MANUAL DE BOVI LLETER

1. ESTADISTIQUES

En el món hi ha aproximadament 1.223 milions de caps de bovins, dels quals 219

milions són de producció lletera, i es produeixen 516 milions de tones de llet. La
producció lletera es concentra fonamentalment a Europa, que representa el 40% de la
producció total, seguida per Amèrica del nord i central (Canadà, EEUU i Mèxic, 19%),
Àsia (19%) i Sud-amèrica (12%). La producció a Àfrica (4%) i Oceania (6%) és petita.
Els països més productors (en milions de tones) són EEUU (82), India (40), China (32),
Rússia (31) i Alemanya (28).

Dins de la comunitat europea, els països més productors són Alemanya (20%), França
(17%), i Anglaterra (10%). La producció a España està al voltant dels 6 milions de tones
(aproximadament un 5% de la producció europea). Considerant el territori Espanyol, les
comunitats autònomes amb més producció (en milers de tones) són: Galícia (1.985),
Castella i Lleó (1.003), Astúries (698), Catalunya (610), Cantàbria (541), Andalusia
(513), País Basc (253), Navarra (177), i Castella-La Manxa (150).

La tendència del sector lleter en el Món i a Europa, en general, i a Espanya, en

particular, és la reestructuració profunda. Aquesta reestructuració ja ha començat fa
anys i condueix a la reducció en el cens total d’animals, a l’augment de la productivitat
per animal, a un increment en el número d’animals per explotació i a la desaparició de
les petites explotacions. La taula mostra l’evolució recent d’aquests paràmetres a la UE.

2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007

Producció total 143,8 143,3 143,6 142,0 142,2 140,0 141,5
(milions de Tm)
Nº vaques totals 25,0 24,5 23,9 23,4 23,0 22,3 21,9
(milions)
Producció mitja 5732 5769 5903 5973 6123 6170 6383
(l/vaca)

La Política Agrària Comunitària

Des de fa més de 30 anys que la comunitat europea té una política agrària per defensar
la seva agricultura i ramaderia. En el fons d’aquestes polítiques està que el cost de
producció a la UE és més alt que el preu de producció a altres parts del Món i, per
mantenir la producció a la UE, cal donar suport polític i econòmic. La política agrària
de la UE es fonamenta en aspectes que són estratègics (Europa vol mantenir la
independència en producció d’aliments) i socials (Europa vol mantenir un teixit social
rural i evitar la migració de la població a les zones urbanes: això té la intenció de
mantenir el camp cuidat i els pobles habitats). Per això, la UE ha posat barreres a la
importació de molts productes agrícoles i ha subvencionat la producció nacional.

En el sector lleter, aquestes polítiques s’han traduït en un sistema de quotes, on els

productors tenen un producció limitada per llei, però els governs es comprometen a

1
garantir un preu mínim de mercat i posen aranzels a la importació. Però el cost
econòmic d’aquestes polítiques és cada cop més gran i els tractats internacionals estan
exigint que Europa deixi de establir aranzels i mesures de proteccionisme del sector
agrari.

En l’actualitat, la UE ha dissenyat un sistema per abolir les quotes lleteres al 2015, en

un procés on les quotes aniran augmentant progressivament i el preu i volum
d‘intervenció s’anirà reduint. Això conduirà a una reducció del preu en un mercat més
lliure, però més difícil i competitiu, tenint en conte que el preu de producció en altres
llocs del Món és més barat que a la UE.

2. SISTEMES DE PRODUCCIÓ

Tradicionalment, la producció de boví ha estat un sistema productiu lligat a la terra, on

la producció de pastures o farratge ha estat la font d’alimentació fonamental. Però a
mesura que el nivell de producció ha anat augmentant, els animals necessiten l’aport
d’aliments amb un contingut en nutrients superiors. Això ha fet que s’hagi anat
introduint a les racions el pinso o concentrat. L’augment de producció també va exigir
modificar el sistema de maneig per optimitzar la producció. Aquest procés va fer
desenvolupar els sistemes intensius, on hi ha una inversió important en instal·lacions i
maquinària per tal d’augmentar la producció. Per tant, els dos sistemes productius que
ens podem trobar són l’extensiu (basat en pastures) i l’intensiu (basat en la
maximització de la producció).

Els sistemes intensius estan basats en l’optimització dels recursos farratgers propis i una
inversió limitada en infraestructures i aliments comprats fora de la pròpia explotació. En
l’actualitat, aquest sistema de producció és poc freqüent al nostre país, ja que la
disponibilitat de pastures és limitada degut a les condicions geoclimàtiques. Aquest
sistema és més freqüent a països on aquestes condicions són més favorables (Holanda,
Anglaterra, Argentina, Nova Zelanda,...). Però no hem de confondre la producció en
base a pastures (sistema extensiu) amb la utilització de les pastures com a part del
programa d’alimentació. En moltes explotacions intensives, on es tracta de maximitzar
la producció, la pastura pot ser part del programa d’alimentació, però també inclou la
utilització important de pinso i la intensificació de la producció. La utilització de
pastures és complicada, perquè la qualitat nutritiva de les pastures varia amb el temps i
hi ha un moment òptim per pasturar. Per tant, el més adequat en aquests sistemes és fer
servir el que es coneix com a pastura rotacional. En aquest sistema, els animal van
canviant de parcel·la de pastura de forma rotatòria, de tal manera que sempre estan
utilitzant una pastura en el moment òptim nutritiu. En aquets casos, un dels aspectes
més importants a considerar és la densitat d’animals, és a dir, quans animals per
hectàrea es posen a la pastura. Aquest criteri depèn del tipus de farratge, la ingesta
estimada de l’animal (segons el seu nivell productiu i estat fisiològic), i el creixement
del farratge depenent de l’època de l’any. En la majoria dels casos, la producció lligada
a la pastura es planifica per fer coincidir el moment de màximes necessitats nutritives
(al principi de la lactació) amb els períodes de màxima producció de farratge (en el
nostre cas, seria la primavera). Això requereix una planificació de la reproducció per
concentrar els parts en una època determinada de l’any.

2
Els sistemes intensius han de seguir mantenint una base territorial per a la producció de
farratges, però la pastura és més limitada o inexistent. En aquest casos, la producció
farratgera es conserva com a fenc (herba assecada) o ensitjat (farratge conservat per
fermentació). Aquests sistemes de conservació de farratges són també freqüents a
sistemes extensius per disposar de farratge en períodes on el clima no permet la pastura
(hivern, neu,...). Però, a més, els sistemes intensius depenen del concentrat o pinso que,
en la majoria dels casos, es compra a l’exterior de l’explotació. El sistema intensiu es
caracteritza per nivells de producció més alts, una forta inversió en instal·lacions i
maquinària, i unes necessitats de mà d’obra més elevades. Els costos de producció són
més alts i el marge de benefici més petit, però es compensa amb una producció més
elevada (economia d’escala). En les condicions productives actuals a Espanya, la
majoria de les explotacions lleteres segueixen un sistema productiu intensiu.

3. ETNOLOGIA

Les races de boví de llet emprades en zones atemperades o fredes, com en el cas
d’Europa, corresponen al tipus “Bos taurus taurus” (bovins convencionals), mentre que
en països tropicals i subtropicals, amb climes més calorosos, més presència d’insectes i
amb una major incidència i perillositat dels rajos solars, són més freqüents les races de
“Bos taurus Indicus” (zebuines) així com les creuades de “B. t. taurus x B. t. indicus”.

