Dossier Mestres de La Sospita

ESO i Batxillerat
ELS MESTRES DE LA SOSPITA

I LA SEVA CRÍTICA DE LA RELIGIÓ
FEUERBACH, MARX, NIETZSCHE I FREUD
Cultura religiosa
1r de Batxillerat
Curs 2023-24
Els mestres de la sospita
“La humanitat imagina que perd Déu cada vegada

que abandona un sistema de pensament”
(Henri de Lubac sj)
----o0o----
«¡Oh Tu, el més enllà de tot!,

amb quin altre nom podria anomenar-te?
(...)
Cap paraula no pot expressar-te
ni cap esperit et pot abastar.
Cap intel·ligència no pot concebre’t.
(...)
L’universal desig, el clam de tots,
sospiren per Tu.
Tot el que existeix et prega,
i fins a Tu eleva un himne de silenci
tot ésser capaç de llegir el teu univers.
Només en Tu fan estada totes les coses.
En Tu desemboca el moviment de l’univers.
Ets el fi de tots els éssers;
ets únic.
Ets tots i no ets ningú.
Ni ets un ésser sol ni el conjunt de tots ells.
¿Com puc anomenar-te,
si tens tots els noms?
¡Oh Tu, l’únic a qui no podem anomenar!
(...)
(Himne atribuït a Sant Gregori de Nacianç)
----o0o----
Tom Wright explica que quan era consiliari a la Universitat d’Oxford, succeïa que
alguns dels seus nous alumnes acudien al seu despatx per dir-li: “Miri, crec que no em
veurà molt per aquí, és que no crec en Déu”. A això el teòleg responia: “¡Oh, que
interessant! Digui, ¿en quin Déu no creu vostè.?” L’estudiant, desconcertat per la
sorpresa, responia alguna cosa així com: “Doncs en un ser que des del cel vigila els
homes, intervé ocasionalment fent miracles i finalment castiga els dolents enviant-los
a l’infern i premia els bons amb el cel”. A tot això Wright solia replicar amb humor: “No
m’estranya que no cregui en un Déu així. Jo tampoc crec en aquest Déu”. Després
d’aquest intercanvi, assegura el professor, la conversa es tornava menys tensa, més
franca i profunda.
2
Sumari
INTRODUCCIÓ ............................................................................................................... 4
I. Ludwig FEUERBACH.................................................................................................. 6
1. Apunts biogràfics ..................................................................................................... 6
2. El procés de l’alienació ............................................................................................ 6
3. Superació de l’alienació ........................................................................................... 7
4. Algunes respostes a Feuerbach .............................................................................. 8
II. Karl MARX ................................................................................................................ 11

1. Apunts biogràfics ................................................................................................... 11
2. L’ateisme i el materialisme com a principis ............................................................ 12
3. L’alienació .............................................................................................................. 12
4. Crítica de la religió ................................................................................................. 13
5. Teoria del reflex i sortida de l’alienació .................................................................. 13
6. Respostes a Marx .................................................................................................. 14
III. Friedrich Wilhem NIETZSCHE ............................................................................... 16

2. La mort de Déu ...................................................................................................... 16
3. Oposició radical entre Déu i l’home ....................................................................... 18
4. El superhome i la crítica de la moral cristiana ........................................................ 19
5. Respostes a Nietzsche .......................................................................................... 20
IV. Sigmund FREUD .................................................................................................... 23

2. Elements principals de la teoria psicoanalítica ....................................................... 23
3. Crítica freudiana de la religió ................................................................................. 24
4. Respostes a Freud ................................................................................................. 26
ALGUNES CONCLUSIONS.......................................................................................... 29
BIBLIOGRAFIA ............................................................................................................. 31
3
INTRODUCCIÓ
Ja en el s. XVIII, segle de la Il·lustració, de l’exaltació de les possibilitats de la Raó
humana, un dels més grans filòsofs de la Història, Immanuel Kant, propugnava que les
idees religioses també han de ser sotmeses a la crítica, a l’anàlisi, dins del tribunal de
la Raó:
«La nostra època és, de manera especial, la de la crítica. Tot s’ha de sotmetre a
ella. Però la religió i la legislació pretenen ordinàriament lliurar-se’n. La primera, a
causa de la seva santedat, i la segona, a causa de la seva majestat. A pesar de tot,
quan ho fan desvetllen en contra seva les mateixes sospites justificades i no poden
exigir un respecte sincer, respecte al fet que la raó només concedeix allò que és
capaç de resistir un examen públic i lliure» (Crítica de la raó pura, Pròleg, 1a ed.
nota)
Dins del nostre curs (com dins de la societat en general) els alumnes es posicionen
de maneres diverses respecte del fet religiós: uns es declaren creients (practicants o
no), d’altres no creients, o “agnòstics” (aquell que creu que no es pot definir-se en la
qüestió de Déu). D’entrada, la qüestió de l’existència de Déu interessa de manera
diversa a cada persona i en cada moment de la vida. Però no podem negar que és una
de les preguntes humanes més fonamentals. Una pregunta que val la pena abordar
dedicant-hi temps, energies, i consultant els grans pensadors que se l’han plantejat.
Començarem per aquells que se l’han plantejat i han cregut que la resposta era
negativa, que Déu no existeix.
Ens dedicarem en aquestes classes a conèixer la vida i l’obra de quatre grans
pensadors que varen fer de la crítica de la religió un aspecte important i, fins i tot
central, del seu pensament. Són els anomenats “maîtres de la suspicion” (mestres de
la sospita). Va ser el filòsof francès Paul Ricoeur (1913-2005) el que encunyà
l’expressió1. Marx, Nietzsche i Freud, pensadors del s. XIX i principis del XX van fer una
crítica profunda de la fe religiosa. Van veure en la religió del seu temps un dels
aspectes més “sospitosos” de la societat, una font d’engany. Consideraren la religió
com un obstacle per a la realització plena de l’home.
Feuerbach, Marx, Nietzsche i Freud: quatre homes (la filosofia era molt
masculina!). Tots ells de parla alemanya (tres alemanys i un austríac). La seves
relacions personals amb la religió són dignes de ser esmentades. Dos d’ells eren
d’origen jueu: Marx de família jueva, encara que el pare es convertí al cristianisme
protestant (ell i la seva família, sembla que més per interès social que per convicció
religiosa). Freud, jueu també, hagué de fugir a Anglaterra quan els nazis envaïren
Àustria. Els altres dos també tingueren un context molt religiós en els inicis. Nietzsche
és fill d’un pastor protestant, i creix dins una família profundament religiosa. Feuerbach,
per la seva banda, escollí la Teologia com la seva primera carrera universitària.
En aquesta assignatura, doncs, intentarem endinsar-nos en el seu pensament,
sovint crític i corrosiu, sempre fascinant. Ens deixarem tocar per la seva crítica.
Probablement posaran en qüestió i faran trontollar moltes de les nostres certeses, però
creiem que aquest exercici serà benèfic. Una fe que no passa pel dubte i pel diàleg
1 Paul Ricoeur, Le conflit des interprétations, París 1969 (Seuil, págs. 149-150).
4
amb la raó, quina fe és? Si la nostra manera de pensar madura, si la nostra

intel·ligència creix i es fa més lúcida i crítica, també ho ha de fer la nostra fe, o la nostra
postura davant les grans qüestions de la vida. Amb la fe que vàrem rebre de petits
vàrem fer un tros del nostre camí vital, ara caldrà que aquesta fe passi per la crítica i
potser pel dubte, perquè segueixi creixent.
Com a contrapunt, intentarem posar sobre la teula les argumentacions dels
pensadors cristians que han donat resposta als interrogants dels mestres de la sospita.
Si després d’aquest itinerari tant els alumnes creients com els no creients i els
indiferents han tingut ocasió de canviar algunes de les seves idees, és que el camí ha
estat profitós. Ànims doncs!
5
I. Ludwig FEUERBACH
1. Apunts biogràfics
Ludwig Andreas Feuerbach (1804-1872) nasqué a
Landshut (Baviera, Alemanya) el 1804. El seu pare fou
un famós advocat. Estudià teologia a Berlín on fou
deixeble de Hegel, màxim representant de l’anomenat
Idealisme alemany. Molt influït per aquest al principi,
ràpidament criticà el seu mestre buscant el seu propi
camí de pensament.
La seva carrera com a professor era molt
prometedora, però la publicació el 1830 dels seus
Pensaments sobre la mort i la immortalitat (1830), text on nega l’existència de Déu i de
la vida després de la mort, farà que se li negui el permís d’ensenyar a la universitat. No
serà fins a la Revolució de 1848 quan se li atorgui aquest dret. En aquesta mateixa
Revolució serà també escollit diputat socialista a l’assemblea de Frankfurt, però ell
preferirà la vida tranquil·la a casa, amb la seva esposa, dedicat a escriure les seves
obres.
Marx i Engels varen ser deixebles seus. De fet el seu pensament és el punt d’unió
entre Hegel i Marx. Entre les seves obres cal destacar: la Crítica de la filosofia de Hegel
(1839) i especialment L’essència del cristianisme (1841).
2. El procés de l’alienació
Segons Feuerbach, no és Déu qui ha creat l’home a la seva imatge, sinó que és l’home
el qui ha creat Déu. La idea de Déu no és per a Feuerbach altra cosa que la pròpia
imatge de l’home idealitzada i projectada fora d’ell mateix. L’home atribueix a Déu les
seves pròpies qualitats i reflecteix en la idea de Déu els seus propis desitjos. El resultat
d’això és l’alienació2. Allò que l’home necessita i desitja, però no pot aconseguir
immediatament, ho projecta en Déu; i, quan ho fa, deixa de ser ell mateix i queda
alienat. Per a Feuerbach els déus no són un invent dels governants o dels sacerdots
per aprofitar-se’n (Marx anirà una mica en aquesta línia), sinó que són invencions dels
homes comuns que pateixen: “Déu és l’eco del nostre crit de dolor”. Feuerbach afirmarà
rotundament que el ser suprem no és Déu, sinó l’home mateix.
“Aquesta és breument la meva doctrina: la teologia és antropologia, és a dir, en l’objecte
de la religió que en grec anomenem “theós” i en alemany “Gott” no s’expressa altra cosa
que l’essència de l’home. En altres paraules, el Déu dels homes no és sinó l’essència
divinitzada de l’home” (Lliçons sobre l’essència de la religió).
Feuerbach no critica només la religió cristiana. La seva crítica vol arribar a

l’essència de tota religió. Déu és miratge (espejismo en castellà), el mirall somiat on
l’home es mira a si mateix. Per a Feuerbach, l’ésser diví no és altra cosa que l’ésser
2 Alienació: del llatí alius (altre); ser un altre, fer-se estrany a un mateix, perdre la pròpia identitat.
6
humà però divinitzat. Traiem a fora, projectem sobre la idea de Déu les característiques
que estan presents en l’home, portades a la seva màxima expressió:
“Per tal d’enriquir Déu cal empobrir l’home: per tal que Déu ho sigui tot, l’home ha de ser
no-res (...) L’home afirma en Déu el que nega de si mateix (...) Déu és l’ésser infinit, l’home
és l’ésser finit. Déu és perfecte, l’home és imperfecte. Déu és etern, l’home és temporal.
Déu és omnipotent, l’home és impotent. Déu és sant, l’home és pecador. Déu i l’home són
dos extrems contraris. Déu és allò absolutament positiu, la suma de totes les realitats;
l’home és allò absolutament negatiu, la suma de totes les negacions” (L’essència del
cristianisme).
Per a Feuerbach, Déu és pura fantasia: l’home s’ha enganyat. Tots els atributs i
predicats de Déu pertanyen a l’home. La religió és projecció de la consciència humana.
Déu és producte de la nostra imaginació, que té unes capacitats enormes de creació.
Déu és el doble imaginari i perfecte de l’home. Déu és il·lusió, el mirall on l’home es
reflecteix a si mateix; els seus propis atributs, els seus desitjos, les seves necessitats.
Per què es dóna aquesta alienació o miratge?

