Tema 1

L’OBLIGACIÓ EN GENERAL
Lluís Puig i Ferriol

SUMARI: I. La relació obligatòria: 1. Concepte. 2. Característiques. 3. Elements de

l’obligació. 4. L’obligació natural. II. Les fonts de les obligacions. III.
L’enriquiment injust: 1. Noció i supòsits. 2. Requisits. 3. Efectes. IV. Els
subjectes de la relació obligatòria: 1. Posició jurídica del creditor. 2. Posició
jurídica del deutor.

LA RELACIÓ OBLIGATÒRIA
1. Concepte
Segueix vigent pel dret actual el concepte d’obligació que ja va establir el dret
romà, segons resulta dels textos següents:
Instituta 3,13,1: obligatio est iuris vinculum, quo necessitate adstringimur alucuis rei solvendae
secundum nostrae iura civitatis.
Digest 44,7,3 pr.: obligationum substantia non in eo consistit..., sed ut alium nobis adstringat ad
dandum aliquid, vel faciendum, vel praestandum.
D’aquestes definicions en resulta que quan una persona assumeix una
obligació, d’una forma o altra restringeix o comprimeix la seva esfera de llibertat
individual, ja que la llei imposa a l’obligat el deure d’haver de realitzar una
conducta determinada que en cas de contravenció, comporta unes conseqüències
desfavorables pel deutor o obligat.
En aquest tema i en els següents es fa un tractament parcial de les obligacions, ja
que es consideren únicament aquelles relacions obligatòries de dret privat, amb exclusió
doncs de les obligacions derivades de normes del dret públic i de les obligacions de
caire social, ja que segons el Digest 50,17,47 pr. no s’assumeix cap mena d’obligació
com a conseqüència d’un consell o una recomanació.

2. Característiques
Les relacions obligatòries de dret privat presenten les característiques següents:
• La relació obligatòria vincula un deutor determinat a tenir que realitzar una
prestació a favor d’un creditor determinat per a satisfer un interès
jurídicament protegit i en base a aquesta correlació entre dret i deure, es parla
de la relativitat de la relació obligatòria; en el sentit de que per regla general sols
el creditor pot exigir la prestació en front a un deutor concret i el comportament del
 deutor s’ha d’adreçar a satisfer exclusivament l’interès del creditor, amb la
conseqüència de que la relació obligatòria és pels tercers res inter alios acta.
• La relació obligatòria pressuposa l’existència d’un vincle jurídic, que imposa al
deutor el deute de tenir que lliurar una cosa, prestar un servei o activitat o abstenir-
se de realitzar allò que podria fer si no existís l’obligació i si el deutor no compleix
la prestació que constitueix l’objecte de l’obligació assumida, el creditor pot
mitjançant la intervenció dels organismes jurisdiccionals imposar el compliment
forçós de l’obligació, per tal d’evitar que la satisfacció del seu interès depengui de
l’arbitri del deutor; ja que això suposaria negar l’existència del vincle jurídic, com
resulta per exemple de la disposició que es troba en el Digest 45,1,17, segons la qual
l’obligació concreta amb la condició de que el seu compliment depengui de la
voluntat de l’obligat, està mancada de validesa.
• Una altra característica de l’obligació és que la relació obligatòria té sempre una
durada temporal limitada, com resulta del fet que la llei estableix uns supòsits que
determinen l’extinció de la relació obligatòria; temporalitat que es deriva igualment
de la circumstància de que l’obligació restringeix o comprimeix l’esfera de llibertat
individual de la persona i si es permetés, posem per cas, que el deutor assumís una
obligació que es perllongués durant tota la seva vida, això implicaria establir un
vincle contrari a la dignitat de la persona, en contravenció amb allò que preveu
l’article 4 CA.
• * Per últim assenyalem que l’obligació que ha assumit el deutor per tal de
satisfer un interès del creditor, ha de tenir un contingut patrimonial, ja que
segons el Digest 40,7,9-2 poden ser objecte de l’obligació totes aquelles prestacions
de les quals el deutor pot alliberar-se mitjançant el pagament d’una quantitat de
diners.

