2023 – 2024 Juan Baringo Martínez

BLOC DE CONTINGUT 4. ELS CONTRACTES ROMANS EN PARTICULAR

1. ELS CONTRACTES REALS

Els contractes reals son els que es perfeccionen amb la datio de la cosa.

o Si entenem datio en un sentit estricte com a transmissió de la propietat, els contractes

reals seran només aquells que per a la seva perfecció requereixin la transmissió de la
propietat de la cosa —és a dir, exclusivament el mutu—.
o Si entenem datio en un sentit ampli com a entrega de la cosa, llavors seran també
contractes reals el Comodat, el Dipòsit i la Penyora.
1.1. El mutu

a) Definició

És un contracte real, unilateral i de dret estricte, en virtut del qual una persona (mutuant)
entrega a una altra (mutuari) una quantitat de diners o altres coses fungibles, assumint el
mutuari la obligació de restituir al mutuant la mateixa quantitat de coses d’igual gènere i
qualitat.

o És un contracte real: es perfecciona amb la datio de la cosa. Aquesta datio produeix la

transmissió de la propietat de les coses donades en mutu —la funció econòmico-social
d’aquest contracte és la de ser un préstec de consum—.
o És un contracte unilateral: l’única obligació que es produeix es a càrrec del mutuari. Ha
de tornar al finalitzar el contracte la quantitat rebuda en préstec.
o És un contracte de dret estricte: està protegit per la actio certae creditae pecuniae
(condicitio), que es una acció stricti iuris.

b) Elements
o Elements personals: El mutuant (persona que entrega una quantitat de diners o coses
fungibles en préstec) i el mutuari (la persona que rep aquest préstec de consum). La
dona està capacitada per donar coses en mutu, els pubils sense la auctoritas tutoris no
poden —el mutuari ha de ser propietari de les coses donades en mutu.
o Elements reals: els diners o coses fungibles donades en mutu la propietat de les quals
passa al mutuari amb la datio.
o Elements formals: No hi ha.

c) Obligacions i accions

El mutu fa sorgir la obligació en el mutuari de tornar la mateixa quantitat i qualitat de la cosa

fungible rebuda.

o Per fer efectiva aquesta obligació el mutuant disposa de la actio certae creditae
pecuniae (condictio) contra el mutuari.

49
2023 – 2024 Juan Baringo Martínez

d) Altres
o No era comú a Roma trobar a algú que prestés sense interès. Per tant, s’utilitzava un
contracte híbrid: l’entrega dels diners o cosa fungible generava l’obligació de
restitució, i a més es realitzava una stipulatio per a la devolució dels interessos —així
es permetia assolir la finalitat ecònomico-social del préstec amb interès—.
o Fenus nauticum: És un préstec marítim amb interès. Es presten diners per a la
compra de mercaderies que després s’han de transportar a un altre lloc. El risc per
la pèrdua dels diners o de les mercaderies corre a càrrec del mutuant, el mutuari
només estarà obligat a la devolució en cas que el vaixell arribi al destí.
1.2. El comodat
a) Definició

És un contracte real, bilateral imperfecte, de bona fe i gratuït, en virtut del qual una persona
anomenada comodant entrega a una altra anomenada comodatari una cosa (normalment
moble i no fungible) per a que aquest la utilitzi i la restitueixi al cap d’un cert temps.

o És un contracte real: es perfecciona per l’entrega de la cosa.

o És un contracte bilateral imperfecte: fa sorgir sempre obligacions a càrrec d’una de les
parts, el comodatari —l’obligació de custòdia i restitució de la cosa—.
*Només fa sorgir obligacions a càrrec del comodant eventualment; retornar les despeses
que del comodatari hagi realitzat per a la conservació de la cosa.
o És un contracte de bona fe: està protegit per una acció de bona fe.
o És un contracte gratuït: es basa en relacions d’amistat.

