Departament VALENCIÀ: LLENGUA I LITERATURA

de DOSSIER
Valencià 2a AVALUACIÓ
IES PLATJA SANTJOAN
2n de batxillerat

Professsor: Miquel Tribaldos

A) Comprensió i comentari del text

1. Enunciar el tema i analitzar l’estructura o parts bàsiques del text.
2. Resumir el contingut del text amb una extensió màxima de 6 línies.
3. Identificar la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text.

4. Identificar la varietat geogràfica o dialectal i el registre

(formal/neutre/informal) especificant els trets corresponents que
apareixen al text.
5. Identificar recursos expressius o tipogràfics presents al text: metàfora,
metonímia, hipèrbole, tipus de lletra, cometes, etc.

B) Anàlisi lingüística del text

1) Fonètica o pronuncia.
2) Els temps verbals.

3) Sintagmes, funcions sintàctiques i pronoms febles.

4) Qüestions de lèxic, semàntica, fraseologia i terminologia: definir o donar
un sinònim.

C) Expressió i reflexió crítica: literatura i redacció

1. La poesia des de 1939 fins a l’actualitat.

L’obra poètica de Vicent Andrés Estellés. Llibre de meravelles. Selecció de 10 poemes.
2. La narrativa des de 1939 fins a l’actualitat
Anàlisi de la narrativa de Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant.
 A) COMPRENSIÓ DEL TEXT

4. LES VARIETATS DIALECTALS O GEOGRÀFIQUES

CATALÀ OCCIDENTAL (valencià) CATALÀ ORIENTAL

1. a/e àtones diferenciades 1. a/e àtones sonen igual  /ə/

CARACTERÍSTIQUES (PAREGUT, TERESA) (PAREGUT, TERESA)
FONÈTIQUES /paregut, Teresa/ /pərəgut, Təresə/
(pronúncia)
2. o/u àtones diferenciades 2. o/u àtones sonen igual  /u/
(PLORAVA, RESULTAT) (PLORAVA, RESULTAT)
/plorava, resultat/ /plurava, resultat/

1. Possessiu femení: meua, meues 1. Possessiu femení: meva, meves

CARACTERÍSTIQUES 1b. Possessius àtons i forts: 1b. Possessius forts: el meu, el

mon, ton, son, ma, ta, sa... i forts: el meu, teu, el seu...
MORFOLÒGIQUES
el teu, el seu...
(forma d’alguns
mots i verbs) 2. Demostratius:
2. Demostratius: aquest; aqueix; aquell
aquest/ este; aqueix/ eixe; aquell
3. 1a persona present indicatiu:
3. 1a persona present indicatiu: jo penso/ jo pens (balear)
jo pense
4. Subjuntiu (en i):
4. Subjuntiu (en -e/-a): jo pensi, perdi, tu perdessis...
jo pense, perda, tu perdesses,
5. Verbs incoatius en e:
5. Verbs incoatius en i: jo patesc
jo patisc / patesc; tu pateixes…
tu patixes / pateixes...
6. Imperfet de subjuntiu en –s:
6. Imperfet de subjuntiu en –r: Jo parlàs
Jo parlara/ parlàs Jo perdès
Jo perdera/ perdés Jo dormís
Jo dormira/ dormís

1. Espill 1. Mirall
2. Xic 2. Noi / Al·lot (balear)
3. Llaurador 3. Pagès
4. Roig 4. Vermell
5. Corder 5. Anyell, xai
6. Hui 6. Avui
CARACTERÍSTIQUES 7. Caragol 7. Cargol
LÈXIQUES 8. Rabosa 8. Guineu
(vocabulari propi de cada zona) 9. Creïlla 9. Patata
10. Vesprada 10. Tarda
11. Huit 11. Vuit
12. Eixir 12. Sortir
13. Arena 13. Sorra
14. Nadar/ Traure/ Nàixer 14. Nedar/ Treure/ Nèixer
15. Quasi/ Gaire 15. Gaire/ gairebé
16. Ciri 16. Espelma
17. Prompte 17. Aviat
18. Poal 18. Galleda
19. Bresquilla 19. Préssec
20. Bes 20. Petó
21. Granera 21. Escombra
22. Melic 22. Llombrígol
23. Falda 23. Faldilles
24. Meló d’aigua o d’Alger 24. Síndria
25. Dacsa, Blat de moro 25. Panís
26. Joguet 26. Joguina
... ...