Feuerbach situa la causa en l’home mateix, en les seves necessitats i desitjos: “el que
més íntimament necessites, això i no una altra cosa és el teu Déu”. Déu és el que els
homes no som o tenim, però podríem ésser o tenir. “El que jo no sóc, però desitjo i
m’esforço per ser, això és el meu Déu”. “Qui no té desitjos, no té déus”. Déu és la
satisfacció fantàstica del seu impuls vers la plenitud i la felicitat. “Penses l’infinit? Doncs
bé, és que penses i afirmes la infinitud de la potència del pensament humà”.
Tal com diu el nostre autor: “Déu és el que l’home vol ser, la seva pròpia essència,
el seu propi fi, però representat sota la forma d’un ésser real”. D’aquí que Feuerbach
diu que la religió és alienació.
3. Superació de l’alienació
Segons Feuerbach, la religió ha tingut la funció d’ensenyar-li a l’home la seva
grandesa, encara que sigui a través d’aquest miratge anomenat “Déu”. La religió forma
part de la infància de la humanitat. En la seva fase adulta, l’home abandona el somni
de Déu i es va centrant cada cop més en si mateix.
Feuerbach es disposa a
construir una nova religió, la
religió de l’home: segons
Feuerbach hem de ser
religiosos, però amb la nova
religió de l’home: la política.
Quan l’home arribi a la
plenitud de la consciència,
s’ha de desfer de la il·lusió
d’aquest Déu exterior. Cal
substituir l’amor a Déu per
l’amor a l’home. Per a
Feuerbach la comunitat dels
individus que es recolzen
afectivament substitueix el
7
Déu exterior: la religió cal substituir-la per l’humanisme i l’amor a Déu substituir-lo per
l’amor a l’home:
“La llei suprema i la primera ha de ser l’amor de l’home a l’home: homo homini Deus est
(l’home és Déu per a l’home): heus aquí el viratge de la història del món”.
4. Algunes respostes a Feuerbach

Feuerbach és el primer dels que Ricoeur va nomenar “mestres de la sospita”. Ell ha
introduït aquesta sospita en el cor de tot creient: “no serà el que jo crec pura il·lusió?”.
Veiem ara algunes respostes a la seva crítica.
1. Karl Barth: oposició fe-religió (fe versus religió)

Karl Barth, un famós teòleg protestant, reconeix que Feuerbach “ha clavat una
banderilla en la carn de la teologia” però no es queda sense resposta. K. Barth estaria
d’acord amb la crítica que Feuerbach fa de la religió (esforços, accions, rituals, etc. que
realitza l’home per tal de merèixer acostar-se a Déu); però Barth considera que la fe
cristiana és molt més que una religió. La fe cristiana realitza el moviment invers al de la
religió que Feuerbach critica.
En la religió és l’home el qui va a la recerca de Déu. La fe ens parla, en canvi, d’un
Déu que ha vingut a buscar l’home. En una traducció gràfica, diríem que la religió és
com una escala ascendent per la qual l’home puja vers Déu. En la fe, en canvi, és Déu
qui baixa. En la religió és l’home qui pregunta i Déu respon. En la fe és Déu qui
pregunta.
“Déu ha respost abans que els homes preguntessin i precisament per això, només per
això, pregunten” (Comentari a la carta als Romans)
En la religió sembla que la iniciativa és de l’home. En la fe la iniciativa ve de Déu.
En la religió el Déu que troba l’home respon sovint a les seves necessitats, correspon
als seus desitjos, li facilita la vida, tranquil·litza les seves inquietuds. En la fe, els
esquemes de l’home són trencats per Déu. El Déu que surt a l’encontre de l’home
sovint incomoda l’home, el neguiteja, el posa en problemes. Exemples d’això: Jesús de
Natzaret, Moisès, Mahoma, Gandhi, Teresa de Calcuta...
Per tant, segons Barth, Feuerbach caracteritza bé el moviment de la religió però,
precisament, és que la fe és quelcom de diferent de la religió.
2. Hartmann: el sofisma de Feuerbach

Feuerbach ha descrit molt bé certes característiques de tot desig humà. En tot el que
desitgem hi som nosaltres mateixos: vol dir per això que inventem tot el que desitgem?
En el nostre desig de Déu hi ha molts factors psicològics: les nostres necessitats,
desitjos... però això demostra alguna cosa sobre l’existència o inexistència de Déu?
Com deia E. von Hartmann:
“Del fet que els déus siguin desitjats no es conclou res a favor de la seva existència o
inexistència. És molt cert que una cosa no existeix pel fet de ser desitjada, però no és
exacte que una cosa no pugui existir perquè se la desitja. Tota la crítica de la religió de
8
Feuerbach i totes les proves del seu ateisme es basen en aquesta argumentació, és a dir,
en un sofisma lògic” (Història de la metafísica). 3
Hartmann, doncs, denuncia el que anomena “sofisma de Feuerbach”: hi ha coses que

desitgem que no existeixen ⇒ desitgem Déu ⇒ per tant, Déu no existeix. En aquest
punt Hartmann argumenta que és cert que no pel fet de desitjar quelcom allò existeixi;
però no es menys cert que el mateix fet de desitjar determini la inexistència. Per tant, el
desig és un argument que no es pot esgrimir ni a favor ni un en contra de l’existència
de Déu.
3. El desig, l’aigua i Déu

Feuerbach es limita a afirmar que l’origen de la religió resideix en una projecció de
l’home, però no es pregunta amb prou radicalitat sobre l’origen d’aquesta projecció. Així
li podríem preguntar a Feuerbach:
Com és possible que l’home experimenti la “misèria” del seu propi ésser, les seves pròpies
limitacions, si no és perquè sap alguna cosa del que és la plenitud, de l’infinit... Si Déu és
un desig de l’home, l’expressió de les seves ganes de ser en plenitud, d’on li ve a l’home
aquest desig? No serà perquè ja està com agafat per Déu? No serà que Déu mateix és qui
ha posat aquest desig en ell? (El pensament alemany de Kant a Heidegger, E. Colomer)
Normalment desitgem alguna cosa amb la qual tenim alguna mena de contacte,
tenim alguna connaturalitat amb l’objecte del desig. I Feuerbach així ho reconeix en els
desitjos en general, excepte en el desig de Déu:
“Experimento la set – diu Feuerbach -, perquè l’aigua exterior a mi és part essencial
constitutiva de mi i en mi... Si no existeix l’aigua, no existeix la set” (Espiritualisme i
Materialisme)
No és incoherent, doncs, afirmar aquesta relació entre el desig i el seu objecte en

tots els casos excepte en el cas del desig de Déu?
4. Déu engrandeix l’home: Sant Ireneu, Dostoievski, Concili Vaticà II

Si considerem correctament la imatge de Déu donada per Jesús de Natzaret, l’home no
queda empetitit pel fet d’afirmar Déu, sinó al contrari. Sant Ireneu deia “Gloria Dei,
vivens homo”, això és, la glòria de Déu és la vida de l’home, que tingui vida plena, que
visqui en plenitud. Això, i no una altra cosa, és el que vol Déu per a tota persona.
En aquest sentit, quan llegim l’AT descobrim que la trobada entre l’esser humà i
Déu s’estableix en uns paràmetres de creixement i plenitud, contraris a les tesis de
Feuerbach. La relació amb Déu fa prendre consciència a l’home de la seva grandesa.
Veiem alguns exemples:
Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós
el teu nom per tota la terra (...)
Quan miro el cel que han creat les teves mans,
la lluna i els estels que hi has posat,
jo dic: “Què és l’home, perquè te’n recordis?
Què és un mortal, perquè el tinguis present?
3 Citat per Eusebi Colomer, El pensamiento alemán de Kant a Heidegger, Vol. III, p. 112.
9
Gairebé n’has fet un déu,

l’has coronat de glòria i dignitat,
tot ho has posat sota els seus peus (...) (Salm 8)
“[Déu respongué] ¿Us penseu que jo aprecio un dejuni en què un home faci súpliques tot
el dia, abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s'ajegui a la cendra? ¿D'això en
dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor? El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els
qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els
oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a
casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són
germans teus” (Is 58, 3-7)
Per altra banda, Dostoievski a la seva gran novel·la Els germans Karmàzov parla
de la idea de Déu no com a quelcom que empetiteix l’home, sinó ben al contrari:
“En el segle XVIII un vell pescador digué: si Déu no existís, caldria inventar-lo.
Efectivament, l’home inventà a Déu. Però el més estrany i el més extraordinari no és que
Déu existís de debò. El que resulta prodigiós és que tal idea de la necessitat de Déu
pogués sorgir del cervell d’un animal tan ferotge i pervers com és l’home. La idea de Déu
és tan santa, tan sàvia, tan entendridora que constitueix el més gran honor de l’home”. 4
Per tant, Déu i l’home han de ser necessàriament antagonistes? L’afirmació de

l’home exigeix la negació de tota transcendència? Feuerbach situa l’home i Déu en una
situació de competitivitat i no de comunió. Els document del Concili Vaticà II donen una
perspectiva ben diferent:
“El reconeixement de Déu no s’oposa de cap manera a la dignitat de l’home, ja que
aquesta dignitat de l’home té en el mateix Déu el seu fonament i perfecció. I, sobretot,
l’home és cridat a la unió amb Déu i a la participació de la seva felicitat.” (CV II, Gaudium
et spes, 22).
En definitiva, per al cristianisme l’home és més plenament humà quant més estreta és
la seva relació amb Déu: deien els Pares de l’Església que “Déu s’ha fet home perquè
l’home arribi a ser Déu”.
5. Felicitat versus fe
Finalment, la creença que una vegada suprimit Déu l’home trobarà la felicitat no té
cap fonament. Igualment, no està verificada la suposició que l’home sense Déu es
realitzi més plenament. Més aviat, les enquestes diuen el contrari.
CONCEPTES CLAU
- Déu (els tres atributs que Feuerbach li dóna)

