Wuolah Free Tema 1.1 Introduccio

tema-1.1-introduccio.
pdf
annamf
Historia del Pensamiento
1º Grado en Historia del Arte
Facultad de Geografía e Historia

Universitat de València
Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
Anna Moncho Ferrer Història del Pensament
Professor: Vicent Raga
tema 1 - introducció
1. Evolució del pensament d’Occident
Naix en Grècia, primordialment és parla d’un origen del pensament en la perifèria, per un costat,
l’origen es troba al s. VI a la magna Grècia, hi han antecedents com Homer. Les idees d’Hesiode seran
una mena de base o reflexió de la polis grega, la societat democràtica d’Atenes, pensament filosòfic
arcaic del món grec.
El pensament filosòfic clàssic arriba al seu cim quan el sistema democràtic esta en crisis. Aquest
pensament religiós va deixar espai a un pensament racionalista a la magna Grècia italiana, món de
pensadores que es preocupen en explicar la naturalesa més centrada en la racionalitat que en la

religió. Ho interpretem aixina gracies a Aristòtil
Altra cosa que li deguem a Aristòtil i Plató és apreciar les coses amb sorpresa i qüestionant-se el que
veiem, comú en els filòsofs i pensadors, actitud d’admiració i sorpresa, que marca l’inici de la filosofia.
En Grècia destaca la figura d’un pensador que no sabem si va existir, Pitàgores i el seu cercle de
pitagòrics. Aquests pensaven d’una manera molt interesant per a l’estètica. Aquesta secta de
pitagòrics pensaven que l’anima de l’esser humà transmigrava d’un cos a un altre si la seua vida havia
sigut plena. Per a ells hi ha un poder, l’harmonia, que és el perfectíssime estètic, d’aparença
desordenada però que per darrere hi ha un ordre diví.
En Grècia, el pitagorisme és el primer moviment que, amb Pitàgores (el seu fundador matemàtic),
explica que aquelles formes belles, que ens atrauen, tenen una estructura numèrica i objectiva que
podia establir-se darrere de les aparences. Aquest plantejament s’aplicava en la música principalment,
ja que es va descobrir que una corda amb una fusta podia emetre acords musicals depenent de la
tensió i llargària de la pròpia corda. Ací hi ha una proporció matemàtica entre les notes i fa possible
l’anàlisi formal de les composicions musicals. Aquest fet va tindre una interpretació mística. En el cas
de l’oïda hi ha una proporció matemàtica que explica perquè hi ha sons que sonen bells. D’aquesta
manera també podria haver proporcions matemàtiques en l’escultura i arquitectura. Les escultures
més boniques tenien certa regularitat que les demés no tenien, com la proporció Àurea o la sèrie de
Fibonacci.
Al segle XIX es va descobrir que la curvatura de l’ull no permet captar bé la proporció matemàtica, i té
a veure en la posició i forma dels nostres ulls. Els grecs adaptaven les obres a la deformació de l’ull per
a que semblaren harmònics i perfectes. Els pitagòrics plantejaren en quina mesura la bellesa i l’atracció
que pot suscitar una obra resulten bonics per la forma objectiva mesurable o per la interpretació
subjectiva de cada individu. És una qüestió important per distingir el valor de les obres i distingir allò
que és art d’allò que no ho és. L’harmonia matemàtica hui dia no està clara, però hi ha un interés pel
criteri per discernir si cap cosa es bella o no.
pàg. 1
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-7631170
Apareix la figura de Sòcrates i els sofistes, que apliquen la teoria de la paraula amb la conducta moral.
Sòcrates és conegut pel seu mètode de preguntar, i ho sabem gràcies al seu alumne més famós, Plató,
qui escriu uns diàlegs en el que Sòcrates fa preguntes e interrogacions per trobar la veritat. Plató
intenta dur a terme les seus idees polítiques en la Magna Grècia i fracassa, en lloc de fundar una polis
democràtica funda una escola, l’escola pitagòrica, que es centra en la recerca de la veritat. I aquesta
idea l’hereta del seu Alumne Aristòtil.
Segons el pensament platònic, l’art és un aspecte d’importància. Plató i Sòcrates critiquen les idees de
la estètica radical i li donen molta importància a l’art de manera crítica, ja que és interpretat com una
còpia de una interpretació, ja que el món de les aparences copia al món ideal. Per a Plató hi ha una
relació modelcòpia. La seua crítica està en obres com Ió , obra de diàlegs platònics on jau la tesi de la
inspiració divina al voltant de la poesia. L’Ió és un rapsode homèric que canta i Sòcrates diu que no
entén els poemes que ha memoritzat. Li fa veure que no té coneixements i pensa que pot repetir els
versos homèrics per una inspiració divina. És una crítica que al llarg de la història ha esdevingut
important. Respecte a la bellesa, l’ésser humà cau a la presó de món físic i per a entrar en contacte en
les idees ha de rememorar mitjançant la contemplació d’allò bell. Ací apareix en concepte de bellesa
com a positiu. Apareix això en el Banquet, un diàleg on hi ha una competició de discursos al voltant
de l’amor per filòsofs i poetes. Sòcrates arriba i parlen sobre el seu discurs sobre l’amor. Sòcrates diu
que l’amor vol estar proper d’allò bell i ací sorgeix el concepte d’escala platònica, on una persona
s’enamora d’algú bell però en el cas del filòsof l’atracció humana es transforma un raonament sobre

