Gestió d’empreses de comunicació

U N I TAT 1 :
L’empresa de comunicació i el pla d’empresa:

1. El concepte d’empresa i l’empresa de comunicació:

Definició clàssica:

Unitat econòmica de producció. És a dir, l’empresa és una organització que combina els factors de producció
i distribució de béns econòmics per atendre la demanda del mercat amb la finalitat d’obtenir el màxim
benefici possible.

Empresa de comunicació:

Organització que produeix, distribueix i comercialitza missatges informatius, educatius, persuasius i/o
d’entreteniment per a obtenir el màxim benefici.

2. Classificació de l’empresa:

Depenenent de quin tipus de capital s’utilitza per a la gestió de l’empresa, podrem considerar els següents
models d’empresa:

Empreses privades - el capital i la inversió realitzada en aquestes empreses prové de persones particulars
que busquen obtenir una rentabilitat i beneficis a travès de l’activitat de l’empresa.

Empreses públiques - en aquestes empreses, el capital que s’utilitza per la seva activitat ve de les arques
públiques de l’estat. S’utilitzen per donar serveis a la població i no tenen perquè donar beneficis.

Empreses mixtes - aquest tipus d’empresa posseeix part del capital públic i part del capital privat. Aquest
model es produeix quan la inversió pública no és suficient per l’èxit de les empreses que treballen per l’estat.
Per això, pot ser que aportin el capital, mà d’obra o equips de treball.

Observant el tipus d’activitat que es realitzi parlarem de tres tipus d’empresa:

Empreses del sector primari - l’activitat d’aquestes empreses requereix l’ús d’alguna matèria prima
procedent directament de la naturalesa, com l’agricultura, la ramaderia o la mineria.

Empreses del sector secundari - són empreses dedicades a la transdormació i preparació d’aquestes
matèries en productes a travès de processos de producció o fabricació.

Empreses del sector terciari - denominat també com el sector serveis, es basa en aquelles activitats en les
que no es produeixen bens Materials. Per això, pot ser la venda de qualsevol producte o servei.

Segons el nombre de treballadors i el tipus d’estructura que posseeixen podem diferenciar aquests tipus
d’empresa:

Microempreses - són empreses que tenen fins un màxim de deu treballadors i solen pertanyer a un únic soci
que tambè treballa per a l’empresa. Moltes de les empreses tenen gran potencial i poden desenvolupar-se en
empreses més grans si s’inverteixen en elles, com és el casd de les startups.

Petites empreses - les petites empreses poseeixen un nombre de treballadors que va des dels 11 fins als 49.
Moltes d’aquestes empreses són negocis familiars i es posseeixen una estructura organitzacional que deriva
 Gestió d’empreses de comunicació

en una divisió del treball. Solen ser empreses rentables i independents, tot i que no posseeixen grans recursos
financers i de capital.

Mitjanes empreses - les petites i mitjanes empreses són gran part de l’economia i el teixit empresarial.
Aquestes últimes posseeixen plantilles d’entre 50 i 250 treballadors amb una estructura i departaments
organitzats que permeten delimitar el treball i les responsabilitats.

Grans empreses - aquest tipus d’empreses posseeixen més de 250 treballadors i el la majoria d’ocasions
aposten en la internacionalització amb l’objectiu de portar els seus productes per tot el món i aconseguir
majors beneficis.

3. El pla d’empresa:

L’accés a l’activitat pot venir donada de tres maneres:

Herència - propi de les empreses familiars. En comunicació, era una fòrmula comuna en el món de la
premsa.

Adquisició o participació - la compra d’una empresa, una marca… o una capçalerra de diari, per exemple.
Actualment és la forma d’accés als mitjans més comuna.

Creació d’una nova empresa - comporta elaboració d’un pla empresarial.

El pla de l’empresa és el conjunt d’activitats i mitjans necessaris per a planificar l’activitat anual. El pla ha
de tenir en compte els aspectes següents:

- Objectius empresarials: què vull fer i com hon executaré.

- Recollida d’informació: com es troba el mercat en relació amb el meu producte/servei, quin marge de
benefici puc tenir i quina és la viabilitat del projecte.
- Estratègies d’actuació: comprèn el màrqueting, la producció i el finançament.
- Fases i recursos: temporalització de les accions per a la consecució dels objectius tenint en compte els
recursos.
- Control i rectificació: detectar les mancances per corregir-les.

4. Limitacions en la indústria de la comunicació:

Per treballar en el sector de la comunicació, hem de tenir en compte especialment tres limitacions:

- El compliment de la legislació. En l’àmbit publicitari, per exemple, hi ha restriccions que haurem de tenir
en compte. També haurem d’observar els tipus de continguts relacionats amb els públics.

- L’obligatorietat d’informar si es tracta d’un servei d’interès públic. La llei de l’audiovisual estableix que si
ets un servei públic, ocm una televisió, per exemple, encara que sigui de capital privat, tens l’obligació
d’informar. Un cas a part són els canals temàtics clàssics o online.

- Les concessions per a la difusió de continguts es donen segons el compliment de la normativa.

