MANUAL DE PRODUCCIÓ DE

VAQUES DE CARN
1. Introducció
El sistema de producció de Vaques de Carn, també anomenades Vaques de Pastura o Vaques
Dides, fa referència a explotacions de vaques que no es destinen a la producció de llet o
munyida sinó a la producció de vedells. Es tracta, doncs, d’una primera etapa en el sistema de
producció de carn bovina, en el que les vaques crien els vedells fins al moment del seu
deslletament (Figura 1), que en aquest cas es produeix a l’entorn del mig any de vida. A
partir d’aquí els vedells s’independitzen de les mares i passarien a una nova etapa en una
granja d’engreix, ja sigui de la pròpia explotació o en una de diferent, i que es descriu en
l’apartat de Vedells d’engreix.

Per tant, el principal producte obtingut en el cas de les vaques de carn són els vedells criats
per les pròpies mares. Degut a que, en promig, i depenent de la zona, cada vaca present a
l’explotació produeix només entre a 0,5 i 1 vedell a l’any, els ingressos són molt més limitats
que en una explotació lletera, i l’objectiu és que els costos de producció (bàsicament
l’alimentació) siguin els més baixos possible per tal d’assegurar que el sistema sigui rendible.
Això s’aconsegueix aprofitant recursos barats, com pastures, així com farratges recollits i
conservats en les èpoques de màxima producció farratgera.

Figura 1: Vaques pasturant amb els seus vedells

Aquest sistema de producció, clarament lligat a la terra i als cicles productius de la natura, ha
guanyat importància en el nostre país degut a que molts ramaders s’hi han dedicat després
d’abandonar en el seu moment la producció de llet, ja fos per que no els hi era rentable o per
que no disposaven de les infraestructures adequades per tenir vaques lleteres. També alguns
dels productors que en el passat es dedicaven a l’oví de carn s’han reconvertit en els últims
anys al boví de carn i, en particular, a les vaques de pastura. Cal tenir en compte que,
especialment en zones desafavorides i/o de muntanya, on la climatologia fa que hi hagi
poques alternatives productives, aquest tipus de producció permet l’aprofitament de recursos
naturals que d’altre manera probablement es perdrien.
En l’actualitat, el nombre de vaques de pastura que hi ha tant a nivell espanyol com a nivell
català supera el de vaques lleteres. Pel que fa a Europa, els països amb censos més elevats de
vaques de carn són França, Anglaterra, Espanya i Irlanda (Figura 2).

Milions de caps

Figura 2: Nombre de Vaques de pastura (PMTVA) i de vedells d’engreix (PSBM), amb dret
a prima, en diferents països de la UE (Le Chatelier, 2003).

2. Peculiaritats del maneig

Els trets generals del comportament de les vaques de carn es poden considerar molt similars
als indicats en l’apartat de vaques lleteres, tot i que, degut a les particularitats de les vaques de
carn, cal tenir molt en compte els aspectes que poden tenir conseqüències sobre la
supervivència dels vedells. Per altre banda, com que són animals que sovint estan pasturant en
espais oberts, amb poc contacte amb els humans, són més esquerps o menys sociables i poden
plantejar més dificultats a l’hora d’intervenir amb ells.

En particular, un dels punts clau en aquest tipus de producció és el maneig reproductiu, per tal
d’intentar que cada vaca tingui un part a l’any. L’altre punt clau és la cria del vedell per part
de la seva mare, a fi d’assegurar la viabilitat del major nombre de vedells. En aquest sentit, el
moment del part (en que en alguns casos hi poden haver complicacions i problemes que
requereixen ajuda humana) i els dies posteriors al mateix (en que cal assegurar que els vedells
s’hagin pres el calostre i que mamin bé) són bàsics per tal de reduir al mínim el nombre de
baixes i aconseguir una bona relació materno-filial i uns bons resultats de creixement del
vedell mentre estigui amb la mare. En promig, les millors mares aconsegueixen desmamar
més vedells, més pesats i en millors condicions sanitàries.
3. Etnologia i Genètica Aplicada

Les races de vacum de carn emprades en zones temperades o fredes, com en el cas d’Europa,
corresponen al tipus “Bos taurus taurus” (bovins convencionals), mentre que en països
tropicals i subtropicals, amb climes més calorosos i amb una major incidència i perillositat
dels rajos solars, són més freqüents les races del tipus “Bos taurus Indicus” o zebuines.

A nivell pràctic, les principals races que podem trobar en ramats de vaques de carn es poden
classificar, segons els seus orígens i aptituds, en els següents grups:

3.1. Britàniques
Es tracta de les primeres races bovines que es varen seleccionar específicament per a produir
carn i es caracteritzen per la seva elevada precocitat. Això vol dir que, en comparació amb
altres races, arriben abans a la pubertat i també dipositen greix a la canal amb més facilitat, és
a dir, a un pes inferior. Per aquesta raó, els vedells que produeixen van bé pel seu engreix en
condicions extensives (a la pastura), però no són gaire adequades per engreixar-los de forma
intensiva (amb pinso concentrat) donat que poden dipositar greix en excés.

Una de les primeres en desenvolupar-se va ser la raça Shorthorn, però les més conegudes
actualment són l’Aberdeen Angus (escocesa) i la Hereford (anglesa). Aquestes races són molt
populars a països d’influència anglosaxona (UK, USA) i a Sudamèrica, especialment a països
del Con Sud com Argentina i Uruguay.

