Del ‘federalisme interior’ al neocentralisme balear: Quatre illes, un Govern, cap gràcia

Miquel A. Maria
XXXII Seminari Blanquerna. Lluc, 23 de novembre de 2019

Com totes i tots sabeu, el concepte de ‘federalisme interior’ és utilitzat de manera

recurrent pel PSIB-PSOE, i en particular per la seva presidenta, i actual presidenta del
Govern de les Illes Balears, per caracteritzar com desitja l’ordenament de la nostra
comunitat autònoma.

L’apel·lació al federalisme no és, en absolut, nova al PSOE. De fet, el federalisme forma

part del seu ADN fundacional: és un partit d’estructura federal, i en els seus orígens beu
del republicanisme federal espanyol del segle XIX.

Però què significa açò a la pràctica? Com ha aplicat el PSOE la seva idea d’una Espanya
políticament descentralitzada de caire federal? Simplement, no s’ha posat mai en
pràctica. Sempre ha estat, i continua essent, un lloc recurrent, una referència teòrica sense
cap conseqüència pràctica. Açò és així pel que fa al PSOE respecte a Espanya, i també pel
que fa al PSIB-PSOE respecte a les Illes Balears. La teoria és federalista, la pràctica
centralista, amb tots els matisos que vulgueu a aquesta afirmació.

En el terreny de les declaracions, tot sembla molt clar. La darrera gran aposta del PSOE
per una descentralització política efectiva d’Espanya federalisme va quedar establerta a
la coneguda ‘Declaració de Granada’, aprovada pel PSOE el 6 de juliol de 2013.

L’obertura del text, els dos primers paràgrafs d’aquesta declaració, diuen el següent:

En la historia de España la democracia y la descentralización política del Estado

siempre se han necesitado mutuamente, han sido realidades inseparables. El
centralismo sólo ha logrado imponerse sacrificando la libertad política.

La lucha por la democracia ha estado ligada a la defensa de la diversidad y la

reivindicación de un Estado plural y descentralizado; lo cual, por otra parte es
plenamente congruente y respetuoso con su propia formación histórica. España
nació de la diversidad, y sólo desde ella es posible garantizar la libertad y la
convivencia entre sus pueblos.

(Declaración de Granada, p. 2)

Aquests paràgrafs defineixen “el què”, i Déu n’hi do. Us imagineu que açò que diu es
dugués a la pràctica? Sens dubte comportaria un canvi importantíssim respecte a la
configuració, i sobretot a la realització, de l’actual “estat de les autonomies”.

Més enllà d’aquesta declaració d’intencions, quin model proposa el PSOE per assolir
aquesta descentralització? El federalisme, que es defensa de manera clara i explícita a la
‘Declaració de Granada’. Les paraules “federal” o “federalisme” apareixen 6 vegades en
aquest document, amb afirmacions tan clares com aquesta:

-1-
 La solución, una vez más, es la reforma en profundidad. El Estado de las Autonomías
tiene que evolucionar, tiene que actualizarse y perfeccionarse. Y tiene que hacerlo
en su sentido natural: avanzando hacia el federalismo, con todas sus consecuencias.

(Declaración de Granada, p. 5)

Quin és el problema? Com dèiem abans, que aquestes intencions no passen de ser mai
pura retòrica. Mai es converteixen en propostes polítiques operatives, en propostes
concretes de reforma de la Constitució o de l’ordenament legal. No passen mai de ser
etiquetes que no es transformen mai en polítiques operatives, i que a la mínima que
venguin mal dades, desapareixen totalment de qualsevol document.

El darrer exemple el tenim en el programa electoral per a les eleccions generals del 10-
N: ni una sola vegada hi apareixen les paraules “federal”, “federalisme” o “plurinacional”,
i hi ha una regressió clara en tot el que té a veure amb la reforma del model territorial
de l’estat respecte al programa electoral anterior, de fa només mig any.

L’enuig de Miquel Iceta per aquest aprimament del programa electoral del 10-N només
va aconseguir que a darrera hora s’inclogués en el programa electoral del PSOE una
referència a la Declaració de Granada de 2013 i a la Declaració de Barcelona de 2017.