3. Elements de l’obligació
En els seus inicis la relació obligatòria tenia un caràcter essencialment personalista, ja
que atribuïa al creditor un poder directe sobre la persona del deutor pel cas que
incomplís l’obligació que havia assumit; mentre que d’una perspectiva essencialment
patrimonialista es va arribar posteriorment, a nivell doctrinal, a configurar la relació
obligatòria com una relació entre el patrimoni del deutor i el patrimoni del creditor, ja
que el patrimoni del deutor responia del compliment de l’obligació.
Pel dret actual s’ha d’afirmar que si bé és cert que conceptualment es pot distingir
en l’obligació jurídica dos elements que s’anomenen deute i responsabilitat,
ambdós elements s’han de donar sempre de forma conjunta, ja que la persona que
deu, és també responsable. Concretament això comporta:
• Des de la perspectiva del deutor l’element deute fa referència a l’obligació que
ha assumit el deutor de tenir que lliurar una cosa, desenvolupar una activitat o
abstenir-se de realitzar un comportament determinat; i, des de la perspectiva del
creditor, es concreta en el seu dret a exigir la prestació objecte de l’obligació i si
això no és possible, poder reclamar els danys i perjudicis que es deriven de
l’incompliment per part del deutor de l’obligació a càrrec seu, si l’incompliment té
com a causa una conducta dolosa o culposa del deutor.
• La responsabilitat del deutor derivada de l’incompliment és sempre una
responsabilitat de tipus patrimonial, ja que des de la llei Poetelia Papiria es
substitueix la responsabilitat personal del deutor per una responsabilitat que es
concreta sobre els seus béns (pecuniae creditae bona debitoris, non corpus
obxonium esset), que s’ha convertir en una responsabilitat patrimonial universal del
deutor, ja que es pot fer efectiva sobre tots els seus béns, presents i futurs, segons la
interpretació que s’ha donat al Digest 50,16,39-1, en el sentit de que el deutor ha de
pagar mentre tingui béns suficients. Cal precisar, de totes formes, que la
responsabilitat patrimonial universal del deutor l’estableix la llei en interès dels
creditors, amb la conseqüència de que el deutor no pot establir-la per decisió
unilateral, però sí és possible que deutor i creditor convinguin de forma explícita
limitar la responsabilitat del deutor a uns béns o a una quantitat determinada (STSM
de 25 de gener de 1988).