- Alienació
- Homo homini deus est
- Fe versus religió
- “La glòria de Déu és que l’home visqui”
4 Text extret d’un dels diàlegs dels germans Ivan i Aliocha Karmàzov, poc abans del famós text “El gran
inquisidor”. Podeu trobar el diàleg sencer a: http://www.hjg.com.ar/txt/ivan_aliosha.html
10
II. Karl MARX
Karl Heinrich Marx (1818-1883) passarà a la fama

com a filòsof, sociòleg, economista i, sobre tot, com a
pensador polític iniciador del comunisme “marxista”.
Figura clau per entendre els processos socials i
polítics que marquen el s. XX.
Neix a Tréveris, Alemanya, en el si d’una família
burgesa d’origen jueu. El pare va ser un advocat de
gran prestigi. Es convertí al cristianisme protestant
(per interessos d’ascens social) i féu batejar els seus
fills i la seva dona. Estudia Dret i Filosofia a les
universitats de Bonn i Berlín. El 1841 obté el doctorat
en Filosofia.
Pertany durant un temps al grup dels anomenats “joves hegelians”: deixebles del
gran filòsof Hegel que es desmarquen de maneres diferents del seu mestre. Marx pren
distància respecte d’aquest grup amb una sentència lapidària:
“Els filòsofs no han fet una altra cosa que interpretar el món, el que cal és transformar-lo"
(XI Tesi sobre Feuerbach 1845).
S’implica progressivament en la realitat social. El periòdic del qual és redactor en
cap és censurat i Marx marxa a l’exili a París. Allà fa amistat amb Friedrich Engels, que
esdevindrà el seu principal col·laborador5.
A París coneix d’altres pensadors socialistes: Proudhon, Louis Blanc, Bakunin etc.
La seva fama de revolucionari fa que l’expulsin també de França. Va a Brussel·les
on ingressa a la Lliga dels Comunistes. El 1847,per encàrrec d’aquesta Lliga, redacta
amb Engels el famosíssim Manifest del partit comunista, que acaba amb una solemne
crida a l’acció revolucionària:
“Que les classes directores tremolin davant la idea d’una revolució comunista! Els
proletaris no poden perdre més que les seves cadenes. Tenen, en canvi, un món a
guanyar. Proletaris de tots els països, uniu-vos!”.
Les seves activitats polítiques l’obliguen a canviar sovint de domicili i això li suposa
greus dificultats econòmiques. Encara que la seva dona, Jenny von Westphalen, amb
la qual tindrà tres fills, és d’origen aristocràtic. A Londres escriu “El Capital”, la seva
obra més coneguda. Participa en la fundació de la “Primera Internacional” (1864)
coneguda com Associació Internacional de Treballadors. Després del fracàs de
l’experiència revolucionària de la Comuna de París (1871) Marx es retira de la lluita
política i es dedica únicament a escriure. Mor a Londres el 1883. La seva tomba al
cementiri de Highgate atrau encara avui milers de visitants. Engels pronuncià en
l’enterrament paraules que els comunistes del món sencer no han oblidat:
5 Fiedrich Engels (1820-1895), alemany també, fill d’un ric fabricant de teixits, serà el gran col·laborador
intel·lectual de Marx i el seu recolzament econòmic en molts moments.
11
“Així com Darwin descobrí la llei de l’evolució de la naturalesa orgànica, Marx ha descobert
la que regeix la història humana”
2. L’ateisme i el materialisme com a principis

Marx va ser, des dels principis de la seva evolució filosòfica, un ateu convençut.
Podríem dir que Marx va ser ateu abans de ser socialista. El seu humanisme ateu és la
base sobre la qual creix la resta del seu pensament.
La seva tesi doctoral sobre Demòcrit i Epicur barreja l’ateisme de Feuerbach, les
idees il·lustrades i la filosofia grega: “la confessió de Prometeu (“en una paraula, odio
amb tota la força totes els déus”) és la confessió de tot filòsof, el seu lema contra tots
els déus celestials i terrenals, que no reconeixen la consciència que té l’home de ser la
divinitat suprema”. I diu més tard: “millor estar encadenat a una roca que obligat al
servei de Zeus”.
Contra les proves tradicionals de l’existència de Déu, el jove Marx afirmarà que
Déu, sens dubte, és real, però només en la imaginació dels creients. Marx s’adhereix a
l’argumentació de Feuerbach: Déu no és més que una projecció a l’infinit de
l’autoconsciència de l’home.
Marx considera que allà on regna la Raó, Déu deixa d’existir, perquè “la raó és
atea”. Cosa que li sembla tan evident que no tractar de provar.
D’altra banda, el pensament de Marx és clarament materialista: per a ell el que
realment existeix és la matèria, i res més que la matèria. Nega l’existència de tota
dimensió espiritual o transcendent. Les idees, les formes culturals són
superestructures, entitats derivades dels processos de la matèria. Engels, estret
col·laborador de Marx, ho expressa així, a la manera de Feuerbach:
“Els homes són productes naturals. Fora de la natura i dels homes no existeix res, i els
éssers superiors que la nostra imaginació religiosa ha forjat no són més que reflexos
fantàstics del nostre propi ésser” (L. Feuerbach i la fi de la filosofia alemanya).
3. L’alienació
En els escrits posteriors, a mesura que va desenvolupant el seu sistema de caire
socioeconòmic, Marx aprofundeix la seva crítica de la creença religiosa. Busca les
causes de la projecció i alienació religioses que Feuerbach havia descrit. Troba
aquesta causa en l’alienació de la pròpia societat on viu l’individu alienat.
En la societat capitalista, que és una societat de classes, la classe social burgesa,
propietària dels mitjans de producció (capital, maquinària...) es beneficia del treball
d’una altra classe social, el proletariat, que només té la seva pròpia força de treball.
L’obrer, en el seu treball a benefici del burgès, queda alienat del fruit d’aquest treball.
Tota la classe proletària, dins el sistema capitalista, viu alienada.
L’alienació, per a Marx, és una relació falsa de l’home amb la realitat i amb els
altres homes, degut a les estructures econòmiques i socials. A l’obrer se “l’aliena” (se li
roba) el producte del seu treball. Ja no és amo del seu propi treball. Només aporta la
seva força física a un procés controlat i dominat pel propietari dels mitjans de
producció. Això fa que quedi en una relació falsa amb el món i amb els altres homes.
12
L’alienació econòmica és, per a Marx, l’alienació fonamental i la que produeix les altres
alienacions, com ara la religiosa.
La religió no és així només una imatge inadequada de l’home. Si fos així n’hi hauria
prou amb una mica de filosofia per rectificar aquesta imatge. El problema és que l’home
que deforma la realitat (imaginant-se un Déu que existeix) viu ell mateix en un món
deformat. L’arrel de la religió com a il·lusió no és un error filosòfic, sinó un problema
que radica en la societat.
4. Crítica de la religió
En la visió de Marx, el Cristianisme, excepte en els principis, no ha estat una religió
alliberadora dels oprimits, sinó col·laboradora amb el procés de l’alienació. El
cristianisme ha funcionat, doncs, segons Marx, com un reforçament del domini
ideològic de les classes dominants: abans recolzant a l’aristocràcia, ara a la burgesia.
Així ho expressa l’autor en el que es considera un dels textos clau de la seva crítica de
la religió:
“La misèria religiosa és, alhora, l’expressió de la misèria real i una protesta contra aquesta
misèria. La religió és el sospir de la criatura aclaparada, el cor d’un món sense cor i l’ànima
d’una època sense ànima. És l’opi del poble. L’abolició de la religió com a felicitat il·lusòria
del poble és una exigència de la seva felicitat real” (Crítica de la filosofia del dret de
Hegel).
Segons Marx, el primer que cal fer amb l’home religiós és el que es fa amb un
drogoaddicte: sotmetre’l a una cura de desintoxicació. L’abolició de la religió és la
condició prèvia, però necessària, de l’alliberament humà.
5. Teoria del reflex i sortida de l’alienació

En l’evolució del seu pensament, Marx és cada vegada menys filòsof i humanista i més
“científic”, més sociòleg i economista. Aleshores situa la seva crítica de la religió dins
una crítica més general: la crítica de tota ideologia. La ideologia religiosa és concebuda
aleshores com una ideologia entre d’altres.
La superestructura ideològica neix en el terreny de la infraestructura econòmica. La
religió no té entitat en ella mateixa, és un pur reflex fantàstic d’una determinada situació
socioeconòmica: si vius de la caça, el teu Déu serà un caçador; si vius de l’agricultura,
el teu Déu serà el Déu de la fertilitat.
«L’home fa la religió, la religió no fa pas l’home (...) L’home és el món de l’home, l’Estat, la
societat. Aquest Estat, aquesta societat, produeixen la religió, una consciència del món
capgirada, perquè ells són un món capgirat. La religió és la teoria general d’aquest món, el
seu compendi enciclopèdic, la seva lògica en forma popular, el seu point d’honneur
espiritualista, el seu entusiasme, la seva sanció moral, el seu complement solemne, la
seva raó general de consolació i de justificació. És la realització fantàstica de l’essència
humana, perquè l’essència humana no posseeix una veritable realitat. La lluita contra la
religió és, així, indirectament la lluita contra aquest món, l’aroma espiritual del qual és la
religió (Karl Marx, Crítica de la Filosofia del Dret de Hegel)
13
Segons el nostre pensador, quan sortirà l’home de l’alienació religiosa? La

resposta és clara: quan la societat sigui comunista. Quan desapareguin la propietat
privada i la societat classista, quan el treball deixi de ser una causa d’alienació i torni a
ser el que ha de ser, una font de realització personal. Aleshores, l’home que no viu
alienat dins el procés econòmic i polític, no necessitarà tampoc l’alienació religiosa.
6. Respostes a Marx
Ens podríem estendre molt aprofundint en els aspectes positius de la crítica marxista
de la religió. Ho direm molt breument: Marx ha posat al descobert les injustícies
existents, el paper que sovint ha jugat la religió en la conservació d’aquestes injustícies,
i la necessitat d’eliminar tota injustícia perquè l’home sigui home en plenitud. Intentarem
centrar-nos en les respostes que podem donar a Marx, és a dir, en els aspectes
parcials, injustos o erronis del seu pensament.
1.La dimensió alliberadora de la religió