A nivell pràctic, les principals races que formen els ramats de vaques de llet es poden
agrupar de la següent forma:

1) Races Europees

Les races d’origen europeu, i especialment les virades d’origen holandès, són les
més emprades de cara a la producció de llet. Segons els seus orígens, es poden
classificar de la següent forma:

A) Virades (“Berrendas”):
De valls o zones baixes (Holanda)
En negre: Frisona (Europa) / Holstein (USA)
En roig: MRY (Holanda) / Pie rouge des Plaines (F)
De muntanya (Virades en roig de l’Est, Centre Europa):
Simmental / Fleckvieh (Suïssa /Alemanya)
Montbeliarde (França)

B) Altres races:
Bruna Alpina (Parda Alpina o Suïssa) / Brown Swiss (USA)
Normanda (França)
Ayrshire (Escòcia, UK)
Jersey i Guernsey (Illes del Canal, UK)

2) Races Zebuïnes

Es tracta de races més adaptades a països de climes calorosos i amb presència

d’insectes, com succeeix a les zones tropicals i subtropicals (p.e. Centre-
Amèrica, Brasil, India). La majoria de races zebuïnes (p.e. Brahman, Guzerat,

3
 InduBrasil) són de tipus mixt (llet i carn), però d’altres com la Gyr estan més
especialitzades en producció de llet.

A continuació es resumeixen, de forma orientativa, els principals trets de les races

lleteres d’origen europeu:

FRISONA EUROPEA (F)

• Origen: Frisia (Holanda); LG: 1.789

• Pes (kg, F/M): 550-650/900-1.200
• Pes Naixement (kg, F/M): 38-40
• Llet (l/305 dies): 5.000-10.000 (variable segons alimentació i altres factors)
• Grassa Bruta (GB)/Proteïna Bruta (PB) (%): 3,5-4 / 3,2-3,3
• Capa: Virada en negre, extrems blancs, però excepcionalment pot ser virada en
roig.
• Gropa (vista en planta) rectangular
• Cosmopolita i adaptable: diferents noms (Frisona Española, British Friesian,...)
• És una de les races més conegudes i estesa, però actualment pateix una creixent
“holsteinització” per la utilització de semen de toros Holstein Friesian (HF).
• A Catalunya els productors s’agrupen a la FEFRIC (Federació Frisona de
Catalunya), que forma part de CONAFE (Confederación Nacional de Frisona
Española)
• Creuaments: HF x F; CH x F; BBB x F; HD x F

HOLSTEIN FRIESIAN (HF)

• Origen: EEUU, a partir de vaques Frisones importades; LG: 1871

• Pes, kg (F/M): 650-750/900-1.200

4
 • Llet (l/305 d): 7.000-12.000*
• GB/PB (%): 3,5-3,9 / 3,1-3,2
• Capa: Virada en negre, però excepcionalment pot ser virada en roig.
• Gropa (vista en planta) trapezoïdal
• Cosmopolita i adaptable
• Fertilitat més baixa que la Frisona
• Creuaments: HF x F; CH x HF; BBB x HF; HD x HF

MEUSE-RHINE-YSSEL (MRY)

• Origen: zona rius Meuse, Rhine, Yssel (Holanda)

• Obtinguda a partir de un grup de Frisones virades en roig (genètica rr; 1963)
• Pes, kg (F/M): 650-750/900-1.200
• Llet (l/305 d): 5.000-8.000 (6.970, França)
• GB/PB (%): 4,1 / 3,4
• Capa: Virada en vermell (rr), amb zones vermelles també a la cara.
• Tendeix a doble aptitud (llet/carn)
• Vedells amb millor conformació carnissera que els de F i HF
• Creuaments: BBB x MRY
• A França existeix una raça equivalent anomenada “Pie Rouge des Plaines” i a
Alemanya s’anomena “Rotbunte”.

SIMMENTAL (S) – FLECKVIEH

• Origen: Vall de Simme (Suïssa)

• Pes (kg, F/M): 650-750/1000-1300
• Pes Naixement (kg, F/M): 42-45

5
 • Llet (l/305 d): 5.000-6.000
• GB/PB (%): 3,7 / 3,4
• Capa: Virada en vermell o ros, cara blanca, orelles roges, front gran (“bos
longifrons”)
• Varietats: Fleckvieh (D), Montbeliarde (F, >lletera), Virades en roig de l’Est
(F),...
• Creuaments.: SM x BH (Simbrah) ; SM x lleteres (raça paterna).

MONTBELIARDE (MB)

• Origen: Montbeliarde (est de França)

• Emparentada amb la S, és més lletera i s’anomena Montbeliarde des del 1872.
• Pes (kg, F/M): 650-750/1000-1300
• Pes Naixement (kg, F/M): 42-45
• Llet (l/305 d): 5.000-8.000
• GB/PB (%): 3,9 / 3,4 (OK per a l’elaboració de formatge)
• Capa: Virada en vermell i/o ros, cara blanca, orelles roges, front gran (bos
longifrons)
• Apreciada per a llet (ja és la 2ª raça a França) i per a carn (bon creixement dels
vedells)
• Capacitat d’adaptació: sistemes extensius (muntanya) i intensius (plana).

SUÏSSA, BRUNA O PARDA ALPINA (PA)

• Origen: Schwyz (Suissa)

• Pes (kg, F/M): 650-750/1000-1300
• Pes Naixement (kg, F/M): 42-45

6
 • Llet (l/305 d): 5.000-8.000
• GB/PB (%): 3,9 / 3,5 (OK per a fer formatge)
• Capa: Bruna/Parda (gris-marró), caràcter “llombard”, orelles blanques i peludes,
orla blanca al morro, banyes en 1/2 lira
• Varietats: Parda (E), Brune (F), Brown Swiss (EEUU, més esvelta i lletera)
• Dóna lloc a la Bruna dels Pirineus i Parda de Montaña (especialitzades en carn)
• Creuaments: BSw x PA; PA x Tropicals (adaptable, OK regulació tèrmica)

NORMANDA (N)

• Origen: Normandia (França)

• Pes (kg, F/M): 600-700/1000-1200
• Pes Naixement (kg, F/M): 40-45
• Llet (l/305 d): 5.000-8.000
• GB/PB (%): 4,3 / 3,5
• Capa: Virada en castany (mescla pel roig i negre): tricolor
• Banyes curtes, en ganxo; perfil còncau.
• Apta per a produir llet de qualitat: mantega i formatge
• En recessió, malgrat la vistositat de les pells i la bona qualitat de la llet.
• Estesa a Europa (UK, Ir., Belg.) i Llatinoamèrica (Br., Col., Ec., Ur.)
• Creuaments.: HF x N, CH x N, BBB x N

AYRSHIRE (AY)

• Origen: Comptat d’Air (Escòcia, UK)

• Pes (kg, F/M): 500-600/800-1000
• Pes Naixement (kg, F/M): 32-35
• Llet (l/305 d): 5.000-6.500
• GB/PB (%): 4,2 / 3,4

7
 • Capa: Virada en vermell (amb el roig acumulat al davant)
• Banyes en lira alta (sobretot mascles de certa edat)
• Apta per a producció de llet en zones fredes
• Creuaments.: HF x AY

JERSEY (J)

• Origen: Illa de Jersey (UK)

• Pes (kg, F/M): 300-400/500-700
• Pes Naixement (kg, F/M): 25-28
• Llet (l/305 d): 3.000-5.000
• GB/PB (%): 5,0-6,0 / 4,1-4,2 (llet molt adequada per a fer formatge i mantega)
• Capa: Rossa/Castanya (extrems foscos), ulls expressius, orla blanca al morro,
esvelta.
• És petita i amb els ossos prims. Dóna òptima producció de llet a la pastura
• Mal creixement i conformació dels vedells.
• Creuaments: CH x J; J x Z (Zebú australià de llet i Jamaica Hope)

GUERNSEY (G)

• Origen: Illa de Guernsey (UK)

• Pes (kg, F/M): 400-500/700-800
• Pes Naixement (kg, F/M): 30-35
• Llet (l/305 d): 4.000 – 6.000
• GB/PB (%): 4,5 / 4,0
• Capa: rossa/daurada, amb taques blanques
• Apta per a producció de llet a la pastura, i elaboració de formatge i mantega

8
prenen suficient calostre, la incidència de malalties és superior i la mortalitat
augmenta.