4. L’obligació natural
Es tracte d’una categoria jurídica que té les seves arrels en el dret romà, que es projecta
sobre els deutes que havia contret un esclau o una persona mancada de capacitat –els
alieni iuris segons la terminologia clàssica romana-, que d’acord amb la organització
familiar i social d’aquella època s’havia d’entendre que no havien assumit la condició
de deutors per no poder ser subjectes d’una relació obligatòria; però així i tot i en base a
un abús del llenguatge (segons explicita el Digest 46,1,16-4) se’ls va atribuir la condició
de deutors i es va qualificar les obligacions que havien assumit d’obligacions naturals,
que tenien com a particularitat que el creditor no podia reclamar-les; però si el
deutor pagava voluntàriament l’obligació natural, no podia recuperar la prestació
que havia realitzat –l’anomenada solutis retentio-, ja que es considerava que havia
pagat allò que realment havia de pagar.
Desaparegut el món dels esclaus i la categoria de les persones alieni iuris, hauria estat
coherent la desaparició de la categoria de les obligacions naturals com una modalitat de
les obligacions jurídiques; ja que com s’ha exposat a l’apartat anterior, en les
obligacions jurídiques han de concórrer sempre els dos elements deute i responsabilitat i
cap d’aquests elements es dóna en les obligacions naturals, ja que no es pot imposar
jurídicament a l’obligat el deure de complir una obligació natural i, per tant, de
l’incompliment d’aquesta obligació no se’n pot derivar cap mena de responsabilitat.
Però cal tenir present que el dret romà de la darrera època, va arribar a configurar com a
obligacions naturals les obligacions que es fonamenten en un deure moral o social de
contingut patrimonial, que s’ha de respectar en base a la rellevància que es considera
oportú atribuir a uns deutes no jurídics, ja que per aquesta via es podia donar una
solució a problemes derivats dels successius canvis socials o familiars, que no tenien
encara una resposta legislativa escaient, però que semblava oportú tinguessin una
determinada transcendència jurídica, encara que no sigui la mateixa que s’atribueix a les
obligacions jurídiques.
Amb això no es vol dir, evidentment, que qualsevol obligació moral hagi de tenir una
limitada transcendència jurídica, com posa de relleu per exemple la STSM de 30 de
juny de 1982, que refusa configurar com obligació natural la concessió d’una moratòria
a l’arrendatari per a desallotjar el local objecte del contracte, que la sentència qualifica
d’acte de simple condescendència. Mentre que la STSJ de 13 de març de 1997 qualifica
d’obligació natural o moral, amb la conseqüència de no donar lloc a la restitució d’unes
quantitats que havia pagat la dona supervivent d’una unió more uxorio, que representava
la seva contribució lliure i espontània al sosteniment de les despeses que originava la
vida en comú.
El dret romà atribueix els efectes següents a les obligacions naturals:
• El creditor pot retenir allò que ha rebut com a pagament d’una obligació
natural, sense que el deutor pugui interessar la restitució de la prestació mitjançant
l’exercici de la condictio indebiti (Digest 46,1,16-4).
• Es pot compensar una obligació natural amb una obligació civil (Digest 16,2,6).
• Una obligació natural es pot convertir en una obligació civil mitjançant la novació
Digest 46,2,1-1).
II. LES FONTS DE LES OBLIGACIONS
El problema de les fonts de les obligacions ha originat moltes discussions a nivell
dogmàtic, que no és necessari recordar aquí, atesa la finalitat d’aquesta obra. Hem de
considerar, doncs, suficient atenir-nos a un esquema legals i desenvolupar-lo després en
funció del context jurídic, social i econòmic actual.
La cobertura legal per a establir les fonts de les obligacions es troba en el Digest 44,7,1
pr., on s’estableix que:
Obligationes aut ex contractu nascuntur, aut ex maleficio, aut propio quidam iure ex variis causarum
figuris.
En base a aquesta disposició ham d’entendre que en el dret andorrà les obligacions
poden tenir el seu origen:
• En l’autonomia privada, ja que si bé la norma transcrita parla solament del
contracte, que certament és l’origen de la gran majoria d’obligacions, aquestes
també poden tenir la seva font en altres actes d’autonomia privada, com són per
exemple el testament en el supòsit d’ordenar-se un llegat amb efectes obligatoris,
que atribueix al legatari una acció personal per tal d’exigir al gravat el compliment
del llegat (Codi 6,43,1); i a vegades també es deriven de la simple declaració de
voluntat unilateral d’una persona, que origina el naixement d’un dret de crèdit a
favor d’una altra inicialment indeterminada, ja que el dret romà establia uns supòsits
típics d’obligacions derivades d’una declaració unilateral de voluntat, com eren el
cas de la pollicitatio Digest 50,12,3), de la mateixa manera que el dret canònic va
admetre que es derivessin del principi de la fides, en el sentit de que la persona que
va fer una promesa unilateral, restés vinculada i per tant fos possible exigir-li
jurídicament el compliment de la seva promesa en base a la condictio ex causae
(que apareix en el Decret de Gracià, pars II, causa XXII, quaestio V, cap. XII); i el
mateix dret modern admet unes formes de garantia independent, que tenen el seu
origen en unes declaracions de voluntat unilaterals.
• En un fet il·lícit, ja sigui un il·lícit civil, que té la seva manifestació més clara en les
prevencions de la llei Aquília (Digest 9,2: adf legem aquiliam), que imposa
l’obligació d’indemnitzar els danys i perjudicis ocasionats per una acció o omissió
dolosa o culposa al marge de qualsevol relació contractual; o en un il·lícit penal, ja
que segons l’article 94 del Codi penal (Decret legislatiu del 17-12-2008, de
publicació del text refós del Codi penal) estableix que “Tota persona responsable
 penalment d'una infracció penal ho és també civilment si del fet se'n deriven danys i
perjudicis. Si els responsables són dos o més, els tribunals han d'assenyalar la quota
amb què cadascú ha de respondre, en proporció a la participació i a la culpabilitat,
sense perjudici de la seva responsabilitat solidària davant de tercers perjudicats.”
• La darrera font de les obligacions que esmenta el Digest 44,7,1 pr. és força més
imprecisa, ja que es refereix a altres tipus diferents, que es poden incloure en la
categoria de les obligacions legals, que són les obligacions que es deriven d’un
supòsit de fet determinat, que implica imposar una relació obligatòria entre les
persones afectades perquè així ho estableix la llei, com succeeix en els casos
d’aliments entre parents (vegeu art. 9 i 10 LQM i art. 27 LA), tutela (art. 44 LA) o
pàtria potestat (art. 27 LA).

