govern
a adoptar mesures repressives.
5. Els ideals de la CEDA eren conservadors: la defensa
de la institució familiar i de la religió catòlica, i el
rebuig de la lluita de classes i de les reformes
considerades d’inspiració socialista. Els seus
objectius eren derogar les lleis laiques de la
República, restablir el dret de les famílies a educar
els seus fills segons els ensenyaments de l’Església i
posar fi a la coeducació.
La CEDA representava sobretot els sectors
privilegiats tradicionals: els terratinents, l’Església i
l’exèrcit. La seva posició cap al sistema republicà era
de rebuig frontal, i el seu dirigent principal era José
María Gil Robles.
6. A la petita localitat de Casas Viejas, a la província de
Cadis, el 10 de gener del 1933 es va iniciar una
insurrecció liderada per pagesos afiliats a la CNT. En
els enfrontaments amb la Guàrdia Civil hi va haver
ferits i morts, fet que va provocar la intervenció
d’altres guàrdies. En les hores següents, els guàrdies
civils van posar fi a la insurrecció assassinant més de
vint persones en una sèrie d’episodis poc clars, i
mostrant en tot moment una acarnissament repressiu
brutal.
Els fets de Casas Viejas van provocar un gran
escàndol polític, ja que el govern d’Azaña va ser
atacat tant pels grups de dreta com pels d’esquerra. El
11-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Govern va ser acusat d’haver ordenat la matança
indiscriminada dels pagesos revoltats, tot i que va
aconseguir mantenir la confiança de les Corts. Aquest
escàndol va mostrar la debilitat de la coalició d’Azaña
i va servir durant molt de temps per justificar la
incapacitat republicana de controlar l’ordre públic. A
més a més, juntament amb altres problemes, van
servir al president de la República, Alcalá-Zamora,
per retirar la seva confiança en el Govern i precipitar
la caiguda de la coalició republicanosocialista, donant
un cop duríssim a la credibilitat de la República.
Pàgines 280 i 281
1. Les dretes van sumar el doble de diputats que les
esquerres perquè van formar una única candidatura en
moltes circumscripcions electorals, mentre que les
esquerres es van presentar per separat. A més a més,
la mobilització conservadora va aconseguir concentrar
el vot, mentre que el vot de l’esquerra es va dispersar
en molts partits.
2. A partir del 1934, els partits que van donar suport als
governs del segon bienni van ser el Partido
Republicano Radical de Lerroux i la CEDA de Gil
Robles, tot i que sense entrar directament al Govern
fins a finals del 1934.
3. La rectificació conservadora del segon bienni
republicà va consistir en una profunda revisió de les
reformes del primer bienni, que anul·lava bona part de
les conquestes republicanes.
Els governs conservadors van frenar la reforma
agrària retornant les terres a la noblesa, anul·lant la
cessió de terres mal cultivades i concedint llibertat de
contractació. En temes religiosos es va fixar un
pressupost de culte i clero i es van començar
negociacions per firmar un concordat. En l’àmbit
militar es va aprovar una amnistia per als revoltats del
1932, i es va concedir que Sanjurjo abandonés
Espanya. En l’educació, es va reduir el pressupost.
Finalment, es va iniciar la destitució dels ajuntaments
en mans republicanes o socialistes, i es van substituir
per comissions controlades pels partits monàrquics i
de dreta. A més a més, els governs de dreta es van
enfrontar a la Generalitat catalana per la Llei de
Contractes de Cultiu, i als nacionalistes bascos perquè
va paralitzar del projecte d’estatut d’autonomia.
A partir de 1935 els nous executius en què va entrar la
CEDA van emprendre un gir conservador encara més
accentuat, i van suspendre l’autonomia catalana i van
anul·lar la Llei de Contractes de Cultiu retornant les
propietats als jesuïtes, obligant els pagesos a pagar
totes les seves rendes i fins i tot van arribar a projectar
una profunda revisió de la Constitució.
4. La conflictivitat social i política va ser molt elevada al
llarg de tota la República. Les condicions de vida dels
pagesos i els obrers eren molt dolentes i aquests sec-
tors de la societat confiaven que la República millora-
ria la seva situació. Les limitacions que van patir les
 reformes iniciades pels governs d'esquerres durant el
bienni progressista van frustrar les expectatives de
camperols i obrers. Això va provocar un augment de
les tensions socials i polítiques.
La victòria dels partits de dretes a les eleccions del
1933 i, molt especialment, l’entrada de la CEDA al
Govern el 1934 van portar a una profunda radicalitza-
ció de les forces d’esquerres, especialment del PSOE i
de la UGT, liderada per Largo Caballero. Aquesta ra-
dicalització va portar els socialistes a declarar una va-
ga revolucionària el 1934, que va ser fàcilment repri-
mida. A més a més, l’octubre del 1934, una vegada
anunciada l’entrada de la CEDA al Govern, vist per
les esquerres com una deriva cap al feixisme, es van
convocar vagues i manifestacions a tot Espanya, tot i
que només a Astúries i a Catalunya van adquirir un
caràcter revolucionari.
5. La descomposició política de la coalició governa-
mental de centredreta va ser causada per diferents
factors. El 1934 una part dels radicals, liderada per
Martínez Barrio, va abandonar el Govern en desacord
amb la tutela de la CEDA. La successiva contrarevo-
lució conservadora iniciada el 1935 va agreujar les
tensions al Govern, accentuant-ne les divisions inte-
riors. Finalment, els escàndols de corrupció que van
afectar Lerroux i els radicals van provocar el descrèdit
del Govern, fins que el president de la República va
decidir dissoldre les Corts i convocar eleccions.
Pàgines 282 i 283
1. Els rabassaires eren pagesos que treballaven terres que
conreaven amb contracte de rabassa morta. La ra-
bassa morta era un contracte d'arrendament a llarg
termini segons el qual s'arrendava un tros de terra per
conrear-hi vinya. El contracte quedava dissolt quan
morien dos terços dels ceps plantats.
Les relacions entre propietaris i rabassaires havien
estat molt conflictives des de l'aparició de les plagues
de fil·loxera a final del segle XIX. Les altes rendes
que pagaven els rabassaires i la possibilitat de perdre
el contracte de rabassa si morien els ceps per una pla-
ga eren dues reivindicacions habituals dels rabassai-
res. Amb l'arribada de la República l'accés a la pro-
pietat de la terra va ser també una reivindicació que va
agreujar els conflictes entre propietaris i rabassaires.
La Llei de Contractes de Conreu garantia als rabassai-
res accedir a la propietat de les terres que treballaven
mitjançant el pagament als propietaris d'unes quanti-
tats que el govern havia taxat prèviament. Aquesta
llei, per tant, beneficiava els rabassaires. L'acudit criti-
ca la Llei de Contractes de Conreu i representa el punt
de vista dels propietaris agraris defensats per la Lliga
Regionalista a través d'un recurs al Tribunal Constitu-
cional. L'acudit presenta la Llei de Contractes de Con-
reu com una apropiació injusta de les terres dels seus
propietaris. L'acudit ironitza, a més a més, amb el fet
que els que s'oposaven a aquesta llei eren considerats
com a hostils a l'Autonomia de Catalunya: "I si pro-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
veu de reclamar, direm que sabotegeu l'Estatut".
La llei va oposar propietaris, que van reaccionar amb
molta hostilitat a la llei, i pagesos, que eren favorables
a l'aplicació de la nova llei.
La imatge ens mostra una manifestació de rabassaires
protestant per la revocació de la Llei de Contractes per
part del Tribunal Constitucional. Al cartell la procla-
ma "A baix els traïdors" fa referència a la Lliga Re-
gionalista. La Lliga havia interposat el recurs al Tribu-
nal Constitucional al·legant que aquesta norma exce-
dia les competències i atribucions de la Generalitat de
Catalunya.
2. El president de la Generalitat, Lluís Companys, va
proclamar l'Estat Català dins la República Federal
Espanyola el 6 d'octubre i va cridar a la vaga general
per impulsar un nou ordre federal.
Segons Companys, Catalunya estava amenaçada per
les forces “monarquitzants i feixistes”, referint-se a la
CEDA, que havia guanyat les eleccions del 1933.
Per això, el 6 d’octubre del 1934, considerant en perill
l’estabilitat de la República i l’autonomia de Catalu-
nya davant la pujada al poder dels partits de dretes, el
president de la Generalitat, Lluís Companys, es va en-
frontar al govern de la República proclamant l’Estat
Català dins de la República Federal Espanyola.
3. Els Fets d'Octubre del 1934 van suposar la dissolució
de l'autonomia i la suspensió de l'Estatut i d'uns 150
ajuntaments. El Govern de la Generalitat va ser pro-
cessat i condemnat, i es va iniciar un període de re-
pressió amb la detenció de milers de persones i la
clausura de moltes entitats cíviques i socials.
El mapa mostra els desnonaments de pagesos rabas-
saires duts a terme arran de l'anul·lació de la Llei de
Contractes de Conreu i de la reacció del Govern i dels
propietaris de terres als Fets d'Octubre del 1934. Es
calcula que entre l'octubre del 1934 i el novembre del
1935 van ser expulsats dels camps que conreaven uns
1 400 pagesos.
Com podem observar al mapa, els desnonaments van
afectar de manera molt desigual les diferents comar-
ques de Catalunya. La situació es rabassaires va ser
diferent a cadascuna de les comarques encara que, en
termes generals, aquelles comarques on la Llei de
Contractes va tenir més aplicació i les comarques on
els pagesos van tenir més implicació en els Fets d'Oc-
tubre van ser les que van experimentar un nombre més
elevat de desnonaments.
4. La revolta asturiana del 1934 i els Fets d'Octubre a
Catalunya van tenir importants similituds. Ambdues es
van produir dins d'un context social i polític convuls, i
totes dues tenien un component social.
En el cas de Catalunya el conflicte s’iniciava arran de
la qüestió rabassaire, un problema amb els pagesos
arrendataris de les vinyes que s'arrossegava des de
feia anys i que la Generalitat va intentar resoldre amb
l'aprovació de la Llei de Contractes de Conreu. En el
11-11
 cas d'Astúries el conflicte es va iniciar amb vagues i
protestes per por que l'arribada de la CEDA al poder
signifiqués la pèrdua de les conquestes legals i les mi-
llores sociolaborals assolides durant el bienni progres-
sista. Aquest moviment de protesta va derivar en una
insurrecció armada i revolucionària.
Malgrat aquests punts en comú, els conflictes plante-
jats a Astúries i a Catalunya tenien grans diferències.
El conflicte a Astúries va ser comandat per organitza-
cions obreres i polítiques d'esquerres que van plante-
jar una revolució i una insurrecció armada. A Catalu-
nya els Fets d'Octubre van ser resultat d'un conflicte
institucional entre la República i la Generalitat de
Catalunya.
A Astúries, anarquistes i socialistes van dur a terme la
revolució social. Els miners van formar un veritable
exèrcit i van prendre els pobles de la conca minera,
van assaltar casernes de la Guàrdia Civil, van formar
comitès revolucionaris per substituir els ajuntaments i
van assetjar Oviedo. La revolta va ser sufocada amb
una gran violència per l’exèrcit, comandat per Franco.
Un cop sufocada la revolta, la repressió va ser molt
dura: més de 1 000 minaires morts, molts per execu-
cions sumaríssimes ordenades per comandaments mi-
litars, 2 000 ferits i uns 5 000 detinguts.
A Catalunya l'anul·lació de la Llei de Contractes per
part del Tribunal Constitucional va provocar una si-
tuació de conflicte entre les institucions republicanes i
la Generalitat de Catalunya. En aquesta situació, el
president de la Generalitat, Lluís Companys va pro-
clamar l'Estat Català dins la República Federal Espa-
nyola el 6 d'octubre i va cridar a la vaga general per
impulsar un nou ordre federal. El govern va proclamar
l'estat de guerra a Catalunya i el general Domènec Ba-
tet va sufocar la insurrecció i va detenir el govern ca-
talà. Els dirigents de la Generalitat van ser condem-
nats i es van produir més de 3 500 detencions.
Pàgines 284 i 285
1. El cartell superior pertany al Front d'Esquerres. En
aquest cartell podem veure un peu que representa "el
catalanisme de la Lliga" que trepitja i destrueix el Pa-
lau de la Generalitat de Catalunya. El missatge és que
l'arribada al poder de la Lliga faria perillar l'autono-
mia i les institucions catalanes. Aquest missatge s'ha
de situar en el context de l'actuació de la Lliga en el
conflicte rabassaire. Aquest partit, que liderava el
Front Català d'Ordre, va presentar el recurs al Tribu-
nal de Garanties Constitucional que va suposar la su-
pressió de la Llei de Contractes de Conreu.
La imatge inferior és un cartell del Front Català d'Or-
dre. En aquest cartell podem veure un home vestit de
blanc aturant una multitud revolucionària. Al costat de
l'home apareix escrit el lema "No passaran". A l’altra
banda hi ha una multitud amb una bandera comunista
i un full de calendari amb la data 6 d'octubre, dia en
què es van iniciar els Fets d'Octubre. Aquest cartell
11-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
apel·la al temor d'una gran part de la població que es
produïssin aldarulls com els dels Fets d'Octubre i a la
rellevància que anaven adquirint cada cop més partits
i grups polítics d'esquerres que propugnaven una re-
volució.
2. A les eleccions del 1936 el vot del Front Popular es va
concentrar a Catalunya, Andalusia, Astúries, Galícia,
Madrid i la Comunitat Valenciana. Les dretes, en
canvi, van triomfar a les dues Castelles i a bona part
d’Aragó. Les candidatures de centre i del PNB van
guanyar al País Basc i en alguna altra província.
Els partits que després de les eleccions tenien més
diputats eren el PSOE, la CEDA i l’aliança entre
republicans i l’esquerra catalana.
El PSOE representava sobretot les classes treballa-
dores urbanes i una part del pagesia. La CEDA
representava els grups de poder tradicionals com
l’Església, l’exèrcit i els terratinents. Les forces repu-
blicanes representaven la burgesia progressista i
urbana i les classes mitjanes.
Aquest fet explica en gran part la distribució geogrà-
fica del vot. Les zones del litoral i Madrid, amb més
desenvolupament urbà i industrial, donaven suport
majoritàriament als partits republicans i als partits
obrers d'esquerres. A Extremadura i Andalusia la im-
portància del moviment camperol i els grups d'es-
querra afins van jugar un paper important a l'hora de
decantar els resultats electorals en favor del Front
Popular. Les dues Castelles i gran part d'Aragó es-
taven molt més ruralitzades, i aquí els valors i les ins-
titucions tradicionals, com l'Església i l'exèrcit, tenien
més presència i van afavorir el vot als partits de dre-
tes.
3. Les eleccions del 1936 van donar la victòria a la
candidatura unitària de les esquerres, anomenada
Front Popular, que va obtenir el 48 % dels vots i 278
diputats. Al Front Popular hi participaven el PSOE,
els republicans i el PCE. La dreta, formada per la
CEDA i el Bloc Nacional i que no va presentar una
candidatura única a tot el país, va obtenir 124 diputats
amb el 46,5 % dels vots. Els partits de centre i el PNB
només van obtenir el 5,4 % i 51 escons.
El vot del Front Popular es va concentrar sobretot a
Catalunya, Astúries, Andalusia, la Comunitat Valen-
ciana i en grans ciutats com Madrid. El vot de la dreta,
en canvi, va ser majoritari en àrees rurals i a Castella.
4. El nou Govern del Front Popular, a partir del programa
pactat en la coalició electoral, va fer un gir radical a la
política que havien seguit durant els últims dos anys les
forces conservadores. Va declarar una amnistia per als
presos polítics i va obligar les empreses a readmetre el
qui havien estat acomiadats pels fets del 1934. Amb
l’objectiu de tornar a la legislació del primer bienni
republicà, va restablir la Generalitat de Catalunya i va
iniciar les negociacions per a l’autonomia del País Basc
i de Galícia. A més a més, va tornar a aplicar les lleis
reformistes suspeses anteriorment, fet que va provocar
 la immediata oposició de les dretes, els empresaris, els
terratinents i l’Església.
5. Els partits i sindicats d’esquerra, esperançats per un
canvi de rumb polític, van començar una mobilització
popular espontània. Els anarquistes van proposar més
accions revolucionàries, i alguns dels socialistes es
van acostar a les posicions radicals del PCE. Mentre a
les ciutats es convocaven vagues, al camp molts
jornalers van començar a ocupar les terres, avançant-
se a les lleis republicanes.
La dreta va expressar el seu immediat rebuig a la nova
situació: els terratinents s’oposaven a l’ocupació de
terres i a les mesures del Govern, els empresaris van
expatriar capitals a l’estranger i l’Església va tornar a
atacar obertament la República. A més a més, en el
clima de violència política i social generalitzat, les
faccions de dreta més extremistes, liderades per la
Falange Española, van iniciar accions violentes contra
les esquerres, que van respondre de la mateixa manera.
6. El triomf del Front d'Esquerres representà la tornada de
Lluís Companys, el restabliment de l'Estatut i la Ge-
neralitat i l'entrada en vigor de la Llei de Contractes de
Conreu. Tot i que va augmentar el moviment de les va-
gues, els partits dominants (ERC i la Lliga) van adoptar
postures més moderades en les discussions parlamen-
tàries i al carrer no hi havia gaire inseguretat.
A més a més, el fet d’haver estat empresonats, així com
la trajectòria política i personal dels dirigents de la Ge-
neralitat, va fer que es guanyessin un gran respecte
entre el moviment obrer, fins i tot entre els anarquistes,
la qual cosa va facilitar una certa entesa i la pau social.
Per això el període de febrer-juliol del 1936 va ser co-
negut com “l'oasi català", en una etapa en la qual a la
major part d'Espanya la conflictivitat i les tensions so-
cials i polítiques eren molt grans.
7. L’aixecament militar que va provocar l’esclat de la
Guerra Civil va començar a preparar-se abans de la
victòria electoral del Front Popular, ja que molts
oficials de l’exèrcit estaven convençuts que s’aproxi-
mava una revolució bolxevic. Aquests oficials van
planificar una insurrecció que havia de ser liderada per
Sanjurjo i que tenia en el general Mola el seu organitza-
dor principal. Encara que els seus objectius no fossin
del tot clars, la seva conspiració es va estendre ràpida-
ment, fins que l’assassinat del líder monàrquic Calvo
Sotelo va fer precipitar la situació en el juliol del 1936.
Pàgines 286 i 287
1. Les principals reformes empreses en el primer bienni
de la República van ser la reforma agrària, la militar,
la religiosa, la territorial, l’educativa i la laboral.
La reforma agrària volia resoldre el secular problema
del camp espanyol augmentant-ne la productivitat i po-
sant fi al problema dels jornalers sense terra. L’objectiu
era crear una nova classe de petits propietaris redistri-
buint la propietat agrària i millorant les condicions de
vida dels pagesos. A la reforma s’hi van oposar els
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
terratinents i els grans propietaris agrícoles.
La reforma militar pretenia renovar l’exèrcit i posar fi
a la seva intromissió en els afers polítics transformant-
lo en una institució democràtica i professional. Els
opositors d’aquesta reforma van ser les jerarquies
militars.
La reforma religiosa es proposava posar fi a la influ-
ència de l’Església en la vida espanyola secularitzant la
societat i l’Estat i prohibint l’ensenyament religiós.
Aquest intent va trobar l’oposició de la jerarquia
eclesiàstica i de molts espanyols conservadors.
La reforma territorial volia modificar l’estructura cen-
tralista de l’Estat resolent el problema dels naciona-
lismes a Catalunya, el País Basc i Galícia. L’objectiu era
integrar els nacionalistes al sistema republicà i garantir-
los el dret a l’autonomia. A aquesta reforma s’hi van
oposar totes les forces de centredreta i de dreta,
preocupades per una possible descomposició de l’Estat.
La reforma educativa pretenia resoldre el problema de
l’analfabetisme i del baix nivell educatiu de molts
espanyols. Es proposava de millorar el nivell educatiu
establint un ensenyament obligatori, públic i laic. Els
sectors socials catòlics i l’Església van ser els
principals enemics d’aquesta reforma.
La reforma laboral volia millorar les condicions de
vida dels treballadors augmentant-los els salaris i
concedint-los drets. Aquesta reforma va tenir l’opo-
sició de les dretes i de les organitzacions patronals.
2. El 14 d'abril del 1931, tot just després de les eleccions
municipals que van portar Espanya la República,
Francesc Macià proclama en un discurs des del balcó
del Palau de la Generalitat la República Catalana,
integrada en una Federació de Repúbliques Ibèriques.
Després d'aquesta proclamació s'inicien unes negocia-
cions entre el govern provisional de la República i les
forces polítiques catalanes. Aquestes negociacions
van comportar la desaparició de la República Cata-
lana, que Francesc Macià acabava de proclamar, i el
reconeixement d'un govern autonòmic que va prendre
el nom històric de Generalitat de Catalunya.
La nova institució assumia els recursos i les compe-
tències de les quatre diputacions catalanes i Francesc
Macià en va ser escollit president fins a l'aprovació
del nou Estatut d'Autonomia.
Inicialment es va establir una Generalitat provisional
la tasca primordial de la qual va ser elaborar un pro-
jecte d'Estatut d'Autonomia que definís el marc insti-
tucional de l'autonomia catalana i les competències
que havia d'assumir.
L'aprovació de l'Estatut es va iniciar amb l’elaboració
d'un projecte d'Estatut, conegut com l'Estatut de Nú-
ria, que va ser ratificat a Catalunya en un plebiscit po-
pular. Després es van iniciar una sèrie d'intensos
debats parlamentaris al Parlament de la República que
van acabar amb l'aprovació de l'Estatut de Catalunya,
que definia la seva autonomia i les seves institucions
però que havia patit importants modificacions respec-
11-13
 te a l'Estatut de Núria.
L'Estatut del 1932 definia els òrgans de govern de la
Generalitat i el seu funcionament. Els òrgans de go-
vern de Catalunya eren l’administració autonòmica
(Generalitat) i l’administració local (ajuntaments),
ambdues elegides mitjançant sufragi universal per la
població més gran de 21 anys.
L’administració autonòmica era formada per la Gene-
ralitat, al front de la qual hi havia el president, elegit
pel Parlament de Catalunya segons els resultats de les
eleccions. El president nomenava el Consell Executiu.
L’administració local la componien els ajuntaments,
dirigits pels alcaldes, que també eren elegits per su-
fragi universal. L’administració de justícia depenia
parcialment del govern de la República espanyola,
encarregat de nomenar els fiscals de justícia militar.
El Consell Executiu de la Generalitat, d’altra banda,
rebia l’encàrrec de nomenar el Tribunal de cassació,
els jutges i els magistrats.
El 1934 es va produir un greu conflicte entre la Gene-
ralitat i el govern de la República conegut com els
Fets d'Octubre. El Tribunal Constitucional va anul·lar
la Llei de Contractes de Conreu aprovada per la Gene-
ralitat. Lluís Companys, president de la Generalitat,
va proclamar l'Estat Català dins la República Federal
Espanyola i va cridar a la vaga general per impulsar
un nou ordre federal. El govern republicà va declarar
l'Estat de guerra a Catalunya i va empresonar els diri-
gents de la Generalitat.
3. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que la República no va aconseguir consolidar una
democràcia estable perquè es va trobar una difícil si-
tuació econòmica, perquè a Europa l’auge dels tota-
litarismes amenaçava tots els governs democràtics,
perquè va haver d’enfrontar-se a una brutal oposició
de les forces conservadores i perquè les organitza-
cions obreres van anar radicalitzant progressivament
el seu discurs i les seves accions en contra dels
governs reformistes.
Pàgines 288 i 289
REPASSA
a) Identifica els personatges
– Niceto Alcalá-Zamora: (1877-1949). Ministre amb
Prieto, es va unir als republicans el 1930. El 1931 va
ser el primer president de la República provisional.
Conservador, va ser destituït després de la victòria del
Front Popular del 1936.
– Manuel Azaña: (1880-1940). Líder i fundador d’Acción
Republicana, va ser ministre de la Guerra el 1931 i
després president del Govern i el líder més destacat de la
República. El 1936 va tornar a ser president del Govern i
després president de la República durant la Guerra Civil.
– Francisco Largo Caballero: (1869-1946). Líder de la
facció més radical del PSOE i de la UGT. Ministre de
11-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Treball, va derivar cap a posicions d’extrema
esquerra. Durant la Guerra Civil va ser president del
Govern i després ministre de la Guerra.
– Alejandro Lerroux: (1864-1949). Líder del Partido
Radical, la seva demagògia populista li va procurar
triomfs electorals, primer des de posicions d’esquerres
i després de centredreta. Va ser president del Govern
en el bienni conservador i es va exiliar després de les
eleccions del 1936.
– Buenaventura Durruti: (1896-1936). Sindicalista i
revolucionari, va formar part de la CNT. Empresonat
en diferents ocasions, el 1936 participa en la defensa
de Barcelona en l’esclat de la Guerra Civil. Al
novembre del mateix any mor en combat a Madrid.
– Lluís Companys: (1882-1940). Polític nacionalista
català líder d’Esquerra Republicana. El 1933 es
converteix en president de la Generalitat, i el 1934 és
empresonat per la seva participació en els fets
d’octubre. A finals de la Guerra Civil és detingut i
afusellat pel règim franquista.
– General Batet (1872-1937). Capità general de Cata-
lunya entre els anys 1931-1935. Va sufocar la insur-
recció dels Fets de l'Octubre del 1934 a Catalunya
després que el govern republicà declarés l'estat de
guerra. Va morir el 1937 afusellat per haver intentat
aturar el cop d'Estat previ a la Guerra Civil Espanyola.
– Francesc Macià (1859-1933). Polític català naciona-
lista. Líder d’Esquerra Republicana de Catalunya,
l’any 1931 proclamà l’Estat Català, integrat en la
Federació de Repúbliques Ibèriques, i la formació del
govern de la República Catalana. Ocupà la presidèn-
cia provisional del govern de la Generalitat i morí en
l’exercici del seu càrrec de President de la Generalitat
de Catalunya l’any 1933.
– Carme Karr: (1865-1943). Periodista i escriptora que
va destacar com una de les promotores més avança-
des del feminisme català de principi del segle XX.
Advocava per dotar les dones d'eines que les capaci-
tessin tant per a l'exercici d'una professió com per a la
igualtat de drets.
– Clara Campoamor: (1888-1972). Diputada republica-
na, va defensar a les Corts el sufragi femení i els drets
de les dones. Es va exiliar el 1937 durant la guerra.
– José A. Primo de Rivera: (1903-1936). Fill de Miguel
Primo de Rivera va fundar el 1933 la Falange
Española, inspirat en els partits feixistes. Va ser
empresonat i executat pels republicans el 1936.
– José Sanjurjo: (1872-1936). General, en un primer
moment va donar suport a la República, però el 1932
es va revelar contra ella sense èxit. Exiliat, va preparar
el cop d’Estat del 1936 i va morir en un accident
poques hores després de que les tropes es revoltessin.
– Francisco Franco: (1892-1975). Militar, va pujar rà-
pidament a l’exèrcit. El 1936 es va revelar contra la
República, i es va convertir en el líder dels insurrec-
tes. Acabada la guerra, va ser dictador d’Espanya fins
que va morir.
b) Identifica les sigles:
– AR/IR: Acción Republicana / Izquierda Republi-
cana. Grups de l’esquerra republicana, liderats per
Azaña.
– ORGA: Organització Republicana Gallega Autònoma.
Partit nacionalista gallec, liderat per Casares Quiroga.
– CEDA: Confederación Española de Derechas Autó-
nomas. Partit de dreta, liderat per Gil Robles.
– ERC: Esquerra Republicana de Catalunya. Partit na-
cionalista català d’esquerres, liderat per Macià i
Companys
– PRR: Partido Republicano Radical. Partit radical de
centredreta, liderat per Lerroux.
– POUM: Partit Obrer d'Unificació Marxista. Partit an-
tiestalinista liderat per Andreu Nin i Joaquim Maurin.
– FAI: Federació Anarquista Ibèrica. Sector revolucio-
nari anarquista, liderat per Durruti i Ascaso.
– PSUC: Partit Socialista Unificat de Catalunya. Partit
d’esquerra integrat per socialistes i comunistes.
– FE: Falange Española. Partit d’extrema dreta auto-
ritària, liderat per José Antonio Primo de Rivera.
CONTESTA
a) Les eleccions municipals del 1931 van ser plantejades,
pel Govern i l’oposició, com un plebiscit sobre la
monarquia. Quan els resultats electorals van donar una
àmplia victòria a les forces republicanes en la majoria
dels nuclis urbans, el rei es va veure forçat a abandonar
el tron i es va arribar a la proclamació de la República.
El 14 d'abril Francesc Macià va proclamar des del bal-
có de la Generalitat la República Catalana integrada
en una Federació de Repúbliques Ibèriques.
La nova Constitució republicana elaborada a partir del
1931 va ser el resultat de les exigències de la majoria
parlamentària de centreesquerra i no el fruit d’un
consens entre tots els partits. La Constitució era de
caràcter democràtic i progressista, establia el principi
de la sobirania popular i una àmplia sèrie de drets i
llibertats dels ciutadans. Declarava la laïcitat de l’Estat
i la igualtat jurídica d’homes i dones, concedint a les
dones el sufragi. A més a més, instaurava l’educació
primària obligatòria i gratuïta i obria la possibilitat a la
creació de governs autònoms en algunes regions, tot i
que mantenint la unitat del país.
b) L'Estatut establia que Catalunya era una regió autòno-
ma dins l'Estat espanyol, amb una sobirania limitada.
Tant el català com el castellà eren declarats llengües
oficials. Les competències de la Generalitat eren ple-
nes en dret civil propi i règim administratiu intern, i
molt àmplies en ordre públic i justícia (nomenament
de jutges, magistrats i funcionaris, i creació del Tribu-
nal de cassació de Catalunya, que era l'òrgan suprem
d'apel·lació). Malgrat tot, una majoria de competèn-
cies eren compartides amb l'Estat (educació, obres pú-
bliques, sanitat...) i el sistema de finançament resulta-
va insuficient. La tasca de la Generalitat es va centrar
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
principalment en tres àmbits: la política social, l'ense-
nyament i l'àmbit cultural. En l’àmbit de la política
social cal destacar, entre altres mesures, l'aprovació la
Llei de bases, que va permetre organitzar els serveis
de sanitat i la millora dels serveis sanitaris i assisten-
cials.
En el terreny de l'ensenyament, es van crear moltes
escoles primàries i centres d'ensenyament secundari i
professional, i es van millorar les condicions laborals i
salarials dels mestres. Pel que fa a la cultura, es va
normativitzar i normalitzar la llengua catalana; es van
impulsar activitats literàries i artístiques, i a les esco-
les primàries es va implantar el bilingüisme.
La autonomia i l'Estatut de Catalunya van ser suspe-
sos arran dels Fets de l'Octubre del 1934. L'autonomia
i l'Estatut no es van tornar a restablir fins al 1936, des-
prés de la victòria del Front Popular.
c) Els factors que van contribuir a la victòria electoral de
la dreta el 1933 van ser la divisió de les forces
republicanes a les eleccions davant la candidatura
única de les dretes; la reorganització de les forces de
dreta després del primer bienni progressista; els
problemes econòmics derivats de la crisi del 1929; la
decepció de les esquerres i dels treballadors per la
lentitud del procés reformista, i l’augment de la
conflictivitat social i els enfrontaments entre la força
pública i els treballadors, amb episodis dramàtics com
el de Casas Viejas.
Les dretes, durant el seu mandat, van portar a terme
un programa que suposava un gir important respecte
al reformisme anterior, anul·lant moltes lleis progres-
sistes i resistint-se a l’aplicació d’altres. Després dels
fets del 1934, el gir cap a la dreta va ser encara més
accentuat, i es va portar a terme una autèntica
contrarevolució amb accions molt dures contra les
oposicions i els treballadors.
Els problemes a què els governs de dretes van haver
de fer front van ser l’enfrontament amb la Generalitat
catalana per la qüestió agrària, la radicalització obrera
i de les esquerres, que va portar a la insurrecció del
1934, i els escàndols de corrupció, que finalment van
precipitar la seva caiguda.
d) A les eleccions del febrer del 1936 l’esquerra es va
presentar unida per primera vegada, agrupada en el
Front Popular, mentre que la dreta hi va anar
fraccionada, al contrari que el 1933. Les eleccions es
van caracteritzar per l’elevada polarització política.
El Front Popular va reunir comunistes, socialistes i
republicans. El seu programa preveia l’amnistia per als
presos polítics, la readmissió dels obrers acomiadats i
l’aplicació de les lleis reformistes suspeses. Les dretes es
van agrupar en coalicions: CEDA, monàrquics i
tradicionalistes (Bloc Nacional), sense candidatura única.
El programa de les dretes consistia a governar amb
majoria absoluta per implantar un règim catòlic,
centralista i autoritari.
El triomf del Front Popular va significar l’amnistia
11-15
 dels presos, la readmissió dels treballadors acomiadats
i la represa de les reformes paralitzades a partir del
1933. Més endavant va accentuar la polarització
política, portant molts grups de dreta a començar a
organitzar una insurrecció militar.
e) El cop d’Estat militar del juliol del 1936 va ser el re-
sultat de mesos de gestació per part dels militars amb
el suport dels sectors més conservadors del país, deci-
dits a no tolerar un triomf electoral del Front Popular.
El resultat de les eleccions del 1936, amb l’augment
de la mobilització popular, les ocupacions de terres i
les lleis reformistes del Govern, va espantar encara
més els tradicionals grups de poder (Església, empre-
saris, terratinents, militars). Aquesta por es va accen-
tuar quan es va desencadenar una onada de violència
política causada pels atacs dels falangistes a les forces
d’esquerres i per les respostes d’aquestes últimes.
Davant aquesta situació, un grup de militars dirigits pel
general Mola a Pamplona va planificar un aixecament
militar que havia de ser dirigit per Sanjurjo i que, tot i
que li faltaven objectius clars, havia de restaurar l’ordre
i l’autoritat. L’assassinat de Calvo Sotelo el 13 de juliol
del 1936 va precipitar la intervenció militar, que es va
iniciar quatre dies després.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Entendre’n l’enunciat
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau
Activitat guiada.
3. Establir-ne el guió.
Activitat guiada.
COM ES DESENVOLUPA UN TEMA A PARTIR...
a) Activitat guiada.
b) Activitat guiada.
c) Activitat guiada.
d) Activitat guiada.
Pàgines 290 i 291
1. Interpreta el mapa
a) Les províncies que concentren un nombre més gran de
latifundis són Sevilla, Cadis i Ciudad Real, amb més
del 50% de les finques, seguides de Huelva, Còrdova,
Granada i Càceres.
Aquesta concentració de latifundis al sud d’Espanya
era deguda a la concessió de terres que, durant l’Edat
Mitjana, la monarquia feia a les famílies nobles durant
la Reconquesta. La situació es va agreujar amb les
desamortitzacions del segle XIX, quan moltes terres
posades a la venda van passar a mans de la noblesa i
11-16
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
dels grans propietaris.
Es consideren latifundis les terres que tenen més de
250 hectàrees.
El predomini de la gran propietat latifundista va
impedir la modernització de l’agricultura espanyola i
va mantenir en un estat de misèria grans multituds de
pagesos, que només treballaven com a jornalers en
una situació de desigualtat extrema.
b) El Govern de la República va decidir emprendre la re-
forma agrària per modernitzar l’agricultura espanyola
i crear una classe mitjana rural propietària de les seves
terres que incentivés la sortida de l’endarreriment
industrial del país. Amb aquesta reforma es volia
solucionar el problema del desigual repartiment de les
terres i el de la misèria de molts jornalers.
La Llei de Reforma Agrària establia la possibilitat
d’expropiar terres a la noblesa, que no estaven
cultivades o que ho estaven en condicions molt
deficients, per concedir-les als pagesos. L’Institut de
Reforma Agrària havia d’indemnitzar els propietaris i
al reassentar els pagesos.
La reforma agrària va ser rebuda amb molta hostilitat
pels terratinents i per molts petits propietaris. En un
primer moment els pagesos van rebre la llei amb
entusiasme, però les dificultats a l’hora d’aplicar-la
van provocar frustració i desil·lusió cap a les
polítiques republicanes.
2. Observa la imatge
a) A la imatge hi podem veure una sèrie de gossos que
borden a la Lluna, que porta escrita la paraula Esta-
tuto i sobre la qual seu Francesc Macià, promotor de
l'Estatut. Al fons podem observar una casa que sim-
bolitza Catalunya i el poble català. Els gossos repre-
senten els mitjans de comunicació que s'oposen a
l'Estatut de Catalunya. Cada gos té escrit el nom d'un
diari o revista:
– Gracia y Justicia: revista d'humor polític, d'apari-
ció setmanal, publicada a Madrid durant la Sego-
na República.
– El Debate: publicació diària i matinal espanyola
d'orientació catòlica, publicada a Madrid entre
l'octubre del 1910 i el juliol del 1936.
– La Nación: diari madrileny fundat el 1925 afavorit
per la Dictadura de Primo de Rivera. A la Segona
República va esdevenir el portaveu del sector més
ultradretà de la Unión Monàrquica Nacional.
– ABC: diari imprès a Madrid des del 1903. A la Se-
gona República era un diari de tendència conserva-
dora, monàrquic i catòlic.
– El Imparcial: va ser un diari matutí d’ideologia li-
beral fundat per Eduardo Gasset y Artime en 1867
i desaparegut en 1933.
b) L’autor caricaturitza la gran hostilitat i oposició amb
què va ser rebuda la proposta d'Estatut per part d'am-
plis sectors de la política, la societat i, particularment,
 els mitjans de comunicació de tendència conservado-
ra. Durant el debat per aprovar l'Estatut, les discus-
sions parlamentàries van ser molt tenses. La vinyeta
caricaturitza l'hostilitat oberta i radical amb la qual
nombrosos mitjans localitzats a Madrid van rebre la
possibilitat que Catalunya pogués accedir a l'autono-
mia a través d'un Estatut.
c) El procés per elaborar i aprovar un Estatut a través del
qual accedir a l'Autonomia va ser difícil i va estar
sempre envoltat de polèmica. A més de l'actitud con-
trària de gran part dels grups polítics conservadors,
l'Estatut va haver de superar un seguit d'obstacles i en-
trebancs, entre els quals podem citar els següents: en
primer lloc, ha de ser aprovat pel 75 % dels municipis
i després ha de ser ratificat per les tres quartes parts
dels votants en referèndum. En darrer terme devia ser
confirmat a les Corts espanyoles per la majoria dels
parlamentaris.
3. Comenta el text
a) El text és un programa electoral, elaborat pels mem-
bres del Front Popular. El destinatari és l’electorat es-
panyol, i es publica el gener del 1936, abans de les
eleccions. Els partits que integraven el Front Popular
eren el PSOE, el PCE i IR.
b) Els punts principals del programa del Front Popular
consistien en: amnistia per als presos polítics; read-
missió dels treballadors acomiadats pels fet del 1934 i
reparació del dany inferit; restabliment de la legalitat
constitucional; reorganització de la justícia; mesures a
favor dels pagesos; legislació social; impuls a l’educació.
Entre republicans i socialistes hi havia discrepàncies
sobre el tema agrari i sobre el paper obrer: el PSOE
volia una immediata nacionalització de la terra i el
control obrer sobre les empreses. Aquestes demandes
socialistes eren fruit de la radicalització del PSOE i de
la UGT durant els anys de govern conservador.
c) Les eleccions del 1936 van tenir lloc després d’un
bienni conservador que, el 1935, havia desencadenat
una forta repressió contra les forces d’esquerra i estava
obrant una verdadera contrarevolució amb l’objectiu
d’anul·lar totes les reformes republicanes. Aquests
motius, i les conseqüències dels fets del 1934, van pro-
vocar una forta polarització política que es va reflectir
en la dura lluita electoral entre esquerres i dretes.
El Front Popular volia l’amnistia dels presos i el retorn
al reformisme del primer bienni; les dretes, liderades
per la CEDA i pel Bloc Nacional, en canvi, volien la
instauració d’un règim autoritari, centralista i catòlic.
La victòria va ser per al Front Popular, gràcies a la pre-
sentació d’una candidatura única per tot Espanya, men-
tre que la dreta es va presentar en diferents coalicions.
d) Resposta personal.
4. Completa al quadern
Els alumnes podran completar el quadre amb les
següents informacions:
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
• Període constituent
– Cronologia: abril-desembre 1931
– Partits en el Govern: AR, PRS, ASR, PSOE, ERC,
ORGA
– Presidència de la República: -
– Presidència del Govern: Alcalá-Zamora, Azaña
– Fets rellevants: proclamació de la República,
aprovació de la Constitució.
– Problemes: debats sobre el sufragi femení i sobre
la secularització.
• Bienni reformista
– Cronologia: 1931-1933
– Partits en el Govern: PSOE, AR, ASR, PRS
– Presidència de la República: Alcalá-Zamora
– Presidència del Govern: Azaña
– Fets rellevants: Estatut català, reforma agrària,
reforma militar, dissolució dels jesuïtes, reforma
educativa.
– Problemes: cop d’Estat de Sanjurjo, aixecaments
de treballadors, fets de Casas Viejas.
• Bienni conservador
– Cronologia: 1933-1936
– Partits en el Govern: PRR, CEDA
– Presidència de la República: Alcalá-Zamora
– Presidència del Govern: Lerroux, Martínez Barrio,
Chapaprieta, Portela Valladares, Samper i Ibáñez.
– Fets rellevants: gir conservador, enfrontament amb
la Generalitat, repressió de les esquerres.
– Problemes: insurrecció de l’octubre del 1934, ra-
dicalització obrera i esquerranista, cas de l’es-
traperlo.
• Front Popular
– Cronologia: 1936
– Partits en el Govern: IR, UR
– Presidència de la República: Alcalá-Zamora, Azaña.
– Presidència del Govern: Azaña, Casares Quiroga
– Fets rellevants: amnistia, readmissió dels acomia-
dats, restabliment del reformisme.
– Problemes: polarització política, violència política,
oposició de les dretes, complot per al cop d’Estat.
5. Analitza una exposició virtual
a) La Primavera Republicana és una exposició virtual del
Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona que pretén
fer viure al visitant les il·lusions i expectatives que es
van experimentar durant la Segona República a través
de nombroses imatges i documents. Aquesta exposició
té una introducció, La festa de la primavera, en la
qual es recrea l'ambient d'il·lusió que va suscitar la
proclamació de la República. Aquesta introducció dó-
na pas als sis àmbits en els quals s'estructura la expo-
sició:
11-17
 – La República imaginada. S’hi descriuen esdeveni-
ments clau que van precedir la proclamació de la
República. A continuació, s’expliquen les aspira-
cions i les esperances de la gent posades en la Re-
pública a través de temes com, per exemple, la
reforma agrària i els estatus d'autonomia.
– De súbdits a ciutadans, que es subdivideix en tres
espais: La política surt al carrer, Cultura per als
nous ciutadans i Les escoles s’omplen de llum.
S’hi descriu la democratització d'una societat en la
qual els ciutadans podien accedir i intervenir a la
vida política, cultural i educativa del país.
– La dona surt de la cuina. Aquest àmbit explica el
que va suposar la proclamació de la República per
a les dones: el dret a votar, el dret al divorci i la
seva irrupció a la vida pública de la ciutat i del
país.
– La nit canalla. Àmbit que ens apropa a la vida de
l'oci i el lleure, particularment a la vida nocturna a
la ciutat de Barcelona.
– La República contra el feixisme. S’hi explica l’en-
surt de l’esclat de la guerra i el dinamisme i la pas-
sió amb què la van afrontar els ciutadans malgrat
les penúries, la por, les divisions internes dels par-
tits polítics i la indiferència internacional.
– La derrota. Àmbit que ens apropa als moments de
la derrota republicana.
classe per parelles o grups petits i demanar a cada
grup que triï dos textos i dues imatges, evitant tractar
documents que ja analitzen altres companys.
c) En aquest poema Joan Salvat Papasseit descriu una
dona que ha vist al tramvia i de la qual el poeta s'ha
enamorat. Descriu una dona lliure i inquieta en un
moment, la Segona República, en què les dones esta-
ven aconseguint més llibertat i més reconeixement
dels seus drets.
d) Els dos àudios que hi ha a l'exposició són:
– La Marsellesa, que va ser l’himne revolucionari
que es va cantar, de manera espontània, pels car-
rers de Barcelona per tal de celebrar la proclama-
ció de la II República i la caiguda de la monarquia
el 14 d’abril del 1931.
– Locució de Francesc Macià proclamant la Repú-
blica. Després de ser proclamada la República, el
12 d'abril del 1931, Francesc Macià declara la Re-
pública Catalana com a Estat integrant de la Fede-
ració Ibèrica.
Resposta personal.
e) Activitat personal.
Elabora un eix digital
Activitat personal.

b) Activitat personal. Seria convenient organitzar l'acti- Reptes a la Xarxa

vitat perquè es tractessin a classe tots el àmbits i el
màxim de documents i imatges. Podem organitzar la Activitat personal.

