BASES BIOLOGIQUES

DEL COMPORTAMENT
HUMÀ.

Oriol Rostan Herraiz

Professor: Carles Salazar Carrasco

20 de març de 2024
1- Els partidaris de la teoria anomenada del ‘disseny intel·ligent’ postulen que les espècies
només poden haver sorgit com a resultat d’una intervenció externa (p.e. intervenció
divina). Debat aquesta teoria a partir de la teoria de l’evolució per selecció natural de
Darwin.

Al llarg de la història s’han realitzat diferents teories sobre l’origen de la vida. Abans de Darwin
predominava la doctrina religiosa que considerava que tots els éssers vius havien estat creats
per Déu o algun creador, encara que hi va haver algunes excepcions de pensament evolucionista
com Anaximandre de Milet, Lamarck o l’avi de Darwin. En l’actualitat aquestes postures
creacionistes han estat recollides pel que s’ha anomenat “el disseny intel·ligent” i que són
contraris al pensament evolucionista. La teoria del disseny intel·ligent parteix de la idea que tot
ésser ha estat creat per la intervenció d’un tipus d’intel·ligència o divinitat, la qual entenem per
dissenyador. A causa de la complexitat (la complexitat irreductible, en termes del disseny
intel·ligent), la diversitat, la història i la capacitat d’adaptació que mostren els organismes,
defensen que la vida no pot ser fruit de l’atzar, sinó que es fa imprescindible l’existència d’un
“dissenyador intel·ligent” que l’ha creat i veuen la Bíblia com a font d’informació científica
(Alfonseca, 2014). Anomenar el disseny intel·ligent com una teoria científica provoca discòrdia
entre el col·lectiu científic, ja que es troba mancat d'evidències empíriques i es considera com un
intent d’introduir la religió com a alternativa a la teoria de l’evolució als centres docents. Cal
destacar que a inicis del s. XXI, als Estats Units, el 40% de la població encara era partidària de
l’ensenyança del model creacionista (Santamaría, 2009) i no fou fins al 2005 que es va prohibir
l’ensenyament del “disseny intel·ligent” a les classes de biologia com alternativa a la Teoria de
l’Evolució. Per altra banda, a Polònia, encara el 2006, el viceministre d’educació va instar a les
escoles a què s’ensenyi el creacionisme, contradient fins i tot a Joan Pau II (Cozar, 2006).

Per altra banda, Darwin (en paral·lel amb Wallace, encara que aquest va excloure als éssers
humans) va fer una proposta de la teoria de l’evolució basada en els canvis que es produeixen
als organismes al llarg del temps fruit de la selecció natural i en funció de les necessitats
adaptatives de cada individu de l’espècie. Els individus que desenvolupen trets que s'adapten al
seu medi sobreviuen i transmeten aquests trets a les següents generacions i els que no
s’extingeixen (Ayala & Cela, 2006). Una de les virtuts de “la teoria de l’evolució per selecció
natural” de Darwin fou que era susceptible de ser refutada o confirmada a través de la
metodologia científica. En aquesta línia, per molts autors, les evidències aportades per la ciència
fan de l’evolució un fet, més que una teoria (Ayala, 2007). El que es manté com a hipòtesi
científica és el mecanisme mitjançant el qual es produeix l’evolució, la selecció natural. Aquesta
la podem desgranar en dos processos. El primer és la diversitat, sense diversitat no pot haver-hi
selecció, l’altra és l’adaptació al medi. Darwin no sabia quin era l’origen de la diversitat.
Posteriorment, la teoria de la selecció natural va ser complementada pels descobriments de
Mendel sobre l’herència genètica, donant lloc a la “Teoria Sintètica de l’Evolució”. La genètica
explica la diversitat i els canvis sobre els quals actua la selecció natural i el mecanisme de
l’herència que transmet de generació a generació els trets adaptatius o no que al llarg dels temps
donen lloc a l’evolució (Ayala & Cela, 2006). Juntament amb la selecció natural, Darwin també
va proposar que el procés evolutiu havia estat continu; es a dir, sense canvis sobtats en la
transformació de les espècies (Freire, 2024). Aquesta proposta també s’enfronta a la idea
creacionista, per a la qual el Creador hauria creat totes les espècies des del seu origen, els canvis
que s’observen en el registre fòssil haurien estat deguts a catàstrofes naturals i posterior creació
d’espècies (Roth, 2010). De fet, la idea de les catàstrofes naturals ja existia previ a la Teoria de
l’Evolució de Darwin, com va suggerir Cuvier.

