TEMA 2.

EL MEDI FÍSIC D’ESPANYA I DE CATALUNYA

1. CARACTERÍSTIQUES DEL RELLEU I DELS SÒLS D’ESPANYA

1.1. Característiques del relleu peninsular

- Forma massissa
- Elevada altitud mitjana
- La disposició perifèrica
- La diversitat del relleu

1.2. Situació de la Península Ibèrica

Península situada a l’hemisferi nord, a la zona temperada i al sud-oest d’Europa entre
l’oceà Atlàntic i la mar Mediterrània. És la més occidental de les tres grans que hi ha al
Mediterrani.
El territori espanyol està format per l’Espanya peninsular i la insular: illes Balears al
Mediterrani i les Illes Canàries a la zona subtropical atlàntica i de caràcter volcànic,
prop de les costes africanes i al nord d’Àfrica les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.
L’istme dels Pirineus, barrera natural per les comunicacions i comerç, uneix la
Península amb Europa. L’estret de Gibraltar la separa d’Àfrica (14 km), pont entre dos
continents. Catalunya es troba al quadrant nord-est de la Península.
1.3. Els sòls
El sòl: part de la superfície terrestre on entren en contacte els materials inerts de la litosfera i la
matèria orgànica. En aquesta zona aquests elements interactuen mútuament.

Els sòls segons la seva composició i característiques s’estructuren en capes que s’anomenen
horitzons. Els sòls passen per una sèrie de fases (naixement, desenvolupament, maduresa i
deteriorament).

Factors que marquen aquesta evolució:

∙ El substrat original: és el que forma el sòl (silici o calcari), menys quan es tracta dels
formats per sedimentació.
∙ El clima: precipitacions i temperatures en poden alterar la composició i les
característiques fisicoquímiques (lixiviació).
∙ La vegetació: necessita un sòl per a poder créixer, però també modifica la seva
composició. Ex. Els arbres de fulla caduca aporten matèria orgànica, les lleguminoses
nitrogen i les coníferes impedeixen el desenvolupament del sotabosc.
∙ L’Edat del sòl: el temps de formació és fonamental per a determinar la seva qualitat. ∙
El modelat del relleu: depenent de si el terreny és pla o en pendent.
∙ La influència humana: que duu a terme l’acció antròpica i pot destruir aquest recurs.

1.4. Tipus de sòls

ZONAL
S: depenen dels factors climàtics i del tipus de
vegetació.
 ∙ De tipus oceànic: són evolucionats i rics en matèria orgànica. ÀCIDS. Ibèria silícia. -
Bruns humits: Espanya humida (Galícia, Astúries, Sistema Central, Serra Morena,
Monts de Toledo).
Quan els pendents ho permeten aquestes terres són òptimes per al
conreu. SILICIS
- Rànker: (leptosòls). Vessants amb molt pendent. Poc aptes per l’agricultura.
Tendència a l’erosió a causa de les pluges. SILICIS
- Podzols: Sòl molt rentat. Molt deteriorat. Acostuma a ser associat a boscos de
coníferes tant en zones de muntanya com de costa.
∙ De tipus mediterrani o interior d’influència mediterrània: són complexos i diversos i
han estat molt alterats per l’acció humana i l’erosió.
- Sòl roig mediterrani: zones calcàries (època secundària) i silícies. Aspecte vermell
(argiles).
Andalusia, Castella la Mancha, Castella Lleó.
Excel·lent per tot tipus de conreu.
- Sòl bru meridional: zones de la Ibèria silícia (pissarres).
Es troba a les deveses, boscos d’alzines, pastures i cereals. Extremadura

∙ De zones semiàrides: depenen de factors climàtics i del tipus de vegetació. XEROSÒLS

Almeria. Poca aigua, per tant no hi ha processos químics. Si es reguen poden ser fèrtils.
És el típic sòl gris desèrtic.

AZONAL
S: depenen del substrat litològic. Són poc
evolucionats. Litologia calcària.

- Brunes calcàries: dues varietats.

o 1. Pobra en humus però perfecta per conrear la vinya i l’olivera. Conca del
Duero, La Mancha i Llevant.
o 2. Rica en humus i perfecta per conrear la vinya i l’olivera. Pluges
abundants (+de 700mm a l’any). Aprofitament forestal. Prepirineus,
Sistema Ibèric, Serralades Bètiques.
- Leptosòls de tipus rendzina: Molt joves, zones calcàries. En terrasses fluvials i
planes on circulen rius. MOLT FÈRTILS.
PH elevat. Molt humus. Tonalitats fosques. Olivera, vinya, taronger... (Horta de
València).
- Vertisòls: Espanya argilosa. Andalusia. Argiles expansives. Fertilitat. -
Lleres fluvials: fluviosòls. Aportacions de materials sedimentaris.
2. LA FORMACIÓ GEOLÒGICA DEL RELLEU PENINSULAR La formació del
relleu peninsular és el resultat de dos processos: els moviment de les forces geològiques
(plaques tectòniques) i l’efecte de l’erosió.

