Tema 3.

La Relació Obligatòria

La persona es el subjecte de dret per excel·lència, el dret el considera com a subjecte en la seva
dimensió individual, però també coma membre del grup perquè s’integra en una societat, viu
en un entorn econòmic, social, polític. La persona és un subjecte social que es relaciona amb
altres persones també, per assolir les seves satisfaccions i interessos.

L’ordenament jurídic ha establert diferents normes per ordenar aquests diferents interessos
entre les persones tant físiques com jurídiques.

Relació Jurídica: És la relació social entre persones, però que es rellevant pel dret. Que es
tingui en compte pel dret vol dir que serà jurídica i això vol dir que el dret ordenarà aquesta
relació i atribuirà a les, parts poders i deures.

Característiques de la relació jurídica:

- La base de la relació jurídica és sempre una relació entre persones físiques o jurídiques.
- És estrictament jurídica, tot i que pren com a fonament una realitat social, la relació
que protegeix el dret és la que te caràcter jurídic.

Dret subjectiu: És un poder jurídic que s’atribueix al particular pel dret, per satisfer les seves
necessitats i els seus interessos. Es un poder conferit per l’ordenament per tal que puguem
actua autònomament per aconseguir la satisfacció dels nostres propis interessos, sempre amb
uns límits. L’objecte del dret subjectiu és la realitat social sobre la que s’atribueix el poder.

Característiques del dret subjectiu:

- És una legitimació per actuar, que et confereix el dret.
- És un poder en relació a una cosa o per exigir d’una altre persona, una conducta
determinada.
● Dret de crèdit: És un dret subjectiu. Es el poder d’exigir una determinada conducta d’una
persona. (Exemple: Arrendador exigeix pagament de l’arrendatari)
● Drets Reals: Aquests atorga un poder sobre una cosa. La propietat és un dret real per
excel·lència.

La relació jurídica obligatòria

És una relació jurídica patrimonial que es produeix entre dos parts o dos grups, la part
creditora (accipiens) i la part deutora (solvens). En aquesta se li atribueix al creditor un poder
jurídic que li faculta per poder exigir-li alguna cosa a la part deutora, a aquesta cosa se li diu
prestació.

Relació jurídica sinal·lagmàtiques: Una persona pot ser tan deutora com creditora, puc exigir
una determinada conducta, però jo també he de complir unes conductes que em poden exigir.

Epígraf 2. Les fonts de les obligacions

Una font de la obligació son fets, esdeveniments o causes a les que l’ordenament jurídic
atribueix l’efecte de fer néixer una obligació.
- Art. 1089 CC: Se establece que las obligaciones pueden nacer de: la ley, los contratos y
cuasi contratos, los actos y omisiones ilícitos o en los que intervenga culpa o
negligencia.

Fonts de les obligacions: Llei, Contracte, Quasi-contracte, Delicte i Quasi-delicte

Els contractes tenen força de llei entre les parts i s’han de complir tal i com s’han estipulat.
Un quasi contracte son obligacions creades voluntàriament per una part. Son fets lícits i
purament voluntaris dels que resulta obligat l’autor per un tercer. És una gestió de factors
aliens. La obligació civil que pot generar un delicte, es la de reparar els danys causats.

L’objecte de la relació jurídica obligatòria

L’objecte de la relació obligatòria és la conducta concreta que s’obliga a realitzar al deutor i que
el creditor pot exigir coactivament. Aquesta conducta pot ser, tan una activitat, com una
inactivitat o una entrega d’una cosa. Aquesta conducta conforma el que s’anomena prestació
(el que has de fer, o no fer o entregar).

Requisits de l’objecte:
- Existència: Que existeixi, és a dir, que la prestació pugui ser, que es pugui executar. Hi
ha supòsits d’impossibilitat absoluta o impossibilitat sobrevinguda.
o Impossibilitat absoluta: Com l’objecte no existeix, decaurà aquesta obligació
jurídica.
o Impossibilitat sobrevinguda: És quan l’objecte existia, per ha deixat d’existir, es
deteriora o es trenca. La manca d’existència de l’objecte es posterior al
moment de la relació jurídica. Les conseqüències de l’impossibilitat
sobrevinguda son variables, ja que depèn si concorre culpa o no del deutor. Si
no hi ha culpa, no hi ha relació, si sí que hi a culpa, la relació s’haurà de
complir.
- Licitud: Seria il·lícita la prestació il·legal contraria a la llei o contraria a la moral, és a dir,
contraria a les actituds ètiques de la societat.
- Determinabilitat: Que l’objecte sigui determinat o determinable, la prestació que s’ha
de dur a terme ha d’estar determinada, individualitzada i identificada des de la seva
constitució.

Si manca algun d’aquests requisits pot causar que aquesta relació quedi nul·la.

Tipus d’obligacions:

- Obligació de fer: La prestació compromesa es dur a terme una activitat, prestar un

servei...
o De mitjans: El deutor només haurà complert amb la obligació si actua amb
diligència i duu a terme tots els mitjans que tingui al seu abast per la
consecució d’aquell fi. (Exemple: Un advocat que defèn a algú en un judici).
o De resultat: No només es compleix si es posen tots els mitjans, sinó que només
es complirà si s’assoleix el resultat. (Exemple: Un constructor que ha de
construir un edifici).
o Personalíssima: A l’hora de determinar la prestació ha estat tinguda en compte
la persona del deutor, qui és. Si no la duu a terme la persona en concreta, es
produeix un incompliment. L’interès del creditor només es pot ser satisfet si la
persona que realitza la prestació compromesa és només el deutor concret. No
s’admet el compliment per part de tercers. (Exemple: Contracto un cantant per
fer un concert, només podrà venir aquell cantant, no podrà venir una altre
persona).
o No personalíssima: Es indiferent qui dugui a terme la prestació, el que és
rellevant, es que la prestació es dugui a terme, i no qui la faci.
- Obligació de no fer: És la activitat passiva, la conducta negativa, el no fer que ha
d’observar el deutor. (Exemple: No revelar dades de l’empresa)
- Obligació de donar (entregar cosa): Consisteix en la obligació de donar una cosa.
Aquesta també engloba la de donar els seus accessoris. Fins a l’entrega de la cosa, el
deutor ha de conservar-la amb diligencia, amb cura. (Exemple: S’ha d’entregar un
ordinador, així que també s’haurà d’entregar el carregador, si així s’ha pactat).

