Adrià López i López

Seminari de CP – Grup 2

Article sobre Requejo i el federalisme

Ferran Requejo, en el marc de la redacció d’un nou Estatut d’Autonomia al Parlament

de Catalunya, es planteja una possible evolució del sistema de l’Espanya autonòmica
cap a un model federal. Per tal de conferir una base fonamentada a aquesta tasca
d’anàlisi política, Requejo elabora un recopilatori global de les diferents aplicacions
pràctiques d’aquesta via d’organització del poder i en destaca les singularitats més
rellevants, completant posteriorment aquest sumari teòric amb l’estudi exhaustiu de tres
casos reals d’instrumentalització de l’ideari federal amb diferent naturalesa a Alemanya,
a Canadà i als Estats Units. El politòleg català confecciona un retrat ampli i complet
d’aquesta doctrina política i dels principis ideològics que la sustenten.

La viabilitat política i territorial d’un model federal rau, en gran part, en la seva
capacitat de legitimació. El context en què s’aplica juga un paper fonamental a l’hora de
definir i concretar aspectes i dimensions que en depenen com el grau de centralització
del poder o les correlacions de poder entre els diferents subjectes polítics que en formen
part i és transcendental que el poder central, en cas que existeixi, vehiculi les demandes
competencials de les diferents entitats federades. La capacitat de decisió política
d’aquestes ha de prevaldre per sobre d’un Estat que ha d’adoptar el poder persuasiu com
a fórmula d’obtenció de legitimitat si pretén que aquest model es desenvolupi sense
reaccions regionals contràries i es perpetuï en el temps.

En aquesta línia, considero de vital importància que les diferents entitats s’adhereixin al
sistema federal de forma voluntària i per decisió del poble, la sobirania última del qual
és inqüestionable i s’erigeix, a la vegada, com a element fiador de la solvència i de la
fortalesa del model. El principi de lliure adhesió garanteix que els diferents subjectes
polítics es federin per voluntat pròpia i el reconeixement d’aquest dret va lligat a un
altre precepte jurídic indefugible: el dret a l’autodeterminació 1. És precisament aquest
alt grau de llibertat de què disposen les diferents comunitats el que basteix un sistema
polític fort i consolidat i el que assegura que l’estructura federal esdevingui operativa.

El marge d’aplicació real d’aquests principis varia en funció de la cultura política i del
bagatge històric de cada territori i, en el cas de l’Estat espanyol, l’oportunitat de caminar
cap a un règim federal mai ha esdevingut tangible. Respondre a les demandes d’un
major autogovern dels territoris amb una identitat nacional pròpia emprant el poder
coercitiu i esbiaixant des de l’esfera central els Estatuts aprovats a les cambres
autonòmiques i ratificats pels ciutadans és una estratègia política condemnada a la
inviabilitat governamental i a la proliferació de moviments socials i ideològics que s’hi
oposin diametralment. Podent copsar el federalisme com a objectiu i com a mitjà,
aquesta segona dimensió conceptual ens permet efectuar una diagnosi clara i diàfana:
plasmar un organigrama federal que preservi la identitat dels diferents subjectes, que
reconegui el seu dret a decidir i que descentralitzi i dispersi àmpliament el poder és una
plausible solució a les disputes territorials i a la inviabilitat d’un Estat centralista.

1
El dret a l’autodeterminació és el dret dels pobles a decidir el seu futur polític, social i econòmic i la
seva relació amb els altres subjectes polítics coexistents.