A continuació es resumeixen els trets bàsics de les principals races britàniques utilitzables en
ramats de vaques de carn i que tenen com a objectiu últim la producció de carn bovina:

3.1.1. Aberdeen Angus (AA)

Característiques principals:
• Origen: Aberdeen (Escòcia, UK)
• Pes adult orientatiu (kg, F/M): 600-650/800-900
• Pe naixement (kg, F/M): 30-32
• APV (kg/d): 0,9
• Capa: negra (NN) o roja (nn)
• Precocitat/Engreixament: Molt precoç/carn grassa
• Carn de qualitat (molt tendre, amb vetes de greix), però grassa
• Raça ideal per produir carn a la pastura (Arg., Ur., USA)
• Normalment no tenen banyes
• Principals creuaments: AA x HD, A x BH (Brangus)

3.1.2. Hereford (HD)

Característiques principals:
• Origen: Hereford (UK); LG: 1846
• Pes adult orientatiu (kg, F/M): 550-600/800-900
• Pes naixement (kg, F/M): 32-34
• APV (kg/d): 0,9
• Precocitat/Engreixament: Molt precoç/carn grassa.
• Carn molt tendre, amb “vetejat” de greix, però grassa.
• Capa: roja, excepte cara, ralla dorsal i baixos blancs.
• Pot ser amb banyes (“horned”) o sense (“polled”).
• Poca llet, però pelatge adaptat a zones caloroses (insectes).
• Ideal per produir carn a la pastura (Arg., Ur., USA, etc…).
• Creuaments.: HD x AA, HD x F ó HF, BSh x HD x BH (Beefmaster).

3.1.3. Beef Shorthorn

Característiques principals:
• Origen: Durham (England, UK), Tees River Valley;
• LG: Shorthorn (Sh): 1.822 (“Coates” Herdbook)
• Pes (kg, F/M): 600-675/900-1000
• Pes Naixementt (kg, F/M): 30-35
• APV (kg/d): 1,0
• Precocitat/Engreixament: Molt precoç/carn grassa
• Capa: roja (RR), blanca (rr) o ruana (Rr)
• Dors pla i ample (“tablero de Durham”). Amb o sense banyes
• Creuaments.: Obtenció de races (5/8 BSh) per a zones caloroses: Sta Gertrudis (BSh, Bh),
Beefmaster (BSh, HD, BH)
3.2. Continentals o Europees

Aquest grup inclou races capdavanteres en l’actualitat, com les d’origen francès (Xarolesa,
Llemosina, Blonde d’Aquitaine, Salers, Gascona, etc.), d’origen belga (Blanc Blau Belga) i
algunes italianes (Chianina, Piamontesa, etc..). Són apreciades perquè produeixen carn més
magre que les britàniques, la qual cosa és positiva des d’un punt de vista dietètic. Tenen
menys precocitat que les britàniques i, per tant, dipositen greix més tardanament, el que
permet sacrificar els vedells a pesos més elevats o engreixar-los amb sistemes més intensius
sense que dipositin més greix del compte.

A continuació es resumeixen els trets bàsics de les principals races europees utilitzables en
ramats de vaques de carn i que tenen com a objectiu últim la producció de carn bovina:

3.2.1. Xarolesa (X) o Charolesa (CH)

Característiques principals:
• Origen: Charol (F)
• Pes (kg, F/M): 700-800/1000-1400
• Pes Naixement (kg, F/M): 42-45
• APV (kg/d): 1,3-1,5
• Precocitat/Engreixament: Tardà/molt magre
• Hipertròfia muscular freqüent (caràcter “doble gropa”)  + problemes de part
• Producció lletera limitada
• Capa: blanc-crema, diferents tonalitats; mucoses rosades. Banyes curtes, en ganxo.
• Produeix vedells pesats, però magres. És una raça de referència en producció de carn.
• Molt utilitzada en creuament industrial: CH x lleteres, CH x altres races càrniques

3.2.2. Llemosina o Limousin (L)

Característiques principals:
• Origen: Limousin-Aquitaine (F)
• Pes (kg, F/M): 600-750/950-1200
• Pes Naixement (kg, F/M): 36-39
• APV (kg/d): 1,2-1,3
• Precocitat/Engreixament: 1/2 tardà/ magre
• Carn tendre i de qualitat
• Hipertròfia muscular freqüent
• Capa: vermellosa; mucoses rosades. Banyes curtes, en ganxo.
• Utilitzada en creuaments industrials (vedells petits al naixement:  OK per 1er part)
• Creuaments: L x lleteres, L x altres de carn

3.2.3. Blonde d’Aquitaine

Característiques principals:
• Origen: Aquitaine (SW de França)
• Pes (kg, F/M): 600-750/900-1200
• Pes Naixement (kg, F/M): 43-46
• APV (kg/d): 1,2-1,3
• Precocitat/Engreixament: 1/2 tardà/ magre. Carn tendre i de qualitat
• Bona transformació d’aliment en carn
• Hipertròfia muscular freqüent
• Capa: rossa (diferents tonalitats); mucoses clares. Banyes curtes, en ganxo.
• Creuaments: BA x RG, BA x PI

3.2.4. Salers

Característiques principals:
• Origen: Cantal (Auvergne, F)
• Pes (kg, F/M): 650-700/900-1200
• Pes Naixement (kg, F/M): 37-40
• APV (kg/d): 1,1-1,2
• Precocitat/Engreixament: Normal/mig
• Rusticitat. Adaptació a zones de muntanya
• Capa: Vermell fosc (peluda a l’hivern), mucoses fosques. Banyes en lira alta.
• Creuaments: SA x RE

3.2.5. Gasconne o Gascona (GA)

Característiques principals:
• Origen: Pirineus (F)
• Pes (kg, F/M): 650-700/900-1200
• Pes Naixement (kg, F/M): 37-40
• APV (kg/d): 1,1-1-3
• Capa: grisa/blanca, mucoses fosques
• Precocitat/Engreixament: Normal/ mig
• Rusticitat i bona adaptació a zones de muntanya.