Tema 4. Compliment, incompliment de la obligació i responsabilitat contractual

- Compliment de la obligació: El pagament o el compliment, es la forma normal per la

que s’extingeix les obligacions. Consisteix en posar en practica de manera exacta i de
manera puntual la prestació deguda, pactada. És el comportament del deutor que
l’allibera del deure jurídic que pesa sobre ell i a la vegada el compliment satisfà
l’interès, la necessitat del creditor.

o Requisits del compliment: Per tal que el pagament o el compliment produeixi

efectes extintius, han de concórrer els següents requisits:
▪ Objectius (relatius a la prestació): La prestació ha de ser íntegre,
idèntica i indivisible.
● Integritat: La prestació executada ha de coincidir exactament
amb la prestació pactada íntegrament.
● Identitat: La prestació que es duu a terme ha de ser igual a la
compromesa, la pactada.
● Total i indivisible: Ha de executar-se en la seva totalitat.
▪ Subjectius (relatius a la persona)
● Creditor (accipiens) El que rep el pagament és el creditor.
● Deutor (solvens): El que efectua el pagament és el deutor.

▪ Temps i lloc del compliment: El pagament s’ha de dur a terme en el

temps i el lloc pactat.
● Si la prestació es l’entrega d’una cosa, el pagament es fa on
estigui la cosa, en el moment en el que es crea la obligació.
● En qualsevol cas, si no es pacta el lloc de compliment, es farà al
domicili del creditor.
● Exigibilitat immediata: Si no es diu res sobre en quin moment
s’ha de rebre la prestació, l’ordenament jurídic estableix la
norma de la exigibilitat immediata , on es trobi la cosa en el
moment de la conclusió.

- Incompliment de la obligació: Això es dona quan hi ha una insatisfacció dels interessos

del creditor. Pot ser per que el deutor no hagi realitzat cap conducta encaminada a
realitzar la prestació convinguda, o bé per que si que ha dut una conducta, però no la
determinada.
o Inexistència de la conducta del deutor:
▪ Mora (Demora del pagament): És un retard en el compliment. Son
supòsits en els que el deutor encara no ha complert la prestació, però
encara és possible i al creditor encara l’interessa.
 ▪ No compliment puntual: No compliment puntual quan hi ha un
termini essencial. El deutor no executa la prestació i tot i que encara
és possible, ja no pot satisfer els interessos del creditor, perquè existia
un termini essencial. (Exemple: Encarrego un pastís pel dia del meu
casament, si no me’l porten aquell dia, ja no m’interessa).
▪ Impossibilitat sobrevinguda: En aquest supòsit el deutor no ha
complert la prestació, i a més aquesta ja es impossible de complir,
perquè l’objecte ja no existeix.
▪ Deutor manifesta la voluntat de no complir
(El no compliment puntual, la impossibilitat sobrevinguda i quan el deutor
manifesta la voluntat de no complir es dona 🡪 Incompliment definitiu)

o Existeix conducta del deutor però no es la pactada: Falta de coincidència o

exactitud entre la prestació pactada i la que s’executa pel deutor 🡪
Compliment defectuós
o Responsabilitat per Incompliment: Davant l’incompliment del contracte o d’un
compliment defectuós, el creditor pot exigir el compliment si es possible, i en
cas de no ser possible, l’equivalent en diners, a més en ambdós casos, una
indemnització per danys i perjudicis. Al CCCat en cas d’incompliment
s’anomenen remeis.

- Art. 621 – 37. Remedios.

1. El comprador y el vendedor, en caso de incumplimiento de las obligaciones de la otra
parte contratante, pueden:
a) Exigir el cumplimiento específico, de acuerdo con el contrato, que, en el caso del
comprador, incluye la reparación, la sustitución del bien no conforme o cualquier otra
medida de corrección de la falta de conformidad.
b) Suspender el cumplimiento de las respectivas obligaciones.
c) Resolver el contrato.
d) Reducir el precio, en el caso del comprador.
e) Reclamar una indemnización por daños y perjuicios.
2. El comprador y el vendedor pueden acumular todos los remedios que no sean
incompatibles y, en todo caso, los pueden acumular con la indemnización por daños y
perjuicios.
3. Si el vendedor no puede entregar el bien por causas imputables al comprador, se
aplica el artículo 621-16.
4. El comprador o el vendedor que ha provocado el incumplimiento de la otra parte no
puede recurrir a ninguno de los remedios que establece este artículo, sin perjuicio de lo
establecido por el artículo 621-27 en caso de falta de conformidad.
 Tema 5. Responsabilitat extracontractual
La responsabilitat civil pot néixer per un incompliment contractual, però també pot
néixer, d’actes o omissions il·lícits en els que intervé culpa o negligència, però que no
son constitutius de delicte.
Responsabilitat civil derivada de delicte, es la responsabilitat que hi ha per danys quan
es comet un delicte. (Exemple: Un accident de tràfic per culpa d’una persona que
anava beguda)
Diferencia entre la responsabilitat civil contractual i extracontractual: La
responsabilitat civil extracontractual no neix d’un contracte, no hi ha relació jurídica
prèvia entre les parts implicades.
Responsabilitat civil extracontractual per fet propi
- Art. 1902 CC: El que por acción u omisión causa daño a otro, interviniendo culpa o
negligencia, está obligado a reparar el daño causado.
Requisits RC Extracontractual
- Acció/ omissió: Conducta atribuïble a una persona, ja sigui un fet positiu o negatiu,
que provoca un dany. Les no accions també poden causar un dany.
- Dany: Sense dany no hi ha responsabilitat. Si l’acció o omissió no produeix cap dany, no
hi ha cap responsabilitat.
o Materials: Dany causat al patrimoni d’una persona o als bens que l’integren.
Son avaluables econòmicament, atenent sempre al valor del mercat.
o Morals: Patiment que el perjudicat ha hagut de suportar al seu patrimoni
espiritual com a conseqüència de la conducta de l’agent causal. Es molt més
difícil de quantificar. (Exemple: Si t’atropellen i et queda el trauma)
o Corporals: Dany extra patrimonial que recau a la integritat física de la persona,
de la víctima.
- Relació de causalitat (nexe causal): Es una relació causa-efecte, és a dir que existeixi el
nexe entre l’acció o omissió i el dany patit. Cal determinar si hi ha una causa que pugui
haver causat el dany. En alguns casos es difícil determinar si hi ha hagut una acció
suficientment forta per causar els danys produïts, han de ser compatibles l’un amb
l’altre. (Exemple: Treballadors d’una empresa tenen oberta una tapa de clavegueram i
no esta assenyalat, un nen tira una pell de plàtan al costat. Passa una altre persona i
cau dins. En aquest cas és més complicat determinar la culpa).
- Culpa o negligència: S’exigeix la culpa com a subjecte. Aquest dany ha de ser imputat a
la persona causant, tot i que culpa no vol dir intenció, vol dir negligència, imprudència,
manca de diligencia. L’acció o omissió ha de ser culpable.