Hi ha una altre aspecte que contraposa el creacionisme amb la Teoria de l’Evolució per Selecció
Natural. Mentre que la primera és una ideologia fixista, és a dir, sosté que les espècies s’han
mantingut invariables des de la Creació o Creacions, la segona, ha evolucionat al ritme de nous
coneixements empírics. Així, ha integrat la discontinuïtat del procés evolutiu a través de la teoria
de l’Equilibri Puntuat o, més enllà de la genètica, ha reconegut la importància de la mateixa
activitat dels organismes, incorporant la coevolució de l’organisme-medi i la participació activa
dels organismes en la seva evolució, un concepte clau per incloure el paper de la cultura en
l’evolució humana (Lamas, 2019).

Per acabar, Francisco de Ayala, en el seu llibre Darwin y el diseño inteligente (2007) sosté que
la Teoria de l’Evolució no contradiu la idea de Déu com a creador de la vida, tal com han
reconegut importants eclesiàstics, si es respecten el camp d’acció de cada un dels plantejaments,
el material en el cas de la Teoria de l’Evolució i el metafísic en el de la religió.

2- Explica les semblances i les diferències entre la ment humana i un ordinador.

Es considera que la psicologia com a disciplina científica té els seus orígens al laboratori de
Wundt a Leipzig, Alemanya, amb l’estudi de la consciència. Tanmateix, a causa del caràcter
subjectiu d’aquest tipus de recerca, va tenir lloc una reacció positivista, anomenada conductisme,
que va centrar-se en la conducta com l’únic element psicològic que permet una metodologia
objectiva (Zumalbe, 2012). De totes maneres, el conductisme només va significar un impàs, ja
que les mancances epistemològiques i teòriques implícites que contenia va provocar la
insatisfacció de molts autors que, per explicar la conducta, veien la necessitat de postular una
variable entre l’estímul i la resposta, la qual cosa ja estaven fent paral·lelament altres autors com
Piaget, Vygotsky o els components del moviment de la Gestalt (Ciria & Lara, 2021). Una
possibilitat que permet estudiar la ment, sense abandonar l’objectivisme conductista que exigia
l’estudi científic, fou considerar-la un ordinador. És a dir, un mecanisme que processa informació,
manejant símbols que generen representacions mentals.
En un principi, la metàfora de l’ordinador, nom amb què es coneix aquesta perspectiva, sostenia
que la ment, com els ordinadors, consten d’un software, els programes que manipulen la
informació, i un hardware, el substrat que requereix el software per realitzar la seva funció. En
aquest sentit, la ment és com un programa software que registra dades, les codifica, les processa
utilitzant algoritmes i genera un resultat que es manifesta en la conducta (Zumalbe, 2012).
Aquest enfocament planteja diverses qüestions. La primera és que la metàfora de l’ordinador cau
en un dualisme on el cos (hardware) i la ment (software) són dues entitats diferents. La segona
fa referència al problema de com és el programa que processa la informació. El dualisme entra
en contradicció amb la neuropsicologia que considera la ment com una funció emergent del
cervell (Bunge, 2002). Per tant, no hi ha un software separat d’un hardware, sinó que ambdós
formen una única entitat. Aquest escull ha estat superat pel connexionisme, un model segons el
qual la ment és la funció d’un sistema de xarxes neurals interconnectades que formen
agrupacions que són el substrat de les representacions mentals estructurades que també
posseeix el cervell. Aquestes xarxes poden estar afectades per l’experiència que aprendrien a
través dels patrons d’activació que provenen de l’entorn (Ciria & Lara, 2021).
El model connexionista s’ajusta més a com possiblement el cervell genera la ment. Tanmateix,
recentment, des de la psicologia cognitiva s’ha proposat que els conceptes abstractes no es
formen només a través del cervell, sinó que es requereix la participació de tot el cos, el qual
proporciona les experiències a partir de les quals el cervell construeix el món abstracte. Són les
anomenades “embodied teories”, la ment corporitzada, que emfatitza la concepció que els
conceptes abstractes són el fruit de la connexió entre el cos, el cervell i la ment (Bravo, Feria,
Suarez, & Sandoval , 2021). Aquests nous models han motivat l’interès per la robòtica cognitiva,
entesa com el camp que combina els coneixements i els mètodes de la intel·ligència artificial
amb les ciències cognitives i biològiques amb la robòtica (Gavilán , 2022). Com veiem, doncs,
la metàfora de l’ordinador continua intercanviant aportacions importants amb les ciències
humanes i socials.
Per últim, voldríem destacar un parell de diferències fonamental entre la ment i la intel·ligència
artificial. La primera fa referència al fet que la ment és el resultat d’una filogènesi de milions
d’anys d’evolució (Mithen, 1998), l’ordinador (i per extensió la IA) no té un passat filogenètic. La
segona és el paper fonamental que té l’entorn social en la formació de la ment des dels seus
orígens evolutius i durant el desenvolupament al llarg de la vida. Per tant, és evident que la IA
ens està permetent avançar molt en el coneixement de la ment, tanmateix, dubto que pugui
abastar la complexitat que li ha donat l’evolució i el desenvolupament social humà.