ENLLAÇOS D’INTERNET

TICHING WEBS

http://www.tiching.com/77070 http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/segonarepublica-cat.htm

http://www.tiching.com/756911 https://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_municipals_espanyoles_de_1931

http://www.tiching.com/756912 http://es.slideshare.net/riberamontserrat/partits-i-sindicats-def

http://www.tiching.com/756914 http://cat.elpais.com/cat/2016/03/30/cultura/1459366563_463170.html

http://www.tiching.com/756916 https://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_Casas_Viejas

http://www.tiching.com/756919 https://ca.wikipedia.org/wiki/Front_Popular_(Espanya)

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/03/17/la-republica-
http://www.tiching.com/757002
d%E2%80%99esquerres-el-bienni-reformista/

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/03/22/la-republica-de-dretes-el-bienni-
http://www.tiching.com/757003
negre/

http://www.tiching.com/757004 https://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_del_sis_d%27octubre

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/03/18/la-gran-depressio-i-els-seus-
http://www.tiching.com/757005
efectes-sobre-l%E2%80%99economia-espanyola/

11-18

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 1 2
La Guerra Civil (1 9 3 6 - 1 9 3 9 )

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions didàctiques

• Solucionari

• Recursos didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliografia

12-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 4 292
a
303
Orientacions didàctiques Bibliografia
● 1. Del colp d’Estat a la Guerra Civil. Explicació del fracàs de l’alçament ● P. PRESTON: La Guerra Civil
militar i de la seva transformació en una guerra civil entre el bàndol repu- espanyola. Editorial Base, Bar-
blicà i els insurrectes. celona, 2007.
● 2. Per què la guerra d’Espanya va assolir...? Textos i documents que Llibre que descriu de manera
expliquen la internacionalització de la Guerra Civil espanyola, i els motius sintètica els principals esdeveni-
que van portar les potències europees a implicar-se en el conflicte. ments de la Guerra Civil, escrit
● 3. El bàndol republicà... Anàlisi de l’evolució política del bàndol republicà per un especialista en el tema.
durant la guerra, del govern de Largo Caballero al de Negrín. ● J. M. SOLÉ I SABATÉ (DIR.): Breu
● 4. Quines dues opcions es van enfrontar...? Documents i textos que història de la Guerra Civil a
descriuen les lluites internes en el bàndol republicà i les opcions defen- Catalunya. Edicions 62, Barce-
sades pels diferents grups polítics. lona, 2005.
Obra que analitza els aspectes
Naveguem per Tiching generals del període i recull el
● http://www.tiching.com/756953. La batalla de Barcelona. Pàgina web que testimoni de les generacions que
explica l’enfrontament de juliol del 1936 entre insurrectes i forces fidels a la van viure el canvi de costums
República a Barcelona. Conté un gràfic animat de la batalla. de les persones en guerra, la
fam cada cop més més present,
● http://www.tiching.com/757312. La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). la por dels bombardejos, i, fins i
Web que analitza la Guerra Civil en territori català. Conté nombrosos recursos: tot, la capacitat de crear art i
vocabulari, llista de personatges, cronologia, bibliografia i filmografia. cultura malgrat totes les man-
● http://www.tiching.com/753992. Els Fets de Maig del 1937. Article de cances i penalitats.
l’enciclopèdia Viquipèdia que fa una descripció detallada dels Fet de Maig
del 1937.
● http://www.tiching.com/757315. Guerra i revolució a l’Espanya republica-
na. Text sobre la revolució social i política que es va produir al bàndol
republicà durant la Guerra Civil.

APARTATS 5 A 8 304
a
313
Orientacions didàctiques
● 5. La zona insurrecta... Anàlisi de l’evolució política en el bàndol revoltat, Bibliografia
des de la militarització fins a l’ascens de Francisco Franco.
● GABRIEL MARTÍNEZ: Viatge a la
● 6. Viure en guerra. Descripció de la vida dels civils durant la guerra, amb Batalla de l’Ebre. Cossetània
textos i documents que analitzen problemes com ara els bombardejos, la Edicions, Valls, 2005.
fam, la repressió, els refugiats i la condició femenina.
Novel·la en què des de la ficció
● 7. L’evolució del conflicte bèl·lic. Descripció de les fases de la guerra, es recreen esdeveniments de la
des de la batalla de Madrid fins a la derrota republicana final del 1939. batalla de l’Ebre.
● 8. Quins dos grans grups socials...? Síntesi final que descriu els dos ● P. GIFRE: La Guerra Civil a Ca-
bàndols enfrontats durant la Guerra Civil i la seva evolució. talunya (1936-1939) 4. Derrota,
ocupació militar i exili. Edicions
Naveguem per Tiching
62, Barcelona, 2005.
● http://www.tiching.com/756956. El bàndol revoltat a la Guerra Civil. Text Volum que analitza amb detall
sobre la zona revoltada durant la Guerra Civil espanyola. els moments finals de la guerra
● http://www.tiching.com/756957. Una ciutat sota les bombes. Article perio- a Catalunya, la derrota de la
dístic que descriu els bombardejos patits per Barcelona a la Guerra Civil. República i l’exili.

● http://www.tiching.com/756958. Espais de la batalla de l’Ebre. Pàgina

web que ofereix informació sobre la batalla de l’Ebre dins el context de la
Guerra Civil espanyola.
● http://www.tiching.com/756959. Causes del desenllaç de la Guerra Civil.
Text sobre les causes de la victòria dels insurrectes.

12-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 292 i 293
● Els dos bàndols que es van enfrontar a la Guerra Civil
espanyola van ser el bàndol dels insurrectes, també
anomenats nacionalistes, i el bàndol dels republicans.
Els insurrectes volien eliminar les reformes implanta-
des pels republicans per protegir els privilegis tradi-
cionals de les classes dominants (Església, exèrcit,
terratinents, aristòcrates, empresaris), mentre que els
republicans volien mantenir aquestes reformes i apro-
fundir en la creació d’una societat més moderna i
igualitària.
● La Guerra Civil es va produir en un context de tensió
internacional creixent a Europa, dominat per l’ascens
de règims feixistes com l’italià i l’alemany, la presèn-
cia d’un estat socialista com l’URSS i el declivi de les
grans potències tradicionals com França i la Gran Bre-
tanya. A més a més, aquestes tensions es van veure
agreujades per la crisi econòmica que va seguir el crac
de Wall Street del 1929 i que va causar atur i pobresa
arreu del món.
● A la imatge es pot observar un gran grup de civils,
amb maletes i objectes personals, reunits al costat de
les vies del ferrocarril de l’estació de Bilbao, mentre
esperen ser evacuats cap a zones més allunyades dels
combats.
Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
4. El pronunciament militar, en els projectes dels colpis-
que un conflicte bèl·lic sol tenir conseqüències desas-
troses per a la població, objecte d’atacs aeris i bom-
bardejos, obligada a abandonar les seves llars i, so-
vint, víctima de la fam.
Pàgines 294 i 295
1. El general Mola instruïa els seus homes perquè l’al-
çament militar es desenvolupés amb rapidesa i energia
i de manera implacable. La insurrecció havia de ser
simultània a totes les guarnicions, i calia actuar amb
violència per tal de reduir els enemics. Els dirigents
polítics i sindicals havien de ser empresonats i cas-
tigats durament, i una vegada conquistat el poder,
s’havia d’instaurar una dictadura militar que restablís
l’ordre.
2. Els republicans controlaven Catalunya, la Comunitat
Valenciana, Múrcia, Castella-la Manxa, Madrid, Astú-
ries, Cantàbria, el País Basc, el sector oriental d’Ara-
gó i bona part d’Extremadura i d’Andalusia.
Els insurrectes controlaven les Canàries, les Balears,
el Marroc, Galícia, Castella i Lleó, Navarra, l’Aragó
occidental i algunes ciutats d’Andalusia.
3. El cop d’estat militar es va començar a organitzar a
començament del 1936, per si el Front Popular gua-
nyava les eleccions, sobretot per part del general Mola
a Pamplona. Inicialment Mola va tenir l’ajut d'altres
oficials pertanyents a la UME, un grup de militars
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
antirepublicans, i preveia entregar el poder, una vega-
da hagués triomfat l’alçament, al general Sanjurjo,
que estava exiliat. El cop havia de ser ràpid i molt vio-
lent, per acabar aviat amb la possible resistència dels
partidaris del Govern i instaurar de seguida una dicta-
dura militar que acabés amb l’experiment reformista
de la República.
L’alçament va començar el 17 de juliol al Marroc, on
va triomfar ràpidament, i es va estendre l’endemà per
la Península, mentre el general Franco assumia el co-
mandament de l’exèrcit d’Àfrica, la força més prepa-
rada de la República. En un primer moment, el Go-
vern no va saber reaccionar, fins que el 19 de juliol el
nou cap del Govern, Giral, va autoritzar la distribució
d’armes als sindicats i partits del Front Popular, que
van aconseguir derrotar així els colpistes a gairebé
totes les regions més importants del país.
Els colpistes van veure la seva insurrecció recolzada
per militars reaccionaris, catòlics, falangistes, carlis-
tes, terratinents i empresaris, que s’havien oposat a la
República i volien el restabliment de l’ordre tradicio-
nal a través de la imposició d’una dictadura militar
inspirada en part pels principis feixistes.
Els grups que es van mantenir fidels a la República
van ser els obrers, els pagesos, la petita burgesia, els
jornalers, les classes mitjanes i els intel·lectuals.
tes, hauria hagut de triomfar ràpidament sobre les
forces lleials al Govern, seguint l’exemple dels cops
d’Estat del segle XIX. Ara bé, la reacció de les forces
republicanes, encara que tardana, va aconseguir fer
front als colpistes a moltes zones importants, com ara
Madrid i Barcelona, quan es va començar la distribu-
ció d’armes a les forces sindicals i polítiques del Front
Popular.
Així, doncs, encara que les forces insurrectes havien
triomfat en una part d’Espanya, no controlaven les re-
gions més riques ni tampoc les ciutats més importants,
i la seva força principal, l’exèrcit d’Àfrica, es trobava
bloquejada al Marroc. A més a més, la República
havia mantingut el control de la major part de les for-
ces navals i aèries i de les reserves del Banc d’Espa-
nya. Davant aquesta situació, l’ajut alemany i italià als
insurrectes i el pont aeri que van organitzar van per-
metre que els colpistes continuessin atacant la Repú-
blica, amb la qual cosa va començar un conflicte que
va durar gairebé tres anys.
Els lleials a la República eren, bàsicament, les classes
populars: obrers i empleats, petita burgesia i pagesos
sense terres. Molts estaven afiliats o influïts per les
organitzacions socialistes, comunistes i anarcosi-
ndicalistes, i eren anomenats “rojos” per la dreta. A
més a més, hi havia classes mitjanes republicanes i un
grup abundant d’intel·lectuals i artistes.
Tots defensaven la legitimitat republicana però repre-
12-3
 sentaven interessos molt diversos, des de sectors
simplement reformistes fins a grups revolucionaris
que aspiraven a una revolució socialista o anarquista.
Pàgines 296 i 297
1. Pietro Nenni, un antifeixista italià exiliat, vincula la
guerra d’Espanya amb el règim feixista de Mussolini
perquè el dictador italià està oferint el seu suport al
bàndol insurrecte, i perquè una derrota de Franco i
dels colpistes seria també, indirectament, una derrota
per a Mussolini.
Nenni creu que la guerra d’Espanya forma part del
mateix combat antifeixista que la lluita contra el rè-
gim de Mussolini, perquè està convençut que es tracta
d’una lluita internacional de les forces democràtiques
contra el feixisme.
2. Les Brigades Internacionals van ser unes unitats de
voluntaris que van lluitar a la guerra d’Espanya al cos-
tat de les forces republicanes, i van participar en mol-
tes operacions importants, sobretot a la batalla de
Madrid.
Els membres de les Brigades Internacionals solien ser
voluntaris europeus i americans d’ideologia progres-
sista o d’esquerres (comunistes, socialistes, anarquis-
tes i demòcrates).
Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que els brigadistes van acudir a Espanya motivats per
les seves conviccions polítiques, en un moviment in-
ternacional de solidaritat amb la República, per frenar
l’ascens del feixisme al continent europeu.
3. El bàndol que va rebre més ajut internacional va ser el
bàndol insurrecte, gràcies sobretot al suport italià i
alemany.
Els insurrectes van poder disposar de més de 70 000
soldats italians i 17 000 d’alemanys i més de 1 300
avions, a banda de tancs i peces d’artilleria. La Repú-
blica va comptar gairebé exclusivament amb l’ajuda
de l’URSS, que va enviar una gran quantitat de mate-
rial (tancs, avions i peces d’artilleria), però molt pocs
soldats.
La República va tenir molts problemes per proveir-se
legalment d’armes perquè les potències occidentals,
sobretot Anglaterra, no volien que el conflicte espa-
nyol precipités una guerra general europea entre de-
mocràcies i potències feixistes, i perquè molts conser-
vadors a França i al Regne Unit veien amb bons ulls
una victòria de Franco. Per aquesta raó, violant les
normes del dret internacional, van promoure la crea-
ció del Comitè de No-Intervenció que, teòricament,
prohibia la venda d’armes als dos bàndols en lluita.
Aquest Comitè va suposar una enorme injustícia per a
la República i va ser una de les principals causes de la
seva derrota.
4. Les democràcies occidentals, especialment la Gran
12-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Bretanya, no volien fer front obertament a la política
expansionista i agressiva de les potències feixistes, i
consideraven que es podia trobar una forma de convi-
vència amb aquests països. És per això que van man-
tenir una imparcialitat suposada i hipòcrita respecte a
la guerra d’Espanya: van posar en el mateix pla el Go-
vern republicà legítim i els insurrectes, van impedir
que la República obtingués armament per defensar-se
a través del Comitè de No-Intervenció i van obviar
l’ajut feixista als insurrectes.
En canvi, Alemanya i Itàlia no van tenir inconvenients
a oferir el màxim suport al bàndol rebel, sense ocultar
gaire l’enviament d’homes i armes a Espanya.
5. A la dècada de 1930, a Europa s’assistia a l’ascens de
les potències feixistes, Itàlia i Alemanya sobretot, i al
retrocés general dels règims democràtics, que a molts
països havien estat enderrocats per forces conservado-
res, tradicionalistes o feixistes. Les ambicions d’Itàlia
i d’Alemanya consistien a crear un nou ordre europeu
dominat per elles, que acabés amb el predomini tradi-
cional de països com França i Anglaterra i que s’en-
frontés a l’URSS, considerada una amenaça. Els paï-
sos democràtics, afectats per la crisi econòmica, te-
nien dificultats per resistir davant l’ascens feixista,
però alhora temien l’URSS com a potència socialista,
cosa que en molts casos els va portar a intentar apai-
vagar les ambicions totalitàries de Hitler i de Musso-
lini.
La Guerra Civil espanyola es va transformar en un
conflicte amb dimensions internacionals perquè Itàlia
i Alemanya van veure en la guerra una ocasió per es-
tendre la seva influència a Europa, cosa que va facili-
tar la victòria de forces que compartien en bona mesu-
ra la mateixa ideologia, i per debilitar les democràcies
occidentals. Va ser, doncs, l’ajut feixista immediat als
insurrectes el que va internacionalitzar el conflicte.
La guerra es va plantejar com un combat entre esquer-
res i dretes perquè, després de la intervenció feixista,
va seguir la de l’URSS en defensa de la República, i
per tant el conflicte també es va convertir en una guer-
ra indirecta entre grans potències europees. Ara bé,
també va ser un enfrontament entre democràcia i fei-
xisme, perquè la majoria dels europeus de sentiments
demòcrates van veure en la guerra una ocasió per fre-
nar l’avanç feixista a Europa.
Pàgines 298 a 301
1. Companys atribueix a la CNT i a la FAI un paper de-
cisiu en el fracàs del cop militar perquè van ser les
forces dels sindicats anarquistes qui va aconseguir
derrotar els insurrectes, i es van convertir així en els
autèntics propietaris de la situació a Catalunya.
2. Els dos textos propossats al Document 3 s’han de
contextualitzar dins els Fets de Maig del 1937.
Aquests esdeveniments van ser desencadenats per
l’intent del Govern de la Generalitat de desallotjar els
anarquistes de l’edifici de Telefónica, des d’on
 controlaven les comunicacions. De l’intent va derivar
una batalla urbana entre, d’una banda, anarquistes i
militants del POUM i, de l’altra, militants del PSUC i
forces regulars.
Els membres del POUM es negaven a cedir el control
de les seves milícies al Govern i a frenar el procés
revolucionari amb les col·lectivitzacions de terres i
empreses.
Al primer text, el comitè executiu del POUM acusa de
contrarevolucionaris els comunistes i el Govern de la
Generalitat, afirmant que volen desarmar el poble per
aturar la revolució. Els membres del POUM i els anar-
quistes tenen com a primera prioritat fer la revolució.
El segon text és una resolució del ple del Partit Co-
munista d’Espanya. En aquest text el Partit Comunista
d’Espanya acusa els membres del POUM i els anar-
quistes de ser “agents disfressats de revolucionaris”.
Pels autors d’aquest segon text la prioritat única es
guanyar la guerra, i consideren que la realització
d’una revolució durant el transcurs de la guerra
posaria en perill la república i afavoriria els colpistes.
3. El cartell mostra un braç amb la paraula “Gobierno”
escrita a l’avantbraç i que subjecta unes cordes amb
les quals dirigeix l’ordre públic, l’agricultura, els
transports, les indústries de guerra i l’exèrcit. El
missatge del cartell és clar: tots els recursos necesaris
per guanyar la guerra han d’estar sota el comanda-
ment directe del Govern.
4. La primera etapa de govern a la zona republicana, du-
rant l’estiu del 1936, es va caracteritzar per la caiguda
de l’autoritat de l’Estat, amb l’aparició d’estructures
de govern populars que van ser les úniques capaces de
defensar la legalitat republicana davant el cop d’Estat.
Mentre es dissolia l’exèrcit i es creaven milícies popu-
lars, a gran part de la zona republicana l’Estat va ser
substituït per entitats que van imposar un nou ordre
revolucionari, organitzant les columnes de voluntaris,
gestionant l’ordre públic i regulant l’economia amb
les col·lectivitzacions. Podem parlar, doncs, d’enfon-
sament de l’Estat perquè el Govern regular va renun-
ciar a moltes de les seves prerrogatives tradicionals i
les va lliurar als comitès revolucionaris, sovint enmig
d’un violent moviment anticlerical i antiburgès que es
va saldar amb moltes víctimes.
Els principals elements revolucionaris dels primers
mesos del conflicte van ser la substitució de poders
civils i militars de l’Estat per comitès locals i per
milícies antifeixistes que van prendre decisions i van
emprendre accions pròpies d’un Estat o d’un exèrcit.
La segona etapa de govern va començar a les acaba-
lles de l’estiu del 1936, davant les dificultats per fre-
nar l’avanç dels insurrectes. Largo Caballero va assu-
mir la presidència del Govern, amb la intenció d’unir
forces en un gabinet que incloïa republicans, socialis-
tes i comunistes, i que es va ampliar successivament, i
fins i tot va arribar a tenir quatre ministres anarcosin-
dicalistes.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
La tercera etapa de Govern es va inicar amb el Govern
de Negrín. Aquesta estapa va estar marcada per la
necessitat de resistir a uns insurrectes cada cop més
forts i per la disminució dels anarquistes i l’enforti-
ment de les posicions comunistes arran dels Fets de
Maig del 1937.
5. El Govern de Largo Caballero va acabar amb la
descomposició de l’Estat, eliminant juntes i comitès,
va militaritzar les milícies i va crear l’Exèrcit Popular.
Això no obstant, es va distanciar dels partits, en
polèmica amb els comunistes, i no va aconseguir
controlar els anarcosindicalistes, que es resistien a in-
tegrar-se al nou exèrcit, continuaven amb les seves
polítiques de col·lectivització i en general s’oposaven
a la direcció única de la guerra i del Govern.
Els Fets de Maig del 1937 van precipitar la caiguda de
Largo Caballero, que va ser substituït per Negrín, i
van reduir la influència anarcosindicalista, a favor del
Partit Comunista gràcies a l’ajut que enviava l’URSS
a la República. Aquest Govern es va caracteritzar per
la voluntat de resistir a ultrança, pels intents d’arribar
a una pau negociada i per la persecució dels trotskistes
del POUM. Durant les fases finals de la guerra, Ne-
grín es va veure aïllat de manera creixent, amb l’únic
suport comunista, fins a la caiguda de la República el
1939.
6. Segons Juan Negrín, president del Govern des de la
primavera del 1937, la República havia de resistir les
ofensives franquistes fins al final, encara que sense re-
nunciar a buscar una pau negociada a través d’elec-
cions democràtiques. Segons l’òptica de Negrín, la ri-
valitat creixent entre potències occidentals i potències
feixistes hauria portat a un conflicte general europeu
inevitable i pròxim: aquesta nova guerra hauria alleu-
gerit la pressió italiana i alemanya sobre la República,
i hauria inclòs la Guerra Civil espanyola en una guerra
europea més general.
Pàgines 302 i 303
1. Segons George Orwell, la guerra d’Espanya no era
només un conflicte civil entre República i insurrectes,
ja que s’havia convertit, a la zona republicana, en una
autèntica revolució que mirava d’eliminar l’ordre so-
cial anterior.
El POUM i els anarcosindicalistes defensaven que les
forces populars havien de continuar controlant les ar-
mes, que les milícies no s’havien d’integrar a l’Exèr-
cit Popular i que les col·lectivitzacions s’havien de
mantenir. Perdre aquestes prerrogatives hauria signifi-
cat cedir la iniciativa revolucionària i bèl·lica a les
forces que volien recompondre les institucions de
l’Estat. L’objectiu final del POUM i dels anarcosindi-
calistes era aprofitar de la situació de guerra i de la
descomposició de l’Estat per imposar un nou ordre
revolucionari que canviés el sistema de propietat i
destruís qualsevol poder del mateix Estat.
12-5

2. El Decret que col·lectivitza una part de l’economia
argumenta aquesta decisió amb les diferències econò-
miques que s’havien creat entre els propietaris que
acumulaven riqueses i els treballadors que vivien en la
pobresa. L’exigència de substituir la propietat indivi-
dual per la col·lectiva responia a la voluntat de bene-
ficiar els treballadors, i castigar al mateix temps els
grans propietaris que, en molts casos, havien afavorit
l’alçament dels militars. Això no obstant, el Decret
mantenia tant la petita propietat privada com la petita
indústria.
3. El govern de la República i els comunistes es mostra-
ven contraris a les col·lectivitzacions forçades, al
manteniment de juntes i comitès locals que no obeïen
a les necessitats de normalització del Govern i al man-
teniment de milícies autònomes respecte a l’Exèrcit
Popular, i en canvi defensaven que calia que s’inte-
gressin en aquest Exèrcit.
Aquestes posicions del Govern i dels comunistes es-
taven motivades per la convicció que, com que l’ob-
jectiu primari era guanyar la guerra, es feia necessari
restablir l’ordre, controlar les col·lectivitzacions, re-
construir un estat i un exèrcit forts, i reforçar els
vincles amb les classes mitjanes, molt afectats per
l’experiència revolucionària dels primers mesos de la
guerra.
4. Activitat personal.
Pàgines 304 i 305
1. L’autor del text és la Junta de Defensa Nacional,
l’organisme format per militars a la zona ocupada pels
insurrectes l’estiu del 1936.
Els principis que defensa el text són els d’autoritat,
solidaritat nacional, ordre públic i pau. Els principis
que rebutja són l’anarquia com a sinònim de caos, el
marxisme, i en general les idees progressistes i la divi-
sió entre espanyols.
2. Al Decret de l’abril del 1937 s’estableix la unificació
de les forces polítiques que fins aleshores eren legals
al territori ocupat en un únic organisme polític, cone-
gut com a Falange Española Tradicionalista y de las
JONS.
Aquest Decret marca la culminació del poder en mans
de Franco perquè elimina les possibles rivalitats entre
les forces polítiques i perquè, tot inspirant-se en
l’exemple del feixisme italià, instaura un estat basat
en un règim de partit únic en el qual el cap té plens
poders.
3. La Junta de Defensa Nacional es va formar al territori
ocupat pels insurrectes el juliol del 1936 per solucio-
nar el problema del lideratge dels insurrectes, atès que
el general Sanjurjo, considerat el cap principal del
moviment militar, havia mort en un accident aeri i que
l’alçament no havia triomfat fàcilment tal com es pre-
12-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
veia en un primer moment. La Junta de Defensa Na-
cional, integrada per militars i presidida per Miguel
Cabanellas, tenia llavors la missió de governar el ter-
ritori ocupat, cosa que va fer amb el màxim rigor: es
va aplicar una repressió ferotge des del primer mo-
ment, es van anul·lar les llibertats personals, es va
suspendre la Constitució i es van paralitzar les refor-
mes republicanes.
A la Junta, aviat va començar a destacar la figura de
Francisco Franco, cap de l’exèrcit d’Àfrica. Les seves
victòries militars i la relació estreta que va tenir amb
Hitler i amb Mussolini, que el consideraven el seu
interlocutor a l’hora de donar suport a l’alçament, li
van fer guanyar adeptes, fins que el setembre del 1936
va ser nomenat cap de l’Alzamiento, i es va convertir
en cap del Govern de la zona revoltada i Generalísimo
dels exèrcits. L’objectiu de Franco era concentrar tots
els poders a les seves mans, inspirant-se precisament
en el model d’estat del feixisme italià i del nazisme
alemany.
4. La creació d’un partit únic a la zona nacional es va
produir a la primavera del 1937, perquè al territori
ocupat encara no hi havia una uniformitat política,
perquè continuaven existint legalment partits com la
Falange i la Comunió Tradicionalista i perquè també
eren tolerats altres grups, com els monàrquics i la
CEDA. En aquesta situació Franco, ja cap del Govern
i Generalísimo, va fer un pas més cap a la concentra-
ció total de poders a les seves mans, i es va inspirar en
el model d’estat feixista per instaurar un règim de par-
tit únic. Aleshores, es va arribar a la fusió de Falange i
dels tradicionalistes en un únic partit nou (Falange
Española Tradicionalista y de las JONS), en el qual
també es van anar integrant altres forces, a través del
Decret d’Unificació de l’abril del 1937. Franco es va
convertir també en cap del nou partit, que va adoptar
l’uniforme de la Falange, la boina vermella dels car-
listes i la salutació feixista.
5. El primer govern de Franco es va formar el gener del
1938, quan va desaparèixer la Junta Tècnica vigent
fins aleshores. Franco concentrava a les seves mans la
prefectura de l’Estat i la presidència del Govern, en un
nou Estat inspirat en models feixistes, amb trets con-
servadors i catòlics. El nou Govern, a banda de conti-
nuar amb la seva ferotge obra repressora destinada a
aniquilar els vençuts als territoris ocupats, va abolir
tota la legislació econòmica, social i laboral de la
República, va suprimir les llibertats fonamentals, va
instaurar la censura i la pena de mort i va anul·lar els
estatuts d’autonomia. El mes de març del 1938 va
aprovar el Fuero del Trabajo, que agrupava, segons el
model del feixisme italià, els empresaris i els treballa-
dors en un sindicat únic.
El nou Estat liderat per Franco presentava totes les
característiques dels estats totalitaris dels anys 30,
com en el cas italià i en l’alemany: concentració de
poders en una única persona, lideratge carismàtic,
abolició de les llibertats, règim de partit únic, sindicat
 unitari. Es tractava d’un model polític en el qual l’es-
tat controlava tota la vida dels ciutadans, sense deixar
cap espai a la llibertat individual en nom de l’interès
de la col·lectivitat, identificada amb l’Estat i el partit
únic.
Pàgines 306 i 307
1. A la zona republicana es va donar escassetat d’ali-
ments bàsics ja a la tardor del 1937, quan blat, carn i
carbó van començar a faltar al mercat. A Madrid el pa
va començar a escassejar a començament del 1937, i
es va racionar ja al març del mateix any. La situació
va anar empitjorant a la capital a l’hivern del 1937-
1938, quan es va fer gairebé impossible proveir la ciu-
tat i els habitants es van veure obligats a sobreviure
amb unes racions de 500 grams diaris. A final del
1938 les racions havien baixat a només 60 grams de
menjar, i la llet es destinava exclusivament als nens.
Aquesta escassetat va provocar centenars de víctimes
per fam i inanició el 1939.
2. El text descriu el bombardeig que va patir l’Escola
Milà i Fontanals i assenyala els efectes que va tenir
sobre l’edifici i les víctimes que va provocar.
Els bombardejos sobre la població civil desarmada
buscaven crear el pànic entre les víctimes, per terrorit-
zar l’enemic i destrossar la seva voluntat de resistèn-
cia.
3. A mesura que la guerra avançava es va incrementar de
manera contínua el nombre de refugiats i desplaçats a
Catalunya. La República perdia territoris en favor dels
insurrectes, i això provocava grans migracions cap als
territoris no ocupats pels colpistes.
4. La violència a la zona republicana es va dirigir sobre-
tot contra membres del clero i presos polítics d’idees
conservadores i dretanes. Ara bé, es va tractar sobretot
d’una violència incontrolada, obra d’individus o grups
petits i, per més que hi va haver alguns casos d’impli-
cació per part de les autoritats, quan l’Estat va poder
tornar a controlar l’ordre públic aquestes violències
pràcticament van desaparèixer.
En canvi, a la zona insurrecta la violència va ser obra
sobretot de les autoritats, que incitaven a l’eliminació
física sistemàtica dels opositors, i per tant era una au-
tèntica violència d’Estat, que va durar molt temps.
Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que a la zona revoltada la implantació d’un règim to-
talitari controlat de manera fèrria per Franco va donar
com a resultat una violència d’Estat en tots els sentits.
En canvi, la pervivència a la zona republicana d’ideals
democràtics va aconseguir frenar molt la repressió
descontrolada que es va donar durant les primeres set-
manes de guerra.
5. Al bàndol republicà es va mantenir la legislació dels
anys anteriors i les dones van mantenir els seus drets,
que fins i tot van arribar a augmentar i a estendre’s so-
bretot en els primers mesos de guerra. Mentre algunes
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
van arribar fins i tot a ocupar càrrecs rellevants en la
política, com ara Federica Montseny i Dolores Ibár-
ruri, moltes altres dones van servir com a milicianes i
infermeres als fronts i van substituir els homes a les
fàbriques i les oficines.
A la zona nacional, en canvi, la dona va perdre els
drets i les llibertats conquistades anteriorment, i es va
veure reduïda una vegada més a les tasques de la llar i
l’educació dels fills.
6. Activitat personal.
Pàgines 308 a 311
1. A l’estiu del 1936 els insurrectes, una vegada traves-
sat l’estret de Gibraltar, van avançar des d’Andalusia
fins a Extremadura, van ocupar Badajoz i van enllaçar
les forces rebels del centre-nord liderades per Mola,
que havien conquistat Sant Sebastià, amb l’exèrcit
d’Àfrica liderat per Franco. Ocupada Toledo, les for-
ces rebels van atacar Madrid el novembre, però van
fracassar en l’intent de conquistar la capital. Els pri-
mers mesos del 1937 els rebels van franquejar el Jara-
ma i van ser derrotats a Guadalajara; no van poder en-
cerclar Madrid, però van conquistar Màlaga.
2. Després de les batalles del Jarama i de Guadalajara,
els rebels van començar la conquista de les províncies
del nord. Des de l’abril fins a l’octubre les forces de
Mola van ocupar el País Basc, Cantàbria i Astúries, i
van eliminar així la resistència republicana a la regió.
Els republicans van intentar ofensives a Brunete, a
prop de Madrid, i a Belchite, a Aragó, sense fer avan-
ços significatius. A final d’any, però, les forces de la
República van emprendre una ofensiva a Aragó i van
arribar a ocupar Terol.
3. A començament del 1938 les forces rebels van em-
prendre la reconquista de Terol, aconseguida al febrer.
Successivament, van desencadenar la campanya d’A-
ragó, que les va portar fins al Mediterrani per Vinaròs
a l’abril, de manera que van dividir en dos el territori
republicà. Ara bé, Franco no va atacar Catalunya, sinó
que es va dirigir cap a Castelló i València, on les for-
ces republicanes van resistir. A final de juliol, la Re-
pública va llançar la seva ofensiva sobre l’Ebre, en la
batalla més important de la guerra. Malgrat els aven-
ços inicials, els rebels van detenir l’atac gràcies a
l’ajut de les potències feixistes i van forçar la retirada
republicana al novembre. Poc després, Franco va llan-
çar la seva ofensiva final sobre Catalunya, que es va
acabar el 1939.
4. La primera etapa de la guerra va començar l’agost del
1936 i va acabar el març del 1937. Els insurrectes en
principi controlaven Castella i Lleó, Galícia, Navarra,
part d’Extremadura, la zona occidental d’Aragó i al-
gunes ciutats a Andalusia. Amb els avenços de l’exèr-
cit d’Àfrica liderat per Franco, i gràcies a l’ajut ale-
many i italià, els rebels van ocupar la part occidental
d’Andalusia, van conquistar Badajoz i gairebé tot Ex-
12-7
 tremadura, van ocupar Toledo i van llançar un atac
directe contra Madrid al novembre, on van ser derro-
tats per la resistència de la República. A l’hivern del
1936-37, Franco va intentar encerclar Madrid pels
flancs, però les batalles del Jarama i de Guadala-
jara no van modificar substancialment la situació
militar.
La segona fase de la guerra va començar a la primave-
ra del 1937 i es va acabar a la tardor d’aquell mateix
any. Franco va canviar d’estratègia: va abandonar la
idea d’ocupar Madrid i va llançar un atac contra les
províncies del nord, on va ocupar successivament el
País Basc, Cantàbria i Astúries, tota la franja nord. La
República va intentar ofensives a Brunete i a Belchite,
però no va aconseguir ni alleujar la pressió sobre Ma-
drid ni detenir l’avanç rebel al nord.
La tercera fase de la guerra va començar a final del
1937 amb l’ofensiva republicana sobre Terol, que va
ser ocupada per les forces del Govern al desembre. La
batalla de Terol va veure finalment la retirada republi-
cana, i Franco va aprofitar per llançar les seves tropes
cap al Mediterrani a la zona de Vinaròs, de manera
que va dividir en dos el territori enemic, i després va
continuar atacant cap a València.
La quarta fase de la guerra es va obrir amb la gran
ofensiva republicana sobre l’Ebre, que va donar inici a
la batalla més sagnant del conflicte. Encara que en un
primer moment les forces del Govern van aconseguir
travessar el riu, els rebels van resistir i, finalment, van
derrotar els republicans, que es van veure forçats a re-
tirar-se. Mentre les grans potències abandonaven ex-
plícitament la República, Franco va llançar una ofen-
siva contra Catalunya, que es va acabar al febrer del
1939 amb el col·lapse republicà i la fugida de milers
de refugiats i del Govern.
La cinquena i última fase del conflicte, en la qual la
República només controlava una regió central del
país, va veure una insurrecció militar liderada pel co-
ronel Casado a Madrid, que volia eliminar la influèn-
cia comunista per pactar una pau amb Franco. Tot i
que el cop de Casado va triomfar, Franco no va accep-
tar condicions i a final de març del 1939 va ocupar el
que quedava del territori republicà i va anunciar la
victòria l’1 d’abril del mateix any.
Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que, encara que el 1937 va semblar que hi havia un
equilibri de forces entre republicans i insurrectes, els
rebels sempre van disposar de més armament i de
més ajuts exteriors, i van poder mantenir la iniciativa
militar en tot moment.
El final de la República es va començar a produir amb
la batalla de l’Ebre i la retirada posterior, que va aca-
bar amb totes esperances de derrotar els rebels o de
frenar el seu avanç. A més a més, en els mateixos me-
sos les democràcies occidentals es van desentendre
totalment del destí de la República, i van optar per
pactar amb Hitler i Mussolini a la Conferència de
Munic l’octubre del 1938.
12-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
5. La Guerra Civil espanyola va tenir conseqüències que
es van fer sentir durant anys en la història del país. En
primer lloc, va provocar una enorme quantitat de
víctimes civils i militars, tant pels combats com pels
bombardejos i la terrible repressió. Centenars de mi-
lers de persones van fugir d’Espanya al final de la
guerra, i es van dirigir sobretot a França.
La guerra també va deixar conseqüències econòmi-
ques catastròfiques, amb la destrucció d’infraestructu-
res i comunicacions, la pèrdua de milers d’habitatges i
la paralització de l’economia. A més a més, l’ajut ita-
lià i alemany es va haver de pagar, cosa que va com-
portar l’endeutament del país.
Finalment, la guerra va destruir la convivència civil,
el sistema democràtic i les llibertats personals, anul-
lades per una ferotge dictadura militar que va durar
gairebé quaranta anys.
Pàgines 312 i 313
1. El bàndol dels insurrectes reunia gran part dels sectors
conservadors tradicionalment dominants a Espanya,
als quals es van afegir grups d’inspiració feixista que
volien instaurar a Espanya una dictadura com la italia-
na o l’alemanya. Aquests grups apostaven pel mante-
niment de les diferències socials i econòmiques entre
les classes dominants i els treballadors, i rebutjaven
les reformes socials republicanes. Políticament, els in-
surrectes aglutinaven diferents sensibilitats, però tots
volien implantar a Espanya un règim conservador, ca-
tòlic, allunyat de la democràcia i contrari al socialisme
i al comunisme. Aquest objectiu es va aconseguir amb
l’afirmació del lideratge de Franco, que va acabar
consolidant una dictadura de trets feixistes. Finalment,
en l’àmbit econòmic els rebels van apostar per l’abo-
lició de la reforma agrària, pel manteniment dels pri-
vilegis de terratinents i empresaris, i per la submissió
dels sindicats, obtinguda amb l’aprovació del Fuero
del Trabajo.
El bàndol republicà presentava una composició social
i política molt més variada que l’insurrecte, ja que re-
unia treballadors industrials, jornalers, petits empresa-
ris, burgesia urbana progressista, intel·lectuals i artis-
tes. Els republicans volien mantenir les reformes del
Front Popular, per reduir les diferències socials tradi-
cionals entre les classes, apostar per una reforma eco-
nòmica que acabés amb els privilegis dels poderosos i
mantenir les llibertats polítiques.
Això no obstant, els republicans s’enfrontaven al seu
interior a importants diferències ideològiques: alguns
dels seus membres lluitaven per mantenir les reformes
republicanes, mentre que d’altres, com els anarcosin-
dicalistes, volien transformar radicalment l’estructura
social, econòmica i política de l’Estat mitjançant una
revolució.
2. La Guerra Civil espanyola va començar en un context
internacional dominat per la tensió entre potències i
 per l’ascens dels totalitarismes, especialment repre-
sentats pels països feixistes. En aquest marc, la guerra,
a banda de despertar l’interès i les passions de l’opinió
pública mundial, va ser vista gairebé des del principi
com un enfrontament entre els principis democràtics i
liberals encarnats per la República i l’amenaça dreta-
na representada pels insurrectes. Al marge d’això, la
guerra d’Espanya també va ser interpretada com un
enfrontament directe entre feixisme i comunisme, pel
paper important que van tenir totes dues ideologies en
els dos bàndols enfrontats. Aquestes visions, i les pas-
sions despertades, van ser un dels motius de l’arribada
a Espanya de milers de voluntaris que es van allistar a
les Brigades Internacionals per tal de defensar la Re-
pública.
Així, doncs, no és estrany que les ambicioses potèn-
cies feixistes, Alemanya i Itàlia, donessin un suport
immediat als insurrectes, per interessos tant ideològics
com polítics i estratègics. Aquest suport va ser clau
per garantir la victòria posterior de Franco. D’altra
banda, l’URSS va decidir ajudar la República i inten-
tar frenar l’ascens del feixisme internacional en terres
espanyoles. Les democràcies occidentals, però, es van
mostrar més preocupades per apaivagar les potències
feixistes i per tant es van abstenir d’intervenir al con-
flicte, amb la promoció de l’ineficaç Comitè de No-
Intervenció.
3. La derrota de la República a la Guerra Civil va signi-
ficar la implantació d’una dictadura ferotge de trets
feixistes que va eliminar totes les reformes portades a
terme anteriorment, va refermar el poder de les classes
dominants i va paralitzar l’evolució democràtica del
país durant quaranta anys. A banda de les colossals
pèrdues humanes i econòmiques, de la fam i de les
destruccions, la victòria de Franco va provocar l’èxo-
de de centenars de milers de persones, i la persecució
de desenes de milers de republicans, que van ser ferot-
gement represaliats.
Resposta personal.
Pàgines 314 i 315
REPASSA
a) Defineix conceptes
– Alçament Nacional: nom que va rebre al bàndol
franquista la insurrecció militar del juliol del 1936, el
fracàs parcial de la qual va originar la guerra civil.
– Tretze Punts de Negrín: intent de negociació pro-
posat el maig del 1938 al bàndol franquista pel cap
del Govern republicà, Juan Negrín, que pretenia
assolir un acord amb els insurrectes que permetés el
manteni-ment de la República i de la democràcia a
Espanya.
– Col·lectivitzacions: procés de transferència als treba-
lladors del control dels béns i els mitjans de produc-
ció. Es van donar a la República espanyola al principi
de la Guerra Civil, impulsades pels sindicats CNT-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
FAI i pel POUM com a part de l’anomenada "revolu-
ció social".
– Brigades Internacionals: formacions militars compos-
tes per voluntaris de molts països que van acudir a Es-
panya per lluitar al bàndol republicà. Els brigadistes,
moguts per la solidaritat internacional antifeixista i so-
vint organitzats pel Komintern, van tenir un paper es-
sencial en moltes batalles del conflicte.
– Pacte de Munic: acord firmat el 1938 per França, la
Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia pel qual es reconei-
xia l’annexió de la regió txeca dels Sudets al Reich
hitlerià. D’aquesta manera, les democràcies accepta-
ven l’expansionisme hitlerià i, de manera implícita,
l’avanç franquista a Espanya.
– Decret d’Unificació: decret del 1937 mitjançant el
qual, a la zona revoltada, es creava un partit únic, Fa-
lange Espanyola Tradicionalista y de las JONS, que
unificava falangistes i carlistes i al qual s’havien d’ad-
herir els altres grups. Franco, cap nacional d’aquest
partit, va accentuar la concentració de poders a les se-
ves mans i el feixisme del seu Estat.
b) Identifica personatges
– Indalecio Prieto: (1883-1962). Polític socialista, líder
de l’ala moderada del partit, es va enfrontar sovint
amb l’ala radical liderada per Largo Caballero. En el
govern de Negrín, va ser ministre de Defensa i Marina
i es va encarregar de la direcció de la guerra. Els seus
contrastos amb els comunistes van forçar les seves
dimissions.
– General Rojo: (1894-1966). Militar, es va mantenir
fidel a la República el 1936. A la tardor del 1936 es va
encarregar de la victoriosa defensa de Madrid. El
1937 va ser nomenat cap d’estat major, i va liderar
l’exèrcit republicà a la fase final de la guerra.
– General Queipo de Llano: (1875-1951). Militar, va
ser un dels organitzadors del cop d’estat del 1936. Es
va revoltar a Andalusia i va aconseguir ocupar Sevilla,
on va exercir el poder de manera cruel i va destacar
per les seves brutals al·locucions radiofòniques.
– Dolores Ibárruri: (1895-1989). Política comunista,
fundadora del PCE. Diputada per Astúries, a la Guerra
Civil va ser coneguda com a La Pasionaria i es va
convertir en símbol de la resistència republicana. Exi-
liada a l’URSS, va ser secretària general del PCE i va
tornar a ser elegida el 1977, amb el retorn de la demo-
cràcia.
– Juan Negrín: (1889-1956). Polític socialista, va ser
diputat i ministre d’Hisenda el 1936. El 1937 es va
convertir en cap del Govern, va intentar negociar la
pau amb un programa de tretze punts, tot mantenint
amb vida alhora la resistència republicana. A l’exili
posterior a la derrota, va organitzar el Servei d’Emi-
gració de Republicans Espanyols.
– Segismundo Casado: (1893-1968). Militar, es va man-
tenir fidel a la República el 1936. Va tenir importants
12-9
 encàrrecs a l’exèrcit republicà, i el 1939 es va conver-
tir en cap d’estat major de terra. Es va alçar contra el
govern de Negrín i els comunistes, i va intentar sense
èxit arribar a una pau negociada amb Franco. Exiliat,
va tornar a Espanya el 1961.
– Francisco Franco: (1892-1975). Militar, va destacar
de molt jove en els combats al Marroc. El 1934 va
liderar la repressió a Astúries, i el 1936, com a cap de
l’exèrcit d’Àfrica, es va alçar contra la República. En-
tre 1936 i 1937 va concentrar a les seves mans tots els
poders de la zona nacional, com a cap de Govern i del
partit únic. Un cop guanyada la Guerra Civil, va ini-
ciar la seva dictadura personal, que va durar fins que
va morir el 1975.
– Andreu Nin: (1892-1937). Sindicalista i polític mar-
xista, líder del POUM. Al començament de la guerra,
va tenir càrrecs al govern de la Generalitat. El 1937 va
ser segrestat i assassinat pels comunistes, després dels
Fets de Maig.
c) Explica i situa cronològicament
Relacionem els fets seguint l’ordre cronològic:
– Govern de Largo Caballero (setembre 1936 / maig
1937): govern de concentració en el qual van partici-
par republicans, socialistes i comunistes, i posterior-
ment també els anarcosindicalistes. Va recompondre
el poder de l’Estat després del col·lapse de l’estiu del
1936 i va crear l’Exèrcit Popular. Va caure com a con-
seqüència dels Fets de Maig del 1937.
– Govern de Negrín (maig 1937 / març 1939): govern
que va succeir el de Largo Caballero, en el qual van
entrar només els partits i no els sindicats, i que va te-
nir una forta influència comunista. Va proposar una
política de resistència, així com una pau negocia-
da, però va ser abandonat per les democràcies occi-
dentals
– Afonament de l’Estat republicà (març 1939): col·lap-
se final de la República després de la caiguda de
Catalunya en mans franquistes. Malgrat la voluntat de
resistència de Negrín, les dimissions d’Azaña i el re-
coneixement occidental del govern de Franco van
precipitar la insurrecció de Casado, amb l’objectiu de
facilitar una pau negociada. L’intent va fracassar i
Franco va entrar a Madrid sense resistència.
CONTESTA
a) El cop militar va començar a organitzar-se abans de
les eleccions del 1936, per enderrocar un eventual
govern format pel Front Popular. El moviment va ser
liderat pel general Mola, a Pamplona, amb la compli-
citat d’altres militars d’idees antirepublicanes, i havia
de ser comandat per Sanjurjo. L’objectiu dels insur-
rectes era portar a terme un alçament ràpid i brutal
que enderroqués la República i instaurar una dictadura
militar.
El cop d’Estat va triomfar a Galícia, Castella i Lleó,
Navarra, part d’Aragó, part d’Extremadura i algunes
12-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
regions i ciutats aïllades d’Andalusia, i també a Àfrica
i a les Canàries. En canvi, va fracassar a Madrid, Ca-
talunya, el Llevant, Castella-la Manxa, el País Basc,
Cantàbria, Astúries i part d’Andalusia.
b) A Catalunya va fracassar la insurrecció militar, que va
ser derrotada per les tropes lleials a la República i les
forces anarcosindicalistes.
c) El cop militar es va convertir en una guerra civil per-
què els militars no van poder aconseguir el control de
tot el territori espanyol, però, alhora, la República no
va poder controlar l’alçament a les zones on va triom-
far.
d) La Guerra Civil espanyola va ser alhora un conflicte
intern i un fet d’enorme repercussió internacional per-
què es va produir en un moment de grans tensions a
Europa, mentre que les potències feixistes anaven
guanyant posicions i desafiaven obertament el poder
tradicional de les democràcies occidentals i a l’est
s’havia constituït un estat comunista, l’URSS.
Així, la Guerra Civil va ser vista per molts com una
confrontació entre les forces de la democràcia i les
forces de la dreta, però també com un enfrontament
entre feixisme i comunisme, que tenia lloc a Espanya.
A més a més, la implicació estrangera en el conflicte
va ser immediata, perquè tant els insurrectes com els
republicans van recórrer a l’exterior per buscar su-
ports, cosa que va portar intervencions estrangeres
obertes a la guerra.
L’opinió pública internacional va manifestar un inte-
rès enorme en els esdeveniments espanyols, i la major
part va recolzar la causa republicana, encara que els
excessos i les violències inicials van frenar moltes
simpaties. També va ser important el moviment de vo-
luntaris que, des de tots els països, es van allistar a les
Brigades Internacionals.
Els països democràtics, més aviat preocupats per bus-
car una convivència amb els estats feixistes, van negar
injustament a la República espanyola el dret a proveir-
se d’armes, amb la creació del Comitè de No-Inter-
venció. En canvi, l’URSS va ser l’única potència que
va prestar un important suport militar i econòmic a la
República. A l’altre bàndol, Itàlia i Alemanya van en-
viar ajut als insurrectes des dels primers dies de guer-
ra. També Portugal i el Papat es van mostrar aliats
dels rebels.
e) La revolució social portada a terme a la zona republi-
cana va consistir en la col·lectivització de l’agricultu-
ra, la indústria i els serveis essencials. Pel que fa a
l’administració del territori, el govern de molts pobles
i ciutats va quedar en mans de juntes, consells i comi-
tès revolucionaris.
El mes de maig del 1937 es van enfrontar a Barcelona
el sector anarquista, defensor de la revolució social
per davant de la guerra, contra un altre sector, que
estava format per comunistes, socialistes i repu-
blicans, que tenia com a objectiu prioritari guanyar la
guerra.
f) A la zona insurrecta, després de la creació de la Junta
de Defensa Nacional el 24 de juliol del 1936, es va
anar imposant un model d’Estat totalitari, que imitava
en molts aspectes els estats feixistes europeus com
Itàlia i Alemanya. Al territori ocupat, el general Fran-
co es va convertir en cap militar dels insurrectes i en
cap del Govern, i va concentrar el poder a les seves
mans. Amb el Decret d’Unificació del 1937 es va
crear un partit únic, el líder del qual era Franco, se-
guint també en aquest cas el model feixista.
g) A l’estiu del 1936 els insurrectes van aconseguir l’en-
llaç entre les forces de Mola i l’exèrcit d’Àfrica de
Franco, i van ocupar Badajoz i Toledo. Durant la tar-
dor, es va produir la batalla de Madrid, amb l’intent
dels rebels de conquistar la capital. Això no obstant,
els republicans van aconseguir resistir i van salvar la
capital. A l’hivern següent, les batalles del Jarama i de
Guadalajara no van aconseguir modificar la situació, i
es van convertir en èxits tàctics de la República.
A la primavera del 1937 Franco va canviar d’estratè-
gia i va llançar una ofensiva sobre les províncies del
nord: malgrat els intents republicans per alleujar la
pressió amb les batalles de Belchite i Brunete, l’ofen-
siva rebel va aconseguir ocupar el País Basc, Cantà-
bria i finalment Astúries.
A les acaballes del 1937 la República va prendre la
iniciativa atacant i conquistant Terol, però la contra-
ofensiva rebel que va seguir va fer retrocedir els repu-
blicans i, un cop desencadenada la campanya d’Ara-
gó, va aconseguir dividir en dos el territori de la
República.
Mentre Franco atacava cap a Castelló i València, la
República va llançar la seva última gran ofensiva a
l’Ebre. La batalla de l’Ebre, la més sagnant de la
guerra, va veure uns èxits republicans inicials, però la
resistència rebel, ajudada per les potències de l’Eix,
va obligar a la retirada dels governamentals.
La fase final del conflicte es va iniciar amb la campa-
nya de Catalunya, que va acabar el febrer del 1939
amb la derrota republicana, l’ocupació de la zona i
l’èxode de centenars de milers de persones. Després,
mentre a Madrid Casado s’alçava contra els comunis-
tes, Franco va llançar l’última ofensiva al març del
1939, i va ocupar ràpidament el que quedava de terri-
tori republicà.
La guerra va tenir unes conseqüències tremendes per a
Espanya: als centenars de milers de víctimes militars i
civils, cal afegir-hi els exiliats que van fugir durant les
últimes fases de la guerra cap a països com França i
Mèxic. Les destruccions d’infraestructures van ser ca-
tastròfiques, l’economia va quedar arruïnada i les fi-
nances, endeutades.
Finalment, la victòria rebel va significar la implanta-
ció d’un règim dictatorial brutal d’inspiració feixista
que va destruir la convivència, la democràcia i les
llibertats personals, i que va perse-guir amb violència
els derrotats.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre’n l’enunciat
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau
Activitat guiada.
3. Establir-ne el guió
Activitat guiada.
COM ES COMENTA UN CARTELL POLÍTIC
a) Activitat guiada.
b) Activitat guiada. A tall d’exemple:
• El cartell de l’esquerra representa els enemics de la
República. Pertany al bàndol republicà i el va publicar
el Ministeri de Propaganda l’any 1937. El cartell de la
dreta representa un soldat del bàndol nacional mentre
eradica amb una escombra els enemics dels insurrec-
tes; el cartell pertany al bàndol nacional i el va publi-
car el Servei Nacional de Propaganda el 1939.
• Al cartell republicà hi apareixen una àguila, símbol
dels franquistes; un capitalista amb una esvàstica nazi;
un militar; un cardenal, i una forca amb un lema fei-
xista i un mapa d’Espanya penjada. Tots es troben
dins d’un vaixell, anomenat Junta de Burgos, i el que
dóna unitat al conjunt d’imatges és la representació
amb l’estil de caricatura. Al cartell nacionalista, hi
apareix una bandera vermella i groga, un soldat nacio-
nal que, amb una escombra, escombra els principis o
grups que segons els rebels cal eradicar d’Espanya:
politicastres, bolxevisme (representat per la falç i el
martell), maçons (amb el seu símbol maçònic), anar-
quisme i separatisme. El que dóna unitat de conjunt al
cartell és la representació del soldat que elimina de la
nova Espanya el que, segons els rebels, representava
la República.
• El cartell republicà vol ensenyar als ciutadans els que
són els enemics de la República i està inspirat pels
principis democràtics antifeixistes i laics de la Repú-
blica mateixa. Es va fer amb l’objectiu de provocar el
rebuig de l’enemic. El cartell de la dreta vol trans-
metre la idea que l’Espanya nacional eliminarà del
país els seus enemics i reflecteix la ideologia conser-
vadora, antidemocràtica i feixista dels rebels. Es va
fer amb l’objectiu de mostrar al públic els símbols de
tot allò que es volia destruir.
c) Activitat guiada. A tall d’exemple:
El cartell republicà es publica el 1937, quan la Repú-
blica ha superat la descomposició inicial i ha aconse-
guit construir un Exèrcit Popular que ha derrotat els
rebels a les batalles de Madrid i de Guadalajara. El
cartell nacional, en canvi, es publica el 1939, quan la
República està al caire del col·lapse, amb la caiguda
de Catalunya i la descomposició interior.
d) Activitat guiada de resposta personal.
12-11
Pàgines 316 i 317
1. Comenta el text
a) L’autor del text és Juan Negrín, cap del Govern de la
República, i la data del document és l’1 de maig del
1938. Aquest document se situa en un context bèl·lic
difícil per a la República, ja que amb la campanya
d’Aragó Franco havia dividit en dos el territori repu-
blicà i aleshores atacava cap a Castelló i València.
Allò que va ser conegut com els Tretze Punts de Ne-
grín va consistir en un programa per arribar a un acord
de pau amb els insurrectes que pogués salvar la Repú-
blica.
b) Per arribar a unes negociacions de pau, el Govern pro-
posava assegurar la independència i la integritat terri-
torial del país, així com la retirada de totes les forces
estrangeres, fent una clara referència a la participació
feixista en el conflicte i a les ambicions que algunes
potències tenien respecte a territoris espanyols. A més
a més, Negrín demanava la conservació de la Repúbli-
ca i el reconeixement dels drets bàsics als ciutadans
espanyols, i reconeixia el dret a la propietat legal. Fi-
nalment, suggeria una amnistia per a tots aquells que
havien participat en el conflicte, per tancar les ferides
de la guerra i reconstruir el país.
Aquestes condicions no podien ser acceptades pels re-
bels perquè l’alçament es va produir precisament per
acabar amb la República, perquè la ideologia rebel no
estava disposada a reconèixer els drets bàsics a la po-
blació i perquè els nacionalistes no volien cap amnis-
tia, sinó el càstig ferotge a tots aquells que havien
donat suport a la República, de manera que es van
mantenir les divisions de la guerra.
2. Observa la imatge
a) A la fotografia, hi apareixen en primer pla un milicià,
la seva dona i el seu fill, mentre l’home es prepara a
sortir cap al front. Sembla que la família representa
membres de les classes populars. La fotografia està
feta al juliol del 1936, al començament de la Guerra
Civil.
b) A la zona republicana, a l’estiu del 1936, es vivia una
situació de tensió per l’alçament militar, però també
de gran entusiasme, ja que a molts indrets l’ordre es-
tatal va col·lapsar i es va iniciar un procés revolucio-
nari que semblava poder modificar radicalment les
condicions econòmiques i socials de les classes més
febles. En aquesta situació, milers de persones es van
allistar a les milícies populars per lluitar contra l’alça-
ment, animades per intensos sentiments revolucio-
naris.
Resposta personal.
3. Interpreta les dades
a) La taula ens indica la quantitat de combatents a dis-
posició de cada un dels dos bàndols al principi de la
12-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
guerra, dividits entre oficials, tropa, exèrcit d’Àfrica i
milícies.
b) El bàndol que disposava de més forces de l’exèrcit re-
gular era el bàndol insurrecte, que disposava de més
oficials, més tropa i també de tot l’exèrcit d’Àfrica. El
bàndol que es formava amb més milicians era el repu-
blicà.
c) Els insurrectes tenien superioritat militar gairebé des
de l’inici de la guerra perquè molts comandaments
militars van ser els responsables de l’alçament, per les
seves idees antirepublicanes, i perquè també van po-
der comptar, ja al cap de pocs dies de l’inici del con-
flicte, amb l’ajut d’italians i alemanys.
4. Analitza una pintura
a) La imatge ens mostra el Guernica; l’autor és Pablo
Picasso. La pintura es va fer el 1937, com a denúncia del
bombardeig alemany sobre la ciutat basca de Gernika,
per ser exposada al pavelló de la República Espanyola a
l’Exposició Universal de París d’aquell any.
b) Resposta personal.
c) El quadre, després de l’Exposició de París, va viatjar
per diferents exposicions en ciutats europees, fins que
el 1939 el seu autor va decidir que l’obra es custodiés
al museu d’Art Modern de Nova York. El Guernica es
va quedar als Estats Units fins al 1981, encara que
moltes vegades va viatjar a diferents països per a ex-
posicions temporals.
El 1981, finalment, el quadre va tornar a Espanya, on
es troba actualment al museu Reina Sofía de Madrid.
El quadre va poder tornar a Espanya perquè la dicta-
dura franquista s’havia acabat i havia tornat la demo-
cràcia.
5. Explica els mapes
a) El color blau correspon a la zona insurrecta i el color
rosa, a la zona republicana.
b) Els mapes es poden ordenar d’acord amb la proporció
de territori ocupat pels insurrectes.
Així, el primer en ordre cronològic és el superior es-
querre, amb la situació a la tardor del 1936. El segon
és l’inferior dret, amb la situació a final del 1937. El
tercer és l’inferior esquerre, amb la situació a l’estiu
del 1938, i el darrer, el superior dret, amb la situació
al març del 1939.
c) Al primer mapa hi podem identificar la batalla de To-
ledo i la de Madrid. Al segon, les batalles de Belchite,
a Aragó, i de Brunete, a prop de Madrid. Al tercer, les
batalles de Terol i d’Alfambra, a Aragó, i la batalla de
l’Ebre, a Catalunya.
d) Al primer mapa observem, per part republicana, una
ofensiva contra Mallorca, que no aconsegueix el seu
objectiu, i alguns avenços de milícies a Aragó. En el
bàndol insurrecte, l’exèrcit d’Àfrica desembarca a An-
dalusia, on aconsegueix conquistar alguns territoris, i
 després es dirigeix cap al nord i enllaça amb les forces
de Mola, les quals havien desenvolupat ofensives a
Oviedo i Sant Sebastià. Les forces rebels ocupen Ba-
dajoz i Toledo i després ataquen Madrid, on són der-
rotades.
Al segon mapa, hi veiem els intents insurrectes d’en-
cerclar Madrid amb les batalles del Jarama i de Gua-
dalajara, i després la campanya del nord, amb la con-
quista del País Basc, Cantàbria i Astúries. Els repu-
blicans intenten dues ofensives, a Brunete i a Belchite,
per distreure els nacionalistes, però sense èxit. Des-
prés, al desembre, els republicans ataquen i ocupen
Terol.
Al tercer mapa observem l’ofensiva franquista d’Ara-
gó, amb l’ocupació d’una franja del Mediterrani al
nord de València, i l’intent republicà d’atacar cap al
sud a la batalla de l’Ebre.
Finalment, al quart mapa ja no s’hi aprecien atacs de
la República, pròxima al col·lapse final, i veiem en
canvi l’avanç sense resistència de les tropes insurrec-
tes en territori republicà.
seu nom real era Endré Friedmann, i és considerat el
millor fotògraf de guerra de tots els temps. Va néixer
a Budapest el 1913 i va morir a Thai Binh, a l’actual
Vietnam, el 1954. Des de ben jove, va descobrir el
compromís polític i es va acostar a les posicions del
Partit Comunista.
b) Per seguir de prop tot el conflicte, Capa va utilitzar
una màquina Leica de 35 mm i es va moure constant-
ment per totes les zones del front.
c) Les fotografies de Capa són un testimoni no tan sols
de les operacions militars, sinó també de l’ambient
bèl·lic, perquè també són objecte de les imatges els
homes i les seves emocions, i els objectes, i retrata ai-
xí el caire civil de la guerra.
d) Els mapes es poden ordenar segons la proporció de
territori ocupat pels insurrectes.
Elabora un eix digital
Activitat personal.