Si existeixen tots aquest requisits es podrà determinar que hi ha una responsabilitat civil
extracontractual, la seva conseqüència serà pagar una indemnització.

Supòsits d’exclusió de responsabilitat

Est tracta de supòsits en els que, malgrat hi hagi aquest requisits, des de la conducta inicial de
la gent, ja sigui acció o omissió fins que es provoca un dany, interfereixen fets no atribuïbles a
l’agent, els quals sense aquests no s’hauria produït el dany. En aquesta situació, l’agent pot
quedar exonerat, si no va preveure aquests supòsits.
- Cas fortuït: Esdeveniment imprevisible, o que malgrat ser previsible, és inevitable.
- Força major: Esdeveniments de la naturalesa imprevisibles per l’esser humà, per
exemple, catàstrofes naturals.
La RC Extracontractual per fet aliè
No he causat jo el dany, però ho ha fet algú del que soc responsable.
- Art. 1903 CC: La obligación que impone el artículo anterior es exigible no sólo por los
actos u omisiones propios, sino por los de aquellas personas de quienes se debe
responder.
- Los padres son responsables de los daños causados por los hijos que se encuentren bajo
su guarda. *
- Los tutores lo son de los perjuicios causados por los menores que están bajo su
autoridad y habitan en su compañía. *
- Los curadores con facultades de representación plena lo son de los perjuicios causados
por la persona a quien presten apoyo, siempre que convivan con ella.
- Lo son igualmente los dueños o directores de un establecimiento o empresa respecto de
los perjuicios causados por sus dependientes en el servicio de los ramos en que los
tuvieran empleados, o con ocasión de sus funciones. *
- Las personas o entidades que sean titulares de un Centro docente de enseñanza no
superior responderán por los daños y perjuicios que causen sus alumnos menores de
edad durante los períodos de tiempo en que los mismos se hallen bajo el control o
vigilancia del profesorado del Centro, desarrollando actividades escolares o
extraescolares y complementarias. *
La responsabilidad de que trata este artículo cesará cuando las personas en él
mencionadas prueben que emplearon toda la diligencia de un buen padre de familia
para prevenir el daño.

Característiques de la Responsabilitat pel fet aliè

1. L’element determinant de la imputació, no és la culpa, sinó la relació de
dependència.
2. Els responsables, son responsables, perquè s’entén que han incomplert el deure de
vigilar i controlar, el deure de vigilància de qui comporta el dany
3. Responsabilitat directe: Perquè el perjudicat, ell o a través dels seus representants,
pot demandar directament a qui la llei atribueix aquesta obligació de reparar
aquest dany, sense la necessitat de demandar a l’autor material.
- Pot extingir-se la responsabilitat en cas només que provin que van tenir la màxima
vigilància i van exercir la seva obligació de vigilància.
- Art. 1904 CC: El que paga el daño causado por sus dependientes puede repetir de éstos
lo que hubiese satisfecho.
Cuando se trate de Centros docentes de enseñanza no superior, sus titulares podrán
exigir de los profesores las cantidades satisfechas, si hubiesen incurrido en dolo o culpa
grave en el ejercicio de sus funciones que fuesen causa del daño.

Supòsits de responsabilitat objectiva

En aquests casos no existeix requisits de imputació de culpa. L’ordenament no valora la
diligencia. Per la seva pròpia naturalesa impliquen un cert risc.

1. S’atribueix la responsabilitat, independentment de l’element culpa, sinó per raó del risc
de la pròpia activitat.
2. En certs casos ha de ser determinat per llei.
3. Existeixen causes d’exoneració:
a. Culpa exclusiva de la víctima
b. Força major
Supòsits on s’ha de respondre
- Navegació aèria
- Posseïdors d’un animal
- Caça d’animals
- Conducció de vehicle

Tema 6. El contracte: elements i efectes

El contracte
El contracte esta regulat pel principi d’autonomia privada (1255 CC): Confereix a les persones
un poder d’autoregulació, li reconeix a la persona particular la possibilitat de crear, modificar o
inclòs extingir relacions jurídiques entre elles de caràcter vinculant per a la satisfacció dels seus
interessos. Aquest principi està limitat per:

- La llei: Tot i que la major part de les normes son dispositives (es pot pactar) també
existeixen normes imperatives, aquestes no es poden pactar en contra.
- La moral: Es tracta de normes de comportament que varien en funció de la societat en
la que ens trobem, depenen del temps i lloc. Conviccions d’ordre ètic. No són fixes.
- Ordre públic: Sistema de valors jurídics que ordenen la comunitat. Ja hi ha normes que
el conté. (Exemple: Principi d’igualtat, principi d’actuar amb la bona fe)

Si concorren aquests elements podem dir que existeix un contracte: Consentiment, objecte,
causa i forma (No sempre).

Contracte, concepte i elements

És per excel·lència la mes clara manifestació de l’autonomia privada o de voluntat. El contracte
és aquell acord de voluntats dirigit a la producció, modificació o extinció de relacions jurídiques
obligatòries. Acte jurídic. Establirà normes jurídiques privades entre les parts. (1254 CC)
1089 CC – 1091 CC – 1258 CC
Elements del contracte: han d’estar tots o l’ordenament jurídic no reconeixerà el contracte.
(1261 CC).