 Gestió d’empreses de comunicació

U N I TAT 2 :
L’entorn general de l’empresa de comunicació macroentorn:

1. Factors econòmics:

Els aspectes essencials que cal tenir en compte de l’entorn econòmic són:

- L’IPC
- La productivitat
- La competitvitat
- L’atur
- La inflació
- El dèficit
- El comportament del mercat
- Les polítiques econòmiques

*A l’hora de fer un pla d’empresa, uns aspectes poden tenir major influència que uns altres, per això es bo
visualitzar i destriar la informació que sigui imprescindible per a la bona execució del pla.

Quan parlem d’analitzar un macroentorn, a l’hora d’obtenir informació sobre dades ens fixem en fonts, les
quals són primaries (he aconseguit jo la informació per mitjans propis) o secundaries (informació donada per
algú de referència). Sempre hem de corroborar les dades i assegurar-nos de que són certes, sinó es tracta de
teoria del rumor.

2. Factors demogràfics:

Tindrem en compte variables com:

- Sexe - Nivell d’estudis - Etc.
- Ideologia - Poder adquisitiu
- Edat - Tipus de familia

L’aspecte bàsic que cal tenir en compte de l’entorn demogràfic és l’índex o taxa de creixement. Per fer un pla
d’empresa podem creuar dades que ens interessin sobre població (segmentada o no) i altres dades com les
financeres, les TIC o els sectors econòmics.

3. Factors socials i culturals:

En el nostre àmbit, tindrem en compte principalment les audiències. Organismes de control de audiència a
Espanya:

Organisme Dades

OJD Tirada i difusió de diaris de pagament i gratuits, revistes… Visitants únics, pàgines visitades,
temps de conexió a llocs web controlats (principalment mitjans, IPS; no Google…)
EGM Audiència de premsa diaria, revistes setmanales i menusals, de ràdio a Espanya i a Catalunya,
canals de televisió generalistes i temàtics, internet. Perfils d’audiència dels disferents mitjans.
Sofres Televisió: rating, share, perfil de audiència (control minut a minut de la cadena i de la
competència)
AUI Usuaris i usos d’internet
 Gestió d’empreses de comunicació

Nielsen Usuaris d’internet, llocs més visitats.

4. Factors polítics:

Hem de tenir en compte que els mitjans de comunicació són actors polítics. Cal tenir en compte que les
polítiques públiques i d’educació poden afectar les empreses de comunicació. Reflexió: seria possible fer un
anunci de tabac? No. Llei antitabac.

Pel que fa als mitjans de comunicació, cal tenir clara quina és la seva línia editorial. A més a més, ens hem de
plantejar si som o no un servei públic per determinar si hem de complir al que estableix la llei sobre el dret a
la informació.

5. Factors legals:

Haurem de tenir en compte:

1. La legislació sobre la competència, que desestima l’existència del monopoli.
2. La legislació laboral de cada país i fins i tot de cada comunitat autònoma: l’estatut dels treballadors, els
convenis col·lectius, etc.
3. La legislació sobre el producte o servei, com la regulació de continguts, la regulació de l’àmbit publicitat
i el sistema de concessions.

4. Factors tecnològics:

Caldrà que tinguem en compte:

1. L’existència o no de polítiques d’R+D+i (Recerca, desenvolupament i informació) en el nostre sector
2. L’obsolescència (la tecnologia queda obsoleta de seguida) i la obsolescència programada (ex. 3G, 4G,
5G…)
3. La compatibilitat amb mercats internacionals (ex. El corrent elèctric i els adaptadors o la diferència de
ports Apple/la resta)

4. Factors medioambientals:

Els factors medioambientals fan referència bàsicamnet al fet de produir sense tenir en compte les lleis que
regulen aquest àmbit i segons els sectors relacionats amb els mitjans de comunicació. Per exemple, en el cas
de la premsa i de les revistes offline: tipus de paper, tinta, tirada…
 Gestió d’empreses de comunicació

U N I TAT 3 :
L’empresa de comunicació en el seu entorn industrial: microentorn:

1. Mercat i tipus de mercat:

El mercat es defineix tradicionalment com el lloc de trobada entre l’oferta i la demanda. Ara bé, en cada cas
en concret, el mercat pot Establir els seus límits segons el producte (per exemple, premsa diària,
esportiva…), el públic o geogràfic.

Tipus principals:

Podem classificar els mercats en funció de la competència com:

Mercats de competència perfecta - hi ha moltes persones que mostren ofertes i molts demandants. Són
mercats perfectament competitius ja que compleixen les quatre condicions exigides a aquest tipus de
mercats: concurrència, llibertat, homogeneitat i transparència.

Oligopòli - hi ha pocs oferents i molts demandants. És un mercat de concurrència restringida per lo que hi ha
una interdependència mútua entre les empreses. Aquests mercats mostren normalment barreres d’entrada i un
baix nivell de transparència. Un mercat en el que existeixin pocs oferents i pocs demandants es diu que és un
oligopoli biliberal. Una forma restringida d’oligopoli és el duopoli, en el que existeixen només dos oferent.