6. Investiga amb fonts digitals Reptes a la Xarxa

a) Robert Capa va ser un fotògraf d’origen hongarès. El Activitat personal.

ENLLAÇOS D’INTERNET

TICHING WEBS

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/ocio-y-cultura/inicio-guerra-civil-espanola-
http://www.tiching.com/756953
barcelona-video-5274530

http://www.tiching.com/753992 https://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_maig_del_1937

http://www.tiching.com/756956 http://www.artehistoria.com/v2/contextos/7236.htm

http://www.tiching.com/756957 http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/una-ciutat-sota-les-bombes-226972

http://www.tiching.com/756958 http://www.batallaebre.org/

http://www.tiching.com/756959 http://www.artehistoria.com/v2/contextos/7243.htm

http://www.tiching.com/757312 http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/guerracivil-cat.htm

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/03/31/guerra-i-revolucio-a-
http://www.tiching.com/757315
l%e2%80%99espanya-republicana/

12-13

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 1 3
El f ranquisme: la postguerra (1 9 3 9 - 1 9 5 9 )

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions didàctiques

• Solucionari

• Recursos didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliografia

13-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 318
a
331
Orientacions didàctiques
Bibliografia
● 1. El caràcter del règim franquista. Descripció de les principals caracte-
● Carme MOLINERO i Pere YSÀS:
rístiques del règim franquista, dels seus suports i de les seves “famílies”.
El Règim franquista feixisme,
● 2. La repressió sobre els vençuts. Textos i documents que analitzen la modernització i consens. Eumo,
brutal repressió que el règim va exercir sobre els republicans vençuts. Vic, 2003.
● 3. El franquisme a Catalunya. Anàlisi de la implantació del franquisme a Obra que ofereix una panorà-
Catalunya i les seves repercussions. mica general del franquisme i la
● 4. Per què Espanya no va intervenir...? Documents i textos que expli- seva evolució a les diferents
quen l’actitud espanyola durant la Segona Guerra Mundial. etapes del règim.

● 5. La consolidació... Anàlisi del franquisme entre 1939 i 1951: aïllament ● Jaume FABRE: La Presó també
internacional, institucionalització del règim, dificultats econòmiques. era a fora: dones i nens víctimes
de la postguerra. Ara Llibres,
Naveguem per Tiching Barcelona, 2007.
● http://www.tiching.com/756960. Fonaments i etapes del franquisme. Text Llibre centrat en el sofriment
que descriu les característiques generals i les etapes del franquisme. que la postguerra va portar a les
famílies dels perdedors de la
● http://www.tiching.com/756961. Cel·les de la memòria. Documental sobre
Guerra Civil, als fills i les espo-
la repressió franquista a la localitat valenciana de Borriana.
ses dels partidaris de la Repú-
● http://www.tiching.com/757340. El franquisme a Catalunya. Pàgina web blica.
que analitza el període de la dictadura franquista a Catalunya.
● http://www.tiching.com/757341. Espionatge britànic a Espanya. Vídeo sobre
la intervenció britànica per evitar l'entrada d'Espanya a la II Guerra Mundial.
● http://www.tiching.com/756969. Les cartilles de racionament. Vídeo sobre la
postguerra que explica en què consistien les cartilles de racionament.

APARTATS 6 A 10 332
a
341
Orientacions didàctiques
Bibliografia
● 6. Els anys del reconeixement... Descripció de l’evolució del règim entre
1951 i 1959, i del seu progressiu reconeixement internacional. ● P. PRESTON: Franco, el gran
manipulador, Editorial Base,
● 7. L’adoctrinament de la societat. Anàlisi dels canvis socials imposats pel
Barcelona, 2008.
règim i de la submissió de la dona espanyola.
Biografia de Franco escrita per
● 8. L’oposició exterior: els republicans... Documents i textos que des- un especialista que descriu les
criuen l’oposició dels republicans exiliats a l’estranger. manipulacions i els falsos mi-
● 9. La resistència a l’interior. Descripció de les etapes de l’oposició tes creats per la dictadura.
antifranquista a l’interior i del ressorgiment de la conflictivitat social. ● J. COLOMINES: Crònica de l'an-
● 10. Sobre quines bases es va establir...? Síntesi final que descriu les tifranquisme a Catalunya. An-
principals característiques del règim i els seus fonaments. gle Editorial, Barcelona, 2003.
Obra sobre la resistència al fran-
Naveguem per Tiching
quisme a Catalunya entre 1958 i
● http://www.tiching.com/757346. L’obertura franquista a l’exterior. Text so- 1977. El llibre aplega una sèrie
bre l'evolució de la política internacional del franquisme entre 1947 i 1959. de textos escrits per l'autor entre
el 1958 i 1977, mentre duia a
● http://www.tiching.com/756972. La dona durant el franquisme. Web que
terme una intensa activitat polí-
analitza la situació de la dona durant el franquisme.
tica clandestina.
● http://www.tiching.com/757347. Republicans espanyols a França. Web amb
textos i documentals sobre els voluntaris republicans a la II Guerra Mundial.
● http://www.tiching.com/756975. Invasió de la Vall d'Aran. Article de l'enciclo-
pèdia Viquipèdia dedicat a la invasió realitzada pels maquis de la Vall d'Aran.
● http://www.tiching.com/756976. Anàlisi del franquisme. Webquest sobre el fran-
quisme que ens permetrà analitzar diferents aspectes d'aquest règim dictatorial.