- Consentiment: És l’element més important. És tècnicament una estructura consensual,

la concurrència de les seves voluntats.
- Objecte: Realitat o matèria sobre la que recau el contracte, fa referència al contingut
del contracte.
o Requisits de l’objecte:
▪ Existència: Ha de referir a una cosa existent o una cosa que existirà en
un futur.
▪ Possibilitat: No poden ser objecte de contracte les coses impossibles.

▪ Licitud: No poden ser objectes de contracte les coses que es troben

fora de comerç de les persones. Han de ser posseïdes.
▪ Determinació/ determinabilitat: S’ha de poder determinar l’objecte
sobre el que recau el contracte.
- Causa: Respon les preguntes següents i aquestes són necessàries per poder
determinar el tipus de contracte:
o Quina funció ve a complir aquest contracte?
o Quina finalitat té buscaven?
 o Quina funció es vol complir amb aquest contracte?
- Forma (no sempre): La forma és element essencial (1278 CC)
 Tema 7. Formació del Contracte

Tractes preliminars: Els tractes preliminars i la responsabilitat pre-contractual sorgeix quan les
parts tenen en ment la celebració d’un contracte, normalment de contingut econòmic
important, duen a terme una sèrie de converses, comunicacions per calcular avantatge s i
inconvenients, concretar possibles pactes o condicions, per veure si es possible la celebració
d’un contracte, però encara no existeix contracte, ni tampoc obligació de celebrar-ho per les
parts.
El nostre sistema jurídic, malgrat no hi ha contracte ni obligació de les parts, imposa una sèrie
de deures a les parts:
- Obligació d’actuar conforme les exigències de la bona fe
- La honradesa en els tractes.

Si es vulneren aquest pactes, es podria exigir el que es considera com a responsabilitat

precontractual.
Oferta 🡪 Acceptació 🡪 Perfecció del contracte

Formació del contracte: El contracte es forma per la concurrència de la oferta i l’acceptació, a

través del consentiment. Oferta i acceptació son declaracions de voluntat, que determinen la
perfecció del contracte i l’existència d’aquest contracte a la vida jurídica. Es parteix de la
igualtat entre les parts, tot i que sovint no és així i una de les parts te predominança.

Oferta: Declaració de voluntat unilateral i receptícia (que l’altre ho rep, ha d’anar dirigit a algú)
mitjançant de que es proposa la celebració d’un contracte a una altre persona. L’acceptació
d’aquesta oferta produeix la perfecció del contracte, això fa que es creï una vinculació i
obligacions entre les parts.

Requisits de l’oferta:
- Plenitud: Ha de tenir tots els elements essencials del contracte, de manera que sigui
suficient que l’altre part accepti per la formació del contracte.
- Ha de ser vertadera: És a dir que no estigui fent broma, ha d’haver una vertadera
intenció de les parts per acceptar les obligacions.
- Que arribi a coneixement de la persona destinatària: La oferta ha d’arribar a la persona
destinatària, ja que ha de ser receptícia.
- Que compleixi els requisit de la forma exigida al contracte, en cas que existeixi.

Supòsits d’extinció de l’oferta

- Rebuig: Quan es rebutjada pel destinatari, s’extingeix l’oferta. Quan es rebutjada, ja
sigui total o parcialment, s’extingeix l’oferta, ja que si es fa una contra oferta per part
del destinatari, la persona oferent canvia.
- Quan s’assenyala un termini d’acceptació i aquest transcorre i no s’ha acceptat.
- Si l’oferent mor o es declara que no te capacitat que l’impedeix dur a terme aquest
contracte, abans que s’arribi a perfeccionar el contracte. (Hi ha excepcions en cas de les
empreses)
- Retirada, revocació o modificació de l’oferta:
o Retirada: Abans que arribi al destinatari es pot retirar.
o Modificació: Abans que arribi al destinatari es pot modificar.
o Revocació: Si l’oferta arriba a coneixement del destinatari, però aquest no
arriba a acceptar, es pot revocar l’oferta.
Acceptació: Declaració de voluntat unilateral i receptícia a traves de la qual el destinatari de
l’oferta manifesta la seva conformitat amb la oferta. Aquesta comporta la perfecció del
contracte, és a dir, la conclusió del contracte i la creació d’obligacions). L’acceptació pot ser de
forma expressa o tàcita.

Requisits de l’acceptació:
- Congruència: Ha de ser congruent en tots els seus termes de l’oferta.
- Ha de ser definitiva, pura i simple: No hi ha acceptació en cas que el destinatari la
sotmeti a una condició.
- Tempestiva: S’ha de produir en el temps oportú, això vol dir que aquesta s’ha de
produir dins del termini de l’efecte o abans que s’hagi retirat, modificat o revocat.
- Que arribi a coneixement de l’oferent, és a dir, aquesta acceptació ha d’arribar a
l’oferent.
- Forma (No sempre): A menys que les parts ho requereixin o la llei ho digui, no caldrà
que sigui per escrit

La concurrència d’oferta i acceptació provoca la perfecció del contracte, és a dir, la vinculació

de les parts i la creació d’una relació jurídica.
Hi ha consentiment des de que l’oferent coneix l’acceptació o des de que l’acceptant ha enviat
l’acceptació i l’oferent no la pugui ignorar.

Contractació en massa: Contracte d’adhesió

El tràfic econòmic del mercat es caracteritza des de fa dècades per la seva generalitat. Aquest
fet debilita el principi d’igualtat a l’hora de contractar. L’exponent de la contractació en massa
es el contracte d’adhesió. Aquests son contractes amb condicions generals, és a dir, aquestes
estan prefixades per la part preferent. El destinatari si vol contractar, s’ha d’adherir al contingut
del contracte. L’ordenament ha introduït una sèrie de normes per protegir a la part dèbil que
s’adhereix al contracte, i que no hi hagi tant desequilibri:
- Condicions generals de contractació: Constitueixen el contingut de contracte
d’adhesió, aquestes estan totes fixades per l’oferent, la part forta del contracte, i
s’inclouen dins de tots els contractes de forma generalitzada. La protecció de
l’ordenament s’aplica tant a persones físiques com jurídiques, a tots els adherents.

o Característiques:
▪ Generalitat

▪ D’existència prèvia a la celebració del contracte

▪ Imposada per una de les parts, la pre-disponent

▪ Integren el contingut del contracte

▪ Han de ser escrites (per protecció)

o Requisits establerts per l’ordenament jurídic per a que aquestes siguin

valides (Control d’incorporació):
▪ Supera els requisits de formulació? 🡪 Els requisits de formulació
exigeixen que les condicions generals es presentin a l’adherent d’una
 determinada manera, per tal que les reconegui com a tals, per això
l’ordenament estableix uns criteris de redacció:
● Les condicions generals de contractació han de ser clares,
concretes, transparents i senzilles. Si hi ha una condició que no
és clara, aquesta s’interpretarà a favor de l’adherent.
▪ Supera els requisits de coneixement? 🡪 L’ordenament vol assegurar-se
que l’adherent es informat i entén aquelles condicions que se
l’imposen, per això exigeix que aquelles siguin entregades per escrit i
que l’adherent disposi d’un exemplar d’aquestes condicions. A més,
per assegurar-se, l’adherent les haurà de signar.