3.2.6. Blanc Bleu Belge (BBB)

Característiques principals:
• Origen: Lieja (B)
• Pes (kg, F/M): 650-750/1200-1400
• Pes Naixement (kg, F/M): 44-48
• APV (kg/d): 1,3
• Precocitat/Engreixament: 1/2 tardà/ magre
• Hipertròfia muscular: parts distòcics  normalment fan cesària
• Capa: càrdena, blavosa o grisosa, però molt variable.
• Més fàcil de distingir per la seva silueta: grans desenvolupament muscular.
• Creuaments.: BBB x Lleteres o Carn

3.2.7. Chianina (Chi)

Característiques principals:
• Origen: Florència (I)
• Pes (kg, F/M): 800-850/1200-1800
• Pes Naixement (kg, F/M): 50-58
• APV (kg/d): 1,2
• Raça de major mida, en particular, pes i estatura.
• Precocitat/Engreixament: tardà/ molt magre
• Hipertròfia muscular: perill de distòcies
• Capa: blanca; mucoses, unglots i borla de la cua negres.
• Interès per a creuaments: Chi x Lleteres o Carn

3.2. Autòctones
Fa referència a les races originàries de Catalunya i d’Espanya. En general estan ben adaptades
a les condicions climàtiques i orogràfiques de zones geogràfiques concretes i moltes d’elles
reben noms que hi tenen relació (p.e. Bruna dels Pirineus, Rubia Gallega, Asturiana, Pirenaica,
Avileña-Negra Ibérica, etc...). Les races que provenen de les zones més humides i amb bones
pastures (p.e. nord peninsular) han estat més seleccionades i solen tenir un major potencial de
creixement i una millor conformació que les que provenen de zones més seques del sud (p.e.
Retinta), però aquestes últimes estan millor adaptades a les condicions típiques de la seva
zona d’origen i poden sobreviure en condicions més difícils gràcies a la seva rusticitat.

A continuació es resumeixen els trets bàsics de les principals races autòctones utilitzables en
ramats de vaques de carn i que tenen com a objectiu últim la producció de carn bovina:
3.3.1. Bruna dels Pirineus (BP)

Característiques principals:
• Origen: Catalunya (Races Autòctones del Pirineu x PA). LG des dels anys 1980.
• Pes (kg, F/M): 650-750/1000-1.300
• Pes Naixement (kg, F/M): 40-50
• APV (kg/d): 1,2
• Seleccionada per a producció de carn, dona bona producció de llet i creixement del
vedells. És adaptable.
• Possibles problemes al part
• Capa: bruna/parda (gris-marró), caràcter llombard, orelles blanques i peludes, orla blanca
al morro, banyes 1/2 lira.
• Sistema de cria en extensiu. Engreix dels vedells intensiu.
• Creuaments: CH x BP; Li x BP, BBB x BP

3.3.2. Parda de montaña

Desenvolupada a la resta de l’estat (p.e. Aragón, Castilla-León, etc…) amb posterioritat a la

Bruna, però seguint la mateixa idea, és de característiques similars i deriva de ramats de
vaques “PARDO ALPINA” millorats genèticament de cara a la producció de carn.
3.3.2. Rubia Gallega (RG)

Característiques principals:
• Origen: Galícia
• Pes (kg, F/M): 500-550/900-1000
• Pes Naixement (kg, F/M): 40-43
• APV (kg/d): 1,1-1,2
• Precocitat/Engreixament: 1/2 tardà/magre
• Aptitud: carn (fins fa poc també llet i treball). Producció de“Carne Gallega”.
• Capa: des de roja a rossa i/o clara. Més clara en extrems i ulls, amb mucoses rosades
• Millorada per aptitud carn. Alguns exemplars amb hipertròfia muscular.
• Creuaments: RG x F, BA x RG; RG x Zebú

3.3.3. Asturiana (As)

Característiques principals:
• Origen: Asturias
• Pes (kg, F/M): 500-600/900-1000
• Pes Naixement (kg, F/M): 35-40/40-45
• APV (kg/d): 0,9-1,4
• Tipus o varietats: “Asturiana de la Montaña” i “Asturiana de los Valles”.
• Capa: castanya i zones grises; morro negre, orla blanca. Mucoses, extrems de banyes i
cua, negres.
• Precocitat/Engreixament: 1/2 tardà/magre
• Molt valorada per a carn. Hipertròfia muscular freqüent. Perill de distòcies
• Aprofitament de “pastos comunales”. Estiu als ports.
• Creuaments: As x PA, As x F, As x Ch
3.3.4. Pirinenca o Pirenaica (PI)

Característiques principals:
• Origen: Sud dels Pirineus, (L.G.: 1924, Guipúzcoa)
• Pes (kg, F/M): 500-550/800-1000
• Pes Naixt (kg, F/M): 40
• APV (kg/d): 1,1
• Capa: rossa, parts baixes clares, i mucoses rosades
• Precocitat/Engreixament: 1/2 tardà/magre. Alguns exemplars amb hipertròfia muscular.
• Raça en recessió, excepte a la zona de Navarra
• Crts.: BA x Pr

3.3.5. Avileña-Negra Ibérica (NI)

Característiques principals:
• Origen: Muntanyes del Centre de la Península Ibèrica
• Pes (kg, F/M): 500-550/800-100
• Pes Naixement (kg, F/M): 32-34
• APV (kg/d): 1,0
• Capa: negra, ocasionalment amb alguna taca blanca al morro o a zones baixes.
• Mucoses i banyons negres. Banyes en ganxo; papada
• Precocitat/Engreixament: 1/2 tardà/magre
• Aptitud carn (abans també treball), però mala conformació i caràcter difícil.
• Rústica, adaptada a condicions climàtiques difícils.
• Creuaments: NI x CH, NI x PA
3.3.6. Morucha (Mo)

Característiques principals:
• Origen: Salamanca
• Pes (kg, F/M): 350-450/700-800
• Pes Naixement (kg, F/M): 28-30
• APV (kg/d): 1,0
• Precocitat/Engreixament: 1/2 tardà/magre
• Aptitud carn (abans també treball);
• Capa: negra o càrdena; gran papada. Banyes allargades, en ganxo alt.
• Rusticitat i adaptació a clima continental.
• Creuaments: Mo x NI, Mo x Li

3.3.7. Retinta (Re)

Característiques principals:
• Origen: entorn del Guadalquivir
• Pes (kg, F/M): 500-600/900-1000
• Pes Naixement (kg, F/M): 35-38
• APV (kg/d): 1,0
• Precocitat/Engreixament: normal/mitjà
• Aptitud carn (abans també treball)
• Capa: roja fosca (“retinta”) o clara, amb ull de perdiu
• Papada gran, discontinua en mascles. Banyes molt allargades en F, però menys en M.
• Similar a “Alentejana” o Alenteijo (Portugal)
• Típica de zones de Devesa (sòls àcids, baixa fertilitat)
• Creuaments: Re x Sa, Re x SG, CH x Re, L x Re
3.3.8. Lidia