2.1. Era Primària o Paleozoica

Al principi la península ibèrica no existia, el seu espai era ocupat per mar. Les
primeres terres emergides formaven un antic massís granític gallec, la resta era
aigua marina.
A l’era Primària es va formar el moviment orogènic Hercinià: Massís Hespèric a
l’oest. Sòcols i roques silícies.

2.2. Era Secundària o Mesozoica

Erosió i sedimentació dels relleus de l’era Primària (aigua i vent), roques calcàries.

2.3. Era Terciària o Cenozoica

Plegaments alpins. Formació del relleu peninsular.

2.4. Era Quaternària

Glacialisme erosió i sedimentació. Argiles.
3. LA MESETA I LES SERRALADES INTERIORS
El relleu peninsular presenta 4 grans unitats morfoestructurals: la Meseta amb
muntanyes interiors i perifèriques, les serralades exteriors, dues grans depressions i
els relleus litorals.

3.1. La Meseta
És la unitat principal del relleu espanyol i ocupa l’espai central de la península. Durant
el plegament alpí va quedar fracturada en dos blocs:

Submeseta Nord: envoltada de muntanyes

i travessada d’est a oest per la xarxa fluvial
del riu Duero. Aquests rius superen el
peneplà i baixen encaixats cap al mar
travessant els materials durs hercinians
formant cingleres i congosts.
Cultius bàsicament herbacis, cereals,
lleguminoses.

Submeseta Nord. Tierra de Campos.

Font: http://www.naturcampos.com/

Submeseta Sud: Està formada per dos

altiplans separats per els Monts de Toledo:
l’altiplà del riu Tajo i el del riu Guadiana
(planura de la Manxa).

També hi trobem el Campo de Calatrava,

amb restes de vulcanisme del terciari, i
el peneplà extremeny.
Submeseta Sud. La Mancha

Font: http://turismoactivo.us/

3.2. Unitats relacionades amb la Meseta

L’antic sòcol paleozoic (Massís Histèric) a
la part occidental forma un peneplà suau fins
al mar amb materials durs i antics com
granits, pissarres i quarsites.

En alguns indrets apareixen valls molt

profundes (Los Arribes del Duero) i
en altres (peneplà extremeny)
trobem muntanyes, illes o turons
testimoni fruit de l’erosió diferencial.
Los Arribes del Duero. Castilla León Les conques sedimentàries a l’est. L’antic
sòcol es troba sepultat sota enormes dipòsits de
sediments (sorres, argiles, guixos i margues
procedents dels rius). Als estrats superiors s’hi
va formar una coberta de roca calcària per
l’acumulació de restes orgàniques que dona lloc
a un relleu d’erms, turons testimoni, relleu en
costa o badlands.
Erm.

Relleu tabular.
Font: https://apuntesdegeografia.com

Badlands. Las Médulas. León. Relieve en cuesta. Teruel

Les serralades interiors de la Meseta,

formades pel plegament alpí on unes
zones es van fracturar i uns blocs es
van anar aixecant i altres es van
enfonsar: tectònica de fractura.
 Falla o fractura

Les vores muntanyoses de la Meseta formades durant el plegament alpí on els sediments
menys resistents es van bombar, doblegar i plegar.
3.3. Serralades interiors de la Meseta orientades d’est a oest. De materials hercinians (granit,
pissarra i gneis)amb formes suaus i arrodonides i
alguna cresta de quarsita resistent a l’erosió.

Sistema Central: divideix la Meseta en dues

meitats i té serres d’altitud considerable:
Somosierra, Guadarrama, Gredos i Gata, i la
Serra da Estrela a Portugal. Pics: Almanzor ; A
les grans alçades hi podem trobar restes de
modelat glacial (llacunes, circs i morrenes).