la bellesa intel·lectual i moral, ja que poden haver institucions belles, i això es transforma en la forma
de bellesa suprema. Justifica la bellesa com el camí que permet cercar les idees i la veritat, pujar d’allò
material a allò intel·lectual. La idea de bellesa no té forma, per tant no és una obra d’art i estaria dalt
de totes les obres Aquesta valoració té conseqüències polítiques i educatives. En la República, Sòcrates
recomana un control de les obres d’art, que van dirigides als guardians, han de cuidar d’allò que
observen, ja que les obres, que tracten sobre les emocions primàries, poden influenciar en ells.
Aquesta imatge negativa ha de ser censurada de les obres d’art, ja que té un caràcter pedagògic que
pot influenciar en aquelles persones que estan formant-se. Al final hi ha una expulsió de la poesia
perquè és difícil controlar-la. En Espanya històricament ha existit la censura des de l’etapa franquista
i hi ha pel·lícules doblades per a censurar els diàlegs.
En el cas de la pel·lícula Cinema Paradiso es veu com els revisor tallaven les escenes de les pel·lícules.
Això indica la importància que li donava Plató a l’art, encara que tinguera una connotació negativa.
Sobre Aristòtil, el deixeble de Plató, cal mencionar el seu llibre Poètica i unes reflexions sobre el teatre
que han tingut molta importància. Les seues reflexions no distintiu eix en allò estètic d’allò moral però
front al model-còpia ell empra un model artesanal, relació matèria-forma. L’estructuració mitjançant
la forma passa amb l’artista, que dona forma a allò que no ho té i el resultat infunda emocions.
Reflexiona sobre l’estructura de l’art i les seues característiques formals (proporció, mesures, ubicació,
unitat de la varietat, etc) però les seues reflexions sobre el teatre i poesia són més conegudes. La
poesia és més filosòfica que la història, ja que la història narra accions atzaroses i la poesia narra les
accions d’uns personatges, de les quals es poden extraure reflexions sobre els humans.
Allò més conegut sobre Aristòtil és la qüestió de la mímesi i la katharsis, dos idees relacionades amb
la tragèdia, en referència a l’element emotiu que susciten les obres. Segons Aristòtil, les formes
musicals representen estats d’ànim o evoquen paisatges, per tant s’estableix una relació entre la
representació i les emocions dels espectadors. La pintura i literatura representen per a Aristòtil les
coses del món real, fet que té relació amb el caràcter imitatiu i mimètic de la realitat, a més de amb el
pàg. 2
¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

caràcter imitatiu humà. En contraposició a Plató, Aristòtil explica que front a la visió d’emocions
negatives, les persones es desfan d’aquestes.
Després de la mort d’Aristòtil hi ha un canvi, es dona l’imperi del seu deixeble Alexandre el Magne, i
quan mor ell, el seu imperi gegant es desfà. La divisió dels territoris hel·lenístics dona pas a un altre
pensament, on és més important la vida privada que la vida democràtica. Les tres escoles de
l’hel·lenisme no fan gaire qüestió sobre l’estètica, sols es centren en qüestions sobre la vida privada.
Al món romà dos elements que podem destacar de l’antiguitat romana. Pel que fa al Neoplatonisme,
és un moviment que pareix al s. III d. C. Amb la figura de Plotí apareix el Platonisme. Aquest filòsof
parla de la idea de l’un, un únic deu que explica totes les qüestions de l’origen. El cristianisme és l’altre
element important a aquesta època, neix com una religió amb un fet concret (la reencarnació de Deu
en un humà), la seua fe no te un sistema, hi ha una mena de trasbalsament de pensaments de la
filosofia.
Del període hel·lenístic no hi ha una reflexió teòrica que interessen respecte al tema de l’estètica a
part de neoplatonisme. Aquesta àrea explica l’existència de la idea de l’un o la divinitat, que projecta
la seua llum cap al món. Segons Plotí es pot arribar a estar proper de la llum amb l’estudi i
contemplació de les idees de bellesa. És per això que la bellesa arriba a supera a la idea del Bé en