Característiques principals:
• Origen: divers (Península Ibèrica)
• Pes (kg, F/M): 300-350/500-600  a una edat similar, són més petits que altres races,
sobretot les femelles.
• Pes Naixement (kg, F/M): 25-28
• APV (kg/d): 0,7
• Precocitat/Engreixament: tardà/magre
• Carn exquisida i altament recomanable
• Agrupació funcional per comportament (bravura).
• Aptitud carn, excepte pels que superen la “tienta” i van a toreig.
• Capa: molt variable (policroma), amb banyes en ganxo
• Cap mes prim en F que en M, menys harmòniques.
• Cos cilíndric
• Categories: Becerro (1-2 anys), Novillo sin picar (2-3 anys), Novillo picado (3-4,5 anys),
Toro (4-5 anys)

3.3.9. Altres races autòctones minoritàries

Si bé tenen censos molt minoritaris, i algunes estan en perill d’extinció, cal fer esment d’altres
races que en determinats indrets o comunitats són encara importants. A nivell de Catalunya
podem citar p.e. la raça de les Alberes, que es troba a l’Alt Empordà, al massís del mateix
nom, prop d’on acaben els Pirineus cap al mar. A nivell de Cantàbria cal indicar la raça
Tudanca, també de petit format, i molt ben adaptada a les fortes pendents i alçades dels Pics
d’Europa. Altres races com la Mahonesa o Menorquina (Menorca), la Palmera (la Palma) i
la Murciana (Múrcia) es caracteritzen per la seva adaptació a l’entorn del que provenen.

3.4. Zebuïnes i altres

Es tracta de races més adaptades a països de climes calorosos i humits, i amb presencia
d’insectes, com succeeix a les zones tropicals i subtropicals (p.e. Centre-Amèrica, Brasil,
Índia). La majoria de races zebuïnes (p.e. Brahman, Guzerat, InduBrasil) són de tipus mixt
(llet i carn), però d’altres com la Gyr estan més especialitzades en producció de llet. En
països on la climatologia no és tan extrema, molts ramaders fan creuaments entre races
zebuïnes i races europees per tal de treure profit del major potencial de creixement d’aquestes.
Normalment les races europees donen carn més tendre i, sovint, més producció de llet, però
s’adapten pitjor a climes calorosos i latituds on el sol incideix molt perpendicularment i pot
causar problemes de foto-sensibilitat. Gràcies als creuaments entre Bos t. taurus i Bos t.
Indicus, en aquests països es treu profit de la capacitat d’adaptació de les seves races i del
potencial productiu de les europees.

A continuació es resumeixen els trets bàsics de les principals races utilitzables en ramats
de vaques de carn i que tenen com a objectiu últim la producció de carn bovina:

3.4.1. Zebú (Bos taurus indicus)

Característiques generals:
• Origen: Índia
• Adaptació a zones tropicals (calor, insectes, ...)
• Gran papada i gepa (toràcica), cap allargat, front abombat, banyes grosses
• Orelles grans, caigudes i mòbils, cames llargues, gropa caiguda
• Gran extensió de pell (resistent i flexible): millor regulació tèrmica.
• Pell i mucoses negres (filtren rajos UV), amb alt nombre i diàmetre de porus; glàndules
que segreguen substàncies anti-insectes. Pèl curt, llis i espès: menys ectoparàsits
• Major resistència a malalties (TBC, F. Aftosa, Piroplasmosi, Anaplasmosi, etc…)
• De mida inferior (excepte grans mascles) i menys productives que les europees, són molt
útils en zones on aquestes (B. t. taurus) no s’adapten bé.

3.4.2. Brahman (Bh)

• Origen: Amèrica N (Zebús Indis x Zebús Brasilers)

• Pes (kg, F/M): 500-600/800-900
• Pes Naixement (kg, F/M): 32-34
• APV (kg/d): 1,0
• Adaptació a zones tropicals (altes temperatures, insectes, etc.)
• Gran papada i gepa. Capa variable (blanc, gris, marró clar, vermell, etc…)
• Precocitat/Engreixament: 1/2 tardà/ magre
• Cuir gruixut i carn poc tendre (molt teixit conjuntiu)
• Creuaments: Bh x AA (Brangus), Bh x CH (Charbray), Bh x Hd (Bradford), Bh x Bsh
(Sta. Gertrudis), PA x Bh (Braswiss), Hd x BSh x Bh (BeefMaster)

3.4.3. Algunes races procedents de creuaments

3.4.3.1. Santa Gertrudis (SG)

• Origen: Texas (EEUU), B. t. indicus x B. t. taurus (3/8 Bh, 5/8 B-Sh)

• Pes (kg, F/M): 650-700/900-1000
• Pes Naixement (kg, F/M): 32-34
• APV (kg/d): 1,1
• Precocitat/Engreixament: mig/normal
• Adaptació a zones tropicals
• Papada i possible gepa (“morrillo”)
• Capa: Retinta.
• Banyes en roda baixa o sense
• Creuaments: SG x Bh, SG x RE

Nota: Cal indicar que l’Augment de Pes Viu (APV) o

Guany de pes Mig Diari (GMD) indicat per a les
diferents races és merament orientatiu, doncs pot
variar molt en funció del sistema d’engreix utilitzat, i
en particular de l’alimentació que rebin els animals.
4. Cicle productiu

El cicle productiu de les vaques de carn és similar al de les vaques lleteres i, de forma general,
seria vàlid el que s’ha indicat en el cas d’aquestes. De totes formes, hi ha unes circumstàncies
particulars que fan que a la pràctica el cicle productiu, estretament lligat a la reproducció,
s’organitzi de manera diferent, donat que en vaques de carn es tendeix a concentrar els parts
ens uns períodes concrets per tal d’aprofitar al màxim la disponibilitat de pastures. Un altre
punt clau és el moment de desmamar els vedells, després del període de cria amb la mare.