Aquesta utilització retòrica i ambigua del federalisme, com un concepte que després, a
la pràctica, no significa res i no té cap conseqüència, a Espanya tampoc no és nova. És,
en realitat, un clàssic, que comença amb el gran referent del federalisme espanyol,
Francesc Pi i Margall. Tota la vida va fer el mateix: parlar de federalisme sense concretar
mai del tot com es duria a terme, i com s’articularia per resoldre satisfactòriament
l’ordenament de la pluralitat de l’estat.

Josep Pla és irònic i contundent en la qualificació de les vel·leïtats de Pi i Margall.

Considera que, justament, el seu federalisme amagava una voluntat unionista baix un
vernís de pluralisme, i que per açò mateix agradava tant a Madrid. Al seu llibre sobre
Francesc Cambó, diu Pla:

Pi i Margall ha estat i és venerat per tots els sectors de la política espanyola amb
una unanimitat magnífica. Aquest sol fet ens hauria de fer estar en guàrdia. (...)

Políticament, aquest federalisme és una cosa tan vaga i tan abstracta que (...) no hi
queden més que quatre fórmules artificioses i pedants. (...) Pi i Margall és sempre el
mateix: el popularitzador d’una paraula (de la paraula federalisme) que serveix per
a amagar un sentiment unitarista profund i total. Pi i Margall és, per tant, un parany
que cal fer el possible de situar i si més no d’evitar.

I al llibre ‘Prosperitat i rauxa de Catalunya’, Pla encara és més càustic amb Pi i Margall. Hi
escriu:

El seu federalisme, ningú no sabé mai en què consistia, i probablement per aquesta
raó tingué tant d’èxit a Madrid. (...) En els llibres d’aquest senyor, és impossible de
trobar-hi una qualsevol fórmula política sobre el que s’havia de federar a Espanya.

-2-
 (...)Pi i Margall utilitzà un lèxic fascinador, perquè era novíssim, o sigui perquè ningú
no sabia el que era el federalisme, a causa de la seva arcaica ignorància. Ni tan
sols ho sabia el senyor Pi.

Però tornem ara al present, i a les Illes Balears. La idea del ‘federalisme interior’, tot i que
no expressada amb aquest concepte, ja estava present en el lema que va presidir el
govern del primer Pacte de Progrés, de 1999 a 2003: Quatre illes, un país, cap frontera. Si
no vaig errat, aquest eslògan, que es va fer omnipresent com imatge corporativa d’aquell
Govern, va ser una creació del periodista Jordi Bayona, cap de comunicació del president
Francesc Antich.

Hem de reconèixer que és potent, tot un encert des del punt de vista comunicatiu. En un
lema, resumeix tot el que volia transmetre aquell Govern. Després d’una llarga etapa de
governs del PP, el canvi era històric. I el Govern, participat per forces polítiques
nacionalistes com el PSM-Mallorca i el PSM-Menorca, volia posar de relleu la realitat
pluriinsular, que hauria de tenir un tractament especial en l’ordenament estatutari i en
les polítiques del Govern. Es volia subratllar la voluntat de sumar des d’aquesta pluralitat,
i aquell eslògan expressava la crida a no posar límits a les aspiracions d’un pacte que
aixecava moltes il·lusions i moltes expectatives en els sectors progressistes de les Illes
Balears.

Vint anys més tard, la idea del ‘federalisme interior’ vol recollir aquella aspiració, de
construir des de la pluralitat. Però el context ha canviat molt, i el que avui ens trobam,
com intentaré mostrar a continuació, és el més perillós: la retòrica del ‘federalisme
interior’ amaga, a la pràctica, un perillós retrocés en la construcció plural de l’entramat
institucional autonòmic de les Illes Balears i en la pràctica quotidiana del Govern de les
Illes Balears.

El que resulta més preocupant és que, al meu entendre, açò no respon a la voluntat
maquiavèl·lica de ningú. No crec que hi hagi cap ment perversa maquinant per construir
una comunitat autònoma centralista i centralitzada a Palma. Dic Palma com deim Madrid,
no com a municipi, sinó com a seu del Govern. El més preocupant és que es tracta d’un
corrent subtil, una tendència, de la qual no en som prou conscients, i que per açò mateix
aconsegueix corcar i amenaçar l’equilibri institucional.