b) Elements

o Elements personals: el comodant (persona que entrega la cosa en préstec d’ús) i el

comodatari (persona que rep la cosa per utilitzar-la).
o Elements reals: es poden donar en comodat coses mobles i immobles —solen ser coses
mobles no fungibles—.
o Elements formals: no requereix forma alguna.

c) Obligacions i accions

o El comodatari té la obligació d’utilitzar la cosa degudament, tal com es va convenir.

o El comodatari respon per la custodia de la cosa: inclou tota pèrdua o deteriori que no
sigui degut a força major. El Dret Justinià; s’eximeix la responsabilitat si es demostra que
es va utilitzar la deguda diligència en la conservació de la cosa.
o El comodatari té la obligació de restituir la cosa quan expiri el termini per al que fou
prestada, si no s’ha pactat termini, quan ho demani el comodant.
o El comodatari té dret al reemborsament de les despeses necessàries que hagi hagut de
desemborsar per a la conservació de la cosa.
 Per fer efectives les obligacions el comodant disposa de la actio in factum o de
la actio in ius.
 Per al reemborsament de les despeses el comodatari disposa d’un iudicim
contrarium.

50
2023 – 2024 Juan Baringo Martínez

1.3. El dipòsit
a) Definició

És un contracte real, bilateral imperfecte, de bona fe i de caràcter gratuït, el virtut del qual
una persona anomenada dipositant entrega a una altra anomenada dipositari una cosa
moble per que la custodiï durant un temps.

o És un contracte real: es perfecciona amb l’entrega de la cosa.

o És un contracte bilateral imperfecte: d’ell sorgeixen sempre obligacions a càrrec del
dipositari (guardar la cosa i restituir-la quan ho demani el dipositant)
*Només fa sorgir obligacions al dipositant eventualment; retornar al dipositari les
despeses que hagi afrontat per a la conservació de la cosa.
o És un contracte de bona fe: la acció que el protegeix té aquest caràcter.
o És un contracte gratuït: si es pactés una retribució deixaria de ser dipòsit i passaria
a ser un arrendament.
b) Elements
o Elements personals: el dipositant (persona que confia la cosa a un altre per a que se
la guardi) i el dipositari (el que rep la cosa amb obligació de custodiar-la).
o Elements reals: només es poden donar coses mobles —normalment es tracta de
coses no fungibles—.
 Dipòsit irregular: dipòsit de coses fungibles. El dipositari adquireix la
propietat de les mateixes, obligant-se a restituir “unes de la mateixa espècie
i qualitat”
 Segrest: es diposita una cosa litigiosa en mans d’un tercer per que se la
restitueixi al vencedor del litigi.
 Dipòsit necessari: coses dipositades en un estat de necessitat provocat per
una catàstrofe com un incendi, naufragi, etc.
o Elements formals: no té.

c) Obligacions i accions
o El dipositari té la obligació de custodiar la cosa, sense utilitzar-la, i restituir-la quan
ho demani el dipositant —respon per dol, ja que el dipòsit s’estableix en benefici
exclusiu del dipositant—.
o Només es dona una obligació al dipositant: pagar les despeses necessàries per a la
conservació de la cosa.

 Per reclamar el compliment de les accions del dipositari: el dipositant disposa

d’una fórmula in ius que conté clàusula ex fide bona i una altra in factum.
 El dipositari té un iudicium contrarium per reclamar les despeses per la
conservació de la cosa.

51
2023 – 2024 Juan Baringo Martínez

1.4. La penyora
a) Definició

És un contracte real, bilateral imperfecte, en virtut del qual una persona (el deutor
pignoratici —pignorant—) entrega a una altra (creditor pignoratici) una cosa en garantia
d’una obligació.