- Només al consumidor 🡪 Clàusules abusives: S’entén per consumidor una persona

física que actua amb un propòsit aliè a la seva professió o activitat econòmica.
Es una clàusula que provoca perjudicant al consumidor, un desequilibri important de
les prestacions fixades al contracte.

o Característiques
▪ Condicions no negociades

▪ Causen desequilibris importants en els drets i obligacions de les parts

▪ Causen un perjudici al consumidor

▪ Son contraries a les exigències de la bona fe

Formació irregular del contracte

El punt de partida del contracte és el consentiment de les parts, això és la voluntat coincident
de les parts contractants. La manifestació d’aquest consentiment pot donar-se de formes
diferents. L’ordenament sempre requerirà que aquest consentiment s’hagi realitzat de manera
lliure, voluntària i conscient, a més per una persona amb capacitat suficient per entendre la
declaració de voluntat.
I si el que manifesto no és el que realment vull?
La voluntat interna ha de ser igual al que es manifesta exteriorment. Quan no és així ens
trobem davant d’una formació irregular del contracte.

Supòsits:
- Inexistència del consentiment
o Error obstatiu: Les parts contracten sobre una realitat diferent, sense
adonar-se’n.
o Declaració iocandi causa o “en broma”: L’emissió de la declaració és en broma,
no hi ha voluntat d’obligar-se.
o Reserva mental: Una de les parts oculta la intenció real.
o Simulació absoluta: És aquella on aparentment, les parts, fan veure que
realitzen un contracte però no hi ha intenció real d’aquestes de quedar-se
obligades.

Conseqüència: Quan el consentiment no existeix, desencadena en la nul·litat del

contracte, ja que falta l’element clau del contracte. L’ordenament no el reconeix.
- Vici del consentiment (viciat): En aquests supòsits si que es pot dir que hi ha
consentiment, per aquest està viciat, té un defecte.
o Declaració sense llibertat: Supòsits en els que existeix una pressió externa ja
sigui per l’altre part contractant o d’un tercer aliè, que provoquen l’emissió
d’una declaració de voluntat que no és lliure. El declarant coneix la realitat i és
conscient que potser no li convé emetre aquella declaració de voluntat, però
l’emet perquè esta sota aquesta pressió.
▪ Violència 🡪 Quan existeix una força sobre una persona que determina
decisivament la seva voluntat, tot i que no la suprimeix.
▪ Intimidació 🡪 Quan un dels contractants té el temor racional i fundat
de patir un mal imminent i greu. No a qualsevol persona, sinó només a
la pròpia persona o els seus bens, o a la pròpia persona o bens del seu
cònjuge o ascendents i descendents.
o Error en la formació del consentiment (error vici): És produeix quan hi ha un
coneixement equivocat de la realitat sobre la que es contracta. En aquest cas
no hi ha mala fe per cap de les parts. La diferencia amb l’error obstatiu, és que
en aquest cas jo veig que el que he contractat no és el que m’imaginava, i a
l’error obstatiu és un error en el contracte.
o Dol: Un dels contractants, de mala fe, amb maquinacions, paraules enganyoses
indueix a l’altre part a celebrar un contracte que sense aquestes maquinacions
l’altre part no hagués contractat.

Conseqüència: Si el consentiment esta viciat no suposa la nul·litat del contracte, ja que

aquest es podria purificar.

Integració i interpretació del contracte

Les parts, en virtut del principi d’autonomia privada o autonomia de la voluntat,
celebren un contracte, en aquest pacten un contingut d’aquest. Aquest contracte serà
susceptible d’ interpretació i d’integració:

● Interpretació: Equival a esbrinar el sentit del seu contingut.

Amb la interpretació, les parts volen resoldre la següent qüestió 🡪 Quin era el
veritable significat quan va ser redactada la clàusula, que es pretenia? Aquesta
es fa servir quan hi ha algun dubte.
Aquesta interpretació la poden dur a terme les pròpies parts que van realitzar
el contracte, o bé poden contractar un tercer.
A la interpretació es poden tenir en compte tractes preliminars al contracte.
L’ordenament jurídic recull una sèrie de criteris interpretatius amb relació de
prevalença, dins del CC (1281 – 1289).
1. El que impera és la intenció real
2. La literalitat de les paraules (el que diuen les paraules, el que esta
escrit) també té un paper molt important, sempre que els termes
siguin clars i coherents amb la voluntat.
3. Altres termes que també tenen a veure: El principi de la bona fe, la
major reciprocitat de les prestacions, principi de conservació del
contracte (que aquest no acabi sent ineficaç).
 ● Integració: Equival a resoldre les llacunes (coses no regulades) existents al
contracte, és a dir, resoldre alguna cosa que no es diu al contracte.
Si es tracta d’un contracte típic, aquesta tasca d’integració és més senzilla, ja
que al CC estarà regulat. Si és atípic no ho podrem anar a buscar al CC però hi
ha una sèrie de principis que ajuden a resoldre el problema: la bona fe, els
usos, la publicitat (és vinculant).
- Art. 1258 CC: Los contratos se perfeccionan por el mero consentimiento, y desde
entonces obligan, no sólo al cumplimiento de lo expresamente pactado, sino también a
todas las consecuencias que, según su naturaleza, sean conformes a la buena fe, al uso
y a la ley.

