Plató feminista?

El lloc i la funció de les dones en l’Estat platònic

Atenes ha passat a la història per haver estat la polis grega en què va nàixer, pels volts del segle VI
aC, la democràcia com a forma de govern –si més no en l’àmbit occidental. És per aquest motiu, de
fet, que se sol atribuir a Atenes –almenys fins a les Guerres del Peloponès i la victòria espartana–
l’hegemonia no només política sinó també cultural, econòmica i militar entre la resta de polis que
conformaven l’Hèl·lade. La democràcia, des d’aquesta perspectiva, va donar a Atenes l’estabilitat i
el dinamisme necessaris per reeixir, per assolir l’èxit en tots els àmbits de la vida pública. Atenes va
créixer, en definitiva, gràcies a una forma de govern basada en la participació de tots aquells que, des
de la perspectiva atenesa, eren considerats ciutadans.

No obstant això, cal tenir ben present que el sistema polític atenès es construïa des d’una perspectiva
androcèntrica, etnocèntrica i esclavista. Si bé és cert que en l’Assemblea, el principal òrgan de decisió
de la democràcia atenesa, hi podia participar tot aquell que fora considerat ciutadà, cal no oblidar que
una part molt important de la població quedava al marge d’aquest estatus. Ni les dones, ni els
estrangers o els bàrbars, ni els esclaus podien participar en les decisions de la ciutat. La definició del
que es pot considerar un ésser humà restava tancada, així doncs, a una identitat molt concreta: la que
es definia al voltant de l’home grec, ociós –que no necessita treballar per viure– major d’edat. Tota la
resta de categories conformaven un conjunt d’identitats inferiors des de la perspectiva atenesa al segle
V aC. De fet, en base a aquest plantejament es considerava que les dones o els estrangers no tenien
la mateixa capacitat racional que els homes grecs. Altrament dit, no participaven del logos o de la
capacitat d’articular un discurs racional que ens fa pròpiament humans. En aquest sentit, que les dones
no foren considerades autònomes, o que els esclaus estigueren al servei dels homes, no sols es
considerava una conclusió lògica sinó, de fet, beneficiosa per aquells que es definien per les seues
mancances constitutives, en la mesura que es podien beneficiar, si bé de manera indirecta, de la
capacitat de decisió racional masculina –ja que la natura de les dones, els esclaus o els estrangers no
és estrictament racional, no tenen cap millor opció que subordinar-se als designis dels homes.

Aquesta forma d’entendre l’organització de la polis i, en particular, la funció de les dones en la ciutat
no era, però, compartida per Plató. Per diversos motius que podem relacionar amb el context en què
va viure l’autor, amb la seua biografia i fins i tot amb els seus plantejaments filosòfics, hi ha un
consens bastant estès, entre els estudiosos d’aquest període, sobre el posicionament crític que va
esgrimir Plató en relació amb la democràcia com a forma de govern. Per aquest costat, i precisament
perquè la forma d’administració política atenesa li resultava en molts aspectes disfuncional, Plató va
prendre l’exemple d’Esparta a l’hora de descriure distints aspectes de la seua proposta política. La
construcció d’un Estat basat en els valors del bé i la justícia no podia emmirallar-se en l’exemple
d’Atenes. D’aquesta manera, si en el cas d’Atenes les dones estaven inhabilitades per ocupar
qualsevol espai d’importància i, per tant, per desenvolupar qualsevol funció rellevant en termes
socials i polítics –amb la qual cosa, finalment, es relegava les dones a les tasques de la llar–, a Esparta,
en canvi, en base a una organització més pragmàtica de les funcions necessàries per a la societat, es
conferia a les dones la possibilitat de portar a terme unes funcions molt similars a les que
desenvolupaven els homes en tots els àmbits de la vida pública. Pel mateix, a diferència del sistema
educatiu atenès, que segregava per sexes en base a la perspectiva androcèntrica a la qual hem fet
al·lusió, a Esparta les dones rebien una formació molt similar a la dels homes.
Fins a quin punt assumeix i desenvolupa Plató aquest plantejament sobre el paper de les dones en la
societat? Com podem observar a la República, Plató sembla obrir qualsevol espai de la societat a la
participació de les dones. Les dones poden desenvolupar tasques orientades al sosteniment material
de la ciutat, però també es poden fer càrrec de les tasques pròpies de defensa i guarda de la polis, com
a membres del grup militar o dels guardians. Així mateix, estan capacitades per desenvolupar amb
èxit els càrrecs de govern reservats a les millors natures, aquells que exigeixen un major grau de
responsabilitat, una capacitat intel·lectual superior i una vida basada en la virtut. Així ho podem veure
quan Plató –a través del personatge de Sòcrates, que dialoga amb Glaucó– exposa el següent:

– Has fet completament bells els governants, Sòcrates, com si fores un escultor!
– I a les governants, Glaucó; no penses, doncs, que allò que he dit val per als homes més que per a
les dones, si més no tenint en compte totes les que entre elles sorgisquen amb capacitat [per a
governar] per les seues natures.
(Plató, República, Llibre VII, 540c).

La lectura d’aquest fragment ens pot portar, en efecte, a la següent conclusió: Plató ofereix una
perspectiva respectuosa amb les dones, seguint un plantejament que fins i tot podíem definir com a
(proto)feminista, en la mesura que concedeix a les dones els mateixos drets que tenen els homes, bo
i oposant-se al sentit comú del lloc i del temps en què va desenvolupar la seua obra. Això no obstant,
com podem observar en la reflexió que porten a terme sobre aquesta qüestió Maite Larrauri i
Francisco Caballero, en el llibre Un sujeto inesperado. Diálogo entre filosofía y feminismo (Los libros
de FronteraD, 2021), aquesta conclusió és del tot precipitada.

És cert que Plató organitza la societat, i distribueix les funcions que cal portar a terme en l’àmbit
públic, seguint un criteri basat en l’eficàcia i no en la divisió sexual. Per a Plató no existeixen
diferències naturals significatives, derivades del sexe, entre homes i dones. De manera que homes i
dones podran portar a terme les mateixes tasques en tots els nivells –productors, guardians i
governants– que conformen la societat. De fet, en base a aquesta convicció que posa en joc Plató
sobre l’administració més equilibrada de la polis, hi haurà algunes dones que per les seues capacitats
naturals –atesa la part que predomine en la seua ànima–, ocuparan càrrecs per sobre d’alguns homes.
Per dir-ho en termes concrets, hi haurà casos en què certes dones, per la seua natura i per una qüestió
d’utilitat política i social, es faran càrrec de la responsabilitat del govern; mentre que certs homes
restaran en els grups inferiors i portaran a terme tasques de menor importància.

Tanmateix, la perspectiva que ofereix Plató no deixa de reservar un espai inferior per a les dones en
la societat. Malgrat que en termes qualitatius homes i dones es troben al mateix nivell –raó per la
qual poden ocupar els mateixos càrrecs en base a la seua natura–, les dones sempre seran inferiors en
termes quantitatius. Com afirma Plató en el llibre V de la República, com si es tractara d’una qüestió
evident, les dones són, en totes aquelles activitats que porten a terme, més dèbils que els homes.
D’aquesta manera, en relació a les mateixes tasques, al mateix nivell de responsabilitats, els homes
sempre portaran a terme la seua tasca amb major solvència que les dones. En el grup encarregat del
govern hi podrem trobar homes i dones; però, en aquest cas, ells sempre realitzaran la seua tasca de
manera més meritòria que elles.

Per la resta, i encara que desafiara en bona mida els prejudicis que es donaven habitualment en el seu
context, Plató no abandona el punt de vista segons el qual existeixen unes tasques més propícies per
a les dones que per als homes, com ara cuinar i teixir. I, de fet, és aquesta convicció la que porta Plató
a considerar que aquestes feines són inferiors i, per tant, indignes dels homes.