El creditor queda obligat a tornar-la quan se li sigui satisfet el crèdit. El creditor respon per
la custodia.

o És un contracte real: es perfecciona amb l’entrega de la cosa.

o És un contracte bilateral imperfecte: es donen obligacions a càrrec d’una de les parts
—el creditor té la obligació de restituir la cosa una vegada s’hagi satisfet el seu
crèdit—.
*Només fa sorgir obligacions al pignorant eventualment; retornar al creditor les
despeses en les que hagi concorregut per a la conservació de la cosa.
o No és de bona fe: la actio pigneraticia no contenia la clàusula ex fide bona.
b) Elements
o Elements personals: el pignorant i el creditor pignoratici (que es el que rep la cosa
en garantia del compliment de la obligació).
o Elements reals: es poden donar en penyora tot tipus de coses, inclús immobles.
o Elements formals: no hi ha.
c) Obligacions i accions
o L’obligació fonamental del creditor és la de restituir la cosa al pignorant una vegada
que aquest li hagi satisfet el seu crèdit.
o Si el pignorant ni paga i el creditor ven la cosa donada en penyora, està obligat a
retornar al pignorant la diferència entre allò obtingut a la venda i el valor del crèdit
i els interessos.
 Per reclamar la devolució de la cosa, correspon al pignorant una actio in
factum: la actio pigneraticia, ja que el creditor disposa eventualment d’un
iudicium contrarium.
1.5. Contractes innominats

El sistema contractual romà representava una greu limitació a l’autonomia de la voluntat a causa
de la tipicitat del sistema contractual romà.

El pretor va reconèixer que algunes situacions eren dignes de protecció i va concedir una actio
in factum. Aquestes accions són les precursores dels contractes innominats.

a) Do ut des (et dono per que donis): a la transmissió de la propietat d’una cosa per una de
les parts correspon la transmissió de la propietat d’una altra cosa com a contraprestació
de l’altra part (la permuta).
b) Do ut facias (et dono perquè facis): la transmissió de la propietat d’una cosa per una de
les parts correspon a una activitat que ha de realitzar l’altra.
c) Facio ut des (faig per que donis): l’activitat d’una de les parts té com a contraprestació la
transmissió de la propietat d’una cosa que realitza l’altra part.
d) Factio ut facias (faig per que facis): l’activitat concreta d’una de les parts té com a
contrapartida una activitat de l’altra part.

52
2023 – 2024 Juan Baringo Martínez

2. ELS CONTRACTES CONSENSUALS

2.1. La compravenda
a) Definició

És un contracte consensual, bilateral perfecte i de bona fe, en virtut del qual una de les parts,
anomenada venedor, s’obliga a entregar una cosa a una altra, anomenat comprador, i
garantir-li la seva pacífica possessió i gaudi, a canvi d’un preu cert en diners.

o És un contracte consensual: es perfecciona pel consentiment, sense que es requereixi ni

forma oral o escrita ni la datio rei.
o És un contracte bilateral perfecte: fa sorgir obligacions a càrrec de les dues parts. Al
venedor la obligació d’entregar la cosa venuda i de garantir la seva pacífica possessió i
gaudi, a canvi d’un preu cert en diners.
o Es un contracte de bona fe: sorgeix en les relacions comercials amb estrangers. Ofereix
la flexibilitat que li atorga en la fórmula de la clàusula ex fide bona.
o És un contracte obligacional: no crea drets reals, sinó que fa sorgir obligacions a càrrec
d’ambdues parts.
b) Elements
o Elements personals: el venedor i el comprador.
o Elements reals: la cosa i el preu.
 Cosa: la única limitació és que han de ser coses comerciables
Coses corporals, mobles o immobles, universalitats, coses incorporals
(herència ja adquirida, usdefruit...)
També es possible la compra de coses futures:
Emptio spei: es compra la expectativa d’una cosa d’una cosa que arribi a
existir. S’ha de pagar el preu encara que finalment no existeix.
Emptio rei speratae: només s’ha de pagar si la cosa arriba a existir.
 Preu: ha de ser determinat o determinable.
Al dret clàssic regeix el criteri d’economia de mercat —les coses valen el que
es paga per elles—
A l’època postclàssica la idea és que les coses immobles tenen un preu just i
s’ha d’atendre a ell —si algú ven un immoble per una quantitat inferior a la
meitat del seu valor pot demanar la rescissió de la venta per laesio
enormis—.
o Elements formals: no té —és un contracte consensual—.

c) Obligacions del comprador i del venedor

o Obligacions del comprador: la seva obligació fonamental és la de pagar el preu de la
cosa. Aquest pagament provoca el traspàs de la propietat dels diners.