1
 A) COMPRENSIÓ DEL TEXT

4. LES VARIETATS DIALECTALS

ACTIVITAT PRÀCTICA
Identifica la varietat dialectal o geogràfica assenyalant els trets corresponents que
apareixen als textos.

Text 1
Un noiet de dos o tres anys venia pel passadís, corrent. Va aturar la seva cursa a frec de la dona i se li penjà a
les faldilles bo i mirant la desconeguda amb un somrís ample. La noia també se’l mirava.
-No hi és -deia la dona-; no hi és, ara. Si vol deixar algun encàrrec...
La noia no contestà. Continuava mirant el nen.
-Sóc la seva dona -digué l’altra-. Si vol...
Es va interrompre, sorpresa. La noia plorava. Se la va mirar gairebé espantada.
-Què li passa? -inquirí, sol·lícita.
-Res, no és res, perdoni -va dir-. Ja tornaré.
-Com vulgui. Si vol que li digui alguna cosa...

Text 2
-Mare meua, sí que patix vosté per no res!
Donya Pepita no podia creure que aquell xiquet de posat bordegàs tinguera la gosadia de contestar-li
d’aquella forma, de manera que sense atendre l’explicació complementària li retorcé una orella durant una bona
estona, perquè el Gamenyo insistia que havia dit la veritat, que son pare era «maleante», és a dir, que es
dedicava a traure «malea» de les séquies. Quan la mestra entengué l’equívoc, el xiquet tenia l’orella rogíssima.

Text 3
Ma mare fa un xiist! per tal que baixe el to de la veu.
-No parles tan fort, caram, que vindrà la infermera i ens cridarà l’atenció.
Aquesta sí que és bona! Al·lucine per un tub! Així que el meu germà estava amb una xiqueta! Qui deu ser? Ah,
sí! Potser la germaneta de Laura Gómez. Com li diuen? Dolors? No. Dolors no pot ser, perquè és més seca que
un espart. O sí?
Mon pare, a la seua:
-Com li deia, Olegari, és un gànguil dels que en caben pocs en una dotzena. Mitja vida ha passat munyint la
vaca sense entrellat ni forrellat i tota la família treballant per a ell. Hala, vinga! Tot per al xic, que té unes
mans!... Mans i peus! Volia ser pintor de quadres, però no es crega que a València o Barcelona. No, no. El xic
volia estudiar a París de la França, que com més lluny més miracles.

Text 4
Somnis? Cap ni un. Dormo com una soca, no, no me’n recordo mai, del que somio. El que sí que recordo és
que un matí, de sobte, vaig trobar que m’ofegava darrere el taulell del Llampec Laietà. I dit i fet: ja era hora de
canviar de feina (tot i l’acord amb la meva mare). Vaig dir a en Ferro: M’ofego. I ell: Que estàs malalt? No,
m’ofego aquí engabiat.

2
 Departament 2n de batxillerat
de COMPRENSIÓ DEL TEXT
Valencià 4. ELS REGISTRES
IES PLATJASANTJOAN

La llengua s’adapta contínuament a les situacions i, per tant, existeixen formes de llengua adequades a les
diferents situacions en què les persones ens trobem. La varietat funcional o registre és una modalitat de llengua
que presenta unes característiques lingüístiques relatives a un àmbit o context d’ús determinat. Segons l’ús que es
fa de la llengua s’utilitzen registres diferents. Els factors que definiran aquestes variacions són: el tema de què es
parla, la intenció o finalitat dels parlants, el grau de familiaritat entre els interlocutors, el grau de formalitat que
requereix la situació i el canal usat en la comunicació.