La lactància és el període en el que el vedell s’alimenta fonamentalment de llet.

Aquesta llet pot ser natural de la mare (principalment en sistemes extensius) o
llet artificial (sistema intensiu). El motiu d’administrar llet artificial és de tipus
econòmic: la llet natural val més diners que la llet artificial. En general,
s’administra un 10% del pes viu al naixement cada dia (igual que el calostre) en
dues preses. Durant aquest període, l’animal té accés lliure a aigua i pinso (de
vegades farratge). Com que l’animal creix i la quantitat de llet artificial és
limitada, necessita menjar més i poc a poc s’acostuma al consum de pinso.

El deslletament: En condicions extensives, el deslletament es sol produir de

forma natural entre els 4 i 6 mesos. En condicions d’explotacions intensives, el
deslletament es produeix als 2 mesos. El criteri per deslletar l’animal és que
consumeixi més d’un quilo de pinso al dia. Un cop l’animal es deslleta, es
defineix el seu destí, bé com animal de reposició o com animal d’engreix. Un
animal de reposició és aquell que es cria per tal de substituir a femelles
reproductores (que serviran per a produir més vedells i llet) o mascles
reproductors (mascles quina funció serà com a sementals). L’animal d’engreix
és aquell que es destinarà a engreixar-lo per a vendre’l per a carn.

Creixement prepuberal de reposició: és el període de creixement entre el

deslletament i l’aparició de la pubertat. La pubertat apareix en funció del seu pes
(la pubertat apareix quan l’animal arriba al 45% del seu pes viu adult previst: Un
animal que està previst que pesi 600 kg, arriba a la pubertat als 270), de tal
manera que si el creixement és adequat, la pubertat apareix cap als 11-12 mesos,
però pot enrederir-se si el creixement és més lent. La velocitat de creixement ve
determinada per la qualitat de l’alimentació. Durant aquest període, els animals
s’alimenten de pinso i farratge, i els programes d’alimentació es dissenyen per
aconseguir una edat a la pubertat al voltant dels 12 mesos. En sistemes
extensius, on la disponibilitat de farratge i la baixa inversió és part del sistema
productiu, el creixement és més lent i això enredereix l’aparició de la pubertat.

Cobrició: La cobrició és fa uns mesos després de la pubertat amb l’objectiu de

que el sistema reproductiu funcioni uns quants cicles abans d’entrar en
reproducció i per a aconseguir un desenvolupament mínim de l’animal abans
d’entrar en gestació. En termes generals, la cobrició no hauria de fer-se abans
que l’animal arribi al 55% del seu per viu adult (Un animal que està previst que
pesi 600 kg, s’hauria de cobrir per primer cop amb 330) i amb una alçada
determinada, i això, en un programa d’alimentació adequat, passa cap els 14
mesos. L’objectiu en aquest període és deixar els animals gestants. En
condicions extensives, la munta és natural (amb un mascle), però en condicions
intensives, en la majoria dels casos la gestació s’aconsegueix per inseminació
artificial. En aquest període, la fertilitat és entre el 60 i el 70%.

Un cop l’animal està gestant, cal alimentar-lo fins al part. La gestació dura 9
mesos (280 dies). En aquest període l’objectiu és mantenir la gestació i
alimentar l’animal per que segueixi creixent i aconsegueixi un pes viu adequat al

10
 • Mal creixement i conformació dels vedells
• Creuaments: HF x G

4. CICLE PRODUCTIU

L’objectiu principal de les femelles a les explotacions de boví lleter és el de produir un

vedell/a l’any i llet. La producció de llet només és possible durant un cert temps després
del part. El cicle productiu d’un animal descriu les etapes de la vida des del seu
naixement i fins al final de la seva vida productiva. En general, el cicle d’una femella es
divideix en un període de creixement i desenvolupament fins al primer part, que en la
vida normal d’una vaca en sistemes intensius representa el 33% de la seva vida, i en
cicles repetitius de parts-lactacions (que en una vaca típica en sistemes intensius
representa un 67% de la seva vida):

40
33% 66%
30
Producció, L

20

10

0
0 12 24 36 48 60 72

Temps, mesos
Figura. Cicle de producció (representació del cicle teòric d’una vaca). Primer part als
24 mesos i 4 lactacions

Període Naixement a Primer part:

Naixement: Pes variable segons la raça, entre 30 y 45 kg

Durant 2 dies, consumeixen calostre de la mare: El calostre és la primera llet que

és més rica en nutrients, però la seva propietat principal és que conté
immunoglobulines (proteïnes essencials per a la defensa enfront d’infeccions).
Es recomana l’administració de calostre de forma manual a una dosi diària del
10% del seu pes viu en dues preses (una vedella que neix amb 40 kg pren 4 litres
de calostre al dia, 2 L al matí i 2 L a la tarda). L’administració manual implica
que s’ha de munyir a la mare i administrar-lo amb biberó. Aquesta és la única
manera de garantir que el vedell té la seva dosis adequada. Si els vedells no

9
 part. El pes òptim de l’animal en el moment del primer part és el 85% del seu
pes adult previst. Això exigeix dissenyar programes d’alimentació adequats.

Figura: Cronograma de la lactància i inici del creixement

Fenc (opcional)
Aigua

Calostre Pinso arranque

Llet artificial
0 60 100
0 4 8
Díes de vida 12 16
Edad (semanas)
Cicles de lactació:

A partir del primer part, les vaques faran cicles productius consecutius de lactacions.
L’objectiu teòric és l’obtenció d’un part a l’any i, per tant, una lactació per any. La vida
mitja d’un animal depèn de molts factors, entre els quals està el sistema productiu. Quan
més intensiu és el sistema i més alta és la producció de l’animal, menys cicles
productius té la vaca. El valor mig de número de lactacions en sistemes intensius a
Espanya és de 3, mentre que en sistemes extensius de boví de carn, el número de cicles
pot arribar fàcilment a 8-10. Considerant que calen 2 anys per arribar al primer part, una
vaca viu uns 5-6 anys en sistemes intensius, i 10-12 en sistemes extensius.

Les característiques del cicle productiu són:

La lactació inicia immediatament després del part. La primera llet (el calostre) és
essencial per la immunitat del vedell. El calostre es produeix durant els 3 a 5
primers dies postpart.

La producció de llet segueix un corba, on el pic de producció s’aconsegueix

entre 1 i 4 mesos després de l’inici, en funció de les condicions productives
(intensives o extensives), i després és redueix la producció de forma progressiva
amb un ritme que es coneix com a persistència de la corba de lactació (Figura).
En vaques de carn, el pic de producció arriba als 3-5 mesos, mentre que a les
vaques de raça lletera el pic arriba entre el mes 1 i 2. Pel contrari, la persistència
és molt alta en vaques de carn (la pèrdua de producció dia a dia és baixa),
mentre que en vaques de races lleteres la pèrdua de producció mensual és entre
el 6% (en vedelles de primer part) i el 10% (en vaques adultes).