En primer lloc cal afirmar rotundament que l’essència de la religió no es pot reduir a la
moral de la burgesia o de les classes dominants. Marx deixa de costat un aspecte
importantíssim de la religió: la seva dimensió alliberadora. Dimensió present en moltes
religions, i entre elles el cristianisme. No podem oblidar que el missatge essencial del
cristianisme és un missatge d’igualtat, llibertat i dignitat de tota persona humana.
Wackenheim, per exemple, diu:
“Dins el concepte de “religió” Marx barreja afirmacions de la fe, sistema d’idees,
l’explotació política o social de les creences populars i les formes inferiors o patològiques
de la religió. S’esforça en il·lustrar la seva tesi amb l’ajuda de les expressions més
frustrades del sentiment religiós: politeisme, mitologia, religions naturals, màgia, les
perversions que imputa a la moral religiosa o al culte... (...) Llegint Marx, el creient
experimenta un estrany malestar. Al costat de certes observacions penetrants, hi troba
caricatures que semblen provenir de la ignorància o de la mala fe” (El fracàs de la religió
segons Marx).
Gandhi li donaria la raó a Marx quan deia: “Quan llegeixo l’Evangeli, em sento cristià,
però quan us veig als cristians fer la guerra, oprimir els pobles colonitzats... m’adono
que no viviu l’Evangeli”. I és cert el que el Che Guevara, líder revolucionari comunista a
Amèrica Llatina en els anys cinquantes deia: "El día que los cristianos opten por la
Revolución, la Revolución será inevitable en América Latina"
Al llarg de la història hi ha moltes persones que han viscut la seva fe com a

alliberament. Alguns, per exemple, seguint l’exemple de Martin Luther King, pastor
protestant, que lluità contra la segregació dels negres als USA en nom de la seva fe
cristiana. No massa lluny de Cuba, a El Salvador, a finals de la dècada dels 80 varen
assassinar sis jesuïtes perquè “es ficaven en política” (és a dir, denunciaven les
injustícies dels més rics i poderosos).
14
2. De nou el sofisma de Feuerbach

Marx creu trobar un fonament a la “sospita” de Feuerbach quan posa al descobert les
arrels socioeconòmiques del fet religiós. Però aquesta fonamentació no va més enllà
del supòsit del qual parteix. La sospita de Feuerbach, segons la qual Déu no és més
que una projecció il·lusòria de l’home, ara és interpretada socioeconòmicament. Però la
força filosòfica de l’argument és la mateixa en Marx que en Feuerbach, i cau en el
mateix sofisma que Feuerbach (vegeu la resposta que donàvem a Feuerbach).
En definitiva, el que ens descobreix Marx és que, en la religió, en el seu vessant de
projecció humana (que el té, evidentment!), hi ha uns elements socioeconòmics
importants. Encara que puguem demostrar (i podem, probablement) que les imatges
de Déu que es tenien successivament a la societat antiga, a la feudal i a la burgesa
estaven marcades per aquestes èpoques, això no demostra que Déu mateix sigui
només una projecció il·lusòria de l’home.
3. Déu, una pregunta eludible?

D’altra banda, ens sembla legítim plantejar-li a Marx la següent pregunta: dins el seu
ateisme, quin sentit pot tenir la vida? La seva resposta és clara: per a Marx el sentit de
l’existència es realitza únicament en aquest món, en l’existència terrenal, temporal,
mortal. Qualsevol mena de transcendència sobra.
La crítica que se li pot fer a Marx és que, precisament, l’home s’ha plantejat sempre
la qüestió de Déu a partir de la seva realitat d’ésser limitat, mortal, que no troba en ell
mateix el sentit ni la resposta a tot. L’home es planteja, i es plantejarà, per exemple, el
perquè de la seva vida i de la seva mort. Igualment, sobre el problema de l’origen del
món i de l’home, Marx sembla respondre: estan allí i amb això n’hi ha prou. Però, en
realitat, ni l’home ni la natura existeixen per si mateixos.
Marx no dóna resposta a això, o és molt insuficient. Què pensar aleshores d’un
pensament que pretenia respondre totes les grans preguntes, i que deixa algunes
d’elles en l’ombra? Tenint en compte l’evolució històrica de les societats on el Marxisme
va tenir un lloc important, sembla que es confirma el fet que la negació de les
aspiracions més pregones de l’home, de les seves preguntes últimes, va contribuir a
asfixiar aquelles societats.
CONCEPTES CLAU
- El materialisme de Marx
- Alienació
- Crítica del cristianisme
- Sortida de l’alienació
15
III. Friedrich Wilhem NIETZSCHE
Abans, la blasfèmia cap a Déu era la blasfèmia més gran.

Però Déu ha mort. Ara, el pitjor és la blasfèmia contra la terra.
Friedrich Wilhem Nietzsche (1844-1900) és un dels
filòsofs més llegits i que més ha influït en el pensament del
s. XX. Els seus llibres no són tractats sistemàtics, sinó
conjunts d’aforismes: frases curtes, profundes, que es
poden interpretar de diferents maneres. Potser per això el
seu pensament ha estat sovint distorsionat. Se l’ha
identificat amb el romanticisme, el nihilisme,
l’antisemitisme, el nacionalisme alemany i fins i tot amb el
nazisme. Però Nietzsche va ser un crític radical del
nacionalisme alemany.
Paradoxalment, el més gran ateu del s. XIX té un
origen “hipercristià”. Nasqué el 1844 a prop de Leipzig.
Fou fill d’un pastor protestant que morí cinc anys després.
Els seus avis i besavis, paterns i materns, foren professors de teologia i pastors. Ell
mateix cresqué en un ambient totalment femení (mare, àvia, dues tietes i la seva
germana) i molt devot. De petit volia ser pastor.
El 1864 comença estudis universitaris de filologia i teologia a Bonn. Esdevé amic i
admirador de Richard Wagner. Als 25 anys és nomenat professor catedràtic de filologia
clàssica a Basilea (Suïssa).
El 1870 esclata la guerra francoprussiana i Nietzsche hi participa voluntàriament
com a infermer. Cau malalt de disenteria, i no acabarà de refer-se mai completament.
No pogué reprendre l’activitat docent i rebrà una pensió vitalícia de la ciutat de Basilea,
fins a la seva mort el 1900.
El 1881 Nietzsche coneix Lou Salomé, de la qual s’enamora profundament, però
aquesta no el correspon i es casa amb un amic de Nietzsche Després de la seva
jubilació, Nietzsche passa llargues temporades al Sud de França i a Itàlia. Les seves
obres no tenen l’èxit que ell esperava. Nietzsche es va quedant cada vegada més sol.
A principis de 1889, ja pràcticament cec, Nietzsche té una crisi de bogeria de la qual no
s’acaba de recuperar. La seva germana Elisabet, casada amb un home de pensament
fortament antisemita, manipulà pòstumament part de l’obra de Nietzsche.
2. La mort de Déu
La crítica de Nietzsche a la religió forma part d’una crítica seva molt més global a tota la
civilització occidental. El nostre autor comença per fer una crítica radical de la mateixa
noció de valor que funciona en el pensament occidental des de Plató, filòsof de la
Grècia del s. IV abans de Crist.
16
Plató és qui primer comprèn la vida, el món, a la llum d’un sentit objectiu i
transcendent, que està fora d’aquest món. Segons Plató, per comprendre el món
sensible, el món físic que perceben els sentits, necessitem l’existència d’un altre món,
“meta-físic” (literalment, més enllà d’allò físic), el món de les idees, un món que només
la intel·ligència pot copsar i no els sentits. Són les idees, que conformen un món propi,
les que constitueixen l’essència dels objectes físics del món. Són les idees les que ens
permeten veritablement conèixer aquests objectes. Els valors formen part també del
món de les idees, són idees ells mateixos. Si puc comprendre que una acció és bona
o dolenta és perquè prèviament hi ha en mi la idea del Bé i del Mal.
Però Nietzsche nega validesa a aquest món de les idees; afirma que aquest món
de les idees no té consistència en ell mateix. Segons Nietzsche, l’home necessita
donar un sentit a la seva vida, i per això crea els valors; però avui ja ha perdut vigència,
l’home ja no necessita d’aquest món de les idees per viure, “Déu ha mort”.
La primera vegada que veiem aparèixer la fórmula “Déu ha mort” és en el tercer
capítol de l’escrit aparegut el 1882: “La gaia ciència”. El títol del paràgraf, el n. 125 de
l’obra és “El boig”:
-El boig.-¿No heu sentit parlar d’aquell boig que va encendre un fanal en ple dia i va
córrer al mercat cridant sense parar: «Busco Déu!, Busco Déu!»?
Com que precisament estaven allí reunits molts que no creien en Déu, els seus crits
van provocar grans riallades. “És que l’has perdut?” deia un. “S’ha perdut com un nen petit?”
deia un altre. “O, s’ha amagat? Té por de nosaltres? Haurà embarcat? Haurà emigrat? –així
cridaven i reien tots esvalotadament.
El boig va saltar en mig d’ells i els traspassà amb la seva mirada. “Que a on ha
marxat Déu? –exclamà-, us ho diré. L’hem matat: vosaltres i jo! Tots som els seus
assassins.
Però, com hem pogut fer-ho? Com hem pogut beure’ns el mar? Qui ens va prestar
l’esponja per esborrar l’horitzó? Què vam fer quan vam desencadenar la terra del seu sol?
Cap a on caminarà ara? Cap a on anirem nosaltres? Lluny de tots els sols? No caiem
contínuament, cap endavant, cap enrere, cap els costats, cap a tot arreu? Potser hi ha
encara un a dalt i un a baix? No errem com a través d’un no-res infinit? No ens frega el buf
de l’espai buit? No fa més fred? No ve sempre nit i més nit? No hem d’encendre els fanals a
migdia? No sentim encara el soroll dels sepulturers que enterren Déu? No ens arriba encara
cap olor de la putrefacció divina? També els déus es descomponen!
Déu ha mort! Déu és mort! I nosaltres l’hem matat! Com podrem consolar-nos,
assassins entre els assassins? Allò més sagrat i poderós que posseïa fins ara el món
s’ha dessagnat sota els nostres ganivets. Qui ens rentarà d’aquesta sang? Amb quina
aigua podrem purificar-nos? Quins ritus expiatoris, quins jocs sagrats haurem d’inventar? No
és la grandesa d’aquest acte massa gran per a nosaltres? No haurem de tornar-nos
nosaltres mateixos déus per semblar dignes d’ells?. Mai hi va haver un acte més gran i
qui neixi després de nosaltres formarà part, per causa d’aquest acte, d’una història més
elevada que totes les històries que mai hi ha hagut fins ara.”
Aquí, el boig va callar i tornà a mirar el seu auditori: també ells callaven i el miraven
perplexos. Finalment, va llençar el fanal a terra de tal manera que es va trencar fet a trossos
i es va apagar.
“Vinc massa d’hora –va dir llavors-, encara no ha arribat el meu temps. Aquest
enorme esdeveniment encara està en camí i no ha arribat fins a les oïdes dels homes. El
llamp i el tro necessiten temps, la llum dels astres necessita temps, els actes necessiten
temps, fins i tot després de realitzats per tal de ser vistos i sentits”.
17
Anem per passos, per entendre un text difícil. En primer lloc, Nietzsche utilitza el
terme “Déu” per designar el món suprasensible en general, l’esfera de les idees i dels
ideals. Com dèiem abans, des de Plató (per a Nietzsche, el gran enemic) aquest àmbit
d’allò suprasensible era considerat l’únic món veritable i efectivament real. El món
sensible, per contra, era només el món del que veuen els sentits, el que canvia, el que
és només aparent, que no té veritable consistència.
La frase “Déu ha mort” significa que el món suprasensible ha perdut la seva força
efectiva. Ja no hi ha un món de les Idees que permeti entendre i jutjar el món en què
vivim. La metafísica, és a dir, per a Nietzsche, la filosofia occidental entesa com a
platonisme, ha arribat al seu final.
Mentre comprenguem la frase “Déu ha mort” només com una afirmació de falta
de fe, estem passant de llarg del significat que té per a Nietzsche. Amb “Déu”, segons
Nietzsche, mor tot un sistema de pensament i en primer lloc la moral europea, el
sistema de valors que fonamentava una determinada cultura. Tal com diu Ramon
Alcoberro, amb la mort de Déu ens hem quedat sense criteri, ens manca una primera
veritat a partir de la qual poder valorar les coses. Hem perdut no només el Déu cristià
sinó el criteri suprem que ens permetia valorar. 6
Si Déu (fonament suprasensible i meta de tota la realitat) ha mort, aleshores ja no
li queda a l’home res a què atenir-se, res pel qual guiar-se:
Cap a on anirem nosaltres? Lluny de tots els sols? No caiem contínuament, cap
endavant, cap enrere, cap els costats, cap a tot arreu? Potser hi ha encara un a
dalt i un a baix? No errem com a través d’un no-res infinit? No ens frega el buf de
l’espai buit? No fa més fred? No ve sempre nit i més nit?
S’ha enfonsat tot el que rebia de la idea de Déu la seva fonamentació: el sistema
de valors i ideals de la cultura occidental, també en la seva versió laica i humanista.
Nietzsche, per exemple, menysprearà fortament el socialisme de Marx com una altra
manera d’enganyar el poble, amb una ideologia de masses, del ramat. Nietzsche serà
sempre un profund individualista.
3. Oposició radical entre Déu i l’home