aquest aspecte. Per a Plotí les coses materials són més elevades i l’artista volca els elements del seu
intel·lecte en les seues obres. És per això que per damunt de la natura estarien les obres d’art, ja que
s’apropen a la divinitat. Aquesta percepció va en contra de l’harmonia pitagòrica.
Després de la caiguda de l’Imperi Romà passem a l’Edat Mitjana, coneguda com l’època obscura, ja
que el pensament està regit per la teologia. Predomina un pensament que té a veure amb les idees
teològiques. Un problema que si es filosòfic de l’Edat mitjana, és el problema dels universals. Aquest
està en constant discussió i té dos fronts molt destacat: els realistes que pensen que les idees són
reals, i els nominalistes que pensen el contrari, que els pensaments són pura convenció i els creem
nosaltres mateixa. El cim del pensament d’aquesta època fou Tomàs d’Aquino.
En l’Edat Mitjana, el cristianisme suposa, com Déu es reencarna en un ésser humà, la valoració de les
coses materials. El cristianisme acabà no valorant la representació artística i valorant allò abstracte,
arran de les influències neoplatòniques. Es produeix una tensió amb Bisanci respecte a les icones i
imatges, amb els seus defensors i els seus contradictoris, arran de la utilització d’aquestes tot i la
negativa de la Bíblia. Al cristianisme occidental això no va passar, ja que les representacions es feren
servir per a la devoció de les figures divines a través del objectes materials. Després del s. XIII assistim
a una decaiguda de l’edat mitjana i comencen a aparèixer idees nacionalistes, o tensió.
Alguns teòrics com Agustí d’Hipona deien que Déu és el creador de la bellesa i per tant tot allò creat
per déu és bell i allò lleig és roí. No distingeix allò bell d’allò bo i per tant moralitza allò estètic. No hi
ha una reflexió sobre les belles arts en l’època.
Tomàs d’Aquí, l’escolàstic més important, estableix reflexions sobre la bellesa, on explica que allò que
importa és l’execució de l’obra, sense importar la figura de l’artista i la seua valoració moral, com en
els casos de Woody Allen o Caravaggio
pàg. 3

Arriba un moment de posició, en el Renaixement hi havia una mena d’optimismes que pensaven que
tot estava unit amb l’esser humà. El pensament Renaixentista és un pensament optimista d’unitat i té
un únic centre, l’esser humà. Renaixement principi de la modernitat, va reunir la nova ciència te la
figura de galileu principalment, tracta d’experimentar i descobrir per si mateixa el saber. Pel que fa al
Renaixement en estètica hi han idees interessant, però no una reflexió important, comença a passar-
se de la idea de lo superior a la idea individual. Hui en dia es pensa tot el contrari. En quant a la religió
el més important Carlí.
Al Renaixement comencen a sorgir noves aportacions, com la ut pictura poesis d’Horaci, la noció que
explica que la pintura és propera a la poesia i al llarg de temps tindrà ressò fins a la Il·lustració
alemanya. Es basa en les unitats i convencions de les obres de tipus racionalista per poder garantir el
seu valor artístic. Això té repercussions actuals, com en el cinema de Hollywood dels anys 20, on totes
les pel·lícules seguien la mateixa estructura.
En el s. XVII assistim a la crisis de l’optimisme en la unió de l’esser humà amb x, a un creixement del
racionalisme. Va des de Descartes fins a Kant. Descartes, el pare del racionalisme, tenia la idea de
traslladar els mètodes científics a la filosofia. En ell vegem un trencament amb la tradició, e intenta
aplicar a el mètode matemàtic a la vida personal o social. Després ens trobarem amb un seguit de
filòsofs que intenten explicar la realitat sencera per mig de la raó. El racionalisme és imperant en

França, conforme ens arrimem a Anglaterra vegem que el debat es centra més en qüestions més
particulars.
Al mateix temps de la importància del racionalisme, es produeix un conflicte expressiu des del Barroc,
ja que les obres han d’expressar més l’emotivitat que cenyir-se als codis. Aquesta tensió estrà present
fins a la Il·lustració.
A finals segle XVII i principis del XVIII comença la il·lustració, moment més important modernitat, la
filosofia arriba al seu moment culminant i hi ha un optimisme filosòfic.
Dins de la il·lustració hi ha diversos moments, i diversos països, donat que és un moviment culte. En
França destaquen dos autors Diderot i Rosseau. Diderot és crític de salons d’art, i a la discussió sobre
l’existència de dos cultures: la fisicomatemàtica i la literària-humanística, ell defèn que la segona està
més prop de nosaltres. Pel que fa a Rosseau, es el primer que parla de si mateix, a les seues
concrecions, com un individu irrepetible; idea de singularitat de la individualitat.
En alemanya destaca Kant, i la pregunta entre la ciència i la filosofia, contesta de manera negativa o
pessimista, per a ell ambdues coses estan separades, el sentit de la vida no té la certesa matemàtica i
les preguntes del sentit de la vida no es poden unir. Però diu que si és possible respondre amb les
preguntes del sentit de la vida amb l’esser humà, per la seua manera de pensar amb l’estètica.
El món contemporani apareix amb el Romanticisme, es un moviment de transformació, de canvi de