3- Quins avantatges adaptatius va proporcionar als humans la Teoria de la Ment?

S’anomena teoria de la ment (TM) a la capacitat de fer inferències sobre els estats mentals (els
pensaments, els desitjos, les emocions i les creences) propis i dels altres (Tirapu-Ustárroz,
Pérez-Sayes, Erekatxo-Bilbao, & Pelegrín-Valero, 2007). Aquest terme va ser utilitzat, en primer
lloc per Premack i Woodroff, l’any 1978 en un article que es titulava “Tenen TM els ximpanzés?”.
Malgrat que alguns autors considerin que és un terme poc afortunat i s’hauria de parlar de
“comprensió o cognició social”, s’ha mantingut per l’ampli ús que se n’ha fet. Tanmateix, el nom
de TM no fa referència a una sola habilitat sinó que, al llarg del desenvolupament, van emergint
capacitats de TM més elaborades i complexes. De les capacitats metal·listes que apareixen
durant el desenvolupament, una molt important que es considera que caracteritza a l’espècie
humana enfront a la resta dels primats és l’atenció conjunta que té lloc als voltants dels nou
mesos (Tomasello, 2007). Aquesta habilitat permet als nens i les nenes compartir l’atenció sobre
objectes amb els adults. A través de l’atenció conjunta s’adquireix el lèxic del llenguatge
(Resches, Serrat, Rostan, & Moisés, 2010).
El segon moment fonamental del desenvolupament de la TM es dona al voltant dels 3 anys quan
els infants adquireixen la capacitat de fer inferències sobre les creences dels altres i als 3 anys i
mig quan, a més, poden adonar-se que les creençes dels altres poden ser falses. L’assoliment
d’aquesta habilitat es pot avaluar a través de la prova de la “Sally” que mostra que l’infant és
capaç de deixar de banda el que ell sap, per inferir el que sap l’altre altres (Tirapu-Ustárroz,
Pérez-Sayes, Erekatxo-Bilbao, & Pelegrín-Valero, 2007). Per exemple, reconèixer que la Sally
anirà a buscar l’entrepà al lloc que no hi és perquè li han canviat de localització mentre ella no
ho veia. Com que aquesta situació requereix la necessitat de representar-se-la en ment, es
considera que amb la falsa creença emergeix l’ésser mental·lista. Més endavant, desenvoluparà
la falsa creença de segon ordre, de tercer ordre, ....(Tirapu-Ustárroz, Pérez-Sayes, Erekatxo-
Bilbao, & Pelegrín-Valero, 2007). El desenvolupament de la falsa creença és paral·lel al de
funcions executives com la inhibició (Losa, 2011). Respecte al llenguatge, amb la falsa creença
s’obre les portes a les habilitats pragmàtiques com la metàfora, la ironia, l’engany, ... (Resches,
Serrat, Rostan, & Moisés, 2010).
La TM és fonamental per manejar-se adequadament en els grups socials. Aquesta capacitat ens
permet preveure i entendre el comportament dels altres. Està en la base de les habilitats socials
que possibiliten la percepció dels tipus de relacions que es dibuixen en l’entorn social i respondre
de la manera més adequada: és amic o enemic?, és aliat o contrincant?, cal ser cooperatiu o
competitiu?, quin lloc ocupa en la jerarquia? A part de ser una bona brúixola que ens orienta en
l’oceà de les possibles relacions que es formen dins d’un grup. La TM es desenvolupa amb el
llenguatge i les funcions executives (Losa, 2011), dues funcions psicològiques fonamentals per
adaptar-nos al nostre entorn. La primera per comunicar-nos i la segona per controlar el
comportament i les emocions. A més, TM és imprescindible per a la cooperació i l’aprenentatge
social (Tomasello, 2007), és a dir, per aprendre dels altres compartint coneixements i cooperant
per resoldre problemes que no es poden resoldre per una persona sola. En definitiva, per ser
inclòs en el seu grup social, amb els seus deures i les seves obligacions, (moralitat) i sense el
qual no podria sobreviure.
4- Compara les següents conductes i discuteix si són adaptatives, maladaptatives o
neutres des del punt de vista biològic i en quines condicions: adulteri masculí i adulteri
femení.