En el fons de l’ateisme de Nietzsche hi ha alguna cosa semblant a la temptació de la
serp a Adam i Eva quan els diu: “Déu no us ha permès de menjar d’aquest fruit perquè,
si en mengeu, sereu com déus” (Gn 3,5). En l’home, efectivament, tal i com Nietzsche
el concep, hi ha un anhel tan fort d’ésser que no pot ser superat per ningú, ni per Déu.
Zaratustra ho diu:
“Si hi hagués déus, com suportaria jo no ser Déu? Per tant, no hi ha déus” (Així parlà
Zaratustra).
Els esperits més lliures, situats en els cims, són capaços de veure, més enllà de la
nit de la mort de Déu, l’aurora. Per a ells, la notícia que Déu ha mort s’acompanya
d’una sensació d’alleugeriment, de felicitat, de serenitat, d’esperança: una vibració de
llibertat. Un vertigen d’infinit s’apodera de l’esperit.
Però, com dèiem al principi, Nietzsche és perfectament conscient que tot un món
es desfà en desaparèixer la idea de Déu:
6 Ramon Alcoberro: el sentit de “la mort de Déu” a http://alcoberro.info/V1/nietzsche1.htm
18
“Ja no tornaràs a pregar, ja no tornaràs a adorar, ja no tornaràs a descansar en una

confiança il·limitada. Ja no podràs detenir-te en una última saviesa, una darrera bondat, un
darrer poder i despullar així els teus propis pensaments. Ja no tindràs guardià ni amic de
totes les hores per a les teves set soledats (....) No hi haurà ja per a tu remunerador ni
corrector de darrera mà; ja no hi haurà raó en tot el que et passi; el teu cor ja no trobarà un
asil on poder descansar confiat, sense necessitat de preguntar res (...) voldràs renunciar a
tot això? Qui et donarà forces per fer-ho? ¡Ningú ha trobat encara aquesta força!” (Gaia
ciència III, fr. 124).
En el fons de l’ateisme de Nietzsche hi ha una oposició total entre Déu i l’home.
Déu apareix com a rival de l’home.
4. El superhome i la crítica de la moral cristiana

Per al nostre autor, la negació de Déu és només un pas dins l’evolució que farà passar
l’home de l’acceptació servil de les coses fins a l’estadi en què es fa amo de si mateix,
creador dels seus propis valors. El pas necessari és el de matar a Déu. Un déu amo
suprem i fonament de la moral és un obstacle per a l’adveniment del Superhome. El
Superhome és aquell nou tipus d’home que es fa càrrec efectivament de
l’esdeveniment de la “mort de Déu”; això és, té consciència que Déu ha mort i assumeix
les conseqüències de viure amb el que això comporta.
Per a Nietzsche, amb la mort de Déu cal que mori tot un sistema moral. Però ell el
que propugna no és la immoralitat, sinó un nou tipus de moral aristocràtica, en el
sentit de “superior”, creadora, que es dóna a si mateixa els valors, que no coneix ni
normes ni prohibicions:
"¿Què és bo? Tot allò que eleva el sentiment de poder, la voluntat de poder, el poder
mateix en l’home. ¿Què és dolent? Tot allò que procedeix de la debilitat.
¿Què és la felicitat? El sentiment de com creix el poder, que una resistència està sent
vençuda. [...] Els febles i els malaguanyats han de sucumbir: principi primer del nostre
amor pels homes. [...] ¿Què és més nociu que qualsevol vici? L’acte de la compassió vers
tots els malaguanyats i febles — el cristianisme..." (L’Anticrist)
D’alguna manera, Nietzsche estaria d’acord amb aquell personatge de Dostoievski

que deia: “Si Déu no existeix, tot està permès”. La moral cristiana és per al nostre
autor un narcòtic que consola i adorm les energies. I l’amor al proïsme, una pura
expressió de feblesa. Nietzsche critica també el concepte cristià de compassió, que és
segons ell una ofensa per a l’home:
“Ja sigui la compassió d’un Déu o la dels homes, la compassió és una ofensa al
respecte. Quan vaig a ajudar-lo estic ferint greument la seva dignitat”
El darrer escrit publicat per Nietzsche és un atac directe contra el cristianisme:

L’Anticrist: una maledicció contra el cristianisme. Ja en Així parlà Zaratustra les
al·lusions satíriques contra el cristianisme són desbordants. Però ara proclama que el
cristianisme és una maledicció. El rebuig del cristianisme per part de Nietzsche conviu
sorprenentment amb una certa simpatia i fins i tot respecte vers la figura humana del
seu fundador, Jesús de Natzaret. Per a Nietzsche, Jesús és “l’home més noble de la
història” (Humà, massa humà I, fr. 475). La seva doctrina: estimar els homes per amor
19
a Déu és, “el sentiment més elevat i més distingit” al qual hagi arribat fins ara la
humanitat.
Però Jesús, l’“alegre missatger”, que “morí com va viure i com ensenyà” va ser
convertit per Sant Pau i la primitiva església en la figura repulsiva d’un Redemptor.
Nietzsche és rotund: el Déu de la creu és una maledicció contra la vida.
“Cristianisme: és el model de la moral d’esclau. Fa a tothom igual perquè considera tothom
pecador. Predica la submissió, l’acceptació del dolor, el sacrifici… És un platonisme per al
poble. Això significa que el cel cristià no és sinó el món de les Idees platòniques però
rebaixat, disminuït, perquè per arribar a les Idees calia ser, en certa manera un aristòcrata,
un home capaç de perfeccionar l’ànima, mentre que per entrar al cel cristià tan sols cal
viure resignat i penedit del pecat. El cristianisme és una ideologia de consolació” (Paràgraf
n. 2 de l’Anticrist)
Nietzsche veu en el cristianisme allò que va contra els únics veritables valors que
poden portar l’home a la seva màxima realització.
5. Respostes a Nietzsche
1. Cristianisme desvitalitzat versus cristianisme autèntic

Emmanuel Mounier, impulsor del corrent personalista, un pensament humanista i
cristià, accepta una part de la crítica de Nietzsche:
“El cristianisme, per poc que es desviï de les seves veritables perspectives, corre el risc de
fomentar...
una mena de fatalisme devot, que és una degradació de la idea de la Providència,
una mena de masoquisme melancòlic, que és degradació de la virtut de la humilitat;
una credulitat fàcil, que és degradació de l’esperit de fe;
una preocupació satisfeta, que és degradació de l’esperança;
un sentimentalisme desarrelat, que és degradació de la caritat...”
I segueix dient més lluny:
“Potser hom pugui trobar més cristians que porten la imatge d’aquest cristianisme
desvitalitzat que no pas els qui el practiquen en tota la seva autenticitat. A tots aquells,
encara que siguin uns genis com Nietzsche, que jutgin el cristianisme a partir d’aquets
productes tan àmpliament estesos, els remeto al cristianisme autèntic. Aquest cristianisme
autèntic rebutja tals productes amb més força encara que els adversaris del cristianisme”.
Però la mort de Déu que anuncia Nietzsche sembla més aviat la mort d’una imatge
de Déu, d’una determinada concepció de Déu. Així, un dels personatges d’una de les
obres de Nietzsche expressa que no pot suportar un Déu que existeixi:
“Aquest gran curiós, aquest absolut indiscret, aquest gran compassiu ¡havia de morir! Em
veia sempre, m’havia de venjar d’un testimoni així, o morir jo mateix. El Déu que tot ho
veia, també a l’home, ¡aquell Déu havia de morir! L’home no suporta que tal testimoni
visqui” (Així parlà Zaratustra IV).
Karl Barth, el teòleg que ja hem citat a propòsit de Feuerbach, diu que Nietzsche
vol destruir la cristiandat més que el cristianisme. L’Anticrist és una lluita contra la forma
històrica que havia assumit el cristianisme amb el seu convencionalisme religiós.
20
2. El fonament últim
La crítica de Nietzsche a la religió forma part d’una crítica molt més global, com
dèiem. Segons ell, l’home crea els valors. No hi ha una primera veritat, un últim
fonament per valorar les coses sinó que cada home es converteix en el seu propi últim
referent. Però, podem afirmar que aquest postulat és legítim?
Podríem respondre a Nietzsche de la següent manera. Quan el ser humà pren
consciència del seu ser i de la seva vida s’adona que no viu perquè així ho hagi volgut.
Tot el que és, li és donat. I, en la seva realitat limitada, no troba en ell la darrera
resposta a tot, no té en ell mateix la darrera causa de tot. Per tant, ha de reconèixer
que el fet mateix de la seva existència constitueix una realitat que se li imposa (en el
sentit que no la decideix ell) des de fora d’ell i amb la qual es troba: el seu fonament no
es troba en ell mateix. I també s’adona que d’aquesta realitat, la de la seva vida (amb
tot el que comporta: allò el que el fa persona, que l’humanitza, la capacitat d’estimar i
ser estimat, allò que el fa créixer i realitzar-se...) se’n deriven uns valors. No els crea ell,
ni tan sols són fruit d’elaboració social o herència cultural, es deriven de la seva realitat
com a persona (Nietzsche mateix va en aquesta direcció quan afirma que és bo tot allò
que ajuda a créixer l’home).
Quin és aquest fonament últim? D’on prové aquesta realitat? La humanitat ha anat
donant diverses respostes a això. Des d’una perspectiva creient reconeixem en Déu
l’origen, i per tant el fonament, d’aquesta realitat. Però tant si treballem des d’una
perspectiva creient com simplement humanista, no podem dir que els valors que es
deriven d’aquesta realitat amb què es troba el ser humà conformin un sistema moral
imposat o arbitrari. Es tracta, més aviat, d’uns valors que es deriven del que som i que
estan en coherència amb el que ens fa més persones, més humans. Així, Déu no seria
algú que ens fa esclaus sinó que voldria que visquéssim plenament (recordem Ireneu
de Lió, “la glòria de Déu és que l’home visqui”); i això (aquest viure en plenitud) només
seria possible en coherència amb la nostra realitat humana. Allò que ens
deshumanitzés seria negatiu, allò que ens humanitzés seria valuós. El que Déu vol és
que siguem fidels a la nostra realitat humana viscuda en plenitud.
Tot això que hem dit per al ser humà en general, seria aplicable a la seva realitat
de ser relacional. El ser humà no viu sol i, per tant, reconeix en l’altre també un “algú
com ell”, un subjecte de la seva mateixa realitat. Això és el que validaria poder parlar de
“drets humans”, els quals afirmem que són universals, és a dir absoluts (vàlids per a
tothom, sempre i en qualsevol circumstància). Només podem dir que són universals si
hi ha un referent últim que considerem el fonament absolut de tot. Si cadascú pogués
crear els seus propis valors no podríem parlar de drets humans universals (és a dir
absoluts); tot seria relatiu, mudable, circumstancial. I només són “drets” si, alhora,
generen responsabilitats (són les dues cares de la mateixa moneda: puc parlar d’un
dret només si alhora estic disposat a lluitar per defensar-lo tant per als altres com per a
mi).
3. Nietzsche un buscador de Déu?