vida mental, l’important es el individu. Dins pensadors mes romàntics l’important va a ser el important
i diví que hi ha en nosaltres i com ho plasmen al mon, nosaltres donem sentit i ordre per mig de la
nostra particularitat. L’escola romàntica per excel·lència es l’idealisme, i el pensador Hegel, el que fa
és veure com l’esser humà té algo de diví i la racionalitat es plasma en la historia i el treball dels essers
humans que han avançar la raó sense donar-se conter. Planteja la mort de l’art i la seua aparició com
pàg. 4

a estètica. El que hi ha després de Hegel es un munt del pensament filosòfics que moltes vegades son
contradictoris i jo tenen diàlegs entre ells. Després de Hegel el que hi ha son moviments de reacció.
Al segle XX , trobem el positivisme com a moviment principal que dona començament a aquest segle,
de materialisme, valora molt el avanç de la ciència. Al seu moment te escoles opostes com el
marxisme.
El que veiem es una evolució en l’objectivitat i les reflexions sobre aquest.
En Alemanya sorgeix el terme estètica de la mà de Baungarten. Escriu un llibre en 1756 Esthetika, on

per primera vegada s’estudia de manera tècnica la bellesa i l’estètica. El terme no està tan especialitzat
i fa referència a la captació dels objectes materials del món comú. Es convertirà en un terme clau per
a autors posteriors com Kant o Hegel. En la Il·lustració alemanya cal destacar l’aportació de Lessing
amb el seu Laocoont, on reflexiona sobre l’estàtua. Diu que no és cert que l’art pictòric siga com la
poesia, ja que en el primer es representen els cossos, mentre que en la literatura es narra allò

successiu en el temps.
En l’àmbit de reflexió acurada destaca Kant, que obre el canvi de la Il·lustració al Romanticisme amb
un llibre dedicat completament a l’Estètica. Va redactar tres crítiques : a la raó pura, a la raó pràctica
i del judici o l’estimació, dedicada a valors estètics. En el primer exposa que els judicis són universals,
ja que tothom pot els entendre de la mateixa manera, però no donen sentit a la vida. En el segon parla
sobre l’Imperatiu Categòric, les coses que estan dins de la estructura bàsica de la moral humana. La
contradicció que observa és que no es poden justificar els efectes ja que no els coneixem. En la Crítica
del Judici explica que quan s’observa una cosa bella els humans sentim i, per tant, allò observat
adquireix característiques estètiques, que provoquen emocions inclús sense que nosaltres sapiguem
res sobre allò observat. Hi ha una concordança entre allò que percebem i nosaltres, i aquesta és la
base de la experiència estètica. Aquesta esdevé la clau entre la bellesa i allò que sembla
vertaderament atractiu.
Altra explicació que esmenta sobre l’estètica és que hi ha experiències estètiques que es basen en la
superació de les nostres percepcions o perspectives. Hi ha una diferència entre allò bell i allò sublim,
que és que ens supera, que no podem comprendre amb les nostres capacitats intel·lectuals. Altre punt
que s’ha de comentar sobre Kant és el del Judici teleològic, un concepte que defineix com la finalitat
sense fi, ja que hi ha una percepció que ens diu que allò bell té una finalitat, i som conscients d’ella,
però no hem de conèixer-lo. L’organització que percebem en allò que veiem és el que determina la
nostra experiència estètica.
Després de Kant sorgeixen autors com Goethe o Schiller. El primer estava relacionat amb el
preromanticisme i va escriure una novel·la on el personatge principal se suïcidava per amor, fet que
va causar un gran impacte. Schiller va reflexionar sobre la capacitat de l’ésser humà en les seues Cartes
sobre l’Educació estètica de l’Home. Explica que per a gaudir de la llibertat cal enfrontar-se al xoc. Cal
apropar-se a allò bell. Empra els termes dignitat i gràcia. Poesia i sentimental és altra de les seues
sobres, on parla sobre dos gèneres : la poesia ingènua i la sentimental.
Fichte, deixeble de Kant, va desenvolupar un canvi que va més enllà del de Kant amb la seua idea de
la distinció entre el “jo” (l’important) i el “no jo”. Nosaltres establim el món amb la ostra actitud, però
allò que és “no jo” estableix el “jo”. El màxim filòsof que culmina aquesta teoria (idealisme) és Hegel,
ja que va dedicar unes lliçons a l’estètica. Els seu pensament és molt ampli i la seua concepció del
desenvolupament de la història és hiper-racional. La raó és entesa com a divina en la Història.
Els moments essencials de la Història de l’art per a Hegel són 3. En un primer moment, on la matèria
no acaba d’encaixar a en la ment. En un 2n moment : escultura, art clàssic i grec, art on hi ha armonia
pàg. 5
entre esperit i matèria, ment i material. Per últim, l’art cristià-romàntic (edat mitjana i romanticisme),
on l’esperit desborda la matèria. Hegel jerarquitza les en aquesta última etapa : pintura < música <
poesia. En l’època de Hegel és el moment de la fi de l’art, la mort de l’art. Segons Hegel ja no havia
més etapes, ja que l’art es substitueix per les reflexions estètiques. L’art ja no evoluciona més. La
lectura de Hegel ha tingut molt èxit en les avantguardes, a causa de la seua reflexió teòrica. L’art ja no
tenia un paper en el nostre esperit, ja que qualsevol cosa que fem està sota la teoria i és més important
fer això que fer obres d’art.
*Cada vegada és més important el pensament de l’artista que la pròpia plasmació.
Després de Hegel, al segle XX, han sorgit corrents que beuen més de teòrics com Fiedler, que volen
deixar les teories metafísiques i analitzen les propietats dels objectes visibles. Les arts són notòries del
canvi, que fan una arquitectura més centrada en les necessitats de la població, segons els materials i
la seua disponibilitats, que té menys en compte els aspectes artístics. En l’art pictòric i literari, amb les
avantguardes, mostren els aspectes de trencament amb el passat, i plantejar una actitud més teòrica
i revolucionària. Volen manifestar la importància de la reflexió front el procés material. L’escola de
Frankfurt parla sobre la importància de la cultura capitalista dins del món artístic i establiren crítiques
sobre això, com la mercantilització, mitjançant un anàlisis de la realitat social. Hi ha un formalisme
tècnic i una reivindicació social present al període.
pàg. 6