Monopoli - hi ha un sol oferent i molts demandants. És la forma de mercat no concurrencial, que pot venir
establert per les barreres legals, tecnològiques i/o econòmiques. En el cas de que hi hagués un sol oferent i
pocs demandants, o un sol oferent i un sol demandant, les dormes de mercat serien de monopoli limitat i
monopoli bilateral, respectivament.

Mercats de competència monopolística - hi ha diversos oferents, però la oferta no és homogènia i algun del
competidors aconsegueix diferenciar el seu producte lo suficient com per delimitar un espai pròpi on és
l’únic oferent.

Monopsoni - hi ha molts oferents I un sol demandant. És per això, un monopoli de compra. El mercat
prendrà la forma de monpsoni limitat o d’oligopsoni, quan existeixen pocs oferent i un sol demandant, o
molts oferents i pocs demandants, respectivament.

Els mercats també poden classificar-se en funció de la demanda, pel que segons les característiques i
personalitat del consumidor es poden distingir:

Particulars - són consumidors finals els quals tenen com objectiu la satisfacció personal d’alguna o altre
necessitat, en el cas de les empreses de comunicació, la audiència que té necessitat d’informació,
entreteniment, formació o altres necessitats comunicatives. L’estudi d’aquest mercat es realitza mitjançant la
segmentació per ser variables com el sexe, l’edat, el nivell social, educatiu o el poder adquisitiu, entre altres.

Empreses - són consumidors industrials, adquereixen béns o serveis com una finalitat empresarial, per
exemple la compra d’espais publicitaris per donar a conèixer un dels seus productes, o la compra de material
gràfic per la producció i posterior venda d’un documental.

Institucions - es tracta d’organismes públics, que adequereixen productes o serveis amb una finalitat no
empresarial, o d’institucions privades o associacions professionals, deportives , partits polítics o altres. Les
empreses de comunicació es dirigeixen als mercats institutcionals principalment per la venda d’espais
publicitaris, però també per la venda de continguts i serveis de producció i de comunicació.
 Gestió d’empreses de comunicació

Els mercats també es poden classificar en funció del tipus de producte o servei que s’ofereix:

Materies primeres - venda d’informació i altres continguts i venda de papeer, entre les principals.

Producte acabat - es dirigeixen a aquest mercat els diaris, revistes, portals d’internet, cadenes de ràdio o
televisió.

Serveis - en l’indústria de la comunicació s’inclueixen empreses que presenten serveis, com les empreses de
lloguer de tecnologia o consultories, les empreses de serveis de comunicació corporativa o les empreses
presenten serveis de producció audiovisual, entre altres.

2. Clients/consumidors:

Normalment, tenim dos tipus de clients: les persones que consumeixen el nostre producte o audiència, i les
que contracten el nostre producte/servei o clients.

Característiques de l’audiència segons el mitjà:

Atenent al fet que tots no som iguals, l’audiència també mostra aquesta varietat:

Televisió - és el mitjà que més es consumeix de mitjans, però no tenim un perfil de consumidor únic. El que
sí que sabem és que és el mitjà preferit de la gent gran perquè, a més té una funció de companyia.

Ràdio - té menys audiència que la tele i més segmentada per franges horàries i preferències.

Diaris - el diari en paper és consumit per persones amb ingressos més alts, amb més lectors homes, i
persones amb estudis. No és un mitjà gratuït. Exigeix unes competències que no tothom té.

Revistes - a Espanya les més venudes són les del cor, seguides de les temàtiques (manualitats, costura,
decoració, automòbil…). És la indústria més segmentada i dispersa.

Internet - en segmentació i dispersió, però, qui guanya és internet. Hi trobem persones de tot tipus I
condició. El seu ús principal és el de comunicació: xarxes socials, correu electrònic… Cal tenir molt en
compte a qui va dirigit un producte.

3. Proveïdors:

Els proveïdors ens aportwn allò que necessitem per tirar endavant la nostra feina. Poden ser:
1) De matèries primeres - aquelles que ens calen per fer el producte.
2) De serveis de producció - el que ens cal per donar forma al producte.
3) De serveis de distribució - el que ens cal per fer arribar el producte/servei.
4) De béns d’equipament - aquells que necessitem per tirar endavant el nostre projecte. Generalment,
fungible.
5) De treball - la mà d’obra que necessitem per al nostre projecte.

4. Competència:

Observarem la competència segons hàgim segmentat el mercat.

 Gestió d’empreses de comunicació

5. Normativa sectorial:

El sector de la comunicació és un dels més regulats. Existeixen tres tipus de mesures:

Regulació de l’accés al mercat - llicències i autoritzacions per a l’exercici de l’activitat.

Regulació de l’activitat - respecte a les minories, respecte a la salut pública, propaganda política fora del
període electoral, etc.

Drets d’autor - reflexió: imatges.

6. Institucions comercials:

Les que corresponguin per a cada sector.