 La acció que té el propietari contra el venendor per exigir el compliment de

la seva obligació és la actio empti.

53
2023 – 2024 Juan Baringo Martínez

Risc a la compravenda: el comprador ha de pagar el preu en el cas que la cosa

s’extingeixi abans que es faci la traditio al venedor, quan encara està en poder del
venedor?
El Dret clàssic estableix que el risc es del comprador; amb els següents matisos.
 Periculum: esdeveniment de força major con un terratrèmol, incendi,
saqueig enemic, etc. En aquest cas el comprador ha de pagar el preu encara
que no rebi la cosa.
 El risc del comprador té la seva contrapartida en la obligació de custodia del
venedor: el venedor respon de la pèrdua de la cosa en tots aquells casos on
no hi hagi força major —en cas de furt respon el venedor—.
 El moment de traspàs del risc al comprador és el de la perfecció de la
compravenda —en una compravenda condicionada el moment rellevant és
el compliment de la condició—.

o Obligacions del venedor: fonamentalment son; entregar la cosa, respondre per vicis
jurídics i respondre per vicis materials de la cosa. La compravenda va destinada a la
transmissió de la propietat de la cosa. El venendor no respon excepte en cas d’evicció:
quan algú ven una cosa a algú altre sense ser el propietari, un tercer (el propietari), pot
vèncer al comprador en un procés i privar-lo de la possessió de la cosa.

Fins que no es doni la evicció ni podrà el comprador reclamar al venedor.

 Responsabilitat per vicis jurídics: el venedor respon per evicció.

- Responsabilitat per evicció: quan en una venda per mancipatio apareixia un
tercer que privava de la possessió de la cosa al comprador, vencent-lo en un procés
de reivindicació, el comprador podia exigir al venedor el doble del preu pagat en
virtut de la actio auctoritatis.

Per exercir aquesta acció calia que el comprador hagués notificat al venedor
l’existència d’un litigi per tal que aquest pogués defensar la cosa.
Nomes si el venedor era vençut es podia interposar la actio auctoritatis.

- Si la compravenda no era seguida d’una mancipatio; no es tenia la actio

auctoritatis. Es recorria a la stipulatio duplae: el comprador rebia mitjançant
stipulatio la promesa del venedor que en cas d’evicció li pagaria el doble del preu.
- La evicció és un element accidental: era necessari pactar-la expressament per tal
que sorgís efecte.

També en aquest cas calia informar al venedor de l’existència d’un procés de

reivindicació d’un tercer.

54
2023 – 2024 Juan Baringo Martínez

 Responsabilitat per vicis materials:

A la mancipatio, es feia respondre al venedor de les qualitats que atribuís a la cosa.

o Aetio de modo agri: en la venda d’un terreny al que se li atribuïa una
extensió determinada i resultava ser menor, el venendor havia de
pagar el doble del valor de la diferència.

En general, el venendor havia de respondre de les qualitat que afirmava que tenia la
cosa. El venedor havia de respondre pels vicis de la cosa que hagués ocultat
maliciosament al venedor.

S’utilitzava la stipulatio com a finalitat de garantia per vicis materials.

Si no es fa una declaració de les malalties, defectes o tares dels esclaus i animals, o les
qualitats promeses resulten inexistents el comprador disposa de les següents accions.

o Aetio redhibitoria: per exigir la devolució del preu contra la restitució

de la cosa. El termini per executar-la es de dos mesos
o Aetio quanti minioris: per demandar la reducció proporcional del preu.
El preu per executar-la es de sis mesos.