Finalment, podem retornar al nostre text del boig i recordar que aquest cridava
incessantment: “Busco Déu! Busco Déu!”. Aquest boig no té res a veure amb els qui al
seu voltant es declaren no creients. Aquests homes no són ateus perquè Déu hagi
21
perdut credibilitat davant d’ells, sinó perquè ells mateixos han abandonat la possibilitat
de creure, en la mesura en què ja no poden buscar Déu. Perquè han deixat de pensar.
Tal com diu Heidegger:
“Enfront d’aquests, el boig (...) és aquell qui busca Déu clamant per Déu”.
En aquest sentit, no serà aquest boig una metàfora de Nietzsche mateix, algú que
busca Déu? Podem trobar dins els textos de Nietzsche expressions precioses, d’una
profunda espiritualitat, d’una mena de familiaritat amb Déu, encara que sigui un Déu
ben diferent del de les esglésies:
“Velat apareix el Déu en la seva bellesa, així ocultes les teves estrelles, sense parlar
anuncies saviesa. Avui t’eleves per a mi, mut sobre el mar brogent, el teu amor i el teu
pudor es revelen a la meva ànima agitada. Bell has vingut a mi i velat en la teva bellesa.
Em parles sense paraules, revelant-te per la
teva saviesa” (Així parlà Zaratustra, paràgraf:
“Abans de la sortida del sol”)
I en un altre lloc:
“¡Amb quanta diversitat, quanta varietat, allò Diví
s’ha revelat a mi cada vegada! Tantes coses
estranyes han passat a prop de mi, en aquests
instants fora del temps... “7
CONCEPTES CLAU
- Els valors i el món de les idees

- “Déu ha mort”
- Superhome
- Moral cristiana
7Fragmentos, 1887, 17 (4) Aquesta cita i l’anterior provenen de J. Daniel López, Tesina de licenciatura
en Filosofia, Velado aparece el Dios en su belleza, Col. Max. San José, Universidad del Salvador
(Argentina).
22
IV. Sigmund FREUD
Sigmund Schlomo Freud (1856-1939), nasqué a

Freiberg (actual Pribor, dins la República Txeca),
quan era territori austríac, dins d’una família jueva
que hagué de traslladar-se a Viena poc després a
causa dels disturbis antisemites. Després dels
estudis de Medicina (especialitat neurologia),
començà a interessar-se per la hipnosi i en la seva
utilitat de cara a ajudar els malalts mentals. Més
tard, amb la mateixa finalitat, començà a utilitzar el
mètode de l’associació lliure i l’anàlisi dels somnis.
Són els elements bàsics inicials del mètode creat
per Freud: la psicoanàlisi. Freud es va interessar
especialment per la malaltia que aleshores
s’anomenava histèria i també en la neurosi.
Les teories de Freud i el tractament que donava als seus pacients crearen gran
escàndol a la Viena de finals del s. XIX. Se l’acusà, entre altres coses, de donar una
importància exagerada a la sexualitat com a explicació de tota la psicologia humana.
El 1938, després de l’annexió d’Àustria per part dels nazis, Freud escapà amb la
seva família a Anglaterra, on morí el 1939.
2. Elements principals de la teoria psicoanalítica

Per a Freud el nivell conscient de la ment humana conté les informacions que rebem
del món que ens envolta i les experiències que vivim. El nivell més profund és
l'inconscient i els seus continguts, difícilment accessibles a la consciència, són
vivències traumàtiques, informacions reprimides, allò desagradable que creiem que no
ens convé recordar. Per això mateix actua el mecanisme de la repressió: un esforç
inconscient que realitzem a fi d'evitar que determinats continguts desagradables es
quedin en el nivell conscient. La repressió és un dels mecanismes de defensa que
Freud estudià, mecanismes que volen preservar l’equilibri de la persona però que de
vegades poden produir trastorns importants.
L’inconscient -per la seva pròpia naturalesa- no és directament observable, però es
manifesta de diverses maneres. Una d’elles són els somnis, que Freud defineix com a
escenificacions imaginàries on realitzem els nostres desitjos inconscients i reprimits.
Però la manifestació més intensa i dolorosa de l'inconscient és la que es produeix
en els trastorns mentals. En ells els símptomes externs (temors, manies, crits
histèrics, dolors físics, paràlisis,…) són, segons Freud, expressió d'un conflicte intern.
Un conflicte que té el seu origen en la història infantil del pacient, sovint perquè el nen
ha viscut una lluita entre els seus desitjos i les prohibicions que se li han donat.
23
Segons Freud la pulsió que fa moure fonamentalment l'home és la libido: l’amor

en totes les seves variants: amor sexual, amor de l'individu a si mateix, amor matern i
amor filial, l'amistat, l’amor a la Humanitat en general, a objectes i a idees abstractes.
Ara bé, Freud considera que totes aquestes tendències o variants constitueixen
l’expressió de l'impuls més profund: el de la unió sexual.
Freud parla de tres agents dinàmics de la personalitat: l’allò o id, el jo o ego, i el
superjò o super-ego.
• L'allò o id és la part més primitiva i inaccessible de la nostra personalitat. Conté
tota la força dels nostres instints humans o pulsions. El nen acabat de néixer
només posseeix id, els altres agents es desenvoluparan més tard i a partir d'ell.
L'allò expressa la intenció primera de la vida de l'organisme: la immediata
satisfacció de les necessitats innates. És un agent totalment inconscient,
irracional i il·lògic, que desconeix els valors. És regulat únicament pel principi del
plaer, és a dir, actua sempre cercant el plaer i evitant allò desagradable.
• El jo o ego és l’agent de la personalitat que sorgeix a partir de l'id. Es
desenvolupa a partir del principi del plaer però va més enllà: es fa capaç de
diferir el plaer o fins i tot de suportar un desplaer momentani a fi d'obtenir un
plaer posterior. La tasca principal del jo és l'autoconservació de l'individu; per
això aprèn –a poc a poc- a interposar el pensament entre el desig i l'acció. Així
l'ego es regeix també pel principi del plaer, però és capaç de calcular les
conseqüències de la seva conducta: persegueix el plaer... racionalment. Té en
compte un altre principi: el principi de realitat.
• El superjò és un agent de la personalitat que emergeix a partir del jo, de la
debilitat del jo infantil. Consisteix, bàsicament, en la interiorització de les
prescripcions paternes. La por al càstig i la necessitat d'afecte i protecció són els
que obliguen el nen o nena a acceptar i a percebre com a pròpies les
prescripcions imposades pel pare. El superjò conté així la «veu dels pares» o
consciència moral. El superjò vigila i controla el jo per tal que no es desviï del
que marca la consciència moral, i castiga el jo quan aquest es desvia.
Segons Freud, la finalitat de la psicoanàlisi és que el jo del pacient pugui copsar els
conflictes que hi ha en el seu inconscient i els mecanismes que li fan reprimir
determinats elements. D’aquesta manera el jo va fent conscient el que estava
inconscient i amb això arriba a reduir el dolor i l’angoixa que són expressions dels
conflictes inconscients i, de manera més general, assoleix majors cotes de llibertat.
3. Crítica freudiana de la religió
1. Religió i neurosi
La interpretació del fet religiós és un element clau dins el pensament de Freud. Des dels
inicis, quan s’ocupa de la neurosi histèrica, resultat per a Freud de la repressió de les
pulsions o impulsos provinents de la libido, apareix la religió: aquesta és segons Freud
un actor important dins el procés de repressió d’aquests impulsos. Més encara, Freud
dirà que la religió és una neurosi col·lectiva.
24
2. La religió com a il·lusió protectora

En El futur d’una il·lusió (1927), un escrit de marcat caràcter racionalista i antireligiós,
Freud veu la creença religiosa com un mode particular de realització de desitjos: una
realització il·lusòria. Segons el nostre autor la religió és una falsa interpretació de la
realitat, una il·lusió: interpretació que deforma la percepció del món, com passa en el
somni i en el deliri. La il·lusió vol ignorar les limitacions que la realitat oposa (com un nen
que s’obstinés a creure en els reis mags encara que li haguessin dit que els reis són els
pares). Les idees religioses són segons Freud il·lusions, expressions dels desitjos més
antics, intensos i forts de la humanitat.
Des d’aquesta perspectiva, la il·lusió de Déu Pare Poderós, Bo, Just i Savi té una
triple funció:
- 1) És el Pare Totpoderós que consola i protegeix enfront de la duresa de la vida.
- 2) La il·lusió de Déu garanteix també l’ordre moral. Promet grans premis que
recompensen les renúncies fetes davant de les pròpies pulsions i garanteix també el
càstig per a les transgressions comeses.
- 3) Finalment, la il·lusió religiosa ofereix una explicació per als innombrables
enigmes i misteris de la vida: especialment el de la mort.
La relació que l’individu té amb aquesta il·lusió de Déu és com la que té el nen petit
amb el seu pare, una relació on hi ha a la vegada desig i por. Quan el nen creix i veu
que sempre seguirà necessitant protecció contra uns poders suprems i desconeguts,
aleshores, es fa d’aquests poders una imatge semblant a la d’un pare:
“Ha creat els déus. Uns déus, per cert, als quals tem i tracta de fer-se’ls propicis, i a la
vegada els encomana la missió de protegir-lo a ell. Així, la nostàlgia que el nen té del seu
pare coincideix amb la necessitat de protecció que experimenta per causa de la feblesa
humana” (El futur d’una il·lusió)
Segons Freud, l’adult és, per contra, aquell qui ha renunciat d’alguna manera a
deixar-se portar per aquests sentiments infantils; el qui accepta que la realitat és com és,
i no com jo me la imagino o com jo vull que sigui. Però aquesta acceptació no és gens
fàcil. I la religió, segons Freud, fa que l’home no ho acabi d’acceptar. La idea de Déu ens
manté en l’error de creure que en algun lloc existeix la plenitud del poder, del saber i la
il·limitació de la immortalitat. La religió li serviria així a l’home per no haver-se d’enfrontar
amb les limitacions que són pròpies de l’existència humana, com ara el fet que un dia
haurem de morir.
3. La ciència com a superació de la religió