Tema 8. Ineficàcia i invalidesa del contracte

Es tracta de supòsits patològics del contracte. Es tracta de supòsits en els que el contracta no
arriba a produir els efectes als que anava dirigit o bé deixa de produir-los en un moment
donat.
- Nul·litat: És el supòsit més greu, és la inexistència, el no res. L’ordenament jurídic no li
reconeix cap efecte, el rebutja completament, és com si no existís.
o Total:
Característiques:
1. El contracte pateix un defecte greu en la seva formació
2. No és apte per a produir cap efecte
3. La seva ineficàcia es automàtica, de ple dret, “ipso iure”. Tot i que haurem
d’anar al jutjat per a que es declari la seva nul·litat.
4. No es susceptible de confirmació, ni es pot purificar, ni es pot sanar amb el
transcurs del temps ni per la voluntat de les parts.
5. Per demanar al jutjat que es declari la nul·litat del contracta, l’acció és
imprescriptible, és a dir, sempre es pot fer.
Causes de nul·litat
1. És nul de ple dret el contracte que no respecta els límits del principi de
l’autonomia de la voluntat (llei moral i ordre públic) (1255 CC).
2. És nul si falta algun dels elements essencials del contracte (1261 CC).

Efectes de la nul·litat
És la restitució de les prestacions, tornar a la situació anterior a la celebració del
contracte. Desfer el contracte, fer com si no hagués passat.

o Parcial: La nul·litat parcial, és el mes freqüent a la practica, quan el contracte

conté una o més clàusules que son contraries a la norma imperativa, però s que
concorren vàlidament els elements del contracte, si son possibles el contracte
subsistirà però aquestes clàusules seran nul·les i es tindran que desfer del
contracte.
- Anul·labilitat: El contracte anul·lable és un contracte en el que si que concorren tots
els elements essencials, i això vol dir que neix vàlidament i genera efectes vàlids del
dret. Però resulta que en el procés de formació del consentiment s’ha produït una
anomalia, un vici. L’ordenament jurídic concedeix a una de les part, normalment a la
que cal protegir, la facultat d’impugnar el contracte o bé de confirmar-lo.
Característiques
1. Contracte en el que es donen tots els elements essencial, però hi ha un vici que
afecta a una de les parts.
2. Es apte per produir i tenir efectes.
3. L’ordenament el reconeix com a vàlid, això vol dir que les prestacions poden ser
exigibles, però el contracte es pot anular.
4. La seva ineficàcia no es automàtica, nomes serà ineficaç si la part legitimada per
impugnar-ho ho demana en un termini de 4 anys.
5. Si transcorre ja no es pot anular.
6. Es pot confirmar abans que passin aquests 4 anys.

Causes de la anul·labilitat
o Vicis del consentiment: Violència, intimidació, error i dol.
o Falta de capacitat necessària per a celebrar un contracte.
Efectes de la anul·labilitat
És la restitució de les prestacions, tornar a la situació anterior a la celebració del
contracte. Desfer el contracte, fer com si no hagués passat.

- Rescissió (a Catalunya): En termes generals ens trobem amb un contracte vàlid, el

contracte recull tots els elements essencials i més a la seva transició no s’ha donat cap
defecte ni cap vici. Però es rescindible, ja que produeix un dany a un dels contractats o
bé, a un tercer aliè al contracte. El perjudicat pot deixar sense efecte el contracte.
Aquesta rescissió opera amb caràcter excepcional i subsidiari.
Hi ha un termini per a que la persona perjudicada pugui rescindir el contracte, que
també és de 4 anys.
Efectes de la rescissió
És la restitució de les prestacions, tornar a la situació anterior a la celebració del
contracte. Desfer el contracte, fer com si no hagués passat.

o Avantatge injust: També es podria rescindir un contracte plenament vàlid en supòsits

d’avantatge injust. Parlem de supòsits d’avantatge injust quan una part s’aprofita la
situació de debilitat, de necessitat econòmica o de falta de coneixement de l’altre part,
per obtenir un benefici excessiu o un avantatge injust. Es pot rescindir, però la part
perjudicada pot salvar el contracte si ho sol·licita a l’autoritat judicial l’adaptació del
contingut del contracte a la practica del moment en el que es va fer, de les exigències
de la bona fe i l’honradesa.
o Lesió en més de la meitat (Anteriorment: Lesió ultra dimidium): Pot tenir lloc quan en
un contracte onerós una de les parts rep com a contraprestació un preu inferior a la
meitat del preu real (Aquet preu real es el valor de mercat), en el moment de la
celebració del contracte.
La part contra la que s’exercita l’acció de rescissió, té opció de decidir sobre si es
rescindeix o no el contracte. Pot optar pel seu manteniment si abona el complement
del valor total de la prestació més els interessos.
 Tema 9. El contracte de compravenda

(Art. 1445 i següents CC) =/ (621 – 1 i següents CCCat)

La regulació de la compravenda del CC i del CCCat son diferents.
El CCCat regula la compravenda a partir de la promulgació del llibre 6 de Catalunya i s’inspira
en un altre model, en els principis de la compravenda que hi ha a la UE, per tant, trenca amb el
model en el que es fonamenta el CC estatal.
La compravenda es el paradigma dels contractes que faciliten l’intercanvi o el comerç de bens
des del seu inici.
Si el bé existia però ja no existeix es declara el contracte nul.

Art. 621 – 1 CCCat: Contrato de compraventa.

La compraventa es el contrato por el que el vendedor se obliga a entregar un bien conforme al
contrato y a transmitir su titularidad, ya sea del derecho de propiedad o de los otros derechos
patrimoniales, según su naturaleza, y el comprador se obliga a pagar un precio en dinero y a
recibir el bien.

Característiques contracte de compravenda català

1. Contracte onerós, és a dir, implica un desplaçament patrimonial de cadascuna de les
parts.
2. Contracte sinal·lagmàtic, perquè existeixen obligacions reciproques
3. Commutabilitat: La obligació que assumeix una de les parts es considera equivalent a la
obligació que assumeix l’altre part.
4. Inexistència de requisit de forma, el contracte queda celebrat quan hi ha concurrència
de declaració de voluntats i consentiment. No es necessari que s’entregui el bé o que
es pagui el preu, ja que existeix compravenda quan ens posem d’acord sobre que ha
d’entregar-se i que s’ha de pagar per allò.
5. No té l’efecte de transmetre la propietat immediatament, perquè es requereix d’un
acte traditori (Títol + mode (traditio/ entrega).