 Gestió d’empreses de comunicació

U N I TAT 4 :
La funció de màrqueting en l’empresa de comunicació:

1. Introducció al màrqueting:

Segons Philip Kotler, considerat el pare del màrqueting modern, el màrqueting consisteix a identificar les
necessitats i les oportunitats del mercat tenint en compte el desenvolupament, la producció i la
comercialització de bens i serveis que satisfan aquestes necessitats.

Tipus de màrqueting:

Màrqueting estratègic - visió a llarg termini. Part estratègica del màrqueting (guia). S’ocupa de
desenvolupar la part estratègica del màrqueting. Estudia i analitza el mercat per detectar noves oportunitats
de negoci. Les seves funcions principals són:

- Detectar noves necessitats dels consumidors.

- Analitzar la competència i la demanda.
- Avaluar les oportunitats i les amenaces.
- Definir les estratègies de màrqueting per aconseguir els objectius que l’empresa s’ha fixat.

Màrqueting operatiu - visió a curt termini. Part tàctica del màrqueting (acció). S’ocupa de fer aterrar les
estratègies de màrqueting al mercat i de posar-les en marxa. Les seves funcions principals són:

- Garantir el pas de l’estratègia a l’acció.

- Treballar tàcticament el màrqueting mix.
- Prioritzar, temporalitzar i pressupostar les accions de màrqueting que es facin.

El màrqueting mix:

El terme va ser creat per McCarthy el 1960. Engloba els quatre components bàsics del màrqueting: producte,
preu, distribució i promoció (4Ps). Són les variables tradicionals amb les quals una empresa compta per
aconseguir els seus objectius comercials. La combinació dels elements s’ha de fer amb coherència i, Per tal
que es complementin, s’han de treballar conjuntament.

El terme ha evolucionat de manera que s’ha afegit altres P.A les tradicionals: product, price i promotion, s’hi
ha afegit people, process i physical evidence, passant-se de les 7Ps del màrqueting.

Ara bé, l’evolució més important en els darrers anys ha Estat el canvi de perspectiva plantejat per Robert
Lauterborn el 1990, que posa per Davant client i no empresa. Les 4C bàsiques són: consumidor, cost,
conveniència i comunicació.

2. Desenvolupament del màrqueting estratègic: DAFO CAME i DAFO CREUAT:

La finalitat del DAFO és reduir allò a exponents (positius o negatius) I hem d’aplicar el CAME, ja que fa que
si mirem cada debilitat en relació al que pasa a l’exterior, el DAFO el que ens permet és corregir aquestes
debilitats.

DAFO creuat -

DAFO came -
 Gestió d’empreses de comunicació

3. Estratègia de màrqueting:

No s’ha de confondre l’estratègia que segueix l’empresa (fruit de DAFO) amb l’estratègia de màrqueting.

Definició de l’estratègia - un cop fet el diagnòstic previ de la situació, és el moment de triar l’estratègia de
màrqueting que permeti a l’empresa assolir els seus objectius.

Segons això podem fer la següent classificació de les estratègies més utilitzades:
a) Penetració - es basa en incrementar la participació de l’empresa en els Mercats als quals s’adreça. Es pot
dur a terme provocant que els clients que ja tens comprin més productes, o bé atraient clients nous o de
la competència.

b) Desenvolupament del mercat - es basa en vendre els teus productes a mercats nous, ja sigui a través
d’altres segments de mercat o bé a través de variacions geogràfiques.

c) Desenvolupament de producte - en aquest cas el que es pretén és potenciar els productes en el mercat
en què l’empresa està present, a través de variacions en la qualitat, nous models, nous atributs, etc.

d) Diversificació - es basa en incrementar l’oferta oferint als consumidors una gran varietat de productes, ja
siguin relacionats entre ells o no.

FUNNEL (embut) de vendes - la forma en que una empresa planeja i estableix processos per posar-se en
contacte amb els diferents usuaris, i així arribar a complir un objectiu final, que bé pot ser la conversió de
clients, aconseguir un registre, tancar una venda, entre altres.

4. Segmentació de mercat:

La segmentació de mercat permet a les empreses establir grups de compra en què els gustos i interessos són
homogenis, per tal de poder influir en el procés final de compra. Això a més permet que les estratègies de
màrqueting que posem en pràctica serveixin per saber quins són els gustos dels consumidors, podent
optimitzar el procés de venda dels nostres productes i així satisfer les seves necessitats.

Tipus:
1) La segmentació demogràfica és aquella que classifica a les persones per la seva edat, sexe, condició
física, etc.
2) La segmentació geogràfica divideix els grups en funció de l’àrea en què resideixen.
3) La segmentació psicogràfica divideix les persones per la classe social a la qual pertanyen, Estil de vida o
personalitat. Podem crear grups en funció de la posició econòmica de cada un d’aquests grups o per
exemple en funció dels gustos.
4) La segmentació conductual està marcada per les conductes de les persones i la seva actitud cap a la
nostra marca; és a dir, si són fidels seguidors a tots els productes que traiem al mercat, o per la compra
només necessiten alguna cosa en específic.

