L'ÉSSER HUMÀ

DAVANT LA MALALTIA
UD2. Introducció a la patologia
Joan Lorenzo Pujol
NA1. TERMINOLOGIA MÈDICA:
ARREL, PREFIXOS I SUFIXOS
 QUÈ ÉS LA PATOLOGIA?
La patologia és la part de la medicina encarregada de l’estudi de les malalties.

Conèixer les causes de les malalties és molt útil per a un bon diagnòstic basat en
l’entrevista clínica (el pacient refereix els símptomes) i l’examen físic (el metge
busca signes) i les proves complementàries, per fer posteriorment el tractament.
 QUÈ ÉS L’ETILOGIA?

L’etiologia és la part de la medicina que estudia les causes de les malalties. Per exemple, pot dir que

una malaltia té una etiologia vírica quan està causada per un virus o una etiologia bacteriana quan

està causada per un bacteri.

 QUÈ ÉS LA SALUT?

Segons l’OMS, la salut és un estat de benestar físic, mental i social, i no tan sols l’absència
d’afeccions o malalties.

La salut subjectiva, que no sempre es correspon amb la

realitat i que depèn de la percepció de cada persona.

La salut objectiva, que és l’aspecte que influeixen la

capacitat de funcionar de l’organisme i que pot ser
observable per altres persones o aparells de diagnòstic.
 QUÈ ÉS LA MALALTIA?

Es considera malaltia la sensació o la presència real de trastorns biopsicosocials d’una persona.

Perquè hi hagi malaltia és necessari que hi hagi la combinació de

tres elements (tríada):

• Agent causal: element que causa la malaltia o font d’infecció.

• Hoste susceptible: persona que emmalalteix.
• Medi ambient: entorn que afecta les condicions de vida de les
persones o mecanisme de transmissió.
• Període prepatogènic: Fase anterior a la malaltia. La malaltia no s’ha desenvolu- pat

• Període patogènic: Hi ha malaltia. Es divideix, en dos períodes:

• Període patogènic subclínic. Hi ha malaltia, però encara no és detectable (no hi ha signes

ni símptomes). La malaltia pot evolucionar a la següent fase o bé curar-se.

• Període clínic: Hi ha malaltia i és detectable. Es la fase de malaltia declarada. La persona

se sent malalta i hi ha aparició de signes i símptomes.

• Període postclínic: La malaltia ha desaparegut, però ha deixat seqüeles.

Altres conceptes a tenir en compte en les malalties, relacionats amb l’extensió geogràfica afectada
són:

• Epidèmia: Malaltia que es propaga durant un temps determinat en una zona geogràfica,

afectant en aquest temps a un gran número de persones.

• Pandèmia: Malaltia que afecta a zones geogràfiques molt extenses.

• Endèmia: Malaltia que es troba permanentment en una grans extensions d’una zona

geogràfica.
EL LLENGUATGE SANITARI
(PDF)
NA2. SEMIOLOGIA (ESTUDI DELS SIGNES
I DELS SÍMPTOMES)
 QUÈ ÉS LA SEMIOLOGIA MÈDICA?

La semiologia mèdica es l’estudi de les manifestacions de les malalties, tant

les manifestacions clíniques objectives i mesurables (signes) com les
percepcions subjectives i no mesurables (símptomes).
 SIGNES
Les manifestacions clíniques que són perceptibles per la persona que du a terme l’exploració física
(inspecció, palpació, percussió, auscultació, olfacte) o be mitjançant tècniques diagnòstiques (diagnòstic
per imatge, estudis mitjançant impulsos elèctrics, estudis biològics o proves funcionals).

EXEMPLES:

• La febre (es pot mesurar amb un termòmetre).

• La ginecomàstia (es pot veure l’engrandiment de les mames en els homes).
• L’eritema (es veu l’envermelliment d’una zona del cos).
• L’esternut (es veu l'expulsió violenta i sorollosa d’aire dels pulmons).
 SÍMPTOMES
Són manifestacions de la malaltia perceptibles per la persona malalta
i que no es poden comprovar amb l'exploració o les tècniques diagnostiques.

EXEMPLES:

• El dolor (no hi ha cap aparell que el mesuri, i per això hi ha escales subjectives).
• Les nàusees
• La cefalea
• L’astènia
• El mareig
 LA SÍNDROME
És el conjunt de signes i símptomes que es presenten alhora i defineixen un estat patològic.

LES MALALTIES
Són entitats clíniques completes de les quals es coneixen els mecanismes, la causa, les manifestacions, el
diagnòstic, el tractament i el pronòstic.
 SIGNES MÉS COMUNS
Els signes són les manifestacions patològiques mesurables per l’examinador (habitualment un sanitari).
Per tant, poden ser visibles, audibles, palpables i/o es poden olorar.
 FEBRE
La febre és l’elevació de la temperatura corporal per sobre dels valors normals, entre 38 i més de 40ºC.
• Els valors normals de la temperatura corporal en els adults sans oscil·len entre 36 i 37 ºC en la
temperatura axil·lar i bucal, mentre que la temperatura rectal és 0,5 ºC més elevada.
• La temperatura pot ser més baixa o més alta del que es considera “normal” en els casos següents:
• Hipotèrmia: la temperatura és més baixa del normal.
• Febrícula: la temperatura oscil·la entre 37,1 i 37,9 ºC. Si està entre 38 i 40ºC rep el nom
d’hipertèrmia, i si és més elevada de 40 ºC és hiperpirèxia.
• La febre és un signe poc específic, ja que pot ser deguda a diferents causes, i està relacionada
habitualment amb l’estimulació del sistema immunitari de l’organisme.
• La febre molt elevada o acompanyada de símptomes molt acusats ha de ser tractada.
• Els fàrmacs més utilitzats en el tractament de la febre són els antipirètics (pirèxia significa ‘febre’),
com el paracetamol i el grup dels antiinflamatoris no esteroideus (AINE), com per exemple, l’ibuprofèn.
També poden ser efectives les mesures físiques per fer baixar la temperatura, com ara compreses
humides o banys temperats.
 TOS
La tos és una reacció de l’organisme a una irritació. És un reflex vital, un mecanisme de defensa. Es una
expulsió sorollosa, més o menys violenta, de l’aire dels pulmons.
• La tos, grosso modo, es pot classificar en quatre tipus diferents:

• Tos seca o irritativa: no s’acompanya d’expectoració.

• Tos productiva: hi ha expectoració.

• Tos crònica: dura més de quatre setmanes, molt freqüent en persones fumadores.