Tornaré, per un moment, a Josep Pla. Explica que una vegada, essent corresponsal de
premsa a Madrid, va acompanyar un càrrec públic a veure un ministre. La visita va anar
bé, perquè hi va haver acord. En Pla i el polític català se’n van anar a celebrar-ho amb
una copa de cava a l’hotel Ritz. A la taula del costat, hi havia els dos funcionaris que
havien participat en la visita al ministre que ja estaven treballant per deixar aquell acord
sense efecte i que tot tornàs allà on corresponia.

A Espanya hi ha una tendència administrativa permanent cap al centralisme. El moviment

natural de de la política a Espanya no és cap a la perifèria, sinó sempre cap al centre. És
un exemple clar de la teoria de l’elàstic: per romandre estirat, sempre necessita que hi
apliquem la força. Quan relaxam la tensió, l’elàstic torna tot sol a la seva posició inicial. A
Espanya, si no hi ha una tensió permanent i intensa centrífuga, tot tendeix, de manera
automàtica, a la recentralització.

-3-
La Constitució Espanyola de 1978, fruit d’un pacte polític, és volgudament ambigua: tant
permet avançar cap a un estat plurinacional i profundament descentralitzat, com el
contrari, un estat jacobí que deixi gairebé sense efecte l’estat de les autonomies. Però
encara que no hi hagi un govern amb un programa de govern grollerament i
explícitament centralista com ho fou el de José María Aznar, si abaixes la guàrdia tot
tendeix, altre cop, a la recentralització.

La tendència natural dels aparells de l’Estat espanyol és el centralisme, i el Tribunal

Constitucional ha acabat convertint-se en el cim de la piràmide dels poders de l’estat que
garanteix que cada vegada que es produeix un punt de conflicte, la solució sigui la
majoria de vegades, i sobretot en els temes rellevants, favorable a la preeminència de
l’estat damunt les autonomies, és a dir, cap a l’aplicació restrictiva de la Constitució.

Passa el mateix a les Illes Balears? Aquí no hi ha un Tribunal Constitucional, però hi ha

molts d’indicadors, senyals d’alarma que apunten al perill recentralitzador.

Com en el cas de la Constitució Espanyola, l’Estatut d’Autonomia també té un punt

d’ambigüitat: permet un desplegament descentralitzador, atorgant un pes primordial als
Consells Insulars, i deixant per al Govern un rol coordinador i amb unes competències
específiques. I també permet el contrari: un Govern central balear fort, decisiu, major
d’edat, i uns Consells Insulars menors d’edat, subsidiaris i dependents del Govern.

La meva percepció és que avui la retòrica del ‘federalisme interior’ és compatible amb un
subtil, o no tant, però en qualsevol cas ben real exercici de neocentralisme balear, que es
veu en la dinàmica política i administrativa institucional, i que podria acabar malament
si, com veurem cap al final, tira endavant el projecte de llei de consells insulars que es va
fer públic el passat mes de setembre.

El que us comentaré a continuació no és una tesi, no és una reflexió sistemàtica, sinó una
sèrie de fets, la majoria relacionats amb Menorca, i les meves sensacions, que em
refermen en el temor que us coment.

Mesclaré algunes coses anecdòtiques amb qüestions de més envergadura, perquè totes
tenen la seva importància. Us parlaré de cinc coses: de com es gestiona avui l’agenda
institucional entre illes, de l’exercici de la capacitat reglamentària per part dels Consells
Insulars, de la gestió i el repartiment de l’Impost del Turisme Sostenible, de la gestió de
les herències intestades, i de l’avantprojecte de nova llei de consells insulars.

1. La gestió de l’agenda institucional

Hem viscut èpoques en què els consellers del Govern de les Illes Balears pràcticament no
visitaven les altres illes, o només hi anaven per fer inauguracions. Ara ens trobam amb
la dinàmica oposada: la presència habitual dels consellers del Govern a totes les illes. Açò
és positiu, naturalment, però la manera com es gestiona, no.

Per començar, moltes vegades no es pacten les agendes. En el millor dels casos, els
gabinets de diversos consellers del Govern avisen amb poca o gens d’antelació el Consell
Insular de Menorca. Simplement, comuniquen que tal dia vindran a Menorca per tal o

-4-
qual qüestió, i llavors, si l’homòleg del Consell Insular hi vol assistir, ha de desmuntar la
seva agenda per poder-s’ho combinar.