Aplicació del tipus de segmentació a l’estratègia de màrqueting:

D’una banda hem de començar fent un estudi de mercat per conèixer quin és el perfil del nostre potencial
comprador. En molts casos el millor exemple és definir un Buyer Persona, és a dir, el model de comprador
del nostre producte per fabricar-lo a la seva mida.
 Gestió d’empreses de comunicació

També influeixen les variables que utilitzem en el procés de segmentació.

Posteriorment incloem a aquest procés l’anàlisi DAFO de la nostra companyia, en què valorarem les nostres
forces I debilitats I que ens servirà per determinar si la segmentació que estem duent a terme contraresta la de
la nostra competència.

Un cop tinguem clar totes aquestes dades podem posar en pràctica la nostra estratègia de màrqueting, és a
dir, els objectius que hem d’aconseguir en el període de temps que hàgim marcat.

La importància de la Buyer persona:

Una representació Buyer persona és un perfil semi fictici que recull les dades com seria el nostre client ideal,
inclou dades com informació demogràfica, comportament, necessitat, hobbies o motivacions. És una
estratègia que tracta de posar-se en la pell dels nostres clients per comprendre que necessiten de nosaltres.

La Buyer persona es diferència del target, ja que el segon és el terme utilitzat per agrupar el conjunt d’usuaris
interessants en un producte o servei, amb unes característiques comunes com rang d’edat, un lloc geogràfic,
una classe social, etc.

En canvi, el Buyer Persona tracta d’anar més enllà i més de valer-se de les dades que aporta el target tracta
d’afegir valor mental i emocional atenent no només a les característiques del client sinó també als seus
possibles gustos i necessitats.

Que cal tenir en compte per definir la teva Buyer Persona?

1) Edat, gènere, tipus d’ocupació

2) Quines preocupacions té
3) Quins obstacles trobarien a l’intentar comprar el nostre producte
4) Quin problema podrien soluciona gràcies al nostre producte
5) Quines són les seves necessitats i interessos
6) On viuen i per on se solen Moure
7) Quins canals s’utilitzen per informar-se

Crear una Buyer Persona consisteix bàsicament a dibuixar un perfil de client ideal (o diversos, ja que moltes
vegades els clients d’una empresa són diferents en funció del producte/servei que ofereix)

És important definir quines són les característiques de la imatge que volem que els nostres clients potencials
assocïin amb la nostra empresa, el nostre producte o servei, i identificar-ne les principals variables, i analitzar
les diferents polítiques per a aconseguir els nostres objectius comercials.

Política de producte o servei:

Des del punt de vista del client, cal analitzar les novetats que aporta: qualitat, avantatges, marca, presentació,
atenció al client, personalització i diferenciació del producte, garantia, servei postvenda, entre altres.

- Identificar el nom de cada producte i/o servei i, si escau, amb quina marca es comercialitzarà.
- Descriure les característiques tècniques de la famma de productes o serveis.
- Descriure les característiques pròpies del producte com ara la forma, el color, la presentació, l’embalatge,
l’etiquetatge, la qualitat, i d’altres.
- Cal pensar en el cicle de vida del producte o servei i en les evolucions futures.
 Gestió d’empreses de comunicació

- Descriure si s’oferiran altres serveis complementaris com ara certificacions, garanties, insta·lacions,
manteniments, devolucions, finançament o serveis de postvenda.
- Les necessitats que cobrirà i els clients a qui s’adreçarà.
- Elements innovadors o diferenciadors respecte a altres productes del mercat que es poden convertir en
avantatges competitius per a l’empresa.
- Característiques, formació i motivació del personal d’atenció al client.

5. Màrqueting mix:

5.1. Política de preu

Es tracta de determinar la política de preus més adequada per a la nova empresa, considerant els resultats de
l’estudi de mercat (preus de competència i expectatives dels clients) i els costos propis.

a) Llista de preus dels productes o serveis que s’ofereixen

b) Diferenciaci de preus segons el tipus de producte o servei (ajustar les tarifes als costos per no vendre
per sota del preu).
c) Cost que suposar el producte o servei, tenint en compte el cost dels materials i de fabricaci , aix com
els costos de distribuci , comissions, possibles variacions dels preus de compra, entre altres.
d) Indicar preus de refer ncia en el mercat i justificar la pol tica de preus comparant-la amb la compet ncia.
Si no podem vendre m s barat hem d’explicar qu oferim de m s (servei, proximitat, i d’altres) i quin
preu t aix de m s que oferim.
e) Estrat gia de preus m s adequada per a l’empresa a partir de valoracions dels costos fixos, variables,
comercialitzaci , ele- ments diferenciadors respecte de la compet ncia, aix com el marge comercial o
els beneficis.
f) Pol tica de descomptes (per volum de venda, tipus de clients, entre d’altres).
g) Pol tica de rebaixes.
h) Condicions de cobrament.
i) Fer-se la seg ent pregunta: quin preu est disposat a pagar el client per l’adquisici d’aquest producte o
servei?

5.2. Política de comunicació/promoció:

La comunicaci s el conjunt de mitjans que utilitzen les em- preses amb l’objectiu d’impulsar i estimular la
demanda dels diferents productes i serveis, per tal de captar nous clients i conservar els que ja tenen.