• Tos deguda a fàrmacs: pot ser a causa de l’administració d’alguns fàrmacs antihipertensius, els

anomenats inhibidors ECA, que són fàrmacs que abaixen la pressió arterial.
• La tos pot provenir de la simple acumulació de substàncies estranyes en vies respiratòries, com
els mocs, però no sempre és així. El tractament varia en funció de la causa.
• Per exemple, en el cas d’algunes malalties que causen tos, com les al·lèrgies, l’asma, la malaltia
pulmonar obstructiva crònica (MPOC), les infeccions respiratòries o determinats càncers.
• Es poden indicar fàrmacs antitussígens en cas de tos seca, així com mucolítics o expectorants en
cas de tos productiva. En cas de tos productiva és molt important que no s’utilitzin antitussígens
(excepte si hi ha prescripció mèdica).
• La tos seca és sovint un dels primers signes del refredat comú, que amb freqüència esdevé tos
productiva al cap d’uns dies.
• És recomanable tractar la tos com més aviat millor per evitar qualsevol complicació: beure molta
aigua i especialment begudes calentes (infusions per a la tos) amb mel; humidificar les
habitacions, ja que la sequedat propicia la tos; i rentar-se sovint les mans per evitar la transmissió
de patògens sensibles (bacteris, virus), etc.
 CIANOSI
La cianosi és el fenomen que es dóna quan la pell i les mucoses tenen un color blavós per causa d’una
oxigenació insuficient dels teixits (hipòxia).
• Si apareix en un primer moment en les zones distals de l’organisme (puntes dels dits de mans i
peus, cianosi localitzada) es parla de cianosi perifèrica i indica que la causa és una malaltia
circulatòria, ja que la sang oxigenada no arriba als punts allunyats, encara que hagi sortit oxigenada
del cor.
• En canvi, si afecta la pell o les mucoses de tot el cos es tracta de cianosi central i indica que la
malaltia és d’origen respiratori o sanguini, ja que la sang del cos no està prou oxigenada i des del
cor ja no surt prou oxigenada.
• La cianosi perifèrica es dóna quan les mans o els peus són en aigua molt freda durant un temps
perllongat. Les extremitats es tornen blavoses, sobretot a la zona ungueal.
• Responen molt bé a l’aplicació de mesures tèrmiques (calor progressiva).
• La cianosi central es pot donar en determinats nounats que tenen greus problemes amb les vies
respiratòries, la respiració o el cor i la circulació d’origen congènit.
• En aquests nadons, la cianosi requereix correcció i avaluació immediata. És l’anomenada
síndrome del nadó blau.
 ICTERICIA
La icterícia fa que la pell i les parts blanques dels ulls es posin de color groc a causa de la presència de

bilirubina.

• La bilirubina és una substància química de color groc que prové de la degradació de l’hemoglobina,

substància que transporta l’oxigen als glòbuls vermells.

• La bilirubina es troba a la bilis, un líquid segregat pel fetge que ajuda a pair els aliments.

• Quan el fetge funciona normalment, elimina la majoria de la bilirubina del cos.

• Si el fetge està malmès, la bilirubina pot sortir del fetge i passar a la sang.
 És un signe perquè s’observa la coloració groga.

La icterícia pot presentar-se per diversos motius, com ara malalties de la sang, síndromes genètiques,
infeccions, reaccions a medicaments i malalties hepàtiques com l’hepatitis o la cirrosi.
 DIARREA
La diarrea és un augment en la freqüència de les deposicions (més de tres al dia) acompanyada d’una
disminució de la seva consistència.

• De vegades, la diarrea pot contenir sang, moc, pus i aliments no digerits.

• La diarrea pot ser aguda (dura menys de dues a tres setmanes) o crònica (d’almenys quatre setmanes
de durada).
• Si la diarrea es pateix durant un temps perllongat la persona podra quedar desnodrida, ja que els

nutrients no s’absorbiran adequadament.

• La causa més freqüent de diarrea aguda és la infecciosa, que pot ser produïda per bacteris que

viuen en el menjar o l’aigua i, per tant, adquirida per intoxicació alimentària.

• També pot ser diarrea per virus (gastroenteritis vírica, de caràcter lleu i que desapareix

espontàniament en uns dies) o per paràsits.

• També és freqüent l’anomenada diarrea del viatger, que apareix en persones que han viatjat a altres

països, durant la primera setmana de viatge.

Existeixen altres causes de diarrea, a més de les infeccions:

• Efectes secundaris d’alguns fàrmacs (quimioteràpia, laxants que continguin magnesi, glicerina...).

• Diarrees després de tractaments amb antibiòtics.

• Problemes de digestió de certs aliments (intolerància a la lactosa).

• Etc.
• En casos lleus de diarrea s’aconsella beure una gran quantitat de líquids que continguin aigua,

sals i sucre, com els sèrums que venen a les farmàcies, o begudes isotòniques.

• També és indicada una dieta sense fibra, amb iogurts naturals, arròs blanc amb l’aigua de

cocció, patata o pastanagues cuites, peix bullit i carn a la planxa, i anar introduint, de forma

progressiva i a mesura que el pacient es vagi trobant millor, altres aliments suaus.
 RESTRENYIMENT
El restrenyiment és una evacuació intestinal escassa, amb tres o menys evacuacions en una setmana. La
femta pot ser dura i seca i sovint en petita quantitat, amb gran esforç i evacuació dolorosa.
El restrenyiment pot tenir diverses causes:

• La utilització de fàrmacs que provoquen restrenyiment (codeïna, anticonceptius orals o ferro).

• Els costums.

• La dieta.

• Etc.
Per tant, el restrenyiment està fortament lligat als costums i a la dieta dels pacients.

Hi ha molts hàbits per prevenir el restrenyiment:

• Menjar més fruita, verdura i gra, que són rics en fibra.

• Reduir el consum de sucres simples, així com d’aliments processats.

• Beure abundant aigua i altres líquids saludables.

• Fer suficient exercici físic.

• Etc.
 HEMORRÀGIA
L’hemorràgia és un flux de sang que prové del trencament de vasos sanguinis (venes, artèries o capil·lars).

Segons l’origen de l’hemorràgia, es parla:

• Hemorràgies internes (quan la ruptura és d’un vas del cos humà i el vessament és intern).
• Hemorràgies externes (quan la ruptura del vas del cos humà és a través de la pell)
• Hemorràgies a través d’orificis naturals del cos, com succeeix a la boca, el recte, la vagina, el nas,
l’oïda i els ulls.
Una altra forma de classificar les hemorràgies és segons el tipus de vas trencat:

• Hemorràgies arterials

• Venoses

• Capil·lars.

La visió de la sang, en certes persones, pot generar ansietat i de vegades mareig. Per tant, com a
sanitaris cal tranquil·litzar el pacient i convidar-lo a seure o a tombar-se si es considera
necessari.
La principal mesura davant d’una hemorràgia externa és:

• La pressió directa per detenir el sagnat, amb posterior embenat i desinfecció de la ferida.

• La realització de torniquets ha d’estar restringida a hemorràgies massives, pel risc de necrosi del

membre sagnant. La pèrdua d’un volum quantiós de sang se supleix amb la transfusió de sang en un

centre hospitalari.
 SÍMPTOMES MÉS COMUNS
Els símptomes són manifestacions subjectives de la malaltia que tan sols la persona afectada manifesta.
El sanitari, per tant, no pot comprovar amb cap aparell de mesura que realment existeixen, tan sols ho sap
perquè el pacient manifesta/diu que els té.
 MAREIG
El mareig és un malestar general que pot anar acompanyat de mal de cap, pal·lidesa, descens de la pressió
arterial, suor freda, vertígens o vòmits.
• Quan és degut al moviment rep el nom de cinetosi.