1. El tema. El tema és el camp de la realitat a què es refereix el text. Temàtiques diferents donen lloc a textos
diferents. Podem considerar una divisió bàsica entre textos de tema general (registres col·loquials) i de tema
específic (registres cientificotècnics, jurídics, administratius, acadèmics, publicitaris...). Els temes específics
condueixen als llenguatges d’especialitat, l’indicador més evident dels quals és el lèxic. Es considera específic
un text quan hi ha una determinada presència dels mots que anomenem termes. Els camps d’especialitat es
poden dividir en tants com especialitats es consideren en les classificacions sistemàtiques entre les ciències i les
tècniques (matemàtiques, lingüística, etnologia, música, administració, religió, esports, etc.). No hi ha una divisió
rígida, però, entre els textos generals i els específics, sinó més aviat una gradació d’especificitat. De fet en la
nostra societat es produeix contínuament una popularització de termes que, perdent més o menys el seu sentit
específic, passen a formar part del vocabulari corrent (p. ex. electrocardiograma, escàner, centrifugació,
carburador, termòstat, hidroteràpia). Alguns camps són tan de domini general que els termes, amb el seu valor
exacte, són desconeguts per un nombre molt alt d’usuaris (p. ex. en futbol: linier, córner, fora de joc, etc.).

2. El nivell de formalitat. Els registres posen de manifest el grau de formalitat. La relació que s’estableix entre els
interlocutors és el factor que el condiciona. Segons la coneixença personal i la confiança en el tracte, així com el
lloc i la situació en què es troben, el text pot ser més o menys formal. La formalitat és un continuum, que pot variar
des de la màxima familiaritat fins a la màxima formalitat. La col·loquialitat i la formalitat són inversament
proporcionals Si un text és molt col·loquial té un nivell de formalitat baixa i quan és menys col·loquial s’incrementa
el grau de formalitat. Els registres informals solen correspondre a usos privats de la llengua (família, amics i
persones conegudes) i els més formals als usos públics (àmbit professional, destinataris poc coneguts), encara
que aquesta correspondència no és exacta.

3. El canal de producció. Una distinció associada al canal del registre és el grau d’espontaneïtat en la producció
de textos orals i escrits. En general els orals solen ser espontanis i els escrits, preparats. Però no sempre és així.
Un text és espontani en la mesura que no parteix d’una preparació prèvia. Així, un text oral que consistisca en la
lectura d’un text escrit anteriorment per ser llegit, no és espontani en absolut (poesia, teatre, telenotícies, discurs
preparat). Un text escrit pot tenir un grau d’espontaneïtat elevat quan es tracta d’una nota o de qualsevol redactat
de poca importància.

4. El propòsit o la intenció. Tot text es produeix, des de la seua concepció a la ment de l’emissor, d’acord amb
un o uns objectius determinats: informar o demanar informació, aconseguir que els altres facen una acció, obtenir
un objecte o servei, fer riure, mostrar alegria o enuig, i una llarguíssima, si no infinita, llista de possibles intencions.
Fins i tot quan un discurs no transmet cap contingut remarcable (conversa d’ascensor sobre el temps atmosfèric),
hi ha un propòsit que és mantenir el contacte social o evitar el silenci, que a la majoria de les cultures s’interpreta
com un senyal d’hostilitat.

Els registres i les seues característiques

Donada la gran varietat d’usos que té una llengua, la quantitat de registres seria nombrosa i difícil de delimitar.
Tot i això presentem una classificació malgrat que la frontera entre alguns dels registres és poc precisa. En aquest
sentit es parla de registres formals o especialitzats literari, científic i tècnic, periodístic, publicitari, jurídic i
administratiu, i registres no formals col·loquial i vulgar.
Registre informal (col·loquial-familiar)

És la varietat popular i no formal pròpia de les situacions quotidianes entre amics i familiars, on es prioritza
l’expressivitat directa. El llenguatge col·loquial sovint esdevé imprecís, imprecisió que pot resultar deliberada o
explicable si ens falta algun element dels que intervenen en l’acte lingüístic: els gestos, la posició dels parlants,
l’entonació, les nombroses pressuposicions…
Podem esquematitzar les característiques de la llengua col·loquial de la manera següent:
a) Ús de lèxic limitat i repetitiu, extrem oposat de registres formals com el cientificotècnic, que utilitza un
vocabulari ampli, precís i especialitzat.
3
 b) És espontani i depén del context. El llenguatge col·loquial s’elabora en el mateix moment de la parla.
c) S’utilitza una sintaxi simple, amb predomini de la juxtaposició i escassesa d’estructures subordinades i de
la veu passiva.
d) Alt nivell d’expressivitat amb l’ús d’elements paralingüístics gestos, entonació, intensitat de la veu,
llenguatge corporal i lingüístics argumentatius, diminutius, refranys i frases fetes, jocs de paraules…