Alguns casos són més flagrants: reunions de consellers del Govern amb ajuntaments o
amb agents i sectors socials, sense convidar ni tenir en compte els consellers insulars.

Em direu que açò a Mallorca és l’habitual: que un conseller del Govern se’n va a Manacor,
a Búger o a Ses Salines sense avisar el conseller insular corresponent del Consell de
Mallorca. El fet que a Mallorca açò no es consideri important, ens assenyala una
diferència important de com es percep el respectiu Consell Insular a cada illa.

2. Capacitat reglamentària

D’acord amb l’Estatut, el Parlament fa les lleis, i els consells insulars tenen capacitat
reglamentària per desenvolupar l’aplicació de les lleis a cada illa, en el seu àmbit de
competència. Novament, açò es pot fer d’una manera centralista, o afavorint la
descentralització.

Si prenem com a referència l’Estat, el desenvolupament normatiu sempre sol ser

centralista. Les Corts Espanyoles fan lleis que es diuen “de bases generals”, però arriben
a tal extrem de concreció que llavors resulta molt difícil que els parlaments autonòmics
puguin fer lleis pròpies amb un marge significatiu d’establir un model propi, no calcat
del model estatal. I no parlem ja de l’àmbit municipal, que ha d’aplicar les lleis de bases
generals sense poder concretar res de manera singular.

A les Illes Balears, la tendència de les lleis aprovades els darrers anys també persegueix
aquesta exhaustivitat. Si no hi ha un corc insularista que ho impedeixi o ho matisi, les lleis
no deixen gaire marge a una aplicació diferenciada a cada illa, quan les lleis s’haurien de
desenvolupar bàsicament a través dels reglaments aprovats per cada Consell Insular.

El reglament de museus és paradigmàtic en aquest sentit. Durant l’anterior legislatura, es

va treballar un nou reglament de museus, que desplega la llei de museus. Des del Consell
Insular de Menorca reivindicàvem que el reglament de museus autonòmic hauria de ser
de mínims, i en tot cas d’aplicació quan un consell insular no faci el seu reglament propi.
La posició del Govern, tant per part dels responsables polítics com dels tècnics i juristes,
era que el reglament autonòmic fos prou ample i concret, i que només deixàs aspectes
concrets per a la regulació dels Consells.

Des del Consell Insular de Menorca vam dur aquest tema davant el Consell Consultiu de
les Illes Balears, i afortunadament ens va donar la raó, tot i que continuam sense estar
satisfets amb el reglament resultant, que trobam massa invasiu.

Un altre exemple d’aquesta tendència centralista el vam tenir l’any passat amb el conflicte
per la regulació de les guarderies de 0 a 3 anys. Coneixeu el problema. Sabeu que és una
necessitat fer aquesta regulació sobretot a Mallorca i Eivissa, on l’escolarització infantil
de 0-3 és molt baixa. El Govern pretenia fer una regulació per a tot l’àmbit autonòmic,
que hauria pogut destrossar el model que hem construït a Menorca al llarg de 30 anys,

-5-
perquè obria la porta a una doble xarxa, amb guarderies low-cost, que haurien amenaçat
la viabilitat de les escoletes municipals.

Al final, després d’una lluita llarga, gràcies a la intensa mobilització del Col·lectiu 0-3 i al
consens polític insular, el Govern va tornar enrere, i va acceptar que la regulació de les
guarderies es dugués a terme a cada illa, per part de cada consell insular.

La llàstima és que aquestes petites victòries siguin fruit de la reivindicació des de baix,
bé sigui dels consells insulars, bé des de col·lectius afectats, i no per convenciment de
tothom, a totes les Illes, a favor d’un desenvolupament autènticament descentralitzador
de la CAIB.

3. La gestió de l’Impost del Turisme Sostenible

El Govern actua com si l’impost fos seu, no de la CAIB. Els consells insulars també són
CAIB. Però, com em deia fa uns dies una consellera del Govern: “és el Govern qui va crear
aquest impost”, i açò sembla una llicència perquè en pugui fer el que vulgui.