13-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 318 i 319
● Els protagonistes de la imatge són Franco i els
generals de l’exèrcit revoltat que acaben de guanyar la
Guerra Civil, així com altres representants del partit
únic de la Falange. El centre d’atenció és Franco, dalt
de la tribuna. L’element relacionat amb el feixisme
que es mostra a la imatge és la salutació amb el braç
dret aixecat, típic de les dictadures feixistes, com la
italiana i l’alemanya.
● Resposta personal. L’emblema de la tribuna és el
víctor, un antic símbol romà que es va convertir en
l’emblema de les victòries militars. Per aquesta raó es
va escollir com a emblema de la desfilada de la
Victòria que van celebrar els nacionalistes una vegada
acabada la Guerra Civil.
Pàgines 320 i 321
1. Els textos descriuen els principals principis ideològics
del franquisme i indiquen qui són els enemics del nou
règim. Se celebra l’Estat unitari i fort sota el
comandament del caudillo, que posa fi a la divisió de
poders i concentra a les seves mans totes les
prerrogatives, seguint els principis d’ordre i de
jerarquia. També s’exalta la grandesa del nou Estat i
l’oposició a les potències estrangeres. Es condemnen
les divisions polítiques i els separatismes, la
democràcia, el marxisme, la maçoneria, el judaisme,
el liberalisme i el capitalisme, en un rebuig frontal als
principis tradicionals de la Revolució Francesa i de les
democràcies liberals.
2. L’uniforme falangista consistia en una camisa blava
amb els símbols de la Falange i en una boina
vermella, tradicional emblema dels carlistes. Els
símbols dels falangistes eren el jou i les fletxes,
derivats d’emblemes utilitzats pels Reis Catòlics.
3. En aquest jurament, els bisbes espanyols es compro-
metien a la fidelitat a l’Estat i a l’obediència a Franco.
A més a més, es comprometien a no participar en cap
iniciativa en contra del règim i a imposar als seus
feligresos la mateixa conducta.
Una part important de l’Església va fer costat al
franquisme perquè a canvi del seu suport va obtenir
beneficis econòmics, una gran influència en
l’educació i la imposició de valors conservadors i de
la moral catòlica a la societat espanyola.
4. El règim franquista pot considerar-se una dictadura
perquè el 1939 Franco va concentrar a les seves mans
tots els poders de l’Estat per crear un nou ordre polític
que desterrés la democràcia liberal, convertint-se en
cap de l’Estat i del Govern, cap dels exèrcits i cap del
partit únic. A més a més, el nou Estat es va
caracteritzar com a totalitari, seguint els exemples de
les potències de l’Eix; va suprimir totes les llibertats i
els drets democràtics; va anul·lar els estatuts d’auto-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
nomia i va perseguir els regionalismes; va reprimir
ferotgement els vençuts, i va institucionalitzar una
rígida censura sobre els mitjans de comunicació.
5. Els tres pilars en què es va assentar el règim van ser
l’exèrcit, la Falange i l’Església. L’exèrcit va executar la
repressió i va participar activament en els governs; la
Falange va ocupar càrrecs de l’Administració, es va
dedicar a difondre el discurs oficial del règim i va crear
organitzacions de masses per adoctrinar la població;
l’Església va justificar la naturalesa catòlica del règim a
canvi d’ajudes econòmiques, del monopoli sobre
educació i d’una gran influència moral.
Hi va haver tres actituds socials principals davant el fran-
quisme. Les classes altes i els petits i mitjans propietaris
agrícoles van donar suport a la dictadura. Les classes
mitjanes van adoptar una actitud passiva, ja que el rebuig
que inspirava el franquisme es combinava amb la por de
la revolució social dels temps de la República. La
majoria de les classes populars, sotmeses a repressió i
vigilància, va actuar passivament, per por i per misèria,
però hi havia minories actives que van manifestar el seu
obert rebuig al franquisme i van exercir una oposició
activa.
6. Dins del franquisme, malgrat la concentració de
poders en mans del dictador, sempre van existir
diferents tendències ideològiques, representades per
les que es van anomenar “famílies” del franquisme.
Les dues més importants, en un primer moment, van
ser la falangista i la militar, tot i que després també va
destacar la família catòlica. Menys rellevància van
tenir els monàrquics alfonsins i els carlistes, així com
alguns republicans conservadors, els membres de la
CEDA i els catalanistes de la Lliga Catalana.
Pàgines 322 i 323
1. La repressió franquista pretenia perpetuar la divisió
del país entre vencedors i vençuts de la Guerra Civil,
castigant els republicans amb duresa per evitar i
prevenir tota oposició. Els encarregats d’executar la
repressió van ser sobretot els militars, a través dels
consells de guerra.
Les lleis que van elaborar per portar a terme la
repressió van ser moltes. Van destacar especialment la
Ley de Responsabilidades Políticas, que volia depurar
tots aquells que van col·laborar amb la República
d’alguna manera, i la Ley de Represión del Comunis-
mo y la Masonería.
Resposta personal. Els alumnes hauran de valorar que
una llei que s’apliqui retroactivament vulnera tots els
principis del dret universal i és pròpia únicament de
dictadures ferotges.
2. Es calcula que les víctimes de la repressió franquista
van ser unes 127 000, i les víctimes dels republicans,
unes 49 000, el que dóna un total d’aproximadament
13-3
 176 000 víctimes entre els dos bàndols. Els que van
ser reclosos van ser uns 270 000 el 1939, l’any amb
més quantitat de detinguts.
Les zones on hi va haver més quantitat de víctimes de
la repressió franquista van ser Andalusia, Extre-
madura i les dues Castelles. Les zones amb més
quantitat de víctimes de la repressió republicana van
ser Castella la Nova i Catalunya.
Els camps de concentració eren camps en què es van
reunir, a partir del 1939, els presos polítics repu-
blicans, per la seva enorme quantitat. Els batallons
disciplinaris eren grups de treball integrats per soldats
considerats perillosos per incorporar a l’exèrcit que es
dedicaven a dures tasques de reconstrucció d’in-
fraestructures o al treball en pedreres, mines i al Valle
de los Caídos.
3. La repressió tenia un objectiu exemplaritzant i punitiu
perquè el règim se servia de la violència per sembrar
la por entre la població d’idees republicanes, afuse-
llant els dirigents més destacats i aconseguint escar-
mentar els altres. La premsa mateixa servia per a
aquest objectiu, ja que tenia ordres de publicar les
notícies de sentències particularment rellevants i que
tinguessin finalitats exemplaritzants. A més a més, els
càstigs i les detencions portaven a la pèrdua del sou
per als detinguts, els qui, en el moment de la
reinserció laboral, continuaven dominats per la por i el
pànic.
4. Les depuracions van ser uns processos pels quals es
va expulsar dels seus llocs de treball milers de fun-
cionaris públics que havien simpatitzat obertament
amb els republicans, pressionant al mateix temps
perquè també en el sector privat es fes el mateix. Les
confiscacions de béns van ser accions mitjançant les
quals es va privar del seu patrimoni exiliats i polítics
republicans, i els partits, sindicats, associacions,
cooperatives i qualsevol entitat lligada als republicans.
Les depuracions i les confiscacions van afectar cen-
tenars de milers d’espanyols sospitosos de simpaties
republicanes. Així es pretenia difondre la por i el
terror, impedir qualsevol forma d’oposició, reduir a la
misèria els vençuts i, al mateix temps, reunir consi-
derables quantitats de diners.
La institució catalana que tenia un més funcionaris
destituïts, un 94,7 %, va ser la Generalitat de Catalu-
nya, a causa de la seva intervenció decidida en favor
de la República, a la seva orientació clarament catala-
nista i en favor d'una república catalana, i a la relació
d'aquesta institució amb diferents grups i partits polí-
tics obrers i d'esquerres.
5. Les zones espanyoles en què la repressió total va ser
més gran en relació amb la població van ser l’Aragó,
Andalusia i Extremadura, on els afectats totals van ser
una mica més de l’1 % de la població. Les menys
afectades en la repressió total van ser Galícia i les Ca-
nàries, amb menys del 0,5 % de la població total afec-
tada. Això va ser així perquè a l’Aragó, Andalusia i
13-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Extremadura es van lliurar durs combats durant les
primeres fases de la guerra, les més sagnants, i que
aquestes tres regions tenien una important presència
de simpatitzants esquerrans, motiu pel qual van patir
molt la repressió franquista. El baix nombre de vícti-
mes totals a Galícia i les Canàries es va deure al fet
que totes dues regions van caure sota domini revoltat
els primers dies de guerra, impedint qualsevol resis-
tència republicana.
Pàgines 324 i 325
1. A la sentència del consell de guerra contra el president
de la Generalitat, Lluís Companys, se’l condemna a
mort després que el tribunal militar li imputi els càr-
recs següents:
– Oposició al règim sorgit de la rebel·lió militar de
juliol del 1936 i a l’exèrcit nacional, dirigit per
Franco.
– Passivitat davant els actes de violència, assassi-
nats, robatoris i crims que van tenir lloc a la rere-
guarda republicana durant la guerra.
– Legislació d’acord amb les posicions esquerranes
en qualitat de president de la Generalitat.
– Rebel·lió militar contra el govern de Franco.
2. Catalunya va destacar com a territori hostil als vence-
dors de la guerra. A més, tenia un sentiment identitari
molt arrelat que era considerat pel règim franquista
com una amenaça a la unitat d'Espanya. Per aquests
motius la implantació del franquisme a Catalunya va
tenir un caràcter clarament repressiu.
Un cop va acabar la guerra, Franco va imposar un
règim centralista i uniformitzador a Catalunya, que va
veure com es derogava el seu Estatut d’Autonomia i
com eren suprimides les seves institucions d’autogo-
vern (Generalitat, Parlament, etc.).
A partir d’aleshores, Catalunya va tornar a ser dividi-
da territorialment en províncies i va quedar sota el
control administratiu d’un governador militar, poste-
riorment civil.
La persecució dels vençuts i la repressió de la identitat
i la cultura catalanes van ser molt intenses. A Catalu-
nya van ser executades unes 3 500 persones i foren
sotmeses a tribunals militars unes 78 000. La llengua
castellana s'hi va imposar com a única llengua oficial i
l'ús del català va ser prohibit en la vida pública.
3. A Catalunya, el franquisme va tenir el suport d'una
part de la població, integrada principalment per indus-
trials, propietaris agraris, grans comerciants i finan-
cers, que es van identificar amb el nou règim amb
graus d'adhesió i d'activisme molt variats.
La presència de la Falange era inferior a Catalunya
que a altres regions d'Espanya. La integraven excom-
batents franquistes, carlistes i membres de partits d'ex-
trema dreta a l'època de la República.
4. A l'hora d'identificar l'origen social i polític dels càr-
recs de l'administració franquista cal distingir entre els
alts càrrecs i els càrrecs menors. Els alts càrrecs pro-
venien majoritàriament de fora de Catalunya i acostu-
maven a ser militars, membres de la Falange o, sim-
plement, persones que destacaven per la seva afinitat
al règim franquista.
Els càrrecs menors que integraven les diputacions, els
ajuntaments i les organitzacions del Movimiento acos-
tumaven a estar ocupats per franquistes catalans. En
general aquest tipus de càrrec menor estava ocupat per
excombatents, falangistes i antics lerrouxistes i mem-
bres de la Lliga Catalana. Sobretot, però, eren perso-
nes que provenien de les elits econòmiques i socials
tradicionals i que s'havien adherit al franquisme per
convicció ideològica, per oportunisme polític o per
interessos econòmics.
5. La repressió dels vençuts va ser particularment dura a
Catalunya: hi van ser executades unes 3 500 persones,
foren sotmeses a tribunals militars unes 78 000, i uns
60 000 catalans es van exiliar. També es va dur a ter-
me una depuració de treballadors d'institucions públi-
ques i empreses privades amb acomiadaments mas-
sius. Finalment, es va procedir a la confiscació de les
propietats de les persones considerades desafectes al
règim.
6. Després de la guerra es va intentar esborrar la identitat
catalana i es va reprimir tot signe de catalanitat. Es va
prohibir l’ús del català en els àmbits oficial i públic.
El castellà es va imposar com a llengua única des de
l’ensenyament primari fins a la cultura literària. Els
escriptors catalans es van veure obligats a escriure en
castellà.
Així mateix, es va pretendre convèncer els catalans de
la conveniència i els avantatges de l’ús del castellà, i
es van anul·lar i menysprear la llengua i la cultura
catalanes, relegades a l’ús privat en la clandestinitat.
Hi va haver també una persecució sistemàtica de totes
les manifestacions culturals catalanes i una prohibició
generalitzada dels símbols de catalanitat (banderes,
himnes, cançons, etc.). Les principals institucions
culturals catalanes van ser prohibides i van desaparèi-
xer o van haver de passar a la clandestinitat, com fou
el cas de l’Institut d'Estudis Catalans.
Pàgines 326 i 327
1. Durant la Segona Guerra Mundial, l’Espanya de
Franco va simpatitzar obertament amb les potències
de l’Eix al llarg de gairebé tot el conflicte. Si bé en un
principi va declarar la seva formal neutralitat, a partir
del juny del 1940, amb la caiguda de França, el règim
espanyol va passar a una no-bel·ligerància clarament
favorable a l’Eix, que rebia d’Espanya, a més de
clares mostres de simpatia, materials estratègics,
treballadors i soldats en la División Azul. A partir del
1943, amb el progressiu col·lapse de l’Eix, Franco va
reorientar parcialment la seva política, tornant a la
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
neutralitat i buscant un acostament als Estats Units.
Carrero Blanco justifica el suport a l’Eix perquè
identifica en les forces dels aliats tots els enemics
tradicionals de l’Espanya reaccionària i conservadora
encarnada pel règim franquista. Segons Carrero Blan-
co, han estat les lògies jueves les que han propiciat la
formació de l’aliança entre l’URSS, la Gran Bretanya
i els Estats Units, i per això Espanya ha de posicionar-
se al costat de Hitler i de Mussolini.
2. A la imatge es pot veure la trobada entre Hitler i
Franco a Hendaia, l’octubre del 1940. Els dos dicta-
dors apareixen desfilant a l’estació de trens sota la
mirada de soldats alemanys. L’objectiu de l’entrevista
era descobrir la possibilitat d’una intervenció activa
d’Espanya en la guerra al costat de l’Eix.
Segons la propaganda franquista de la postguerra,
l’entrevista va ser una brillant maniobra de Franco,
que va saber resistir a les pressions nazis perquè inter-
vingués en el conflicte. En realitat, com apareix en la
documentació alemanya, va ser Hitler qui va rebutjar
la intervenció espanyola, ja que Franco tenia unes am-
bicions territorials excessives en cas de victòria final, i
no representava una ajuda important militarment.
Espanya volia l’annexió, a finals de la guerra, de Gi-
braltar, el Marroc espanyol i la zona d’Orà, a Algèria.
Hitler, davant aquestes exigències, no va acceptar
l’entrada a la guerra d’Espanya i no va tornar a reunir-
se amb Franco.
3. Les imatges mostren l’enviament de treballadors
espanyols a Alemanya per ajudar a l’esforç econòmic
del Tercer Reich durant la guerra, i la participació de
voluntaris espanyols de la División Azul en les
operacions alemanyes contra l’URSS.
La División Azul va ser una divisió de voluntaris es-
panyols que va lluitar al front oriental contra la Unió
Soviètica i l’enviament del qual va ser proposat pel
ministre d’Exteriors Serrano Súñer l’estiu de 1941.
L’enviament de tropes a l’URSS va ser justificat pel
suport que la mateixa URSS va donar a la República
durant la Guerra Civil, fet que, a ulls dels franquistes,
la convertia en culpable i còmplice de l’enemic.
4. En el moment de la victòria aliada en la Segona
Guerra Mundial, el franquisme es va veure forçat a un
important viratge en política exterior per poder
sobreviure a la derrota dels seus aliats històrics. Amb
aquest objectiu, es va crear la improbable justificació
de la triple guerra mundial. Des de l’òptica franquista,
la Segona Guerra Mundial en realitat van ser tres
conteses en una: una lluita entre els Estats Units i el
Japó al Pacífic, en què Espanya va simpatitzar amb els
nord-americans; una lluita entre alemanys i aliats
occidentals, a què Espanya es va mostrar totalment
neutral, i una lluita entre l’URSS i Alemanya, en què
Espanya simpatitzava amb Alemanya.
5. Les tres fases de la política exterior espanyola durant
la Segona Guerra Mundial van ser la neutralitat, entre
el setembre del 1939 i el juny del 1940; la no-
13-5
 bel·ligerància, des del juny del 1940 fins a l’octubre
del 1943, i el retorn a la neutralitat, des de l’octubre
del 1943 fins al final del conflicte.
L'actitud del règim franquista va ser sempre propera a
les potències de l'Eix, encara que va variar en funció
de l'evolució de la guerra. Malgrat que a l'inici de la
guerra Espanya es va declarar neutral, aquesta decla-
ració en realitat era formal, ja que el règim franquista
no ocultava les seves simpaties per l'Alemanya nazi i
la Itàlia feixista. Aquesta declaració inicial de neutra-
litat responia al temor que Espanya es veiés afectada
per un conflicte amb un final i unes repercussions
molt incertes.
La declaració de neutralitat primerenca es va transfor-
mar en una declaració de no-bel·ligerància que su-
posava, malgrat l'exclusió de la participació activa en
la guerra, el recolzament tant diplomàtic com estratè-
gic i econòmic a les potències de l'Eix. La major mos-
tra d’implicació del règim amb les potències de l'Eix
es va produir després de la victòria alemanya sobre
França, en un moment del conflicte molt favorable a
les potències de l'Eix. Les pressions dels falangistes
dins del règim i de les mateixes potències de l'Eix,
que havien ajudat Franco durant la guerra civil, van
ser els motius claus d'aquest canvi de postura del rè-
gim franquista.
El retorn a la neutralitat es va produir quan la guerra
va començar a ser clarament desfavorable a les potèn-
cies feixistes. Les pressions de britànics i americans, i
el temor a les possibles repercussions en cas que Ale-
manya fos derrotada van ser els factors determinants
d’aquest nou canvi de postura envers la Segona Guer-
ra Mundial.
La neutralitat és diferent de la no-bel·ligerància
perquè significa no prendre partit per cap dels dos
bàndols en lluita, ni tan sols manifestant simpaties. La
no-bel·ligerància és una fórmula que indica que
Espanya, en aquell moment determinat, no podia
considerar-se neutral ja que tenia àmplies simpaties
per l’Eix, però encara no havia entrat formalment en
el conflicte.
Els canvis van ser causats per l’evolució del conflicte
bèl·lic: el 1940 l’abandonament de la neutralitat va ser
justificat pels triomfs militars dels nazis i per l’entrada
en guerra d’Itàlia. El 1943 el retorn a la neutralitat va
ser conseqüència del progressiu col·lapse de les forces
de l’Eix en els diferents fronts de batalla.
6. Resposta personal.
Pàgines 328 a 331
1. Els britànics afirmen que una intervenció a Espanya
provocaria una guerra civil que crearia problemes a
les potències occidentals i que, en canvi, afavoriria
l’URSS. A més a més, consideren que el règim de
Franco, tot i que odiós, no representa una amenaça.
2. El règim franquista s’organitzava institucionalment al
13-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
voltant de la figura de Franco, qui concentrava a les
seves mans la majoria dels poders de l’Estat: era cap
del Partit Únic i de les forces armades, i cap de l’Estat
i del Govern. A més a més, Franco controlava el
poder executiu de l’Estat, ja que podia nomenar els
ministres, els governadors civils i els alcaldes, i el
poder judicial, a través de la designació directa del
president del Tribunal Suprem.
El poder legislatiu, que només tenia un caràcter
consultiu i assessor, estava repartit entre les Corts
espanyoles, el Consejo Nacional del Reino i el
Consejo Nacional del Movimiento, els presidents dels
quals també eren nomenats per Franco.
Finalment, el règim va crear una sèrie de Leyes
Fundamentales que pretenien legalitzar jurídicament
la dictadura: el Fuero del Trabajo, la Ley Constitutiva
de las Cortes, el Fuero de los Españoles, la Ley del
Referéndum Nacional i la Ley de Sucesión.
3. Durant la dictadura franquista no existia la clàssica
divisió de poders, ja que Franco concentrava a les
seves mans la majoria de les prerrogatives i dels
càrrecs, i els tres poders no eren independents. A més
a més, els òrgans que havien d’exercir el poder
legislatiu només tenien un caràcter consultiu.
Franco acumulava a les seves mans la presidència del
Consell de Regència, del Consell d’Estat, del Consell
d’Economia Nacional i del Tribunal de Comptes. A
més a més era cap del Govern, cap de l’Estat, cap del
Partit Únic, secretari general del Movimiento i
generalísimo dels exèrcits.
Franco també controlava el Sindicat Únic i la Junta de
Defensa Nacional, de la qual depenien les capitanies
generals i els governadors militars. Finalment, no-
menava gairebé tots els alts càrrecs de l’Estat: els mi-
nistres, els governadors civils, el president del Tribu-
nal Suprem i els presidents dels tres òrgans legislatius.
4. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que les Corts no eren ni representatives ni
democràtiques perquè no eren elegides pel poble, sinó
que estaven formades, en bona part, per procuradors
designats des del poder o per procuradors nats per raó
del seu càrrec.
5. El missatge del cartell convida els espanyols a
comprar productes espanyols, i és un missatge típic
dels temps de l’autarquia econòmica durant els
primers anys del franquisme.
Seguint els exemples de les dictadures feixistes d’en-
treguerres, el franquisme es va proposar aïllar l’eco-
nomia espanyola del comerç exterior per fomentar la
producció i el consum de productes locals. Des de
l’òptica franquista, això servia per potenciar la indús-
tria local i aconseguir l’autosuficiència econòmica.
6. La conveniència de l’autarquia econòmica es justi-
ficava afirmant que l’economia espanyola era capaç
de produir tot el que els consumidors necessitaven, i
que per això no era necessari recórrer a importacions
de l’estranger. A més a més, l’autarquia es con-
 siderava un valor per si mateixa, ja que l’augment de
la producció local reforçava la independència
nacional.
7. Les condicions de vida de les famílies obreres van
empitjorar molt a la postguerra, fins arribar per sota
dels nivells mínims de subsistència.
En relació amb el 1936, el poder adquisitiu dels tre-
balladors s'havia reduït fins a la meitat, i havia passat
d'un índex 100 a un índex 50. Així, mentre que l'any
1936 el total de les despeses d'una família obrera era
d'unes 404 pessetes, els seus ingressos eren de 428.
L'any 1936 les despeses d'una família van passar a ser
més grans que els seus ingressos: els treballadors in-
gressaven unes 1 329 pessetes, mentre que les seves
despeses pujaven molt més. El poder adquisitiu dels
treballadors va millorar molt lleugerament l'any 1950,
encara que les despeses continuaven superant els in-
gressos.
8. El mercat negre era un mercat il·legal en què els
productors venien als consumidors els seus productes
a preus molt superiors als establerts legalment. Existia
perquè la reglamentació de l’economia obligava els
pagesos a entregar tota la seva producció a l’Estat
perquè aquest la distribuís. Aquest sistema va portar a
un generalitzat desproveïment i al racionament dels
aliments, condicions que impulsaven els productors a
buscar guanys més elevats, i els consumidors, a
buscar aliments de la manera que fos. A més a més, el
mercat negre va poder sobreviure tant de temps també
perquè les autoritats corruptes del país el toleraven.
Els productes més afectats pel mercat negre eren
aliments, matèries primeres i productes industrials. En
el mercat negre els preus dels aliments solien ser molt
més elevats que els oficials: el bacallà i els cigrons
valien el doble; l’oli i l’arròs, el triple, i el pa era
gairebé cinc vegades més car.
9. El final de la Segona Guerra Mundial, amb la derrota
de les potències feixistes, va suposar un moment de
greus dificultats per al règim franquista, que va perdre
els seus aliats de referència. En el general clima
antifeixista de la immediata postguerra, el franquisme
va entendre que es feia necessari allunyar-se parcial-
ment de les posicions més pròximes al feixisme. Per
això es va reduir la influència del falangisme més
radical i es van abandonar la nomenclatura i els rituals
més clarament feixistes.
No obstant això, la situació internacional va veure una
gran hostilitat de les potències guanyadores de la
guerra cap a Espanya, que va ser aïllada i marginada
en el context de la postguerra per la seva vinculació
amb els derrotats règims de l’Eix. França va tancar la
frontera amb Espanya, es van retirar els ambaixadors
occidentals i es va condemnar explícitament el règim,
esperant que s’ensorrés o evolucionés cap a postures
més democràtiques i acceptables. El franquisme, en
canvi, va presentar l’aïllament i el boicot internacional
com una maniobra per desprestigiar el país, i va poder
perpetuar-se en el poder sense canvis importants.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
A partir del 1947, la tensió entre els Estats Units i
l’URSS va donar pas al començament de la Guerra
Freda. En aquest nou context internacional bipolar,
Espanya es va convertir en un potencial aliat en la
lluita contra l’enemic comunista, malgrat el seu sis-
tema polític antidemocràtic. Així doncs, tot i que es
van mantenir durant un temps les condemnes verbals,
el nou clima va afavorir una progressiva acceptació
del règim espanyol en el context internacional, amb el
retorn dels ambaixadors estrangers i el final de les
sancions.
10. El règim franquista es va organitzar institucionalment
al voltant de la concentració de poders en mans de
Franco, que, a més de ser cap de l’Estat i del Govern,
presidia el Consell de Regència, el Consell d’Estat, el
Consell d’Economia Nacional i el Tribunal de
Comptes. A més a més, el dictador era cap del Partit
Únic, secretari general del Movimiento i generalísimo
dels exèrcits.
El poder executiu residia en el Govern i en el Consell de
Ministres, que a nivell local es concretava en go-
vernadors civils i alcaldes. Tots aquests càrrecs estaven
directament supervisats pel mateix Franco. El poder
judicial residia en el Tribunal Suprem, que en l’àmbit
local es concretava en les audiències provincials.
El poder legislatiu tenia únicament un caràcter con-
sultiu i assessor i es dividia entre el Consejo Nacional
del Movimiento, el Consejo Nacional del Reino i les
Corts espanyoles. Les Corts estaven formades per
procuradors: alguns eren designats des del poder i
d’altres eren procuradors nats per raó del seu càrrec.
També existien procuradors elegits per sufragi res-
tringit i indirecte en el si de les corporacions, a partir
de la divisió en terços de la societat (terç sindical, terç
municipal i terç familiar).
A nivell local, el poder de la dictadura es basava, a
més dels governadors civils i alcaldes, en els
governadors militars i en les capitanies generals.
Finalment, els sindicats es trobaven enquadrats en el
Sindicat Vertical.
Les lleis que regulaven el complex entramat instituci-
onal del règim eren les anomenades Leyes Fundamen-
tales. Les primeres van ser el Fuero del Trabajo, la Ley
Constitutiva de las Cortes, el Fuero de los Espanyoles,
la Ley del Referéndum Nacional i la Ley de Sucesión.
Totes aquestes lleis i institucions negaven els principis
bàsics de la democràcia perquè no respectaven la
separació dels poders, garantien l’acumulació de
poders en mans d’una mateixa persona i no permetien
la participació de la població en la política ni en els
sindicats.
11. L’autarquia del règim franquista consistia en l’intent
d’aconseguir l’autosuficiència econòmica d’Espanya,
aïllant-se de l’exterior, fomentant la producció local i
substituint el lliure mercat per la intervenció de l’Estat
en l’economia.
13-7
 Per implantar aquest règim econòmic, la dictadura va
reglamentar el comerç exterior, limitant-lo i reduint-lo
als productes imprescindibles; va fomentar la
indústria nacional afavorint la creació d’empreses
públiques i fundant l’Instituto Nacional de Industria, i
també va reglamentar la comercialització dels pro-
ductes i els preus, sobretot en el sector agrari.
Els resultats de la política autàrquica van ser desastro-
sos: van portar el país a un estancament econòmic, al
col·lapse del comerç, a una reducció de producció i de
consum i a una baixada en el nivell de vida de la
població. La limitació del comerç exterior va suposar
l’encariment dels productes importats, una gran
escassetat de béns de consum i el desproveïment de
les indústries. En l’agricultura, la regulació estatal
dels preus va portar a un important descens de la
producció i a una disminució de la productivitat per
hectàrea.
12. El racionament dels productes bàsics va ser una con-
seqüència de la rígida reglamentació de l’economia
per part de la dictadura, ja que els pagesos estaven
obligats a vendre tota la seva producció a l’Estat a
preu de taxa. El desproveïment generalitzat d’aliments
va obligar l’Estat a introduir el racionament de
productes de primera necessitat, distribuïts a través de
cartilles específiques.
El racionament va portar a l’aparició d’un florent
mercat negre, en el qual els pagesos venien els seus
productes a preus molt més elevats que els oficials. A
més del mercat negre, els primers anys de la dictadura
van portar misèria i fam generalitzada per a la
població, amb la baixada de l’esperança de vida, la
reaparició de malalties i una alta mortalitat. La misèria
també es va manifestar en l’escassetat d’habitatges
dignes, i va obligar molts ciutadans a la pluriocupació
per poder sobreviure.
Pàgines 332 i 333
1. La reacció de la Falange davant la remodelació del
govern i la pèrdua d’influència va consistir en reivin-
dicar-se com a únic moviment inspirador de l’Estat,
criticant l’existència d’altres grups de poder i anun-
ciant dures accions contra els qui poguessin mani-
festar dissidències.
2. L’altra família política del franquisme que anava
agafant les regnes del poder a principis dels anys
cinquanta era la dels catòlics.
3. El text del general Franco Salgado mostra un fort
criticisme cap a les institucions del règim franquista.
Segons l’autor, el Movimiento no és sinó una aglo-
meració de buròcrates que no tenen arrelament al país,
com tampoc tenen els sindicats i la Falange, ja que les
úniques forces que mantenen el règim són la de
Franco i la de l’exèrcit.
4. Els factors que van afavorir un canvi d’orientació
política en el franquisme a partir del 1951 van ser el
13-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
malestar per les dures condicions de vida i per
l’opressió política, que es va expressar en protestes
com la de Bilbao i la de Barcelona; les dificultats
econòmiques, i la necessitat de suavitzar encara més
els trets del franquisme més pròxims al feixisme.
El canvi d’orientació política va consistir en una re-
modelació del govern, que va concedir més espai als
catòlics en detriment dels falangistes i va impulsar
figures menys autoritàries, com Ruiz-Giménez.
5. El règim franquista va aconseguir sortir del seu aïlla-
ment internacional gràcies a l’agudització de la Guer-
ra Freda. En aquest marc, l’anticomunisme acèrrim
del règim espanyol podia servir per a l’admissió en els
organismes internacionals mitjançant un acostament
als Estats Units.
El final de l’aïllament es va produir de manera
definitiva el 1953, quan es va firmar el concordat amb
el Vaticà, que accentuava encara més l’aliança amb
l’Església, i els acords amb els Estats Units, que
garantien al règim espanyol ajudes econòmiques i
militars i el suport de Washington a canvi de la
concessió d’instal·lacions militars nord-americanes en
territori espanyol.
6. El nou canvi governamental del 1957 va ser motivat
per les dificultats econòmiques, que seguien sense
resoldre’s i que afavorien l’aparició d’importants
moviments de protesta entre els obrers de les
indústries i entre els estudiants universitaris.
El canvi va consistir en una ulterior promoció dels
sectors catòlics dins del Govern, amb l’entrada dels
anomenats tecnòcrates. Aquests tecnòcrates, que
sovint procedien de l’Opus Dei i que no havien
conegut directament la Guerra Civil, es van
encarregar de liberalitzar l’economia espanyola per
modernitzar-la i salvar l’Estat de la fallida.
7. La Ley de Principios del Movimiento, promulgada el
1958, actualitzava els principis directors del règim,
encara que sense modificar la seva naturalesa dicta-
torial. Segons els falangistes més radicals, aquesta llei
havia de concedir grans poders al partit per controlar el
Govern. No obstant això, l’oposició de l’Església, els
militars i les empreses va fer que el Movimiento Nacio-
nal es configurés com una unió de totes les famílies
franquistes, sense paper dominant per a la Falange.
La Ley de Principios del Movimiento definia una
vegada més Espanya com a regne, però deixava que
fos Franco qui hagués d’elegir el futur rei, així com el
moment de la successió.
Pàgines 334 i 335
1. Les principals celebracions franquistes commemora-
ven la victòria del bàndol nacionalista en la Guerra
Civil, la figura de Franco i el partit únic de la Falange.
2. La censura era un sistema, impulsat pel govern fran-
quista, que havia de controlar i vigilar totes les acti-
 vitats socials, culturals i lúdiques dels espanyols.
L’objectiu de la censura era reprimir qualsevol contin-
gut que fos contrari als principis del Movimiento o a
la moral cristiana. La censura s’ocupava llavors de
vigilar la premsa, les obres teatrals, els llibres, les
pel·lícules i les conferències.
3. Per al franquisme, la funció social de la dona era
complementària a l’home: l’home s’encarregava dels
afers públics, i la dona, dels domèstics. Segons les
teories franquistes, la dona només havia d’ocupar-se
de formar una família, cuidar els fills i ocupar-se de
les tasques domèstiques. Per complir amb aquestes
feines, la dona havia de ser educada perquè aprengués
a fer activitats domèstiques, com cuinar, planxar i
sargir.
4. El franquisme va imposar a tota la societat espanyola,
però especialment a les dones i als joves, unes normes
de comportament social rígides i molt conservadores.
Aquestes incloïen el culte a Franco i al règim, difós a
través dels mitjans de comunicació; l’obediència a la
moral catòlica tradicional, a través de l’assistència
gairebé obligatòria a les cerimònies i de la prohibició
de conductes considerades contràries al catolicisme, i
unes normes de bons costums que imposaven la
manera de vestir i les actituds socials.
Per imposar aquestes normes tan rígides, el règim se
servia de les organitzacions de la Falange, que
enquadraven la societat i l’adoctrinaven: el Frente de
Juventudes per als joves, la Sección Femenina per a les
dones, l’Auxilio Social i Educación y Descanso.
5. El sistema de valors del franquisme es pot definir com
un sistema masclista perquè considerava les dones
inferiors, tant legalment com jurídicament. Les dones
van perdre tots els drets que havien conquerit durant
la Segona República, i van ser relegades a la llar i a
les tasques domèstiques. Les dones van perdre la
capacitat jurídica, i eren els seus marits els adminis-
tradors dels seus béns; se’ls va prohibir l’ús d’anticon-
ceptius, així com es van prohibir el divorci i l’avorta-
ment. A més a més, es va intentar evitar que les dones
treballessin fora de casa, i per a això era necessària
una autorització dels marits, i les dones treballadores
rebien sous notablement més baixos que els homes.
Des de l’òptica franquista, la dona només havia de
preocupar-se per formar una família, ser una bona
esposa i una bona mare, educar els fills i encarregar-se
de les tasques domèstiques.
6. L’educació sota el franquisme es va convertir en un
instrument bàsic per adoctrinar la joventut, tant
políticament com religiosament. L’Església es va fer
càrrec de l’ensenyament primari i mitjà, i a les aules
s’impartien classes obligatòries de religió i de For-
mación del Espíritu Nacional, una assignatura que
adoctrinava els joves en els principis del Movimiento.
Les nenes, separades dels nens, rebien, en canvi, una
educació diferenciada perquè el seu destí era quedar-
se a casa. Això va portar a una considerable
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
disminució del nivell educatiu de les dones.
Pàgines 336 i 337
1. Els centenars de milers d’espanyols que es van exiliar
el 1939 van fugir sobretot cap a França i cap als ports
del l’Àfrica del Nord, sovint a camps de refugiats amb
pèssimes condicions de vida. Si bé alguns van decidir
tornar a Espanya quan Franco va prometre, tot i que
no ho va mantenir, no castigar qui no hagués comès
delictes, molts es van quedar a l’exili, sobretot a
França i a Mèxic.
Els republicans espanyols que s’havien exiliat a
França es van veure molt afectats per l’ocupació nazi
del país a partir del 1940, i van ser considerats pels
alemanys com a comunistes i, per tant, enemics del
Tercer Reich. En aquesta situació, molts van decidir
anar-se’n cap a Amèrica, però d’altres es van allistar a
les files de la resistència francesa i van lluitar contra
els nazis.
Pels espanyols que van participar en la resistència,
l’arribada dels nazis va significar molts patiments, ja que
molts van ser deportats als camps de concentració i d’ex-
termini, i gairebé 6000 van ser assassinats. En la fotografia
del camp nazi de Mauthausen es pot veure una pancarta
en castellà perquè, quan hi van arribar les tropes nord-
americanes, hi havia una gran quantitat d’espanyols detin-
guts, que esperaven el seu alliberament i confiaven que els
aliats els ajudessin a derrotar la dictadura de Franco.
2. L’exili republicà es considera d’altament qualificat
perquè molts dels exiliats tenien professions d’elevat
prestigi intel·lectual i econòmic: rectors d’universitat,
intel·lectuals, artistes, professors, advocats, catedrà-
tics, enginyers, escriptors. Aquest fet va repercutir ne-
gativament en la producció cultural espanyola de la
postguerra, que va ser de baix nivell.
3. El 1945 hi havia uns 167.500 exiliats permanents. Els
països on hi havia més quantitat d’exiliats eren, per
ordre, França, Mèxic, l’Argentina, l’URSS, Vene-
çuela, la República Dominicana, Xile, Cuba, Co-
lòmbia, el Regne Unit, els Estats Units i el Canadà.
Molts dels exiliats van embarcar cap a Amèrica pels
tradicionals vincles entre Espanya i els països del Nou
Món, per la generosa acollida proporcionada per
països com Mèxic, i per fugir de l’Europa ocupada
pels nazis.
4. Els exiliats, després de la Segona Guerra Mundial, es
van dedicar a mantenir en vida les institucions, els
partits i els sindicats republicans, promovent reunions
i intentant popularitzar la seva causa a l’estranger.
L’esperança dels exiliats era que les potències aliades,
una vegada derrotades les forces de l’Eix, els
ajudessin a enderrocar la dictadura franquista.
5. Les institucions republicanes a l’exili es van dedicar a
mantenir les seves organitzacions, i fins i tot van crear
unes Corts que es van mantenir fins al 1977. Malgrat
això, van acabar sent ineficaces per les divisions
13-9
 internes i per l’aïllament de la realitat social espanyola,
que resultava cada vegada més aliena als exiliats.
6. Resposta personal.
Pàgines 338 i 339
1. L’octavilla de la CNT es va escriure el 1946, en un
moment en què els països guanyadors de la guerra
estaven exercint una forta pressió diplomàtica sobre la
dictadura franquista i fins i tot van arribar a retirar els
seus ambaixadors i a tancar la frontera amb França, i
estaven sotmetent Espanya a un aïllament interna-
cional gairebé total. Les aspiracions de l’oposició eren
que la derrota de l’Eix i el boicot aliat a Espanya
creessin les condicions favorables per a una caiguda
del règim franquista.
2. Les principals zones d’actuació de la guerrilla eren les
zones de muntanya de la cornisa Cantàbrica, entre
Galícia i Astúries; la vall del Guadiana, a Extrema-
dura; les muntanyes d’Andalusia, i les zones de
l’interior de l’Aragó i de la Comunitat Valenciana. Els
punts d’entrada i sortida més destacats dels guerrillers
eren els ports dels Pirineus, l’estret de Gibraltar i
ciutats marítimes com Tànger, Marsella i Orà.
3. Les principals causes del descontentament popular
durant la postguerra eren les difícils condicions
econòmiques i les restriccions i privacions a les quals
es veia sotmesa bona part de la població.
4. Durant la postguerra, l’oposició de l’interior va passar
per tres diferents fases d’actuació, caracteritzades pel
desenvolupament de diferents estratègies respecte a la
dictadura. En general, la reconstrucció de l’oposició
interna va ser difícil i lenta, i el PCE va ser el partit que
va saber reorganitzar-se de la manera més efectiva.
La primera fase va durar fins a finals del 1944, i es va
caracteritzar pel limitat abast de les activitats de
l’oposició i per la persistència de grups guerrillers a
l’interior. El 1944 la pròxima derrota de les forces de
l’Eix va estimular operacions guerrilleres de més
envergadura, com la invasió de la Vall d’Aran, que
malgrat tot es van saldar amb un fracàs i van motivar
el progressiu abandonament, per part dels partits de
l’oposició clandestina, de l’estratègia de lluita armada.
La segona fase va començar el 1945 i va durar fins al
1948, i es va desenvolupar en un moment de dificultat
per al règim franquista, aïllat internacionalment per
les potències guanyadores de la guerra mundial. L’es-
perança d’una intervenció estrangera va motivar lla-
vors la creació de plataformes unitàries de l’oposició,
i també va afavorir la reorganització de l’oposició
monàrquica al voltant de l’Alianza Nacional de
Fuerzas Democráticas.
La tercera fase, del 1948 al 1951, va veure la
desmoralització de les forces d’oposició pel nou
context internacional, que va permetre la super-
vivència del franquisme, i pels cops rebuts per part de
13-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
les forces de l’ordre. En aquest nou context, es va
ampliar també el distanciament entre l’oposició de
l’interior i la de l’exili.
Els problemes que va haver d’afrontar l’oposició van
ser sobretot la brutal repressió policial, principalment
per part de la Guàrdia Civil, que va desmantellar
diverses vegades les xarxes clandestines. Al mateix
temps, l’oposició va haver d’enfrontar-se als canvis de
context internacional, que van garantir la supervivèn-
cia de la dictadura i van obligar a modificar estratè-
gies, i a la cada cop més gran separació entre forces
de l’interior i forces de l’exili.
5. L’activitat guerrillera a l’interior va començar quan es
va acabar la Guerra Civil, quan alguns combatents
republicans es van amagar amb les seves armes i van
desenvolupar petites accions contra el règim, sobretot
en zones rurals i de muntanya, i en grans ciutats com
Madrid i Barcelona. Aquests guerrillers, que sovint
entraven a Espanya des de territori francès, eren
constantment atacats per les forces de l’ordre, i van
patir una dura repressió, tot i mantenir-se actius, en
grups cada vegada més reduïts, fins als anys
cinquanta. Intents d’acció guerrillera més consistents,
i amb el suport dels partits de l’oposició clandestina,
es van donar el 1944, amb la invasió de la Vall
d’Aran, però sense resultats pràctics.
Els maquis no van poder aconseguir grans resultats
per l’efectiva repressió de les forces de l’ordre i per
l’absència d’ajuda des de l’exterior, fet que finalment
va provocar la derrota dels guerrillers.
6. L’oposició obrera va començar a reconstruir-se a
Espanya a partir de finals dels anys quaranta, quan les
difícils condicions de vida i de treball van provocar la
protesta dels obrers. En la reconstrucció de l’oposició
obrera hi van jugar un paper important els comunistes
i els sectors catòlics, plantejant reivindicacions
obreres i laborals. Aquesta oposició es va manifestar
de manera oberta en conflictes laborals, vagues i
protestes, com la vaga general del País Basc del 1947
i la vaga dels tramvies de Barcelona del 1951.
D’altra banda, l’oposició estudiantil es va desenvolupar
en oposició al sindicat oficial, reivindicant llibertats
polítiques i la reforma de la universitat. Els estudiants
van començar a manifestar-se a Madrid el 1956 i a
Barcelona l’any següent. Malgrat la repressió, aquest
moviment també es va estendre a altres ciutats.
Pàgines 340 i 341
1. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar que
el règim franquista va ser un règim antidemocràtic,
totalitari i contrari a les llibertats individuals, que amb el
suport de l’Església i l’exèrcit va crear un Estat que va
mantenir les seves característiques fonamentals fins al
final. El franquisme va ser reaccionari, socialment
masclista, repressor i amb trets feixistes evidents.
A Catalunya va suprimir l’autogovern, el règim d’auto-
 nomia i totes les institucions públiques catalanes repu-
blicanes, alhora que en va instaurar unes altres de
dependents directament del règim. També hi va resta-
blir la divisió provincial i va imposar una administra-
ció centralista i uniformitzadora, amb la prohibició de
l’ús de la llengua catalana en l’àmbit administratiu i
públic.
2. L’autarquia va ser un objectiu compartit per la
majoria dels règims feixistes, i el franquisme, de fet,
es va basar en el feixisme italià per implantar-la a
Espanya. Consistia en la recerca de l’autosuficiència
econòmica per a Espanya, que havia de fer-se
mitjançant la limitació de les importacions i una rígida
reglamentació de l’economia amb una forta interven-
ció estatal. Les conseqüències de la implantació de
l’autarquia a Espanya van ser la caiguda de la produc-
tivitat agrària i industrial, i l’escassetat de productes,
que va provocar l’aparició del mercat negre i del
racionament, l’augment dels preus i el general
empobriment de la societat, amb un descens en les
condicions de vida dels ciutadans.
3. El primer període de les relacions internacionals de
l’Espanya de la postguerra va ser caracteritzat per la
proximitat ideològica i política amb les potències de
l’Eix, models a imitar per al nou règim franquista
entre el 1939 i finals del 1943. En aquest període
Espanya va estar a punt d’entrar a la Segona Guerra
Mundial i va mantenir una actitud extremadament
favorable a l’Eix.
El segon període va ser caracteritzat pel distanciament
dels països de l’Eix, que estaven a punt de ser
derrotats en la guerra, i per l’aïllament internacional al
qual es va veure sotmès el franquisme entre el 1945 i
el 1948. Considerat còmplice dels règims feixistes, el
franquisme va patir un boicot que el va excloure dels
organismes internacionals i va veure la retirada dels
ambaixadors estrangers.
El tercer període, que comença el 1948, ve marcat pel
nou context internacional de la Guerra Freda: en
aquesta, l’anticomunisme franquista constituïa un
recurs que els Estats Units no volien desaprofitar.
Mentre el règim intentava donar una nova imatge,
Espanya va ser admesa en els principals organismes
internacionals i va veure com acabava el seu
aïllament, sobretot gràcies als acords amb el Vaticà i
amb els Estats Units.
4. L’oposició política va tardar a reconstruir-se després de
la Guerra Civil perquè patia les divisions entre les
forces de l’interior i les forces de l’exili, cada vegada
més aïllades del context social espanyol; perquè en un
primer moment va apostar per la lluita armada, pensant
que la caiguda de l’Eix també provocaria l’esfon-
drament del règim franquista, i perquè va patir la
violenta repressió de les forces de l’ordre franquis-
tes.
5. Resposta personal.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Pàgines 342 i 343
REPASSA
a) Defineix conceptes
– Sindicat vertical: sindicat unitari que, durant el fran-
quisme, agrupava empresaris i treballadors en un
mateix sindicat per branques de producció.
– Autarquia: sistema econòmic introduït pel franquis-
me que tenia com a objectiu fer d’Espanya un país
autosuficient, seguint el model dels estats feixistes.
– Nacionalcatolicisme: doctrina sota la qual es va regir
Espanya durant el règim franquista, caracteritzada per un
fort component religiós catòlic paral·lel a un fervorós
nacionalisme.
– Depuració política: procés mitjançant el qual la
dictadura franquista va expulsar dels seus llocs de
treball tots aquells que, durant la República, s’havien
manifestat a favor de la causa republicana.
– Mercat negre: mercat clandestí en què es compraven i
venien il·legalment, i amb preus molt superiors als
establerts, els productes que escassejaven a l’Espanya
franquista com a conseqüència de les dificultats
econòmiques.
– Democràcia orgànica: sistema polític creat pel franquis-
me que constava d’unes Leyes Fundamentales en lloc
d’una Constitució, i d’unes Corts designades pel poder.
b) Explica i situa cronològicament
A continuació, relacionem els fets seguint un ordre
cronològic:
– Entrevista d’Hendaia (1940): entrevista entre Hitler i
Franco en què es va discutir la participació espanyola
en la guerra mundial al costat de l’Eix. Les excessives
pretensions espanyoles van acabar no convencent
Hitler.
– Invasió de la Vall d’Aran (1944): acció dels maquis
promoguda pel PCE l’octubre del 1944 que va portar
a l’ocupació de la vall durant uns deu dies amb
l’objectiu de provocar una insurrecció general
antifranquista i que es va saldar amb un fracàs.
– Retirada d’ambaixadors de Madrid (1946): acció de
les potències occidentals guanyadores de la Segona
Guerra Mundial que, mitjançant la retirada dels seus
representants diplomàtics a Espanya, van sotmetre el
règim a un boicot internacional.
– Vagues de tramvies a Barcelona (1951): sèrie de va-
gues que es van donar a la ciutat catalana per l’aug-
ment dels preus, especialment el dels bitllets del tramvia,
i el deteriorament de les condicions de vida.
– Acords amb els Estats Units (1953): acords entre el
govern franquista i el nord-americà mitjançant els
quals Espanya cedia als Estats Units bases militars a
canvi d’ajudes econòmiques; van marcar el definitiu
reconeixement internacional del franquisme.
13-11
c) Estableix semblances i diferències
– Franquisme / falangisme: el franquisme és el règim
polític totalitari implantat per Franco a partir del 1939 a
Espanya. El falangisme és un moviment polític
d’inspiració feixista que es va convertir en moviment
polític únic de l’Espanya franquista, i els exponents del
qual representaven l’ala més radical del franquisme.
– Racionament / mercat negre: el racionament és el
procés, motivat per l’escassetat econòmica, pel qual es
van racionar els béns de primera necessitat durant els
anys de la postguerra. El mercat negre és un mercat
clandestí en què es venien il·legalment, i a preus molt
més elevats, els béns que eren objecte del racionament.
– Neutralitat / no-bel·ligerància: la neutralitat és l’actitud
de no-implicació en el conflicte mundial que va adoptar
Espanya entre el 1939 i el 1940, i posteriorment entre
finals del 1943 i el 1945. La no-bel·ligerància va ser, en
canvi, l’actitud adoptada entre el 1940 i el 1943, per la
qual Espanya no es considerava equidistant entre els
dos bàndols en lluita en el conflicte mundial, sinó que
es considerava pròxima a l’Eix tot i que no havia
declarat formalment la guerra als aliats.
CONTESTA
a) L’Estat instaurat per Franco va ser un règim autoritari,
estructurat al voltant d’un líder absolut que acumulava
tots els poders. No hi havia divisió de poders ni
representació parlamentària i s’havien suprimit la
Constitució, els partits polítics i els sindicats.
Era un règim totalitari d’inspiració feixista perquè, de
la mateixa manera que els règims feixistes, tenia un
fort component militar fruit del seu origen bèl·lic,
alguns elements propis de les monarquies absolutistes,
una orientació d’extrema dreta reaccionària, un odi
visceral cap a la democràcia, els moviments socials i
el liberalisme, i va suprimir les llibertats individuals
per afavorir l’exaltació de l’Estat.
b) Al principi de la Segona Guerra Mundial, i fins a
l’estiu del 1940, Espanya es va declarar neutral, tot i
que va mantenir una actitud benèvola cap a Itàlia i
Alemanya. A l’estiu del 1940, davant les victòries de
l’Eix, Espanya va abandonar la neutralitat i va passar
a declarar-se no-bel·ligerant, i es va alinear encara
més amb les forces feixistes i va preparar la seva
intervenció en el conflicte sota els auspicis del
ministre d’Exteriors Serrano Súñer. Si bé les entre-
vistes de Franco amb Hitler i Mussolini, entre finals
del 1940 i principis del 1941, no van donar com a
resultat l’entrada a la guerra d’Espanya, per les
excessives pretensions territorials franquistes, Espa-
nya fins a finals del 1943 va donar suport de manera
constant a les forces de l’Eix, subministrant materials
estratègics i fins i tot arribant a enviar els voluntaris
de la División Azul al front oriental.
A partir de finals del 1943, amb el declivi de l’Eix, el
franquisme es va veure obligat a un gir diplomàtic per
allunyar el seu destí de les potències feixistes, i
13-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
intentar salvar el règim. Es va abandonar llavors la
no-bel·ligerància i es va retirar la División Azul,
mentre es feien alguns esforços per acostar-se a les
potències occidentals.
Les potències guanyadores de la Segona Guerra
Mundial, després del 1945, van promoure un obert
boicot cap al règim franquista, considerat com un
simpatitzant dels feixismes derrotats. Entre el 1945 i
el 1948 Espanya va patir un aïllament diplomàtic que
es va manifestar amb la retirada d’ambaixadors de
Madrid i amb el tancament de la frontera amb França.
No obstant això, el nou clima de la Guerra Freda va
propiciar una lenta normalització de les relacions i el
final de l’aïllament, sobretot gràcies als acords firmats
amb el Vaticà i amb els Estats Units el 1953.
c) El franquisme va posar en marxa una política econò-
mica autàrquica, que pretenia fer d’Espanya un país
autosuficient econòmicament. L’autarquia consistia en
la rígida reglamentació sobre importacions i exporta-
cions, que exigien l’autorització de l’Estat per limitar
els intercanvis, i en el foment de la indústria nacional
a partir d’una enorme inversió de recursos estatals.
La implantació de l’autarquia i el control estatal sobre
la producció i el mercat va portar a un general
desproveïment, a una escassetat de producció agrària i
industrial i a unes greus dificultats econòmiques que
van obligar a introduir el racionament dels productes
bàsics. A més a més, molts dels productors destinaven
els seus productes al mercat negre, on podien obtenir
més beneficis econòmics, gràcies a la tolerància i la
corrupció de les autoritats.
d) A partir del 1950, el règim franquista va experimentar
un canvi d’orientació política que va portar a una nova
etapa caracteritzada per l’anomenat nacionalcatolicis-
me. En aquesta etapa es va donar més protagonisme
als catòlics i a figures no tan compromeses amb el
règim, i es va reduir la influència dels falangistes. Una
successiva reorientació política va començar el 1957,
amb l’ascens dels tecnòcrates de l’Opus Dei, encar-
regats de preparar la liberalització econòmica d’Es-
panya.
Aquests canvis van ser motivats per les difícils con-
dicions econòmiques del país, que estaven afavorint la
reaparició de moviments de protesta, i per la neces-
sitat de suavitzar els trets més pròpiament feixistes del
règim per acostar-se a les potències occidentals.
e) La política que el règim franquista va exercir contra
els vençuts va ser una política repressiva, que va
institucionalitzar el càstig als derrotats i va voler
perpetuar la divisió bèl·lica entre vencedors i vençuts.
La repressió, basada, per exemple, en la Ley de
Responsabilidades Políticas i la Ley de Represión del
Comunismo y la Masonería, volia donar un càstig
exemplar per als vençuts que servís com a fre per a
qualsevol moviment d’oposició. Milers van ser els
executats i els detinguts; milers els que van perdre el
seu lloc de treball com a conseqüència de les
depuracions. A més a més, el franquisme va procedir
 a confiscar béns als vençuts i a prohibir les llengües
pròpies de Catalunya, el País Basc i Galícia.
Després de la Guerra Civil, milers d’espanyols es van
exiliar a l’estranger per fugir de la dictadura. La
majoria van acabar a França, on, en un primer
moment, van ser reclosos en camps provisionals en
terribles condicions sanitàries. Amb l’arribada dels
nazis, molts van fugir a Amèrica, mentre que d’altres
es van unir a les files de la resistència francesa, motiu
pel qual van ser perseguits pels alemanys.
f) L’oposició de l’exterior, formada pels republicans que
es van exiliar a l’estranger després de la Guerra Civil,
va intentar mantenir en vida les institucions republi-
canes, i al mateix temps va exercir pressions diplomà-
tiques perquè les potències estrangeres se solidaritzes-
sin amb la causa de l’antifranquisme i actuessin per
enderrocar la dictadura. Malgrat això, el progressiu
allunyament de la realitat social espanyola va portar a
una pèrdua d’importància d’aquesta oposició, ja molt
dividida entre diferents opcions polítiques.
A l’interior, l’oposició va tardar molt a reorganitzar-se,
i ho va fer de manera lenta i poc consistent per la
contínua repressió de les forces de l’ordre. No obstant
això, algunes forces, com el PCE, van aconseguir
reconstruir unes xarxes d’oposició. En un primer
moment, i fins al 1944, l’oposició interna va ser
promoguda sobretot pels guerrillers, que actuaven en
diferents zones del país, i que van arribar a ocupar
alguns dies la Vall d’Aran, en una operació promoguda
pel PCE, tot i que no van obtenir resultats consistents.
Entre 1945 i 1947, l’oposició, tot i no renunciar a la
lluita armada, es va reorganitzar, pensant en una
pròxima caiguda del règim per l’aïllament internacional
de la postguerra. Van néixer així les primeres platafor-
mes unitàries, algunes al voltant dels monàrquics.
Malgrat això, la progressiva entrada d’Espanya en el
context internacional de la Guerra Freda va portar a la
desmoralització de les forces opositores, que, en alguns
casos, van decidir abandonar la lluita armada i els
intents d’enderrocar el règim per la força i apostar per
l’acció política clandestina.
Als anys cinquanta, finalment, van tornar a aparèixer
les protestes obreres en ciutats com Barcelona, i els
moviments estudiantils a les universitats.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre’n l’enunciat
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau
Activitat guiada.
3. Establir-ne el guió
Activitat guiada.
COM ES COMPAREN DUES FOTOGRAFIES HISTÒRIQUES
a) Activitat guiada.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
b) Activitat guiada.
c) Activitat guiada. La imatge de la trobada a Hendaia
entre Hitler i Franco correspon al moment en què,
durant la guerra, va ser més probable la intervenció
espanyola en el conflicte al costat de les potències de
l’Eix. Després de la inicial neutralitat, les victòries
alemanyes van estimular les ambicions espanyoles, i es
va entrar en la fase de no-bel·ligerància. Malgrat això,
precisament a Hendaia les excessives pretensions
franquistes, amb l’exigència d’amplis territoris al nord
de l’Àfrica, van allunyar la possibilitat d’una intervenció,
pel rebuig alemany a les peticions espanyoles.
La segona imatge, que mostra la calorosa abraçada de
Franco al president nord-americà Eisenhower, marca
la definitiva acceptació d’Espanya en el context
internacional marcat per la Guerra Freda. Els acords
del 1953 amb els Estats Units havien proporcionat a
Espanya grans ajudes econòmiques, a canvi de la
cessió de bases als nord-americans, i sobretot van
marcar el final definitiu de l’aïllament espanyol.
d) Activitat guiada de resposta personal.
Pàgines 344 i 345
1. Comenta el text
a) El primer text és un article, mentre que els altres dos
són anuncis de premsa. El primer text s'adreça a les
persones favorables als insurrectes, als colpistes, i els
vol animar a participar a la guerra per tal de "reconque-
rir" Espanya lluitant contra els partidaris de l'Autono-
mia de Catalunya. En aquest article l'autor insisteix que
a Espanya no hi ha més referent que Castella.
Els altres dos anuncis de premsa estan dirigits a la
població catalana, un cop finalitzada la guerra. Tots
dos anuncis estableixen la prohibició de l'ús públic i
oficial del català, i especifiquen les multes en cas d'in-
compliment de la norma.
El primer text es va redactar poques setmanes després
de l'inici de la guerra civil, i els altres dos es van ela-
borar uns mesos després que la guerra acabés i el rè-
gim franquista s'instaurés a Catalunya.
b) Les respostes de l'activitat són les següents:
• El primer text està dirigit a persones partidàries
dels insurrectes, a qui vol animar a participar a la
guerra civil. Els altres dos textos estan adreçats a
la població catalana, a la qual prohibeix l'ús pú-
blic i oficial de la llengua catalana.
L'article defensa la idea d'una Espanya única,
amb un referent únic que és Castella. Compara la
situació d'Espanya al 1936 amb la de l'època de la
Reconquesta i estableix la necessitat de lluitar per
"reconquerir" Espanya i salvar-la d'aquells que la
volen disgregar o destruir, particularment dels
partidaris de l'autonomia catalana. Per aquest mo-
tiu, com podem llegir a la frase en cursiva, com-
para la Barcelona del 1936 amb el regne de Gra-
nada l'any 1492.
13-13
 • Els dos textos últims exposen la prohibició de l'ús
oficial i públic de la llengua catalana. Estableixen
les sancions en cas d'incompliment de la norma i
tenen una intenció coercitiva: limitar la llengua i
la cultura catalanes. Aquesta política de repressió
no va afectar només la llengua catalana, sinó tam-
bé els seus símbols, referents i institucions cultu-
rals, que van quedar prohibits.
c) Després de la guerra es va intentar esborrar la identitat
catalana i es va reprimir tot signe de catalanitat. Es va
prohibir l’ús del català en els àmbits oficial i públic.
El castellà es va imposar com a llengua única des de
l’ensenyament primari fins a la cultura literària. Els
escriptors catalans es van veure obligats a escriure en
castellà. Hi va haver una persecució sistemàtica de to-
tes les manifestacions culturals catalanes i una prohi-
bició generalitzada dels símbols de catalanitat (bande-
res, himnes, cançons, etc.). Les principals institucions
culturals catalanes van ser prohibides i van desaparèi-
xer o van haver de passar a la clandestinitat, com fou
el cas de l’Institut d'Estudis Catalans.
2. Analitza la taula
a) A la taula apareixen reflectits els índexs dels preus i
dels salaris a Espanya entre el 1940 i el 1953. La
unitat en què es mesuren els preus i els salaris es
calcula a partir d’una base convencional. Segons
aquesta base convencional, anomenada base 100, es
considera que els preus tenien un nivell de 100 el
1942, i els salaris de 100 el 1936, i a partir d’aquests
dos nivells es calculen les pujades o baixades en
percentatges, expressats numèricament.
b) Els preus van experimentar un augment constant des
del 1942 fins al 1953, any en què van arribar a un
índex de 247, més del doble de l’any inicial. Els
salaris el 1940 eren només la meitat del que van ser el
1936, i al llarg del període recollit es van quedar
estancats, i només van experimentar un mínim aug-
ment a principis dels anys cinquanta, tot i que sense
recuperar els valors del 1936. Comparant l’evolució
dels preus i dels salaris a Espanya, es pot afirmar que
les condicions de vida per a la major part de la
població van patir un important deteriorament després
de la Guerra Civil, ja que a una pujada constant dels
preus no va correspondre un augment de salaris.
c) L’evolució de preus i salaris se situa en el context
econòmic de la postguerra, marcat per l’aposta de la
dictadura per l’autarquia. La implantació de l’autar-
quia va causar una general escassetat de recursos i
d’aliments, encara més greu si es consideren les
destruccions de la guerra, que va portar a la difusió
del mercat negre i a un tràgic empitjorament de les
condicions de vida dels espanyols. En els anys
considerats, es va difondre la fam, van reaparèixer
malalties i va augmentar la mortalitat.
3. Interpreta la vinyeta
a) La imatge és una vinyeta satírica publicada el 1953 en
13-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
una revista dels exiliats republicans espanyols. La
vinyeta representa el govern espanyol preparant-se per
rebre l’ambaixador nord-americà i amagant les proves
de la repressió i de les antigues simpaties per als
règims feixistes.
Els personatges assenyalats amb un número són els
detinguts republicans (1), un majordom que retira
els retrats de Mussolini i Hitler (2), dos guàrdies
civils (3) i el general Franco (4). L’autor de la
vinyeta pretén satiritzar l’operació de maquillatge a
què s’està sotmetent el règim espanyol per poder
obtenir l’ajuda nord-americana i poder tornar al
context internacional: un rentat de cara que malgrat
tot no cancel·la la repressió i les antigues simpaties
feixistes.
b) La imatge representa molt bé la nova conjuntura que
va afavorir la reincorporació d’Espanya al context
internacional. Durant la Guerra Freda, l’antico-
munisme franquista podia ser útil per a l’estratègia
nord-americana, i per això es va arribar als acords del
1953 segons els quals, a canvi d’ajuda econòmica i
del reconeixement internacional, Espanya va cedir
bases militars als Estats Units. Per facilitar aquest
procés, el règim es va sotmetre a un rentat de cara
allunyant els elements més radicals del falangisme i
incorporant al govern molts catòlics.
c) Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que una vinyeta com la representada mai hauria pogut
publicar-se a la premsa espanyola, perquè la censura
hauria prohibit representar Franco caricaturitzat
d’aquesta manera, i també hauria prohibit mencionar
els patiments dels presos republicans.
4. Completa al quadern
Els alumnes podran completar l’esquema amb les se-
güents informacions:
• Franquisme
– Bases ideològiques: concentració de poders, tota-
litarisme, centralisme, censura.
– Suports socials: exèrcit, Església, Falange, classes
altes.
• Evolució política
– II Guerra Mundial (1939-1945): inicial neutralitat
(1939-1940); pas a la no-bel·ligerància i suport
explícit a la causa de l’Eix (1940-1943); retorn a la
neutralitat (1943-1945). Predomini del falangisme.
– Guerra Freda (1945-1959): aïllament i boicot inter-
nacional (1945-1948); etapa de reconeixement
internacional (1948-1959). Progressiva substitució
del falangisme per elements catòlics i tecnòcrates;
nacionalcatolicisme.
• Economia autàrquica
– Característiques: reglamentació del comerç exte-
rior; foment de la indústria nacional; regulació es-
tatal dels preus i de la comercialització.
 – Conseqüències: estancament econòmic; raciona-
ment; mercat negre; dures condicions de vida;
fam; malalties; elevada mortalitat.
• Oposició
– Interior: clandestinitat; persistència de la guerrilla
(1940-1944); organització de plataformes (1944-
1947); fase de desmoralització (1947-1951);
aposta per l’acció política clandestina (1951-
1959); conflictivitat social i estudiantil.
– Exili: presència en camps de refugiats a França
(1939); exili a Amèrica i lluita en la resistència
francesa; manteniment de les institucions republi-
canes.
5. Investiga amb fonts digitals
a) La missió autoritzada pel govern britànic consistia a
subornar altes personalitats del règim franquista. El seu
principal impulsor va ser l’ambaixador britànic a
Madrid Samuel Hoare. L’objectiu de la missió era
impedir que Espanya entrés en la guerra mundial al
costat de l’Eix, reforçant les personalitats contràries a la
intervenció. Es va anomenar “Els cavallers de Sant
Jordi” perquè en les monedes que Anglaterra enviava
als seus aliats continentals en el passat una de les cares
presentava la figura de sant Jordi, patró d’Anglaterra.
b) Els militars implicats, que van rebre els suborns, van
ser sobretot Nicolás Franco i els generals Varela,
Kindelán, Aranda i Gallarza. També hi van estar
implicats Queipo de Llano, Orgaz, Moreno, Alongo,
Solchaga, Asensio i Muñoz Grandes. Per procedir al
pagament, primer, es van dipositar els diners en un
banc suís i, després, en una sucursal a Nova York.
L’intermediari de l’operació va ser el financer Juan
March. L’operació va donar com a resultat final el
reforçament dels dirigents espanyols contraris a l’en-
trada en guerra, el que va fer la participació espanyola
en el conflicte cada vegada menys probable.
c) La investigació va quedar incompleta inicialment
perquè el professor Smyth no va poder descobrir, en
un primer moment, la identitat dels militars espanyols
implicats en l’operació. La investigació va poder
completar-se quan els Arxius Nacionals britànics van
desclassificar un document que explicava el
mecanisme de l’operació i que detallava els noms dels
espanyols que van rebre els suborns.
d) En línies generals, tots els països democràtics desclas-
sifiquen els seus documents secrets quan han passat
uns quants anys de la seva elaboració. Als Estats
Units han de passar cinquanta anys, mentre que al
Regne Unit, trenta. Malgrat això, alguns documents
no es publiquen integralment, i d’altres, considerats
perillosos per a la seguretat nacional, no arriben mai a
sortir a la llum.
Elabora un eix digital
Activitat personal.
Reptes a la Xarxa
Activitat personal.