Circ de Gredos

Monts de Toledo: divideixen la submeseta sud

en dues parts. Separen les aigües de les conques
dels rius Tajo i Guadiana. Serres d’altitud
mitjana: Monts de Toledo, Guadalupe,
Montánchez i San Pedro.
Sierra de Guadalupe

4. LES VORES MUNTANYOSES DE LA MESETA

Les serralades principals que envolten la Meseta són el Massís Galaicolleonès, part de
la Serralada Cantàbrica, una gran part de Sierra Morena i el Sistema Ibèric. Formades
durant l’orogènesi alpina, moment en què el xoc de diferents plaques de l’escorça de
la terra van pressionar l’antic sòcol i el van fracturar en blocs.
4.1. El Massís Galaicolleonès
Format per blocs tallats, elevats i enfonsats (massís esglaonat), amb materials granítics i
paleozoics. Comprèn Galícia, serres a l’oest d’Astúries, Muntanyes de Lleó i les
serres de la Cabrera i la Segundera.

Perfil

del Massís Galaic Llac de Sanabria (Castilla León) Font: http://www.eldiario.es/

4.2. La Serralada Cantàbrica
Aïlla la Submeseta Nord de la influència marítima. Cadena lineal de formes enèrgiques i grans
desnivells a la façana cantàbrica i més suaus a la vessant interior.
Part occidental: Massís Asturià, prolongació del Massís Gallec en forma de blocs
paleozoics dislocats. Predomini de les roques silícies, hi trobem els jaciments de carbó
més importants de tota Espanya i una gran varietat de metalls (ferro, antimoni i
mercuri).
 Part oriental: Muntanya Cantàbrica, relleu alpí (període terciari) amb cims que
perden altitud, i amb domini de relleus plegats de materials sedimentaris, amb
predomini de gresos, conglomerats i especialment roques calcàries, molt dures, element
que explica el relleu amb crestes i pics.

Altres serres importants: Peña Ubina

(Astúries), Peña Labra i Peña Prieta
(Cantàbria), Aralar (País Basc).
Entre els dos sectors els Pics d’Europa. amb
els cims més alts de tota la serralada (Torre de
Cerredo 2.648 m; Naranjo de Bulnes 2.519
m).
Naranjo de Bulnes. Picos de Europa (Cantabria)
4.3. Sistema Ibèric
Limita la Meseta de nord-oest a sud-est. Format per materials del sòcol hercinià (gresos,
quarsites i pissarres) i materials secundaris d’origen marí (antic fons marí mesozoic). Tots els
materials es van plegar durant el moviment alpí (Terciari), plegant-se les roques
sedimentàries i fallant-se els materials més durs (sòcol base). Presenta dos sectors:
Sector nord: format per un sistema de falles
amb horsts elevats que formen elevacions de més de
2.000 m (serra de la Demanda, Picos de Urbión,
Cebollera i serra del Moncayo). Totes elles separen la
Meseta de la depressió de l’Ebre.

Sector Sud: Format majoritàriament per roques

sedimentàries. En algunes serres afloren roques calcàries
amb fenòmens càrstics com a la Ciutat Encantada de
Conca. A l’interior (Montes Universales, serra de
Cuenca, serra d’Albarrassí), i exterior (serres de
Javalambre, Gúdari el Maestrat) que aïllen la Meseta de
la Costa.
Ciudad Encantada. (Cuenca).

El Moncayo és el cim més elevat del Sistema Ibèric

4.4. Sierra Morena

És un gran esglaó que separa la Meseta de la
Depressió del Guadalquivir. Les pissarres (vell
sòcol hercinià) i la vegetació estepària li
confereixen un color característic origen del seu
nom. Des d’antic es van explotar jaciments
miners (mercuri a Almadén, coure a Riotinto,
 carbó a Peñarroya) avui tancats. L’únic pas que
Despeñaperros (Jaen) 5. LES SERRALADES EXTERIORS
Font: http://www.efeverde.com/ comunica la Submeseta Sud amb Andalusia és
Despeñaperros.

Formades durant el moviment alpí, conseqüència del xoc i trencament de les plaques de
l’escorça terrestre que van comprimir i plegar els materials sedimentaris de les fosses
marines.

5.1. Els Pirineus: alineació que s’estén des del Golf de Biscaia fins al cap de Creus i fent
límit entre la península i la resta d’Europa. Són el modelatge glacial més important de la
Península. El fet de ser muntanyes recents fa que estiguin poc erosionades i per tant
presentin cims escarpats, amb forts desnivells al vessant francès, i poc pronunciat al
vessant peninsular.

Unitats estructurals dels Pirineus.

-Pirineus axials o centrals: eix central de
la serralada. Hi trobem les majors altituds
(Aneto 3.404 m, Mont Perdut 3.355 m, Pic
d’Estats 3.143 m). La part central formada
per materials hercinians amb roques
antigues, dures i fracturades (quarsites,
pissarres i algun granit), que donen lloc a
massissos elevats i crestes, on es mantenen

Glacera del les restes de glaceres.

