Adrià Hernàndez Castillo Història Contemporània de Catalunya II

1600185

ASSEMBLEA DE CATALUNYA . Portaveu de la comissió

permanent

El text analitzat correspon a la primera publicació del butlletí de la

Comissió Permanent de la primera sessió de l’Assemblea de Catalunya,
datat en gener de 1972. Aquest actua com a acta de l’assemblea, en què
s’establiren les bases fonamentals de l’organització i els seus propòsits, i
com a butlletí propagandístic. L’Assemblea de Catalunya fou una
organització política, conformada per la major part de l’oposició catalana a
la dictadura franquista, que operà des de 1971 fins a 1977, any en què fou
resolta arran el restabliment de la Generalitat.

L’Assemblea de Catalunya fou una organització molt transversal. Aquesta

va agrupar individus i agrupacions de diferents àmbits professionals:
sectors industrials, universitaris humanístics, universitàris científicotècnics,
gremis de professions i artesans, camperols, intel·lectuals, professorat
universitari i professions liberals, especialistes de la comunicació,
associacions veïnals, associacions de base cristiana, associacions
feministes, etc. També va reunir partits d’esquerra i extrema esquerra i
sindicats (el PSUC, el PSAN, la UGT i el PSOE, Comissions Obreres, el Front
Nacional de Catalunya, etc.), però alhora va estar format per sectors
democristians. El caràcter transversal de la plataforma antifranquista
també es va manifestar territorialment. Lluny de caure en un habitual (ara
més que mai) barcinocentrisme, que subordina el país a la capital i la seva
àrea metropolitana, l’Assemblea mostrà presència a bona part del
principat. Això denota una més que evident voluntat a establir connexions
amb la resta del país, atès que la iniciativa nasqué a la mateixa ciutat de
Barcelona. Al document signen representants d’aproximadament 40
municipis, que mostren presència de l’organització a grans ciutats de la
Regió Metropolitana de Barcelona (com ara Badalona, Sabadell, Mataró,
etc.), a nuclis urbans menors de la mateixa zona (com ara el Prat del
Llobregat, Cerdanyola del Vallès, Sant Pol de Mar, etc. ), a la Catalunya
Central (Torelló, Ripoll, Vic, etc.), a Girona (Blanes, Figueres, Girona), al Camp
de Tarragona (Tarragona, Reus, Vilafranca del Penedès), a les Terres de
l’Ebre (Amposta) i a Lleida. En definitiva, l’Assemblea tingué presència a tot
arreu tot el principat, amb potser l’excepció de la zona de l’Alt Pirineu i la
Vall d’Aran, que no és esmentada, tot i que fins a cert punt és
comprensible, a causa de les poques connexions i infraestructures de la
resta del país amb aquesta.
Adrià Hernàndez Castillo Història Contemporània de Catalunya II
1600185

L’organització estableix uns objectius, almenys a curt termini: l’establiment

de la democràcia i el restabliment de les institucions de la Generalitat com
a materialització del dret a l’autodeterminació. Amb aquests objectius,
l’Assemblea de Catalunya reconegué la divergència d’objectius últims
entre els integrants de la iniciativa, tot i que tots aquests objectius finals
coincideixen en la supressió de la dictadura. Tot i això, el catalanisme i la
consciència de classe foren els elements des dels quals s’articulà l’oposició
al franquisme de la plataforma. Tant és així que aquests elements són
remarcats al llarg de tot el document. Considerant que aquesta
organització estava conformada també per sectors que no destaquen
precisament per manifestar activament la seva consciència de classe, es
pot afirmar que l’Assemblea de Catalunya i, per tant, la lluita antifranquista
catalana, eren protagonitzades per organitzacions de classes.

A banda d’aquests elements generals, el document deixa veure altres

posicionaments ideològics. D’entrada, es reconeix que el règim franquista
es troba en una crisi i que l’augment de la repressió (de la qual els
Processos de Burgos són l’exemple més paradigmàtic) n’és mostra. Que ja
en aquell moment s’interpretés que el franquisme es trobava en una etapa
de crisi, és origen i alhora fruit del sorgiment de tants espais
antifranquistes als Països Catalans; no només a través de plataformes
purament polítiques, sinó a través de la reivindicació cultural, com ara la
Nova Cançó i artistes com ara Maria del Mar Bonet, Lluis LLach, Toti Soler,
Raimon o Ovidi Montllor. L’assemblea també s’oposa a la monarquia i la
pretensió al tron de Joan Carles I, que entén com una continuació del
franquisme. Estableixen com a objectius clars que associen amb l'accés del
poble al poder econòmic i polític: el dret de lliure reunió i associació, la
llibertat d’expressió, la llibertat sindical i el dret de manifestació i vaga a
l’accés del poble al poder econòmic i polític. Aquestes fites no proposen un
trencament amb el sistema sociopolític capitalista, malgrat estar
formulades per, en bona part, organitzacions sindicals, socialistes i
comunistes. Això, ben allunyat del paradigma actual, no s’entenen sense
considerar el context de l’època, en què les economies occidentals encara
no havien patit les reformes neoliberals desde finals dels anys 70 i 80 i
l’estat del benestar gaudia d’una gran acceptació social.

Pel que fa a la qüestió nacional, que com ja ha estat esmentat

anteriorment, era un dels fonaments de la plataforma. La lluita nacional
catalana és descrita com una lluita comuna amb la resta de “pobles
peninsulars” que cal coordinar. De nou, a diferència del panorama actual, el
catalanisme no es comprenia com una lluita aliena a la resta d’Espanya.
Adrià Hernàndez Castillo Història Contemporània de Catalunya II
1600185

Per altra banda, sembla que l’Assemblea començava a plantejar un debat

que en el panorama actual és ben paradigmàtic: la diglòssia. El context
politicocultural de marginació de la cultura catalana (especialment de la
llengua) que va produir el franquisme, va trencar el procés d’assimilació
cultural de les grans onades d’immigració d’altres indrets de l’estat, que
tenien el castellà com a llengua materna. El document afirma "Com a
objectius immediats, fem una crida a tot el poble català -i considerem
catalans tots els que viuen i treballen a Catalunya". A la Catalunya de
començaments dels anys 70 ja era evident que hi havia una divisió
lingüística i que el nombre de castellanoparlants era creixent. Tanmateix, la
invitació a integrar dins del moviment i de la concepció nacional els
castellanoparlants de Catalunya deixa més que palès el caràcter obert i
inclusiu del catalanisme de l’Assemblea.

En definitiva, la lluita antifranquista fou un moviment amb prou força a

Catalunya, especialment per, tal com demostra el document, tenir la
capacitat d’articular diferents plataformes ideològiques amb l’objectiu
comú de derrotar el franquisme i establir la democràcia. A banda, és un
document important, atès que, no només és una mostra de com es va
articular a Catalunya la lluita antifranquista, sinó també una mostra de
l’evolució d’alguns elements i paradigmes fins a l’actualitat, com ara el
catalanisme, la lluita obrera i l’estat lingüístic de Catalunya.