2.1.1. Els pactes en la compravenda

La compravenda és un contracte de buna fe, la qual cosa permet que aquells pactes que s'hagin
establert en el contracte siguin vinculants. Dins d'aquests pactes, els resolutoris són els que
tenen una especial rellevància:

a) In diem addietio: en aquest pacte s'estableix que el venedor pugui desentendre's de la

compravenda, si en un termini donat troba un comprador que li ofereixi millors condicions que
el comprador actual.

b) Lex commissioria: es concedeix al venedor la facultat de resoldre el contracte si no es paga el

preu en un període donat.

c) Pactum displicentiae: a favor del comprador. Aquest pot apartar-se del contracte en un termini
donat si la mercaderia no és del seu gust.

2.2. Locatio-conductio (arrendaments)

a) Definició

Es un contracte consensual, bilateral perfecte i de bona fe, en virtut del qual una persona
s’obliga a cedir a una altra l’ús d’una cosa (locatio conductio rei), a realitzar una obra (locatio
conductio operarum) o a prestar un servei (locatio conductio operarum), a canvi del cànon o
mercè convingut.

o És un contracte consensual: es perfecciona pel consentiment de les parts.

o És un contracte bilateral perfecte: d’ell sorgeixen obligacions a càrrec d’ambdues parts.
o És un contracte de bona fe: protegit per accions que contenen la clàusula ex fide bona.

55
2023 – 2024 Juan Baringo Martínez

b) Elements
o Elements personals: locutor i conductor
A la locatio conductio rei i la operarum el que rep el cànon és el locutor.
A la locatio conductio operis el locator és qui paga el cànon

 A la locatio conductio rei el locator posa a disposició del conductor una cosa —
moble o immoble— i a canvi, el conductor paga un cànon; a la locatio conductio
operarum es el propi treballador el que posa a disposició del conductor la seva
pròpia feina, rebent com a contraprestació un cànon.
 En canvi, a la locatio conductio operis, el locator és el que posa a disposició del
conductor uns materials per que aquest faci amb ells una obra.

o Elements reals: la cosa i el preu

 A la locatio conductio rei: el que es cedeix és l’ús i gaudi de la cosa. La cosa pot
ser moble i immoble i en aquest segon cas por tractar-se d’un arrendament
rústic o urbà.
 A la locatio conductio operis: el conductor s’obliga a realitzar una obra. El que
compta no és el treball, sinó el resultat.
 A la locatio conductio operarum: allò decisiu és la pròpia activitat, el treball, i no
el resultat.

El preu serà normalment els diners. Als arrendaments rústics es podia pagar
l’arrendament amb els fruits que produís el terreny.

Colonia Parciaria (modalitat d’arrendament) el cànon consistia en una part dels fruits
que produís el terreny.

o Elements formals: no hi ha
c) Obligacions i accions
o Locatio conductio rei: l’obligació del locator és la de cedir al comprador l’ús i gaudi de la
cosa i garantir-li la pacífica possessió i gaudi.

El conductor, està obligat a pagar la merces.

L’arrendament es un contracte que dura un cert temps. Per als arrendaments rústics es
solia pactar un termini de 5 anys. Si passat aquest temps cap de les parts denuncia
l’arrendament, s’entenia prorrogat.

o Locatio conductio operis: l’obligació del conductor és la de realitzar l’obra convinguda. El

conductor no està obligat a realitzar l’obra per si mateix, es pot servir de terceres
persones (a no ser que s’hagin contractar les seves qualitats personals). El conductor
respon de les imprudències dels tercers.

El locator està obligat a pagar el preu convingut per l’obra.

o Locatio conductio operarum: l’obligació del locator és la de realitzar el treball per al qual
fou contractat. El conductor ha de pagar la merces convinguda.