Mont Perdut (Huesca)

Als pics més elevats hi trobem les darreres

glaceres actives de tota la P.I. (Mont Perdut,
Aneto …).

En aquesta vall s’hi pot observar la forma en U,

testimoni del passat glacial d’aquest sector del
Pirineu Central.
Vall d’Ordesa

- Prepirineus: de menys altitud i formes més suaus, els formen dues serralades
paral·leles a la zona axial, de materials calcaris i margues d’origen sedimentari
 (era Secundària).
- Serres interiors: com Guara i Peña;
- Serres exteriors: Cadí, Montsec, d’altituds menors.
- Al mig de les dues serralades trobem la Depressió Mitjana pirinenca, allargada,
estreta i interrompuda per altres relleus.
- Els rius presenten força desnivell i pertanyen a la conca hidrogràfica de l’Ebre
(Aragón, Gallego, Cinca, Segre …) i en aquelles zones amb roca calcària trobem
formacions càrstiques (canyons, gorges, coves …)
Estany o ivon de Corones a la Maladeta

5.2. Serralades Litorals Catalanes

Separades dels Pirineus per una sèrie de falles i de terrenys volcànics. Influeixen en la
continentalitat del clima a l’interior de Catalunya. Estan formades per dues unitats
paral·leles a la costa separades per una depressió o fossa tectònica.

Esquema del sistema mediterrani català.

Font: http://blocs.xtec.cat/geografia

Distingim dues serralades paral·leles i una depressió:

-La Serralada Prelitoral: amb el Montseny (Turó de l’Home, 1706 m), Montserrat i el
Montsant amb materials conglomerats.
-La Depressió Prelitoral va des de Girona, al Camp de Tarragona. Es tracta d’una
fossa tectònica (graben, bloc enfonsat limitat per dues falles normals o per sistemes de
falles normals subparal·leles) que es va omplir de sediments durant el terciari i
quaternari i avui en dia acull les comarques amb més valor agrícola de Catalunya (la
Selva, el Vallès, el Penedès)
-La serralada litoral té un desenvolupament escàs i no més de 600 m.

5.2. Serralades Bètiques

Formades durant el moviment alpí, amb la col·lisió dels materials sedimentaris del fons
oceànic (mar de Thetys) de la microplaca Ibèrica i la placa Africana.
Es van formar dos unitats separades per depressions o foies (Baza, Guadix, Granada,
Antequera) amb un paisatge de badlands a causa de l’aridesa del clima.
 Serralades Bètiques.
Font: http://www.entrecumbres.com/

Serralada Penibética: es situa prop de la

costa. Hi trobem Sierra Nevada (Veleta
amb 3.398 m., Mulhacén amb 3.482 m, el
més alt de la península Ibèrica).
Destaquen també les serralades de
Filabres i Estancias.

Sierra Nevada

- Serralada Subbética: s’estén des de Gibraltar al cap de la Nau, on desapareix sota el

mar i torna a sortir a les illes Balears. Destaquem les serralades de Cazorla, Segura,
Sagra i Magina.

Entre les dues serralades apareixen un

Badlands de Baza (Granada) Font:
seguit de depressions (foies: terreny pla i
extens, omplert d’al·luvions i envoltat de
muntanyes) com la de Baza, Guadix,
Granada i Antequera, omplertes amb
sediments terciaris i quaternaris que
proporcionen un paisatge
de badlands (terreny sedimentari sense
cobertura vegetal) a causa de l’aridesa del
http://www.granadanatural.com/
clima.

6. LES DEPRESSIONS DE L’EBRE I GUADALQUIVIR

Ocupades pel mar i posteriorment omplertes per sediments (marins, fluvials i procedents de
grans llacs), que formen relleus quasi horitzontals que erosionats pels rius donen lloc a un
relleu tabular (relleu de superfície aplanada i vores costerudes) on els materials resisteixen
millor l’erosió, i en aquells llocs amb menor resistència apareixen valls i terrasses.
6.1.La Depressió de l’Ebre Situada entre els Prepirineus, el Sistema Ibèric i les
Serralades Litorals Catalanes. Travessada pel riu Ebre que desemboca al
Mediterrani formant un delta extens. Va estar ocupada pel mar, després es va tancar
en un gran llac que es va anar cobrint de materials (destaquen malls i moles). Al
costat de la xarxa del Ebre s’hi ubiquen les ciutats i s’obren zones de regadiu
importants.
 Conca de l’Ebre prop de Logronyo Las Bárdenas Reales. Navarra. Relleu tabular amb
badlands

6.2.La Depressió del Guadalquivir situada entre la vora de les Serralades Bètiques i
Sierra Morena. Travessada pel riu Guadalquivir que desemboca al golf de Cadis, on
forma una zona d’aiguamolls (ara és una zona arrossera) i una ampla zona de dunes
situada en major part al Parc Nacional de Doñana. Va estar ocupada pel mar,
després es va tancar en un gran llac que es va anar cobrint de materials, deixant a la
costa zones d’aiguamolls i pantanoses. Destaquen les amples zones de regadiu.