2. Història de les idees estètiques

Les idees estètiques toquen molts punts. Són qüestions de filosofia, qüestions que tenen a veure amb
la pròpia experiència artística i és una qüestió del que diuen els crítics.
Si comencem per Grècia el que veiem es el Pitagorisme. Aquest és el primer moviment amb Pitàgores
com a fundador, matemàtic i religiós. Aquestes idees arriben molt lluny, quasi fins als nostres dies. El
que planteja és que aquelles formes estètiques que resulten atractives potser tinguen darrere seu
algun tipus de formalització de caràcter numèric que podria establir-se o descobrir-se per darrere de
les aparences.
Es plantejava principalment o primerament en la música, la llargària d’una corda donava peu a molts
tipus de sons, i trobaren una proporció matemàtica entre les diferents notes, el que fa que es puga
fer una mena d’anàlisis formal de caràcter numèric. L’univers està numèricament organitzat, llei divina
que organitzava l’univers de tipus matemàtica, d’ací s’extrau l’idea pitagòrica del cosmos. Així doncs
en el cas de l’oïda és fàcil adonar-sen que hi ha una relació o proporció en la matemàtica.
Pensaven que com hi ha proporcions matemàtiques que fan atractives la musica també hi haurien
proporcions matemàtiques en l’estatuària, i crearen alguns suposats i esquemes de proporcions que
fan que una estàtua siga bella. En la vista és més complicat veure la regularitat, donat que hi ha una
deformació que té a veure amb la condició dels nostres ulls.

Els pitagòrics plantejaven un assumpte interessant. El terme concret es l’harmonia a les proporcions
matemàtiques. Estableixen un plantejament sobre els criteris per establir que és bell.
Per a Plató l’art tampoc no es una qüestió menor, li dona molta importància a l’art, però d’una manera
crítica. El món que vivim és una imitació del món ideal, però mal feta, i l’art és una copia de la idea del
món imaginari. Per a Paltó hi ha un model de copies, nosaltres seriem copies de l’humanisme ideal. La
crítica que fa Plató de l’art està en diferents texts d’ell, per exemple en Ió, un dels diàlegs platònics en
el que hi ha una hipòtesis important sobre la inspiració divina. L’Ió és un cantor que recita autors èpics,
com Homer, però el que li fa veure Sòcrates és que no entén el que està cantant, que sols repeteix,
que no té coneixement, però que tot el que conta amb tant detalls ve d’un furor diví, d’una inspiració
divina. És una mena de crítica, perquè mostra que el qui sap realment és el filòsof.
Segons Plató per apropar-se a les idees o a la filosofia es necessita de la bellesa. D’alguna manera
l’idea de bellesa no té forma, és alguna cosa que està per damunt de les aparences que té a veure amb
l’estètica. La valoració estètica del platonisme té conseqüències en la política, perquè les obres d’art
poden modificar a aquells que estan formant-se, això indica que Plató era conscient de la influències
de l’art al mon.
Si passem a Aristòtil, d’ell cal parlar de la seua aportació a les idees estètiques en dos sentits. Per una
banda de manera general i d’altra de les seues reflexions del teatre i la tragèdia a la seua obra poètica.
Pel que fa en general les reflexions d’Aristòtil se sap que ell no separa l’idea d’estàtica de la moral, per
a ell l’obra està vinculada a la seua concepció de matèria i forma. Estructuració mitjançant la forma,
l’artista dona forma a allò que s’informa. Aquest és el model de l’artesà que fa servir Aristòtil. A més
a més, reflexiona al voltant de l’estructura de l’art i parla d’una estructura més formal, de la unitat, de
la composició, etc. Tot açò esta present en les reflexions d’Aristòtil, però és més conegut per les seues
reflexions de la poesia. La més coneguda és que la poesia és més filosòfica que la història, perquè la
poesia és més universal, i la historia no té un caràcter universal perquè narra fets concrets i no es
poden extraure reflexions sobre aquests. Allò que més es coneix de l’aportació d’Aristòtil a l’estètica
pàg. 7