11
 En sistemes extensius, la lactació dura al voltant de 6-8 mesos, generalment fins
que el vedell ja consumeix prou aliments per sí mateix, i/o quan el vedell es
separa de la mare per seguir el seu cicle productiu (engreix o reposició).

L’objectiu productiu és aconseguir un part a l’any, on en sistemes intensius de

producció de llet s’aprofita una lactació de 10 mesos (període de lactació) i un
descans de 2 mesos (període sec). En sistemes extensius de producció de carn,
s’aconsegueix un vedell cada any.

Per aconseguir un part per any, considerant que la gestació dura 9 mesos, cal
tenir els animals en gestació un altre cop als 3 mesos de lactància. El control de
la reproducció durant el període de lactació és molt important per a mantenir la
rendibilitat de l’explotació. Això requereix:
o Recuperar la funció reproductiva als 30 dies post part
o Iniciar la inseminació/munta a partir dels 50-60 dies

Figura: Corba de lactació

50

Persistència
Pi

Inseminació
fecundant Periode
Gestació Sec

0
1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13
Mesos Postpart

Introducció a la comercialització del producte

Les explotacions lleteres obtenen la majoria dels seus ingressos per la venta de la llet.
La llet es recull de forma regular en camions refrigerats (es recull cada 1 a 3 dies) i la
transporten a les indústries que la processen per a vendre llet o productes derivats
(iogurt, formatge,...). La recollida implica la presa de mostres per a determinar la
composició de nutrients (greix, proteïna) i indicadors de sanitat i higiene (cèl·lules
somàtiques, bacteris i residus d’antibiòtics). Això permet establir el preu de la llet i la
possibilitat de comercialització.

La llet, un cop arriba a la central lletera, es sotmet a un procés de termització

(tractament amb temperatura), estandardització (per a normalitzar el contingut en greix)

12
i homogeneïtzació (per a evitar que es formin acumulacions de greix). A partir d’aquí, la
llet es processa amb temperatura, per fer-la segura pel consum, i es normalitza en greix
per obtenir:
La pasteuritzada, o llet fresca: es tracta a 72-78ºC durant 15 segons o 85-90ºC
durant 1-2 segons. Ha d’estar refrigerada i consumir-se en 2-3 dies.
Llet UHT: es tracta a 128ºC durant 20 segons, o 150ºC durant 4-6 segons. Es
conserva en envàs tancat durant 3-4 mesos.
L'esterilitzada: es tracta a 115-120ºC durant 15-20 min. Es conserva 6 mesos
però pot perdre alguns nutrients.

Alternativament, la llet es pot dedicar a la producció de derivats làctics, com iogurt,

formatge, etc.

El preu de la llet s’estableix sobre un preu bàsic per una llet estandarditzada amb 3,70%
de greix i 3,10% de proteïna. A partir d’aquest preu, les industries poden determinar
bonificacions o penalitzacions en funció de variacions en el contingut de greix i
proteïna, però també en funció del contingut en cèl·lules somàtiques i bacteris, que són
indicadors de la qualitat del maneig sanitari de la llet. Com a terme mig, avui la llet es
paga a uns 0,30 euros de preu base però varia substancialment en funció de les
fluctuacions del mercat.

5. PECULIARITATS DEL MANEIG

La majoria de les explotacions lleteres al nostre país son de tipus intensiu i es

caracteritzen per inversions importants en maquinària, instal·lacions i ús de mà d’obra.
En aquests casos, el sistema de maneig consisteix en estabulacions lliures on els animals
es gestionen en grups. De forma genèrica, hi ha grups de lactants, vedelles prepuberals,
vedelles gestants, vaques en producció i vaques seques. El número total de grups depèn
de la grandària de l’explotació i a mesura que el número d’animals augmenta és possible
fer més grups diferenciats.

En general, no hi ha una norma definida sobre el número ideal d’animals per grup però
algunes dades indiquen que l’estructura social de les vaques s’organitza de forma més
fàcil en grups de 50 animals. La formació dels grups es sol fer en funció de l’estat
fisiològic i per criteris productius i/o per facilitar la gestió dels animals. Així, és
possible dividir els grups d’animals en producció en funció del seu nivell actual de
producció (grup d’alta i baixa producció), el que permet formular dues dietes, una més
densa en nutrients i més cara pels animals més productius i una més senzilla i
econòmica pels animals de baixa producció. Però també és fan servir d’altres criteris,
com el seu estat reproductiu, tenint un grup d’animals no gestant en fase reproductiva i
un altre grup amb els animal en gestació. Aquesta estratègia permet concentrar els
esforços reproductius (observació de zels, inseminació artificial, diagnòstic de
gestació,...) només en un grup.

Durant el període de transició entre la vaca seca (que no produeix llet) i la vaca en
producció (que produeix llet), el metabolisme de la vaca es transforma profundament i
cal adaptar-la a aquesta situació. Per aquesta raó, és recomanable que durant el període
de 3 setmanes prèvies al part hi hagi una cura especial per aquests animals. Quan és

13
possible, cal fer un grup especial de transició on es cuida l’alimentació i el benestar
d’aquest animal.

Un dels aspectes importants en el maneig dels animals és el canvi de grups. Les vaques
s’organitzen internament en jerarquies, on algunes juguen el paper d’animals dominants
i d’altres de sotmesos. Inicialment es generen lluites però, un cop establerta la jerarquia,
el grup funciona sense problemes. Aquesta estratificació social s’estableix tan aviat com
es forma un grup i és important perquè es mantingui la seva estabilitat. Això implica
que cada cop que entra un animal nou a un grup es genera una lluita per a la jerarquia.
En general, l’animal que entra al nou grup normalment pateix la pressió dels seus
companys i implica quasi sempre una reducció en la producció. Aquesta és la raó per la
qual es recomana que el canvi de grup es faci sempre en grups de, al menys, 4 animal, ja
que redueix el shock del canvi i minimitza les pèrdues de producció.

6. MANEIG REPRODUCTIU

Sense un part no hi ha ni vedell ni llet. Per això, el control de la reproducció és

fonamental.

En sistemes intensius, la majoria de les gestacions s’obtenen per inseminació artificial.

En aquests casos, es fa servir semen congelat, el que permet tenir disponible semen dels
millors toros del Món. Encara que la tècnica d’inseminació artificial no és molt
complicada, el procés requereix de molta atenció, ja que el problema no és la
inseminació en sí, sinó encertar en el moment adequat de la inseminació. La
inseminació ha de fer-se en el moment adequat del zel i la tasca més complicada de la
gestió de la reproducció en boví lleter és la detecció del zel.

6.1. Símptomes i identificació del zel.

La fertilitat amb la inseminació artificial depèn del moment en el que es fa la

inseminació. Només tindrem èxit si fem la inseminació de forma sincronitzada amb la
ovulació i saber quan un animal està ovulant no és fàcil. El primer que hem de fer és
identificar els animals que estan en zel. En les vaques, els animals mostren el zel (o
activitat sexual) en el període d’ovulació. Els animals en zel estan més intranquils, es
mouen més, es persegueixen, s’oleren, munten i es deixen muntar. Tots aquests
síntomes indiquen que, al menys, un dels dos animals que interactuen (sovint els dos)
estan en període de zel. El període de zel dura 2-3 dies, però el període de màxima
fertilitat dura unes 12 hores. Per tant, cal determinar no només si un animal està o no en
zel sinó també el moment òptim d’inseminació. En cas de munta natural, la vaca només
es deixarà muntar en el moment de màxima fertilitat. En cas d’inseminació artificial,
nosaltres hem de determinar aquest moment. De forma visual, l’indicador més clar és
quan l’animal es deixa muntar per un altre vaca, es queda quiet i posa la cua cap a una
banda. Si això passa, haurem d’inseminar unes 12 hores més tard. Malgrat la claredat
dels síntomes, sovint no és fàcil veure-ho per raons diverses (sovint perquè el ramader
no hi dedica tot el temps que aquesta tasca requereix) i cal buscar mètodes alternatius i
ajudes.