Parque de Doñana Depressió del Guadalquivir. Pendents suaus

7. EL RELLEU DEL LITORAL PENINSULAR

Condicionat pel relleu interior que té una continuïtat sota el mar a traves de la plataforma
continental. Són costes obertes amb un contorn poc retallat, llevat del litoral gallec.

7.1.Les costes atlàntiques

- La costa cantàbrica: Entre la frontera francesa i La Punta d’Estaca de Bares.
Predomini de formes rectilínies i altes.
Formació de penya-segats.
Formació de rases (penya segats esglaonats)
Ries curtes i estretes.
- La costa gallega: des de la Punta d’Estaca de Bares i el cap Ortegal fins la frontera
amb Portugal.
Destaquen les ries: ries altes i ries baixes (més profundes).
- La costa atlàntica andalusa: entre la frontera portuguesa i el penyal de Gibraltar.
Amples planes costaneres que formen costes baixes i
sorrenques.
Formació de dunes.
L’acció de les corrents marines poden formar fletxes litorals
(braços de sorra) que es disposen en paral·lel i configuren un
cordó litoral.
7.2.Les costes mediterrànies:
 costes baixes i rectilínies formant arcs separats pels caps de
Creus, la Nau, Palos i Gata.
Es distingeixen platges, cales petites, albuferes i tómbols
(franges de sorra).

- Litoral català: des de la frontera francesa fins el delta de l’Ebre. Presenta relleus
contrastats: deltes, planes litorals, costes
acinglerades i costes abruptes (Costa Brava) .
Deltes com ara l’Ebre, Llobregat, Besòs i Tordera.
- El golf de València: des del Delta de l’Ebre fins el cap de la Nau.
Plana costanera en forma d’arc amb sediments marins i t
terrestres.
Alternança de platges, aiguamolls, albuferes i tómbols
(penyal de l’Ifac).
- La costa de Múrcia i Andalusia: - o costa Bètica.
Des del cap de la Nau fins el penyal de Gibraltar.
Costa tallada per les serralades Bètiques, camps de dunes i
albuferes.

Costa Cantàbrica Costa Gallega Punta de Estaca

de Bares Rias
Baixas Costa Atlàntica Andalusa
Fletxa del Rompido Huelva Penyal de Gibraltar

Litoral Català Litoral Català

Parc Natural del Delta de l’Ebre Costa Brava

Golf de València

L’Albufera de València Cap de la Nau

Costa andalusa i murciana Costa andalusa i Murciana

 Punta Paloma (Huelva) Mar Menor (Múrcia)

8. ELS RELLEUS INSULARS: LES BALEARS I LES CANÀRIES. Són dos arxipèlags
d’origen diferent: les Balears són terres emergides del relleu peninsular i les illes Canàries
són d’origen volcànic.

8.1.Arxipèlag balear: Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, Cabrera i Dragonera.

- Mallorca, Eivissa i Formentera són fragments emergits de la Serralada Subbètica. -
Menorca té origen en les Serralades Litorals Catalanes.
- Mallorca: serra de Tramuntana (Puig Major), Serres de Llevant i Depressió Central -
Menorca: banda de Tramuntana i al sud banda de Migjorn.
Arxipèlag Balear

Puig Major

(serra de Tramuntana) Badia d’Alcúdia

8.2.Arxipèlag canari: Lanzarote, Fuerteventura, Gran Canària, Tenerife, La Palma, La

Gomera i El Hierro.
- Format durant el plegament alpí pel trencament de les plaques tectòniques de
l’Atlàntic.
- Illes més planes: Lanzarote i Fuerteventura.
- Illes més muntanyoses: Gran Canària, Tenerife, La Palma, La Gomera i El Hierro. -
Relleu volcànic, complex: cons volcànics, calderes, barrancs, banyons volcànics,
colades, penya-segats i platges.
- El Teide (3718m) volcà actiu.
- Vall de la Orotava (Tenerife) ric en agricultura.

Arxipèlag Canari

Cañadas

del Teide Penya-segats a Tenerife

Vall de
la Orotava Lanzarot