Registre formal neutre (periodístic i publicitari)

Tenen gran importància en el món d’avui. Els utilitzem per a referir-nos al tipus de llengua propi de la
comunicació pública generalitzada produïda amb fins utilitaris ràdio, premsa, televisió. Es tracta de llengua
escrita o llengua llegida oral, no espontani en el cas del mitjans de comunicació. S’acosten al col·loquial però
poden arribar a assolir qualitat literària (cas del publicitari).
El llenguatge periodístic es caracteritza per la claredat expositiva i per una tipologia molt variada de modalitats (la
notícia, la crònica, el reportatge…). Des del punt de vista estilístic és molt variable, d’acord amb el públic al qual va
adreçat.
El llenguatge publicitari es caracteritza per una extensió molt reduïda, per la freqüència de recursos d’elaboració
retòrica com són metàfores, hipèrboles o regularitats fòniques i pel recolzament en la imatge gràfica i l’ús
d’elements no lingüístics com el color, la fotografia, la música… sovint tan importants com el text verbal.

Registre formal: científic i tècnic

És, en canvi, la més regular i uniforme de les varietats formals que analitzem. Hi preval per damunt de tot
la precisió.
Com a característiques pròpies del llenguatge cientificotècnic destaquem les següents.
a) El lèxic es caracteritza per la precisió. Es procura de manera extrema evitar qualsevol possible ambigüitat,
i és per això que el lèxic que s’hi utilitza és d’una gran exactitud i rigor, de tal manera que en cada camp de la
ciència o de la tècnica, cada vocable (anomenat terme) és sempre prou especificat fins aconseguir fer-lo
correspondre a un sol concepte de manera biunívoca. És per això que la sinonímia i la polisèmia no apareixen
en aquest tipus de llenguatge. També els implícits tendeixen a ser verbalitzats amb una exposició explícita.
b) Pel que fa a la sintaxi, cal remarcar que els textos científics es construeixen a partir d’oracions
enunciatives, amb un ús freqüent de la veu passiva, la passiva reflexa i les construccions amb hom.
c) Formalment aquest llenguatge participa de la llengua normativa general o estàndard, utilitza un alt grau de
formalitat que pot incloure la utilització dels anomenats metallenguatges simbòlics com succeeix especialment
en les matemàtiques, la química o la física. Diversos recursos ajuden a simplificar la complexitat referencial,
com ara l’ús sistemàtic de símbols i de nomenclatures de cadascun d’aquests llenguatges, les abreviatures,
l’ús d’ideogrames, signes gràfics i altres elements paralingüístics.
d) És un llenguatge objectiu i funcional. S’eviten els enfocaments subjectius i les segregacions emotives.

Registre formal: literari

En aquest registre la prioritat comunicativa és d’ordre artístic en el sentit d’explorar des d’aquesta perspectiva
els recursos de la llengua, tant fonètics com conceptuals. La varietat literària no és tampoc homogènia en els seus
registres (pot recollir descripcions, diàlegs, reflexions o simplement jocs de paraules, i pot expressar els estats
d’ànim més diversos), però en tots els casos hi destacarà sempre una gran preocupació per la forma lingüística.
Es tracta d’un tipus de discurs formal, amb el màxim grau d’elaboració lingüística i amb voluntat estètica,
fonamentalment escrit i amb unes connotacions de prestigi social. Pel que fa als recursos tècnics que el
caracteritzen convé considerar que els recursos estilístics com la sinonímia, la polisèmia, la metàfora…, hi tenen
un alt grau de rendiment. Aquests recursos li ofereixen una elevada càrrega semàntica connotativa. A diferència
del registre tècnic i científic i d’altres, la llengua literària necessita un clima de llibertat per a l’autor, en què puga
exercir la creativitat i la recerca d’expressivitat.
El discurs literari sol incloure una sèrie de recursos estilístics que tot i ser freqüents en aquest àmbit també poden
aparéixer tant en la llengua oral com en l’escrita, en la parla comuna i en qualsevol àmbit. Són elements
importants en la cohesió del text, ja que permeten crear enllaços entre les diverses parts, o entre text i context. Si
ens fixem en la mètrica i a rima d’una poesia, veurem que en són factors determinants. Altrament, la metàfora juga
amb elements contextuals, amb el coneixement del món que té el receptor. Finalment, la coherència textual, la
construcció de significat, també està relacionada amb els canvis semàntics que es proposen en metàfores,
metonímies, comparacions, etc.