Els factors que condicionen el cicle productiu de les vaques són la durada de la gestació,
d’uns 9 mesos, l’interval entre parts, que s’hauria de situar a l’entorn d’un any, i la cria del
vedell o període de lactació de la vaca, que varia segons la raça i la disponibilitat d’aliments,
però que en condicions normals dura a l’entorn de 5-6 mesos, tot i que també hi ha casos
extrems. En situacions de manca de pluges i per tant de pastures insuficients es pot decidir
desmamar els vedells amb poques setmanes de vida, mentre que en situacions d’abundància
de pastura es pot allargar el període de cria del vedells amb la mare fins als 7-8 mesos. Pel
que fa a les vedelles de reposició, creixen una mica més lentament que les lleteres,
segurament per una alimentació menys controlada, i el seu primer part es produeix més a prop
dels 3 anys de vida que dels 2.

El creixement que assoleixen els vedells mentre estan amb la mare pot ser molt variable i
depèn, entre altres factors, de la raça (amb més o menys potencial de creixement), del
potencial lleter de la mare, i de l’alimentació tant de la mare com del vedells, essent molt
important la disponibilitat d’herba i la possible suplementació o no dels vedells amb pinso. En
condicions normals, un vedell amb la mare pot tenir creixements propers a 1 kg/dia, el que
significa que un vedell que hagi nascut amb un pes de 45 kg, s’hauria de desmamar al cap de
6 mesos amb uns 225 kg de pes. A la pràctica, però hi diferències entre individus, races,
sistemes de maneig, zones de pastura, etc., i es poden observar importants variacions en els
resultats obtinguts, amb creixements orientatius entre 0,7 i 1,3 kg/dia, i pesos al deslletament
que poden oscil·lar fàcilment entre els 150 i els 250 kg de pes viu. Val a dir que, evidentment,
els vedells més pesats son també els més valuosos i que els resultats econòmics de
l’explotació estan doncs molt condicionats pels resultats obtinguts durant la cria i pel preu al
qual es pugin vendre els vedells.

4.1. Principals trets del maneig de la reproducció i l’alimentació

4.1.1. Maneig de la reproducció

En vaques de pastura, el maneig de la reproducció està molt lligat al de l’alimentació. A

diferència del que passa en el vacum de llet, en les explotacions de vaques de carn és molt
freqüent la utilització de la munta natural i la concentració de parts en determinades èpoques
de l’any. Això permet aprofitar millor les pastures, mirant de sincronitzar l’època de màxima
producció d’herba amb la de màximes necessitats del ramat, i també permet desmamar els
vedells en grups més homogenis.

Tot i que les vaques de carn no són animals excessivament exigents des del punt de vista de
l’alimentació, aquesta representa una part molt important dels costos de producció,
especialment si s’abusa de l’ús d’aliments conservats. Per aquesta raó, es recomana que les
vaques vedellin en èpoques determinades de l’any per tal que hi hagi la màxima coincidència
entre les necessitats nutritives del ramat i la disponibilitat d’herba de pastura.

Com s’indica en l’apartat següent, les necessitats de les vaques són mínimes quan estan en
manteniment, però augmenten a mesura que s’acosten al part (últims 2 mesos) i especialment
durant la lactació, quan crien el vedell. Per aquesta raó s’intenta que les mares vedellin abans
de que es produeixi el pic de producció d’herba, de manera que la lactació de les vaques o
període de cria del vedell coincideixi amb l’època de màxima producció d’herba.

Tal com s’observa a la Figura 3, a les valls i terres humides del nord peninsular, la
disponibilitat d’herba es màxima durant els mesos de primavera (p.e. abril, maig i principis de
juny), mentre que a la tardor pot haver-hi també un segon pic de producció, però més reduït.
L’herba creix poc o no ho fa a l’hivern, a causa de fred, i a l’estiu a causa de la sequera. En
canvi, en zones d’alta muntanya, en els anomenats ports (p.e. a l’entorn de les estacions
d’esquí, etc...) la pastura és abundant de juny a setembre, i són un bon lloc per a que hi passin
l’estiu els ramats transhumants provinents de les valls o de comarques més al sud.

VALLS PORTS MUNTANYA.

100
Producció d'herba

80

60

40

20

0
FE

O
G

JU

JU

D
C
BR

ET

E
A
E

A
B

S
I

T
N

O
R

Mesos

Figura 3. Evolució orientativa de la disponibilitat d’herba en zones de valls i en ports de

muntanya del nord de Catalunya.

Donades aquestes circumstàncies, en zones allunyades de muntanya o en les valls es

recomana que la majoria de parts es produeixin a la sortida d’hivern, tal com de fet ja
succeeix p.e. en els ramats de Bruna dels Pirineus ubicats a Osona (Figura 4). D’aquesta
manera vaques i vedells aprofiten al màxim les pastures de primavera i si en ple estiu
disminueix molt la disponibilitat d’herba es poden desmamar els vedells, a no ser que el ramat
tingui la possibilitat de fer transhumància a una zona més fresca (p.e. a alta muntanya) on
continuar pasturant. Per contra, en comarques més d’alta muntanya, com l’Alt Urgell i el
Pallars Sobirà, s’observa que els parts solen ser més tardans, de primavera, per tal d’aprofitar
les pastures estiuenques. En aquest cas els vedells es desmamen de cara a la tardor.