• Pot ser degut a: moviments bruscos i continuats, en aquests casos es diu cinetosi (per exemple, en

viatges en avió, cotxe, vaixell...), ansietat, processos digestius, tòxics, trastorns neurològics,

hipotensió...

• Si el mareig és degut a la cinetosi es pot evitar abans de començar els viatges amb fàrmacs

antihistamínics.
• Com a consells, abans de viatjar cal estar al màxim de relaxat possible i evitar els àpats copiosos.

• Tampoc no és bo estar en dejú, ja que els àcids gàstrics poden incrementar la sensació de nàusees.

• Durant el viatge el millor és beure i menjar en petites quantitats, el mínim possible, aliments simples i

begudes no alcohòliques.

• El motiu pel qual l’alimentació és molt important quan viatgem és perquè l’estómac és un òrgan molt

sensible als moviments.

• Cal posar atenció a la temperatura i la ventilació.

• La respiració és important: respirar de manera pausada i profunda ajuda a evitar el mareig i, si es

produeix, ajuda a controlar-lo millor.

• Es recomana que davant del mareig es tracti de mantenir els ulls oberts, aturar-se i mirar algun punt

fix situat al davant.

 DISPNEA
La dispnea és la sensació de dificultat per respirar o de falta d’aire. És una sensació de respiració incòmoda,
ja que el cos humà regula l’acció de respirar de forma involuntària.
Les causes més comunes de dispnea són:

• Problemes cardíacs i problemes pulmonars.

• Persones amb anèmia, persones amb estrès o ansietat.

• Malalts crònics.

Alguns consells per a les persones amb dispnea, sota supervisió, són:

• L’exercici físic d’intensitat variable ajuda a l’intercanvi de l’aire (oxigenació) i a mantenir-se en bona

condició.

• Les tècniques de relaxació poden disminuir l’ansietat.

• Restringir tòxics com l’alcohol i el tabac.

• Dormir amb el capçal del llit elevat o bé incorporar dos o tres coixins al cap (posició de Fowler), ja que

pot ajudar a facilitar la respiració.

El tractament per a la dispnea pot ser molt diferent, segons quina sigui la causa que l’origina. Des

d’antibiòtics (en afeccions pulmonars) fins a diürètics (per problemes cardíacs), passant per psicofàrmacs

(quan la causa és l’ansietat) poden ser tractaments eficaços per a aquest símptoma.
 FATIGA
La fatiga és la falta d’energia.
Pot anar acompanyada de dos símptomes:

• La somnolència (tenir ganes de dormir, que fins i tot pot provocar que la persona es quedi adormida

en situacions inapropiades).

• L’apatia (sentiment de no importància del que ocorri).

Té nombroses causes:

• Com els esforços físics.

• La manca de son.

• L’estrès.

En general és un símptoma molt comú que no sol ser indicatiu de malalties, encara que si no marxa en

un temps prudencial pot emmascarar alguna malaltia més greu, com és el cas de malalties com la fatiga

crònica, la fatiga mental o el càncer.

 PRURIT
El prurit és el desig incontrolable de rascar-se la pell per una sensació de disconfort o irritació.
• Quant a la localització, pot ser generalitzat per tot el cos o bé localitzat en una zona específica.

• La causa més comuna del prurit localitzat és una irritació (química, ambiental o per algun

organisme) que provoca alliberament d’histamina amb la consegüent necessitat de rascar-se.

• Si aquest desig és generalitzat pot ser degut a altres malalties sistèmiques, com estrès, infeccions

o al·lèrgies.

• Si la causa és localitzada, el tractament pot consistir en l’administració tòpica de cremes amb

corticoesteroides o teràpies amb llum (fototeràpia).

• Mentre que si la causa és més generalitzada se sol anar a la causa que l’ha provocat, com un

tractament antibiòtic, si la causa ha estat una infecció.

 NÀUSEA
La nàusea és la sensació de malestar en l’estómac, com si es vomités.
• És un símptoma molt comú, sobretot en dones embarassades, i en general no té una malaltia de fons,

encara que s’ha de vigilar si el vòmit perdura més de 24 hores, si hi ha hematèmesi (expulsió de

vòmit amb sang) o si hi ha mal de cap o abdominal important.

• El tractament depèn de la causa que la provoqui, encara que és força comuna l’administració de

medicaments antiemètics i l’evitació de situacions com olors fortes i aliments que puguin provocar

aquesta sensació.
 DISFÀGIA
La disfàgia és la sensació de dificultat d’empassar els aliments sòlids o líquids de la boca fins a l’estómac.
• Pot aparèixer en qualsevol edat, encara que és més comuna en gent gran, que necessiten més temps

i esforç per empassar certs aliments i begudes, i en persones sense capacitat de deglució. En aquests

casos és de caràcter persistent i requereix tractament, ja que pot causar deshidratació, malnutrició i

infeccions respiratòries.

• Les causes que poden provocar la disfàgia poden ser molt diverses, com les neurològiques

(Alzheimer, Parkinson, ELA) i les alteracions musculars com la miastènia greu o la distròfia

muscular.

• El tractament depèn de la causa que l’ha originat, però, en general sol incloure canvis d’hàbits

alimentaris (dividir els àpats) o fer teràpia de deglució (els logopedes poden ensenyar a realitzar

certes activitats per ajudar a empassar). En els casos de desnutrició i deshidratació severes es pot

fer necessària una nutrició enteral, que es pot realitzar per via oral en fases inicials o bé mitjançant

sondes segons les característiques del pacient.

 CLASSIFICACIÓ DE LES
MALALTIES
La nosologia és la branca de la medicina que estudia la classificació de les malalties.

Segons la durada de la malaltia:

• Agudes: de fins a 40 dies.
• Hiperagudes: si cursen en menys de set dies.
• Subagudes: si el seu curs és de més de set i menys de 40 dies.
• Cròniques: si superen els 40 dies.
A Catalunya, les cinc malalties agudes més freqüents que s’atenen a atenció primària són, de
major a menor:

1. Els refredats.
2. La bronquitis.
3. Les infeccions urinàries
4. Les gastroenteritis.
5. Les amigdalitis agudes.

Els principals trastorns crònics a Catalunya són:

1. Malalties cròniques lligades a l’aparell locomotor (artrosi, artritis, reumatisme o mal d’esquena).
2. Malalties cardíaques.
3. Migranyes.
4. Depressió.
5. Al·lèrgies.
6. Anèmia.
Segons el component de l’esser humà afectat:
• Somàtiques: afecten algun òrgan. Es poden anomenar també malalties mèdiques.
• Mentals: afecten la part del component psíquic de l’esser humà.
• Socials: qualsevol de les anteriors, sempre que les seves conseqüències siguin greus per a la
societat.

A vegades es troba una malaltia que és psicosomàtica. Per exemple, el síndrome de colon irritable.
També pot passar a la inversa: que un procés somàtic tingui influencia en la psique. Per exemple, en
la menopausa a la dona sovint es produeix una descomposició hormonal que ve acompanyada de
canvis emocionals i psíquics.
El mateix passa amb les anomenades malalties psicosocials. Ex: Estrés, ansietat…
Per tant, en realitat tota malaltia està influenciada per factors somàtics, mentals i socials que es
retroalimenten.
Altres formes de classificar les malalties de forma general atenent a la causa o la funció afectada:

• Infeccioses: causades per agents infecciosos com bacteris, virus o prions. Un exemple és la

tuberculosi, causada pel bacteri Mycobacterium tuberculosis, d’afecció majoritàriament

pulmonar.