14
Figura: Símptomes de zel en vaques lleteres

Entre els mètodes d’ajuda per a la detecció del zel tenim:

Marcadors: Es poden utilitzar de dos tipus: Un sistema és la col·locació d’un
adhesiu amb tinta de color sobre la cua de l’animal. Té l’aspecte d’una tirita on
la zona del cotó es substitueix per una bossa de tinta que quan l’animal es deixa
muntar es trenca. L’animal que té la zona de la cua tacada vol dir que s’ha deixat
muntar i, per tant, està receptiva a la inseminació. Una altra alternativa és pintar
la base de la cua amb color i si es deixa muntar el color se’n va. En aquest cas,
quan es veu el color esborrat podem dir que l’animal està en zel

15
 Podòmetres: Son uns aparells electrònics que es col·loquen a la pota dels
animals. Aquest aparell funciona com un pèndol i conta el número de passes que
fa l’animal. Quan l’animal està en zel i juga amb altres (es persegueixen), la seva
activitat augmenta de forma considerable (es multiplica per 3 o 4) i avisa amb
una senyal electrònica al ramader indicant que l’animal està en zel (normalment
hi ha una antena a la sala de munyir que llegeix l’activitat diària de l’animal i
transmet la informació a un ordinador).

Figura: Podòmetre per determinar la presència de zel

Sincronització hormonal: També és possible utilitzar hormones per tal de

controlar el cicle ovàric. Al mercat hi ha moltes hormones que permeten
sincronitzar l’aparició del zel. Aquests tractament consisteixen en un protocol
d’administració de prostaglandines, progesterona, gonadotropines i/o altres
hormones que permeten fer la inseminació de forma controlada. Hi ha dues
aproximacions. Aquells sistemes que provoquen que l’animal ovuli i surti en zel
(en aquest cas, cal identificar el zel i fer la inseminació artificial) i els sistemes
que provoquen la ovulació en un moment determinat i s’insemina a un temps
definit després de la última injecció (en aquests casos no cal identificar el zel i es
fa el que es diu una “inseminació a cegues”)

16
Un cop s’ha fet la inseminació, cal esperar al diagnòstic de gestació. Molts equips
informàtics on s’apunten les inseminacions notifiquen al ramader quan fa 21 dies de la
inseminació, ja que si l’animal surt en zel vol dir que no s’ha quedat gestant, però si no
surt és probable que estigui en gestació. El diagnòstic de gestació es pot fer per
ecografia a partir dels 27 dies de la inseminació o per palpació rectal a partir dels 30-32
dies (s’introdueix la mà pel recte i es pot palpar l’úter per diagnosticar la gestació).

6.2. Factors que afecten a l’eficàcia reproductiva

El control reproductiu d’una explotació és un dels factor més importants i difícils de

controlar. L’objectiu reproductiu és aconseguir un part a l’any, i això implica que als 3
mesos després del part l’animal ja ha d’estar en gestació un altre cop. Fent comptes
simples, aconseguir aquest objectiu implica que l’animal ha de recuperar.-se del part i
estar ciclant als 30-40 dies postpart. De forma tradicional, la primera inseminació
postpart hauria de fer-se a partir dels 60 dies postpart i, si la detecció de zel és bona
(entre el 70 i el 80%) i la fertilitat adequada (60%), als 90 dies postpart la majoria dels
animals estarien en gestació. Però sovint cap d’aquestes dues coses es compleixen i,
sovint, l’objectiu no es pot assolir. És per això que en molts casos es recomana
començar la detecció de zel i les inseminacions a partir del dia 40-45 postpart. Hem de
tenir en compte que, en sistemes intensius, tant la detecció de zel (mitja del 50%) com la
fertilitat (mitja de 30-40%) és baixa. El retràs reproductiu respecte a l’objectiu causa
importants pèrdues econòmiques.

Raons que justifiquen la no detecció de zels:

Causes animals: La femella no mostra el zel. És poc freqüent, però pot estar
causat per una alimentació inadequada. Pot ser degut a un problema de potes (si
fan mal els peus l’animal no juga i no munta, per tant, no podem identificar el
zel). Sovint, aquesta raó té que veure amb la qualitat del terra on estan els
animals.
Causes no animals: Fonamentalment, quan el ramader no veu els zels perquè no
dedica el temps necessari. Es recomana dedicar 30 minuts al matí i 30 a la tarda
per identificar quin animal està en zel. Malgrat que és una tasca fàcil, els
ramaders tenen molta feina i sovint no tenen la paciència de seure per dedicar-hi
temps a aquesta activitat.

Raons que justifiquen la baixa fertilitat

Causes animals: La causa més freqüent és la pèrdua excessiva de pes en el
postpart. Si una vaca perd molt de pes en el postpart, la seva funció reproductiva
es veu afectada. És per això que cal controlar l’alimentació i els canvis de pes
dels animals en el període postpart
Causes no animals: Inclouen la mala qualitat del semen (veure apartat següent),
una tècnica inadequada d’inseminació.

6.3. Inseminació Artificial

La inseminació artificial consisteix en la introducció d’una dosi de semen al cos uterí o

a una de les banyes de l’úter. Aquest procés es fa de forma rutinària a les explotacions
lleteres.

17
El procés d’inseminació artificial consisteix en:
Identificar l’animal en zel i el moment òptim d’inseminació
Decidir i identificar la dosi del semen a fer servir
Treure la dosi del tanc de forma ràpida per no afectar a altres palletes
Descongelar la dosi en un termos a 35ºC aproximadament
Carregar la dosis a la pistola d’inseminació i posar-hi una funda protectora (per
raons higièniques es posa un protector estèril de plàstic)
Introduir la mà pel recte per palpar i agafar el coll uterí.
Introduir la pistola d’inseminació per la vagina, travessar el coll uterí (amb
l’ajuda de la palpació rectal) i dipositar el semen al cos uterí.

Podeu veure una inseminació a YouTube:

http://www.youtube.com/watch?v=fjOOcjwGxig

Figura. Tècnica d’inseminació artificial

Índexs reproductius:
Durada del cicle: 21 dies (variables)
Durada del zel: 2-4 dies
Període òptim per a màxima fertilitat: 12-18 h
Estratègia d’inseminació: quan un animal es deixa muntar per un altre, vol dir
que està receptiu per a la màxima fertilitat. La inseminació s’haurà de fer 12
hores després de l’observació d’aquest comportament

7. MANEIG DE L’ALIMENTACIÓ

El programa d’alimentació depèn del seu estat fisiològic i productiu:

Lactància artificial:
S’administra un 10% del seu pes viu al naixement de llet artificial cada dia
normalment amb biberó, en dues dosis (matí-tarda). La llet artificial es dilueix a
un 12,5% de MS i conté aproximadament un 20% de proteïna i un 20% de greix.
A mesura que creixen, la seva capacitat d’ingesta també augmenta. Per cobrir
aquestes necessitats se’ls hi posa pinso a lliure disposició, de tal manera que
progressivament consumeixen més pinso

18
 Quan el consum de pinso és al voltant de 1 kg al dia, es considera que els
animals ja estan adaptats a menjar pinso i es deslleten. Això sol passar al voltant
dels 60 dies de vida, quan l’animal pesa uns 90 kg (en vedelles Frisones)

Figura: Caseta de vedells lactants

Creixement prepuberal (2 a 12 mesos)

Durant aquest període es formulen dietes que permetin el creixement suficient
per arribar a la pubertat abans dels 11-12 mesos. En general, la dieta conté
farratges i pinso.