En El malestar en la cultura (1930) Freud agafa un altre camí: analitza la vida en societat
i entén que un dels mecanismes més poderosos que té la col·lectivitat per controlar
l’individu és el del sentiment de culpa. I, precisament, segons Freud, la religió és la qui
dóna nom, expressió i arguments a la culpabilitat.
Enfront de la il·lusió infantil de la creença, Freud ens presenta la racionalitat
científica com a únic camí per arribar a la maduresa. Enfront de l’enorme potència del
desig infantil només podem oposar una educació segons el principi de realitat.
25
Freud defensa la necessitat de substituir la religió amb doctrines racionals. Aquestes

doctrines hauran de realitzar algunes de les funcions psicològiques que realitzava la
religió: donar un sentit a l’existència, guiar el comportament.... Posteriorment, però, Freud
reconeix que la religió es troba tan íntimament arrelada en els individus i en les societats
que aquesta substitució es fa ben difícil.
4. Respostes a Freud
1. Aspectes positius en el pensament de Freud
En primer lloc, el pensament de Freud representa per al creient una advertència. Li cal
recordar que l’experiència de fe, segons com es visqui, pot ser una manera de mantenir-
se en l’infantilisme. Aquesta és la qüestió més decisiva que la psicoanàlisi planteja al
creient. Si el meu Déu és com els Reis Mags, que em dóna tot el que necessito, o una
mena de Superman que em treu de totes les dificultats, Freud m’ajuda a descobrir que es
tracta del meu muntatge, de la meva il·lusió.
2. Proximitat amb Feuerbach i Marx

Per a Freud, com hem vist, la religió és somni i il·lusió. En tots dos casos, hi ha una
realització fantàstica dels desitjos. Ja Feuerbach havia dit que la religió és el somni de la
consciència desperta (L’essència del cristianisme VI).
Haurem de respondre a Freud el mateix que a Feuerbach i Marx. Hem d’admetre
que dins la manera com cada persona considera a Déu hi ha una part de projecció de la
seva pròpia manera de ser, dels seus desitjos i pors. Però això no porta a concloure que
Déu mateix sigui una pura projecció. Com diu el teòleg francès Adolphe Gesché en el
seu article Per què crec en Déu?
“Sovint es fa l’objecció que la fe crea el seu objecte per satisfer un desig o una
insatisfacció. Penso que la fe no crea el seu “objecte” (Déu) sinó que el descobreix.
Transformant la cèlebre fórmula de Freud diria que la fe no és una “il·lusió” sinó una
“al·lusió”. Una al·lusió a alguna cosa molt discreta que percebem en certs moments com
un eco dintre de nosaltres mateixos i que la fe ens desvetlla i ens revela (…) Fins i tot quan
es parla de desig o de necessitat, no veig en això alguna cosa sospitosa a priori. El desig
d’estimar o el desig de comprendre no converteixen aquestes dues realitats en buides” 8
Una persona pot tenir dificultats en la seva fe en Déu pare si ha tingut un pare violent
o que ha abandonat els fills. És veritat que les dues coses estan molt relacionades. Però
també descobrim persones que, malgrat la relació difícil amb el pare, troben en Déu el
que no han trobat en el pare biològic. La meva imatge de Déu, la meva relació amb ell
està influenciada per la meva relació amb el meu pare, però això no ho és tot.
8Famós article d’aquest teòleg francès que podeu trobar a:

http://espiritualidad.marianistas.org/wp-
content/uploads/2014/08/teologia_y_espiritualidad_por_que_creo_en_dios.rtf
26
3. Relació entre vida i pensament de Sigmund Freud

El nostre autor va ser profundament marcat per l’empirisme i materialisme que
impregnaven l’ensenyament mèdic de la seva època. De fet, Freud va voler convertir la
jove ciència de la Psicologia en una ciència “dura”, amb la mateixa dignitat, rigor i
precisió que les ciències de la naturalesa: matemàtiques, física...
Freud va quedar també molt marcat per experiències familiars negatives en relació
amb la religió. D’altra banda, el Freud adult va entrar sovint en conflicte amb les
institucions religioses del seu temps. L’Església catòlica, molt dominant en aquell
moment, transmetia una moral sexual molt repressiva, i Freud va atribuir molts conflictes
psíquics dels seus pacients a aquesta repressió.
Finalment, com a jueu, Freud no podia deixar de veure en el cristianisme una causa
important de l’antisemitisme europeu. Curiosament però, l’Església Catòlica el va ajudar
molt enfront de l’amenaça nazi al final de la seva vida.
4. El Déu de Jesús i el Déu de la imaginació infantil