4
 Departament 2n de batxillerat
de COMPRENSIÓ DEL TEXT
Valencià 5a.ELS RECURSOS EXPRESSIUS DEL LLENGUATGE
IES PLATJASANTJOAN

RECURSOS EXPRESSIUS DEL LLENGUATGE: LES FIGURES RETÒRIQUES

Registre literari

En aquest registre la prioritat comunicativa és d’ordre artístic en el sentit d’explorar des

d’aquesta perspectiva els recursos de la llengua, tant fonètics com conceptuals. La
varietat literària no és tampoc homogènia en els seus registres (pot recollir descripcions,
diàlegs, reflexions o simplement jocs de paraules, i pot expressar els estats d’ànim més
diversos), però en tots els casos hi destacarà sempre una gran preocupació per la forma
lingüística.

Es tracta d’un tipus de discurs formal, amb el màxim grau d’elaboració lingüística i amb
voluntat estètica, fonamentalment escrit i amb unes connotacions de prestigi social. Pel
que fa als recursos tècnics que el caracteritzen convé considerar que els recursos
estilístics com la sinonímia, la polisèmia, la metàfora…, hi tenen un alt grau de rendiment.
Aquests recursos li ofereixen una elevada càrrega semàntica connotativa. A diferència del
registre tècnic i científic i d’altres, la llengua literària necessita un clima de llibertat per a
l’autor, en què puga exercir la creativitat i la recerca d’expressivitat.

El discurs literari sol incloure una sèrie de recursos estilístics que tot i ser freqüents en
aquest àmbit també poden aparéixer tant en la llengua oral com en l’escrita, en la parla
comuna i en qualsevol àmbit. Són elements importants en la cohesió del text, ja que
permeten crear enllaços entre les diverses parts, o entre text i context. Si ens fixem en la
mètrica i a rima d’una poesia, veurem que en són factors determinants. Altrament, la
metàfora juga amb elements contextuals, amb el coneixement del món que té el receptor.
Finalment, la coherència textual, la construcció de significat, també està relacionada amb
els canvis semàntics que es proposen en metàfores, metonímies, comparacions, etc.

Alguns d’aquestos recursos són:

5
1.- FÒNICS:
- AL.·LITERACIÓ: repetició de fonemes
- Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un heretge que han penjat
- ONOMATOPEIA: ús de fonemes que suggereixen l’objecte o l’acció.
- La Mort va descalça;
quan se’n va duu socs
que van fent
cloc...cloc...cloc...cloc...
- PARONOMÀSIA: joc de paraules en què s’oposen mots semblants fonèticament o un mateix mot repetit usat en
sentit diferent
-En cap cap cap el que cap en aquest cap
2.- MORFOLÒGICS:
- ASÍNDETON: omissió de conjuncions de coordinació. Sol utilitzar-se per descriure moviments imprecisos o ràpids.
-Una rosa, una altra rosa, una altra rosa...
-Sempre repetia el mateix ritual: arribava, tancava la moto, obria la porta, saludava
la seua gata, desava els paquets sobre la taula, s’estirava al sofà
- EL·LIPSI: supressió de paraules que s’entenen pel context i que doten al l'expressió de rapidesa i suggestió:
- Amb motxilla, botes i anorac
-Apunta, dispara, gol.
- EPÍTET: adjectiu que expressa una qualitat inherent al substantiu
- El fred hivern / Roja sang / Fosca nit
- HIPÈRBATON: és l’alteració de l’ordre normal de la frase. Sol tenir la intenció d’emfasitzar algun element.
- Una solució vull!
- Gentil i consirosa s’asseia –davant d’ell
A un feix d’herbes sagrades collides a la lluna,
La gran vident del poble, la verge Nuredduna
- PARAL·LELISME: repetició d’una mateixa estructura sintàctica en diverses frases seguides
- La teua veu
la teua veu de ferro i forrellat
- PLEONASME: redundància d’un element lingüístic en una oració, generalment un pronom innecessari.
- Desperta’t, tu
- Li digué al pare que tornaria tard
- Ho vaig veure amb els prois ulls
- POLISÍNDETON: és la repetició d’una conjunció per donar més força a l’expressió
- Assumiràs la veu d’un poble,
i seràs per sempre poble,
i patiràs i esperaràs...,