• Inflamatòries: presenten una reacció inflamatòria deguda a agents biològics (procesos

infecciosos), agents físics (radiacions, calor, fred) o químics (àcids i bases fortes). Hi ha

envermelliment, inflor, dolor i calor a la part afectada. En el mecanisme de la inflamació hi ha

alliberació d’histamina, que transmet sensació de dolor.

• Neoplàsiques: es donen per la proliferació incontrolada de cèl·lules anòmales, sense cap funció

biològica, que generalment formen tumors.

• Malignes o càncer: solen cursar amb metàstasi i creixement ràpid.

• Benignes: és més fàcilment curable, no sol haver-hi metàstasi i és de creixement lent.

• Degeneratives: són conseqüència de la degeneració per alteració cel·lular. Per exemple, l’Alzheimer.

• Immunitàries: poden ser al·lèrgiques, on hi ha una reacció exagerada del sistema immune, que és un

mecanisme de defensa de l’organisme contra els agents externs que considera una amenaça. Per

exemple: l’asma bronquial, la rinitis al·lèrgica o la conjuntivitis al·lèrgica.

• Autoimmunes: l’origen de les quals és en les mateixes cèl·lules del cos, que són considerades pel

sistema immunitari com a agents externs i com una amenaça. Per tant, el sistema immune acaba

atacant les cèl·lules del propi cos. Per exemple: artritis reumatoide o la psoriasi.
• Carencials: es produeixen per dèficit de nutrients essencials a la dieta, per manca d’absorció del

nutrient o per la incapacitat de produir alguna substància essencial. Per exemple: l’escorbut, que és una

malaltia deguda a la manca de vitamina C a la dieta manifestada per inflamació i sagnat de genives, etc.

• Congènites: es manifesten des del naixement, degudes a trastorns esdevinguts durant el

desenvolupament embrionari, durant el part o per herència genètica. Aquest tipus de malalties afecten el

funcionament del cos humà i poden afectar l’estructura de l’organisme, provocant malformacions.

• Endocrines: hi ha una alteració de les funcions de les glàndules productores d’hormones, que són

missatgers químics al cos que viatgen a través de la sang cap a teixits i òrgans. Exemple: diabetis tipus

2, hipotiroïdisme.
• Psiquiàtriques: afecten la psique. També s’anomenen psicopatologies. Aquest tipus de malalties es

manifesten com a alteracions en el procés del comportament, emocions, relacions socials o la

facultat de reconèixer la realitat. No tenen una causa única, sinó que solen ser multifactorials (hi ha

factors biològics, psíquics i socials). Exemples: esquizofrènia, hiperactivitat.

• Professionals: són conseqüència directa del treball. Exemples: la silicosi en miners, de

desenvolupament lent i que inclou els següents signes i símptomes: dispnea (dificultat respiratòria), tos,

fatiga, dolor, taquipnea (respiració ràpida) i fatiga crònica.

 MALALTIES PER APARELLS I/O
SISTEMES
• Malalties respiratòries: Hi ha nombroses malalties que afecten les vies respiratòries altes (fosses

nasals, faringe, laringe) o baixes (tràquea, bronquis fins a pulmons), de caràcter lleu i de durada curta.

• Les manifestacions clíniques més corrents inclouen l’aparició de dispnea (espontània o associada a

l’esforç), roncs i/o sibilàncies, augment de les secrecions, hemoptisi (presència de sang

provinent de l’aparell respiratori) i tos productiva. Pot aparèixer febre (si s’associa a infecció) i

cianosi (en casos més greus). Alguns exemples són: asma, emfisema, tuberculosi i malaltia

pulmonar obstructiva crònica (MPOC).

• Malalties cardiovasculars: Les malalties que afecten el cor (cardio) i els vasos sanguinis (vascular) són les

anomenades malalties cardiovasculars. Els trastorns cardiovasculars són una de les principals causes de

mortalitat als països occidentals. Alguns factors de risc associats són l’edat, l’obesitat, el sedentarisme, el

tabaquisme, la dieta rica en greixos saturats i colesterol, la hipertensió arterial (HTA), el consum

d’anticonceptius orals...

• Les malalties cardíaques de caràcter més freqüent són les següents: cardiopatia isquèmica (com

angina de pit i infart de miocardi), hipertensió arterial (HTA) i arítmies. Solen cursar amb dolor localitzat

en el tòrax (dolor precordial), que es pot irradiar a altres zones i es poden acompanyar de sudoració,

nàusees, vòmits, dispnea i edemes.

• Les malalties vasculars més freqüents són: arterioesclerosi, accident vascular cerebral (AVC) o ictus,

arteritis, flebitis, varius i la malaltia tromboembòlica venosa (MTEV).

Per prevenir aquest tipus de malalties, de manera molt general, s’aconsella:

• Dieta sana, equilibrada i amb productes de temporada

• Beure aigua per a una bona hidratació.

• Deixar de fumar i els hàbits tòxics.

• Fer activitat física regular.

• Controlar el pes corporal.

• Disminuir l’estrès psicosocial.

 MALALTIES DIGESTIVES I
METABÒLIQUES
La malaltia associada al sistema digestiu pot estar associada a processos inicials, com la disfàgia, els

vòmits, la pirosi, les diarrees o el restrenyiment. Sovint hi ha inflamacions de les mucoses: aquest és el cas

de l’esofagitis, la gastritis o l’hepatitis, que poden ser de naturalesa aguda (sovint més transitòria) o bé

crònica.

Alguns casos són candidats a cirurgia, com l’apendicitis, la litiasi biliar, les varius esofàgiques o el

carcinoma gàstric o de còlon.

Entre les malalties metabòliques destaca la diabetis. Constitueix un grup de malalties caracteritzades per

alts nivells de glucosa a la sang (glicèmia elevada) causats per defecte en la producció d’insulina, en la

seva acció o en ambdues. La simptomatologia habitual inclou polidípsia, poliúria i polifàgia.

Existeixen diversos tipus de diabetis:

• Diabetis tipus 1: Insulinodependents.

• Diabetis tipus 2: Generalment comença en edat adulta, amb resistència a la insulina.

• Diabetis gestacional: És una intolerància a la glucosa que es produeix en algunes dones durant

l’embaràs i que, generalment, desapareix en finalitzar aquest.

 MALALTIES I TRASTORNS
OSTEOMUSCULARS

L’origen de les malalties i els trastorns osteomusculars pot ser traumàtic (fractura, esquinç, luxació),

degeneratiu (osteoporosi) o genètic (distròfia muscular). Els casos més lleus poden causar molèsties, però

els més greus poden causar grans incapacitats. Inclouen dolor, calor local, inflamació, limitació o

impotència funcional del membre afectat.

 MALALTIES DE L’APARELL
GENITOURINARI

L’aparell urinari, entre altres funcions, és l’encarregat d’alliberar l’organisme de les substàncies tòxiques i de

residu que s’acumulen en el torrent circulatori, eliminant-les a l’exterior a través de l’orina. Les malalties i

les alteracions renals porten associades alteracions de l’orina.