III. L’ENRIQUIMENT INJUST

1. Noció i supòsits
Amb referència al dret andorrà actual es pot configurar la institució de
l’enriquiment injust com una manifestació de la categoria del quasi contracte, ja
que l’enriquiment injust es produeix quan una persona obté un benefici amb
càrrec al patrimoni d’una altra persona al marge d’una relació contractual, sense
que existeixi una causa jurídica escaient que justifiqui el desplaçament patrimonial
i sense necessitat de que existeixi mala fe o negligència per part de la persona que
obté el benefici, a diferència del que succeeix en els casos de responsabilitat civil
derivada d’un acte il·lícit.
Com a supòsits més significatius d’enriquiment injust es poden esmentar els següents:
• L’anomenada condictio indebiti (Digest 12,6), que es produeix quan es paga per
error de fet (Codi 4,5,6) una obligació que no s’havia de complir, ja sigui perquè era
nul·la, perquè es tractava d’un deute que mai va existir o perquè ja s’havia pagat
(vegeu STSJ de 2 de febrer de 1995 i 21 de gener de 1999).
• La condictio causa data causa non secuta (Digest 12,4), que es dóna quan la part
que ha complert l’obligació de lliurar una cosa a l’altra part contractant, a canvi
d’obtenir el lliurament d’una altra cosa o la prestació d’un servei o d’un resultat, no
obté la contraprestació convinguda.
• La contictio ob turpem vel iniustam causam (Digest 12,5), que permet recuperar allò
que es va lliurar per tal de que el receptor realitzés o no realitzés un acte contrari a
 dret o a la moral, sempre que la conducta immoral o antijurídica concorri únicament
en la part que va rebre la prestació.
• L’anomenada condictio sine causa (Digest 12,7), que es va establir amb caràcter
residual, pels casos no coberts per les situacions fins ara esmentades (en relació amb
tots aquests supòsits vegeu també STSJ de 21 d’octubre de 1999).