3.- NIVELL SEMÀNTIC:

- ANTÍTESI: contraposició de mots o sintagmes oposats
- És quan dormo que hi veig clar / Amb tu plore i ric
- COMPARACIÓ
El dia s’endevina a poc a poc, com un desvetllament, com unes parpelles immenses que s’obren al fons de la
llunyana negror, com un desmai que es retorna
- ENUMERACIÓ: es basa en l’acumulació d’elements descriptius
- EXCLAMACIÓ RETÒRICA: figura emotiva que serveix per expressar alegria, tristesa, dolor,...
Oh que cansat que estic en la meua...!
- EUFEMISME: expressió que s’utilitza per evitar-ne una altra que es considera tabú, dura o molesta.
- Aquella empresa inicià un procediment de reajustament de plantilla
- La tercera edat viu molt malament en els països en vies de
desenvolupament
- HIPÈRBOLE: exageració evident

6
 -Veus aqueixa mar que abraça de pol a pol la terra
- M'he mort del disgust
- INTERROGACIÓ RETÒRICA: pregunta que no espera resposta perquè es formula per suggerir al lector una
resposta evident.
-¿No heu sentit mai els enamorats com parlen?
- No es mereixen els joves un futur millor?
- INTERTEXTUALITAT: inclusió de textos o versos que pertanyen a d’altres obres. La citació literària és un cas
d’intertextualitat.
-“La carn vol carn”. March
- Com deia Aristòtil: “en el terme mitjà està la virtut”

- IRONIA: Afirmar el contrari del que expressen les paraules

No, no et preocupes, no em molesta que em subestimes, em maltractes i m’insultes…!
- METÀFORA: un terme A real, és substituït per un terme B imaginari amb el qual manté una relació de semblança.
Els cabells d’or / El teu cos és una flama encesa
- METONÍMIA: substitució d’un mot per un altre amb el qual manté una relació de contigüitat lògica o física; de
causalitat, procedència o successió:
- l’ autor per l’obra: tinc un Picasso
- la matèria pel producte: El ferro de l’espasa.
- la marca pel producte: tens un seat.
- OXÍMORON: contradicció en el significat de dues paraules.
- obscura claredat
- PARÀFRASI: és una construcció que conté la mateixa informació que una altra, però desenvolupada amb una
estructura sintàctica diferent
- Li van donar la seua primera oportunitat, el deixaren actuar per
primera vegada
- PARADOXA: unió d’idees aparentment irreconciliables:
Les persones pobres són molt riques.
- PERSONIFICACIÓ: atribució de qualitats humanes a éssers inanimats
Els vents encara m’estimen
- PRETERICIÓ: afirmar que no es dirà el que efectivament es diu
No pretenc atraure els vots del públic, però vosaltres sabeu quin és
el vot intel·ligent, el vot catòlic.
- PROSOPOPEIA: fer parlar els éssers inanimats o els animals
- El gat va contar un acudit al seu amic el ratolí
- REPETICIÓ: reiteració d’una paraula amb finalitats rítmiques o significatives
- Parlaven de pau, desitjaven a pau, defenien la pau
- SINÈCDOQUE: el tot per la part o la part pel tot
- Un poble de 5000 ànimes
- La ciutat ha votat el mateix alcalde
- Els mortals oblidem sovint que ho som

- SINESTÈSIA: sensacions d’ una modalitat sensorial particular a partir d’estímuls d’altra modalitat diferent:
- Mirada freda
- Veu suau
- SINONÍMIA
- En ell era freqüent, habitual, un mal costum que molestava a tots.