Hi ha moltes eines o variables de comunicaci que donen mol- tes possibilitats d’afegir valor al producte o
servei. Malgrat tot, s’ha de triar les que s’adeq en a la naturalesa i a la dimensi de la nostra empresa. Cal
tenir present el p blic al qual s’adre a i el missatge que s’ha de transmetre. Aquest missatge ha de ser clar i
prec s, cal indicar qu s’ofereix i on es pot obtenir.

En la pol tica de comunicaci cal deixar clar:

- Logotip o imatge identificativa en el web, papereria, r tols, embalatge, mitjans de transports propis, i tota
la resta.

- Com es pensa promocionar el producte o servei, s a dir, cal descriure les activitats adre ades tant a
intermediaris com a consumidors finals per estimular la demanda, indicar la pro- gramaci de les accions i
establir un pressupost.

- Entre les possibles accions a desenvolupar en la pol tica de comunicaci i comercialitzaci cal tenir en
compte tot el relacionat amb el m rqueting digital o m rqueting 2.0 o 3.0. Avui en dia s fonamental tenir
í
í
í
é
è
í
ò
ó
ü
ó
ó
é
ú
é
à
è
è
é
ó
é
ó
à
ç
à
ó
ü
è
é
í
è
à
í
é
è
ó
í
ó
ó
é
ó
ó
ó
ç
è
í
 Gestió d’empreses de comunicació

pres ncia en internet i en algunes de les diferents xarxes socials com Facebook, Twitter, Instagram, etc., ja
que s impossible tenir pres ncia en totes. Cal mantenir una bona reputaci en l nia per la qual cosa caldr
actualitzar els continguts i, en molts casos, pot ser interessant la figura del Community Manager o Social
Media Manager com a un element clau en les relacions p bliques de l’empresa.

- En totes les accions a realitzar entre les 5 rees d’actuaci plantejades en la pol tica de comunicaci , cal
planificar l’execuci d’aquestes accions i establir un pressupost.

5.3. Política de distribució:

s el conjunt d’activitats que porta a terme l’empresa per posar a disposici del mercat els productes
demanats. Es tracta d’es- tudiar els avantatges i els inconvenients dels diferents canals de distribuci i
seleccionar els m s adients per facilitar que el client pugui trobar el producte, en el moment que ell vulgui,
aix com la millor manera de transportar-lo.

- Cal determinar com es vendr el producte, de forma directa per l’empresa o de forma indirecta, amb la
intervenci d’in- termediaris (majoristes, cadenes, minoristes, punts de venda directa i d’altres). En aquest
cas caldr establir quins s n aquests intermediaris i quines s n les seves atribucions.

- Si es planteja la utilitzaci d’Internet i de l’e-commerce com a mitj de venda, caldr pensar en el sistema
log stic per dur a terme aquesta distribuci .

- Organitzaci de la xarxa comercial. Quantes persones es dedicaran a la venda del producte o servei? Quin
perfil i quina formaci han de tenir?

- Cal pensar en el marxandatge, que s el conjunt de t cniques i accions dutes a terme en el punt de venda
(entre d’altres decoraci , llums, m sica, localitzaci dels productes, prestatges, passadissos) amb
l’objectiu d’augmentar el poder d’atracci dels productes exposats i estimular-ne la venda.
É
í
í
è
é
à
ó
ó
é
ó
ó
ó
ó
ó
è
à
é
ú
ó
ó
à
è
ó
ú
ó
ó
à
ó
í
ó
í
à
ó
à
ó
 Gestió d’empreses de comunicació

U N I TAT 5 :
La funció de producció en l’empresa de comunicació:

1. Pla d’operacions:

Tindrem en compte 4 apartats i en farem la previsió d’un any:

1) Previsió de producció/serveis (guanys)
2) Pla de màrqueting (despeses)
3) Pla de comptes (despeses)
4) Els recursos humans (despeses)

1.1. Previsió de producció/serveis:

Despr s d’haver descrit els serveis que oferim, els hem de quantificar al llarg d’un any per preveure quants
serveis farem i poder quantificar-los finalment en el pla econ mic i financer.

*ATENCI ! Encara no posem preu, sin que s una previsi de la feina que podem arribar a fer tenint en
compte els estudis de mercat previs.*

EXEMPLE: Empresa de publicitat audiovisual amb tres tipus de producte: durada llarga (DL), durada
mitjana (DM), durada curta (DC).