Analitzant més concretament la fe cristiana, ens cal afirmar en contra de Freud que la
imatge de Déu que ens transmet Jesús de Natzaret no és la del poder que s’imposa, sinó
la de l’amor que s’ofereix. Un Déu que no s’assembla en res al Júpiter omnipotent de la
religió grecoromana o al Déu de la imaginació infantil. Quan els homes ens creem el
nostre Déu a la nostra mesura, ens relacionem amb un ídol, però no amb el Déu vivent.
Aquest risc acompanya tot creient. La imatge de Déu que té tot cristià ha de ser
constantment corregida, contrastant-la amb la imatge de Déu que Jesús revela.
Aquest Déu a qui Jesús anomena Pare no ve a salvaguardar-nos de les
frustracions que acompanyen la nostra existència. Tampoc no ens dóna resposta a tots
els enigmes de la nostra vida. Ben al contrari, el Déu de Jesús posa en qüestió les idees
que espontàniament i naturalment ens fem sobre Déu. De tal manera que Jesús serà
executat per blasfem. El Déu que ell anuncia és un escàndol per als poders religiosos del
seu temps.
És també il·lustrativa l’experiència que fan els deixebles que segueixen a Jesús.
Comencen per creure que ell, essent el Messies, ha de triomfar religiosament i
políticament: farà fora els romans i es convertirà en el Rei just i bondadós, posat per
mans de Déu per portar el poble cap a la felicitat. Però Jesús fracassa: és abandonat pel
poble, pels mateixos deixebles, condemnat per les autoritats religioses i crucificat com un
criminal perillós fora de la ciutat. La nit anterior a la seva mort, el mateix Jesús demanarà
a Déu de ser alliberat d’aquell final. I Déu, el Déu que Jesús anomenava “Pare” resta en
silenci. Un cop crucificat, la gent que passa es burla d’ell. Li diuen: “tu que dius que ets el
Messies, baixa de la creu i creurem”. I no baixa de la creu. I Déu Pare no el salva.
Podem imaginar un trencament més fort amb la imatge que els deixebles es feien
de Déu? Si els cristians confessem que Jesús crucificat és Déu, aleshores no podem
seguir parlant de Déu de la mateixa manera.
Els deixebles van haver de canviar totalment aquesta comprensió. Davant del fracàs,
davant de la creu, davant del cadàver... se’ls cau a trossos la imatge del Déu-totpoderós-
solventa-problemes. Els passa el mateix que a l’infant: tal i com deia Freud, aquest
s’imagina que el seu pare és totpoderós. Haurà de passar per una crisi, per un moment
27
de decepció i de rebuig, on caurà la imatge idealitzada del seu pare, per finalment
recuperar el pare real. Igualment ens passa en la nostra relació amb Déu.
Acabem citant un text del famós teòleg i pastor protestant Dietrich Bonhoeffer, dins
una carta escrita des de la presó on seria executat per conspirar contra Hitler. Es tracta
d’una meditació sobre la mort de Jesús en la creu:
“Així, el nostre accés a la majoria d’edat ens porta a un veraç reconeixement de la nostra
situació davant de Déu (…) ¡El Déu que està amb nosaltres és el Déu que ens abandona
(Mc 15,34)! (…) Déu clavat a la creu permet que el facin fora del món. Déu és impotent i
feble en el món i, precisament només així està Déu amb nosaltres i ens ajuda. Mt 8,17 [Ell
mateix va prendre les nostres debilitats i va carregar les nostres malalties] indica
clarament que Crist no ens ajuda per la seva omnipresència sinó per la seva debilitat i pels
seus sofriments”9
CONCEPTES CLAU
- Conscient / inconscient
- Els tres agents dinàmics de la personalitat: allò, jo i superjò.
- Religió i neurosi.
- Religió com a il·lusió.
- Triple funció de la il·lusió de Déu.
- Racionalitat científica.
- Déu infantil / Déu de Jesús.
9
Text dins de la carta del 16 juliol 1944. La podeu trobar dins el llibre “Resistencia y sumnisión”.
28
ALGUNES CONCLUSIONS
Després d’aquest itinerari, podem mirar de manera global les crítiques i les sospites
que els nostres autors han llençat contra la religió i contra la fe. Per a Freud, la fe és
somni, il·lusió i fins i tot neurosi (malaltia). Per a Marx, la fe religiosa és alienant, opi del
poble i aliada dels explotadors. Segons Nietzsche, quan la
religió promet als homes un cel i una altra vida va contra les
forces més autèntiques i genuïnes de la vida, d’aquesta vida
terrenal que vivim, l’única que hi ha. Per a Feuerbach, Déu
és la projecció de les qualitats de l’home fora d’ell mateix.
Les nostres conclusions hauran de començar dient que
aquests pensadors van donar en la diana en moltes de les
coses que van dir. Varen fer un diagnòstic encertat sobre
molts aspectes de la religió del seu temps i del nostre.
Existeix certament un tipus de religiositat que cal posar en
qüestió. Un tipus de comportament religiós submís,
domesticat, conformista, poruc i, en el fons, còmode, egoista i
hipòcrita. Ho vèiem en el comentari d’Emmanuel Mounier
sobre Nietzsche. Existeix un tipus de religiositat sospitosa de
callar les veritats, de no fomentar la personalitat i la creativitat
de la persona.
Com deia Helder Càmara, un bisbe del Brasil compromès amb els més pobres,
“em diuen sant quan dono pa a aquest pobre, i em critiquen de comunista quan
pregunto per què aquest pobre no té pa”. I els qui el critiquen són sovint gent de missa!
L’Església s’ha fet sospitosa d’aliar-se sempre amb els qui manen, d’apropar-se al sol
que més escalfa. Tot això existia en temps de Marx i segueix existint avui.
Jesús de Natzaret va ser acusat precisament per trencar amb el sistema establert,
amb la moral del moment, amb les veritats còmodes per als qui millor s’ho passaven. I
una fe cristiana autèntica és seguidora de Jesús, no dels interessos de cap institució.
Al llarg de la Història, abans i després de Jesús de
Natzaret, hi ha hagut homes i dones que han fonamentat
espiritualment la seva vida, la seva creativitat i la seva
revolta: Francesc i Clara d’Assís, Caterina de Siena, Martin
Luter, Gandhi, Madeleine Delbrel, Martin Luther King, Simone
Weil, Oscar Romero, Ignacio Ellacuría, Lucho Espinal, Pere
Casaldàliga, Teresa de Calcuta, Desmond Tutu... gent que
ha tingut problemes amb les institucions polítiques i
eclesiàstiques del seu temps, perquè eren incòmodes,
perquè denunciaven les injustícies, les mentides, els
compromisos amb els poderosos... i ho feien en nom d’un
Déu que és ferit pel patiment dels innocents.
Citàvem abans Dietrich Bonhoeffer, que va ser executat
perquè va intentar acabar amb la barbàrie nazi. Home
d’acció, va ser sobre tot un pensador que va recollir el repte llençat pels nostres
mestres de la sospita. Afirma rotundament que la fe autèntica no la podem manipular,
no la podem deformar segons els meus interessos: per obtenir respostes fàcils sobre el
sentit de la vida, per sortir de l’angoixa davant del mal del món... El cristià, com tot
29
ésser humà, ha de viure plenament en aquest món, vivint la vida fins a les últimes
conseqüències, lluitant amb els altres, amb les mateixes “armes” que els altres. Déu no
li traurà les castanyes del foc, encara que se sentirà acompanyat contínuament per Ell.
Com passa amb altres grans genis del pensament, ens
sembla que Feuerbach, Marx, Nietzsche i Freud varen
descobrir algunes claus importants per entendre la vida
humana, però van caure en l’error de voler-ho explicar tot a
partir d’aquestes claus. Una cosa és dir que la fe pot ser
alienant en determinades circumstàncies, o il·lusòria o
repressiva, i una altra ben diferent és dir que la fe és sempre i
únicament alienació, il·lusió o repressió. Podem estar d’acord
amb Marx si digués que la religió ha actuat en diverses
ocasions com a “opi del poble”, però no si diu que sempre és
“opi” i només això.
L’actitud religiosa, la relació de l’home amb les preguntes
últimes és tan complexa com l’home mateix. La fe està tenyida
pels límits, les ambigüitats, els errors, les injustícies i la
mentida pròpies dels homes. Però la vida humana no és
només límit, ni error, ni injustícia.
Per acabar, deixeu-nos fer referència al text que posàvem en l’encapçalament:
aquell himne de Sant Gregori, que s’adreça a Déu però sabent que Déu és sempre més
enllà dels nostres pensaments. Un advertiment per a
creients i no creients. Tant uns com altres creuen
sovint que coneixen el Déu que afirmen o neguen.
Però Ell està sempre més enllà, diferent de tot el que
imaginem, més gran, més llunyà... i també més
proper. Sant Agustí deia de Déu que és interior intimo
meo, et superior summo meo10: més profund que allò
més íntim meu, i alhora per damunt d’allò més elevat
en mi.
Esperem que aquest recorregut, fet de preguntes
i argumentacions al voltant de les grans qüestions de
la vida humana, ens faci venir ganes de seguir
buscant, de seguir plantejant preguntes, i de
perseverar amb paciència quan les respostes no
arriben fàcilment o no són tan evidents com
esperàvem...
10 Dins de la seva obra Confesiones, III, 6, 11.
30
BIBLIOGRAFIA
General
- Per a una exposició senzilla i pedagògica del pensament dels autors: Eusebi Colomer,
El pensamiento alemán de Kant a Heidegger, Herder, Barcelona 1990.
- Juan Alfaro, De la cuestión del hombre a la cuestión de Dios, Ed. Sígueme,
Salamanca 1988.
- M. Fraijó, Filosofía de la religión. Estudios y textos.
- Hans Küng, ¿Existe Dios?, Ed. Cristiandad.
- Enrique Martínez Lozano: ¿Dios hoy? Creyentes y no creyentes ante un nuevo
paradigma, Ed. Narcea, Madrid 2005.
- François Varone, El Dios ausente: reacciones religiosa, atea y creyente, Ed. Sal
Terrae, Santander 1987.
- K. H. Weger, La crítica religiosa en los tres últimos siglos, Herder, 1986,
- F. Torralba i altres Els mestres de la sospita, Fragmenta Editorial, Barcelona 2007
- A. Comte-Sponville, L’ànima de l’ateisme (introducció a una espiritualitat sense Déu),
Ed. Paidós, Barcelona 2007
- Diversos autors Maestros de la sospecha, críticos de la fe Cristianisme i Justícia,
Barcelona 2007
- F. Torralba ¿Por què creer? (La razonabilidad de la fe) Ed. Edebé, Barcelona 2000
L. Feuerbach
L’obra seva fonamental seria: La esencia del cristianismo, Trotta, Madrid, 2002.
Altres obres:
- Filosofía del futuro, Ed. Humanitas, Madrid, 1984.
- Manifestos antropológics (en català), Ed. Laia, Barcelona 1984.
Sobre Feuerbach pot llegir-se
- M. Cabada, El humanismo premarxista de L. Feuerbach, BAC, 1975.
K. Marx
L’obra més interessant de cara a la nostra temàtica: Contribución a la crítica de la
filosofía del derecho de Hegel.
Sobre la crítica de Marx a la religió:
- H. Assmann i Reyes Mate, Sobre la religión, Sígueme, 1979, pp. 93-106.
En la mateixa obra (pp. 159 161) es troben les famoses Tesis sobre Feuerbach de
Marx.
31
Nietzsche
Edicions de les obres de Nietzsche a càrrec d'Andrés Sánchez Pascual:
- Así habló Zaratustra, Alianza, Madrid 1972, 1ª ed..
En català: Aixa parlà Zaratustra, Edicions 62, Barcelona 1983.
- Más allá del bien y del mal, Alianza, Madrid 1972,1ª ed.
- La genealogía de la moral, Alianza, Madrid 1972, 1ª ed.
- Crepúsculo de los ídolos, Alianza, Madrid 1973, 1ª ed.
- El Anticristo, Alianza, Madrid 1974, 1ª ed.
- Ecce homo, Alianza, Madrid 1971, 1ª ed.
Sobre Nietzsche
- Paul Valadier, Nietzsche y la crítica del cristianismo, Cristiandad, 1982.
- José M.ª Valverde, Nietzsche, de filólogo a Anticristo, Planeta, Barcelona, 1993.
Freud
Obres especialment importants per al nostre tema: Totem y tabú, El porvenir de una
ilusión, El malestar en la cultura.. Es poden trobar en edició espanyola dins
- Obras Completas de Sigmund Freud, Biblioteca Nueva 3 vols., Madrid 1973) o en
l’edició argentina de Amorrortu Editores (A.E.: Obras Completas, 24 vols., Buenos Aires
1978-1985).
Sobre Freud
Del jesuïta i psicoanalista Carlos Domínguez Morano són interessants:
- El psicoanálisis freudiano de la religión, Ed. Paulinas, 1991.
- Creer después de Freud, Ed. Paulinas, 1992.
- Teología y psicoanálisis. Quadern ITF n. 29. Disponible a internet:
https://theo-psy.fr/WordPress3/wp-content/uploads/2012/04/Teolog%C3%ADa-y-
psicoan%C3%A1lisis.rtf
Altres autors:
- E. Fromm, Psicoanálisis y religión, Psiqué, Buenos Aires, 1956;
- A. Vergote, Psicología religiosa, Taurus, 1973
- J. Kristeva, Al comienzo era el amor. Psicoanálisis y fe, Gedisa, Barcelona, 1986;
32

Dossier Mestres de La Sospita

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Dossier Mestres de La Sospita

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

ESO i Batxillerat

ELS MESTRES DE LA SOSPITA

FEUERBACH, MARX, NIETZSCHE I FREUD

“La humanitat imagina que perd Déu cada vegada

«¡Oh Tu, el més enllà de tot!,

II. Karl MARX ................................................................................................................ 11

III. Friedrich Wilhem NIETZSCHE ............................................................................... 16

IV. Sigmund FREUD .................................................................................................... 23

amb la raó, quina fe és? Si la nostra manera de pensar madura, si la nostra

Feuerbach no critica només la religió cristiana. La seva crítica vol arribar a

Per què es dóna aquesta alienació o miratge?

4. Algunes respostes a Feuerbach

1. Karl Barth: oposició fe-religió (fe versus religió)

2. Hartmann: el sofisma de Feuerbach

Hartmann, doncs, denuncia el que anomena “sofisma de Feuerbach”: hi ha coses que

3. El desig, l’aigua i Déu

No és incoherent, doncs, afirmar aquesta relació entre el desig i el seu objecte en

4. Déu engrandeix l’home: Sant Ireneu, Dostoievski, Concili Vaticà II

Gairebé n’has fet un déu,

Per tant, Déu i l’home han de ser necessàriament antagonistes? L’afirmació de

- Déu (els tres atributs que Feuerbach li dóna)

II. Karl MARX

Karl Heinrich Marx (1818-1883) passarà a la fama

2. L’ateisme i el materialisme com a principis

5. Teoria del reflex i sortida de l’alienació

Segons el nostre pensador, quan sortirà l’home de l’alienació religiosa? La

1.La dimensió alliberadora de la religió

Al llarg de la història hi ha moltes persones que han viscut la seva fe com a

2. De nou el sofisma de Feuerbach

3. Déu, una pregunta eludible?

III. Friedrich Wilhem NIETZSCHE

Abans, la blasfèmia cap a Déu era la blasfèmia més gran.

3. Oposició radical entre Déu i l’home

“Ja no tornaràs a pregar, ja no tornaràs a adorar, ja no tornaràs a descansar en una

4. El superhome i la crítica de la moral cristiana

D’alguna manera, Nietzsche estaria d’acord amb aquell personatge de Dostoievski

El darrer escrit publicat per Nietzsche és un atac directe contra el cristianisme:

1. Cristianisme desvitalitzat versus cristianisme autèntic

3. Nietzsche un buscador de Déu?

- Els valors i el món de les idees

IV. Sigmund FREUD

Sigmund Schlomo Freud (1856-1939), nasqué a

2. Elements principals de la teoria psicoanalítica

Segons Freud la pulsió que fa moure fonamentalment l'home és la libido: l’amor

3. Crítica freudiana de la religió

2. La religió com a il·lusió protectora

3. La ciència com a superació de la religió

Freud defensa la necessitat de substituir la religió amb doctrines racionals. Aquestes

2. Proximitat amb Feuerbach i Marx

8Famós article d’aquest teòleg francès que podeu trobar a:

3. Relació entre vida i pensament de Sigmund Freud

4. El Déu de Jesús i el Déu de la imaginació infantil

10 Dins de la seva obra Confesiones, III, 6, 11.

You might also like