Una situació completament diferent es dóna en zones més caloroses, com al sud peninsular
(Andalusia, Extremadura), on l’època més difícil pel que fa a la disponibilitat de pastures és
l’estiu, quan la calor i la manca de pluges fan que l’herba escassegi. Per aquesta raó els parts
s’adelanten i són més aviat, de final d’estiu-tardor. Així s’aprofiten els recursos herbacis que
en aquella zona es produeixen sobretot a l’hivern i la primavera, de manera que la distribució
de parts és completament diferent de la que es produeix al nord.
 40

35 1 Ripollès
30
2 Cerdanya
25
3 Berguedà
20
4 Pallars Jussà
15 8
7 5 Alta Ribagorça
10 6
5 6 Osona
5 4 comarca
3 7 Pallars Sobirà
0 2
1 1 8 Alt Urgell
2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12

mes

Figura 4. Freqüència mensual de parts observada en vaques de raça Bruna dels Pirineus en
diferents comarques del centre i nord de Catalunya (Piedrafita et al., Projecte FAIR1 CT95
0702)

Per tant, a cada zona geogràfica i climàtica li correspon una corba de producció d’herba i una
època o èpoques de parts més adequades, tot i que tampoc és inviable que alguns ramaders
vagin a “contra-estació”, sobretot si poden disposar d’aliments conservats a preu raonable. Un
cop es té quan es volen els parts, cal un bon maneig reproductiu, mantenint els mascles
separats de les femelles durant la major part de l’any i barrejant-los amb les femelles només
en els mesos en que interessa que les vaques quedin prenyades. Així doncs, es recomana
utilitzar l’efecte mascle, introduint els sementals (Figura 5) en el ramat de femelles uns dies
abans de la data desitjada de l’inici de les cobricions. Si es vol mantenir un interval de parts
proper a 1 any, el període de munta hauria de ser aproximadament en el segon i/o tercer més
post-part, donat que la gestació dura uns 9 mesos, però no totes les cobricions són fèrtils. En
el cas de parts de finals d’hivern, el període de munta coincideix amb la primavera, amb bona
disponibilitat i qualitat de pastures, el que afavoreix l’obtenció de bons resultats reproductius
L’ús de la inseminació artificial és molt poc freqüent en vaques de pastura.

Figura 5. Un toro detecta una vaca en zel mentre pastura al costat del seu vedell
La relació reproductiva o nombre orientatiu de femelles per toro és de l’entorn de 25, però
depèn de l’experiència del propi toro, del tipus de terreny on estiguin els animals (amb
pendents o sense), de l’àrea que ocupin, etc. Amb animals joves i terrenys més difícils caldria
reduir el nombre de vaques per toro, i amb toros de certa edat i experiència es pot augmentar,
de manera que la relació reproductiva pot variar p.e. entre 20 i 30 vaques per toro.

Un punt crític és el moment del part, en que cal estar alerta per superar els problemes que es
presentin. En molts casos, les vaques vedellen amb poca o sense assistència, però n’hi ha una
part que requereixen l’ajuda del ramader i, en alguns casos, del veterinari, especialment si cal
fer alguna cesària. Si una vaca surt malparada del part, cal tractar-la convenientment per a
evitar possibles problemes posteriors i baixades significatives de la fertilitat. També cal tenir
en compte que al llarg de l’any no totes les vaques pareixen i que una part dels vedells es
moren, especialment en els primers dies de vida. Per aquesta raó, el nombre de vedells
desmamats difícilment supera els 0,8 vedells/vaca present i any. En condicions més difícils
(p.e. sequera, mala alimentació, etc.) aquesta xifra pot baixar encara més, fins a l’entorn dels
0,5 vedells per vaca i any.

4.1.2. Maneig de l’alimentació

Com ja s’ha indicat, l’alimentació de les vaques de carn i, en conseqüència, dels vedells que
crien, es basa fonamentalment en l’aprofitament de pastures, ja siguin naturals o sembrades
(p.e. de gramínies o d’una barreja de gramínies i lleguminoses), que es complementen en
èpoques de poc creixement de l’herba amb aliments conservats (p.e. fencs o ensitjats de la
pròpia herba que sobra en èpoques d’excedents, etc.). Per tant, cal distingir al llarg de l’any
dos tipus de períodes (Figura 6):

1) Quan hi ha bona disponibilitat de pastura (p.e. a la primavera i a la tardor)

2) Quan no n’hi ha (p.e. en ple hivern o estiu), en que s’han d’utilitzar altres aliments.

Figura 6.Vaques pasturant en contraposició a les que esperen menjar en un “àrea de servei”

Quan hi ha herba fresca disponible es deixa pasturar lliurement a les vaques en camps o espais
delimitats mitjançant la utilització de tanques fixes o mòbils. Quan s’acaba l’herba d’una zona
concreta cal moure els animals cap un altre camp on n’hi hagi. Per tant, és freqüent la pastura
rotacional, que facilita el creixement de l’herba d’una parcel·la mentre les vaques pasturen en
d’altres. Com s’indica més avall, si l’herba s’aprofita en el moment adequat, tindrà nivells alts
d’energia i proteïna i només caldrà complementar-la amb complexos mineral-vitamínics.
Donada l’importància de l’herba com a principal font d’aliment, per a garantir que al llarg de
l’any no es produirà una sobreexplotació de les pastures i que es podrà disposar de recursos
per tots els animals, cal respectar una càrrega ramadera (vaques/Ha) adequada. Això significa
que en el conjunt de l’explotació hi ha d’haver un nombre de caps raonable en relació a la
superfície disponible i a la seva capacitat de producció. En les zones fresques del nord
peninsular, més productores, la càrrega ramadera global de l’explotació es pot situar a l’entorn
de 1 o 1,5 vaques/Ha, mentre que a les zones més àrides del sud peninsular podria estar inclús
per sota de les 0,5 vaques/Ha.

Pel que fa a l’alimentació en períodes amb poca o sense disponibilitat de pastura, s’ha de
subministrar a les vaques algun farratge que sigui correcte per a cobrir les seves necessitats. A
diferència del que passa en vaques lleteres, on es formulen racions amb diversos ingredients,
en el cas de les vaques de carn es simplifica tot, i s’utilitza com a aliment principal només un
farratge, o com a molt dos, junt amb complements mineral-vitamínics, el que permet reduir al
mínim la feina i les despeses. Normalment aquest farratge és “plat únic” i està disponible a
voluntat (“ad libitum”), però cal que tingui els mínims de concentració energètica i protèica
necessàries per a cobrir els requeriments nutricionals de les vaques a un cost que sigui
rentable i assumible pel ramader.