ENLLAÇOS D’INTERNET

TICHING WEBS

http://www.tiching.com/756960 https://ca.wikipedia.org/wiki/Franquisme

http://www.tiching.com/756961 https://vimeo.com/6715001

http://www.tiching.com/756969 https://www.youtube.com/watch?v=Wp4ncBoUjmQ

http://blocs.xtec.cat/mariaclara/la-seccion-femenina/45-el-model-de-dona-de-la-
http://www.tiching.com/756972
seccion-femenina/454-la-dona-en-la-familia-i-el-matrimoni/

http://www.tiching.com/756975 https://ca.wikipedia.org/wiki/Invasi%C3%B3_de_la_Vall_d%27Aran_(1944)

http://www.tiching.com/756976 https://sites.google.com/site/tmicolau/home

http://www.tiching.com/757340 http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/franquisme-cat.htm

http://www.ccma.cat/324/Lespionatge-britanic-va-subornar-Espanya-perque-no-
http://www.tiching.com/757341
participes-a-la-Segona-Guerra-Mundial/noticia/2121493/

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/12/14/evolucio-politica-del-regim-
http://www.tiching.com/757346
franquista-nacionalcatolicisme-i-primers-intents-d%e2%80%99obertura-1947-1959/

https://historiata.wordpress.com/2014/09/12/memoria-historica-la-historia-de-la-
http://www.tiching.com/757347
nueve-els-republicans-espanyols-que-van-alliberar-paris/

13-15

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 1 4
El f ranquisme: l'etapa de creixement econòmic (1 9 5 9 - 1 9 7 5 )

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions Didàctiques

• Solucionari

• Recursos Didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliografia

14-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 346
a
357
Orientacions didàctiques
Bibliografia
● 1. Liberalització econòmica i plans... Descripció dels efectes del Plan de
Estabilización del 1959 i dels plans de desenvolupament. ● ALBERT BRODER: Historia eco-
nómica de la España contempo-
● 2. Els anys del creixement econòmic. Anàlisi del creixement econòmic ránea. Alianza Editorial, Ma-
espanyol en la indústria i l’agricultura, així com dels seus defectes. drid, 2000.
● 3. Europa va salvar Espanya? Textos i documents que analitzen el paper Els capítols 12 i 13 del llibre
d’Europa en la modernització d’Espanya en la dècada de 1960. estan dedicats respectivament a
● 4. Els canvis demogràfics i socials. Descripció de les transformacions l'evolució de l'economia espan-
socials d’Espanya entre 1960 i 1975. yola del 1959 al 1964 i entre els
anys 1964 i 1974.
● 5. Procés d’urbanització... Documents i textos sobre la urbanització i els
desequilibris territorials provocats pel creixement econòmic. ● CARME MOLINERO I PERE YSÀS:
El Règim franquista: feixisme,
Naveguem per Tiching modernització i consens. Eumo,
● http://www.tiching.com/757103. El Plan de Estabilización de 1959. Article
Vic, 2003.
de la enciclopèdia Viquipèdia sobre el Plan de Estabilización i la seva gènesi. Llibre que incideix en l'evolució
del franquisme des de les seves
● http://www.tiching.com/757105. Història de la Seat. Web sobre el naixement
etapes inicials fent èmfasi a les
de la SEAT i l'impacte de l'aparició del 600 a l'Espanya dels anys cinquanta.
transformacions econòmiques i
● http://www.tiching.com/757106. El turisme a Benidorm. Anàlisi del turisme a socials que va experimentar el
Benidorm i de com un poble de pescadors va esdevenir una ciutat turística. règim a partir de 1959.
● http://www.tiching.com/757401. Canvis demogràfics a Espanya entre 1960 i
1975. Text sobre les transformacions demogràfiques en l’etapa del desarrollismo.
● http://www.tiching.com/757406. Les barraques de Montjuïc. Article que recor-
da el fenomen del barraquisme a Barcelona durant el franquisme.

APARTATS 6 A 11 358
a
369
Orientacions didàctiques
● 6. La modernització de la societat. Textos i documents que expliquen els
Bibliografia
canvis socials a l’Espanya del desarrollismo. ● J. M. HUERTAS I J. FABRE: La
● 7. Reformisme polític sense llibertats. Descripció de les reformes del Catalunya dels seixanta. Angle,
règim en la dècada de 1960 i de les tensions que les van acompanyar. Manresa, 2006.
● 8. La reorganització... Anàlisi de l'oposició antifranquista a partir de 1960. Llibre que analitza les profundes
transformacions socials, econò-
● 9. Llibertat, Amnistia... Estudi de l'antifranquisme i el desenvolupament
miques i polítiques que va viure
cultural a Catalunya a partir del 1960.
Catalunya durant els anys
● 10. L’agonia de la dictadura. Descripció de les fases finals de la dictadura seixanta i setanta.
franquista i dels problemes a què va haver d’enfrontar-se.
● J. COLOMINES: Crònica de l'an-
● 11. Per què el desenvolupament econòmic...? Síntesi final que explica el
tifranquisme a Catalunya. An-
paper del desenvolupament econòmic i social en la caiguda del franquisme.
gle Editorial, Barcelona, 2003.
Naveguem per Tiching Obra sobre la resistència al fran-
● http://www.tiching.com/757133. Mallorca: crònica sentimental dels 60.
quisme a Catalunya entre 1958 i
Testimonis de l'escriptor López Crespí sobre la Mallorca dels anys seixanta.
1977. El llibre aplega una sèrie
de textos escrits per l'autor entre
● http://www.tiching.com/757140. El procés de Burgos. Article de l'enciclopèdia el 1958 i 1977, mentre duia a
Viquipèdia dedicat al procés de Burgos i les seves repercussions. terme una intensa activitat polí-
● http://www.tiching.com/757410. La represa cultural de Catalunya en el tar- tica clandestina.
dofranquisme. La represa cultural de Catalunya en el tardofranquisme
● http://www.tiching.com/757141. El govern d’Arias Navarro. Text sobre l’últim
govern del franquisme, el d’Arias Navarro.
● http://www.tiching.com/757409. La crisi del règim franquista. Text sobre la
crisi del règim franquista i l'auge de l'antifranquisme.