Existeixen dos tipus de compravenda, la compravenda general i la de consum. La general és

quan el contracte és entre dos empresaris, o bé entre dos particulars, en canvi la de consum
aplica quan la part venedora es empresari en el desenvolupament de la seva activitat i la part
compradora es consumidor o consumidora.
Aquestes normes tenen caràcter imperatiu, no admeten part en contra.

Art. 621 – 2.1 CCCat: Compraventa de consumo.

1. La compraventa es de consumo si el vendedor actúa en el ámbito de su actividad empresarial
o profesional y el comprador, con un propósito principalmente ajeno a estas actividades.

Prohibicions per celebrar compravenda

Malgrat les persones tinguin capacitat d’obrar per a celebrar un contracte de compravenda, hi
ha subjectes que no tenen capacitat per a celebrar-ho, per altres motius.

Art. 621 – 4 CCCat: Prohibiciones.

No pueden adquirir en virtud de contrato de compraventa, directamente o por persona
interpuesta:

a) Los empleados públicos, los bienes públicos que gestionan.

 b) Los jueces, los magistrados, el personal de la Administración de justicia, los abogados,
los procuradores y los peritos, los bienes litigiosos respecto a procedimientos en los que
ejercen sus funciones de acuerdo con la normativa aplicable.
c) Quienes, por ley o por acto de autoridad pública, administran bienes ajenos, los bienes
administrados, salvo que la ley o la autoridad dispongan otra cosa.
d) Los tutores y demás cargos de protección de la persona, los bienes de esta, salvo
aprobación o autorización judiciales.
e) Los apoderados y mandatarios, los bienes cuya gestión tienen encomendada, salvo
consentimiento expreso.
f) Los albaceas, los bienes que administran, salvo autorización expresa.

Objecte de la compravenda
Poden ser bens presents, futurs, mobles, immobles, tangibles, intangibles… Però aquests han
de complir uns requisits:

- Existència present o futura, però ha de ser possibles

- Ser determinat o determinable
- Ser lícit, estar dins del comerç de les persones

Obligacions de les parts

Art. 621 – 9 CCCat: Obligaciones del vendedor.

1. El vendedor tiene las siguientes obligaciones:
a) Entregar, en el tiempo, lugar y forma que determina el contrato, el bien, sus accesorios y
los documentos relacionados, si existen.
b) Garantizar que el bien es conforme al contrato. (L’objecte ha de ser idoni per la finalitat
contractual pactada, sense vicis, defectes o càrregues)
c) Transmitir la titularidad del bien y de sus accesorios.
2. Si se ha pactado una reserva de la titularidad, la transmisión tiene lugar cuando el
comprador paga el precio o, si procede, cumple las obligaciones pactadas

Art. 621 – 31 CCCat: Obligaciones del comprador.

El comprador tiene las siguientes obligaciones:
a) Pagar el precio.
b) Recibir el bien, sus accesorios y los documentos relacionados, si existen.

Riscos a la celebració del contracte

Entre la celebració del contracte i l’entrega de la cosa (traditio), el venedor té l’obligació de
conservar la cosa en les mateixes condicions de la celebració. Mentrestant els riscos de
deteriorament, pèrdua… Els suporta el venedor. Si no es possible l’entrega dins del termini, per
culpa de la part compradora, el venedor podrà reclamar el pagament igualment, ja que tot i
que no s’hagi fet l’entrega, el risc s’ha transmès.
Si la pèrdua es produeix després de la transmissió del risc, el venedor té el dret de reclamar el
pagament, tot i que, el bé es faci malbé, es perdi o es deteriori, ja que s’ha produït l’entrega de
la cosa i el risc el suporta el comprador.
 Tema 10. El Dret Real. Adquisició, transmissió i extinció del dret real

És el dret de béns o sobre les coses. Es troba regulat al CCCat al llibre 5.

El Dret real es defineix com un dret subjectiu o un poder immediat i directe sobre una cosa.

Característiques dels drets reals:

- Inherència o immediatesa: El titular del dret real se li concedeix un poder absolut
sobre la cosa. El poder, per tant, d’obtenir un ús, un gaudi corresponent al seu dret,
sense necessitat que intervinguin altres persones.
- Absolutivitat o exclusivitat: El Dret Real ha de ser respectat pels tercers, no pot ser
pertorbat i el titular del dret real pot exercir el seu dret contra qualsevol pertorbació de
tercers.

Classificació:
- DR de *propietat*: Es el paradigma dels drets reals. Implica el màxim grau de poder
sobre una cosa. Quan ets propietari pots fer el que vulguis amb la cosa.
- DR limitats: Quan parlem de drets reals limitats, nomes s’atorga un poder parcial.
o Ús i gaudi: Permeten al titular (no cal que sigui propietari) l’ús de la cosa en
qüestió.
▪ L’usdefruit: Dret real limitat d’usar i gaudir dels bens aliens.
▪ Ús d’habitatge i d’habitació: Et permet l’ús d’una cosa aliena, si és un
us d’habitatges, es de la totalitat de l’habitatge, si és d’habitació,
només d’una part de la finca. Si no es diu res es presumeixen vitalicis,
per la resta de vida de la persona.
▪ Servitud: Dret que grava (Exemple: Si per arribar a la meva casa he de
passar pel jardí del meu veí, ell m’ha de deixar passar)
▪ Dret de vol: Sobre un edifici o solar edificable, que atribueix algú la
possibilitat de construir plantes i que sigui seu l’edifici.
o Adquisició preferent: Permeten adquirir un bé aliè amb preferència a d’altres
adquirents.
▪ Dret d’opció: Faculta per adquirir una cosa abonant el preu pactat.
▪ Tempteig: Dret real limitat d’adquirir una cosa amb preferència, abans
que un altre, pagant el preu, que aquest altre entregaria.
▪ Retracte: Dret real limitat d’adquisició preferent que faculta per
adquirir la cosa després d’un cop venuda de l’adquirent.
o Garantia: DR limitat que faculten per exigir la venda d’una cosa aliena, i amb el
valor monetari obtingut, satisfer l’obligació que no s’ha complert.
▪ Dret de retenció: Retenció de la possessió del bé, fins el pagament
complert del deute existent, inclòs té dret a vendre la cosa i satisfer-se
el deute.
▪ Dret d’hipoteca: Poder de vendre la cosa aliena i amb el valor obtingut
cancel·lar el deute, i tornar el romanent al deutor.
▪ Dret de Penyora: Es diferencia al dret de retenció, en que només
s’aplica a bens mobles.
 Tema 11. El Dret de propietat