4.1.2.1. Requeriments nutritius

Els requeriments nutritius de les vaques depenen del seu estat fisiològic. Les necessitats son
mínimes en condicions de manteniment, però augmenten al final de gestació (últims 2-3
mesos) i sobretot en lactació. En aquest cas les necessitats per litre de llet produït solen ser
superiors a les de les vaques lleteres, donat que les vaques de carn fan una llet amb més
concentració de greix i proteïna, però les seves necessitats globals son inferiors degut a que
produeixen molta menys quantitat de llet.

A nivell pràctic, és fàcil alimentar vaques en manteniment o en els primers mesos de gestació,
però a mesura que s’acosta el part calen aliments de més qualitat. La situació és encara més
exigent en vaques amb bessonada, tot i que és poc freqüent. Pel que fa a la lactació, les
necessitats depenen molt de la llet produïda. La quantitat de llet que produeix una vaca de
carn és molt inferior a la de les lleteres, i dóna lloc a una corba de producció més plana
(Figura 7), amb un pic menys intens, que està relacionat amb l’augment de producció que es
produeix quan les vaques poden disposar d’herba fresca i abundant en ple període de pastura.

Com s’observa, la producció de llet depèn de la raça (p.e. les vaques d’origen lleter, com la
Bruna dels Pirineus o inclús la Salers, produeixen més que les més càrnies, tipus Xarolès), de
l’alimentació (millor amb herba fresca que amb farratges de poca qualitat), del moment
fisiològic (principi o fi de lactació) i del nombre de vedells criats, però s’estima que varia
entre els 5 i els 15 L/d.

D’acord amb aquestes dades, una vaca de 600 kg en manteniment requereix unes 5 UFL
(Unitats Farratgeres Llet) per cobrir les seves necessitats energètiques diàries, que augmenten
fins a 8 UFL a la fi de la gestació i fins a unes 10 UFL/dia en el cas d’estar criant un vedell.
En paral·lel també augmenten els requeriments de proteïna i els de minerals i vitamines.
Figura 7. Evolució de la producció de llet de vaques de carn segons la raça, el nombre de
vedells criats i la data d’inici del període de pastura (INRA, 1989).

L’ingestió voluntària d’aliments (en Kg de MS/d) varia segons l’estat fisiològic i la qualitat
dels aliments disponibles. Si els farratges són de bona qualitat, omplen menys i per tant les
vaques en mengen més, de manera que és més fàcil cobrir les seves necessitats. Per contra, els
farratges de pitjor qualitat tenen més valor d’ompliment o valor lastre (ULB) i les vaques en
mengen menys, el que dificulta cobrir les seves necessitats. En essència, segons l’INRA
(1989), amb fenc o ensitjats correctes una vaca en el prepart en menja (en kg de MS/d)
l’equivalent a l’1,5-1,7 % del seu pes viu, mentre que en lactació l’ingestió pot ser propera al
2% del seu pes viu. Així doncs, al final de la gestació una vaca de 600 kg ingeriria uns 9-10
kg de MS/dia, mentre que en lactació la xifra seria propera als 12 kg de MS/dia. Una bona
ingestió d’aliments és important per poder garantir que es cobriran les necessitats nutritives.

Tenint en compte l’evolució de les necessitats totals i de la capacitat d’ingestió, i el fet que en
determinats moments és acceptable una lleugera restricció energètica (p.e. 0,5-1 UFL/dia) en
relació a les necessitats estrictes de les vaques (p.e. poden mobilitzar greix i perdre pes en el
postpart i recuperar-lo posteriorment), la concentració de nutrients que es podria recomanar de
forma orientativa en les racions de vaques de carn es resumeix en la Taula 1.

Kg MS/d UFL/kg MS PB (%) Ca (%) P (%)

Manteniment 10 0,60 8 0.36 0.27
Fi de Gestació 10 0,70 10 0.59 0.35
Lactació (10 L/d) 12 0.75 12 0.65 0.36
Taula 1. Ingestió orientativa de matèria seca i concentració de nutrients en racions de vaques
de carn (Adaptat de INRA, 1999, i NRC, 2000)

Pel que fa a la qualitat dels aliments usualment emprats (Taula 2) en l’alimentació de vaques
de carn, la pastura d’herba tendre (de gramínies o d’una barreja de gramínies i lleguminoses)
té una concentració d’energia i de proteïna superior a les requerides en qualsevol
circumstància fisiològica. El problema és disposar-ne en suficient quantitat.
 MS UFL PB PDIN PDIE Calci Fòsfor ULB
Aliment (%) (%) (g) (g) (g) (g)
Herba pastura tendre 15 0,90 15 94 89 7,5 4,0 1,0
Herba pastura vella 20 0,65 9 58 67 5,5 2,5 1,3
Ensitjat d’herba 19 0’90 14 85 65 7’5 4,0 1,4
Ens. herba prefenificat 35 0,85 15 90 72 8,5 4,5 1,0
Fenc d’herba qualitat 85 0,70 10 66 78 7,0 3,0 1,1
Fenc vell o mullat 85 0,50 6 38 56 5,5 1,5 1,4
Palla cereals 88 0,42 3 22 44 2,0 1,0 1,8
Farina d’ordi 90 1,16 11 79 102 0,6 3,0
Farina de Soja-44% 87 1,14 49 348 241 3,4 7,0
Taula 2. Valor nutritiu dels principals aliments emprats en l’alimentació de vaques de carn
(Adaptat de INRA, 1999)

En cas d’utilitzar aliments conservats (Figura 8), l’ensitjat d’herba també aporta els nutrients
requerits en la majoria de casos, al menys pel que fa a l’energia i la proteïna, mentre que el
fenc pot variar molt de qualitat segons el moment i la forma en que s’hagi recollit i això fa
variar molt el seu valor nutritiu (Taula 2). Els problemes es poden presentar amb fencs de
baixa qualitat (p.e. mullats o envellits), que no arriben a cobrir ni les necessitats de
manteniment de les vaques.

Figura 8. Alimentació amb farratges conservats (ensitjat o fenc) en períodes de manca de

pastura.