La importància de l’aportació de Charles Darwin a la ciència no va ser la Teoria de l’Evolució,

que ja ho havien proposat altres autors abans que ell inclòs el seu avi, sinó el mecanisme a través
del qual tindria lloc, la selecció natural. En el seu llibre “L’origen de les espècies per selecció
natural”, Charles Darwin planteja la necessitat d’incloure el mecanisme de selecció natural per
explicar l’evolució dels organismes, entenent-lo com el procés a través el qual les característiques
avantatjoses per adaptar-se a les circumstàncies ambientals tenen més eficàcia reproductiva i
desplacen a les que són menys avantatjoses. Tanmateix, en termes evolutius, no n’hi ha
prou que l’individu s’adapti al medi sinó que també cal que es reprodueixin els seus descendents,
el que s’ha anomenat “eficàcia inclusiva” (Dawkins, 1990). En el cas humà, aquest concepte té
una importància essencial perquè les nostres cries tenen un llarg període d’immaduresa durant
el seu desenvolupament, la qual cosa fa que siguin molt dependents dels seus progenitors, i cal
una llarga cura per part dels adults perquè assoleixi la capacitat de reproduir-se. Per altra banda,
a més d’adaptar-se al medi, els organismes que es reprodueixen sexualment han de
desenvolupar estratègies que permetin l’aparellament entre individus de diferents sexes. Aquest
fet se l’ha anomenat selecció sexual (Ayala & Cela, La piedra que se volvio palabra, 2006). En el
cas concret que es planteja, per entendre el valor adaptatiu de la fidelitat o infidelitat humana
com a estratègia reproductiva, s’han de tenir presents tots aquests elements comentats.

Per entendre el paper adaptatiu de la fidelitat i la infidelitat com a estratègia reproductiva, els
autors evolucionistes parteixen de què els mascles inverteixen menys en el fet reproductiu, ja
que produeixen una gran quantitat de cèl·lules sexuals al llarg de la vida. Per tant, com més en
pugui transmetre, més serà la seva eficàcia reproductiva. En canvi, les femelles inverteixen molt
més en la reproducció perquè produeixen menys cèl·lules sexuals i, en el cas dels mamífers,
protegeixen i alimenten les cries durant un cert període de temps dins del seu cos. A més, com
que inverteixen més, seran les més interessades a tenir cura de les cries fins a reproduir-se per
poder transmetre els seus gens (Carranza, 1994). Sense altres factors en compte que no sigui
la inversió en la producció de gamets i en la cura del descendent, la infidelitat masculina és
altament eficaç perquè així pot transmetre una gran quantitat de gens a la següent generació.
No obstant, si introduïm com a variable la selecció sexual (Ayala & Cela, 2006), les femelles
poden fer augmentar la inversió que han de fer els mascles seleccionant trets específics per
aparellar-se. Aquests trets poden anar des de fenotips que indiquen la qualitat genètica del
mascle a altres implicats en la cura de les cries que faci augmentar l’eficàcia inclusiva. Si es té
en compte el llarg període de temps durant el qual les cries humanes depenen dels adults, la
implicació en la seva cura adquireix una importància cabdal (Marmelada, 2008). En aquest sentit,
la fidelitat pot ser una eficàcia reproductiva important. Només en els casos que el mascle pugui
aportar béns considerables per mantenir les cries (per exemple, individus que ocupen un lloc alt
en la jerarquia social), la fidelitat pot no ser un factor tan limitant (per exemple, la poligàmia). Per
altra banda, si en la població hi ha molt poques femelles, aquestes adquireixen un alt valor
reproductiu i es pot donar la poliàndria (Sanz, 2003). És a dir, una dona amb diversos mascles.
En definitiva, la fidelitat o infidelitat pot ser una estratègia reproductiva adaptativa en funció de la
inversió que han de fer els mascles i les femelles en l’aparellament i en la cura de les cries.