14-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 346 i 347
● L’Espanya franquista va començar el procés de mo-
dernització de la seva economia a partir del Plan de
Estabilización del 1957, que va comportar la libera-
lització econòmica i la seva integració en l’economia
mundial capitalista.
Resposta personal. El desarrollismo va ser l’actitud
portada a terme per alguns dirigents franquistes a
partir de la dècada de 1960 que intentava afavorir el
desenvolupament econòmic a ultrança del país,
compensant amb el benestar econòmic adquirit la falta
de llibertats de la dictadura.
● En la segona etapa del franquisme, la societat es-
panyola va experimentar una profunda transformació,
sobretot gràcies a la difusió del benestar econòmic i a
la influència dels contactes amb l’exterior. La societat
es va obrir a noves tendències i costums, abandonant
l’anterior aïllament i adoptant una actitud cada vegada
més independent del règim i de les seves consignes.
Pàgines 348 i 349
1. L’economia espanyola va experimentar un important
creixement a partir del Plan de Estabilización de 1959.
El PIB per habitant, que s’havia mantingut invariable
des del 1939 fins al 1949, i que havia crescut de
manera molt limitada en la dècada de 1950, es va
disparar a partir de principis dels anys seixanta, i va
arribar a ser, el 1973, tres vegades i mitja superior al
PIB del començament de la dictadura.
2. El Plan de Estabilización va consistir en una libera-
lització econòmica, tant interior com exterior, i en una
estabilització de l’economia espanyola.
Per a la liberalització exterior es van eliminar els
anteriors obstacles al comerç amb l’estranger, es va
adoptar un tipus de canvi únic amb devaluació de la
pesseta i es van intentar atraure inversions estran-
geres. Per a la liberalització interior es van eliminar
una sèrie d’organismes interventors i es va posar fi a
la regulació estatal dels preus. Pel que fa a
l’estabilització econòmica, les mesures van afectar la
reducció de la inflació, amb la congelació salarial i
l’elevació del tipus d’interès, i la reducció del dèficit
públic, amb una reforma fiscal i una reducció de la
despesa pública.
Els objectius del Plan de Estabilización de 1959 van
consistir a fomentar el creixement econòmic, a posar
fi a l’intervencionisme estatal i a suprimir els obs-
tacles que impedien la liberalització comercial i finan-
cera.
3. El 1957, malgrat la solidesa interior de la dictadura
franquista, la situació econòmica espanyola estava a
punt de col·lapsar-se, amb l’esgotament de les reser-
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
ves del Banc d’Espanya, un important dèficit comerci-
al, una inflació elevada i un desequilibri pressupostari.
Aquests problemes econòmics van obligar el govern a
demanar l’ajuda dels organismes internacionals, els
quals van imposar una sèrie de mesures que posessin
fi a la política autàrquica i que van obligar Espanya a
acceptar els principis de l’economia de mercat.
4. Els nous governs nomenats per Franco a partir del 1957
que van promoure la nova orientació econòmica
recollida en el Plan de Estabilización es van caracteritzar
per tenir un perfil més tècnic que ideològic i per estar
formats en gran mesura per professionals preparats, els
anomenats tecnòcrates, sovint vinculats a l’Opus Dei.
Aquests nous polítics van apostar obertament per les
reformes administratives i sobretot pel desenvolupament
econòmic per garantir l’estabilitat social i la
supervivència de la dictadura.
5. Els plans de desenvolupament, impulsats a la dècada
de 1960, tenien com a objectiu impulsar l’activitat
econòmica al sector públic i ajudar les inversions
privades.
Les actuacions dels plans de desenvolupament, con-
trolats per una comissaria presidida per Laureano
López Rodó, es concentraven en accions estructurals
per solucionar deficiències de la indústria, i en la
creació de pols de desenvolupament per reduir les
diferències regionals i promoure noves empreses en
zones menys desenvolupades.
Els resultats dels plans van ser molt limitats, sobretot
per la ineficaç inversió dels recursos. L’èxit més im-
portant dels plans va ser la construcció d’infraestruc-
tures i la dotació de matèries bàsiques.
6. La nova orientació econòmica espanyola va ser forta-
ment dirigida per l’Estat, que, a més d’endegar els
plans d’estabilització i de desenvolupament, es va
ocupar de millorar el funcionament de l’administració
a través d’una reforma fiscal que finalment es va re-
velar insuficient. Al mateix temps, el govern franquis-
ta va anar modificant les seves tradicionals prioritats,
destinant més pressupost a infraestructures i serveis
socials i reduint les inversions en defensa i governa-
ció.
La planificació es considerava indicativa perquè l’Es-
tat no pretenia controlar tota l’economia, com als paï-
sos socialistes, sinó simplement contribuir al desen-
volupament de l’economia de mercat.
Pàgines 350 i 351
1. Com podem veure al gràfic, es van produir importants
canvis en la distribució sectorial de la indústria
catalana entre el 1955 i el 1970 i van ser els següents:
El sector tèxtil, líder tradicional de la indústria catala-
na des del segle XIX, va perdre rellevància de manera
gradual en benefici d’altres sectors, com el metal·lúr-
14-3
 gic. El sector metal·lúrgic va experimentar un progrés
notable gràcies al desenvolupament de la indústria
automobilística, la dels electrodomèstics i la de la
maquinària industrial. Els altres sectors industrials
(químic, construcció) van mantenir-se o van experi-
mentar un lleuger increment de la seva presència en la
indústria catalana.
2. Els sectors ramaders que més van augmentar són el
porcí i l'oví. Van disminuir el cabrum i el boví. Van
augmentar els sectors on eren més fàcils d'aplicar les
tècniques d'explotació intensiva, per tal d'augmentar
l'oferta a un preu competitiu en un moment en què
l'expansió demogràfica del país va afavorir una gran
demanda d'aliments.
3. El comerç exterior va créixer notablement, tant en les
importacions com en les exportacions, multiplicant-se
fins a vuit vegades, en aquest últim cas, entre 1959 i
1973.
Els productes exportats es van diversificar, ja que els
productes agrícoles van deixar de ser la principal
exportació espanyola, i van passar a ser-ho béns
d’equipament i automòbils.
4. En la dècada de 1960, les economies espanyola i
catalana van experimentar profundes transformacions
en tots els seus sectors productius, acostant-se a les
economies dels altres països capitalistes.
Al sector primari va entrar en crisi la tradicional
agricultura cerealística, sobretot pels canvis en la
demanda alimentària de les noves classes urbanes.
Aquests canvis van afavorir la intensificació i
diversificació dels cultius, així com la mecanització
agrària i la creació de modernes explotacions
ramaderes. La conseqüència va ser un notable èxode
rural i la desaparició de les petites explotacions.
La indústria va ser el sector en què el creixement
econòmic va ser més intens, gràcies a la millora en la
productivitat, la importació de maquinària moderna,
les inversions estrangeres i els baixos costos salarials.
Es va diversificar la producció, amb grans
creixements en els sectors de l’alimentació, la
química, la farmacèutica i la metal·lúrgia, així com en
la indústria del calçat i dels vestits. La producció
industrial va créixer de manera destacada en tots els
sectors, com en el cas de la indústria automobilística
amb el boom del Seat 600.
També va créixer de manera notable el sector terciari,
per l’augment de la urbanització i del comerç, la
millora del transport, el creixement dels serveis
públics i l’auge del turisme. Van destacar el gran
impuls en el comerç amb l’exterior, en què Espanya
va començar a exportar béns d’equipament i cotxes, i
en la construcció, amb el desenvolupament de noves
àrees urbanes, d’infraestructures turístiques i
d’equipaments públics. Aquest creixement també va
acompanyar el desenvolupament del sector bancari,
gràcies a la necessitat de finançar les noves activitats.
5. El creixement de la dècada de 1960 va transformar pro-
14-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
fundament l’economia espanyola. En el sector secun-
dari es van industrialitzar noves zones del país, sobretot
de Madrid, però també de Ferrol, Vigo, Sevilla,
Huelva, Cadis, Valladolid, Pamplona i Vitòria. No
obstant això, la concentració industrial es va mantenir,
en gran mesura, sobretot a Catalunya, el País Basc i
Madrid. En l’agricultura, la modernització va comportar
l’èxode rural de milers de pagesos i la diversificació de
la producció, mentre que en el sector terciari va adquirir
un pes creixent el turisme, així com la construcció.
Aquest creixement va fer que l’economia espanyola,
després d’anys d’endarreriment, s’anés aproximant
cada vegada més a les economies europees més
dinàmiques, ja que el PIB per càpita espanyol, que el
1960 era només el 55% de l’europeu, va arribar el 1973
a ser el 75%.
6. El model de creixement espanyol, malgrat els seus
èxits, va mantenir importants debilitats que es van
posar en evidència més tard. L’economia espanyola
depenia molt de factors externs, sobretot de les
importacions de tecnologia i de les inversions. Tot
això implicava grans despeses i la supeditació de
l’economia espanyola als interessos estrangers.
7. La falta d’una reforma fiscal amb caràcter progressiu,
que el govern franquista no es va atrevir a impulsar,
va provocar una constant falta de recursos públics.
Així, l’Estat no va poder redistribuir les rendes de
manera eficaç, ni va saber construir infraestructures
adequades per acompanyar el creixement, ni crear els
serveis públics per atendre les creixents necessitats
dels ciutadans.
Pàgines 352 i 353
1. Els emigrants totals que van sortir d’Espanya entre
1961 i 1975 van ser uns 2.950.000.
Les causes que van motivar aquestes persones a
emigrar van ser sobretot les conseqüències de la
modernització de l’agricultura, que va portar a una
excedència de mà d’obra al camp. Els emigrants van
marxar a França, Alemanya, Suïssa i Bèlgica perquè
eren països relativament pròxims i perquè tenien una
economia en desenvolupament que necessitava mà
d’obra. La conseqüència més important per a Espanya
d’aquesta emigració massiva va ser l’arribada de les
remeses monetàries que els emigrants enviaven a les
seves famílies, que van contribuir a equilibrar la
balança de pagaments i a millorar el nivell de vida
general espanyol.
2. Les principals zones turístiques d’Espanya eren la
costa del Mediterrani, sobretot Catalunya i la Comuni-
tat Valenciana, i les illes Balears. Dins del litoral
català destacava la Costa Brava i la Costa Daurada. El
boom turístic va suposar una important font
d’ingressos, l’augment de l’activitat hotelera i dels
serveis complementaris i de la construcció. Malgrat
això, també va suposar una forta especialització en un
turisme massiu i barat, anomenat de “sol i platja”,
 d’afluència estacional i concentrat en pocs territoris,
que van patir transformacions urbanístiques im-
portants i caòtiques.
3. Les inversions estrangeres a Espanya van augmentar
de manera molt important a partir del 1960, i van
seguir creixent fins al 1975, multiplicant-se per més
de vint vegades.
Pels inversors estrangers, Espanya representava una
destinació atractiva per l’augment del nivell de vida de
la població, pels baixos costos fiscals i salarials i per
l’alta rendibilitat de les empreses establertes a Espanya.
4. La balança comercial és el diferencial que es dóna
entre les importacions i les exportacions d’un Estat.
La balança de pagaments és, en canvi, el diferencial
entre totes les transaccions monetàries que es
produeixen entre un Estat i la resta del món.
La balança comercial espanyola era negativa perquè
les importacions de maquinària i de tecnologia que
servien per modernitzar el país superaven les expor-
tacions espanyoles a la resta del món. La balança de
pagaments espanyola aconseguia ser positiva gràcies
als ingressos del turisme, les remeses monetàries dels
emigrants i l’arribada de capital estranger.
5. El creixement econòmic de la dècada de 1960 no va
ser fruit de la política del govern franquista, sinó més
aviat una conseqüència de la vinculació de l’economia
espanyola a l’europea en un moment de fort creixe-
ment d’aquesta. En realitat, l’economia espanyola va
poder salvar-se de la fallida a finals dels anys cin-
quanta i va poder transformar-se amb rapidesa els
anys següents malgrat, i no gràcies, la intervenció del
règim franquista. Les remeses monetàries dels
emigrants, l’arribada massiva de turistes i la de capital
exterior, així com les exigències dels organismes
internacionals per ajudar l’economia espanyola, van
ser els factors decisius en aquest creixement.
6. Activitat en parelles.
Pàgines 354 i 355
1. Les principals províncies emissores de població van
ser Lugo, Lleó, Càceres, Badajoz, Còrdova, Almeria,
Múrcia, Conca, Ciudad Real, Sòria, Osca i Girona.
Les principals províncies receptores de població van
ser Cadis, Sevilla, Madrid, València, Àlaba, Gui-
púscoa, Biscaia, Barcelona, les Illes Balears.
Les províncies que van perdre població van ser sobre-
tot les províncies rurals, en què hi havia escassetat
d’ocupació i de perspectives de futur. Especialment
afectades per l’emigració van ser les províncies
latifundistes d’Andalusia, Múrcia, Castella-la Manxa i
Extremadura, on les transformacions agràries van
deixar sense feina molts pagesos.
Les províncies que van rebre més població van ser les
que tenien indústries importants i grans ciutats,
elements que oferien millors perspectives de futur i de
vida.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
2. L’evolució general en els diversos sectors va ser la
següent: l’ocupació en el sector primari (agricultura i
pesca) va disminuir, alhora que augmentava la
població activa en els sectors secundari (indústria,
construcció) i terciari (serveis).
Entre els anys 1960 i 1973 es va produir un notable
descens de l’ocupació en el sector primari tant a
Catalunya com al conjunt d’Espanya.
A Catalunya, el percentatge de població ocupada en la
indústria i l’increment entre el 1960 i el 1973 era
superior al del conjunt d’Espanya. També va
augmentar en tots dos casos el percentatge de
treballadors en el sector serveis.
3. La població espanyola va experimentar un important
creixement en els anys que van de 1960 a 1975, pas-
sant de poc més de 30 milions d’habitants a gairebé
36. Aquest augment de població es va deure a l’im-
portant descens de la mortalitat, sobretot infantil, i al
manteniment d’una natalitat elevada a causa del des-
coneixement dels mètodes de planificació familiar
entre les famílies espanyoles.
Aquests canvis es van reflectir en un rejoveniment de
la població, amb un fort augment dels joves, però tam-
bé en un creixement de la població major de 65 anys,
per l’augment de l’esperança de vida.
4. Els moviments de població espanyola en l’última eta-
pa del franquisme van ser molt importants, tant cap a
l’estranger com, encara més, els moviments interns.
Els moviments interns, que van afectar gairebé 5
milions de persones, van veure la migració massiva
dels habitants de les zones rurals cap a les ciutats i les
zones industrialitzades. Aquest èxode rural, motivat
per les oportunitats de treball de les ciutats i els mi-
llors salaris pagats en la indústria, es va dirigir sobre-
tot cap a Madrid, Catalunya, el País Basc i València,
despoblant així vastes zones d’Andalusia, Castella-la
Manxa i Extremadura.
Les conseqüències d’aquest gran moviment de po-
blació van ser, a més a més de l’abandonament de les
àrees rurals, l’augment de població a les zones urba-
nes, amb el corresponent augment de natalitat causat
per la jove edat dels nouvinguts, i greus problemes
d’ordre social a la ciutat per la massiva i imprevista
arribada d’immigrants, que no van poder disposar dels
serveis adequats.
5. A la dècada de 1960, l’estructura social de la pobla-
ció espanyola va experimentar canvis importants, so-
bretot gràcies al creixement demogràfic a les ciutats.
El desenvolupament industrial va fer créixer la quan-
titat de treballadors assalariats, mentre que el creixe-
ment del sector dels serveis va augmentar el pes de les
classes mitjanes, va consolidar la burgesia urbana i va
fer augmentar també la quantitat de treballadors autò-
noms, funcionaris i professionals liberals.
Aquests canvis es van reflectir en l’estructura profes-
sional de la població espanyola, amb el gran descens
dels empleats en l’agricultura i el contemporani
14-5
 augment dels treballadors de la indústria, sobretot dels
obrers industrials, i dels serveis.
6. Gràcies al creixement de la renda per càpita que es va
produir a partir de 1960, el nivell de vida dels
espanyols va experimentar una important millora,
acostant-se als nivells dels ciutadans d’altres països
europeus. Aquest creixement de la renda es va produir
en totes les regions espanyoles i es van reduir una les
diferències regionals de renda gràcies al fenomen de
l’emigració.
A la dècada de 1960, com a resultat del creixement de
la renda per càpita, les pautes de consum de la
població espanyola van variar de manera significativa,
amb una disminució de les despeses destinades a l’ali-
mentació i als vestits, i un augment destacat en les
despeses de casa, l’habitatge i, sobretot, en les des-
peses d’oci. Aquests canvis són molt representatius de
la millora generalitzada del nivell de vida dels es-
panyols, sobretot gràcies a l’increment de l’ocupació i
als millors salaris en el sector industrial.
Pàgines 356 i 357
1. Les ciutats que van rebre un més nombre d’immi-
grants van ser Madrid, Barcelona, Saragossa, València
i l’Hospitalet de Llobregat. Les ciutats que van créixer
més percentualment van ser Santa Coloma de
Gramanet, l’Hospitalet de Llobregat, Vitòria-Gasteiz i
Badalona. Totes aquestes ciutats estan ubicades a la
costa mediterrània, a la Comunitat de Madrid o al País
Basc.
Les grans àrees metropolitanes són concentracions de
nuclis habitats formats per una gran ciutat i per altres
municipis que són al seu voltant, municipis que van
experimentar un gran creixement a partir de 1960.
La taula ens mostra l’enorme creixement de molts
nuclis urbans entre 1960 i 1970, destacant especial-
ment l’augment de població en alguns municipis prò-
xims a grans ciutats.
2. Els nous barris apareguts amb la immigració als
afores de les grans ciutats es caracteritzaven per la
mala planificació urbanística i per la falta d’infraes-
tructures, a causa de la pressió dels grups immobiliaris
i la tolerància de les autoritats. Hi faltaven infraes-
tructures com l’asfaltat de carrers, la il·luminació, el
clavegueram i els parcs, i també hi faltaven serveis
bàsics com farmàcies, escoles, dispensaris i transports.
Aquestes mancances en infraestructures i serveis van
afavorir el sorgiment d’un moviment reivindicatiu al
voltant de les associacions veïnals, que reclamava
l’atenció del govern i es dedicava a arreglar les defi-
ciències dels barris, acostumant-se al mateix temps a
les discussions i a l’esperit democràtic.
3. El primer mapa mostra les variacions en la població a
les províncies espanyoles entre 1950 i 1981. Obser-
14-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
vant el mapa, podem comprovar que el creixement
demogràfic es va concentrar en poques províncies
espanyoles, sent especialment molt elevat a Madrid,
Barcelona, Alacant i el País Basc. Al mateix temps,
podem veure que a Extremadura, a les dues Castelles i
a la part oriental d’Andalusia la població va dismi-
nuir de manera important.
El segon mapa mostra la densitat industrial d’Espanya
el 1975, indicant el nombre d’ocupació en la indústria
i la mitjana de treballadors industrials per km². El
mapa ens mostra com a Espanya es va donar un
procés d’elevada concentració industrial en poques
àrees, sobretot a Catalunya, el País Basc i la
Comunitat de Madrid.
Finalment, el tercer mapa mostra la distribució de la
renda per províncies a l’Espanya de 1970. En aquest
mapa es pot apreciar que les dues ciutats més
poblades del país, Madrid i Barcelona, concentren
juntes més del 30% de la renda de tot el país, amb
només quatre províncies més, València, Oviedo,
Sevilla i Biscaia, que sumen més d’un 3%.
Els tres mapes evidencien de manera molt clara els
desequilibris regionals, que es van accentuar encara
més a Espanya com a conseqüència del desenvolu-
pament econòmic de la dècada de 1960: població,
indústries i renda es concentraven en poques provín-
cies, especialment en grans centres urbans, mentre que
grans zones de l’interior es despoblaven, no acon-
seguien desenvolupar-se industrialment i representa-
ven un percentatge molt reduït de la renda nacional.
4. El creixement econòmic de la dècada de 1960 va con-
solidar i va accentuar els desequilibris regionals tradi-
cionals d’Espanya. Els territoris del Mediterrani, de la
franja cantàbrica i Madrid concentraven la majoria de
la població, gairebé tota l’activitat industrial i l’enor-
me majoria de la renda nacional, en un procés que va
reforçar les diferències regionals que ja s’havien
manifestat al segle XIX.
Pàgines 358 i 359
1. L’entrada de la societat espanyola en el consumisme
va ser possible gràcies a l’augment del poder ad-
quisitiu de les famílies i gràcies a la progressiva
incorporació de la dona al món del treball assalariat.
Les cases espanyoles van començar a equipar-se amb
els productes més típics de la societat consumista, els
electrodomèstics: frigorífics, televisors, rentadores i
aparells de cuina. Al mateix temps, es difonia el
cotxe, sobretot el Seat 600, facilitat pel recurs de la
venda a terminis. La societat espanyola va augmentar
els seus consums, i es va difondre un benestar gene-
ralitzat.
2. A partir de 1960, l’escolarització a Espanya va aug-
mentar de manera significativa, amb l’accés a l’ens-
enyament bàsic de tots els espanyols, incloent-hi les
dones, i l’augment dels matriculats en l’ensenyament
superior i universitari. Aquest augment de l’escola-
 rització va reduir de manera dràstica l’analfabetisme,
gràcies també al massiu accés als estudis d’estudiants
provinents de la classe obrera.
3. La taula mostra l’important descens del nombre de
capellans ordenats a Espanya entre 1960 i 1975.
Aquest descens es va deure sobretot a la creixent
secularització i laïcització de la societat, que es va
distanciar de les rígides normes religioses i de la tutela
fèrria de l’Església.
Una part del clero, davant l’arribada d’aquests nous
comportaments socials, va reaccionar de manera molt
dura, condemnant la influència que el turisme estran-
ger estava exercint sobre la joventut espanyola i recla-
mant el respecte per la moral tradicional.
4. L’actitud social generalitzada davant el treball femení,
a l’Espanya del final del franquisme, seguia sent de
rebuig i desconfiança. Es considerava que les dones
no estaven capacitades per a molts tipus de treballs,
encara que tinguessin els estudis necessaris, i moltes
es veien forçades a complir el paper tradicional
d’esposa i de mare.
Aquesta actitud generalitzada s’evidencia examinant
la taxa d’activitat de les dones entre 15 i 64 anys el
1975: a Espanya, només el 26,9% de les dones tre-
ballaven, mentre que a Suècia el percentatge arribava
al 65,3%
5. Activitat personal.
Els grans canvis en les actituds, els costums i els
valors de la societat espanyola en la dècada de 1960,
així com l’arribada a l’edat adulta de molts joves que
no havien viscut la Guerra Civil, van debilitar de
manera consistent els tradicionals suports i valors del
sistema franquista, revitalitzant l’antifranquisme. La
nova societat espanyola volia imitar els països
europeus més desenvolupats, també en l’àmbit polític
democràtic, i no entenia que es mantinguessin les
divisions i les normes socials d’un règim cada vegada
més desconnectat de la realitat social del país.
Pàgines 360 i 361
1. Franco relaciona el desenvolupament econòmic que
experimenta el país la dècada de 1960 amb el
desenvolupament polític que, segons el seu parer, el
Movimiento ha portat a Espanya. Segons l’opinió del
dictador, només l’existència del Movimiento va poder
permetre el creixement de l’economia, un creixement
que, d’altra banda, dóna prestigi al règim existent.
2. La vinyeta mostra un diari amb data 28 de desembre,
dia dels Sants Innocents, en què a Espanya s’acostu-
men fer tota mena de bromes. L’humorista ironitza
sobre la corrupció que implicava diferents ministres
franquistes, destacant la falta d’informacions sobre els
responsables de l’escàndol.
3. El document és una declaració conjunta de bisbes i
capellans espanyols de l’any 1971 en què la jerarquia
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
de l’Església reconeix el seu error d’haver donar
massa suport a les polítiques franquistes i de la seva
falta d’actitud reconciliadora per superar les divisions
de la Guerra Civil. El document té molta importància
perquè és un dels primers en què l’Església adopta
una posició més equilibrada respecte a la dictadura i
es desvincula de la seva política de perpètua divisió
del poble espanyol.
4. En la dècada de 1960, els governs formats per tecnò-
crates van portar a terme diferents reformes del siste-
ma polític franquista, amb la intenció d’adequar el
règim a les transformacions econòmiques i socials i
garantir-ne la supervivència.
Les principals reformes van ser la creació del Tribunal
de Orden Público, la Ley de Bases de la Seguridad
Social, la Ley de Prensa e Imprenta, la Ley Orgánica
del Estado, la Ley de Representación Familiar i la Ley
de Sucesión.
Totes aquestes lleis van introduir alguns tímids
canvis, que, malgrat això, no van modificar la
naturalesa repressiva i dictatorial del règim, tot i
algunes modestes obertures. Així, la creació del
Tribunal de Orden Público va traspassar els delictes
polítics de la jurisdicció militar a la civil, però no va
disminuir la persecució dels opositors; la Ley de
Bases de la Seguridad Social va iniciar la construcció
d’un Estat del benestar, però va patir endarreriments
en la seva aplicació i no va arribar als nivells d’altres
països europeus; la Ley de Prensa va suprimir la
censura prèvia i va permetre algunes publicacions fins
aleshores prohibides, però a canvi d’imposar multes i
suspensions d’acord amb uns criteris no sempre clars.
Finalment, la Ley Orgánica del Estado va ser
aprovada per un referèndum àmpliament manipulat, i
la Ley de Representación Familiar, tot i que admetia
l’elecció d’alguns dels procuradors a les Corts, només
permetia presentar candidats afins al Movimiento, i
només deixava votar els caps de família.
5. La successió del general Franco va quedar estipu-
lada a través de la Ley de Sucesión de 1969, mitjan-
çant la qual Franco va designar com el seu suc-
cessor el príncep Joan Carles de Borbó, fill de Joan
de Borbó.
6. Les reformes portades a terme en la dècada de 1960
pels tecnòcrates van provocar importants tensions
entre els sectors aperturistes del règim i els immo-
bilistes, convençuts que aquestes reformes havien
estat massa permissives i tolerants. Així, es va
bloquejar la Ley de Bases de la Seguridad Social, es
va anul·lar el projecte de Ley Sindical, i la Ley de
Prensa de Fraga va ser durament criticada per Carrero
Blanco, principal assessor de Franco.
L’escàndol de corrupció lligat a l’empresa Matesa, en
què es veien implicats ministres de l’entorn de l’Opus
Dei, i que va ser àmpliament comentat a la premsa, va
provocar la crisi entre els dos sectors, que es va
resoldre amb la victòria de Carrero Blanco. Aquest va
forçar les dimissions dels ministres més aperturistes,
14-7
 va modificar en sentit restrictiu la Ley de Prensa i va
donar inici a un govern monocolor que ell mateix
controlava.
7. L’Església espanyola, després del seu incondicional
suport al règim que havia començat el 1939, va iniciar
una profunda renovació que la va portar a modificar la
seva actitud cap al franquisme. En la renovació hi van
tenir molta importància els estímuls del Concili Vaticà
II, que va apostar per una major obertura i moder-
nització de la institució eclesiàstica, però també les
dificultats internes de l’Església mateixa, cada vegada
menys influent en una societat espanyola secularit-
zada i consumista.
Tot i les resistències d’alguns sectors, el Vaticà va
renovar la jerarquia eclesiàstica espanyola, posant-hi
al capdavant el cardenal Vicente Enrique i Tarancón,
que pertanyia al sector més aperturista. El cardenal va
apostar obertament per una Església que es posicionés
a favor de la democràcia i de la reconciliació política,
fet que va arribar a irritar profundament el règim.
Pàgines 362 i 363
1. En el IV Congrés del Moviment Europeu, a Munic el
1962, es van reunir bona part dels representants de
l’oposició moderada al franquisme (monàrquics,
democratacristians, liberals), així com representants
republicans i socialistes a l’exili.
L’objectiu dels reunits a Munic era denunciar interna-
cionalment el règim de Franco, subratllant els motius
pels quals Espanya no podia formar part de les institu-
cions europees. En la resolució final, els delegats de
l’oposició reclamaven la instauració d’institucions
democràtiques, el respecte als drets personals i la
supressió de la censura, el reconeixement de les
personalitats de les comunitats, el lliure exercici de les
llibertats sindicals i la possibilitat d’organitzar grups i
partits polítics.
2. Els estudiants reivindicaven el dret a associar-se lliu-
rement, la reivindicació dels seus drets i la renovació i
democratització de les estructures universitàries i
polítiques.
Els estudiants s'oposaven al SEU perquè era el
sindicat falangista obligatori, representava els
interessos i valors del règim franquista.
3. Les forces polítiques antifranquistes es van recom-
pondre a partir de 1960 i van entrar en una nova fase
caracteritzada per la pèrdua d’influència dels exiliats
republicans, per les transformacions socials i pel
recanvi generacional. Les oposicions pretenien denun-
ciar la dictadura a partir de la falta de llibertats políti-
ques i de les precàries condicions de vida, i apostaven
per la superació de les divisions de la Guerra Civil i
per la reconciliació.
Entre les forces de l’oposició, el PCE, tot i patir
durament la repressió del règim, va seguir sent el
14-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
partit més present en les lluites antifranquistes. El
PSOE, menys present en els moviments socials i més
condicionat per l’enfrontament entre dirigents de
l’exili i de l’interior, es va reorganitzar a partir del
1972 amb l’arribada de Felipe González. A més a
més, es van anar reorganitzant tant les oposicions
moderades com les nacionalistes, a Catalunya i al País
Basc, on va aparèixer el grup terrorista ETA.
4. En la dècada de 1960 la conflictivitat laboral va aug-
mentar de manera constant, sobretot per les protestes
obreres que es van estendre tant en zones més tradi-
cionalment problemàtiques com a les de nova indus-
trialització. Les reivindicacions dels treballadors
reunien exigències laborals concretes i demandes de
llibertat política, i per això eren durament reprimides
per l’autoritat.
En el marc d’aquestes lluites, va destacar el sindicat
clandestí Comissions Obreres, que, gràcies a la seva
progressiva infiltració en el sindicat franquista, va
protagonitzar una llarga sèrie de lluites laborals i
polítiques, combinant accions legals i il·legals com la
vaga pacífica.
5. En l’àmbit estudiantil, l’arribada massiva a les univer-
sitats de joves nascuts després de la Guerra Civil i
influïts pels canvis socials de la dècada de 1960, va
fer augmentar la conflictivitat de manera consistent
durant tota la dècada. La dura resposta del règim a la
creació de sindicats universitaris autònoms respecte al
SEU falangista va radicalitzar encara més els estu-
diants, que també van ser estimulats per l’impacte del
Maig francès de 1968.
També les associacions ciutadanes van protagonitzar
una llarga sèrie de lluites contra el règim: en aquest
àmbit van destacar les associacions legals, com la de
Justícia i Pau, i les associacions de veïns, que es van
activar a partir de la demanda de millors condicions
de vida en els barris més degradats de les ciutats.
Pàgines 364 i 365
1. La represa cultural a Catalunya a la dècada de 1960 va
consistir en un augment molt rellevant de l'ús del
català en l'àmbit públic i d'un gran nombre
d'iniciatives culturals que promovien la llengua i la
cultura catalanes.
Aquesta represa cultural es demostra principalment en
la publicació de revistes culturals en català (Serra
d’Or i Cavall Fort), projectes editorials (Edicions 62)
i obres com l’Enciclopèdia Catalana. També es van
crear institucions com Òmnium Cultural per protegir
la llengua i cultura catalanes i el moviment de
renovació pedagògica Rosa Sensat. Però el moviment
que va aconseguir més projecció popular va ser la
Nova Cançó, un grup de joves cantautors en llengua
catalana que expressaven el desig de canvi social i
defensaven la llibertat.
Entre les iniciatives, campanyes i accions reivindica-
 tives per fomentar la llengua i la cultura catalanes cal
destacar les següents:
– 1960 Fets del Palau de la Música de Barcelona, on
alguns dirigents van ser detinguts acusats d'entonar
cançons catalanistes.
– 1966 Campanya "Volem bisbes catalans".
– 1969 Campanyes "Català a l'escola" i "Llegiu
llibres en català".
– 1970 Tancada d'intel·lectuals, professionals i ar-
tistes a Montserrat.
– 1972 Campanya "El perquè de l'Estatut de 1932".
– 1973 Campanya per "L'ús oficial de la llengua
catalana".
– 1975 Convocatòria del Congrés en Defensa de la
Cultura Catalana.
– 1975 Campanya "Volem ajuntaments demo-
cràtics".
– 1975 Manifest Per una Universitat nova en una
societat democràtica.
Les diferents campanyes i accions reivindicatives que
es van dur a terme a Catalunya tenien com a objectiu
defensar l'ús del català, els signes d'identitat catalans i
les llibertats democràtiques.
2. Les principals organitzacions de coordinació dels
grups contraris al franquisme i favorables a la demo-
cràcia i l'any en que es van crear són:
– 1969: Comissió Coordinadora de Forces Polítiques
de Catalunya, integrada per diferents partits
polítics: ERC, FNC, UDC, MSC i PSUC.
– 1971: Assemblea Permanent d'Intel·lectuals, Pro-
fessionals i Artistes de Catalunya.
– 1971: Assemblea de Catalunya, àmplia organitza-
ció integrada per partits i sindicats clandestins,
assemblees locals i comarcals, associacions de
veïns, entitats legals i personalitats independents.
– 1975: "Les Terceres Vies a Europa", en què els
més destacats dirigents dels partits democràtics
catalans van exposar públicament els seus
projectes polítics.
– 1975: Creació del Consell de Forces Polítiques de
Catalunya, integrat per la majoria de les forces
polítiques d'oposició.
El principal objectiu d'aquestes organitzacions de
coordinació era la unitat d'acció dels grups opositors i
la creació d'un programa comú d'alternativa democrà-
tica al franquisme.
Aquest objectiu era clau tant per constituir una
oposició forta i amb suport popular envers el règim
com per començar a construir alternatives democrà-
tiques sòlides a la dictadura.
3. Els partits catalans d'oposició al règim franquista
agrupats per ideologies l'any 1975 van ser:
Esquerres:
– Comunistes: Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
– Republicans: Esquerra Republicana de Catalunya,
Reagrupament Socialista de Catalunya, Front
Nacional de Catalunya.
– Socialistes: Reagrupament Socialista de Catalu-
nya, Convergència Socialista de Catalunya.
Centre:
– Convergència Democràtica de Catalunya.
Dreta:
– Unió Democràtica de Catalunya, Partit Carlí de
Catalunya.
D'aquests partits, havien estat fundats abans de la
guerra: Partit Socialista Unificat de Catalunya, Es-
querra Republicana de Catalunya i Unió Democràtica
de Catalunya.
4. L’Assemblea de Catalunya era l’agrupació de les for-
ces de l’oposició democràtica a Catalunya. Es diferen-
ciava d'altres organitzacions de coordinació en què
agrupava pràcticament tots el partits polítics demo-
cràtics i un gran nombre d'entitats socials, cíviques i
culturals de tota mena. En total, coordinava 18 partits
polítics, 8 organitzacions juvenils, 6 sindicats, 5
col·legis professionals, 16 associacions de veïns, 35
assemblees locals i comarcals i 12 entitats cíviques.
Creada l’any 1971, l’Assemblea de Catalunya reivin-
dicava les llibertats polítiques i sindicals, l’amnistia
per als presos polítics i el restabliment de l’Estatut
d’Autonomia, entre d’altres.
5. En plena organització de la lluita antifranquista, a la
dècada de 1960, a Catalunya va sorgir un moviment
musical i cultural anomenat Nova Cançó.
Aquest moviment defensava la normalització de l’ús
de la llengua catalana i s’oposava a la repressió
política i cultural del règim franquista, reivindicant la
llibertat d’associació i d’expressió, prohibides pel
règim franquista.
Als seus inicis, dins de la cançó cal destacar el grup
de cantants conegut com Els Setze Jutges. Els primers
components d’Els Setze Jutges, van decidir fundar
aquest grup musical amb l’objectiu principal
d’utilitzar la música cantada en català com a vehicle
d’expressió popular que contribuís a normalitzar la
llengua i la cultura dels territoris de parla catalana, a
més de reivindicar el restabliment d’un sistema
democràtic com a primer pas de normalització.
Entre els principals representants de la Nova Cançó
destacaven Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar
Bonet, Francesc Pi de la Serra i Joan Manuel Serrat.
Aquests cantautors van patir la censura i el veto, i van
haver d’actuar de manera clandestina en nombroses
ocasions.
6. La cançó Què volen aquesta gent? és un tema de 1968
compost per Maria del Mar Bonet amb la lletra d'un
poema de Lluís Serrahima. El poema i la cançó són
molt representatius de la lluita antifranquista. Van ser
14-9
 escrits com a denúncia de la repressió política
franquista i es van inspirar en la detenció i la mort a
mans de la policia d'un activista polític, Rafael
Guijarro.
Pàgines 366 i 367
1. La primera vinyeta ironitza sobre els anomenats
aperturistes dins del règim franquista. Segons
l’humorista, aquests aperturistes estarien disposats a
concedir llibertats, però sempre que no es posés en
discussió l’ordre que ells representaven.
La segona vinyeta, en canvi, ironitza sobre aquells
que apostaven per la supervivència del règim sense
canvis, l’anomenat búnquer. El dibuixant representa
els integrants del búnquer tancats en una estructura de
defensa militar, i disposats a ampliar la seva base de
poder, el que podia provocar molèsties als ciutadans.
El búnquer estava format per tots aquells franquistes
que no volien cap canvi en l’estructura política de
l’Estat encara que Franco morís, mentre que els
aperturistes eren aquells que entenien la necessitat
d’un canvi, tot i que limitat, dins de les estructures del
règim.
2. La frase “atado y bien atado” significa que, segons
Franco, la qüestió de la successió de la Jefatura de
l’Estat estava definitivament solucionada, sense que
es posés en discussió la continuïtat del Movimiento, i
sense que aquest problema pogués fer perillar el
règim. Franco, per assegurar la continuïtat del sistema
polític, confiava que la població es mostrés fidel a la
monarquia instaurada per ell, i que el rei es limités a
mantenir les estructures del règim existent.
3. Durant els últims anys de la dictadura, es van
intensificar les tensions i les lluites internes entre les
faccions franquistes: si els aperturistes apostaven per
moderades concessions polítiques cap a un progressiu
canvi en el règim, els més immobilistes, l’anomenat
búnquer, desitjaven la supervivència del règim costés
el que costés i sense canvis importants.
Els immobilistes van aconseguir paralitzar els pro-
jectes de reforma política i sindical i endurir la Ley de
Prensa, imposant el seu control sobre el govern.
Malgrat això, la mort de Carrero Blanco en un
atemptat va reobrir les tensions entre les dues
faccions.
El successor de Carrero Blanco, Carlos Arias Navarro,
va formar un nou govern que pretenia unir els dos
grups en l’anomenat “espíritu del 12 de febrero”. No
obstant això, el projecte de moderada obertura d’Arias
Navarro no va convèncer ni les oposicions
democràtiques ni les aperturistes, que van sortir del
govern, fet que va accentuar la crisi política.
4. La crisi del règim a partir del 1973, acompanyada per
les dificultats econòmiques, va propiciar un gran
augment de la conflictivitat social i de les mobilitza-
cions populars que reclamaven el final de la dictadura
14-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
i les llibertats polítiques. Les oposicions van crear
plataformes unitàries per lluitar conjuntament contra
el règim i impedir-ne la supervivència una vegada
mort Franco. Entre aquestes plataformes cal recordar
la Junta Democrática, organitzada pel PCE i amb la
participació de Comissions Obreres i de personalitats
democràtiques tant d’esquerres com de dretes, i la
Plataforma de Convergencia Democrática, impulsada
pel PSOE amb grups democratacristians, la UGT i el
PNB.
L’oposició reclamava, en primer lloc, la formació
d’un govern provisional per implantar un règim
democràtic, la proclamació d’una àmplia amnistia i la
convocatòria d’eleccions lliures. També demanava la
llibertat política i sindical, el final de la censura amb
el restabliment de la llibertat de premsa, el reconeixe-
ment de les autonomies locals, la integració d’Es-
panya a les estructures europees i la separació entre
Estat i Església.
5. En l’etapa final del franquisme es va assistir a un fort
increment de la violència terrorista per part de dife-
rents grups: en primer lloc, ETA, però també grups
extremistes d’esquerres com el GRAPO i el FRAP. La
resposta del govern d’Arias Navarro va ser la
intensificació de la repressió i la instauració de l’Estat
d’excepció, acompanyats per les execucions de Puig
Antich i d’activistes del FRAP i d’ETA en un clima
de fortes protestes internacionals.
6. El territori d'Ifni, al Marroc, i Guinea Equatorial es
van independitzar entre el 1968 i el 1969 després
d'haver-se iniciat petites insurreccions armades i amb
el precedent de la concessió de la independència al
Marroc per part de França.
En el cas del Sàhara, Espanya havia acordat la
celebració d'un referèndum d'autodeterminació amb el
Front Polisario. Llavors, el Marroc va exigir el
lliurament d'aquest territori, ric en fosfats i pesca, i el
rei Hassan II va organitzar la Marxa Verda, una
invasió pacífica del Sàhara que va mobilitzar desenes
de milers de civils. Davant el perill d'un conflicte
bèl·lic amb el Marroc i amb Franco agonitzant, el
Govern d'Arias va claudicar, i el 14 de novembre es
va signar l'acord de Madrid, que comportava el
lliurament d'aquest territori al Marroc i a Mauritània.
Pàgines 368 i 369
1. A partir de 1959, una sèrie de nous polítics tecnòcra-
tes van reorientar profundament l’economia de la
dictadura franquista, que estava en una situació de
crisi profunda a causa del fracàs de l’experiment
autàrquic. El Plan de Estabilización del 1959 va reduir
l’anterior intervencionisme estatal en l’economia, es
va obrir al comerç exterior, va fomentar el comerç i
les inversions i va adoptar una sèrie de mesures
financeres que van servir per fer l’economia
espanyola més competitiva.
L’obertura a l’exterior, en un moment de gran creixe-
 ment de les economies occidentals, va servir perquè
també Espanya entrés en una fase d’accentuat creixe-
ment econòmic, que va portar a una profunda transfor-
mació de les estructures productives i a una general
millora del nivell de vida de la població.
2. El creixement econòmic de la dècada de 1960 va anar
acompanyat d’una difusió del consumisme i de nous
valors socials que van soscavar els tradicionals pilars
de la dictadura franquista. Es van difondre nous
models familiars gràcies a la creixent urbanització de
la població; l’educació va rebre un gran impuls i
l’analfabetisme es va reduir de manera consistent; les
dones van començar a incorporar-se de manera
creixent al mercat laboral abandonant en part les
tradicionals activitats de la llar; es va difondre la
secularització de la societat i nous valors i costums
arribats d’altres països europeus.
Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que el creixement econòmic va està molt influenciat
pel contacte amb altres països europeus, que van di-
fondre noves actituds entre la societat espanyola. Al
mateix temps, l’abandonament de les tradicionals
estructures econòmiques i la urbanització derivada de
la industrialització van modificar pautes de compor-
tament ancestrals i van afavorir l’acceptació de mo-
dels radicalment diferents dels defensats per la dicta-
dura.
3. A partir de la dècada de 1960, l’oposició al règim es
va reorganitzar, adoptant noves formes de lluita contra
la dictadura. Mentre baixava el pes dels exiliats, a
l’interior la lluita va ser protagonitzada sobretot pel
PCE, i al mateix temps també es van anar organitzant
alternatives liderades per grups moderats i per sectors
crítics del règim. L’oposició, durant els últims anys
del franquisme, va començar a constituir plataformes
unitàries que demanaven el retorn de la democràcia i
el final de la dictadura, juntament amb altres
reivindicacions polítiques.
Juntament amb l’oposició més política, els anys
seixanta van veure un important augment de la
conflictivitat social i laboral per la influència de
Comissions Obreres i dels moviments veïnals, que
reivindicant millores concretes als barris més
desatesos, s’expressaven també a favor de les
llibertats polítiques. Finalment, la dècada de 1960 va
també veure l’aparició del fenomen terrorista,
encarnat sobretot per ETA i per grups d’extrema
esquerra, que van ser durament reprimits pel règim.
4. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que el desenvolupament econòmic i social que va
començar a la dècada de 1960 va acostar
progressivament Espanya als altres països europeus i
va possibilitar el contacte amb els valors democràtics
que a Espanya no estaven reconeguts pel govern.
Al mateix temps, les noves pautes socials que es van
difondre a través de la urbanització i la millora de
l’educació, així com l’arribada a l’edat adulta d’una
generació que no havia viscut la Guerra Civil, feia
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
cada vegada menys possible el manteniment de la di-
visió entre vencedors i vençuts sobre la qual se susten-
tava la dictadura franquista. A més a més, la difusió
massiva del benestar econòmic, així com l’adopció
d’un estil de vida consumista, feien que la majoria
dels espanyols adoptessin una actitud cada vegada
més crítica cap a un règim que semblava ancorat en el
passat i incapaç de modernitzar-se i d’entendre les
profundes transformacions socials del país.
Pàgines 370 i 371
REPASSA
a) Identifica personatges
– Carrero Blanco: (1904-1973). Militar i polític, a
partir de l’any 1960, es va convertir en l’home fort
del règim franquista, i era un representant del sector
més immobilista. Nomenat president del govern el
1973, va ser assassinat en un atemptat comès per
ETA.
– Fraga Iribarne: (1922-2012). Polític, considerat un dels
aperturistes del règim franquista, va ser el responsable de
la Ley de Prensa e Imprenta del 1966, que va suprimir la
censura prèvia. El 1970 va sortir del govern per
diferències amb els immobilistes. Durant la Transició va
ser un dels pares de la Constitució; després, va ser un
dels fundadors d’Alianza Popular i president de Galícia
pel Partit Popular.
– Arias Navarro: (1908-1989). Polític franquista, va ser
responsable de la repressió contra els republicans a
Màlaga. El 1974 va accedir a la presidència del
govern i va intentar unir immobilistes i aperturistes
sense èxit. Amb la mort de Franco, va seguir com a
president del govern, fins que les diferències amb el
rei Joan Carles per la falta d’obertures democràtiques
va forçar la seva dimissió el 1976
– Julián Grimau: (1911-1963). Polític comunista,
dirigent del PCE. Detingut per la dictadura, va ser
executat el 1963 malgrat les protestes internacionals.
b) Identifica les sigles
– SDEUB: Sindicat Democràtic d'Estudiants de la
Universitat de Barcelona, va ser un sindicat d'estudi-
ants de caràcter unitari constituït formalment a Barce-
lona el 9 de març de 1966. Proposava la regeneració
democràtica de la universitat i de la política.
– CCOO: Comissions Obreres, organització clandestina
sindical formada el 1964 que combinava accions polí-
tiques i laborals, tant il·legals com legals, infiltrant-se
en el sindicat oficial franquista. Il·legalitzada el 1967,
els seus dirigents van ser condemnats en el procés
1001.
– ETA: Euskadi Ta Askatasuna (Euskadi i Llibertat),
grup terrorista revolucionari i nacionalista radical basc
que va començar el 1968 la lluita armada contra el
franquisme a través d’atemptats, el més conegut dels
quals va llevar la vida a Carrero Blanco.
14-11
c) Explica-ho i ordena-ho cronològicament
A continuació, relacionem els fets seguint un ordre
cronològic:
– Nova Cançó (1959): Moviment musical i cultural que
defensava la normalització de l’ús de la llengua
catalana i s’oposava a la repressió política i cultural
del règim franquista. Es considera que aquest
moviment es va iniciar l'any 1959 arran d'un article
publicat per Lluís Serrahima.
– Fets del Palau de la Música (1960): Alguns rellevants
opositors al règim van ser detinguts acusats d'entonar
cançons catalanistes.
– Òmnium Cultural (1961): Entitat sense ànim de lucre
fundada el 1961 que treballa per la promoció de la
llengua i la cultura catalanes, l'educació, la cohesió
social i la identitat política catalana.
– Rosa Sensat (1965): Associació educativa dedicada a
millorar la formació dels ensenyants. Aquesta
organització va ser un instrument fonamental de la
renovació pedagògica, la catalanització i la democrati-
tzació de l'ensenyament a Catalunya.
– Assemblea de Catalunya (1971): Agrupació de les for-
ces de l’oposició democràtica a Catalunya que coordi-
nava 18 partits polítics, 8 organitzacions juvenils, 6
sindicats, 5 col·legis professionals, 16 associacions de
veïns, 35 assemblees locals i comarcals i 12 entitats
cíviques.
– Congrés de Cultura Catalana (1975). Conjunt d'ini-
ciatives i actes culturals a favor de la defensa i promo-
ció de la cultura catalana que es van dur a terme entre
1975 i 1977. Entre els objectius del Congrés, cal des-
tacar: fomentar la normalització lingüística a través de
la creació de departaments de planificació lingüística,
estimular l'estudi de la història local, reciclar els
professors i exigir una política educativa on el català
fos la llengua vehicular a l'ensenyament.
d) Estableix semblances i diferències
– Plan de Estabilización / Plan de Desarrollo: el Plan de
Estabilización de 1959 va ser una mesura empresa pel
règim que va suposar el final de l’autarquia econòmica i
l’obertura al comerç exterior, així com el final de
l’intervencionisme estatal en l’economia i actuacions
financeres. Els Planes de Desarrollo van ser un conjunt
de mesures estatals de caràcter indicatiu, aplicades de
manera quadriennal per estimular el creixement
econòmic, que es concentra-ven en accions estructurals i
en la creació de pols de desenvolupament.
– Immobilistes / oberturistes: famílies del franquisme
que tenien objectius diferents per assegurar la
continuïtat del règim: els immobilistes s’oposaven a
qualsevol transformació i defensaven la continuïtat
inalterable del règim, encara que fos incrementant la
repressió; els oberturistes, en canvi, apostaven per la
necessitat d’introduir canvis progressius i d’obrir-se
cap a un major pluralisme polític.
14-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
CONTESTA
a) El 1957 es va fer necessari un canvi en l’orientació
econòmica del franquisme perquè l’anterior aposta per
l’autarquia havia portat l’economia al col·lapse, amb
esgotament de les reserves monetàries, dèficit comer-
cial, inflació i desequilibri pressupostari.
El canvi es va concretar en l’adopció de mesures cor-
rectores que van liquidar l’autarquia i van integrar
Espanya en l’economia de mercat, sobretot a partir del
Plan de Estabilización de 1959, amb l’estabilització
de l’economia, la liberalització del comerç i el final
del fort intervencionisme estatal.
b) La nova generació de polítics franquistes va ser
definida dels tecnòcrates perquè els homes que la van
integrar presentaven un perfil més tècnic que polític i
estaven més ben preparats professionalment que els
anteriors. Les propostes dels tecnòcrates es con-
centraven a adoptar reformes de caràcter administratiu
i a estimular el creixement econòmic del país per
aconseguir mantenir el règim reduint la conflictivitat
social.
Al marge de les actuacions en àmbit econòmic, amb el
llançament dels Planes de Desarrollo i l’augment dels
pressupostos destinats a serveis socials i infraestruc-
tures, durant la dècada de 1960 els tecnòcrates van
portar a terme una sèrie d’actuacions polítiques
caracteritzades per un limitat reformisme que no posés
en perill el règim, sinó que l’adeqüés a les trans-
formacions socials que s’estaven produint i que
emmascarés els aspectes més autoritaris. En aquest
àmbit podem recordar la creació del Tribunal de
Orden Público, la Ley de Bases de la Seguridad
Social, la Ley de Prensa e Imprenta, la Ley Orgánica
del Estado, la Ley de Representación Familiar i la Ley
de Sucesión.
c) El desarrollismo franquista va ser la política portada a
terme pels governs dels tecnòcrates a partir de 1960, i
va consistir en l’aposta pel creixement econòmic com
a garantia d’estabilitat social i continuïtat política. Al
llarg d’aquesta dècada, els governs espanyols van
estimular el creixement econòmic a través de diferents
mesures, van aconseguir integrar l’economia del país
en el sistema capitalista occidental i obtenint un fort
desenvolupament.
Aquestes polítiques van afavorir la radical
transformació econòmica d’Espanya, amb el creixe-
ment de l’activitat industrial i dels serveis i, al mateix
temps, el declivi de l’agricultura tradicional,
substituïda per una agricultura més moderna i eficient.
Malgrat els elements de fragilitat del model econòmic
espanyol, aquests canvis també van promoure una
profunda transformació social, amb la difusió de la
societat de consum, la urbanització massiva i l’èxode
rural, una profunda modernització de les actituds
socials i familiars, una creixent secularització i
l’adopció de models de vida cada vegada més
allunyats dels models tradicionals promoguts per la
dictadura.
d) A partir de la dècada de 1960, les forces d’oposició al
franquisme es van multiplicar i es van estendre, tant
en àmbit polític com entre les masses obreres, els
estudiants i els moviments veïnals.
En l’àmbit polític, el PCE va seguir sent la força més
activa, tot i la repressió que va patir, i va estar present
en moltes mobilitzacions i lluites socials. També es
van reactivar el PSOE, sobretot a partir del Congrés
de Suresnes, i els moviments nacionalistes a
Catalunya i el País Basc. En l’àmbit basc, va aparèixer
ETA, una força terrorista radical nacionalista que va
començar una campanya d’atemptats contra el règim,
com també van fer altres grups radicals a partir de
1970. Finalment, s’ha de recordar la reactivació de
l’oposició moderada, sobretot a partir del Congrés de
Munic de 1962. Aquests grups polítics, els últims
anys de la dictadura, van crear diferents plataformes
unitàries que apostaven pel restabliment de la
democràcia i de les llibertats bàsiques negades pel
franquisme, i intentaven evitar la supervivència de la
dictadura després de la mort de Franco.
En l’àmbit laboral, es van multiplicar els conflictes
obrers sobretot arran de l’aparició de Comissions
Obreres, una organització que combinava lluita
laboral i política infiltrant-se en el sindicat franquista.
Els estudiants també van protagonitzar una llarga sèrie
de lluites contra el Sindicato Español Universitario,
controlat pels falangistes, i es va anar radicalitzant
cada vegada més seguint l’exemple dels joves
francesos del Maig del 1968.
Finalment, juntament amb el naixement de nous mo-
viments socials a favor de les llibertats i de la demo-
cràcia, cal recordar el sorgiment d’associacions veï-
nals que combinaven les demandes de millors condici-
ons de vida per als habitants dels barris més desafavo-
rits i les demandes polítiques de llibertat i democràcia.
e) La crisi final del franquisme a partir de 1970 va ser
propiciada per la combinació de diferents factors, al
marge del declivi físic de mateix dictador, cada
vegada menys capaç de controlar la situació política.
Entre els col·laboradors de Franco, el creixent enfron-
tament entre oberturistes i immobilistes va portar a la
paràlisi de l’activitat de govern, especialment després
de la mort de Carrero Blanco en un atemptat
organitzat per ETA. L’intent del seu successor, Arias
Navarro, de conciliar els dos corrents va resultar un
fracàs, i va provocar la sortida dels aperturistes del
govern.
L’oposició, mentrestant, anava augmentant cada vega-
da més, tant per l’actuació de les forces polítiques
clandestines que van anar construint plataformes
unitàries com pel gran creixement de la conflictivitat
social, causada per l’arribada de dificultats econòmi-
ques a partir de 1973. A més a més, les forces terroris-
tes van protagonitzar una llarga sèrie d’accions contra
la dictadura: el règim només va ser capaç de respon-
dre mitjançant una repressió brutal que va despertar
grans crítiques internacionals.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
La crisi del règim, mentre es consumia la greu
malaltia del dictador, va influir de manera decisiva en
el procés de descolonització del Sàhara Occidental.
Espanya havia acceptat celebrar un referèndum
d’autodeterminació del territori, però les pressions del
Marroc, interessat en l’annexió de la regió, i la Marxa
Verda de milers de civils organitzada pel rei Hassan
II, van fer témer al govern l’esclat d’un conflicte.
Davant aquesta possibilitat, Espanya va renunciar al
referèndum entregant el territori al Marroc i
Mauritània amb els Acords de Madrid del 14 de
novembre de 1975, que no van tenir en compte les
exigències del moviment independentista sahrauí
Front Polisario.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre’n l’enunciat
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau
Activitat guiada.
3. Establir-ne guió
Activitat guiada.
COM ES DESENVOLUPA UN TEMA A PARTIR...
a) El document 1 és un full volant que animava els joves
espanyols a unir-se a la guerrilla antifranquista. És un
document típic dels primers anys de la postguerra, en
què continuava existint una activitat guerrillera a
l’interior d’Espanya que intentava seguir lluitant
contra la dictadura.
El document 2 és una fotografia de Tarradellas a
l'exili mexicà. Després de l'execució del president
Companys, Josep Irla, que era president del Par-
lament, va succeir-lo com a president de la
Generalitat, i l'any 1946 va formar un govern a l'exili
integrat per personalitats de prestigi cultural i polític.
L'any 1954, davant la dimissió d'Irla, els antics
membres del Parlament català reunits a Mèxic van
elegir Josep Tarradellas com a nou president.
El document 3 és un full volant italià del 1963 que
expressava solidaritat cap a Julián Grimau, un dels
màxims dirigents del PCE que va ser executat pel
règim aquell mateix any. Es tracta d’un document que
ens parla de l’activitat clandestina dels partits
antifranquistes, i de la repressió que patien en mans
del règim.
El document 4 és un full informatiu de Comissions
Obreres del 1965. Aquesta full ens mostra una nova
fase de lluites de l’oposició antifranquista, ara molt
integrada en les lluites obreres i laborals de la dècada
de 1960, en què Comissions Obreres van tenir un gran
protagonisme.
El document 5 és un comunicat de la primera reunió
de l’Assemblea de Catalunya. En aquest comunicat se
sintetitzen els objectius immediats de l’Assemblea i
14-13
 s'exposen els interessos comuns de tots els seus
membres.
b) Activitat guiada.
c) Activitat guiada.
Pàgines 372 i 373
1. Analitza el mapa
a) El mapa descriu la procedència dels immigrants que
hi havia a Catalunya l'any 1975, i que corresponen a
l'onada migratòria que es va produir entre els anys
1960 i 1975. Les trames en diferents tonalitats de
color vermell identifiquen el percentatge d'immigrants
de cada regió, i els cercles verds estableixen el volum
del flux migratori a cada província amb població
immigrant.
b) Podem fer un càlcul aproximat del nombre d'immi-
grants que van arribar a Catalunya sumant el nombre
aproximat d'immigrants representats al mapa en cada
província amb cercles verds. La relació aproximada
d'immigrants per províncies seria:
– Huelva: 20.000 / Sevilla: 100.000 / Cadis: 50.000 /
Màlaga: 50.000 / Granada: 100.000 / Almeria:
100.000 / Múrcia: 100.000 / Jaén: 100.000 / Còrdo-
va: 100.000 / Badajoz: 100.000 / Càceres: 50.000 /
Ciudad Real: 50.000 / Albacete: 20.000 / Alacant:
20.000 / València: 30.000 / Castelló: 20.000 /
Salamanca: 20.000 / Madrid: 20.000 / Conca:
20.000 / Terol: 50.000 / Saragossa: 50.000 / Osca:
50.000 / Sòria: 20.000 Burgos: 20.000 / Lleó:
20.000 / Ourense: 20.000 / Lugo: 20.000
Un cop sumades totes les quantitats d'immigrants per
províncies, el nombre total aproximat d'immigrants
d'altres regions d'Espanya a Catalunya és proper al
milió i mig d'habitants. Entre 1960 i 1975 Catalunya
va passar dels 3.925.779 habitants als 5.663.135.
El desigual creixement econòmic va comportar el
desenvolupament d’algunes zones geogràfiques i
l’estancament i empitjorament d’altres. La manca
d’expectatives laborals a les zones rurals, unida a una
demanda creixent de mà d’obra a les àrees industrials,
van ser dos dels factors principals que van provocar el
fort flux migratori.
Els pols principals d’atracció van ser les zones més
industrialitzades i desenvolupades. Com que la
indústria necessitava molta mà d’obra, el sobrant de la
població rural (el camp també s’havia mecanitzat) va
emigrar a les ciutats.
Catalunya, el País Basc i Madrid eren les zones més
industrialitzades i les que van atreure més població
immigrant.
c) Les causes que van portar molts espanyols a emigrar,
tant a regions industrialitzades del país com a altres
països d'Europa, tenien a veure amb les profundes
transformacions de l’economia espanyola a partir de
1960.
14-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Els canvis en l’agricultura, amb la modernització de
les estructures rurals, van crear un excedent de força
treball que, amb la pèrdua dels tradicionals mitjans de
subsistència i una situació econòmica cada vegada
més difícil, va buscar una sortida en l’emigració cap a
les ciutats o cap a altres països.
Aquesta emigració massiva, en general, va tenir con-
seqüències positives per a l’economia espanyola. L'e-
migració a Europa va comportar l'arribada de remeses
monetàries enviades pels emigrants i van contribuir a
equilibrar la balança de pagaments d’Espanya.
L'arribada d'immigrants de les zones rurals a les zones
industrialitzades va afavorir el desenvolupament in-
dustrial i econòmic d'aquestes darreres. A curt termi-
ni, l'èxode de població rural a les ciutats va comportar
noves oportunitats laborals per a la població emigrant.
A llarg termini, però, l’èxode rural massiu també va
suposar greus desequilibris demogràfics i econòmics a
les regions amb més taxes d'emigració.
2. Comenta els textos
a) El primer text és la Ley de Sucesión elaborada per
Franco el 1969 per garantir la continuïtat del règim
després de la seva mort, i va dirigit a les Corts
espanyoles. El segon text és el discurs d’acceptació
del príncep Joan Carles del mateix 1969, en què el
successor designat accepta davant les autoritats del
règim i davant Franco la successió.
b) En el primer text, Franco proposa a les Corts espanyo-
les, que havien d’aprovar la successió, la seva elecció
de Joan Carles com el seu successor. Franco justifica la
decisió perquè segons el seu parer el príncep havia re-
but una formació adequada per assegurar la continuïtat
dels principis del Movimiento i del règim.
En el segon text, Joan Carles justifica el seu nomena-
ment al·legant la legitimitat de pertànyer a la Casa
Reial espanyola dels Borbons. Per acceptar el
nomenament, Joan Carles va haver d’acceptar rebre
una formació en els principis del Movimiento
franquista i acceptar identificar-se amb aquests
principis. Les últimes frases de Joan Carles mostren,
malgrat tot, que el futur rei era conscient que, en una
època de grans transformacions, s’havia d’evolucionar
i progressar, sense mantenir-se estàtics en principis
que podien ser superats.
c) La Ley de Sucesión és l’última llei i una de les més
rellevants impulsades pels governs tecnocràtics a
partir de 1959. Lleis com la de Sucesión, la de Prensa
e Imprenta, la de Bases de la Seguridad Social i
l’Orgánica del Estado havien de ser, segons les
intencions dels tecnòcrates, instruments per adequar el
règim als grans canvis socials i econòmics de la
dècada de 1960, sense, d’altra banda, modificar
l’estructura bàsica de la dictadura. Des de l’òp-
tica tecnòcrata, aquestes lleis havien de garantir la
continuïtat del règim assegurant la tranquil·litat so-
cial juntament amb el desenvolupament econò-
mic.
3. Analitza la imatge
a) La Codorniz era un setmanari d’humor gràfic i literari,
publicat entre 1941 i 1978. Es dirigia a un públic culte
i sovint, per les seves ironies i sàtires, va tenir
problemes amb la censura franquista.
b) El vaixell representa Espanya, i en aquest moment és
dirigit per Carrero Blanco. Els passatgers són els
ciutadans espanyols. La mar i el vent sembla que
estan en tempesta, fet que indica les dificultats que
està passant la dictadura.
Resposta personal. El fet que es representi el vaixell
navegant al revés sembla indicar que l’autor de la
il·lustració volia representar una dictadura que seguia
el seu rumb contra vent i marea, encara quan això
signifiqués anar en direcció contrària a la natural.
c) La Llei orgànica de l’Estat de 1967 pretenia ser la
culminació de l’edifici institucional del règim i, a
través d’un referèndum manipulat, va confirmar la
naturalesa monàrquica de l’Estat. A partir de llavors,
Carrero Blanco va tenir un paper cada vegada més im-
portant en la política espanyola, i es va convertir en la
mà dreta de Franco i en president del govern el 1973.
Carrero Blanco apostava per l’estricta continuïtat de la
dictadura, criticant les mínimes obertures de la dècada
anterior. Per això va ser el màxim exponent del sector
immobilista. La seva mort el 1973 va precipitar la
crisi del règim perquè va desaparèixer qui podia
garantir la continuïtat de la dictadura.
4. Completa al quadern
Els alumnes completaran el quadre amb les dades que hi
ha a continuació:
• Període de la postguerra:
– Cronologia: 1939-1945 / Política interior:
consolidació del règim, domini falangista / Política
exterior: suport a l’Eix, viratge a partir de 1943 /
Economia: reconstrucció, autarquia, mercat negre,
fam / Societat: suport de les classes altes,
passivitat, repressió sobre els vençuts.
• Boicot internacional:
– Cronologia: 1945-1950 / Política interior: margi-
nació del falangisme radical, lleis fonamentals del
règim / Política exterior: aïllament internacional /
Economia: autarquia, mercat negre / Societat:
repressió sobre els vençuts, misèria generalitzada.
• Fi de l’aïllament:
– Cronologia: 1951-1959 / Política interior: nacio-
nalcatolicisme/ Política exterior: reconeixe-ment
internacional, aliança amb els Estats Units,
concordat amb el Vaticà / Economia: autarquia,
greus dificultats econòmiques / Societat: primera
conflictivitat social, protestes estudiantils.
• Etapa del ‘desarrollismo’:
– Cronologia: 1959-1973 / Política interior: tecnòcra-
tes, limitat reformisme, Ley de Sucesión / Política
exterior: manteniment de l’aliança amb els Estats
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
Units / Economia: desarrollismo, gran creixement
econòmic, industrialització / Societat: de consum,
secularització, migracions, urbanització, noves
pautes socials, ressorgiment de l’oposició interna.
• Fase de crisi del franquisme:
– Cronologia: 1973-1975 / Política interior: tensions
entre immobilistes i aperturistes, governs de
Carrero Blanco i Arias Navarro, fre a les reformes
/ Política exterior: conflicte del Sàhara /
Economia: alentiment econòmic a partir del 1973 /
Societat: mobilitzacions populars.
5. Explica l’esquema
Activitat de resposta personal. A tall d’exemple:
El fracàs de la política econòmica basada en l’autar-
quia va obligar el règim franquista a una nova orienta-
ció de l’economia per fomentar el creixement econò-
mic. Per a aquest objectiu, es van adoptar diferents
mesures, com el Plan de Estabilización del 1959 i, a
partir del 1964, els Planes de Desarrollo.
L’objectiu principal del Plan de Estabilización era la
liberalització comercial i financera del país, i es va
executar a través de diferents eixos d’actuació. Per
aconseguir l’estabilització de l’economia, es va reduir
el dèficit públic i la inflació, mitjançant la pujada dels
tipus d’interès i la congelació salarial. Per a la
liberalització interior, es va suprimir el control de
preus mitjançant la reforma fiscal i mitjançant la
reducció de la despesa pública. Finalment, la
liberalització exterior, necessària per facilitar
l’entrada de capital, es va aconseguir mitjançant la
devaluació de la pesseta.
Els Planes de Desarrollo es van executar, en canvi, a
partir de la creació de pols de desenvolupament, que
tenien com a objectiu corregir els desequilibris
regionals.
6. Visita una exposició virtual
a) L'exposició està dividida en sis apartats que recreen
un recorregut per les presons de l’època franquista des
de la victòria dels insurrectes i els empresonaments
fins a l'amnistia de 1977.
Els apartats de l'exposició són: La victòria, Els camins
de la presó, La tortura, L'univers penitenciari,
Extramurs, Amnistia.
L'exposició virtual combina breus textos explicatius
amb una gran diversitat de documents i fonts històri-
ques. Trobem filmacions i vídeos realitzats al llarg de
diferents períodes del franquisme, vídeos amb testi-
monis sobre l'època, fotografies i nombrosos tipus de
documents escrits: publicacions, informes i docu-
ments administratius del règim...
b) Activitat personal. Els aspectes que podem destacar
de cada apartat són, a tall d'exemple, els següents:
– La victòria: En acabar la Guerra Civil, prop de
300.000 persones, homes, dones i els seus fills,
omplien les presons espanyoles.
14-15
 – Els camins de la presó: Els motius, els camins que organitzada i eficaç.
conduïen a la presó eren la derrota en la guerra i la – Amnistia. Va prendre cos a la dècada dels seixanta
desafecció envers el règim en qualsevol de les com a crit per la llibertat, com a denúncia de la
seves formes: des de la crítica al caràcter feixista injustícia i com a defensa de la reconciliació.
del règim i les actituds de resistència fins a l’acció L'amnistia va esdevenir un element bàsic de
de la guerrilla i la configuració d’alternatives mobilització democràtica que va deslegitimar la
polítiques a la dictadura. Victoria i va vertebrar les instàncies unitàries de
– La tortura: La tortura va ser una institució indisso- l'oposició, com l'Assemblea de Catalunya.
ciable de la dictadura ja que va ser practicada sen- c) Resposta personal.
se límits legals per càrrecs i funcionaris de l’Estat.
d) Resposta personal.
– L'univers penitenciari: L'univers carcerari no es
limita al que passa entre les parets de la presó. Més
Elabora un eix digital
enllà dels seus murs van existir territoris en
constant relació amb l'interior del presidi, que en Activitat personal.
formaven part inseparable: l'entorn de fràgil soli-
daritat amb els detinguts, la vida de les seves famí- Reptes a la Xarxa
lies, les xarxes de comercialització de productes
Activitat personal.
manufacturats per subsistir amb la seva venda...
– Extramurs: Més enllà del cercle estricte format
pels murs de la presó, hi havia realitats que condi-
cionaven la vida dels presos i les seves famílies,
com la beneficència de l'Estat i l'Església, el
control reglat de la seva llibertat condicional o
l'exercici d'una solidaritat civil cada cop més

ENLLAÇOS D’INTERNET

TICHING WEBS

https://ca.wikipedia.org/wiki/Pla_Nacional_d%27Estabilitzaci%C3%B3_Econ%C3%
http://www.tiching.com/757103
B2mica

http://www.tiching.com/757105 http://www.historiaseat.com/0-decada/50s.htm

http://www.tiching.com/757106 https://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/29499/6/Benidorm_VALENCIA.pdf

http://www.tiching.com/757133 http://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/?p=272219

http://www.tiching.com/757140 https://ca.wikipedia.org/wiki/Proc%C3%A9s_de_Burgos

https://sites.google.com/a/maristesvalldemia.com/pr13_4b1/govern-d-arias-
http://www.tiching.com/757141
navarro-1

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/10/30/canvis-socioeconomics-de-
http://www.tiching.com/757401 l%E2%80%99espanya-franquista-creixement-demografic-i-migracions-interiors-
i-exteriors/

http://www.tiching.com/757406 http://cat.elpais.com/cat/2015/10/25/catalunya/1445800962_388889.html

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/12/17/la-crisi-del-regim-franquista-
http://www.tiching.com/757409
l%E2%80%99auge-de-l%E2%80%99antifranquisme/
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/11/30/la-represa-cultural-de-
http://www.tiching.com/757410
catalunya-en-el-tardofranquisme/

14-16

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 T em a 1 5
Transició, democràcia i autonomia

GUIA DIDÀCTICA

• Orientacions Didàctiques

• Solucionari

• Recursos Didàctics
– Naveguem per Tiching
– Bibliografia

15-1

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 PRESENTACIÓ • APARTATS 1 A 5 374
a
387
Orientacions didàctiques
Bibliografia
● 1. La transició cap a la democràcia. Descripció del procés a través del
● LLUÍS BASSETS [ET ALTRES]:
qual Espanya es va transformar en una democràcia.
La configuració de la democrà-
● 2. La Constitució del 1978 i... Textos i documents que analitzen la cia a Espanya. Eumo, Vic, 2009.
Constitució de 1978 i la construcció de l’Estat de les Autonomies.
Obra que analitza amb detall di-
● 3. La recuperació de l'autonomia. Estudi del procés de restabliment de la versos aspectes del sistema de-
Generalitat i de les institucions autonòmiques fixades a l'Estatut de Sau. mocràtic espanyol i la seva con-
● 4. L’etapa del consens polític (1978-1982). Anàlisi dels primers quatre figuració, com el sistema de par-
anys de l’Espanya democràtica. tits sorgit després de les elec-
cions del 1977, l'elaboració de
● 5. La consolidació... Descripció dels esdeveniments polítics més relle- la Constitució o la configuració
vants dels governs socialistes de González i del Partit Popular fins al 2004. de l'Estat de les Autonomies.
Naveguem per Tiching ● B. DE RIQUER; J. MALUQUER DE
MOTES: La Catalunya autonò-
● http://www.tiching.com/757144. Eleccions generals de 1977. Web que
mica, 1975-2003. Edicions 62,
sobre les eleccions del 1977 i els resultats de la jornada electoral.
Barcelona, 2003.
● http://www.tiching.com/107029. La Constitució espanyola. Enllaç al text
Volum 9 de la obra Historia de
íntegre de la Constitució espanyola del 1978.
Catalunya que analitza amb
● http://www.tiching.com/757621. La Transició a Catalunya Anàlisi de la Tran- detall l'arribada de la democrà-
sició a Catalunya parant especial atenció al restabliment de la Generalitat. cia i la societat catalana entre
1975 i 2003.
● http://www.tiching.com/757620. El cop d’Estat del 23-F. Article en el que Ga-
briel Cardona, historiador i ex-militar, explica les seves vivències sobre el 23-F.
● http://www.tiching.com/757147. Eleccions generals de 1982. Anàlisi dels
resultats de les eleccions generals del 1982.

APARTATS 6 A 11 388
a
399
Orientacions didàctiques
Bibliografia
● 6. La integració d’Espanya... Estudi de la integració d’Espanya en la CEE.
● J. ESLAVA GALÁN: La década
● 7. Els governs... Anàlisi dels governs espanyols a partir del 2004 al 2016.
que nos dejó sin aliento,
● 8. La Catalunya autònoma. Descripció de l'evolució política de Catalunya Booket, Barcelona, 2013.
entre els anys 1980 i 2015
Text divulgatiu en què s’ex-
● 9. Els canvis... Estudi dels transformacions socials a l’Espanya democràtica. pliquen els canvis polítics i so-
● 10. Hi ha una igualtat real...? Textos i documents que analitzen la situació cials de l’època de la Transició
actual de la dona a Espanya i el seu camí cap a la igualtat. espanyola.
● 11. Com es va consolidar...? Síntesi final que descriu com es va arribar a ● DIVERSOS AUTORS: Espanya i
consolidar la democràcia a Espanya i l’autonomia a Catalunya.
Portugal: vint anys d'integració
Naveguem per Tiching a Europa. Asociación de Perio-
distas Europeos, Madrid, 2006.
● http://www.tiching.com/757148. Espanya i la UE, 30 anys d’història. Web
que descriu breument els avenços d'Espanya sota la UE entre el 1986 i el 2016. Obra que recull fotografies i
material gràfic sobre la integra-
● http://www.tiching.com/757152. La crisi financera espanyola. Article de la ció d'Espanya i Portugal a la UE
Viquipèdia que analitza la crisi financera iniciada a Espanya l'any 2008. en commemoració dels vint
● http://www.tiching.com/757622. Història de TV3. Text el que s'explica la anys de l'ingrés dels dos països
creació i la història de TV3 des dels seus orígens a l'actualitat. a la Unió Europea.
● http://www.tiching.com/757155. Espanya i els immigrants en la crisi econò-
mica. Article sobre la marxa d’immigrants d’Espanya per la crisi.
● http://www.tiching.com/757156. La igualtat de gènere a Espanya. Article
periodístic que analitza les desigualtats de gènere a la societat espanyola.
● http://www.tiching.com/757624. La Transició a Catalunya i a Espanya. Breu
vídeo sobre la Transició i el restabliment de la Generalitat.