Les malalties més destacables de l’aparell urinari són: la insuficiència renal (IR), el còlic nefrític, la

cistitis, les infeccions urinàries i els tumors.

Quant a les alteracions de la funció urinària, les més significatives són:

1. En la diüresi (quantitat d’orina produïda en un temps determinat, considerant fisiològic les diüresis de 1.500

mL):

• Poliúria: micció de volums d’orina superiors als que són fisiològics (superiors a 2,5 L/dia).

• Oligúria: micció de volums d’orina inferiors als que són fisiològics (inferiors a 500 mL/dia).

• Anúria: falta total d’orina o diüresi nul·la.

2. En la micció:

• Incontinència urinària o micció involuntària: La persona afectada té una necessitat sobtada i urgent

d’orinar però és incapaç de retenir l’orina.

• Disúria: dificultat per orinar o dolor durant la micció.

• Pol·laciúria: augment en la freqüència de les miccions durant el dia, que solen ser de baixa quantitat.

• Nictúria: augment de la freqüència en la micció d’orina a la nit.

• Tenesme vesical: sensació contínua d’orinar que no desapareix després de la micció.

• Enuresi: emissió involuntària d’orina durant el son (es considera després dels quatre anys, quan ja hi

ha control vesical).
3. En la composició de l’orina:

• Hematúria: presència d’hematies o glòbuls vermells a l’orina.

• Leucocitúria: presència de més de cinc leucòcits per camp a l’orina. Quan té valors elevats de

leucòcits es denomina piúria (presència de pus).

• Glucosúria: presència de glucosa a l’orina.

Per detectar les possibles alteracions s’utilitzen les tires reactives:
NA3. DOLOR
1. Característiques generals del dolor

El dolor és una experiència humana universal, molesta i desagradable, que sol

ser el motiu més freqüent de demanda de cures de salut. És un signe que hi ha
algun problema en l’organisme i és un mecanisme d’alerta per avisar-nos que hi
ocorre alguna cosa anòmala.

El dolor té dos components bàsics i una sèrie de característiques:

• El perceptiu: mitjançant la percepció, reconeixem l’estímul nociu, localitzem la sensació dolorosa

en el temps i en l’espai i en copsem la intensitat.
• L’afectiu: defineix la resposta o la conducta emocional de l’individu davant el dolor.
• El dolor és un símptoma, no un signe; és subjectiu (subjecte a la informació que dona el mateix
pacient).
• El dolor és sempre real per a qui l’experimenta i això inclou el dolor psicogen, que és un tipus de
dolor generat psicològicament, però no irreal.
• El dolor físic i el dolor psíquic són ben sovint inseparables; l’un porta a l’altre.
• No hi ha necessàriament una relació lineal quantitativa entre la intensitat de la sensació
dolorosa i les característiques de la lesió física que pretesament la provoca.
2. Tipus de dolor
2.1. Segons la durada
2.2. Segons el mecanisme que el produeix

• És inusual trobar un origen pur del dolor, ja que ben sovint la seva producció sol associar-se a
aspectes tant físics com psicològics.

• De vegades, es parla de dolor fantasma, que és el que es refereix al produït en una part del
cos que ja no existeix (com en els casos d’amputació).
 3. Fisiologia i percepció del dolor

A la pell, les parets arterials i altres teixits interns (com el periosti) hi ha receptors del dolor. En general,
els tipus d’estímuls que els poden activar són mecànics, tèrmics, químics i elèctrics.

3.1. Fisiologia del dolor

• El senyal dolorós es transmet per les fibres nervioses (nociceptors) a
distinta velocitat i viatja a través dels nervis perifèrics que recorren el cos
cap al sistema nerviós central. Entra a la medul·la espinal per les arrels
dorsals (banya medul·lar posterior), una regió que actua «classificant » els
missatges del dolor, i, des d’allà, l’estímul es dirigeix al tàlem (centre
sensitiu cerebral), des d’on es comunica amb l’escorça. En aquest punt, la
sensació dolorosa es fa conscient i es perceben la intensitat i la
localització del dolor.
• La disminució o alleujament del dolor comença amb un senyal que es
transmet des del cervell fins a la medul·la espinal, on s’alliberen
endorfines, substàncies químiques que disminueixen el dolor. Les
endorfines són polipèptids endògens que s’enllacen a receptors d’opiacis
en diverses zones del cervell i, d’aquesta manera, augmenten el llindar
del dolor.
Esquema de la producció, la
transmissió i la resposta al dolor..
3.2. Percepció del dolor

• La percepció del dolor inclou la manera com la persona l’interpreta. El llindar és la mínima
intensitat d’un estímul que una persona necessita per reconèixer-lo com a dolorós. Aquest
llindar és semblant per a tots els individus.

• La tolerància al dolor és la capacitat que té l’individu per suportar-lo.

• Com que el dolor és una vivència personal, la interpretació i el control estan condicionats per
diversos factors, com ara antecedents o experiències passades, creences culturals i religioses,
edat, ambient, fatiga, cansament, tensió emocional i altres aspectes.

• Però també hi ha una sèrie de prejudicis, creences i pors, tant per part dels professionals com
per part dels pacients i les seves famílies, que dificulten l’alleujament del dolor.
Obstacles a l’alleujament del dolor.
4. Respostes al dolor
4.1. Diversitat d’aspectes que condicionen el dolor

Aspectes condicionants del dolor.

4.2. Respostes globals

Respostes globals al dolor.

5. Procediments per controlar el dolor
5.1. Valoració i diagnòstic d’infermeria

La valoració es fa sobre la durada, la localització, la

quantitat, la qualitat, la cronologia, els factors agreujants i
els fenòmens associats amb el dolor.

La valoració del dolor es farà en primer lloc mitjançant

aquestes preguntes:

• On fa mal.
• On s’origina i cap a on va.
• Com és.
• Des de quan fa mal.
• Quan fa mal.
• Quant de mal fa: per a això hi ha escales:
- Categòriques verbals.
- Categòriques numèriques.
- Analògiques visuals.
Distintes escales per valorar el dolor.
A. Valoració del dolor en ancians i nens

En ancians i en persones amb trastorns mentals, l’avaluació del dolor es fa més dificultosa pel fet de
no poder aplicar-hi escales analògiques.

Amb aquest grup de malalts, s’usen escales numèriques basades en l’observació de l’equip que els
atén, com l’escala denominada STAS (support team assessment schedule), en què el dolor es
classifica de 0 a 4, segons la repercussió en el malalt:

• 0: no hi ha dolor.
• 1: dolor ocasional o lleu. El pacient segueix la seva vida normal.
• 2: molèstia moderada. El dolor limita alguna activitat que és possible dur a terme, malgrat l’afecció
de la malaltia.
• 3: dolor intens. Activitat i concentració clarament afectades pel dolor.
• 4: dolor insuportable. És impossible pensar en una altra cosa.
En el cas dels nens, cal desenvolupar la imaginació i incloure codis de colors amb distint significat,
escales que reprodueixen cares de nens amb expressions de dolor (escala de cares de Wong-
Baker) o escales que valoren els comportaments del nen com un indici de l’alteració del benestar:
plor, expressió facial, expressió verbal, moviments del cos, tocar-se la ferida i moviment de les cames.