El que ha passat enguany, a més de danyar la credibilitat i la coherència d’un impost que
encara no té guanyat el suficient suport social com per durar, representa a més una
amenaça per a l’estabilitat institucional, i afecta la mateixa comprensió de com funciona
la comunitat autònoma.

Ja ho sabeu: el Govern ha emprat l’ITS de 2019 per pagar inversions que ja tenia
compromeses, i per tant ha rebutjat pràcticament tots els projectes dels consells insulars
i dels ajuntaments.

Si en aquestes illes es practicàs el federalisme interior, la gestió de l’ITS s’hauria de dur a

terme d’una manera semblant a com es fa a Menorca: sabem més o menys la quantitat
que ens pot correspondre, i els vuit ajuntaments i el Consell Insular pacten els projectes
que es presentaran a la convocatòria.

Enguany també es va fer així a Menorca, però el Govern, el dia abans de la reunió de la
comissió d’impuls del turisme sostenible que havia de votar els projectes, va comunicar
(no demanar) que els projectes dels ajuntaments quedaven fora, i els dels consells
quedaven reduïts a una anècdota.

Aquest fet és una càrrega de profunditat. Quan ho comentes amb gent del Govern, hi
veuen en tot cas un problema de formes, però no qüestionen el contingut, que afecta la
naturalesa de l’ITS, i l’aplicació dels recursos públics al conjunt de les Illes.

La qüestió és: qui decideix les inversions? Qui programa les prioritats a cada illa? El
Govern o els consells i els ajuntaments?

El periodista Pep Mir ho clavava en un article al diari Menorca del passat 2 de novembre.

Francina Armengol, presidenta balear, sovint proclama la seva aposta pel

federalisme interior, adjectiu que vol dir dins les Illes i no de les Illes com a part. O

-6-
 açò creiem fins ara, perquè amb el repartiment dels doblers de l’ecotaxa, el
federalisme s’ha interioritzat tant que s’ha practicat no dins les Illes sinó dins el
mateix Govern, amb portes tancades i insonoritzades. Com si fos, més bé, un pati
interior.

El cas del Conservatori de Música de Maó, que ara el Govern vol pagar amb l’ITS, és
paradigmàtic d’aquest despropòsit. És el primer cas en la història de la CAIB en què un
consell insular i un ajuntament cofinancen amb el Govern una infraestructura d’Educació
reglada. 6M€ a càrrec del Govern, 1M€ a càrrec de l’Ajuntament, i 1,5M€ a càrrec del
Consell Insular.

El Govern, que és el competent en educació musical reglada, ho treu del seu pressupost
per pagar-ho a través d’ITS, mentre que les altres dues administracions ho haurien de
pagar del seu pressupost ordinari!

Encara sobre música: qui ha d’ordenar el sistema d’educació musical a cada illa? El Govern
per a tothom igual, o podem aspirar a un model diferenciat a cada illa, que respongui a
les particularitats i unes tradicions i opcions educatives musicals diferenciades? A
Mallorca hi ha una preferència pels conservatoris locals. A Menorca, la tendència és
potenciar les escoles de música municipals, que segueixen un model organitzaciu i
pedagògic diferent, més semblant al que trobam a Catalunya o al País Basc.

La realitat és que el Govern no treu un Pla d’ensenyaments artístics des de 2013, quan va
acabar el darrer. Aquell pla ja responia al model mallorquí, sense facilitar, ni molt menys
finançar, la construcció d’un model diferenciat a cada illa. Ara la realitat és pitjor: no hi
ha ni pla d’ensenyaments artístics, i el Govern va prenent decisions que condicionen el
desenvolupament d’un model insular propi.

4. Les herències intestades

Gràcies a una modificació de la Compilació del Dret Civil de les Illes Balears, des de fa
dos anys els béns propietat de les persones que moren sense testament i sense hereus
passen als consells insulars i als ajuntaments, perquè siguin destinats a objectius socials,
educatius o culturals.

Quan es va tramitar aquesta modificació, el Govern ja volia atribuir-se la capacitat de

repartir aquests béns. Afortunadament, aquest extrem es va aturar, a pesar que l’Estat,
com no podia ser d’altra manera, avalava la voluntat centralitzadora del Govern.