15-2

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 SOLUCIONS DE LES ACTIVITATS
Pàgines 374 i 375
● Tant a Catalunya com a Espanya, la mort de Franco i
l'inici de la Transició van significar el començament
d'un procés de recuperació de les llibertats fonamen-
tals i la conformació d'un nou sistema democràtic amb
institucions i lleis plenament democràtiques.
La instauració de la democràcia va suposar la promul-
gació de la Constitució del 1978 i la creació de l’Estat
de les Autonomies, la implantació d’un sistema de
partits democràtics amb la celebració d’eleccions i la
normal alternança en el poder de les forces polítiques,
el reconeixement dels drets bàsics dels ciutadans. A
Catalunya va comportar el restabliment de la Genera-
litat i l'establiment d'una Autonomia amb institucions
i lleis pròpies.
A nivell social i econòmic la mort de Franco i la
Transició van comportar la transformació i la moder-
nització de la societat espanyola i un impuls al desen-
volupament econòmic del país. Va suposar l'inici
d'una llarga etapa de progrés i creixement i d'un
procés de acostament a Europa que va afavorir la
integració d'Espanya i Catalunya en les institucions
europees.
Pàgines 376 i 377
1. La vinyeta ironitza sobre la transformació de molts
membres i personalitats del règim que en veure que la
transició a la democràcia era un procés inexorable van
decidir recolzar o sumar-se, en major o menor grau, a
aquest procés de democratització de la societat espan-
yola.
2. Adolfo Suárez presenta la Transició com un exercici
de tàctica per part del govern que ell presidia, amb
una sèrie de mediacions per convèncer els franquistes
de la necessitat de la reforma, i l’oposició que la
reforma obriria pas a la democràcia. Santiago Carrillo,
en canvi, presenta la Transició com un pacte o una
trobada entre forces diverses que van compartir la
visió que era necessari obrir el camí a la democràcia.
Malgrat la diversitat d’interpretacions, les dues vi-
sions no són totalment divergents, ja que coincideixen
que la Transició va ser, en gran mesura, el resultat
d’una sèrie de compromisos en què totes les parts en
joc van acceptar la necessitat de la reforma.
3. Adolfo Suárez va emprendre la transició a la
democràcia des del franquisme, sent un exponent dels
aperturistes, fins a transitar cap a posicions centristes
a través de la creació del partit UCD. Santiago
Carrillo, en canvi, era el màxim dirigent del Partit
Comunista, que havia liderat l’oposició clandestina a
Espanya durant la dictadura.
4. El govern d’Arias Navarro, confirmat pel nou rei Joan
Carles I, no va aconseguir aprovar el programa
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
reformador que, segons les esperances de molta gent,
havia de conduir a la democràcia. Arias Navarro es va
limitar a suggerir canvis modestos, que van ser
rebutjats tant per l’oposició com pels franquistes més
oberturistes, cada vegada més decebuts. D’altra
banda, els immobilistes es mostraven totalment con-
traris fins i tot a unes mínimes obertures, i exigien la
continuïtat del règim sense canvis i l’augment de la
repressió policial.
5. La reforma política proposada per Adolfo Suárez va
consistir en una llei que reconeixia els drets de les
persones, conferia la potestat legislativa a un
parlament bicameral elegit pel poble i preparava un
sistema democràtic. Per neutralitzar la resistència dels
immobilistes, es va presentar la reforma com un canvi
d’una legalitat a una altra, i no com una ruptura, i es
van establir com a punts no negociables la monarquia
i la sobirania única; tampoc s’exigirien responsabili-
tats polítiques per la dictadura.
La reforma, aprovada per les Corts, va ser sotmesa a
referèndum i aprovada per la majoria dels espanyols:
Suárez va poder llavors dedicar-se a desmantellar les
institucions franquistes negociant amb l’oposició per a
la futura celebració d’eleccions.
6. El procés de transició a la democràcia va haver
d’enfrontar-se a importants dificultats i problemes. A
més de les resistències dels sectors immobilistes del
franquisme, la Transició també es va desenvolupar en un
clima caracteritzat per l’elevada tensió social, amb grans
mobilitzacions populars i importants moviments de vaga.
Aquests moviments anaven acompanyats de brots de
violència, amb assassinats polítics com els de Vitòria i
Montejurra el 1976, o a Atocha el 1977, i accions de
grups terroristes com ETA i els GRAPO.
7. La reforma portada a terme per Suárez a partir de
1976 va ser essencialment una transició pactada entre
els sectors més oberturistes del franquisme i la
majoria de les forces de l’oposició democràtica.
Pàgines 378 i 379
1. La Constitució del 1978 es va elaborar després de les
eleccions democràtiques del 1977, i va ser el resultat
d’un acord entre les diferents forces polítiques. Per
elaborar-la, es va crear una ponència en què van parti-
cipar diputats de tots els partits representats a les
Corts, tret de la minoria basca. La ponència va elabo-
rar llavors una Constitució de caràcter democràtic pro-
gressista, tot i que el consens entre les forces políti-
ques va donar-li certs marges d’ambigüitat perquè fos
acceptada per tothom. Després d’haver estat aprovada
per les cambres, va ser sotmesa a referèndum el
desembre del 1978 i acceptada per la ciutadania.
La Constitució del 1978 defineix l’Estat espanyol
com una monarquia constitucional en què la
15-3
 sobirania és nacional i única. Estableix la divisió de
poders entre el legislatiu, exercit pel Congrés dels
Diputats i el Senat, l’executiu i el judicial. Estableix
una sèrie de drets i deures socials i cívics i és que el
sufragi és universal per a totes les persones majors
de 18 anys. Finalment, crea l’Estat de les
Autonomies i defineix la relació entre l’Església i
l’Estat, establint la llibertat de culte i la cooperació
de l’Estat amb l’Església catòlica.
La Constitució va establir llavors un sistema polític
democràtic descentralitzat mitjançant la creació de
l’Estat de les Autonomies, una forma d’organització
territorial en què les comunitats autònomes en què es
va dividir el territori espanyol tenien les seves pròpies
competències i els seus òrgans representatius elegits
pel poble.
Les diferents comunitats van accedir a l’autonomia a
través de dues maneres diferents: la primera, més
ràpida i completa i definida per l’article 151, per a les
autonomies històriques (Catalunya, el País Basc i
Galícia) i ratificada per un referèndum; la segona, més
lenta i definida per l’article 143, per a les altres
autonomies. Així, el procés de construcció de l’Estat
de les Autonomies es va desenvolupar en dues fases:
en la primera, la preautonòmica, van accedir a
l’autonomia entre el 1977 i el 1978 Catalunya, el País
Basc i Galícia; en la segona, una vegada ja aprovada
la Constitució i elaborats els estatuts d’autonomia, hi
van accedir la resta de les comunitats.
2. Els drets atorgats als ciutadans per la Constitució són
els següents:
– Igualtat davant la llei sense discriminacions per
naixement, raça, sexe, religió, opinió i altres
circumstàncies personals o socials.
– Dret a la vida i a la integritat física i moral.
– Dret a la llibertat ideològica i religiosa.
– Dret a la llibertat i la seguretat personal.
– Dret a l’honor, la intimitat personal i familiar i a la
pròpia imatge.
– Dret a la inviolabilitat del domicili.
– Dret al secret de les comunicacions.
– Dret a escollir el lloc de residència i dret a entrar i
sortir lliurement del territori nacional.
– Dret a la llibertat d’expressió.
– Dret de reunió.
– Dret d’associació.
– Dret a la participació política.
– Dret a la tutela judicial.
– Dret a l’educació.
– Dret a la llibertat sindical i a la vaga.
– Dret a la petició individual i col·lectiva.
– Dret a defensar Espanya.
– Dret a contraure matrimoni lliurement.
15-4
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
– Dret a la propietat privada i a l’herència.
– Dret de fundació.
– Dret a treballar i al treball.
– Dret a la negociació col·lectiva.
– Dret a la llibertat d’empresa.
Els deures que exigeix als ciutadans són:
– Defensar a Espanya, pel que la llei fixa les obliga-
cions militars dels espanyols i regula l'objecció de
consciència.
– Respectar els drets humans i les llibertats i drets
d'altres ciutadans recollits en la Constitució.
– Contribuir al sosteniment de les despeses públi-
ques d'acord amb la capacitat econòmica.
– Deure de treballar, unit al dret al treball.
Pàgines 380 i 381
1. El procés de recuperació de l’autonomia de Catalunya
es va dividir en dues etapes: la de concessió d'autono-
mia provisional o preautonomia, i la de regulació del
caràcter de l’autonomia per la Constitució.
La preautonomia es va concedir el 1977 mitjançant la
negociació amb els representants de Catalunya
agrupats en una assemblea de parlamentaris.
El govern espanyol va negociar amb el president de la
Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, que va
esdevenir president de la Generalitat de Catalunya,
reinstaurada el 29 de setembre del 1977.
L’Assemblea de Parlamentaris catalans va elaborar
aleshores un projecte d’Estatut d’Autonomia,
anomenat Estatut de Sau, que va ser aprovat a les
Corts espanyoles el 1979 i ratificat en referèndum a
Catalunya el mateix any.
El 1980 es van celebrar les primeres eleccions
autonòmiques, en les quals es va imposar la coalició
nacionalista CiU.
2. L'Estatut de Sau reconeix Catalunya com a nacionali-
tat amb autogovern, el qual exerceix com a comunitat
autònoma de l'Estat espanyol. També defineix el
català com la llengua pròpia en cooficialitat amb el
castellà. La Generalitat es conforma a través d'un
Parlament elegit per sufragi universal, un president
elegit pel Parlament i un Consell Executiu. L'organit-
zació judicial a Catalunya culmina en un Tribunal
Superior de Justícia.
Al text de l'Estatut de Sau s'atribueix a la Generalitat
competències legislatives i executives. Totes dues po-
den ser exclusives (el seu exercici està limitat només
per la Constitució espanyola i per l'Estatut) o
compartides amb l'Estat.
Les competències exclusives de la Generalitat
corresponen a matèries com el dret civil català, el
turisme, la cultura, la investigació, el règim local,
l'ordenació del territori, les obres públiques internes,
 l'assistència social i l'educació. Les competències
compartides amb l'Estat són les corresponents a matè-
ries com treball, justícia, ports i aeroports, ordenació
del transport, medi ambient, institucions penitencià-
ries, etc. L'Estatut de Sau també preveu la creació
d'una policia autonòmica (Mossos d'Esquadra).
3. Les institucions que conformen el govern autonòmic
de Catalunya i les seves funcions són:
– El Parlament és elegit per sufragi universal pels
ciutadans, la seva funció és la representació del
poble de Catalunya i té potestat legislativa.
– El President, elegit pel Parlament, té funcions
representatives i governatives. Pel que fa al Go-
vern de la Generalitat, és el president qui designa
els conseller. El Govern té funcions executives i
controla l’administració.
– El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya vet-
lla per la correcta aplicació de les lleis i sanciona
el seu incompliment
– El Consell de Garanties Estatutàries supervisa que
les lleis s'adeqüin a la Constitució i a l'Estatut.
– El Síndic de Greuges té com a funció garantir el
dret de totes les persones a una bona administra-
ció.
– La Sindicatura de Comptes és un òrgan que depèn
del Parlament i la seva funció és la fiscalització de
la gestió econòmica, financera i
– Consell Audiovisual de Catalunya vetlla pel res-
pecte dels drets i llibertats dels ciutadans en l'àm-
bit audiovisual.
Pàgines 382 a 384
1. Les dades de la taula mostren un clar augment de la
despesa social pública a Espanya entre el 1975 i el
1980, i són el resultat dels acords establerts en els
Pactes de la Moncloa. En aquests acords, es va establir
el sanejament de l’economia espanyola i es van posar
en marxa mesures per repartir equitativament els costos
de la crisi econòmica. A més a més, la reforma fiscal va
posar a disposició de l’Estat més recursos per crear
estructures de l’Estat del benestar, fet que es va reflectir
en l’augment de la despesa social.
2. Les eleccions municipals del 1979 mostren l’inici del
declivi de la UCD perquè el principal partit de
l’oposició, el PSOE, va aconseguir el control de la
majoria de les grans ciutats del país, mentre que la
UCD es va haver de conformar amb la victòria en
ciutats més petites.
3. El 23-F va ser un cop protagonitzat per la Guàrdia
Civil, però al mateix temps preveia la intervenció de
les forces armades, que es van revoltar a València
amb Milans del Bosch. Si l’exèrcit s’hagués sumat als
colpistes i s’hagués revoltat a tot el país, s’hauria
paralitzat el procés democràtic, i el país potser hagués
patit una altra guerra civil.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
4. En el context de la transició democràtica, molts
nostàlgics del règim franquista que pertanyien a
l’extrema dreta creien que s’estaven replicant a
Espanya les circumstàncies que van afavorir
l’aixecament militar de 1936, així que consideraven
que era necessari repetir el cop d’Estat per paralitzar
el procés de transició. Els nostàlgics del franquisme
intentaven desestabilitzar la situació atacant el govern
i, d’aquesta manera, provocar els militars perquè
aconseguissin el poder.
5. El terrorisme i la violència exercida per grups de dife-
rent ideologia va ser un dels problemes més greus que
va haver d'afrontar Espanya en el seu procés de transi-
ció a la democràcia. El grup terrorista ETA va ser el
que va provocar un major nombre de víctimes mor-
tals, encara que durant la Transició també es van pro-
duir atacs terroristes i actes violents de diferents for-
ces de l'extrema dreta i de l'extrema esquerra. Tota
aquesta violència va suposar un greu risc per al con-
sens i l'estabilitat necessaris per establir un sistema
democràtic.
6. Els Pactes de la Moncloa van ser una sèrie d’acords
entre diferents parts polítiques i socials per abordar la
crisi econòmica. Consistien en mesures per a la
reforma i el sanejament econòmic i en un programa de
canvis jurídics i polítics que servissin per reduir la
inflació i repartir de manera més justa els costos de la
crisi econòmica. Per això, es va devaluar la pesseta, es
va abordar una estratègia de contenció de la despesa
pública i una altra per racionalitzar el consum
energètic, i es va pactar una moderació salarial. Al
mateix temps, es va acordar un nou marc de relacions
laborals i es va posar en marxa una reforma fiscal que
va permetre a l’Estat ingressar més diners, fet que va
contribuir a augmentar la despesa social.
Els Pactes de la Moncloa es van firmar en un context
de crisi econòmica general, que va començar el 1974 i
va ser causada pel gran augment del preu del combus-
tible. La crisi havia fet disminuir les exportacions, ha-
via reduït els ingressos del turisme i havia provocat el
retorn de molts emigrants espanyols. A més a més, les
dificultats econòmiques havien provocat una forta
crisi industrial amb un gran augment de l’atur, que va
fer incrementar la conflictivitat social.
7. El declivi polític de la UCD es va deure en gran mesu-
ra a les dificultats de Suárez, que, malgrat la victòria
electoral del 1979, va començar a ser contestat inter-
nament pels membres del seu mateix partit, fet que li
va fer perdre influència política. Al mateix temps,
Suárez va patir els atacs d’una part del món empresa-
rial i militar, contraris a les seves polítiques modera-
des i reformistes, i es va veure forçat a dimitir el 1981.
Els símptomes de desgast de la UCD es van
evidenciar amb les eleccions municipals de l’abril del
1979, en què el principal partit opositor, el PSOE, va
aconseguir el control de gairebé totes les grans ciutats
espanyoles; l’any següent, Suárez va aconseguir
superar per un estret marge una moció de censura
15-5
 promoguda pel mateix PSOE.
8. El cop d’Estat del 23-F va ser promogut per sectors de
la Guàrdia Civil, que van irrompre al Congrés de
Diputats liderats per Antonio Tejero, i per sectors de
l’exèrcit, com el general Armada i el capità general
Milans del Bosch, que es va revelar a València; a més
a més, també hi van estar implicats polítics
involucionistes. Els colpistes tenien objectius
confusos i no sempre coincidents, però pretenien
paralitzar el procés democràtic i donar a l’exèrcit un
paper fonamental en els nous governs. El cop va
fracassar per la desorganització dels revoltats i per la
intervenció per televisió del rei Joan Carles, qui va
censurar l’actuació dels militars i va donar suport al
règim democràtic.
9. Els primers governs democràtics van haver de fer
front a diferents amenaces al nou règim constitucio-
nal, amenaces que utilitzaven la violència per
desestabilitzar el sistema. L’extrema dreta exigia que
l’exèrcit assumís el poder, i atacava el govern amb
manifestacions violentes i creant grups armats, que
van cometre atemptats sagnants. En l’àmbit reacci-
onari també s’ha de recordar els militars que van in-
tentar portar a terme intents colpistes, com en el cas
de l’Operación Galaxia del 1978 i del cop del 23-F.
Malgrat tot, l’amenaça més important va ser la que
provenia del terrorisme, tant el d’extrema esquerra del
GRAPO, el FRAP i els Comandos Autònoms
Anticapitalistes, com la molt més sagnant represen-
tada per ETA, que amb la seva campanya d’atemptats
va provocar centenars de morts.
Les ideologies i els propòsits de tots aquests grups
violents i terroristes eren molt diversos. Els grups de
l'extrema dreta eren contraris a qualsevol intent de
democratització del país, eren nostàlgics del franquis-
me i aspiraven a la implantació al país d'un règim
totalitari inspirat en la ideologia franquista. Les forces
d'extrema esquerra, com els GRAPO o el FRAP,
acostumaven a ser partits pròxims al stalinisme o al
maoisme i s'oposaven violentament a qualsevol tipus
de consens o pacte que afavorís un procés pacífic de
democratització d'Espanya. Finalment, ETA era un
grup terrorista basc que es proclamava com a indepen-
dentista. Malgrat les diferents ideologies i objectius de
tots aquests grups terroristes i violents, tots ells
pretenien desestabilitzar la societat espanyola i evitar
un procés pacífic de democratització del país.
Pàgines 385 a 387
1. El creixement de l'administració autonòmica, i en
menor grau de l'administració local, van comportar un
descens tant del nombre de funcionaris de l'Adminis-
tració Social com de la Seguretat social. l'Administra-
ció central va passar de tenir 601.400 empleats el
1987 a tenir 528.800 el 2015. Igualment la Seguretat
Social para va passar de tenir 234.100 empleats el
1987 a 32.900 el 2015. En aquest mateix període de
15-6
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
temps les Comunitats Autònomes van augmentar el
seu número d'empleats de 363.9000 a 1.685.100.
L’Administració central va per tant decréixer. El motiu
d'aquest decreixement és que moltes de les competèn-
cies que abans eren pròpies de l'Administració central
van ser transferides a les Autonomies.
2. Els dos principals partits de l’espectre polític espanyol
han estat, fins a la primera dècada del segle XXI, el
Partit Socialista (PSOE) i el Partit Popular (PP), a
banda dels partits nacionalistes, amb una forta pre-
sència en les seves respectives comunitats autònomes.
El PSOE, que va apostar per la socialdemocràcia al
congrés de Suresnes del 1972, es va convertir en el
principal partit de l’oposició durant els governs de la
UCD. El 1982, liderat per Felipe González, el PSOE
va guanyar les eleccions generals amb majoria
absoluta, i es va mantenir al govern fins al 1996,
després de guanyar tres eleccions més. Malgrat això,
les dificultats econòmiques, les divisions internes,
alguns escàndols de corrupció i el desgast polític van
afavorir la seva derrota el 1996. El 2004, liderat per
José Luis Rodríguez Zapatero, el PSOE va tornar a
guanyar les eleccions sota l’impacte dels atemptats de
Madrid, i va repetir la victòria el 2008. L’explosió de
la crisi econòmica mundial aquell mateix any va
desgastar el govern, i el 2011 el PSOE va ser
durament derrotat a les eleccions anticipades.
El PP es va formar a partir d’Alianza Popular, un
partit de dretes creat per Manuel Fraga i altres antics
líders franquistes. El 1982 Alianza Popular es va
convertir en el principal partit de l’oposició per la crisi
de la UCD, i el 1989 va evolucionar cap a posicions
més moderades, canviant el seu nom per l’actual. El
1996 el líder del PP, José María Aznar, va guanyar les
eleccions, i va formar un govern centrista de minoria
amb el suport de formacions nacionalistes. El 2000 el
PP va tornar a guanyar, aquesta vegada amb majoria
absoluta, i va governar amb un estil més directe,
modificant lleis anteriors i prenent decisions
polèmiques. El 2004 el PP, liderat per Mariano Rajoy,
va ser derrotat i va romandre a l’oposició fins a la
victòria del 2011.
3. Les legislatures de govern del PSOE entre el 1982 i el
1996 van ser caracteritzades per l’important programa
de reformes dut a terme per González. Les reformes
es van concentrar sobretot en la reactivació i moder-
nització de l’economia, en l’avenç cap a l’Estat del
benestar i en la racionalització de les administracions.
Altres reformes es van centrar en la modernització dels
equipaments i els serveis públics, en l’educació, en el
traspàs de competències a les comunitats autònomes i
en l’àmbit militar. En àmbit internacional s’ha de
recordar l’entrada d’Espanya a la Comunitat Europea.
El desgast polític del govern del PSOE va ser
provocat per diferents factors: les dissensions internes,
amb les dimissions del vicepresident Guerra; la
recessió econòmica; els casos de corrupció en què
estaven implicats polítics socialistes, i l’existència
d’una “guerra bruta” antiterrorista.
4. La primera legislatura de govern del PP, entre 1996 i
2000, es va caracteritzar per l’orientació centrista del
govern d’Aznar, que no tenia majoria absoluta i havia
de recolzar-se en els partits nacionalistes. En aquest
primer govern, Aznar es va concentrar a contenir la
crisi econòmica i l’atur, i a adquirir les condicions
imposades per la Unió Europea per poder adoptar la
moneda única, l’euro. A més a més, el govern del PP
va haver d’enfrontar-se a l’amenaça del terrorisme,
amb l’assassinat del regidor Miguel Ángel Blanco i
amb les difícils relacions amb el PNB.
El segon govern del PP, amb majoria absoluta, es va
caracteritzar per modificar part de l’anterior legislació
socialista i per polítiques recentralitzadores. Es va
impulsar una nova reforma educativa, es va firmar un
Pacte Antiterrorista amb el PSOE que va il·legalitzar
la formació radical basca Batasuna, es va abolir el
servei militar obligatori i es va aprovar una Llei
d’Estrangeria. Malgrat això, el PP també va adoptar
decisions més polèmiques, com el Pla Hidrològic
Nacional, la reforma del subsidi d’atur i, sobretot,
l’aposta per una aliança clara amb els Estats Units,
que va portar a la participació espanyola en la invasió
de l’Iraq del 2003 i que va ser molt criticada.
5. L’atemptat de l’estació d’Atocha de Madrid, que va
provocar 191 morts i més de 1000 ferits, va ser
perpretat per terroristes radicals islamistes vinculats a
l’organització Al-Qaida per castigar Espanya per la
seva participació en la guerra de l’Iraq del 2003. El
govern del PP, malgrat les notícies i les pistes que
apuntaven a una autoria islamista, va intentar atribuir
l’atemptat a ETA, desencadenant així una “guerra
informativa” que va polaritzar l’opinió pública. Així,
les eleccions generals que es van celebrar tres dies
després de l’atemptat van veure una inesperada
victòria del PSOE perquè molts ciutadans van voler
castigar el PP per la seva implicació en la guerra de
l’Iraq i per les seves reticències a l’hora d’informar
sobre l’atemptat.
Pàgines 388 i 389
1. L’economia espanyola, després d’un moderat creixe-
ment entre el 1978 i el 1980, va entrar en una fase de
recessió aquell mateix any per l’augment del preu del
petroli per la guerra entre l’Iraq i l’Iran. El 1981
l’economia va tornar a créixer, beneficiant-se de la
reconversió industrial i de l’entrada a la CEE, fins a
arribar a un creixement del PIB del 6,1% el 1987.
Després, a causa del crac borsari de Wall Street, el
creixement va anar reduint-se fins a entrar en recessió
el 1992, coincidint amb la firma del Tractat de
Maastricht, i la taxa d’atur va augmentar fins al 24%.
A partir del 1994 l’economia va entrar en una altra
etapa de creixement, que es va mantenir elevat fins al
2001, quan es va reduir amb els atemptats de l’11-S.
Finalment, la crisi financera del 2008 va castigar de
manera dramàtica l’economia espanyola.
2. Els fons comunitaris europeus han crescut de manera
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
considerable al llarg dels últims trenta anys a
Espanya, sobretot a partir del 1995 i, després d’una
breu inflexió, novament a partir del 2013. L’arribada
d’aquests fons comunitaris ha tingut un impacte molt
positiu sobre l’economia espanyola, ja que les ajudes
regionals, agrícoles i socials han ajudat el creixement
econòmic important dels últims anys.
3. L’Estat del benestar és una forma de govern en què
l’Estat es fa càrrec d’una sèrie de serveis i drets per
als ciutadans. La despesa social pública és la quantitat
de diners que l’Estat destina als pressupostos socials
que componen l’Estat del benestar.
La despesa social pública va augmentar de manera
considerable a Espanya entre el 1974 i el 1990, pas-
sant d’un 10,55% del PIB a un 20,61%. Malgrat això,
des d’aleshores no ha variat gaire i s’ha mantingut
constant. En altres països de la UE, el percentatge del
PIB destinat a despesa social pública acostumar a ser
bastant més elevat, entre un 25% i un 30% del PIB.
4. Els dèficits crònics de l’economia espanyola, tot i el
creixement dels últims trenta anys, són l’elevada taxa
de desocupació, l’elevat dèficit exterior a causa de
l’alt cost de les importacions d’energia i productes
tecnològics, l’endarreriment tecnològic i la baixa
productivitat i la fragilitat d’un model de creixement
sustentat en el turisme i en la construcció, amb pèrdua
de pes de la indústria.
5. Les partides de la despesa social a Espanya es desti-
nen sobretot al pagament de les pensions de jubilació,
que representen un 41% del total, i a les prestacions
de desocupació, que corresponen a un 12%. Altres
partides rellevants són les d’invalidesa, les familiars i
les de supervivència.
Els fons que serveixen per fer front a aquestes pres-
tacions socials es recapten sobretot a través dels paga-
ments de les empreses i de les administracions públi-
ques i, en menor mesura, dels assalariats i dels
autònoms.
6. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que l’entrada a la Unió Europea ha significat per
Espanya un important flux de capitals invertits al país,
així com l’arribada de grans quantitats de diners amb
els fons comunitaris. Tot això ha servit per dina-
mitzar l’economia i integrant-la en el mercat europeu i
per consolidar l’Estat del benestar.
7. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que un ciutadà que viu en un país amb un Estat del
benestar avançat pot gaudir d’una sèrie de prestacions
socials que l’Estat garanteix per a tots els ciutadans,
sovint gratuïtament, i que cobreixen moltes de les
seves necessitats bàsiques.
A Espanya, una família pot beneficiar-se de moltes
d’aquestes prestacions socials: per exemple, educació
gratuïta i garantida fins als 16 anys, assistència
sanitària, pensions de vellesa i d’invalidesa, pagament
de subsidis de desocupació, ajudes familiars, subven-
cions per a l’habitatge.
15-7
Pàgines 390 i 391
1. La crisi econòmica iniciada el 2007 es va deure a un
col·lapse de les borses internacionals com a conse-
qüència de les anomenades “hipoteques porqueria”,
que van comportar una gran disminució de la
concessió de préstecs. Les conseqüències de la crisi
per a Espanya van ser un gran augment del deute
públic, que va arribar a ser del 97% del PIB l’any
2014, i una dramàtica pujada en la taxa d’atur, que el
2011 afectava un 21,29% de la població.
2. L’augment del dèficit públic va obligar el govern a re-
duir de manera important la despesa social, imposant
unes polítiques d’austeritat amb retallades en les
prestacions socials i la congelació de les pensions.
3. La corrupció política és aprofitar-se dels recursos i del
poder que van units a un càrrec públic per aconseguir
beneficis personals: cobrament il·legal de comissions,
contractar personal sense seguir el procediment esta-
blert, etc. Les formes de corrupció política poden ser
molt diverses des del tràfic d'influències o ús inade-
quat d'informació privilegiada fins al suborn, els
fraus, o la malversació de fons públics, entre d'altres
formes de corrupció.
L'administració local es la més afectada per la corrup-
ció política a Espanya. Aquesta és l'administració de
més fàcil accés per als ciutadans i la que intervé de
forma més directa en decisions que afecten a empre-
ses i particulars. A Espanya, els problemes de corrup-
ció han estat especialment nombrosos en temes rela-
cionats amb l'urbanisme i el sector de la construcció.
4. El govern socialista de Rodríguez Zapatero va desen-
volupar una intensa activitat reformista en l’àmbit
social i cívic. Va impulsar la Llei per a la Igualtat
Efectiva de Dones i Homes i la Llei de Dependència,
a més de legislar sobre la violència de gènere, de
regularitzar l’arribada d’immigrants i d’autoritzar el
matrimoni homosexual. També va aprovar la Llei de
la Memòria Històrica, que dignificava les víctimes del
franquisme. En política interior, el govern va au-
toritzar el procés de renovació d’alguns estatuts d’au-
tonomia, però es va enfrontar al pla sobiranista del
PNB i al conflicte derivat del projecte d’Estatut català.
En l’àmbit exterior, va destacar la decisió de retirar
les tropes espanyoles de l’Iraq poc després de la
victòria electoral del 2004.
5. La crisi econòmica del 2007 va esclatar com a conse-
qüència del col·lapse de les borses internacionals pel
problema de les hipoteques porqueria, que van portar
a una dràstica reducció en la concessió de préstecs.
Això va repercutir en el mercat immobiliari espanyol,
que es va enfonsar de manera espectacular, i va pro-
vocar la successiva crisi industrial per les dificultats
financeres de les empreses.
El gran augment de la taxa d’atur, així com la crisi del
sistema financer, van obligar el govern socialista a
disminuir la despesa pública, imposant una política
d’austeritat que va repercutir durament en la població,
15-8
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
amb retallades en despeses socials que es van accen-
tuar amb el govern de Mariano Rajoy.
A nivell polític, la crisi va enfonsar el govern de Ro-
dríguez Zapatero, i va portar a la victòria electoral el
2011 del Partit Popular. A més a més, va estimular l’es-
clat del moviment dels indignats, que van criticar dura-
ment l’austeritat i la corrupció del sistema polític espa-
nyol, i va afavorir l’aparició de noves forces polítiques.
6. El govern de Rajoy va haver d’enfrontar-se a greus
problemes econòmics, derivats de l’esclat de la crisi
financera del 2007, als quals va respondre amb una
rígida política d’austeritat, retallades i privatitzacions,
sense que, d’altra banda, es reduís de manera
considerable la taxa d’atur. A més a més, Rajoy va
haver de fer front a nombrosos escàndols de corrupció
que van afectar especialment membres del seu partit, i
al desafiament derivat del problema de l’Estatut
català, que va provocar l’ascens d’un moviment
sobiranista d’importants dimensions a Catalunya.
7. Les eleccions de 2015 van mostrar una clara tendència
a la fi del bipartidisme, perquè tant el PP com el
PSOE, tot i mantenir-se com les dues formacions més
votades, van patir durs retrocessos en vots i escons. Al
mateix temps, van entrar amb força al Congrés de
Diputats dues noves forces, Podem i Ciutadans, que
havien nascut com a resposta a la corrupció i al
descrèdit de la classe política espanyola.
Pàgines 392 i 393
1. Les dues forces polítiques més importants de la
Transició van ser Convergència i Unió (CiU) i el
Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).
CiU va sorgir d'una coalició entre Convergència De-
mocràtica de Catalunya, liderada per Jordi Pujol, i
Unió Democràtica de Catalunya. Aquesta coalició es
va mantenir fins el 2015, any en el que tots dos partits
es van separar. Convergència va desaparèixer com a
tal el 8 de juliol de 2016 i va adoptar el nom de Partit
Demòcrata Europeu Català, formació que com a
membre de la coalició Junts per Sí dirigeix la
Generalitat de Catalunya. Per la seva banda, Unió
Democràtica de Catalunya es manté com a partit sense
representació parlamentaria.
El PSC va néixer de la fusió de dos grups socialistes
de tradició catalanista (PSC-Congrés, liderat per Joan
Reventós, i PSC-Reagrupament) amb la Federació
Catalana del PSOE l'any 1979. Actualmente el PSC
està associat al Partit Socialista Obrer Espanyol
(PSOE), del que és el referent a Catalunya i amb qui
comparteix grup parlamentari al Congrés dels
Diputats, en el Senat i en el Parlament Europeu.
Altres forces destacades a la Transició a Catalunya
van ser el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya,
Aliança Popular i la Unió de Centre Democràtic.
El PSUC va ser una força de gran rellevància durant
els primers anys de la Transició. Posteriorment va
 patir diverses crisis i escissions que van donar lloc
l'any 1987 a la formació d'Iniciativa per Catalunya-
Verds (ICV), que integrà col·lectius diversos de
l'esquerra i de l'ecologisme.
Esquerra Republicana de Catalunya va passar de ser
un partit poc representatiu durant gran part de la
Transició a ser una de les forces polítiques més
votades de Catalunya. En l'actualitat, com a membre
de la coalició Junts pel Sí, forma part del Govern de la
Generalitat.
La Unió de Centre Democràtic (UCD) es va dissoldre
l'any 1983 mentre que Aliança Popular va canviar el
seu nom i va passar denominar-se Partit Popular l'any
1989.
2. El 1980 es van celebrar les primeres eleccions
autonòmiques, en les quals es va imposar la coalició
nacionalista CiU, i Jordi Pujol va ser elegit president
de la Generalitat.
La tasca del govern de CiU, reelegit de amb majoria
absoluta els anys 1984, 1988 i 1992, va consistir en la
consolidació de les institucions catalanes, la millora
de les infraestructures i els serveis públics i el desen-
volupament de matèries bàsiques com l’ensenyament i
la sanitat. Entre d’altres, cal destacar la Llei de
normalització lingüística (1983) i la Llei d’ordenació
territorial (1987).
A les eleccions del 1995 i 1999, el govern de Jordi
Pujol va ser reelegit només amb majoria relativa, i el
2003 va passar a l’oposició.
3. L'any 2003 es va formar un govern de coalició entre el
PSC, ERC i ICV, presidit pel socialista Pasqual
Maragall. El 2006 el govern tripartit va ser reelegit, i
el també socialista José Montilla va substituir
Maragall en la presidència de la Generalitat.
La reforma de l’Estatut d’Autonomia, el canvi en el
sistema del finançament autonòmic i l’impuls de la
política social han estat les principals accions del
govern tripartit.
El nou Estatut del 2006 reconeixia el caràcter nacional
de Catalunya, ampliava i blindava les competències
de la Generalitat, millorava l'autonomia tributària i
proclamava uns drets i uns deures dels ciutadans
davant dels poders públics. El text estatutari va ser
aprovat pel Parlament català el 2005. L'any següent el
va aprovar el Congrés dels Diputats, després de
sotmetre'l a retallades importants va ser ratificat en
referèndum el 18 de juny del 2006. El PP s'hi va
oposar i va interposar davant el Tribunal Constitucio-
nal un recurs d'inconstitucionalitat contra l'Estatut.
L’any 2010 el Tribunal Constitucional va promulgar
una sentència que retallava notablement l’Estatut.
4. L'any 2010 es va iniciar un viratge de Convergència i
Unió i el president de la Generalitat Artur Mas cap a
posicions cada cop més properes a l'independentisme.
Aquest viratge cap a l'independentisme va estar
precedit de la declaració d’inconstitucionalitat d'al-
guns articles de l'Estatut de 2006 i de la polèmica del
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
"dèficit fiscal". Aquesta polèmica tenia el seu origen
en les queixes del govern català i la majoria de forces
polítiques, que consideraven que el finançament que
rebia la Generalitat era insuficient per atendre els
serveis bàsics de la població catalana. Aquesta
polèmica es va accentuar a partir de l'any 2010 quan
el president Mariano Rajoy es va negar a negociar un
pacte fiscal que proposava Artur Mas.
La política sobiranista es va intensificar a partir de
l'any 2012. El Parlament de Catalunya i un gran ven-
tall de grups polítics i socials catalans van proposar la
celebració d'una consulta legal sobre si els catalans
desitjaven formar un Estat propi. Davant la negativa
del govern de Rajoy, del Congrés de Diputats i del
Tribunal Constitucional a la petició del Parlament de
Catalunya de celebrar aquesta consulta, el govern de
la Generalitat, amb el suport de la majoria de les
forces parlamentàries, va impulsar la realització d'una
consulta no-oficial el 9 de novembre del 2014.
A les eleccions del setembre del 2015 s'hi va presentar
una candidatura independentista, Junts pel Sí, integra-
da per Convergència, ERC i personalitats independents,
que resultà l'opció més votada. Amb el suport dels di-
putats de la CUP, que exigiren la retirada d'Artur Mas,
el gener del 2016 el Parlament de Catalunya va elegir
el convergent Carles Puigdemont, partidari de la inde-
pendència, com a nou president de la Generalitat.
Pàgines 394 i 395
1. La crisi econòmica ha limitat molt les opcions de
desenvolupament econòmic, professional i, fins i tot,
familiar dels joves. Aquest sector de la població amb
treballs temporals i generalment mal pagats no poden
comprar o llogar un habitatge ni poden planificar
formar una família per falta d'estabilitat econòmica. El
terme mileuristes fa referència a una població jove,
amb formació universitària i amb salaris al voltant de
mil euros.
2. La població activa a Espanya i a Catalunya es con-
centra sobretot en el sector dels serveis, que el 2015
ocupava al 74,1% de la població a Espanya i al 76,5
de la població a Catalunya. Tant a Catalunya com a
Espanya la indústria i la construcció eren els dos
sectors més importants de l'economia després dels
serveis. L'agricultura era tant a Espanya com a
Catalunya el sector econòmic menys important.
L’evolució de l’ocupació entre el 2005 i el 2015
mostra un creixement en el sector dels serveis, una
gran caiguda de l'activitat al sector de la construcció i
una lleugera reducció de l'activitat industrial i l'agri-
cultura.
3. El retard en l’edat de matrimoni a Espanya s’explica
sobretot per la prolongació dels estudis dels joves i
per la precarietat laboral.
4. Les últimes dècades han vist importants canvis
demogràfics a Espanya i Catalunya, sobretot com a
15-9
 conseqüència de la massiva arribada d’immigrants a
finals de la dècada de 1990. Així, la població
espanyola ha passat dels 35 milions del 1975 als 47,2
milions del 2011 mentre que la població catalana va
passar en aquest mateix període dels 5,6 milions als
7,5. Aquest increment es va produir gràcies a l’incre-
ment d’immigrants, que han arribat a representar un
12% de la població.
Malgrat això, l’esclat de la crisi financera ha modi-
ficat aquest procés, frenant l’arribada d’immigrants i
forçant molts dels residents a abandonar el país. Així,
més d’un milió d’estrangers se’n van anar d'Espanya a
partir del 2008, acompanyats també per centenars de
milers d’espanyols, sobretot joves. La marxa
d’aquestes persones va provocar també el 2015 un
saldo vegetatiu negatiu a Espanya pel manteniment
d’una baixa natalitat i el retard de la maternitat,
malgrat que l’esperança de vida s’hagi incrementat de
manera constant.
5. Els canvis socioeconòmics de les últimes dècades han
modificat radicalment l’estructura sociolaboral d’Es-
panya i Catalunya, amb fortes oscil·lacions en la
població ocupada i en la taxa d’atur a causa de
l’expansió econòmica i la successiva crisi financera.
Aquesta crisi també va comportar un fort increment
en la precarietat laboral, amb l’augment de la
contractació temporal i baixos salaris per a molts
treballadors.
En el mercat del treball s’ha assistit a una forta
contracció del pes de l’agricultura i a un enorme
increment dels ocupats en el sector dels serveis,
juntament amb un augment important també en el
sector industrial, mentre que el nombre d’empleats en
el sector de la construcció, després d’un fort
increment, s’ha reduït molt amb l’arribada de la crisi
econòmica.
6. La societat dels últims quaranta anys ha
experimentat importants canvis en la seva mentalitat
i costums. Els valors de la cultura democràtica han
estat assumits per la societat, que ha experimentat un
accentuat procés de secularització, juntament amb
una transformació de l’estructura familiar tradi-
cional, amb el declivi de l’autoritarisme patern i el
naixement d’alternatives familiars. Això s’ha acom-
panyat d’una creixent equiparació entre homes i
dones, i a uns importants canvis en l’educació, amb
la plena escolarització i el significatiu augment dels
estudiants universitaris.
7. El sistema educatiu, durant la democràcia, ha vist
canvis molt rellevants, gràcies a les successives
reformes implementades pels governs. S’ha estès l’es-
colarització obligatòria fins als 16 anys, aconseguint
així incloure en el sistema educatiu sectors fins
aleshores marginats. A més a més, ha augmentat de
manera important el nombre d’estudiants de les
universitats, fet que ha endarrerit, juntament amb
altres factors, la incorporació dels joves al mercat
laboral.
15-10
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
8. La societat catalana s’ha tornat significativament més
multicultural perquè s’ha produït una massiva immi-
gració estrangera al país, el que ha portat a la major
difusió de costums d’altres països.
Pàgines 396 i 397
1. Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que la legislació espanyola actual ha intentat actuar a
favor de la igualtat entre homes i dones, per intentar
reduir les diferències que encara existeixen.
La Llei per a la Igualtat Efectiva de Dones i Homes
pretenia garantir els instruments jurídics per lluitar
contra les actituds discriminatòries que impedien
l’efectiva igualtat entre gèneres, establir les normes
que poguessin prevenir les conductes discriminatòries
i preveure les polítiques actives a favor de la igualtat.
2. Si observem el gràfic Presència d'homes i dones al
Parlament de Catalunya podem assenyalar que entre
els anys 1980 i 2010 es produeix una ascens constant
del nombre de dones al Parlament mentre que el
nombre d'homes descendeix. Durant aquest període es
tendeix de manera lenta i progressiva a l'equiparació
del nombre de dones i homes al Parlament. Aquesta
tendència s'atura a partir del 2010 on els percentatges
d'homes i dones es mantenen estables, amb un nombre
d'homes superior i que representa el 60% del total de
parlamentaris. Aquest percentatge es similar pel que
fa a les conselleries de la Generalitat dirigides per
homes i dones. En aquest cas de 14 conselleries 9, un
64%, són dirigides per homes.
Resposta personal.
3. En el terreny laboral encara es poden apreciar
importants diferències entre homes i dones. Les dones
tenen una taxa d’ocupació i un nivell d’escolarització
més baixos, pateixen més l’atur i tenen contractes
laborals més precaris. A més a més, les seves
ocupacions es concentren en el sector dels serveis,
ocupant en general nivells de menys responsabilitat, i
són poc representades en el món empresarial,
acadèmic i professional. Finalment, persisteix una
important bretxa salarial entre homes i dones.
Resposta personal. Els alumnes hauran de recordar
que actualment les dones ocupen llocs de respon-
sabilitat laboral i directiva més baixa que la dels
homes en moltes categories professionals.
4. Actualment, no existeix igualtat salarial entre homes i
dones, ja que en tots els sectors laborals les dones
reben un salari inferior que el dels homes, amb
percentatges variables entre el 2,9% en la construcció
i el 33,5% en les indústries alimentàries.
La bretxa salarial és la diferència, en percentatge,
entre el salari mitjà dels homes i el de les dones.
Resposta personal.
5. La violència de gènere és la violència que acostuma a
donar-se contra les dones per mà masculina, tant en
 àmbit domèstic com a fora.
Resposta personal.
Els casos de víctimes mortals de violència de gènere a
Espanya han baixat parcialment entre el 2007 i el
2014, mentre que el nombre total de denúncies s’ha
mantingut aproximadament estable. Això significa
que encara que la violència de gènere estigui dismin-
uint, les dones continuen denunciant les actituds
violentes, i fins i tot ho fan amb més freqüència.
Resposta personal. Els alumnes hauran de destacar
que moltes dones no denuncien els seus agressors
perquè pertanyen al seu àmbit familiar i perquè reben
pressions en aquest sentit.
6. Resposta personal. Els alumnes hauran de recordar
que a l’Espanya actual, malgrat els avenços culturals i
de les diferents iniciatives legislatives, les dones
encara no estan en condicions de plena igualtat amb
els homes. En l’àmbit polític, les dones continuen
tenint dificultats per ocupar llocs rellevants; en
l’àmbit laboral, tenen salaris més baixos, pateixen més
la precarietat i l’atur, i tenen menys responsabilitats, i,
finalment, continuen donant-se comportaments tradi-
cionals també en àmbit social, i la violència de gènere
continua sent un greu problema.
7. Activitat de grup.
Pàgines 398 i 399
1. La transició a la democràcia es va portar a terme una
vegada mort Franco, a partir del 1975. L’immobilisme
del govern d’Arias Navarro va ser rebutjat pels sectors
més reformistes del franquisme i per l’oposició, que va
promoure fortes manifestacions populars per reclamar la
democràcia. El 1976 el rei Joan Carles va substituir
Arias Navarro per Adolfo Suárez, qui es va encarregar
de portar a terme la transformació democràtica del país.
3. Fins fa uns anys tant a Catalunya com a Espanya es
Per això va proposar la Llei de Reforma Política, que
introduïa la democràcia a Espanya. Aprovada aquesta
llei per les Corts i pels espanyols en un referèndum,
Suárez va desmantellar ràpidament les estructures i les
institucions del franquisme, d’acord amb l’oposició, i va
convocar eleccions el 1977, que va guanyar.
Mentre es conformava el panorama polític, en un
clima general de consens, es va promulgar la nova
Constitució democràtica, es va arribar a acords
econòmics i socials amb els Pactes de la Moncloa, i es
van establir les bases de l’Estat del benestar. Tot i el
declivi de Suárez i del seu partit, i la violència i els
intents de desestabilització, la transició a la
democràcia va tirar endavant, i es va confirmar amb la
victòria electoral del PSOE el 1982.
2. Les etapes de govern de l'Estat han estat marcades per
les diferents forces polítiques que a cada etapa s’han
alternat en el poder durant la democràcia i que han
estat la UCD, el PSOE i el PP.
La UCD, liderada per Suárez i després per Calvo
Sotelo, va governar entre el 1977 i el 1982, i va portar
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
a la transformació democràtica del país mitjançant el
procés de la transició. Sota els governs centristes es va
aprovar la Constitució, es van firmar els Pactes de la
Moncloa i es va consolidar el consens democràtic,
malgrat la violència terrorista i dels intents
desestabilitzadors, com el cas del 23-F.
El PSOE va governar entre el 1982 i el 1996, amb
Felipe González, i entre el 2004 i el 2011 amb José
Luis Rodríguez Zapatero. La llarga etapa de González
es va caracteritzar per les reformes modernitzadores,
el procés de reconversió industrial, la incorporació a
l’OTAN i a la CEE i per la consolidació de l’Estat de
les Autonomies. L’etapa de Zapatero, en canvi, es va
caracteritzar per l’avançada legislació social, per la
retirada de la guerra de l’Iraq i per l’esclat de la crisi
financera, amb greus conseqüències per a l’economia,
que va portar al desgast del govern.
El PP va governar entre el 1996 i el 2004 amb José
María Aznar, i a partir del 2011 amb Mariano Rajoy. El
govern Aznar es va caracteritzar per l’impuls al
creixement econòmic i les privatitzacions, l’entrada a
l’euro, la legislació educativa i en tema d’estrangeria i
l’alineació d’Espanya amb la política nord-americana,
fet que va portar a l’atemptat d’Atocha del 2004. L’etapa
de Rajoy va veure com s’accentuava la crisi econòmica i
financera, a la qual el govern va respondre amb un pla
d’austeritat i retallades que van causar protestes
ciutadanes i el desgast del sistema polític. Al mateix
temps, el govern Rajoy va haver d’enfrontar-se a escàn-
dols de corrupció i al desafiament sobiranista català.
La recuperació de l'autogovern ha suposat la recupe-
ració de les institucions catalanes i ha afavorit el desen-
volupament cultural, econòmic i social de Catalunya.
Aquest procés de recuperació de l'autogovern ha estat
marcat per un augment de les competències de la Gene-
ralitat i per l'elaboració dels Estatuts de 1978 i 2006.
tendia a un cert bipartidisme imperfecte, especialment
en el cas d'Espanya. Hi havia una pluralitat de forces
polítiques parlamentàries però existien dues forces po-
lítiques hegemòniques. En el cas de Catalunya aques-
tes forces eren CiU, que va governar la Generalitat del
1980 fins al 2003, i el PSC. A Espanya, el bipartidis-
me era més clar amb el PP i el PSOE com a forces
polítiques que s'alternaven al poder.
Aquest bipartidisme es va trencar de forma definitiva
a les eleccions de 2015 a Catalunya i a les eleccions
espanyoles del 2016. Les eleccions del 2016 van ser
guanyades per la coalició Junts per Sí, integrada per
Convergència i Unió, Esquerra Republicana de
Catalunya i personalitats independents. Aquesta coali-
ció dirigeix la Generalitat amb el suport de la CUP.
Les eleccions del 2016 han transformat l’espectre
polític espanyol, amb el declivi dels dos grans partits
tradicionals, el PP i el PSOE, i amb l’afirmació de
noves forces com Podem i Ciutadans. La fragmen-
tació política resultant obliga a complicats pactes per
formar govern.
15-11
Pàgines 400 i 401
REPASSA
a) Defineix conceptes
– Estat del benestar: denominació que rep l’Estat que
garanteix la protecció social dels seus ciutadans, en el
sentit que assegura les prestacions contributives,
l’atenció sanitària universal, el dret a l’ensenyament i
els serveis socials en cas de necessitat.
– Fiscalització progressiva: sistema fiscal establert
d’acord amb la renda individual. Va ser aplicada a
Espanya el 1977, a partir de la implantació d’una
reforma fiscal per modernitzar el sistema tributari
espanyol i garantir una sèrie de prestacions socials.
– Traspàs de competències: cessió de competències i
atribucions de l'Estat espanyol cap a les autonomies
que es va produir amb la constitució de l'Estat de les
Autonomies.
– Estatut d’Autonomia: lleis que regulen el funciona-
ment polític de les comunitats autònomes en què es
divideix Espanya a partir de l’aprovació de la
Constitució del 1978.
– Govern tripartit: govern de la Generalitat format per
PSC, ERC i ICV i que va estar liderat per Pasqual
Maragall i José Montilla.
– Política de consens: sistema polític basat en l’acord
mitjançant la negociació entre diverses organitzacions
polítiques, econòmiques i socials. A Espanya, durant
la transició política, es va recórrer a la política de
consens per consolidar el règim democràtic.
– Amnistia política: perdó de penes concedit per l’Estat als
ciutadans condemnats anteriorment per crims polítics. A
Espanya es va concedir l’amnistia als presos polítics del
franquisme el 1977.
– Prestacions socials: conjunt d’actuacions que l’Estat del
benestar dedica a l’atenció social dels seus ciutadans.
Inclouen, entre d’altres, pensions d’invalidesa i jubilació,
subsidis de desocupació, ajudes familiars i per a
l’habitatge.
b) Explica els fets i estableix-ne la cronologia
A continuació, relacionem els fets seguint un ordre
cronològic:
– Retorn del president Tarradellas. arribada a Catalunya
del president de la Generalitat a l'exili que va suposar
el restabliment de la Generalitat provisional.
– Pactes de la Moncloa (1977): pactes firmats per
partits, sindicats i organitzacions empresarials que
contenien una sèrie d’acords per a la reforma i el
sanejament de l’economia i un programa d’actuació
jurídica i política.
– Cop del 23-F (1981): intent de cop d’Estat dut a terme
per membres de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit per
paralitzar el procés democràtic i atorgar a l’exèrcit un
paper determinant en el nou govern. L’intent va fra-
15-12
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
cassar per la mala coordinació dels colpistes i per la
intervenció del rei.
– Entrada a la CEE (1986): acció per la qual Espanya
va ser admesa en les institucions comunitàries euro-
pees. Aquest fet va portar a un creixement econòmic i
a la consolidació de l’Estat del benestar.
– Adopció de l’euro (2002): procés mitjançant el qual Es-
panya va adoptar com a moneda l’euro, en substitució
de la pesseta, juntament amb altres països europeus.
– Atemptat a l’estació d’Atocha (2004): atemptat
islamista que va provocar 191 morts i més de 1000
ferits tres dies abans de les eleccions. L’intent del PP
de vincular l’atemptat a ETA, malgrat les evidències
que mostraven una autoria islamista, va ser causa de
la derrota del PP a les eleccions.
c) Identifica els personatges i situa el seu mandat
A continuació, presentem els personatges seguint un
ordre cronològic:
– José Luis Rodríguez Zapatero (1960): polític del
PSOE, va ser president del govern entre el 2004 i el
2011. Va portar a terme importants reformes de caràc-
ter social i cívic i va retirar les tropes de l’Iraq. A par-
tir del 2008 va haver d’enfrontar-se a la crisi finance-
ra, que el va obligar a adoptar una política d’austeritat.
– Felipe González (1942): líder del PSOE, va ser
president del govern entre el 1982 i el 1996. Els seus
mandats van destacar per importants reformes
modernitzadores, per l’entrada d’Espanya a la CEE i
per la consolidació de l’Estat de les Autonomies.
– Pasqual Maragall: Polític català (1941). Membre i
dirigent del PSC, fou alcalde de Barcelona (1982-
1997). Sota el seu mandat es van celebrar a Barcelona
els Jocs Olímpics del 1992. L’any 2003 va arribar a la
presidència de la Generalitat de Catalunya després de
la formació d’un govern tripartit entre el PSC, ERC i
ICV. Durant la seva presidència es va aprovar en
referèndum la reforma de l’Estatut d’Autonomia. Va
renunciar a la reelecció el 2006.
– Adolfo Suárez (1934-2014): president del govern entre
el 1976 i el 1981, era un polític reformista del
franquisme i va substituir Arias Navarro. Màxim
responsable de la transició a la democràcia, va fundar
el partit UCD. El seu desgast i les lluites internes el
van portar a dimitir.
– José María Aznar (1953): polític del PP, va ser presi-
dent del govern entre el 1996 i el 2004. Durant els
seus mandats Espanya va viure un important creixe-
ment econòmic i va adoptar l’euro com a moneda. En
el seu segon mandat, es van dur a terme reformes po-
lèmiques i Espanya va entrar a la guerra de l’Iraq.
– Carles Puigdemont (1962): polític català, actual presi-
dent de la Generalitat de Catalunya i associat al Partit
Demòcrata. El 2011 fou elegit alcalde de Girona, ciu-
tat on feia anys que vivia, després de guanyar les elec-
 cions municipals celebrades el mateix any. Quatre
anys després es va convertir en el nou president de
l'Associació de Municipis per la Independència. El 10
de gener de 2016 va ser investit president de la
Generalitat pel Parlament de Catalunya gràcies a
l'acord dut a terme el dia abans entre Junts pel Sí i la
CUP i en el qual es va anunciar que substituiria Artur
Mas com a president de la Generalitat.
– Artur Mas (1956): president de la Generalitat de
Catalunya entre 2010 i 2016, antic president de la
federació de Convergència i Unió (CiU), de
Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i
actualment del Partit Demòcrata Europeu Català
(PDECAT). Llicenciat en Ciències Econòmiques i
Empresarials per la Universitat de Barcelona, va
iniciar la seva activitat política el 1982 i va ocupar
diferents càrrecs polítics fins a ser nomenat com a
president de Convergència i Unió .
– Jordi Pujol: Polític català (1930). Destacat membre
de l’oposició antifranquista a Catalunya, va ser
arrestat el 1960. L’any 1974 va fundar Convergència
Democràtica de Catalunya, partit catalanista
conservador d’arrels cristianes. Conseller de la
Generalitat durant el govern provisional de Josep
Tarradellas, l’any 1980 va ser elegit president després
del triomf de la coalició electoral CiU, formada per
CDC i Unió Democràtica de Catalunya. Va presidir la
Generalitat de manera ininterrompuda fins el 2003.
– Mariano Rajoy (1955): polític del PP, és president del
govern des de 2011. En la seva primera etapa es va
enfrontar a les conseqüències de la crisi financera,
portant a terme nombroses retallades socials. També
va haver d’enfrontar-se a escàndols de corrupció que
afectaven el seu partit i al desafiament sobiranista
català. Va tornar a guanyar les eleccions del 2015 i del
2016, però sense majoria absoluta.
CONTESTA
a) La transició de la dictadura a la democràcia es va
realitzar mitjançant la conjunció de la important
oposició antifranquista i els grups reformistes en el si
del mateix franquisme. Després de la mort de Franco,
el govern d’Arias Navarro, amb Joan Carles I com
monarca, es va mostrar incapaç de portar a terme cap
mesura reformista malgrat els desitjos de la major part
del país en aquest sentit. La pressió que exigia canvis
es va coordinar amb l’aparició de grups unitaris de
l’oposició que es van mobilitzar per aconseguir la
creació d’un govern provisional i la convocatòria
d’unes eleccions generals.
D’altra banda, al carrer es va accentuar la protesta
social sota la forma de vagues i manifestacions a les
quals el govern només sabia respondre mitjançant l’ús
de la força.
En el bàndol franquista, el sector immobilista va ser
desplaçat pels aperturistes, amb el suport del rei i
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
liderats per Adolfo Suárez, qui va contactar amb
l’oposició i va impulsar la Llei de Reforma Política.
Aquesta llei propugnava la creació d’un Congrés de
Diputats i un Senat elegits per sufragi universal, fet
que implicava la convocatòria d’eleccions amb tots els
partits polítics perquè els ciutadans decidissin. A
canvi, es va garantir als franquistes que no serien
negociables la monarquia i la sobirania única, i que no
s’exigirien responsabilitats polítiques.
Suárez, una vegada aprovada la Llei de Reforma
Política en referèndum, va desmantellar les
institucions franquistes i va negociar amb l’oposició
les bases per convocar les eleccions polítiques, davant
les quals es va configurar un nou panorama polític
amb partits d’esquerra, com el PSOE i el PCE, una
formació de dreta, com Alianza Popular, i el partit
centrista de Suárez, la UCD.
Les eleccions de 1977 van donar la victòria a la UCD,
i el PSOE es va convertir en la força més important de
l’oposició. Suárez es va dedicar a elaborar, juntament
amb representants de tots els partits, la nova
Constitució democràtica.
En l’àmbit polític, la transició democràtica va haver
d’enfrontar-se a la constant amenaça d’una interven-
ció armada de l’exèrcit, que va estar a punt de fer-se
realitat el 23-F, a l’oposició de sectors d’extrema dreta
que intentaven desestabilitzar el sistema, i al sorgi-
ment de grups terroristes com ETA i els grups
d’extrema esquerra, que van provocar moltes víctimes
entre el 1976 i el 1982.
Les dificultats econòmiques a què es va haver
d’enfrontar la transició democràtica van ser causades
per una greu crisi econòmica internacional, motivada
sobretot pel fort increment dels preus del petroli.
Aquesta crisi va derivar en una intensa crisi industrial,
amb augment de l’atur i disminució de les importa-
cions, fets que van obligar el govern a firmar els
Pactes de la Moncloa amb l’oposició i les forces
empresarials i sindicals.
b) La Constitució del 1978 conté una àmplia declaració
de drets, el que conforma un règim de tipus
democràtic, i la consideració d’Espanya com un Estat
unitari que reconeix el dret a l’autonomia de les
regions que el componen.
El text constitucional proclama la sobirania del poble i
estableix el sufragi universal, directe i secret. Així
mateix defensa el pluralisme i la llibertat sindical. La
forma política que adquireix l’Estat és la monarquia
parlamentària.
c) El PSOE va governar Espanya entre els anys 1982 i
1996 amb Felipe González, i entre el 2004 i el 2011
amb José Luis Rodríguez Zapatero, mentre que el PP
va governar entre el 1996 i el 2004 amb José María
Aznar, i a partir del 2011 amb Mariano Rajoy.
El govern de Felipe González va governar amb majo-
ria absoluta fins al 1993, i després amb el suport de
nacionalistes catalans i bascos fins al 1996. González
15-13
 va desenvolupar un pla de reformes per lluitar contra
la crisi econòmica, per modernitzar l’administració i
avançar cap a l’Estat del benestar. A més a més, es va
implantar una reforma educativa, es va reformar
l’exèrcit, es va despenalitzar l’avortament i es va
consolidar el traspàs de competències a les
autonomies. El gran èxit de l’administració socialista
va ser l’entrada a la CEE el 1986. Els problemes a què
va haver d’enfrontar-se González van ser el terrorisme
d’ETA, les dissensions internes, la crisi econòmica a
partir del 1993 i els casos de corrupció i de guerra
bruta contra el terrorisme.
El govern de José Luis Rodríguez Zapatero va desen-
volupar lleis cíviques i socials molt importants, com la
Llei de Dependència i la Llei d’Igualtat, va retirar les
tropes de l’Iraq i va implantar la Llei de la Memòria
Històrica. Els principals problemes de Zapatero van
ser els derivats de les reformes dels estatuts d’autono-
mia i sobretot la crisi econòmica del 2008, que va
obligar el govern a imposar una política d’austeritat i
va causar l’aparició del moviment dels indignats.
José María Aznar va governar en minoria, amb el su-
port de bascos i catalans, fins a l’any 2000, i després
amb majoria absoluta. Es va concentrar en el saneja-
ment de l’economia mitjançant una política de priva-
titzacions, que va permetre l’ingrés d’Espanya a
l’euro, va aplicar polítiques recentralitzadores a partir
del 2000, i va lluitar contra el terrorisme d’ETA. Els
seus principals problemes van derivar de lleis polèmi-
ques, com la del Pla Hidrològic Nacional, i del suport
a la invasió de l’Iraq del 2003, que va motivar grans
protestes.
Mariano Rajoy va haver d’enfrontar-se a la crisi eco-
nòmica i a l’augment de l’atur, i per això va decidir
grans retallades en prestacions socials i va privatitzar
serveis públics. Altres problemes del govern Rajoy
van ser l’esclat de nombrosos casos de corrupció i l’en-
frontament amb la Generalitat catalana pel moviment
sobiranista que es va desenvolupar a Catalunya.
d) El procés de recuperació de l’autonomia de Catalunya
es va dividir en dues etapes: la de concessió
d'autonomia provisional o preautonomia, i la de
regulació del caràcter de l’autonomia per la
Constitució.
La preautonomia es va concedir el 1977 mitjançant la
negociació amb els representants de Catalunya
agrupats en una assemblea de parlamentaris. El
govern espanyol va negociar amb el president de la
Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas, que va
esdevenir president de la Generalitat de Catalunya,
reinstaurada el 29 de setembre del 1977. L’Assemblea
de Parlamentaris catalans va elaborar aleshores un
projecte d’Estatut d’Autonomia, anomenat Estatut de
Sau, que va ser aprovat a les Corts espanyoles el 1979
i ratificat en referèndum a Catalunya el mateix any.
El 1980 es van celebrar les primeres eleccions
autonòmiques, en les quals es va imposar la coalició
nacionalista CiU, i Jordi Pujol va ser elegit president
15-14
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
de la Generalitat. Convergència i Unió va continuar
dirigint la Generalitat fins l'any 2003. Aquest any una
coalició formada per PSC, ERC i ICV va dirigir la
Generalitat fins l'any 2010 amb Pasqual Maragall i
José Montilla com a presidents. L'any 2010 i l'any
2012 CiU va guanyar les eleccions amb Artur Mas
com a president. Les eleccions dels 2015 van ser gua-
nyades per una candidatura independentista integrada
per CiU, ERC i personalitats independents. Després
d'una sèrie de negociacions entre Junts pel Sí i la CUP
Carles Puigdemont va ser escollit com a president de
la Generalitat el gener de 2016.
e) La primera gran crisi que va patir l’economia es-
panyola i catalana va ser la que va esclatar el 1974
com a conseqüència d’una crisi internacional
motivada per l’augment dels preus del petroli. La crisi
va fer disminuir les exportacions i les inversions, va
reduir els ingressos del turisme i va causar el retorn de
molts emigrants, que van deixar d’enviar remeses
monetàries a Espanya. A més a més, la crisi
energètica va causar una forta crisi industrial, amb alta
inflació, dèficit comercial i fallida d’empreses, que es
va traduir en un gran augment de l’atur. Aquesta crisi
va ser un dels motius que van impulsar el govern a
firmar els Pactes de la Moncloa.
La segona crisi va ser la que va esclatar el 2007 com a
conseqüència de les hipoteques porqueria. Aquesta crisi
va repercutir a Espanya amb l’enfonsament del sector
immobiliari i amb la crisi industrial per les dificultats
financeres, amb un elevat augment de l’atur. Això va
portar al col·lapse del sistema financer i a la necessitat
d’imposar una política d’austeritat, fet que va provocar
el naixement del moviment dels indignats.
COM S’ELABORA UN TEMA
1. Comprendre’n l’enunciat
Activitat guiada.
2. Seleccionar les dades clau
Activitat guiada.
3. Establir-ne el guió
Activitat guiada.
COM S’ANALITZEN I ES RELACIONEN UNS GRÀFICS
a) Activitat guiada. En el gràfic 1, es mesura en milions
el nombre d'estrangers a Espanya i Catalunya a partir
d'un gràfic de barres; en la piràmide 2, una piràmide
d'edat d'Espanya, les unitats es mesuren en percentat-
ge de població; en el gràfic 3, sobre l'evolució de la
natalitat a Catalunya, les unitats es mesuren en milers
de naixements i en nascuts per mil habitants.
b) Activitat guiada.
c) Gràfic 1: l’arribada d’immigrants a partir de finals del
segle XX es va produir sobretot pel gran creixement
de l’economia espanyola i catalana, fet que va portar
 centenars de milers de persones d’altres països a des-
plaçar-se a un país on havia bones oportunitats labo-
rals. El descens en l’arribada d’immigrants i el retorn
de molts d’ells als seus països han estat motivats per
la crisi econòmica que va començar el 2007.
Piràmide 2: l’estructura per edat de la població
espanyola presenta els trets típics dels països
desenvolupats, amb elevada esperança de vida, baixa
natalitat i més esperança de vida per a les dones que
per als homes. La població immigrada és, en canvi,
majoritàriament jove perquè la immigració és un
fenomen protagonitzat essencialment per gent d’edat
jove.
Gràfic 3: el descens progressiu de la natalitat a
Catalunya s’explica per la difusió de la planificació
familiar a partir de la Transició, fet que va reduir de
manera important el nombre dels naixements. El
successiu augment de natalitat es va deure sobretot a
l’arribada dels immigrants.
d) La població immigrant ha tingut un fort i evident
impacte en la demografia espanyola i catalana, i ha
provocat un important augment de la població, que va
arribar a superar els 47 milions de persones, amb un
accentuat augment de la natalitat després d’anys de
descens i un increment de la quantitat de persones
joves en la piràmide d’edat.
Resposta personal.
Pàgines 402 i 403
1. Interpreta el mapa
a) Es tracta d'un mapa comarcal de Catalunya en el qual
s'estableix el percentatge de població immigrant que
resideix a cadascuna de les comarques catalanes.
b) La classificació de les comarques del mapa és:
– De 25 a 30%: Alt Empordà.
– De 20 a 25%: Segarra.
– De 15 a 20%: Montsià, Baix Ebre, Baix Camp,
Tarragonès, Segrià, Pla d'Urgell, Urgell, Noguera,
Barcelonès, Selva, Gironès, Baix Empordà, Val
d'Aran.
– De 10 a 15%: Terra Alta, Ribera d'Ebre, Priorat,
Garrigues, Alt Camp, Conca de Barberà, Baix
Penedès, Alt Penedès, Garraf, Maresme, Bages,
Osona, Garrotxa, Solsonès, Pallars Jussà, Alt
Urgell, Alta Ribagorça, Pallars Sobirà, Cerdanya.
– Menys de 10%: Anoia, Baix Llobregat, Vallès Oc-
cidental, Vallès Oriental, Berguedà, Ripollès.
L'Alt Empordà i la Segarra són les dues comarques
amb un major percentatge. L’Alt Empordà és una
comarca fronterera on habitualment hi ha hagut
necessitat de mà d’obra, gran part dels estrangers que
hi viuen són jubilats europeus que s’hi han instal·lat
per gaudir de la jubilació. A la Segarra es tracta
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
fonamentalment de treballadors del camp, els escorxa-
dors i sobretot de la cooperativa agropecuària de
Guissona.
Un part molt important de les comarques que tenen
una activitat agrària rellevant com, per exemple, el
Baix Ebre o la Selva, tenen altes concentracions de
població immigrant. També comptem amb alts
percentatges de població immigrant les comarques
que tenen importants nuclis urbans i alts percentatges
d'activitat econòmica al sector serveis com és el cas de
Barcelona i del Tarragonès. Altres comarques, com es
la Val d'Aran tenen una important població immigrant
ocupada en el turisme i la construcció.
D'altra banda les comarques que tenien una important
activitat industrial i que s’ha vist reduïda a causa de la
crisi econòmica, com es el cas del Baix Llobregat o
l'Anoia, són les que tenen uns percentatges de
població immigrant més baixos.
Resposta personal. Encara que els immigrants
treballen a una gran diversitat de sectors, percentual-
ment sí que és molt elevat el nombre d'immigrants
que treballen en activitats agràries i que viuen a
comarques amb una elevada activitat agrària. La
presència d'immigrants al camp català, a més a més,
ha crescut molt, mentre que la població catalana
tendia a deixar les activitats del camp en favor
d'activitats del sector serveis. Des d’aquest punt de
vista si que podríem afirmar que en gran part els
immigrants són els nous pagesos de Catalunya.
c) La demanda de mà d’obra com a conseqüència d’un
període de creixement econòmic, unit a les millors
condicions de treball i de vida, han estat els principals
causes que han motivat el fenomen migratori.
L'arribada massiva d'immigrants a Catalunya es va
produir fonamentalment a partir de l'any 2000 i es va
mantenir fins l'any 2010.
La immigració estrangera a Catalunya era majoritària-
ment originària del nord d’Àfrica (Marroc),Amèrica
del Sud (Equador, Colòmbia, Argentina, Bolívia,
Perú), Europa de l’Est (Romania, Polònia), Àsia cen-
tral i oriental (Xina, Pakistan) i la Unió Europea (Ità-
lia, Regne Unit).
L'impacte de la crisi econòmica va produir un descens
de la població immigrant a Catalunya, gran part de la
qual va retornar als seus països d'origen. En
l'actualitat, a causa de la crisi econòmica, l'arribada de
població immigrant s'ha reduït molt.
L'arribada de població immigrant durant els anys
d'expansió econòmica va tenir efectes positius tant
sobre el desenvolupament econòmic com sobre la
demografia de Catalunya que va reduir els seus
indexos d'envelliment de la població.
2. Comenta el text
a) L’Estatut de Catalunya s’inspira en uns valors
democràtics, progressistes i solidaris, basats en la
15-15
 igualtat, la llibertat i la justícia per a tots els ciutadans
catalans i en la solidaritat amb el conjunt d’Espanya.
El text fa incidència en el paper de les institucions que
conformen la Generalitat com a representants del
poble català i com a garants dels seus drets i llibertats.
Insisteix també la definició recollida per l'Estatut de
Catalunya com una nació ha estat aprovada
majoritàriament al Parlament de Catalunya, és a dir
per la majoria dels representants del poble català.
La frase en cursiva estableix el desig de assegurar una
millor qualitat de vida per a la població catalana i com
el nou Estatut te aquest objectiu com una de les seves
finalitats principals a partir de la millora del seu
finançament i el reforçament de les seves institucions.
L'expressió dret inalienable fa referència a la capaci-
tat del poble de Catalunya per a dotar-se d’institucions
i lleis pròpies.
b) El primer Estatut de Catalunya després de la dictadura
franquista va ser l'Estatut de Sau, aprovat l'any 1979.
El desig d'enfortir la Generalitat augmentant les seves
competències i els seus recursos va ser el factor deter-
minant que va afavorir la redacció d'un nou Estatut.
L’elaboració d’un nou Estatut va tenir com a objectiu
el reconeixement del caràcter nacional de Catalunya,
l’ampliació de la qualitat de les competències de la
Generalitat i la millora de l’autonomia tributària.
Aprovat el 2005 pel Parlament de Catalunya, el nou
Estatut va ser molt discutit a les Corts espanyoles, que
el van retallar abans de la seva aprovació el 2006. El
nou Estatut va comptar amb l'oposició frontal del PP,
que va interposar una demanda d'inconstitucionalitat
contra el nou Estatut. Finalment el Tribunal
Constitucional va declarar inconstitucionals alguns
dels articles de l'Estatut.
Resposta personal.
3. Analitza la taula
a) La taula analitza el sector de la construcció a Espanya
entre els anys 2000 i 2012, i detalla el nombre
d’habitatges de nova construcció, el preu mitjà de
l’habitatge en euros per metre quadrat i l’import total
de les hipoteques constituïdes en milers de milions
d’euros. Les tres variables considerades tenen una
estreta relació, ja que a un gran nombre d’habitatges
de nova construcció correspon un augment dels preus
i, en conseqüència, un augment del valor de les
hipoteques.
b) Els habitatges de nova construcció van augmentar de
manera constant entre el 2000 i el 2007, i van passar
de 416,1 milers a 637,4. Malgrat això, la crisi
econòmica va paralitzar el sector de la construcció, de
manera que el 2012 només es van construir 57,5
milers d’habitatges. El preu mitjà de l’habitatge també
va augmentar de manera constant, i va passar de 1286
euros per metre quadrat el 2000 a 2905 el 2007, quan
va baixar a 2212, tornant així als valors de 2004. El
15-16
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
mateix va passar amb l’import de les hipoteques, que
van arribar gairebé a decuplicar-se entre el 2000 i el
2007, fins que es va col·lapsar el 2012.
La construcció d’habitatges va tenir un paper molt
destacat en el creixement econòmic anterior a la crisi,
i va arribar a constituir un dels sectors més actius de
l’economia espanyola. Malgrat això, la crisi causada
per les hipoteques porqueria que va esclatar el 2007
va enfonsar el sector immobiliari, molt endeutat i
implicat en processos especulatius.
c) El sector de la construcció va ser el primer sector
econòmic afectat per la crisi del 2007, que va enfonsar
la bombolla especulativa immobiliària per la forta
disminució dels préstecs. La crisi després va castigar
el sector industrial i el financer, obligant els governs a
adoptar polítiques d’austeritat i retallades molt dures
per aconseguir sanejar el sistema financer del país.
Aquests retallades i l’austeritat van privar la població,
castigada per l’atur, de moltes prestacions socials, de
manera que van accentuar la crisi de desconfiança
dels espanyols cap al sistema polític.
4. Completa l’esquema al quadern
Els alumnes podran completar el quadre sobre el Govern
d'Espanya amb les següents informacions:
• 1975-1982
– Partit en el govern: Falange, UCD.
– President del govern: Carlos Arias Navarro,
Adolfo Suárez, Leopoldo Calvo Sotelo.
– Principals partits de l’oposició: PSOE, PCE.
– Directrius de govern i principal legislació:
transició política, Llei de Reforma Política,
modernització administrativa i econòmica.
– Esdeveniments principals: Pactes de la Moncloa,
Constitució de 1978, atemptats terroristes, cop del
23-F, entrada a l’OTAN.
– Situació econòmica i problemes socials: crisi
econòmica començada el 1973, crisi industrial,
atur, mobilitzacions populars.
– Causes del desgast del govern: dissensions
internes, crítiques de l’oposició, violència
terrorista i d’extrema dreta.
• 1982-1996
– Partit en el govern: PSOE.
– President del govern: Felipe González.
– Principals partits de l’oposició: AP.
– Directrius de govern i principal legislació: lluita
contra la crisi econòmica, racionalització de l’ad-
ministració, traspàs de competències a les autono-
mies, reforma militar, Llei de Reforma Universi-
tària, LOGSE, despenalització de l’avortament,
universalització de l’assistència sanitària.
– Esdeveniments principals: entrada d’Espanya a la
CEE, Pacte d’Ajuria Enea.
– Situació econòmica i problemes socials: etapa de
creixement econòmic a partir del 1986, fase de
crisi a partir del 1993.
– Causes del desgast del govern: dissensions
internes, casos de corrupció, guerra bruta contra
ETA.
• 1996-2004
– Partit en el govern: PP.
– President del govern: José María Aznar.
– Principals partits de l’oposició: PSOE
– Directrius de govern i principal legislació:
contenció de la crisi econòmica, privatitzacions,
política recentralitzadora, Llei de Partits, Llei
d’Estrangeria, Pla Hidrològic Nacional, reforma
del subsidi d’atur.
– Esdeveniments principals: entrada d’Espanya a
l’euro, Pacte Antiterrorista, enfonsament del
Prestige, invasió de l’Iraq, atemptat d’Atocha.
– Situació econòmica i problemes socials: etapa de
creixement econòmic, desenvolupament del sector
serveis i de la construcció, protestes dels sindicats
per la reforma del subsidi d’atur, protestes ciuta-
danes contra la guerra de l’Iraq.
– Causes del desgast del govern: polèmiques deci-
sions legislatives, guerra de l’Iraq, atemptat
d’Atocha.
• 2004-2011
– Partit en el govern: PSOE.
– President del govern: José Luis Rodríguez Zapa-
tero.
– Principals partits de l’oposició: PP.
– Directrius de govern i principal legislació: lleis
cíviques i socials, Llei de Dependència, Llei
d’Igualtat, Llei de Memòria Històrica, legalització
del matrimoni homosexual, polítiques d’austeritat,
reformes estructurals.
– Esdeveniments principals: retirada de l’Iraq, Pla
Ibarretxe, discussió sobre l’estatut català, esclat de
la crisi econòmica.
– Situació econòmica i problemes socials: creixe-
ment fins al 2007, crisi econòmica posterior,
enfonsament de l’economia, augment de l’atur,
aparició del moviment dels indignats.
– Causes del desgast del govern: crisi econòmica.
• 2011-2015
– Partit en el govern: PP.
– President del govern: Mariano Rajoy.
– Principals partits de l’oposició: PSOE.
– Directrius de govern i principal legislació: lluita
contra la crisi econòmica, privatitzacions,
retallades en les prestacions socials, sanejament
del sector financer.
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
– Esdeveniments principals: moviment sobiranista a
Catalunya, abdicació de Joan Carles I, aparició de
noves forces polítiques, casos de corrupció.
– Situació econòmica i problemes socials: crisi
econòmica, atur, protestes socials.
– Causes del desgast del govern: casos de corrupció,
persistència de la crisi econòmica, problema del
sobiranisme català.
Els alumnes podran completar el quadre sobre el Govern
de Catalunya amb les següents informacions:
• 1980-2003
– Partit en el govern: Convergència i Unió.
– President del govern: Jordi Pujol.
– Principals partits de l’oposició: PSC, ERC.
– Directrius de govern i principal legislació: desen-
volupament de l'Estatut de Sau construcció de
l'autogovern i negociació dels traspassos de com-
petències a la Generalitat. Lleis de Normalització
Lingüística i Llei d'Ordenació del Territori.
– Esdeveniments principals: cop del 23-F, entrada a
l’OTAN, entrada d’Espanya a l’euro,
– Situació econòmica i problemes socials: Alternan-
ça de períodes de crisi i d'expansió econòmica:
crisi econòmica iniciada a finals dels anys setanta,
etapa de creixement econòmic a partir del 1986,
nova fase de crisi a partir del 1993, a partir del
1996 nova etapa de creixement econòmic, desen-
volupament del sector serveis i de la construcció
– Causes del desgast del govern: casos de corrupció
política.
• 2003-2010
– Partit en el govern: coalició PSC, ERC, ICV.
– President del govern: Pasqual Maragall i José
Montilla.
– Principals partits de l’oposició: CiU.
– Directrius de govern i principal legislació: Estatut
de 2006.
– Esdeveniments principals: Aprovació de l'Estatut
de 2006.
– Situació econòmica i problemes socials: crisi
econòmica del 2008.
– Causes del desgast del govern: endeutament de la
Generalitat, crisi econòmica i sentencia del
Tribunal Constitucional que retallava l'Estatut.
• 2010-2015
– Partit en el govern: CiU i Junts pel Sí.
– President del govern: Artur Mas i Carles
Puigdemont.
– Principals partits de l’oposició: PSC, PP,
Ciutadans.
– Directrius de govern i principal legislació: nego-
ciació fallida d'un nou model de finançament i
15-17
 viratge independentista.
– Esdeveniments principals: fracàs de les negocia-
cions per a un pacte fiscal amb l'Estat central.
– Situació econòmica i problemes socials: crisi
econòmica i retallades en la despesa pública.
– Causes del desgast del govern: període de crisi
econòmica, casos de corrupció de CiU, retallades
als serveis públics i tensions produïdes pel viratge
independentista.
5. Investiga amb fonts digitals
a) Els partits guanyadors de les eleccions generals i les
principals forces polítiques de l’oposició a Espanya
són els següents:
– Eleccions del 1977: participació 78,83%; el partit
guanyador és la UCD (34,4% i 166 escons) i els
principals partits de l’oposició són el PSOE (29,3%
i 118), el PCE (9,3% i 19) i AP (8,2% i 16).
– Eleccions del 1979: participació 68,04%; el partit
guanyador és la UCD (34,8% i 168), i els
principals partits de l’oposició són el PSOE
(30,4% i 121) i el PCE (10,7% i 23).
– Eleccions del 1982: participació 79,97%; el partit
guanyador és el PSOE (48,1% i 202), i el principal
partit de l’oposició és AP (26,3% i 107).
– Eleccions del 1986: participació 70,49%; el partit
guanyador és el PSOE (44,1% i 184), i els
principals partits de l’oposició són Coalició
Popular (25,9% i 105) i CDS (9,2% i 19).
– Eleccions del 1989: participació 69,74%; el partit
guanyador és el PSOE (39,6% i 175), i els
principals partits de l’oposició són el PP (25,7% i
107) i IU (9,1% i 17).
– Eleccions del 1993: participació 76,44%; el partit
guanyador és el PSOE (38,7% i 159), i els
principals partits de l’oposició són el PP (34,7% i
141) i IU (9,5% i 18).
– Eleccions del 1996: participació 77,38%; el partit
guanyador és el PP (38,7% i 156), i els principals
partits de l’oposició són el PSOE (37,6% i 141) i
IU (10,5% i 21).
– Eleccions del 2000: participació 68,71%; el partit
guanyador és el PP (44,5% i 168), i el principal
partit de l’oposició és el PSOE (34,1% i 125).
– Eleccions del 2004: participació 75,66%; el partit
guanyador és el PSOE (46,8% i 164), i el principal
partit de l’oposició és el PP (44,2% i 148).
– Eleccions del 2008: participació 73,85%; el partit
guanyador és el PSOE (43,8% i 169), i el principal
partit de l’oposició és el PP (39,9% i 154).
– Eleccions de 2011: participació 68,94%; el partit
guanyador és el PP (44,6 % i 186), i el principal
partit de l’oposició és el PSOE (28,7% i 110).
b) Els partits guanyadors de les eleccions generals i les
principals forces polítiques de l’oposició a Catalunya
15-18
Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
són els següents:
– Eleccions del 1980 participació 61,4%; el partit
guanyador és CiU amb 754.448 vots i els
principals partits de l’oposició són el PSC amb
608.689 vots i IC amb 509.014 vots.
– Eleccions del 1984: participació 64,3%; el partit
guanyador és CiU amb 1.345.513 vots i els
principals partits de l’oposició són el PSC amb
865.449 i el PP amb 221.697.
– Eleccions del 1988: participació 59,4%; el partit
guanyador és CiU amb 1.230.356 vots , i el princi-
pal partit de l’oposició és el PSC amb 800.999
vots.
– Eleccions del 1992: participació 55%; el partit
guanyador és CiU amb 1.218.831 vots i el
principal partit de l’oposició és el PSC amb
726.099 vots.
– Eleccions del 1995: participació 64%; el partit
guanyador és CiU amb 1.314.548 vots i el
principal partit de l’oposició és el PSC amb
797.422 vots.
– Eleccions del 1999: participació 59,9%; el partit
guanyador és CiU amb 1.172.721 i el principal
partit de l’oposició és el PSC amb 944.223 vots.
– Eleccions del 2003: participació 63,4%; el partit
guanyador és el PSC amb 1.026.396, que gover-
narà en coalició amb IC i ERC. El segon partit més
votat és CiU amb 1.018.164.
– Eleccions del 2006: participació 56,8%; el partit
que més vots obté es CiU amb 928.936 vots.
Malgrat això governarà el PSC, amb 789.956 vots,
en coalició amb IC i ERC.
– Eleccions del 2010: participació 60%; el partit
guanyador és CiU amb 1.198.193 i el principal
partit de l’oposició és el PSC amb 570.405.
– Eleccions del 2012: participació 69,6%; el partit
guanyador és CiU amb 1.112.605 vots , i el
principal partit de l’oposició és el PSC amb
523.537 vots
Fins les últimes convocatòries electorals, l'espectre po-
lític espanyol ha estat marcat per el que s'anomena un
bipartidisme imperfecte: existeix una pluralitat de par-
tits però son dos els clarament hegemònics. PP i PSOE.
A Catalunya malgrat l'existència d'una pluralitat de
partits i, alhora, de l'existència de dues forces hegemò-
niques, CiU i PSC, és difícil parlar de bipartidisme en
tant que CiU va governar Catalunya de manera ininter-
rompuda des del 1980 fins al 2003.
c) A les eleccions al Parlament de Catalunya amb parti-
cipació del 74,9%, el guanyador ha estat la coalició
Junts pel Sí (39.54% dels vots i 62 diputats). Els
principals partits de l’oposició han estat Ciutadans
(17.93% i 25), el PSC (12.74% i 16), Catalunya Sí
que es pot (8.94% i 11), PP (8.5% i 40) i la CUP
(8.2%, ) i 10.
 Les noves forces que apareixen amb un important
nombre de vots són Catalunya Sí que es pot i, encara
que fundada el 1987, la CUP com a força parlamentà-
ria rellevant i decisòria. La seva aparició s'explica en
gran part per les conseqüències de la crisis econòmica
i pel procés independentista que es va iniciar a
Catalunya.
A les eleccions del desembre del 2015, amb participa-
ció del 69,67%, el partit guanyador ha estat el PP
(28,7% dels vots i 123 diputats). Els principals partits
de l’oposició han estat el PSOE (22% i 90), Podem
(12,6% i 42) i Ciutadans (13,9% i 40).
Les noves forces que apareixen amb un important
nombre de vots són Podem i Ciutadans. La seva
aparició, i el descens de vots del PP i el PSOE,
s’expliquen per l'impacte que han produït els
escàndols de corrupció i pel descontentament que han
provocat les retallades socials derivades de les políti-
ques d’austeritat, i per les conseqüències que la pròpia
crisi econòmica ha tingut sobre el nivell de vida de la
població i els indexos d'atur.
El PP, tot i ser el partit guanyador de les eleccions del
desembre del 2015, no va aconseguir constituir
aliances per poder formar govern, ni ho va aconseguir
el PSOE. Davant d’aquesta situació, els ciutadans van
haver de tornar una altra vegada a les urnes per a les
eleccions generals del 2016, que van donar un resultat
semblant a l’anterior.
Elabora un eix digital
Activitat personal.
Reptes a la Xarxa
Activitat personal.