Creixement post-puberal (15 a 24 mesos)

Durant aquest període, les necessitat de creixement són baixes i les de gestació
només són importants durant els últims dos mesos. Encara que cal formular una
dieta per aquest període, sovint un farratge de qualitat mitjana és suficient i és
més barat.

Lactació:
Les necessitats de nutrients durant la lactació depenen del nivell productiu: a
més producció, més necessitats. Com que el farratge conté menys energia que
els concentrats, a mesura que augmenta la producció també ha d’augmentar la
quantitat de pinso. Però cal recordar que les vaques són remugants i necessiten
menjar farratge, i l’excés de pinso els hi pot provocar algunes malalties
digestives com l’acidòsis. És per això que el disseny i formulació de dietes per
animals d’alta producció és un procés complex. En qualsevol cas, una dieta tipus
per a un nivell de producció en sistemes intensius conté un 50% de farratge i un
50% de pinso. En la Taula teniu un exemple de dietes per a vaques en producció.
Una vaca menja al voltant del 1,5% dels seu pes viu de matèria seca quan no
està produït llet i entre un 3 i 4 % del seu pes viu quan esta produint llet. Si
considerem que una dieta habitual té un 60% de matèria seca, això vol dir que
una vaca d’altra producció menja al voltant de 35-40 kg de menjar al dia.

19
Període sec:
Durant aquest període, que l’animal està al final de la gestació però no produeix
llet, també cal formular una dieta adequadament, ja que és convenient que
l’animal rebi tots els nutrients necessaris per al desenvolupament del fetus, però
no és bo que la vaca s’engreixi, ja que l’excés d’engreixament en aquest període
comporta problemes al part i de producció post-part. Les dietes són senzilles i
barates.

Aspectes importants del maneig de l’alimentació:

Generalment, l’alimentació es gestiona per grups
La ració es formula amb programes informàtics
En la majoria dels casos, tots els aliments de la ració es distribueixen barrejats:
es diu ració unifeed o TMR (total mixed ration). Aquest sistema es prepara amb
un carro TMR o Unifeed que permet pesar, barrejar i distribuir el menjar
La distribució sòl ser un cop al dia però en ocasions (sobretot en els mesos de
més calor), es recomana la distribució dos o tres cops al dia.
En alguns casos, es pot planificar la complementació de pinso individualment en
funció de la producció. Aquest sistema es diu DAC (Distribució Automàtica de
Concentrat) i consisteix en la identificació dels animals amb un xip, que serveix
per, en funció de la producció, administrar quantitats diferenciades de
concentrat.
L’aigua està sempre a lliure disposició.

Els aliments més típics son:

Ensitjats: És un sistema de conservació dels aliments per fermentació i
acidificació. És típic per alguns farratges, com el blat de moro i el ryegras. Són
una font de farratge essencial per estimular l’activitat de la rúmia. Tenen un
contingut energètic limitat i proteic variable depenent de la planta ensitjada.
L’ensitjat de blat de moro és dels més rics en energia
Fenc: És un sistema de conservació de farratges per deshidratació, que pot ser
natural (al sol) o artificial (a deshidratadores). És típic per l’herba i l’alfals.
Tenen un contingut energètic limitat i proteic variable depenent de la planta
assecada. L’alfals és una bona font de proteïna.
Cereals: generalment es fa servir l’ordi i el blat de moro. Són importants per a
aportar energia
Subproductes de oleaginoses: Provenen del procés industrial d’extracció d’oli.
Es fa servir farina de soja, de gira-sol, de coco, de cotó,...
Subproductes de fermentació o destil·lació: Provenen de la producció de
cervesa, begudes alcohòliques o producció de bioetanol
Greixos: sovint es fan servir com a suplements energètics en animals d’alta
producció
Suplements vitamínics i minerals

Taula: Exemple d’una dieta de una vaca en producció

Ingestió en % Matèria seca Ingestió en matèria

fresca (kg)
Ingestió, kg 21,4 38,6

20
Ensitjat de blat de moro 31,1 22,2
Fenc d’alfals 24,5 5,8
Farina blat de moro 10,3 2,5
Farina de soja 6,2 1,5
Grans de destil·leria 4,2 1
Polpa remolatxa 8,2 1,9
Salvat de soja 5,5 1,3
Farina gira-sol 8,6 2,0
Vitamines-Minerals 1,4 0,3

8. LA MUNYIDA

La munyida és l’activitat d’extreure la llet de la glàndula mamària. En general, és una

activitat que es fa a màquina (la màquina de munyir) i en un lloc determinat (la sala de
munyir). En la majoria dels casos, la vaca es muny dos cops al dia en intervals
aproximats de 12 hores, però en algunes explotacions es fan tres i fins a quatre
munyides diàries. Augmentar el número de munyides diàries augmenta la producció,
però té un cost addicional de mà d’obra. Encara que és menys freqüent, algunes
explotacions tenen robots de munyir, que són equips molt sofisticats que realitzen tota
l’activitat de munyida de forma automàtica i independent. En aquest apartat discutirem
breument:
1. El procés de munyida o rutina de munyida
2. El funcionament de la màquina de munyir
3. L’estructura de les instal·lacions de munyida

8.1. La rutina de munyir:

La rutina de munyir és el conjunt d’activitats que es realitzen sobre l’animal des de que
entra a la sala de munyir fins que se’n va. Aquests processos es realitzen de forma
ordenada i tenen uns temps necessaris que s’han de complir i han de ser sempre iguals.
Es per això que a aquesta activitat se li diu “RUTINA de munyir”:
Extracció manual de la llet, 3-4 rajos. Aquesta acció té dos objectius: 1)
Observar si existeix alguna anomalia a la llet que suggereixi que no està en
condicions per a la venta i consum (presència de coàguls o altres indicacions
d’infecció); i 2) Estimular l’animal per a que alliberi oxitocina (mecanisme
neuro-hormonal). L’oxitocina és una hormona que contribueix a l’ejecció de
la llet.
Neteja i desinfecció dels mugrons: Consisteix en netejar els mugrons amb
aigua i sabó. En alguns casos, hi ha gent que utilitza algun tipus de
desinfectant. Després de netejar, és imprescindible eixugar els mugrons amb
una tovallola o paper (un sol per animal, per tal d’evitar contagi si hi ha una
infecció). Aquest procés té dos objectius: 1) Higiènic, per a reduir la
possibilitat de contaminació de la llet amb brutícia i reduir el possible risc de
contagi de malalties entre animals; i 2) Participar en el procés d’estimulació
del mecanisme neuro-hormonal d’ejecció de la llet.
Temps d’espera: Des que s’inicia la preparació de la vaca fins que es
connecta la mugronera han de passar entre 60 i 90 segons. Aquest temps té

21
 com a objectiu permetre que l’oxitocina s’alliberi i arribi a la glàndula
mamària per a fer el seu efecte (estimular l’ejecció de la llet).
Col·locació de les mugroneres: es col·loquen les 4 mugroneres, es fa el buit i
es procedeix a la munyida.
Munyida: La màquina procedeix a la munyida durant un temps variable,
depenent de l’animal i dels litres de llet produïts. De mitja, una vaca dóna de
5 a 30 litres de llet, i tarda entre 5 i 12 minuts.
Massatge o repàs: Amb freqüència, quan la munyida està a punt d’acabar-se,
es pot “repassar” la glàndula mamària. Consisteix en donar un massatge per
a ajudar a sortir l’última llet.
Retirada de les mugroneres: Un copa acabada la munyida, es treu el buit i es
retiren les mugroneres. Cal que les mugroneres es retirin tan aviat com
s’hagi acabat la munyida, ja que munyir un animal durant més temps del
necessari resulta en ferides al mugró.
Desinfecció: Un cop acabada la munyida, es fa un “bany de mugrons” o
desinfecció, que consisteix en mullar els mugrons amb una solució
desinfectant, generalment iodada, amb l’objectiu de reduir el risc
d’infeccions en el període entre munyides.