Ara, quan tot açò semblava resolt, l’amenaça torna a través d’un article de la llei
d’acompanyament dels pressuposts generals de la CAIB pel 2020: el Govern es vol
atorgar a si mateix, i de manera arbitrària, la capacitat de determinar un imprecís “interès
autonòmic” per atribuir-se la titularitat d’aquests béns.

És d’esperar que novament aquesta iniciativa sigui aturada pel Parlament, però dibuixa
molt clarament aquesta tendència irrefrenable cap a la recentralització sempre que
apareix una oportunitat.

-7-
5. La nova llei de consells insulars

Us ho deia abans: l’Estatut d’Autonomia, tant el primer com, sobretot, el que va sortir de
la reforma de 2007, permet un desenvolupament centralitzat de la CAIB, o un
desenvolupament descentralitzat que atorgui més poder i autonomia, de manera
significativa, als consells insulars.

Què són els consells insulars? Des de l’Estatut de 2007, són reconeguts de manera
claríssima, a la vegada com a institucions de la CAIB, i com el que ja eren, entitats de
règim local equivalents a les diputacions provincials. L’Estatut és molt clar en l’ordre en
què planteja aquesta “doble naturalesa”.

Abans d’aquesta modificació de l’Estatut, la llei 8/2000 de consells insulars ja recollia

aquesta preeminència de consideració dels consells com a institucions autonòmiques:

Article 4. Naturalesa jurídica

1. Els consells insulars són institucions de la comunitat autònoma de les Illes Balears
i, al mateix temps, administracions locals.
2. En la seva condició d’ens públics, els consells insulars gaudeixen de les potestats
pròpies de les administracions públiques territorials.

Idò bé. Ara circula un esborrany d’avantprojecte de nova llei dels consells insulars, que si
tiràs endavant significaria un retrocés en tota regla en la concepció i les possibilitats de
desenvolupament dels consells. Aquest esborrany consagra una superioritat conceptual
i pràctica del Govern de les Illes Balears, que reduiria moltíssim la capacitat de regulació
de cada consell.

Per començar, i en relació als articles que us comentava abans de l’Estatut i de l’actual
Llei de consells insulars, inverteix la consideració de la seva naturalesa. L’article 2, als
punts 2 i 3, inverteix els termes!

Article 2
Naturalesa dels consells insulars

2. Les illes són entitats locals dotades de personalitat jurídica pròpia i d’autonomia per a la
gestió dels seus interessos, i disposen de les potestats administratives pròpies de les
administracions públiques territorials.

3. Els consells insulars són també institucions de la Comunitat Autònoma i, com a tals,
participen en les potestats normativa i executiva d’aquesta en els termes prevists en
l’Estatut d’autonomia i en aquesta llei.

Aquesta inversió pretén minimitzar els consells i destacar la preeminència del Govern
com l’autèntic executiu de la CAIB. Amb aquest esborrany, ens n’aniríem més enrere de
la reforma de l’Estatut de 2007, i més enrere de la Llei de consells de l’any 2000!

-8-
La qüestió de fons aquí és: volem una nova llei de consells insulars que els doni més
poder d’autogovern, o una nova llei que els retalli possibilitats, i supediti les seves
decisions polítiques al Govern de les Illes Balears?

Tothom diu que vol el primer, però el fet és que el Govern de les Illes Balears ha
encarregat a l’Advocacia de la CAIB que redacti un esborrany de nova llei de consells
insulars, i que aquest esborrany és clarament restrictiu.

Fixau-vos: no s’ha redactat un esborrany en termes polítics, per sotmetre’s llavors a la

consideració jurídica de l’Advocacia, sinó que s’ha demanat als jurídics que elaborin ells
un text, que llavors haurà de ser treballat políticament.

A Espanya, ja ho he dit més amunt, la tendència natural dels aparells de l’estat és a la

recentralització de tot allò que es pugui. Per tant, és normal que l’Advocacia, depenent
del Govern i no dels Consells, en faci una lectura restrictiva.

Aquest esborrany limita la capacitat autoorganitzativa dels consells, la seva potestat

reglamentària, i introduir una sèrie de clàusules per tal que els consells no treguin els
peus del llençol, sinó que sempre el Govern pugui tutelar l’exercici de l’autogovern dels
consells.