ENLLAÇOS D’INTERNET

TICHING WEBS

http://www.tiching.com/107029 http://www.congreso.es/constitucion/ficheros/c78/cons_cata.pdf

http://www.tiching.com/757144 http://www.xtec.cat/~jfierro/VVTRANS/elecc77.htm

http://www.tiching.com/757147 https://ca.wikipedia.org/wiki/Eleccions_generals_espanyoles_de_1982

http://www.europedirect.gva.es/va/web/europe-direct-alicante/noticias/-
http://www.tiching.com/757148 /asset_publisher/UdSIxCpIHo5s/content/espana-y-la-union-europea-30-anos-de-
historia

http://www.tiching.com/757152 https://ca.wikipedia.org/wiki/Crisi_financera_espanyola

http://www.tiching.com/757155 http://politica.elpais.com/politica/2016/01/19/actualidad/1453217565_449345.html

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/economia/igualtat-genere-sendarrereix-
http://www.tiching.com/757156
gairebe-200-anys-5589402

http://www.tiching.com/757620 http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/01/el_cop_d_estat_del_23-f_663.php

http://www.tiching.com/757621 http://www.buxaweb.cat/dossiers/transicio.htm

http://www.tiching.com/757622 https://ca.wikipedia.org/wiki/TV3

http://www.tiching.com/757624 https://www.youtube.com/watch?v=khTYmwdk3iQ

15-19

Document shared on www.docsity.com

Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)
 Document shared on www.docsity.com
Downloaded by: rrimabenziine (rbenzine21@ieslabisbal.cat)