En resum, i tenint compte les dades indicades, podem dir que en l’alimentació de les vaques
de pastura cal tenir en comte, en essència, els principis següents:

1) Fer servir l’herba fresca de pastura, doncs és l’aliment millor i més barat, sobretot en les
èpoques de màximes necessitats dels animals.
2) Utilitzar farratges conservats (p.e. fencs i/o ensitjats) només en èpoques de falta de pastura.
3) Minimitzar el consum de pinsos concentrats, i en tot cas fer-los servir sobretot pels vedells.
4) Complementar l’alimentació de volum amb suplements adequats de minerals i vitamines.
5. Instal·lacions
Les vaques de carn no requereixen grans construccions. Els bovins adults tenen una molt bona
capacitat de termoregulació, especialment entre els -7ºC i els 25ºC, i, en molts casos, les
vaques de pastura poden viure tot l’any a l’aire lliure. Excepcionalment, algunes explotacions,
especialment en zones d’alta muntanya o en explotacions que s’han reconvertit de producció
de llet a carn, poden disposar de coberts similars als emprats en vacum de llet (p.e.
estabulacions lliures, ja sigui sobre palla o amb cubicles), però com que aquestes
construccions són cares, són poc freqüents o de construcció més simple (Figura 9).

Figura 9. Estabulació lliure, de construcció simple, utilitzada com a zona de parts o quan
s’han d’oferir aliments conservats.

Així doncs, les instal·lacions bàsiques consisteixen en tancats fixes (de fil d’espí o elèctric) en
el perímetre de la finca, que serveixen per contenir el bestiar (Figura 10), i d’altres tancats a
la part interior, sovint mòbils (de tipus elèctric), que serveixen per delimitar els diferents
camps i/o zones de pastura. També cal disposar d’àrees de servei (amb menjadores i
abeuradors per les èpoques en que no hi ha pastures), i d’elements de contenció dels animals
(com p.e. mànegues de maneig).

Figura 10. Tancats de fil elèctric per controlar els ramats a la pastura

El fil elèctric, connectat a un “pastor elèctric” que genera una corrent discontínua, ha jugat un
paper clau per la supervivència d’aquest tipus d’explotacions, ajudant a “guardar les vaques” i
reduint així de forma notable les despeses de mà d’obra. Per tal de facilitar el pas de persones
i de vehicles a través de l’explotació, els tancats han de tenir certa permeabilitat, però sense
que s’escapi el bestiar. Això s’aconsegueix en determinats punts del tancat amb els anomenats
“passos de persones” (d’uns 30 cm d’amplada), per on pot passar la gent però no el bestiar,
així com també amb l’utilització de “passos canadencs” (Figura 11), que faciliten el pas de
vehicles sense que els animals s’escapin. En aquest cas, però, cal situar en paral·lel un camí
amb una porta practicable per fora de la grada, per si ha de circular altre tipus de bestiar.

Figura 11. “Pas canadenc” per facilitar la circulació de vehicles sense necessitat de portes.

Com a complement als tancats, la majoria d’explotacions de vaques de carn han de disposar
d’abeuradors estratègicament situats en diferents zones de l’explotació. Per altre banda, com
ja s’ha indicat, pels períodes de manca de pastura cal disposar de menjadores per subministrar
aliments conservats, com palla, fencs o ensitjats. També, en alguns casos hi poden haver
menjadores de pinso, ja sigui per a les pròpies vaques o per a potenciar el creixement dels
vedells. Aquests equipaments se solen situar en punts estratègics, que podem anomenar
“àrees de servei”.

Per altre banda, calen sistemes que facilitin la contenció i maneig dels animals. Si no es
disposa de menjadores autoblocants, això s’aconsegueix mitjançant l’ús de mànegues de
maneig. Tal com es pot veure en les imatges (Figura 12), una mànega consisteix en una zona
en forma d’embut o parc d’espera, que dirigeix els animals cap a un passadís estret on, un cop
a dins, han d’avançar en fila i, si es tanca per l’altre costat, es poden retenir. Les mànegues de
maneig faciliten molt la feina de ramaders i veterinaris, especialment en el moment d’efectuar
certes feines amb el bestiar com vacunacions, sanejament, etc…

Figura 12. Esquema d’una mànega de maneig (A), i imatge d’una mànega equipada amb una
bàscula per pesar els animals i un box de contenció (B).
6. Costos de Producció.
Els costos de producció en vaques dides depenen molt de la disponibilitat de pastures. Per tant,
són inferiors si es disposa de més superficie pasturable al llarg de l’any, mentre que són
superiors si el que predomina és la conservació o la compra d’aliments fora de l’explotació.
També, en cas de suplementar els vedells amb pinso, per tal d’augmentar el seu pes al
deslletament, els costos de producció s’incrementen, però es poden compensar pel major valor
dels vedells venuts.

Per terme mig, els principals costos de producció són l’alimentació i la mà d’obra, que
representen, conjuntament, prop del 60-65% del cost de producció. Per altre banda, les
amortitzacions i manteniment d’instal·lacions representen un 10-12 dels costos. La resta
serien despeses relacionades amb la sanitat animal (5-7%) i altres conceptes (despeses de
gestió, costos d’oportunitat, transport, etc...).

Si es tenen en compte tots els conceptes (cost del bestiar, tanques de la finca, abeuradors,
maquinària, etc.), la inversió necessària per posar en marxa una explotació de vaques dides és
de l’ordre d’uns 2.500-3.000 € per vaca adulta, dels quals 1.500 € correspondrien
aproximadament al cost de la pròpia vaca.

Els ingressos finals, per vaca i any provenen de la venda de vedells (aproxt. 60%) i de les
primes o ajudes de la UE (aproxt. 40%). En el context europeu, on els costos de producció són
molt superiors als de països com Argentina, Uruguai, o Brasil, sense aquestes ajudes de la UE
moltes explotacions de vaques de carn no serien viables, però es considera que són útils per
tal de que Europa sigui menys depenent de tercers països des del punt de vista alimentari, i
per mantenir la capacitat de producció, l’activitat agrària i l’economia de zones desafavorides
i/o de muntanya.