Pel que fa a l’autoorganització, l’article 62 de l’Estatut de 2007 és típicament ambigu. Diu

que “Els Consells Insulars establiran la seva organització d’acord amb la Constitució i amb
aquest Estatut. Una llei del Parlament en regularà l’organització”. Açò obre la porta a dues
possibilitats:

Visió descentralitzadora: que cada consell establirà la seva autoorganització, i que el

Parlament ho validarà amb una llei.

Visió centralista: que el Parlament farà una llei que regularà per igual l’organització de
tots els consells.

L’esborrany de nova llei de consells opta clarament per la segona opció, i detalla, fins a
límits increïbles, com s’hauran d’organitzar i funcionar cadascun dels consells, retallant la
seva capacitat d’establir una organització i un funcionament propis de manera global.

Pel que fa a la potestat reglamentària, ja us he comentat els casos del reglament de

museus o de l’intent d’establir una regulació de les guarderies assistencials.

L’esborrany de llei de consells no elimina la potestat reglamentària dels Consells, que ve

definida per l’Estatut d’Autonomia, però hi posa tantes cauteles i traves que la fan
pràcticament impossible d’aplicar. S’hi dedica tot i un Títol sencer, establint un
funcionament burocràtic (plans normatius anuals, memòries d’impacte normatiu, etc.)
tan exhaustiu, que paralitzaria de facto la capacitat dels consells insulars d’exercir aquesta
potestat de manera normal.

Finalment, resulta escandalosa la quantitat de cauteles, prevencions i salvaguardes que

s’imposen als consells insulars, supeditant-los a l’autorització del Govern de les Illes
Balears, com si fossin institucions menors d’edat.

-9-
L’esborrany introdueix la possibilitat que el Govern, argumentant un interès general de
la CAIB, pugui fer una regulació comuna que deixi sense efecte la capacitat reglamentària
de cada consell insular. Com que tot pot ser interpretat pel Govern com a interès general,
perquè no es diu quines coses ho podrien ser i quines no, a la pràctica ens trobam amb
la concessió al Govern d’una capacitat arbitrària total.

L’esborrany també introdueix unes garanties de coordinació entre el Consell i el Govern

que signifiquen, simplement, mesures de control dels Consells, mai mesures de control
d’aquests cap al Govern.

En definitiva, un esborrany que de tirar endavant suposaria un retrocés enorme en la

concepció dels Consells com a governs de les illes.

Mentre no se’m demostri el contrari, crec que Espanya no té remei, i que només ens
podem defensar de la seva tendència natural al centralisme.

En el cas de les Illes Balears, no voldria concloure amb aquest pessimisme. No vull perdre
l’esperança que la concepció que tots els agents polítics tinguem de les Illes Balears sigui
pluralista i descentralitzadora. En el fons, no em desagrada la idea del federalisme
interior... si fos veritat i no una etiqueta sense cap significat o, encara pitjor: amb un
contingut que no té res a veure amb l’enunciat.

Si bé el context actual és de regressió, crec que hi som a temps de forjar un ordenament

institucional descentralitzador, que basi l’exercici de l’autogovern en els consells insulars,
i no de manera preeminent en el Govern de les Illes Balears, que hauria de funcionar com
un govern federal.

Amb la llei de consells insulars, tenim una oportunitat, però aquesta no vindrà de l’actual
esborrany. El seu “marc mental” és estret i centralista. Si aconseguíssim iniciar el debat a
partir d’un altre esborrany, que agafi la possibilitat descentralitzadora de l’Estatut i la
dugui fins a les seves últimes conseqüències, crec que podríem avançar cap a un model
insularista.

Si no ho aconseguim, comprometrem seriosament la viabilitat d’una CAIB en què les

quatre illes trobin el seu espai, i que es posin controls al Govern, que és el que de debò
n’ha de mester, com he intentat mostrar-vos amb els exemples que he exposat abans.

Si no ho aconseguim, no sé si tindria molt de sentit continuar lluitant per una CAIB

destinada a no ser altra cosa que una reproducció a escala provincial del model
centralista de l’Estat espanyol. Cosa que, francament, a mi no em fa cap gràcia.

- 10 -