7
1.IDENTIFICA LES FIGURES RETÒRIQUES:
1. Respecta els cabells blancs:
2. Barques passaven de cançons plenes:
3. La taverna era un podrimener de fum, de pudors, de mirades begudes, de braços, de cames, de boines, de luxúria i
de cobdícies suggerides:
4. Treu-te la capa –li demana ella- /Treu-te la capa que et veuré més gran/Treu-te el mantó que et veuré més bella:
5. Val més ser un petit amo que un gros mosso:
6. Un arbre ajagut és el Pirineu:
7. Era un cobrador sense entranyes:
8. No és l’amor un sentiment noble?:
9. Encalmada, en aquest difícil somni, tota la mar m’acompanya i escolta:
10. El fil d’argent que paraven les aranyes:
11. ...i una rialla fresca:
12. I les noies somriuen amb un somriure dolç:
13. Sent el discurs de la corona:
14. Bomba incendiària (referint-se a una cigarreta mal apagada):
15. La fosca nit:
16. Culet eixut. Nen feliç (bolquers):
17. Mans fredes? Cacaolat calent (Cacaolat):
18. CEAC: aprova sense anar a classe (ensenyament a distància):
19. Pastes Gallo, passió per la pasta, passió pel que és sa (pastes alimentàries):
20. Ibèria té setanta-dos anys i està com nova (companyia aèria):
21. Nestlé és una capsa de sorpreses (bombons):
22. Puja a l’Euro, és molt fàcil (la nova moneda europea):
23. El silenci quiet:
24. -i el sant, deixat dels àngels, que diu amén encara/ i el cobejós que porta grapades d’aire al cau, / i un foll
esparracat que en nit d’embriaguesa / …
25. -Un silenci dolç ens fa de palau
26. -i era la mar cinyell (=CINTURÓ) de l’horitzó
27. -Déu meu, on és l’antiga tranquil·litat del món?
28. -A la prova d’ Història de l’ Art han fet analitzar un Fortuny
29. -I la llopada, udolant, jo no sé quines paraules repetia
30. -S’obre la vela com una ala al sol
31. -I ara què cerques? / I ara què cerques?
32. -i on se troba o se retroba aquest amor que ens traí?
33. -La cançó nova i la vella no se desassemblen gens
34. -Per fi la boira es desfà
35. -Escolta la seva melodia més tendra
36. -L’encesa flama del desig
37. -D’ ella la presència en vull només