Escala de cares de Wong-Baker per classificar el dolor en nens de 3-7 anys.

B. Diagnòstic d’infermeria

• Després de la recollida de dades o informació sobre el dolor del pacient i la valoració pertinent, es
farà el diagnòstic d’infermeria.

• La planificació de les intervencions d’infermeria té com a objectiu global aconseguir o mantenir el

benestar de la persona.

• Alguns dels procediments que s’hi poden fer servir són cures generals que augmenten la
comoditat del pacient o eviten complicacions que li produeixen dolor, com mantenir net i estirat el
llit, afluixar un embenat, informar el pacient, evitar estímuls que desencadenen dolor i mantenir
una relació d’ajuda apropiada que redueixi l’ansietat i, per tant, eviti o disminueixi el dolor.

• També hi ha altres recursos terapèutics, com els exposats en la unitat sobre termoteràpia, que
poden estar indicats en l’analgèsia amb tractaments no farmacològics.
6. Procediments que requereixen intervenció mèdica o especialitzada
6.1. Administració d’analgèsics

Requereixen una ordre mèdica de tractament. Els analgèsics són fàrmacs que alleugen el dolor per
tal com n’alteren la percepció i la interpretació.

L’OMS ha proposat una escala analgèsica, formada per tres esglaons, per a l’administració gradual
de fàrmacs analgèsics associada a l’evolució i a l’increment de la intensitat del dolor.

En el caso de los niños

Escala analgèsica (segons l’OMS).

 En el caso de los niños

Fàrmacs inclosos en l’escala analgèsica de l’OMS (continua).

 En el caso de los niños

Fàrmacs inclosos en l’escala analgèsica de l’OMS (continua).

 En el caso de los niños

Fàrmacs inclosos en l’escala analgèsica de l’OMS (continuació).

A més a més, hi ha un altre grup, els coanalgèsics, que
s’utilitzen juntament amb els analgèsics de l’escala de
l’OMS i que actuen específicament sobre la causa que
provoca el dolor.

Els més usats són:

• Corticoides
• Antidepressius
• Anticonvulsius
• Benzodiazepines
• Neurolèptics
• Bifosfonats

L’administració d’analgèsics no ha de fer-se quan es

presenta el dolor, sinó que ha d’haver-hi una pauta
prescrita pel facultatiu de manera fixa, i amb un horari Visió general del tractament sistèmic del dolor.
regular, que ajudarà a controlar el dolor i n’evitarà
l’aparició.
6.2. Efectes adversos dels medicaments. Recomanacions

La majoria d’aquests efectes es poden prevenir i tractar. Poden ser precoços i tardans i/o
persistents:

• Restrenyiment
• Nàusees i vòmits
• Somnolència
• Marejos i sudoració
• Sequedat de boca
• Pruïja
• Retenció urinària

6.3. Administració d’anestèsics

Els anestèsics provoquen la interrupció química de la transmissió nerviosa del dolor, que es pot fer de
manera local, regional o general.
6.4. Neurocirurgia
Comprèn un grup d’activitats quirúrgiques que tenen com a finalitat interrompre de manera definitiva
les vies nervioses que transmeten el dolor. Es fa servir només com a últim recurs.
6.5. Estimulació elèctrica del nervi

És un mètode d’electroanalgèsia (TENS, transcutaneus electrical nerve stimulation) en què, amb

elèctrodes adherits o implantats a la zona que s’ha de tractar, s’inhibeix la transmissió d’impulsos
dolorosos mitjançant l’estimulació elèctrica o TENS (estimulació nerviosa transcutània).

És un mètode de fisioteràpia indicat en dolor d’origen neuropàtic.

Comprèn les aplicacions següents, que es duen

a terme sota control mèdic:

• Estimulació elèctrica transcutània.

• Estimulació elèctrica percutània.
• Estimulació de la columna dorsal.
• Estimulació per implant percutani epidural.
.

Aplicació de TENS a l’esquena per al tractament del dolor.

6.6. Iontoforesi

Procediment de fisioteràpia que consisteix a introduir substàncies

ionitzades a través de la pell per l’acció d’un corrent constant o galvànic. Es produeix un corrent elèctric
fins als elèctrodes, que estan connectats al pacient. L’elèctrode conté una capa, anomenada coixinet de
dipòsit, en què s’emmagatzema la medicació fins que passa al pacient.

6.7. Acupuntura

Utilitzada durant segles a la Xina, aquesta tècnica es basa en la inserció d’agulles de diferents
grandàries en distintes zones corporals per produir insensibilitat al dolor. Es recolza en la teoria de la
correcció de la desharmonia entre les forces vitals (yin i yang); mitjançant l’estimulació d’una zona, es
produeix el bloqueig d’una altra.
6.8. Hipnosi
La hipnosi va començar a emprar-se a Europa en el segle xvii. El seu objectiu és centrar o focalitzar
l’atenció i arribar a un estat de «supraconcentració» que selecciona els continguts que interessen en
aquest moment, i aconseguir així més eficiència en el processament cognitiu.

Durant la hipnosi, no hi ha pèrdua involuntària de control sobre un mateix. Produeix un estat alterat de
consciència a partir de les suggestions de l’hipnotitzador i, com a conseqüència d’això, es modifica
positivament la percepció del dolor.

L’eficàcia d’aquesta tècnica depèn de la receptivitat del pacient a la suggestió, de la creença en què és
una tècnica útil i de la seva predisposició emocional.
6.9. Biofeedback o biorealimentació

Es duu a terme per mitjans acústics o visuals que transmeten

el senyal ampliat del to muscular, la qual cosa permet
intervenir al pacient mitjançant altres tècniques (relaxació,
distracció, creació dirigida d’imatges) per disminuir la tensió
psíquica i l’ansietat relacionades amb el dolor. Es requereix un
llarg entrenament per poder desenvolupar-ne l’aplicació de
En el caso de los niños
manera eficaç.

Aquest mètode (de psicoteràpia cognitivoconductual) permet

que el mateix pacient es responsabilitzi del seu tractament
mitjançant l’ús d’un aparell que l’ajuda a aprendre a controlar
alguns mecanismes corporals (espasmes musculars, flux
sanguini) que intervenen en el dolor.

Sistema de biorealimentació.
7. Procediments d’infermeria
Després de l’aplicació d’una mesura d’alleujament del dolor, s’ha de comprovar si aquesta mesura ha
resultat satisfactòria o, al contrari, quins factors augmenten el dolor, per modificar-la o planificar més
intervencions.

7.1. Reduir la falta de coneixement

En el caso de los niños

7.2. Distracció

Té com a objectiu desviar l’atenció del pacient del seu dolor

i centrar-la en estímuls distints per disminuir-ne la
percepció.