56
2023 – 2024 Juan Baringo Martínez

Per a exigir el compliment de les obligacions, el locator disposa de la actio ex locato o actio
locati i el conductor de la actio ex conducto o actio conducti.

2.3. Mandat
a) Definició

El mandat és un contracte consensual, bilateral imperfecte i de bona fe, el virtut del qual una
persona (mandatari) s’obliga a realitzar gratuïtament una gestió o encàrrec per compte
d’altre (mandant)

o És un contracte consensual: es perfecciona amb el consentiment de les parts. El

consentiment no cal que sigui exprés, pot ser tàcit.
o És un contracte bilateral imperfecte: sorgeixen obligacions sempre a càrrec d’una de les
parts i eventualment a càrrec de l’altra.
o És un contracte de bona de: la acció del mandant conté la clàusula ex fide bona.
o És un contracte gratuït: es basa en la idea d’amistat. Si es pacta remuneració no es pot
exigir per la via ordinària (procediment formulari), sinó per la cognitio extra ordinem.

b) Elements
o Elements personals: el mandant (la persona que encarrega a un altre la gestió) i el
mandatari (persona que es compromet a realitzar la gestió).
o Elements reals: la gestió o l’encàrrec. L’activitat ha de ser lícita. La gestió ha de ser
d’interès del mandant, d’un tercer, o del conjunt de mandant i el mandatari.
o Elements formals: no té.

c) Obligacions i accions

El mandatari té la obligació de portar a bon terme la gestió que va assumir voluntàriament,

sense sortir de les instruccions rebudes. Només respon per dol.

El mandant està obligat a retornar al mandatari les despeses que hagi realitzat per motiu de
la gestió, així com els danys que pugui patir durant la realització.

o El mandat genera dues accions: la actio mandati (directa) a favor del mandant, i la
actio mandati contraria, a favor del mandatari.

d) Extinció del mandat

o Per execució de l’encàrrec o impossibilitat de realitzar-lo.
o Per mort d’una de les parts.
o Per voluntat unilateral del mandant (revocatio) —està obligat a reconèixer els
efectes del mandat fins a aquell moment—.
o Per voluntat unilateral del mandatari (renunciatio)—respon dels perjudicis que
pugui causar al mandant—

57
2023 – 2024 Juan Baringo Martínez

2.4. Societat
a) Definició

La societat és un contracte consensual, plurilateral i de bona fe, en virtut del qual vàries
persones s’obliguen a cooperar, amb béns o amb la seva activitat, per a l’assoliment d’una
finalitat comuna.

o És un contracte consensual: es perfecciona amb el consentiment. Allò fonamental a la

societat és el contracte, la relació interna entre els socis.
o És un contracte plurilateral: les obligacions del socis solen ser homogènies. Els socis no
persegueixen interessos contraposats, sinó que tendeixen a una finalitat comuna.
o És un contracte de bona fe: la actio pro socio és una acció que conté la clàusula ex fide
bona.
b) Elements
o Elements personals: els socis
o Elements reals: els béns o treball que els socis es comprometen a posar en comú.
o Elements formals: no hi ha.
c) Obligacions i accions

S’ha de tenir en compte la societat de què es tracta:

o En la societat universal: de tots els béns presents i futurs els socis estan obligats a
posar en comú totes les seves adquisicions.
o En la societas unius rei: que te per objecte la realització d’una activitat lícita
determinada, el socis s’obliguen a realitzar les aportacions a les que s’haguessin
compromès.

Cada un dels socis té la facultat de gestió, bé per haver rebut mandat o sense mandat sempre
que realitzi una gestió útil. Està obligat a comunicar les adquisicions realitzades i li han de
ser reemborsades les després que hagués realitzat. Respon de la seva gestió per dol.

Les aportacions dels socis poden ser homogènies. També s’admet que un soci aporti capital
i un aporti treball. Els guanys solen ser proporcionals a l’aportació de cada un. Es prohibeix
que un soci participi només en el els guanys i un altre només en les pèrdues.