són les reflexions sobre la tragèdia, i la mimesi i la catarsi. El que diu Aristòtil relacionat amb la tragèdia
es que originalment ---. La catarsis és l’element emotiu que les obres susciten en nosaltres.
Després de la mort d’Aristòtil assistim a la fi de l’època clàssica, es va desfer la idea de la ciutat estat,
de la polis. La filosofia d’eixa d’estar centrada en la metafísica i es centra en el pensament pràctic i
polític. Apareix el Neoplatonisme i la figura de Cloti, hi ha una desvalorització de la matèria. Per a Cloti
és possible tornar a la unitat per mig de la percepció de la bellesa.
En la transició d’aquets dos moments està el Cristianisme, una de les grans influències. Se li dona valor
a les coses materials, però acaba no valorant la representació artística i valorant l’espiritual. El
cristianisme es va deixar influir molt pel platonisme, i va valorar especialment l’espiritual. L’art
cristiano és figuratiu, en front per exemple de l’art musulmà. Per tant, pensament lligat a las idees
estètiques.
- Tomás d’Aquino, màxim representant del cristianisme. Atorga un caràcter cognitiu a la
percepció estètica: no importa el caràcter moral de l’artista, importa la seua producció.
Conflicte encara actual de si art o artista.
Ja al renaixement la cosa canvia i hi han algunes renovacions estètiques com Ut Pictura Poesis
d’Horaci, així com la poètica d’Aristòtil. L’obra d’Horaci és de caràcter imitatiu, no hi ha tanta separació
entre l’art pictòric i l’art líric, ambdós tenen un caràcter mimètic. Es converteix en el codi amb el qual

es regeixen les obres de teatre, especialment a França: quadrar les obres en convencions rígides (ha
de durar tant de temps, etc.).
Finalment en el barroc es considera que les obres han de mostrar una mínima expressió que es durà
a un desenvolupament complet i una subjectivitat plena en el romanticisme.
Shaftesbury, Hutcheson y Hume parteixen de temes como el gust, des de l’inicio de la modernitat fins
els inicis del S. XX.
Destaca a França amb artistes com Rousseau o Diderot.
Baumgarten, en 1764 va ser el primer a utilitzar el terme ‘estètica’ de manera tècnica.
En la Il·lustració alemanya, és important l'aportació de Lessing, amb la seua obra Laocoont, on

reflexiona sobre aquesta obra.
Kant intervé, parlant sobre la sensibilitat intel·lectual dels humanes. La racionalitat és universal, i tots
tenim raonem d'acord amb unes característiques que permeten realitzar diferents judicis. S'adona
que no pot justificar la bon voluntat de les accions, i per tant es contradiu amb la racionalitat que
esmentava. Diu que hi ha una concordança entre el que ens agrada i les nostres capacitats.
- Quan veiem alguna cosa que ens sembla atractiu, per tant, ens produeix plaer, sense saber
exactament què és.
- Teleologia: finalitat en grec. En Kant es refereix a allò que té una finalitat sense fi.
pàg. 8

Schiller és un altre autor interessat per l'estètica. Té cartes sobre l'educació estètica en l'ésser humà
que és molt rellevant. Era inicialment pessimista, perquè va viure la Revolució francesa. Entén la
bellesa com a lliure, un ideal al qual ens hem d'acostar.
3. Nivells de reflexió estètica

Reflexió sobre les arts particulars. L'artista i el crític (d’art i literari)
- Informació fàctica, habilitat interpretativa
- Poca teorització pròpiament dita
Reflexions sobre el fonament de la crítica

- Naturalesa d'un art particular, fets fonamentals d'aquest art, etc.
La teorització estètica (estètica filosòfica). El filòsof

- Teories generals/abstractes de la bellesa, l’experiència artística, l’art, etc.; mètodes de
recerca, pressupòsits, etc.