A. Tècniques que distreuen l’atenció

• Visuals
• Auditives
• Tàctils cinestèsiques
• Projectades

És important que hi hagi una comunicació fluida

amb el pacient per planificar les mesures
d’alleujament del dolor.
7.3. Relaxació

Suposa reduir la rigidesa, la tensió i l’ansietat, i fomentar el son i el

descans, el benestar i l’eficàcia d’altres tractaments. Ensenya a
percebre la sensació dolorosa més objectivament i allibera el dolor
de la càrrega emocional que el converteix en patiment. Requereix
una postura còmoda, un ambient tranquil i la ment clara.

Hi ha diferents tipus de relaxació:

• Mitjançant el control de la respiració, alhora que es relaxa el cos. La pràctica del ioga és un
• Mitjançant la contracció-relaxació dels distints grups musculars. mètode eficaç de relaxació.

7.4. Creació d’imatges dirigides o il·lusions

Es parteix d’aconseguir la relaxació i, a partir d’aquí, demanar al pacient que descrigui el seu dolor amb
imatges per contrarestar-les, amb la conducció d’una altra persona, a la cerca d’alleujament. L’eficàcia
depèn de la capacitat de suggestió del pacient i de la confiança entre les dues persones que participen
en la tècnica. Pot facilitar una percepció de llibertat, encara que el pacient estigui immobilitzat al llit.
7.5. Estimulació cutània
És l’estimulació de la pell, amb distintes activitats, per contrarestar el dolor i reduir els
impulsos nerviosos que arriben al cervell. Els seus efectes són variables, però solen
disminuir la intensitat del dolor durant l’estimulació i després. A l’inici, pot resultar dolorosa i,
posteriorment, es percep l’alleujament del dolor.

L’estimulació cutània es pot dur a terme mitjançant:

• Massatges.
• Aplicació de calor o fred.
• Estimulació contralateral.

7.6. Altres mesures

Són eficaces les mesures que augmenten la comoditat, com:
• La higiene del pacient.
• La higiene del llit.
• L’adopció de postures correctes i còmodes.
• La creació d’un entorn agradable, principalment amb el
tracte adequat dels professionals. Un massatge pot ajudar a calmar el dolor.
NA4. L’EXPLORACIÓ MÈDICA
1. Exploració del pacient i preparació de la consulta
Quan un pacient arriba a l’hospital o a la consulta per primera vegada, el metge ha de fer-li un
interrogatori exhaustiu i ordenat sobre tots els seus antecedents clínics, i també sobre el seu estat
actual (anamnesi), que es completa amb l’exploració física. Totes aquestes dades es recullen en la
història clínica del pacient.
En l’anamnesi, el metge du a terme una entrevista exhaustiva en què interroga el pacient sobre
diferents aspectes a fi d’arribar a una orientació diagnòstica. Es fa com a pas previ a l’exploració
física.

Dades sobre els quals s’ha de preguntar al pacient durant l’anamnesi.

1.1. L’exploració física

És el conjunt de maniobres que el metge duu a terme de manera

general, sistemàtica i minuciosa per estudiar els signes i
valorar els símptomes que l’ajudin a orientar el diagnòstic.

A. Maniobres de l’exploració física

Fases de l’exploració física (continua).

Fases de l’exploració física (continuació).
B. Signes i símptomes
Signes clínics:
Són manifestacions objectives, clínicament fiables, que apareixen com a conseqüència d’una
malaltia o d’una alteració de la salut i que el metge pot observar o mesurar en l’exploració física del
pacient. Exemple: edema, envermelliment, etc.

Símptomes:

Són la referència subjectiva que aporta el malalt per la percepció o el canvi que reconeix com a
anòmal o que està causat per una malaltia. Exemples: mareig, dolor, nàusees, somnolència, etc. El
conjunt de símptomes i signes d’una malaltia que tenen significat i que, per les seves característiques,
tenen identitat, s’anomena síndrome.

Auscultació d’un
pacient.
1.2. Preparació de la consulta i del pacient per a l’exploració

El TCAI és el professional responsable de la

preparació de la consulta i, moltes vegades, també
de la preparació del pacient per a l’exploració.

A. Preparació i característiques de la consulta

Entenem per consulta el conjunt de mitjans, materials i humans, i
d’activitats que es duen a terme per atendre el pacient.

A la consulta, solen diferenciar-se dues zones: una on es duu a terme

l’entrevista amb el pacient i una altra on es fa l’exploració.

• La zona d’entrevista Materials generals d’exploració: a)

• La zona d’exploració otoscopi; b) mirall laringi; c) i d)
oftalmoscopi; e) martell de
reflexos.
A. Preparació i característiques de la consulta

Funcions del TCAI abans de la consulta i després.

B. Preparació del pacient

Funcions del TCAI abans de l’exploració i durant. El TCAI és el professional que

té més contacte directe amb el
pacient.
NA5. PROVES DIAGNÒSTIQUES I
MOSTRES BIOLÒGIQUES.
2. Proves de laboratori

L’obtenció, la conservació i el transport de les

mostres són procediments tan importants com la
mateixa realització de les anàlisis.

Les proves de laboratori més habituals són les següents:

• Anàlisi de sang.
• Anàlisi d’orina.
• Anàlisi de femta.
• Anàlisi de l’esput.
• Anàlisi del vòmit.
• Anàlisi d’exsudats.
• Anàlisi del contingut gàstric i duodenal.
• Anàlisi de líquid seminal.
• Estudis immunològics.
• Citologia.

Resultats d’un hemograma.

A. Etapes o fases del procés analític

El procés analític consta de tres etapes:

• Preanalítica: es prepara el pacient (tenint en compte si ha d’estar en dejú, porta una dieta
prèvia, etc.) i es fa la recollida de mostres, l’emmagatzemament i el transport per a l’anàlisi
posterior.

• Analítica: l’analista i els professionals de laboratori duen a terme els mesuraments i emeten un
informe.

• Postanalítica: l’informe arriba al metge perquè el valori i per a la prescripció de noves proves
diagnòstiques o del tractament adequat al cas.

B. Funcions del TCAI

En aquest tipus de proves, el TCAI és l’encarregat de

recollir totes les mostres en què no calgui fer una punció;
per tant, ha de conèixer les condicions de recollida dels
diferents tipus de mostres.
3. Proves radiològiques i de diagnòstic per la imatge
3.1. Proves radiològiques
A. Radiografia simple
S’anomena radiografia simple la «fotografia» dels
òrgans interns del cos obtinguda mitjançant raigs
X (raigs Röntgen).

Radiografia simple de l’espatlla,

en vista anteroposterior, que
mostra fractura humeral.
B. Radiografia de contrast
Aquestes radiografies es fan administrant al pacient contrastos
radioopacs, com ara bari o iode, per ingestió o a través de
sondes (conductes naturals) o catèters d’inserció intravenosa.
Les més freqüentes són:

• Tub digestiu
• Vesícula biliar (colecistocolangiografia)
• Aparell urinari (cistouretrografia excretora i urografia o
pielografia intravenosa)
• Sistema cardiocirculatori (angiografia)
• Articulacions (artrografia)
• Aparell reproductor femení (histerosalpingografia)

Les radiografies amb mitjans de contrast solen requerir

preparació prèvia del pacient i vigilància durant l’estudi
radiològic i després per evitar complicacions o efectes Imatge del còlon en una radiografia de
secundaris. contrast.
3.2. Altres proves de diagnòstic per imatge
A. Radioscòpia

És l’examen radiològic directe dels òrgans del cos vistos a la foscor en una placa fluorescent.