8.2. La màquina de munyir:

La munyida mecànica es fonamenta en l’acció alternativa de succió i massatge sobre el

mugró per a extreure la llet (imitant els moviments de l’animal quan mama). Si la
pressió en l’interior del mugró augmenta o la pressió de l’exterior disminueix a nivell de
la punta del mugró, l’esfínter s’obre i la llet surt. És per això que s’alternen en les parets
internes de la mugronera una fase de buit i una d’aire.

La màquina de munyir consisteix en:

La bomba de buit: és la responsable de la generació del buit. Funciona

contínuament.
El regulador: és responsable de regular la pressió, generalment a 50 kPa
Línea de buit: conducció del buit des de la bomba fins a la unitat de munyida
El polsador: és un instrument que permet establir la freqüència de pulsacions
i la relació succió-descans. En general, al boví es fan 60 pulsacions per
minut amb una relació succió-descans del 50:50.
La unitat de munyida: consisteix en la mugronera (carcassa exterior,
generalment metàl·lica), el liner (part interior de la mugronera, en contacte
amb el mugró, generalment de goma), els tubs de buit i de llet, i la vàlvula.
El col·lector: és el punt comú de les quatre mugroneres on s’ajunta la llet.
Permet obrir i tancar la pressió de buit.
Línea de llet: Es la línea de retorn de la llet des de la unitat de munyida fins
al tanc de refrigeració de la llet.

Figura: Esquema d’una màquina de munyir:

22
La sala de munyir:

La sala de munyir és la instal·lació on es realitza la munyida, i de forma genèrica es

divideix en tres zones diferenciades:
Sala d’espera: és un espai anterior a la sala de munyir on les vaques esperen la
munyida. En general, les vaques d’un mateix grup de producció es porten
conjuntament a la sala d’espera per facilitar la feina. En zones càlides, poden
col·locar-ne ventiladors per reduir l’estrès per calor.
Sala de munyir pròpiament: la sala de munyir s’ha de dissenyar per fer el procés
el més eficient possible.
La lleteria: és una sala adjunta on està la bomba de buit, el sistema de neteja de
la sala de munyir i el tanc de refrigeració de la llet. Aquetes sales han de complir
unes normatives higièniques determinades per llei.

Un cas particular és el robot de munyir. En els últims anys s’han comercialitzat unitats
robotitzades que fan totes les tasques de munyir de forma automàtica i no necessiten al
ramader. Els animals accedeixen de forma voluntària entre 2 i 4 cops al dia en funció
del seu estat fisiològic i el nivell de producció ( hi van més al principi de la lactació i
quan produeixen més llet).

La qualitat sanitària de la llet:

23
La munyida pot influir de forma substancial en la qualitat de la llet que es comercialitza.
Des del punt de vista higiènic-sanitari, la llet es controla de forma regular per tres
paràmetres:
Presència de cèl·lules somàtiques: Las cèl·lules somàtiques són leucòcits
presents a la llet. La presència de leucòcits a la llet és normal i representa la
forma de defensa immunitària de la glàndula mamària. Però si el número de
cèl·lules somàtiques és molt alt indica que hi ha una infecció (mamitis o
mastitis). És per això que les administracions públiques i les indústries que
processen i venen llet i els seus derivats controlen de forma regular el contingut
en aquestes cèl·lules. La llei europea és molt estricta en aquest sentit i determina
que la llet destinada al consum humà no ha de contenir més de 400.000
cèl·lules/ml.
Presència de bactèries: El contingut en bactèries de la llet hauria de ser zero.
Quan hi ha un procés infecciós, el número de bactèries en la llet és molt baix, i
és per això que s'utilitza la reacció de l’animal (reacció immunitària que
augmenta el número de cèl·lules somàtiques) com a indicador d’infecció. Però
les bactèries poden créixer a la màquina (mugroneres, línea de retorn de la llet) o
al tanc de refrigeració. Quan el número de bactèries és alt indica que hi ha un
problema en el sistema de neteja de la sala de munyir o en el tanc de
refrigeració. Un cop més, tant l’administració com la indústria làctia analitzen de
forma regular el contingut en bactèries de la llet. La llei europea és molt estricte
i exigeix un contingut de bacteris inferior a 100.000 unitat/ml.
Presència de residus d’antibiòtics: Quan es produeix un procés infecciós, sovint
cal fer un tractament amb antibiòtics. Els antibiòtics poden aparèixer a la llet tant
en tractaments locals a la glàndula mamaria com en tractaments sistèmics per
altres malalties. Molts antibiòtics tenen la capacitat de passar a la llet. La llei
europea no permet la presència d’antibiòtics a la llet i inspecciona de forma
regular el seu contingut. A més, la indústria (sobretot aquella que produeix
productes fermentats on els bacteris hi juguen un paper important) també ho
inspecciona.

9. INSTAL·LACIONS

Les instal·lacions físiques de l’explotació són importants per a garantir el benestar i

confort dels animals, i facilitar les tasques diàries del ramader de forma eficient i segura.
Aquests dos aspectes són fonamentals per a la competitivitat de l’explotació, ja que
permet optimitzar i rendabilitzar la producció.

Hi ha dos aspectes fonamentals relacionats amb les instal·lacions:

La localització i distribució dels edificis
La dimensió de cada edifici

Per això, és essencial conèixer l’estructura i grandària de cada grup de població. En tota
explotació tenim, per edats, els següents grups:
Vedelles lactants
Vedelles en creixement prepuberals o no cobertes
Vedelles en període de cobrició
Vedelles en gestació
Vaques en producció

24
 Vaques seques

Per a calcular el número d’animals en cada grup, partim del número d’animals adults.
Com a exemple, utilitzarem una explotació de 100 animals adults en producció. Durant
el període productiu (animals adults), la lactació dura 10 mesos i el període de secat és
de 2 mesos. Per tant, la proporció d’animals en lactació es del 83% (10/12), i la
proporció d’animals en període sec es del 17% (2/12). En el nostre cas, de 100 animals
adults, tenim 83 en lactació i 17 en període sec.

El càlcul dels animals en creixement (reposició) depèn de la taxa anual de reposició, és

a dir, de quants animals surten de l’explotació i són reposats per nous a l’any. Els
animals s’eliminen d’una explotació per raons clíniques (estan malalts), problemes de
fertilitat, o baixa producció. Encara que aquest número varia entre el 20 i el 40%, la
mitja nacional a Espanya és del 30%, i farem servir aquest número com a exemple. Si
cada any hem de retirar un 30% d’animals del grup de producció, hem de preveure de
tenir el mateix número d’animals que al llarg de l’any hauran d’entrar al grup d’animals
productius. Això vol dir que, al llarg de l’any, haurem de tenir un 30% de vedelles que
pariran per entrar al grup de producció. Per tant, el número total d’animals en
creixement ha de ser igual a la taxa de reposició multiplicat pel número d’animals adults
i multiplicat per l’edat al primer part (el temps que tarden des que neixen fins que es fan
productius). Aquest temps hauria de ser, en condicions òptimes, 24 mesos (2 anys). Per
tant, el número total d’animals en creixement hauria de ser:

Vedelles de reposició = 100 x 0.30 x 2 = 60 animals.