La acció de la societat és la actio pro socio. No serveix per reclamar aportacions als socis,
sinó que suposa una ruptura de la confiança i comporta a liquidació de la societat.

La responsabilitat del soci és únicament per dol i com a conseqüència la condemna porta
sempre aparellada infàmia.

d) Extinció de la societat
o Haver assolit la societat la finalitat lícita que es proposava.
o Acord de dissolució dels socis.
o La renúncia d’un dels socis.
o L’exercici de la actio pro socio per part d’un dels socis
o Mort o capitis deminutio, encara que només sigui un dels socis, ja que la relació societària
es purament personal.
o Quan s’acabi el patrimoni social o es converteixi en res extra commercium.

58
2023 – 2024 Juan Baringo Martínez

3. ELS CONTRACTES FORMALS

3.1. La stipulatio
a) Definició

La stipulatio és un contracte formal i abstracte, unilateral i de Dret estricte, en virtut del qual
una persona anomenada prometent promet oralment la realització d’una prestació a una
altra persona anomenada estipulant, que accepta.

o És un contracte formal o solemne: requereix per a la seva validesa determinats requisits

formals, entre els quals el més important és la forma oral.
o És un contracte abstracte: està desconnectat de la seva causa o finalitat econòmico-
social. La stipulatio pot servir per recobrir de forma jurídica les més variades
convencions, que d’aquesta manera queden dotades d’acció.
o És un contracte unilateral: només fa sorgir obligacions a càrrec d’una part, el prometent.
o És un contracte de dret estricte: fa sorgir en favor de l’estipulant la actio certae creditae
pecuniae (condictio).
b) Elements
o Elements personals: intervenen dues parts; el prominent (persona que promet
realitzar una determinada prestació) i l’estipulant (la persona que accepta.
o Elements reals: en principi només podia recaure sobre una prestació determinada.
Posteriorment es va acceptar que podia recaure sobre una cosa no determinada
però determinable (sobre la constitució d’un usdefruit).
o Elements formals: l’stipulatio requereix una forma oral.
 La sponsio: consisteix en una pregunta. Spondes? (Promets?). Resposta:
Spondeo (Prometo). Es propi del ius civile —només accessible als ciutadans
romans—.
 Resta de fórmules: Promittis? (Promets?). Resposta: Promitto (ho prometo).
Es propi del ius gentium —accessible als estrangers—.
c) Obligacions i accions

De l’stipulatio sorgeix la obligació del prominent de realitzar la prestació, la qual pot recaure
sobre un certum com en un incertum.

La el tipus d’acció es diferent si es tracta d’un certum o d’un incertum:

o Si es tracta de diners, neix la actio certae creditae pecuniae.

o Si es tracta d’una cosa concreta, la condictio certae rei.
o Si es tracta d’una cosa fungible, la condictio triticaria.
o Si la stipulatio recau sobre un incertum, la acció és la actio incerta ex stipulatu.

3.2. Referència als contractes literals

1. Nomen transcripticium
a) Definició

És un contracte formal, abstracte, unilateral i de dret estricte, en virtut del qual una persona
queda obligada enfront una altra mitjançant la anotació que aquesta segona fa al seu llibre
d’entrades i sortides d’una quantitat com si li hagués sigut entregat per la primera.

59
2023 – 2024 Juan Baringo Martínez

o És un contracte formal: concretament literal, es perfecciona amb l’escriptura.

o És un contracte abstracte: apareix desconnectat de la seva causa.
o És un contracte literal: només sorgeixen obligacions a càrrec d’una de les parts.
o És un contracte de dret estricte: la acció és la condictio.

2. Chirographa i syngrapha

Contractes propis dels peregrins.

o Quirògrafs: documents merament probatoris de negocis efectivament celebrats.

o Sinígrafs: documents que creen una obligació mitjançant l’escriptura.

60