SETE NOVE DESE

PROD GENE FEBR MAR ABRIL MAIG JUNY JULIO AGOS OCTU TOTA
M M M
U CTE R ER L T B RE L ANY
BRE BRE BRE
DL 0 0 1 1 2 2 0 0 2 2 3 3 16

DM 2 2 3 3 4 4 2 2 4 4 5 5 40

DC 3 3 4 4 5 5 3 3 5 5 6 6 52
TOTA
5 5 8 8 11 11 5 5 11 11 14 14 108
L

1.2. Pla de màrqueting:

Tindrem en compte totes les accions que hem previst al pla de m rqueting durant el primer any i que
comportin una despesa. ATENCI ! Aqu s que quantificarem cada acci . Exemple:

F
G E
E
Accions de B JULIO AGOS SETE OCTU NOVE DESE TOTA
N R MAR ABRIL MAIG JUNY L M B RE M M
màrqueting T L ANY
E BRE BRE BRE
E
R R
ELABO
RACI 3.000 € 3.000 €
WEB
MANT
ENIME NT 200 € 200 € 200 € 200 € 200 € 200 € 200 € 200 € 200 € 1.800 €
WEB
ETC. - - - - - - - - - - - - -

TOTAL - - - - - - - - - - - - XY
Ç
Ç
Ó
é
Ó
Ó
í
ó
í
é
ò
ó
à
ó
 Gestió d’empreses de comunicació

1.3. Pla de compres:

En el pla de compres, tindrem en compte:

a) Inversions: construccions, instal·lacions, maquinaria, eines i Utensilis, mobiliari, software informatic…
b) Consumibles: matèries primeres, material d’oficina, material de neteja o altres materials.
c) Serveis professionals independents: gestoria, advocat, assessor fiscal, vigilància de la salut…
d) Subministraments: aigua, electricitat, combustible, telèfon, gas, altres.

ATENCI ! Aqu s que quantificarem cada acci .

1.4. Recursos humans:

Es tracta d’establir l’organigrama de l’empresa i d’assignar un salari (brut) a cadascun dels membres de
l’empresa.

SALARI SOCIS MENSUAL

AUTÒNOM SALARI BRUT SEG. SOC. AUTÒNOM RETENCIÓ (15%) SALARI NET

Soci 1 2.200,00 € 275,02 € 330,00 € 1.870,00 €

Soci 2 2.200,00 € 275,02 € 330,00 € 1.870,00 €

TOTAL 4.400, 00 € 550,04 € 660,00 € 3.740,00 €

TREBALLADORS

Cada soci costa 2.200 € (salari brut) + 275,02 € (aut noms) = 2.475,02 €
Si l’empresa t 2 socis, la despesa mensual s de 4.950,04 €
La despesa salarial anual (12 mesos) ser , doncs, de 59.400,48 €
Ó
é
í
í
à
é
ó
ò
 Gestió d’empreses de comunicació

U N I TAT 6 :
L’organització de l’empresa de comunicació

1. Introducció:

El factor hum dins l’empresa o organitzaci s esencial. S’ent n per organitzaci un conjunt de persones
que, per diferents motius, tenen un objectiu com i que, per tal d’aconseguir assolir aquests objectius,
desenvolupen diverses funcions. Aix , doncs, organitzar s dividir, assignar u coordinar les tasques que cal
dur a terme per aconseguir uns objectius comuns.

Existeixen dos estils d’organitzaci en les empreses de comunicaci : el cl ssic i el modern.

2. Estructures organitzatives clàssiques:

à
ó
í
ó
é
ú
é
é
ó
à
ó
 Gestió d’empreses de comunicació

3. Estructures organitzatives modernes:

3.1. Model divisional:

Es creen divisions:
• Per productes, segons sigui el suport o la tem tica
• Per mercat geogr fic; s a dir, tenint en compte les zones on es t cobertura
• Per tipus de consumidor. No se sol aplica gaire perqu redueix l’ mbit d’actuaci
• Per manteniment de marques. Generalment, es barreja amb el mercat geogr fic. Hi ha marques que tenen
sortida en uns territoris i en altres, no.

3.2. Model de direcció col·legiada:

En aquest model, d’implantaci recent, es conf a la direcci n a un grup de persones, no s unipersonal.

Aquestes persones s n les encarregades de discutir les q estions i acordar-ne decisions.

a) Avantatges:
a) Coordinaci f cil entre els responsables.
b) Tothom coneix els objectius.
c) S’aconsegueix ser m s solidari entre companys/es
d) La responsabilitat s compartida

b) Desavantatges:
a) Es dedica molt temps a reunions i al consens
b) Sorgeixen dificultats per a arribar a acords que siguin acceptats per tothom
c) Es creen grups dominants de persones

3.3. Model orgànic:

Aquest model dona resposta al mercat amb una estructura molt flexible. s propi d’empreses amb molts
canvis sovint subjectes a la innovaci tecnol gica. Les empreses que utilitzen aquest model solen treballar
per objectius, per divisions i amb dates l mit molt assenyalades. Per aquesta ra , s un model propi dels petits
aut noms o petites empreses que s’ajunten per donar resposta a un projecte conjunt.

El perfil de les persones que participen en un model org nic d’organitzaci t en compte valors elevats dels
seg ents factors:
• Lideratge • Flexibilitat hor ria i, sovint, • Model relacional assertiu
• Iniciativa de tasques
• Adaptabilitat al projecte • Responsabilitat
ò
ü
ó
á
à
à
é
ó
é
é
ó
ó
í
à
ò
í
è
ü
à
ó
é
à
ó
É
à
é
ó
ó
é
é
 Gestió d’empreses de comunicació

U N I TAT 7 :
La funció financera en l’empresa de comunicació:

1. El punt d’equilibri:

El punt d’equilibri, Punt mort o llindar de rendibilitat seria el volum de vendes que, amb el marge unitari de
cobertura de cada unitat venuda, és necessari per compensar la otalitat dels costos fixos o d’estructura de
l’empresa.