2. Requisits de l’enriquiment injust

L’enriquiment injust pressuposa la concurrència dels requisits següents:
• Un enriquiment per part de la persona contra la qual s’exercita l’acció
d’enriquiment injust, que es pot traduir en un augment del seu patrimoni o per haver
evitat una disminució del seu actiu patrimonial.
• Un empobriment correlatiu de la persona que exercita l’acció per haver
experimentat una pèrdua patrimonial o per no haver obtingut uns ingressos
determinats, sempre que concorri un nexe de causalitat escaient entre l’enriquiment
d’una de les parts i l’empobriment de l’altra (STSJ de 12 de juny de 1997).
• Manca d’una causa que justifiqui el desplaçament patrimonial, ja sigui
inexistència de causa o per no ser ajustada a dret la causa que fonamenta el
desplaçament patrimonial.
Pel que fa referència a la pràctica judicial andorrana, cal esmentar la STSM de 5 de
desembre de 1983, que no considera escaient aplicar la situació d’enriquiment injust a
un supòsit de venda d’una finca pel preu de 2.000.000 de pessetes, que s’havien adquirit
abans pel preu de 950.000 pessetes, ja que en els contractes mercantils les parts són
lliures d’emprar mitjans lícits per a obtenir resultats favorables. I la sentència del mateix
Tribunal de 27 de febrer de 1985, que tampoc aplica la figura de l’enriquiment injust, a
un cas sobre fluctuació del valor del signe monetari en relació amb uns contractes
mercantils.
S’invoca la doctrina sobre l’enriquiment injust en relació amb la facultat de retenir una
part de la contraprestació, quan s’interessa la resolució del vincle contractual per
incompliment de la part compradora (STSM de 20 de juny de 1985); i també en relació
amb l’extinció o resolució del contracte d’arrendament a les STSJ de 12 de juny de
1997 i 22 de desembre de 1999; també es considera que existia enriquiment injust en el
cas d’exigir-se indemnització per l’incompliment d’una obligació de compliment
impossible, que ja havia estat rescabalada pel pagament d’una clàusula penal (STSM de
de 15 de gener de 1985); en el cas de computar com a capital d’una societat unes
aportacions que no es van realitzar, als efectes de determinar la participació en el
patrimoni resultant de la liquidació de la societat i, també, en el cas d’operació errònia
efectuada per una entitat bancària, si esmenar l’error comportaria atribuir la totalitat
d’un compte corrent indistint a un sol dels titulars del compte (STSJ de 22 de juny de
2000).
En relació amb l’exercici de l’actio in rem verso per part del sots-contractista contra el
propietari de l’obra, com una modalitat de l’acció d’enriquiment injust, són interessants
les STSJ de 13 de març i 21 d’octubre de 1999.

3. Efectes
Si s’exercita amb èxit l’acció personal d’enriquiment injust, ja sigui per via d’acció o de
reconvenció, l’agent pot obtenir la restitució in natura de la prestació que havia
realitzat, sempre que això sigui possible. En altre cas pot obtenir una indemnització, que
s’ha de concretar a l’import de l’empobriment que ha sofert.
Precisa la STSJ de 30 de novembre de 2000 que per a l’exercici de l’acció
d’enriquiment injust s’exigeix que el creditor pugui fer efectius els seus drets per altres
mitjans, amb la conseqüència d’atribuir un caràcter subsidiari a l’acció d’enriquiment
injust.

ELS SUBJECTES DE LA RELACIÓ OBLIGATÒRIA

D’acord amb el que s’ha exposat en els apartats anteriors, hem d’entendre que la relació
obligatòria és aquella relació jurídica que s’estableix entre el creditor, que pot
exigir en el seu propi interès o benefici una prestació determinada, prestació que
ha de complir el deutor amb la finalitat de satisfer l’interès del creditor.
La relació obligatòria atribueix a les parts creditora i deutora un conjunt de drets i
facultats, que passem a detallar en la forma següent:

1. Posició jurídica del creditor

El creditor, com a titular del dret de crèdit, pot exercir un conjunt de facultats, limitades
per l’existència d’unes càrregues determinades, amb la finalitat de fer compatibles la
contraposició d’interessos que normalment es dóna entre la part creditora i la part
deutora de l’obligació. Concretament:
• El dret de crèdit s’ha de configurar jurídicament com un dret subjectiu, que
atribueix al creditor la facultat d’exigir al deutor la prestació que consisteix en
 lliurar una cosa, prestar un servei o abstenir-se de realitzar allò que podria fer el
deutor si no existís l’obligació.
• Si el deutor no compleix, o compleix de forma defectuosa, el deure de prestació que
ha assumit, l’incompliment de l’obligació suposa una violació del dret del
creditor, que li atribueix la facultat d’exigir judicialment el compliment de la
prestació mitjançant l’exercici d’una acció personal que si és estimada, permetrà al
creditor obtenir l’embargament de béns propietat del deutor, la seva venda en
subhasta pública i la possibilitat de fer efectiu el crèdit amb el producte de la
subhasta.
• El dret de crèdit atribueix també al seu titular unes facultats que podem
anomenar preventives, ja que s’adrecen al manteniment de la solvència patrimonial
del deutor, com és el cas de l’embargament preventiu, que regula el Decret d’1 de
maig de 1922, que segons l’aute del TSJ de 18 de juny de 1998 té com a finalitat
assegurar l’execució d’una eventual condemna (vegeu també STSM de 7 de
novembre de 1975 sobre protecció preventiva del crèdit derivat d’un contracte
d’obra).
• El dret de crèdit forma part del patrimoni del creditor i com succeeix en relació amb
els drets patrimonials, el seu titular pot alienar-lo o gravar-lo.
• En l’exercici de les facultats que atribueix el dret de crèdit, el creditor s’ha de
comportar d’acord amb el principi de la bona fe, ja que segons el Codi 4,10,4
bonam fidem in contractibus considerari aequum est; principi que imposarà, quan
escaigui, no obstaculitzar que el deutor compleixi la prestació i d’aquesta forma
alliberar-se del vincle obligatori.
• El creditor ha d’actuar i ha d’exercir els seus drets d’acord amb les prevencions
que estableix la Llei aprovada pel M I Consell General de 31 de juliol de 1985,
sobre protecció i defensa dels interessos dels consumidors.

2. Posició jurídica del deutor

El deutor assumeix la posició de part passiva de la relació obligatòria, que imposa el
deure de realitzar la prestació, però que atribueix també unes facultats determinades per
tal de protegir els seus interessos. Esmentem aquí:
• El deutor ha de complir l’obligació que ha assumit i si viola aquest deure, s’ha
de sotmetre a les conseqüències que es deriven de l’incompliment, com poden
ser les de tenir que indemnitzar els danys i perjudicis que ha sofert el creditor o que
 aquest pugui interessar la resolució del vincle obligatori com a conseqüència e
l’incompliment per part del deutor.
• El deutor ha de realitzar el comportament necessari per tal de satisfer l’interès
del creditor, que s’encarrila per vies diferents, segons que el deutor s’hagi obligat a
lliurar una cosa, prestar uns serveis o abstenir-se de realitzar una activitat
determinada.
• Una de les facultats més significatives del deutor és la d’alliberar-se de
l’obligació contreta mitjançant el pagament o execució de la prestació
convinguda; i si el creditor obstaculitza l’alliberament del deutor, aquest pot acudir
a la via substitutiva del pagament, que és l’oferiment de la cosa deguda i la seva
consignació (vegeu infra, tema 25).
• Davant la reclamació del creditor, el deutor pot oposar determinades excepcions,
que a vegades determinen que el creditor no pugui fer efectiu el seu dret (com
succeeix si s’al·lega eficaçment l’excepció de prescripció), i altres vegades suposen
únicament una limitació temporal a l’exercici del dret de crèdit (si, per exemple, el
deutor al·lega un dret de retenció).
• Per últim esmentem la importància que cal atribuir al principi del favor debitoris,
que segons les SSTSJ de 22 de juny de 1995 i 3 de març de 2000 determina que en
cas de contrarietat d’escrits i d’ambigüitat en una convenció, els principis generals
del dret imposen la interpretació del contracte a favor del deutor.