8
 2n de batxillerat
Valencià: llengua i literatura
IES PLATJA SANTJOAN PRÀCTICA

LA IMMOLACIÓ
Marit i muller contemplen la silueta de la torre. La muller se sent
especialment tendra i abraça el marit.
—Tenia moltes ganes de fer aquest viatge.
Es besen. El marit acaricia els cabells de la dona. Tornen a mirar cap a la
torre.
—A quina hora hem de ser a Florència? —diu la muller.
—Al vespre. ¿Tens gana, ara? ¿Agafem el cotxe i anem a dinar a algun
lloc per aquí a prop?
—Sí. Però primer pugem a la torre.
—¿A la torre? Ni parlar-ne.
—¿Com que no? A veure si hem vingut a Pisa i ens n’anirem sense pujar
a la torre.
—I tant que no. El que és jo, no hi pujo.[...] No és segura. No em faria cap
gràcia que caigués just quan hi pugem a fer la visita turística.
—Com vols que caigui? Fa segles que aguanta així. ¿No deus pas creure
que s’hagi d’ensorrar precisament quan hi pugem nosaltres?
—Fa segles que està inclinada. Però no és veritat que faci segles que està
tan inclinada. Cada cop ho està més. I algun dia s’ha d’ensorrar. Tothom dirà:
“Ves, ha estat avui, ¿qui ho havia de dir?” Però jo no vull pas trobar-m’hi
dins, el dia que passi.[...]
—Em deixes parada. [...]¿Hem vingut a Pisa i no pujaràs a la torre amb
mi? Tot és un risc innecessari. Pujar als avions. Anar amb cotxe. Fumar. Fins
estar-te a casa. Pot ser que la veïna de baix no hagi tancat bé el gas, algú
encengui un misto i esclati tot l’edifici.[...]
—Jo hi pujo. Si vols, m’esperes aquí.
El vent bufa d’una manera paorosa. El mocador que la muller du al coll se
li encasta a la cara. L’aparta amb una mà; mira el marit amb rictus ofès. El
marit veu que negar-s’hi seria la primera esquerda en el mur que els uneix,
un mur que han anat bastint a còpia d’anys. Perquè faria qualsevol cosa
perquè aquell mur no s’esquerdés, accepta. [...]
La dona somriu, l’agafa per la cintura, van cap a la torre, comencen a
pujar-hi i no té temps ni d’adonar-se d’aquesta prova d’amor.
Quim Monzó, El perquè de tot plegat, Barcelona, Quaderns Crema, 1995.

9
 ESTELLÉS AL MICALET

Vaig anar a l’estrena de Poseu-me les ulleres, un espectacle teatral sobre la

vida i l’obra de Vicent Andrés Estellés. La companyia Teatre Micalet, dirigida
per Pep Tosar –home experimentat a pujar a escena la vida i l’obra dels nostres
homenots–, n’ha fet una excel·lent proposta. Han recollit un grapat d’anècdotes
il·lustratives de la vida del poeta i les han puntejades amb recitats que han sabut
deixar caure de tal manera que a penes es nota el canvi de registre. No cal dir
que la poesia fresca i col·loquial de l’artista de Burjassot ajuda per tal
d’aconseguir aquesta continuïtat. Tot s’esdevé a una taverna del poble. Allà
arriben Vicent, el poeta, i Miquel, l’amic músic (Miquel Gil).

Enric Juezas ha sabut encarnar magníficament la figura, la dicció i la

sensibilitat del poeta. La tavernera, Pilar Almeria, veïna de tota la vida en l’obra,
i un periodista d’incògnit, Joan Peris, completen l’espai de la conversa i
contribueixen hàbilment a la fluïdesa de la mínima trama. Al fons, una jove
ballarina, Isabel Anyó, neta del poeta, darrere un tel on només se la veu quan
s’il·lumina, es mou al voltant d’una taula amb flexo: l’espai del somieig, de les
imatges poètiques. De tant en tant, intervencions breus, projectades en vídeo,
des d’on parlen alguns dels bons coneixedors de l’obra d’Estellés i alguns
familiars i amics. El resultat és una obra amena, àgil, que transmet aquell aire de
senzillesa i rotunditat del millor poeta valencià des d’Ausiàs March.

La fórmula escènica que han triat permet fondre la veu de l’home

apassionat i loquaç que conta la seua vida, i la veu del poeta lluminós, sensual
del quotidià, l’amor i la mort. Com va escriure Joan Fuster, els temes de Vicent
Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de
cada dia: la fam, el sexe, la mort. Assegut a la meua butaca, escoltava Miquel a
l’escenari. El seu paper és discret i fonamental; l’amic que escolta i parla poc, el
músic que pren la guitarra i, al natural, sense micròfon ni endolls, allà a la
taverna, ompli el teatre amb la seua veu. El cantant i l’actor, Miquel i Enric,
transformats a l’escenari en l’amic músic i el poeta [...].

El 27 de març farà 17 anys que va morir el poeta, l’home que va cantar

l’esperança de contraban, la paraula viva i amarga, entre coses obscenes i coses
delicades, i una pàtria lliure, i lluminosa, i alta. El meu agraïment a la
Companyia Teatre Micalet per fer-me’l viu i tot el meu menyspreu a la rècula de
tararots que el voldrien oblidat. No us la podeu perdre.

Rafa Xambó, diari Levante, 10-03-2010

10