- Concepte: Té el seu fonament a l’art. 33 de la CE i també es regula al CCCat. La

propietat es manifesta coma dret real per excel·lència, es el dret que confereix el poder
més ampli sobre una cosa.
- Característiques:
o Caràcter fundador d’altres drets reals, o deriva de cap altre DR però es la base
dels altres DR que neixen del dret de propietat, que anomenem DR limitats.
o Perpetuïtat: No s’extingeix amb el pas del temps i no té limitacions temporals,
a no ser que sigui pactat entre les parts. Aquest és transmissible “mortis
causa”, és a dir, després de morir.
o Generalitat perquè proporciona totes les utilitats possibles sobre l’objecte i en
el que recau la propietat.
o Esta dotat d’elasticitat: Extingir del dret real limitat, que no fa més que limitar
el dret del propietari, i aquest propietari reabsorbeix les propietats cedides.
o Caràcter unitari: Malgrat hagi cedit facultats, el dret de propietat sempre es
reconeix com e dret més ampli, donat que implicarà l’ús, el gaudi, disposar...
o És oposable davant de tercers, tothom l’ha de respectar.
- Objecte: Coses corporals que siguin mobles i immobles, a més de coses no corporals
com els drets d’autor...
- Límits/ Restriccions:

Art. 33 CE: Derecho de propiedad

1. Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia.
2. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las
leyes.
3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de
utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de
conformidad con lo dispuesto por las leyes.
o La funció social: Conjunt de deures i obligacions imposades al propietari
atenent a valors i interessos de la col·lectivitat.
o Relacions de veïnatge: A Catalunya tradicionalment, fa referencia a la distancia
entre finestres, tancament de finques, distancia entre parets, entre arbres...

Art. 546 – 1 CCCat:. Vallas medianeras.

1. Los propietarios de patios, huertos, jardines y solares colindantes tienen derecho a construir
una pared medianera para que sirva de valla o separación en el límite y suelo de ambas fincas
hasta la altura máxima de dos metros o la establecida por la normativa urbanística.
2. La medianería de valla, que es forzosa, comporta la existencia de una relación de comunidad
y se rige por las normas del título V.

Art. 546 – 4 CCCat:.. Distancia de árboles a vallas o balcones vecinos.

1. Ningún titular puede mantener, entre fincas separadas por una valla, un árbol o un elemento
de construcción que, por la proximidad a aquella, inutilice su función de dificultar el acceso.
2. La prohibición establecida por el apartado 1 afecta a los propietarios de jardines o patios
situados en planta baja con relación a los balcones o ventanas de las viviendas situadas en
plantas superiores.
3. La acción para exigir, de acuerdo con los apartados 1 y 2, el arrancamiento o la poda de un
árbol o el derribo de una construcción prescribe a los diez años.
4. Los frutos que caen de forma natural en la finca vallada procedentes del árbol plantado en la
finca vecina pertenecen a los propietarios de la finca vallada

Art. 546 – 6 CCCat:. Ramas y raíces provenientes de fincas vecinas.

Los propietarios de una finca pueden cortar las ramas o raíces de un árbol o de un arbusto
plantado en una finca vecina que se hayan introducido en su finca y retener la propiedad de las
mismas, pero deben hacerlo de la forma generalmente aceptada en el ejercicio de la jardinería,
agricultura o explotación forestal.

o Les immissions: Les immissions son un límit legal a les facultats d’ús i gaudi, ja
que cap propietari no pot pertorbar als titulars de les finques veïnes.

Art. 546 – 13 CCCat: Inmisiones ilegítimas.

Las inmisiones de humo, ruido, gases, vapores, olor, calor, temblor, ondas electromagnéticas y
luz y demás similares producidas por actos ilegítimos de vecinos y que causan daños a la finca o
a las personas que habitan en la misma quedan prohibidas y generan responsabilidad por el
daño causado.

Art. 546 – 14 CCCat: Inmisiones legítimas.

1. Los propietarios de una finca deben tolerar las inmisiones provenientes de una finca vecina
que son inocuas o que causan perjuicios no sustanciales. En general, se consideran perjuicios
sustanciales los que superan los valores límite o indicativos establecidos por las leyes o los
reglamentos.
2. Los propietarios de una finca deben tolerar las inmisiones que produzcan perjuicios
sustanciales si son consecuencia del uso normal de la finca vecina, según la normativa, y si
poner fin a las mismas comporta un gasto económicamente desproporcionado.
3. En el supuesto a que se refiere el apartado 2, los propietarios afectados tienen derecho a
recibir una indemnización por los daños producidos en el pasado y una compensación
económica, fijada de común acuerdo o judicialmente, por los que puedan producirse en el
futuro si estas inmisiones afectan exageradamente al producto de la finca o al uso normal de
esta, según la costumbre local.
4. Según la naturaleza de la inmisión a que se refiere el apartado 2, los propietarios afectados
pueden exigir, además de lo establecido por el apartado 3, que esta se haga en el día y el
momento menos perjudiciales y pueden adoptar las medidas procedentes para atenuar los
daños a cargo de los propietarios vecinos.
5. Las inmisiones sustanciales que provienen de instalaciones autorizadas administrativamente
facultan a los propietarios vecinos afectados para solicitar la adopción de las medidas
técnicamente posibles y económicamente razonables para evitar las consecuencias dañosas y
para solicitar la indemnización por los daños producidos. Si las consecuencias no pueden
evitarse de esta forma, los propietarios tienen derecho a una compensación económica, fijada
de común acuerdo o judicialmente, por los daños que puedan producirse en el futuro.
6. Ningún propietario o propietaria está obligado a tolerar inmisiones dirigidas especial o
artificialmente hacia su propiedad.
7. La pretensión para reclamar la indemnización por daños y perjuicios o la compensación
económica a la que se refieren los apartados 3 y 5 prescribe a los tres años, contados a partir
del momento en que los propietarios tengan conocimiento de las inmisiones.