Bibliografía
Alfonseca, M. (2014). Diseño inteligente, evolucion al azar, o evolucion providencial.
Naturaleza y libertad, revista de filosofia, 11-26.

Ayala, F. J. (2007). Darwin y el diseño inteligente: creacionismo, cristianismo y

evolucion. Madrid: Alianza.

Ayala, F. J., & Cela, C. J. (2006). La piedra que se volvio palabra. Madrid: Alianza.

Bravo, N., Feria, A., Suarez, R., & Sandoval , C. (2021). Cognición Corporizada.
Obtenido de Ciencias cognitivas corporizadas:
https://www.cienciascognitivascorporizadas.com/4ea/cognici%C3%B3n-
corporizada

Bunge, M. (2002). El problema mente-cerebro. Barcelona: Drakontos.

Carranza, J. (1994). Sistemas de apareamiento y selección sexual. En J. Carranza,

Etología: Introducción a la Ciencia del Comportamiento (págs. 363-406).
Cáceres: Universidad de Extremadura.

Ciria, A., & Lara, B. (2021). Breve historia de las ciencias cognitivas: la metáfora de la
mente como computadora. Obtenido de CIENCIAS COGNITIVAS
CORPORIZADAS:
https://www.cienciascognitivascorporizadas.com/historia/met%C3%A1fora-de-
la-mente

Cozar, Á. (20 de Novembre de 2006). Polonia pone en aprietos a Darwin. Obtenido de

El País:
https://elpais.com/diario/2006/11/20/sociedad/1163977205_850215.html

Dawkins, R. (1990). El gen egoista. Madrid: Anaya.

Freire, N. (12 de Febrer de 2024). Los tres puntos clave para entender la Teoria de la
Evolución de Darwin. Obtenido de National Geographic:
 https://www.nationalgeographic.com.es/ciencia/tres-puntos-clave-para-
entender-teoria-evolucion-darwin_21543#google_vignette

Gavilán , I. (21 de Setembre de 2022). Robótica cognitiva y el reto de la verdadera

inteligencia. Obtenido de https://ignaciogavilan.com/robotica-cognitiva-y-el-reto-
de-la-verdadera-inteligencia/

Lamas, S. G. (2019). El ideal de unificación en biología: el caso de la síntesis evolutiva

extendida. Revista de humanidades de Valparaíso, 14, 275-286.

Losa, M. F. (28 de Juny de 2011). Desarrollo Cognitivo en niños: Teoría de la Mente y

funciones ejecutivas. Obtenido de Psicologia Educativa:
https://psicologiacientifica.com/desarrollo-cognitivo-ninos/

Marmelada, C. A. (2008). Prolongación de la infancia y origen de la adolescencia en la

evolución humana. Ciencia cognitiva, 16-18.

Mithen, S. (1998). Arqueologia de la mente. Barcelona: Drakontos.

Resches, M., Serrat, E., Rostan, C., & Moisés, E. (2010). Lenguaje y Teoría de la
Mente: una aproximación multidimensional. Journal for the Study of Education
and Development,, 33, 315-333.

Roth, A. (2010). La ciencia descubre a Dios. Madrid: Safeliz.

Santamaría, O. (10 de Febrer de 2009). El creacionismo divide a Estados Unidos.

Obtenido de Público: https://www.publico.es/actualidad/creacionismo-divide-
estados-unidos.html

Sanz, J. J. (2003). Evolución de los sistemas de apareamiento. Evolución: la base

biológica., 271-282.

Tirapu-Ustárroz, J., Pérez-Sayes, G., Erekatxo-Bilbao, M., & Pelegrín-Valero, C.

(2007). ¿Qué es la teoría de la mente? Revista de neurologia, 44, 479-489.

Tomasello, M. (2007). Los orígenes culturales de la cognición humana. Buenos Aires:

Amorrortu.

Zumalbe, J. M. (2012). La transición del conductismo al cognitivismo. EduPsykhé, 11,

89-111.