a) Podem pensar que allò que només és possible per les forces d’un ésser racional qualsevol també

constitueix un objectiu possible per a una voluntat qualsevol, i d’aquí que els principis de l’acció, en la
mesura que aquesta és representada com a necessària per a aconseguir qualsevol propòsit susceptible
així de ser realitzat, siguin de fet infinitament nombrosos. Totes les ciències tenen un part pràctica, la
qual es compon de temes que suposen que qualque objectiu és possible per a nosaltres, i d’imperatius
sobre com aquest objectiu pot ser assolit. D’aquí que aquests imperatius puguin ser anomenats en
general imperatius de l’habilitat. La qüestió no rau pas aquí a saber si l’objectiu és bo i raonable, sinó
solament a saber allò que s’ha de fer per assolir-lo (…)

No obstant això, hi ha un fi que es pot pressuposar com a real en tots els éssers racionals (...) que tots
tenen en virtut d’una necessitat natural, i aquest objectiu és la felicitat (...) Ara, podem anomenar
prudència en el seu sentit més rigorós l’habilitat en l’elecció dels mitjans que menen l’home al seu propi
benestar més gran. Per tant, l’imperatiu que es refereix a l’elecció dels mitjans per a aconseguir la pròpia
felicitat, és a dir, la prescripció de la prudència, continua sent hipotètic (...)

Finalment, hi ha un imperatiu que, sense posar en el fons com a condició cap altre propòsit assolible
mitjançant una conducta determinada, ordena immediatament aquesta conducta. Aquest imperatiu és
categòric. Es refereix, no pas a la matèria de l’acció ni a allò que ha de resultar-ne, sinó a la forma i al
principi d’on ella mateixa se segueix, i allò que hi ha en ella d’essencialment bo rau en la intenció,
prescindint de quin sigui el resultat. Aquest imperatiu pot anomenar-se imperatiu de la moralitat.

POSSILE RESUM:

Hi ha imperatius que indiquen a la voluntat com ha d’actuar necessàriament per a aconseguir una
finalitat possible i depenen de l’aplicació pràctica de la ciència, són els d’habilitat. No valoren moralment
l’objectiu de l’acció. Altres imperatius, també hipotètics, indiquen la millor manera d’aconseguir el que la
natura ens fa voler a tots, la felicitat, aquests són els de prudència. Finalment, hi ha un imperatiu que
ordena conductes de forma incondicionada, que no es centra en la finalitat ni en què es fa sinó en la
intenció de l’acció: són els categòrics o de moralitat.

TERMES PER A DEFINIR

Voluntat: Raó pràctica. Part de la raó que estableix finalitats i cerca mitjans per a l’acció.

imperatiu d’habilitat: Principi pràctic de la raó que depèn del coneixement i indica com aconseguir finalitats
possibles

Prudència: Habilitat en l’elecció dels mitjans per a aconseguir la felicitat

imperatiu hipotètic Principi pràctic de la raó que condiciona la seva obligatorietat a una finalitat.

imperatiu categòric Principi pràctic de la raó que ordena de forma incondicional.

Intenció: Màxima formal de l’acció: motiu pel que volem aconseguir la finalitat proposada.

imperatiu de la moralitat. Principi pràctic incondicionat centrat en la finalitat de l’acció.

 b) No és possible de pensar res enlloc en el món, ni tampoc en general fora del món, que pugui ser tingut
sense restricció per bo, llevat únicament d’una bona voluntat (...) La bona voluntat no és bona per allò
que ella fa o aconsegueix, no és bona per la seva capacitat d’obtenir qualsevol fi proposat, sinó
únicament per voler, és a dir, és bona en sí i, considerada en si mateixa, ha de ser apreciada sense
comparació molt més que tot allò que pugui ser acomplert per ella simplement en benefici d’alguna
inclinació (...) També en cas que, per un desfavor particular del destí o per la dotació escassa d’una
naturalesa negligent, a aquesta voluntat li manqués completament la facultat de dur a terme el seu
propòsit, fins i tot en el cas que amb el seu esforç més gran no aconseguís res i restés només la bona
voluntat (entesa, certament, no com un simple desig, sinó com la convocació de tots els mitjans que es
trobin a la nostra disposició) fins i tot aleshores seria una joia que resplendeix en si mateixa, com alguna
cosa que té en si mateix tot el seu valor. La utilitat o la inutilitat no pot fer créixer ni minvar gens aquest
valor.

POSSILE RESUM

La bona voluntat és l’únic que existeix que és incondicionalment bo: és bona en si i no per allò que
aconsegueix o la seva capacitat d’aconseguir-ho. I si per mala sort o per incapacitat aquesta bona
voluntat, sempre i quan posi tots els mitjans per aconseguir el que vol, no ho pogués aconseguir, tindria
encara tot el seu valor, ja que la inutilitat no minva el valor d’allò que és incondicionat.

TERMES PER A DEFINIR

Bona voluntat: Capacitat d’actuar per deure.

Utilitat: Consecució d’una finalitat buscada.

 c) La voluntat és concebuda com una facultat de determinar-se a si mateix a actuar conforme a la
representació de certes lleis. I una tal facultat només pot trobar-se en éssers racionals. Ara: allò que
serveix a la voluntat de principi objectiu de la seva autodeterminació és el fi, i aquest fi, si és donat
només per la raó, ha de valer igualment per a tot ésser racional. En canvi, allò que conté simplement el
principi de la possibilitat de l’acció l’efecte de la qual és el fi s’anomena el mitjà. El principi subjectiu del
desig és el mòbil, mentre que el principi objectiu del voler és el motiu, d’aquí prové la distinció entre fins
subjectius, que es basen en mòbils, i fins objectius, depenen de motius vàlids per a tot ésser racional.
Els principis pràctics són formals quan fan abstracció de tots els fins subjectius; són materials, quan
posen per principi aquests fins, consegüentment certs mòbils. Els fins que un ésser racional es proposa
al seu albir com a efectes de la seva acció (fins materials) són en conjunt només relatius, atès que
únicament la seva relació amb una facultat de desitjar del subjecte particularment constituïda els atorga
el valor que tenen, el qual consegüentment no pot proporcionar cap principi universal per a tot ésser
racional, ni principis vàlids i necessaris per a tota voluntat, és a dir, lleis pràctiques (...)
Però suposant que hi hagi qualque cosa l’existència de la qual en si mateixa tingui un valor absolut,
quelcom que, com a fi en si mateix, podria ser fonament de lleis determinades, aleshores en això, i
només en això rauria el fonament d’un imperatiu categòric (...)

POSSILE RESUM

La voluntat permet als éssers racionals actuar conforme a principis. És la finalitat el que la posa en
marxa. Aquests principis seran materials si busquen una finalitat donada pel desig i tant ella com els
mitjans per assolir-la tenen valor solament per al subjecte que desitja. Per això no poden ser els
imperatius de la moralitat. L’imperatiu formal fa abstracció de qualsevol finalitat subjectiva i té valor per
a tot ésser racional. Quan finalitat és donada per la raó, té motius i valor universal. Per tant, si podem
trobar alguna finalitat amb valor universal, podrem derivar d’ella un imperatiu categòric.

TERMES PER A DEFINIR

Representació de certes lleis: Principis pràctics de la raó

Fi: El que volem aconseguir amb l’acció

Mitjà: El que usem/fem per a aconseguir la finalitat proposada

Principis pràctics formals: Lleis de la raó no condicionades per cap finalitat material (o subjectiva)

Principis pràctics materials: Lleis de la raó condicionades per finalitats subjectives.