Aquest seria el volum a partir del qual es podria entrar en la fase d’obtenció de beneficis. És a dir, el punt
d’equilibri ens indica el nombre d’unitats que s’hauria de vendre perquè els ingressos per vendes siguin
iguals als costos totals (I= CF + CV), és a dir, que els beneficis siguin igual a zero.

Punt d’equilibri = previsió anual de despeses fixes / marge comercial.

*PE = CRF (Costos xos) : (PU (Preu unitari) - CP (Cost producció))*

La quantitat de producte “qe” és la quantitat de producte en què s’obté l’equilibri. Per a qualsevol
quantitat q<qe l’empresa tindrà pèrdues i per qualsevol quantitat major s’obtindrien bene cis.

Exemple - Un restaurant que té uns costos xos mensuals (personal, lloguer, amortització, entre altres)
per un import de 5.000 €, i que prepara menús a un preu de 10€ i on els costos variables per preparar
aquests menús és de 7,5€ té (és a dir, que el marge de contribució de cada menú és de 2,5€), el punt
d’quilibri per equiparar ingressos i despeses serà de:

Amb 2.000 menús mensuals el bene ci

serà 0, no té ni pèrdues ni bene cis.

2. El compte de resultats anuals:

El compte de resultats anual consistiria resumir d’una banda els ingressos i de l’altra les despeses que hem
tingut en compte en el pla d’operacions per tal que, despr s d’haver considerats tots els factors, el benefici
sigui zero. Si hem detallat totes les despeses anualment al pla d’operacions, podem utilitzar una graella
resum com per exemple:

INGRESSOS ANUALS DESPESES ANUALS

Produccions DL 35.000 € 3.000 € Pla de m rqueting
Produccions DM 25.000 € 500 € Inversions
Produccions DC 10.000 € 1.000 € Consumibles
5.000 € Serveis professionals
3.000 € Subministraments
55.000 € RH
2.500 € Altres (si n’hi ha)
TOTAL 70.000 € 70.000 €
à
fi
fi
fi
fi
é
fi
 Gestió d’empreses de comunicació

U N I TAT 8 :
Juridicoeconòmica de l’empresa de comunicació:

1. Formes jurídiques:

Un autònom ha de fer una estimació de tributació, que pot ser:

- Directe: determines tu. Hi ha dos tipus segons a qui t’adreçis:

- Simplificada: pròpia de les relacions B2B. Relació amb empreses, institucions o altres professionals. La
factura sempre és -15% IRPF i 21% IVA.
- Trimestralment: model 303 IVA. I si rebo factures amb IRPF ho he de declarar fent el model 111 de
IRPF.

- Normal: pròpia de les relacions B2C. De l’empresa cap al client. Professionals tipus un psicòleg.
(Autoliquidació: 20% IRPF (model 130)). Només va el IVA (model 303), ja que el IRPF ens el
liquiden. Tot i això, al trimestre hem de dir que a les factures tenen IRPF autoliquidat.

- Objectiva (o mòduls): ho determina l’estat.

Tresoreria de la SS (Seguretat Social) - quota metge.

Hisenda - IRPF, IVA, IAE…

2. Característiques d’una empresa individual de comunicació:

• Nombre de socis: 1
• Responsabilitat: Il·limitada
• Capital mínim: sense mínim
• Requisits de constitució: persona física amb capacitat d’obrar
• Tributació (de l’activitat econòmica):
 Gestió d’empreses de comunicació

• Impost de la Renda de les Persones Físiques (IRPF) - La modalitat serà l’estimació directe simplificada
(s’aplica a les activitats econòmiques amb import net anual no superior als 600.000 €). En la facturació
s’ha d’aplicar un 15% sobre la base imposable. La quantitat resultant ha de restar de la base imposable.

• Impost sobre el Valor Afegit (IVA) - En la facturació s’ha d’aplicar un 21% sobre la base imposable.
La quantitat resultant s’ha de sumar a la base imposable.

• Seguretat social - alta al règim especial de treballadors autònoms (RETA)

• Nom de l’empresa - l’empresa individual té el nom de les persones físiques; ara bé, pot actuar amb un
nom comercial diferent als que ja estiguin registrats.

3. Passos per a la constitució d’una empresa individual:

A Hisenda (Ag ncia Tribut ria)

• Alta Censal, MODEL 037
• Alta de l’Impost sobre Activitats Econ miques (IAE)
• Les empreses de comunicaci s’han de donar d’alta de l’ep graf 899/2 (professionals). Si l’empresa vol
impartir formaci s’haur de donar d’alta tamb de l’ep graf 826/2 (professionals)

A la Seguridad Social (Tresoreria)

• Formalitzar l’alta com a empresari al R gim Especial d’Aut noms, MODEL TA.0521

4. Models de factura:
è
ó
à
à
ó
ò
è
é
í
ò
í