Hi ha diferents nivells de reflexió estètica, però estan vinculades a arts particulars. L’artista parla de
seu art i a més ho fa vinculat a la seua època. Els crítics que no són el mateix que els especialistes en
estètica. El crític contextualitza i especifica, i l’especialista fa una reflexió més generalitzada, ampla.
En l’estètica es desconeix el subjecte, ja que si es reflexiona sobre el concepte de bellesa, també
s’inclouen fets o objectes sense intervenció humana, contràriament a com és creat l’art. Alguns diuen
que l’estètica s’ocupa de la experiència estètica, la contemplació d’objectes estètics. Es parla i es
plantegen preguntes sobre quan es produeix, front a qué objectes.
4. Estètica, Filosofia de l’art i Teoria de les arts
: Disciplina filosòfica que se centra e l'estudi dels conceptes relatius a la contemplació

d'objectes estètics (com la bellesa, l'experiència estètica, etc.) i els problemes que plantegen. Se
centra en la recepció: la relació entre l'obra d'art i nosaltres
- Que fa una cosa bella? Hi ha patrons de judici estètic?
- Quina és la relació entre obres d'art i la naturalesa?
: Més restringida que l'anterior, se centra en els conceptes i problemes

relatius a les obres d'art; no s'ocupa de la bellesa natural, per exemple, només de l'artística. Però la
majoria de les qüestions estètiques es relacionen específicament amb l'art. Se centra en la creació: la
relació entre obra d'art i artista.
- Què és l’art?
La distinció entre estètica i filosofia de l’art. Alguns autors diuen que la filosofia és més restringida
perquè l’estètica aborda molts més camps. Segons Gilson diu que la diferència jau en que la filosofia
se centra entre la relació obra-artista i l’estètica se centra en la relació obra-espsectador, en la
percepció i recepció de l’obra. Aquest debat porta al segle XX a la tendència cap al rebuig de l’estètica
i una predominança de la filosofia de l’art. Amb la figura de Croce cada vegada ha interés més fer una
ciència empírica de cada branca artística, interessada per uns aspectes concrets. Cada vegada es
rebutja més la possibilitat de teoritzar i la filosofia s’ha transformat en diverses ciències entor a
diverses arts, rebutjant la importància de la reflexió estètica.
Aquesta tendència no és l’única, ja que, per exemple, també es pot estudiar el llenguatge d’expressió
de les diferents arts. El concepte d’expressió és complicat, ja que cal diferenciar l’expressió d’allò
estètic i d’allò no estètic. S’ha de diferenciar d’alguna manera i ací es torna al criteri estètic. Croce
pàg. 9
volia centrar-se en les ciències i parlava del llenguatge d’expressió de cada art concreta. Cal distingir
allò que és un art d’allò que no ho és. Croce deia que això no es podia establir de manera teòrica i això
ha sigut un dels problemes del segle XX.
: Reflexió sobre les diferents arts particulars, característiques definitòries,

tècniques, material i forma, etc. Se centra només en les obres d'art.
: Ciència que investiga l'evolució històrica de les arts (plàstica), els seus períodes
i estils, etc.
Teories com la de CROCE han convidat a una ciència empírica de cada art. Cada vegada s'ha repudiat
més la importància de la reflexió general de l'estètica. Croce també deia que el que fa la filosofia de
l'art és una semàntica on s'inclouen el llenguatge de cada art. Cada art té un lèxic i s'expressa de
manera diferent. Croce advocava per centrar-se en les ciències empíriques de cada art i parlava, mes
que de l'art, del llenguatge d'expressió de cada art. Buscava un criteri per a distingir les manifestacions
artístiques d'allò que no ho són.
5. Estètica com a disciplina
Altre problema és l’origen de l’estètica, sorgida entre el XVIII i XIX entorn a l’experiència del gust, que

donà peu a la reflexió de l’estètica, arran del concepte de gust. Front cap cosa artística es pot produir
una experiència estètica, i varia segons les persones. Qué diferencia el fet de que algunes persones
reaccionen de manera diferent front les experiències estètiques respecte a experiències normals? Qué
seria estèticament vàlid o provocador d’experiències estètiques? L’estètica toca problemes
ontològics, ja que diàriament s’estableixen judicis de bellesa. També problemes psicològics, respecte
al significat del concepte relacionat amb els estats mentals de les persones. Qué diferencia una
activitat artística d’allò que no ho és? Això és un problema de praxi, de pràctica. És l’estètica una
disciplina unitària? El problema es que les ciències empíriques que parlen sobre l’art i l’estètica tenen
el tema comú de l’art, per tant, no són independents les unes de les altres, com passa amb les
Matemàtiques i la Història. O bé son totes la mateixa o són diferents però fan referència al mateix
tema.
L'estètica es desenvolupa al voltant d'una reflexió sobre el gust artístic. L'experiència estètica és
diferent a unes altres, però quin és el criteri per a distingir-la respecte a altres experiències? Què és
estèticament vàlid com a atractiu i què no ho és? Quins són els patrons del judici estètic? Existeix
realment el bell?
- És difícil parlar de ciències empíriques separades, per la relació amb altres ciències que té
l'estètica, és difícil discernir-la com a única.
Les valoracions de les ciències artístiques, el judici estètic pot ser contingent, no relatiu, com els
termes morals. Es podria dir que hi ha tres formes, no necessàriament harmòniques, per a entendre
l'estètica: tres maneres de enfrontar el seu estudi:
Fer un estudi conceptual estètic, com explica Peter Burke, que diferencia allò bell d’allò
sublim. Allò bell és més tranquil però té una relació de grau amb allò sublim. Ell investiga la
relació dels conceptes i estableix un anàlisi sobre aquests. Estudia la seua funció i significat.
L’estudi dels estats mentals lligats a l’estètica, com fa la psicologia de l’estètica. Això fa Kant a
la crítica del judici, explica l’experiència de judici de gust lligada als estats mentals. Hui dia
pàg. 10