Aquests animals, en general, han de tenir edats distribuïdes homogèniament, pel que
tindrem una mitja de 2,5 animals por mes (60 animals/24 meses). Els grups d’edat són:
Lactants (de 0 a 2 mesos de vida = 5 animals)
Vedelles en creixement en pre-cubrició (de 3 a 13 mesos de vida = 11 * 2.5 =
27.5 = 28 vedelles)
Vedelles en període de cobrició (de 14 a 16 mesos = 2.5 x 3 = 7.5 vedelles = 8
vedelles)
Vedelles gestants (de 17 a 24 mesos = 8 x 2.5 = 20 vedelles)

Els animals de diferents edats tenen diferents necessitats d’espai. De forma

simplificada, les necessitats d’espai es divideixen en espai de descans i espai per a
l’exercici, i espai de menjadora i abeuradors. A més, s’han de considerar els espais
annexes, com infermeria, sala de munyir, lleteria i despatx.

El càlcul dels espais depèn molt del sistema d’allotjament seleccionat i de l’estructura
de l’explotació. En termes generals, els sistemes d’explotació més normal son:
1. Cubicles: Els animals descansen en un espai delimitat individual o cubicle (seria
el més semblant a un llit). Aquest sistema és més car però necessita menys espai
total, és més fàcil de mantenir els animals nets i té menys costos de manteniment
2. Llit calent: Els animals descansen en una zona comuna sense espais individuals
específicament definits. Aquest sistema és més econòmic de construir per té més
despesa de manteniment.

Els espais varien en funció del tipus de sistema d’allotjament, les condicions
climàtiques, els costos, etc., però de forma general i orientativa indicarem que:

25
 1. Àrea de repòs:
a. Adults (vaques en producció o seques): 3,.5 m2 (5 m2 en cas de llit
calent)
b. Vedelles prepuberals 2-10 mesos: 3 m2
c. Vedelles postpuberals: 10-18 mesos: 4 m2
d. Vedelles gestants18-24 mesos: 5 m2
2. Àrea d’exercici:
a. Adultes: 10 m2
b. Vedelles fins als 18 meses: 7 m2
3. En el cas de les vedelles lactants, normalment s’allotgen en casetes individuals
que consten d’una caseta coberta (1 m2) i un espai d’exercici (1-2 m2) on tenen
accés al pinso, llet i aigua.

L’espai de menjadora i abeuradors és fonamental per a garantir la màxima producció i

confort, i evitar la lluita i competència per l’espai. Aquests espais s’han de calcular per a
cada grup d’animals amb l’objectiu que tots els animals puguin menjar al mateix temps.
Les menjadores poden desdenyar-se amb cornadissos o menjadores autoblocants
“cornadizas” (un espai per a cada animal) que permet individualitzar-los i, a més,
permet la seva immobilització per a realitzar tasques veterinàries (inseminació artificial,
inspecció dels animals, tractaments,…). Però també es pot fer “en línea”, sense
separació física entre animals. Aquest sistema és més econòmic de construir, però
permet més interacció i competència entre animals i no permet immobilitzar-los, pel que
seria necessari preveure una zona d’immobilització. En les explotacions de boví lleter,
el més normal és la utilització de “cornadizas”.
L’espai de menjadores ha de tenir 60 cm por animal adult i 40 cm en vedelles fins als 18
mesos. Respecte a l’espai d’abeuradors, es considera necessari tenir un abeurador per a
cada 20 animals, i un mínim de 2 abeuradors per corral, independentment del número
d’animals. Els animals lactants tenen un espai individual en front la seva caseta, on hi
ha dos cubells fixes (un pel pinso i un per l’aigua), i un tercer lloc per la llet, bé sigui
per posar-hi el biberó o un cubell.

Per últim, cal dimensionar la zona de munyida, que consta de:

1. Sala d’espera: S'ha de considerar el número d’animals a munyir per grup (en
explotacions grans les vaques es divideixen en grups de producció).
2. Sala de munyir: La grandària depèn de tres factors: el tipus de sala, el número de
vaques que s’han de munyir, el temps que es vol destinar a munyir, i el número
de persones que hi treballaran.
3. La lleteria, que és l’espai per a la màquina de munyir (bomba de buit, sistema de
neteja de la màquina,…) i el tanc de refrigeració de la llet (la grandària del tanc
depèn de la producció mitja diària i de la freqüència de recollida de llet).

Existeixen varis tipus de sales de munyir, però generalment consisteix en:

La fossa: lloc on es col·loquen els treballadors i que està per sota del
nivell dels animals per , fer la feina més còmoda
El número (normalment són dues fileres, i és descriu com un 2 x 6 quan
hi han dos fileres i 6 llocs de munyida a cada filera) i posició (poden
estar en paral·lel o en espina de peix) dels animals.
El número de unitats de munyida: Poden haver tantes unitats de munyida
com places, però en alguns casos es posa una unitat de munyida cada

26
 dues places (el procés de munyida és més lent, però l’equip és més
econòmic)

La dimensió de la sala depèn de molts factors, com la disponibilitat de mà d’obra, el

temps dedicat a la munyida, els automatismes de la màquina,… però en general, solen
dedicar-se 2 hores per munyida (4 h al dia). Per tant, podem calcular, en aquest cas, que
per a munyir 83 animals en 2 hores, considerant que una vaca tarda 15 minuts en
munyir-se (es considera el temps d’entrada i sortida, a més del temps de preparació i
munyida pròpiament dit), una sala de 2 x 5 seria suficient (10 animals per munyida, hi
han 4 cicles de 15 minuts = 40 animals por hora = 80 en 2 hores). En el nostre cas (87
animals), amb 8 cicles de munyida (2 h 15 min) tindríem suficient.

El rendiment mig de munyida és el número de vaques que es poden munyir per una
persona durant una hora. Aquest valor depèn molt del tipus de sala de munyir i dels
automatismes que s’incorporen. En el nostre cas, seria de unes 40 vaques/persona/hora.
El rendiment normal és molt variable, però oscil·la entre 45 i 80 vaques/persona/hora.

Els resultats de l’estudi de l’estructura de la població i les seves necessitats d’espai han
de permetre definir la necessitats d’espais per cada grup d’animals.

11. ECONOMIA DEL PROCES

11.1. Costos de producció

Els costos de producció d’un litre de llet han de considerar tots els conceptes:
Compra i/o costos de creixement de l’animal
Alimentació diària
Amortització de les instal·lacions
Amortització dels equips (inclou els equips pel conreu del camp per a produir el
farratge)
Costos veterinaris
Mà d’obra
Costos financers

11.2. Valoració de la llet

En general, la indústria valora la llet a partir d’un preu per llet estàndard, i després
bonifica o penalitza en funció de les variacions en qualitat respecte a aquest estàndard.
El preu base i les bonificacions-penalitzacions es negocien directament entre la indústria
i el ramader. Com a exemple, un litre de llet a preu base pot estar a 0,28 euros, i rebre
bonificacions de 0,003 euros per dècima de greix (bonificació o penalització) i 0,005
euros per dècima de proteïna. A més, pot rebre bonificacions o penalitzacions en funció
del contingut en cèl·lules somàtiques i bacteris.

El preu mig a la UE varia molt en funció de l’època de l’any i entre anys. A la gràfica es
pot veure com ha variat en els últims anys.

27
Figura: Evolució dels preus a la UE

28