B. Tomografia axial computada (TC o TAC)

Procediment que utilitza raigs X i un sistema informàtic que permet obtenir imatges radiogràfiques en
seccions progressives de la zona d’estudi, la qual cosa facilita l’anàlisi de les estructures internes.

C. Tomografia per emissió de positrons (PET)

Prova de medicina nuclear per mesurar l’activitat metabòlica de les
cèl·lules. S’utilitza per a l’estudi d’alteracions cerebrals, cardíaques, lesions
tumorals i/o metastàtiques, etc.

Escàner d’hospital per a tomografia

computada.
D. Tomografia computada per emissió de fotons simples (SPECT)
Tècnica de diagnòstic per imatges amb raigs gamma. S’injecta un radiofàrmac a la sang per
detectar l’activitat metabòlica en un òrgan del cos. S’usa per a l’estudi d’alteracions neurològiques.

E. Ecografia
Procediment no invasiu que es basa en l’emissió d’ones sonores d’alta
freqüència o ultrasons. S’utilitza un petit aparell o transductor per dirigir les
ones sonores a l’òrgan que es vol explorar.

D. Ressonància magnètica (RM)

Utilitza ones electromagnètiques per obtenir imatges corporals per plans.

F. Gammagrafia
S’introdueix a l’organisme (per via oral o parenteral) una substància
marcada amb un isòtop radioactiu que emet radiacions que són
captades per un detector que processa les dades i les registra per
donar una imatge de la zona.
Realització d’una ecografia
de tiroide a un pacient.
Funcions del TCAI al Servei de Radiologia.
4. Proves de diagnòstic funcionals
4.1. Proves mitjançant impulsos elèctrics
Conjunt de proves de diagnòstic que registren en una gràfica o mostren en una pantalla els
impulsos elèctrics d’una zona del cos, com el cor, el cervell o els músculs.

Funcions del TCAI en les proves de diagnòstic mitjançant impulsos

elèctrics.

A. Electroencefalograma (EEG)
És el registre gràfic de l’activitat bioelèctrica de l’encèfal, generada per
corrents elèctrics que s’originen de manera espontània a les cèl·lules
nervioses. S’utilitza per al diagnòstic de l’epilèpsia i altres malalties
cerebrals.
L’electroencefalograma (EEG) permet el
diagnòstic de certes malalties, com
l’epilèpsia, d’una manera senzilla i indolora.
B. Electromiograma (EMG)
És el registre gràfic de l’activitat elèctrica dels diferents músculs del cos mitjançant la col·locació
d’elèctrodes en una zona del múscul.

C. Electrocardiograma (ECG)
És el registre gràfic de l’activitat elèctrica del cor. S’hi representen les aurícules i els ventricles, i
reflecteix el grau de polarització (activació) i repolarització (repòs) de les quatre cavitats cardíaques.

El pacient es col·loca en decúbit supí i els elèctrodes se situen de la manera següent:

• Elèctrodes de membres: tenen un codi de quatre colors, un per cada
mà i turmell.

• Elèctrodes precordials: tenen codi de color, que pot variar segons

l’electrocardiògraf emprat, i de situació.

Col·locació dels elèctrodes precordials

per fer un electrocardiograma.
4.2. Altres proves funcionals
S’inclouen algunes proves de diagnòstic que estudien certes funcions de l’organisme: respiratòries
(espirometria, gasometria), cardíaques (proves d’esforç) i dels òrgans dels sentits (audiometria, agudesa
visual).

A. Espirometria
És una prova que mesura la capacitat de ventilació pulmonar i, per tant, la funcional respiratòria.
B. Gasometria arterial
Es duu a terme per determinar les concentracions d’oxigen i diòxid de carboni a la sang arterial, i
avaluar, per tant, l’eficàcia de la ventilació i l’estat d’equilibri àcid-base de l’organisme. L’extracció de
sang arterial es fa mitjançant una punció a les artèries braquial, femoral o radial.

El pacient respira per Pacient sotmès a una gasometria arterial: a) realització de la

l’embocadura mentre la pinça punció a l’artèria radial; b) pressionar la zona després de la
impedeix que pugui expulsar punció.
l’aire pel nas.
C. Proves d’audició i d’agudesa visual

Proves per mesurar l’audició i l’agudesa visual (continua).

Proves per mesurar l’audició i l’agudesa visual (continuació).
D. Proves d’esforç
Aquest tipus de proves també es coneixen com a test de tolerància a l’esforç. Es duen a terme per
diagnosticar malalties cardíaques (cardiopaties isquèmiques) que afecten les coronàries i que no
s’evidencien en estat de repòs.
La prova d’esforç està indicada en:
• Pacients amb símptomes coronaris sense diagnòstic clar.
• Pacients asimptomàtics amb risc coronari.
• Persones amb hàbits sedentaris que volen practicar algun
esport.
Al contrari, està contraindicada en:
• Pacients amb infart agut recent.
• Angina inestable en les 48 hores anteriors a la prova.
• Arrítmies greus.
• Endocarditis o pericarditis aguda.
• Embòlia o infart pulmonar agut.
• Malaltia general greu.

Pacient fent una prova d’esforç.

5. Endoscòpia, biòpsia i proves per aspiració
5.1. Endoscòpia
L’endoscòpia és un procediment d’exploració, diagnòstic i tractament que es duu a terme amb un aparell
òptic (fibroendoscopi) que permet la visualització directa de la zona que s’ha d’estudiar.

Permet prendre mostres de teixits anormals per a biòpsies, anàlisi i conreu d’aquestes, tractar certes
malalties, extirpar tumors, extreure cossos estranys del tub digestiu i les vies respiratòries, aspirar
secrecions patològiques i coagular petits vasos sagnants per injecció de líquids esclerosants o per
electrocoagulació.

Ús d'un fibroendoscopi.
Esquema d’un fibroendoscopi.
Les proves més habituals d’endoscòpia són:
• A través de la boca: gastroscòpia i endoscòpia respiratòria.
• A través del recte: colonoscòpia i rectosigmoidoscòpia.

Funcions del TCAI abans, durant i després de l’endoscòpia.

5.2. Biòpsia

És l’extracció d’una mostra de cèl·lula o d’una petita quantitat de

teixit per examinar-ho en microscopi de laboratori per un
especialista en patologia amb finalitats diagnòstiques.

Les formes de fer una biòpsia són per:

• Escissió: s’extreu quirúrgicament el tumor complet o tot l’òrgan.
• Incisió: se n’extreu una mostra mitjançant una incisió petita.
• Percutània: inserint una agulla, a través de la pell, dins un teixit o un òrgan i extraient la mostra
mitjançant aspiració.
• Punció: agafant una petita porció de la pell.
• Endoscòpia: utilitzant el fibroendoscopi de fibra òptica flexible.
5.3. Proves diagnòstiques per aspiració

Posició per a una punció lumbar.

Procediments diagnòstics per aspiració (continua). Realització d’una amniocentesi.

 Punció i lloc d’inserció per a una
biòpsia hepàtica.

Procediments diagnòstics per aspiració (continuació).