s’estudia la fenomenologia de la ment, una altra manera d’entendre l’estètica. Aquesta no

s’interessa per les causes, sinó que estudia la relació en sí. Descriu els estats mentals
Se centra en l’estudi dels conceptes artístics. Hi ha elements de la natura que tenen el caràcter
de ser estèticament rellevants. Diferenciar el concepte d’art i d’estètica és complicat ací. No
serà que la natura s’expressà amb la nostra consciència? Si som part del món, els elements
naturals poden ser estèticament interessants, per tant, nosaltres, com a productes naturals,
mitjançant la consciència, fem obres d’art. La intervenció de la consciència no està present en
les obres naturals i és això el factor que diferencia les obres naturals de les humanes, però
aquesta disciplina estudia tots dos. És una aproximació que unes estètic i filosofia de l’art, ja
que l’objecte artístic interessa a les dos vessants.
Com no hi ha una sola definició d’estètica no hi ha una ciència unitària sobre aquesta, fet que dificulta
el seu estudi. L’estètica naix al XVIII amb Baumgarten, quan li dona un camp propi, però no té un
mètode específic. En estètica no hi ha un element que siga el principal que permetia apropar-se als
seus conceptes. Al XXI l’obra d’art ja no és considerada tan important com l’expressió teòrica
d’aquesta. En segon lloc, no sols passa això, sinó que no es coneix l’element unificador de la reflexió.
Els seus elements són subjectius i no es pot establir cap com a principal. No hi ha criteris universals
compartits respecte a aquest fet.
Si les persones, com a producte de la naturalesa, creen les obres d'art, podem dir, per tant, que les

obres d'art són també producte de la naturalesa.
Reuneix estètica i filosofia de l'art.
El gran problema de l'estètica és que és sobrepassada per una reflexió i que aquesta reflexió cada
vegada es recolza menys en un suport físic.
pàg. 11


Wuolah Free Tema 1.1 Introduccio

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Wuolah Free Tema 1.1 Introduccio

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

tema-1.1-introduccio.

Historia del Pensamiento

1º Grado en Historia del Arte

Facultad de Geografía e Historia

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

Reservados todos los derechos.

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

Reservados todos los derechos.

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

Reservados todos los derechos.

El món contemporani apareix amb el Romanticisme, es un moviment de transformació, de canvi de

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

El que veiem es una evolució en l’objectivitat i les reflexions sobre aquest.

En Alemanya sorgeix el terme estètica de la mà de Baungarten. Escriu un llibre en 1756 Esthetika, on

Reservados todos los derechos.

*Cada vegada és més important el pensament de l’artista que la pròpia plasmació.

Reservados todos los derechos.

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

2. Història de les idees estètiques

Reservados todos los derechos.

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

Reservados todos los derechos.

Destaca a França amb artistes com Rousseau o Diderot.

Baumgarten, en 1764 va ser el primer a utilitzar el terme ‘estètica’ de manera tècnica.

En la Il·lustració alemanya, és important l'aportació de Lessing, amb la seua obra Laocoont, on

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

3. Nivells de reflexió estètica

Reflexions sobre el fonament de la crítica

La teorització estètica (estètica filosòfica). El filòsof

Reservados todos los derechos.

4. Estètica, Filosofia de l’art i Teoria de les arts

: Disciplina filosòfica que se centra e l'estudi dels conceptes relatius a la contemplació

: Més restringida que l'anterior, se centra en els conceptes i problemes

: Reflexió sobre les diferents arts particulars, característiques definitòries,

5. Estètica com a disciplina

Reservados todos los derechos.

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

s’estudia la fenomenologia de la ment, una altra manera d’entendre l’estètica. Aquesta no

Reservados todos los derechos.

¿Seis meses gratis en Netflix, Disney+, Spotify...? ¡Hazte cliente de BBVA!

You might also like